l’habitatge a barcelona · 2008-02-13 · antón costas comesaña, d’acord amb els següents...

LLIBRE BLANC DE

L’HABITATGE A BARCELONA

INFORME EXECUTIU

ANTÓN COSTAS (Director) Catedràtic de Política Econòmica

Universitat de Barcelona

Informe Executiu del Llibre Blanc de l’Habitatge a Barcelona

___________________________________________________________________________________

2

LLIBRE BLANC DE L’HABITATGE A BARCELONA DIRECTOR ANTÓN COSTAS Catedràtic de Política Econòmica (UB). Director

Ms. Economia i Regulació dels Serveis Públics.

MEMBRES DEL GRUP D’EXPERTS JORDI ALBERICH Director del Cercle d’Economia JAUME BARNADA Director de Política de Sòl i Habitatge. Institut Municipal

d’Urbanisme (IMU), Ajuntament de Barcelona ANNA CABRÉ Catedràtica de Geografia Humana (UAB). Directora del CED MARIA J. CALVO Gabinet Tècnic de Programació. Ajuntament de Barcelona RICARD FRIGOLA Director General del Institut Municipal d’Urbanisme (IMU).

Ajuntament de Barcelona MIGUEL A. LÓPEZ Catedràtic d’Economia Aplicada. (UAB) JOAN C. MARTORI Departament d’Economia i Matemàtica. Universitat de Vic CARME MIRALLES Directora de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans

(IERMB) JULI PONCE Professor Titular de Dret Administratiu (UB). Director de

l’Escola Administració Pública de Catalunya (EAPC). Membre de l’ENHR

JAVIER E. RAMOS Secretari General del Ministeri de l’Habitatge ENRIC REYNA President de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis

(APCE) JOSEP ROCA Catedràtic de Valoracions Immobiliàries (UPC). Director CPSV JOSEP SERRA Gabinet Tècnic de Programació. Ajuntament Barcelona JOAQUÍM TRIADU Garrigues Advocats i Assessors Tributaris CARME TRILLA Secretaria d’habitatge de la Generalitat de Catalunya MEMBRES DEL GRUP DE TREBALL JOAN R. BORRELL Professor Titular de Política Econòmica. (UB) XAVIER FAGEDA Dr. Economia. Professor Ajudant de Política Econòmica. (UB) CLARA COSTAS Sociòloga. Ms. Estudis Urbanístics. Ajudant Investigació

GPRE. (UB) ERNEST ENRÍQUEZ Economista. Ajudant Investigació GPRE. (UB)

Termes de referència del Llibre Blanc ___________________________________________________________________________________

3

ÍNDEX I TERMES DE REFERÈNCIA DEL LLIBRE BLANC 7 II OBJECTIUS 8 III PREUS, RENDES I ACCESSIBILITAT A L’HABITATGE A BARCELONA 10 IV POLÍTICA FISCAL I HABITATGE 23 V PREUS I LLOGUERS ASSEQUIBLES A BARCELONA 28 VI JOVES I GENT GRAN: NOVES NECESSITATS RESIDENCIALS 33 VII NECESSITATS, PREFERÈNCIES I ESTRATÈGIES

RESIDENCIALS DE LA POBLACIÓ DE BARCELONA 42 VIII MOVIMENTS POBLACIONALS I HABITATGE. IMPACTE DE LA

IMMIGRACIÓ ESTRANGERA I DE LES MIGRACIONS INTERIORS 50 IX PROJECCIONS DE POBLACIÓ, DE LLARS I DEMANDA D’HABITATGE 67 X EL PARC D’HABITATGE EXISTENT I LA NOVA OFERTA 76 XI CAPACITAT DE RESPOSTA DE L’ACTUAL PLANEJAMENT URBANÍSTIC A LES NECESSITATS D’HABITATGE 93 XII ELS INSTRUMENTS MUNICIPALS DE POLÍTICA D’HABITATGE: SÒL, REHABILITACIÓ I REGULACIÓ URBANÍSTICA 98 XIII DRET A L’HABITATGE: NOUS ENFOCAMENTS 107 XIV PERCEPCIONS I CONSENSOS CIUTADANS AL VOLTANT DEL PROBLEMA DE L’HABITATGE A BARCELONA 113


___________________________________________________________________________________

4

ÍNDEX AMPLIAT

I TERMES DE REFERÈNCIA DEL LLIBRE BLANC II OBJECTIUS

III PREUS, RENDES I ACCESSIBILITAT A L’HABITATGE A BARCELONA

1 Pugen més intensament els preus i els lloguers dels habitatges més econòmics

2 Una informació essencial: la distribució de rendes individuals i familiars 3 L’augment de l’esforç econòmic per accedir a un habitatge ha estat més

gran per als col·lectius amb menys ingressos 4 Una sorpresa: l’esforç financer ha disminuït lleugerament durant els anys

de major creixement dels preus 5 L’opció del lloguer 6 Preus, rendes i accessibilitat per districtes i barris de Barcelona 7 L’accessibilitat per edats: el problema es troba en els extrems 8 L’opció més eficaç i racional per ajudar els joves i la gent gran: el lloguer

social IV POLÍTICA FISCAL I HABITATGE

1 A qui beneficien les bonificacions fiscals a l’habitatge? 2 Les bonificacions fiscals penalitzen comparativament les rendes més baixes 3 Com podria contribuir la fiscalitat a mantenir un parc d’habitatge elevat

amb preus relativament més baixos? 4 El mercat del lloguer: l’herència del passat 5 Un mercat estable i ampli de lloguer necessita incentius fiscals, tant de

positius com de negatius V PREUS I LLOGUERS ASSEQUIBLES A BARCELONA

1 El “preu assequible” com a guia per a la política d’HPO 2 Càlcul del preu assequible de compra d’habitatge a Barcelona 3 Un problema d’equitat: l’HPO de compra no beneficia qui més el necessita 4 Càlcul del lloguer assequible a Barcelona 5 El lloguer protegit no beneficia qui més el necessiten

VI JOVES I GENT GRAN: NOVES NECESSITATS RESIDENCIALS

1 Una anomalia: el retard en l’emancipació dels joves adults 2 Noves necessitats habitacionals derivades del fet que la formació de parella

ha deixat de ser el principal motiu d’emancipació 3 Tipologies i grandària de les llars on viuen els joves 4 Ingressos i noves necessitats de la gent gran 5 Condicions de vida de la gent gran que viu de lloguer i necessitat de

rehabilitació dels seus habitatges 6 La gent gran prefereix viure als seus barris quan han de canviar

d’habitatge 7 Desajustos entre necessitats habitacionals de la gent gran i

característiques dels seus habitatges. Riscos d’infrahabitatge i “mobbing” 8 El parc potencial d’habitatges substituïbles procedents de la gent gran.

Possibilitats de la hipoteca inversa per millorar les condicions de vida de la gent gran

VII NECESSITATS, PREFERÈNCIES I ESTRATÈGIES RESIDENCIALS DE LA POBLACIÓ DE BARCELONA

1 Preferència dels barcelonins a romandre als seus barris quan canvien d’habitatge

2 Una sorpresa: Barcelona “expulsa” menys població que altres municipis


5

3 La decisió de marxar de Barcelona: necessitat o possibilitat de triar? 4 Edat en què es canvia d’habitatge i de cicle vital 5 Diferències de comportament residencial entre els que es queden i els que

marxen de la ciutat 6 Qui marxa de Barcelona? 7 Qui canvia de residència dins de Barcelona? 8 Qui té més dificultats per desenvolupar les seves preferències residencials? 9 L’“efecte expulsió” no és el que sembla quan agafem l’àmbit metropolità

com a espai real de les estratègies residencials

VIII MOVIMENTS POBLACIONALS I HABITATGE. IMPACTE DE LA IMMIGRACIÓ ESTRANGERA I DE LES MIGRACIONS INTERIORS

1 Barcelona torna a guanyar població 2 De la ciutat-municipi a la ciutat-metropolitana 3 Paper de Barcelona en la globalització de la immigració 4 Masculinització i rejoveniment de la població estrangera 5 De la dualització a la generalització dins dels barris 6 Confirmació d’una novetat: l’emergència dels barris que havien crescut

amb la primera immigració 7 Ciutat Vella: concentració o lideratge? 8 L’“efecte bola de neu”: el veïnatge municipal com a vehicle de difusió 9 Pautes de concentració: especialització territorial 10 Com major és el volum d’una nacionalitat menor és la seva segregació 11 Models d’assentament territorial 12 Una sorpresa inesperada: disminueix la segregació 13 Concentració i segregació, fenòmens transitoris o estructurals? 14 Habitatge i població estrangera: qui tria a qui? 15 Estratègies residencials dels immigrants i mercat de reposició 16 Cicle d’assentament i estratègies residencials dels immigrants 17 La “cultura de propietat” com a factor d’integració dels immigrants

IX PROJECCIONS DE POBLACIÓ, DE LLARS I DEMANDA D’HABITATGE

1 La immigració ha trencat la tendència a la baixa de la població 2 Canvis en la piràmide de població de 2005: augment de la gent gran i dels

nens de menor edat 3 Projeccions de població del Pla Estratègic Metropolità (PEM) 2005-2016 4 La corba en forma d’“U” invertida per a Barcelona i els seus districtes 5 Canvis en les pautes de formació i dissolució de llars 6 Formació de llars i demanda d’habitatge 7 Formació de llars segons l’edat 8 Noves necessitats residencials i reptes per a la política d’habitatge

X EL PARC D’HABITATGE EXISTENT I LA NOVA OFERTA

1 El paper de Barcelona dins del sistema residencial metropolità 2 Especialització en habitatge antic, ocupat per gent gran 3 Especialització en habitatge de qualitat en un context dens 4 Una ciutat molt baixa o molt alta, però homogènia 5 Nova preferència per habitatges més petits 6 Especialització relativa de Barcelona en habitatge de lloguer 7 Ruptura d’una tendència: en els darrers anys s’ha frenat la davallada del

parc de lloguer 8 Fort dinamisme del mercat de reposició 9 L’habitatge com a inversió 10 Habitatges buits i segones residències 11 Les segones residències i els empadronaments atípics 12 Habitatges buits a Barcelona: n’hi ha tants com diuen? 13 Confirmant una percepció: inadequació de l’oferta a les noves necessitats

d’habitatge 14 Necessitat de rehabilitació del parc existent d’habitatge. El problema de la

manca d’ascensors 15 La nova oferta: tipologia i localització


___________________________________________________________________________________

6

16 El que trobarà si busca pis de nova construcció

XI CAPACITAT DE RESPOSTA DE L’ACTUAL PLANEJAMENT URBANÍSTIC A LES NECESSITATS D’HABITATGE

1 Lideratge de Barcelona en necessitats d’habitatge principal 2 Capacitat de resposta del planejament urbanístic a les necessitats de nou

habitatge 3 Escassetat relativa d’habitatge i redistribució de la població a l’àrea

metropolitana 4 Conveniència d’alguna autoritat metropolitana d’habitatge i transport

XII ELS INSTRUMENTS MUNICIPALS DE POLÍTICA D’HABITATGE: SÒL, REHABILITACIÓ I REGULACIÓ URBANÍSTICA

1 Alternatives al consum no sostenible de sòl: rehabilitació i renovació urbana

2 La constitució de patrimoni públic de sòl com a base d’una política d’habitatge assequible

3 Preferència ciutadana per la promoció d’habitatge de lloguer assequible 4 Potencial de generació de nou habitatge per reciclatge de la ciutat existent 5 Pèrdua relativa de funcions residencials del parc existent? 6 La creació de nous barris 7 Fer ciutat a través de l’habitatge: necessitat d’una nova regulació

urbanística 8 Regulació urbanística, innovació en la promoció i en la qualitat de

l’habitatge 9 Intervenció pública en el mercat d’habitatge i HPO 10 Habitatge i urbanisme: restriccions a determinats usos del sòl i model de

ciutat

XIII DRET A L’HABITATGE: NOUS ENFOCAMENTS 1 De la divisió social de l’espai urbà en la segregació social 2 La solució a les “àrees malaltes”: rehabilitació de barris 3 Dret a l’habitatge com a dret a la ciutat 4 Dret a l’habitatge, dret a la propietat? 5 El camí a recórrer: definir la provisió pública de l’habitatge assequible com

un servei públic prestat en règim de lliure concurrència 6 Som a temps: habitatge social, preferentment de lloguer, en sòl consolidat 7 Registre de sol·licitants d’habitatge social

XIV PERCEPCIONS I CONSENSOS CIUTADANS AL VOLTANT DEL PROBLEMA DE L’HABITATGE A BARCELONA

1 Malestar social amb l’habitatge 2 Qüestionament social d’alguns aspectes de la política d’habitatge 3 Consensos existents al voltant del problema de l’habitatge a Barcelona


7

I. TERMES DE REFERÈNCIA DEL LLIBRE BLANC

L’Alcalde de Barcelona va encarregar l’elaboració d’aquest Llibre Blanc al professor i catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, el Dr. Antón Costas Comesaña, d’acord amb els següents termes de referència:

• Elaborar un informe en què s’analitzessin els problemes de l’habitatge des del prisma dels problemes d’accessibilitat que hagi pogut provocar el fort increment de preus.

• Identificar els col·lectius o grups socials amb majors problemes

d’accessibilitat a l’habitatge, tant de propietat com de lloguer. • Fer recomanacions que puguin ser útils a les autoritats a l’hora de

dissenyar noves polítiques d’habitatge que facilitin l’accessibilitat a aquests col·lectius.

• Conduir tot el procés d’elaboració del Llibre Blanc d’una manera

molt participativa, implicant-hi especialment el Consell de Ciutat.


8

II. OBJECTIUS

1 Per tal de respondre a l’encàrrec de l’Alcalde de Barcelona, els objectius específics que s’han perseguit en l’elaboració del Llibre Blanc han estat els següents:

• Com a punt de partida, conèixer les percepcions ciutadanes sobre el problema de l’habitatge a Barcelona, i veure si hi ha algun tipus de consens sobre les seves causes, riscos i solucions que pugui servir finalment de base per a un pacte social sobre l’habitatge a Barcelona.

• Analitzar de forma desagregada -per segments de renda, edat i

barris- l’esforç econòmic i financer que els diferents grups socials residents a Barcelona han de fer per accedir a un habitatge, tant en règim de propietat com de lloguer.

• Identificar els col·lectius socials que tenen majors problemes

d’accessibilitat a l’habitatge.

• Calcular quin hauria de ser el preu assequible que hauria de pagar una família, amb les seves rendes actuals, per poder accedir a un habitatge gastant com a màxim el 35% dels seus ingressos, que és el llindar convencionalment admès de risc de solvència de les famílies.

• Analitzar si s’estan produint fenòmens d’exclusió, polarització,

segregació o abandonament de la ciutat per causes relacionades amb l’habitatge.

• Conèixer les preferències i estratègies dels residents a Barcelona a

l’hora de canviar d’habitatge, així com les noves necessitats derivades del canvi en les tipologies de llars.

• Establir projeccions de població, formació de llars i demanda

d’habitatge a Barcelona.

• Conèixer la tipologia i la localització del parc d’habitatge existent a Barcelona, així com la de l’oferta nova.

• Calcular l’estoc de sòl existent a Barcelona i la potencialitat de la

rehabilitació per augmentar les possibilitats residencials de la ciutat.

• Analitzar, a la llum de l’experiència comparada, les tendències de les polítiques d’habitatge, en particular les polítiques que donen contingut al dret a l’habitatge.

2 En tots aquests aspectes intentem oferir noves dades i anàlisis que puguin ser útils per al debat social i el procés de formació de polítiques d’habitatge a Barcelona. 3 Hem posat l’accent en l’anàlisi de les noves necessitats i la demanda d’habitatge a Barcelona relacionades amb la profunda transformació que

II. Objectius

9

estan experimentant les formes de família com a conseqüència del canvi cultural i social, així com dels fluxos immigratoris, durant aquest principi del segle XXI. Considerem prioritari conèixer les característiques de les noves necessitats d’allotjament dels barcelonins, així com les seves preferències i estratègies residencials. Només d’aquesta manera serà possible dissenyar polítiques d’habitatge que responguin a les noves necessitats i tipologies de la demanda. 4 El nostre estudi també inclou tot un seguit de recomanacions, compartides de forma majoritària per tots els membres del Grup d’Experts que han col·laborat en l’elaboració del Llibre Blanc. Tenim l’esperança que puguin ser útils als responsables de les polítiques d’habitatge i punt de partida per a un possible pacte social sobre l’habitatge a Barcelona. No obstant això, entenem que la nostra funció no és pas recomanar polítiques ni encara molt menys elaborar-les. Aquest és un terreny exclusiu del procés polític i dels seus actors. La nostra ambició és ser capaços d’oferir un conjunt variat de suggeriments que puguin ser útils a tots els actors a l’hora de confeccionar les polítiques d’habitatge.

5 El contingut del Llibre Blanc de l’Habitatge a Barcelona s’organitza en tres parts. La primera part conté el present Informe Executiu de diagnòstic del problema i un document de Recomanacions. La segona part conté nou capítols d’anàlisi de l’oferta, la demanda i les polítiques d’habitatge a Barcelona. La tercera part conté dos capítols sobre les percepcions i els consensos ciutadans al voltant del problema de l’habitatge a Barcelona.


10

III. PREUS, RENDES I ACCESSIBILITAT A L’HABITATGE A BARCELONA

6 L’increment dels preus dels habitatges que ha tingut lloc durant els darrers anys ha introduït en el debat públic, i en l’agenda de les polítiques, la qüestió del deteriorament de la capacitat de les famílies per fer front a les despeses associades a l’accés a un habitatge, tant en règim de propietat com de lloguer. Actualment, a la majoria de països desenvolupats les llars tenen més dificultats per accedir a un habitatge. D’aquesta manera, l’accessibilitat (affordability) constitueix una preocupació comuna a tots els països del nostre entorn. 7 La manca d’habitatge assequible per als grups socials més dèbils és una causa de preocupació també per a les autoritats públiques, especialment per a les autoritats locals. Els motius d’aquesta preocupació no només són les condicions vida a les quals es veuen sotmeses les persones que no tenen accés a un habitatge. També hi ha raons que tenen a veure amb els efectes socials positius que s’associen a la disponibilitat d’un habitatge adequat: una millor educació i salut dels nens i joves suposa un major civisme de les persones, majors incentius a la cooperació i a la participació ciutadana i un major grau de confiança entre elles. És a dir, l’habitatge està relacionat amb la quantitat de “capital social” del qual disposa una comunitat.

8 A la vista de l’evolució que ha experimentat el mercat immobiliari a la nostra ciutat, interessa conèixer especialment si l’increment de preus de l’habitatge, i l’augment consegüent de l’esforç econòmic de les llars, està provocant dificultats insalvables i l’exclusió dels col·lectius socials amb menys ingressos.

9 Per respondre a aquesta qüestió, en el capítol 1 de la part II del Llibre Blanc hem dut a terme dos tipus d’investigacions. D’una banda, un estudi de l’evolució dels preus i dels lloguers de l’habitatge a Barcelona utilitzant microdades d’ofertes de preus de venda d’habitatges de segona mà i d’ofertes de lloguers de la ciutat a partir d’una mostra del Departament d’Estudis Fiscals de l’Ajuntament de Barcelona, que al llarg dels darrers anys s’ha anat ampliant i que permet calcular estadístics per nivells de preus, per característiques de l’habitatge i per barris. Hem desagregat aquesta anàlisi per grups socials i per barris de la ciutat, la qual cosa ens ha permès aconseguir la distribució de les ofertes de preus i lloguers per als anys 2001 i 2004 a escales diverses, com ara el conjunt de la ciutat, els seus 10 districtes i les 38 zones estadístiques grans. D’altra banda, hem dut a terme la mateixa anàlisi per a l’evolució dels ingressos per rendes salarials, pensions i prestacions d’atur de la població resident a Barcelona, també per grups socials, barris i segments d’edat. Per fer-ho, hem emprat l’estadística tributària anomenada “Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries”. Aquesta font estadística, a diferència de l’IRPF, recull la informació de totes les percepcions tot i que siguin inferiors al mínim monetari d’ingressos a partir del qual els contribuents resten exemptes de fer la declaració de l’IRPF.

III. Preus, rendes i accessibilitat a l’habitatge a Barcelona

11

Preu de venda dels habitatges de 2a m à

0

100.000

200.000

300.000

400.000

500.000

600.000

1er Quartil 2on Quartil 3er Quartil 4art Quartil

Pre u (€)

12

13

14

15

16

17

18

19

20

Var .(% )

2001 2004 Creixement anual (% )

La informació que hem utilitzat ens permet desagregar aquesta anàlisi per grups socials i per barris de la ciutat, la qual cosa ens ha permès d’obtenir la informació valuosa sobre els ingressos per rendes de treball i pensions per als anys 2001 i 2004 a escales diverses, com ara el conjunt de la ciutat, els seus 10 districtes i les 38 zones estadístiques grans. El creuament d’aquestes dues fonts de microdades sobre l’evolució de preus de l’habitatge i sobre les rendes del treball ens ha permès construir, per primera vegada, indicadors d’esforç econòmic, esforç financer, així com elaborar llindars de preus assequibles per trams de renda de les llars de Barcelona. La comparació es fa entre els anys 2001 i 2004, per ser aquests els anys més recents dels quals es disposen d’aquestes dades d’ingressos. En els següents epígrafs resumirem els resultats que hem trobat i suggerirem possibles directrius per a les polítiques municipals d’habitatge.

PUGEN MÉS INTENSAMENT ELS PREUS I ELS LLOGUERS DELS HABITATGES MÉS ECONÒMICS 10 El creixement dels preus en el mercat lliure d’habitatges de segona mà entre els anys 2001 i 2004 s’ha mogut en una taxa propera al 15% anual acumulativa (vegeu gràfic 1). Els lloguers també han augmentat fortament, tot i que a una taxa un mica més moderada, pràcticament del 9% anual acumulatiu. En tots dos casos es tracta de creixements importants. Dades més recents corresponents als anys 2005 i 2006 indiquen que aquest creixement s’ha mantingut a ritmes semblants.

Gràfic 1

Font: Capítol 1, Part II, Llibre Blanc de l’Habitatge a Barcelona.

11 Els preus i lloguers dels habitatges més assequibles han augmentat a un ritme superior al dels habitatges més cars. Això està provocant una certa convergència en els preus i lloguers del mercat d’habitatge lliure de la ciutat. Així doncs, els preus mitjans dels habitatges més barats (primer quartil del gràfic 1, que inclou el 25% dels habitatges de menor preu) han crescut a


12

una taxa superior al 18% anual acumulatiu. Al contrari, els habitatges més cars han crescut a una taxa anual més reduïda, del 14%.

12 Ha passat el mateix en el cas dels lloguers. Com pot observar-se en el gràfic 2, els lloguers més baixos han crescut més ràpidament (7,8% anual) que no pas els més elevats (3,11%).

Gràfic 2


13 La conclusió és del tot evident: els grups que poden resultar més perjudicats per l’evolució dels preus de l’habitatge a Barcelona són les llars amb les rendes més baixes; és a dir, els que viuen als barris que fins ara presentaven uns preus inferiors, els que accedeixen per primer cop a un habitatge o els que cerquen o renoven un contracte de lloguer.

UNA INFORMACIÓ ESSENCIAL: LA DISTRIBUCIÓ DE RENDES INDIVIDUALS I FAMILIARS 14 Per poder disposar d’una fotografia més adequada de l’esforç que han de fer les llars a Barcelona per tal d’accedir a un habitatge necessitem saber, a més dels preus, com han evolucionat els ingressos d’aquestes llars. Com pot observar-se en el gràfic 3A, el creixement de les rendes salarials, de les prestacions d’atur i de les pensions dels residents a Barcelona ha estat relativament homogènia per a tots els nivells de la distribució renda, al voltant del 4,68% (cal advertir que això no representa una mesura de la desigualtat de rendes a Barcelona, atès que les nostres dades no incorporen, entre altres ingressos, ni les rendes del treball per compte propi ni les del capital).

Preu del lloguer dels habitatges

0

200

400

600

800

1.000

1.200

1.400

1.600


€/mes

2

3

4

5

6

7

8

9

10Var. (%)

2001 2004 Creixement anual (%)


13

Gràfic 3A

Percepcions generals

0

5.000

10.000

15.000

20.000

25.000

30.000

35.000

40.000

45.000


€/any

2

3

4

5

6Var. (%)



15 Un 25% de perceptors de rendes del treball i de pensions residents a Barcelona l’any 2004 tenien uns ingressos anuals inferiors als 5.000 euros, mentre que el salari mínim interprofessional a jornada completa per a aquest any era de 6.659 euros. Dins d’aquest grup social s’inclouen els treballadors a temps parcial (en especial els joves), treballadors eventuals, els pensionistes i els perceptors de prestacions socials amb uns ingressos anuals molt baixos, les percepcions anuals mitjanes dels quals al 2004 van ser de 4.285 euros.

16 Cal advertir que les dades de l’Agència Tributària no ens permeten saber si aquestes persones amb uns ingressos molt baixos formen part d’unitats familiars més àmplies en les quals hi hagi altres fonts de renda. Per tant, dins d’aquest grup del 25% de barcelonins amb ingressos més baixos no podem distingir les persones que viuen soles en situació de gran necessitat degut a l’escassesa d’ingressos de les que afronten les despeses de l’habitatge conjuntament amb altres membres de la família, o que conviuen amb altres persones que no formen part del nucli familiar (estudiants amb feines parcials, persones que viuen en residències de gent gran, treballadors en pisos compartits, etc.).

Als efectes de política d’habitatge és més adient utilitzar la distribució de la renda familiar. El quadre 3B mostra una aproximació a la distribució de les rendes familiars de Barcelona, calculat d’acord amb la metodologia que s’explica en el capítol 1 de la part II del Llibre Blanc. Tal com s’hi pot observar, l’any 2004, un 25% de famílies de Barcelona tenien uns ingressos anuals procedents del treball i pensions inferiors a 10.000 euros.


14

Gràfic 3B

Renda familiar

010.00020.00030.00040.00050.000

60.00070.00080.00090.000

100.000


€/any

2

3

4

5

6Var. (%)



L’AUGMENT DE L’ESFORÇ ECONÒMIC PER ACCEDIR A UN HABITATGE HA ESTAT MÉS GRAN PER ALS COL·LECTIUS AMB MENYS INGRESSOS

17 Els grups socials amb uns ingressos més baixos són els que han hagut de suportar un major augment de l’esforç per poder accedir a l’habitatge. El gràfic 4 mostra l’evolució de l’esforç econòmic, mesurat en termes d’anys de renda que necessita una llar per comprar un habitatge. L’any 2001, calien 5,85 anys d’ingressos per a la compra d’un habitatge de segona mà, mentre que al 2004 l’esforç havia augmentat fins als 7,84 anys. Tanmateix, a efectes de la política d’habitatge, el més significatiu és que aquest esforç no ha estat igual per a tothom. L’any 2001 el 25% de les llars amb menys ingressos havien de fer un esforç econòmic per a la compra d’un habitatge de segona mà equivalent a 14,7 anys d’ingressos, mentre que al 2004 aquest esforç havia pujat fins als 21,19 anys, enfront dels 5,47 anys que necessiten les llars amb uns ingressos més elevats. Aquestes llars han vist com cada any l‘esforç econòmic per accedir a un habitatge s’incrementava una mitjana del 13%, una taxa molt elevada.


15

Gràfic 4


UNA SORPRESA: L’ESFORÇ FINANCER HA DISMINUÏT LLEUGERAMENT DURANT ELS ANYS DE MAJOR CREIXEMENT DELS PREUS 18 Aquest major esforç econòmic, mesurat en el nombre d’anys que calen per pagar un habitatge, es relativitza quan fem servir indicadors d’esforç financer, mesurat com a percentatge anual de la renda que les llars han de destinar per pagar l’import de la hipoteca per la compra d’un habitatge. La millora de les condiciones financeres (tipus d’interès més baixos i terminis d’amortització més llargs) ha permès neutralitzar l’impacte de l’increment de preus. Es paga pràcticament el mateix a l’any; ara bé, es paga durant un major nombre d’anys. 19 Com podem observar en el gràfic 5, malgrat el fort increment de preus que s’ha produït entre aquests anys (53,77%, vegeu gràfic 1), l’esforç financer mitjà de compra d’habitatge a Barcelona era pràcticament el mateix al 2004 que al 2001 (al voltant del 36% de la renda). Una part de les llars no han tingut problemes per accedir al finançament hipotecari en condicions de cost financer assequibles. Possiblement aquest és un dels factors que millor ajuda a explicar la forta demanda d’habitatge d’aquests darrers anys.

20 Però no tothom s’ha pogut beneficiar d’aquestes condicions financeres favorables. La meitat de les llars de Barcelona (els dos quartils inferiors de la distribució de la renda del gràfic 5) tenen moltes dificultats per accedir a la compra d’un habitatge en condicions assequibles, ja que l’esforç econòmic que han de fer supera de llarg el llindar teòric de risc, situat en el 35-40% de la renda familiar.

Esforç de compra: Rati Preu/Renda

0

5

10

15

20

25


Preu/RF

67891011

1213141516

Var.(%)



16

Qui pitjor ho tenen són el 25% de les famílies amb menys ingressos. Com pot observar-se en el gràfic 5, l’esforç financer ha augmentat gairebé un 25% entre els anys 2001 i 2004. Tot i que les condicions financeres han millorat, necessiten pràcticament tota la seva renda anual (98,38%) per poder pagar una hipoteca per a un habitatge mitjà comprès dins del 25% d’habitatges més barats. Per a les llars compreses dins del tram de rendes mitjanes baixes (segon quartil del gràfic), aquest esforç financer s’ha mantingut durant el període 2001-2004 a uns nivells molt elevats (al voltant del 52% de la renda). Al contrari, les llars amb uns ingressos més elevats han vist disminuir el seu esforç financer, que se situa en uns nivells assequibles per als seus ingressos.

Gràfic 5

Esforç financer de compraQuota hipotecària/Renda

0

20

40

60

80

100

120


Quota/RF(%)

-1,0

-0,5

0,0

0,5

1,0

1,5

2,0

2,5

3,0Var. (%)


Font: Capítol 1, Part II, Llibre Blanc de l’Habitatge a Barcelona. L’OPCIÓ DEL LLOGUER 21 Aquestes dades ens diuen que les llars amb un nivell de renda més baix tenen difícil, per no dir impossible, endeutar-se per tal d’accedir a un habitatge de propietat. De fet, el nombre de llars espanyoles del primer quartil de renda que l’any 2001 tenien una hipoteca era molt baix (una mica més del 7%), en comparació amb la resta de llars (entre el 15 i el 20%). Els ingressos mitjans del vint-i-cinc per cent de les llars amb les rendes més baixes no tenen capacitat financera per endeutar-se per a la compra d’un habitatge de propietat. L’opció d’habitatge assequible per a aquest grup social es troba clarament en el lloguer.


17

22 L’esforç d’accés a un habitatge de lloguer és menor que el del pagament de la quota hipotecària. Al 2004, l’esforç de lloguer representava, en termes mitjans, el 25% de la renda, mentre que en termes de quota hipotecària arribava al 36%. Novament, però, han estat només les famílies amb menys ingressos les que han vist empitjorar la seva situació en relació amb el lloguer. L’esforç mitjà que han de fer les famílies compreses dins del primer quartil de rendes més baixes ha empitjorat durant els darrers anys, un 77,51% de la renda al 2004 enfront del 70,86% al 2001. Aquests percentatges s’allunyen moltíssim d’allò que convencionalment s’entén com a lloguers assequibles, situats entre el 35 i el 40% de la renda.

Gràfic 6

Esforç de lloguerLloguer/Renda

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90


Lloguer/RF %

-2,0

-1,0

0,0

1,0

2,0

3,0

4,0

Var. (%)



23 Les dades d’esforç de lloguer del gràfic 6 posen de manifest que les llars de rendes mitjanes-baixes (les compreses dins del segon quartil) han vist com el seu esforç, entre els anys 2001 i 2004, s’estabilitza al voltant del 40%. D’aquesta manera, se situen en el límit superior de la forquilla 35 – 40% que habitualment es considera que delimita la solvència financera de les famílies. Les famílies de renda mitjana-alta i alta es troben en nivells molt assequibles.

PREUS, RENDES I ACCESSIBILITAT PER DISTRICTES I BARRIS DE BARCELONA

24 També té interès veure com ha evolucionat durant aquests darrers anys l’accessibilitat en els diversos districtes i barris de la ciutat. A partir de les dades, que s’inclouen en el capítol 1 de la part II del Llibre Blanc, és possible extreure’n les següents conclusions:


18

• Els districtes i barris amb preus més baixos són les que han experimentat unes taxes de creixement de preus més grans. Barris amb creixements anuals superiors al 20% són el Gòtic, el Raval, Ciutat Meridiana-Vallbona, Poble Nou i Barri Besòs-Maresme. Convergència de preus que tendeix a difuminar les fronteres de preus entre els diversos districtes i barris, tot i continuar sent importants. Per tant, també a nivell de districte i barri s’ha produït la tendència a la convergència en preus.

• La dinàmica és semblant en el cas dels lloguers. Creixen més als barris

on els lloguers eren més baixos. Ciutat Vella és el districte on els lloguers han crescut més ràpidament, gairebé un 18% anual acumulatiu durant el període 2001-2004. Certs barris, com ara el Gòtic, el Raval, Sant Antoni, Poble Sec, Sants, Sagrera i La Verneda superen taxes del 12% anual.

• Si ara fem l’anàlisi de l’evolució dels ingressos salarials i de pensions per

barris de la ciutat, en aquest cas, a diferència del que passava amb els preus, no s’hi observa convergència entre les rendes dels diversos barris degut al fet que evolucionen de manera homogènia. En aquest terreny, les fronteres de rendes entre barris romanen estables.

• Tenint en compte la tendència a la convergència de preus entre barris i

el manteniment de les diferències existents en els ingressos, el resultat és que l’evolució de l’esforç d’accés a l’habitatge ha estat diferent en els diversos barris de la ciutat. Així doncs, el major increment en l’esforç econòmic en la compra d’habitatge de segona mà l’han experimentat els residents de la Barceloneta i Ciutat Meridiana-Vallbona, amb taxes d’increment superiors al 20% anual. També són importants els increments de l’esforç econòmic dels residents al Gòtic, al Raval i al Barri Besòs-Maresme.

• Si comparem l’esforç financer entre els diversos barris de la ciutat, hi

destaquen el Gòtic, el Raval, la Barceloneta, Ciutat Meridiana-Vallbona i Barri Besòs-Maresme, que han experimentat taxes anuals superiors al 5%. Només els districtes de Sants-Montjuïc, Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu mostren al 2004 ràtios d’esforç financer inferior al llindar de solvència del 35%.

• L’esforç en lloguer s’ha intensificat especialment també a Ciutat Vella i a

Nou Barris. En aquests dos districtes, l’esforç en lloguer ha crescut per sobre del 7% anual acumulatiu. Barris com ara el Parc de la Ciutadella (15%) o Roquetes-Verdum (10%) se situen entre els que han experimentat un major increment d’esforç de lloguer.

L’ACCESSIBILITAT PER EDATS: EL PROBLEMA ES TROBA EN ELS EXTREMS

25 Finalment, hem fet una anàlisi de l’accessibilitat per edats per identificar quins són els grups socials que es troben dins del col·lectiu amb menys ingressos i que tenen més problemes d’accessibilitat a un habitatge, tant de propietat com de lloguer.


19

Gràfic7

Esforç de compra per edatsRati Preu/Renda

0

5

10

15

20

25

19 - 25 26 - 35 36 - 45 46 - 55 56 - 65 66 - 75 > 75

Preu/RF

6

8

10

12

14

16Var. (%)



• El gràfic 7 ens permet identificar dinàmiques interessants per a la política

d’habitatge. S’hi observa que la distribució de l’esforç segueix una distribució en forma d’U: l’esforç és més intens en els dos extrems del cicle vital, per als joves i la gent gran. Aquesta corba d’accessibilitat es correspon amb el perfil d’U invertida que té la distribució de la renda al llarg del cicle de vida de les persones.

• Els joves han de fer un esforç econòmic molt superior a la resta de trams

d’edat. Així doncs, l’any 2004 els joves de 19 a 25 anys necessitaven 19 anys per accedir a un habitatge tipus. Al 2001, aquest esforç era pràcticament de 13 anys. Com a col·lectiu, són els grans perjudicats per l’evolució que han sofert els preus de l’habitatge i els ingressos laborals durant els darrers anys.

• Això no obstant, cal matisar que no tots els joves es troben en aquesta

situació. Una mica més del 25% dels joves que viuen emancipats a la ciutat de Barcelona no paguen res per hipoteca o lloguer de l’habitatge. Aquesta dada apunta la necessitat que les polítiques d’habitatge siguin selectives pel que fa a les ajudes i que atenguin a les circumstàncies concretes més que no pas a criteris genèrics d’edat.

• En l’altre extrem de la franja d’edats, la gent gran és l’altre col·lectiu

més perjudicat per l’evolució dels preus de l’habitatge. Així, les persones majors de 75 necessitarien, de mitjana, més de 13 anys en el supòsit que volguessin accedir a un habitatge de propietat, mentre que els que tenen entre 66 i 75 anys, en necessitarien 11. Aquest esforç contrasta amb el que han de fer els compresos entre els 46 i els 55 anys, i els que se situen entre els 26 i 35 anys, amb un esforç que es mou entre els entre els 5 i 8 anys, respectivament.


20

Gràfic 8

Esforç financer de compra per edatsQuota hipotecària/Renda

0

20

40

60

80

100

19 - 25 26 - 35 36 - 45 46 - 55 56 - 65 66 - 75 > 75

Quota/RF(%)

-3

-2

-1

0

1

2

3

4

5Var. (%)



• La intensitat de l’esforç d’accés a l’habitatge per part dels joves i de la gent gran també pot apreciar-se emprant l’indicador d’esforç financer del gràfic 8. Hi observem com els menors de 25 anys haurien de dedicar gairebé la totalitat dels seus ingressos per poder fer front al pagament de la hipoteca. També les franges d’edat compreses entre els 26 i 35 han de dedicar un percentatge de la seva renda superior al 35%, la qual cosa també passa amb les persones de més de 65 anys.

L’OPCIÓ MÉS EFICAÇ I RACIONAL PER AJUDAR ELS JOVES I LA GENT GRAN: EL LLOGUER SOCIAL 26 L’opció més eficaç per facilitar l’accessibilitat a l’habitatge als més joves i a la gent gran hauria de ser un programa d’habitatge públic basat en el lloguer social i adreçat especialment a aquests col·lectius. Aquest ja és un dels eixos de la política impulsada fortament pel Pla d’Habitatge de Barcelona 2004-2010. Aquesta opció pública de lloguer social es revela més necessària quan contemplem l’estructura de l’esforç de lloguer per edats que es produeix a la ciutat de Barcelona. Si agafem com a referència el llindar de lloguer assequible situat en el 35-40% de la renta, en el gràfic 9 s’observa que l’esforç de lloguer se situa dins d’aquest llindar per a tots els trams d’edat, excepte per als més joves i per a les persones de més de 65 anys (esdevenint encara molt més crític per al grup de persones de més de 75 anys).


21

L’any 2004, el darrer del qual tenim dades desagregades d’ingressos per a la ciutat de Barcelona, l’esforç de lloguer per part dels joves fins als 25 anys representava el 62’17% de la seva renda. En el cas de les persones de més de 75 anys, aquest esforç era del 43% dels seus ingressos.

Gràfic 9

Esforç de lloguer per edatsLloguer/Renda

0

20

40

60

80

19 - 25 26 - 35 36 - 45 46 - 55 56 - 65 66 - 75 > 75

Lloguer/RF(%)

0

2

4

6

8

10

Var.(%)



27 Aquestes dades ens permeten extreure algunes conclusions d’interès per a les polítiques d’habitatge:

• En primer lloc, ara podem entendre millor les raons del retard de l’emancipació dels joves i la seva permanència a la llar dels seus pares, fet que constitueix una sorprenent anomalia històrica del nostre país. El retard en l’emancipació ha estat la resposta adaptativa a les condicions de precarietat laboral i a l’intens creixement dels preus de l’habitatge i dels lloguers que, combinats, han fet que per a molts joves l’accés a un habitatge assequible sigui del tot impossible.

• En segon lloc, aquestes dades mostren que les polítiques vigents

d’ajuda a la compra d’habitatge difícilment poden resoldre el problema d’accessibilitat que tenen els més joves. L’esforç financer per accedir a la propietat, sinó es té un habitatge a canvi o ajudes familiars, està molt allunyat de la ràtio de solvència. Difícilment les ajudes en forma de deduccions fiscals o d’habitatge de protecció oficial podran rebaixar l’esforç financer fins a llindars assumibles.

28 L’instrument més adient per atendre les necessitats de primer habitatge d’aquests col·lectius de joves, tot afavorint la seva emancipació, podria ser el lloguer públic. Tanmateix, les polítiques d’ajuda que intenten apropar el lloguer a les possibilitats de pagament dels joves seran (en termes econòmics) molt costoses si, a la vegada, no s’ajusta també el


22

format i la tipologia d’habitatge que pot cobrir les seves necessitats habitacionals. Com veurem més endavant, aquesta orientació cap al lloguer d’habitatge assequible de superfície més reduïda rep el suport, a més a més, de la població jove de Barcelona quant a les seves preferències. 29 Per a la gent gran, de 66 a 75 anys, una política d’ajudes directes o indirectes (deduccions) pot no ser gaire costosa en la mesura que la ràtio d’esforç de lloguer actual (35,28%) se situa en la forquilla de la ràtio de solvència (35-40%). Aquesta política d’ajudes pot veure’s afavorida, complementàriament, en el cas que augmenti l’oferta de lloguer de preu assequible.

30 En canvi, per a les persones de més de 75 anys caldria ajustar les polítiques a les necessitats específiques d’aquest col·lectiu per evitar l’elevat cost que representaria una política d’ajudes d’accés a un habitatge de grandària mitjana que permetés reduir l’esforç en lloguer des de l’actual ràtio del 43,25% al nivell de solvència. Novament, tot i que més evident en aquest segment, una política més eficaç sembla ser el foment de nou lloguer assequible, tant públic com privat.

31 No tot el cost hauria de recaure sobre els pressupostos públics. Hi ha interès i capacitat en la iniciativa social i també en el sector privat. En ambdós casos s’estan desenvolupant models de promoció d’habitatge que miren de trobar oportunitats per subministrar habitatge, tot i que a Barcelona part del problema el trobem en el sòl.

IV. Política fiscal i habitatge

23

IV. POLÍTICA FISCAL I HABITATGE 32 Els instruments bàsics que utilitza la política pública per facilitar l’accés a la habitatge són la política fiscal, els ajuts financers a la compra o lloguer i la promoció (pública i privada) d’habitatge de protecció oficial (HPO). La majoria dels recursos públics per a l’habitatge es canalitzen a través de l’instrument fiscal. En concret, a través de les desgravacions per compra d’habitatge en l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF). 33 La importància dels incentius fiscals com a instrument de suport a la política d’habitatge resta clarament reflectida en les opinions expressades tant en el Consell de Ciutat com pel Grup de Líders d’Opinió i pels experts consultats en el procés d’elaboració del Llibre Blanc. La fiscalitat de l’habitatge juga un paper molt important en les decisions de compra i inversió dels individus, famílies i inversors. Una de les qüestions que tant els ciutadans com els experts del sector posen de relleu és el clar tracte de favor fiscal que s’atorga a la tinença en propietat respecte de la de lloguer. Fins i tot des d’organismes internacionals s’ha aconsellat la disminució de les desgravacions en l’impost de la renda per la compra d’habitatge. Hi ha una opinió creixent que indica que aquestes deduccions provoquen ineficiències en les decisions de les famílies i fomenten els desmesurats auges immobiliaris espanyols.

34 En el marc del Llibre Blanc hem realitzat dos tipus d’estudis sobre aquesta qüestió. D’una banda, hem intentat avaluar l’impacte de les desgravacions fiscals en la compra d’habitatge i conéixer quins sectors socials en surten més beneficiats i perjudicats en el cas dels residents a Barcelona. D’altra banda, hem desenvolupat un estudi més ampli orientat a analitzar un altre tipus d’efectes de la fiscalitat sobre els mercats d’habitatge, el detall dels quals pot veure’s en el capítol 7 de la part II del Llibre Blanc. En aquest capítol s’aborden les possibilitats de la política impositiva com a instrument de política d’habitatge. Per fer-ho s’estudien els efectes de diversos dissenys de desgravacions. Així mateix, també s’hi aborden les raons de l’escassesa d’habitatges de lloguer a Espanya. Finalment, s’hi apunten algunes línies d’actuació que poden afavorir l’augment d’habitatges de lloguer. Tot seguit resumim alguns dels aspectes i conclusions més rellevants d’aquests dos estudis. A QUI BENEFICIEN LES BONIFICACIONS FISCALS A L’HABITATGE? 35 Més amunt hem calculat l’esforç de compra d’habitatge a Barcelona per a diferents segments de distribució de la renda, per districtes i per edats de la població resident a la ciutat. Això no obstant, en aquests càlculs no hem tingut en compte l’efecte de les bonificacions fiscals. Aquestes bonificacions constitueixen, amb gran diferència, el principal instrument de la política d’habitatge a Espanya. Una mostra de l’impacte d’aquestes bonificacions en l’esforç de compra d’habitatge de les llars s’observa en el gràfic següent:


24

Gràfic 10


36 Les bonificacions redueixen l’esforç financer mitjà de les famílies en la compra d’habitatge de segona mà a Barcelona en uns 5 punts percentuals, des de nivells del 36% al 31%. Entre el 2001 i el 2004 l’efecte s’ha reduït lleugerament perquè els límits màxims d’inversió susceptible de generar deducció no han augmentat. A partir del 2002 el tram autonòmic de la deducció en l’IRPF a Catalunya depèn de les característiques de la unitat familiar. Això ha suposat un cert increment dels percentatges de deducció per certes tipologies de famílies (contribuents més joves amb fills) i una disminució per a altres (per exemple, contribuents sense fills).

37 Tret del grup de rendes més baix (primer quartil), la resta de grups de renda arriba al límit màxim teòric de deducció. És a dir, les quotes anuals satisfetes per aquests grups són superiors al màxim d’inversió susceptible de generar deducció, situat en 9.015 euros. A més a més, tots els grups, tret del primer quartil, disposen de base de renda suficient per aplicar la deducció. 38 Les deduccions beneficien els contribuents de rendes mitjanes i altes. El grup que proporcionalment més se’n beneficia és el segon quartil de renda. Per a aquest grup, la deducció suposa un estalvi relatiu més gran en la quota hipotecària, tot i que al tercer i quart quartil s’aplica la mateixa deducció en valor absolut. Aquest grup veu com el seu esforç financer cau des del 52% sense deduccions, al 44% després de la deducció. Això fa que s’apropi als límits del 35-40%, que són els llindars en què convencionalment se situa la solvència financera de les famílies. Les rendes mitjanes-altes i altes també veuen reduir el seu esforç financer de compra després de les deduccions.

Efecte de les deduccions de l'IRPFReducció en pp de l'Esforç financer de compra

-10

-8

-6

-4

-2

0

2


2001 2004 (sense fills) 2004 (amb fills)


25

LES BONIFICACIONS FISCALS PENALITZEN COMPARATIVAMENT LES RENDES MÉS BAIXES

39 Els únics que no poden beneficiar-se de les deduccions són les llars de rendes baixes. Els seus ingressos estan per sota dels nivells mínims de tributació i no tenen, per tant, prou ingressos per poder aplicar-se el benefici de les deduccions fiscals a l’habitatge. Deduccions que constitueixen el principal instrument d’ajuda a l’accés a l’habitatge. És a dir, el principal instrument d’ajuda a l’accés a l’habitatge deixa fora del seu àmbit a aquells que més necessiten aquest ajut.

40 Les persones amb ingressos baixos només podrien aprofitar aquestes deduccions si l’IRPF contemplés la possibilitat de pagaments negatius. És a dir, si aquestes famílies rebessin subvenciones equivalents a les deduccions que no els ha estat possible d’aplicar per manca de base imposable. Dit d’una altra manera, si rebessin un xec habitatge.

41 Amb un mecanisme semblant al xec habitatge, les famílies amb menys renda serien les que més se’n beneficiarien. Al 2001, el seu esforç, en valors mitjans, s’hauria reduït en 20 punts percentuals, i al 2004 en uns 19 punts percentuals. Tot i així, però, aquest important efecte fiscal no assoliria els valors mínims de solvència familiar: les seves ràtios d’esforç després del xec fiscal haurien estat del 72% al 2001 i del 79% al 2004. Per tant, molt per sobre del llindar del 35–40% de solvència financera de les famílies.

42 Per a aquest grup d’ingressos baixos, les polítiques d’ajuda a l’habitatge no seran eficaces si només es canalitzen a través de les deduccions fiscals. Les polítiques haurien d’usar altres mecanismes d’ajuda, entre altres, programes de lloguer social, programes d’ajuda al lloguer, ajuda a l’accés a habitatges compartits o programes d’ajuda a la compra d’habitatge de preu assequible. COM PODRIA CONTRIBUIR LA FISCALITAT A MANTENIR UN PARC D’HABITATGE ELEVAT AMB PREUS RELATIVAMENT MÉS BAIXOS?

43 Per respondre a aquesta qüestió, l’anàlisi dut a terme en el capítol 7 de la Part II del Llibre Blanc parteix de la distinció conceptual entre incentius fiscals a l’estalvi i incentius a la inversió. En l’àmbit immobiliari els incentius a l’estalvi estan destinats a l’adquisició d’habitatge en general, sense distingir entre habitatge de nova construcció i habitatge de segona mà. Els incentius a la inversió estan adreçats únicament a la compra d’habitatge de nova construcció. Si bé els dos tipus d’incentius són efectius per facilitar l’accés a l’habitatge, els incentius a l’estalvi provoquen un efecte no desitjat consistent a elevar els preus dels habitatges de segona mà. 44 A partir de la realitat existent sobre fiscalitat de l’habitatge a Espanya, i mitjançant l’ús d’un model de simulació, s’han quantificat els efectes de les variacions en la quantia i en el disseny de les desgravacions per habitatge en l’IRPF i en els impostos que graven les transaccions immobiliàries. Els resultats apunten cap al fet que el mecanisme fiscal per


26

aconseguir mantenir un parc d’habitatge elevat amb preus més baixos és relativament senzill. Els incentius fiscals que cal utilitzar són els que estan adreçats a la inversió en habitatge de nova construcció. D’aquesta manera, en disminuir el cost suportat pel comprador, s’afavoreixen els habitatges de nova construcció la qual cosa fa que, a través del funcionament d’un mecanisme d’arbitratge, baixin els preus del mercat d’habitatges antics. 45 No obstant això, al costat d’aquest efecte positiu sobre els preus del mercat de segona mà (que suposa el gruix del parc d’habitatge), aquest canvi en el sistema d’incentius fiscals té un efecte redistributiu que cal tenir en compte, en la mesura en què la reducció del preu del parc d’habitatges antics provocaria, en les circumstàncies actuals, una transferència de renda des dels actuals propietaris d’aquests habitatges als nous compradors. D’allò que no hi ha dubte, però, és que tindria efectes eficients quant a abaixar els preus, mantenint un parc elevat d’habitatge. EL MERCAT DEL LLOGUER: L’HERÈNCIA DEL PASSAT

46 La situació actual del mercat d’habitatge de lloguer no pot entendre’s si no es consideren els efectes produïts per les actuacions anomenades de “control de lloguers”. Aquest tipus d’intervenció en el mercat de l’habitatge té, principalment, dos efectes negatius: a curt termini suposa una transferència de rendes dels propietaris als inquilins; a més llarg termini elimina els incentius a construir nou habitatge destinat al lloguer. A més a més, hi ha una evidència consistent que indica que aquests controls eliminen els incentius perquè els propietaris mantinguin i millorin les condicions i l’habitabilitat de les seves propietats. 47 A partir de l’anomenat Decret Boyer, del 1985, el mercat de lloguer es dualitza. En l’actualitat es manté el control de lloguers, tot i que amb exclusions, la qual cosa suposa la convivència de lloguers lliures amb lloguers regulats.

48 Hi ha una certa evidència empírica que apunta cap al fet que els lloguers lliures són més elevats quan hi ha franges del mercat sota control que quan l’absència d’aquest és total. Això pot haver estat causat per l’aparició, més que probable, de “primes al risc” en el sector no controlat.

UN MERCAT ESTABLE I AMPLI DE LLOGUER NECESSITA INCENTIUS FISCALS, TANT DE POSITIUS COM DE NEGATIUS 49 L’establiment de la LAU, al 1994, va constituir un primer pas cap a la creació d’un marc estable de relacions entre arrendataris i arrendadors. Ara caldria avançar en aquest camí cap a l’establiment d’un ampli mercat de lloguer. 50 La política impositiva pot ajudar a consolidar aquest mercat d’habitatge de lloguer. Una primera línia d’actuació consistiria a proporcionar incentius fiscals positius tant per a l’oferta com per a la demanda d’habitatge de lloguer. És a dir, permetre que el propietari s’apropiés d’una major


27

proporció dels ingressos derivats del lloguer, i que els arrendataris poguessin aplicar-se una desgravació pels lloguers satisfets. Aquestes qüestions ja es tenen en compte en l’IRPF actual, tot i que potser no amb prou intensitat. Creiem que en les reformes de l’IRPF s’hauria d’avançar amb més fermesa en aquesta línia. 51 La segona línia d’actuació per afavorir l’augment de l’habitatge de lloguer consistiria en incentius negatius, i podria aplicar-se juntament amb l’anterior. Es tracta d’augmentar el cost d’oportunitats per al propietari de no oferir les seves propietats de lloguer. Es podria fer augmentant el gravamen de la renda imputada o, quan fos possible, un recàrrec en l’IBI. 52 Les possibilitats que ofereixen aquest tipus d’incentius, tant positius com negatius, no s’han de deixar de banda si es vol fomentar un autèntic mercat de lloguer. No obstant això, en el marc d’aquest Llibre Blanc s’han de tenir en compte dues coses. En primer lloc, es tracta de polítiques que no són en l’àmbit de competències de les autoritats municipals. En segon lloc, les mesures de foment de lloguer no són d’efectes immediats.


28

V. PREUS I LLOGUERS ASSEQUIBLES A BARCELONA

53 Un altre dels objectius del Llibre Blanc ha estat analitzar l’evolució dels preus, les rendes i l’esforç d’accés a l’habitatge de manera desagregada, per grups de renda, barris i edats. Només així és possible identificar els col·lectius amb més dificultats. L’interès que té concentrar l’anàlisi en diversos punts de distribució de les rendes i dels preus radica en el fet que les mitjanes agregades per al conjunt de la població resident a Barcelona no reflecteixen l’esforç real dels qui accedeixen per primer cop a un habitatge, o volen accedir-hi. És un fet conegut que els increments dels preus i dels lloguers tenen un impacte diferent per a diversos grups socials. D’aquí que, des del punt de vista de la política pública d’habitatge, interessi conèixer els col·lectius als quals la inflació immobiliària els expulsa del mercat, o els fa entrar en situacions de risc d’insolvència financera per haver de dedicar més del 35-40% dels seus ingressos al pagament de l’habitatge. EL “PREU ASSEQUIBLE” COM A GUIA PER A LA POLÍTICA D’HPO 54 Creiem que, tal i com ja passa en alguns països, la política d’habitatge hauria de dotar-se d’una guia d’acció basada en el criteri de preu assequible. Aquesta és la manera més adequada de relacionar l’evolució dels ingressos amb el que poden pagar per disposar d’un habitatge, tant si és de compra com de lloguer, sense que l’esforç que cal fer obligui a sobrepassar el llindar de solvència financera, situat entre el 35-40% de la renda, que fa que les famílies tinguin dificultats per atendre la resta de necessitats. És per això que hem construït un indicador que mostra quin hauria de ser el preu assequible d’un habitatge en funció de les rendes d’una família. Per fer-ho, hem establert que el percentatge de la seva renda dedicat al pagament d’una hipoteca nova (amb les condicions financeres vigents en aquest moment en el mercat) no hauria de superar el llindar del 35%.

CÀLCUL DEL PREU ASSEQUIBLE DE COMPRA D’HABITATGE A BARCELONA

55 El gràfic 10 mostra els preus assequibles per als diversos estrats de distribució de rendes existents a la ciutat de Barcelona. Per a les famílies amb ingressos més baixos (primer quartil del gràfic 11) els preus de l’Habitatge de Protecció de Règim General són superiors al que haurien de pagar com a preus assequibles. Per a l’extrem inferior d’aquest grup de rendes baixes, els preus assequibles se situen fins i tot per sota de qualsevol de les modalitats d’habitatges de protecció oficial existents actualment a la ciutat de Barcelona. Per a aquest grup de rendes més baixes cal que les

V. Preus i lloguers assequibles a Barcelona

29

polítiques s’articulin d’una altra manera, especialment mitjançant l’accés a habitatge de preu assequible de lloguer.

Gràfic 11

Preu assequible de compra

0

100.000

200.000

300.000

400.000

500.000

600.000

700.000

800.000


Preu (€)

2001 2004

HPO especial (2004) HPO general (2004)


56 En canvi, per a les famílies de renda mitjana-baixa (segon quartil), els programes d’habitatge de protecció oficial, tant els de règim especial com els de règim general, són efectius com a política d’accessibilitat. El preu de l’Habitatge de Protecció de Règim General al 2004 va situar-se per sota del preu mitjà assequible per a aquest grup de renda (168.273 euros). Per aconseguir que les famílies d’aquest segon quartil tinguin, en conjunt, tinguin la possibilitat d’accedir a l’habitatge de protecció oficial de règim general, les administracions haurien de mantenir els habitatges d’aquest règim per sota del preu assequible. 57 Finalment, per a les famílies del tercer quartil de renda (classe mitjana-alta), el preu assequible hauria de situar-se per sota dels 300.000 euros, llindar màxim que no hauria de superar la modalitat d’Habitatge de Protecció de Preu Concertat, per tal com en treballar amb mitjanes interquartils aquest tipus d’HPO s’ha de destinar al tram inferior de les famílies d’aquest quartil.


30

UN PROBLEMA D’EQUITAT: L’HPO DE COMPRA NO BENEFICIA QUI MÉS EL NECESSITA 58 Les nostres dades mostren que l’habitatge de protecció oficial de règim especial no acaba de complir l’objectiu per al qual està destinat: ajudar a l’accés a l’habitatge a les famílies amb menys recursos (franja inferior del primer quartil). Per tant, o bé el règim especial es complementa amb importants ajuts directes a la compra o bé caldrà articular unes altres polítiques d’ajuda per a aquest grup social, com ara polítiques d’ajuda al lloguer. 59 En qualsevol cas, en posar en relació l’evolució dels ingressos amb el que poden pagar les famílies sense sobrepassar el llindar de solvència financer, el criteri de preu assequible, situat en el 35% de la renda, és una bona guia per a la política d’habitatge de protecció oficial, tal com ja passa en altres països.

CÀLCUL DEL LLOGUER ASSEQUIBLE A BARCELONA 60 Els preus de lloguer del mercat lliure per a les famílies amb ingressos més baixos de Barcelona es troben per sobre del que haurien de ser els lloguers assequibles, calculats com els lloguers màxims que haurien de pagar les llars si dediquessin un màxim del 35% de la seva renda al pagament del lloguer. El gràfic 12 mostra que el lloguer assequible per a les rendes més baixes (primer quartil) era de 264 euros al 2004. No obstant això, els lloguers més barats que oferia el mercat eren, de mitjana, més del doble, 584 euros.

Gràfic 12

Lloguer assequible

0

500

1.000

1.500

2.000

2.500

3.000


€/mes

2001 2004

Lloguer Prot. A (2004) Lloguer Prot. B (2004)


V. Preus i lloguers assequibles a Barcelona

31

61 Comparant els gràfics 12 i 2, s’hi observa que per a les famílies compreses dins del grup de renda mitjana-baixa (segon quartil), els lloguers assequibles (651€ per al 2004) són a prop, tot i que per sota, del nivell de lloguer de mercat (758€ al 2004). Per tant, per a les famílies de renda mitjana-baixa una política fiscal que afavoreixi el lloguer pot tenir uns efectes immediats per apropar el lloguer de mercat al lloguer assequible en aquest grup d’ingressos. En els casos dels grups de renda mitjana-alta i renda alta, els lloguers de mercat si situen molt per sota del lloguer assequible de la capacitat de pagament de les famílies compreses en aquests dos grups. EL LLOGUER PROTEGIT NO BENEFICIA QUI MÉS EL NECESSITEN

62 La tipologia d’habitatge de lloguer social protegit correspon als habitatges de protecció oficial de promoció pública en els quals no hi ha ànim de lucre perquè es construeixen en terrenys de propietat pública i són gestionats per operadors vinculats a l’administració. En principi, aquesta tipologia de protecció (la promoció pública) està adreçada a aquells segments de la població amb més dificultats per la seva situació més precària d’ingressos.

Al llarg dels darrers anys s’han anat ampliant les tipologies de lloguer social. Fins a l’any 2004 hi havia dues tipologies, la A i la B, que es diferenciaven en el preu del lloguer, fixat en funció de si el promotor havia contractat un préstec a 10 o 25 anys per finançar la construcció. Els habitatges de lloguer de tipus A són els construïts amb préstecs a 10 anys. El seu preu de lloguer l’any 2004 se situava en 513 euros, per sobre del lloguer assequible de les famílies amb menys ingressos (primer quartil). Els habitatges de lloguer de tipus B són els finançats amb préstecs a 25 anys. El seu preu de lloguer al 2004 se situava en 293 euros, per sobre també del lloguer assequible al 2004 de les famílies amb menys ingressos. L’1 de juliol de 2005 va introduir-se una nova tipologia de lloguer protegit de tipus C, amb finançament a 30 anys, i un lloguer protegit de 259,70 euros, més baix que els de tipus A i B. En el moment de redactar aquest informe encara no disposem de les dades sobre ingressos salarials de l’Agència Tributària corresponents a l’any 2005, però, en qualsevol cas, l’import del lloguer protegit d’aquesta nova categoria tipus C és pràcticament equivalent al valor del lloguer assequible mitjà per al quartil amb menys ingressos corresponent a l’any 2004. La política de lloguer protegit ha avançat el 2006 en la direcció d’incorporar noves categories d’habitatge de lloguer social, amb tipologies d’habitatge i preus més assequibles per a dos col·lectius específics: gent jove (menys de 35 anys) i gent gran. Es tracta de noves tipologies d’habitatge de protecció oficial de lloguer protegit, de 40 metres de superfície útil i a un preu de lloguer no superior als 200 euros, per al cas de lloguer per a gent jove i gent gran. A més a més, s’hi ha incorporat una figura addicional de lloguer social d’habitatges amb serveis per a gent gran. Els imports del lloguer social


32

d’aquestes noves figures de lloguer protegit per joves i gent gran se situen per sota de l’import del lloguer assequible mitjà per al grup amb menys ingressos, corresponent a l’any 2004.

63 La quantia del lloguer protegit, o lloguer social, no hauria de situar-se per sobre del lloguer assequible que correspondria a les famílies amb menys ingressos. El lloguer protegit de tipus A era al 2004 de 513 euros al mes; el de tipus B, de 293 euros; mentre que el de tipus C se situava al 2005 en els 259,7 euros mensuals. L’objectiu ha de ser situar el lloguer al nivell que puguin pagar com a lloguer assequible les llars amb menors nivells de rendes (primer quartil), uns 264 euros al 2004. Per tant, la figura del lloguer protegit més cara clarament no beneficia a qui realment va destinada, és a dir, als més necessitats. Així doncs, cal reorientar la política al foment de les figures més assequibles de lloguer social sobre sòl públic. 64 L’orientació de la política d’habitatge vers la promoció d‘habitatge de protecció oficial de lloguer social i, en particular, l’orientació d’aquesta política vers els joves i la gent gran és coherent amb allò que ens diuen les dades sobre necessitats d’habitatge a Barcelona, tal i com podrem comprovar en el següent apartat d’aquest informe.

VI. Joves i gent gran: noves necessitats residencials

33

VI. JOVES I GENT GRAN: NOVES NECESSITATS RESIDENCIALS

65 L’anàlisi dels problemes d’accessibilitat i el càlcul dels preus assequibles de l’habitatge ens han permès identificar dos col·lectius que estan resultant especialment perjudicats per la asimetria en l’evolució dels preus i dels ingressos. D’una banda, hi tenim els joves en situació de precarietat laboral i baixos ingressos. D’una altra banda, la gent gran amb escassos ingressos i/o amb necessitats especials d’habitatge. El Pla d’Habitatge de Barcelona 2004-2010 identifica ja a aquests dos col·lectius com a prioritaris. 66 Atès que l’encàrrec de l’Alcalde de Barcelona incloïa la recomanació d’identificar els col·lectius amb més dificultats per satisfer les seves necessitats residencials, ara mirarem d’aprofundir una mica més en l’estudi de les condicions residencials i les necessitats d’aquests dos grups. Per fer-ho, hem utilitzat una font de dades diferent a la que fins ara s’utilitzava. Es tracta de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població (d’ara endavant, ECVHP) que elabora l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB).

L’explotació d’aquesta enquesta en cinc talls al llarg d’un període que va des del 1985 fins al 2005 ens permet profunditzar en les condicions i les necessitats habitacionals d’aquests col·lectius a la ciutat, tot i que en el moment de tancament de l’edició del Llibre Blanc les dades per al 2005 encara no estaven disponibles. UNA ANOMALIA: EL RETARD EN L’EMANCIPACIÓ DELS JOVES ADULTS

67 A efectes de política d’habitatge, la consideració de “joves” abasta la fase del cicle vital compresa entre els 18 i els 35 anys. Per referir-nos a les persones que es troben entre els 25 i los 35 anys farem servir l’expressió de “joves adults”. 68 La taxa d’emancipació de la població de Barcelona compresa entre els 18 o els 24 anys s’ha anat reduint durant les dues últimes dècades, i s’ha passat del 12,4% del 1985 al 7,7% del 2000. La principal causa d’aquest retard en l’edat d’emancipació dels més joves possiblement la trobarem en l’allargament del període escolar i en el retard en la seva incorporació al mercat laboral. Els resultats de l’ECVHP per al 2005 semblen apuntar que es mantenen els valors del 2000. 69 En el grup de joves adults de 25 a 34 anys, la taxa d’emancipació també ha disminuït des del 74,1% de l’any 1985 al 51% de l’any 2000, com pot veure’s en el gràfic 13. En aquest cas, la reducció en la taxa d’emancipació no està relacionada ni amb el retard en la incorporació al mercat de treball ni amb la dificultat per trobar feina. L’any 2000, el 92% de la població de 25 a 34 anys era laboralment activa, i només un 8,7% estava a l’atur, tot i que també és possible que hi hagi altres aspectes del món


34

laboral, com ara la temporalitat o la precarietat, que estiguin jugant un important paper. Novament l’avançament de dades per al 2005, malgrat que encara no són disponibles, semblen mostrar que es mantenen els valors de 2000, per tal com seria difícil de trobar una reducció més gran d’aquestes dades.

Tot i això, el retard en l’edat d’emancipació dels joves adults és una anomalia, tant en relació amb èpoques anteriors com en relació amb altres països. La causa més probable és la creixent dificultat d’accés a l’habitatge que pateix aquest col·lectiu, especialment la població de 25 a 34 anys.

Gràfic 13

Font: Capítol 2, Part II, Llibre Blanc de l’Habitatge a Barcelona

70 El 51,5% de la població activa de 25 a 34 anys de Barcelona declara tenir uns ingressos inferiors als 840 euros al mes. La meitat dels joves emancipats declaraven pagar en concepte de depesa mensual en habitatge (bé sigui de propietat o de lloguer) 336 euros, és a dir, més del 40% dels seus ingressos. Aquestes dades confirmen les obtingudes anteriorment sobre les dificultats dels joves adults.

71 Atès el baix nivell d’ingressos mitjans del col·lectiu de joves, el retard en l’emancipació podria afrontar-se a través d’un programa d’habitatge social de lloguer orientat específicament a afavorir l’emancipació dels joves, especialment els joves adults d’entre 25 i 34 anys.


35

1995 2000Formació d'una nova parella 71,4 43,4Independitzar-se 25,2 47,5Altres 3,4 9,1Total 100 100

MOTIU PEL QUAL TÉ PREVIST EMANCIPAR-SE LA POBLACIÓ DE 25 A 34 ANYS DE BARCELONA. 1995-2000 (%)

NOVES NECESSITATS HABITACIONALS DERIVADES DEL FET QUE LA FORMACIÓ DE PARELLA HA DEIXAT DE SER EL PRINCIPAL MOTIU D’EMANCIPACIÓ

72 Com pot veure’s en la taula 1, el motiu pel qual fins fa ben pocs anys els joves s’emancipaven era per formar una parella. Ara, la població d’aquesta edat, que té previst d’emancipar-se en el termini de cinc anys, deixa de tenir com a principal motiu de la seva emancipació la formació d’una parella. Avui dia, l’emancipació es caracteritza per una modificació en les tipologies de les llars de les persones emancipades. Augmenten les llars unipersonals i les llars sense parentesc.

Taula 1


73 Els canvis en les pautes d’emancipació en aquesta franja d’edat tenen dues conseqüències pel que fa referència al mercat d’habitatge de Barcelona. En primer lloc, disminueix el pes de la parella, sobretot de la parella amb fills, com a tipologia de la llar predominant a Barcelona entre la població de 25 a 34 anys. Consegüentment, també disminueix la capacitat de compartir despeses, que és una característica de la tipologia de parella. Aquest canvi incideix en l’augment de la població d’aquestes edats amb dificultat d’accés a l’habitatge. En segon lloc, a les llars no tradicionals (unipersonals i llars sense nucli) on viuen persones de 25 a 34 anys, la demanda d’habitatge de lloguer és més gran que no pas en les tipologies tradicionals (parella amb o sense fills). 74 Aquests canvis en les pautes d’emancipació i en les característiques de les llars on viu la població de 25 a 35 anys (augment de llars no tradicionals, unipersonals i llars sense nucli) comporten noves necessitats residencials que aconsellen augmentar l’oferta d’habitatge social de lloguer de preu assequible orientada a aquest col·lectiu.


36

1991 1996 2001Unipersonals 10,4 17,3 22,9Llar sense parentiu 4,8 9,2 13,5Parella sola 23,7 23,1 21,4Parella amb fills 48,7 32,5 28,6Altres 12,5 17,8 13,7Total 100 100 100

Unipersonals i Llars sense parentiu 15,2 26,5 36,3Parella sola i Parella amb fills 72,4 55,6 50,0

ESTIMACIÓ DEL NOMBRE DE LLARS DE LA POBLACIÓ DE 25 A 34 ANYS EMANCIPADA DE BARCELONA, SEGONS TIPOLOGIA DE LA LLAR. 1991-2001 (%)

TIPOLOGIES I GRANDÀRIA DE LES LLARS DELS JOVES 75 Mentre que el nombre de llars unipersonals augmenta entre la població jove (vegeu taula 2) que vol accedir a un habitatge, la superfície del parc d’habitatge de Barcelona fins a l’any 2000 ha anat augmentant. Aquest desajust ha anat empitjorant encara més l’accés a l’habitatge per a aquest col·lectiu. A les dificultats relacionades amb la diferència entre ingressos i despeses d’habitatge, cal afegir-hi la reduïda oferta d’habitatge de mida mitjana i petita.

Taula 2


76 No obstant això, com ja veurem més endavant, l’oferta nova durant els darrers anys es decanta cap a superfícies més reduïdes. Així mateix, la vigència a la ciutat de Barcelona des del 2001 de la modalitat d’habitatges dotacionals de lloguer protegit sobre sòl públic per a joves, gent gran i col·lectius especials ha permès l’existència d’una tipologia d’habitatge de 40 m2 útils.

INGRESSOS I NOVES NECESSITATS RESIDENCIALS DE LA GENT GRAN

77 Probablement seran les necessitats habitacionals del col·lectiu de gent gran de 65 o més anys, així com les de les persones amb necessitats especials, les que en major mesura pressionaran al llarg dels propers anys les polítiques d’habitatge. 78 La proporció de gent gran que viu de forma independent a Barcelona és molt elevada, un 92% l’any 2000. D’aquest 92%, només un 2,3% declarava tenir les ajudes familiars com a principal ingrés. En el grup d’edat de 65 a 74 anys, la taxa d’independència arribava al 96,6%. En el grup de 75 anys o més, la taxa era del 85,6%.

79 La principal font d’ingressos de la població de 65 o més anys són les pensions o les subvencions públiques. L’any 2000, un 43,8% de la gent gran amb habitatge independent vivia amb menys de 360 euros al mes. Un


37

Propietat totalment pagada Lloguer Total**

No té cap inconvenient 45,5 32,2 41,9Manca d'espai 7,4 10,0 8,0Humitat/fred 3,0 8,2 4,9Manca d'ascensor 16,0 14,3 15,4Manca de sol/llum 3,8 3,5 3,8Soroll del carrer 3,6 1,0 2,6Soroll dels veïns 1,4 0,9 1,3Acabats deficients 3,2 9,3 4,9Altres inconvenients 16,2 20,6 17,2Total 100 100 100

PRINCIPAL INCONVENIENT DE L'HABITATGE DE LA POBLACIÓ* DE 65 ANYS I MÉS SEGONS RÈGIM DE TINENÇA. 2000 (%)

* Es considera la població amb habitatge independent, és a dir, que és cap de familia o parella/cònjuge del cap de família

** Inclou, a més de la propietat totalment pagada i el lloguer, els altres règims de tinença, que representen un 6,8% del total

24,6% tenia ingressos entre 240 i 360 euros, i un 5,5% tenia uns ingressos inferiors a 240 euros mensuals. Un 13,7% declarava no tenir cap ingrés.

80 L’escassa quantia de les prestacions públiques i el fet que aquest 13,7% de gent gran que viu independentment no tingui cap ingrés determina una elevada incidència de la pobresa relativa durant la vellesa. Aquestes circumstàncies en què viu la gent gran pressionaran de manera creixent sobre la política d’habitatge municipal. Aquesta evolució es fa més evident quan analitzem les condicions dels habitatges on viuen.

81 Pot ser una demostració indirecta d’aquesta situació en què es troba molta gent gran és la bona acollida que estan rebent els habitatges de lloguer dotacionals (amb serveis) amb serveis que promou l’Ajuntament de Barcelona durant els darrers anys sobre sòl públic. CONDICIONS DE VIDA DE LA GENT GRAN QUE VIU DE LLOGUER I NECESSITAT DE REHABILITACIÓ DELS SEUS HABITATGES 82 El règim de tinença de l’habitatge apareix com un element d’empobriment de la gent gran. Així doncs, la població major de 65 anys que viu en un habitatge de lloguer té unes condicions de vida pitjors que la que viu en un habitatge de propietat.

83 En la taula 3 es mostra que els equipaments i espais de residència de la gent gran que viu de lloguer són molt pitjors que els de la gent gran que viu en un habitatge de propietat (manca d’aigua calenta, el vàter fora de la casa, dutxa o bany, cuina separada, terrassa o pati, jardí, garatge dins de l’edifici, etc.).

Taula 3



38

Mentre que el 45,5% dels que viuen en un habitatge de propietat declaren no tenir cap inconvenient, aquest percentatge disminueix fins al 32% en el cas de la gent gran que viu de lloguer. El principal inconvenient de l’habitatge entre la gent gran que viu en un habitatge independent és la manca d’ascensor (15,4%). Les principals diferències entre la gent gran que viu de lloguer i les que viuen de propietat les trobem en els aspectes de l’habitatge relacionats amb la humitat i el fred, i amb els acabats deficients. 84 Les deficients condicions residencials actuals de molta gent gran, especialment les persones que viuen en règim de lloguer, afegit a l’escassesa de recursos i a l’allargament de l’esperança de vida suposen noves necessitats habitacionals per a aquest grup social. 85 L’adaptació dels habitatges on viu la gent gran mitjançant una rehabilitació lleugera és una nova i creixent necessitat que ha d’atendre la política d’habitatge. En cas contrari, l’empobriment d’aquestes persones s’accentuarà i, a més a més, el parc residencial on viuen es deteriorarà. A més d’ajuts puntuals per al pagament del lloguer per als més necessitats, cal un programa de rehabilitació que pal·liï les mancances més urgents. En el cas del parc d’habitatges que presenta deficiències d’habitabilitat (en particular, la manca d’ascensor), i en el que viu de lloguer gent gran tota sola o en parella, la política d’habitatge hauria de fomentar la rehabilitació dèbil d’aquests habitatges. El cost d’aquesta rehabilitació dèbil (a més de l’ascensor, eliminar altres deficiències com ara la manca d’aigua calenta, les humitats i els sorolls) és, en la majoria dels casos, inferior al cost social que posteriorment significa per als pressupostos municipals haver d’atendre a aquesta gent gran (com ara el trasllat d’aquestes persones a altres habitatges nous amb serveis adequats a les seves necessitats).

LA GENT GRAN PREFEREIX VIURE ALS SEUS PROPIS BARRIS QUAN HAN DE CANVIAR D’HABITATGE

86 El barri juga un paper molt important per a la gent gran perquè és la seva escala territorial de referència. Pràcticament el 80% de les persones de més de 65 anys amb habitatge independent declara que, en cas d’haver de canviar de residència (per millorar alguna de les seves condicions de vida), el lloc desitjat per al seu nou domicili seria el barri on han viscut durant els darrers anys. Hi ha, per tant, un sentiment d’identificació de la gent gran amb el barri on viu. 87 La proximitat als serveis públics, especialment als sanitaris (20,9%), és l’aspecte més valorat del fet de viure a Barcelona. Aquesta valoració s’incrementa amb l’edat. Altres aspectes molt valorats del fet de viure a Barcelona són una millor qualitat de vida (14,3%), el fet que a la ciutat hi ha més de tot (13,6%), i la proximitat o diversitat d’equipaments i d’activitats culturals (10,1%).

88 Un aspecte que cal remarcar és que més d’un 10% de la gent gran sustenta la seva preferència per la ciutat en el fet que hi ha més activitat econòmica i més possibilitats de trobar feina. Aquest fet podria estar


39

relacionat amb la necessitat i/o possibilitat de trobar algun tipus de feina i ingrés més enllà de la jubilació. Ens pot estar dient que hi ha més gent gran de la que sabem que fan alguna feina després de la jubilació. 89 A partir dels 65 anys, l’espai de les relacions socials més quotidianes es redueix per a la gent gran. Aquest efecte és en part conseqüència de la seva sortida del mercat laboral, però, sobretot, és el resultat de les dificultats per traslladar-se més enllà de certes distàncies (el barri).

DESAJUSTOS ENTRE NECESSITATS HABITACIONALS DE LA GENT GRAN I CARACTERÍSTIQUES DELS SEUS HABITATGES. RISCOS D’INFRAHABITATGE I “MOBBING”

90 L’estratègia residencial de la població de més de 65 anys de Barcelona que viu en un habitatge independent amb deficiències de qualitat es caracteritza per la baixa perspectiva de canvi d’habitatge. L’any 2000, un 97,2% no tenia previst canviar d’habitatge durant els propers cinc anys, tot i que manifestaven patir un fort desajust entre les característiques dels seus habitatges i les seves necessitats residencials. 91 Així, alguns d’aquests desajustos entre condicions i necessitats residencials es deriven de l’antiguitat de l’habitatge i de la necessitat de fer-hi reformes. L’any 2000, els habitatges de la gent gran tenien una antiguitat mitjana de 58,4 anys i presentaven més problemes d’habitabilitat que els de la resta de la població.

92 Aquesta situació comporta el risc que alguns habitatges ocupats majoritàriament per gent gran amb dificultats per fer front a les despeses relacionades amb el seu manteniment acaben esdevenint infrahabitatges. Aquest risc creix amb l’augment de l’esperança de vida. 93 Al seu torn, aquestes situacions són propenses al “mobbing”, fenomen que, per manca de dades, el Grup d’Experts no ha pogut documentar ni analitzar en profunditat, tot i que els representants del sector immobiliari consultats reconeixen la seva existència.

EL PARC POTENCIAL D’HABITATGES SUBSTITUÏBLES PROCEDENTS DE LA GENT GRAN. POSSIBILITATS DE LA HIPOTECA INVERSA PER MILLORAR LES CONDICIONS DE VIDA DE LA GENT GRAN

94 A Barcelona hi ha un potencial important d’habitatges ocupats per gent gran que no s’ajusten a les seves necessitats (per exemple, la manca d’ascensor), però que suposarien un recurs important per a les polítiques municipals que estiguin orientades, d’una banda, a mantenir les funcions residencials de la ciutat construïda i, de l’altra, a buscar la cohesió social i la col·laboració intergeneracional a través de l’habitatge. 95 Aquests habitatges en situació de desajust entre les seves característiques i els seus ocupants podrien ser substituïbles, tot i que per aconseguir-ho es necessiten iniciatives innovadores que funcionin en dos


40

sentits. El primer consisteix a donar garanties i confiança a la gent gran que viu en aquests habitatges perquè en cedeixin l’ús i se’n vagin a viure a apartaments tutelats o que tinguin serveis. Fent això, possibilitarien la renovació d’aquests habitatges, la qual cosa permetria donar-los un ús més eficient per part de persones més joves amb altres necessitats residencials. 96 La superfície mitjana dels habitatges de la gent gran a Barcelona és de 82,9 m2. Tanmateix, la majoria de persones d’aquest col·lectiu viuen totes soles (23,3%) o en parella (41,1%). De fet, la mitjana de membres de les llars de la gent gran que viuen independents era de 2,1 membres, mentre que la de la resta de la població de Barcelona era de 3,2 membres.

97 Les polítiques de substitució d’habitatge per millorar les condicions de vida de la gent gran es troben amb un altre condicionant. Malgrat que la majoria de la gent gran viu tota sola o en parella, la resta (35,5%) viu amb els fills i/o amb altres persones. En aquestes darreres tipologies de llars la substitució d’habitatge per millorar les condicions de vida d’aquestes persones resulta més complexa perquè, a més de la gent gran que són cap de família o parella/cònjuge, hi ha altres persones amb edats i parentescos molt diversos. 98 Si limitem l’anàlisi del potencial d’habitatges substituïbles al parc d’habitatges habitats per gent gran que viu en llars unipersonals o en parella (el 64,7% del total), ens trobem amb el fet que un 61,8% d’elles tenen el seu habitatge totalment pagat i un 31,4% estaven en règim de lloguer. la resta de situacions, pel que fa al règim de tinença és del 6,7%.

99 El règim de tinença condiciona les estratègies de substitució d’habitatge de la gent gran. Mentre que les persones que tenen una propietat pagada podrien utilitzar el seu habitatge per mantenir o augmentar la seva qualitat de vida, les persones que viuen en una habitatge de lloguer no poden utilitzar el seu habitatge per millorar la seva situació. 100 Al 2001, a Barcelona hi havia 120.617 persones de 65 anys o més que podien utilitzar el seu habitatge com a valor de canvi per millorar o mantenir les seves condicions de vida. Això representa 83.650 habitatges, un 11,03% del parc total d’habitatges de la ciutat. D’aquests habitatges potencialment “substituïbles” de propietat totalment pagats, 32.540 habitatges (un 38,9%) eren de la dècada del 1960; 29.947 (un 35,8%) de més antiguitat i 11.293 (un 13,5%) tenien més de 100 m2. La superfície mitjana dels habitatges potencialment substituïbles de propietat totalment pagats era de 77,1 m2. 101 Si ens fixem ara en el parc d’habitatges ocupats per llars unipersonals o en parella de 65 anys o més, i en règim de lloguer, ens trobem que l’any 2001 a Barcelona hi havia 56.216 persones dins d’aquestes categories que residien en 39.439 habitatges; és a dir, el 5,2% del parc total d’habitatges de la ciutat. Dels 39.439 habitatges potencialment “substituïbles” de lloguer, el 20,5% (8.085) eren de la dècada del 1960 i la resta, un 73,8% (29.106,), eren més antigues. Si observem la superfície, un 18,7% (7.375) tenien més de 100 m2 i la mitjana era de 81,1 m2.


41

102 Els habitatges on habita la gent gran suposen un recurs important, tant per al manteniment i la millora de les seves condicions de vida durant la vellesa com per a les polítiques d’habitatge orientades a la conservació de les funcions residencials del parc existent, així com a la recerca de la cohesió social i la col·laboració intergeneracional dins de Barcelona. Mecanismes com els de la hipoteca inversa poden fer que la gent gran que viu en pisos de la seva propietat puguin millorar les seves condicions de vida sense perdre els seus drets sobre l’habitatge. En altres casos, s’hauria d’incentivar o possibilitar que aquestes persones puguin utilitzar pisos tutelats de protecció pública a canvi de cedir temporalment el seu habitatge al municipi perquè sigui usat per altres inquilins més joves, sense perdre’n per això la propietat.


42

VII. NECESSITATS, PREFERÈNCIES I ESTRATÈGIES RESIDENCIALS DE LA POBLACIÓ DE BARCELONA

103 Un aspecte de gran interès per a la política d’habitatge a Barcelona és conèixer les estratègies residencials de la població quan decideix canviar d’habitatge. Per estratègia residencial entenem el compromís acceptable entre les restriccions del mercat d’habitatge (preu, finançament), les característiques de l’oferta d’habitatge existent, el nivell de satisfacció amb l’espai públic quotidià (entorn, serveis, equipaments) i els objectius i preferències dels individus. Són, per tant, tot un seguit de decisions relacionades amb el canvi de residència, que s’adopten en moments determinats i en ubicacions espacials.

104 En el Llibre Blanc hem analitzat les estratègies residencials de la població de Barcelona que ha canviat d’habitatge a partir de tres eixos o dimensions: a) La relació entre la mobilitat residencial i la dificultat d’accés a l’habitatge; b) L’edat en què es canvia d’habitatge; i, c) La relació entre la mobilitat residencial i les característiques de l’habitatge. Aquesta anàlisi té forçosament limitacions. Podem conèixer les dates de la localització residencial de la població dels diversos anys de referència i podem conèixer les seves pautes de canvi d’habitatge durant els anys previs. Tanmateix, però, no sabem quin és el comportament de les persones que en anys anteriors residien a la regió metropolitana i, l’any de referència, ja no hi viuen. PREFERÈNCIA DELS BARCELONINS A ROMANDRE ALS SEUS BARRIS QUAN CANVIEN D’HABITATGE 105 L’estratègia residencial preferent dels barcelonins a l’hora de canviar de residència és romandre a la mateixa ciutat. Més concretament, romandre al barri on viuen. Les dades de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població (ECVHP) que hem pogut utilitzar confirmen aquesta preferència. En la taula 4 pot observar-se com la meitat de la població de Barcelona que ha canviat d’habitatge durant el període quinquennal 1996-2000 es queda al mateix barri; una quarta part canvia de barri, però roman dins del municipi. Així doncs, almenys sis de cada deu canvis de residència acaben dins del municipi de Barcelona. 106 Aquest comportament permet donar una resposta parcial a la por

existent entre l’opinió pública al fet que l’increment de preus estigui provocant la sortida o “expulsió” de la ciutat d’aquella part de la població que a causa dels preus no pot accedir a un habitatge a Barcelona.

VII. Necessitats, preferències i estratègies residencials de la població de Barcelona

43

Mateix barri (Barcelona): Autocontencio residencial dels barris 43,3Altre barri (Barcelona) 27,7Subtotal Barcelona: Autocontenció residencial de Barcelona 71,0Primera Corona 10,7Segona Corona 18,3Subtotal resta RMB 29,0Total 100

ESTRATÈGIES RESIDENCIALS DE LA POBLACIÓ DE BARCELONA:DESTINACIÓ DINS DE LA REGIÓ METROPOLITANA(%)

Any d'arribada a l'habitatge: de 1996 a 2000

Taula 4


107 El terç de població que en canviar de residència se’n va a l’àrea metropolitana no respon a un perfil socioeconòmic únic, tant si és de segments de rendes baixes com de rendes mitjanes o altes. Per tant, la por al fet que la sortida estigui provocant un canvi en la composició social de la població de la ciutat tampoc queda refermat en les dades que hem pogut consultar. 108 Així mateix, durant els darrers anys també s’observa un efecte invers, consistent en el retorn a Barcelona de persones que anteriorment n’havien marxat. Aquesta tornada sembla apuntar a l’existència d’una estratègia residencial amb pautes diferenciades al llarg del cicle vital de les persones. UNA SORPRESA: BARCELONA “EXPULSA” MENYS POBLACIÓ QUE ALTRES MUNICIPIS

109 En comparar aquestes dades amb les d’altres municipis de l’àrea metropolitana s’observa que Barcelona expulsa poca població. Els indicadors de migració que hem construït per analitzar el possible efecte expulsió de residents a la ciutat situen Barcelona entre els municipis on menys individus creuen la frontera administrativa amb la resta de municipis circumdants. 110 La responsable de la immigració neta negativa existent a Barcelona és la baixa intensitat immigratòria, extraordinàriament baixa en xifres relatives quan la comparem amb la resta dels municipis del Pla Estratègic Metropolità (d’ara endavant PEM), i no la sortida o “expulsió” de residents cap a altres municipis. 111 Cal esperar que les sortides per raons de preus es frenin en el futur. La convergència de preus de l’habitatge a Barcelona i els municipis de la seva àrea metropolitana farà que el fenomen de sortida sigui cada cop menys freqüent, almenys a causa dels preus.


44

LA DECISIÓ DE MARXAR DE BARCELONA: NECESSITAT O POSSIBILITAT DE TRIAR? 112 La sortida de Barcelona per anar a residir a la perifèria sembla ser que no respon únicament a un motiu de preus, sinó a una preferència o desig de les famílies de viure en un habitatge millor i/o en un entorn de més qualitat, a uns preus semblants als d’un pis a Barcelona. 113 Aquesta preferència per la sortida s’ha vist afavorida per dos factors. D’una banda, per la nombrosa oferta sorgida durant els darrers anys de promocions d’habitatges unifamiliars a uns preus raonables en unes condicions de finançament molt favorables. Una altra cosa ben diferent, que no hem abordat en el Llibre Blanc, és si la promoció massiva d’habitatges unifamiliars prop dels nuclis urbans de l’àrea metropolitana, especialment de la segona corona, ha estat una política depredadora del sòl, amb costos inassumibles a mitjà termini per les conseqüències que tindrà sobre els serveis públics i la mobilitat espacial.

D’altra banda, la sortida s’ha vist afavorida per la millora de les infraestructures de mobilitat que permeten separar lloc de feina del lloc de residència. Per tant, al costat del fenomen d’expulsió per necessitat ha actuat, possiblement amb més intensitat, un fenomen d’oportunitat que ha afavorit la sortida de Barcelona. 114 Que l’opció de marxar de la ciutat de Barcelona quan els residents decideixen canviar d’habitatge no es deu tant a una dificultat d’accés a un habitatge a Barcelona com a una possibilitat de triar està confirmada per altres dades. Així, el lleuger dèficit d’oferta d’habitatge que s’observa a Barcelona no sembla ser la causa principal de la mobilitat cap a la resta de la regió metropolitana. L’oferta d’habitatge a Barcelona ha estat aproximadament un 6,5% inferior a la demanda de la població de Barcelona entre els anys 1996 i 2000. Tanmateix, un 28,5% de la població de Barcelona que ha canviat d’habitatge durant aquest període ha marxat de la ciutat. Aquesta gran diferència apunta al fet que el lleuger dèficit d’oferta d’habitatge de Barcelona no pot ser la causa principal de la mobilitat residencial externa. Una altra dada que indica que el més important en l’opció de marxar de la ciutat és la possibilitat de triar, és el fet que la població de Barcelona amb ingressos mitjans-alts mostra una propensió més elevada a creuar la frontera municipal que la població amb ingressos mitjans-baixos (vegeu taula 5). La principal diferència entre la població de Barcelona que quan canvia d’habitatge se’n va de la ciutat i la que quan canvia s’hi queda la trobem en la millora de l’entorn. Només un 6,7% de la població que se’n va manifesta com a principal motiu el fet de poder accedir a un habitatge més barat. 115 D’aquestes dades, la conclusió que raonablement se’n pot extreure és que l’opció de sortir o abandonar la ciutat quan es decideix canviar d’habitatge no és tant per una necessitat com per una possibilitat de triar.


45

116 Aprofundint en aquesta motivació, cal destacar el poc pes dels motius laborals com a raó per al canvi d’habitatge quan la gent se’n va de la ciutat. Només un 13% de la població que va anar-se’n de Barcelona quan va decidir canviar d’habitatge entre els anys 1991 i 2000 ho va fer per motius laborals.

Taula 5


117 Si abans Barcelona perdia principalment joves adults que formaven noves llars, ara cal afegir-hi una emigració neta interna de població de nacionalitat estrangera que en el primer moment del seu itinerari residencial s’assenta a la ciutat de Barcelona, per, de mica en mica, redistribuir-se per tota l’àrea metropolitana.

EDAT EN QUÈ ES CANVIA D’HABITATGE I DE CICLE VITAL 118 La població de Barcelona canvia d’habitatge majoritàriament entre els 18 i els 44 anys. No obstant això, durant l’última dècada l’edat de canvi s’ha anat endarrerint. Aquest fenomen se situa en la base del retard en l’emancipació dels joves, fet que constitueix una anomalia del cas espanyol. 119 La població de 18 a 24 anys canvia cada cop menys d’habitatge, i ha passat de representar un 26,4% del total dels canvis per al període 1981-1990 a un 14,2% per al període 1991-2000. Els joves adults, entre 25 a 34 anys, mostren més mobilitat i passen d’un 30,9% a un 43,8%. El grup de 35 a 44 anys, d’un 18,5% a un 23,7%, respectivament. A partir dels 45 anys es fan molt pocs canvis d’habitatge en tots els períodes analitzats. 120 Hi ha una corba clàssica de l’estructura demogràfica que relaciona la migració i la mobilitat residencial interior amb el cicle de vida de les persones. La màxima mobilitat residencial i intensitat migratòria es registra entre els 25 i els 35 anys. Aquest procés està relacionat d’una manera directa amb el procés d’emancipació, que en el cas espanyol acostuma a

Ingressos mitjans-baixos** Ingressos mitjans-alts*** Total

Barcelona 74,3 63,5 71,0Primera Corona 10,4 12,6 10,7Segona Corona 15,3 23,9 17,8Subtotal resta RMB 25,7 36,5 28,5Total RMB 100 100 100

**Menys de 1.200 euros nets mensuals***Més de 1.200 euros nets mensuals

ESTRATÈGIES RESIDENCIALS DE LA POBLACIÓ DE BARCELONA: DESTINACIÓ SEGONS INGRESSOS* (%)

Font: Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població 2000 , IERMB.*Ingressos declarats pels entrevistats a l'Enquesta de la Regió de Barcelona 2000, i que fan referència a l'any 1999.

Any d'arribada a l'habitatge: de 1991 a 2000


46

coincidir amb la formació d’una nova llar, tot i que aquest factor va perdent força, com ja s’ha analitzat anteriorment.

121 No obstant això, hi ha diferències segons el tipus de migració. Així doncs, els moviments de sortida de Barcelona amb destinació a la resta de Catalunya presenten una edat mitjana més elevada que la mobilitat cap als municipis fronterers. Per la seva banda, els moviments que es dirigeixen cap a fora de Catalunya presenten un perfil amb una important concentració de moviments a edats de sortida d’activitat (jubilació). DIFERÈNCIES DE COMPORTAMENT RESIDENCIAL ENTRE ELS QUE ES QUEDEN I ELS QUE MARXEN DE LA CIUTAT

122 Les característiques de l’oferta d’habitatge a la regió metropolitana i a Barcelona tenen una gran influència en les decisions dels barcelonins quan decideixen canviar d’habitatge. 123 La població de Barcelona que canvia d’habitatge i roman a la ciutat té les següents pautes diferencials respecte dels que se’n van:

• Decideix en major mesura viure en un habitatge de lloguer que els que se’n van de la ciutat, especialment si es compara amb els se’n van a viure a la segona corona.

• Decideix viure en habitatges més grans que els que se’n van a la primera corona, però més petits que els que decideixen anar-se’n a la segona corona.

• Viu en habitatges més antics que la que se’n va a l’entorn metropolità, sobretot si és a la segona corona.

• Viu majoritàriament en pisos. La que se’n va a la resta de la regió metropolitana també, tot i que en un percentatge inferior, especialment si se’n va a la segona corona.

124 La conclusió és que, de manera majoritària, els barcelonins que en canviar d’habitatge es queden a Barcelona ho fa majoritàriament de lloguer. QUI MARXA DE BARCELONA? 125 Una gran part dels moviments de sortida de Barcelona al llarg dels darrers anys són d’estrangers. Aquest és el col·lectiu que marca les grans xifres de sortida de residents. Per exemple, set de cada deu persones que canvien de domicili o de municipi amb origen al Raval són de nacionalitat estrangera. Aquest és un fenomen que cal tenir en compte, per tal com la mobilitat residencial dels estrangers presenta diferències significatives amb la registrada per la població de nacionalitat espanyola, tant pel que fa a la intensitat dels fluxos com a les pautes residencials dominants durant la dècada dels noranta.


47

126 La proporció dels que romanen a la ciutat és més elevada als districtes acomodats, malgrat que la interpretació d’aquesta dinàmica en el sentit interior/exterior ens mostri com els residents dels districtes perifèrics de Barcelona, fronterers amb altres municipis, tenen una tendència més gran a canviar de ciutat. 127 Al contrari, la mobilitat de la població autòctona quan creua la frontera municipal tendeix a anar-se’n a la segona corona, o encara més lluny. Aquest fet reforça la hipòtesi de l’epígraf anterior, en el sentit que la sortida té un component important de tria, no pas de necessitat. QUI CANVIA DE RESIDÈNCIA DINS DE BARCELONA?

128 L’elevada mobilitat d’immigrants entre Barcelona i els seus municipis fronterers té la seva correspondència en allò que passa a l’interior de la ciutat, on hi ha un ampli ventall de comportaments migratoris. Alguns dels resultats obtinguts a partir de l’elaboració d’un índex sintètic de migració són els següents:

• Els habitants de Ciutat Vella són, amb una diferència ben notable, els que més canvien de domicili i residència. Més de 10 canvis al llarg d’una vida si es prolonguessin els nivells migratoris actuals. Aquest registre duplica els que es registren a zones de Les Corts i de Sarrià-Sant Gervasi.

• Els residents dels barris de Raval i Gòtic presenten la major propensió al canvi de residència. Probablement aquest fet està associat a l’acumulació de trajectòries residencials de major fragilitat i a la presència d’un mercat d’habitatge d’una tipologia específica (importància del lloguer i existència d’àrees de sobreempadronament i sobreocupació).

• Tot i que durant les darreres dècades Ciutat Vella sempre ha concentrat la major mobilitat residencial de la ciutat, la tendència s’ha accentuat amb l’augment de la població estrangera.

• Aquesta nova immigració també ha provocat que zones com ara Trinitat Vella o Ciutat Meridiana-Vallbona hagin emergit darrerament com a àrees amb una elevada intensitat migratòria.

129 L’elevada mobilitat observada en aquests barris té molt a veure amb els fluxos migratoris interiors de la població estrangera. Quan es mouen, ho fan, en primer lloc, cap a altres districtes o barris de Barcelona, especialment cap als barris que van servir de sopluig a la primera emigració camp-ciutat dels anys seixanta. Quan creuen la frontera municipal predomina la localització en els municipis més propers a Barcelona. Aquestes àrees pròximes o de veïnatge municipal conjuguen diversos factors que les fan atractives de cara a les estratègies residencials dels immigrants estrangers: un mercat d’habitatge d’unes determinades característiques, de fàcil mobilitat mitjançant el transport públic, oportunitats laborals i unes xarxes socials cada cop més consolidades.


48

QUI TÉ MÉS DIFICULTATS PER DESENVOLUPAR LES SEVES PREFERÈNCIES RESIDENCIALS?

130 Les estratègies residencials de les llars depenen fonamentalment de dos factors: de la seva capacitat econòmica, i de les seves preferències o desitjos en relació amb l’habitatge en el qual voldrien viure. La relació entre els ingressos i el cost de l’habitatge és el principal element que condiciona la satisfacció de les necessitats d’habitatge de la població. Des d’aquest punt de vista, la pobresa relativa és el factor condicionant bàsic de les estratègies residencials de la població. 131 El grup d’edat més jove, sobretot de 18 a 25 anys, i les persones de més de 65 anys són els col·lectius on es concentra un major percentatge de població amb ingressos baixos, és a dir, de pobresa relativa. Per tant, són aquests dos col·lectius els que topen amb més problemes per desenvolupar les seves preferències i estratègies residencials. L’“EFECTE EXPULSIÓ” NO ÉS EL QUE SEMBLA QUAN AGAFEM L’ÀMBIT METROPOLITÀ COM A ESPAI REAL DE LES ESTRATÈGIES RESIDENCIALS 132 La idea que Barcelona “expulsa” alguns dels seus residents parteix del supòsit que el municipi és en si mateix un sistema residencial complet, capaç d’oferir per si sol tota la tipologia d’habitatge que satisfaci les preferències dels seus residents al llarg del cicle vital. Però això no és del tot cert, tal com ens ho suggereix el fet que la decisió d’anar-se’n a viure fora de la ciutat central és, en un gran part, una decisió que se sustenta la possibilitat de triar de viure en uns entorns d’una qualitat residencial diferent a la que ofereix la ciutat central. Barcelona és només una part d’un sistema residencial més ampli, que abasta, almenys, fins a la segona corona metropolitana. 133 Si l’àmbit que és capaç de satisfer totes les preferències i estratègies residencials dels barcelonins és el metropolità, aleshores és del tot discutible que es pugui parlar d’expulsió quan l’opció per un habitatge unifamiliar porta una família a desplaçar-se des de Barcelona fins a un municipi de la segona corona. 134 Una demostració indirecta que els residents contemplen l’espai metropolità com el seu sistema residència de referència és el fet que, en general, la mobilitat laboral dins de l’àrea metropolitana no va associada a un canvi de residència. Quan canvien de feina, els barcelonins prefereixen la mobilitat personal a la mobilitat residencial.

135 Aquest comportament està recolzat per l’existència d’un cost de transacció lligat al fet de canviar d’habitatge, entre impostos, registre, notaris, etc., descomptant-hi el temps que cal per triar un habitatge que s’adeqüi tant als recursos com a les necessitats familiars. I encara més en un mercat de treball amb unes elevades taxes de temporalitat.


49

136 Naturalment, això té conseqüències importants per al disseny de les infraestructures de mobilitat dins de l’àrea metropolitana. Però aquesta es una qüestió que no entra en els termes de referència de l’encàrrec realitzat per l’Alcalde de Barcelona.


50

VIII. MOVIMIENTS POBLACIONALS I HABITATGE. IMPACTE DE LA IMMIGRACIÓ ESTRANGERA I DE LES MIGRACIONS INTERIORS

137 Els fluxos d’immigració s’han transformat en un dels elements més dinàmics de l’economia i del mercat d’habitatge, tant a Barcelona com a la seva àrea metropolitana. El seu creixement i intensitat esta directament relacionat amb les tres regularitzacions que han tingut lloc a l’Estat espanyol des de l’any 2000. Cal destacar que d’un minso 2% del total dels residents de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) al 1999, la població estrangera ha passat a més del 12% al 2005. 138 A mesura que els nous fluxos d’immigrants s’assenten, sorgeix un procés de migracions dins de l’interior de la ciutat i de l’àrea metropolitana. Aquestes migracions interiors tenen un fort impacte en el mercat d’habitatge, i donen lloc a un procés de rotació poblacional a les zones d’assentament de la nova població immigrant. 139 La immigració estrangera aporta beneficis a la demografia i a l’economia de l’àrea metropolitana. Però també genera riscos i pors socials i polítics de tipus divers. En general, aquestes pors s’associen especialment amb els riscos relacionats amb la concentració i la segregació de la població immigrant en determinats barris o zones de la ciutat, i amb la possible aparició de fenòmens de sobreocupació i amuntegament residencial.

140 En aquest epígraf extractem algunes qüestions i resultats que s’analitzen amb més detall en diversos capítols de la Part II del Llibre Blanc. BARCELONA TORNA A GUANYAR POBLACIÓ

141 Durant els darrers anys s’ha invertit la tendència a la disminució de la població de Barcelona. Segons xifres provisionals, l’1 de gener de 2006 s’havia superat la barrera del 1.600.000 habitants. Un creixement de més de 100.000 persones en poc més de 5 anys. D’aquesta manera s’ha trencat, almenys temporalment, la tendència i les previsions que sostenen la continuïtat de la desconcentració de la ciutat en benefici de la seva perifèria, procés que s’havia iniciat a mitjans de la dècada dels setanta del segle passat, el mateix que en altres grans àrees urbanes com ara Madrid, Sevilla, València i Bilbao. El nou fenomen immigratori ha permès la recentralització de Barcelona en la dinàmica poblacional de la seva àrea metropolitana i, per extensió, de Catalunya.

VIII. Moviments poblacionals i habitatge. Impacte de la immigració estrangera i de les migracions interiors

51

DE LA CIUTAT-MUNICIPI A LA CIUTAT-METROPOLITANA 142 A la vista de la recuperació poblacional, ens podem demanar si el procés de desconcentració del municipi de Barcelona s’ha aturat definitivament. En realitat, no és així. L’arribada de població de nacionalitat estrangera i l’augment del nombre d’habitants emmascara el procés de desconcentració per motius residencials. D’una banda, Barcelona-municipi continua perdent població a favor de la resta de municipis metropolitans, sobretot dels que se situen més enllà de la primera corona. D’altra banda, però, guanya població per immigració internacional. Més que no pas davant d’un procés de desconcentració tradicional, possiblement estem vivint un procés complex de migracions interiors i redistribució territorial, amb una lògica gens fàcil d’identificar. O dit d’una altra manera, no es tracta d’una única lògica. 143 En qualsevol cas, les tendències poblacionals i migratòries observades semblen apuntar al fet que de la ciutat-municipi estem passant a la ciutat-metropolitana. És aquest àmbit metropolità, en el qual s’insereix la ciutat central, el que constitueix un sistema residencial complet, com ja vam veure en la secció anterior, capaç de satisfer totes les necessitats, preferències i estratègies dels residents al llarg del seu cicle vital. PAPER DE BARCELONA EN LA GLOBALITZACIÓ DE LA IMMIGRACIÓ

144 L’evolució de la població estrangera reflecteix de manera paradigmàtica l’impacte que la globalització econòmica, en la seva dimensió de fluxos internacionals de persones, té en una metròpoli europea. D’una situació de gairebé inexistència de població estrangera al 1991, hem passat als 38.065 estrangers empadronats a 1 de gener de 1999 i als 260.058 del padró del 2006. 145 Aquest procés respon a dos impulsos. D’una banda, és el resultat de la pròpia tradició de creixement econòmic de la ciutat. Des d’aquesta perspectiva, els nous immigrants estrangers juguen un paper equivalent al que van tenir en el seu moment els antics immigrants arribats de la resta de l’Estat espanyol. D’altra banda, l’augment de la població estrangera és el resultat del paper de Barcelona en la globalització, posada de relleu per l’especificitat de la internacionalització dels fluxos d’immigració que afegeixen una nova dimensió a l’estructura i dinàmica de la ciutat. 146 Si analitzem més detalladament les pautes d’aquest creixement des del 1999, hi podem distingir tres períodes:

• De l’1 de gener de 1999 a 2002 En aquest període es manifesten les conseqüències directes de les dues regularitzacions que van tenir lloc al 2000 i 2001. És el període de la “llatinoamericanització” dels fluxos. El pes de la població americana en el conjunt de la població estrangera empadronada va passar del 38,5% al 51,9% a Barcelona, i del 33,9% al 48,1% a l’AMB.


52

• De l’1 de gener de 2002 a 2005 El creixement va intensificar-se i nous orígens emergents van afegir-se al creixement d’altres ja assentats, com ara va ser el cas dels argentins. Cal tenir en compte el progressiu augment de la població de nacionalitat espanyola nascuda a l’estranger i de la població de pares estrangers nascuda a Espanya o a la mateixa Barcelona i l’AMB. • De 2005 en endavant Es pot preveure que estarà marcat pels resultats del procés de regularització de febrer-març de 2005, i per l’aflorament de persones associades als regularitzats en aquesta operació, que ja eren residents al territori o possiblement reagrupats des de l’estranger durant aquells darrers mesos. Amb dades de desembre de 2005, el nombre de sol·licituds a Catalunya arriba a 139.480, que representaven el 20% de les 691.655 del conjunt espanyol. Els canvis no han afectat únicament el volum, sinó que han tingut conseqüències sobre la composició per sexe, edat i nacionalitat.

147 L’anàlisi de la mobilitat interior i de les estratègies residencials de la població immigrant a Barcelona permet sostenir la idea que Barcelona actua com a porta d’entrada i vehicle de difusió de la immigració cap al territori metropolità. Aquesta idea està recolzada pel fet que, malgrat l’increment extraordinari dels fluxos immigratoris dels darrers anys, la població estrangera resident a Barcelona perd pes en el conjunt de la població estrangera total a l’AMB. Així mateix, aquest fet reforça la idea apuntada més endavant de la transitorietat de les concentracions que inicialment es produeixen a la ciutat de Barcelona. L’any 2005 tots els municipis de l’AMB igualaven o superaven el percentatge de població estrangera que tenia Barcelona l’any 1999. Aquest fenomen de difusió territorial de la població estrangera també s’observa, com veurem més endavant, en les migracions internes per barris dins de Barcelona. MASCULINITZACIÓ I REJOVENIMENT DE LA POBLACIÓ ESTRANGERA

148 Els intensos fluxos immigratoris dels darrers anys han comportat un procés de masculinització i rejoveniment de la població estrangera. Al 1996, els efectius masculins -tant a Barcelona ciutat com a l’AMB- representaven menys de la meitat dels empadronats estrangers (47% i 49%, respectivament). Al 2004 han passat al 52% i al 53%, respectivament. Aquest procés de masculinització i rejoveniment possiblement està associat amb dos dels efectes propis de les regularitzacions: d’una banda, l’anticipació de projectes migratoris ja existents en el lloc d’origen; de l’altra, el reagrupament familiar, encara que sigui en situació irregular. 149 Un fer remarcable, amb conseqüències futures, és que aquest canvi en la composició per sexes ha afavorit el creixement dels efectius d’homes tant a les poblacions caracteritzades per estratègies migratòries centrades en homes (poblacions tradicionalment masculinitzades, com ara és el cas


53

dels marroquins o pakistanesos), com a les que es caracteritzaven pel protagonisme de les dones (per exemple, les poblacions llatinoamericanes). 150 El segon tret que cal destacar en els canvis que han tingut lloc durant els darrers anys entre la població immigrant és el notable rejoveniment que s’ha produït, de 5 anys. Per al cas de Barcelona, l’edat mitjana l’any 1996 era de 35,8 anys, mentre que al 2004 va ser de 31,1 anys. A més a més, aquest canvi s’ha produït mantenint la proporció de menors de 15 anys durant el període a Barcelona (12%) i, per tant, disminuint de manera espectacular la proporció de població major de 64 anys. Aquest canvi tindrà conseqüències importants sobre la dinàmica residencial i el mercat de l’habitatge. DE LA DUALITZACIÓ A LA GENERALITZACIÓ DINS DELS BARRIS

151 A més del canvi en l’estructura d’edats i sexes, la composició socioeconòmica de la població immigrant també ha experimentat una forta transformació en la seva composició socioeconòmica i localització a la ciutat. Fins a l’any 1996 hom pot parlar d’una dualització en la distribució de l’escassa població estrangera assentada a Barcelona. Hi havia dues àrees que estaven sobrerepresentades. D’una banda, el districte de Ciutat Vella, on es localitzaven nacionalitats asiàtiques i africanes i nivells socioeconòmics baixos. D’altra banda, Sarrià-Sant Gervasi, on destacava la residència d’europeus comunitaris amb nivells socioeconòmics alts. L’Eixample apareixia com una àrea de transició entre les dues zones, essent els ciutadans de nacionalitats americanes el col·lectiu amb més presència. Tant a una banda d’aquesta línia que dividia la ciutat com a l’altra, la població estrangera era pràcticament inexistent, amb proporcions de residents molt inferiors a les del conjunt de la ciutat.

152 L’any 1996 pot considerar-se com un punt d’inflexió en aquesta dinàmica. De la polarització en zones determinades de la ciutat es passa a la generalització de la localització de la població estrangera a tots els barris de la ciutat. 153 Per estudiar la seva evolució cal dividir aquest període en dues etapes, coincidents amb les que fem servir en analitzar el creixement dels fluxos immigratoris. La primera des del 1996 fins al 2001; la segona, del 2001 al 2005.

• El període 1996-2001, que correspon a grosso modo a la fase que

abans hem caracteritzat de llatinoamericanització, ve marcat per tres grans trets:

* L’extensió de la població estrangera a tots els barris de la ciutat. * La modificació de la jerarquia per barris, amb la desaparició de la sobrerepresentació anterior i l’emergència dels barris caracteritzats per haver estat els receptors de les antigues


54

1996 2001 2006

onades migratòries, com ara Nou Barris, Horta-Guinardó, Sant Andreu, Sant Martí o Sants-Montjuïc.

* El creixement del pes de la població procedent de l’Amèrica del Sud i del Centre, que passa a representar més de la meitat de tota la població estrangera de Barcelona (52,4%), arribant a representar el 70% de tota la població estrangera a zones com ara Nou Barris.

• En el període 2001 a 2005 es combina l’efecte accelerador del creixement amb la diversificació per nacionalitats. Aquest període ve marcat per dos grans trets:

* El descens del pes relatiu de Barcelona en el conjunt metropolità, no tant pel decaïment de les entrades com per l’augment de les sortides de Barcelona cap als municipis veïns i la resta de l’entorn metropolità. * La consolidació en el canvi en la jerarquia per districtes i barris. Els que en el període anterior eren emergents s’afirmen amb força. Tots els districtes i pràcticament tots els barris superen la mitjana del 6% de població estrangera que tenia Barcelona al 2001.

• Del 2005 en endavant es confirma la jerarquia de districtes configurada en els dos períodes anteriors.

Mapa 1

Fue



55

CONFIRMACIÓ D’UNA NOVETAT: L’EMERGÈNCIA DELS BARRIS QUE HAVIEN CRESCUT AMB LA PRIMERA IMMIGRACIÓ 154 Es confirma allò que en el període inicial era una novetat: l’augment de la nova població estrangera als antics barris crescuts amb les onades migratòries dels anys seixanta. Nou Barris és el districte que més creix durant aquest període. Passa el mateix amb els barris de Sant Martí o Sant Andreu. En aquests dos districtes està tenint lloc un important procés de substitució de població. 155 Tot i que aquests tres districtes es mouen al voltant de la mitjana de concentració de Barcelona, dintre seu inclouen barris com ara Ciutat Meridiana-Vallbona, Barri Besòs-Maresme i Trinitat Vella, on la població estrangera ja representa percentatges per sobre del 25%. No es tracta únicament d’un creixement afegit, sinó que pot arribar a considerar-se com l’inici d’un canvi rellevant en la composició per nacionalitat de la població d’aquests barris. CIUTAT VELLA: CONCENTRACIÓ O LIDERATGE? 156 Si s’examina l’actual jerarquia dels districtes, Ciutat Vella continua sent el barri que suma el nombre més gran d’estrangers en termes absoluts (51.232, amb dades de 30 de juny de 2005), en termes relatius respecte del nombre d’estrangers en el conjunt de la ciutat (20,6%), i en relació amb la població total del mateix districte (43,9%). 157 No obstant això, aquests nivells de població estrangera no impliquen un augment de la concentració, sinó un manteniment del lideratge dins de la ciutat.

L’“EFECTE BOLA DE NEU”: EL VEÏNATGE MUNICIPAL COM A VEHICLE DE DIFUSIÓ

158 L’anàlisi de l’evolució de la concentració de la població estrangera a Barcelona respecte del conjunt de l’AMB ens permet identificar un “efecte bola de neu” a través del qual la població estrangera arribada a Barcelona va repartint-se pel territori de l’AMB d’acord amb una lògica de veïnatge; és a dir, prefereixen municipis que mantenen un continu urbà amb la ciutat, que veuen com el pes de la població estrangera al seu municipi va adquirint cada vegada més unes magnituds més grans. Els fets analitzats en els estudis del Llibre Blanc que ens porten a defensar aquesta idea són els següents:

• Els municipis que més han crescut en població estrangera durant el període 1999-2005 són els que comparteixen veïnatge territorial amb Barcelona.

• Les agregacions continentals per a les quals Barcelona havia estat

tradicionalment la principal receptora són les que han protagonitzat, en major mesura, aquesta difusió per l’AMB (on no


56

hi eren tan presents). És el cas dels europeus, els llatinoamericans i els asiàtics.

• Això ha implicat la disminució del pes relatiu de Barcelona en

benefici d’altres municipis de l’AMB al llarg d’aquest període. • Les nacionalitats que han arribat fa més poc temps

(majoritàriament de països de la UE ampliada) continuen mostrant una clara atracció per Barcelona, a diferència de la immigració més assentada, que, com ja s’ha esmentat anteriorment, és la protagonista d’aquest efecte “bola de neu”.

159 Els motius residencials han hagut de tenir una major influència que no pas els laborals en aquesta difusió dins de l’AMB, ja que els municipis que més han crescut durant aquest període, especialment a partir de 2002, han estat l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Santa Coloma (caracteritzats pel veïnatge i el continu urbà amb Barcelona). 160 No passa el mateix en el cas dels residents autòctons que, com ja hem vist anteriorment, quan canvien d’habitatge i creuen la frontera municipal prefereixen anar-se’n als municipis de la segona corona. PAUTES DE CONCENTRACIÓ: ESPECIALITZACIÓ TERRITORIAL 161 Per obtenir una panoràmica més precisa de la situació de la concentració de la població estrangera a l’AMB hem creat un índex de localització que relaciona la proporció d’un col·lectiu continental determinat per a un municipi concret amb la seva presència en el conjunt de l’àrea metropolitana. Aquesta anàlisi produeix els resultats següents:

• Els municipis en què apareix una certa sobrerepresentació

d’europeus (EU-25) respecte de la resta de nacionalitats són els de Sant Cugat, Sant Just Desvern i Castelldefels; és a dir, els municipis amb un major nivell de renda. Aquest fet apunta a la importància que, després del motiu de l’habitatge, sembla que té el nivell socioeconòmic dels immigrants.

• Apareix una pauta nova que consisteix en una certa

especialització territorial en la difusió i assentament de les poblacions llatinoamericana i asiàtica. Així doncs, si bé és visible la importància del continu urbà en la seva difusió al llarg de tot el territori de l’AMB, els asiàtics (xinesos i pakistanesos) estan sobrerepresentats a la zona del Besòs (Santa Coloma i Badalona). Els llatinoamericans, per la seva banda, bàsicament els equatorians, ho estan a la zona del Llobregat (Hospitalet i Cornellà).

• Aquesta divisió hauria de ser interpretada com un producte de la

idiosincràsia de les cadenes migratòries de les principals nacionalitats considerades, més que no pas com un producte d’altres diferències relacionades amb l’ocupació o el filtre residencial.


57

• Finalment, els africans són els que segueixen tenint una pauta de

distribució que podríem relacionar més obertament amb l’especialització de l’activitat laboral i l’antiguitat dels corrents migratoris, per tal com se situen sobretot a un i altre costat de la ciutat i amb una major difusió als municipis.

COM MAJOR ÉS EL VOLUM D’UNA NACIONALITAT MENOR ÉS LA SEVA SEGREGACIÓ 162 Com veurem més endavant en l’apartat XIV del present informe, en analitzar les percepcions ciutadanes a Barcelona sobre el problema de l’habitatge, els fenòmens migratoris fan sorgir la preocupació per la possible aparició de concentracions excessives d’immigrants en determinats districtes i/o barris, així com fenòmens de segregació de nacionalitats específiques, amb el risc d’aparició de guetos que puguin mantenir-se al llarg del temps. 163 La pauta residencial dels immigrants quan arriben a un país d’acollida sembla ser la següent: en un primer moment resideixen en zones ja ocupades per membres del seu mateix grup, però a mesura que la seva situació en el mercat de treball millora, varia el seu lloc de residència i es dispersen pel territori. Davant d’aquesta hipòtesi de mobilitat, hi ha alguna evidència sobre fenòmens intensos de concentració, polarització i segregació territorial dels immigrants segons nacionalitat als països o ciutats de recepció. 164 Per poder tenir un millor coneixement del que està passant en el cas de Barcelona amb la concentració i la segregació urbana i metropolitana hem dut a terme diverses investigacions per conèixer la pauta de mobilitat de la nova població immigrant arribada els darrers anys. Una informació més precisa sobre aquests processos de concentració i segregació poblacional es pot consultar en els capítols 3 i 4 de la Part II del Llibre Blanc.

165 L’existència de segregació sembla estar relacionada amb la difusió dels col·lectius més enllà del municipi de Barcelona i amb el volum d’individus de cada nacionalitat. Sembla que existeix un efecte distorsionador, que apareix quan el nombre de persones d’una mateixa nacionalitat o d’un mateix continent és manifestament menor que el de la resta de col·lectius analitzats per estudiar la segregació.

És a dir, com més petit sigui el contingent d’individus d’un origen en concret, més segregats estaran de la resta. Com més n’hi hagi, més dispersió hi haurà per tot el territori, tot i que sembla evident que, avui per avui, les pautes de segregació dins de l’AMB es regeixen molt més pel propi procés migratori que no pas per característiques d’assentament que tinguin a veure amb la nacionalitat, o que puguin atribuir-se a altres factors no demogràfics.


58

MODELS D’ASSENTAMENT TERRITORIAL 166 En el cas del municipi de Barcelona, la concentració i la segregació poden considerar-se com la conseqüència dels comportaments individuals i familiars davant del mercat de l’habitatge, dins de les oportunitats i limitacions que imposa el context social i espacial. 167 L’ús d’indicadors de segregació i de dissimilitud ens ha permès identificar tres pautes d’inserció territorial de la població immigrant estrangera a la ciutat de Barcelona:

• Model de concentració i segregació molt elevades.

* Inclou els residents de nacionalitat pakistanesa i filipina, com a principals exemples. Amb diferència, són els que manifesten valors més elevats de segregació al municipi. Aquesta segregació va ser elevada fins a les acaballes del 2001. Posteriorment, però, s’observa una major dispersió.

* A causa de l’elevada concentració d’ambdues

nacionalitats, la dissimilitud en relació amb la resta serà sempre elevada, tret del cas dels marroquins i dels pakistanesos.

* Dins d’aquesta tipologia de forta concentració podem

incloure-hi el col·lectiu indi, que durant els darrers anys ha anat guanyant protagonisme. A diferència dels anteriors, però ja des del principi, apareix amb un índex de segregació inferior i una major presència en diversos barris de la ciutat.

• Model de concentració i segregació mitjanes.

* Les nacionalitats més representatives són els marroquins, els xinesos i els dominicans. Però també s’hi poden incloure els ciutadans de la UE. Els primers estan sobrerepresentats a Ciutat Vella, tot i que a partir de 2001 els xinesos s’han difós cap a l’Eixample, mentre que els marroquins i els dominicans s’han anat difonent cap al nord-est del municipi.

* Els xinesos destaquen per l’associació entre el seu lloc

de residència i la seva ocupació. Constitueixen el col·lectiu paradigmàtic del que s’ha anomenat “negoci ètnic”.

* Els europeus comunitaris, per la seva banda, s’han

difós especialment cap als barris amb millors condicions socioeconòmiques del municipi, a través d’un eix que va de Ciutat Vella cap el seu centre tradicional, representat per Pedralbes.


59

* Els valors obtinguts de concentració i segregació per a aquestes nacionalitats són moderats, i bastant més baixos que els anteriors. I, allò que és més significatiu, aquests valors de segregació davallen amb el pas del temps.

• Model dispers d’assentament

* El millor exemple d’aquest model són les nacionalitats llatinoamericanes, especialment colombians, equatorians, argentins i peruans. En aquest model també s’inclouen algunes de les nacionalitats de l’Europa de l’Est. D’una banda, hi trobem la pauta de les nacionalitats amb una certa antiguitat d’arribada (argentins, peruans, colombians i equatorians). De l’altra, la d’altres que tenen un creixement a la ciutat més recent, com ara els bolivians i els romanesos. Els seus índexs de concentració i segregació són molt baixos.

* Un fet que cal destacar és que malgrat la feble

concentració que mostren aquestes nacionalitats i, per tant, la seva difusió homogènia per tota la ciutat, el districte de Sarrià-Sant Gervasi i el de Les Corts, per sobre de la Diagonal, apareixen com a zones de subrepresentació per a tots aquests col·lectius.

UNA SORPRESA INESPERADA: DISMINUEIX LA SEGREGACIÓ

168 L’evolució de la concentració i segregació de la població estrangera a Barcelona no sembla ser gaire preocupant. A més, quelcom que en un principi és més sorprenent per inesperat, ha disminuït al llarg dels darrers anys (com veiem en la taula 6 de la pàgina següent), coincidint amb l’augment del volum dels fluxos immigratoris a Barcelona.

169 La lògica de la segregació depèn sobretot del fort creixement del volum i del propi cicle migratori de cada nacionalitat en conjunt més que no pas d’altres característiques de la població.

En tot cas, caldria considerar com a específic el cas dels africans, amb majors dificultats per passar a una distribució territorial menys concentrada. Les característiques sociodemogràfiques d’aquest col·lectiu (menor nivell d’instrucció) o la discriminació en l’accés a l’habitatge (especialment de lloguer) semblen ser els factors explicatius d’aquesta major dificultat.


60

Índex de segregació per les principals nacionalitats estrangeres presents a Barcelona, a nivell de Zona Estadística Gran (barri), 1991, 1996, 2001 i 2005.

Any 1991 Any 1996 Any 2001 Any 2005Equador 37,3 37,8 19,8 19,7Marroc 65,8 53,2 47,9 41,1Perú 26,0 22,5 21,5 17,8Colòmbia 24,2 24,2 17,3 12,0Rep. Dominicana 42,7 31,2 34,2 29,5Pakistan - 69,6 70,3 64,2Filipines 59,6 62,4 68,1 65,9Itàlia 38,1 29,1 29,2 23,0França 35,7 33,2 31,5 31,9Argentina 22,5 19,4 21,7 17,9Xina 42,4 29,3 26,9 24,2Alemanya 42,0 41,5 35,7 32,0Regne Unit 35,0 31,9 31,5 32,2Romania 43,9 41,8 28,6 22,2Rússia - - 18,8 23,8Ucraïna - - 26,4 23,1Cuba - 15,7 17,1 13,9EUA 37,5 37,5 37,3 35,5Mèxic 32,6 29,7 25,2 25,5Bolívia 39,0 41,7 33,0 27,8Brasil 28,7 29,1 19,5 20,1Uruguai 23,0 20,2 21,3 14,0Veneçuela 34,7 28,8 23,5 17,8Xile 23,1 24,9 20,8 20,6Índia 57,2 48,1 55,4 53,1Algèria 47,8 34,0 40,3 39,5

Taula 6

F

uentF


170 Des de la perspectiva dels barris, i analitzant el període des de la meitat dels noranta fins a l’actualitat, hi destaquen tres fets:

• Un canvi en les jerarquies dels barris amb major presència de

residents estrangers, jerarquies que estan associades al creixement diferencial de les nacionalitats.

• La consolidació dels barris que hem anomenat emergents, on

la població estava poc representada fins fa molt ben poc. Aquest procés està lligat a la dispersió dels llatinoamericans i a la desconcentració dels asiàtics i dels africans, coincidint tots en barris construïts en bona mesura amb l’arribada dels antics fluxos migratoris.

• El manteniment de Ciutat Vella com una zona lligada a un

primer estadi d’arribada al municipi per a algunes nacionalitats, i el seu posterior paper centrífug coincidint amb un major assentament dels nouvinguts.


61

Població de nacionalitat estrangera i espanyola segons la dimensió de la llar, Barcelona i Resta de l’Àrea metropolitana.

BARCELONA RESTA ÀREA METROPOLITANA

0,0%

5,0%

10,0%

15,0%

20,0%

25,0%

30,0%

35,0%

40,0%

1 2 3 4 5 6 i més0,0%

5,0%

10,0%

15,0%

20,0%

25,0%

30,0%

35,0%

40,0%

1 2 3 4 5 6 i més

Espanyols Estrangers

CONCENTRACIÓ I SOBREOCUPACIÓ, FENÒMENS PERMANENTS O TRANSITORIS?

171 Els fenòmens de concentració i sobreocupació de la població immigrant no semblen ser gaire preocupants, almenys fins ara. La seva lògica no depèn tant de certes característiques sociodemogràfiques de la població immigrant (nivell socioeconòmic, sexe i edat) com de l’extraordinari creixement dels fluxos i del cicle migratori de cada nacionalitat. Això apunta a l’existència de situacions de transitorietat que es dissoldran, almenys parcialment, a mesura que es consolidi la residència dels nous immigrants.

172 La tipologia de les llars de població estrangera dins del municipi és molt rellevant. Mentre que aquesta tipologia està molt relacionada amb l’edat en el cas de les llars espanyoles, la dels estrangers revela sobretot el ritme del procés immigratori per a les principals nacionalitats que el protagonitzen. La diversitat se situa entre els extrems de Ciutat Vella, d’una banda, i de Sarrià-Sant Gervasi, de l’altra.

173 Ciutat Vella és l’únic districte en què el percentatge de llars on tots són estrangers és més gran que el de les llars integrades per estrangers i espanyols. Al seu torn, és el districte amb un menor nombre de llars formades a partir d’un nucli familiar (menys del 50%). En aquest districte predominen les llars sense nucli i les unipersonals. D’aquesta manera apareix com un espai d’arribada, però no pas d’assentament definitiu. 174 Nou Barris o Sant Andreu mostren les proporcions més grans de llars nuclears d’estrangers de tot el municipi. També tenen les llars amb una dimensió més gran. Aquest fet quadra amb la novetat de l’assentament en aquests barris de població estrangera en què una certa provisionalitat és directament proporcional a la grandària de les llars durant les primeres etapes migratòries. En el gràfic 14 pot observar-se la dimensió de les llars estrangeres.

Gràfic 14



62

175 La idea de transitorietat dels fenòmens de concentració i segregació està reforçada pel fet observat del pes més gran que tenen dins de la població immigrant les estructures de llars que s’associen al primer moment d’arribada a la ciutat de les onades immigratòries. De la mateixa manera, l’anàlisi de les característiques dels habitatges on resideix la població estrangera (menor superfície, major antiguitat, preeminència del lloguer i forta sobreocupació) reforça aquesta idea de transitorietat unida a un primer moment d’arribada a la ciutat. 176 Com veurem al final del present Informe, algunes de les pors ciutadanes relacionades amb l’habitatge estan associades al risc que s’estiguin produint fenòmens de sobreocupació o sobreempadronament residencial, especialment per part dels immigrants estrangers. 177 En primer lloc, cal distingir sobreempadronament i sobreocupació. No sempre que es produeix una situació de sobreempadronament hi ha sobreocupació. En aquests moments no hi ha cap normativa que concreti que s’entén per sobreocupació; per tenir-la, caldrà esperar a l’aprovació de la Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya, actualment en tràmit. 178 Segons les orientacions de la cèdula d’habitabilitat, incloses en el Decret 259/2003, es considera que pot haver-hi sobreocupació quan no es disposa de més de 10 m2 per persona. Aquest índex es considera greu quan la superfície és inferior als 6 m2 per persona. De l’anàlisi de les dades del Cens de 2001 es dedueix que la població de nacionalitat estrangera a Barcelona experimentava elevats nivells de sobreocupació en habitatge, tret del cas dels europeus comunitaris. 179 Un segon indicador és el d’intensitat de la sobreocupació, que utilitza el nombre d’habitacions per persona. Aquest indicador es considera crític quan el nombre d’habitacions per persona és inferior a 0,5, i moderat quan és inferior a 1. Per al conjunt de la població, un 25,4% dels barcelonins es trobarien en situació de densitat moderada i un 2,6% en l’escenari crític. No obstant això, la densitat per a la població resident estrangera dóna percentatges més elevats. Així doncs, la densitat crítica va assolir valors del 19,1% per al conjunt d’estrangers, d’una banda, amb un extrem del 26% per als asiàtics i, de l’altra, un 6,3% per als europeus. En situació de densitat moderada se situarien el 46,2% dels asiàtics i el 23,9% dels europeus. Per tant, un de cada cinc estrangers disposava al 2001 de menys de 0,5 habitacions per persona, i més de la meitat (el 58%) de menys d’una per persona. 180 L’elevada proporció d’estrangers en habitatges de lloguer i la desigual distribució d’aquest parc d’habitatges dins del municipi tenen un elevat impacte territorial. De fet, s’hi observen menys diferències entre els immigrants si observem la seva distribució segons el règim de tinença dels habitatges que ocupen que si l’observem segons la nacionalitat. Amb dades del 2001, el 17% dels residents en règim de lloguer en el conjunt de la ciutat eren estrangers. A Ciutat Vella eren el 27%, i a Sants-Montjuïc, Nou Barris o Sant Martí estaven al voltant del 20%. 181 La concentració sembla relacionar-se amb els orígens continentals de la població. Els asiàtics experimenten els màxims a Ciutat Vella i Sants-Montjuïc. Tot i que no hi ha dades desagregades, la sobreocupació en aquest


63

darrer districte podria situar-se al Poble Sec, per la seva continuïtat territorial amb Ciutat Vella. Aquestes mateixes zones mostren nivells elevats de sobreocupació també per a africans i americans. En canvi, en el cas dels africans també cal tenir en compte el districte de Sant Andreu, en particular Trinitat Vella, i per als americans, el de Nou Barris. Aquests dos districtes també mostraven pautes de concentració elevades. Tanmateix, possiblement ens trobem al davant d’un origen diferent de la sobreocupació. En el cas de Ciutat Vella són principalment llars sense nucli, mentre que en el cas de Nou Barris es tracta més de llars familiars complexes o múltiples. 182 Amb les dades disponibles és difícil saber si ens trobem davant d’una sobreocupació transitòria o estructural. Si la sobreocupació depengués del creixement dels darrers anys seria de caràcter transitòria, fins que es produeix el procés de difusió i assentament. Si no és així, seríem al davant d’una sobreocupació de caràcter més estructural i permanent. 183 Però tot i en el supòsit que fóssim al davant d’una sobreocupació estructural, cal discriminar si és una característica atribuïble a l’habitatge o a la població que l’ocupa. És a dir, si són els mateixos habitatges els que sempre apareixen sobreocupats per una població canviant, o si és la manera de viure d’un conjunt de persones que sempre són les mateixes. Aquesta diferència també es plasma en el territori. Els barris emergents són Nou Barris per als llatinoamericans i Ciutat Vella sobretot per als asiàtics i africans, però extensible a altres nacionalitats. Cal estudiar què passa amb certes nacionalitats al llarg del temps. Només d’aquesta manera sabrem si desapareix o no la sobreocupació amb el procés d’assentament. HABITATGE I POBLACIÓ ESTRANGERA: QUI TRIA A QUI?

184 L’habitatge pot ser considerat com un factor determinant en la distribució de la població en el context urbà. Al seu torn, l’habitatge actua com a marcador o senyal de les condicions de vida de la població estrangera en relació amb la resta de la població. 185 La presència d’estrangers és notòria en el parc d’habitatge situat per sota dels estàndards de qualitat dels habitatges de la resta de la població. En conjunt, els estrangers resideixen en pitjors condicions que la resta de la població. Això és quelcom que pot comprovar-se també a altres ciutats europees. L’habitatge on viu una persona de nacionalitat estrangera és a Barcelona de major antiguitat, de menor superfície, elevada proporció de lloguer i està sobreocupat. La sobrerepresentació del lloguer entre els estrangers marca decisivament la resta de les característiques de l’habitatge on viuen. Això és així en la mesura en què el parc de lloguer té unes característiques diferencials respecte del parc de propietat. 186 En el cas de Barcelona, l’arribada relativament recent de bona part dels estrangers censats fa que la relació amb l’habitatge estigui marcada per


64

la situació de transitorietat i alhora per les diferències socioeconòmiques dels grups d’immigrants. 187 La distribució del parc de lloguer entre els diversos barris de Barcelona determina en gran mesura la distribució dins de la ciutat de les llars d’estrangers. D’aquí ve el predomini a Ciutat Vella. 188 L’accés a l’habitatge per als estrangers és al seu torn una de les principals causes explicatives de la pèrdua de població de la ciutat, bé sigui a través de l’accés dels més joves a un primer habitatge, coincidint amb la formació d’una nova llar, be sigui a través de la mobilitat vinculada a la millora de les condicions de l’habitatge i del seu entorn a una major edat. 189 La saturació del parc d’habitatge de Barcelona tindrà un paper essencial en aquest desplaçaments, conjuntament amb altres factors menys analitzats, com ara la redistribució territorial de la feina i les característiques de les xarxes de transport. ESTRATÈGIES RESIDENCIALS DELS IMMIGRANTS I MERCAT DE REPOSICIÓ

190 En els darrers anys, a Barcelona s’observa un fort dinamisme residencial. El nombre de compravendes és molt superior al nombre d’habitatges nous. Aquest dinamisme està molt relacionat amb les estratègies residencials dels immigrants, i amb la rotació que aquestes estratègies indueixen en la població autòctona. Les dades indiquen que l’accés a la propietat de l’habitatge per part dels immigrants s’intensifica amb el temps transcorregut des de la seva arribada. És a dir, amb la reagrupació i l’assentament definitiu. 191 A mesura que els immigrants accedeixen a un habitatge de propietat, en general antic, provoquen un moviment ascendent dels que ja viuen a la ciutat. Aquestes compres creen oportunitats per als de dintre, afavorint la seva mobilitat a un habitatge de més qualitat. El dinamisme del mercat de reposició que s’observa a Barcelona durant els darrers anys té molt a veure amb la compra d’habitatge del segment més barat per part dels immigrants. El preu mitjà de l’habitatge comprat pels immigrants estrangers és inferior al preu mitjà de l’habitatge comprat pels residents autòctons. 192 Les dades no oficials emprades per a l’elaboració del Llibre Blanc indiquen que el volum d’hipoteques concedides a residents estrangers per part de les institucions creditícies, en particular per part de les caixes, ha augmentat de manera espectacular al llarg dels darrers anys, i ha pogut arribar a significar ja un percentatge per sobre dels dos dígits del total de crèdit hipotecari per a algunes d’aquestes institucions. A més a més, una hipoteca concedida a un immigrant estranger, en molts casos, en genera una altra perquè el venedor pugui accedir a un habitatge millor. 193 El fort increment de la presència d’immigrants estrangers en el mercat hipotecari per habitatges està impulsat per tres factors. En primer


65

lloc, el bon comportament del mercat laboral. En segon lloc, pel fet que els immigrants tenen una gran propensió a l’estalvi. I, en tercer lloc, com han assenyalat alguns responsables del sector financer consultats, pel fet que el seu elevat sentit de l’honor i de la dignitat fa que només en circumstàncies molt difícils deixin d’atendre els seus compromisos de pagament.

CICLE D’ASSENTAMENT I ESTRATÈGIES RESIDENCIALS DELS IMMIGRANTS

194 Per tot el que hem vist anteriorment, hom pot intuir que l’estratègia residencial dels immigrants té una seqüència d’ascens social que va del lloguer compartit en el moment de l’arribada al lloguer individual o de parella en un segon moment i, quan puguin, a la compra d’un habitatge de segona mà. L’experiència dels promotors i dels financers apunta que aquesta evolució es produeix en un cicle de set anys. En aquest període, un immigrant passa, com a mínim, per tres habitatges, en tres etapes successives: habitatge on s’instal·la en arribar, el segon que lloga i el tercer que compra. 195 Des d’aquesta perspectiva, l’estructura per edats i nacionalitats de la població estrangera arribada durant els darrers anys aporta un fort potencial de creació de llars i de demanda d’habitatge. Ateses les característiques actuals de l’habitatge de la població estrangera –que depèn en gran part de la novetat de la seva arribada a la ciutat- es pot anticipar un major accés a la propietat coincidint amb l’assentament de les diverses onades que han tingut lloc des del 2000. De fet, les dades mostren que la proporció d’habitatge de propietat entre la població d’immigrants augmenta amb els anys de residència. LA “CULTURA DE PROPIETAT” COM A FACTOR D’INTEGRACIÓ DELS IMMIGRANTS

196 El creixement de la població estrangera des de l’any 2001 fins a les acaballes del 2005 ha estat de l’ordre d’unes dues-centes cinquanta mil persones. Amb una ocupació de les llars semblant a la de l’any 2001, aquest creixement de la població de nacionalitat estrangera a Barcelona significa l’existència de gairebé cent mil llars més amb estrangers. I, per tant, de cent mil habitatges. Aquest increment, unit al canvi en les pautes territorials, ha d’haver comportat un canvi important en el règim de tinença a Barcelona. O bé han variat les característiques del parc, amb un creixement del lloguer que hauria trencat la tendència de la sèrie històrica de creixement de la propietat des dels anys cinquanta, o bé s’ha hagut de produir un increment significatiu de la propietat entre els estrangers. O ambdues coses alhora. 197 La propensió a la compra d’habitatge per part dels immigrants estrangers és molt elevada, especialment entre aquells que tenen feina estable i formen un nucli familiar. Entre altres fonts, això es pot comprovar en el fort increment de residents estrangers en les llistes d’espera per a l’accés a un habitatge a través de cooperatives impulsades per promotors


66

públics. I també pel fet del creixent nombre de cooperatives formades per immigrants. 198 Aquesta propensió a comprar sembla ser més elevada en alguns col·lectius nacionals que en altres. Però les dades en aquest terreny són poc concloents. En el món de les cooperatives, el primer grup el constitueixen els marroquins, seguits dels llatinoamericans i europeus de l’est, en una proporció que podria ser de cinc, tres i un. Els marroquins semblen tenir una propensió a l’estalvi molt elevada. A més a més, estan més assentats i compten amb una solidaritat familiar molt forta, semblant a la dels espanyols. 199 Des d’aquest punt de vista, un cop passat el període inicial d’arribada i assentament, la problemàtica residencial dels immigrants no sembla ser diferent a la de la resta de col·lectius socials autòctons d’un nivell de renda semblant. 200 Com ja hem vist anteriorment, l’estructura d’edats i de llars entre la població estrangera aporta un fort potencial de creació de noves llars unides a la fase d’assentament de les noves onades. Per tant, cal preveure una forta demanda d’habitatge en propietat per part d’aquest col·lectiu. 201 El mercat d’habitatge és el factor que millor explica la difusió de la població immigrant, tant a la ciutat de Barcelona com a la seva àrea d’influència. Cal esperar que la mobilitat d’aquesta població durant els propers anys segueixi les tendències observades pel conjunt de població durant aquests darrers anys. 202 L’habitatge és el factor determinant de la integració. Així va ser amb les onades d’immigracions interiors dels anys cinquanta i seixanta. I el més probable és que torni a passar amb la nova onada d’immigració exterior.

X. El parc d’habitatge existent i la nova oferta

67

IX. PROJECCIONS DE POBLACIÓ, DE LLARS I DEMANDA D’HABITATGE

203 L’evolució probable de la població i del nombre de llars és un element clau per a l’estimació de les necessitats residencials en els propers anys. Tot i existir una multiplicitat de factors que introdueixen un grau elevat d’incertesa sobre l’evolució futura de la població i de les llars, les projeccions són una eina útil que permet oferir una estimació de les necessitats residencials i, per tant, un marc de referència necessari per al disseny de política d’habitatge.

204 En el Llibre Blanc hem projectat dos escenaris possibles d’evolució de la població i de les llars en el període 2005-2016, tant per als municipis del PEM com per als districtes de la ciutat de Barcelona. A més del nombre de llars en funció de l’edat de la persona de referència, en cada un d’aquests escenaris es quantifica el paper que juguen la dinàmica demogràfica -creixement i canvis en les piràmides de població- i els factors culturals, socials i econòmics relacionats amb la formació de llars –propensió a l’emancipació dels joves, tendència a la ruptura de parelles i propensió a l’autonomia per a la gent gran. La variació anual del nombre de llars la descomponem en tres elements: a) la demanda interna, relacionada amb les transformacions en l’estructura per edats de la població ja resident al municipi; b) la demanda externa, resultant dels processos immigratoris; i c) la demanda afegida, originada pels canvis en la propensió dels individus a formar i/o mantenir una llar. Aquesta descomposició de la formació de llars en aquests tres components permet delimitar la incertesa dels resultats, atès que la demanda interna és més previsible perquè presenta un fort component estructural, mentre que la demanda externa i la demanda afegida són més difícils de preveure. La metodologia i les dades emprades per fer les projeccions, així com una anàlisi més detallada dels resultats d’aquesta anàlisi, es poden veure en el capítol 3 de la part II del Llibre Blanc. LA IMMIGRACIÓ HA TRENCAT LA TENDÈNCIA A LA BAIXA DE LA POBLACIÓ

205 Durant l’última dècada, Catalunya ha sofert una profunda transformació demogràfica. Les previsions a mitjans dels anys noranta, just abans de l’eclosió de la immigració estrangera, parlaven d’una població per a l’any 2016 que oscil·lava entre els 6,2 i els 6,7 milions d’habitants. No obstant això, a hores d’ara ja s’han assolit els 7 milions de residents. A la vista d’aquesta nova realitat, s’han reformulat les hipòtesis de futur, especialment les relacionades amb la immigració d’estrangers. Les projeccions més actuals consideren, en l’escenari base, una xifra de població per a Catalunya l’any 2016 de 7,7 milions, i de 8,2 milions en l’escenari elevat.


68

És a dir, en menys de deu anys s’ha passat de previsions d’un lleuger creixement demogràfic, quan no d’estancament, a altres que postulen significatius increments de població a curt i mitjà termini. Aquesta transformació s’ha traduït en un canvi de visió sobre l’evolució futura i sobre les conseqüències socials i econòmiques que d’ella se’n desprendran. 206 La magnitud d’aquesta transformació encara és més intensa quan es contempla a escala territorial. L’exemple més significatiu és el nucli central metropolità. Barcelona ciutat ha invertit el seu context demogràfic. Dels creixements negatius dels anys noranta s’ha passat a increments propers al 15 per mil durant els darrers anys. La resta del Barcelonès també ha reorientat la seva tendència poblacional a principis d’aquest segle, amb un augment del 10 per mil en els darrers anys. 207 Les projeccions de finals dels anys noranta difícilment podien preveure aquesta fallida de tendència, però aquest fet ens adverteix de la incertesa indissociable dels exercicis de previsió poblacional. CANVIS EN LA PIRÀMIDE DE POBLACIÓ DE 2005: AUGMENT DE LA GENT GRAN I DELS NENS DE MENOR EDAT 208 L’estructura tradicional de la piràmide poblacional, formada per molts nens i joves i per poca gent gran, s’ha perdut. Des de fa anys, la base de la piràmide s’estreny i augmenta la part superior, és a dir, la proporció de gent gran.

209 Però, per primer cop en molts anys, estem assistint a nous canvis. D’una banda, augmenta la base de nens de menor edat. El grup de 0-4 anys és més nombrós que el de 5-10 anys. D’altra banda, augmenta la població de 25 a 34 anys a causa de l’increment de la població immigrant.

PROJECCIONS DE POBLACIÓ DEL PLA ESTRATÈGIC METROPOLITÀ (PEM) 2005-2016 210 L’àrea del PEM incrementa els seus residents prop d’un quart de milió de persones en els propers anys i passa dels 3,14 als 3,38 milions d’habitants. Aquest creixement contrasta amb la pèrdua neta d’habitants de finals del segle passat, entre el Cens del 1991 i el del 2001.

211 L’evolució és positiva tots els anys de la projecció fins al 2016. Però apareix una tendència a la desacceleració i es passa d’una taxa del 10,9 per mil anual entre els anys 2005 i 2009 a una del 2,9 per mil entre el 2013 i el 2016. La raó fonamental d’aquesta desacceleració és la previsió d’immigrants estrangers. Durant els primers anys presenta elevats contingents d’entrada per reduir-se posteriorment, tot i que es manté en valors superiors als observats en els anys anteriors a l’eclosió d’aquest fenomen.

212 Aquesta evolució ve acompanyada per una modificació en l’estructura per edats. D’una banda, es produirà un increment dels efectius en edats


69

adultes-madures, com a conseqüència de l’arribada de generacions plenes. D’altra banda, una reducció dels joves-adults, conseqüència de la caiguda de la natalitat durant les darreres dècades del segle passat. Aquests canvis tenen caràcter estructural (a causa de la inèrcia de les estructures de les poblacions), i només poden modificar-se parcialment pels fenòmens migratoris, tret dels municipis més petits on l’impacte migratori és quantitativament més rellevant.

213 Cal destacar l’evolució que experimentarà el nombre dels joves-adults, de 20 a 34 anys, per l’impacte que tindrà en la demanda futura d’habitatge. Malgrat el flux d’immigrants previstos i la seva estructura per edats relativament jove, només a molt curt termini es mantindran els efectius actuals. Al final del període, al 2016, s’assolirà la xifra dels 684.000, és a dir, un 12,5% menys que els empadronats al 2005.

214 A escala territorial s’observarà una important heterogeneïtat de trajectòries. D’una banda, el nucli central metropolità experimentarà un creixement a curt termini i una tendència posterior de lleu caiguda. De l’altra, el conjunt de la resta del PEM tindrà increments sostinguts, tot i que amb una gran pluralitat interna en l’evolució i en la distribució espacial de la població dels municipis que engloba.

LA CORBA EN FORMA D’“U” INVERTIDA PER A BARCELONA I ELS SEUS DISTRICTES 215 Per a la ciutat de Barcelona hom preveu una gran estabilitat de la seva població, amb una dinàmica determinada per les migracions, per tal com l’aportació del component natural és menys rellevant. El saldo net de població de Barcelona amb Catalunya i la resta de l’Estat durant el període 2005-2016 és negatiu. La migració estrangera permet un increment de la població a curt termini, però la tendència de fons és a la reducció.

Entre els anys 2005 i 2008 el saldo entre naixements i defuncions és lleument negatiu, tot i que es compensa amb un saldo migratori positiu del 7,2 per mil anual. Durant el període 2013-2018 el context és radicalment diferent, amb un increment natural nul i una pèrdua per migracions del 3,8 per mil anual.

Entre els joves-adults, la relativa estabilitat dels primers anys es reemplaça amb una forta caiguda dels seus efectius, del 18,5% entre 2007 i 2016, a causa d’un efecte de l’actual estructura per edats de la població.

216 Els districtes de Barcelona presenten diferències significatives en l’evolució futura de la seva població. Els districtes de Ciutat Vella, Sant Andreu, Sant Martí, Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi, Sants-Montjuïc i l’Eixample tindran al 2016 més residents que al 2005. Tanmateix, però, en tots ells, la tendència és a un augment durant els primers anys, seguit d’una davallada. Al contrari, el districte de Les Corts veurà reduït el seu nombre d’habitants, mentre que, per la seva banda, Horta-Guinardó i Nou Barris perden població en l’horitzó de la projecció, encara que en un primer moment l’augmentaran.


70

Per al conjunt del període 2005-2016, el ventall es mou entre Les Corts, amb una pèrdua del 4,5% de residents, i Ciutat Vella, amb un guany del 3,4%.

217 Aquest rànquing per districtes es modifica si es considera la població jove-adulta. Si bé es redueix en tots els districtes, malgrat l’increment inicial en alguns d’ells, les pèrdues són molt divergents: a Sarrià-Sant Gervasi es redueixen en un 5%, a l’Eixample i Sant Martí al voltant del 15%, a Horta-Guinardó i Nou Barris al voltant del 21,5%, i a Ciutat Vella en un 24%.

218 L’aspecte clau de les desigualtats demogràfiques a l’interior de Barcelona són les migracions, però també juga un paper diferenciador el component natural, determinat pel grau d’envelliment de les piràmides poblacionals. D’aquí que, entre els anys 2005 i 2008, només els districtes que ara tenen menys d’un 19,5% de persones ancianes presenten creixements naturals de signe positiu. És a dir, Ciutat Vella, Sant Andreu i Sant Martí. En els següents períodes, la recuperació prevista en els nivells de fecunditat permetrà que Sants-Montjuïc i Sarrià-Sant Gervasi s’uneixin a aquest grup.

CANVIS EN LES PAUTES DE FORMACIÓ I DISSOLUCIÓ DE LLARS

219 Per conèixer la possible evolució de la demanda d’habitatge a Barcelona és tant o més important estimar l’evolució de les llars com la de la població. A més de l’evolució de la població, en la formació de llars té una importància determinant els canvis en les formes de convivència. Un cas paradigmàtic és el de la ciutat de Barcelona. Entre el 1991 i el 2001 la seva població va reduir-se en un 8,5%, tot i que el nombre de llars va augmentar en un 3%. Aquesta aparent contradicció s’explica pels canvis en el nombre de persones que resideixen a cada llar, que va passar de les 2,8 a les 2,5 persones per llar. Les llars unipersonals han passat de les 104.000 al 1991 a les 155.000 del 2001. Les formades només per dues persones s’han incrementat un 10%, mentre que l’evolució de la resta de dimensiones ha estat negativa, i destaca la davallada de les llars de 4 i 5 persones. 220 Per tant, el punt clau de qualsevol projecció de llars és estimar quina serà l’evolució de la propensió de la població a constituir llars (homes i dones caps de llar). El punt de partida són les proporcions de persones principals per edat observades en el Cens de 2001. Per fer les projeccions de llars, aquestes proporcions de 2001 s’han modificat d’acord amb els següents supòsits sobre canvis en les pautes de formació de llars i noves necessitats d’habitatge:

• En primer lloc, estimem que en els propers anys es produirà una recuperació de l’emancipació dels joves. Això significa trencar l’anomalia històrica que representa el fet que la proporció de joves que viu a casa dels seus pares sigui ara més elevada que en èpoques anteriors, i una de les més altes del món. En l’escenari mitjà, aquest supòsit representa un augment de dos punts percentuals de la franja de 20 a 24 anys (del 8 al 10 per cent de les persones principals), i de


71

quatre punts en la de 25 a 29 anys (del 24 al 28 per cent). Aquesta recuperació és més intensa en l’escenari alt que fem servir en les nostres projeccions, situant-se la principalitat de 20 a 24 anys en el 15% i la dels de 25 a 29 anys en el 34% al 2021.

• Així mateix, estimem que la propensió a la formació de llars en les edats adultes centrals augmentarà. Aquest supòsit és bàsicament a causa d’un efecte derivat de les ruptures de les parelles. Les proporcions de persones principals en els grups d’edat compresos entre els 30 i els 59 anys s’incrementa en dos punts percentuals respecte del 2001 en l’escenari mitjà analitzat, i de quatre punts en l’escenari alt.

• Finalment, estimem un increment de l’autonomia residencial de la gent gran que es tradueix en unes proporcions de persones principals per sobre dels 75 anys del 62% en l’escenari mitjà, i del 64% en l’escenari alt.

FORMACIÓ DE LLARS I DEMANDA D’HABITATGE 221 A partir d’aquestes hipòtesis sobre canvis en les pautes de formació i dissolució de parelles, la formació de llars a la ciutat de Barcelona es comportarà de la manera que ve reflectida gràficament en el gràfic 15.

Gràfic 15 Projecció de les llars. Barcelona.

620

630

640

650

660

670

680

690

700

2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016

llars

en

mile

rs

Constant Mitjà Alt


• S’hi produirà un increment net del nombre de llars, que es mourà entre les 25.000 de l’escenari mitjà i les 45.000 de l’alt. Això representa un 4% i un 7,1% més de llars, respectivament.

• La tendència és a una desacceleració de la generació neta de llars

des del moment actual fins al 2016. Així, entre el 2005 i el 2006, les llars augmenten en 16.000 en l’escenari mitjà, i en 30.000 en l’alt. Al contrari, en l’últim bienni, 2015-16, el saldo net és gairebé nul en els dos escenaris.


72

• El ritme de creixement de les llars és superior al de la població. Això significa que continuarà la tendència a la reducció de la dimensió mitjana de les llars barcelonines, que passa de les 2,5 persones al 2005 a les 2,42 en l’escenari mitjà, i a les 2,35 persones en l’alt l’any 2016.

222 Traduït en xifres, significa que, a partir de les 640.000 llars existents a Barcelona al 2005, en un escenari constant en què es mantinguessin els paràmetres de comportament actuals, el nombre de llars arribaria a 660.000 cap als anys 2009-2012, i baixaria a 650.000 al 2016. No es preveuen davallades addicionals. Si ens situem en un escenari mitjà de variació de les pautes de comportament, el nombre de llars augmenta fins al 2012, i després es manté fins arribar a unes 665.000 llars al 2016. En l’escenari més dinàmic, el nombre de llars arribaria a les 685.000 al 2016. 223 Per tant, la demanda d’habitatge no s’aturarà d’aquí fins al 2016, almenys en l’escenari alt de prospectiva. Encara que la població de joves no augmenti, es compensarà amb propensió més gran per marxar a viure pel seu compte. En el cas de la gent gran passarà exactament el mateix.

FORMACIÓ DE LLARS SEGONS L’EDAT

224 La tendència del total de llars amaga trajectòries distintes en funció de l’edat de la persona, tal com s’observa en el gràfic 13. El coneixement detallat d’aquestes diferències té una gran significació per a la política d’habitatge.

225 L’evolució de les llars amb persona principal de 15 a 34 anys està condicionada per l’estructura de la població que existeix avui en dia (efecte estructura). Si es manté l’actual retard en l’emancipació dels joves apareix una clara disminució a mitjà termini, amb una davallada del 15% entre el 2005 i el 2016, tal com s’aprecia en l’escenari constant del gràfic 16. Només en un context de major emancipació, com en el de l’escenari alt, es mantenen xifres semblants a les actuals, al voltant de 100.000 llars. La implementació de polítiques d’habitatge per als joves, en un context de davallada estructural dels seus efectius a mitjà termini, pot incidir en un increment dels saldos migratoris en aquestes edats i/o en un augment de l’emancipació superior al previst. 226 Les llars i la demanda d’habitatge amb persona principal de 35 a 64 anys són les que tindran un major augment. La causa d’aquest fet és la presència de generacions nombroses i per un efecte immigració. A més llarg termini, el seu nombre s’estabilitza, amb un increment absolut entre 30.000 i 39.000 llars. Dins d’aquesta etapa del cicle familiar, els increments més importants es donen en les edats adultes, per tal com al voltant del 70% tenen una persona de referència de 35 a 49 anys, mentre que la resta se situa en la franja dels 50 als 64 anys.


73

Gràfic 16

Projecció de les llars per edat de la persona principal. Barcelona.

80

120

160

200

240

280

320

360

400

2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016

llars

en

mile

rs

Constant Mitjà Alt

de 15 a 34 anys

de 35 a 64 anys

de 65 anys i més

Font: Capítol 3, Part II, Llibre Blanc de l’Habitatge a Barcelona 227 Finalment, les llars amb una persona de referència de 65 anys i més es caracteritzen per un lleu increment al llarg del període, malgrat el fet que per a aquest segment preveiem taxes d’autonomia creixents. Això és una contradicció aparent. La ciutat de Barcelona té una estructura envellida de població. És a dir, una proporció anormalment elevada de gent gran i ancians. Aquest sobreenvelliment actual farà que a la llarga Barcelona envelleixi menys que altres ciutats. 228 Si de la ciutat de Barcelona passem a l’anàlisi dels seus districtes, els resultats són variats, tal i com s’observa en la taula 7.


74

Taula 7 Projecció de les llars dels districtes de Barcelona (base 100 = 2005).

Escenari mitjà persones principals

Escenari alt persones principals

2009 2013 2016 2009 2013 2016

Ciutat Vella 105,2 99,4 98,8 106,1 100,2 99,4 Eixample 102,3 99,5 98,9 103,4 100,5 99,6 Gràcia 103,0 100,0 99,2 103,9 100,8 99,8 Horta-Guinardó 102,7 100,4 99,4 104,0 101,4 100,4 Les Corts 102,8 100,0 99,4 104,0 101,2 100,3 Nou Barris 103,2 100,3 99,4 104,5 101,5 100,0 Sant Andreu 105,5 102,2 100,5 107,0 103,3 101,3 Sant Martí 105,2 101,7 100,2 106,5 102,9 101,0 Sants-Montjuïc 104,0 100,1 99,2 105,3 101,3 99,9 Sarrià-Sant Gervasi 104,5 102,0 100,5 105,8 103,2 101,4

Barcelona 103,8 100,6 99,6 105,0 101,6 100,3


• Hom preveu un saldo positiu de llars entre el 2005 i el 2016.

Aquest saldo oscil·la entre les 700 de l’Eixample i Les Corts a les 6.300 de Sant Martí, en l’escenari mitjà, i de les 1.800 de Les Corts a les 9.400 de Sant Martí en l’escenari elevat.

• Aquest increment es concentra en el primer període, amb saldos

positius en tots els districtes entre el 2005 i el 2009. En termes relatius destaquen els increments de Sant Martí, Sant Andreu i Ciutat Vella.

• Al contrari, si ens situem en l’escenari mitjà, en el període 2013-

2016 només s’observa una evolució lleugerament positiva de llars als districtes de Sant Martí, Sant Andreu i Sarrià-Sant Gervasi, als quals se’ls ha d’afegir els d’Horta-Guinardó, Les Corts i Nou Barris, si ens situem en l’escenari alt.

NOVES NECESSITATS RESIDENCIALS I REPTES PER A LA POLÍTICA D’HABITATGE

229 Si establim la hipòtesi que qualsevol llar demanda un habitatge, les estimacions sobre evolució del nombre de llars en l’horitzó del 2016 introdueixen un fort repte per a la política d’habitatge a Barcelona. I, indirectament, per a la política urbanística, que ha de respondre a les noves necessitats d’allotjament derivades de les noves tipologies de llars a través d’una oferta d’habitatge adequada. 230 Barcelona constitueix un laboratori excepcional per analitzar la relació entre els canvis econòmics, demogràfics, socials i culturals associats a la globalització i noves necessitats d’habitatge. Aquests canvis afecten de


75

manera intensa l’estructura i la dinàmica de la població, així com la concepció tradicional del cicle vital, tot plegat relacionat amb l’habitatge.

L’època en què l’habitatge i la llar s’associaven a la formació d’una família tradicional ha deixat pas a una diversitat de situacions amb multiplicitat de recorreguts vitals, en què augmenten les llars unipersonals, sense parentesc i les monoparentals. Aquests canvis afecten la composició de les llars i la freqüència amb la qual hom canvia d’habitatge durant el curs de la vida. D’aquesta manera es produeix un fenomen nou en la creació i dissolució de llars que incideix sobre la demanda, diversificant-ne les tipologies i creant noves necessitats. 231 La política d’habitatge a la ciutat ha de respondre al repte que plantegen els canvis que estem observant en les pautes de formació i dissolució de llars, com ara una major propensió a la formació de llars en les edats adultes centrals dins del cicle de vida com a efecte derivat d’una major propensió a la ruptura de les parelles, un increment en l’autonomia residencial de la gent gran, i un augment de la propensió a formar llars unipersonals.

A aquestes noves necessitats d’habitatge, derivades dels canvis culturals i socials en les pautes de formació i dissolució de llars, cal sumar-hi la pressió addicional de demanda que representa la nova immigració estrangera.

232 Com veurem en els següents apartats, les limitacions de sòl existents a la ciutat faran que cada cop sigui més necessària i racional una política activa de rehabilitació de les funcions residencials del parc d’habitatge existent, tot adaptant-lo als nous usos i necessitats. Aquesta adaptació requerirà canvis importants en l’actual planificació urbanística.


76

X. EL PARC D’HABITATGE EXISTENT I LA NOVA OFERTA

233 Com pot veure’s al final d’aquest Informe Executiu, i recollim més detalladament en els resultats de les enquestes ciutadanes recollides en la Part III del Llibre Blanc, hi ha un estat d’opinió ciutadana a Barcelona que percep que l’oferta d’habitatge de Barcelona és deficient, en quantitat i varietat, per respondre a les noves necessitats habitacionals que comporten les noves tipologies de llars, especialment el nombre creixent de famílies monoparentals i llars formades per una única persona. En aquesta secció analitzarem més detalladament les característiques del parc d’habitatge existent i de la nova oferta dels darrers anys, intentant respondre a la pregunta sobre en quina mesura l’oferta respon o no a les noves necessitats d’habitatge. 234 Aquesta anàlisi ha de partir d’una realitat que ja hem analitzat: Barcelona ja no és un sistema residencial en si mateix, capaç de satisfer per si sola la demanda potencial d’habitatge de tots els seus residents, sinó que constitueix una part d’un sistema residencial més ampli, que és el metropolità. Aquest sistema residencial més ampli, que abasta com a mínim fins a la segona corona metropolitana, sí que es comporta com un sistema residencial complet capaç de satisfer totes les possibilitats, preferències i estratègies de les llars al llarg del seu cicle vital. Per això, la nostra anàlisi de l’oferta a Barcelona ha d’inserir-se en l’àmbit més ampli del context metropolità.

235 Per analitzar l’oferta d’habitatge de Barcelona, en el context metropolità, distingim entre el parc d’habitatge i l’oferta d’habitatge. Mentre que la primera és una variable estoc que fa referència a la totalitat dels habitatges, la segona és una variable flux que considera només els habitatges que han entrat en el mercat durant un període determinat (en aquest cas, 1996-2005), tant si són de nova construcció com si són de segona mà. D’aquesta manera, hi ha habitatges que no han estat mai en el mercat mentre que n’hi ha altres que ho han estat més d’un cop.

236 La nostra anàlisi de l’oferta accentua l’enfocament demogràfic que dóna a les llars el paper d’agent principal. Són les llars les que, en certa mesura, trien les característiques dels seus habitatges. Per tant, coneixent els habitatges que han triat en canviar de residència, podem saber més coses sobre les preferències i motivacions residencials de la població.

237 Òbviament, cal tenir en compte que les estructures i les preferències d’una societat són dinàmiques i poden canviar amb el temps. Una de les virtuts de l’anàlisi demogràfic és permetre identificar si les diverses característiques demogràfiques de la població tenen un caràcter estable o dinàmic. En el primer cas som al davant d’un “efecte edat”, és a dir, un comportament que repeteixen diferents ciutadans en un mateix moment del seu cicle vital, com per exemple que el fet de ser jove estigués relacionat amb l’accés a un habitatge més petit.

En el segon, estaríem en presència d’un “efecte generació”, on un mateix comportament s’atribuiria a les tendències imperants en un moment


77

determinat, és a dir, el fet que les llars velles actuals visquin en habitatges més grans -o més petits- no significa que les llars velles del futur continuïn mostrant el mateix comportament. Aquesta funció de l’anàlisi demogràfica té una aplicació decisiva en la planificació de les necessitats futures d’habitatge.

EL PAPER DE BARCELONA DINS DEL SISTEMA RESIDENCIAL METROPOLITÀ

238 Els 36 municipis metropolitans del PEM ens apareixen com l’àmbit territorial d’actuació del sistema residencial urbà de Barcelona. Aquest àmbit reuneix les característiques pròpies d’un sistema residencial urbà.

• Ofereix un conjunt complet de possibilitats de combinació de

característiques demogràfiques, residencials i geogràfiques (per exemple, habitatge de lloguer públic per a joves en centres urbans, habitatge unifamiliar perifèric de qualitat per a llars madures i de nivell econòmic elevat).

• Està localitzat geogràficament (a banda del fet que la seva delimitació

més exacta requereix una anàlisi més profunda). • És intrínsecament dinàmic (els fluxos de mobilitat residencial poden

interpretar-se com a moviments de les llars entre tipus de residències) i subjecte a canvi temporal (les definicions de tipus residencials no són estàtiques).

La ciutat de Barcelona compleix tota una sèrie de funcions importants dins d’aquest sistema residencial. L’objecte del nostre estudi, en aquest aspecte, ha estat identificar els trets distintius de Barcelona dins del sistema residencial metropolità. 239 L’especialització que aporta el model de ciutat existent a Barcelona al sistema residencial metropolità pot resumir-se en tres trets: centralitat dins del sistema metropolità; antiguitat del parc i especialització, tot i que amb tendència decreixent, en lloguer. Tot plegat en combinació amb un perfil demogràfic envellit. Aquests trets s’han mantingut al llarg de tot el període 1990-2005, encara que, com veurem tot seguit, durant els darrers anys estem assistint a la ruptura d’algunes d’aquestes tendències. 240 Així doncs, d’una banda, sembla que s’ha frenat la tendència a la baixa en la proporció d’habitatges de lloguer i que aquesta tipologia ha agafat una nova embranzida. De l’altra, però, s’ha trencat la tendència al creixement dels habitatges de més de 100 m2, per tal com durant els darrers anys s’observa un major creixement dels habitatges de menys de 50 m2 i, especialment, dels de 71 a 80 m2. Aquestes noves tendències tenen molt a veure amb els canvis en els comportaments socials i les pautes demogràfiques dels darrers anys.


78

ESPECIALITZACIÓ EN HABITATGE ANTIC, OCUPAT PER GENT GRAN

241 Barcelona està especialitzada, dins del sistema residencial metropolità, en habitatge antic, sobretot als districtes centrals. 242 Als habitatges més antics, en general, hi viuen les llars més velles. No obstant això, s’observa de manera creixent la presència en aquest tipus d’habitatges de llars acabades de construir i, especialment, de llars monoparentals i unipersonals. A Barcelona, el binomi entre habitatge antic i aquestes noves formes de família (13,5%) és normal, mentre que en l’entorn metropolità només és del 3,4%.

243 Com a espai de concentració d’habitatges antics, Barcelona, a més a més, concentra llars velles. Aquesta associació entre habitatge antic i persones d’edat avançada pot resultar problemàtica si l’antiguitat de l’habitatge està associada a problemes de qualitat i l’edat de la llar implica certs nivells de fragilitat, com de fet així passa. Més de l’11% de totes les llars de Barcelona, 67.000 en valor absolut, estan encapçalades per una persona de més de 65 anys.

244 Amb les xifres del Cens comprovem que al 2001 l’antiguitat mitjana de l’habitatge del municipi de Barcelona era de 49,3 anys, significativament per sobre dels municipis metropolitans de l’entorn. Si fem servir les dades sobre habitatges ocupats de l’ECVHP, l’antiguitat era un xic inferior, de 43,1 anys. El 22,5% eren anteriors al 1950, el 10,6% dels anys cinquanta, el 27,6% dels anys seixanta, el 27,5% dels setanta, el 8,1% dels anys vuitanta i el 3,8% dels anys noranta (habitatge nou). Aquest percentatge d’habitatge nou ocupat de Barcelona és inferior al de la primera corona (8,3%) i, sobretot, al de la segona corona (16,7%). 245 Amb dades de l’ECVHP de 2005, els habitatges construïts entre els anys 2000 i 2005, i que estan ocupats, representen només el 2,3% del total del parc d’habitatge ocupat. El gruix del parc ocupat de Barcelona continua sent el que va construir-se durant les dècades dels seixanta i dels setanta, i representen gairebé la meitat del total del parc d’habitatge ocupat (47,7%).

246 Dins de Barcelona hi ha una certa heterogeneïtat relacionada amb el procés històric de producció de l’espai edificat. El parc més antic se situa als districtes centrals de Ciutat Vella (98 anys) i l’Eixample (61 anys), mentre que districtes com ara Nou Barris (38 anys) o Les Corts (36 anys) se situen en el mateix nivell que municipis de la primera corona com ara Badalona o l’Hospitalet de Llobregat.

247 El 95% del parc d’habitatge ocupat de Barcelona eren pisos i un 4% eren habitatges unifamiliars. Aquesta distribució s’ha mantingut pràcticament constant des de l’any 1990. Al contrari, a la primera i, sobretot, a la segona corona, el percentatge de pisos era inferior: 86,2% i 64,5%, respectivament. A la segona corona, una de cada tres persones (34,3%) vivia en habitatges unifamiliars.


79

ESPECIALITZACIÓ EN HABITATGE DE QUALITAT EN UN CONTEXT DENS

248 Dins del sistema residencial metropolità, Barcelona també s’ha especialitzat en habitatge relativament gran pel fet que es troba en un entorn de densitat. Segons el Cens, la superfície mitjana de l’habitatge a Barcelona al 2001 era de 77,1 m2, dada que se situa en un punt intermedi dels valors dels municipis propers. 249 Si utilitzem les dades de l’ECVHP, veiem com la superfície mitjana del parc d’habitatge ocupat a Barcelona (85,1 m2) és superior a la de la primera corona (80,2 m2), però molt inferior a la de la segona corona (104,8 m2). La superfície ocupada s’ha incrementat en tots els àmbits de la regió metropolitana entre els anys 1990 i 2000.

250 Una tercera part (34,4%) dels habitatges ocupats tenia menys de 70 m2 al 2000. Entre els anys 1990 i 2000 ha augmentat el percentatge d’habitatges ocupats de més de 100 m2, mentre que ha disminuït el de menys de 70 m2. No obstant això, durant els darrers anys s’ha produït una ruptura d’aquesta tendència.

251 L’heterogeneïtat interna del municipi de Barcelona quant a la grandària mitjana de l’habitatge és important. Els extrems són Ciutat Vella (amb les menors superfícies, 64,7 m2 de mitjana) i Sarrià-Sant Gervasi (amb les majors, 108,7m2), segons dades del Cens. Aquest districte forma un eix de grans habitatges que va de Les Corts fins a Sant Cugat. En l’extrem inferior de la distribució de superfícies, Nou Barris, Sant Andreu i Sants s’assemblen a la situació dels municipis contigus de Santa Coloma, l’Hospitalet de Llobregat o Cornellà.

252 L’edat de les persones principals de les llars està molt relacionada amb les superfícies dels habitatges que ocupen. Hi ha una corba en forma de campana molt clara que posa de manifest un efecte edat en els joves i un efecte generacional. Els habitatges més grans tendeixen a estar ocupats per llars madures, mentre que els habitatges petits tendeixen a estar ocupats per llars joves o per llars velles.

253 Mentre que en el cas dels joves la tendència a ocupar habitatges més petits sembla respondre a un clar “efecte edat” (per causa del fet que, d’entrada, a l’inici del seu cicle residencial, ocupen habitatges més accessibles, econòmicament parlant), la propensió observada de la gent gran a ocupar habitatges més petits té un important component d’“efecte generacional” (les llars velles ocupen habitatges petits perquè sempre n’han ocupat, tenint en compte la relativa estabilitat residencial de les llars). Això apunta a la possibilitat que les llars del futur tinguin una relació més favorable amb la superfície residencial i, per tant, amb la qualitat.

UNA CIUTAT MOLT BAIXA O MOLT ALTA, PERÒ HOMOGÈNIA

254 L’anàlisi de les altures dels edificis que formen el parc d’habitatge existent a la ciutat elaborat pel Centre de Política del Sòl i Valoracions de la UPC ens permet obtenir una altra imatge de Barcelona. Pel que fa a altures,


80

les dues tipologies més nombroses existents a la ciutat són, d’una banda, les edificacions més baixes (de planta baixa i de planta baixa més 1), que representen un 33,71% del total i, de l’altra, les més altes (a partir de planta baixa més 7) que arriben al 15,63%. Per tant, les edificacions dels extrems d’altures representen el 49,34%. 255 Tanmateix, si observem les altures mitjanes per districtes es pot constatar que Barcelona és una ciutat homogènia. Això significa que dins de cada districte hi ha una certa barreja de tipologies.

NOVA PREFERÈNCIA PER HABITATGES MÉS PETITS

256 Al llarg dels darrers anys s’ha trencat la tendència que es venia observant des de l’any 2000 al creixement dels habitatges de major grandària, especialment els de més de 100 m2, i a la disminució dels habitatges menors de 50, 60 i 70 m2. 257 Aquesta tendència s’ha trencat coincidint amb el fort increment de preus immobiliaris. Les dades de l’ECVHP de 2005 mostren que, per primer cop des del 1990, el percentatge d’habitatges ocupats de més de 100 m2 es redueix fortament (d’un 21,6% l’any 2000 a un 16,8% l’any 2005; és a dir, una davallada de gairebé cinc punts). Aquesta reducció situa el percentatge d’habitatges ocupats de més de 100 m2 l’any 2005 en el més baix de tot el període analitzat en el nostre estudi (1985-2005).

258 Aquest descens en el percentatge d’habitatges de més de 100 m2 es veu compensat per l’increment dels habitatges de menys de 50 m2 (del 5,8% al 2000 al 6,6% l’any 2005) i, sobretot, per l’augment del percentatge d’habitatges de 61 a 70 m2, que passa d’un 15,9% l’any 2000 a un 18,6% al 2005, trencant i invertint una tendència a la baixa des de l’any 1990. 259 Així doncs, estem assistint a una ruptura de tendència en les característiques de l’habitatge ocupat a la ciutat de Barcelona. Ruptura que, d’una banda, accentua l’especialització de Barcelona en l’oferta d’habitatge de lloguer en el nucli central del sistema residencial metropolità i, de l’altra, modera el seu paper com a oferta especialitzada en habitatge de grandària gran. 260 Les causes d’aquesta ruptura tenen molt a veure tant amb l’augment dels preus com amb les noves pautes i demandes socials. La tendència a l’augment de llars unipersonals, derivada de l’emergència de noves formes de llars (joves que s’emancipen, solters, llars formades a partir de separacions matrimonials i altres) sembla ser la principal causa de l’augment de demanda d’habitatges de grandària mitjana o baixa. ESPECIALITZACIÓ RELATIVA DE BARCELONA EN HABITATGE DE LLOGUER

261 Barcelona mostra una elevada especialització en habitatge de lloguer. Dins de la propensió general espanyola i catalana al règim de propietat, la major intensitat relativa a Barcelona de la presència del lloguer pot servir


81

com a indicador de comportaments diferenciats respecte dels de la resta de Catalunya. 262 D’acord amb les fonts del Cens, el 28,4% dels habitatges ocupats l’any 2001 eren de lloguer. Aquesta xifra està molt per sobre dels nivells mitjans de la resta de municipis metropolitans.

263 No obstant això, aquesta xifra ha anat davallant al llarg dels darrers vint-i-cinc anys. Segons l’ECVHP, entre el 1990 i el 2000 el lloguer va caure 11,6 punts percentuals. Aquesta reducció posa de manifest la intensitat de la “cultura de propietat” que ha dominat les preferències dels barcelonins i, més en general, dels espanyols durant l’última dècada. Tot i això, Barcelona és l’àmbit on el règim de propietat és menor en tots els anys de la comparació.

264 Com més antic és el parc d’habitatges, més unitats de lloguer hi trobem. Un 43,5% dels habitatges construïts abans de l’any 1900 estan en aquest règim; això no obstant, només un 6,6% dels habitatges ocupats construïts després de l’any 2000 ho són. 265 Entre els anys 1996 i 2000 l’oferta d’habitatges de lloguer de construcció recent ha estat molt inferior a l’oferta d’habitatge de compra. Això ha provocat que el parc d’habitatge de lloguer hagi experimentat una davallada relativa entre els anys 1990 i 2000 i hagi passat d’un 34,4% a un 22,8%. Malgrat aquest descens relatiu, l’oferta d’habitatge de lloguer entre els anys 1996 i 2000 ha suposat el 30% de l’oferta total. Aquesta aparent contradicció té la seva explicació en el fet que els habitatges de lloguer tenen una rotació superior; és a dir, entren en el mercat d’habitatge amb més freqüència que els habitatges de propietat.

266 L’oferta d’habitatge de lloguer i de propietat presenta unes característiques molt diferenciades, sobretot quant a l’antiguitat i a la superfície. Els habitatges de lloguer que s’han ofertat a Barcelona eren majoritàriament més antics i tenien unes dimensions més reduïdes que els habitatges de propietat. 267 Si comparem l’oferta d’habitatge de Barcelona amb la de la primera i la segona corona, hi observem el següent:

• El 42,4% de l’oferta d’habitatge de la regió metropolitana entre els anys 1996 i 2000 s’ha produït a la segona corona. A Barcelona i a la primera corona l’oferta ha estat del 27% i del 29,8%, respectivament. Tenint en compte els nivells de saturació urbanística (que relaciona el sòl urbà amb el sòl total) dels diversos àmbits territorials, l’esforç d’oferta ha estat superior a Barcelona.

• A Barcelona s’ofereix més habitatge de lloguer (30,6%) que no

pas a la primera i a la segona corona (10,4% en tots dos àmbits). • La superfície dels habitatges que s’han ofertat a Barcelona i a la

primera corona ha estat molt semblant. Això no obstant, a la segona corona la superfície ha estat molt superior a la de la resta d’àmbits, sobretot a causa del fet que una quarta part de l’oferta ha estat d’habitatges unifamiliars.


82

• El percentatge d’habitatges nous que s’han ofertat a Barcelona ha

suposat un 19% del total de l‘oferta de l’AMB. Aquesta quantitat ha estat molt inferior a la de la primera corona i, sobretot, a la de la segona corona (28%,3% i 47,7%, respectivament).

• Quant a la tipologia de l’habitatge, el percentatge de pisos que

s’han ofertat a Barcelona entre els anys 1996 i 2000 (97,6%) ha estat molt superior al de la primera corona (82,9%) i, sobretot, al de la segona corona (73%).

268 La comparació de l’oferta d’habitatge a la regió metropolitana de Barcelona ens ofereix les conclusions següents:

• A Barcelona s’ofereixen més habitatges de lloguer que a la primera i la segona corona. Els habitatges oferts de lloguer són més antics i de dimensions més reduïdes que els de compra.

• Els habitatges que s’ofereixen a la primera corona tenen les

mateixes dimensiones que a Barcelona, però són més nous i en règim de propietat.

• Els habitatges que s’ofereixen a la segona corona són més nous i

grans que els de Barcelona i els de la primera corona. La major superfície és perquè una quarta part d’aquesta oferta de la segona corona la constitueixen habitatges unifamiliars.

RUPTURA D’UNA TENDÈNCIA: EN ELS DARRERS ANYS S’HA FRENAT LA DAVALLADA DEL LLOGUER

269 Entre els anys 1985 i 2000 s’havia produït un increment (amb variacions anuals a l’alça) del percentatge d’habitatges en règim de propietat i una davallada en el règim de lloguer. No obstant això, aquesta tendència s’ha trencat al 2005, i aproximadament un quart dels habitatges són de règim de lloguer.

270 Malgrat tot, amb les dades existents no és possible saber amb exactitud d’on prové aquest major parc d’habitatge de lloguer. Atès el fet que només el 6,6% dels habitatges ocupats construïts després del 2000 són de règim de lloguer, mentre que un 93,4% són de règim de propietat, l’estabilització i la lleu correcció a l’alça que ha tingut lloc entre els anys 2000 i 2005 en el règim de tinença de lloguer cal atribuir-ho al parc d’habitatges més antic que s’ofereix en aquest règim.

271 A l’interior del municipi hi ha una important heterogeneïtat. A Ciutat Vella el 58% de llars viuen de lloguer. A la banda baixa hi ha Nou Barris i Sant Martí, que l’any 2001 presentaven percentatges inferiors al 20%, semblants als de l’entorn metropolità. Segurament, però, aquestes dades han canviat significativament amb les migracions interiors provocades per la nova població immigrant estrangera que ha arribat a la ciutat durant els darrers anys.


83

272 Per tant, la presència de lloguer significa en principi un parc antic i una edat avançada dels ocupants. Això és així com a testimoni d’una situació antiga, a través d’un sistema de renda limitada.

273 No obstant això, s’apunta amb claredat l’opció del lloguer com a via d’inserció residencial dels joves emancipats i altres formes de llars. Això ve suggerit pel fet que, tret de Ciutat Vella, hi ha una clara absència de parelles en habitatges de lloguer. FORT DINAMISME DEL MERCAT DE REPOSICIÓ

274 Si comparem el nombre d’habitatges que es construeixen, tant a l’àrea metropolitana de Barcelona com en el conjunt d’Espanya, amb el nombre de transaccions de compravenda d’habitatges que es duen a terme en un any, la desproporció entre aquestes variables ens porta a la conclusió que el mercat de reposició està tenint un fort dinamisme. Així, a Barcelona, actualment s’hi venen uns cinquanta mil habitatges, dels quals només uns quatre mil cinc-cents són de nova construcció. 275 Aquest mercat de reposició s’alimenta del procés de canvi d’habitatge que està tenint lloc, impulsat especialment per la pressió des de sota provocada per la nova immigració. Qui té un pis que va comprar-lo barat i pel qual ara el mercat ofereix un valor elevat, el ven i s’endeuta, igual que una parella jove, per accedir a un millor habitatge. Aquest moviment de canvi i rotació, en general de sentit ascendent, permet explicar una gran part del dinamisme residencial a Barcelona.

276 Aquest moviment està impulsat per la integració dels nous immigrants en l’àmbit de Barcelona i de la seva àrea metropolitana. La integració de la immigració té l’habitatge com a eix central. En el moment d’arribada, l’immigrant acostuma a ser acollit a l’habitatge de familiars o coneguts ja residents aquí. La segona fase és el lloguer, un cop ha trobat feina. La tercera etapa d’aquest cicle és la compra d’un habitatge de segona mà, coincidint amb l’estabilitat laboral i familiar. La quarta i darrera fase apareix en el moment de la consolidació econòmica amb l’adquisició d’un habitatge nou o de major qualitat. Aquest cicle de l’habitatge de l’immigrant és el que està alimentant el fort mercat de reposició que s’observa a Barcelona.

277 El dinamisme d’aquest mercat de reposició porta associat un altre fenomen que és el de la substitució de la població autòctona per la nova població immigrant, procés que ha d’estar sent important, encara que no ho puguem mesurar fins a tenir les dades del nou cens de població.

278 Tanmateix, com ja hem vist anteriorment, aquest procés està tenint lloc sense que es produeixin fenòmens preocupants de segregació poblacional. L’HABITATGE COM A INVERSIÓ

279 La percepció social generalitzada que la inversió en habitatge sempre ha estat un bon refugi per a l’estalvi s’ha vist enfortida durant els darrers


84

anys per la davallada de l’esforç financer (descens del tipus d’interès i allargament dels terminis) necessari per comprar un habitatge. El resultat ha estat una accentuació de la cultura de la propietat en l’accés a l’habitatge. Això ha provocat una acumulació, possiblement excessiva, de l’estalvi familiar en el sector immobiliari.

280 La revalorització de l’habitatge ha estat al llarg dels darrers anys superior a la rendibilitat de la borsa i d’altres actius financers i reals. Això ha fet que el sector residencial sigui una important font d’inversió especulativa (comprar per vendre). En molts casos, els excessos de tresoreria s’han canalitzat cap a aquest sector, a l’espera d’unes elevades rendibilitats. El resultat ha estat també una acumulació probablement excessiva de capital en el sector. 281 Els inversors estrangers han entrat també en aquesta activitat i ara és freqüent veure com acudeixen a les subhastes d’edificis a Barcelona, convençuts que hi ha bones oportunitats.

282 Tot i que no hi ha dades oficials, en el sector s’estima que gairebé una quarta part de les noves promocions d’habitatge es venen a inversors.

283 Tot això ha contribuït a pressionar a l’alça els preus de l’habitatge i ha generat una sobrevaloració que algunes institucions solvents, com ara el Banc d’Espanya, estimen que pot ser d’un 20 o 25%. Que aquesta sobrevaloració dels preus actuals de l’habitatge a Espanya acabi convertint-se o no en una “bombolla” immobiliària depèn fonamentalment de com hagin finançat els inversors aquestes compres i del comportament que puguin tenir en el futur, en el moment en què es produeixi un encariment sostingut dels tipus d’interès i s’alenteixi el creixement econòmic. 284 Però no hi ha dades que permetin conèixer si la compra d’un habitatge com a inversió es fa o no mitjançant endeutament. Si fos així, el finançament mitjançant crèdit de la inversió especulativa d’habitatge podria, en un entorn de tipus creixents d’interès i d’alentiment del creixement, arribar a vendes precipitades que pressionessin els preus a la baixa. Avui per avui, però, no es dóna la combinació d’aquests dos factors.

285 Atès que, com veurem a continuació, el volum d’habitatges buits és relativament escàs, la compra d’habitatge de nova construcció per motius d’inversió ha d’estar sent la font d’habitatge de lloguer que s’ha posat en el mercat en aquests darrers anys. 286 Aquesta és l’opinió generalitzada en el sector immobiliari que considera que qualsevol inversor especulatiu (qui compra per vendre) primer dóna una “passada” a l’habitatge i el lloga per rendibilitzar l’espera.

HABITATGES BUITS I SEGONES RESIDÈNCIES

287 A la ciutat de Barcelona, els habitatges buits i les segones residències, amb freqüència, s’esmenten com un fenomen preocupant i fins i tot alarmant. Per part de moltes persones estan considerats com una de les causes del problema de l’habitatge i, en qualsevol cas, com un malbaratament d’un recurs escàs (sòl) amb conseqüències socials negatives.


85

288 No obstant això, la intensitat d’aquesta tipologia i la seva importància com a causa del problema de l’habitatge es veu de manera molt diferent per part dels diversos col·lectius ciutadans consultats per a l’elaboració d’aquest Informe. Com pot observar-se més detalladament en la Part III del Llibre Blanc, la majoria de persones consultades a través de la nostra Enquesta a líders d’opinió no comparteix la idea que pugui haver-hi una gran borsa d’habitatges buits a Barcelona. Encara més, per a molts d’ells es tracta d’un tòpic o, fins i tot d’una “llegenda urbana”, malgrat que aquest darrer terme pugui semblar provocador per als altres. No obstant això, dins de la Comissió d’Habitatge del Consell de Ciutat aquesta possibilitat disposa d'un major nombre de partidaris. 289 L’aplicació del criteri de racionalitat econòmica sembla donar suport a la idea que aquesta borsa, si de debò existeix, no pot ser gaire gran. La raó és que un pis buit en un mercat de lloguer escàs i amb preus elevats és una inversió a la qual no se li està traient el rendiment possible. Tot i en el cas de compra d’un habitatge per fer una inversió, l’opinió dels experts del sector consultats indica que en aquests casos el més normal és fer allò que en el sector es coneix com “fer una passada”, és a dir, llogar-lo temporalment, posposant la seva venda tenint en compte que el valor de l’habitatge puja. Aquest argument porta a pensar que el nombre de pisos buits no deu ser gaire elevat i que, en tot cas, no és una de les causes del problema de l’habitatge.

290 En tot cas, sembla del tot improbable que les xifres que es publiquen puguin ser certes. Volums propers als tres milions a Espanya i mig milió a Catalunya resten fora de qualsevol ordre de magnitud raonable compatible amb un funcionament raonable dels mercats d’habitatge.

291 Cal tenir en compte que el bon funcionament del mercat d’habitatge, especialment en els casos d’habitatge de lloguer, requereix de l’existència d’un estoc d’habitatge temporalment buit que, d’acord amb els paràmetres usuals, pot estimar-se en un 5% de l’estoc total de l’habitatge existent en cada moment. Passa en el mercat de l’habitatge com passa en altres mercats, com per exemple en el cas del mercat laboral, on l’“atur friccional” de gairebé el 5% és compatible amb la noció de plena ocupació. A més a més, cal tenir en compte també l’existència d’un cert nombre d’habitatges que per les seves condicions de manca de condicions d’habitabilitat romanen desocupats, estan en fase de rehabilitació o han canviat d’ús.

292 Tot i que seria d’un enorme interès saber amb precisió la quantia i la localització dels habitatges buits a Barcelona, hi ha molts obstacles per poder tenir un coneixement precís d’aquesta realitat. D’una banda, les dades del cens es coneixen amb molt de retard. De l’altra, hi ha problemes metodològics importants a l’hora de discernir en el cens d’habitatges que és el que cal entendre per habitatge buit o desocupat i segona residència o habitatge secundari.

293 Les definicions que utilitza l’INE per classificar els habitatges segons el seu ús són en principi clares. Un habitatge familiar es considera secundari quan només s’usa part de l’any, de manera estacional, periòdica o esporàdica i no constitueix residència habitual d’una o vàries persones. Al contrari, l’INE considera que un habitatge es considera desocupat o buit quan no és la residència habitual de cap persona ni és utilitzat de manera


86

estacional, periòdica o esporàdica per ningú. En aquest cas es tracta d’habitatges desocupats. El criteri està clar, però l’encasellament d’un habitatge no principal en la casella d’habitatge buit o habitatge secundari depèn del criteri concret de l’“agent censal” en el moment que visita aquest habitatge. 294 En relació amb aquesta dificultat, per distingir el que és un habitatge buit d’un habitatge secundari, no principal o segona residència, cal tenir en compte que la bibliografia especialitzada, així com els mateixos responsables dels censos i padrons oficials, insisteixen en la dificultat per part de l’agent censal de discernir entre una i altra tipologia perquè no sempre és possible disposar d’un bon informador que deixi clara la naturalesa concreta de l’habitatge no principal. D’aquí que, a nivell de cada habitatge concret, la distinció entre habitatge principal i no principal sigui més fiable que la distinció entre habitatge secundari i habitatge buit.

295 Per apropar-nos a un coneixement més precís d’aquesta realitat al municipi de Barcelona, en l’elaboració del Llibre Blanc hem emprat estudis previs del Gabinet Tècnic de Programació de l’Ajuntament de Barcelona i, a més a més, hem dut a terme una investigació sobre les segones residències al municipi i a l’àrea metropolitana de Barcelona a partir de les dades del Cens de població i habitatges de 2001. Vet aquí alguns dels resultats d’aquest estudi.

LES SEGONES RESIDÈNCIES I ELS EMPADRONAMENTS ATÍPICS

296 L’anàlisi que hem dut a terme sobre les segones residències, a partir de la informació que conté per primera vegada el Cens de població de 2001 sobre habitatges secundaris i els seus usuaris, ens permet tenir un millor coneixement de les segones residències a l’àrea del PEM, la seva incidència, la seva localització i el seu ús; de les característiques dels que disposen d’una segona residència dins del propi municipi on resideixen; de les característiques de la població de l’àrea metropolitana que disposen d’una segona residència a la resta de Catalunya; de la importància que sembla tenir el cicle de vida en aquest patró de conducta residencial; o de les segones residències que la resta de catalans tenen a l’àrea metropolitana i, en particular, al municipi de Barcelona.

297 Malgrat tot, no es disposa d’informació sobre les segones residències a Barcelona de ciutadans estrangers no residents a Espanya. Tota la riquesa d’aquesta informació pot veure’s més detalladament en el capítol 3, apartat D, de la part II del Llibre Blanc.

298 Dins de l’àrea metropolitana de Barcelona, aproximadament un de cada cinc habitatges està considerat com a no principal. Un terç d’aquests habitatges ha estat definit per l’agent censal com a secundari, i els dos terços restants com a desocupat. En el conjunt de Catalunya, la xifra d’habitatges no principals és superior, però els habitatges secundaris dominen sobre els oficialment desocupats.

299 Dins de la ciutat de Barcelona el nombre d’habitatges que han estat considerats per l’agent censal com a secundaris és de 57.719. És a dir, un 7,5% del total. Però aquesta xifra, tot i ser important, se situa en valors


87

semblants als d’altres grans ciutats espanyoles com ara Madrid (7,7%), València (7,0%), Sevilla (7,2%) o Saragossa (8,1%).

300 Dins de l’àrea metropolitana, la principal localització de l’habitatge secundari és a la zona perifèrica, com ara són els casos de Castelldefels, Gavà, Tiana, Montgat, Begues, Corbera de Llobregat, Cervelló, Santa Coloma de Cervelló i Torrelles de Llobregat. A l’extrem contrari hi ha els municipis més poblats de la rodalia de Barcelona, on l’habitatge secundari se situa al voltant de l’1% del total.

301 Saber a què responen aquests habitatges no principals no és una tasca gens fàcil i, amb les dades existents, només pot abordar-se d’una manera molt parcial, creuant les dades del cens d’habitatges amb les del cens de població. Hem construït un índex de cobertura que expressa la relació entre el nombre de llars espanyoles que afirmen disposar d’un segon habitatge en alguns dels municipis del PEM amb el nombre total de residències secundàries que han estat assignades per l’agent censal. L’índex de cobertura per a la ciutat de Barcelona és dels més baixos, al voltant del 32,5%. Malgrat tot, cal mirar aquest indicador amb cura pels motius que s’indiquen en el capítol corresponent.

302 Quines són les característiques que tenen les llars que afirmen disposar d’un segon habitatge en alguns dels 36 municipis del PEM? Cal destacar que un elevat nombre d’habitatges secundaris estan ocupats per residents del mateix municipi. La regla és que com menys turístics són els municipis, més habitatges secundaris hi ha ocupats per residents del mateix municipi.

303 Qui són, o com són, els que tenen alguna segona residència al PEM, i en particular a Barcelona, i que provenen de la resta de Catalunya? En total, hi havia 12.226 llars catalanes de fora del PEM que disposen d’una segona residència a l’àrea metropolitana. En aquestes llars viuen 28.297 persones. Afecta, per tant, només un 1% del total de llars de Catalunya. Però és significatiu veure quines són les comarques on es produeix una major concentració de llars que diuen disposar d’una segona residència al PEM. Es tracta de comarques pirenaiques poc poblades, com ara el Pallars Sobirà, la Cerdanya, el Pallars Jussà, l’Alta Ribagorça i el Ripollès, on més d’un 3% de les llars registrades diuen tenir una segona residència a Barcelona.

304 Aquesta distribució territorial tan peculiar ens dóna pistes importants sobre aquest col·lectiu i de quines han de ser les seves característiques. Es tracta, molt probablement, dels que es coneixen com a “empadronaments atípics”; és a dir, aquells individus que, per motius diferents, no viuen a la residència on consten com a empadronats, sinó en la que consta com a secundària dins del PEM i, més en concret, a Barcelona.

305 Si aquesta hipòtesi que fem servir és certa, no som al davant de llars catalanes de fora de Barcelona que disposen d’una segona residència a Barcelona, sinó ben bé tot el contrari. Es tracta d’individus residents a Barcelona o a algun municipi PEM que disposen d’un segon habitatge en alguna d’aquestes comarques pirenaiques i que, pels motius que sigui, s’ha empadronat al seu habitatge secundari, afirmant que disposen d’un segon habitatge a Barcelona.


88

Que això és realment així es confirma de manera indirecta en comprovar que es tracta d’individus que no formen llars unipersonals, sinó que és un únic individu de la unitat familiar qui s’hi ha empadronat, que són joves amb estudis universitaris que es declaren directius/gerents, alts funcionaris, professionals o tècnics amb una posició econòmica folgada. Per tant, sembla ser que hi ha indicis racionals per concloure que el nombre d’habitatges de Barcelona que tenen la funció d’habitatge secundari d’algú que resideix fora de l’àrea metropolitana és més aviat escàs i que allò que estem observant és un fenomen diferent al de l’habitatge secundari, tot i que les dades oficials ens el mostren com a tal, o fins i tot com a habitatge buit. 306 Així mateix, s’observa la presència creixent d’estrangers que treballen als seus països i viuen aquí durant temporades, atrets per les condicions de Barcelona i de la seva oferta variada de serveis. Són els que en el llenguatge del sector es coneixen com a “professionals nòmades”, gent rica de països rics que s’instal·len a Espanya, tant a l’interior de ciutats com Barcelona com a la costa. No obstant això, no hi ha dades fiables que permetin una anàlisi semblant al de les segones residències a Barcelona de ciutadans espanyols.

HABITATGES BUITS A BARCELONA: N’HI HA TANTS COM DIUEN?

307 Com ja s’ha indicat anteriorment, aproximadament un de cada cinc habitatges de l’àrea metropolitana de Barcelona està considerat per l’agent censal com a no principal. Un terç d’aquests habitatges ha estat definit com a secundari (tot just n’hem fet esment). Els dos terços restants han estat considerats com a desocupats per l’agent censal. En el conjunt de Catalunya la xifra d’habitatges no principals és major que a Barcelona, tot i que, a diferencia de l’àrea metropolitana, els habitatges secundaris dominen sobre els oficialment desocupats. 308 La distribució dels habitatges considerats buits dins de l’àrea metropolitana de Barcelona no segueix una lògica tan clara com acabem de veure que segueix la distribució dels habitatges secundaris. Hi destaquen alguns municipi com ara Sant Cugat, Montcada i Reixac o Ripollet, on un de cada cinc habitatges ha estat considerat per l’agent censal com a buit.

309 La xifra oficial d’habitatges buits a la ciutat de Barcelona és també important: 100.771 habitatges que representen un 14% del total. Destaca especialment el districte de Ciutat Vella, on un de cada quatre habitatges està desocupat. Tot i això, com passava en el cas dels habitatges secundaris, també en el cas dels habitatges buits la proporció de Barcelona és relativament semblant a la que hi ha en altres grans ciutats espanyoles.

310 Això no obstant, sembla impossible que aquesta xifra sigui sense cap mena de dubte una imatge fidel de la realitat del mercat d’habitatge. L’única manera de tenir una imatge més fidel és mitjançant la investigació directa sobre aquest tipus d’habitatges considerats buits en el cens oficial. Amb aquesta finalitat, hem emprat un estudi intern del Gabinet Tècnic de Programació amb un treball de camp mitjançant visites personals en una mostra de 1.000 habitatges (d’un univers de 85.400 habitatges considerats buits), que anteriorment havien estat ocupats segons el Padró Municipal a l’abril de 2001. Hem comparat aquest estudi amb un altre dut a terme per part del Gabinet d’Estudis Urbanístics de l’Ajuntament de Barcelona l’any


89

1997 per poder tenir una visió de l’evolució en el temps d’aquesta tipologia d’habitatge a Barcelona.

311 Del total de 1.000 habitatges considerats oficialment buits, inicialment se’n van descomptar els que, per diversos motius, no es poden considerar habitatges buits ni ocupats, bé sigui per haver canviat d’ús i estar ara destinats a activitats econòmiques (oficines, locals comercials, magatzems, etc.), per haver-se afegit a altres habitatges, per haver estat enderrocats o altres motius semblants. En conjunt, representaven l’11,8% de la mostra. Dels 882 habitatges buits restants, n’hi havia 661 que estaven realment ocupats (74,94% dels considerats buits) i 221 estaven realment buits, la qual cosa representa el 25,06% de la mostra considerada. Aplicant aquests percentatges al total d’habitatges considerats oficialment buits, resulta que aquests a Barcelona eren, en el moment de realitzar la investigació de camp, 18.874 (tenint en compte, a més a més, que en aquesta xifra s’inclouen habitatges que, de fet, no poden estar ocupats, bé sigui perquè estaven en procés de rehabilitació o en estat ruïnós o no habitable).

312 Aquests 18.874 habitatges realment buits a Barcelona representaven el 2,82% del total de l’estoc d’habitatges existents a Barcelona segons el Cens d’habitatge de la ciutat. Aquesta xifra es inferior al 5% de desocupació friccional que podria considerar-se necessària per facilitar la mobilitat i el funcionament del mercat residencial. I és inferior també al 4,5% d’habitatges buits trobats en l’estudi de 1997, realitzat també mitjançant visites personals, a una mostra de 500 habitatges sobre un univers de 78.857 habitatges buits del Padró de 1996. Aquestes xifres no avalen, per tant, la idea de l’existència d’un estoc elevat d’habitatges buits a Barcelona, ans tot el contrari.

313 La situació podria haver evolucionat durant aquests darrers anys cap a la reducció del nombre d’habitatges buits a Barcelona. Aquesta conclusió està suggerida pel fet que la forta pressió immigratòria dels darrers anys ha hagut de projectar-se sobre l’escàs parc d’habitatges buits existents, atès que l’oferta de nova construcció a la ciutat de Barcelona és molt inferior a l’augment de població durant aquests anys.

314 De fet, és molt probable que, a causa d’aquesta pressió immigratòria, més que no pas davant d’una situació d’elevada quantitat d’habitatge buit ens trobem amb el fet que s’estan ocupant habitatges que no tenen les condicions d’habitabilitat necessàries. L’augment del lloguer que indica l’ECVHP 2005 ens porta a pensar que el volum del parc d’habitatges buit de Barcelona s’ha reduït. Altrament, és inexplicable d’on surten aquests nous habitatges de lloguer. Probablement el que ha entrat de nou en el mercat de lloguer no són habitatges anteriorment buits, sinó habitatges que estaven en condicions de no habitabilitat. CONFIRMANT UNA PERCEPCIÓ: INADEQUACIÓ DE L’OFERTA A LES NOVES NECESSITATS D’HABITATGE

315 La percepció ciutadana és que una de les causes del problema de l’habitatge a Barcelona és la inadequació d’una part de l’actual oferta a les necessitats de la demanda, tant pel que fa a les dimensions dels pisos que


90

ara es demanden com a la seva distribució entre compra i lloguer. Tot i que s’aprecia certa correcció automàtica, hom dubta que el mercat per si mateix sigui capaç d’aconseguir aquest equilibri. A més, hi ha el risc que els promotors acabin construint tots a la vegada pisos petits, la qual cosa provocaria un desequilibri en l’altre extrem. 316 Les dades anteriors sobre les característiques del parc d’habitatge i sobre l’oferta i la demanda d’habitatge ocupat a Barcelona vénen a corroborar aquesta percepció. 317 Les noves necessitats d’habitatge a Barcelona estan marcades, com ja hem vist reiteradament, per les conseqüències que els profunds canvis socials, culturals i demogràfics tenen sobre les estratègies i preferències residencials de les llars. Emancipació de joves al marge del procés de formació de parelles, major nombre de persones que viuen totes soles, major nombre de divorcis i llars monoparentals. Una de les conseqüències de tot plegat és l’augment de les llars individuals.

318 No obstant això, l’oferta d’habitatge adequat, tant en dimensió com en règim de lloguer, és molt reduïda. Així doncs, cal fomentar l’oferta d’habitatge capaç d’atendre aquestes noves necessitats residencials.

319 Un altre aspecte de la inadequació del parc d’habitatge existent a les necessitats habitacionals de la població, en particular de la població de més edat, és l’absència d’ascensor en un segment important d’aquest parc. Especialment del segment d’habitatge ocupat per gent gran. Aquest fet exigeix algun tipus de rehabilitació orientada a suplir aquesta mancança.

NECESSITAT DE REHABILITACIÓ DEL PARC EXISTENT D’HABITATGE. EL PROBLEMA DE LA MANCA D’ASCENSORS

320 Gairebé la meitat del parc, un 45,8%, va construir-se en un període de 20 anys, del 1961 al 1980. Aquestes dades ens porten a pensar que l’antiguitat mitjana de Barcelona se situa en 54 anys. Com és lògic, el parc més envellit correspon a les zones històriques de la ciutat. A Ciutat Vella, el 54,9% dels habitatges van ser construïts amb anterioritat al 1900 i l’antiguitat mitjana se situa en els 101 anys. 321 Pot constatar-se que del total d’edificis, només menys d’una tercera part disposa d’aquest equipament tan desitjable. Tanmateix, del total de 50.983 edificis sense ascensor, a causa de la seva escassa altura, no tots necessiten aquest servei. L’estudi del CPSV, dut a terme en el capítol 5, apartat A, de la Part II del Llibre Blanc, valora les necessitats d’ascensor dels edificis a partir de tres plantes. És a dir, els edificis menors de tres plantes que no tenen ascensor formen part del dèficit, però no de les necessitats. 322 D’acord amb aquests supòsits, els edificis a partir de tres plantes que requereixen instal·lació d’ascensor són un 46,10%, és a dir, uns 20.000 edificis. Per districtes destaca Ciutat Vella amb gairebé un 84% dels seus edificis de més de tres plantes que necessiten ascensor. Per sobre d’un 50% d’edificis de més de tres plantes que necessiten instal·lar ascensor hi ha Sants Montjuïc, Gràcia, Horta Guinardó i Nou Barris.


91

LA NOVA OFERTA: TIPOLOGIA I LOCALITZACIÓ

323 L’evolució de la construcció d’habitatge 2000-2006 mostra el pes creixent de l’habitatge de protecció oficial i de l’habitatge rehabilitat sobre el total.

Taula 8


324 Els districtes amb una major activitat en iniciació d’habitatges nous durant el període 1992-2005 han estat Sant Andreu i Sant Martí. Aquests dos districtes acumulen el 41,69% del total. Les zones més endarrerides en construcció d’habitatge nou són Gràcia i Les Corts, amb un 5,25% i un 2,9%, respectivament. 325 Les recents actuacions estrella han estat o són les renovacions del Front Marítim, Diagonal Mar, el Fòrum, el 22@, la Sagrera i la Maquinista. Una altra de les grans actuacions que queda fora dels districtes de més activitat és la renovació de la Plaça d’Ildefons Cerdà, al 2000. EL QUE TROBARÀ SI BUSCA PIS DE NOVA CONSTRUCCIÓ

326 La superfície mitjana de les noves construccions es redueix. Així doncs, durant el període 1992-1996 la superfície mitjana va ser de 88,1 m2, mentre que en el darrer període de 1997-2005 va ser de 83,27 m2. Per districtes, el que ofereix una davallada més gran és l’Eixample. En aquest cas, s’ha passat d’habitatges de 90 m2 útils als 65,5 m2 útils dels habitatges construïts al 2005. 327 Només tres districtes han augmentat la grandària de l’habitatge de nova construcció des del 1992. Es tracta de Ciutat Vella, Sarrià Sant Gervasi i Gràcia. No obstant això, aquests districtes ofereixen característiques dispars. Per a Ciutat Vella i Gràcia es produeix un lleuger augment, però cal tenir en compte que són els districtes amb menors superfícies construïdes. Sarrià Sant Gervasi disposa dels habitatges més grans i la nova oferta augmenta encara més la superfície.


92

328 L’habitatge tipus de nova construcció a Barcelona és de 80 m2, amb un menjador de 23 m2, tres dormitoris, dos banys, en un edifici de tres habitatges per planta, sense piscina, amb poca presència de jardí i important dotació d’antena parabòlica. 329 El menjador i la cuina dels nous habitatges són cada cop més petits. El nombre de dormitoris ha sofert una davallada, de 3,43 al 1992 a 2,64 al 2005. Els habitatges de 5 i 6 dormitoris han desaparegut de les noves promocions, mentre que els lofts i els d’1 i 2 dormitoris són cada cop més habituals.


93

XI. CAPACITAT DE RESPOSTA DE L’ACTUAL PLANEJAMENT URBANÍSTIC A LES NECESSITATS D’HABITATGE

330 Anteriorment hem analitzat les projeccions de població i formació de llars i, per tant, d’habitatge a Barcelona en l’horitzó del 2016. Ara hem d’abordar la qüestió per saber en quina mesura cal esperar que, en aquest mateix horitzó temporal, l’oferta d’habitatge pugui cobrir aquesta demanda. Per fer-ho, hem dut a terme una investigació orientada a realitzar un contrast entre les projeccions de llars i l’oferta potencial d’habitatge derivada del planejament urbanístic. L’abast temporal de l’estudi és de 10 anys i se centra en els 36 municipis del PEM i en les comarques de la Regió Metropolitana de Barcelona. Per poder valorar les possibilitats de creixement del nombre d’habitatges principals s’han tingut en compte factors com ara els planejaments actuals d’urbanització, la renovació urbana i els canvis d’usos. El detall d’aquest estudi, dut a terme pel CPSV, pot consultar-se en el capítol 5, apartat C, de la part II del Llibre Blanc. Aquí en resumirem algunes de les conclusions. LIDERATGE DE BARCELONA EN NECESSITATS D’HABITATGE PRINCIPAL 331 Les necessitats netes d’habitatges principals se situen en una forquilla de 241.033 a 285.033 habitatges, segons les projeccions de llars per al conjunt dels municipis del PEM entre 2001 i 2016 que hem comentat més amunt. D’acord amb aquestes projeccions, entre 70.000 i 90.000 d’aquests habitatges seran demandats a la ciutat de Barcelona. Per tant, Barcelona capitalitza entre un 29-31% de les necessitats d’habitatge principal per formació de llars dels municipis del PEM. 332 Les cinc ciutats que després de Barcelona requeriran un nombre més gran d’habitatges principals són, per aquest ordre, Badalona, l’Hospitalet, Castelldefels, Sant Cugat i Cornellà. 333 Les necessitats d’habitatges principals per al 2016 es concentren, per tant, en un 69%, al Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental. No obstant això, al 2001 aquestes comarques concentraven un 81% del total d’habitatges principals de l’RMB. Així doncs, les nostres projeccions suggereixen una certa pèrdua de pes relatiu pel que fa a habitatge principal al centre de la Regió. CAPACITAT DE RESPOSTA DEL PLANEJAMENT URBANÍSTIC A LES NECESSITATS DE NOU HABITATGE 334 A la Regió Metropolitana de Barcelona hi ha una potencialitat de 80 milions de metres quadrats de sostre sobre rasant, a partir del planejament urbanístic actual. D’aquesta quantitat, un 50% es destinaria a habitatge, un 40% a activitats econòmiques de tot tipus, i el 10% restant a equipaments. Això no obstant, aquest nombre de metres quadrats destinats a habitatges


94

s’incrementarà a causa dels canvis d’usos que s’han anat observant des del 1991. 335 A la ciutat de Barcelona el potencial de sostre sobre rasant, d’acord amb el planejament aprovat definitivament, se situa en l’estudi del CPSV gairebé en 11 milions de metres quadrats. Això significa que, del total planejat per a la Regió Metropolitana, un 13% li correspondria a la ciutat de Barcelona. El sostre residencial avui ja aprovat a Barcelona suposa gairebé 5,3 milions de metres quadrats, un 31% dels quals estan destinats a habitatge de protecció oficial (sense incloure-hi l’habitatge dotacional), percentatge molt superior a la mitjana de l’àrea metropolitana. 336 Aquest equilibri inicial entre el nombre de metres quadrats de sostre potencial dedicat a usos residencials i a usos econòmics es trenca quan, d’una banda, convertim aquest sostre potencial en un nombre potencial d’habitatges i, de l’altra, en un nombre de llocs de treball potencials que podrien crear-se en el sòl reservat per a activitats econòmiques. Per dur a terme aquesta conversió fem servir, d’una banda, la superfície d’un habitatge-tipus. D’altra banda, per a la conversió de sostre dedicat a activitats econòmiques en llocs de treball potencials s’usa la ràtio mitjana de superfície per lloc de treball històric. Per a la ciutat de Barcelona, per cada habitatge potencial, hi ha 2,55 llocs de treball potencials. Aquesta ràtio augmenta a mesura que ens allunyem de Barcelona i arriba a un màxim de 3,12 a l’eix de la B-30, per tot seguit davallar fins als 0,84 llocs de treball per habitatge a l’última corona de la Regió Metropolitana. 337 El desequilibri entre habitatges potencials obtinguts del sòl reservat pel planejament actual per a usos residencials i necessitats d’habitatge derivades de la creació de llocs de treball en el sòl reservat per a usos econòmics és més intens quan considerem la seva localització espacial.

Gràfic 17


Figura 1 Distribució espacial dels habitatges i els llocs de treball potencials

-

20.000

40.000

60.000

80.000

100.000

120.000

140.000

160.000

180.000

- 10 20 30 40 50 60

Km des de Barcelona

Lloc

s de

treb

all/h

abita

tges

Habitatges totalsLlocs de treball

Distribució espacial dels habitatges i els llocs de treball potencials


95

338 Aquest gràfic ens mostra la diversa capacitat que té el sòl potencial derivat del planejament actual per crear habitatge i per crear llocs de treball dins de la Regió Metropolitana a mesura que anem des de la ciutat de Barcelona cap enfora. Tot i això, el gràfic no ens diu res sobre l’equilibri entre demanda i oferta potencial d’habitatge. Per fer aquesta comparació hem de convertir la creació de llocs de treball a cada municipi en demanda potencial d’habitatge. ESCASSETAT RELATIVA D’HABITATGE I REDISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ A L’ÀREA METROPOLITANA

339 Si considerem el conjunt de la Regió Metropolitana de Barcelona, les estimacions presenten uns resultats mixtos. Per a un escenari mitjà de formació de llars hi ha un superàvit d’habitatges de 18.770. No obstant això, en l’escenari alt de formació de llars tindríem un dèficit de 54.589 habitatges. 340 Les estimacions, detallades per municipis, mostren situacions que en uns casos són positives (superàvits potencials d’oferta d’habitatges enfront de necessitats) i en altres són negatives. Aquests desequilibris al llarg de l’àrea metropolitana poden fer que els patrons de migracions del passat en el futur es vegin necessàriament modificats per l’oferta d’habitatges.

341 D’acord amb aquests càlculs, en l’horitzó 2016 poden fer falta habitatges principals en el conjunt dels municipis del PEM. Segons aquestes previsions, en el cas concret de Barcelona, amb el potencial d’habitatge nou al municipi, derivat de l’aprofitament del planejament urbanístic avui aprovat i xifrat en 57.006 unitats, no n’hi hauria prou per cobrir les necessitats de noves llars, segons els escenaris que emprem. No obstant això, tenint en compte el potencial de rehabilitació del parc existent de 20.000-30.000 unitats segons el Pla d’Habitatge de Barcelona i dels nous barris en transformació, aquesta diferència si que podria cobrir-se.

CONVENIÈNCIA D’ALGUNA AUTORITAT METROPOLITANA D’HABITATGE I TRANSPORT

342 En qualsevol cas, l’àrea metropolitana emergeix com el sistema residencial complet dins del qual es produiran els equilibris entre oferta i necessitats d’habitatge. El desajust espacial interior existent entre oferta i necessitats d’habitatge fa que la mobilitat intermunicipal sigui l’element vertebrador del territori.

343 En la mesura en què l’AMB emergeix com el sistema residencial complet capaç de donar resposta a totes les preferències residencials, la recerca de l’equilibri entre oferta i demanda d’habitatge en l’horitzó de 2016 es veuria facilitada per l’existència d’algun actor o autoritat metropolitana capaç d’establir un model d’urbanisme supramunicipal (un marc d’actuació per a tots els municipis de l’AMB). Les conseqüències de no disposar d’un patró comú d’actuació, que integri els objectius de sostenibilitat territorial i


96

de cohesió social metropolitana, pot conduir a la reproducció d’errades del passat.

344 L’urbanisme dels anys 60 i 70, quan va produir-se l’anterior onada immigratòria cap a Barcelona, va basar-se en el creixement il·limitat de la ciutat sobre el territori. Els elements de referència van ser la zonificació del sòl i les ordenances urbanístiques. Moltes de les dificultats de la ciutat actual són fruit d’aquesta manera de compondre el territori, que crea espais de falsa qualitat, sense capacitat per integrar.

345 Entre el 1950 i el 1970 van construir-se polígons d’habitatge deslligats completament de la ciutat central per poder garantir prou habitatges davant el ràpid augment de població. Aquestes àrees han resultat ser barris amb fortes problemàtiques on sovint s’ha d’invertir de manera continuada. El 55% del sòl residencial metropolità de Barcelona (on viu la meitat de la població de Catalunya) està immers en processos de millora de la qualitat urbana que freqüentment s’hauran d’acompanyar de programes de gestió de la problemàtica social, especialment en 180.000 habitatges de l’àrea metropolitana (on viuen uns 400.000 habitants).

346 Relacionar directament sòl vacant per planejament urbanístic actual amb la construcció d’habitatge protegit sovint implicaria construir aquest tipus de barris perifèrics especialitzats. Per poder aplicar models de reciclatge i de ciutat compacta cal dotar les normes urbanístiques de més flexibilitat. Només d’aquesta manera podrà aprofitar-se millor el potencial de sostre residencial.

347 El procés de monumentalització de les perifèries (l’objectiu del qual ha estat dotar d’identitat pròpia els municipis-dormitori dels voltants de Barcelona) ha suposat en poc temps un èxit rotund. En l’actualitat no s’entenen com a llocs d’exclusió, sinó com a àrees de potencialitat urbana. Barcelona es constitueix com a centre metropolità, cosa que fa que sigui necessària una mobilitat sostenible i, per tant, una forta inversió en transport col·lectiu.

348 Atès el fet que la realitat de Barcelona sobrepassa els seus límits administratius, la planificació d’habitatge ha de fer-se a nivell metropolità i tenint en compte la ciutadania, qui considera l’habitatge com una de les seves principals preocupacions (es constata a nivell europeu) per tal com suposa qualitat de vida.

349 La Regió Metropolitana de Barcelona només representa el 10% del territori de Catalunya, però conté el 70% de la seva població. És la sexta àrea de població a nivell europeu, la qual cosa fa que la inexistència d’elements comuns de govern que planifiquin el territori sigui sorprenent. En el camp residencial, hom calcula que en els propers 20 anys la Regió Metropolitana de Barcelona necessitarà uns 500.000 habitatges addicionals al parc existent.

350 L’urbanisme contemporani ha de respondre amb precisió a les demandes dels ciutadans, i per això cal que l’Administració intervingui de


97

manera directa en col·laboració amb els promotors privats. Altres països europeus com ara Alemanya o Holanda han establert canals de col·laboració amb bons resultats perquè, de forma sistemàtica, s’hi genera tant habitatge lliure com protegit.


98

XII. ELS INSTRUMENTS MUNICIPALS DE POLÍTICA D’HABITATGE: SÒL, REHABILITACIÓ I REGULACIÓ URBANÍSTICA

351 Hi ha una percepció generalitzada, tant en l’opinió pública com entre els experts, sobre el fet que Barcelona té una limitació estructural insalvable, que és la manca de sòl per atendre la demanda d’habitatge. Tanmateix, encara no està tot perdut. Cal comptar amb les possibilitats que ofereix la renovació urbana, la reinvenció de la ciutat. 352 La impossibilitat de créixer en extensió, com poden fer-ho altres ciutats espanyoles, ha de portar a Barcelona a intensificar dos tipus d’actuacions. D’una banda, el reciclatge de la ciutat (la renovació urbana i la rehabilitació) com a instrument per fer aflorar sòl i sostre, fins i tot als llocs on no n’hi ha. De l’altra, la transformació d’usos del sòl existent, canviant-ne alguns d’ells (comercials, administratius o de serveis) per a ús residencial, tot i que sense prejudici de la mixticitat de la ciutat, és a dir, evitant la monofuncionalitat residencial.

353 Per tractar de quantificar la capacitat de generació de nou sostre que té la ciutat ja construïda hem dut a terme diversos estudis que tracten d’estimar les reserves de sòl existents i la capacitat que té la rehabilitació i el canvi de la regulació urbanística d’usos de sòl per promoure nou sostre. Així mateix, aquestes anàlisis prenen com a referència les previsions que amb un horitzó 2010 ja establia el Pla d’Habitatge de Barcelona 2004-2010 en execució. ALTERNATIVES AL CONSUM NO SOSTENIBLE DE SÒL: REHABILITACIÓ I RENOVACIÓ URBANA

354 El reciclatge de la ciutat és una política més conciliadora amb la sostenibilitat i la cohesió social que no pas amb el consum extensiu del sòl. Per potenciar el reciclatge urbà no importa tant la capacitat d’obtenir sòl vacant com la capacitat de transformació, o de flexibilitat urbana, de la ciutat. Hi ha dues tipologies d’accions transformadores de la ciutat: les que es relacionen amb els plans de reforma i millora interiors de la ciutat, i les vinculades a planejaments que configuren nous barris o transformacions radicals dels teixits de la ciutat. 355 La gestió del sòl construït és imprescindible en una ciutat que vol transformar-se a través de processos lligats al reciclatge urbà. Barcelona camina ja per aquesta sendera de reciclatge de la ciutat. Aproximadament un 50% de les previsions del vigent Pla d’Habitatge consisteixen en el sostre existent en solars buits o substitució d’edificis o en les actuacions de rehabilitació que es puguin impulsar a través de les noves polítiques dels governs de l’Estat i de la Generalitat. L’altre 50% del Pla d’Habitatge s’obté a través de processos urbanístics.

XIV. Percepcions i consensos ciutadans al voltant del problema de l’habitatge a Barcelona

99

356 Les opinions recollides en els estudis d’opinió que s’han fet en el procés d’elaboració del Llibre Blanc no són sempre coincidents a l’hora de valorar cada una de les actuacions urbanístiques realitzades per l’Ajuntament durant els darrers anys a distintes zones de la ciutat. No obstant això, s’admet de manera generalitzada que, tot i haver-se despertat tard, Barcelona està fent un gran esforç per posar nou sòl residencial en el mercat, especialment si comparem aquest esforç amb el d’altres corporacions. En termes generals, com pot comprovar-se en els estudis inclosos en la Part III, la percepció ciutadana és que l’Ajuntament ho està fent raonablement bé en aquest terreny, atesa la restricció de sòl que hi ha al municipi. 357 Dins de la preferència per un model de ciutat densa i mixta (usos residencials del sòl versus altres usos, comercials, industrials, serveis, culturals, equipaments) es percep una certa preferència ciutadana i dels experts per accentuar els usos residencials del sòl existent. I, més en particular, per a la utilització del sòl de propietat municipal per a la promoció d’habitatges de lloguer social, abans que per a habitatges de protecció oficial de venda.

LA CONSTITUCIÓ DE PATRIMONI PÚBLIC DE SÒL COM A BASE D’UNA POLÍTICA D’HABITATGE ASSEQUIBLE

358 El factor determinant del preu final de l’habitatge és la repercussió del sòl. L’altre factor de cost, el preu de la construcció, és molt estable i homogeni, tant si l’habitatge és lliure com si és protegit. Això no obstant, la repercussió del sòl és molt diferent en un o altre cas. En el cas de l’habitatge protegit, la repercussió pot arribar al 25% com a màxim. 359 L’element bàsic de qualsevol política d’habitatge assequible és, en conseqüència, la constitució d’un patrimoni públic de sòl que pugui posar-se a disposició de promotors públics o privats a un preu que permeti una oferta raonable d’habitatge de preu assequible a la ciutat, motiu pel qual fomentar i ampliar aquest parc resulta tan important.

360 Les administracions públiques obtenen habitualment sòl per a usos públics de dues maneres: expropiant o col·laborant amb operadors privats a través de reparcel·lacions (que impliquen cessions obligatòries de sòl). Ateses les necessitats d’habitatge assequible a la ciutat, en ambdós casos cal una actuació més activa. En aquest context, avui en dia l’Ajuntament té la possibilitat d’exercir el dret de tempteig i retracte per a la recuperació d’habitatges que estan en fase de venda, especialment dels de protecció oficial de tinença en propietat que puguin perdre’s en segones o posteriors transmissions.

L’Administració pot utilitzar aquest instrument en determinats supòsits o situacions pretaxades per afavorir, any a any, la constitució d’un parc municipal d’habitatge protegit, especialment adreçat a dotar la ciutat d’un parc de pisos de lloguer de caràcter social.

361 Des del 1995 la ciutat de Barcelona aplica ja una reserva en els planejaments d’un 25% del sostre per destinar-lo a habitatge de protecció.


100

Això no obstant, des del 2004 aquest percentatge s’ha duplicat. Els plans aprovats entre els anys 2004 i 2006 inclouen un 53% del sostre residencial destinat a habitatge de protecció en alguna de les seves modalitats. PREFERÈNCIA CIUTADANA PER LA PROMOCIÓ D’HABITATGE DE LLOGUER ASSEQUIBLE

362 L’anomenada cultura de la propietat en la tinença d’habitatge ha fomentat una política d’habitatge orientada a utilitzar l’escàs sòl de propietat pública per a la construcció d’habitatges de protecció oficial de venda. A causa d’això, la ciutat no disposa d’un parc prou ampli de lloguer social públic. Aquest tipus de parc sí que existeix a les grans ciutats europees, creat a través d’una constant activitat al llarg del temps per part dels poders públics.

363 Les diferents administracions tenen a principis del 2007 un parc de lloguer de protecció a Barcelona un xic inferior als 10.000 habitatges. És a dir, un 1,3% del total d’habitatges de la ciutat. Tanmateix, entre els anys 2004 i 2007 s’observa que s’ha aconseguit doblar aquest parc d’habitatge de protecció de lloguer, per tal com als 4.000 habitatges existents al 2003 cal afegir-hi els 4.500 impulsats entre el 2004 i el 2007 pel Pla d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona. Així doncs, s’han redactat alguns plans que proposen la construcció d’habitatges per a joves i apartaments amb serveis per a gent gran en solars qualificats urbanísticamente com a equipaments dotacionals.

364 La continuïtat i intensificació d’aquesta orientació de la política municipal d’habitatge ve aconsellada tant per les preferències ciutadanes, recollides en les anàlisis d’opinió incorporades en el Llibre Blanc, com en els nostres estudis sobre accessibilitat, resumits al principi d’aquest Informe, i incorporats també en el Llibre Blanc.

POTENCIAL DE GENERACIÓ DE NOU HABITATGE PER RECICLATGE DE LA CIUTAT CONSTRUÏDA

365 Pot ser que la ciutat de Barcelona no tingui prou sòl vacant no edificat per construir habitatge en les quantitats necessàries per atendre les noves necessitats. Però sí que hi ha prou espai per reciclar, tant si parlem de metres quadrats de sòl com de sostre.

366 El potencial urbanístic de la ciutat és actualment molt elevat. Disposa de grans àrees de planejament aprovat que cal gestionar i executar, així com perspectives per a la creació de nous barris residencials. Com ja hem vist anteriorment, Barcelona disposa d’un important potencial de metres quadrats de sostre. Després de l’aprovació del Pla d’Habitatge Municipal 2004-2010 s’ha impulsat la construcció d’entre 20.000 i 25.000 habitatges protegits nous, dels quals un 45% són de lloguer protegit i l’Ajuntament promou directament més d’un 30% de les promocions.


101

367 L’evolució en els darrers anys de la tendència alcista a l’atorgament de llicències d’habitatge reformat, o gran rehabilitació, dóna indicis d’allò que pot ser el gran camp d’actuació de la rehabilitació en els propers anys. L’estudi d’actuacions relacionades amb l’obra de nova planta, la rehabilitació o la reconversió d’usos, ens permet avaluar l’increment del parc residencial de Barcelona entre els anys 1991 i 2001. Les dades que hem fet servir (Cens d’Habitatges i Cadastre) permeten seguir les dinàmiques del parc residencial.

Aquesta dinàmica ens mostra un increment de 88.459 habitatges entre el 1991 i el 2001. Aquest saldo net és la resultant de restar els habitatges enderrocats a l’increment dels habitatges de nova planta i als canvis d’ús (amb o sense rehabilitació) d’edificis que al 1991 no es consideraven habitatges.

368 Si analitzem la localització territorial, aquest increment d’habitatges de la ciutat de Barcelona entre el 1991 i el 2001 s’ha concentrat clarament als districtes de l’Eixample i Sant Martí. Des del 2001 els districtes més dinàmics són Sant Martí, Sant Andreu, Nou Barris o Sants-Montjuïc.

369 En contrastar l’augment del parc residencial amb el cens i les dades de la construcció de nova planta, veiem que la nova construcció només explica el 39% dels nous habitatges. Es poden fer servir distintes hipòtesis per explicar l’augment: poden provenir de la reconversió de locals que al 1991 no eren considerats habitatges, de la rehabilitació d’habitatges declarats en runes, o tal vegada de la subdivisió d’habitatges via rehabilitació.

370 No obstant això, fixant-nos en les llicències d’obra major (que cobreixen tant els canvis d’usos com l’augment del nombre d’habitatges d’un edifici), observem que aquests processos cobreixen només el 10% de l’increment d’habitatges de Barcelona entre el 1991 i el 2001. Això ens porta a pensar que poden haver tingut lloc remodelacions al marge de la regulació urbanística (registre), tot i que si vinguessin de la subdivisió s’hauria produït una disminució de la superfície mitjana de les llars, que no ha quedat recollida (encara que això podria ser per causa del fet que aquesta informació depèn del grau de coneixement o percepció de l’ocupant). No obstant això, la informació més discordant prové de la comparació de censos, per la qual cosa el més probable és que alguns d’ells no siguin molt precisos.

371 Tret de les excepcions indicades, i si es pogués assegurar que les dades censals són fiables, podria afirmar-se que la major part de l’increment del parc aparegut entre el 1991 i el 2001 a Barcelona prové de la reconversió d’altres usos o de locals que al 1991 no eren habitatges. Tot suggereix que aquesta dinàmica ha continuat amb més intensitat en els anys més recents, i que possiblement ho continuarà fent en el futur.


102

PÈRDUA RELATIVA DE FUNCIONS RESIDENCIALS DEL PARC EXISTENT?

372 Si acceptem la veracitat de les declaracions d’ús dels habitatges (que podrien veure’s distorsionades per incentius fiscals), una dada rellevant que sorgeix de les anàlisis fetes sembla ser l’aparició d’una certa tendència a un ús menys social de l’habitatge. L’anàlisi de les dades denota un cert transvasament d’habitatge principal a habitatge buit i a segona residència. Això podria significar un ús menys residencial dels habitatges, almenys en algunes zones. 373 Per a l’any 2001, l’INE xifra en 757.928 els habitatges de Barcelona. D’aquests, només el 78% són primera residència (594.451 unitats). Si mirem per districtes, observem com Ciutat Vella (69%) i Sarrià-Sant Gervasi (73%) se situen a la cua de les primeres residències, mentre que a l’altre extrem hi ha Nou Barris (85%) o Sant Martí (81%). LA CREACIÓ DE NOUS BARRIS

374 En l’actualitat, a Barcelona hi ha dues àrees urbanes en transformació radical (la zona industrial de Sant Andreu i La Marina de la Zona Franca), on ben aviat podran construir-se més de 20.000 habitatges, amb importants reserves per a habitatge protegit (al voltant del 50%). És a dir, es tracta de nous barris per a 40.000-45.000 residents. 375 Un dels elements que, sense arribar a ser el determinant en la transformació dels nous barris, sí que hauria de tenir-se molt en compte, és la densitat. Per a Barcelona, una densitat adequada hauria de mantenir-se per sobre dels 150 habitatges/ha, considerant una mitjana de 80 m2 per habitatge i una ocupació mitjana de 2’2 persones/habitatge. L’espai no edificat (incloent-hi zones verdes) hauria de situar-se al voltant del 50% del sòl total dels barris de la ciutat. 376 Un altre paràmetre que cal tenir en compte són els llocs de treball, que, un cop executat el projecte, sempre se situarien per sobre dels inicials, amb la voluntat d’incrementar-los en un 30 o 50%. La capacitat residencial dels nous barris se situarà al voltant de les 250.000 persones, però hauran de generar prou llocs de treball per als seus residents, evitant així desplaçaments inútils. FER CIUTAT A TRAVÉS DE L’HABITATGE: NECESSITAT D’UNA NOVA REGULACIÓ URBANÍSTICA 377 La transformació urbana basada en l’habitatge és una activitat que no consisteix en absolut a construir més edificis residencials, sinó a fer més i millor ciutat. Es tracta d’aconseguir una transformació urbana basada en la renovació i no en l’expansió sobre el territori. Es tracta de consolidar un model compacte i divers de ciutat en què no importi la quantitat de sòl lliure


103

sinó la capacitat de trobar espai per transformar. És a dir, una ciutat amb gran flexibilitat interior. 378 L’espai públic ha d’estar associat a l’habitatge. D’aquí que un dels objectius de la transformació de Barcelona sigui la consolidació del projecte de l’espai públic com un buit urbà generador d’activitats, amb capacitats de vertebració urbana a través de buscar la relació adequada amb el seu entorn i els seus usuaris potencials.

379 Moltes vegades es confon edifici singular amb objecte de valor. Les actuacions urbanístiques han d’orientar-se a crear barris, i no només singularitats específiques. Cal dotar de valor i rehabilitar el patrimoni industrial. Es tracta de valorar, protegir i reutilitzar.

380 L’antiguitat del parc residencial de Barcelona fa necessària una política de rehabilitació, però una rehabilitació que mantingui les característiques pròpies de la ciutat. La densitat, història i forma de molts barris. Això exigeix actuar amb molta cura, buscant un equilibri entre les accions impulsades per les administracions i l’activitat privada.

381 La ciutadania i els experts donen suport a la substitució d’activitat mitjançant canvis en els usos del sòl existent. Però això exigeix que la regulació urbanística permeti una major edificabilitat i que, alhora, compensi els majors costos i impedeixi la seva repercussió en el preu final de l’habitatge. Així mateix, hi ha un corrent d’opinió favorable a limitar les llicències per a activitats terciàries, així com favorable a canviar alguns usos avui en dia destinats a equipaments. Tot plegat en el marc d’una política orientada a afavorir l’oferta d’habitatge assequible. 382 La regulació urbanística segueix prenent com a punt de referència la família nuclear, el percentatge de la qual (tot i ser majoritària) és decreixent. Com pot observar-se detalladament en la part III del Llibre Blanc, hi ha una percepció estesa entre els professionals i la pròpia opinió pública sobre el fet que la normativa urbanística és un fre a la innovació de l’oferta per respondre a les noves demandes perquè costa molt innovar en noves tipologies d’habitatge. 383 La normativa urbanística segueix ancorada en les tendències i necessitats residencials del passat. Així doncs, incideix més en el nombre de dormitoris que no pas en els espais habitacionals. No obstant això, les persones que viuen totes soles acostumen a necessitar i a preferir espais grans i oberts. La normativa i la major part de les ofertes immobiliàries van, en aquest sentit, per darrere de les preferències de les persones.

REGULACIÓ URBANÍSTICA, INNOVACIÓ EN LA PROMOCIÓ I EN LA QUALITAT DE L’HABITATGE

384 L’anàlisi comparat per països permet afirmar que a altres països europeus hi ha més flexibilitat i capacitat d’adaptació de la regulació urbanística a les noves necessitats residencials. Aquesta flexibilitat no és incompatible amb la millora i exigència estricta en els controls de qualitat, especialment els relacionats amb la seguretat, protecció, energies renovables i altres mesures mediambientals.


104

385 La flexibilitat és necessària per fomentar la innovació i el risc del sector de la promoció immobiliària, tant privada com pública. Cal trencar les pràctiques usuals perquè les preferències i necessitats s’imposin sobre la inèrcia reglamentista i el costum; perquè el criteri dels espais habitacionals s’imposi al tradicional dels dormitoris, i perquè les necessitats residencials s’imposin a la tradició de la normativa urbanística. 386 Un parc d’habitatges més antic, en principi, ha d’anar associat a problemes d’accessibilitat per mobilitat reduïda (accés a l’entrada de l’habitatge, manca d’ascensor, distribució interna). Ja hem vist que el Cens d’Habitatges i l’ECVHP indiquen que gairebé un 70% de les llars del municipi viuen en edificis amb problemes d’accessibilitat derivats de situacions de mobilitat reduïda. És a dir, més de dos terços dels habitatges tenen mancances d’accessibilitat. A Ciutat Vella aquesta xifra arriba fins al 90% dels habitatges principals. 387 La variable accessibilitat està relacionada amb l’antiguitat, però no pas amb l’edat. El problema de la manca d’accessibilitat és general i poc sensible a la situació demogràfica dels ocupants. Es tracta, per tant, d’una característica estructural, poc seleccionable en les estratègies de decisió individuals. Tot i això, malgrat la seva naturalesa estructural, s’observa una tendència al fet que les llars més fràgils i les no tradicionals estiguin més representades en habitatges amb aquest tipus de problemes. 388 Hom podria considerar una situació extrema el fet que persones que estan totes soles de més de 65 anys visquin a Barcelona en habitatges amb problemes d’accessibilitat física, en el cas que aquestes persones presentin problemes de mobilitat. L’any 2001 hi havia al municipi de Barcelona 55.000 llars en aquesta situació.

Totes aquestes dades donen més força, si cal, a la necessitat de fomentar la rehabilitació. I per promoure-la, la flexibilitat de la regulació urbanística és essencial.

INTERVENCIÓ PÚBLICA EN EL MERCAT D’HABITATGE I HPO 389 Hem trobat una opinió bastant estesa, especialment en l’àmbit dels professionals del sector i de la promoció pública, sobre el fet que el preu de l’habitatge és un dels factors determinants dels problemes d’accessibilitat econòmica amb el qual es troben moltes llars, però no pas l’únic. D’aquí que la intervenció pública en matèria d’habitatge no pugui orientar-se exclusivament a contrarestar l’elevat preu mitjançant política fiscal o subvencions a la compra i al lloguer.

390 Hi ha un consens ciutadà sobre el fet que hi ha molts altres motius, a més del preu, que justifiquen que els poders públics tinguin una política activa en la definició del model i disposin d’una estratègia que complementi i corregeixi alguns dels efectes inequitatius del mercat lliure de l’habitatge. S’admet que el benefici econòmic és tan legítim com espectacular en aquest mercat, tot i que alhora es reclama una activa política d’habitatge, necessària per evitar que el gaudi dels serveis i beneficis que l’accés a


105

l’habitatge ofereix als seus habitants sigui un privilegi de només uns pocs, així com per evitar que hagi d’invertir-se més del 30% de la renda familiar.

HABITATGE I URBANISME: RESTRICCIONS A DETERMINATS USOS DEL SÒL I MODEL DE CIUTAT 391 La política urbanística i la política d’habitatge a Espanya han estat concebudes al llarg del segle XX com a elements al servei d’objectius polítics, econòmics i socials diferents i, en ocasions, fins i tot contradictoris. El resultat és la manca de coherència i coordinació que encara existeix entre ambdues polítiques. 392 Cal donar prioritat i definir el contingut del dret social a l’habitatge. Entre altres coses, això exigeix modificar la regulació actual per configurar un règim de sòl que sigui eficaç per a l’assoliment d’aquesta prioritat, i per permetre una concepció sostenible de l’ordenació territorial i la participació de la comunitat en les plusvàlues del sòl. 393 Com ja hem vist anteriorment, el preu de l’habitatge a Barcelona ha crescut a taxes molt superiors a les de les rendes de les famílies. Fins ara, aquest desajust s’ha aguantat bé gràcies a la reducció dels tipus d’interès i a l’allargament de la vida dels préstecs hipotecaris. D’alguna manera, les noves hipoteques a quaranta anys o més cobreixen pràcticament la totalitat de la vida activa esperada del demandant. En aquest sentit, s’assimilen a la funció d’un contracte de lloguer indefinit. 394 En aquest terreny, però, la corda no pot estirar-se més. Un cop esgotat el recurs a la millora de les condicions financeres (endeutament), cal esperar una moderació del creixement dels preus. En cas de produir-se, amb aquesta moderació no n’hi haurà prou per girar la tendència de creixent enduriment dels índexs d’accessibilitat a una primer habitatge de propietat a la ciutat de Barcelona. 395 La raó per esperar que les condicions d’accessibilitat puguin seguir deteriorant-se la trobem en la restricció d’oferta de sostre disponible a la ciutat, oferta que cal esperar que creixi a una taxa menor a la de la demanda d’habitatge. Les raons, com ara la continuïtat dels fluxos d’immigració, tot i que més moderats, la demografia, l’emancipació endarrerida dels joves o l’atractiu de Barcelona per a residents de fora, ja han estat analitzades. 396 Malgrat la pressió a la baixa que pot introduir un escenari financer-hipotecari més dur, els preus de l’habitatge a Barcelona poden continuar pujant. Les causes que aquesta tendència es mantingui deriven del que acabem d’esmentar. Si donem per bona la hipòtesi que l’augment dels tipus d’interès serè més aviat de poca intensitat i gradual en el temps, l’efecte depressor d’aquest factor es veurà més que compensat per l’efecte expansiu que sobre la demanda d’habitatge tindran les expectatives de continuïtat del creixement econòmic, de la continuïtat de la immigració i de l’atractiu de Barcelona. Aquest efecte net per la banda de la demanda es veurà enfrontat davant d’una oferta que es mou en un espai territorial limitat i densament edificat.


106

397 Si aquest escenari respon a l’evolució de la realitat en el futur immediat, el problema de l’habitatge que pateixen o acabaran patint molts residents té dues possibles vies de solució. La primera consisteix a assumir com a inevitable l’actual dinàmica, que fa que una part cada vegada més important dels que treballen a Barcelona resideixin en el seu entorn metropolità, o fins i tot més enllà. La segona consisteix a plantejar-se un canvi en el model de creixement econòmic.

398 L’opció de deixar sense més que les forces del mercat determinin l’equilibri o model futur de ciutat es recolza en la creença/hipòtesi que és compatible i sostenible a llarg termini per al municipi de Barcelona créixer alhora en nombre de residents, en llocs de treball i en nombre de visitants. Però aquesta és una visió un xic ingènua.

399 Unes poques xifres poden ajudar a posar de manifest aquesta disjuntiva que cada cop serà més evident. Durant els darrers deu anys a Barcelona s’han creat al voltant de 250.000 llocs de treball. Aquesta xifra és aproximadament cinc vegades el que ha crescut el parc d’habitatges. En un escenari de creixement, mantenint taxes moderadament elevades i, d’altra banda, de restricció de sòl, aquest desequilibri s’aguditzarà. Serà cada vegada més evident l’existència de guanyadors i perdedors, en termes aquests darrers de més dificultats d’accessibilitat. 400 Sembla del tot evident que tard o d’hora caldrà plantejar-se la necessitat d‘actuar per corregir aquest desequilibri. Pot fer-se augmentant l’oferta de sostre residencial i/o propiciant un canvi en el model econòmic de la ciutat en què la prioritat no sigui el simple creixement quantitatiu de l’activitat econòmica (i de la feina), sinó un creixement qualitatiu mitjançant activitats de més generació de valor afegit per ocupat. 401 Una possible mesura en aquesta direcció, que el Grup d’experts s’ha plantejat per actuar, seria limitar la concessió de llicències de construcció de sostre nou per a determinats usos terciaris mitjançant l’establiment d’una moratòria temporal revisable i, alhora, afavorir la promoció residencial. L’objectiu d’aquesta mesura seria incidir en la correcció –tot i que fos petita- del fort desequilibri que caracteritza i que s’aguditza a la ciutat central entre els usos residencials i els productius. Es tracta de repartir millor la pressió de la demanda sobre els diversos segments del mercat immobiliari i, per tant, incidir en les expectatives de la majoria dels promotors.


107

XIII. DRET A L’HABITATGE: NOUS ENFOCAMENTS 402 La referència al dret social a l’habitatge que es fa en el marc de la Constitució exigeix, entre altres coses, modificar la regulació actual per configurar un règim de sòl que sigui eficaç per a l’assoliment d’aquesta prioritat, i per permetre una concepció sostenible de l’ordenació territorial i la participació de la comunitat en les plusvàlues del sòl. 403 L’habitatge constitueix una de les preocupacions prioritàries dels barcelonins. En la base d’aquesta preocupació hi ha les dificultats creixents d’accés a l’habitatge, tant de propietat com de lloguer, que experimenten capes cada vegada més àmplies de la població. En particular, els més joves, que veuen com l’accés a l’habitatge constitueix la causa bàsica del retard en la seva emancipació. 404 Aquesta necessitat d’accés a l’habitatge es fa ara més peremptòria, si cal, per a moltes persones, davant dels profunds canvis demogràfics, socials i culturals que està experimentant la nostra societat. Fins als anys vuitanta els protagonistes principals de la demanda eren els joves en el moment de formar una llar. La situació ha variat de forma radical, tal com ja hem vist.

405 L’habitatge juga ara, i de manera creixent, un paper molt important al llarg del cicle vital de les persones, i en el desplegament de tots els seus drets de ciutadania. La incapacitat per accedir a un habitatge digne i assequible és un dels factors limitatius més importants que pot patir una persona i una família.

406 La manca d’habitatges assequibles, especialment per als grups més desafavorits en la distribució de renda, és una causa de creixent preocupació, no només per als més directament afectats per aquesta mancança, sinó també per als poders públics, en particular els governs locals. Aquesta preocupació està justificada tant per raons morals com pel fet que l’habitatge té, a més dels beneficis privats que reporta a qui en fa ús, efectes socials positius que s’associen a millors conductes cíviques i una major participació ciutadana. És a dir, amb l’augment del capital social. I, a la inversa, uns efectes socials negatius associats al risc d’exclusió, polarització o segregació social per motiu de manca d’habitatge assequible. 407 S’està configurant un estat d’opinió i uns corrents d’acció que pugnen per donar un contingut real al dret a l’habitatge, incorporat en la Constitució. Així, aquest dret es fonamentaria en la condició de l’habitatge com una necessitat social bàsica (amb característiques de servei públic o d’interès general). Aquest nou contingut emergent del dret a l’habitatge està obrint un nou espai a la intervenció pública. Una intervenció dirigida a garantir que tots els ciutadans puguin satisfer el seu dret a accedir a un habitatge digne en condicions de preu assequible. De la mateixa manera que els poders públics són els garants de l’accés, a preus assequibles, a altres serveis com l’electricitat, l’aigua o el transport, considerats d’interès general per la seva vinculació a la ciutadania moderna, l’habitatge s’està obrint camí per ser considerat també com un servei d’interès general.


108

408 Fins ara, o almenys fins fa ben poc, la política d’habitatge a Espanya ha estat utilitzada més com un instrument de política econòmica general per mantenir el nivell general d’activitat i de feina que no pas com un instrument per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. D’aquí que els plans d’habitatge es mostrin més actius en les fases recessives del cicle econòmic i tendeixin a debilitar-se en les fases expansives, com la que s’està vivint en l’actualitat.

409 L’emergència d’aquest nou estat d’opinió (que qüestiona l’evolució seguida per la política d’habitatge i tracta de donar un nou contingut al dret a l’habitatge) ens ha dut a desenvolupar en el capítol 9 de la Part II del Llibre Blanc un estudi de política pública comparada per veure què està passant a altres països del nostre entorn en referència a la configuració jurídica del dret social a l’habitatge. Aquí, en aquest Informe Executiu recollim únicament algunes d’aquestes consideracions. DE LA DIVISIÓ SOCIAL DE L’ESPAI URBÀ A LA SEGREGACIÓ SOCIAL 410 En les societats del nostre entorn (Gran Bretanya, Holanda, França o els EUA) trobem distintes expressions d’un mateix problema. Circumstàncies relacionades amb l’habitatge, com ara l’espectacular augment del preu, la inexistència del lloguer o el model de ciutat difusa estan contribuint al fet que la tradicional divisió social de l’espai urbà esdevingui un problema de primer ordre i provoqui un risc real de segregació i de fractura social. 411 El problema de la segregació urbana ha estat vist en moltes ocasions com un problema limitat a tot un seguit de “barris excepcionals” amb dificultats, dins d’un marc general que aparentment no planteja problemes importants. Aquesta visió ha estat criticada pels que defineixen la segregació social com tota una sèrie d’estratègies de grups socials per evitar el contacte amb altres grups socials. Un comportament que recentment ha estat qualificat pel Conseil d’Analyse Économique de França com una “catàstrofe social”.

412 Des d’aquesta perspectiva, el desig de viure entre semblants seria una resposta a la fragilitat creixent de les relacions de treball i a la degradació del vincle social dins de les empreses. LA SOLUCIÓ A LES “ÀREES MALALTES”: REHABILITACIÓ DE BARRIS

413 El resultat d’aquests processos de segregació és l’existència d’àrees urbanes en què es produeix una concentració de persones de renda baixa. Aquesta concentració comporta un risc d’exclusió social, amb les conseqüències econòmiques i socials negatives que se’n deriven. No obstant això, la formació de guetos pot donar-se tant per l’extrem inferior de la distribució de rendes com pel superior, on comencen a proliferar les gated communities o urbanitzacions tancades.

414 Si bé la divisió social de l’espai urbà no és un fenomen nou, sinó que té unes profundes arrels històriques, circumstàncies noves –com ara l’espectacular augment dels preus de l’habitatge, la inexistència d’un lloguer


109

suficient o els canvis en els modes d’ús del sòl cap a la ciutat difusa o urbanalització-, poden arribar a convertir aquesta qüestió en un problema de primer ordre. Tots aquests factors estan interconnectats i poden derivar en riscos de fractura social. Fractura que acostuma a manifestar-se visiblement a través de la creació de guetos o urbanitzacions tancades.

415 Des de la perspectiva de la ciutat com a sistema cohesionat, en la qual els uns i els altres comparteixen l’espai públic i la vida urbana, l’existència d’àrees malaltes no és un problema exclusiu d’una classe de persones marginals, sinó que la seva existència pot afectar a tothom, tot i no viure en un barri marginal. La separació, desitjada o no, dóna lloc a una gradual degeneració de la convivència i del contacte social. Per tant, cal actuar amb energia sobre aquestes àrees urbanes malaltes.

416 L’àrea metropolitana de Barcelona tampoc se’n lliura, d’aquesta circumstància. Segons dades del Pla Metropolità, recollides en la Memòria de l’Avantprojecte de la Llei 2/2004, de 4 de juny, de barris, àrees urbanes i viles que necessiten una especial atenció, de las 39.110 ha destinades a usos residencials a la regió metropolitana, 21.669 estan afectades per diversos déficits de qualitat urbana, acompanyats tot sovint d’una acusada problemàtica social, relacionada amb l’envelliment, baix nivell de renda, baix nivell educatiu, pèrdua de població i concentració de grups amb necessitats especials. Aquesta problemàtica sembla ser molt més greu en tota una sèrie de barris que representen uns 180.000 habitatges i una població de 400.000 habitants.

417 Tot això ens porta a recomanar una especial atenció a les accions públiques orientades a la recuperació d’aquestes àrees o barris malalts. En particular, una política de rehabilitació que tingui com a objectiu bàsic la recuperació de les funcions residencials del barri o àrea deprimida.

DRET A L’HABITATGE COM A DRET A LA CIUTAT

418 L’urbanisme i l’habitatge tenen una especial incidència en els segments de població amb risc d’exclusió social. En el cas dels immigrants extracomunitaris, amb recursos econòmics escassos, hi ha una discriminació que es complementa, en forma de cercle negatiu, amb una pitjor tipologia dels seus habitatges, tal com ja hem vist anteriorment. 419 En la lluita contra aquesta fractura social, la intervenció pública és imprescindible. La gravetat del problema ha estat reconeguda tant a nivell internacional com infraestatal (Síndic de Greuges al Parlament al 2003). D’aquí que textos legals moderns estiguin incorporant el dret a la ciutat des de la perspectiva de l’habitatge, com ara és el cas de la Carta Europea de Salvaguarda de Drets Humans a la Ciutat 2000, signada entre altres ciutats per Barcelona.

420 Urbanisme i habitatge tenen impactes en la faceta social del desenvolupament sostenible d’una comunitat. És a dir, amb els objectius de sostenibilitat, cohesió i solidaritat socials, recollits en diversos preceptes de la Constitució espanyola. Determinades pràctiques urbanístiques suposen segregació urbana derivada d’usos dèbils del sòl. És a dir, algunes polítiques urbanes poden alleugerar o potenciar la segregació. Així doncs, a França, la


110

“malaltia dels suburbis” s’atribueix al laissez-faire, conseqüència de l’absència de regulació jurídica del monofuncionalisme o concentració d’habitatge assequible en barris concrets. DRET A L’HABITATGE, DRET A LA PROPIETAT?

421 Una aproximació a aquest problema des del marc constitucional consistiria a donar contingut al dret a l’habitatge recollit en la Constitució. El dret a l’habitatge existeix i genera obligacions als poders públics (pròpies d’un servei públic). És a dir, no n’hi ha prou amb el fet que l’Administració limiti la seva acció a l’activitat de foment al sector privat, sinó que ha de garantir (directa o indirectament) l’existència d’un habitatge assequible suficient i ben situat espacialment. Això té les seves conseqüències polítiques i administratives. 422 La garantia del dret a l’habitatge condiciona el gaudi d’altres drets constitucionals, com ara els d’igualtat, llibertat religiosa, llibertat de residència, intimitat personal i familiar, etc. És a dir, el dret de ciutadania, en un sentit ampli. La necessitat d’accions positives impulsades específicament per permetre que les persones de grups vulnerables superin el risc d’exclusió social i lluitin contra la segregació urbana és àmpliament reconegut. Tot i això, cal reconèixer que també troba certa oposició, especialment en relació amb el col·lectiu immigrant. 423 Ara bé, el dret a un habitatge no s’ha de confondre amb el dret a la propietat d’aquest, ja que, òbviament, l’article 47 de la Constitució no garanteix un habitatge de propietat per a cada persona. Equiparar aquest dret a la propietat suposa un reductio ad absurdum de la Constitució. El dret a l’habitatge cal entendre’l com el dret a un allotjament digne i assequible, preferentment en règim de lloguer social. 424 Identificar dret a l’habitatge amb dret a la compra d’habitatge de protecció oficial genera, com ja hem vist anteriorment, problemes importants d’equitat. Ben sovint, qui més necessita aquest bé no són els que resulten afavorits en l’adjudicació d’aquests habitatges. I, atesa la seva escassesa, aquest dret a l’habitatge queda sotmès a un sorteig aleatori. Així mateix, l’habitatge de protecció oficial en propietat desemboca en situacions de difícil control administratiu derivades de l’intent dels poders públics d’evitar l’apropiació per part del propietari de les possibles plusvàlues que puguin aparèixer amb el pas del temps. EL CAMÍ A RECÓRRER: DEFINIR LA PROVISIÓ PÚBLICA DE L’HABITATGE ASSEQUIBLE COM UN SERVEI PÚBLIC PRESTAT EN RÈGIM DE LLIURE CONCURRÈNCIA 425 Una aproximació, des del marc constitucional, al dret a l’habitatge seria considerar l’activitat pública dirigida a proveir d’habitatge assequible com un servei públic prestat en règim de lliure concurrència o, emprant la terminologia pròpia del dret europeu, un servei d’interès general. Un servei a cavall entre un servei econòmic o territorial i un servei social o personal (amb prestacions dineràries i/o serveis). Actualment, la legislació estatal de


111

règim local (i la legislació catalana que la desenvolupa) no defineix l’activitat pública en matèria d’habitatge com un servei mínim obligatori. Per tant, no pot exigir-se’n la prestació. En aquest sentit, seria bo connectar la hipotètica reforma de la legislació de règim local de prestació de serveis municipals obligatoris amb la legislació urbanística, a la vegada que es reforça un public-private partnership (col·laboració publicoprivada). 426 La consideració de l’habitatge assequible com un servei públic de lliure concurrència definiria millor el paper del sector privat en la promoció d’habitatge protegit. Alhora, permetria aproximar l’habitatge a sectors com ara el sanitari o l’educatiu i articular l’activitat pública dins del marc normatiu estatal i comunitari, fent possible la modulació de les normes de lliure competència en la mesura que calgui per garantir el servei. 427 El dret a l’habitatge entès com el dret al gaudi d’un servei d’interès general s’apropa força a l’habitatge social de lloguer. No obstant això, el percentatge de parc d’habitatge social si situa al voltant del 2%, mentre que a Europa es troba a prop del 18%. Aquesta desproporció ens indica que a Espanya hi ha hagut una mancança de consciència social històrica de la importància d’aquest tipus de servei públic. La continuïtat d’aquesta mancança en la provisió d’aquest servei a mitjà i llarg termini pot provocar que situacions avui en dia no conflictives i controlables acabin empitjorant. SOM A TEMPS: HABITATGE SOCIAL, PREFERENTMENT DE LLOGUER, EN SÒL CONSOLIDAT 428 L’antídot adequat per a la segregació i/o exclusió socials sembla ser que és afavorit la barreja social sobre el territori, la convivència i la interacció de diversos grups socials en els espais urbans. Cal evitar errors del passat, quan van crear-se barris o àrees urbanes d’habitatge exclusivament per a pobres. 429 L’avantatge de Barcelona és que els fenòmens de segregació i fractura social que hem vist a altres països i ciutats, aquí encara no s’han produït. Tal com hem vist més amunt, malgrat l’intens fenomen immigratori dels darrers anys, la segregació no presenta nivells d’alarma. Així doncs, encara som a temps d’evitar que sorgeixi aquest problema, amb les conseqüències negatives de tot tipus que se’n deriven. 430 La decisió sobre el planejament consisteix bàsicament en un judici de ponderació. Sense entrar en detalls tecnicojurídics en relació amb les reserves legals d’habitatge protegit, cal dir que a Barcelona (on les possibilitats de creixement a través de nou sòl són limitades) les reserves de planejament de sòl per a habitatges protegits no haurien de limitar-se al sòl urbà no consolidat, sinó sobretot al sòl urbà consolidat. De fet, l’Ajuntament desenvolupa aquest tipus d’actuació. La seva intensificació constituirà un valuós instrument d’injecció de diversitat i d’equilibri territorial, en la línia de la Carta de Barcelona. 431 En aquesta mateixa direcció, poden crear-se noves tipologies de promoció per a Barcelona, atorgant-li un nou significat a la renovació urbana, possibilitant la protecció del patrimoni arquitectònic i cultural alhora que, estratègicament, es duu a terme una transformació sostenible de la


112

ciutat. A tall d’exemple, hi ha potencialitats a utilitzar en l’aprofitament residencial dels recintes del patrimoni industrial del Poble Nou, al districte de Sant Martí. REGISTRE DE SOL·LICITANTS D’HABITATGE SOCIAL 432 El Registre públic de sol·licitants d’habitatge de protecció oficial serà la garantia de la transparència, l’equitat i la promoció de la diversitat i de la mixticitat social. L’Ajuntament de Barcelona ja l’ha posat en marxa per a la promoció d’habitatge de protecció oficial de promoció pública. 433 Aquest Registre públic també serà aplicable a l’habitatge de protecció de promoció privada. És en aquest segment de l’habitatge de protecció oficial on es plantejaven fins ara els problemes més greus d’equitat i de manca de transparència en l’assignació de béns que, tanmateix, han estat construïts amb recursos públics. La col·laboració público-privada ha d’incorporar en el camp de l’habitatge social un acord sobre aquesta qüestió amb els promotors privats d’habitatge de protecció oficial. 434 La promoció d’habitatge social construït sobre sòl municipal planteja un darrer problema relacionat amb l’exigència o no de l’empadronament dels sol·licitants. En un model de ciutats obertes com en el qual vivim, la no exigència d’empadronament previ penalitzaria els municipis que facin un esforç més gran per promoure habitatge social. Això doncs, l’exigència d’un empadronament al municipi durant un cert temps previ sembla del tot lògica, avançant cap a la consideració d’un concepte metropolità del parc d’habitatge de protecció oficial.


113

XIV. PERCEPCIONS I CONSENSOS CIUTADANS AL VOLTANT DEL PROBLEMA DE L’HABITATGE A BARCELONA

435 Un altre dels “termes de referència” de l’encàrrec de l’Alcalde per a l’elaboració del Llibre Blanc va ser conduir el procés d’elaboració del Llibre Blanc d’una manera molt participativa, involucrant-hi diversos col·lectius i experts de la ciutat. Per respondre a aquest encàrrec, hem tractat d’elaborar una radiografia de les percepcions dels barcelonins sobre el problema de l’habitatge, amb l’objectiu d’identificar quins trets es perceben com a més problemàtics, quins grups socials estan considerats com els més afectats, i quines són les preferències que tenen els barcelonins sobre el model de ciutat que desitgen en relació amb l’habitatge. Per fer-ho, hem dut a terme dos tipus d’accions. D’una banda, un procés de debat dins del Consell de Ciutat. Els resultats d’aquest procés participatiu s’han sistematitzat de manera detallada en el capítol 10, de la part III del Llibre Blanc. D’altra banda, s’ha fet una enquesta qualitativa a un grup de “líders d’opinió”, format per persones de diferent perfil professional i social. Les persones consultades, la metodologia emprada i la sistematització de les seves opinions poden consultar-se detalladament en el capítol 11 de la part III del Llibre Blanc.

436 Tot seguit resumiren algunes d’aquestes percepcions, pors i preferències que creiem que són àmpliament compartides.

MALESTAR SOCIAL AMB EL PROBLEMA DE L’HABITATGE

437 En els estudis d’opinió que hem dut a terme, hi apareix una percepció ciutadana àmpliament compartida sobre el fet que l’habitatge a Barcelona constitueix un problema social greu, que si bé fins ara no havia presentat els trets propis d’un conflicte social intens, actualment adquireix perfils propis d’un malestar social que està arribant a les classes mitjanes. El fet que una proporció elevada dels líders d’opinió consultats considerin que el problema de l’habitatge ha estat, almenys fins ara, poc conflictiu no deixa de causar una certa sorpresa, i requereix alguns tipus d’explicació. L’absència de conflicte, malgrat el fort increment de preus experimentat durant els darrers deu anys, s’atribueix per alguns enquestats a diversos factors. En primer lloc, a la millora de les condicions financeres per a la compra d’habitatge (baixos tipus d’interès i allargament dels venciments de les hipoteques) que ha fet que l’esforç financer (mesurat en percentatge de la renda de les famílies necessària per pagar la hipoteca) hagi romàs relativament estable malgrat el fort increment dels preus. En segon lloc, a la millora de les condicions econòmiques i laborals, que han permès en molts casos l’existència de dos sous dins de les noves llars.


114

L’absència de conflicte social s’associa també al fet que les famílies han jugat en molts casos un important paper amortidor en la cobertura de les necessitats habitacionals dels seus descendents. D’una banda, han fet possible el retard de l’edat d’emancipació dels joves. I d’altra banda, han contribuït a facilitar (financerament i/o patrimonial) l’accés al primer habitatge als seus descendents. La importància que les famílies semblen tenir en l’accés al primer habitatge dels seus descendents se sustenta sobre diverses dades sorgides al llarg de les nostres anàlisis, i a les quals farem referència més endavant. Una d’elles és el fet que al voltant d’un 25’5% dels joves que viuen emancipats a Barcelona declaren no pagar res de lloguer ni d’hipoteca, circumstància que ha de tenir a veure amb el suport familiar (bé sigui perquè les famílies costegen les despeses en habitatge dels seus descendents o bé perquè aquests joves viuen en immobles de familiars).

438 Probablement, el fet que la conflictivitat que ara presenta el problema de l’habitatge hagi estat absent durant aquests anys també té a veure amb l’efecte riquesa generat per la pujada de preus. Atès que a Espanya un 84% de les llars disposen d’habitatge de propietat, que majoritàriament ja està lliure de qualsevol càrrega hipotecària, el fort increment de preus ha augmentat de manera significativa el valor de l’habitatge existent, tot generant un “efecte riquesa” molt intens durant els darrers anys. Aquest efecte riquesa, associat a les plusvàlues que genera l’habitatge de propietat, se situa a la base de l’estesa “cultura de propietat” de l’habitatge que existeix en la societat espanyola. Aquest tret diferencia Espanya de la resta de països del nostre entorn. Sens dubte, l’expectativa de beneficiar-se d’aquest efecte riquesa, associada a la idea que els preus de l’habitatge mai baixaran, ha accentuat la propensió a la compra d’habitatges enfront de l’alternativa del lloguer. 439 Un altre fet que pot haver contribuït fins ara a suavitzar els aspectes conflictius del problema de l’habitatge a Barcelona és la percepció ciutadana que vincula augment de preus, dinamisme econòmic i atractiu residencial i laboral de la ciutat. A Barcelona se la percep com una ciutat ideal per viure-hi, pel seu clima benigne, pel mar i per l’oferta cultural que ofereix. Juntament a aquest atractiu per motius residencials, també s’esmenten les expectatives econòmiques i laborals que genera Barcelona. Des d’aquesta perspectiva, la situació actual és vista per molts ciutadans com a positiva, en el sentit que constitueix un senyal de desenvolupament i bonança econòmica de la ciutat. Si portem aquesta argumentació al límit, alguns enquestats indiquen que si es resolgués el problema dels elevats preus de l’habitatge a la ciutat això seria un mal senyal, perquè voldria dir que Barcelona estaria passant per un moment de crisi econòmica i de manca d’expectatives laborals. 440 Això no obstant, ha emergit un malestar social que va en augment, fonamentat en la percepció que l’habitatge és un dels factors que més contribueixen a incrementar la desigualtat social i que alhora és font d’amenaces i riscos per a la cohesió social i territorial.

441 El terme privilegi és emprat cada cop més pels enquestats en relació amb l’accés a l’habitatge. El malestar en augment pot associar-se al fet que


115

les dificultats d’accessibilitat al primer habitatge ja no són exclusives dels col·lectius de rendes baixes (joves, gent gran, immigrants), sinó que s’estenen a sectors socials cada cop més amplis, abastant pràcticament ja a tots els fills de la classe mitjana. 442 El malestar també s’estén als que han accedit a un habitatge durant els darrers anys i estan fortament endeutats. L’evolució a l’alça dels tipus d’interès de les seves hipoteques, contractades gairebé en la seva totalitat a tipus variable, és una altra font d’intranquil·litat i malestar. Aquest context de dificultat creixent per fer front a la càrrega financera en un escenari de tipus d’interès creixents constitueix una altra de les preocupacions socials emergents.

QÜESTIONAMENT SOCIAL D’ALGUNS ASPECTES DE LA POLÍTICA D’HABITATGE

443 A aquestes pors i riscos, s’hi suma un qüestionament creixent de certs aspectes de la política de l’habitatge. L’opinió dominant és que els poders públics han estat uns anys de vacances en el tema de l’habitatge, confiant en què unes condiciones laxes de finançament i una oferta elevada d’habitatge serien capaces per elles mateixes de donar resposta a totes les necessitats, sense haver de tenir en compte l’augment de l’escletxa existent entre l’increment dels preus i l’estancament de les rendes. 444 Davant d’un mercat desbocat, fins i tot els responsables públics reconeixen ara actuar amb una certa improvisació davant la urgència de donar resposta a una necessitat social cada cop més intensa. Una necessitat que no respon a un desequilibri temporal del mercat. D’aquí que es reclami que els poders públics situïn el problema de l’habitatge com una prioritat de la seva acció pública.

445 També està emergint un corrent d’opinió que tendeix a diferenciar el dret a l’habitatge (entès com un dret a un allotjament digne i assequible) del dret a un habitatge de propietat. D’aquí que hom comenci a qüestionar que els poders públics promoguin de manera prioritària l’accés a l’habitatge de protecció oficial de propietat. Aquesta fórmula, que a més de beneficiar a molts pocs, és vista com una font d’iniquitat i de greuges comparatius (a causa dels seus mecanismes d’assignació), és menys valorada que l’opció d’usar aquests mateixos recursos públics per promoure un parc d’habitatge social de lloguer.

CONSENSOS EXISTENTS AL VOLTANT DEL PROBLEMA DE L’HABITATGE A BARCELONA

446 Més enllà d’aquest malestar i qüestionament ciutadà respecte de l’habitatge, la radiografia de les percepcions dels barcelonins que s’ha dut a terme del procés participatiu desenvolupat en el si del Consell de Ciutat, en l’enquesta qualitativa a líders d’opinió i en les reunions del grup d’experts, permet identificar coincidències i consensos amplis sobre els diagnòstics i les propostes de solucions al problema de l’habitatge a Barcelona. Creiem que aquesta és la conclusió que s’extreu d’una lectura atenta de la Part III del


116

Llibre Blanc, en el qual s’inclouen les síntesis de les deliberacions realitzades en el si de la Comissió d’Habitatge del Consell (capítol 10 de la part III del Llibre Blanc) i de l’Informe de Resultats de l’Enquesta a Líders d’Opinió (capítol 11, de la part III del Llibre Blanc). Ambdues investigacions constitueixen un mosaic de percepcions i preferències diverses, lògicament no sempre coincidents. Això no obstant, en conjunt, permeten visualitzar l’existència d’un cert consens ciutadà sobre els diagnòstics, les pors i les preferències de polítiques:

Percepcions ciutadanes sobre el problema de l’habitatge • L’opinió generalitzada dels ciutadans de Barcelona és que

l’habitatge constitueix un greu problema que està adquirint perfils de malestar social creixent associat a la percepció que l’habitatge profunditza les desigualtats socials i introdueix riscos d’exclusió per a alguns col·lectius amb escassos recursos, en particular el dels joves en edat d’emancipació i la gent gran, o amb necessitats especials d’habitatge.

• La causa del problema es relaciona amb el fort increment dels

preus de l’habitatge i amb la dificultat o impossibilitat d’accés a un habitatge digne i assequible per a un nombre creixent de persones els recursos de les quals creixen a un ritme molt inferior al dels preus.

• Importància creixent de les noves necessitats d’habitatge

vinculades a les noves tipologies de llars relacionades amb joves emancipats que viuen sols, famílies monoparentals, llars unipersonals, divorciats, parelles sense vincles o de fet, famílies amb pocs membres, immigrants, llars amb diversos nuclis, persones i llars amb necessitats específiques d’habitatge (com per exemple llars amb discapacitats), etc.

• També hi ha una percepció generalitzada que tant el parc existent

d’habitatges com la nova oferta no responen a aquestes noves necessitats, tant pel que fa a la seva tipologia com a la seva grandària, associades a aquestes noves tipologies de llars.

• Es concedeix una gran importància a l’escassetat del parc

d’habitatge de lloguer, especialment d’habitatge social de lloguer. Riscos i pors ciutadans al voltant de l’habitatge • El problema de l’habitatge, percebut d’aquesta manera, dóna peu

al fet que s’expressin pors davant riscos com ara la possible “expulsió” de la ciutat dels residents amb menys recursos i davant del fet que es puguin estar produint fenòmens d’exclusió i polarització social a causa de l’habitatge, o de sobresaturació i ocupació d’infrahabitatges per part d’immigrants.

• En les consultes apareix també la preocupació davant la

possibilitat que s’estiguin produint conductes d’assetjament o “mobbing” immobiliari (especialment amb gent gran) o de discriminació a immigrants en l’accés al lloguer d’un habitatge.


117

• Un altre tipus de por és la possibilitat que a la ciutat hi hagi un

nombre elevat d’habitatges buits. No obstant això, tal com pot comprovar-se en la Part III del Llibre Blanc, aquest tipus de por sorgeix més en el si del Consell de Ciutat que no pas en l’enquesta a líders d’opinió i a experts.

Preferències ciutadanes sobre el model de ciutat i la manera d’entendre el dret a l’habitatge

• En les consultes ciutadanes que s’han dut a terme en el procés del

Llibre Blanc apareix una preferència ciutadana àmpliament compartida per un model de ciutat urbanísticament compacta, socialment diversa i mixta des de la seva composició econòmica, en què els barris juguen un paper important en la cohesió social de la ciutat.

• Hi ha una demanda social de reforma de la normativa urbanística

per afavorir la rehabilitació i l’oferta de nou habitatge adaptat a les noves necessitats d’habitatge que comporten els profunds canvis demogràfics, socials i culturals.

• Hi ha un consens ciutadà sobre la necessitat de diferenciar el dret

a un allotjament digne i assequible de l’accés a un habitatge de propietat.

• De les consultes, també se’n desprèn un ampli descontentament

amb la manera actual d’adjudicació de l’Habitatge de Protecció Oficial (HPO), associat als problemes d’equitat que, en alguns casos, planteja l’HPO de propietat, especialment el de promoció privada. La majoria dels consultats diu conèixer casos d’atorgament o d’ús d’aquests habitatges que no es corresponen amb les seves finalitats socials.

• Així mateix, hi ha una demanda social desatesa en relació amb la

necessitat de disposar o d’adaptar habitatges a situacions diverses. Cal disposar de més habitatges per als diversos casos de discapacitat (“accessibles” físicament, és a dir, que compleixin els criteris de “visitabilidad” per possibilitar el pas de cadires de rodes, o amb sistemes acústics o lluminosos en cas de problemes visuals o auditius), o bé per a situacions socials extremes, com els habitatges tutelats per a drogodependents o altres col·lectius en greu risc d’exclusió social.

• La política d’habitatge es percep com una de les polítiques més

importants per evitar els riscos d’exclusió i segregació, i per garantir la cohesió social i territorial. En aquest sentit, hi ha un consens ciutadà ampli en el fet que la intervenció pública ha d’anar adreçada de manera prioritària a constituir un parc públic d’habitatge de lloguer de preu assequible.

La nostra opinió és que aquests elements de coincidència en les percepcions dels barcelonins sobre el problema de l’habitatge poden ser la base de partida per a un possible pacte social sobre habitatge a Barcelona.

l’habitatge a barcelona · 2008-02-13 · antón costas comesaña, d’acord amb els següents...

Documents