l'agulla, 078

16
L’ A G U L L A Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: [email protected] Bloc: www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada Febrer 2012 - Any XVII - Número 78 Quaresma d’esquerres Aquest número de L’Agulla surt a punt de començar la Quaresma. I què podrem dir, des d’una revista que es defineix com a cristiana i d’esquerres, sobre un temps que va associat a pràctiques que porten implícit, en el fons, el plantejament que per plaure Déu cal rebutjar les coses bones que hom pot trobar a la vida i sotmetre’s alhora a disciplines fixades per altres? Potser la cosa més important serà recordar una obvietat: que la Quaresma és el temps de preparació de la Pasqua, és a dir, el temps destinat a fer que la vida personal i comunitària es renovin per tal que la celebració de l’alliberament ple que veiem realiꜩat en Jesús no sigui una hipocresia. Per tant, la Quaresma serà refermar amb la màxima intensitat tot allò que condueixi, personalment i col·lectivament, a viure una vida més alliberada. En el nivell personal, la tradició parla de tres tipus d’actuacions o actituds: la pregària, o sigui prendre’s més seriosament que Déu és un element clau per donar gruix i consistència a la vida i dedicar-li temps; el dejuni, o sigui la capacitat de renunciar a determinades coses per buscar allò que és realment important; i l’almoina, o sigui donar d’allò que és nostre –diners, o temps, o atenció, o el que sigui– als qui ho necessiten. En el nivell col·lectiu, en canvi, la tradició no diu gran cosa, perquè aquest és un nivell que abans no acostumava a plantejar-se. Però la tercera actitud o actuació del nivell personal que hem esmentat abans, sens dubte que ofereix molt de camp per córrer. L’almoina, més enllà del mal so de la paraula, entesa des de l’àmbit col·lectiu serà tota aportació i tota dedicació al servei de l’alliberament que tinguem a mà o que siguem capaços de buscar. L’objectiu és la vida nova de Jesús, la humanitat alliberada que Jesús viu i mostra. Un objectiu, sens dubte, molt d’esquerres.

Upload: lagulla

Post on 28-Mar-2016

247 views

Category:

Documents


3 download

DESCRIPTION

 

TRANSCRIPT

Page 1: L'Agulla, 078

L’ A G

U L L

A

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: [email protected] Bloc: www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Febrer 2012 - Any XVII - Número 78

Quaresma d’esquerresAquest número de L’Agulla surt a punt de començar la Quaresma. I què podrem dir, des d’una revista que es defineix com a cristiana i d’esquerres, sobre un temps que va associat a pràctiques que porten implícit, en el fons, el plantejament que per plaure Déu cal rebutjar les coses bones que hom pot trobar a la vida i sotmetre’s alhora a disciplines fixades per altres?

Potser la cosa més important serà recordar una obvietat: que la Quaresma és el temps de preparació de la Pasqua, és a dir, el temps destinat a fer que la vida personal i comunitària es renovin per tal que la celebració de l’alliberament ple que veiem realitzat en Jesús no sigui una hipocresia.

Per tant, la Quaresma serà refermar amb la màxima intensitat tot allò que condueixi, personalment i col·lectivament, a viure una vida més alliberada.

En el nivell personal, la tradició parla de tres tipus d’actuacions o actituds: la pregària, o sigui prendre’s més seriosament que Déu és un element clau per donar gruix i consistència a la vida i dedicar-li temps; el dejuni, o sigui la capacitat de renunciar a determinades coses per buscar allò que és realment important; i l’almoina, o sigui donar d’allò que és nostre –diners, o temps, o atenció, o el que sigui– als qui ho necessiten.

En el nivell col·lectiu, en canvi, la tradició no diu gran cosa, perquè aquest és un nivell que abans no acostumava a plantejar-se. Però la tercera actitud o actuació del nivell personal que hem esmentat abans, sens dubte que ofereix molt de camp per córrer. L’almoina, més enllà del mal so de la paraula, entesa des de l’àmbit col·lectiu serà tota aportació i tota dedicació al servei de l’alliberament que tinguem a mà o que siguem capaços de buscar.

L’objectiu és la vida nova de Jesús, la humanitat alliberada que Jesús viu i mostra. Un objectiu, sens dubte, molt d’esquerres.

Page 2: L'Agulla, 078

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumariAny XVII. Número 78

febrer 2012Periodicitat:

5 números l’any.Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

[email protected]èfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Veure, mirar

03 Romuald Grané, molts anys buscant l’home nou. J Lligadas

05 Crisi i recomposició industrial (I). S. Clarós

07 Després de vint anys. R. Bassas

08 En defensa de la comunicació local. M.J. Hernàndez

09 Maratons, polítiques, socis. M. Solé

LA PALMERA I LA FONT

10 El finançament de l’Església Catòlica a Espanya, les aportacions de l’Estat. J.M. Jubany

11 Exèquies i clero. J. Lanao

12 Capellans joves (i no tan joves). Q. Cervera

RECEPTES PER ANAR CANVIANT13 Brandada de bacallà a la crema. T. Jorge

13 Política. S. Clarós

a peu

13 Del balcó al sostre per les roques aspres. J. Pascual

15 Puntades

16 Per airejar el cervell

La frase del nostre Retall de l’últi-ma pàgina. Fotografiada a la llibre-ria Shakespeare de Paris, a tocar del Sena i de Nôtre Dame. Una llibreria que fa de molt bon visitar...

Page 3: L'Agulla, 078

3

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Potser algun subscriptor de bona memòria recordarà el títol que encapçala aquest article. És el de la primera entrevista que vam publicar a L’Agulla, en el número 1, l’octubre de 1996. Aquella entrevista la reprodu-ïm aquí a continuació, perquè l’entrevistat, Romuald Grané, va morir el passat 7 de gener, a Mataró, als 88 anys.

Jo l’havia conegut l’any abans, quan vaig anar a viure a Barce-lona, a Poblenou, i un dia em vaig arribar a la seu d’Inicia-tiva per Catalunya del distric-te de Sant Martí –on pertany Poblenou– per apuntar-m’hi. I allà, en una habitació plena de trastos que li feia de despatx, em vaig trobar amb un senyor gran, calb i amb bigoti, amb pinta de pa-gès, que em va donar totes les explicacions oportu-nes. Ell aleshores ja vivia a Mataró, a la Residència d’Avis de la Gatassa, on havia ingressat juntament amb la Flora, la seva dona, que patia Alzheimer. Però, com que abans havia viscut a Poblenou du-rant molts anys i s’hi sentia fortament vinculat, venia a Barcelona a assegurar la permanència d’al-gú al local del partit. I vam tenir ocasió de parlar molt, tant de la seva vida com dels seus planteja-ments. A l’entrevista ho trobareu reflectit. I podreu veure que és un de tants personatges admirables,

Romuald Grané,

molts anys buscant l’home nouJosep Lligadas

militants, lluitadors fins al fi-nal, i que no surten als diaris. I podreu veure també que la seva militància li donava peu a reflexionar sobre molts temes que continuen perfectament actuals.

En aquella època, ell ja comen-çava la seva lluita perquè les residències de gent gran no es convertissin, deia ell, en pre-ta-natoris. És a dir, que no només hi poguessin entrar persones que ja no es poguessin valdre, sinó també, com va ser el seu cas, gent gran que mantingués la capacitat de fer coses, per do-nar-se vida mútuament. Però realment, la batalla cada cop la

veia més perduda, ja que a les administracions això no semblava interessar-los gens, i cada cop pesava més l’afany d’estalviar diners fos com fos.

I després, la seva gran lluita ha estat la de la mort digna. Ell, de fet, ha demanat, i aconseguit, estal-viar-se un seguit d’atencions mèdiques que allar-guen la vida sovint sense gaire sentit.

L’última cosa que vam rebre d’ell va ser la felicita-ció de Nadal que va enviar a la redacció de L’Agu-lla, amb una frase que deia: “Jo no sóc dels de bon cop de falç. Jo sóc més d’abraçades”.

Romuald Grané Vilaseca va néixer a Artés (Bages) el 1923, però als 4 anys els seus pares es van traslladar a Barcelona, al Poblenou. Militant històric del PSUC, ara continua dedicant molts esforços a l’acció po-lítica dins Iniciativa, al districte de Sant Martí, encara que viu a Ma-taró, en una residència pública, a causa de la malaltia de la seva dona. Sembla incansable, i incapaç de de-

sanimar-se. I anhela el treball con-junt de tota l’esquerra.

- Com vas anar a parar al PSUC?

- Jo em vaig començar a sentir comunista als 15 anys, just quan va acabar la guerra i vaig llegir els punts programàtics de la Fa-lange: vaig tenir clar que jo volia exactament el contrari. Tenia ga-nes de lluitar per un món sense

enfrontaments, sense guerres, sense classes. I el 1946 vaig en-trar en contacte amb la JSU [l’or-ganització juvenil propera al PSUC]. De fet jo el que buscava era el partit, però no el trobava, i vaig començar amb la JSU. Se-gurament no el trobava perquè jo només he treballat a jornal durant onze mesos de la meva vida, i per tant mai no he viscut

Page 4: L'Agulla, 078

4

l’ambient obrer i de classe, que és on podia haver trobat el partit. Als 16 anys ja vaig engegar un talleret de tapisseria, perquè era l’ofici que es podia engegar amb menys mitjans (fins i tot abans de la guerra ja havia experimen-tat el treball pel meu compte, venent capses de mistos a l’en-gròs per bars i botigues, perquè el meu pare s’havia quedat sense feina). I sempre he treballat així; i he anat tenint gent treballant per mi, i l’únic comunista del taller era jo…

Vaig contactar amb la JSU a través d’un amic que treballava a l’Esco-la Ràdio Maymó. I el 47 em van agafar, en una caiguda en cadena començada a l’Escola: a mi em van agafar per tenir una maleta de líquids inflamables (llavors no sabíem que es deien còctels mo-lotov). Vaig estar dos mesos a la presó, però vaig quedar pendent de condemna. (Abans d’estar a la JSU, el 1941, ja m’havien agafat per anar a buscar butlletins in-formatius al consolat anglès, però em van deixar anar de seguida). Després em van tornar a agafar el desembre del 49, cinc mesos. I el 54 vaig entrar a complir condem-na, cinc anys.

Romuald Grané té inacabables his-tòries per explicar, de tots aquells anys. No pararia mai de recordar fets, noms, esforços. També, el seu

casament el 1953 amb la Flora, amb la confiança que la condemna seria molt curta, esperant tenir fills quan sortís, i després la decisió de no te-nir-ne perquè es veien massa grans. I també els anys en què va ser apar-tat del partit a causa dels dogmatis-mes que periòdicament el sacsejaven en aquells temps durs.

- Què et movia, en totes aquestes lluites?

- Allò que vaig veure als 15 anys en llegir els punts de la Falange, que el món estava mal muntat,

que hi havia massa crims, massa abusos, massa injustícies, ho he pensat sempre. A Poblenou es veia que la gent passava gana, que no tenia feina, que vivia en barraques (urbanitzades, però barraques)… i el patiment de la guerra… Ara passa igual: mires per exemple Bòsnia, i veus el mateix; i a sobre, ara, a més, saps que darrere tot això hi ha el ne-goci dels fabricants d’armes.

A l’època de la dictadura es bar-rejava tot: el tema de la gana, de la llibertat, de Catalunya, de la democràcia. Amb això de Cata-lunya, però, cal dir que el que a nosaltres ens desmarca dels cata-lanistes de bandereta és que nos-altres volem més coses, volem una vida diferent per a tothom.

- Costa de lligar tot això amb l’ad-miració que sentíeu per la Unió So-

viètica en aquells temps… Tu eres estalinista?

- No ho sé pas. Quan vaig en-trar a la JSU érem marxistes, le-ninistes i estalinistes. Aquí tot era molt negre, i allò ho vèiem com la llum. Jo penso que si no haguéssim tingut aquell cert fa-natisme, no hauríem aguantat el partit com el vàrem poder aguantar, a diferència del que els va passar als socialistes o a Es-querra Republicana.

Ara l’estalinisme és matar gent o enviar-la als gulags. Llavors no ho era per a nosaltres: no en teníem pas, de ganes de matar ningú, i menys dels nostres (com després hem sabut de l’estalinis-me).

Hi ha també la qüestió del cul-te a la personalitat: necessità-vem gent que fos simbòlica, que representés el tot. Però això no era l’important, l’important era el que volíem aconseguir aquí. Nosaltres crèiem en el “nou home” de què es parlava a l’URSS (i per exemple sabíem que hi havia hagut el projecte, frustrat per la segona guerra mundial, que el pa i la llet fossin de franc: el pa i la llet, les coses bàsiques, no les possessions que s’acumulen)…

Aquest “nou home” m’il-lusionava llavors i m’il·lusiona ara, tot i que ara el veig més llu-nyà: com ho podríem fer perquè l’home realment es mogués no per l’or, per la competència, pel domini, sinó pel companyeris-me, per la cultura…? (Això del nou home també deu ser l’objec-tiu cristià, oi?).

- I com ho podríem fer?

- Canviar les circumstàncies, els criteris d’actuació, l’educació, la formació… Cal anar transfor-mant la societat, crear bases. I tenir molta paciència. Deixa’m dir, a més, que en les èpoques de la dictadura estàvem molt pitjor. Ara, malgrat tot, podem treba-llar per aconseguir això que de-

D’esquerra a dreta: Josep Lligadas, Romuald Grané, Jaume Elías i Montserrat Jordi a l’antic local d’ICV de Sant Martí

Page 5: L'Agulla, 078

5

sitgem. El primer pas seria, però, que la gent de l’esquerra mirés-sim de treballar més conjunta-ment en aquesta línia. Si no, això que jo anomeno el “Gran Adver-sari” (que no és l’Aznar ni el Pu-jol, és algú que està més enllà) ho té tot guanyat.

- Com veus el cristianisme?

- Jo vinc d’una família en què la meva mare era molt catòlica. Fins i tot va estar interna en unes monges fins als 15 anys. Era molt creient, i m’ho ensenyava. Però en venir a Poblenou va començar a estar malament amb els cape-llans, i després, a la postguerra, es va allunyar definitivament de l’Església. A Artés durant la guerra van matar molta gent, però després la dreta, amb el su-port dels capellans, es va venjar brutalment. La meva mare quan anava allà els preguntava que on era el perdó cristià, i li contes-taven que es deixés d’històries.

I jo tot això ho va viure molt de prop.

Després, a la JSU i al PSUC hi vaig viure un gran anticlericalis-me, diria jo que per culpa de les dues bandes. Jo anava a enterra-ments i no entrava mai a l’esglé-sia. Ara ja hi entro, perquè per sort tots hem canviat molt.

Jo continuo no essent creient. Però penso també en allò que deia Marx i que ningú no cita gaire: que si hi ha Déu ja el tro-barem, que si hem intentat fer el bé a la terra no ens dirà pas res de mal allà dalt. El cristianisme que no m’agrada és el que només pensa en el cel i no li importa la terra… I és que, a més a més, el Gran Adversari també ens ha pres el Crist que a mi m’interes-sa, el Crist home lluitador pels pobres.

- Per acabar: a què et dediques ara, quines coses t’importen més?

- Al Casal d’Avis de la residència on visc he mirat de col·laborar en moltes coses: teatre, actes de cara al benestar de la gent… D’això a la revolució que volíem pot sem-blar que hi ha molta distància, sembla ridícul. Però és allò que deia abans: es tracta de crear ba-ses. Aquesta tasca del Casal és la tercera de les meves prioritats.

La segona és Iniciativa, sobretot aquí a Sant Martí i també una mica a Mataró.

I la primera és la Flora, que té Alzheimer des de fa catorze anys. És dur, però jo diria que la meva formació marxista m’ajuda molt a posar-me davant la rea-litat i afrontar-la serenament. Jo intento viure bé amb aquesta re-alitat i fer el que pugui.

I per això la Flora apareix per exem-ple a la manifestació del Primer de Maig fins que se’n cansa, o al sopar dels seixanta anys del PSUC.

Josep Lligadas és escriptor

Crisi i recomposició industrial (I)Salva Clarós

“Aquesta crisi és de final de cicle productiu i energè-tic. Alerta dels excessos de les societats occidentals, i obre la porta al nou paradigma de la sostenibi-litat”

Si ens volem reconciliar d’alguna for-ma amb la crisi financera com a objec-te d’estudi i de comprensió, més enllà del fet tràgic que representen les seves conseqüències laborals, socials i políti-ques del dia a dia, hem de començar per entendre el model productiu actual, els seus fràgils fonaments, i no ignorar els ci-cles històrics del capitalisme. Proposo con-templar el moment actual com un moment de frontera que separa l’abans del després, procu-rant intuir com serà la sortida després del col·lapse i quines són les actituds que hem de prendre ja ara per anar dibuixant el nou escenari postcrisi.

En el sistema econòmic industrial, el que entra e n crisi és el concepte de producció. Els béns

produïts no són reproduïbles sinó que provenen de l’extracció d’uns recursos

que, en ser industrialment valoritzats, generen uns residus sense valor eco-nòmic. Aquí apareix un mite. El

creixement: créixer sobre la base extractiva acaba conduint al col·lapse per-què els recursos són limi-tats. Eufemísticament es parla de medi ambient en referència al balanç entre

els recursos prèvia valorització (medi natural) i els residus, quan aquests ja no tenen valor econòmic. Fer quadrar aquests balanços és precisament l’ob-jecte de l’economia (veure Jose Manuel Naredo). Posem un exemple: La producció (extracció) de

Page 6: L'Agulla, 078

6

petrolis es va estabilitzar fa alguns anys en uns 85 milions de barrils diaris (IEA) mentre la demanda, que va en augment, ja no podrà ser satisfeta per-què els pous no donen més de si. El balanç final d’aquest procés industrial és l’emissió de contami-nants i l’escalfament global, al marge de la pèrdua del recurs energètic perquè tot i que l’energia no desapareix es degrada. Tenim un problema que desencadenarà més tard o més d’hora una crisi.

D’aquest mite n’és filla l’època d’expansió i de ben-estar posterior a la depressió econòmica dels anys 30. Sovint s’ha posat l’automòbil com a símbol de la segona revolució industrial associada al progrés, l’eclosió de les classes mitja-nes, la societat del benestar, el model de producció fordista... L’energia del petroli, un recurs barat i d’elevada densitat energè-tica va fer pos-sible la produc-ció en m a s s a , la cons-t r u c -ció de g r a n s i n f r a - estructures i l’expansió del transport a escala planetària. Junt al progrés generat, aquell model industrial del segle XX anava progressivament soscavant els seus propis fonaments econòmics per insostenible.

La crisi actual és la porta de sortida d’aquell mo-del i alhora d’entrada cap a un nou paradigma: la sostenibilitat. La nova revolució tecnològica, que inicià el seu procés d’instal·lació caps els anys 70 de la mà de la microelectrònica i la informàtica, el que anomenem avui les TIC, pren ara el relleu amb l’energia procedent de fonts renovables, de la mateixa manera que el petroli i el model industrial fordista reemplaçaren la primera revolució indus-trial i la seva font energètica, el carbó, que donà lloc als vapors fabrils, al ferrocarril i a l’enginyeria del ferro i de l’acer.

És en aquest moment, coincidint el recanvi tecno-lògic amb uns símptomes que són indicadors de la necessitat inajornable d’un canvi de paradigma (augment progressiu del preu de l’energia, evi-dència d’un canvi climàtic, auge d’economies emergents amb important càrrega demogràfi-ca...) que es produeixen fortes tensions finan-ceres que desembocaran en una depressió econòmica. Les tensions es produeixen, amén de circumstàncies conegudes, en el marc d’un reposicionament del capital in-

ternacional que emigra cap a inversions futuribles, i que eventualment es refugia en inversions opor-tunistes, altament especulatives –el que s’ha ano-menat economia de casino– provocant bombolles financeres que necessàriament tard o d’hora escla-ten produint els efectes que veiem.

Durant els darrers anys del passat segle grans cor-poracions transnacionals dels sectors més madurs de l’economia (General Motors, Sony, Kodak...) van veure com fins i tot amb independència dels seus resultats o dividends el capital financer migrava cap a altres valors de la nova economia. En caure les

seves cotitzacions a la borsa i amb dificultats per a captar recursos, aquestes Companyies, sota la pressió dels accionistes i mitjançant con-sells de direcció molt ben pagats i suficient-ment distants per desvincular-se humana-ment dels cruels efectes de les seves ordres,

emprengueren reestructuracions empresari-als que comportaren pèrdues massives de llocs

de treball i un enduriment de les condicions labo-rals. Eren les darreres fuetejades d’una bèstia que s’esllanguia mentre no paraven de créixer fulgu-rantment les gaseles del nou paradigma industrial: Apple, Microsoft, Google, Cisco...

Es magnificà una irracional expectativa de canvis transcendentals en l’horitzó del nou segle. S’anava inflant la bombolla de les “puntocom”, fins que el març del 2000 va rebentar desplomant-se la cotitza-ció del Nasdaq, l’índex d’empreses tecnològiques del Wall Street, provocant el tancament d’empre-ses i la ruïna d’inversors. Les convulsions finan-ceres no es van aturar aquí sinó que continuarien, i el 2007 la fallida del banc Leeman Brothers (per les hipoteques subprime), provocava un col·lapse financer mundial i posterior recessió.

Salvador Clarós és sindicalista

Page 7: L'Agulla, 078

7

Ara farà un any, més o menys, vaig dir que ja n’hi havia prou. Feia temps que ho estava parlant amb els meus amics i companys de més confiança, amb l’Alcal-de, amb la meva parella i amb la meva família: vint anys són massa, els deia, m’estic fent gran, he de fer-me un lloc al mercat la-boral abans no sigui massa tard i, això també, els darrers quatre anys –convulsos i massa expo-sats per mi– hi van ajudar. Hi havia pensat altres vegades, però aquesta vegada anava en sèrio.

Vaig començar molt jove, amb 22 anys, a fer de regidor, uns quants abans ja a ‘fer política’. Pensava, encara que no ho formulava així, que ser d’esquerres està molt bé... però treballar per un món com m’agrada precisa de tres coses: un acord ampli amb els que més o menys coincideixen amb tu, una organització que els aplegui i ho projecti i una voluntat de ser majoria. I posar-s’hi.

Per la raó que fos, vaig acabar a la llista de l’ajuntament. He passat per moltes responsabilitats. He comès moltíssims errors i he patit força... però també he après mol-tíssim, he tingut oportunitats de contribuir una mica a fer aquella societat que volia, i m’ho he pas-sat molt bé fent-ho. També m’he sentit estimat, encara que Maqui-avel deia que és millor ser temut que estimat... i sospito que alguns m’han temut i m’han odiat for-ça. Contra el que es diu, crec que aquests sentiments contradicto-ris són inherents, almenys, en la meva manera de veure el món i la política. No crec en la política mel·líflua i reconec que em va la marxa. Crec que polemitzar (fer ‘ombres’) serveix per veure millor el “volum” de les coses... i per re-conèixer l’altre almenys com algú que pot polemitzar amb tu en la

Després de vint anysRamon Bassas

“representació del conflicte” que és la política democràtica. Tam-bé en això hi ha la descoberta de l’“altre”... com passa amb la boxa.

M’ha agradat aquesta part: m’he passat bona part del temps pac-tant i l’altra batallant. Entre-mig, miro les coses que hem fet i n’estic molt orgullós. Fins i tot ara que costa pagar-les. Sense determinades apostes estratègi-ques no hi pot haver cap tàctica substitutòria i, sobretot, cap camí de recuperació. M’agrada haver contribuït a retenir talent (i llocs de treball), a haver fet barris més habitables i segurs, a llançar-nos en projectes col·lectius, a fer can-vis i reformes.

Quan vam perdre les eleccions vaig decidir deixar també la meva responsabilitat a la direcció local del meu Partit, a la qual es-tava vinculat també feia bastants lustres. No tenia prou temps per a la ingent feina que calia fer i vo-lia forçar alguns canvis... encara que no sé si arribaran. Dic això perquè quan era primer secretari em vaig preocupar d’un aspecte en què no vaig tenir èxit. Em pre-ocupava (i em preocupa) llençar per la borda allò que en diuen el

‘capital polític’ dels companys que, havent ocupat determina-des responsabilitats polítiques, les deixen per diferents motius. Com que vaig començar tan in-expert, valoro molt l’experiència. No me’n vaig sortir perquè no vam saber trobar-ne la mane-ra. Mira, a mi, l’experiència que acumulo, inclosa la negativa, em va molt bé personalment. Per la feina que faig ara, per exemple, fent tasques de comunicació per a una editorial que ja admirava... Però m’agradaria moltíssim, un dia o un altre, retornar el que la ciutat m’ha donat, dins i fora del meu partit. A mi i a molts altres, ens consta. A veure si ho aconse-guim.

Finalment –i acabo– em pregun-to com visc tot això com a cristià. Crec que ja ho he dit, una mica i, de fet, m’ho pregunto des del primer dia. Destaco només dos aspectes. En primer lloc, en un lloc on veus tanta gent, m’ha interpel·lat força el descobriment de l’altre, com deia, d’algú concret amb noms i cognoms, a tot arreu, a l’autobús, al teu despatx de l’ajuntament, a una reunió amb veïns... fins i tot entre les tropes enemigues (i el més difícil és ‘estimar els enemics’, com ja sabia Jesús). I, en segon lloc, quan m’angoixava una mica el canvi de vida, no sabent ni on aniria a treballar ni de què viu-ria, vaig pensar en una altra de les coses complicades que Jesús ens proposa: “Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni re-cullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells?” (Mt 6,26). Doncs això, en aques-tes coses difícils i complicades (és a dir, senzilles), penso quan algú em pregunta sobre com ho visc com a cristià.

Ramon Bassas ha estat durant 20 anys regidor del PSC a Mataró

Page 8: L'Agulla, 078

8

Si fa mig any es parlava dels mitjans de comunicació local que hi havia en perill a Catalunya, la confecció dels pressupostos municipals del 2012 n’ha enterrat ja uns quants. La llista és llarga i afecta mitjans de totes les comarques catalanes: ràdios, televi-sions i revistes. I a molts mitjans que es mantenen hi ha retallades dràsti-ques de plantilla, amb la meitat del personal al carrer, o retallades dràs-tiques de sous, en un context de sa-laris que en la majoria dels casos no arriben a ser mileuristes.

Crec que els periodistes que subsistim en mitjans locals municipals, ho hem d’agrair a dues circum-stàncies que, necessàriament, s’han hagut de donar alhora. La primera és haver aconseguit ser neces-saris i creïbles com un autèntic mitjà de proximitat per al conjunt de la societat, donant veu a les forces polítiques locals i, en la mateixa mesura, donant veu a tota la xarxa de realitats que conviuen en un po-ble o ciutat, aconseguint que els ciutadans i entitats socials comptin amb el mitjà i el mitjà compti amb ells. La segona circumstància, inseparable de la pri-mera, és que els treballadors ens haguem implicat plenament, i que els responsables polítics i tècnics hagin actuat amb prudència, evitant creixements excessius dels mitjans que després els han fet eco-nòmicament insostenibles quan les arques munici-pals s’han buidat. Val a dir, però, que també hi ha mitjans locals on totes dues circumstàncies s’han donat i ara també es veuen abocats al tancament, ar-rossegats per les immenses dificultats econòmiques de molts ajuntaments.

Tal i com recorda el Col·legi de Periodistes de Ca-talunya, aquests mitjans de comunicació locals i de proximitat, molts d’ells nascuts amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, són un dels principals actius de la comunicació allà on estan implantats. Són necessaris per la pluralitat informativa i el ser-vei públic a la ciutadania, i els seus continguts no es podrien oferir mai des de cap gran empresa de comunicació. I aquesta visió de servei públic, d’ac-tiu per la cultura i la cohesió social, és una realitat arreu de Catalunya, com per exemple han expres-sat en un manifest de defensa dels mitjans locals de Manlleu (Osona): “És desolador que es vulgui veure el periodisme, exclusivament, des d’una òptica empresari-al. D’aquesta manera, es resta importància al seu paper social, cultural i integrador. Moltes decisions polítiques estan canviant les redaccions periodístiques per gabinets

de premsa.” O aquesta reflexió al Di-ari d’Anoia, que comparteixo plena-ment: “En l’era de la globalització cor-rem el risc d’estar informats al minut del que passa a les primàries republicanes dels Estats Units i no tenir ni idea del que passa al poble del costat o al nostre propi barri.”

Val a dir també que en alguns casos, s’han vist els mitjans locals com una simple escola de formació. Jo sem-pre he defensat els molts periodistes que, formats a la universitat, hem

apostat professionalment per la comunicació local perquè hi creiem. A l’igual que hi ha metges que aposten per treballar a un ambulatori més que a un gran hospital, o professors que prefereixen una escola rural a un gran centre educatiu, o capellans que mai canviarien la parròquia de barri per una gran catedral, molts periodistes hem reivindicat la validesa i la professionalitat dels mitjans locals. Si neva, qui informa del que passa més a prop? Si estem pendents de la construcció de l’edifici de l’institut, què diuen els professors i alumnes? Si hi ha una epidèmia de grip o canvis a l’ambulatori, què explica la directora del nostre CAP? Si hi ha una iniciativa solidària, com es transmet als que viuen al mateix poble perquè hi donin suport? Si una àvia fa 100 anys, quantes coses pot explicar a tot el poble a través de la ràdio? Si hi ha un debat ciutadà, quin altaveu tindrà? Qui entrevistarà el gran golejador de l’equip local? Qui donarà veu als nens i joves perquè descobreixin la ràdio i diguin les seves opinions? I naturalment, qui emetrà en directe el ple municipal (on es prenen les decisions que ens afecten més a prop) i qui entrevistarà tots els portaveus polítics? Són exemples, no rebuscats, sinó d’aquesta mateixa setmana, en una ràdio mu-nicipal, on treballem sis persones contractades i en un municipi de 26.000 habitants. Ens considerem ben valorats professionalment i humanament per la ciutadania i pel consistori, els oients participen a la programació de forma activa i el comerç local compta amb l’emissora per anunciar-se. Esperem poder seguir fent camí, amb la resta d’emissores i mitjans locals per ajudar a construir una societat més informada i més cohesionada, on allò que pas-sa a prop tingui tant o més valor informatiu que el que passa a l’altra banda del planeta.

Maria-Josep Hernàndez és periodista a Ràdio Pineda. Ha estat guanyadora dels premis Ràdio Associació de Catalunya al

millor programa de ràdio local (2005) i el Rosalia Rovira al millor programa informatiu i divulgatiu (2006).

En defensa de la comunicació localMaria-Josep Hernàndez

Page 9: L'Agulla, 078

9

He de confessar que no sóc gai-re amiga de les maratons de TV3 o, en general, del finançament de qüestions imprescindibles per l’única via de la generositat. Reconec que, a part dels indub-tables guanys econòmics que s’obtenen, es guanya en sen-sibilització sobre qüestions que sovint queden ama-gades, es dóna protago-nisme a col·lectius massa oblidats o desconeguts, es treballa la cohesió so-cial i la veritat és que vivim en una societat encara rica, que pot permetre’s aquestes mostres de generosi-tat a les quals ningú no és obligat.

Ara bé, dues coses m’incomoden de les maratons: una, que si es tracta de temes fonamentals, no s’hau-rien de deixar a la generositat atzarosa i depenent de l’humor de la gent i del carisma i la pro-fessionalitat dels treballadors de TV3. Haurien de comptar amb una política pública, a tra-vés dels impostos i a través dels pressupostos, que els donés un clar suport. I l’altra, el sentiment d’autobombo que destil·len les maratons l’endemà. En regalima una autosatisfacció que a mi em produeix urticària, sobretot per-què vivim en una societat clara-ment injusta on la desigualtat ja fa molts anys que creix i creix.

Hi ha gent que està en contra de les donacions voluntàries per-què opina que tot s’hauria de resoldre a través de la política. Jo no, jo penso que la màquina política, per bona que sigui (que no ho és), és lenta per definició i va pel broc gros i no per la com-plexitat de les coses i la filigrana de les situacions que viuen les

Maratons, polítiques, socisMercè Solé

persones. Sóc partidària, doncs, dels donatius voluntaris per cau-ses diverses. Però em sembla que a Catalunya (a diferència d’altres poblacions de la resta d’Espa-nya) ens costa molt fer-nos socis de les entitats. Quan treballava a Càritas, era una constant veure que la gent està disposada a do-nar “a cop de cor”, quan vol, però que li costa molt més convertir en habitual una col·laboració econòmica, per transparent que sigui l’entitat a la qual ajuda. Ara més que mai aquesta actitud em sembla un error. Les entitats so-cials veuen créixer les seves ne-cessitats de forma desmesurada i segur que les subvencions no solament no creixen en la ma-teixa proporció sinó que proba-blement tendeixen a disminuir. Només una política sostinguda de socis els pot aportar la segu-retat que necessiten per tirar en-davant els seus projectes. Amb Marató o sense, jo crec que això és el que cal promoure i no tant un esforç esporàdic.

Dit això, he de dir que em miro amb ràbia l’anunciada Marató de la pobresa, sembla que promo-guda per un govern insensible que ha causat ell sol més pobresa que ningú en els darrers trenta anys, emparant-se en les sacro-

santes llei del mercat. És el que em fa pensar veure que, per exemple, els beneficiaris de la Renda Mínima d’Inser-ció que també ho són de la llei de la dependència hagin hagut de renunciar a una de les dues coses. O sigui que has de triar si ets vulnerable socialment o bé si ho ets per raons de salut. Però sembla que totes dues coses no po-

den ser. Per decret. Com si depengués de la voluntat dels interessats.

Potser faci un donatiu per la Marató. M’ho pensaré. Però em sembla terrible el pas de l’Estat de Benestar al de la Beneficència. Encara prou que, pel que he vist, al darrere de la Marató hi ha en-titats solvents i que treballen per-què la gent se’n surti, més enllà d’accions purament assistencials –i necessàries ara com ara– com el Banc d’Aliments que, amb tots els respectes, massa sovint té més de “placebo” que de suport real a les economies familiars. Cal jugar fort en la promoció de les persones, en la política d’ha-bitatge públic, en la creació de llocs de treball estables i dignes, en l’educació.

Per assolir tot això, per què no apugen els impostos i mante-nen les prestacions per als més vulnerables? Aquesta és la ve-ritable solidaritat, maratoniana de debò, perquè no es limita a un cap de setmana. I, si us plau, feu-vos socis d’alguna entitat so-lidària!

Page 10: L'Agulla, 078

10

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

En els anys 70 del darrer segle, la diòcesi de Barcelona establí el Fons Comú Diocesà. La fi-losofia que inspirà la creació d’aquest Fons era que hi hagués transparència en l’economia de l’Església diocesana; facilités la comunió de béns entre les comu-nitats, així les parròquies amb més ingressos ajudessin al man-teniment en les comunitats més pobres; i assegurar un sou digne i igual a tots els sacerdots dio-cesans. El Fons Comú Diocesà, amb algunes limitacions, va ser un pas endavant i important en l’administració dels diners di-ocesans. Un dels desigs en els promotors del Fons Comú Dio-cesà, era que fos una eina útil per arribar a l’anhelat autofinan-çament eclesial, i d’aquesta ma-nera no haver de dependre de les aportacions estatals. Malgrat les bones intencions dels promo-tors del Fons Comú Diocesà, en aquests moments encara no s ‘ha arribat a la desitjada indepen-dència econòmica de l’Estat. Les diòcesis espanyoles, i també les catalanes, depenen, en part, de les aportacions estatals.

Aquesta situació de dependència genera un malestar en diversos sectors de la societat, i també per part d’alguns grups creients. De forma cíclica sorgeixen algunes campanyes en contra de l’aju-da estatal a l’Església Catòlica. Aquestes campanyes són orga-nitzades per col·lectius diversos. Algunes des de grups en pro de la laïcitat de l’Estat: per a aquests col·lectius, l’Estat és laic i les re-

El finançament de l’Església Catòlica a Espanya, les aportacions de l’Estat

Josep M. Jubany

ligions són un assumpte privat, i són els membres de les diverses confessions els qui han de man-tenir les institucions religioses; altres campanyes sorgeixen des de l’interior de la mateixa Es-glésia, desitjosos de trencar tot lligam amb l’Estat, i en especial amb els governs de torn, ja que això im-pedeix aparèixer com una Església lliure i inde-pendent dels go-verns.

Sense fer-ne una exposició exhaus-tiva, exposaré al-gunes conside-racions que cal tenir present per fer-ne una valoració objecti-va.

L’article 16 de la constitució es-panyola de 1978 estableix que els poders públics: “mantendrán las consiguientes relaciones de coo-peración con la Iglesia Católica y las demás confesiones”. El gener de 1979, se signà un acord entre la Santa Seu i l’Estat Espanyol (acord de rang de Tractat Inter-nacional, aprovat pel Parlament Espanyol l’octubre de 1979) on s’estableix: “El Estado se com-promete a colaborar con la Igle-sia Católica en la consecución de su adecuado sostenimento económico, con respeto absoluto del principio de libertad religio-sa” (art. 11).

Fruit d’aquell acord, es globalit-zava en una única quantitat les distintes ajudes que fins aquell

m o -ment re-

bia l’Església, i s’establia

un perío-de de tres anys per i m p l a n t a r el sistema d’assignació t r i b u t à r i a (la famosa c r e u e t a ) . Desprès hi va haver

tot un seguit

de nego-ciacions i canvis en la

legislació, fins a arribar als pres-supostos del 2007, en què s’es-tableix que el coeficient d’assig-nació tributària a l’Església serà del 0’7%, i l’Estat no aportarà cap altra quantitat. Cal recordar que a partir del 2006, i d’acord amb la normativa de la Comissió Europea, l’Església deixà d’estar exempta de pagar l’IVA.

A més d’aquesta aportació di-recta, existeixen altres ajudes indirectes, com pot ser un règim fiscal propi per a l’Església, rè-gim de què gaudeixen altres ins-titucions no lucratives, que estan regulades per la llei del mecenat-ge de l’any 2002. I les deduccions per a la renda que reben els do-natius a entitats no lucratives, en les quals també hi és inclosa l’Església.

Page 11: L'Agulla, 078

11

Tot i que és molt important la quantitat aportada per l’Estat, aquest cobreix tan sols un 20% de les despeses ordinàries de l’Església. Despeses generades per pagar la seguretat social del clergat, nòmines, etc. L’altre 80% és cobert per donatius, ingressos propis de l’Església, rendiments del patrimoni eclesiàstic etc.

Cal dissipar una confusió, que molt sovint es troba en els es-crits que demanen la supressió a l’Església de l’ajuda econòmi-ca de l’Estat. Confusió origina-da perquè posen en un mateix sac les quantitats que l’Església rep per la seva organització i la que reben institucions vincula-des a l’Església, com poden ser escoles concertades, hospitals, Càritas, asils, entitats que treba-llen en el quart món i un llarg etc. Aquestes ajudes no són cap privilegi per a l’Església i neces-siten els mateixos requisits per obtenir-los que qualsevol enti-tat no confessional i que tingui uns objectius semblants. I sense menystenir cap entitat, cal dir que en moltes institucions ecle-sials, especialment les que tre-

ballen en el camp del més desa-favorits, amb menys pressupost poden oferir més serveis, ja que compten amb un estalvi gran en el pressupost de personal, gràci-es al voluntariat. Això es fa molt evident si comparem una entitat privada concebuda com un le-gítim negoci, amb entitats sense afany de lucre, com són la majo-ria de titularitat eclesial.

Capítol a part, són les subven-cions que rep l’Església per la conservació del seu patrimoni arquitectònic o artístic. Aquest patrimoni, si bé la titular és l’Es-glésia, en gaudeix tothom i molt sovint és la principal atracció tu-rística de molts pobles i ciutats, i forma part de la història comu-na.

També hi trobo a faltar en els manifestos en contra, que hi hagi algun estudi comparatiu de les ajudes que rep l’Església espanyola de l’Estat, i les ajudes que es reben en altres països eu-ropeus. En tots els països d’Eu-ropa, l’Església rep aportacions directes o indirectes de l’Estat. Bé sigui per via directa, o bé si-

gui per deduccions fiscals, des-gravacions dels donatius, o com en el cas de França, que moltes vegades es posa com a exemple d’Estat laic, en el manteniment de tots els centres de culte cons-truïts abans del 1905, ja que són de propietat estatal.

Personalment crec que l’Esglé-sia, a casa nostra, no pot deixar de conscienciar a tots els creients per arribar a l’autofinançament. I hauria d’eradicar algunes praxis de captació de fons, com pot ser la de buscar espònsors, entre les grans fortunes o grans empreses, per actes extraordinaris, com va ser la Jornada Mundial de la Jo-ventut del passat estiu.

I en tot cas, totes les ajudes que rebi l’Església, haurien de ser homologables a les que reben altres confessions religioses amb presència significativa en el país. Això no està renyit que insti-tucions eclesials rebin subven-cions, no per ser confessionals, sinó per la missió que realitzen.

Josep M. Jubany és delegat diocesà de Pastoral Social i rector de la parròquia de

Sant Ildefons de Barcelona

Tot i superar (no fa molts anys, per cert) el domini absolut del clero sobre la societat, a nivell de pràctiques socials en moments concrets de la vida: naixement, pubertat, casament i defunció [un exemple per als que no ho sàpiguen: en els anys 60-70 una parella que es volgués casar pel civil i no per l’església, havia de fer un acte de apostasia… ja que havia estat batejada], l’hegemo-nia del poder social-religiós so-bre el nostre país encara és patri-moni de l’església católica.

Avui ho vull concretar en les cerimònies de comiat d’una

Exèquies i cleroJesús Lanao

persona (que solem anomenar “funeral”), que solen fer-se als tanatoris. Si hom vol fer un acte confessional (sense missa) es troba amb el capellà o diaca cor-responent. Resulta “insòlit” que l’acte el presideixi un o una se-glar.

És ben cert que la majoria de per-sones ignoren “què s’ha de fer” i agraeixen que “els ho facin”; en tot cas, tal vegada, diran unes paraules… A d’altres, més “de l’olla” (militants de moviments, gent activa de parroquia, etc.), sí que els hi agrada participar, en més o menys grau. Tanmateix

mai “se’ls acudirà” que puguin presidir l’acte, encara que esti-guin més vinculats a la persona difunta que “el representant ofi-cial” de l’església…

No creieu que ja és hora de que es normalitzés aquesta situació i, lliurement, en igualtat d’uns i altres, pogués presidir un comiat qualsevol persona? Això sí, cal-drà, primer, convèncer el clero…(és a dir el capellà o diaca, puix els religiosos no capellans i les religioses son “laics” a nivel de classificació jerárquica).

Jesús Lanao és jesuïta

Page 12: L'Agulla, 078

12

Fa temps que els capellans de la meva generació i més grans parlem dels capellans joves normal-ment per criticar-los, per mostrar certes reticències o per denotar un cert malestar que prové del fet que no segueixen massa la nostra línia i són poc seguidors del Vaticà II i massa dels darrers papes i dels moviments de caire carismàtic.

Potser no tenim massa en compte que sem-pre hi ha i hi haurà certa competitivitat o tensió entre les generacions mes grans i més joves. Però potser no tenim tampoc en compte una realitat de la qual se’n parla molt menys. Molts dels capellans joves procedeixen familiarment de les ca-pes obreres i populars, i força del món de la immigració castellana, andalusa o gallega. Són d’un sector d’una classe senzilla, que potser no ha estat prou concientitzada encara que instintiva-ment tinguin posicions ben populars. En les soci-etats occidentals coexisteix una classe obrera més sensibilitzada, amb més consciència de classe, per dir-ho d’alguna manera més “d’esquerres”, i una altra de més conservadora.

Possiblement intervenen diferents factors en el ti-pus de persones que en els darrers vint anys acce-deixen als seminaris. Per un cantó hi juga la matei-xa decantació involucionista de l’Església. Per una altra banda hi intervé el fet que temps enrere els seminaris (en la nostra època) eren educativament més oberts i feien objectivament (encara que no fos de forma explícita) un filtre als que procedien de sectors més conservadors. Així doncs, alguns nascuts i educats en aquests ambients (la immi-gració també s’ha anat aposen-tant) han esperat a entrar al se-minari i ho han fet quan aquests els han obert més clarament les portes. Això explicaria que des de fa temps entren als seminaris homes ja fets, i no tant joves. De fet alguns són de la nostra mateixa edat o una mica més joves i haurien pogut entrar en la nostra època i no ho van fer. Ens podríem preguntar quina imatge d’Església tenien llavors? O encara no l’havien sentit propera o amb un cert interès per part d’ells. Alguns d’ells es van anar sentint millor simpatitzant o adherint-se als nous

Capellans joves (i no tan joves)Quim Cervera

moviments, que són de caire neo-conservador. (una imatge diferent d’Església).

De fet seria molt interessant fer una enquesta als que han entrat (i sortit) dels seminaris en aquests darrers vint anys, per veure procedències, edats, classe social, família, educació rebuda, treballs que han realitzat, pertinences eclesials i socials...

Sempre hi ha hagut entre els capellans, com és lò-gic i reflecteix la realitat social, alguns de més de “dretes” i altres de més “d’esquerres”, amb tots els matisos complexos dins de cadascuna d’aquestes tendències. La política sempre ha interessat al cler-

gat, ja que abans hi podia in-fluir més, i ara, com sempre, els capellans tenen criteri, i al cap i a la fi, la política és un camí per anar realitzant moltes de les aspiracions evangèliques. Per tant també és lògic que entre els cape-llans joves es vagi produint aquesta diferenciació.

Penso que encara falta temps perquè, tenint més experi-

ència de l’ofici, del tracte amb les persones, de la desafecció envers els partits conservadors i fins i tot envers certes propostes eclesials i papistes, es vagin posant al costat del poble, i vagi sorgint una “nova esquerra eclesial” entre ells, que apuntarà qüestions segurament ben noves i interessants.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Page 13: L'Agulla, 078

13

RECEPTES per anar canviant Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Brandada de bacallà a la crema

Tere Jorge

Popularment sempre s’ha representat la Quaresma com una vella xaruga, alta, una mica ridícula i antipàtica, que té set cames, va tota vestida de negre, i porta un bacallà en una mà i un cistell de verdures en l’altra. El simbolisme que es desprèn d’aquesta imatge popular és ben clar, perquè el temps de Quaresma és de serietat, tristesa, recolliment, oració i dejuni per tal de preparar la Pasqua. Al llarg del temps aquesta pràctica ha passat diferents etapes més o menys severes i fins i tot “de obli-gado cumplimiento”. Avui en dia el bacallà, malgrat que es consumeix tot l’any, pren el protagonisme especial-ment durant aquesta època mantenint dins la nostra so-cietat aquest costum de consumir bacallà profundament lligat a la cultura cristiana. Per no ser menys us ofe-reixo, com sempre en temps de Quaresma, una recepta de bacallà en crema (brandada) que com podeu veure té múltiples aplicacions.

Ingredients: 500 gr. bacallà remullat; ¼ litre d’oli d’oliva; 100 ml. de crema de llet; 3 alls.

Preparació: Es posa el bacallà, remullat i al punt de sal, al foc molt baix, cobert d’aigua. Cal escalfar-lo fins que es facin unes bombolles fines a la super-fície, i apagar el foc (no ha de bullir). S’escorre el bacallà i es posa en un recipient que toleri escalfor, traient-li les espines.

En una paella al foc, es posen els alls tallats, amb oli (per mig quilo de bacallà un quart de litre d’oli), a foc lent fins que estiguin rossets. S’apaga el foc i es retiren els alls, que es poden utilitzar per a un altre àpat, ja que en aquest cas només volem que donin gust a l’oli.

Aquest oli calent però sense cremar s’anirà afegint al recipient on tenim el bacallà i amb una batedo-ra ho anirem emulsionat com si fos una maionesa; mentre s’hi va afegint oli es va lligant, i al final s’hi afegeix la crema de llet. La brandada es pot menjar freda sobre torrades, o farcint pebrots o també gra-tinada al forn.

Especialment deliciosa és la combinació de capes de patates cuites al vapor i tallades a rodanxes, amb capes de brandada fent una mena de torre o timbal i gratinar-ho al forn.

PolíticaSalva Clarós

Els governants, en determinats moments, han de saber estar per sobre de qualsevol filtre ideològic o inclinació partidista. A la fi, un governant es deu a la seva ciutat, al seu país, a la gent. En els temps de crisi que corren, l’exercici de la política hauria de posar per davant més que mai la grandesa i el sen-tit comú, deixant de banda polítiques de campanar, o com en diuen “canchondament” els castellans de vuelo gallináceo, és a dir, de curta volada. No abun-da pas aquesta actitud en la política ibèrica, es miri a on es miri. A Barcelona, l’eterna assignatura pen-dent de la plaça de les Glòries n’és un exemple.

Aquell indret que el seu inventor Ildefons Cerdà va imaginar com a centre de Barcelona, concentra en si mateix tal complexitat urbanística que és im-possible de resoldre sense amplis consensos. De fet, els nus de les Glòries té més dimensió de país que de ciutat. No ho dic amb ànim centralista sinó perquè el centre urbà en qüestió entranya geome-tries molt diverses que cal quadrar: urbanitzar la plaça, ordenar la mobilitat en l’àmbit metropolità, encaixar un munt d’infraestructures sobre i sota ra-sant, proveir equipaments, i a més posar d’acord actors diversos que van des dels ciutadans fins a l’administració de l’Estat. En definitiva, impossible d’abordar sense consensos amplis.

Sobta doncs que l’alcalde Xavier Trias portés al ple-nari municipal del passat mes de gener una pro-posta de Pla per a la reforma de les Glòries, que es-menava el projecte encarregat pel govern anterior feia vuit anys, sense pactar-lo amb ningú. Com era d’esperar la proposta del govern municipal en mi-noria no va tenir suport i es va haver de retirar. Pot-ser CiU esperava els vots del grup municipal del PP. Però el Partit Popular no estava per la feina ja que havia rebut carbasses de Trias quan es va oferir per a formar majoria estable a l’ajuntament. Els so-cialistes van votar en contra, segurament traient-se l’espina d’aquell boicot de CiU al referèndum per a reformar la Diagonal, que de fet va suposar l’esfon-drament de l’alcalde Hereu. Els ciutadans hauran d’esperar una conjuntura més favorable. Coses de la política!

Page 14: L'Agulla, 078

14

A PEU A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

Avui passejarem pel massís de Garraf, de la Serralada Litoral Catala-na, que cavalca damunt les comarques del Baix Llobregat, el Garraf i l’Alt Penedès. I pujarem al puig de les Agulles, un mirador preciós, i a la Morella, el punt més alt del massís.

Hi accedirem des de Be-gues, per la carretera pis-ta que va cap a la plana Novella i surt d’una de les rotondes de la carretera que voreja la població. Avancem per aquesta pista uns dos quilòmetres fins a una desviació a mà esquerra. Hi posa Can Vallès i Residència Canina Petjades. Aquí deixem el cotxe. Agafem la desviació i de seguida trobem un camí a mà dreta i immediatament també en trobem un altre, igualment a mà dreta, amb una barrera de ferro. Trenquem per aquest. Puja ample i pedregós, voltat de garric, bruc i d’alguna alzina i alguns pins petits. Avancem donant l’esquena a Begues.

La pujada es fa més suau. No deixem el camí am-ple. Davant nostre passa una línia d’alta tensió. Ar-ribem a un grup de pins, cinc, vells i grossos, que destaquen entre els arbustos, ara també llentiscles. Arribem a una pista més bona i tirem amunt a la dreta, passarem per sota la línia elèctrica. Avancem fins a un coll (senyal de caça controlada i cartell de zona d’estudi dels riscs d’incendi), veiem el mar i, davant, camí a dreta i esquerra. Trenquem a l’es-querra pel camí pista que segueix per l’ampla care-na. A l’esquerra trobarem un camí amb una cade-na, el deixem estar. A la dreta en sortirà un altre al peu d’un gran pi, també el deixem. Avancem. Co-mencem a veure algun margalló. Pugem suaument i trobem el GR-92, que a la dreta tira cap a la More-lla i a l’esquerra cap al puig de les Agulles, que és cap a on anirem primer. Davant tenim Collserola i la conurbació de Barcelona. Si anem mirant cap a l’esquerra veiem el Montseny, el cingle de Sant Sa-durní de Gallifa, Sant Llorenç i Montserrat, i a l’es-querra de Begues el gran queixal d’una pedrera; en

Del balcó al sostre per les roques aspresJosep Pascual

la llunyania el Pirineu, i a la dreta el mar.

De seguida deixem a l’es-querra el GR, que tira cap al castell d’Eramprunyà, i avancem cap al puig de les Agulles; el camí s’estreny, puja suau i a la dreta ens queda un balcó damunt l’espadat. Avan-cem uns metres gairebé a peu pla i ja som al puig de les Agulles (547 m). L’ascensió suau que hem fet contrasta amb el cin-

gle que s’obre als nostres peus. Val la pena contem-plar el panorama. Hi ha una petita placa clavada a terra amb un pessebre gravat.

I ara cap a la Morella. Recularem fins a recuperar el GR-92 i no el deixarem fins al cim; no farem cas, doncs, dels altres corriols i pistes. El camí segueix la serra del Clos. A mà dreta veurem el camí pel qual hem vingut de Begues (i per on tornarem) i baixem cap al coll Sustrell (474 m), deixant enrere una vella línia elèctrica. Darrere la Morella es ve-uen dos turons amb antenes i un radar. A la nostra dreta hi creix una pineda replantada. A l’esquerra, l’immens abocador de la Vall de Joan.

Passat el coll, comencem l’ascensió a la Morella. Guiem-nos pels senyals del GR que durant la pu-jada ens farà deixar el camí ample que tira a l’es-querra. El nostre enfila cap a la dreta i es fa més estret. Passa un tros entre vegetació espessa de ro-maní, càrritx, bruc, garric, arboç, llentiscle, algun margalló... Aviat sortim a espai obert i el camí va pujant entre la roca calcària aspra i esquarterada. Veiem aladerns escampats fins dalt la Morella (593 m), cim que destaca per la creu i el senyal geodèsic desproporcionadament gros.

La tornada la farem pel mateix camí. Com sempre és recomanable situar el recorregut (que podem fer sense presses en unes tres hores i mitja) damunt el mapa i fixar-se en molts detalls que no hem donat. Us estimularà a preparar altres recorreguts. Vegeu, en aquest cas, el mapa i guia del Massís de Garraf, d’Editorial Alpina.

Page 15: L'Agulla, 078

15

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

E L PSOE DE RUBALCABA. Finalment, ha guanyat Alfredo Pérez Rubalcaba, per la mínima. Seria molt interessant poder saber les motivacions que van portar els

congressistes a votar un o altre candidat. Però, fos-sin quines fossin, el que és clar és que la feina que té al davant el nou secretari general és immensa, i caldrà esperar de la seva llarga experiència que sigui capaç de veure-ho i de posar-s’hi de veritat.

I és que és fonamental per a tots que el PSOE sigui capaç de plantejar-se una colla de coses. I de fer-ho amb empenta, amb el convenciment que, si no, ens fa un frau a tots plegats, i també se’l fa a si mateix. Espero que l’Alfredo Pérez Rubalcaba ho entengui així, i ho impulsi, i que la gent de qui es rodegi també ho creguin i ho impulsin. Sobretot, en dos àmbits en què cal fer pedagogia política seriosa i no limitar-se a mirar què diuen les enquestes.

El primer és el de la recuperació de la socialdemo-cràcia. Amb una reflexió i actuació conjunta amb els partits socialistes d’Europa, cal crear alternati-ves a la dictadura dels mercats. I això és possible, i es poden fer propostes concretes. Però sobretot, primer de tot, cal creure-s’ho. I desitjo que el PSOE s’ho cregui.

I el segon és el tema de la plurinacionalitat d’Es-panya. Jo no vull la independència de Catalunya, sinó que vull que Espanya s’organitzi a partir del reconeixement de les diversitats nacionals. Això significa un canvi de plantejaments culturals, i una reorganització econòmica. I això també és possible. És molt difícil, i cal molta pedagogia, però és pos-sible. Començant la pedagogia, és clar, pel mateix PSOE. Jo espero i desitjo que els nous dirigents d’aquest partit tinguin la valentia de plantejar-s’ho.

Sé que molts dels lectors que hagin llegit fins aquí deuen pensar que sóc extraordinàriament ingenu. Doncs segurament que sí. Però és que crec que això és el que necessitem. Josep Lligadas

A VORRIMENT LABORAL? El presi-dent del govern italià, Mario Monti, en presentar les seves reformes del mercat de treball, ha dit que cal tenir clar que,

en el futur, ningú no podrà aspirar a tenir una fei-na per tota la vida, sinó que la cosa normal serà anar canviant de feines. I després, no sé si per fer una gracieta o perquè ho pensa, ha afegit que en el

fons això és un avantatge, perquè això de treballar al mateix lloc tota la vida és un avorriment, i que és millor viure plantejant-se periòdicament nous reptes laborals. Ja dic, no sé si ho ha dit per fer una gracieta o per què s’ho creu. I no sé quina de les dues possibilitats és pitjor: si fer broma amb la previsible angoixa laboral de la gent, o reivindicar l’estrès laboral permanent. Certament que després ha afegit que caldrà assegurar que les condicions en què quedi la gent quan perdi una feina siguin correctes, però ja sabem prou què acostuma a pas-sar amb aquesta mena de bones intencions quan arriba l’hora de concretar-les. En fi. Prefereixo, evidentment, cent vegades més Mario Monti que Silvio Berlusconi. Però això vol dir que, realment, estem molt malament. Josep Lligadas

C AMPIONATS DE NATACIó PER A PERSONES AMB DISCAPACITAT PSíQUICA . Vaig tenir ocasió d’assis-tir-hi el passat 28 de gener a Sabadell. Hi

anava amb un grupet de cinc nedadors de Vilade-cans. Era la meva primera vegada. He de dir a més que els esports i jo no som gaire amics i la com-petitivitat inherent no m’entusiasma. Però en vaig extreure unes quantes conclusions:

1. Els participants i els seus familiars treien felicitat pels porus, fos quin fos el resultat de les curses.

2. Les medalles obtingudes (tots els participants van sortir amb medalla) ja es veu que seran matè-ria altament cotitzada en els domicilis respectius.

3. Molta gent pot fer esport i en fa, encara que vagi en cadira de rodes, encara que un cop a l’aigua no se’n recordi que ha de nedar i que és en una com-petició. És un goig veure que, en un campionat d’aquesta mena, hi cap tothom i tothom s’hi pot moure a peu pla.

4. La disponibilitat i tendresa de les persones que s’ocupaven de l’atenció als despistats i als que te-nien problemes d’una o altra mena és altament llo-able.

5. Les instal·lacions del Club Natació Sabadell són espectaculars.

I, per cert, el nostre grupet vam aconseguir el mèrit de quedar els últims en totes les proves, però vam tornar a casa exultants. Mercè Solé

Page 16: L'Agulla, 078

El re

tall No siguis poc hospitalari amb els estrangers.

No fos cas que fossin àngels disfressats.William Butler Yeats, 1865-1939, glossant el verset d’Hebreus 13,2

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España. Per Vicenç Navarro López, Juan Torres López i Alberto Garzón Espi-nosa. Pròleg de Noam Chomsky. Sequitur 2011.

El podeu trobar en pdf a: h t t p : / / w w w . v n a va r r o . o r g / w p - c o n t e n t / uploads/2011/10/hayalternativas.pdf

Els autors dediquen el llibre “a totes les perso-nes, i especialment a les més joves, que a partir del 15M han sortit al carrer per rebutjar les políti-ques neoliberals que retallen els drets socials i per reclamar altres mesures alternatives i més justes per tal de sortir de la crisi”. En la introducció que fan els autors expliquen el perquè d’aquest llibre: “L’hem escrit, doncs, amb el propòsit de divulgar

Memòria Cooperativa. Guinardó Cooperatiu. Exposició i Seminari al Casal d’Entitats Mas Gui-nardó.

Enguany, el 2012, l’ONU l’ha designat Any Inter-nacional de les Cooperatives. Des de la Coopera-tiva Rocaguinarda ho considerem significatiu en plena crisis mundial on se’ns plantegen tants in-terrogants. Vol dir que aquesta alta instància, úni-ca, que aplega tots els països del món hi ha perso-nes que veuen en el cooperativisme un potencial esdevenidor. Voldriem pensar que és un signe que alguna cosa es mou i de fons, com el moviment d’uns canvis necessaris en aquesta institució.

A nosaltres això ens esperona, i volem contribuir en el territori on vivim, i des de la nostra modès-tia, a fer que es conegui millor el món cooperatiu, fent visible la contribució de les cooperatives en la societat com una realitat tangible i esperança-dora.

Per això us convidem a visitar l’exposició Memò-ria Cooperativa, que estarà oberta al Casal d’Enti-tats Mas Guinardó, a la plaça Salvador Riera 2-4, i també al Seminari que es celebrarà allà mateix els dies 17, 21 i 24 de febrer, i 2 de març, a les 7,30 del vespre. Per a més informació, podeu trucar al telèfon del Casal (93 446 14 29) o al de la Coope-rativa (93 455 30 17). Josep Busquets

Els profetes, missatgers de Déu. Per Núria Cal-duch Benages. Editorial CPL, 2012.

Els profetes són uns dels punts de referència més valorats de la història d’Israel. I tots en coneixem unes quantes dades i uns quants textos. Però no estarà de més conèixer més a fons què feien, com vivien, quin era el seu món, quin missatge transmetia cada un d’ells. I això és el que ofereix aquest llibre, escrit amb llenguatge senzill però molt precís. Amb una primera part on presenta el que era el profetisme a Israel, el seu origen i el seu sentit, i després una segona part on va repassant i explicant en el seu context cada un dels llibres dels profetes. Un molt bon llibre. Josep Lligadas

la falsedat en què es basa aquesta idea tan difo-sa que no hi ha alternatives, per demostrar que sí que n’hi ha i que, a més, són més eficaces per sortir de la situació en què ens trobem, per crear ocupació decent i estable i per generar benestar social. I, per suposat, molt més justes i humana-ment satisfactòries”. Per tot plegat, s’ha de llegir! Quiteria Guirao