les imatges preliminars dels evangelis de cuixà · en aquest article s'estudien les imatges...

LOCVS AMŒNVS 2, 1996 31-46

Les imatges preliminarsdels evangelis de Cuixà

(Perpinyà, Bibl. Mun. ms. 1)

Anna Orriols i AlsinaUniversitat Autònoma de Barcelona

Departament d'Art08193 Bellaterra (Barcelona). Spain

Resum

En aquest article s'estudien les imatges que ocupen els primers folis dels evangelis de Sant Miquelde Cuixà (Perpinyà, Bibliothèque Municipale, ms. 1), especialment la del foli 14v., representacióde la Verge com a Església voltada de figures al·lusives als que la integren. Paral·lelament es ratificala sovint qüestionada procedència del manuscrit de l’abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà,en base a paral·lels estilístics existents tant amb un altre manuscrit indubtablement cuixanenccom amb el repertori ornamental de l’escultura del monestir. Finalment, es proposa una lecturaglobal d’aquestes imatges inicials del còdex en relació amb els focus principals de culte del templede Cuixà: el desaparegut ciborium descrit a la carta sermó del monjo Garsies, l’església de laTrinitat i la cripta del Pessebre, dedicada a la Verge.

Paraules clau:manuscrit il·lustrat romànic, Catalunya, iconografia.

Abstract

Preliminary images in the Cuixà GospelsImages on the first folios of the Gospels of Sant Miquel de Cuixà (Perpinyà, BibliohèqueMunicipale, ms. 1) are studied here, particularly that on folio 14v., an image of the Virgin as theChurch, surrounded by figures referring to those who make up the Church. In a parellel way, theoften argued provenance of the manuscript from the benedictine abbey of Sant Miquel de Cuixàis ratified with regard to stylistic relationships eXIsting with another manuscript which indoubtedlybelongs to Cuixà, and with the ornamental repertoire of some sculpture of the abbey. Lastly, aglobal reading of these first images in the Gospels is proposed in relation to the main cult focusesof the temple of Cuixà: the lost ciborium, the Trinity chapel and the Nativity crypt dedicated tothe Virgin, all of them described in the letter sermon by the monk Garsias.

Key words:romanesque book illumination, Catalonia, iconography.

32 LOCVS AMŒNVS 2, 1996 Anna Orriols i Alsina

Encara que, ara en fa ja gairebé cent anys, enel primer i fins avui darrer estudi dedicatmonogràficament a aquest manuscrit ro-

mànic, s’advertís que suggerir-ne l’execució a SantMiquel de Cuixà no era sinó «una hypothèse toutegratuite», en alguns escrits posteriors es consideràun fet. A banda de l’origen precís del còdex –qües-tió que es sospesarà pàgines més enllà–, és indub-table que es tracta d’una obra catalana, les il·-lustracions de la qual així ho proclamen, a causa dela seva proximitat estilística amb d’altres produc-cions del mateix àmbit, aspecte que ha estat repeti-dament exposat per la historiografia1.

Si bé la qualitat de tals il·lustracions dista de sernotable, la mancança es veu llargament compensa-da per l’interès iconogràfic d’algunes de les esce-nes. El manuscrit (que en endavant serà designatcom a Perpinyà 1) conté els textos dels quatre evan-gelis segons la versió de Sant Jeroni (Textumevangelii, ex translatione S. Hieronymi), cadascunprecedit del corresponent prefaci de l’autor de laVulgata, seguits del capitulare evangeliorum segonsel santoral romà (f. 138-149)2. Les il·lustracions esdistribueixen en quatre seqüències. Hi ha un quar-tet d’imatges, les tres primeres encapçalen el ma-nuscrit i la quarta uns quants folis més enllà (figu-res 1-4)3. Ocupen els folis 8-13 unes fantasioses ar-quitectures que emmarquen les taules de concor-dança dels diferents capítols evangèlics. L’únic delsevangelis que ha estat il·lustrat és el de sant Joan, alqual precedeixen una sèrie d’escenes cristològiques4

i una imatge on l’autor de l’Apocalipsi presenta elseu evangeli a Crist5.

Varen treballar-hi, pel que fa a les imatges, duesmans diferents. Una que executaria bona part de latasca, encarregant-se de les escenes inicials, les evan-gèliques i la de Joan entregant el seu llibre. Unaaltra mà hauria acomplert la decoració de les tau-

1. Tot i que el còdex havia estatrecollit en les diverses catalogaci-ons de què havia estat objecte labilioteca, i que se citaran més en-davant, qui per primer cop li de-dicà un interès especial fouAmédée BOINET, «Notice sur unÉvangeliaire de la Bibliothèque dePerpignan», a Congrès Archéo-logique de France. Carcassonne.Perpignan, LXXIII session, 1906,París-Caen, p. 534-551. Posterior-ment se l’ha tingut present enobres d’abast general, sense apor-tacions destacables; vegeu: WalterW.S. COOK, «The Earliest PaintedPanels of Catalonia» II, The ArtBulletin, VI/2 (1923), p. 55, fig.32; Arthur Kingsley PORTER,«Leonesque Romanesque andSouthern France», The ArtBulletin, VIII/4 (1926), p. 244 i246, fig. 9; Walter W.S. COOK,«The Earliest Painted Panels ofCatalonia», The Art Bulletin, X/2(1927), p. 177, fig. 40; A.BOECKLER, Abendländische Mini-aturen bis zum Ausgang derromanischen Zeit, Berlín, 1930, p.63; Marcel DURLIAT, Arts anciensdu Roussillon. La peinture,Perpinyà, 1954, p. 21-23, 25, 26,28, 253; Jean PORCHER, Les ma-nuscrits à peintures en France duVIIe au XIIe siècle, París, 1954, p.103- 104, núm. 302; JeanPORCHER, Paul MESPLÉ, Dixsiècles d’enluminure et desculpture en Languedoc VIIe- XVIesiècles, Toulouse, 1954-1955, p. 22,NÚM. 25; Josep GUDIOL I CUNILL,Els llibres il·luminats, Barcelona,1955, p. 122-126, 159, fig. 110-121;Pere BOHIGAS, La ilustración y ladecoración del libro manuscrito enCataluña. Contribución a la his-toria de la miniatura catalana.Período románico, Barcelona,1960, p. 66, 67, 74, 81-82, 85, 88,làm. X; AA.DD., El arte románico.Catálogo, Barcelona, 1961, núm.102 (p. 71); Jesús DOMÍNGUEZ

BORDONA, Miniatura, «ArsHispaniae» XVIII, Madrid,1962, p. 93, figs. 100-101; PereBOHIGAS, «Les derniers tempsde l’enluminure romane en

Catalogne: la transition engothique», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 5 (1974), p. 35-36; Núria DE DALMASES, AntoniJOSÉ I PITARCH, Els inicis i l’art ro-mànic. s. IX-XII, «Història de l’artcatalà», I, Barcelona, 1988 (1986),p. 267-269. Recentment, he pro-vat de demostrar les estretes afi-nitats estilístiques existents entreaquest manuscrit i un exemplar delcomentari de Florus de Lió a lesEpístoles de Sant Pau (Vat. lat.5730), manuscrit que, si bé tradi-cionalment es considera ripollès,denota una evident proximitatd’estil amb obres gironines comara el Beatus de Torí (vegeu AnnaORRIOLS I ALSINA, «Les il·lustra-cions del manuscrit Vat. Lat. 5730i la seva relació amb altres produc-cions catalanes de l’entorn del1100», Anuario de estudiosmedievales, 24 (1994), p. 943-966).No és l’objecte d’aquest estudientrar en consideracions de caireestilístic, més enllà d’indicar quela majoria d’autors citats en aques-ta nota han aproximat les il·-lustracions del manuscrit a d’altresd’obres catalanes de final de l’XI idel XII.

2. Es conserva a Perpinyà (Biblio-thèque Municipale, ms. 1). Anti-gament tenia el número 41. Tam-bé portà el núm. 6479 al catàlegde Fourquet (p. 443, vegeu nota27), numeració que mai no s’ha se-guit. Escrit en 155 folis de perga-mí, mesura 313 x 231 mm. Unadescripció més detallada del còdexi del seu contingut textual a LéonCADIER, Manuscrits de laBibliothèque de Perpignan, inCatalogue Général des manuscritsdes Bibliothèques Publiques deFrance. Départements, t. 13 (Di-vers), Librairie Plon, París, 1891,p. 79-81. Hi falten alguns folis:l’encapçalament del prefaci de santJeroni a l’evangeli de Marc (f. 49)i el començament de l’Evangeli se-gons Mateu. Alguns liturgisteshan tingut en compte el manus-crit, tot i que breument, en el marcd'estudis o catalogacions més am-

plis. És el cas de Robert AMIET,«La liturgie de la diocèse d'Elnedu VIIe au XVIe siècle. La liturgieromano-franque». Les Cahiers deSaint-Michel de Cuxa, 11 (1980),p. 74; Ídem, «Les livres liturgiquesdans la diocèse d'Elne», RevistaCatalana de Teologia VII (1982),p. 291, núm. 23; Alexandre OLI-VAR, «Les supervivències litúrgi-ques autòctones a Catalunya en elsmanuscrits dels segles XI-XII», a IICongrés Litúrgic de Montserrat,Montserrat 1967, vol. III, Secciód'Història, p. 52, núm. 183; Ídem,«Els manuscrits litúrgics de pro-cedència catalana conservats forade Catalunya», Miscel·lània His-tòrica Catalana, dedicada al pareJaume Finestres, Abadia de Po-blet, 1970, Scriptorium Populeti III(1970), p. 48, núm. 75, amb capaportació nova respecte a l'ante-rior estudi citat d'aquest autor.Mentre Amiet fa el còdex de finalde l'XI, Olivar el considera del XII.

3. Al foli 2, representació de laMaiestas Domini (figura 1); al foli2v. imatge trinitària segons la fór-mula de la Sedes Gratiae (figura2); al foli 3 l’Agnus Dei voltat deltetramorf i d’una sèrie de perso-natges en bust i que, malgrat queno hi corresponen en nombre,podrien ésser interpretats com elsvint-i-quatre ancians de l’Apo-calipsi (figura 3); finalment, unaimatge de la Verge amb el Nenenvoltats de personatges diversos,al foli 14v. (figura 4), al revers delfoli on acabava el breviari del’evangeli de Mateu. Com s'ha dit,manquen alguns folis al manus-crit. És evident entre els actualsfolis 14 i 15, ja que falta l’encap-çalament de l’evangeli de Mateu.També hi ha una llacuna d’un folientre els actuals 1 i 2. Segons l’in-forme (eminentment tècnic i ambpoques referències codicològi-ques) de la restauració efectuadaa Toulouse el 1989, el manuscritque ja havia estat restaurat el XIX,ha estat cosit de nou i provistd’una nova enquadernació.

33LOCVS AMŒNVS 2, 1996Les imatges preliminars dels evangelis de Cuixà

Figura 1.Evangelis de Cuixà (Perpinyà. Bibliothèque Municipale, ms. 1), f. 2.

Figura 4.Evangelis de Cuixà (Perpinyà. Bibliothèque Municipale, ms. 1), f. 14v.

Figura 3.Evangelis de Cuixà (Perpinyà. Bibliothèque Municipale, ms. 1), f. 3.

Figura 2.Evangelis de Cuixà (Perpinyà. Bibliothèque Municipale, ms. 1), f. 2v.


les dels cànons6. Quant a la data en què deuriendur a terme la seva activitat, si bé hi ha acord gene-ralitzat a situar-la dins del segle XII, no és clar enquin moment precís de la centúria7.

Ja s’ha al·ludit l’interès iconogràfic d’algunes deles composicions, especialment de les que encetenel volum, tant des del punt de vista de la tria d’imat-ges que s’ha fet, factor que cal examinar, com de lapeculiaritat d’alguna d’elles. Les composicions esbasen en esquemes rígidament simètrics, es pres-cindeix del color –no sé fins a quin punt aquest hiera previst–, i s’estructura l’espai disponible a par-tir d’esquemes geomètrics. En la imatge de laMaiestas Domini del foli 2, la del Tron de Gràciadel foli 2v. i en la Verge voltada de personatges delfoli 14v., una màndorla s’inscriu en un rectangleque fa de marc. En el cas de l’Agnus Dei (foli 3), laforma ametllada es converteix en una de circular,però els paràmetres compositius segueixen essentels mateixos (figures 1-4).

En el cas de la representació presidida per laVerge, la màndorla ha estat organitzada de formaforça peculiar. En realitat es tracta de dues formesametllades concèntriques, que contenen a l'interioruna figura de la Verge entronitzada amb el Nen ala falda. L’espai entre les dues màndorles és dividitradialment en dotze compartiments que acullendiversos personatges. Són representacions indivi-duals, en què les figures duen habitualment algunatribut: bastons, de vegades amb terminacions ve-getals, palmes o llibres. La majoria dempeus, al-guns asseguts, tots menys dos duen nimbe. No-més en un dels compartiments es representa ungrup de personatges, en el que sembla tractar-sed’una escena de predicació: una figura nimbada, queporta una mena de crossa florida i un llibre, és vol-tada per un públic de caparrons, dels quals en des-taca un de coronat. També duu corona el del com-partiment veí, assegut en un banc i amb una vara,de manera que se l’hauria de tenir per rei. De laresta destaquen tres figures, per la seva actitud (lade l’extrem inferior, sense cap atribut i amb unamà a la galta) o caracterització: un de nimbat ambcasulla, bàcul i un llibre, potser un abat; i un altreamb vestimentes també eclesiàstiques, tal vegadaun bisbe, duu mitra i en comptes de bàcul, un bas-tó acabat en tiges fistonejades8. L’interès rau preci-sament en aquest foli, en la identificació dels per-sonatges i en el tipus compositiu que s’ha triat perubicar-los. Igualment, caldrà preguntar-se si aques-ta representació pot relacionar-se temàticamentamb les que l’antecedeixen en el manuscrit.

* * *

Qualsevol esquema circular, amb diversos perso-natges o elements disposats radialment a l’entornd’una figura principal, pot venir a la ment en rela-ció amb aquest foli. Des dels manuscrits més an-

tics trobem diagrames de tota mena que il·lustrenesquemes cosmogònics d’índole vària. Però el quedestaca dels evangelis de Cuixà és que es tracta dela màndorla que habitualment envolta les imatgesmajestàtiques la que ha estat utilitzada com a re-curs compositiu. En relació amb això, un delsparal·lels que més m’han cridat l’atenció es trobaen una il·lustració de l’anomenat Saltirid’Aethelstan9. Allí (figura 5) qui ocupa la màndorlacentral és un Crist de la Segona Vinguda, i el vol-ten, dins de compartiments a la màndorla externa,cors celestials (OMNIS CHORVS MARTYRVM,OMNIS CHORVS CONFESSORVM, OMNISCHORVS VIRGINVM, publiquen les inscripci-ons). Els peus de Crist reposen damunt d’un edifici,identificable amb l’Església o amb la JerusalemCelestial10. Iconogràficament, però, les diferènciesrespecte al foli del Perpinyà 1 són prou clares.

En canvi, i malgrat evidents elements distan-ciadors, podria considerar-se un ambient iconogrà-fic comú el d’una sèrie de representacions, forçacomplexes totes elles, en què apareixen tant la Ver-ge com diversos personatges parangonables ambels que ens ocupen. Es tracta sempre d’imatges quepodríem qualificar d’apoteòsiques, relacionablesdirectament o indirectament amb figuracions de laCiutat de Déu, i algunes de forma òbvia, ja queil·lustren manuscrits que contenen el De CivitateDei de Sant Agustí.

Un leccionari conservat a París, on seguraments’il·lustrà el segon terç o a final del segle XI11, contéuna escena, molt empal·lidida avui, al foli 58v. (fi-gura 6) que il·lustra la festa de Tots Sants. A la meitatsuperior de la pàgina, una Maiestas Domini envol-tada pel tetramorf i àngels és aclamada per laics.La meitat inferior es divideix en dos registres: unde presidit per una figura femenina, coronada ientronitzada, que cal interpretar com a reina celesti-al, Església i Verge conjuntament12 acompanyadaper l’apostolat i sant Joan Baptista; i l’altre, a sota,ocupat per grups de personatges. En aquests regis-tres, figures diverses, unes d’assegudes, altres dem-peus, algunes de nimbades, unes que porten llibres,altres que sostenen o que reben corones..., evoquenen certa forma el cas que aquí es tracta. Cal recor-dar, d’altra banda, que aquest manuscrit es pot re-lacionar amb un altre, el lat. 11550 de la Biblio-thèque Nationale de Paris, un saltiri himnari quefou en cert moment considerat català, qüestió queaviat es desmentí, tot demostrant la seva pertinen-ça a l’escriptori parisenc de Saint-Germain-des-Prés13. De totes maneres, podem testimoniar l’ar-ribada a Catalunya d’una obra molt afí a aquesta,possiblement del mateix escriptori, com delaten dosfolis afegits a l’anomenat Sacramentari de Girona14.De la mateixa manera que va pervenir una obra pro-bablement sorgida de l’escriptori parisenc de Saint-Germain-des-Prés, podien haver arribat altresimatges, potser incloses en un mateix manuscrit

4 . Són episodis de la vida públicai passió de Crist. Les noces deCanà al foli 107. La multiplicaciódels pans i els peixos compartei-xen amb la resurrecció de Llàtzerel foli 107v. La Magdalena ungintels peus de Crist i l’entrada aJerusalem al foli 108. I el SantSopar i el lavatori al foli 108v.Dins de l’àmbit figuratiu, cal es-mentar una de les caplletres, la delfoli 112, una I que enceta l’evan-geli segons sant Joan i que inclou,dins de medallons, l’àliga de santJoan i l’anyell.

5. Al foli 111. Al foli 108 trobà-vem la darrera escena del cicled’episodis evangèlics. Al foli 109un Sermo sancti Isidori episcopi desancto Iohanne evangelista i, alseu revers, començava el prologusdomni Iheronimi in Evangeliosecundum Iohannem. L’escenadel foli 111 precedeix immedia-tament el text de l’evangeli deJoan, que comença al foli 112(Incipit evangelium Domininostri secundum Iohannes). L’es-cena s’acompanya d’un vers delCarmen Paschale de Seduli, l’es-caient a l’evangelista, MOREVOLENTIS [per VOLANS]AQUILAE VERBO PETITASTRA IOHANNES. Els versosde Seduli referents a l’evangelistaMateu també han estat escrits al’evangeliari (foli 14, [H]OC[M]ATHEUS [A]GENS [H]OMI-NEM[G]ENERALITER[I]MPLET),tot i que en aquesta ocasió noacompanyen cap il·lustració, i lesinicials dels mots, que es devienpreveure rubricades, es van dei-xar per fer.

6. És aquest darrer miniaturistaqui executa un treball estilística-ment més allunyat d’altres pro-duccions catalanes, mentre quel’altre (el que caldria relacionaramb el Vat. lat. 5730 –vegeu supra,nota 1) s’hi troba plenamentimmers.

7. Amédée BOINET («Notice surun Évangeliaire...», p. 547) el si-tuava al darrer quart del XII enbase a elements iconogràfics, or-namentals i codicològics, amb cri-teris que es ressenteixen del pasdel temps; Arthur Kingsley POR-

TER («Leonesque Romanesque», p.248), després de teixir una espes-sa xarxa de relacions estilístiquesentre el manuscrit i obres d’índolei procedència diversa, acaba avan-çant-ne la cronologia a principidel XII; Jean PORCHER (Les ma-nuscrits à peintures, p. 103) se-gueix reculant fins a final de l’XI,cronologia que també es dóna alcatàleg Dix siècles d’enluminure,p. 22; Josep GUDIOL I CUNILL (Elsllibres illuminats, p. 122) dona-va el segle XII sense més precisi-ons; Pere BOHIGAS (La ilustracióny la decoración, p. 81) precisavaque a principi del XII; a El arterománico. Catálogo, p. 71, se’l vafer de cap al 1100; JesúsDOMÍNGUEZ BORDONA (Miniatu-ra, p. 93) no concretava més quesegle XII; Pere BOHIGAS («Lesderniers temps...», p. 35) parlavadels volts del 1100; Núria DE

DALMASES i Antoni JOSÉ I

PITARCH (Els inicis..., p. 269), tot


Figura 5.Saltiri d’Aethelstan(Londres. British Library, ms.Cotton Galba A. XVIII), f. 21.

Figura 6.Saltiri-himnari deSaint-Germain-des-Prés(Paris, Bibliothèque Nationale,ms. lat. 11751), f. 58v.

relacionant-lo amb una sèrie demanuscrits catalans de final de l’XI

i principi del XII, el considerend’aquest darrer moment, ja queels sembla «l’obra més avançada,més romànica» del grup. En unabreu al·lusió que hi ha fet AnscariM. MUNDÓ recentment («La cul-tura artística escrita», a CatalunyaRomànica, I.- Introducció a l’es-tudi de l’art romànic català. Fonsd’art romànic català del MuseuNacional d’Art de Catalunya,Barcelona, 1994, p. 133-162, pera l’escriptori de Cuixà, p. 139)apunta que, per l’escriptura, lisembla de final de l’XI. Tornarésobre la qüestió cronològica pos-teriorment, amb altres precisions.

8. Malgrat que la separació entredos dels compartiments (al quartinferior esquerre de la composi-ció) no sigui tan evident com enla resta dels casos, cal considerarque existeix i que s’ha aprofitatper dur-la a terme el peculiar bas-tó o crossa florida que sosté undels personatges. La historiogra-fia ha precisat molt poc sobre laidentitat d’aquestes figures. Quimés s’ha entretingut, si més no,en la seva descripció ha estatAmédée BOINET, «Notice d’unévangéliaire...», p. 538-539. Estendeix a definir-los globalmentcom a sants. PORCHER («Les ma-nuscrits à peintures...», p. 104) hoconsidera una representació de lacort celestial, idea afí a la que aquíproposaré.

9 . Londres, British Library, ms.Cotton Galba A.XVIII, foli 21.Es tracta d’un cas interessant, atèsque el seu origen no és insular,

des-Prés (Hunc Ingelardus deco-ravit scriptor honestus, declara alcolofó del foli 145v.). Sobre aquesti altres manuscrits de l’escriptoriparisenc de Saint-Germain, vegeunota 13.

12. Així ho afirma Marie-LouiseTHÉREL, Le triomphe de laVierge-Église. Sources historiqueslittéraires et iconographiques, Pa-rís, 1984, p. 179-180.

13. Émile MÂLE (L’Art religieuxdu XII siècle en France, ArmandColin, París, 1922, nota al peu dela pàgina 9) l’havia considerat lle-mosí. Però pocs anys desprésPhilippe LAUER (Les enluminuresromanes des manuscrits de laBibliothèque Nationale, Éditionsde la Gazette des Beaux-Arts,París, 1927, p. 124) el considera-va català. Però gairebé immedia-tament es cridaria l’atenció sobrel’origen parisenc del París lat.11550 (Charles NIVER, «Notesupon an eleventh-century psalter»,Speculum, III (1928), p. 398-401).Aquell mateix any Pere BOHIGAS

ja es feia ressò d’aquest estudi, totacceptant-ne els resultats, encaraque matisant que l’autor de lesglosses podia ser un escriventmeridional («El manuscrit lat.11550 de la BibliothèqueNationale», Estudis Universita-ris Catalans, XIII (1928), p. 235-244). Una trentena d’anys méstard es retornava a l’estudid’aquests manuscrits a partir del seuil·lustrador (Yvonne DESLANDRES,«Les manuscrits décorés du XIesiècle à Saint-Germain-des-Préspar Ingelard», Scriptorium, IX(1955), p. 3-16). També els litur-

gistes s’han acostat al lat. 11550:Henri BARRÉ, «Le Psautier-Hymnaire et l’Office marial deSaint-Germain-des-Prés», capítoldel seu estudi Prières anciennes del’Occident à la Mère du Sauveur,Lethillieux, París, 1963, p. 172-179; Mauritius COENS, «Ancienneslitanies des saints», AnalectaBollandiana LXII (1944), apartatXXI, p. 149-155.

14. París, Bibliothèque Nationale,ms. lat. 1102. Vegeu François AVRIL,Jean-Pierre ANIEL, MireilleMENTRÉ, Alix SAULNIER, YolantaZALUSKA, Manuscrits enluminés dela Péninsule Ibérique, BibliothèqueNationale, París, 1982, núm. 60,p. 58-59. Aquest manuscrit con-té una interessant doble sèried’il·lustracions: una Maiestas Do-mini amb el tetramorf (foli 29v.) iuna crucifixió (foli 30) de facturainnegablement catalana, i de noules mateixes representacions alsfolis 99v. i 100v., respectivament.L’estil d’aquestes darreres és to-talment allunyat al de les sevescompanyes en el manuscrit. Tra-dicionalment s’havia consideratque la segona sèrie s’hauria afegitposteriorment al manuscrit. Ésforça absurd creure que haguéspogut succeir d’aquesta manera.Per què s'havien de repetir unesimatges de les quals ja disposavael sacramentari? Recentment s’haratificat l’origen gironí del ma-nuscrit, així com el fet que els fo-lis 99 i 100 hi són afegits i proce-deixen, doncs, d’un altre exem-plar. Tampoc res no sembla indi-car que aquestes dues il·lustracionssobreposades fossin realitzades aGirona, i en canvi sí que fóra

sinó continental, fet en època ca-rolíngia potser a la regió de Lieja,d’on hauria passat a Anglaterra,on se li haurien afegit, probable-ment, a Old Minster, Winchester,una sèrie d’il·lustracions, entre lesquals la que cito. La data d’aques-ta intervenció anglosaxona se si-tua durant el regnat d’Aethelstan(924-939), monarca que va pos-seir i encarregar diversos llibres,a banda d’interessar-se especial-ment per les relíquies, factor ques’ha volgut relacionar precisa-ment amb determinades imatgesdel manuscrit. Sobre aquest, ve-geu Elzbieta TEMPLE, Anglo-Saxon Manuscripts 900-1066,Londres, 1976, núm. 5; JonathanJ.G. ALEXANDER, Norman Illu-mination at Mont St Michel 966-1100, Oxford, 1970, p. 133, 150,160, 207; Robert DESHMAN,«Anglo-Saxon Art AfterAlfred», The Art Bulletin, LVI(1974), p. 176-200; Michelle P.BROWN, Anglo-Saxon Manus-cripts, Londres, 1991, p. 25 i 29;Charles R. DODWELL, ThePictorial Arts of the West 800-1200, New Haven i Londres,1993, p. 95-97.

10 . Robert DESHMAN (op. cit.) faun interessant estudi de la icono-grafia d’aquesta i d’altres imatgesdel manuscrit, tot demostrantque, si bé els mediocres artistesdel saltiri no han inventat la ico-nografia de l’escena que ens ocu-pa, és evident que deriva d’unaimatge del judici final.

11. Bibliothèque Nationale, ms.lat. 11751. Les il·lustracions sónobra d’Ingelard de Saint-Germain-

plausible considerar que proce-deixin d’un manuscrit forani, quepodria ser afí al saltirihimnari deSaint-Germain-des-Prés conser-vat a París i, qui sap, potser delmateix origen. A més, i a diferèn-cia del que tradicionalment esconsiderava, poden ser ben béanteriors cronològicament a lesdues imatges gironines, encaraque de moment s’ignora quan vanser incorporades al manuscrit.Anscari M. MUNDÓ («La culturaartística escrita», op. cit., p. 139)proposa que això es produís elsegle XIII.


viatger, que transportessin una fórmula semblant al’emprada per a la festa de Tots Sants al lat. 11751.

Un dels exemplars il·lustrats més antics que esconeixen del De Civitate Dei de Sant Agustí és elconservat a Florència15. Al foli 2v., una estructuraarquitectònica aixopluga diversos personatges (fi-gura 7). S'hi pot diferenciar una zona superior,presidida per un Crist en majestat, acompanyatd’àngels músics i apòstols, disposats respectiva-ment en registres. La meitat inferior de la compo-sició, aquest cop presidida per una Verge Església,també s’articula en dos registres; aquests contenenarcuacions i, dins d’algunes, asseguts, sants i màr-tirs. L’arcuació situada a l’angle inferior dret allotjadues figures masculines coronades i una de nimba-da. Totes seuen en un banc i duen palmes i llibres.Així mateix succeeix en la imatge de Cuixà: en elscompartiments que correspondrien a les onze i ala una, si la composició s’assimilés a una esfera derellotge, trobem, respectivament, el personatgecoronat i el personatge nimbat, tots dos asseguts iamb palmes. No duen llibres, però ho fan d’altresfigures, dempeus, col·locades en altres comparti-ments. Fins i tot, el personatge de l’extrem superiorpenso que s’hauria d’identificar amb Crist, tant perla similitud amb les altres representacions del ma-nuscrit16, com per la seva situació, al capdamunt dela composició, circumstància que encara pot apro-ximar més aquesta imatge a la de l’exemplar de laCiutat de Déu de Florència.

Sembla aconsellable, doncs, dirigir-se cap aimatges de la Verge entesa com a Església i que pre-sideix assemblees de tots aquells que en formenpart, eclesiàstics i laics. Així apareixia al foli 225v.de l’Hortus Deliciarum d’Herrada de Landsberg(figura 8), on l’havien acompanyat inscripcions que,entre altres coses, explicaven17:

Hec regina est ecclesia que dicitur virgo materet significat omnes prelatos [...]

Regina in templo sedens significat ecclesiamque dicitur virgo mater et typum gerit omniumprelatorum, scilicet apostolorum romanorum etaliorum episcoporum, abbatum, presbiterorum,prelatorum qui lavacro regenerationis et salutaridoctrina predicationis spiritales filios cottidie intemplo Domini, hoc est in ecclesia generant.

Adulescentule dicuntur filie Jherusalem etsignificant omnes subjectos in ecclesia, scilicetclericos, monachos, heremitas, inclusos, mili-tes et omnes laicos, viros ac feminas, qui intemplo Domini per obedientiam in suisordinibus cottidie laborant et adventum sponsi,id est Christi, fideliter negociantes exspectant.

Hi ha un element peculiar en aquesta represen-tació de l’Hortus Deliciarum: la inclusió dels pro-fetes Isaïes i David, als costats de l’escena acompa-nyats de sengles inscripcions («Ysaias dicit: Lava-

15. Biblioteca Mediceo-Lauren-ziana, Plut. XII.17. Se’l data al’entorn del 1120 i és molt possi-ble que s’il·lustrés a l’escriptori del’abadia de Sant Agustí deCanterbury, qüestió que ja apun-tava Meyer SCHAPIRO l’any 1939en una nota de l’alabat FromMozarabic to Romanesque inSilos (traduït i recollit a Estudiossobre el románico, Madrid, 1984,p. 86, nota 4). Posteriorment, i entred’altres, Charles R. DODWELL, TheCanterbury School of Illumination1066-1200, Cambridge, 1954, p. 28-29 especialment; C.M. KAUFF-

MANN, Romanesque Manuscripts1066-1190, Londres, 1975, núm.cat. 19, p. 62-63. En darrer lloc, iper les bones reproduccions,AA.DD., Biblioteca MediceaLaurenziana, Nardini, Florència,1986, làm. XLIX. El manuscrit, se-gons una nota escrita al final, vapertànyer al fill de Cosimo el Vell,Piero dei Medici.

Figura 7.Sant Agustí, De Civitate Dei (Florència. Biblioteca Mediceo–Laurenziana, Plut. XII.17), f. 2v.

16. Que el nimbe no sigui crucíferno vol dir absolutament res enaquest manuscrit on els il·lustradorss’han equivocat en dues ocasionsmés en què el personatge innega-blement és Crist. Aixó succeeixtant en l’escena del lavatori (foli108) com a la de l’últim sopar (foli108v.).

17. Dissortadament, l’original,realitzat al monestir de Hohen-burg, vora Estrasburg, el darrerterç del segle XII, desapareguécremat durant el setge de la ciu-tat en el marc de la guerrafrancoprussiana iniciada el 1870.Per fortuna, temps enrere s’ha-via iniciat la còpia de les sevesil·lustracions per tal de fer-neuna edició impresa, que en elmoment de l’esclat bèl·lic ja es-tava endegada. Altres estudiososhavien copiat algunes de lesimatges. També es van fer còpi-es del text i les inscripcions, lamés important de cap al 1840,obra de Wilhelm Stengel per alcomte Auguste de Bastard (Pa-


Figura 8.Herrada de Landsberg, Hortus Deliciarum, f. 225v. (De R. GREEN, M. EVANS, C. BISCHOFF iM. CURSCHMANN, Herrad of Hohenburg, Hortus Deliciarum («Studies in the Warburg Institute», 36),Londres i Leiden, 1979, vol. II, p. 372, làm. 128).

mini, mundi estoti; David dicit: Introite portas ejusin confessione»). L'una i l'altra corresponen alspassatges bíblics que els són propis (Isaïes 1, 16 iSalms 99, 4). Interessen ara dos aspectes d’aques-tes figures. Un, que Isaïes apareix tapant-se la caraamb gest afligit, com d’aflicció és també el gest delpersonatge assegut que es posa la mà a la galta en elcompartiment de l’extrem inferior de la imatge del’evangeliari de Cuixà que tractem; i que David,com és propi de la seva condició, duu vestimentesrègies, com dues de les figures de Cuixà. L’altreaspecte que cal destacar-ne és que, si ja habitual-ment les il·lustracions de l’Hortus Deliciarum s’hanrelacionat amb obres bizantines, aquesta escena, so-bretot per la presència dels esmentats profetes, sem-bla enfortir tal relació. Es mencionen al respectedos manuscrits grecs, bessons, de la primera mei-tat del segle XII, que contenen les homilies sobre laVerge del monjo Jacob de Kokkinobaphos18. Entots dos casos es representa l’Ascensió dins d’unaarquitectura, presenciada, com és habitual, per laVerge i els apòstols, amb la particularitat que, flan-quejant el grup, es troben els profetes Isaïes i David.La il·lustració següent, en els dos manuscrits, mos-tra la Verge enmig dels elegits, representats com agrups compactes de personatges: patriarques, mon-jos, laics, etc.19.

A l’Arxiu Capitular de Tortosa es conserva unDe Civitate Dei de Sant Agustí, que compta ambdiverses il·lustracions20. Al foli 2v. una Verge dem-peus, figura orans, és dins d’una màndorla flanque-jada per àngels. Damunt seu, dins d’un medalló,Crist beneint; als angles de la composició, els sím-bols dels evangelistes i, sota la Verge, una escenaon una figura nimbada, que sosté un llibre i un bas-tó, és envoltada per una colla de personatges (figu-ra 9). Una representació molt similar es troba enun dels compartiments que encerclen la Verge alfoli 14v. de l’evangeliari de Cuixà (figura 4). Fins itot els és comuna la peculiar terminació del bastóque porta la figura nimbada en cada cas. La Verge(tot i que es tracta de tipologies diferents, però ambafinitats, com ara la forma com ha estat dibuixat elvel) centra la composició en tots dos casos i, al seuvoltant, s’organitzen compartiments. El de damuntde la Verge, en el cas de Tortosa és indubtablementCrist; en el cas de Cuixà, ja s’ha apuntat, podriaben ser-ho. Els símbols dels evangelistes del ma-nuscrit de Tortosa no són en el de Perpinyà, peròaquest els té, igualment disposats als angles i dinsde medallons, just al foli precedent (foli 3, figura3). És evident que la Ciutat de Déu de Tortosa ésposterior a l’evangeliari de Cuixà, però de cap ma-nera pot dependre d’aquest, atesa la riquesa i laparticularitat de les seves imatges que, a banda dela comentada, no tenen res a veure en absolut ambles de l’evangeliari. En tot cas, el més lògic fórapensar en un model comú, del qual derivin algunesde les il·lustracions dels dos manuscrits. Pel fet

rís, Bibliothèque Nationale,nouv. acq. fr. 6044-6046, 6083 i6084). Vegeu Gérard CAMES,Allégories et symboles dansl’Hortus Deliciarum, E.J. Brill,Leiden, 1971, p. 92-95 i RosalieGREEN, Michael EVANS, ChristineBISCHOFF i Michael CURSCHMANN,Herrad of Hohenburg, HortusDeliciarum («Studies in theWarburg Institute» 36), Londres iLeiden, 1979, vol. I, p. 204 (per altext de les inscripcions); vol. II, p.372, làm. 128.

18. Biblioteca Apostolica Vatica-na, gr. 1162 (foli 2v.) i París,Bibliothèque Nationale, gr. 120(foli 1v.). Sobre ells, P. CANART iSuzy DUFRENNE, MarienHomilien. Faksimileausgabe desCod. Vat. gr. 1162, Stuttgart,1991, i Byzance. L’art byzantindans les collections publiquesfrançaises, Réunion des muséesnationaux, París, 1992, cat. 272,p. 361-362.

19. Al Vat. gr. 1162 es tracta delsfolis 2v. i 5; al manuscrit de París(gr. 1208), són els folis 3v. i 8. L’es-cena de l’Ascensió és prou cone-guda per considerar-se que l’es-glésia que s’hi representa s’hau-ria inspirat en la desaparegudadels Sants Apòstols erigida perJustinià a Constantinoble, subs-tituint la que havia estat mauso-leu de Constantí. Vegeu infra,nota 47.

20. Maria Eugenia IBARBURU

ASURMENDI, «Estudio iconográficode la "Ciudad de Dios" de SanAgustín, códice 20 del ArchivoCapitular de Tortosa», D’Art, 10(1984), p. 93-124.


que un altre dels exemples que he citat aquí siguitambé un exemplar de la Ciutat de Déu, potser calconsiderar que fos d’aquesta índole el model (o mo-dels, atès que no han de ser pas el mateix) que usa-ren uns i altres il·lustradors.

En el cas del manuscrit de Tortosa, tots els ele-ments presents al foli 2v. són també en una com-plexa i peculiar escena de l’ascensió de la Verge al’evangeliari de Jumièges, normand de ca. 110021.On apareix, enmig de nombrosos àngels, algunsdels quals porten filacteris amb inscripcions, i dedalt a baix, un Crist en majestat dins d’una màn-dorla, flanquejat per les lletres alfa i omega; al mig,un medalló amb l’anyell; a sota, dins d’una aurèolaametllada, la Verge, dempeus, nimbada i corona-da, figura orans. A la part inferior, personatges laicsen actitud de súplica o pregària. Voltant la Verge,dins la màndorla, i en els filacteris que duen els àn-gels, inscripcions corresponents a l’antífona del’ofici de l’Assumpció («Haec est regina virginumquae genuit regem velut rosa decora») i el respon-sori («Hodie Virgo Maria caelos ascendit, gaudetequia cum Christo regnat in aeternum»). És el queproclama la inscripció que acompanya la Verge elque interessa aquí:

21. British Library, Ms. Add.17739, foli 17v. Se’l considera re-alitzat a Jumièges a final de l’XI iobra de la mateixa mà que ha tre-ballat a un altre manuscrit del’abadia normanda (Rouen,Bibliothèque Municipale, ms.459). D’altra banda, presentapunts de contacte amb obres an-glosaxones com són el Saltirid’Aethelstan –cosa a subratllar,perquè l’he al·ludit en relació ambla similitud compositiva amb laimatge que aquí s’estudia–, elBenediccional de sant Aethelwold iels Evangelis Grimbald. VegeuCharles R. DODWELL, «Un ma-nuscrit enluminé de Jumièges auBritish Museum», a Jumièges.Congrès Scientifique du XIIIeCentenaire (Rouen, 10-12 dejuny de 1954), Lecerf, Rouen,1955, p. 737-741. Hanns SWARZ-

ENSKI, Monuments of RomanesqueArt. The Art of Church Treasures inNorth-Western Europe , TheUniversity of Chicago Press [re-impressió de la segona edició del1957], 1974, p. 53 i làm. 85, fig.198; Jonathan J.G. ALEXANDER,Norman Illumination at Mont St.Michel 966-1100, ClarendonPress, Oxford, 1970, p. 98 (n. 4),157, 183 (n. 1), làm. 19g; JanetBACKHOUSE, The Golden Age ofAnglo-Saxon Art, 966-1066, edi-tat per J. BACKHOUSE, D.H.TURNER i L. WEBSTER, BritishMuseum Publications, Londres,1984, p. 195 (núm. 262) i CharlesR. DODWELL, The pictorial arts ofthe West, 800-1200, p. 261 i 547.Per a la imatge del foli 17v. en es-pecial: Philippe VERDIER, Lecouronnement de la Vierge. Lesorigines et les premiers développe-ments d’un thème iconographique,Montreal - París, 1980, p. 69 i M.-L.THÉREL, Le triomphe..., p. 176(n.609).

22. Si bé THÉREL (Le triomphe...,p. 176), la cita traduïda al francès,copio aquí el text original en lla-tí, segons Henri BARRÉ, Prièresanciennes de l’Occident à la mèredu Sauveur. Des origines à saintAnselme, P. Lethielleux, París,1963, p. 277. Sobre les pinturespoitevines: Clémence-Paul DUPRAT,«Enquête sur la peinture muraleen France à l’époque romane», II,Bulletin Monumental, CII (1944),p. 5-7, que considera que origi-nàriament en comptes de la Ver-ge hi hauria una altra MaiestasDomini, qüestió poc menys quexocant iconogrà-ficament. Tam-bé Paul DESCHAMPS i MarcTHIBOUT, La peinture murale enFrance. Le haut moyen âge etl’époque romane, Plon, París,1951, p. 67, 94-98, fig. 30; YvonneLABANDE-MAILFERT, Poitou ro-man, Zodiaque («La Nuit desTemps», 42), St.-Léger Vauban,1984, p. 189-190; Paul DESCHAMPS,«Peintures de la voûte du choeurde Notre-Dame-la-Grande dePoitiers», a Congrès Archéo-logique de France, CIX session,Poitiers, 1951, p. 20-26 i JanineWETTSTEIN, La fresque romane.La route de Saint-Jacques, deTours à León. Études comparati-ves, II, Arts et métiers graphiques(Bibliothèque de la sociétéFrançaise d’Archéologie, 9), Pa-rís / Droz, Ginebra, 1978, p. 26.

Figura 9.Sant Agustí, De Civitate Dei (Tortosa, Arxiu Capitular,cod. 20), f. 2v.

H[A]EC EST ALMA D[OMIN]IGENITRIX ET VIRGO MARIA

PER QUA[M] S[PI]R[ITU]S VITE TOTODIFFUNDITUR ORBE

L’escena il·lustra, com ja havia indicat Marie-Louise Thérel, la mateixa idea present a les pintu-res de Notre-Dame-la-Grande de Poitiers (ca.1100) on, a la volta del cor, se succeeixen, a la partalta i sobre un mateix eix, les imatges de l’anyell(dins d’un medalló circular), Crist en majestat (dinsd’una màndorla vuitavada voltada per àngels i eltetramorf) i la Verge, entronitzada i amb el nen a lafalda, dins d’una màndorla ametllada. Al registreinferior, a la part baixa de la volta i per tant pràcti-cament envoltant les imatges teofàniques citades,apòstols i sants (els primers, asseguts i sota arca-des: distribuïts en compartiments, per tant). Aquestregistre culmina, a l’oest, amb dues escenes, simè-triques, que representen els elegits acollits a laJerusalem celestial. Finalment, als carcanyols de lesarcades sota la volta, profetes. A propòsit d’aques-ta idea de «triomphe de l’Agneau et de la Viergedans la Jérusalem Céleste» que, insisteixo, és pre-sent a les pintures poitevines i al foli de l’evange-liari anglonormand, Thérel ha citat una Oratio adsanctam Mariam que li escau:

[...] Tu, domina sancta Maria, gloria Ierusalem,tu leticia Israhel, tu exultatio mundi, etpermanens sine fine in regno filii tui, ubi tibiseruiuunt angeli et archangeli, patriarchae etprophetae obediunt tibi, apostoli et martyres,confessores et uirgines, tuae dignitate minis-trant22.

Text que, d’altra banda, transmet el mateix con-cepte que l’inclòs a l’Hortus Deliciarum citat mésamunt: la Verge enmig dels qui integren l’Esglésiai, per tant, ella mateixa com a Església.

El tarannà simplificador i l’evidència de ser unartista poc notable dels quals fa gala l’il·lustradordel manuscrit de Perpinyà no ens ha d’induir aerror. Tot això no implica una pobresa de models.És possible que per al foli 3 (figura 3) disposés d’unaimatge apocalíptica d’adoració de l’anyell, on els24 ancians formen in circuitu, com trobem en nom-brosos manuscrits23. Seguint massa servilment elrígid esquema compositiu, i portat pel que semblaun afany simplificador, hauria eliminat ancians,desproveint-los de qualsevol atribut. Un procés si-milar es deu haver produït en la imatge presididaper la Verge que és qüestió aquí. Hi ha encara unaaltra possibilitat d’interpretació per a la composi-ció de l’anyell, que més endavant proposaré.

He al·ludit el cas del manuscrit anglonormandde la British Library, comparant-lo amb una imat-ge de la Ciutat de Déu de Tortosa, i m’he referittambé a les pintures de Notre-Dame-la-Grande de


Poitiers. En tots ells apareixen associats Crist enmajestat, Anyell i Verge (no importa ara si és unaascensió en el cas del manuscrit). És aquesta la se-qüència, tot i que desplegada en diversos folis, laque trobem a l’evangeliari de Cuixà. Queda, però,incloure en el discurs la imatge trinitària del foli2v. El tema, tal i com aquí es representa, segons lafórmula anomenada Sedes Gratiae, era aleshoresde recentíssima creació24, tot i que el seu apogeuarribaria al segle XV. No seria difícil trobar argu-ments teològics que permetessin relacionar la Tri-nitat amb les altres imatges, tot i el que suposa dereiteració en relació amb les dues que li fan costatal manuscrit, però potser el lligam entre totes qua-tre representacions el tracin altres factors.

L’escriptori de CuixàSe sol considerar que aquest manuscrit procedeixde Cuixà i que, fins i tot, n’és fill. És molt poc elque sabem dels afers de llibres de l’abadia, tant pelque fa a la naturalesa dels que sens dubte posseí,com a la possible factura dels propis. De totes ma-neres, es poden espigolar d’ací i d’allà una sèrie d’in-dicis que cal valorar.

Els dies 29 d’abril i 3 de maig de 1790, l’alcalde,dos notaris municipals i un secretari escrivent dela vila de Codalet, s’arribaren al monestir de SantMiquel de Cuixà per tal d’inventariar-ne els bénsde cara al desmantellament del cenobi, per decisiódel govern revolucionari. El document resultant,retrat d’aquells moments crepusculars, actualmentés perdut, però quan encara es guardava a l’Ajun-tament de Codalet fou parcialment copiat pel ca-pellà de la vila, François Font. Lamentablement, elreligiós defallí davant l’empresa de reproduir ínte-

grament la llista d’obres de la biblioteca que figu-rava a l’inventari de 1790 i que sumava (sense comp-tar-hi els volums «ou fort usés ou tronqués») untotal de 802!25. De la posterior crònica del saqueigdel monestir el gener de 1793, no es pot inferir resrespecte a la sort seguida pels llibres, però, si ésque no havien abandonat el monestir abans, de-gueren ser cremats o, en el millor dels casos, ve-nuts, com va passar amb diverses peces esculpidesde l’abadia26.

La biblioteca de Perpinyà acabaria reunint unfons amb obres procedents bàsicament de les bi-blioteques d’aquest i d'altres centres religiososrossellonesos igualment suprimits arran de la re-volució de 1789. A part de l’abadia de Cuixà, cal-dria esmentar les esglésies d’Elna, Arles i Perpinyà(Sant Joan, els Cordeliers, els Carmelites, etc.). Detotes maneres, el fons de la biblioteca anterior al1789 també havia sofert pèrdues durant el períoderevolucionari. Cal entendre, doncs, que molt del’existent s’ha perdut. I sembla que es podia havertractat d’un patrimoni gens menyspreable. L’actu-al Perpnyà 1, però, s’hi incorporaria cap al 1840,quan l’historiador i arxiver D.M.J. Henry, que n’eraconservador, va fer-ne donació juntament amb d’al-tres manuscrits27.

L’atribució del manuscrit a Cuixà, però, no ésunànime. Algun autor no creu que el monestir dis-posés d’escriptori propi. És el cas de MarcelDurliat, qui, en el decurs d’una introducció gene-ral a l’art romànic del Rosselló, dubta que a Cuixàhi hagués escriptori, i proposa el de Ripoll per a larealització de l’evangeliari de Cuixà28. D’un parerben diferent és A.M. Mundó, que recalca la impor-tància de l’abadia: «no és creïble que un monestirque sota el regiment d’Oliba fou tan importantcom Ripoll o Vic, romangués dos segles senseescriptori», i recorda l’existència de documents i

23. Els referents més poderosossón sens dubte els beatus, onil ·lustrant els passatges del’Apocalipsi que descriuen la vi-sió de l’Anyell, recorren a com-posicions circulars. Per exemple,en el cas del beatus de FernandoI, fusionant passatges dels capí-tols IV i V de l’Apocalipsi, s’handisposat (foli 116v.) dos cerclesconcèntrics: a l’interior, l’Anyell;a l’exterior el tetramorf i nomésdotze dels vint-i-quatre ancians.

24. Tan recent que fins i tot al-guns han considerat que és alPerpinyà 1 on es troba el primerexemple (Germán DE PAMPLONA,Iconografía de la santísima Trinidaden el arte medieval español, CSIC /Instituto Diego Velázquez,Madrid, 1970, p. 95-98) . En totcas, es disputa la primícia ambun anomenat Missal de Cambrai

(Cambrai, Bibliothèque Municipale,ms. 234, foli 2) que es data a l’en-torn del 1120. Partidari d’aquestdarrer era Victor LEROQUAIS, Lessacramentaires et les Missels ma-nuscrits des bibliothèques publi-ques de France, París, 1924, p.222. Del mateix parer seriaGertrud SCHILLER (Iconographyof Christian Art, traducció an-glesa de l’edició original alema-nya del 1968, Londres, 1971, vol.2, p. 122), que considera el mis-sal, seguint la cronologia de prin-cipi del XII, l’exemple més anticconservat. Al peu de foto de lail·lustració corresponent (413),l’assenyala com a dependent del’escola de Westminster. Poc des-prés es llegia una tesi (Sara JanePEARMAN, The iconographicdevelopment of the cruciformThrone of Grace from the Twelfthto the Sixteenth century, Ph. D.

(Fine Arts), Case Western ReserveUniversity, 1974), on l’autora (p.13-14) considerava també el ma-nuscrit de Cambrai com a cas pri-merenc. De totes maneres,Pearman només esmenta els evan-gelis de Perpinyà al catàlegd’obres (núm. 3, p. 127), el dataca. 1170 i ignora tota la bibliogra-fia que s’hi refereix. Recentment,François BOESPFLUG i YolantaZALUSKA han publicat un extensarticle («Le dogme trinitaire etl’essor de son iconographie enOccident de l’époque carolin-gienne au IVe Concile du Latran»,Cahiers de Civilisation Médiévale,XXXVII/núm. 3 (1994), p. 183-240), on es refereixen breument,i sense noves aportacions, al foli2v. dels evangelis de Cuixà (p.202-204).

25. François FONT, Histoire del’abbaye royale de Saint-Michelde Cuxa, Perpinyà, 1881; reedi-ció facsímil a Philippe SchraubenÉditeur, Rennes-le-Château1989; p. 331-342. També es recu-llen extractes del capítol al recullfet pel pare Oleguer [PORCEL],Michel BOUILLE i Claude COLO-

MER, Histoire de Saint-Michel deCuxa par les textes, II. XVIIe-XXes., s.l., 1975, p. 51-56.

26. Ibídem, p. 343-347. Si bé eltext de Font és clarament parti-dista, hi ha una sèrie de qüesti-ons, com són la venda d’elementsde marbre esculpit, de la font i debona part del claustre, que calconsiderar objectives.

27. Gustavo HAENEL, Catalogilibrorum manuscriptorum qui inBibliothecis Galliae, Helvetiae,Belgii, Britanniae M., Hispaniae,Lusitaniae, asservantur, I. C.Hinrichs, Lipsiae ,1830, cols. 383-384 [després, reproduït aDictionnaire des manuscrits, vol.I, Migne, cols. 1293-1296], cata-logava 82 manuscrits, la majoriadels quals encara avui conservats.La llista de Haenel és massaescueta com per deduir-ne grancosa. D’altra banda, ja he indicatque l’actual Perpinyà 1 encara nodevia formar-ne part. Posterior-ment, el llibreter, editor i biblio-tecari de Perpinyà, AntoineFOURQUET, publicava unCatalogue des livres imprimés etmanuscrits de la BibliothèqueCommunale de Perpignan,Typographie de J.-B. Alzine,Perpinyà, 1866, on el donava unanumeració als manuscrits (delsnúms. 6454-6554) que no ha es-tat mai seguida. Uns quants anysmés tard, Léon CADIER s’encar-regava del fons perpinyanès en undels volums de catalogació delsmanuscrits de les bibliotequesfranceses, auspiciat pel Ministèrede l’Instruction Publique et desBeaux-Arts, Manuscrits de laBibliothèque de Perpignan, p. 77-131 (vegeu supra, nota 2). Cadiercritica la catalogació de Fourquet,de la qual assenyala nombrososerrors i reprèn, amb poques mo-dificacions, la numeració deHaenel, ignorada, segons sembla,per Fourquet. D’altra banda, so-bre la Biblioteca, vegeu-ne tam-bé una breu presentació de RenéNOËLL, «Trésors de laBibliothèque de Perpignan», Lesdossiers de l’archéologie, 14 (ge-ner-febrer de 1976), p. 126-127.Aprofito aquesta nota dedicada ala biblioteca de Perpinyà per ferconstar el meu sincer agraïment aMarie-Andrée Calafat, assistentde conservació, per la seva ama-bilitat i per les facilitats donadesen tot el relacionat amb l’estudidels manuscrits 1, 2 i 3.

28. Catalunya Romànica, XIV-El Rosselló, Barcelona, 1993, p.15-20, especialment p. 19. Encanvi, en un altre volum de lacol·lecció, Pere PONSICH sí queel considera sortit de Cuixà(Catalunya Romànica, VII-Cerdanya. Conflent, Barcelona1995, p. 394-395) en el breu apar-tat que dedica al manuscrit, inclòsdins del capítol consagrat al mo-nestir de Cuixà. Mentre que al-guns han eludit valorar la qüestióde l’escriptori, uns altres dels es-tudis citats (PORTER, DALMASES iJOSÉ, vegeu supra, nota 1) s’hanpreguntat si el manuscrit podiahaver estat realitzat a Ripoll.


inscripcions sortits sens dubte de Cuixà que ava-larien la possible existència d’un escriptori29.

D’activitat literària n’hi hagué. El més antic delsanomenats cronicons ripollesos, el Chroniconalterum Rivipullense, desaparegut en l’incendi delmonestir de Ripoll el 1835, però abans transcrit perVillanueva, podria haver estat començat a Cuixàen temps de l’abat Garí i traslladat, tal vegada enèpoca d’Oliba, abat comú de tots dos cenobis, alde Santa Maria. Si fos cert, seria un dels testimonismés antics d’activitat escripturària a l’abadia30. S’hiredactaren peces importants el segle XI: la carta ser-mó de Garsies amb motiu de la consagració de lesintervencions olibanes del 104031; s'ha suggerit quefos un monjo cuixanenc qui compongués, cap al1060, la Cançó de Santa Fe32; i a final del segle XI

un desconegut autor del monestir escrivia una his-tòria del dux venecià Pere Ursèol, que finà com amonjo a Cuixà l’any 97733. A mitjan segle XII esrecollia la documentació de l’abadia en un cartula-ri, avui perdut, però del qual se’n coneixen les cò-pies de Marca i Pujades. L’autor de la compilacióva encapçalar-la precisament amb dues falsifi-

29. «La cultura artística...», p. 139.L’autor recorda, entre d’altrescoses, els testimonis epigràfics delmonestir, i indica haver vist «frag-ments cuixanencs» als Arxius De-partamentals de Perpinyà.Alexandre OLIVAR («Manuscritslitúrgics de procedència catalanaconservats fora de Catalunya»,Miscel·lània Històrica Catalana...P. Jaume Finestres, ScriptoriumPopuleti III (1970), p. 15-56, sos-pesa la qüestió de si el ms. 178 dela Bibliothèque Municipaled’Avinyó, un sacramentari del XII

procedent d’un monestir bene-dictí, pogués ser també cuixanenc.

30. Sobre el cronicó, MiquelCOLL I ALENTORN, «La historio-grafia a Catalunya en el períodeprimitiu», Estudis romànics, III(1951-1952), p. 155-156. Aquestestudi –p. 157, n. 45– també es faressò del Sacramentari conservata Avinyó – vegeu. supra, nota 29.També, sobre la tasca historiogrà-fica de Cuixà: Pierre PONSICH,«Le rôle de Saint-Michel de Cuxadans la formation de la historio-graphie catalane et l’historicité dela légende de Wifred le Vélu»,Études Roussillonnaises, IV, 1-2(1954-1955), p. 156-159.

31. Perdut l’original, es coneix lacòpia de Pèire de MARCA, Marcahispanica sive limes hispanicus,publ. per E. Baluze, París, 1688.Ap. CCXXII cols. 1072-1082.L’han estudiat Eduard JUNYENT,«Le sermon du moine Garsias àl’occasion de la fête commemora-tive de la dédicace de l’église dumonastère de Cuixa», Tramontane,revue du Roussillon, 35 année,núm. 340 (1951), p. 417-421;ídem, Diplomatari i escrits litera-ris de l’abat i bisbe Oliba, Insti-tut d’Estudis Catalans, Barcelona,1992 (text núm. 28, p. 369-386) iAnscari M. MUNDÓ, «Recherchessur le traité du moine Garsias àl’abbé-évêque Oliba sur Cuxa»,Les Cahiers de Saint-Michel deCuxa, 1 (1970), p. 63-74. I l’hatraduït Anna TRIAS, «Epístola-sermón del monje Garsías deCuixá», Anuario de Filología, 11-12 (1985-1986), p. 19-48.

32. El manuscrit es conserva aLeiden (Bibliothek der Rijk-universiteit, Cod. VossinianusLatinus, 60). Vegeu l’estudi con-junt del romanista ErnestHOEPFFNER i de Prosper ALFARIC,La Chanson de Sainte Foy,Publications de la Faculté desLettres de l’Université deStrasbourg, 2 vols., París, Soc.d’Ed. des Belles-Lettres, 1926. Enl’estudi històric (vol. II, p. 3-16),Alfaric, després de repassar lesatribucions fetes anteriorment adiversos indrets de França, enproposa la redacció a Cuixà.

33. Anònim de Cuixà, Vita beatiPetri Urseoli. Perdut l’original, esconeix per diverses còpies. Foupublicada per Mabillon, Actasanctorum ordinis sancti Benedicti,VII, p. 874 s. El seu autor, que es-criu uns cent anys després delsesdeveniments que s’hi narren,devia disposar, segons el parerd’ABADAL («Com neix i creix...»,

ca-cions destinades a prestigiar –com solia passarquan es recorria, i es feia sovint, a aquestes pràcti-ques– els orígens fundacionals del monestir. A ban-da dels maldecaps que aquests artificis poguessincausar a cronistes posteriors, el cert és que el seuautor es revela com a bon narrador i coneixedordel món carolingi34. L’existència d’obres com el des-aparegut Breviari de Cuixà, provaria que el mo-nestir havia de posseir un notable fons per a la sevacomposició35. És de sentit comú considerar que sónnomés mostres mínimes del que degué ser la pro-ducció global. Tot indica, doncs, una activitatintel·lectual que, gairebé per força, havia d’impli-car un escriptori.

Al que ha anat constatant o suggerint la histo-riografia, voldria afegir-hi alguna observació quepenso que permet considerar segur l’origencuixanenc del Perpinyà 1. A la mateixa Biblio-thèque Municipale de Perpinyà es conserva unmanuscrit litúrgic (ms. 2), un evangeliari de finalsdel segle XII, la vinculació del qual a Sant Miquelde Cuixà és indubtable, atès que el santoral queconté (folis 185–204v.) inclou les festes pròpies del

p. 466-467, vegeu infra, nota 34),de textos existents a Cuixà, ja queno utilitza cap de les dues obreson es fa referència a Ursèol escri-tes anterioment, el Johannesdiaconi Chronicon Venetum etGradense, obra de Joan Diaca decap a l’any 1000, i la Vida de santRomuald, escrita per sant PereDamià, segurament el 1042.

34. Però no el suficient. Errorscomesos per l’erudit falsari vanfer sospitar ja Baluze. Qui ha des-embolicat del tot la troca ha estatRamon d’ABADAL en el seuexcel·lent «Com neix i creix ungran monestir pirinenc abans del’any mil: Eixalada-Cuixà»,Analecta Monserratensia VIII(1954-1955), p. 125-337. Posteri-orment recollit a Dels visigots alscatalans, vol. I, La Hispània visi-gòtica i la Catalunya carolíngia,Edicions 62 («Estudis i docu-ments», 13), Barcelona, 1986 (3a.ed.), p. 377-484, tot i que espor-gat del nodrit apèndix documen-tal que acompanyava l’edició ori-ginal montserratina.

35. Vegeu Pere PUJOL I TUBAU,«El Breviari de Cuixà», Butlletíde la Biblioteca de Catalunya, VI(1929), p. 329-340. El breviaridevia ser anterior a la segona mei-tat del XIII, segons dedueix Pujol,tot assenyalant que la seva exis-tència ha de ser entesa «sols coma fruit d’un scriptorium opulent».Se’n conserva una descripció de-tallada feta pel monjo cuixanencGuillem Costa l’any 1649. Aquest,que fou també prior de Riquer,va treballar entre els anys 1644-1660 per a Pèire de Marca iÉtienne Baluze recopilant mate-rial. El fruit d’aquesta activitat es

conserva al fons Baluze (t. 117)de la Bibliothèque Nationale deParís.

36. Vegeu el detallat estudi delsantoral del Perpinyà 2 que fa elliturgista benedictí JosephLEMARIÉ, «Le Sanctoral de Saint-Michel de Cuxa d’après le manus-crit Perpignan B.M. 2», Liturgica(Scripta et Documenta, 17), 3(1966), p. 85-100. Precisament,l’autor indica que el santoral delcapitulare que conté el Perpinyà1 és romà, la qual cosa no per-met establir la relació tan direc-ta amb el monestir que delata elPerpinyà 2.

37. CADIER, Manuscrits de laBibliothèque de Perpignan, p. 81-82.

38. Fan referència al colofó i eltranscriuen Charles SAMARAN iRobert MARICHAL al seu Cataloguedes manuscrits en écriture latineportant des indications de date, delieu ou de copiste, tom VI, Bourgognecentre, sud-est et sud-ouest de laFrance, Centre National de laRecherche Scientifique, París,1968, p. 345. Al revers del mateixfoli, es pot llegir una nota manus-crita d’Henry – el mateix que do-naria els evangelis de Cuixà a laBiblioteca– al·lusiva al colofó, onindica que hi hagué a Cuixà dosabats de nom Gregori: el que es-devindria arquebisbe i un altre demort l’any 1175. Tal i com asse-nyalen Samaran i Marichal, la cro-nologia d’aquest darrer fóra mas-sa tardana per al manuscrit.

39. Daniel CAZES i MarcelDURLIAT, «Découverte de l’effigiede l’abbé Grégoire créateur du

cloître de Saint-Michel de Cuxa»,Bulletin Monumental, 145-I(1987), p. 593-608. La peça, demodestes dimensions (54 x 33cm), properes d’altra banda a lesde determinats relleus de la faça-na de la tribuna de l’església (elsque contenen l’anyell i els símbolsdels evangelistes), ha fet conside-rar que tal vegada procedísd’aquesta estructura. Cf. PierrePONSICH, «Le problème des tri-bunes de Cuxa et de Serrabona(deuxième partie)», Les Cahiersde Saint-Michel de Cuxa, 18(1987), p. 265-287. De totes ma-neres, la seva ubicació original enun pilar del claustre fóra prou fac-tible. A Moissac, el que en fouabat entre 1047 i 1072, Durand deBredons, és representat en un delsrelleus dels pilars claustrals, aixo-plugat sota un arc on es llegeixuna inscripció que indica tant elseu càrrec abacial com el de bisbede Toulouse. No fou ell el cons-tructor del claustre, però la sevarellevància i el fet que hagués es-tat santificat el féu objected’aquesta mena de commemora-ció, situant-lo davant mateix dela sala capitular i entremig delsapòstols, que ocupen altres pilars(vegeu Marcel DURLIAT, Lasculpture romane de la route deSaint-Jacques. De Conques àCompostelle, Comité d’Étudessur l’Histoire et l’Art de laGascogne, Mont-de-Marsan1990, p. 124-126). I un segle méstard, l’abat Ramon de Berga(1172-1206), és representat en unrelleu a la cara nord del pilar del’angle nord-oriental del claustrede Ripoll, en un extrem de la ga-leria romànica realitzada durantel seu abadiat. L’identifica la ins-cripció que recorre la part supe-

rior de l’àbac d’un dels capitellsadossats al pilar. Com Durand deBredons i com Gregori de Cuixà,l’abat de Ripoll és sota una arca-da i porta un bàcul. Comparteixamb la imatge cuixanenca el lli-bre que sosté a l’altra mà. Sobrel’exemple ripollès, vegeu XavierBARRAL I ALTET, «La sculpture àRipoll au XIIe siècle», BulletinMonumental 131/IV (1973), p.338-339. Aquest autor creu quefóra el relleu de l’abat bisbe deCuixà (encara perdut quan Bar-ral publicà l’estudi), més que nopas el de Moissac, el que hauriaservit de possible pauta als escul-tors actius a Ripoll (deutors clarsde l’escola rossellonesa, d’altrabanda), que comptaven igualmentamb el precedent recent del bisbeamb llibre i crossa de la portala-da de l’església del monestir.

40. Tot i que no es fa ressòd’aquestes referències, n’aportad’altres –no sé fins a quin puntfiables– François FONT, Histoirede l’abbaye royale..., p. 175-181.

41. Marcel DURLIAT, «Les cloîtresromans du Roussillon», LesCahiers de Saint-Michel de Cuxa,4 (1973), p. 68-72, especialmentp. 71, es feia ressò de la notíciatrobada feia poc per l’abat AlbertCazes en una cronologia dels pri-mers abats de Cuixà on es deia,en relació amb Gregori: «hic fecitclaustra marmorea postea fuitarchiepiscopus Tarraconensis»(Albert CAZES, «En parcourantles cartulaires», Massana. Revued’Histoire, d’Archéologie etd’Héraldique du Roussillon, IV(1972), p. 366-370).


Figura 11. Figura 12.Abadia de Sant Miquel de Cuixà (Conflent). Restes de la tribuna reutilitzades com a emmarcamentde la porta que comunica el claustre amb l’església.

Figura 10.Perpinyà, Bibliothèque Municipale, ms. 2, f. 109.

monestir, dedicades als sants Flamidià i Nazari, delsquals aquell en conservava les relíquies36. El ma-nuscrit és pràcticament orfe de tota ornamentació,a excepció de la inicial E que enceta l’Exultet alfoli 109 (figura 10). La caplletra, traçada en tintanegra, desproveïda de color, destaca sobre un fonsvermell i groc. Combina caps d’animals amb dosdragons que escupen fullatge, tot imbricat en tigesperlejades. El més significatiu és constatar que hiha un parell de recursos ornamentals força parti-culars que es troben també en l’única imatge delPerpinyà 1 on l’il·lustrador ha estat més prolíficen la decoració, al foli 2, on es representa laMaiestas (figura 1). Aquests motius són els anellsque cenyeixen les tiges i, sobretot, la forma detrompeta, o de lliri, d’on emergeixen dues menu-des fulles lanceolades. Al Perpinyà 1 trobemaquests darrers elements, més exhuberants, alscarcanyols de la composició; al Perpinyà 2 lesescupen dos caps d'animals a les extremitats dela lletra. Aquesta precisa, encara que mínima, co-munitat de fórmules ajuda a confirmar que, comel 2, el Perpinyà 1 també s’hagués executat a Cuixà.

Hi ha un altre manuscrit cuixanenc segur, comens indica el seu explícit colofó. Es tracta d’un vo-lum que conté comentaris als salms, guardat a lamateixa biblioteca perpinyanesa, on duu la signa-tura 337. Al foli 172, hom pot llegir que el manus-crit fou encarregat per l’abat Gregori a l’escrivàPonç i ofert a Sant Miquel38. No hi ha dubte, doncs,que pel que fa a aquest Perpinyà 3 ens trobem da-vant d’un manuscrit sortit de l’abadia. Lamenta-blement, la seva austeritat decorativa (se n’han res-saltat tan sols algunes inicials amb vermell i groc)no permet cap especulació. Interessa, d’altra ban-da, la seva vinculació innegable a l’abat Gregori,potser la figura més interessant en aquest càrrec almonestir després de l’època d’Oliba. Sabem pocacosa, però significativa, d’aquest prelat que acaba-ria ocupant l’arriscat càrrec d’arquebisbe deTarragona. Fou ell qui emprengué l’obra del claus-tre. En coneixem fins i tot un retrat, un relleu queencara era al monestir el 1868, que es perdé i fouretrobat en un antiquari de Tolosa de Llenguadocel novembre de 1986 i ara torna a ser de nou a l’aba-dia de Cuixà39. Gregori va ser-ne abat d’ençà del1120. Mort el 1146, ocupava la càtedra arquebisbalde Tarragona des del 1137, fet que no motivà pas laseva desvinculació del cenobi40. El fet que en elrelleu vagi acompanyat de la inscripcióGREGORIVS ARCHIEP[ISCOPU]S dóna unacronologia prou precisa per a la peça. De passada,l’escultura del claustre cuixanenc, i de retruc total’obra que se’n deriva, pot ser datada41.

Ponsich ja assenyalava les estretes afinitats exis-tents entre el repertori ornamental d’algunes de lesimatges del Perpinyà 1 i el que decora les tribunesde Cuixà i Serrabona, factor que el duu a confir-mar l’origen del manuscrit i la seva cronologia, dins


l’abadiat de Gregori I (ca. 1120–1146), seguramentabans que s’escometés l’empresa escultòrica42.Efectivament, si ens deturem a comparar algunesfórmules decoratives que acompanyen la figura dela Maiestas del foli 2 (figura 1) amb les de les res-tes de la tribuna (figures 11 i 12), avui en partreaprofitades com a emmarcament de la porta quecomunica el claustre amb l’església, podem obser-var com es repeteixen, tant al pergamí com al mar-bre, les tiges perlejades, uns motius florals de qua-tre pètals (més rics en la versió pètria) i les formesde trompeta (que al manuscrit recorden cornucò-pies) d’on surten tiges. En tots dos casos es reite-ren els motius fistonejats i les palmes (sota els peusde Crist i, més barroerament, a la franja interna dela màndorla, en el cas del manuscrit; i a l’arrencadade l’arc en la porta claustral).

Però encara s’ha de parlar d’un altre còdex. Heobservat que els folis 150 i 150v., els darrers delPerpinyà 1, corresponen a l’encapçalament del’evangeli segons sant Marc. S’hi ha deixat un espaibuit al començament, sens dubte per traçar-hi unacaplletra i les primeres línies del text en capitalsrubricades, com ha succeït en els incipit dels evan-gelis continguts al manuscrit. Però aquest encap-çalament no manca pas al Perpinyà 1, de maneraque cal concloure que aquest darrer full pertany auns altres evangelis, escrits (no sé si acabats) al ma-teix escriptori contemporàniament, com indica elfet que s’hagi previst la mateixa composició per ala pàgina43. Aquesta podria ser una prova més quea Cuixà es van escriure no només els evangelis que

42. Catalunya Romànica, VII-Cerdanya. Conflent, p. 395.Ponsich considera que serienels escultors els que manlleva-rien els motius ornamentals deles il·lustracions, i no a l’inrevés.

43. A l’inici de l’Evangeli de Marcdel Perpinyà 1 (foli 52) el text es-crit acaba exactament al mateixindret que al foli 150. En aquestdarrer no s’ha arribat a fer la ini-cial F de «Fuit Iohannes in deser-to...» (Mc., 1,4) perquè es preveiarubricar-la, exactament com pas-sa a l’acabat incipit del foli 52.

44. Són molts els estudis, sovintparal·lels a campanyes d’excava-ció, consagrats a l’església deCuixà, d’ençà dels pioners deFélix Hernández i Josep Puig iCadafalch, als posteriors deStym-Popper, les referències alsquals no cito perquè figuren ja ales obres més recents. Cal ressal-tar, per la seva importància ennombre i contingut, els de PierrePONSICH, tant pel que fa a l’àm-bit històric, com referitsestrictament a qüestions arquitec-tòniques («Les problèmes deSaint-Michel de Cuxà, d’après lestextes et les fouilles», ÉtudesRoussillonnaises, II, 1-2 (1952), p.21-66; «Saint-Michel de Cuxa duIXe au XIIe siècle. Aperçu

Figura 13.Sant Miquel de Cuixà. Planta de l’església, la cripta del Pessebre (angle superior esquerre) i el claustre(escala 1:400. R. Mallol segons informació de P. Ponsich).

historique», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 1 (1970), p. 19-26; «L’architecture préromane deSaint-Michel de Cuxa et savéritable signification», LesCahiers de Saint-Michel de Cuxa,2 (1971), p. 17-27; «La penséesymbolique et les édifices deCuxa du Xe au XIIe siècle», LesCahiers de Saint-Michel deCuxa, 12 (1981), p. 7-27. I, re-centment, sintetitzant tots elsestudis anteriors, PierrePONSICH, Olivier POISSON, iGéraldine MALLET, «Sant Miquelde Cuixà», a Catalunya Romà-nica, VII- La Cerdanya. El Con-flent, Barce-lona, 1995, p. 357-395. Paral·lelament, alguns estu-diosos forans s’han interessat peraspectes puntuals de l’edifici,sovint en relació amb la cons-trucció occidental amb les esglé-sies del Pessebre i la Trinitat.Fóra el cas de Jean HUBERT

(«L’église de Saint-Michel-de-Cuxa et l’occidentation deséglises au Moyen Age», Journalof the Society of ArchitecturalHistorians, XXI (1962), p. 163-170), Brigitte UHDE-STAHL («Lachapelle circulaire de Saint-Michel de Cuxà», Cahiers deCivilisation Médiévale, vol. XX,núm. 80 (1977), p. 339-351), oCarol HEITZ («"Beata Maria Ro-tunda"». À propos de la rotonde

occidentale de Saint-Michel deCuixà», a Études Roussillonnaisesoffertes à Pierre Ponsich, LePublicateur, Perpinyà, 1987, p.273-277). A l’altre extrem de l’es-glésia dedicà la seva atenció IsidroBANGO («La part oriental delstemples de l’abat-bisbe Oliba»,Quaderns d’Estudis Medievals,22-23 (1988), p. 51-66), amb laqual cosa contribuí a aclarir la ti-pologia de la capçalera de Cuixà,vinculant-la amb la de Cluny II.

45. Sobre el text de Garsies, ve-geu nota 31. Sobre el baldaquí, apart de les referències que s’hi fandes dels titols esmentats, hi ha lesde Josep PUIG I CADAFALCH, L’ar-quitectura romànica a Catalunya,vol. II, Del segle IX al XI, p. 406,408-409, on assaja una recons-trucció del baldaquí; i les que hifan des d’estudis dedicats a altresàmbits Xavier BARRAL I ALTET,«La sculpture à Ripoll...», p. 311-359 (especialment p. 323); SerafínMORALEJO ÁLVAREZ, «Ars sacra etsculpture monumentale: le Trésoret le chantier de Compostelle»,Les Cahiers de Saint-Michel deCuxa, 11 (1980), p. 189-238(especialment p. 216-217 i 219); iPierre PONSICH, «Les baldaquinsd'Oliba», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, XXIV (1993), p.21-27. Precisament, hi ha alguns

elements que semblen haver es-tat comuns entre els ciboria deCompostel·la (aquest de cap al1105) i Cuixà: en tots dos casoshi havia l’anyell, els evangelistes iels apòstols. El cimbori xelmiriàfou també objecte d’una descrip-ció al Liber Sancti Jacobi (capítolIX del libre cinquè). Allí s’al·ludeixa les «vuit virtuts especials de quèparla sant Pau» –cf. MORALEJO,ibídem, p. 213-214–. Garsies es-menta les virtutes sanctorum, ter-me de difícil interpretació. Estracta de les virtuts pròpies delsqui són sants? O pot relacionar-se amb el passatge apocalíptic(7,1) que ha inspirat les pinturesde l’interior cupulat on es distri-bueixen in circuitu els justos alvoltant de l’anyell del ciborium deSan Pietro al Monte a Civate? Hiha, a part d’això, un altre elementque comparteixen el cimborillombard i el català: els evange-listes situats als angles de l’estruc-tura. Sobre aquell, de difícil data-ció quant a les pintures (potser delXII), vegeu Sandro CHIERICI,Lombardie Romane Zodiaque(«La Nuit des Temps», 48), St.Léger Vauban, 1978, p. 217 i 222,làm. 83; i Oleg ZASTROW,Affreschi romanici nella provinciade Como, Stefanoni, Lecco, p.228-229, ils. 160 i 161 (p. 145-146). Moralejo, potser massa con-

dicionat per algunes similitudsentre els ciboria de Xelmírez iOliba, interpreta el terme virtutessanctorum emprat per Garsiescom una al·lusió als àngels(ibídem, p. 217).

46. Es tracta de l’anomenatCodex Farfensis, de fet JohannisDiaconi Vitae S. Gregorii libriIV (Eton College Library, ms.124). Vegeu els estudis recents,on se cita la bibliografia anterior,de Francesco GANDOLFO, «Ilritratto di Gregorio IX dalmosaico di facciata di San Pietroin Vaticano», a Fragmenta Picta.Affreschi e mosaici staccati delMedioevo romano, Catàleg del’exposició (Roma, CastelSant’Angelo, 1989-1990), Argos,Roma, 1989, p. 131-134; Bern-ward von Hildesheim und das Zeit-alter der Ottonen, Hildesheim /Mainz am Rhein 1993, vol. II, p.118-120 (cat. III-5).

47 . Tres es trobarien en un ma-teix manuscrit, el Menologi deBasili II (Vat. gr. 1613, folis 121,341, 351), de poc després de l’anymil. Dues més, repartides en dosexemplars de les homilies delmonjo Jacob (BibliotecaApostolica Vaticana, gr. 1162, foli2v., i París, Bibliothèque Nationale,gr. 120, foli 1v.), ja esmentats aquí


aquí es tracten sinó uns altres, probablement des-tinats a un altre indret i que, en quedar inacabats,un dels seus folis, aneu a saber quan, s’incorpora-ria a l’actual Perpinyà 1. Indici, d’altra banda, quel’activitat a l’escriptori de Cuixà no devia ser pasesmorteïda.

Valorem tot el dit fins ara: constatació de l’acti-vitat literària i historiogràfica del cenobi; proce-dència provada –Perpinyà 3– i probable –Perpinyà2– de dos manuscrits; l’existència d’un altre les tra-ces del qual es detecten als darrers folis del mateixPerpinyà 1; similitud de l’escàs repertori ornamen-tal del Perpinyà 1 amb el Perpinyà 2 i els relleus dela tribuna de l’església monàstica. No sembla ago-sarat parlar amb propietat, en referir-se a l’obra queaquí s’estudia, dels evangelis de Cuixà. Confir-mada, goso dir, l’adscripció, la interpretació deles seves imatges preliminars potser pugui serfeta, complementàriament, al recer dels matei-xos bastiments templaris.

Del santuari al llibreL’església de Sant Miquel de Cuixà, tal com eraquan es va realitzar l'evangeliari, tenia la fesomiaque li havia atorgat l’abat Oliba. A saber, un tem-ple de tres naus (el de Ponç i Garí, consagrat el974) amb poderós transsepte i complexa capçaleraque ja en la seva primera construcció i, encara més,amb la remodelació d’Oliba, volia seguir el pro-jecte benedictí de la borgonyona Cluny (la ClunyII dels estudiosos). Oliba afegiria un cos als peusde l’església, separat d’ella per un petit atri, i for-mat per dos pisos: el superior, d’estructura gairebécircular, dedicat a la Trinitat, i l’inferior, presiditper una cripta rotunda, anomenada ja per Garsiesdel Pessebre, dedicada a la Verge i vorejada per es-pais quadrangulars de diversa dedicació (figura13)44. De la complexitat de l’obra i del seu rerefonssimbòlic ens en dóna fe un document excepcionalque és la carta sermó del monjo Garsies, el qual, abanda de repertoriar el nodrit fons de relíquies del’abadia, descriu alguns dels elements mobiliaris deltemple. Un, l’altar principal, del 974, s’ha recupe-rat parcialment. L’altre, el ciborium que el cobririaa partir aproximadament del 1040, és perdut. Ladescripció que en fa Garsies, si bé és prou extensa,no és de fàcil interpretació. Però del que no hi hadubte és que el cimbori contenia la figura de l’Ag-nus Dei, la dels evangelistes i la dels apòstols quecontemplaven el primer. Altres referències deGarsies són més obscures45.

Tres focus culturals importants, doncs, quedendelimitats: l’altar principal del temple, cobert pelcimbori amb l’anyell, l’església d'advocació trini-tària i, a sota seu, la cripta del Pessebre dedicada ala Verge, sembla que amb les relíquies dels màrtirs

disposades circularment. Aquests tres «santuaris»poden identificar-se, respectivament, amb imatgesde l’anyell, la Trinitat i la Verge. I això és el que ensmostren tres dels folis preliminars de l’evangeliaride Perpinyà, si més no els més peculiarsiconogràficament. L’altre, la Maiestas Domini delfoli 2, a banda que no requereix cap mena de justi-ficació, és del tot habitual com a encapçalamentd’aquest tipus de llibres. En el foli 3 és òbvia lapresència de l’anyell i els símbols dels evangelistes,elements, com hem vist, presents en el cimboricuixanenc i en d’altres. És gairebé impossible laidentificació de la resta de personatges, uniformesi desprovistos d’atributs, que envolten el xai. N’hiha quatre que se’n destaquen, projectant-se (pro-fetes, com al cimbori de Xelmírez a Compostel·la?).Dels altres setze, compactats en el marc circularque volta l’anyell, només quatre es diferencien dela resta perquè no duen barba, però la seva situacióno obeeix a criteris de simetria. Se’ls ha volgut dis-tingir així dels restants? De tota manera, entreaquests setze pot haver-hi perfectament els apòs-tols (presents als baldaquins de Cuixà i deCompostel·la).

Els manuscrits altmedievals tendeixen més arepresentar arquitectures simbòliques que no pasreals. De totes maneres, se'n poden citar algunsexemples, mostres mínimes del que, entre conser-vat i perdut, degué ser superior en nombre. La fa-çana de Sant Pere el Vell del Vaticà, amb la sevadecoració, fa de teló de fons a una escena en unmanuscrit del darrer quart del segle XI46; sembla quees poden recollir fins a cinc representacions de l’es-glésia dels Sants Apòstols erigida per Justinià aConstantinoble47. Un solemne Carles el Calb, as-segut al seu tron sota baldaquí al foli 5v. del CodexAureus de Sant Emmeram de Ratisbona contem-pla l’adoració de l’anyell pels vint-i-quatre anciansdel foli 648. Aquests, disposats més o menys al vol-tant de l’Agnus Dei recorden els que originària-ment decorarien la capella palatina que l’avi deCarles, Carlemany, féu erigir a Aquisgrà. Carlesno la podia utilitzar i en féu construir una confes-sada còpia a Compiègne. Era tan clara la voluntatimitativa del nét que probablement també, a la sevacapella, emulà la disposició del tron als peus del’edifici, al primer pis de tribunes, des d’on con-templaria, com ho havia fet el seu avantpassat,l’adoració de l’anyell representada a la cúpula. Sem-bla doncs versemblant que l’il·lustrador del Codexaureus hagi al·ludit dos àmbits importants de lacapella palatina (tant hi fa si de la d’Aquisgrà o dela de Compiègne, perquè aquesta volia ser aque-lla): el tron imperial i la imatge de la cúpula.

Menys grandiloqüent, però més segura i tambémés afí al cas que aquí es tracta, és la imatge queapareix a la Visio cujusdam religiosi monachiRotberti, inclosa en un recull d’opuscles de Gregoride Tours, còpia de final del X o principi de l’XI d’un

anteriorment (vegeu supra, notes18 i 19). Vegeu Richard KRAUT-

HEIMER, «A Note on Justinian’sChurch of the Holy Apostles inConstantinople», MélangesEugène Tisserant, Città delVaticano, 1964, II, p. 265-270;posteriorment recollit a Studies inEarly Christian, Medieval andRenaissance Art, University ofLondon press / New YorkUniversity Press, 1969, p. 197-201.

48. München, Bayerische Staats-bibliothek, Clm. 14000. D’entreels diversos estudis que s’han de-dicat tant al manuscrit, com alsversos d’Escot Eriúgena un de re-lativament recent i referit a diver-sos aspectes és el de MichaelHERREN, «Eriugena’s "AulaeSidereae", the "Codex Aureus"and the Palatine Church of St.Mary at Compiègne», StudiMedievali, XXVIII/2 (1987), p.593-608.


original del 984 escrit per Arnaud, diaca deClermont-Ferrand. Al foli 130v. del manuscrit esrepresenta l’estàtua reliquiari d’or de la Verge, rea-litzada pel clergue i orfebre Allaume, que es vene-rava (la imatge actual és del XVIII) a la cripta de lacatedral49. És interessant aquest exemple, no no-més pel fet d’estar-se rememorant un element o unlloc de culte real en un manuscrit, sinó també per-què es tracta d’un text i d'unes estructures arqui-tectòniques amb intencions simbòliques, i on té unpaper destacat la figura de la Verge. Malgrat quel’estàtua s’hagi perdut, pel que se’n sap, hauria sigutel cap de sèrie de tot un reguitzell d’imatges marialsque la imitaven i que tindrien com a característicadur simplement un vel al cap (mentre que les deri-vades de la imatge de Le Puy serien coronades), talcom succeeix amb la Verge del manuscrit dePerpinyà i com probablement era la que es venera-va a la cripta del Pessebre de Cuixà. Es va tenirpresent aquesta imatge a l’hora de representar ladel foli 14v. dels evangelis, tal com varen fer aClermont-Ferrand50?

Queda fora de tot dubte que a Cuixà, i no pasen exclusiva, era present allò que en paraules dePonsich anomenaríem «pensament simbòlic». Ja lesartificioses actes de consagració de les esglésies pre-cedents (la primera, del 953, consagrada encara asant Germà, la segona ja a Sant Miquel, del 974)redactades pel levita Miró, futur bisbe de Girona,en donen fe. Insistia Miró el 974: «[...] et juxta septemdona Spiritus Sancti, septem in hoc templo erexerunt

altaria, septemque episcopos congregaverunt»51. IGarsies en el seu prolífic escrit, quan parla del balda-quí, equipara des del color de les columnes fins alfullatge dels capitells a conceptes diversos. I reite-rarà la idea de la ciutat de Déu, assimilada al ceno-bi: «domus Domini», «dilecta Deo civitas», «Deicivitate».

Construccions com la composta per la criptadel Pessebre i l’església de la Trinitat són exemplesevidents d’allò que Krautheimer anomenava «ico-nologia de l’arquitectura medieval». Són aquellesarquitectures de referència, on es tracten tant con-ceptes teològics (aquí l’encarnació i la Trinitat) comsantuaris especialment significats. En aquest sen-tit, cal no oblidar l’antiga tradició de les rotondesmarials, totes al·lusives d’una manera o altra almartyrium de la Verge a la vall de Josafat o al cris-tianitzat Panteó de Roma, convertit d’ençà deGregori Magne en «Sancta Maria ad Martyres»52. Ien el sentit medieval de la còpia arquitectònica, queno havia de ser pas absolutament fidel, no imitava,sinó que remetia al model, el citava, i això era mésque suficient. Precisament s’han recordat els lligamsgenerals dels dirigents, tant polítics com espiritu-als, dels comtats catalans amb Roma, i els concretsd’Oliba, que hi viatjà almenys en dues ocasions.Devia conèixer, doncs, el Panteó i el praesepe deSanta Maria Maggiore, cripta que suggeria la covade Betlem i on es guardaven les relíquies del Pesse-bre arribades de Bizanci el segle VII53. I hi devia veu-re també els atris ubicats als peus de les grans cons-

49. Sobre aquesta imatge i elmanuscrit on es troba, el 145 dela Bibliothèque Municipale deClermont-Ferrand, vegeu Cata-logue général des manuscrits desBibliothèques Publiques deFrance. Départements, vol. XIV,Clermont-Ferrand..., Plon, París,1890, p. 41-42; Dominique IOGNA-

PRAT, «La Vierge en "Majesté" dumanuscrit 145 de la BibliothèqueMunicipale de Clermont-Ferrand»,a Europe et la Bible, Clermont-Ferrand, 1992, p. 87-108; i PierrePONSICH, «La Vierge de Thuir etles relations artistiques entre larégion auvergnate et les pays ca-talans à l’époque préromane etromane», Les Cahiers de SaintMichel de Cuixà, XXV (1994), p.51-61, especialment p. 59. Quanta la desapareguda catedral deClermont, amb valoració de ladescripció feta per Arnaud, MayVIEILLARD-TROIEKOUROFF, «Lacathédrale de Clermont du Ve auXIIIe siècle», Cahiers Archéo-logiques XI (1960), p. 199-247.IOGNA-PRAT subratlla particular-ment el rerefons simbòlic del textd’Arnaud i de les pròpies estruc-tures que aquest descriu; dos ele-ments, penso, prou propers al casde Garsies amb Cuixà.

50. Ja s’havia qüestionat sobreaixò Maties DELCOR en un parelld’estudis: Les verges romàniquesde la Cerdanya i el Conflent enla història i en l’art, RafaelDalmau Editor, Barcelona, 1970,p. 57-62; i «Les vierges romanesen Cerdagne et en Conflent dansl’histoire et dans l’art. La Viergede la Crèche à Saint-Michel deCuxa et Notre-Dame de Font-Romeu», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 1 (1970), p. 57-61.

51. Una transcripció i traducciórecents, aquesta darrera a càrrecd’Antoni PLADEVALL, es troben aCatalunya Romànica, VII.Cerdanya. Conflent, p. 362 i 363.

52. Richard KRAUTHEIMER,«Sancta Maria Rotunda», Artedel primo millennio. Atti del IIconvegno per lo studio dell’artedell’alto medioevo (Pavia, 1950),Torí 1953. Després recollit, acom-panyat d’un postscript a Studiesin Early Christian..., p. 107-114.Com a marc per a tot això, i delmateix magnífic autor, el clàssic«Introduction to an iconographyof medieval architecture», Journalof the Warburg and CourtauldInstitutes, V (1942), p. 1-33, del qual

hi ha una traducció recent al fran-cès (Gérard Monfort, París, 1993).

53.G. BIASIOTTI, «La riprodu-zione della Grotta della Naivitàde Betlem nella Basilica di SantaMaria Maggiore a Roma»,Dissertazioni della PontificiaAccademia Romana de Archeo-logia, XV (1921).

54 - Brigitte UHDE-STAHL, Lachapelle circulaire..., p. 344, insis-teix en aquesta personal síntesid’obres que Oliba devia conèixeri que semblen revelar-se com aeminentment romanes –atris iPanteó–. Romanes eren també,recordo, les relíquies del Pessebreportades per Garí.

55. El cas de la Daurada és, si mésno, controvertit; especialmentperquè tot estudi es basa en refe-rències anteriors al seu total en-derrocament el 1761. L’única, toti que minuciosa, descripció delsmosaics data del 1633. Tradicio-nalment s’havia considerat queaquests havien de ser ja d’èpocafranca. Una anàlisi detallada enaquest sentit fou la de HelenWOODRUFF, «The Iconographyand Date of the Mosaics of La

Daurade», The Art Bulletin, XIII(1931), p. 80-103. Però dos arti-cles força recents insisteixen enuna idea que ja s’havia apuntat elsanys cinquanta. Coincideixen endiversos aspectes, com ara el fetde plantejar el decàgon tolosà i elsseus mosaics (en la iconografiadels quals es basen en bona me-sura) com una obra d’època deldomini visigot (418-507) i de pa-trocini reial, assenyalant com apossible «patró» el romanòfilTeodoric II (453-466). Divergei-xen, però, pel que fa a la funció ia la destinació de l’obra. El pri-mer (Ana Mª JIMÉNEZ GARNICA,«El arte "oficial" de Toulouse bajosoberanía visigoda: la Daurade»,Archivo Español de Arqueología,vol. 61, núm. 157-158 (1988), p.179-196) conclou que va ser ca-pella palatina i possiblement almateix temps catedral arriana dela ciutat. L’altre (Gillian MACKIE,«La Daurade: a Royal Mausoleum»,Cahiers Archéologiques, 42(1994), p. 17-34) l’entén com amausoleu reial. Totes dues auto-res també convergeixen a propo-sar que originalment l’edifici eradedicat a Crist Salvador i poc des-prés ho fou a la Verge (potser finsi tot substituint imatges anteriors,


truccions54. Moltes de les recreacions del Panteó,consagrat a la Verge i a tots els màrtirs (és a dir, icom assenyala Krautheimer, «els justos reunits alparadís»), tenien doble dedicació: a la Daurada deTolosa, els mosaics representaven la Verge acom-panyada de tota una gernació: profetes, patriarques,tribus d’Israel, evangelistes, apòstols, arcàngels imàrtirs55; a Aquisgrà, la capella palatina era dedi-cada a la Verge i al Salvador56. Diverses rotondesmarials, començant per l’edicle de la vall de Josafati incloent la de Sant Benigne de Dijon, tenien mésd'un nivell. Aquella doble imitació romana (perSant Pere el Vell i pel Panteó) que fou l’església deGuillem de Volpiano, presentaria altres punts decontacte amb Cuixà57. A la rotonda borgonyonahi havia altars dedicats a la Verge, a la Trinitat i adiversos sants, entre els quals Nazari. L’exemplede Dijon permet ampliar el radi de possibles refe-rències d’Oliba per altres indrets d’Europa, enconstruccions que haguessin sigut objecte de la re-cuperació de fórmules paleocristianes en època ca-rolíngia, i en empreses posteriors, com la propera(no tant geogràficament) Cluny II, on Mallol ha-via construït un atri amb un cos al cantó est. Elresultat, a Cuixà, seria aquesta estructura de dosnivells, formalment indicatius de la seva dedicació58,i que es presten a una lectura global, que relacionados conceptes essencials com són l’encarnació i eldogma de la Trinitat, tota vegada que materialit-zen les esferes terrenal (cripta amb la Verge i lestombes dels sants, amb el paper d’intercessors) i

celestial (església de la Trinitat)59. Garsies ho teniapresent: «Amb bell treball de volta erigí [es refe-reix a Oliba] l’església de la benaurada Maria i delsarcàngels de Déu, a la cripta que és anomenada delpessebre.[...]. Als seus peus [...] va sepultar circu-larment els màrtirs, per tal que per la seva salvacióo per la dels qui llangueixen diguessin: "Heus acíDéu, la nostra força"». I quant a l’església superi-or: «Allí dedicà, amb mans pietoses, l’altar de labenaventurada i indivisible Trinitat, per tal que cadadia Mare i fill fossin celebrats per les contínues llo-ances dels mortals»60.

Aquesta idea de santuaris dedicats a la Verge i ala Trinitat, respectivament, però relacionats entresi, i on la Verge i les relíquies dels sants ubicades ala cripta que li és dedicada tenen un paper d’inter-cessors, queda ben explicitada per Garsies. Al llargdel segle V i sobretot a Bizanci, s’estén la conside-ració de la Verge com a protectora de l’univers, sal-vadora i intercessora. Aquest concepte acaba d’ar-relar a l’occident europeu amb l’himne DeLaudibus Sanctae Mariae, de Venanci Fortunat61.El mateix concepte que explicitaven la dedicaciócristiana del Panteó i els mosaics de la Daurada.Aquest paper mediador devia tenir un pes impor-tant en el culte seguit a la cripta, on devia haver-hiuna imatge de la Verge, avui perduda62. Un testi-moni relativament antic, encara que no pas tant comjo voldria, el dóna una pregària procedent de Cuixàmateix, i de l’any 138863. S’hi invoca la Verge delPessebre com a protectora, tot dient: «[...] que

especula Mackie). Independent-ment, doncs, del seu propòsit ini-cial, interessa aquí aquesta poste-rior advocació mariana.

56. KRAUTHEIMER, Sancta MariaRotunda, p. 110.

57. Cf. UHDE-STAHL, ibídem, p.348. L'edifici de Guillem deVolpiano, bastit durant els pri-mers divuit anys del segonmil·leni, i al qual Conant consi-derà summa de tot el fet en ar-quitectura religiosa fins llavors,era culminat a l'est per una extra-ordinària rotonda (consagrada,per cert, un 13 de maig, mateixadata de la dedicació mariana, el609, del Panteó de Roma) queconstava de tres pisos. L'inferior,al mateix nivell que l'església bai-xa, és l'únic que es conserva. Te-nia com a titular sant JoanBaptista. Els dos pisos superi-ors, destruïts el 1792, eren dedi-cats a la Verge –el nivell mitjà– ia la Trinitat –el del capdamunt–.Aquest darrer s'obria al cel perun opaion, nou lligam amb elPanteó. Com a Centula/Saint-Riquier, l'estadi marià de la ro-tonda –el mitjà– contenia, a mésde l'altar dedicat a la Verge, els

dels apòstols. L'estructura resta,doncs, explicada: del Precursor ala Trinitat, passant per l'estadi,entre terrenal i celestial, represen-tat per la Verge i l'apostolat.D'entre els molts estudis consa-grats a l'església de Guillem deVolpiano, cal destacar el deCarolyn Marino MALONE («Lesfouilles de Saint-Bénigne deDijon (1976-1978) et le problèmede l'église de l'an mil», BulletinMonumental, 138-III (1980), p.253-284) fonamental en tant queva canviar substancialment laimatge que es tenia de l'estructu-ra de la desapareguda església.Igualment cal tenir en compte elsde Carol HEITZ, que tot fent-seressò dels anteriors descobri-ments i de diversa documentació,reconstrueix el rerefons iconolò-gic i la vida litúrgica de la roton-da. Dues síntesis seves recentssón: «Un monument à lacharnière des temps: Saint-Bénigne de Dijon», a La Francepré-romane. Archéologie etarchitecture religieuse du HautMoyen Age du IVe siècle à l'anMille, Errance, París, 1987, p.241-249, i «D'Aix-la-ChapellàSaint Bénigne de Dijon, rotondesmariales carolingiennes et

ottoniennes», Les Cahiers deSaint Michel de Cuxa XXV (1994),p. 5-12.

58. No cal insistir sobre la roton-da subterrània. Quant a l’esglésiasuperior de la Trinitat, Ponsich haindicat en més d’una ocasió (ve-geu Le pensée symbolique..., p.25) la coincidència entre la sevaplanta i la forma de la màndorladoble de la llinda de Sant Genísde Fontanes, obra datable ambprecisió entre 1019-1020 i, pertant, contemporània a més deveïna.

59. UHDE-STAHL, La chapellecirculaire..., p. 348-349; PONSICH,

Catalunya Romànica, VII, p. 376.

60. Aquesta versió, que no tincper la més escaient, la goso donara partir del text llatí segons elpublica Junyent, la traducció deTrias i les referències i traduccionsparcials donades per aquells ques’han referit a aquests passatges.En circumstàncies tan temeràri-es, considero obligat transcriureels passatges citats del text deGarsies, segons l’edició de JU-

NYENT, Diplomatari i escrits lite-raris... (p. 379): «Pulcro et arcuato

opere beatae genitricis Mariae etarchangelorum Dei in cryptaquae ad praesepium diciturextruit ecclesia [...] Ad pedesetiam seu in sinu matris causafamulatus circumsepsit, et hincinde martyres sepelivit, qui de sevel languentium salute dicerent"Ecce iste Deus, fortitudo nos-tra"». I en relació amb l’esglésiade la Trinitat: «[...] et ibi beatae etindividuae Trinitatis clarum altarecoram multis testibus piismanibus dedicavit, ut vice materet filius omnibus diebus praedi-carentur ac continua mortaliumlaudatione adorarentur».

61. VENANTII FORTUNATI, Operaomnia, Patrologia Latina,LXXXVIII, Migne, París, 1862,cols. 276-284.

62. És possible que una Verge quees conserva a l’església deCornellà de Conflent, peça moltmalmesa no anterior al segle XV,procedeixi de Cuixà. En canvi laque s’hi guarda actualment, se-gons Delcor del XIV, potser té unaltre origen. Les han estudiadesMarcel DURLIAT, «La Vierge de laCrèche», Études Roussillonnaises,II année, fasc. 1-2 (1952), p. 113-

115; Maties DELCOR, Les vergesromàniques de la Cerdanya i elConflent..., p. 57-62; Ídem, «Lesvierges romanes en Cerdagne eten Conflent...», p. 57-61.

63. La varen publicar AlbertCAZES i Hildebrand M. MIRET,«Une "Prière Universelle" enConflent au XIVe siècle», StudiaMonastica, 10/1 (1968), p. 125-132. Fins aleshores, desconec siencara ara era la pregària de fidelsen català més antiga que es conei-xia. Es troba inclosa en uns recullsde constitucions sinodals de SantMiquel de Cuixà, als manuscrits76 i 77 de la Bibliothèque Muni-cipale de Perpinyà.


plàcia a nostre Senyor Déu e a madona santa Mariaadvocada del presepi e a mossèn sent Miquelarchàngel que la dita terra o la gent constituïda enaquella ab tots llurs béns vullen salvar e deffendrede males gents, de companyes o enemichs, per talque ab bé, pau e repòs, de coratge pugam dir e fer epensar bones obres». El segle XVI imatge i culte se-rien traslladats a una nova construcció a l’extremoriental de l’eglésia de Sant Miquel. Però res d’aixòno implica que hi hagués d’haver canvis en deter-minats costums litúrgics i devocionals relacionatsamb la Verge del Pessebre. Entre el 1651 i el 1653un dominic de Girona, Narcís Camós, efectuà unviatge que el dugué a visitar els principals santua-ris marians de Catalunya. Publicà les seves impres-sions poc després, el 1657, sota el títol Jardín deMaría plantado en el Principado de Cataluña64.Camós explica que la imatge de la Verge havia«tenido Capilla en otra parte del Monasterio [...]como se halla escrito en un libro de pergamino demuchas antiguedades», referint-se a la cripta delPessebre, que descriu com a «antiquissima hechacon bobeda redonda de piedra, que carga sobre unacoluna que tiene en su medio, con que se sustenta.Dentro de ella hay una Capillita como Presbyterio,donde sin duda tenia su Altar esta Santa Imagen, yestà debaxo de la casa del Sacristan mayor, en partehonda, como soterraña». En la nova capella, se-gons el dominic, nombrosos fidels l’anirien a ve-nerar: «Hazese su fiesta mayor por su Natividad,con muchissimo concurso de gente que acude nosolamente de distintas partes de Cataluña, sinotambien de Francia, de donde vienen muchospenitentes» i serien nombrosos els prodigis i lescuracions que obraria, i era lloada pels monjos de

64. Se’n devia fer una reimpres-sió a Girona el 1772 (Josep BróImpressor) i una reedició aBarcelona el 1949. Utilitzo l’edi-ció gironina del XVIII, la consultade la qual dec i agraeixo aFrancesc Villegas. Tracta «De laimagen de nuestra Señora delPesebre» al capítol X, p. 346-349.

65. Vegeu nota 50.

66. Enllestit ja aquest estudi, i enel moment de corregir-ne les pro-ves d'impremta, m'ha arribat a lesmans una obra recent, de WalterCAHN, Romanesque Manuscripts.The Twelfth Century (A Surveyof Manuscripts Illuminated inFrance) Harvey Miller, Londres,1996, on el Perinyà 1 és catalogat(vol. II, p. 61-62, núm. 50). S'hiconsidera el manuscrit com delprimer quart del XII i l'autor ja in-dica que els darrers folis del'exemplar contenen el comença-ment dels evangelis de Marc –as-pecte del qual he advertit en lespàgines precedents– tot assenya-lant que es deuen a la mateixa màque ha traballat la resta del ma-nuscrit. M'interessa també des-tacar que Cahn subratlla que lestres imatges que obren elPerpinyà 1, a banda de no poderser addicions posteriors, consti-tueixen «an appropriate and nodoubt deliberately chosenensemble of visionary anddogmatic images», opinió quecelebro compartir, tot i que pen-so que la quarta imatge, aquí es-tudiada, d'uns folis més enllà (f.14), també s'ha d'incloure enaquest bloc.

la comunitat «los quales la festejan mucho,cantandole todos los dias la salve en su Capilla,despues de completas, partiendose para ella del corodonde cantan los Officios. A mas dello cantan ensu altar la missa del gallo en la noche de Navidad,y en los dias de sus fiestas un Officio muy solem-ne». Tot plegat, potser, un record de la litúrgia se-guida al Pessebre des de la seva construcció.

La Verge del foli 14v. dels evangelis de Cuixà ésvoltada, com en les il·lustracions de la Ciutat deDéu de Florència o de l’Hortus Deliciarum, perl’assemblea dels justos. Com la dedicació cristianadel Panteó de Roma a la Verge i als màrtirs entesoscom als justos reunits al paradís. Es recrea una an-tiga idea a través d’una imatge que, en el contextde Cuixà, remet immediatament a la cripta delPessebre i, dins d’aquesta, potser a la mateixa es-tàtua de la Verge que la devia presidir65.

Sembla probable que el manuscrit fos realitzatdurant l’abadiat de Gregori (1120–1146), potserabans que esdevingués arquebisbe de Tarragona(1137), i en uns anys d’una notable activitat al mo-nestir: el claustre, la tribuna, tres fonts, una càte-dra abacial, etc. Al costat d’això, sens dubte, lli-bres. Als evangelis de Cuixà s’han il·lustrat algunspassatges evangèlics, s’han decorat les taules de cà-nons i s’ha inaugurat el manuscrit amb una imatgede la Maiestas Domini, totes elles representacionshabituals en els evangeliaris. Però la particular in-clusió de les altres imatges, explicables però estra-nyes en aquest tipus de manuscrit, ha pretès, al meuparer, citar els llocs sants de l’abadia. Llocs d’altrabanda vinculats a Oliba, il·lustre predecessor, ipotser model, de Gregori en el càrrec abacial i enles tasques de promoció artística66.

les imatges preliminars dels evangelis de cuixà · en aquest article s'estudien les imatges...

Documents