L ’ A R Q U E O L O G I A E X P E -R I M E N T A L C O M A E I N A

D ’ I N V E S T I G A C I Ó : L A I N T E R -P R E T A C I Ó A R Q U I T E C T Ò N I C A

D E L A C I U T A D E L L A I B È R I C A D E C A L A F E L L

Por Josep Pou

2

L’ARQUEOLOGIA EXPERIMENTAL COM A EINA D’INVESTIGACIÓ: LA INTERPRETA-

CIÓ ARQUITECTÒNICA DE LA CIUTADELLA IBÈRICA DE CALAFELL

POR JOSEP POU

El projecte d’intervenció al poblat ibèric de Calafell té la pretensió de transformar el conjunt en un model en el que sigui comprensible la seva inter-pretació per un públic d’ampli espectre. Durant molts anys l’arqueologia ha des-envolupat un llenguatge que fa gairebé impossible per a un profà llegir i com-prendre els treballs d’investigació, i el que és més greu, fi ns i tot els de síntesi. D’aquesta forma, la tasca de divulgació del patrimoni arqueològic s’ha fet molt difícil. A tot això cal afegir que la gran majoria de jaciments arqueològics ex-cavats no s’han museïtzat i estan en tan lamentables condicions que no són ni vi-sitables; manca la conservació, la reto-lació, les indicacions i les publicacions.

Per altra banda, els pocs jaciments arqueològics consolidats i conservats no solen complir bé la seva funció de divulgació del patrimoni; qualsevol ciutadà curiós, si se’n vol assabentar, ha d’intentar comprendre un autèn-tic laberint de murs petits, sobrepo-sats els uns damunt dels altres, sense més ajuda que uns plànols, i això en el millor dels casos. No és estrany que molta gent culta, davant d’aquestes difi cultats, opti per deixar-ho córrer.

Amb tot, cal recordar quin és l’objectiu de l’arqueologia: l’arqueòleg és un científi c social que vol compren-dre la vida i el comportament de les so-cietats humanes, i ho fa estudiant fona-mentalment les que ja no hi són, i que sovint no disposen d’escriptura. I, natu-ralment, la vida dels homes i de les do-nes de qualsevol societat passada o pre-

sent és apassionant; per tant, la tasca i el resultat dels treballs de l’arqueòleg no poden ser un exercici estèril i estúpid; si és així, no és perquè no valgui la pena aquest tipus d’estudi, sinó simplement perquè els que som extraordinàriament avorrits som els arqueòlegs. Hi ha un contrast molt fort entre l’atracció que l’arqueologia té a nivell de carrer i el rebuig que produeix a nivell acadèmic. Mentre a nivell de carrer l’arqueologia vol dir aventura, vol dir descoberta, vol dir resoldre enigmes, a nivell acadè-mic es converteix en una llista de noms associats amb cronologies vàries ve-gades mil•lenàries; l’arqueologia aca-dèmica sovint és un conjunt inorgànic d’elements que no expliquen res so-bre els homes i les dones del passat.

Per assolir un coneixement de pas-sat ha d’ésser possible poder tenir ima-tges de la vida real, concreta, d’aquest passat. Això és tan vàlid pels infants i adolescents com per qualsevol adult.

El concepte de restauració

La bibliografi a que en el nostre país ha generat la tasca de reconstrucció de jaciments arqueològics és bastant es-cassa. En general, s’ha parlat més de restauració, entenent com a tal el procés o conjunt d’intervencions progressives que, de forma simple o combinada, tenen per objectiu prolongar l’existència dels béns culturals, millorant fi ns al màxim llurs condicions físiques. Actualment, aquestes intervencions es designen so-vint amb el mot “conservació”, que inclou

3

tambéL’ARQUEOLOGIA EXPERIMENTAL COM A EINA D’INVESTIGACIÓ: LA IN-TERPRETACIÓ ARQUITECTÒNICA DE LA CIUTADELLA IBÈRICA DE CALAFELL

la idea de l’acció preventiva.

En contrast amb el concepte de restauració o de conservació, recons-trucció vol dir construir de nou. El ter-me es refereix, doncs a l’acció de refer elements que han caigut i s’han mal-mès. Cal que ens adonem que recons-truir signifi ca que coneixem com era originalment l’estructura objecte de la intervenció, i que tornem a col•locar les parts o pedres que el componen en el seu lloc. Si no tenim la certe-sa absoluta del “com era” no podem stricto sensu reconstruir; en aquest cas podem fer interpretacions, o si-gui, plasmar en dibuix o en plantes les nostres hipòtesis constructives. Natu-ralment, també és possible materialit-zar arquitectònicament les nostres hi-pòtesis interpretatives: en aquest cas fem interpretacions arquitectòniques.

Quan l’any 1992 es decidí dur a terme una intervenció en el poblat ibèric de Calafell, és obvi que l’objectiu prioritari era la restauració en el sentit de conservar el poblat. Amb tot, la con-servació de les restes físiques d’un ja-ciment arqueològic presenta molts més problemes que els que es deriven de la lluita contra els agents erosius i degra-dants. El problema més important és el que es deriva de la manca d’ús del pro-pi jaciment. En efecte, quan s’acaben les tasques d’excavació, encara que es procedeixi a una consolidació de les restes, el lloc sol romandre abandonat, perquè no té cap funció social. Incom-prensible per a la majoria de persones, el jaciment només resulta entenedor per a un reduït nombre de gent, que l’anirà a veure una vegada o dues en la seva vida. L’administració pública, per la seva part, veu amb pànic la proli-feració de jaciments arqueològics, els quals, davant la manca de funcionalitat social, són fi nalment abandonats pels

organismes que n’haurien de tenir cura. Són, doncs, la manca de funcionalitat i la pèrdua d’interès els enemics més grans que té el patrimoni arqueològic. Cal no-tar, de pas, que això també succeeix amb el patrimoni arquitectònic, enca-ra que aquest se’n lliura més fàcilment perquè sovint és també més especta-cular, més emblemàtic o més funcional.

Principis teòrics de la inter-venció

Malgrat que aquest tipus d’intervencions són molt freqüents a l’Europa Occidental, on les reconstruc-cions i les interpretacions arquitectò-niques dels jaciments tenen una llarga tradició, a Catalunya i, en general, a la Península Ibèrica no n’hi ha pràctica-ment cap experiència. Per aquesta raó, creiem que és necessari exposar breu-ment els elements teòrics en els que es pot fonamentar la intervenció damunt del jaciment de Calafell, donat que hi ha moltes diferències entre procedir a re-construccions de cases o cabanes fetes de fusta en medis atlàntics i les fetes amb pedra o tàpia a la Mediterrània. En efecte, en el cas de les construccions en fusta s’admet i, fi ns i tot, s’aconsella el seu trasllat, sobretot si la zona és hu-mida; aquest, però, no és el cas pel que fa a les restes de poblats ibèrics de Ca-talunya, on la fusta no s’ha conservat gairebé mai i el que en queda són les fo-namentacions, fetes amb pedres i fang.

En el projecte de Calafe-ll es parteix dels principis següents:

a) Tot procés de restauració reque-reix un estudi previ, el més exhaustiu possible, de les causes i dels proces-sos de la degradació dels materials.

b) Per altra banda cal partir de l’estudi arqueològic com a element imprescindi-ble. L’arqueologia ha de subministrar les pautes de la intervenció arquitectònica.

c) En tercer lloc, la salvaguar-da de les restes arqueològiques

L’ARQUEOLOGIA EXPERIMENTAL COM A EINA D’INVESTIGACIÓ: LA INTERPRETACIÓ AR-QUITECTÒNICA DE LA CIUTADELLA IBÈRICA DE CALAFELL

4

ha de ser l’objectiu prioritari de tota intervenció sobre el jaciment.

És per això que en la restauració i en la conservació cal emprar materials menys durs o més solubles que els originals i, en tot cas, han de quedar clarament diferenciades les zones ori-ginals de les reconstruïdes. Això no cal interpretar-ho en el sentit literal, és a dir, que els materials siguin necessària-ment diferents, però sí en el sentit que haurien de ser clarament diferenciables. En cap cas és admissible la falsifi cació.

d) Cal respectar totes les fa-ses i indicis de la cultura; no hi ha èpoques brillants a ressaltar ni de-cadències a amagar. La restau-ració no és un procés de selecció del que és vàlid i del que no ho és.

e) Finalment, en tota intervenció la conservació ha de tenir prioritat sobre la restauració i sobre la interpretació.

Seguint aquestes pautes la inter-venció va anar precedida de l’excavació arqueològica total o parcial dels sedi-ments. Això vol dir que, en la mesu-ra que la tècnica arqueològica ho per-met, la documentació és exhaustiva.

Per altra banda, els materials em-prats han estat sempre els mateixos que es feien servir en el període ibèric de referència, és a dir la terra premsada, la pedra amb fang o el morter de calç tou. Tot altre material ha quedat exclòs.

La diferenciació entre les zones originals i les reconstruïdes o inter-pretades queden clarament marcades no sols en els treballs i publicacions científi ques sinó que es materialitzen mitjançant una cinta diferenciadora de color roig, visible i localitzable en tot moment i que permetria la rever-sibilitat del procés, és a dir, desmun-tar la reconstrucció i tornar a deixar les restes tal com eren originalment.

Pel que fa a la preservació de les

restes arqueològiques, la millor conser-vació d’un fonament és que tingui paret al damunt; la millor conservació d’una casa és que tingui teulada; el millor her-bicida és deixar els espais sota cobert, en la penombra, sense que hi entri la llum del sol. Per això, els murs reconstruïts són sempre els que més es conserven.

Finalment, en el procés de mu-seïtzació totes les fases del poblat han de ser visibles, sempre que se’n conservin restes. Per tant, la darre-ra fase, que és l’efímera ocupació ro-mana, bastida damunt de les potents fases ibèriques, ha estat preservada. En aquest cas, doncs, la reconstruc-ció del substrat ibèric no és possible.

Ja s’ha dit que l’objectiu priorita-ri és la conservació de les restes. Amb tot, aquesta conservació únicament és possible si el jaciment adquireix funcio-nalitat. És lògic pensar que la primera funcionalitat que té un jaciment que es reconstrueix és comprovar experimen-talment les mateixes hipòtesis inter-pretatives. En aquest sentit, la recons-trucció es mou en l’àmbit teòricopràctic de l’arqueologia experimental. Així, el projecte contempla elements com els materials de les cobertes, la utilitza-ció de terra premsada amb masses a fi d’aixecar les parets, la circulació i reco-llida de les aigües superfi cials, la sor-tida de fum i el tiratge dels focs, etc.

Per tant, la primera de les funcio-ns és la de poder experimentar les hi-pòtesis arqueològiques a través de les tècniques d’arqueologia experimental.

La segona funció és clarament di-dàctica, entenent el mot en el seu sentit més ampli, o sigui, “fer comprensible” el conjunt de ruïnes. El poblat recons-truït permet conceptualitzar els espais de forma clara per a tothom; el visitant, sigui adult o sigui infant, s’adona de com era un establiment protohistòric a Cata-

Por Josep Pou

5

lunya. És ben clar que aquesta funció didàctica fa que la reconstrucció sigui extraordinàriament útil a les escoles.

La tercera funció que adquireixen les restes és la de donar elements d’oci al turisme cultural, amb la qual cosa el jaciment recupera aquella funció social que els arqueòlegs mai hauríem de per-dre de vista: que els diners públics re-verteixin en forma de benefi ci cultural damunt de qui, en defi nitiva, els paga.

Les intervencions d’arqueologia experimen-tal aplicades a l’arquitectura protohistòrica

Pel que fa a la primera funció, un cop consolidades les restes originals tretes a la llum al llarg de les dife-rents campanyes d’excavació arqueo-lògica endegades des de l’any 1983, i pel que fa al sector sud, es va realitzar l’aixecament dels recintes A, C, D, O, F, K i G. Aquest sector, juntament amb el nord, proporcionava sufi cient infor-mació per fer hipòtesis raonables i sos-tenibles d’interpretació arquitectònica.

Els alçats dels murs de les ca-ses s’aixecaren en pedra, oscil•lant la seva alçada entre 50 i 150 cms. Aquests sòcols es bastiren tenint pre-sent la màxima alçada conservada. Damunt d’aquests murs petris, lligats amb morter de fang i un petit com-ponent de calç s’aixecaren les parets amb el sistema de tapiades. Aquestes es feren mitjançant un encofrat, les mides dels quals eren quatre per dos peus antics, això és, uns 160 per 80 cms. L’amplada venia donada, lògica-ment, per l’amplada del sòcol origi-nal. Els components de la barreja amb la que es construí la tàpia eren terra i calç-pols, barrejada amb una peti-ta quantitat d’aigua. La proporció de calç era d’un 20-25%. Aquesta barre-

ja era introduïda paulatinament dins de l’encofrat de fusta, i piconada amb mas-ses també de fusta. D’aquesta forma de construir murs, documentada al mateix jaciment durant el procés d’excavació, se’n fa ressò l’historiador romà Plini, quan afi rma que al nord d’Àfrica i a la península Ibèrica es construïen murs de terra entre dues fustes, i que ell ano-mena murs de motlle, afi rmant que eren més forts que el morter romà.

Es va experimentar un altre siste-ma de fer murs, també documentat en el procés d’excavació, les parets fetes amb tovots. Les mides d’aquests ve-nien donades per la mateixa excavació, encara que no sembla que s’utilitzés un únic model i, lògicament, eren fe-tes d’acord amb l’amplada del sòcol. Les mides emprades foren 48 x 24 x 10 cms. Per fer tovots s’emprà la mateixa terra que la de la tàpia, barrejada, en aquest cas, amb palla i aigua. El resul-tat d’aquesta barreja era introduït dins de motlles de fusta, que donen la for-ma i dimensions fi nals de cada tovot.

Pel que fa a les cobertes, la ubicació de les cases en la xarxa viària va mar-car la direcció dels desguassos i orien-tacions d’aquestes, que havien de lliurar les aigües vers els reguerots de desguàs dels carrers, documentats en el procés d’excavació. Es plantejaren dues hipòte-sis possibles: fer la coberta plana, se-guint els models de l’arquitectura púnica i la popular nord-africana, grega i eivis-senca, o bé fer cobertes amb pendents més pronunciades. Les dues hipòtesis semblaven igualment versemblants, però en aquest sector, es va optar per la segona. Així, les cobertes dels recintes d’aquest sector es construïren amb pen-dents que oscil•laven entre el 20 i el 30%.

Les cobertes van ser sostingudes amb bigues de fusta, col•locades a una distància de 70 cms entre els seu cen-tres, ja que es va considerar que aques-

L’ARQUEOLOGIA EXPERIMENTAL COM A EINA D’INVESTIGACIÓ: LA INTERPRETACIÓ AR-QUITECTÒNICA DE LA CIUTADELLA IBÈRICA DE CALAFELL

6

ta distància era sufi cient per mantenir el pes de la coberta. No es disposava d’informació arqueològica del mateix jaciment per saber com es realitzaven els trams entrebigats, però es dispo-sava d’informacions d’altres jaciments arqueològics en els quals es consta-tava es seu ús. Les canyes eren lli-gades amb cordills, ja que també es disposava d’aquesta informació en al-tres excavacions del mateix període.

Sobre l’encanyissat es va expe-rimentat primerament col•locant una capa de terra d’un gruix d’entre 15 i 20 cms. Pel damunt, es va estendre una capa de calç de llenya apagada d’un gruix aproximat d’1 cm. Aquest sistema va donar un resultat força ne-gatiu, ja que no va impedir l’aparició de goteres cada cop que es produïa una precipitació, per lleugera que aques-ta fos. Aquesta capa va ser extreta i substituïda per una capa d’argila,

molt abundant a la zona, barrejada amb palla. Aquest material es va mos-trar molt més resistent que l’anterior.

Entre els mesos de gener de 1993 i juny de 1994 es va dur a terme un registre de temperatures i precipita-cions per tal d’observar les evolucio-ns i la resposta dels materials i de la construcció, constatant que les cober-tes realitzades amb menys inclinació (entre el 5 i el 10%), corresponents al sector nord, eren les que resistien més les inclemències meteorològiques, es-pecialment les precipitacions de pluja.

En defi nitiva, l’ús de tècniques prò-pies de l’arqueologia experimental ha per-mès constatar la versemblança d’algunes de les hipòtesis prèvies i descartar-ne d’altres, i s’ha mostrat com una eina molt útil a l’hora de realitzar interpreta-cions sobre l’arquitectura protohistòrica.

Por Josep Pou