l’antic hospital de santa magdalena de montblanc · 2016-08-04 · l’antic hospital de santa...

LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 129-143

L’antic hospitalde Santa Magdalena

de Montblanc

Antoni Conejo da PenaDepartament d’Història de l’Art

Universitat de BarcelonaBaldiri Reixac, s/n08028 Barcelona

[email protected]

Resum

L’antic hospital de Santa Magdalena de Montblanc és un dels exemples més interessants de l’ar-quitectura civil catalana baixmedieval. Situat als afores de la vila, és el resultat de la fusió de duesinstitucions més antigues: els hospitals de Sant Bartomeu i Santa Magdalena, fundats tots dos als. xiii. La seva construcció es va portar a terme a la fi del s. xv i el principi del s. xvi, fet que estradueix visualment en la presència d’elements arquitectònics de tradició gòtica i «renaixentis-ta». A desgrat de la poca documentació conservada, en aquest article s’ofereix una visió globalde l’evolució de l’edifici, mitjançant l’anàlisi de la seva arquitectura i la comparació amb altresconjunts monumentals, insistint, alhora, en el rol desenvolupat dins del context assistencial ihospitalari de la Catalunya de l’època.

Paraules clau:arquitectura, gòtic, renaixement, assistència hospitalària.

Abstract

The ancient hospital of Santa Magdalena of MontblancThe ancient hospital of Santa Magdalena of Montblanc is one of the most interesing examplesof the late Gothic Catalan civil architecture. Placed on the city outskirts, it came out as the re-sult of the union of two older institucions: the hospitals of Sant Bartomeu and Santa Magdale-na, both founded in the xiiith century. Its construction was carried out at the end of the xvthand beginning of the xvith century, as it can be visually verified by the presence of architectu-ral elements of Gothic and «Renaissance» tradition. Despite of the little documentation whichis yet preserved, the article offers a general vision of the building, through its analysis and com-parison with other monumental sets, emphasizing, at the same time, its importance in the wel-fare context of that period.

Keywordsarchitecture, Gothic, Renaissance, welfare

LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003130 Antoni Conejo da Pena

L’hospital de Santa Magdalena de Mont-blanc és, sens dubte, un dels exemples mésatractius de l’arquitectura civil catalana de

la fi del segle xv i principi del segle xvi1. La convi-vència d’elements de tradició gòtica amb d’altresque apunten envers les noves fórmules «renaixen-tistes», assoleix un equilibri més que interessant.Es troba situat al raval de Santa Anna, un carrerfora del recinte fortificat, constituït com unamena de continuació del carrer major de la vila.Segons Cèsar Martinell, el seu emplaçament ex-tramurs, vora d’un camí i prop del riu, permetplantejar la possibilitat que l’establiment haguésestat l’hereu d’una antiga llebroseria2. En qualse-vol cas, d’acord amb el propi Martinell, semblaque l’edifici que ens ha arribat es va realitzar ambmotiu de la fusió institucional dels antics hospi-tals montblanquins de Sant Bartomeu i el propi deSanta Magdalena, consumada a mitjan o a final delsegle xv; a partir de llavors, va ser conegut com ahospital general de Santa Magdalena3. El principalresponsable d’aquesta iniciativa fou l’arquebisbede Tarragona Pere d’Urrea (1446-1489), a quitambé devem la unió dels centres assistencials d’a-questa mateixa ciutat4.

Va funcionar com a hospital fins al segle xix.El 30 de novembre de 1853 es va subscriure unconveni pel qual se cedia la institució a cinc ger-manes carmelites que, a més de tenir cura dels ma-lalts, també s’ocuparen de l’ensenyament de lesnoies de la vila. A partir d’aquest moment, l’anticedifici quedà dividit en dos espais diferenciats.D’una banda, l’hospital, ubicat en la planta baixai amb una capacitat per a catorze llits, i, en sego-na instància, el col·legi, que aprofitava les estruc-tures del primer pis i el qual restà obert a partir del’1 de desembre del citat 18535.

Malauradament, i malgrat que el 1947 va serdeclarat monument historicoartístic en la desig-nació conjunta que es féu per a tot el nucli urbà deMontblanc6, la seva defectuosa construcció, lesmúltiples reformes i el pas del temps comportarenel progressiu deteriorament de les estructures ar-quitectòniques i d’ús. Així, el 1927, es va propo-sar fer-hi una primera intervenció que implicà larestauració de cobertes i sostres, l’aixecamentd’envans i la reconstrucció dels sanitaris7. Un copfinalitzats aquests treballs, el 1934, l’Ajuntamentel convertí en consultori mèdic gratuït per als ne-cessitats i obrers, i alhora s’hi instal·laren les esco-les nacionals8, que romangueren en el vell edificifins al 1951, moment en què s’inaugurà un noucentre escolar9. Poc després, el 1953, esdevingué laseu de l’Escola de Treball o d’Arts i Oficis per unperíode de quatre anys10. Però, a partir d’aquestmoment, l’antic hospital entrà en un procés d’a-bandó i enrunament, agreujat entre l’octubre de1962 i el setembre de 1965, en què funcionà coma fàbrica tèxtil. Tot just aquesta fou traslladada,l’Ajuntament de Montblanc el convertí en un ma-gatzem tipus «calaix de sastre» i el cedí a diferentsentitats perquè hi poguessin realitzar reunions otrobades socials11.

Al començament de la dècada de 1970 ja nose’l destinava a cap fi específic i, el 1974, el delegatlocal de Belles Arts Maties Solé Maseres, va re-dactar un informe on manifestava la necessitat defer-hi una restauració immediata:

La no utilización de este edificio en los úl-timos años, a fines específicos, ha provocado—unido a la acción de los agentes atmosféri-cos— una situación de ruina alarmante, enparticular en la nave de la iglesia, temiéndose

1. Aquest article té el seu origenen un dels capítols de la meva te-si doctoral Assistència i hospitali-tat a l’edat mitjana. L’arquitectu-ra dels hospitals catalans: del gòtical primer renaixement, Universi-tat de Barcelona, 2002. Igualments’ha beneficiat del projecte «Laproducción artística en la coronacatalanoaragonesa durante el gó-tico internacional» (PB98-1266).Així mateix vull agrair especial-ment les orientacions i idees sug-gerides pels professors i doctorsM. Rosa Terés (Universitat deBarcelona), Marià Carbonell(Universitat Autònoma de Bar-celona) i Joan Fuguet (Escola Su-perior de Conservació i Restau-ració de Catalunya), i l’arquitecteJoan-Albert Adell.

2. Les llebroseries solien estarsituades habitualment en les ru-tes de més trànsit, però semprefora dels murs de les ciutats. Engeneral, es triava un lloc baix o ala vora d’un riu, perquè es creiaque la humitat era beneficiosaper a la malaltia.

3. Martinell, Cèsar, «El hos-pitals medievals catalans», aPràctica mèdica, 1935, vol. III,núm. 27, p. 128.

4. Vegeu Martinell, Cèsar,«L’antic hospital de Santa Teclade Tarragona», a Butlletí arqueo-lògic, 1934, núm. 49, p. 388-396;ídem, «El hospitals medie-vals…», p. 119 i 128. Costa Pa-llejà, Jaume R. (et alii), El Con-sell Comarcal a l’antic hospital,Tarragona, Consell Comarcal delTarragonès, 1995.

5. Alonso Fernández, A. M.,Historia documental de la con-gregación de las hermanas car-melitas de la caridad, Madrid,Vedruna, 1968, vol. I, p. 264-267.

6. Arxiu Històric Comarcal de

LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 131L’antic hospital de Santa Magdalena de Montblanc

el hundimiento inminente de los arcos de lamisma […] debido al mal estado del tejado, alefecto del empuje de los mismos y por carecerde contrafuertes necesarios, unido todo ello ala acción de humedades. Por todo ello consi-deramos de suma urgencia el que se proceda auna pronta restauración […]12.

En qualsevol cas, la iniciativa no devia tenir larepercussió esperada, perquè cinc anys després, el1979, s’entregà novament a l’Ajuntament deMontblanc el mateix estudi que Solé Maseres ha-via escrit el 1974, si bé s’hi van adjuntar nous plà-nols i fotografies que testimoniaven l’estat cadacop més precari de l’antic hospital13. Aquesta ve-gada la proposta s’inclogué en el pla d’urgènciesmunicipal14, i a la fi de l’any següent, la DireccióGeneral d’Arquitectura, que depenia del Ministe-ri d’Obres Públiques i Urbanisme, aprovà unprojecte de restauració signat pels arquitectesFrancesc Albín Collet i Joan-Albert Adell, on esplantejava la possibilitat de convertir l’edifici encentre cultural i arxiu històric comarcal15. El marçde 1981, la gestió va ser traspassada a la Generali-tat de Catalunya, i les obres es dugueren a termesota la direcció del citat Francesc Albín16.

En darrera instància, s’inicià una segona i últi-ma fase de restauració, en aquest cas adreçada al’ús immediat de l’edifici. El projecte, aprovat el1982 per la Direcció General d’Arquitectura iHabitatge de la Generalitat de Catalunya, estavaorientat al condicionament elèctric, calefacció,acabats, ordenació i enjardinament17. El responsa-ble d’aquests treballs fou novament el mateixFrancesc Albín. Més tard, el 1983, el seu col·labo-rador, Joan-Albert Adell publicà un article on re-sumia les conclusions de l’anàlisi estructural i ar-quitectonicoartística de l’establiment, alhora quefeia referència a la descoberta de nous elementsdesconeguts fins llavors, fruit de les intervencionsque s’hi havien efectuat18.

En l’actualitat, els historiadors ens trobem da-vant la impossibilitat d’establir la correcta seqüèn-cia evolutiva del centre, atès que, el 27 de setembre

de 1642, l’anomenat arxiu de Santa Maria va quedarcompletament destruït. Aquí es guardava la docu-mentació de la confraria de pobres de Jesucrist, en-carregada del govern de l’hospital des de la sevafundació19. D’aquesta manera, es van perdre totesles notícies referents a la seva construcció i a qual-sevol altre aspecte relacionat amb l’establiment an-terior al 1642, que és precisament el període queens interessa. Així doncs, s’ignora la data exacta enquè es començaren les obres de l’edifici, els que enforen els artífexs i altres qüestions de valor artístic iinstitucional.

L’hospital al segle xivLa primera referència a l’hospital de Santa Mag-dalena data de 1266. El 6 de novembre se signavael testament de Ramon Sala, habitant de la Guàr-dia dels Prats. Entre les donacions fetes a favor dediverses esglésies de la vila, destaca una deixa dedotze diners per a la capella de l’hospital de SantBartomeu20 i una altra d’idèntica quantitat per al’hospital de Santa Magdalena21. Posteriorment,en una data sense determinar del segle xv, els doshospitals es van fusionar per crear-ne un de sol,sota l’advocació de santa Magdalena22. Noobstant això, el de Sant Bartomeu no es va ende-rrocar i va seguir funcionant com una mena d’a-pèndix o filial d’aquest últim, sense perdre la sevatitularitat a sant Bartomeu, fins al 1535, en què lesautoritats municipals van decidir vendre’l a unparticular per cent trenta lliures23. A partir d’a-quest moment, l’edifici es va fer servir exclusiva-ment com a església, fins desaparèixer de maneradefinitiva al començament del segle xviii.

Després de la referència a l’hospital de SantaMagdalena en un dels llegats de Ramon Sala, noen tornem a tenir constància documental fins al’agost de 1339. Es tracta novament d’un testa-ment, en aquest cas signat pel ric draper mont-blanquí Jaume Marçal, que li assignà una petitadeixa de cinc sous24.

per a Arxiu Històric Comarcal»);ídem, reg. 1156.5 («1982. Projectereformat de restauració de l’antichospital de Santa Magdalena»);ídem, reg. 1156.4 («1983. Projected’instal·lació elèctrica de l’hospi-tal»); cfr. Porta Balanyà, «Ar-xiu històric…», p. 107.

18. Adell Gisbert, Joan-Al-bert, «L'hospital de pobres deSanta Magdalena de Montblanc il'arquitectura hospitalària me-dieval a Catalunya», a Acta his-torica et archaeologica mediae-valia, 1983, núm. 4, p. 239-263.

19. Palau i Dulcet, Antoni,Guia de Montblanch, Barcelona,1931, p. 99; QUERALT, Pau, «L’es-glésia i hospital de Sant Barto-meu», a Aires de la Conca, 1927,núm. 60, p. 3-4; ADELL GISBERT,«L’hospital de pobres…», p. 247.

20. Sembla que estava situat da-rrere l’absis de l’església del con-vent de Sant Francesc, just on co-mença l’actual carretera comarcalde Reus. Des del punt de vista do-cumental, s’ha pogut concretar lacreació de diversos beneficis d’en-çà de mitjan segle xiv. El 1346 sen’establí un en honor a la santaCreu, sant Bernat i santa Elena.Més tard, el 1376, se’n creà un al-tre sota l’advocació de sant Barto-meu apòstol i un altre el 1397, so-ta la de sant Sadurní. El 1399 i el1596 se’n fudaren dos més de de-dicats novament a sant Bartomeuapòstol, i encara d’altres que el se-gle xvii foren traslladats a l’esglé-sia de Sant Miquel (Palau i Dul-cet, Guia…, p. 101).

21. Queralt, «L’església…», p.3; Palau i Dulcet, Guia…, p.101. En aquesta època, als aforesde la ciutat, ja hi havia un altrehospital conegut com el de la Se-rra (ídem).

22. Aquest procés de fusió d’-hospitals no fou exclusiu deMontblanc, sinó que va ser ge-neralitzat a les principals ciutatseuropees al llarg del segle xv.Fins i tot, en relació amb el mónhispànic, els Reis Catòlics vanestablir un decret pel qual obli-gaven a fer efectiva aquesta uni-ficació en les poblacions on hihavia diversos hospitals. A Cata-lunya, per exemple, a part deMontblanc, tenim constància dela unió de centres assistencials aBarcelona (1401), Lleida (1454) iTarragona (mitjan segle xv).

23. Queralt, «L’església…», p.3; Palau i Dulcet, Guia…, p.101; Adell Gisbert, «L’hospi-tal de pobres…», p. 245 i 248.

24. L’aspecte més interessantd’aquest testament, però, rau enla important deixa de 34 000sous, que el propi Jaume Marçalva destinar per a la construcciód’un nou hospital sota l’advoca-ció de sant Jaume i sant Marçal.Aquest edifici és situat al costatdel camí que du al santuari de laSerra, tocant a l’entrada del to-rrent Regina, o Riuot. Sobre eltestament del citat Jaume Marçal,conservat a l’Archivo Histórico

Montblanc (a partir d’ara AC-MO), Fons municipal de Mont-blanc, reg.1156.2/3 («Proyectode restauración del hospital deSanta Magdalena en Mont-blanc», p. 3-4).

7. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.1/1 («1927.Condicions generals per a la re-construcció i reforma de l’hospi-tal»).

8. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.1/2 («1936.Plec de condicions de les obres

d’ampliació, restauració i refor-ma del grup escolar de l’hospi-tal»).

9. Porta Balanyà, Josep Maria,«Arxiu històric comarcal deMontblanc», a Guia dels arxiushistòrics de Catalunya, Barcelona,Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya, 1988,p. 106-107.

10. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.1/3 («1953.Plànols de l’escola laboral ainstal·lar a l’antic hospital»).

11. Porta Balanyà, «Arxiuhistòric…», p. 107.

12. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.1/6 («1974.Expedient de sol·licitud de sub-venció per obres de restauració al’hospital», p. 2.5).

13. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg.1156.2/1 («1979.Informe sobre l’hospital de San-ta Magdalena»).

14. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/2 («1979.

Expedient sobre la inclusió del’hospital de Santa Magdalena enel Pla d’Urgències»).

15. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/3 («1980.Projecte de restauració de l’hos-pital»).


17. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.3/1 i reg.1156.3/2 («1982. Projecte d’ins-tal·lacions i protecció d’un edifici


Més tard, sabem que l’escultor Guillem Seguerva fer una imatge de la santa titular per a l’altar dela institució. L’atribució i datació d’aquesta obra(1342), desapareguda durant la Guerra Civil, la de-vem a Antoni Palau i Dulcet25. Així mateix, alquart volum de l’Album meravella se’n publicàuna fotografia, alhora que es confirmava l’autoriade Guillem Seguer, encara que s’avançava la datad’execució al 134126. La instantània, recollida en al-tres estudis posteriors27, mostra la figura de MariaMagdalena dins d’una fornícula, dempeus i soste-nint amb la mà esquerra el seu atribut genèric, elflascó de perfums, mentre amb la dreta fa un gestde benedicció. Durant molt temps aquesta ha estatl’única font de què disposàvem per fer-ne l’estudi il’anàlisi formal. De tota manera, més recentment,Jaume Felip ha relacionat un petit fragment escul-pit sense identificar, conservat al Museu Comarcalde Montblanc (núm. 2028), amb aquesta imatge.Es tracta de l’únic vestigi físic que ens n’ha arribat,pertany a la peanya hexagonal que servia de suporta la santa, on encara es llegeix una part de la ins-cripció llatina en caràcters gòtics, que en presidia lapart frontal. Guillem Seguer confessava l’autoriade la peça i la seva intenció d’entregar-la a l’hospi-

tal de la vila28. El contingut d’aquest text epigràficconfirma les paraules de Palau i Dulcet a propòsitde l’artífex de l’obra. En canvi, no permet de con-cretar la data exacta de realització, ja que no es potassegurar si l’any esmentat és el 1341 o el 1342.

Més enllà d’aquestes consideracions, la crono-logia d’aquesta imatge testimonia que, al principide la dècada de 1340, l’hospital disposava d’unesestructures bàsiques mínimament funcionals queincloïen, almenys, un altar on s’hi pogués col·locaraquella escultura. En qualsevol cas, cap de les tresreferències documentals conegudes per aquest pri-mer període de l’establiment no són gens aclarido-res. Així, no es pot determinar si el referit en el tes-tament de Ramon Sala (1266) és el mateix que surtreflectit en el testament de Jaume Marçal o en l’e-pígraf de l’escultura de Guillem Seguer, ja a la pri-mera meitat del segle xiv. Tampoc no diuen res enrelació amb la seva ubicació exacta i encara menysde les seves característiques arquitectòniques.

Amb tot, creiem que l’edifici situat a l’extremmeridional de l’actual hospital montblanquí, és adir, el que tradicionalment s’ha identificat coml’església o la capella de la institució, en un primermoment no va ser concebut com a tal, sinó que

Nacional de Madrid (AHNM,Sección Clero, carpeta 2.482,núm. 7 –3–), remetem als estudispublicats per Liaño Martínez,Emma, «El testamento de JaumeMarçal de Montblanc», a Uni-versitas tarraconensis, 1976, vol.I, p. 83-90; ídem. «Sant Marçal deMontblanc, un projecte d’hospi-tal no culminat», a Espitllera,1982, núm. 4, p. 16-18; ídem. «Denuevo sobre el testamento deJaume Marçal de Montblanc», aButlletí arqueològic, 1988, núm.6-7, p. 197-212; ídem. «Arquitec-tura hospitalaria en la Cataluñamedieval: el hospital de pobres dePoblet y el proyecto de San Mar-çal de Montblanc», Actes de la Ijornada d’història de la medicinatarraconense, Tarragona, Hospi-tal de Sant Pau i Santa Tecla, Mu-seu Nacional Arqueològic de Ta-rragona, 1989, s/p.

25. Palau i Dulcet, Guia…, p.100.

26. Album meravella. Llibre debelleses naturals i artístiques deCatalunya, vol. IV, Barcelona,Centre Excursionista Barcelonès,1931, p. 137 i 150. Altres estudisposteriors han continuat atri-buint l’obra a Guillem Seguer:Batlle Huguet, Pere, «Escultu-ras del artista montblanquenseGuillermo Seguer (siglo XIV)», aAnalecta Sacra Tarraconensia,1942, vol. XV, p. 93-99; Duran iSanpere, Agustí; Ainaud de La-sarte, Joan, «Escultura gótica», aArs Hispaniae, vol. VIII, Madrid,1956, p. 198.

27. Vegeu Español Bertran,Francesca, Guillem Seguer deMontblanc. Un mestre trescen-tista: escultor, pintor i arquitecte,Montblanc, Consell Comarcalde la Conca de Barberà, 1994, p.16-17, 56-57 i 142. Així mateix,es conserva una altra imatge, enaquest cas una postal, correspo-nent al retaule que presidia l’al-tar principal de l’edifici fins a laGuerra Civil, datat el 1503 o el1509. Cfr. Palau i Dulcet,Guia…, p. 100; Album merave-lla, vol. IV, p. 137.

28. Del fragment conservat, tansols se’n llegeix: «it et dedit m[escut] cccº: xl[º:] […]dalena».Així mateix, gràcies a l’esmenta-da fotografia de l’Album mera-vella, podem completar el seucontingut pràcticament íntegre:«[guillermus] seguer m[e] fe-cit et dedit m [escut] cccº:xl[º:] […] [v]enere beatamag[dalena]». (apud FelipSánchez, Jaume, «La imatge deSanta Magdalena de l’hospital»,a Espitllera, 1994, núm. 90,Montblanc, p. 28-29. Cfr. Espa-ñol, Guillem Seguer…, p. 16-17, 56-57 i 142). La inscripció escompletava amb dos petits es-cuts, dels quals simplement enqueda un. Aquest presenta unavorada dentada amb restes depolicromia vermella, mentre queel camp és presidit per un lleórampant, corresponent a l’heràl-dica familiar dels Seguer.

Estructures del s. XIV.

Capella afegida a mitjan s. XV.

Façana i estructures del nou hospital (s. XVI).

Plantes realitzades per Antoni Conejo

1 2 3 4 m

Figura 1.Evolució arquitectònica del primer hospital de Santa Magdalena de Montblanc.


podria tractar-se, precisament, de l’hospital docu-mentat en el testament de Jaume Marçal i en lainscripció de la imatge de Guillem Seguer29. Pos-teriorment, en consumar-se la fusió amb el deSant Bartomeu i amb la construcció del nou cen-tre, seria quan efectivament hauria començat afuncionar com a església pròpiament dita. De fet,no estaríem davant d’un cas extraordinari. Aques-ta mateixa situació va tenir lloc a Barcelona, quanel 1401, després de crear-se l’hospital general de laSanta Creu —fruit igualment de la unió de diver-sos hospitals de la ciutat—, es van aprofitar les es-tructures de l’antic hospital d’en Colom, emplaçatmolt a prop, com a capella de la nova institució.

Emma Liaño fou la primera a estudiar aquestedifici, ho va fer en el marc de la seva tesi de lli-cenciatura, dedicada, en gran part, a l’arquitecturagòtica de Montblanc. El va qualificar amb l’apel·la-tiu d’església de «planta de saló»30, en la mateixa lí-nia d’altres construccions de la vila, com ara elstemples de Sant Miquel, la Mercè, el santuari de laSerra, etc. Consta d’una nau única de 226 m2 desuperfície, molt ampla en relació amb la seva llar-gària i sense absis diferenciat31. La planta, si bé haexperimentat algunes transformacions amb el pas

del temps, conserva en essència el seu aspecte ori-ginal (figura 1). Desenvolupa una forma paral·lele-pípeda força irregular, palesa no sols en la disposi-ció dels murs perimetrals, sinó també en la col·lo-cació dels tres arcs diafragma interiors, els quals nosón estrictament paral·lels entre si. Simplement, elmur septentrional manté una certa axialitat, ja queels altres es realitzaren obliquament respecte del’eix de la nau. Si bé està assentada en un terrenyamb una forta inclinació, segons Joan-Albert Adelll’explicació a la peculiar solució de la seva plantarau en el fet que es tractava d’un edifici fruit de di-versos aprofitaments i reformes32.

En l’aparell emprat per als murs s’alternen el ta-pial i la maçoneria, de molt mala qualitat, mentreque els arcs diafragma i llurs pilastres respectives,són de carreus regulars; la unió entre l’arc i el pilar,per la seva banda, presenta una solució amb unsenzill àbac amb una motllura en cavet (figura 2)33.Quant a la coberta, a dues aigües, està compostaper la successió de nou bigues recolzades sobresengles cartel·les de fusta, semiamagades en el gruixdels murs. En un principi, tots aquests elements es-taven policromats per tal de poder ser contem-plats34, però posteriorment van quedar amagats a la

29. En aquest sentit, és més difí-cil concretar si aquest edifici és elmateix esmentat en el testamentde Ramon Sala de 1266 (VegeuQueralt, «L’església…», p. 3;Palau i Dulcet, Guia…, p.101).

30. Liaño Martínez, Emma,Contribución al estudio del góti-co en Tarragona, Tarragona, Ins-titut d’Estudis Tarraconenses«Ramon Berenguer IV», Secciód’Arqueologia i Història, 1976,p. 179.

31. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.1/7(«1974. Expedient per a la res-tauració de l’hospital de SantaMagdalena», p. 2.3).

32. Adell, «L’hospital de po-bres…», p. 250.

33. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/3 («Pro-yecto de restauración del hospi-tal de Santa Magdalena enMontblanc», p. 4-5). Cfr.Adell, «L’hospital de po-bres…», p. 250.

34. En iniciar-se la restauracióde 1982, la coberta estava quasicompletament ensorrada i pràc-ticament no quedava cap bigasencera. Amb tot, es van conser-var alguns fragments de car-tel·les i cabirons pintats, que unprimer moment es van dipositarprovisionalment al museu-arxiude la pròpia vila, però que a la fies van tornar a recol·locar en elseu emplaçament original, (Vullagrair aquesta dada a Maties So-lé Maseres.)

La decoració pictòrica delssostres de fusta fou una pràcticamolt habitual en l’art medieval.En el cas de Montblanc, tambés’han trobat restes polícromesen bigues de les esglésies de SantMarçal i sobretot en la del con-vent de Sant Francesc (VegeuAdell, «L’hospital de po-bres…», p. 246).

Figura 2.Interior del primer hospital de Santa Magdalena de Montblanc (fotografia: Antoni Conejo).


vista de l’espectador. En època moderna es va fer,per sota i sense destruir l’antic, un sostre fals demaó, revocat i pintat, que fou remogut completa-ment durant la restauració del començament de1980. La coberta exterior, per la seva banda, està re-solta amb un cos de teula àrab.

L’extrem septentrional es compon de tres arcsapuntats no gaire alts i a tall de formers, ubicatsentre les pilastres d’on arrenquen els arcs diafrag-ma35. L’ús d’aquest tipus d’arc en la construccióde la planta baixa d’un edifici permetia resoldreels fonaments en pous aïllats i no en fonamentscorreguts. Es tracta d’una pràctica habitual enl’arquitectura de Montblanc, i se’n conservenmolts exemples en nombrosos baixos de casesd’origen medieval36. En aquest cas, però, es vantrobar tapiats, de manera que no estaven oberts al’exterior, sinó formant part d’un parament com-pletament tancat. Durant la restauració iniciada el1982, es va decidir desemparedar-los, per tal defer-los recuperar llur aspecte primitiu i de garan-tir una il·luminació més bona de l’interior de lasala. Gràcies a aquesta intervenció, es va compro-var el deficient lligam de les pilastres on descansenels arcs diafragma amb el propi mur que contéaquells altres arcs. Aquest aspecte es pot justificarsi consideren que s’hiva dur a terme un matusserprocés constructiu, o bé si argumenten que aquestmur havia format part d’una estructura anteriorreaprofitada37.

Aquesta hipòtesi adquireix més rellevància sicomparem aquest sector amb el cantó meridional,on es va seguir una fórmula constructiva comple-tament diferent. En primera instància no es vanpracticar ni arcs formers ni pous de fonamentació,potser atesa a la diferència de nivell entre el carreri el paviment de l’edifici38, sinó que es va aixecarun mur continu. En canvi sí que es van utilitzarcontraforts exteriors, de tàpia i amb forma irregu-lar, a fi i efecte de reforçar els dos primers arcsdiafragma, mentre que el tercer, que no en té cap,es va recolzar tan sols damunt del pilar interior39.El tractament diferent d’un mur i l’altre, l’ús alea-tori de contraforts, la mala qualitat dels materialsi el més que evident reaprofitament d’estructurespreexistents, devien ser els motius principals quevan comportar la deformació dels arcs i la caigu-da parcial de la coberta40.

Seguint aquest mateix discurs, durant la res-tauració de la façana de llevant es van trobar lesrestes d’un arc diafragma, amb una llum d’unamica menys de la meitat de la nau actual. Malau-radament, no se n’han conservat més vestigis, pe-rò novament es confirma la presència d’elementsanteriors que, en aquest cas, remetrien a una cru-gia de dimensions més reduïdes, la cual hauriadesaparegut en construir-se la nova. És difícilconcretar-ne la longitud i el nombre d’arcs, peròpotser trobaríem, en la disposició d’aquesta cons-

trucció més antiga, una explicació al caràcter es-biaixat del mur meridional de l’edifici que ensocupa. D’altra banda, a la dreta d’aquest fragmentd’arc, hi ha una petita porta adovellada i d’arc es-carser, situada en posició invertida, és a dir, ambobertura de fora cap a dins. No és un sistema genshabitual, de manera que també fa pensar en la se-va pertinença a un establiment preexistent41.

Crida igualment l’atenció la doble façana quees genera en el sector occidental: una d’interiorconcebuda com un mur de tancament de la crugia,i una d’externa que segueix el traçat del carrer delraval de Santa Anna (figura 1). L’espai intermedi,per la seva banda, configura un estrany àmbittriangular, la part alta del qual es va destinar a cor,obert a l’interior de la nau mitjançant un gran arcrebaixat42. En qualsevol cas, aquesta no n’era laforma original. En un primer moment simple-ment hi havia una única façana, completamentrecta, a la qual pertanyien les traces d’una paretmolt malmesa o d’un arc, trobades en el transcursde la restauració de 1982 (figura 2). El canvi de fe-somia no es va produir fins al segle xv, quan escomençà a construir el nou hospital general de lavila. Llavors es devia decidir que els dos establi-ments, tant el nou com el vell, havien de respectarl’alineament esbiaixat del carrer del raval de SantaAnna. En el cas del primer no hi havia problema,ja que es tractava d’un establiment ex novo, peròquant al segon implicava la realització d’una altrafaçana, disposada en angle agut respecte de l’ante-rior, i que alhora comportà la creació d’aquell es-pai residual triangular.

Igual que en la resta de l’edifici, per a la conse-cució del mur es va recórrer novament a l’ús de lamaçoneria de mala qualitat, a excepció de la portad’accés, d’arc de mig punt i feta de carreus regu-lars43. En aquest sentit, en la part alta destaca unaespadanya, també de pedres ben tallades, que di-fícilment es pot concretar si és coetània o no a laresta de la fàbrica. En canvi, sí que sembla méstardana la finestra apuntada que s’eleva sobre laporta. Més tard, possiblement a l’inici del segle xxi per motius que es desconeixen, la façana va sercompletament adreçada amb formigó, de maneraque en quedava dissimulada la coberta a dues ai-gües, tota la maçoneria i l’esmentada espadanya.Aquest afegit fou eliminat amb motiu de la res-tauració de 1982.

El darrer aspecte que ens queda per comentar,és una petita capella rectangular, coberta amb vol-ta de creueria, encaixada entre el mur de llevant iel darrer arc diafragma. És clarament posterior,com ho testimonien les diferències de l’aparellemprat i la deficient unió entre els pilars llisos delsarcs diafragma i els pilars motllurats dels nervisd’aquella (figura 3)44. Per a la seva construcció, al-hora, fou necessari enderrocar part del mur detancament i de la coberta, ja que es desenvolupa


36. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/3 («Pro-yecto de restauración del hospi-tal de Santa Magdalena enMontblanc», p. 5). Cfr. Adell,«L’hospital de pobres…», p. 250.

37. Emma Liaño considera queen un principi aquests arcs no vanestar cegats, i defensa que forenrealitzats per facilitar la comuni-cació amb l’hospital, que pressu-posa que estava adossat al mateixextrem septentrional (Liaño,Contribución al estudio…, p. 92).En qualsevol cas, ja s’ha apuntatque era precisament aquesta «teò-rica» església la que funcionavacom a hospital al segle xiv, de ma-nera que cal desestimar aquestahipotètica funció de lloc de pas.

38. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/3 («Pro-yecto de restauración del hospitalde Santa Magdalena en Mont-blanc», p. 5).

39. En aquest sentit, Joan-AlbertAdell justifica la manca d’aquestcontrafort argumentant que el pi-lar on recolza l’arc és més granque els dels altres dos. En qualse-vol cas, si els comparem, compro-vem que aquell sols mesura al-guns centímetres més, i per tantno creiem que aquesta minsa dife-rència hagués condicionat la noconstrucció del contrafort. Percontra, és més plausible pensar,novament, en els condicionantsestructurals de l’edifici anterior(vegeu Adell, «L’hospital de po-bres…», p. 250).

40. Vegeu ACMO, Fons munici-pal de Montblanc, reg. 1156.2/3(«Proyecto de restauración delhospital de Santa Magdalena enMontblanc», p. 5).

41. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/3 («Pro-yecto de restauración del hospitalde Santa Magdalena en Mont-blanc», p. 5-6). Cfr. Adell,«L’hospital de pobres…», p. 249.


43. En qualsevol cas, no es trac-ta d’una porta romànica coms’havia apuntat en alguna ocasió(vegeu Liaño, Contribución alestudio…, p. 91).

44. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/3 («Pro-yecto de restauración del hospitalde Santa Magdalena en Mont-blanc», p. 11).

A l’extrem oposat, és a dir enel cantó del mur meridional, l’es-pai entre el pilar del darrer arc fa-xó i el mur de tancament de lle-vant, s’hi habilità una altra capellaen època moderna, amb una sen-zilla volta de maó i guix (Liaño,Contribución al estudio…, p. 93).

45. Liaño, Contribución al es-tudio…, p. 92.

46. Es tracta de dos escuts on


més enllà del perímetre del recinte i per damuntdel nivell de la teulada.

En contraposició a la resta de l’edifici, la cape-lla està completament feta de carreus de pedra bentallats, i alhora s’observa una tècnica força desta-cable en l’execució de la volta, els nervis, els arcs iles motllures. Els nervis es recolzen damunt mèn-sules vuitavades amb decoració vegetal, mentreque la clau, de mida considerable, presenta unrelleu amb la Maiestas Domini en actitud de be-nedicció, i no amb l’Agnus Dei, com apuntà errò-niament Emma Liaño45. Així mateix, en tres ca-rreus s’hi observen escuts nobiliaris, dos delsquals podrien pertànyer al llinatge dels Reque-sens46, mentre que el tercer no s’ha pogut identifi-car. Pel que fa a la seva cronologia, tenint encompte les seves característiques formals, és facti-ble proposar una data a l’entorn de la segona mei-tat del segle xv. A més a més, sembla que estemdavant d’una estructura contemporània a la cons-trucció del nou hospital general, ja que els forjatscorresponents al seu extrem de llevant estan re-colzats i integrats dins dels murs de la capella47.

Un cop vistes les característiques estructurals iarquitectòniques de l’edifici, cal recuperar el dis-curs a propòsit de la seva funcionalitat. En líniesgenerals, les capelles dels hospitals medievals erenàmbits reduïts, de vegades una petita estança an-nexa a les sales dels malalts pròpiament dites, o béun senzill altar ubicat en un extrem de la sala i vi-sible des dels llits dels convalescents, a l’estil delprojectat a l’hospital montblanquí de Sant Mar-çal48. Tenint en compte aquesta premissa, enaquest cas ens trobaríem amb una dependènciad’unes dimensions extraordinàriament despro-porcionades, per la qual cosa és difícil acceptar, adiferència del que s’ha defensat fins ara, queaquest establiment hagués funcionat com a esglé-sia de l’hospital des del segle xiv49, cronologia,d’altra banda, que sí que sembla encertada a l’ho-ra de determinar la seva construcció. Així mateix,si girem el cap envers altres hospitals catalans del’època, com són els d’Olesa de Bonesvalls,l’Hospitalet de l’Infant o el d’en Terrades de Vic,comprovem que efectivament llurs respectives ca-pelles eren molt petites.

Joan-Albert Adell va justificar les seves gransdimensions basant-se en els diversos aprofita-ments i reformes que s’hi havien efectuat. Enaquest sentit, afegia que l’església s’hauria aixecaten el lloc on havia estat ubicat el primer hospitalde Santa Magdalena, és a dir, el referit en el testa-ment de Ramon Sala de 1266, al qual, segons ellmateix, correspondrien les restes de murs apare-dats en els sectors de ponent i llevant, la part bai-xa del cantó meridional i els arcs apuntats dispo-sats en sentit longitudinal del braç septentrional50.

Des del punt de vista arquitectònic, la hipòte-si que es planteja és molt suggerent. Si bé el siste-

apareixen representades tres dal-màtiques (vegeu DomènechRoura, Fèlix. Nobiliari generalcatalà de llinatges, vol. III, Barce-lona, 1923-1930, làm. IX). Tot ique no s’ha pogut documentar lapresència d’aquesta família aMontblanc, no hi ha dubte queaquests escuts són idèntics alsque trobem als nervis de la cape-lla Requesens de la Seu Vella deLleida, iniciada el 1380 per inicia-tiva del bisbe Guerau de Reque-sens (Alonso Garcia, Gabriel,Los maestros de «la Seu Vella deLleida» y sus colaboradores, Llei-da, Institut d'Estudis Ilerdencs,1976, p. 42). Sobre el llinatge delsRequesens, vegeu Borràs Feliu,Antoni, «El llinatge dels Reque-sens i la Seu Vella de Lleida», en

El llinatge dels Requesens a laSeu Vella de Lleida. La Verge delBlau, Lleida, Amics de la Seu Ve-lla, 1990, p. 31-43.

47. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/3 («Pro-yecto de restauración del hospi-tal de Santa Magdalena enMontblanc», p. 11).

48. En el testament del ric dra-per montblanquí Jaume Marçal(1339), on consten els termesfundacionals i econòmics d’a-quest hospital, s’hi fa constarque estaria estructurat per unasala coberta de diverses arcades iamb un altar visible des dels llitsdels malalts. Vegeu Liaño, «Eltestamento…», p. 83-90.

49. Vegeu Martinell, «Els hos-pitals medievals…», p. 128; Lia-ño, Contribución al estudio…, p.90-97; Adell, «L’hospital de po-bres…», p. 249-253; Porta Ba-lanyà, «Arxiu històric…», p.102-103. Contra Cabestany iFort, Joan Francesc, «Els orí-gens», a El Consell Comarcal al’antic hospital, Tarragona, Con-sell Comarcal, 1995, p. 15.

50. Adell, «L’hospital de po-bres…», p. 250 i 252. Paral·lela-ment, cal esmentar que en eltranscurs de la restauració es vanfer unes cales arqueològiques quevan permetre trobar restes de recsi canalitzacions d’aigua correspo-nents a estructures auxiliars demolins hidràulics (ídem, p. 250).

Figura 3.Capella de l’angle nord-est del primer hospital de Santa Magdalena de Montblanc (fotografia: Antoni Conejo).


ma habitual en totes les construccions montblan-quines, ja fossin religioses o civils, fou la consecu-ció d’espais mitjançant l’econòmica fórmulad’arcs diafragma apuntats i coberta de dues ai-gües51, també va ser la solució emprada en moltsaltres hospitals d’aquest període (Olesa de Bones-valls, l’Hospitalet de l’Infant52, Vic, etc.) i fins i totd’èpoques més tardanes (Santa Creu de Barcelo-na). D’altra banda, també hauria disposat d’unacapella o potser d’un simple altar, ubicat possible-ment a l’extrem oriental, on s’hauria col·locat laimatge de santa Magdalena de Guillem Seguer.Més endavant, gràcies a alguna donació particular,s’hauria fet, ja al segle xv, la capella de l’anglenord-est, que, tenint en compte la riquesa delsmaterials emprats, almenys en comparació amb laresta de la construcció, podria haver esdevingutl’altar principal de l’establiment.

Paral·lelament, en aquests moments la institu-ció no devia poder satisfer les necessitats de totsels pobres, pelegrins i malalts que cercaven atenciói allotjament, ja que calia més espai. Així, fruit d’a-questa necessitat s’hauria consumat la unió delsdos centres actius a la vila, els de Sant Bartomeu iSanta Magdalena, per formar-ne un de general53.Amb la construcció del nou edifici a mitjan o finalsegle xv, l’antic hospital de Santa Magdalena es vareconvertir en la seva església capella.

L’hospital al segle xvAmb la fusió dels hospitals de Sant Bartomeu iSanta Magdalena, naixia l’hospital general de San-ta Magdalena de Montblanc. No obstant això,com ja s’ha comentat, el de Sant Bartomeu va ro-mandre dempeus funcionant a manera d’apèndixo «filial», almenys fins al 1535. La seu de la novainstitució, en canvi, es va ubicar en un edifici exnovo, erigit al cantó septentrional de l’antic esta-bliment assistencial de Santa Magdalena, en laconstrucció del qual, com veurem, també es vanaprofitar elements arquitectònics preexistents.

Prèviament, en la segona meitat del segle xiv iper manament del rei Pere III el Cerimoniós,s’havien construït les muralles que encerclaventot el perímetre de la vila de Montblanc, amb unalongitud de 1500 metres54 Alguns edificis, però,van quedar fora del recinte fortificat, com és el casdels convents de Sant Francesc, la Mercè i de laSerra, i els antics hospitals de Sant Bartomeu iSanta Magdalena55. Aquest últim, com hem vist,estava al costat del camí que unia Tarragona iLleida, concretament en un solar situat entre elportal de Sant Antoni i el pont medieval que creuael riu Francolí. Es tractava d’una zona idònia pera la formació d’un nucli d’habitatges, de maneraque, a partir del segle xv, s’hi va crear l’anomenat

raval, a l’entorn del propi hospital, per aquestmotiu esdevingué una de les primeres expansionsurbanes més enllà dels murs de la ciutat56.

El raval es va projectar com una perllongaciódel carrer principal que travessava horitzontal-ment l’interior de la vila. Per aquest motiu, no ésd’estranyar que el nou hospital de Santa Magdale-na es construís respectant la seva alineació, ci aixòcondicionà la curiosa disposició en biaix de la se-va façana (figura 1)57. Alhora, també comportà latransformació de la façana del primer hospital deSanta Magdalena i després església d’aquest, fetque ja s’ha comentat.

Un dels principals interrogants que es plante-gen és la data en què van iniciar-se les obres. Pràc-ticament no disposem de cap referència docu-mental, a banda d’una visita pastoral efectuada aMontblanc el 1450 per un tal Gondissalvis, en re-presentació de Pere d’Urrea, arquebisbe de Tarra-gona58. En essència, podem resumir la notícia endos aspectes. D’una banda, es diu que l’església del’hospital de Santa Magdalena estava en bon estati que posseïa dos altars a més del corresponent ala santa titular59. En segon lloc, s’especifica que lainstitució es trobava sota el control municipal60.Tot i que es distingeix entre hospital i esglésiacom si es tractessin de dos àmbits diferents61, es fadifícil pensar que fos realment així, de manera queencara hem de parlar d’un únic establiment quedesenvolupava l’habitual doble funció assistenciali espiritual62, i que lògicament cal identificar ambl’hospital existent al segle xiv.

De fet, i malgrat que tampoc no hi ha constàn-cia documental del moment exacte en què es vaproduir la fusió dels hospitals de Santa Magdale-na i Sant Bartomeu, és possible, com ja s’ha apun-tat, que aquesta hagués tingut lloc a mitjan se-gle xv63. Fins i tot és força suggerent plantejar quel’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Urrea, hauriapres la decisió d’unir-los just després de la visitapastoral de 1450, ja que no té sentit que no se’n fa-ci cap esment si aquesta ja s’hagués consumat. Enconseqüència, creiem que un cop es va concretarla unió de les rendes de les dues institucions, enun primer moment es devien aprofitar les estruc-tures de l’antic hospital de Santa Magdalena, men-tre que el nou hospital caldria situar-lo cronològi-cament amb posterioritat a aquesta data.

En aquesta mateixa línia, també s’ha de valorarun altre fet. El 1535 el municipi va vendre l’edifi-ci de l’hospital de Sant Bartomeu a Francesc Ren-yer64. Per tant, és de suposar que entorn aquestany el nou hospital de Santa Magdalena deviaestar completament acabat i funcionant a ple ren-diment, ja que, en cas contrari, hauria estat neces-sari continuar emprant l’establiment de Sant Bar-tomeu.

Menys significatiu és l’any que figurava en elretaule de l’altar major de «l’església» de l’hospi-

51. De les set esglésies conserva-des a Montblanc, només una, laparroquial de Santa Maria la Ma-jor, es cobrí amb voltes de creue-ria. Les altres sis, en canvi, solsempraren aquest sistema puntual-ment en algunes capelles laterals,alhora que en la de Sant Francesctambé es posà en pràctica a l’absis.

52. En aquest cas, però, la co-berta no era de dues aigües, sinóplana. Vegeu Conejo da Pena,Antoni, El «spital del coyl de Ba-laguer» de l’Infant fra Pere,Hospitalet de l’Infant, Ajunta-ment de Vandellòs i l’Hospitaletde l’Infant, 1994.

53. És difícil precisar si enaquests moments, l’hospital deSant Marçal, fundat al segonquart del segle xv, encara funcio-nava com a tal, o si bé, com sem-bla probable, tan sols es feia ser-vir com a església.

54. Solé Maseres, Maties,«Síntesi històrico-urbanística deMontblanc», a Espitllera, 1982,núm. 5, p. 49.

55. No és d’estranyar queaquests dos hospitals haguessinquedat reclosos fora del recinteurbà de Montblanc, ja que aques-ta fou la pràctica habitual durantbona part de l’edat mitjana.

56. Solé Maseres, «Síntesi his-tòrico-urbanística…», p. 50.


58. El citat Gondissalvis, enca-rregat de dur a terme aquesta vi-sita pastoral, és esmentat com aepiscopus filgurensis. La concre-ció d’aquest qualificatiu ens per-metria, molt probablement, de-terminar la seva pròpia persona-litat. Amb tot, en la col·leccióHierarchia catolica no es fa es-ment a cap tipus de títol religiósque respongui a aquests termes(Eubel, Conradum, Hierarchiacatolica medii aevi, vol. XIV, Pa-dova, Editio Altera, 1960).

59. AHAT, Visites pastorals, cap-sa 1, anys 1449-1450, folis 179v-180r. Cfr. Liaño, Contribución alestudio…), p. 95, nota 37. Els dosaltars esmentats, consta que esta-ven dedicats a sant Vicenç i santSalvador.

60. En qualsevol cas, la respon-sabilitat del manteniment i fun-cionament de la institució estavaen mans de la confraria de po-bres de Jesucrist (Vegeu Palau iDulcet, Guia…, p. 99).

61. Aquest document fa refe-rència al fet que a l’hospital hihavia set llits en bon estat (ArxiuHistòric Arxidiocesà de Tarra-gona [a partir d’ara AHAT], Vi-sites pastorals, capsa 1, anys1449-1450, foli 180r).

62. Si girem el cap novament en-vers el testament de Jaume Mar-çal, comprovem que es parla in-distintament d’església i hospital,tot i referir-se al mateix establi-ment.


tal, que, segons Antoni Palau i Dulcet, era el150365, mentre que a l’Album meravella s’esmen-ta el 150966. Cal pensar en una errada paleogràficaper part d’una de les dues publicacions, tot i quemalauradament no es pot contrastar, atès que elretaule s’ha perdut. Tot i tractar-se d’una dadad’escassa rellevància, testimonia una certa activi-tat en la institució al començament del segle xvi,moment en què, possiblement, se situa la majorpart de la construcció del centre. En aquest sentit,J. Ma. Porta va encara més enllà i proposa que elstreballs de reforma i erecció del nou hospital esvan dur a terme principalment en el marge tem-poral comprès entre els anys 1490 i 151567. Si béaquesta afirmació no es pot recolzar sobre cap ba-se documental, les característiques estilístiques,formals, arquitectòniques i ultra escultòriques ensremeten, com veurem més endavant, a aquestaèpoca de les darreries del segle xv i sobretot d’ini-ci del segle xvi.

Façanes i planta baixaL’hospital, que ocupa una superfície total de 1.405m2, i desenvolupa una planta rectangular solsinterrompuda pel biaix de la façana occidental68.Es troba situat al nord de l’esmentada «església»,

de la qual està separada per un reduït pati residual(figura1), a excepció de la part corresponent a lapetita capella que hi ha en el seu extrem nord-est,amb la qual comparteix una paret mitgera. Enqualsevol cas, tots dos edificis estan resolts de for-ma autònoma i no hi ha cap element que els uni-fiqui69.

La façana principal, composta per alineacionssuccessives de carreus de pedra calcària tallats deforma regular, està centrada per una porta adove-llada amb arc de mig punt, on s’hi aprecien dosescuts heràldics pertanyents als llinatges Ros iGener70. Al damunt, d’altra banda, hi ha una imat-ge esculpida de santa Magdalena, en al·lusió al’advocació de l’establiment (figura 4). Finalment,el conjunt està rematat amb una cornisa formadaper teules policromades71. La façana no és estric-tament rectilínia, sinó que reprodueix una certaforma convexa, motivada per un error de càlcul ode construcció.

A la planta noble s’obren cinc finestres gòti-ques, si bé les dues dels extrems són de fàbricamoderna72. Totes es van fer de pedra i de formarectangular. La part inferior dels muntants és re-solta amb una mena de base prismàtica, decoradaamb senzilles motllures geomètriques en baix re-lleu i d’arestes vives, que també ressegueixen laresta del perímetre de la finestra. El buit rectan-gular està partit horitzontalment una mica més

Figura 4.Façana de l’hospital general de Santa Magdalena de Montblanc (fotografia: Antoni Conejo).

63. Cal insistir en aquest aspecte,ja que el primer a fer referència aaquesta fusió fou Cèsar Martinell,i tot i no remetre a cap documenten concret, els estudis posteriorshan donat validesa a aquesta hi-pòtesi (vegeu Martinell, «Elshospitals medievals…», p. 128).

64. Queralt, «L’església…», p.3; Palau i Dulcet, Guia…, p.101; Adell, «L’hospital de po-bres…», p. 245 i 248.

65. Palau i Dulcet, Guia…, p.100.

66. Tot i que no s’usa el terme re-taule, es diu que a l’altar major del’església de l’hospital hi haviaunes pintures del Renaixement,de 1509, al centre de les quals estrobava la imatge de Santa Mag-dalena de Guillem Seguer (Al-bum meravella, vol. IV, p. 137).




70. L’escut situat a la dreta és elcorresponent als Gener, una ricafamília de drapers establerts aMontblanc al segle xiii. Dibuixaun ginebre, parcialment inscritdins d’un cercle concèntric, amanera de perllongació de les se-ves fulles. Dins de la pròpia vilade Montblanc, en trobem un d’i-dèntic en una làpida sepulcralemplaçada al centre de la nau del’església de Sant Miquel, en laclau de volta d’una capella claus-tral del convent de Sant Francesci també en dues capelles de la pa-rroquial de Santa Maria de la ma-teixa vila. D’aquests últims, però,n’hi ha un que pertany a la famí-lia dels Guillem (el de la capellade Sant Domènec, Sant Pau iSant Pere Màrtir), mentre quel’altre sí que correspon als Gener(Felip Sánchez, Jaume, «L'es-glésia gòtica de Santa Maria deMontblanc», a Aplec de treballs,1987, núm. 8, p. 82 i 86).

Pel que fa al de l’esquerra, re-presenta una rosa, símbol de lesarmes dels Ros, un llinatge quenormalment apareix representatacompanyant al citat dels Gener ique fa pensar en algun tipus de re-lació entre els seus membres. Aixího confirma la seva presènciaconjunta en la llauda ja esmentadade l’església de Sant Miquel, itambé en un sepulcre de 1330,avui desaparegut, de l’església deSant Francesc de Montblanc (ve-geu Español, Guillem Seguer…,p. 90).


72. Aquestes dues finestresdeuen pertànyer a les reformesefectuades en la façana posterior


amunt de la meitat, mentre que la part superiorestà dividida verticalment en dues parts mitjan-çant un mainell motllurat (figura 4). La central,situada just damunt la porta principal, esdevé lamés interessant, ja que és l’única que té un guar-dapols superior, sostingut per dues mènsulesdecorades amb sengles dracs. Tot i que l’ús de fi-nestres rectangulars fou molt habitual en l’ar-quitectura civil del darrer gòtic català, l’esquematripartit de les presents les fa especialment singu-lars. De fet, al marge d’aquestes, tan sols conei-xem exemples semblants al castell de Castellmeiài a la Casa del Comú de Tornabous, tot dos delsegle xvi73.

La resta de murs de l’edifici, a diferència del’occidental, estan fets de maçoneria de mala qua-litat, amb còdols arrodonits i runa embeguda lli-gada amb un morter molt pobre en calç74. En re-

lació amb la façana posterior, és a dir la del cantóoriental, la situació és encara més complexa, jaque ha patit moltes modificacions a causa de l’afe-giment d’edificis al llarg de diferents èpoques. Delprojecte original sols en conserva una porta ambun arc adovellat de mig punt. Al damunt té una fi-nestra semblant a les de la façana principal, moltmal incorporada al mur, que sens dubte pertany aun moment posterior75. En canvi, sí que podrienser coetànies una senzilla finestra de carreus dedimensions diferents, ubicada en el nivell inferior,i una segona porta d’arc rebaixat, més a la dreta itambé de pedres ben tallades. Al damunt d’aques-ta última, al nivell del primer pis i seguint el ma-teix eix vertical del mur, trobem una altra obertu-ra que recorda una de semblant que hi ha a lafaçana principal de l’hospital de Sant Joan de Je-rusalem, de l’Espluga de Francolí (segle xiv)76.

Plantes de l’hospital de Santa Magdalena de Montblanc:nivell inferior i primer pis

Plantes realitzades per Antoni Conejo, a partirde les dibuixades per J.A. Adell (1983, làm. II–III)

1 2 3 4 m

Figura 5.Detall del claustre de l’hospital general de Santa Magdalena de Montblanc (fotografia: An-toni Conejo).

Figura 6.Planta del nivell inferior i del pis noble de l’hospital general de Santa Magdalena de Mont-blanc (Antoni Conejo da Pena).

al 1920, atès que no hi apareixenen fotografies d’aquest any. Amés a més, també s’observa en lapart inferior, al marge de la portaprincipal, tres obertures mésquadrades que tampoc no per-tanyien a la fàbrica original (AC-MO, Fons municipal de Mont-blanc, reg. 1156.2/3 («Proyectode restauración del hospital deSanta Magdalena en Mont-blanc», p. 9).

73. Vegeu Adell, «L’hospitalde pobres…», p. 260. En el casde Castellmeià, les finestres estroben en un edifici afegit al pri-mitiu castell, possiblement alxvi. Quant a l’Ajuntament deTornabous, es tracta d’un palautambé construït al segle xvi.

74. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/3 («Pro-yecto de restauración del hospi-tal de Santa Magdalena enMontblanc», p. 8-9).


El parament septentrional, igual que l’oriental,també ha vist força alterada la seva fesomia primi-tiva, ja que té adossades cases de fàbrica moderna.En canvi, la meridional sempre ha restat amagadapel cos de l’església, si bé també s’hi van fer des-afortunades intervencions77. No obstant això, enaquest sector encara es conserva una porta adove-llada i d’arc rebaixat, que es devia habilitar perpoder accedir directament a l’interior de l’esglésiasense necessitat de sortir al carrer. Amb aquestamateixa finalitat, es va obrir un altre pas en el murde tancament d’aquest edifici, concretament al’espai corresponent al tercer tram78.

L’hospital està organitzat entorn d’un claustrede 21 m2 de superfície (figures 5 i 6), a l’interiordel qual s’hi erigeix, descentradament, un pou deplanta octogonal. Es va realitzar completamentamb pedra arenosa, més fàcil de treballar a l’horad’esculpir les motllures de pilars, arcs i capitells,però poc soferta davant les inclemències metereo-lògiques. Per aquesta raó, per tal de preservar-lade la pluja i el fred, amb motiu de la segona fasede la restauració de l’edifici, el 1982, es va decidircobrir el celobert del claustre amb una claraboiade vidre armat i transparent79.

El claustre és constituït per dos cossos superpo-sats de galeries. La corresponent a la planta baixa,consta de setze arcs apuntats recolzats damuntcolumnes hexagonals col·locades sobre un podi po-ligonal de pedra, amb capitells i bases diferenciatsdel fust, tot decorat amb arestes sortints i refoses enmitja canya. A les cantonades, en canvi, s’optà perun pilar raconer de secció quadrada i amb dues co-lumnetes iguals a la resta del porxo, adossades enles cares que donen a l’interior del pati. Quant alcobriment de les quatre crugies, s’optà per una vol-ta de guix encofrat, d’aresta i amb llunetes.

L’accés a aquest nivell inferior es feia des de lafaçana principal a través d’un vestíbul de plantatrapezoïdal, amb una alçada que actualment arri-ba fins a la coberta80. En qualsevol cas, en un prin-cipi aquest espai estava dividit en dos àmbits su-

perposats81. Així, al mig del mur occidental de laprimera planta del claustre, hi ha una finestra amanera de balcó que s’obre al buit de l’esmentatvestíbul, tot i que en realitat podria haver funcio-nat com una porta de comunicació amb el seu ni-vell superior. El forjat que separava els dos pisosdescansava sobre grans jàsseres de fusta, reforça-des en els punts centrals per pilars, tal com s’a-precia en una fotografia del principi del segle xx82.

Al costat esquerre del vestíbul hi ha una esca-la que comunica amb el primer pis. Està feta depedra amb volta rebaixada i barana amb passa-mans motllurat, rematada per un lleó esculpit alqual li manca el cap83. La seva ubicació en el citatvestíbul esdevé una de les solucions arquitectòni-ques més interessants de tot l’establiment. L’hos-pital reprodueix, en general, el típic esquema decasa organitzada entorn d’un pati central, enaquest cas interpretat com un claustre, que trobemreflectida en termes semblants en l’arquitectura depalaus barcelonins dels segles xv i xvi —com araels del carrer de Montcada—, al palau episcopal deTortosa, etc., i, fins i tot, en alguns hospitals cata-lans com ara, entre altres, els de l’Espluga deFrancolí, el d’en Llobera de Solsona o el de SantaMaria de Lleida. A tots, l’escala monumentald’accés als nivells superiors es troba sempre al pa-ti, mentre que a Monblanc es va col·locar al vestí-bul. D’aquesta manera, també es condicionava lafuncionalitat del propi claustre, que esdevenia unsimple espai interior de comunicació amb les de-pendències de la planta baixa, estrictament privat,fet que contrasta amb el caràcter més públic del’escala i el pati dels edificis esmentats.

Ens trobem, doncs, davant d’una solució for-ça singular. D’una banda, podríem pensar en lavoluntat de construir un claustre senzill, de reduï-des dimensions, raó per la qual l’escala s’hauriatraslladat al vestíbul. Amb tot, igual que hem visten el primer hospital de Santa Magdalena, cal va-lorar novament la possibilitat de remetre al rea-profitament d’estructures preexistents. En aquest

75 Les dues finestres d’idènticaforma a les que hi ha a banda ibanda de la central, són una solu-ció posterior, afegides durant larestauració dels anys 1982-1983.

76. Vegeu Adell, «L’hospitalde pobres…», p. 254.

77. En aquest sentit, un dels ele-ments més negatius fou l’afegitd’un cos damunt de la quasi tota-litat de la crugia més propera al’església, d’una sola planta peròmolt alta, que va trencar l’estruc-tura de coberta, alhora que alte-rava profundament tota la façana(ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/3 [«Pro-yecto de restauración del hospi-

tal de Santa Magdalena en Mont-blanc», p. 10]).

78. Vegeu ACMO, Fons munici-pal de Montblanc, reg. 1156.1/6(«1974. Expedient de sol·licitudde subvenció per obres de restau-ració a l’hospital», p. 2.4).

79. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.3/1 («1982.Projecte d’instal·lacions i protec-ció d’un edifici per a Arxiu His-tòric Comarcal», p. 4-5).


81. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/3 («Pro-

yecto de restauración del hospi-tal de Santa Magdalena enMontblanc», p. 8). Cfr. Adell,«L’hospital de pobres…», p. 254.

82. Vegeu Adell, «L’hospital depobres…», p. 247. Així mateix, ala dreta, encara s’hi pot observaruna columna, amb bassament, ca-pitell i fust, de traçat simple, quefins al 1982 sostenia dos arcs defàbrica moderna, on descansava eltram d’una escala posterior quecomunicava les dues plantes supe-riors (ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.1/6 [«1974.Expedient de sol·licitud de sub-venció per obres de restauració al’hospital», p. 2.4]. Ídem, reg.1156.2/3 [«Proyecto de restaura-

ción del hospital de Santa Magda-lena en Montblanc», p. 10]).

Aquesta escala fou substituï-da durant la restauració de 1982-1983 per una altra de situada enl’angle nord-est de l’edifici, queunia els seus tres nivells (AC-MO, Fons municipal de Mont-blanc, reg. 1156.2/3 [«Proyectode restauración del hospital deSanta Magdalena en Mont-blanc», p. 19]).

83. Si bé no ho podem prendrecom un element de comparaciódirecta, el fet és que en la baranadel palau reial de Jaume II, almonestir de Santes Creus, tambétrobem un lleó en la línia del del’hospital montblanquí.


sentit, es podrien justificar les deficiències ques’observen en el lligam entre l’escala i la porta dela primera planta, en el seu encaixonament i malarelació amb la porta principal, i les diferènciesamb les motllures de la resta de l’edifici. Totsaquests aspectes fan pensar que l’escala podriatractar-se d’un element anterior, que hauria for-mat part d’un altre edifici emplaçat en aquest so-lar i que s’hauria aterrat parcialment en començarles obres del nou hospital84.

El castell de l’Espluga Calba reprodueix un es-quema semblant. Aquest edifici va ser la seu d’u-na comanda de l’orde hospitalari de Sant Joan deJerusalem que comprenia, a més a més de l’Esplu-ga, les localitats de Lavit del Penedès, el Bordell,Sidamon i el Palau d’Anglesola. Malgrat que vapatir importants reformes al segle xviii, la majorpart de la construcció data del segle xv. Igual quel’hospital de Montblanc, respon a la tipologia depalau urbà i disposad’un petit pati interior, origi-nàriament amb una galeria volada amb dotze ar-cades —destruïda al segle xviii— i una escala en elvestíbul que comunica amb els nivells superiors85.Tots dos tenen en comú l’existència d’un espaicentral, un claustre i un pati, respectivament, dedimensions tan reduïdes que desaconsellava laubicació d’una escala en el seu interior. Aquest éspossiblement el principal argument que deviamotivar el seu trasllat o la seva col·locació defini-tiva just després de l’entrada, al vestíbul.

Pel que fa referència a la resta de la planta bai-xa de l’hospital montblanquí, consta de llarguessales, algunes de les quals encara conserven elssostres originals de fusta substituïts per voltestapiades86. En aquest sentit, les de la crugia sep-tentrional eren de creueria, fetes amb guix i per-tanyents a èpoques tardanes, les quals foren en-derrocades el 1982 a causa del seu mal estat deconservació87. El paviment, d’altra banda, erade pedres planes i arrodonides, de diferents colorsi diversos motius ornamentals.

Segona i tercera plantesAl primer pis del claustre s’hi accedeix des del’escala del vestíbul, a través d’una porta d’arccarpanell, decorat amb motllures de tall còncau idos angelets grassonets amb les ales esteses quesostenen un escut de la vila ducal de Montblanc.No es tracta d’una peça de gran qualitat, però ésevident que no és coetània a la porta, sinó que hiva ser afegida amb posterioritat, i tot i que no enpodem precisar la cronologia amb exactitud, lesseves característiques ens adrecen al principi delsegle xvii.

La disposició de la planta noble del claustre ésla mateixa que la del nivell inferior, si bé, en aquest

cas, els arcs no són apuntats sinó escarssers.Recolzen igualment damunt de setze columneshexagonals, inclosos els pilars raconers de les can-tonades, solucionades amb estries prismàtiques ihelicoïdals, i amb unes bases molt geomètriques,definides per la unió dels dos sistemes d’arestes, elvertical i el torçat (figura 5). Tampoc no presentencapitell, el qual és simplement insinuat per un do-ble collarí dentat i una mena d’acabament superiorque deixa passar les arestes del fust, la qual cosapermet que s’imbriquin en la motlluració delsarcs. Des del punt de vista formal i compositiu,aquest conjunt recorda la galeria del primer pis delclaustre gran del convent de Sant Bartomeu deBellpuig, fet construir per Ramon Folc de Cardo-na a partir de 150788. Quant al sistema de cobri-ment de la galeria, es va recórrer novament a unavolta de guix, en aquest cas de falsa creueria, ja queels nervis hi són afegits amb una voluntat estricta-ment estètica i no estructural, els quals, amb tot,recolzen damunt de mènsules, també de guix89.

Deixant de banda aquestes qüestions, a les ga-leries de la planta noble del claustre s’obren lesportes de diverses dependències, tres en cada cru-gia lateral, sense cap decoració, i dues més en elscostats curts, en aquest cas ornamentades ambsenzills nervis motllurats en relleu que resseguei-xen verticalment els muntants i formen un arc co-nopial a l’alçada de la llinda. En total hi havia qua-tre sales, que segurament foren projectades desd’un començament per al servei dels malalts, atèsque les condicions d’il·luminació, les dimensions il’accessibilitat així ho permetien. Les de les crugiesnord i sud, que ocupaven tota la longitud de l’edi-fici, devien estar destinades als homes i les dones.Quant a les naus de llevant i ponent, més petites,devien ser cambres especials per a l’acolliment deviatgers il·lustres. En canvi, la resta d’estances, tantles de la planta inferior com les de les golfes, s’u-saven per a la realització de les tasques comple-mentàries i auxiliars o per als servidors de l’hospi-tal90. Al fons, un corredor dóna accés a una galeriadescoberta amb escala que condueix al jardí91.

Aquestes sales, especialment les de majors di-mensions, devien estar compartimentades mitjan-çant envans, ja fos creant cel·les individuals o bépetits espais comuns. En un principi, podem pen-sar en l’ús d’estructures de fusta, però amb motiude la restauració de 1982-1983, en desmuntar elràfec de la façana de ponent, es van trobar barre-jats amb la maçoneria i la runa del mur superioruna sèrie de fragments d’estuc ornamentats enbaix relleu per totes dues cares. Si bé aquest tipusd’element fou molt habitual en les decoracionsdels sostres al llarg dels segles xv i xvi92, el fet queen aquest cas estiguessin treballats pels dos cos-tats exigia una interpretació diferent. Així, Joan-Albert Adell va proposar que podrien haver for-mat part de l’estructura d’un envà realitzat mit-

84. En aquest sentit, Adell consi-dera que aquesta escala havia per-tangut al primer hospital de San-ta Magdalena, en el qual sí quehauria estat situada dins del pati,però que amb motiu de les trans-formacions del segle xv va sertraslladada al vestíbul del nouedifici. Es tracta d’una hipòtesiforça suggerent i convincent, jaque per quant justifica el perquèdels seus errors constructius, pe-rò a partir del que s’ha anat expo-sant al llarg del capítol, no consi-derem que l’escala hagués formatpart del primer hospital, sinód’una altra construcció, difícil-ment identificable (vegeu Adell,«L’hospital de pobres…», p. 262).

85. El cas de l’Espluga Calba ésencara més sorprenent, ja que, toti recórrer als formulismes habi-tuals en aquest tipus d’establi-ments a la Catalunya del segle xv,la seva planta està executada se-guint el criteri proporcional de lasecció àuria. Joan Fuguet ha visten aquest detall una voluntat, perpart del seu constructor o disse-nyador, de posar en pràctica al-guns coneixements teòrics d’ori-gen italià (Fuguet Sans, Joan,Templers i hospitalers. Guia de lesterres de ponent i la franja, vol.III, Barcelona, Rafael Dalmaueditor, 2000, p. 66-67).



88. Sobre aquest convent, vegeuLacorte, Ricardo, El conventode Bellpuig. Guía histórico-artís-tica, Barcelona, Vilamala, 1949;Tous Sanabra, Joan, Els signesde pedrapiquer a Bellpuig, Bell-puig, Biblioteca Pública Munici-pal de Bellpuig, 1975; Bach Riu,Antoni, Història del monestir deSant Bartomeu de Bellpuig i elseu mausoleu, Bellpuig, ArxiuDiocesà de Solsona, 1990; Car-bonell Buades, Marià, Con-vent de Sant Bartomeu de Bell-puig, Barcelona, Curial, 1994.

89. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/3 («Pro-yecto de restauración del hospitalde Santa Magdalena en Mont-blanc», p. 7) (Adell, «L’hospitalde pobres…», p. 259).

90. Adell, «L’hospital de po-bres…», p. 256-257.


92. En aquest sentit, Joan-Al-bert Adell esmenta l’ús d’a-quests elements d’estuc al cam-panar de Sant Sebastià delsGorgs, al monestir de Sant Llo-renç de Morunys i als sostres del’hospital de l’Espluga de Fran-colí (Adell, «L’hospital de po-bres…», p. 257).


jançant llistons de fusta i amb els buits omplertsamb estuc. Aquest sistema és conegut, per exem-ple, a l’arquitectura popular dels Pirineus, si bétambé s’usà en altres llocs durant l’edat mitjana93.

El claustre disposa encara d’un tercer pis, ambun sostre pla compost per la mateixa estructura defusta de la coberta. Fins a la restauració de 1982,estava articulat per una sèrie d’arcs rebaixats so-bre pilastres de maó arrebosat, que ocultaven lessenzilles columnes que havien sostingut l’aler ori-ginal94. Amb motiu d’aquella intervenció, se n’eli-minaren els arcs i se’n recuperà l’aspecte primitiu.Igualment es reféu completament la coberta i sesubstituïren els murs perimetrals per uns de nousde maó, ja que aquells, amb el pas del temps,s’havien deformat considerablement95.

Hipòtesi sobre la seqüènciaevolutiva de l’hospitalLa importància de l’hospital de Santa Magdalenade Montblanc no rau tant en les seves aportacionsde tipus tècnic, arquitectònic o artístic, sinó en lesinnovacions formals que suposen un cert allunya-ment d’una tipologia d’edifici molt concreta.Aquest fet es deu bàsicament al reaprofitament dematerials i estructures preexistents, que sens dub-te van condicionar la planta i la consegüent distri-bució dels espais interiors. Alhora, cal incidir enla combinació o quasi barreja d’estils, que deter-minen dos moments clarament diferenciats, notant perquè corresponguin a dues etapes separa-des entre si cronològicament, sinó a causa de a laconvivència d’elements caracteritzats per la pervi-vència del repertori arquitectònic gòtic, junta-ment amb altres que ja es poden definir com apròpiament «renaixentistes».

En el conjunt que conforma aquesta institució,és a dir l’hospital i l’establiment reconvertit en es-glésia, trobem resumida grosso modo la història del’arquitectura hospitalària medieval a Catalunya.En primer lloc, en destaca el primer hospital deSanta Magdalena, erigit igualment aprofitant ele-ments anteriors i seguint l’esquema més habitualen aquest tipus de construccions: coberta de fustaa dues aigües sostinguda per arcs diafragma apun-tats. Aquest sistema, que com ja he comentat foul’escollit preferentment a l’hora de dur a terme lesesglésies i altres edificis medievals de Montblanc,també va ser el més característic dels hospitals ca-talans del segle xiv i principi del segle xv. Més tard,a la fi del segle xv o al començament del segle xvi,coincidint amb la creació d’un de general, l’anticesdevingué l’església o capella del nou centre hos-pitalari, mentre que aquest es va aixecar combi-nant la tradició dels palaus gòtics urbans i l’esque-ma claustral dels monestirs.

La manca de documentació ens impedeix espe-cificar amb exactitud la seqüència evolutiva de l’e-difici. En qualsevol cas, una observació detingudadels seus elements estructurals i arquitectònics, ide les dades obtingudes en el transcurs de les in-tervencions que s’hi han dut a terme, especialmentla restauració de 1982, així com una anàlisi com-parada amb altres establiments, permet plantejardiverses hipòtesis i, fins i tot, ser una mica mésconcrets a l’hora de proposar-ne una cronologia.

La part més antiga correspondria al nivellinferior del claustre, on s’ observa clarament lapervivència d’elements gòtics, com són els arcsapuntats recolzats damunt pilars prismàtics moltsenzills i sense decoració. És difícil determinar elmoment en què fou executat, si bé cal pensar en lasegona meitat del segle xv i ja en unes dates forçaavançades, que es podrien perllongar fins al co-mençament del segle xvi. De fet, la solució em-prada per al cobriment de les galeries, és a dir, vol-tes d’aresta de guix encofrat, cal situar-la enaquesta època, ja que és un sistema desconegut enel context de l’arquitectura catalana del segle xv96.

És precisament al segle xvi quan creiem que esvan dur a terme la major part de les obres del’hospital. La pròpia façana principal, feta possi-blement al mateix temps que el nivell inferior delclaustre, presenta l’estructura habitual dels palausdel darrer gòtic català. En aquest cas, però, es varesoldre atorgant-li un acusat caràcter simètric,determinat per la posició central de la porta d’ac-cés i d’una finestra col·locada just al seu damunt.No sembla que aquesta, ni les altres dues que laflanquegen97, siguin resultat d’una reforma poste-rior, i tot fa pensar que es van fer simultàniamentamb la resta del mur. Aquestes finestres, idènti-ques com s’ha dit a les del castell de Castellmeià ila Casa del Comú de Tornabous, juntament ambaltres variants, van ser força utilitzades en nom-brosos edificis, palaus i castells senyorials arreude Catalunya al llarg del segle xvi, però no abans.

Quant a la marcada disposició simètrica de lafaçana, no pot passar desaparcebuda. La fórmulamés habitual en l’arquitectura civil catalana delsegle xv i principi del segle xvi, era col·locar laporta d’accés desplaçada cap a un dels seus ex-trems, sense que s’observi, en línies generals, unavoluntat per part dels constructors de l’època deregir-se per uns condicionants de tipus simètric.Són molt pocs els exemples on la porta es trobajust al centre del mur principal. En aquests casosno es tracta d’una mera casualitat, ja que és nor-mal trobar-hi al damunt una finestra o una imat-ge esculpida que remarqui, encara més, l’eix desimetria. Així mateix, la resta d’obertures tambéestan disposades en funció d’aquest eix. Entre al-tres, remetem a l’antic hospital de Santa Maria deLleida, iniciat el 1454, o el castell de Montcortès,reformat d’ençà de 149398. En canvi, a partir de

93. És el cas d’una finestra d’u-na casa del carrer de la Freneriade Barcelona, pertanyent al seglexiv. Estava oberta en un murd’entramat de fusta, situat en unvoladís respecte de la planta bai-xa (Adell, «L’hospital de po-bres…», p. 258).


95. ACMO, Fons municipal deMontblanc, reg. 1156.2/3 («Pro-yecto de restauración del hospi-tal de Santa Magdalena enMontblanc», p. 21). Tant aques-tes voltes, com les de les galeriesdel primer pis del claustre, pre-senten deformacions degudes ales tensions a què estan sotme-ses, fet que obligà a reforçar-lesen alguns punts amb tirants(ACMO, ídem, p. 7).

96. A propòsit de les voltes deguix, tant les de la planta baixacom les del primer pis del claus-tre, Joan-Albert Adell apuntaque, en iniciar-se el procés deneteja dels seus ronyons respec-tius, creien que s’hi trobarienevidències d’un trespol de fusta,que, pel reduït gruix del mur delporxo, calia pensar que s’haviafet en un primer moment. Enqualsevol cas, no fou així, i es vaconstatar que aquesta suposadaestructura de fusta no havia exis-tit mai i que les voltes eren origi-nals, construïdes íntegrament deguix encofrat, amb gruixos queoscil·len entre els dos i els cinccentímetres (Adell, «L’hospitalde pobres…», p. 259).

97. Recordem que les altresdues finestres, situades en els ex-trems, van ser executades al co-mençament del segle xx.

98. El castell de Montcortès foureformat a les acaballes del seglexv. Faust Dalmases va donar aconèixer un document de 1493,del qual no n’especificà la ubica-ció, referent a les capitulacionsentre el senyor de Montcortès,Joan Sacirera, i el mestre d’o-bres, Joan Barrufet. Entre altrescoses s’hi especificava que haviade desfer totes les parets afegidespels francesos i construir-hi unnou portal d’accés, de dotzepams d’amplada i amb les armesdels Sacirera a sobre. Es deviatractar d’una reforma important,adreçada essencialment a trans-formar el vell castell en una resi-dència nobiliar de gran ostenta-ció (vegeu Dalmases de Mas-sot, Faust, «Lo castell de Mont-cortès», Catalana, 1923, núm.152; Català Roca, Pere, Elscastells catalans, vol. VI, 1a. part,Barcelona, Rafael Dalmau Edi-tor, 1979-1983, p. 552).

Pel que fa a l’hospital de san-ta Maria de Lleida, vegeu Cone-jo da Pena, Antoni, L’antic hos-pital de Santa Maria: Seu del’Institut d’Estudis Ilerdencs,Lleida, Institut d’Estudis Iler-dencs, 2002.


mitjan segle xvi, esdevingué una solució méscorrent, en destaquen façanes d’edificis com elpalau del Lloctinent de Barcelona99 o la casa Cer-velló-Júdice del carrer de Montcada, també deBarcelona100.

L’hospital de Santa Magdalena s’adiu ambaquest mateix esquema: al nivell inferior, porta demig punt situada pràcticament al centre de la fa-çana i dues petites obertures a banda i banda; aldamunt, tres finestres, de les quals, la central témés protagonisme, determinat per la presènciad’un guardapols inexistent en les altres dues, aixícom per la imatge esculpida de santa Magdale-na101. Es tracta, doncs, d’una solució més pròpiadel segle xvi que no pas del segle xv.

Pel que fa a l’escultura de santa Magdalena, ésuna composició tardana, feta en pedra local i demodestes proporcions. La santa es presenta dem-peus i en posició frontal, sota un dosseret d’inspi-ració gòtica, i damunt d’una peanya ornamentadaamb dos lleons que sostenen l’escut ducal deMontblanc. Duu un vestit cenyit amb una corret-ja per damunt de la cintura, i un mantell que li caudes de les espatlles i li creua el cos per davant, demanera que el seu vol el recull amb la mà esquerraa l’alçada del ventre, la qual cosa genera un senzillcaient de plecs en cascada. Amb la dreta, lleugera-ment mutilada, sosté el pot de perfums, l’atributcaracterístic de la santa. No és una imatge d’unagran qualitat plàstica, de la qual, a més a més, esdesconeix l’artífex, però els seus trets estilístics s’a-diuen amb el repertori escultòric dels primers anysdel segle xvi. Així doncs, tindríem un altre argu-

ment per retardar la construcció de la façana del’hospital a aquesta època.

Quant als pisos superiors de l’establiment, encanvi, els podem qualificar de pròpiament «renai-xentistes». A partir de les dades que en tenim,sembla lògic determinar la seva consecució al llargdel primer terç del segle xvi, abans de 1535, any dela venda de l’antic hospital de Sant Bartomeu imoment a partir del qual cal pressuposar que elnou centre de Santa Magdalena ja funcionava a plerendiment.

En aquest sentit, destaca especialment la gale-ria del primer pis del claustre, que, com s’ha co-mentat, recorda la seva homònima del claustregran del convent de franciscans de Sant Bartomeude Bellpuig, amb el qual és necessari fer una míni-ma comparació. Aquest establiment, fet construira partir de 1507 per Ramon Folc de Cardona, ba-ró de Bellpuig i virrei de Nàpols102, és un delsexemples més interessants de l’arquitectura delprimer renaixement a Catalunya. La seva ereccióes va concretar en diverses fases. Entre els anys1507 i 1510, es féu un claustre de petites dimen-sions i es va enderrocar l’antiga capella de SantBartomeu per poder-hi erigir altres estructures.Més tard, el 1514, el propi Ramon Folc de Cardo-na va enviar, des de Nàpols una carta i un modelde l’obra del convent a Lluís de Sedó, procuradorgeneral de les baronies de Bellpuig i Linyola103.Aquest model, que devia ser una maqueta o pot-ser millor un traç dibuixat, sembla improbableque s’hagués dut a terme amb total fidelitat. Perun costat, entre 1515 i 1529 no s’han documentat

99. La construcció d’aquest pa-lau (1549-1557) la devem al mes-tre d’obres Antoni Carbonell.Fou projectat com a residènciadels lloctinents, si bé mai no n’hiva arribar a viure cap (vegeu Bas-segoda Nonell, Joan, «Restau-ración de la logia renacentista delArchivo de la Corona de Aragón,en Barcelona», a Academia. Bole-tín de la Real Academia de BellasArtes de San Fernando, 1982,núm. 54, p. 277-292; Catàleg delpatrimoni arquitectònic històrico-artístic de la ciutat de Barcelona,Barcelona, Ajuntament de Barce-lona, 1987, p. 140).

100. Es tracta d’una casa cons-truïda essencialment al segle xvi,si bé va patir reformes al seglexviii quan passà a ser residènciadel llinatge dels Júdice. Es carac-teritza per la pervivència d’ele-ments gòtics, habitual en aques-ta època, conjuminats amb unaestètica marcadament renaixen-tista (vegeu Hernández-Cros,Emili; Mora, Gabriel, Poupla-na, Xavier, Arquitectura de Bar-celona, Barcelona, Col·legi Ofi-cial d’Arquitectes de Catalunya iBalears, 1972).

101. Recordem que en l’actuali-

tat hi ha cinc finestres, si bé lesdues dels extrems són poste-riors, del principi del segle xx.

102. Així consta en la butlla pa-pal Eximiae deutonis affectus,expedida pel papa Juli II a favordel citat Ramon Folc de Cardo-na, el 24 de febrer de 1507 (vegeuBACH, Història del monestir…,p. 13-14 i 46-47 [Apèndix II]).

103. «[…] por lo que le enviaba elmodelo de la obra, encargándoleque se tuviese todo cuidado enque se hiciesen las obras corres-pondientes a él, y muchas otras

dependencias. Nápoles, 25 de ju-nio de 1514» (Arxiu Històric Co-marcal de Cervera [a partir d’araACC], Índice de documentos dela casa del duc de Sessa, doc. 512,foli 203 [referència i transcripcióextretes de BACH, Història delmonestir…, p. 16 i n. 16]).

104. El claustre presenta unaplanta quadrada (de 15 metres ca-da costat) amb paviment enllosat iconstruït amb carreus de pedra ta-llada. Les galeries inferiors s’o-bren al pati per quatre arcades gò-tiques, de perfil apuntat i ambgrans dovelles, emmarcades per


despeses per treballs constructius. En segona ins-tància, quan a partir de 1529 el mestre Joan Llopiss’encarregà de dirigir les obres del segon claustre,de majors dimensions i ubicat al cantó oriental delprimer, va recórrer a nombrosos elements de tra-dició gòtica, molt poc habituals en la moda italia-na de l’època104. Així, i encara que l’origen de latraça enviada per Ramon Folc de Cardona fosNàpols i no Roma, el centre més avançat llavorsquant a la pràctica de l’arquitectura classicista, elfet és que el convent de Bellpuig no desentona enel conjunt de construccions contemporànies cata-lanes105.

Joan Llopis hi va treballar aproximadamentfins al 1535, any en què el claustre ja devia estarcompletament acabat. D’aquest ens interessaespecialment la ja esmentada galeria de la plantanoble, composta per deu arcs rebaixats recolzatsdamunt capitells de tradició gòtica i columnes he-licoïdals, l’intradós dels quals reprodueixen elmateix motiu ornamental en espiral. Diversos au-tors han intentat argumentar la procedència di-recta d’aquest recurs decoratiu. Alexandre Ciriciva remetre a models castellans i portuguesos, con-cretament als edificis classificats sota l’epígraf d’i-sabelins, manuelins, hispanoflamencs o gòtic delsReis Catòlics106. En canvi, Joaquim Garriga plan-teja una hipotètica procedència de la Itàlia meri-dional, on alguns portals de la ciutat de Palermpresenten solucions semblants107. En qualsevolcas, l’ús de les formes helicoïdals no és exclusiud’aquests àmbits ni d’aquesta època, ja que estracta d’un recurs emprat de forma igualment

prolífica en altres períodes històrics, fins i tot enla mateixa àrea d’influència catalana108.

L’interès d’aquests elements, doncs, no estariatant en el seu caràcter entorxat o helicoïdal, sinó enla seva utilització en les galeries d’un claustre, as-pecte que sí que hem de considerar excepcional enel marc de l’arquitectura catalana del segle xvi. I enel cas del convent de Sant Bartomeu de Bellpuigencara podem anar més enllà, ja que més estranya,si fos possible, és la solució, igualment en espiral,de l’intradós dels arcs rebaixats. De fet, entre els es-tabliments de Montblanc i Bellpuig, tot i les simili-tuds formals, s’hi aprecien notables diferències decaire plàstic. Les columnes de la galeria alta delconvent de Sant Bartomeu, així com els seus arcsrespectius, sí que poden ser qualificats a tots elsefectes d’helicoïdals. En canvi, les de l’hospital deMontblanc són una imitació. Les seves columnessón en realitat pilars hexagonals decorats amb unasuccessió de fines arestes prismàtiques disposadesen diagonal, de manera que reproduexien un efec-te semblant però no igual a les de Bellpuig109.

Ja per acabar, quant a l’evolució posterior del’hospital pràcticament no podem dir res, si bé nosembla que s’hi fessin intervencions de gran relle-vància, almenys pel que fa a les seves estructuresbàsiques. En aquest sentit, caldria remuntar-se ales primeres iniciatives de restauració dutes a ter-me al començament del segle xx i les petites mo-dificacions puntuals que es van efectuar al llargd’aquest segle. En mereixen una consideració es-pecial la ja analitzada restauració i habilitació delrecinte en arxiu i centre d’estudis el 1982.

robustos contraforts acabats enpinacles eriçats de frondes i coro-nats per un floró al nivell del pri-mer pis, excepte en els angles, ones perllonguen fins al segon pis.Tot i tractar-se de reforços forçanotables, des del punt de vista es-tructural són completament inne-cessaris per fer de contraforts deles voltes de creueria de les gale-ries baixes i s’han d’entendre, pot-ser, com una mostra de descon-fiança dels constructors. Afor-tunadament, resten alleugeritsgràcies a la seva decoració (vegeuCarbonell Buades, Convent deSant Bartomeu…, p. 47-49).

105. Vegeu Carbonell Bua-des, Convent de Sant Barto-meu…, p. 18-19.

106. Cirici, Alexandre, L’artgòtic català. L’arquitectura alssegles XV i XVI, Barcelona, Edi-cions 62, Barcelona, 1979, p. 98.Si bé se’n podrien esmentarmolts exemples, remetem, a títolde senzill punt de referència, alspalaus de l’Infantado de Guada-lajara i de Montarco de CiudadRodrigo, i al col·legi de San Gre-gorio de Valladolid. Aquestsedificis participen del mateixgust del gòtic tardà per l’exube-

rància decorativa i per solucionsarquitectòniques insòlites, man-tenint, això sí, estructures quepodríem qualificar de tradicio-nals, però renovant l’ornamen-tació amb motius inèdits.

107. Garriga, Joaquim (amb lacol·laboració de M. CarbonellBuades). «L’època del Renaixe-ment. Segle XVI», a Història del’Art Català, vol. IV, Barcelona,Edicions 62, 1986, p. 21.

108. A ningú no li és desconegu-da la seva utilització en portadesi finestres del romànic rossello-

nès, als pilars de les obres baix-medievals de Guillem Sagrera o ala porta del Trentenari de la Casade la Ciutat de Barcelona.

109. En el tractat pràctic d’este-reotomia de Joseph Gelabert(1653), trobem una interessantdescripció de la tècnica o el pro-cés de construcció d’un pilarpròpiament helicoïdal, a l’estildels que trobem a Bellpuig (ve-geu Gelabert, Joseph. De l’artde picapedrer (edició facsímil),Palma de Mallorca, DiputacióProvincial de les Illes Balears,1977, p. 72-73).

l’antic hospital de santa magdalena de montblanc · 2016-08-04 · l’antic hospital de santa...

Documents