Les cròniques són narracions, a mig camí entre la ficció literària i la historiografia, de fets històrics esdevinguts en un període determinat. Les primeres cròniques en llatí, redactades en els monestirs, per a ús exclusiu dels monjos o els monarques i funcionaris reials: -Monestir de Ripoll: Gesta Comitum Barcinonensium et regnum Aragoniae (1162-1184) Les primeres redactades en català daten del segle XIII i XIV. Les quatre grans cròniques són:

Llibre dels feits (1244-1276) de Jaume I (segle XIII). Llibre del rei en Pere (1283-1288) de Bernat Desclot. (segle XIII) La crònica Ramon Muntaner (1325-1328).(segle XIV). La crònica Pere el Cerimoniós (1336-1385). (segle XIV)

A partir del segle XIII: Necessitat d’arribar a un nou públic que ja no

coneix bé el llatí: comerciants, burgesos, etc. Voluntat de difondre les gestes dels reis i de

consolidar una consciència de comunitat. Desig de justificar les pròpies accions i de

donar testimoni dels fets: Cròniques en primera persona (Jaume I, Ramon Muntaner i Pere III)

La finalitat comuna de totes era la de JUSTIFICAR unes determinades actuacions polítiques i, alhora, deixar constància d’uns fets que, per a la mentalitat medieval, tenen un valor didàctic o exemplar.

To heroic i intenció patriòtica. Moment coetani del seu autor. (a diferència

de la història llatina del passat –aquesta és la diferència entre història (fets passats) i crònica (fets coetanis).

KOINÉ LINGÜÍSTICA: les cròniques palesen [clar, evident] una koiné, contribueixen a la unitat lingüística.

AUTORIA: Jaume I va dictar la crònica personalment. CONTINGUT I DATA: (1244 i 1274).

Estructurada en quatre parts. Primera part: (2-33 c.): Engendrament i naixença, batalla de Muret, casament amb Lionor de Castella... Poc detallada la narració. Segona part: (34-327 c.): Conquestes Mallorca i València. Relat detallat, com un dietari. Tercera part: (328-409 c.): Desavinences amb Alfons de Castella, campanyes contra els sarraïns de València, aixecament noblesa aragonesa contra el rei. Poc detallada. Quarta part: (410-566 c.): narra fets entre 1265 i 1276. noves campanyes a València, conquesta de Múrcia, guerres internes Catalunya. Detallada.

AUTOBIOGRAFISME: És una mena de llibre de memòries, redactat en primera persona (nós majestàtic). -inclou poemes èpics prosificats. -respon a la voluntat del rei de divulgar les seves grans gestes

(conquesta de Mallorca, p.e.) -to personal (caràcter autobiogràfic) i col·loquial -imatge del rei com a cavaller, com a guerrer més que com a legislador

Crònica afectada per un fort sentiment religiós. El rei és descrit com un heroi dins d’un ambient bèl·lic. Estil popular, àgil i realista amb tocs personals i humans del monarca. Manifesta l’amor que sent pels territoris heretats i pels conquerits. ESTIL: ús del diàleg, llenguatge viu i popular, refranys, dites i expressions; fins i tot narra la llengua pròpia de diversos personatges (aragonés, castellà, francés i àrab).

Excel·lent testimoni de la llengua del segle XIV.

Va ser escrita, probablement per Bernat Escrivà (Bernat Desclot) tresorer reial. Se centra en el regnat de Pere II el Gran i està dividida en tres parts. Els fets més importants són: les accions dels almogàvers, la conquesta de Sicília i la lluita contra els francesos. Desclot utilitza cançons de gesta per descriure els esdeveniments més llunyans. Destaca el to heroic l’esperit cavallaresc que es reflecteix en el rei i els almogàvers. Exaltació nacional unida a un fort sentiment antifrancès. La llengua és menys àgil i més semblant al model de la Cancelleria Reial. Impersonalitat: ens porta fins a l’extrem de la fredor davant els fets més cruels i despietats: Roger de Llúria, després d’una batalla, fa treure els dos ulls a dos-cents seixanta homes no ferits, llevat del primer, a qui només li n’arranca un i, enfilats, els tramet com a regal al rei de França (c. 166).

Característiques:

-visió més distanciada, Desclot és el més historiador dels quatre (s’esforça en distanciar-se del que narra)

-força fiable en les seves informacions. -voluntat d’estil, té més pretensions literàries. -mitificació de la figura del rei Pere II com el millor

dels cavallers. -Des d’un punt de vista polític suposa una resposta a

la crònica de Jaume I (es col·loca a favor del seu fill Pere II)

La més extensa i té forma de llibre de memòries de Ramon Muntaner. Narra des de l’engendrament de Jaume I fins a la coronació d’Alfons III el Benigne (1328). La part més important és l’expedició catalana a Orient on l’autor participa al costat dels almogàvers dirigits per Roger de Flor. Muntaner és un patriota apassionat, defensor de la llengua catalana -bell catalanesc- i de la unió de les terres de la Corona. L’estil de la crònica és àgil, viu, acolorit i directe. L’autor recórrer a procediments joglarescos per captar i mantenir l’atenció de l’audiència.

Triple finalitat: Memòries personals. (32 batalles) Ensenyament per als reis futurs (lliçó a seguir). Glorificació dels reis.

Exaltació constant dels reis de la corona catalano-aragonesa fins al punt de tergiversar de vegades els fets.

-voluntat de deixar testimoni de les seves vivències en la campanya dels almogàvers a Orient

Estil: Directe, viu, col·loquial, to popular i novel·lesc

Llenguatge: Gran puresa. Reproducció dels parlars dels francesos. Recursos per aproximar-se al lector-oïdor (Què us diré?).

La més curta de les 4 Cròniques. El rei supervisà i dirigí la redacció de la crònica i aquesta està concebuda com un llibre de memòries. Destaquen els episodis de la reincorporació a la Corona del Regne de Mallorca i les lluites contra la noblesa d’Aragó i de València. És la única crònica que no utilitza llegendes ni cançons de gesta prosificades. Té un estil més eixut i monòton menys en alguns episodis de caire personal. El monarca es presenta com un príncep del Renaixement, intrigant i de vegades cruel sense el to èpic de les altres cròniques.

Característiques:

-Comparteix amb les de Jaume I I Ramon Muntaner el caràcter autobiogràfic.

Necessitat de justificar la seva política i donar relleu als seus èxits minimitzant els seus fracassos.

- Té un caràcter de dietari, s’hi fa visible la vida quotidiana del rei→un cert realisme.

- Era un rei que coneixia els autors clàssics i que voloia imitar-los