Juny

200

7 -

Any

XII

- N

úmer

o 55

Necessitat de canviLa societat globalitzada mostra amb signes diversos que hi ha un exhauriment

de model econòmic, tecnològic, laboral i productiu, religiós, i de molts diversos ordres. En dóna mostres amb un escalfament global que portarà conseqüències; l’aparició de nous i la cronificació dels vells conflictes interculturals; malalties psíquiques que expressen una manca de satisfacció o de sentit; aparició de grans fluxos migratoris ara a escala global que desestabilitzen els mercats i posen en crisi la convivència; tecnologia enfocada a la individualitat, que contamina o que exhaureix els recursos, etc. Podríem dir que ara més que mai l’empremta humana és profunda, perillosa i insostenible en un futur immediat.

Tot apunta doncs a que ens trobem davant la necessitat imperiosa de canvi. Tanmateix els signes que rebem al voltant nostre no són de canvi. La política institucionalitzada amb prou feines diagnostica la crisi actual i acaba perdent-se en parlamentarisme de confrontació estèril per als interessos dels ciutadans. Hi ha un muntatge mediàtic que realimenta i converteix la política en espectacle permanent. Han baixat alarmantment els nivells de crítica intel·lectual i sembla imperar un cofoisme benestant. Sembla que els ciutadans van perdent l’interès pel que és públic, si analitzem els resultats de les passades eleccions municipals a casa nostra.

Un canvi s’acosta però no el sabem veure. Probablement perquè no mirem en la direcció adequada. Avui encara arrosseguem el complex de somiatruites per aquell que instal·la unes plaques solars a casa seva, canvia els seus hàbits de transport, eses planteja si ha d’anar o no a votar o si ha de votar en blanc, disminueix la seva jornadadisminueix la seva jornada laboral, consagra la seva vida a l’ajut humanitari o decideix viure en comunitat... El que abans era qualificat d’utopia ara es reconeix com una opció de futur. I cada vegada són més els que amb convicció ho converteixen en opció de present. És per aquí per on està entrant el canvi?

�

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

L’AguLLAButLLetí de refLexió i diàLeg

Any XII. Número 55juny 2007

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey

Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao

Maria J. Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè Solé

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaC/e: soletey@terra.es

Telèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)

SumariVeure, mirar

03 Eleccions municipals. A. Masllorens

04 Ens preparem per anar al Perú. J. Bou i G. de Pieri

05 Depressió: Hi ha sortida. Najejda

06 L’ídol del poder polític. J. Lligadas

08 Expectatives davant d’un canvi global: les decisions incòmodes. S. Clarós

la palmera i la font

09 L’Evangeli segons Àkan. M. Josep Hernández

amb entitat (i experiència)10 L’associació de veïns i veïnes del Poblenou. M. Andreu

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)11 Gaspatxo d’alvocats. T. Jorge

11 Abstenció. S.Clarós

Avui parlem amb...1� Manolo González, lluitador incombustible. J. Lligadas

16 Puntades

Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari sumari

http://punxo.blogspot.com: EL BLOC DE L’AGULLANo tenim web, però tenim bloc. De fet, a la redacció de l’AGULLA això de les noves tecnologies sempre ens ha costat una mica. Ja fa molt de temps, un dels nostres subscriptors, en Sergi, va fer-nos una web... que nosaltres no hem ali-mentat degudament. La nostra deixadesa, no pas la seva, l’ha deixat obsoleta.

Més endavant, en Marc -un altre subscriptor i un dels fundadors del nostre invent- ens va intentar animar, sense èxit, a obrir un bloc. I ben bé amb un pa-rell d’anys de retard, li hem fet cas. Tenim un bloc -modestet, però que anirem “farcint”- a l’adreça http://punxo.blogspot.com. Ens estrenem amb això, con-fiant que el bloc ens ajudarà a donar a conèixer l’Agulla a d’altres persones i que permetrà un altre tipus d’obertura a la participació de la gent. Ja ens direu que us sembla!

3

Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... .

Noves eleccions, nous re-sultats (més o menys continu-ïstes), noves abstencions, nous vots en blanc, nous alcaldes i al-caldesses (poques), noves pro-testes, noves reaccions, noves interpretacions... ¿noves idees?

Com sempre, abans, durant i després hem sentit els experts i els profans fent lectures de tota mena sobre els perquès de tot plegat. Quasi tothom ho sap tot. Però, ¿de debò es pot interpre-tar la psicologia col.lectiva d’un poble amb arguments senzills? A mi, francament, em sembla que no.

Diuen els més pessimistes que els polítics ho fan gairebé tot malament, que s’han instal.lat en la comoditat del poder, que s’han allunyat de “la gent”, que no en-tenen els problemes “reals” de la població, que no tenen progra-ma... Però, anem a pams. ¿Algú ha anat a les seus dels partits a demanar els programes, que hi són, per llegir-los abans d’anar a votar? ¿Algú pensa realment que a aquestes alçades de la pel.lícula el vot depén més del programa que de l’experiència que ja tenim acumulada i l’opinió formada sobre els candidats i els seus grups? ¿No hem vist mil cops els alcaldes i regidors pas-sejant pel carrer, parlant amb la gent i reunint-se amb entitats?

Els més optimistes afir-men que els nostres municipis han millorat tant en els darrers anys que molta gent es queda a casa a l’hora de votar perquè saben que res no canviarà i ja els està bé. Potser tampoc no n’hi ha per tant. Sobretot perquè

eLeccions municipALs: ¿noves idees?Àlex Masllorens

tots coneixem persones que les passen ben magres, que viuen amb massa pocs recursos, que treballen molt i no ténen unes condicions de vida prou dignes. Però, d’aquí a dir que tant és el que fem i que no podem canviar res...!

¿De debò hi pot haver algú que pensi, seriosament, que tant hi fa votar el PP, ERC, Ciutadans o la Plataforma per Catalunya? Em sembla que ens hem tornat massa reduccionistes i que bus-quem excuses de mal pagador per quedar-nos a casa. I no sola-ment quan arriben les eleccions. Aquest és el problema: també ho fem davant de tantes altres injus-tícies. En bona part, allò que ha desaparegut és la lluita col.lecti-va per millorar les condicions de vida de la comunitat.

És cert. Hi ha plataformes arreu del territori. I no totes són iguals, algunes conserven aquest esperit de combat. Però m’atreveixo a dir que són mino-ria. La major part de les platafor-mes arreu del territori són contra algún projecte, ja sigui un equi-pament social, una infraestructu-

ra o la presència d’una minoria que ens fa nosa. I davant la man-ca de projectes col.lectius, arri-ba l’oferta casa per casa, família per família. Aquesta ha estat la campanya de les promeses “a la carta”, del prêt a porter. I això sí que ens porta al descrèdit de la política. Perquè aquest tipus de promeses vanes, que el vent s’endú aquella mateixa vespra-da, no les creu ni qui les fa ni qui les escolta.

Si volem ser i semblar serio-sos, com a polítics, com a partits i com a ciutadania madura i res-ponsable, hem de fugir d’aquesta manera de fer. Menys promeses banals i més balanç de legisla-tura. Un bon dirigent polític, al meu entendre, ha de començar pel balanç del que s’ha fet (ell o el seu grup) i, sobretot, del que-no s’ha pogut realitzar. I explicar per què no ha estat possible dur-ho a terme. I exposar també els nous projectes i les noves idees, convencent l’elector que amb els diners que hi haurà disponibles només serà possible fer una part del que caldria.

I, per acabar, potser el més important: els polítics hauran de fer un exercici sincer d’humilitat. Han de confessar que la política arriba fins on arriba, i no més enllà. Han de dir alt i clar que el poder econòmic de les grans corporacions i els poders fàctics (que són més reals que el poder real), que la força del “totxo”, que les baixes passions de tots ple-gats... fan molt difícil governar com cal, en benefici de tota la comunitat i donant prioritat als més febles i desvalguts.

4

És per aquest motiu, justa-ment, que advoco, més que mai, per la complicitat real i autèntica entre la ciutadania i la política. Sí, és cert, per aconseguir-la és necessari crear nous vincles que es basin en la confiança mútua i

en una major proximitat i transpa-rència. Els responsables polítics han de veure els ciutadans com alguna cosa més que votants in-fantiloides. I la ciutadania ha de creure que la política és servei i ha de donar suport (no xecs en

blanc) als seus representants a les institucions, per enfortir el po-der democràtic. El poder hi serà sempre i l’important és qui l’ocu-pa i amb quina legitimitat.

Àlex Masllorens és periodista

En diferents ocasions de la nostra vida ens hem deixat guiar per una intuïció... Volem dedicar les nostres vacances a aprendre convivint amb al-tres realitats. Tenir experiències de treball i de ser-vei ens pot enfortir personal i familiarment.

Som un matrimoni que tots dos treballem de mestres. Tenim dos fills adolescents de 15 anys i una filla de 9. Els fills es fan grans i pot ser una bona ocasió per enfortir els vincles i lligams entre nosaltres. Tenim els pares respec-tius prou estables com per poder marxar una temporada.

A la tardor del 2005, ens vam començar a moure en diferents sentits per a co-nèixer grups i persones que ens ajudessin a concretar aquesta intuïció.

En un primer moment ens vam adreçar al Setem. Abans de tenir els fills ja hi havíem tingut contactes i ens semblava que po-dia ser un camí a fer. Ens van parlar de les rutes solidàries ja que els camps de treball estan desti-nats als joves. Es tracta d’una proposta de turisme compromès, atent a la realitat social i respectuós amb el medi ambient. No contempla la possibilitat d’anar-hi com a família i ho vam deixar córrer.

També vam xerrar amb l’Alberto, capellà de Mallorca que està al Perú. Però tampoc no hi havia la possibilitat de fer una experiència a nivell fami-liar.

Llavors vam manifestar la nostra disponibilitat als amics de l’OMG (Operazione Mato Grosso) una ONG d’Itàlia amb la qual hem treballat i col·laborat diverses vegades anteriorment. L’OMG és un mo-viment que mitjançant el treball gratuït pels pobres ofereix als joves la possibilitat de fer experiències

ens prepArem per AnAr AL perú...Josep Bou i Grazia De Pieri

formatives. Amb el treball s’inicia un camí per des-cobrir i adquirir uns valors fonamentals per la vida: l’esforç, el donar gratuïtament, la coherència entre les paraules i la vida, l’esperit de grup, el respecte i la col·laboració, la sensibilitat i l’atenció als pro-blemes dels pobres, l’esforç d’aprendre a estimar l e s persones. Actualment l’estructura

del moviment s’articula al voltant de dos pols: a Itàlia i a Amèrica Llatina. A Itàlia hi ha nombro-sos grups de joves (uns 1.500 joves i famílies) que es troben a treballar per recollir els fons necessaris per al finançament de les activitats de les missi-ons. Tots els voluntaris ofe-reixen el seu treball i la seva disponibilitat gratuïtament. I a Amèrica Llatina on hi ha 80 expedicions en zones particularment deprimides

del Brasil, Bolívia, Perú i Equador. Uns 300 voluntaris treballen per uns períodes més o menys llargs. Les activitats que es desenvolupen són variades, des de la construcció d’aqüeductes i promoció higiènica fins a escoles de fusteria i es-cultura sobre fusta o pedra o escoles de guies d’al-ta muntanya o instituts de formació per mestres i professors.

Vam pensar que sent tots dos mestres al-guna cosa podríem fer en el camp educatiu. Els primers contactes directes els vam fer durant les vacances de Nadal del 2005 amb la Nadia de Aczo que estava treballant en un projecte de pràctiques d’un grup de mestres que acabaven els seu cicle d’estudis. Ella ens va animar, i al mateix temps ens va parlar de la cruesa de la realitat. Al febrer del 2006 vam enviar una carta al Padre Giorgio, res-ponsable d’aquella zona, per presentar la nostra família i manifestar la nostra disponibilitat i al final de la primavera vam rebre la resposta. El Padre Giorgio ens convidava a anar amb tota la família

5

aquell mateix estiu. Com a família ne-cessitàvem més temps de preparació perquè no es tractava de preparar un viatge turístic sinó d’un procés perso-nal i familiar i vam postposar el viatge per l’estiu següent.

Durant aquest any també hem volgut anar fent xarxa, per deixar-nos ajudar per altres persones que conei-xen el Perú i per rebre ajudes. Hem recollit i enviat al Perú més de 300 kg. de material escolar: llibres en cas-tellà, enciclopèdies, jocs i llibretes, que hem anat recollint durant aquest temps.

A l’octubre la Rosanna de Llame-llín ens va enviar uns materials didàc-tics per revisar i ja ens va començar a parlar dels cursets de formació de mestres. Els contactes van seguir i van culminar aquest Nadal 2006 amb la trobada a Itàlia amb el Padre Gi-orgio. Ens va confirmar que podíem anar a la regió d’Ancash, a Aczo, un poble de la Cordillera Central aquest estiu. Estarem a casa de l’Angelo i la Patrizia i els seus quatre fills.

Aquest relat, més aviat resumit, vol ser representatiu del camí que hem anat fent. L’idea inicial d’anar a fer un servei s’ha anat transformant, certament serem nosaltres els aju-dats... a despullar les nostres vides i a descobrir l’essencial, a viure la cru-esa i la injustícia per poder ser a la tornada llavor d’esperança.

És un mica difícil concretar el que farem. Pensem que el millor serà estar disponibles. Ens han demanat de pre-parar amb ells un curset de formació de mestres i de col·laborar en l’ela-boració de material didàctic i els fills podran participar en els tallers i en les activitats dels joves de la parròquia.

Volem dedicar un estiu a apren-dre d’altres cultures i a sentir-nos una mica pobres entre els pobres. La vida ens ha fet experimentar que en les situacions de servei o de treball pels altres ens hem sentit més persona. Segurament no és tant un servei als altres el que quedarà de la nostra ex-periència sinó, més aviat, un creixe-ment personal i familiar.

Josep Bou i Grazia De Pieri són mestres

Després de tres o quatre mesos de tractament, un dia els nusos es comencen a desfer. Nusos: aquesta és la sensació que tens al cap quan pateixes una depressió. Un seguit de nusos al pensament t’immobilitzen l’ànim, t’ensorren... i ni tu ni els altres no ho poden entendre. El primer pas per intentar desfer els nusos és reconèixer que estàs malalt, perquè pen-ses: “A mi no em pot passar, sóc intel.ligent, sé el valor de la vida i del que tinc, això no em pot passar”.

El metge detecta el que et passa i tu no t’ho acabes de creure... o ja ho saps però t’ho negues. Fins i tot, et sents culpable: la sensació és estranya perquè no controles el cap, els pensaments negatius... però alhora ets conscient que tot plegat és una bestiesa. El metge et diu: Oi que si t’haguéssim trobat un càncer no et sentiries culpable? Oi que no te n’aver-gonyiries? Doncs amb la depressió passa el mateix. És una malaltia, no en tens la culpa, no te n’has d’avergonyir. Si el fetge se’ns posa malalt, el cap també ho pot fer. Simplement és això: estàs malalt i hem de començar un tractament. Has d’acceptar que t’has de medicar. La depressió no és estar trist, o ser negatiu davant la vida. Passa a persones alegres i vitals, de vegades la causa la pots veure clarament, i de vega-des no la sabràs del cert”.

Certament, la medicació, el seguiment mèdic, ajuden a començar a desfer els nusos. Però triguen a fer efecte. Els pensaments negatius t’assalten, t’assalten les ganes de plo-rar... de vegades plores desconsoladament, o sents ràbia d’estar així i et dones cops de cap contra una paret. Hi ha qui, per caràcter, ho exterioritza, però en el meu cas els es-forços són per intentar amagar-ho. El sentiment de vergonya és immens. Em pregunto: ¿Com puc estar així, sent conscient dels grans problemes del món, de tants infants que pateixen, de tants innocents que hi ha plorant perquè els han esclafat l’esperança?

depressió: Hi HA sortidA

Najejda

6

En un d’aquells dies més foscos penso seriosament en morir. Per més amics que tinc, per més persones que estimo i m’estimen, la buidor que sento és aclaparadora i m’ofego pen-sant que la vida té poc sentit. Els qui em coneixen, mai no s’ho creurien. Us asseguro que sóc d’aquelles persones que donen esperança als altres, capaç de fer somriure a qui està trist, de contagiar alegria.. hi ha qui diu que en això tinc un do. Però sin-cerament, amb mi, quan més em cal, no el sé tenir, no em sé aju-dar.

Però sí hi ha qui m’ajuda. De fet, dues coses m’ajuden. La primera és tenir una criatura que m’arrela a la vida, és el meu compromís irrenunciable, va per davant meu des del dia que vaig saber que existia. I la segona és la fe. Jesús és l’amic que m’esti-ra de les orelles i alhora em dona la mà. Només m’haig de parar a escoltar-lo i així ho faig. Prego sense demanar res, només es-pero, ja el sentiré. I el que em diu és clar: has de tirar enda-vant perquè espero de tu alguna cosa, tot el que has rebut ho has de fer útil i de servei als altres, i trobaràs el teu camí. Jesús sap que no l’enganyo, que estic pa-tint de debò, justament jo, que presumia de no ofegar-me mai en un got d’aigua. I fins i tot, al meu patiment d’avui li dóna un

sentit. Em diu: fes-lo eina per ajudar. I amb aquest escrit ho estic intentant fer, tant de bo a algú de vosaltres li pugui ser útil. Per això, crec que haig de donar dos missatges importants:

1) Si creus que estàs patint una depressió, no esperis que s’agreugi. Vés al metge i parla-hi. No et sentis avergonyit, en-cara que tinguis vergonya d’estar així. No et sentis culpable, perquè no ho ets. És una malaltia i es pot tractar. Cap medicament soluci-onarà els problemes que puguis tenir, ni les teves angoixes vitals o existencials, cap medecina et transforma el caràcter, però el teu cap necessita els meca-nismes per funcionar bé, i si no s’obstrueix, per tu mateix podràs solucionar allò que afrontis a la vida, això sí, trobant-te bé. Dei-xa’t ajudar, però per un metge, perquè ningú més no ho enten-drà. Els que t’envolten difícilment t’entendran, però et serà fàcil perdonar-los si t’adones que ni tu mateix t’entens. El cap no el podràs controlar per més intel.ligent que et creguis. Si has tret excel.lents a la Universitat, o si penses que hi ha mals molt pit-jors del que tu tens... això no

t’immunitza. Posa’t en tracta-ment i pensa que t’hi va la vida i, en certa forma, també li va la vida a totes aquelles persones que t’envolten.

2) Si creus que algú que tens a prop pot patir depressió,

anima’l a anar al met-ge. Respecta la seva intimitat si no vol par-lar de com se sent, però alhora intenta que s’adoni que no t’obli-des d’ell. Truca’l sovint perquè la sensació de soledat que pateix és immensa, estigui o no justificada aquesta sen-sació. Queda amb ell

amb qualsevol excusa. Segons el caràcter, igual ho expressa o igual ho amaga. Si creus que ho vol amagar, però un dia l’has vist plorant sense motiu aparent, no tinguis por de preguntar-li “què et passa?” perquè li obriràs una porta a exterioritzar-ho; en canvi, si tens por de dir-li res, la teva por li pot fer mal. I com a perso-na propera, sobretot tampoc no et sentis culpable! Ningú no té la culpa d’una malaltia! Si ets el seu amic, la seva parella o algú molt proper, no podràs curar-lo (ha d’anar al metge) però sí que podràs acompanyar-lo en aquest mal moment i donar-li un motiu prou important per seguir vivint: recordar-li el sentit de l’amistat i l’amor.

El poder polític és molt llaminer. I un pot que-dar-hi totalment enganxat. Un, quan té poder polític en el nivell que sigui, i tant si es tracta d’un càrrec electe o de confiança com si es tracta d’un càrrec intern de partit, pot acabar considerant que el po-der polític és el lloc que li correspon a la vida: que és el seu lloc natural i propi. I pot acabar pensant, fins i tot sense ser conscient que ho pensa, que

L’ídoL deL poder poLíticJosep Lligadas

com que ell té molta informació o té molta expe-riència no necessita escoltar ningú, o que la gent que veu les coses diferent no saben el que es di-uen o simplement tenen ganes d’incordiar. També pot acabar pensant que ell té més drets que els altres.

Igualment, com que el poder polític és llami-ner, i ofereix un cert nivell de preponderància so-

�

bre l’altra gent, i potser també un bon sou, esdevé un focus d’atracció de tot de gent que busca això: preponderàn-cia sobre els altres i també, si pot ser, un mitjà de vida ben assegurat.

La qual cosa no vol dir que tant els que ja hi són i s’hi enganxen, com els que aspiren a ser-hi, no siguin capaços de fer una bona feina, útil per a la col.lectivitat. Sí que ho són, i sovint la fan. Però la seva manera d’actuar crea dis-tància i desconfiança, no té la qualitat humana necessària per fer que la gent pugui sentir-se estimulada a cooperar-hi i a ajudar a empènyer les coses. I la política es converteix en una cosa que fan uns quants, un grup tancat de gent que s’han apropiat de la gestió d’allò que és de tots.

De fet, en aquest sentit, s’han pro-posat i posat en pràctica normatives de funcionament com ara la limitació de mandats, o la rotació de càrrecs, o el control assembleari de les decisions polítiques. Però aquestes normatives te-nen també els seus inconvenients i les seves per-versions, i no són tampoc cap panacea; a vegades, fins i tot, espatllen més que el que volen arreglar. En qualsevol cas, la viabilitat i utilitat d’una o altra normativa sempre serà discutible.

Però el que no és discutible és l’existència del problema, i la necessitat de promoure, més enllà d’aquestes possibles normatives, uns criteris d’ac-tuació en l’ús del poder que realment en faci un servei i no una prerrogativa. Perquè, per sort, hi ha gent, homes i dones dedicats a la política, que són conscients que la seva tasca només té sentit si no se senten amb dret a tenir privilegis, ni es creuen que no val la pena escoltar la gent, ni es pensen que ells són els únics que saben què s’ha de fer, i que són capaços de ser dialogants, de deixar-se tocar per les opinions i les crítiques que reben, de potenciar de veritat un esperit participatiu que faci que la gent se senti implicada en l’acció política i no simple espectadora. I que no aspiren a eternit-zar-se en el treball polític, sinó que quan cal són capaços de deixar pas a altra gent, perquè l’eter-nitzar-se, per molt que un en sàpiga o es pensi que en sap, si no va acompanyat d’uns contrapesos de renovació molt clars i potents, acostuma a signifi-car anquilosament i instauració de maneres de fer capritxoses i poc democràtiques.

I també, per sort, hi ha gent que s’incorpora al treball polític no per ganes de figurar i sentir-se important, o per ganes de trobar una feina ben re-

munerada, sinó perquè tenen ganes de dur una vida activa en alguna cosa que valgui la pena, i veuen que la política és un bon mitjà per contribuir a fer que la vida de tots pugui ser millor. Cosa que no treu que, tant els que ja hi porten temps com els qui s’hi incor-poren, se sentin gratificats amb el protagonisme i la sen-sació de fer coses eficaces i reconegudes que la política dóna. De fet, si no fos per una certa ambició i una recerca de gratificació, ningú no faria res; el que cal és que l’objectiu d’aquesta ambició i aquesta gratificació sigui alguna cosa útil que serveixi als altres i compti amb els altres, i no el simple interès o satisfacció

personal.

Davant tot això, cal una reflexió seriosa a l’in-terior dels partits polítics, i en concret a l’interior d’aquells partits que volen buscar sincerament l’in-terès col.lectiu, sobre l’ús que es fa del poder. Cal un codi ètic de comportaments tant per als que porten molt temps en l’acció política com de cara als qui s’hi inicien. Un codi ètic que inclogui els mecanis-mes per frenar si cal l’accés dels que s’acosten als partits per interès personal, i que vetlli perquè els que exerceixen responsabilitats del tipus que sigui ho facin amb esperit realment democràtic. No és fàcil, vetllar pel compliment d’un codi ètic d’aquest estil, i més quan sovint també hi juguen proximitats personals i favors mutus acumulats. Però cal po-sar-s’hi, i prendre-s’ho seriosament com una pri-oritat, i no limitar-se a buscar l’eficàcia immediata sense mirar ni més enllà ni més a fons. Perquè el fet és que si no s’emprenen iniciatives d’aquest ti-pus, com més temps portem de vida democràtica més fàcil serà que s’enquistin maneres de fer que desacrediten la tasca dels partits com a servei a la col.lectivitat. I això és un mal per a tots.

Josep Lligadas és escriptor

Ja has vist el

BLOC DE L’AGULLA?

Som a:

http//punxo.blocspot.com

8

Al Gore, que és ara un dels més enèrgics divulgadors del canvi climàtic, diu que és la pri-mera vegada que una generació pot constatar per si mateixa els dramàtics canvis d’escala global. I té raó. L’agost de 1973, quan jo només tenia 13 anys, en una ex-cursió al Mont Perdut vaig poder contemplar per primera vegada la impressionant gelera de la seva cara nord al massís de Mar-boré, en els Pirineus centrals. Dotze anys més tard, l’agost de 1985, vaig trepitjar la gelera del Kilimanjaro, a Tanzània, a Àfrica equatorial, entre 5.500 i 6.000 m d’altitud. Avui ja no existeixen ni l’una ni l’altra. El retrocés de les geleres d’alta muntanya, igual que el desglaç a l’Àrtic i al con-tinent Antàrtic estan sorprenent per la seva velocitat, i proven que el planeta sofreix un canvi global. Això no havia passat mai abans.

El canvi climàtic que ara constatem té els seus orígens en la revolució del neolític, quan les poblacions humanes van ini-ciar la tala de boscos per culti-var la terra i començaren a cre-mar la llenya i la biomassa per escalfar-se. L’impacte d’aquella política d’economia agrària no es va notar fins que va arribar la revolució industrial amb unes altres necessitats energètiques satisfetes amb la combustió de les reserves de carboni fòssil del subsòl: el carbó mineral, el petroli i el gas natural. Dos-cents anys d’industrialització han es-tat suficients per alliberar a l’at-mosfera enormes quantitats de carboni dipositades en el subsòl fa milions d’anys. I l’expansió

expectAtives dAvAnt d’un cAnvi gLoBAL: Les decisions incòmodes (ii)

Salva Clarós

econòmica generada en l’era industrial ha comportat la des-forestació de l’escorça terrestre fins el punt de desestabilitzar les dinàmiques naturals d’intercanvi entre el carboni atmosfèric i els estocs que romanen fixats en l’estructura vegetal dels boscos. La conseqüència ha estat un in-crement de la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera. Aquest gas reté la radiació so-lar en l’atmosfera i està afavorint l’escalfament global del planeta.

El canvi es produí lentament al principi, però s’ha fet més i més enèrgic perquè succeeix de forma exponencial. La riquesa creada per la societat industrial, l’explosió demogràfica, el desen-volupament cientificotècnic i el creixement del PIB han disparat també un altre creixement: el del capital industrial que es repro-dueix i fa augmentar també de manera exponencial la demanda de recursos de tota mena, tam-bé els energètics, i les emissions de contaminants que produeixen l’escalfament global.

La política energètica i de creixement de les economies desenvolupades és la respon-sable principal del canvi climàtic. Només una rectificació ràpida i decidida cap a formes d’ener-gia alternatives i desaccelerant el creixement es pot pensar en capgirar la situació. Però això implicaria un canvi global en les economies, amb conseqüències evidents per a l’estil de vida i de consum al qual es resisteixen avui les societats. Es tracta de prendre unes decisions que re-sulten summament incòmodes als governants. Els EUA, que no es van comprometre amb el trac-tat de Kyoto per a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, han anunciat ara que emprendran una enèrgica lluita contra l’escalfament global. Però estarà disposada la societat americana a emprendre políti-ques de decreixement? Hi serem a temps d’aturar el que amena-ça de convertir-se en la principal arma de destrucció massiva de la humanitat?

La Xina i l’Índia, que tots dos països junts sumen el 40% de la població mundial, estan a les portes de convertir-se en dues potencies econòmiques. Per fer-nos-en una idea: el 2005 només la Xina va consumir un 26% de la matèria primera d’acer, un 32% de l’arròs, un 37% del cotó i un 47% del ciment mundials (“L’Es-tat del món 2006”. Informe del Worldwatch Institute. Cristopher Flavin i Gary Gardner. Edit. Unescocat). Tots dos països, que tot just comencen a incorpo-rar-se al sistema econòmic que amenaça la supervivència de

9

tots, són grans potencies també decisives a l’hora de configurar la biosfera del planeta. Si mirem més a prop nostre veurem com lluny de reduir dràsticament el consum d’energia d’origen fòs-sil, Barcelona per exemple, està ampliant el seu aeroport en pre-visió d’un gran augment del seu trànsit aeri, que és un dels mit-jans de transport que afavoreix més l’escalfament global. Cap a on anem?

En aquest moment coinci-deix que hi ha una gran cons-ciència, mai no n’hi havia hagut tanta, de que cal canviar el mo-del de desenvolupament i el mo-del energètic. Tanmateix és tam-bé ara el moment en què l’home ha sobrepassat la capacitat de càrrega dels sistemes biològics i aquests comencen a mostrar signes d’esgotament i de canvi global. I estem també immersos en un moment en què les inèrci-

es generades pel sistema econò-mic i pel benestar avancen tam-bé com un incendi sense control. Mai com ara hi ha hagut uns rep-tes tan clars i evidents als quals fer front de manera global, i tam-bé uns mitjans i alternatives, per bé que incòmodes, per introduir. És doncs ara el moment de les decisions, per incòmodes que aquestes puguin ser.

Salva Clarós és sindicalista

L’evAngeLi segons àkAnMaria-Josep Hernàndez

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Va travessar l’Àfrica a peu: el desert, els ca-mins inhòspits i també les zones de guerra amb morts abandonats a cada pas. Va veure i va viu-re l’horror. Ell, com molts altres, menjava plantes, insectes i altres animals crus per sobreviure i va haver de beure els propis orins per no deshidratar-se. Després de la travessa de més de dos anys va ser el moment de la pastera, la travessa pel mar, la por... i va arribar a Espanya. Portava un llibre sota el braç com a única pertinença. Aquell llibre era la Bíblia i Àkan, el nom de la llengua en què estava escrita, la llengua més parlada a Ghana, entre d’altres 23 llengües d’aquest país africà. No és cap llegenda, és la història real d’una persona que van acollir i que va donar nom a l’Associació de Suport i Acollida d’Immigrants Àkan, de Girona. Aquest nom, Àkan, va esdevenir així un símbol de l’esperança, de la fe, de la profunda creença que un altre món és possible.

Àkan és una associació d’inspiració cristiana que té per objectiu ajudar, acompanyar i compartir la vida dels immigrants que arriben; és un projec-te de família humana on les diferències de races, procedències i religions són les eines que sumen en positiu per construir una nova realitat. En els ulls i l’energia de dos dels seus impulsors, la Lluïsa Geronès i el capellà Santi Thió -capellà del Fòrum Joan Alsina-, hi brilla la fe i l’entusiasme. Amb aquesta energia han fet realitat una utopia: la casa de Dar-Àkan, on acullen persones sense papers i sense feina, les ajuden i conviuen amb elles. Ells

mateixos expliquen: “És una mostra diminuta que en aquest món es pot viure diferent: sense anar en contra, sense enfrontar-se bèl·licament, o pugnar durament amb la paraula i el gest”.

A Dar-Àkan no es tracta d’ajudar puntualment, sinó de compartir el dolor i l’esperança dels immi-grants, amb implicació plena. Santi Thió, amb una tessitura de veu greu i dolça alhora, veu de germà

gran de tots, m’explica la importància d’aquesta convivència, de veure dins de cada immigrant una persona que espera, que somnia, que creu en Déu, que comparteix il.lusió.

A la casa es treballa, es fan tallers, s’ense-nya i s’aprèn, s’acompanya l’immigrant perquè es pugui desenvolupar humanament. I també es pre-

10

ga. La Lluïsa, amb l’entusiasme dels que de debò poden canviar el món, em parla de les pregàries: “Les víctimes han de te-nir algú que les tingui en compte, que les reconegui, que pregui per elles”. I cada diumenge a la tarda preguen junts. Siguin cristians, musulmans, ortodoxos, protes-tants... s’adrecen plegats a Déu, amb els seus diferents noms, perquè ens infongui coratge per seguir lluitant per un món més just. En Santi parla de l’oració com l’eina que ha soldat les seves vides i les dels im-migrants: “Quan preguen o canten al seu Déu al nostre costat fem comunitat i neix un lligam molt profund”.

Encara no fa un any que van inaugurar la casa de Dar-Àkan, tot i que la trajectòria d’aquesta associació és anterior. Van co-mençar fent classes de català i castellà per a immigrants i la implicació va anar crei-xent. Van passar a buscar pisos de lloguer i ara tenen una casa per viure i conviure. A Dar-Àkan es preparen ara per fer una setmana de camp de treball, obert a qual-sevol persona que hi estigui interessada, per conviure a la casa amb els immigrants que hi ha acollits: compartir treballs, aju-dar, aprendre, cantar, pregar... Serà la pri-mera setmana de juliol. També han estre-nat un taller específic per a dones, perquè elles pateixen la doble discriminació de ser immigrants i ser dones. Algunes han patit maltractaments, matrimonis forçats, expe-riències duríssimes, dolors inesborrables, malalties... i són especialment vulnerables. Al taller treballen i es donen força les unes a les altres. I l’Associació ven tot el que surt del taller: collarets, caixes, costures, espelmes per confirmacions, records per celebracions (Penseu-hi a les vostres par-ròquies o amb els vostres amics i comuni-tats si els podeu ajudar comprant aquest material. Fareu molt de bé, perquè per tirar endavant les utopies calen diners, la casa té un cost de milers d’euros...).

Pregària i treball, fe i entusiasme. L’Evangeli segons Àkan és la Bona Notícia en estat pur: convivència, esperança, jus-tícia, lluita i dedicació incondicional al més necessitat. L’Evangeli segons Àkan s’està escrivint avui mateix i cada dia al carrer Vista Alegre de Girona.

Maria-Josep Hernàndez és periodista

Per consultes i encàrrecs: Tel. 650.109.133 - www. akan.puntdesuport.net

Les entrevistes de L’Agulla, en un llibre

Cristians de cada dia. Vint entrevistes. Per Josep Lligadas. Col.lecció Emaús, 76. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona 2007

“És diumenge de Pentecosta i a la meva senzilla parròquia parlem de la presència de l’Esperit. Cadas-cú de nosaltres el sent, el viu i l’in-tueix de forma diferent i pròxima alhora. Recordant que hem parlat de pau, d’esperança i d’alegria, acabo de llegir la darrera entre-vista que recopila el llibre “Cris-tians de cada dia”, un llibre que precisament reflecteix, crec, aquesta presència de l’Espe-rit en les persones, transcendint al nostre entorn de forma diversa i enriquido-ra, a través de cristians i cristianes que volen un món més just i una Església més atenta a la realitat de les persones. Els entrevistats són cristians que, encara que mai s’ho deixarien dir, poden ser referents per als creients pel seu compromís silenciós i efectiu alhora, i que deixen petjada en el camí de portar l’Evangeli avui i ara.

Vint realitats de vint cristians de cada dia, com la nostra fe de cada dia que s’alimenta d’aquests refe-rents, d’aquesta presència de l’Esperit que es veu en els ulls transparents i l’acció quotidiana dels cristians que no es fan veure, però que hi són, fent possible un món més digne, més humà i amb més esperan-ça. Vint entrevistes aparegudes a L’Agulla en aquests deu anys, de la mà de Josep Lligadas, que ha sabut posar-nos a l’abast totes aquestes vivències de forma molt propera per ajudar-nos en el nostre camí en la fe, de vegades tan ple de revolts i de vegades tan clar i planer”.

Així comentava una subscriptora el llibre que re-cull vint de les entrevistes que al llarg d’aquests anys hem anat publicant en aquesta revista. No cal afegir-hi res més. Només convidar-vos, si voleu, a llegir aquest llibre per anar assaborint tantes històries humanes i cristianes que, des de la normalitat i la senzillesa, poden ser un estímul i una alenada d’aire fresc per a tots. També està publicat en castellà.

11

AMB ENTITAT (I EXPERIÈNCIA)AMB ENTITAT (i experiència) AMB ENTITAT (i experiència)

L’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou (AVPN), va néixer l’any 1972, en plena lluita anti-franquista. En aquell temps hi havia una Comissió de Barri, integrada per militants obrers d’esquer-ra i també cristians compromesos amb el seu en-torn. Aquesta Comissió de Barri va ser l’embrió de l’AVPN aprofitant les poques escletxes que donava la legalitat vigent. Poblenou, un barri eminentment obrer, tenia mancances de tota mena, com molts barris de Barcelona, Les dones i homes que forma-ven l’AVPN van canalitzar la seva lluita per acon-seguir cobrir aquests dèficits, i aquest tarannà s’ha mantingut fins els nostres dies. Com a part vincu-lant del moviment veïnal de Barcelona, l’AVPN ha estat subjecte als diferents moments que s’han vis-cut, però sense afectar-li especialment la crisi ge-neralitzada que van viure moltes associacions de veïns en la dècada dels vuitanta. Crec que es pot afirmar que ara el moviment veïnal ocupa el seu lloc i desenvolupa la seva funció, com el poden desen-volupar els sindicats i els partits polítics. Malgrat tenir un repte de renovació generacional, que mol-tes associacions de veïns no hem resolt del tot. El nostre funcionament intern intenta ser democràtic i participatiu. L’any 2005 ens vàrem adherir al Codi Ètic del Consell d’Associacions de Barcelona, que entre altres coses estableix que els càrrecs s’han de renovar periòdicament –vuit anys com a màxim en els nostres estatuts–, cap responsable de la junta pot ser remunerat i si hi ha alguna persona treballant ha d’estar contractada legalment, com també és el nostre cas. El Codi Ètic estableix tam-bé que s’ha de fomentar la bona convivència i per tant és descarten actituds xenòfobes i insolidàries. Actualment passem dels 500 associats i la junta està formada per 15 persones. Com que Poblenou està en plena transformació vol dir que hi ha pro-blemes i tensions. Bàsicament les nostres preo-cupacions estan centrades en temes d’habitatge, equipaments, patrimoni i convivència. Procurem treballar en xarxa juntament amb altres entitats i associacions de veïns. El Poblenou, un cop desen-volupats els diferents plans urbanístics, 22@ i al-tres, doblarà la seva població, i això està generant desequilibris respecte a habitatge i equipaments. S’ha aconseguit que els 4.000 habitatges que es

L’AssociAció de veïns ï veïnes deL poBLenouManel Andreu

construeixin en el 22@, tots ells en règim protegit, una tercera part siguin per als veïns i veïnes del barri. La denúncia que fem en aquests moments és la lentitud en la seva execució així com també dels equipaments pendents. Una altra lluita que encara no ha acabat és la defensa de Can Ricart com a valor emblemàtic del patrimoni industrial del barri. De pràcticament anar tota la fàbrica a terra, actualment es preserva el 70%, però sense garantir el seu ús públic. Esperem aconseguir més del que hi ha en el procés que la Generalitat ha obert per declarar Can Ricart Bé Cultural d’Interès Nacional. Pel que fa al tema de la convivèn- cia, Poblenou te un índex d e l 15% de nouvinguts. Això fa q u e no sigui un barri excessivament con- flictiu, però hi ha alguns punts preocupants. El barri té unes 150 famílies d’ètnia gitana en diferents as-sentaments i aquest fet genera tensió entre el veï-nat. I també la desigual distribució del percentatge de l’alumnat immigrant en les escoles públiques. Per evitar que aquestes situacions vagin a més, l’AVPN formem part de la xarxa. “Apropem-nos” on mitjançant un Pla de Desenvolupament Comunitari establim unes accions perquè el fenomen de la im-migració sigui una oportunitat a compartir i no un problema. El punt d’acollida, els grups d’opinió, els intercanvis gastronòmics, xerrades interculturals, són eines que ajuden a fer aquest treball. Per aca-bar crec que som una entitat amb molta història al darrere i animats per afrontar els nous reptes.

Associació de Veïns i Veïnes del PoblenouCentre Cívic Can Felipa

Carrer Pallars, 277Barcelona 08005

Tel. 932664441www.elpoblenou.cat

1�

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)

gAspAtxo d’ALvocAtsTere Jorge

L’alvocat és una fruita que sempre m’ha re-sultat molt curiosa. Des de sempre cada vegada que la veig no puc deixar de pensar que sembla una oliva gegant, un d’aquells fenòmens estranys de la naturalesa. El seu pinyol és com una pilota de ping-pong, perfectament rodó i consistent. No obstant per nosaltres és una fruita exòtica que associem a climes càlids, platges paradisíaques, broncejats i pareos (es nota que arriba l’estiu). El que és cert és que ens resulta un aliment bastant insípid i normalment l’utilitzem acompanyat d’altres aliments que li donen més “vidilla” o bé com a etern “segundón” (per donar color a les amanides). Avui us ofereixo un plat refrescant amb l’alvocat com a protagonista destacat, destronant al mateix tomà-quet, rei indiscutible, fins avui, dels gaspatxos.

Us hi atreviu?

Ingredients per a 4 persones: 4 alvocats; 2 grans d’all; 3 llimones; 2 gots d’oli d’oliva; 10 o 12 ametlles; 2 litres d’aigua; sal i pebre negre; 1 llauna d’anxoves; 2 ous durs; uns daus de pa torrat.

Preparació: Pelem els alvocats. Espremem les llimones i pelem els alls. A continuació tritu-rem els alvocats amb el suc de llimona, els alls, les ametlles i la sal. Sense deixar de batre, afegim l’oli molt a poc a poc i seguidament l’aigua freda. El tastem i rectifiquem de sal, si cal, i hi afegim pebre al nostre gust. El posem a la nevera fins al moment de servir.

Es recomana servir aquest gaspatxo molt fred, acompanyat de daus de pa, anxoves tallades a trossets i ou dur picat.

Si us agrada més espès, podeu posar-hi pa remullat tal i com feu en el gaspatxo tradicional.

ABstencióSalva Clarós

Sempre he sentit dir que davant el dubte és mi-llor abstenir-se. Potser com una mesura de cautela i per evitar mals majors. Haig de dir que mai no he acabat d’estar completament d’acord amb aquest principi, però l’entenc des d’una actitud conserva-dora i poc procliu al canvi. He estat educat en una cultura que ha promogut l’abstinència com un valor d’austeritat i d’autenticitat. Tampoc no hi he sabut estar completament d’acord, tot i reconèixer la vir-tut que comporta abstenir-se en ocasions en què la passió empeny cap a accions poc enraonades. Estic perplex en veure com els que abans lloaven l’abstenció ara prodiguen en contra. S’ha arribat a dir –ho ha dit algun polític- que “cal combatre l’abs-tenció” com si no anar a votar fos una malaltia soci-al. Més ben dit, una epidèmia, darrerament; “S’han d’encarregar estudis acadèmics per determinar-ne les causes”. Aquesta és la desconcertada resposta de tants i tants que es pensen que la democràcia queda afeblida en la mesura que es reforça la lli-bertat personal de no anar a votar. Quina contra-dicció!

Tinc la impressió que els que pensen que cal combatre l’abstenció creuen que la democràcia està més de la banda dels representants i de les institucions que no pas de la dels ciutadans. Si no, com s’explica que no admetin l’abstenció com a legítima i enraonada resposta electoral? Com és possible que només busquin les causes en el cantó dels electors i com a màxim admetin de la seva part un ambigu “no hem sabut connectar amb l’electo-rat”, com si es tractés d’un desencontre i no d’una profunda discrepància o d’una gran indiferència o vés a saber què? Vet aquí doncs les primeres res-postes al desinterès, al desànim, a la rebel·lia, al càstig, o a qualsevol de les circumstàncies i raons que fan que els ciutadans no vagin a votar.

La implicació dels ciutadans en l’elecció dels seus representants està començant a ser directa-ment proporcional al minso paper que s’atorga a la ciutadania durant el període legislatiu. Si se’ls re-tira la paraula, l’opinió informada i se’ls desvincula de les decisions polítiques del dia a dia dels quatre anys de legislatura, per què haurien de recuperar-la per un dia a glòria dels seus representants? Pot-ser no és per casualitat.

13

Avui parlem amb...Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb...Avui parlem amb...

Manuel González Fernández té 75 anys, però a les campanyes

electorals continua enfilant-se com si res a penjar pancartes. Seria incapaç de viure d’una

altra manera. Va néixer l’1 de febrer de 1932 a Minas

de Ríotinto, província de Huelva, i quan va arribar

la guerra i Franco va entrar al poble, el seu pare va

fugir de nit cap a Azuaga, província de Badajoz, i

cap allà va anar la família. Allà van aconseguir passar

desapercebuts, amb el pare treballant a les

mines fins que va morir de silicosi als 50 anys.

I ell va continuar el seu periple, fins a establir-se

a Viladecans el 1964. Està casat amb Ana Sánchez,

té sis fills i onze néts, pertany a Esquerra Unida

i Alternativa, i continua denunciant, incansable, els desastres del capìtalisme.

mAnoLo gonzáLez, LLuitAdor incomBustiBLe

Josep Lligadas

- Tu has treballat en moltes fei-nes i a molts llocs…

- Vaig començar als 10 anys tre-ballant al camp, a Azuaga. Des-prés, als 14, vaig començar a la mina, fent feines a l’exterior, que n’hi ha moltes, fins als 19. Lla-vors me’n vaig anar a Astúries, a Avilés, a treballar a Ensidesa, on

vaig ser-hi uns sis mesos. Des-prés, acabat el servei militar, el 1955, vaig treballar a Madrid, a la construcció. Allà em vaig ca-sar, i vaig estar-hi fins al 1960 en què vaig venir a Gavà, també a la construcció, fins que el 1962 vaig entrar a la Roca. El 1964 vaig venir a viure a Viladecans, i vaig continuar a la Roca, fins el 1969, que em van fer fora. Vaig tornar a la construc-ció, perquè estava a les llistes negres i no em volien en cap fàbrica. Vaig aconse-guir, però, entrar a la fàbrica dels Hules, però només vaig du-rar-hi un mes, perquè un dia em va cridar l’encarregat i em va dir que me n’havia d’anar, perquè havia arribat un informe dient

que jo era un individu perillós. Però el 1970 vaig aconseguir fei-na a Laforsa de Cornellà, i vaig ser-hi fins que la fàbrica va parar, el 1981. Llavors els treballadors vam formar una Societat Anò-nima Laboral, i vam aconseguir tot el patrimoni, terrenys inclo-sos. Vam anar allargant la feina

perquè els companys que esperaven jubilar-se ho poguessin fer en les millors condici-ons. I quan vam creure que ja n’hi havia prou, vam vendre el terreny i ens vam repartir els guanys. Llavors jo ja era regidor a l’ajunta-ment de Viladecans, i em dedicava molt a fer de regidor, sense tre-

ballar, o sigui sense cotitzar a la Seguretat Social. Fins que a l’ar-ribar als 59 anys vaig començar a cotitzar una altra vegada com a alliberat del partit, el PCC, fins a l’edat de la jubilació. I ara conti-nuo col.laborant políticament en tot el que puc.

- Com et vas introduir en la po-lítica?

- Em vaig criar en una mina, i els miners es reunien a la cantina que el meu pare portava, i jo es-coltava el que deien, i això em va donar una consciència obrera

Jo no era militant de l’HOAC, però els estic molt agraït perquè vaig rebre molts punts de vista que no tenia.

14

per veure el que està bé i el que està malament. Allò era una es-cola, perquè allà hi havia gent a qui els havin afusellat els pares, i això marca molt. Allà no ho de-ien, que els havien afusellat els pares, però es notava.

- I la militància política concre-ta?

- Jo vaig començar amb la mili-tància sindical, l’any 1964, quan es va començar a organitzar Comissions Obreres a la comar-ca, encara que de manera molt precària i deficient. Jo m’ajunta-va amb els companys que teni-en inquietuds. I el 1966 em vaig presentar a les eleccions sindi-cals i vaig sortir elegit.

A Gavà i a Viladecans vaig co-nèixer gent que era del PSUC, com l’Antonio Plata, i anava amb ells. A mi em feia cosa fi-car-me al partit, entre altres mo-tius perquè jo a la mina havia sentit parlar de la Unió Sovièti-ca com del paradís, i al partit hi havia gent que criticava la Unió Soviètica. Però ells confiaven en mi i jo en ells. I també per aque-lla època van començar a venir per aquí companys de l’HOAC, el Paco Arias, un tal Balduino, un tal Domènech, de Cervelló, i venien a captar gent del movi-ment obrer, i vaig anar a moltes reunions, i fins i tot vaig fer cur-sets, i em van donar formació en molts aspectes. Va durar fins a l’any 70, més o menys. Jo no era militant de l’HOAC, però els estic molt agraït perquè vaig re-bre molts punts de vista que no tenia. Jo, certament, la qüestió religiosa no la visc: no sóc ateu ni no ateu, ni ho discuteixo ni no ho discuteixo. Tot i que si entrés-sim en el terreny de l’Església

catòlica ja seria diferent…

Bé, doncs els de l’HOAC no for-çaven el tema religiós, i estava molt bé. També el García Nieto ens va donar un curset de mar-xisme. I també recordo un cur-

set d’economia en un d’aquells grans convents de Sarrià, amb reixes i un gran jardí.

Amb el PSUC també hi col.labo-rava, com amb l’HOAC. I el 1971 vaig ingressar al partit.

- Parlem de la Roca.

- En aquella època els mèto-des de seguretat i higiene eren desconeguts, eren unes feines brutals. Fer banyeres, lavabos, vàters, eren feines de molt d’es-forç. Tot era manual. Érem uns 4.500 treballadors, molts portats per la mateixa empresa des d’al-tres llocs d’Espanya. Anaven per Andalusia a buscar treballadors amb autocars i els portaven cap aquí. I molts, en veure la feina que era, se n’anaven i es busca-

ven altres feines, perquè llavors aquí trobar feina no era proble-ma.

Es deia que l’enemic més dolent que teníem els treballadors era la por, la por al patró. I nosaltres,I nosaltres, la gent de Comissions que ales-hores naixia, parlàvem a la gent davant dels encarregats i els en-

ginyers, perquè els companys veiessin que eren persones com nosaltres.

Recordo un cas que val la pena explicar. Llavors trebal-làvem amb espardenyes o amb el calçat que cadascú tenia, per-què les botes eren cares i a més es trencaven fàcilment. I trebal-làvem sobre la terra mullada, el sílice, perquè havia d’estar mul-lada per poder-la moldejar. I un dia que feia molt de fred jo li vaig dir a l’encarregat que passava per allà: “Miri, senyor Tal, vostè que és tan cristià demostri’ns el seu cristianisme traient-se les sabates i venint aquí amb nosal-tres sobre la terra mullada”. Les botes i la roba adequada eren aleshores reivindicacions bàsi-ques per a nosaltres. I ho vam aconseguir.

- Per què et van despatxar?

- De fet, la gent de Comissions vam aconseguir que vinguessin inspectors de seguretat i higi-ene, i també ens dedicàvem a conscienciar a la gent. I l’em-presa va anar despatxant, amb diversos motius, tota la gent de Comissions. A mi va ser per una aturada parcial que precisament jo no havia convocat. I en treu-re’m, van voler treure’m també del pis on vivíem, que era del

Poblat Roca, propietat de l’em-presa. Jo vaig dir que no me n’anava, i vam anar a diversos judicis a Magistratura, i recordo molt que el rector de la parrò-quia, Celestino Bravo, va venir a declarar a favor meu, i fins i tot em va dir que si em treien i calia, la meva família i jo podíem ficar-nos a l’església. De fet, aquells

Quan vaig tenir problemes a la Roca, el rector de la parròquia va venir a declarar a favor meu, i fins i tot em va dir que si em treien i calia, la meva família i jo podíem ficar-nos a l’església.

La vaga de Laforsa va ser un revulsiu per a tot el Baix Llobregat. Des de Montserrat a Castelldefels va parar tota la comarca. Fins que nosaltres mateixos vam creure que allò s’havia d’acabar. I vam aconseguir que l’empresa cedís no despatxant ningú.

15

anys va ser molt important, el paper de la parròquia. Recordo també que el padre Celestino havia muntat amb altres com-panys del barri una cosa que en deien Fraterna Ajuda Cristiana

que consistia que la gent pagava cinc pessetes setmanals i si algú queia malalt, com que la Segu-retat Social pagava molt poc, li donaven una quantitat per poder anar fent. Amb això del pis, al final vaig poder col.locar-me en un altre pis de les “Vivendes del Congrés” que es van fer aquí a Viladecans.

- Després de la Roca, Laforsa.

- Allà hi vaig entrar quan li vaig dir al cap de personal que tenia cinc fills (llavors encara no havia nascut el sisè), i em va dir que li agradava la gent com jo, amb família i fills. I des del principi em vaig dedicar a organitzar Comis-sions. Al cap d’un any, el 90 per cent dels treballadors estaven a Comissions i trenta eren mili-tants del PSUC. Realment, es-tàvem molt organitzats. Érem un bon equip.

I jugàvem a dues bandes, la legal i la il.legal. Vam apretar molt amb els temes de seguretat i higiene, i també amb el tema dels salaris. I van decidir posar una nova di-recció, que endurís la cosa, per aconseguir doblegar-nos. I com que no ho van aconseguir, van despatxar un treballador amb un pretext de que feia malament la feina. I hi va haver una solida-ritat enorme amb aquell com-pany. Ha estat una de les vagues més solidàries que hi ha hagut a Catalunya. Va començar l’11 de novembre de 1975, deu dies abans de la mort de Franco. Al

tercer dia van començar a coac-cionar gent, agafant-los d’un en un. Jo era l’únic delegat del torn de nit, i van venir a forçar-me perquè fes tornar la gent a la fei-na, perquè sabien que si un grup

tornava tots tornarien. I com que no ho van aconseguir, van co-mençar a despatxar gent.

Allò va ser un revulsiu per a tot el Baix Llobregat. Va ser una vaga no només de reivindicació laboral sinó clarament política. Nosaltres demanàvem un sin-dicat lliure. Des de Montserrat a Castelldefels, va parar tota la comarca. Fins que nosaltres ma-teixos vam creure que allò s’ha-via d’acabar, i vam aconseguir que l’empresa cedís no despat-xant ningú, però a canvi d’unes

sancions de tres i sis mesos per a alguna gent, que tot i així no vam perdre diners, perquè com a enllaços sindicals teníem dret a continuar cobrant el sou base, i la resta ens ho cobria la caixa de solidaritat, que era molt potent.

- I va arribar la democràcia.

- Nosaltres volíem la ruptura de-mocràtica, però després va venir el que va venir, i per disciplina ho vam acceptar. El 1979 hi va haver les primeres eleccions munici-pals, i jo anava el 10 a la llista del PSUC, i en vam treure 9 i vam te-nir l’alcaldia. I al cap d’un any un company ho va deixar, i vaig en-trar jo. I em va tocar encarregar-

El primer dia que vaig entrar al ple municipal, em va caure e món a sobre. Jo estava acostumat a una altra mena de cosa, a les assemblees de fàbrica... i em trobava amb allò tan ordenat, tan legal...

Jo crec que el capitalisme acabarà fracassant. I sortirà alguna cosa nova que faci el món més solidari i més humà.

me de la guàrdia urbana. Fixa’t, jo tant córrer davant de la policia, i ara portant la guàrdia urbana… El primer dia que vaig entrar al ple, em va caure el món a sobre. Jo estava acostumat a una altra mena de cosa, a les assemblees de fàbrica… i em trobava amb allò tan ordenat, tan legal… Però vaja, ho vaig superar. Vaig ser regidor a la primera legislatura amb el PSUC i, després de la ruptura del partit, dues legisla-tures més amb el PCC. Allò va valer la pena. A l’ajuntament no hi havia ni un duro, però tot i així vam fer moltes coses, vam posar les bases de moltes coses. Es va començar a planificar el poble, i es van fer col.legis, la piscina… El més important, però, era que la gent estava per la democràcia, participava de les coses…

- I ara?

- Ara hi ha una despolitització cada cop més gran, sobretot dels treballadors, de la classe obrera, i aquesta despolitització està deixant el camp lliure a la dreta. A la pitjor dreta, no a la de

CiU i el PNB, que és tolerant, sinó a la dreta del PP, que fa coses que posen els pèls de punta, perquè fan servir la mateixa dialèctica que feia

servir la CEDA abans de la guer-ra, a base de la mentida i l’insult i el desprestigi dels altres. I per frenar això és fonamental l’hon-radesa dels partits d’esquerres, que els polítics d’esquerres més que pensar en les seves ambi-cions polítiques, siguin capaços de fer coses pels ciutadans. Que no tinguin com a objectiu mante-nir-se per mantenir-se, sinó que donin exemple d’honradesa, de servei a la gent.

Jo crec que el capitalisme acabarà fracassant, i sortirà al-guna cosa nova que faci el món més solidari i més humà.

16

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

eL R

etaL

L

“L’angoixa no és dolenta perquè ens fa pensar, veure-hi més clar i buscar solucions per avançar”

(Leonardo Boff)

T OT ESCOLTANT LEONARDO BOFF. El teòleg i filòsof Leonardo Boff va ser fa pocs dies a l’església del Pi de Barcelona i va ser un goig poder escoltar-lo. No en faré ni resum, ni

comentari; potser ens ocuparia bona part de la revista. Només vull compartir amb vosaltres alguns apunts. Si estan fora de context, cadas-cú els podrà contextualitzar amb el propi ba-gatge:

-“L’angoixa no és dolenta perquè ens fa pensar, veure-hi més clar i buscar solucions per avançar”

-“O cuidem la terra o arrisquem la nostra supervi-vència”

-“Amb el consum actual, a l’any 2050 ens caldran dues terres per garantir l’abastament”

-“El 20% de la població mundial consumeix el 80% dels recursos”

-“Sant Agustí va dir que només canviem de dues maneres: a partir d’un gran amor o a partir d’un gran dolor”

-“La solidaritat és el que ens converteix en éssers humans”

-“Aquell qui pateix, pateix també el més terrible: la soledat.”

-“La compassió ens ha de fer evitar que ningú pa-teixi sol”

-“L’espiritualitat és la més gran revolució que l’és-ser humà pot fer”

-“El mot entusiasme ve del grec i vol dir tenir un Déu a dins. Començar el dia amb entusiasme no és res més que començar de la mà de Déu”.

-“L’espiritualitat no és monopoli de cap religió, ens aporta idees de bondat i ens fa sentir que no estem sols al món.

En acabar, Leonardo Boff va signar llibres als que ens vam acostar. Una nena d’uns tres o quatre

anys, amb un conte per signar, el va mirar de fit a fit, la seva barba blanca i la mirada plena de bon-dat, i li va dir: “Què ets cosí del Pare Noël?” Boff va somriure i segur que recordarà l’anècdota. “No, no ho sóc, però el conec i tranquil.la que per Nadal vindrà”, va respondre amb bonhomia. Jo vaig pen-sar per dins meu: una mica sí que ho és: ens ha portat un somni, un regal, una consciència. Nosal-tres la podem fer realitat. Maria-Josep Hernàndez

R ELLEU DEL BISBE DE GIRONA. El Vaticà prepara el relleu del bisbe Carles Soler, que és a punt de fer 75 anys, i com a possible substitut s’ha filtrat el nom del

valencià Vicente Juan Segura, bisbe d’Eivissa i Formentera, fidel a Rouco Varela, als sectors més conservadors del Vaticà i proper a posici-ons del Partit Popular. Aquest interès en posar un bisbe a Girona amb aquest perfil podria tenir a veure amb l’objectiu d’intentar emmu-dir als capellans del Fòrum Joan Alsina, que per al poder eclesial són massa progressistes i massa crítics amb el poder i la pompa vaticana. Em sembla una autèntica provocació i caldrà veure amb quines intencions arriba. Si és de la línia Rouco, potser posarà detectius a veure amb què combreguen a les parròquies i com fan la catequesi, no sigui que hi hagi esglési-es susceptibles de ser tancades. En tot cas, no callarem. Si alguns volen tornar a l’esperit reaccionari del franquisme (o de la inquisició), altres haurem de tornar al “No pasarán”. Molt oportunament, els capellans del Fòrum van fer a l’abril un comunicat de suport a la parròquia de Vallecas. Encara ens hi haurem d’agerma-nar... Maria-Josep Hernàndez