ermadarevista municipal de cultura popular Sitges

Tardor / Hivern 2012 Núm. 43 2€

la

La intensa activitat teatral de fa cent anys

Festa i tradició a la matança del porc

Postal de Sitges coberta de blanc

75 anys de llibres i vida cultural

SANTIAGO RUSIÑOLBIBLIOTECA POPULARLA

2

La casa de la lectura

6 La Biblioteca Santiago Rusiñol, repte i privilegi

8VINYET PANYELLA

Paret blanca, pati blau i un univers obert

UNES RAJOLES AL VINYET

20FRANCESC PARRA

El teatre del 1900

24JORDI CASTAÑEDA

Josep Soler. Història viva de ‘L’Eco de Sitges’

29MANEL CARBONELL

ContraEls Reis

28MAGÍ FORTUNY

ProsCaga tió

30 Recomanem...Fundació Stämpfli – Art Contemporani

16JOFRE VILÀ

La matança del porc

L’any passat, la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol va commemorar els seus 75 anys de vida. La Xermada –que reprén amb aquest número la seva activitat com a publicació periòdica d’estudi i difusió de la cultura popular sitgetana– vol sumar-s’hi a aquesta senzilla celebració dedicant-hi la seva portada i amb dos articles demanats a la directora del centre, Núria Amigó, i a la seva homònima als Museus de Sitges, Vinyet Panyella.

El millor homenatge, però, que pot tenir la Biblioteca és la propera remo-delació del seu edifici, que es durà a terme en els propers mesos, gràcies a una iniciativa conjunta de l’Ajuntament de Sitges i la Generalitat de Ca-talunya. La reforma serà de tipus estructural i permetrà solucionar alguns dels problemes que tenen les seves instal·lacions (garantint d’aquesta manera la necessària bona conservació de les seves col·leccions), així com adaptar-les a l’eliminació de barreres arquitectòniques.

La Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, amb un fons de 56.000 obres, constitueix un dels elements centrals de la vida cultural de Sitges. Genera-cions de sitgetans han après a llegir entre la pau i la riquesa cultural i patri-monial que acullen les seves parets i és el destí preferit de molts universita-ris a l’hora de preparar els seus examens. Al mateix temps, la Biblioteca és un focus actiu en l’organització o acollida d’activitats de signe divers (com presentacions de llibres, debats o exposicions), que reafirma el seu paper com a institució transmissora dels valors universals de la cultura.

ermadala

sumarieditorial

La Xermada, Revista Municipal de Cultura Popular de Sitges, té com a objectiu contribuir a l’estudi i la divulgació del folklore, l’etnografia i les tradicions sitgetanes. El nom triat ens evoca l’antic café la Xarmada i té la seva explicació en un costum agrícola propi de Sitges i la resta de la regió del Penedès. La publicació convida a totes les persones que vulguin col·laborar a enviar els seus estudis o propostes al correu electrònic: cultura@sitges.cat.

EDITA: Ajuntament de Sitges. CONSELL DE REDACCIÓ: Jordi Castañeda, Jordi Cubi-llos, Alba Gràcia, Montserrat Gutiérrez, Miquel Marzal, Josep Maria Matas, Jordi Milà, Josep Milán, Xavier Miret, Valentí Mongay, Jordi Surià i Jofre Vilà. COORDI-NACIÓ I PRODUCCIÓ: Regidoria de Cultura. Adreça: Regidoria de Cultura. Edifici Miramar (Davallada, 12, 08870 Sitges). REALITZACIÓ: Hydra Media. IMPRESSIÓ: L’Eco de Sitges. DIPÒSIT LEGAL: B-16143-06

PORTADA: Biblioteca Popular Santiago Rusiñol. Fotografia de Jesús París

Les opinions expressades en els articles són responsabiltat exclusiva dels seus autors

5 El Sitges pesquer de Lola Anglada

JORDI MILÀ

NÚRIA AMIGÓ I FORNELLS

10 Imatges blanques de Sitges50 ANYS DE LA NEVADA DE 1962ROLAND SIERRA I FARRERAS

27BLAI FONTANALS

Pelegrinatge i via crucis de l’Escola de Grallers de Sitges

3

Al Passeig Marítim, entre el restaurant Kansas i l’estàtua al Dr. Benaprès, a la banda de mar hi ha un arbre no massa alt i solitari amb una rajola de ceràmica al peu del tronc amb una marededéu del Roser on podeu llegir: “Patronato Provincial de la Fiesta del Árbol de la Excma. Diputación de Barcelona. I Fiesta del Árbol en Sitges. 27-3-1955”.Aquel la fes ta , organi tzada per l’Ajuntament de la vila, com molt bé testimonia la ceràmica se celebrà el diumenge 27 de març d’aquell any amb l’assistència de diferents autoritats: Jo-sep Monmany Amat, diputat provincial ponent d’Agricultura; Josep M. Villegas, inspector de Primera Enseñanza i Joan Salvatella Parellada, secretari assessor del Patronato Provincial de la Fiesta del Árbol.A tres quarts d’11 del matí, a la pa-rròquia, se celebrà una missa on es beneïren les flors i els fruits oferts pels infants de les escoles locals a la Mare de Déu del Roser (patrona de la festa) i al Sagrat Cor de Jesús.Al migdia, es beneïren i plantaren els arbres al Passeig Marítim i es descobrí la làpida commemorativa amb la cerà-mica abans esmentada. Durant l’acte, la seixantena d’infants presents cantaren l’Himne de l’arbre fruiter acompanyats per la banda de música del mestre Manuel Torrents i Girona i es compro-meteren a vetllar pel creixement de les llavors que se’ls van repartiren.Seguidament, al Casino Prado Suburense es celebrà una vetllada amb la projecció dels documentals sobre botànica Repo-blación forestal británica i El secreto de una riqueza, cedides per l’ambaixada bri-tànica a Madrid i la Diputació de Barcelo-na. Hi assistiren les autoritats municipals i provincials. Durant la vetllada, també es recitaren poesies relacionades amb la festa i, al final, hi hagué els discursos de rigor. En aquest acte hi participaren, a més, l’Esbart Sitgetà i la banda de música del mestre Torrents.

coses vistes

MIQUEL MARZAL I ORTIZJOSEP MILÁN PARELLADA

4

El text que transcrivim a continuació fou escrit per mossèn Pau Farret i Raventós i publicat a El Eco de Sitges de l’1 de novembre de 1930. Aleshores, ja feia quinze anys que mossèn Farret havia començat a ordenar l’arxiu parroquial i li faltava poc per a enllestir la feina. En aquest article, mossèn Farret justifica la feina feta i fa una crida als sitgetans més adinerats perquè costegin les despeses que comporta la catalogació i classifi-cació de l’arxiu i, així, posar-lo a l’abast de tothom que vulgui estudiar diferents aspectes de la història de la vila. Abans de llegir-lo, veiem uns apunts biogràfics de mossèn Pau Farret.Va néixer a Sant Pere Molanta el 1885. Els estudis eclesiàstics els féu a Vilafranca del Penedès i a Barcelona. El 1911 fou ordenat sacerdot i desenvolupà el seu magisteri abans de venir a Sitges com a vicari el 1914 a Sant Climent de Llobregat i a Vilanova i la Geltrú. Al cap d’un any de ser a la vila, mossèn Farret començà a compaginar el càrrec de vicari amb la tasca d’ordenació i catalogació del fons documental existent a l’arxiu parroquial, aleshores totalment abandonat. Entre els anys 1915 i 1933, instat per Josep Soler i Tasis, publicà un centenar d’articles a El Eco de Sitges amb la transcripció dels documents del mencionat arxiu, una gran part del qual, malauradament, fou destruït el 1936. Mossèn Pau Farret pu-blicà al mateix Eco altres articles d’opinió i temàtica diversa sota el pseudònim Joan Desplà. També ho feu al Baluard de Sitges, però amb el pseudònim Huc de Fontallada. El 1915 guanyà les oposicions a capellà de vaixell a la Companyia Tran-satlàntica. Durant dotze anys viatjà per Amèrica, Àsia i Àfrica. Mentrestant, però, seguia inventariant els papers de l’arxiu parroquial quan feia escala a Barcelona. El 1928 abandonà la companyia i s’establí a Veneçuela. Després de la guerra civil tornà a Catalunya. Desenvolupà diferents tasques a les parròquies d’Hostafrancs i Gràcia i restaurà l’Arxiu Diocesà de Bar-celona. Més tard, fou arxiver dels bisbats de Màlaga i de Granada. Morí en aquella ciutat el 9 de setembre de 1954.

“Als sitgetans que amen la cultura i el bon nom de llur VilaD’ací a poc temps, l’ordenament de l’Arxiu

Parroquial serà, plagui a Déu, un fet; no és un secret per ningú que he esmerçat en aquesta obra uns quants anys de paciència aclaparadora, passats només en la tria de documents i llur acoblament en ordre de matèries, perquè tot estava barrejat i malmès. I ha estat una obra personal, sense, si voleu, cap més mèrit que aquell mèrit real de la paciència, pagat amb escreix amb la satisfacció de trobar, entre el polsim i el tuf de papers vells, les noves recòndites dels costums i la vida dels nostres avantpassats, més, encara, per aquell plaer intens que dóna contemplar com, gràcies a aquell esforç pacient, l’ordre substitueix el desgavell. Per mi, aquest entaforar-se en una mina inexplorada a la recerca de dades his-tòriques, que un cop acabada la tasca inicial, espero ordenar i publicar, ha estat un veritable gaudi. Oi tenint una més, sa-bent que les meves investigacions tenen una importància notable no sols per la història de Sitges, sinó per la història de Catalunya, sobre tot per la història dels temps dels Segadors, del Sometent, de la Marina de guerra municipal iniciada amb la gloriosa Fragata Sitgetana, la de les gestes contra els moros corsaris, i en la guerra de Successió, una evolució de la vida sitgetana, i el comerç i expansió a les Antilles un cop tornada la pau, tan tost ens foren obertes les portes d’Amèrica. I no dic res dels temps més antics, amb els plets de la Universitat, el Capítol de la Seu de Barcelona i la Pia Almoina, de la qual heretà la nostra Baronia amb totes les virulències característiques d’ambdues parts en voler la Vila emancipar-se del domini feudal.Bé, doncs; tot això està llest o quasi llest; tot això és a punt de marxa si els sitgetans, sobre tot els acabdalats volen cooperar als darrers esforços que cal fer perquè l’ordenació i la catalogació dels documents que els llegà l’avior sigui una obra definitivament acomplerta.No sé quan vaig llegir en un discurs del meu bon amic el Dr. Benaprés, que, quasi tot el que s’ha fet a Sitges, es deu als que no en son fills. No vull discutir aquesta arriscada afirmació; però si diré que es presenta una avinentesa en la qual els fills de la pulcra Subur podran cooperar amb no gaire esforç a la obra per mi iniciada a l’Arxiu Parroquial aquest esforç serà fet, l’estudi del passat suburenc restarà a l’abast de qualsevol sitgetà o forà que s’interessi per les nostres coses.Vegem, doncs, ja de què es tracta; jo he posat i segueixo posant a l’obra de

coses escritesl’Arxiu el treball personal, gratis omnino, per amor a Sitges; però no és just ni puc carregar les despeses importants que cal fer per acabar l’ordenament. El digníssim i molt preuat amic, el Párroco de Sitges, Dr. Ramon Godayol, contribuí ja amb una forta quantitat a sufragar les despeses de moment, i així poguérem preparar els materials i acoblar en trenta-quatre carpetes diversos documents, els quals, perquè es conservessin millor, posàrem separats dins un paper de barba (alguns els trobàrem en un estat de conservació deplorable), amb l’anotació de la plica i número corresponents, ordenats per ma-tèries, anys, mesos i dies; anotar, a més a més, en cada paper de barba, un extracte del que conté el document. I encara, per-què no costés gaire manejar l’Arxiu quan es tracti de cercar dades històriques, hem fet de l’extracte esmentat una còpia en fi-txa de cartolina, amb les quals, ordenades per matèries, pliques, etc., tal com estan les carpetes, pensem formar un fitxer de fàcil maneig, que restarà l’Arxiu a l’abast de l’estudiós, iguals a les pliques i fitxes que ja hi ha catalogades a l’Arxiu.Aquest treball costarà una despesa im-portant; mirat per sobre, de moment em calen unes quinze mil fitxes de cartolina, iguals que les esmentades i trenta resmes de paper de barba, classe inferior, i cent cinquanta carpetes. Qui ho pagarà? Ja he dit que el senyor Rector ha contribuït amb una quantitat més que important, i encara està disposat a entregar alguna cosa més; però a mi em sembla (consti que d’aquesta crida no en sap res) que no és ell, sinó els amants de la cultura i el bon nom de la Vila, els que han de contribuir a pagar aquestes despeses. Per comprendre-ho, només caldrà que s’adonguin de què representa per la Vila tenir l’Arxiu en condicions d’ésser con-sultat i presentat com a model d’arxius locals. Vinguin fitxes, paper i carpetes, pel camí que creguin més convenient fer-les arribar a les meves mans! No em doldrà d’esmerçar més temps i més paciència per pesar de Sitges, vivint en aquest ajut ciutadà.Seré decebut? No ho vull creure, perquè em consta que hi ha entre els acabdalats un fort corrent de conservació del que els llegaren llurs avantpassats.L’optimisme m’ha inspirat la comunicació present; sentiria més per Sitges, que no pas per mi, que el pessimisme hagués de substituir la il·lusió de creure en un estat d’ànim vivent pro cultura i bon nomde la meva Vila predilecta.”

MIQUEL MARZAL I ORTIZJOSEP MILÁN PARELLADA

EL SITGES PESQUER DE LOLA ANGLADA

5

Durant els anys que Lola Anglada (Bar-celona 1892-Tiana 1984) residí a Sitges, s’establí una cordial relació entre la il·lustradora i escriptora, qui es trobava ja en una etapa avançada de la seva atzarosa vida, i la vila de Sitges. Fruit d’aquesta relació és la coneguda donació per part de l’autora de la seva particular col·lecció de nines a la Diputació de Barcelona per a que fos exposada de manera permanent a la seva secció sitgetana del Museu Romàntic. I la pos-terior donació de la seva casa, i de la seva important biblioteca personal a la biblioteca Santiago Rusiñol.

JORDI MILÀ

Tanmateix, en la vida quotidiana, Lola Anglada establí una relació afectiva amb Sitges que plasmà en diferents obres –destacant les rajoles pintades–. Algunes d’elles foren col·laboracions amb iniciatives municipals que així li ho reclamaven, altres dins l’esfera de les relacions personals fruit de la seva amis-tat amb sitgetans originaris o d’acollida.El que podem veure són exemples de les dues facetes. Col·laboracions, d’una banda, amb l’organització de l’exposició nacional de clavells, on dins els progra-ma s’insereixen diferents il·lustracions de caire humorístic. Cal no oblidar la

seva relació amb aquesta organització plasmada en les rajoles que ella mateixa féu per a premiar els carrers guanyadors del concurs de catifes florals, algunes de les quals encara es poden veure en diferents façanes de la vila. L’altra és una obra en rajola de caire cos-tumista –Lola Anglada havia excel·lit en l’estudi de la Barcelona costumista del segle XVIII–, situada en una casa del sec-tor del Vinyet, on es mostra (com es pot veure a la imatge) un pescador treballant les arts de la pesca que rememora amb la plàstica pròpia i inconfusible d’Anglada un Sitges pesquer ja molt llunyà.

Il·lustració de Lola Anglada per a un programa de CorpusRajoles de Lola Anglada en una finca del Vinyet

6

SANTIAGO RUSIÑOL,BIBLIOTECA

NÚRIA AMIGÓ I FORNELLS

M’és difícil separar de la meva funció com a directora actual de la Biblioteca Santiago Rusiñol, el record de que aquest és el lloc on vaig començar a estimar els llibres i a descobrir el plaer de la lectura quan, amb 8 o 10 anys, com altres nens i nenes del poble, m’endinsava en les històries que vivien en els llibres de la reduïda sala infantil de mitjans dels anys 50. Eren pocs en comparació a l’allau de contes i his-tòries que avui en dia tenen els infants al seu abast. Però autors de l’alçada de Lola Anglada, Folch i Torres, Mark Twain, Julio Verne, Charles Dickens i altres autors clàssics desenvolupaven la meva imaginació i em transportaven lluny dels deures escolars i de la rigi-desa de l’època.Avui, bastants anys més tard, ens cor-respon a mi i als meus companys de la biblioteca la tasca de transmetre el gust

Repte i privilegi

LA

7

pels llibres a les generacions actuals, petits i grans, ajudant a què tothom pu-gui trobar allò que més li agradi i ompli els seus gustos lectors comptant amb la sort de disposar d’un fons, ric en obres de totes les branques del saber, que ha crescut des de la inauguració l’any 1936 fins avui, el 2012.Però la nostra convivència professional amb els fons de la biblioteca té vessants menys conegudes del gran públic, que impliquen una important responsa-bilitat. Els fons contenen la biografia, no només de la pròpia biblioteca sinó sobretot de Sitges. D’una banda, a través del llibre de registres o del Diari de la biblioteca, en el qual les prime-res bibliotecàries, grans professionals, anotaven de manera regular i precisa tot el que s’esdevenia diàriament a la institució. De l’altra, la història de la vila reflectida en llibres, articles, fotografies,

programes d’activitats, cultes i populars i tota mena de documents de la valuosa col·lecció local i fons especials entre els que és inevitable citar el Fons Cau Ferrat, el Llegat Utrillo, el Fons Mala-gelada o l’Hemeroteca Local i els fons de monografies sobre Modernisme. Tot això fa que la biblioteca conservi l’essència i la vida, dia a dia, del poble i dels seus habitants. Una vida que no s’atura i que segueix, de manera que una de les nostres responsabilitats, molt important, consisteix en seguir reunint –moltes vegades, perseguint– aquells documents que són testimonis de les activitats culturals i populars que es fan i que facin possible que els sitgetans de demà tinguin notícia del Sitges d’avui. La Biblioteca és el lloc on va tothom a buscar entreteniment, o informació, o coneixement, o tot alhora. També on trobar altres persones amb qui com-

Recorregut per les diferents sales de lectura de la Biblioteca

partir les mateixes inquietuds, gustos lectors, darreres novetats o informa-cions. Però no només això: també, i ja des de fa anys, s’ha convertit en el lloc on es fan, al cap de l’any, el major número d’activitats culturals de Sitges perquè a més de les que programa la pròpia Biblioteca, se n’hi celebren d’altres, com presentacions de llibres, conferències, exposicions al seu pati, concerts i altres esdeveniments que responen a la voluntat de bona part dels sitgetans de tenir l’escalf de la Biblioteca Santiago Rusiñol per a les seves iniciatives culturals.En ella hi resideix bona part del cor i el cervell de Sitges; on hi conviuen els ulls, la fantasia, les emocions i el coneixement. Estar a l’alçada d’aquesta responsabilitat és per a tots els que hi treballem, un gran repte quotidià i un privilegi inigualable.

8

Detall d’una de les finestres a la plaça de l’Ajuntament

VINYET PANYELLA

PARETS BLANQUES,

PATI BLAU I UN UNIVERS AL MEU ABAST

9

Perquè era maldestra per jugar al carrer i perquè m’agradava anar a la meva, de ben menuda vaig trobar que aquella casa gran de parets blanques cobertes amb llibreries de fusta fosca era el lloc ideal per passar-hi les tardes d’estiu. Hi havia una sala amb taules llargues plenes de persones grans que miraven diaris, revistes i llibres. Alguns anotaven a les llibretes i altres, asseguts còmoda-ment amb els colzes recolzats damunt la taula anaven llegint i de tant en tant passaven pàgina. D’altres deambulaven en silenci pels prestatges agafaven un llibre, el fullejaven, i un altre, i finalment s’adreçaven a la tarima de fusta on la bibliotecària els hi deixava endur-se’ls a casa previ moviment de treure una fitxa de dins d’una bosseta de paper enganxada a la coberta posterior del lli-bre per la part de dins i l’ajuntava amb una altra que treia d’un calaixet de fusta empotrat a la tarima. Ja està, ja se’ls pot endur, passi-ho bé. Ja sap que té quin-ze dies i, si no els ha acabat, li podem fer una pròrroga. No vaig saber ben bé què era una pròrroga fins que un dia vaig decidir d’emportar-me’n un, de llibre, a casa. Ho vaig intentar amb un dels volums de l’enciclopèdia per a criatures, amb les cobertes de color taronja i teixell negre i daurat. No, aquest no es deixa. Els que no tenen la bosseta amb la fitxa no es poden dur a casa. En pots anar a bus-car un altre. No puc recordar de cap manera quin llibre va ser, però el que sí que recordo és que des d’aquell dia van ser molts i molts els llibres que em vaig endur en préstec de la Biblioteca.La Sala Infantil era allargada i hi havia una sola taula envoltada de cadires amb el cul de boga diferents de les de la Sala de Lectura dels grans, que eren d’esquena semicircular i els braços eren perllongació del respatller. Ara sé que havien estat dissenyats per Puig i Cadafalch, com tot el mobiliari de les Biblioteques Populars de la Generalitat republicana. Una prestatgeria de fusta envernissada de fosc ocupava tot un llarg pany de paret; allà hi havia els lli-bres que ens estaven destinats col.lo-cats per ordre d’edats de lectura. Vaig començar pels llibres del mig però vaig anar passant d’un cantó a l’altre. Així va ser com vaig topar amb totes les sèries de l’Enid Blyton –els Hollister, els Siete Secretos, els Cinco–, una anglesa que

escrivia a l’Agatha Christie per cria-tures, i també a les novel·les de J. O. Curwood. Les endulcorades Mujercitas mai no em van fer el pes, com tampoc les novel·les de J. M. Folch i Torres. El pas a l’autèntica Agatha Christie va ser, doncs, gairebé natural. Com ho va ser el dels relats adaptats de mitologia greco-llatina i les novel.letes, històriques o no, de l’Editorial Bruguera, que publicaven el text escrit i cada dues pàgines la ver-sió en còmic a les biografies d’Stephan Zweig i als seus llibres d’assaig literari i memorialística –els Momentos estela-res de la humanidad…–, de l’editorial Juventud. Després van venir els He-mingway, Simenon, Pedrolo i els tutti quanti.El que també em fascinava era el pati de la Biblioteca, tan blau, tan verd de l’heura trepadora i la falguera del bro-llador, la llum de tarda que hi recalava, el xiscle de les orenetes els primers dies de l’estiu. Semblava que tot allò no havia d’acabar mai. Però el temps marca els seus senyals, i el pas de la

Sala Infantil a la Sala de Lectura va marcar altres canvis. A la Biblioteca hi vaig trobar un univers sencer al meu abast, tot per a mi, per anar devorant en dies, setmanes i mesos. Hi havia llibres per a estudiar, per llegir pel tren, per consultar-ne referències, i revistes per saber què passava pel món més enllà del meu petit barri i de la meva petita –llavors ho era– vila. La meva veritable i autèntica educació es va esdevenir a la Biblioteca, amb la sort que l’educació és permanent i constant en la vida de les persones. Ara, que hi recalo de tant en tant i molt menys del que voldria, continua exis-tint tot aquell univers ampliat a altres possibilitats, com la de la música i les pel·lícules. Ja sé que no arribaré a lle-gir tots els llibres que m’esperen a les lleixes de fusta, amb codis de barres i el préstec controlat per ordinador, per-què l’univers és infinit. I que continuarà habitant entre parets blanques i el pati blau perquè sovintejant-lo, el fem del tot nostre.

La bibliotecària Lolita Mirabent ensenya als nens a consultar el catàleg (1967)

L’inconfundible pati de la Biblioteca

10

ROLAND SIERRA I FARRERAS

Una visió absolutament blanca de la Ribera, la Punta i les muntanyes del Garraf després de la nevada de 1962

BLANQUES DE SITGES50 ANYS DE LA NEVADA DE 1962

IMATGES

11

De totes les nevades i onades de fred que ha patit el país, la més recordada és la del Nadal de 1962, que forma part ja de la memòria col·lectiva de molts catalans, gràcies a la gran quan-titat de fotografies que s’enregistraren durant aquells dies. No obstant això, amb anterioritat a aquesta, n’hi hague-ren d’altres de les quals no han quedat imatges però sí constància escrita.

Nevades i fredorades entre 1850 i 1950Seguint un ordre cronològic, la primera que cal esmentar és la nevada del 20 de gener de 1855, que deixà un gruix de més de quatre pams de neu als ca-rrers de Sitges. La vila tenia aleshores uns 3.600 habitants, molts dels quals tornarien a veure la neu en diverses ocasions entre 1883 i 1887. I és que, en només cinc anys, la població va viu-re quatre fenomenals nevades. El 1883 l’element blanc va caure el 9 de març i el 8 de desembre. L’any següent hi ha-gué un parèntesi, però el 17 de gener de 1885 la neu tornà de nou.Amb tot, la nevada més espectacular tingué lloc el 10 de febrer de 1887.

Tres dies després de l’esdeveniment, El Eco de Sitges narrava la crònica dels fets i afirmava que havia estat nevant durant 24 hores ininterrompudes, la qual cosa havia provocat que en al-guns indrets s’acumulés fins a 60 cen-tímetres de neu. El gener de 1891, ben vives encara a la memòria les nevades de la dècada anterior, es registraren les temperatu-res més fredes del segle, sobretot els dies 17, 18 i 19, en què el termòme-tre baixà fins als 9 graus sota zero. Les fonts es glaçaren, moltes canonades de plom rebentaren, i el rocam de la Punta quedà recobert d’una fantasma-gòrica cascada feta de clamells gelats.Al llarg de la primera meitat del segle XX, les fredorades acompanyades de neu només es produiren molt de tant tant. Les més destacades foren els anys 1906, 1910, 1914, 1920, 1926, 1933 i 1948.

Nadal de 1962, la gran nevada del segle XXA partir dels anys cinquanta, la clima-tologia resultà especialment adversa el febrer de 1956 i el Nadal de 1962. La

situació atmosfèrica com es pot veure al mapa inferior que va provocar aque-lla important nevada de fa cinquanta anys fou, d’una banda, un potent an-ticicló format en la vertical de Dina-marca, i de l’altra, una depressió situa-da entre Sardenya, Còrsega i el nord d’Àfrica. La conjunció d’aquests dos centres d’acció generà l’entrada d’un fort corrent de vent gèlid procedent de

La platja de Sant Sebastià, el Nadal de 1962

Mapa meteorològic publicat a ‘La Van-guardia’ el 25 de desembre de 1962

12

Sibèria que, en la seva progressió cap al sudoest, cobrí gran part del conti-nent europeu amb una espessa capa de neu. Els primers flocs de neu començaren a caure a Sitges la matinada del 24 de desembre. L’endemà, la vila es llevà emblanquinada, tot i que la neu només va quallar a les muntanyes del voltant. Després d’un matí amb el cel rúfol, a primera hora de la tarda va semblar que el temps s’aclariria. Però al capvespre el cel s’encapotà novament. A mitjanit, mentre el temple parroquial era ple de vilatans que assistien a la missa del Gall, començà a nevar una altra vega-da. A la sortida, molts comentaren que aquella blancor reforçava l’ambient na-dalenc, bo i pensant segurament que la situació seria passatgera. La neu, però, continuà caient tota la nit. L’alba de Nadal, els més mati-ners van poder contemplar des de les finestres de casa seva un paisat-ge absolutament sorprenent. El Sitges que coneixien s’havia tenyit de blanc, i continuava nevant sense parar. Els més agosarats, primer, i la resta des-prés, tothom sortí al carrer per veure de prop l’espectacle. Mentre els adults es passejaven d’un lloc a un altre fotogra-fiant els diferents escenaris nevats, els infants s’entretenien fent ninots de neu o llançant-se boles entre ells.A mesura que avançava el dia i la ne-vada no minvava, l’alegria donà pas a la preocupació. La gran acumulació de neu als carrers, teulades i terrats incre-mentà el risc d’accidents i produí força trencades de braços i cames. La ma-joria dels cotxes quedaren bloquejats, molts d’ells a les costes de Garraf. Les canonades es van glaçar i al cap d’un o dos dies, més d’una casa patí inun-dacions d’aigua. Cap a les 7 de la tarda del dia de Na-dal, un tall en el fluid elèctric va deixar el poble completament a les fosques durant unes quantes hores. A cau-sa d’això, la tradicional representació dels Pastorets al Patronat hagué de suspendre’s a mitja funció, i el mateix va passar amb les sessions de cine-ma del Prado i el Retiro. Després de 24 hores de nevada intensa, la diada Sant Esteve va lluir un sol radiant, la qual cosa va permetre a la brigada mu-nicipal començar els treballs de neteja, que no foren fàcils ni ràpids.

Els cambers del bar Odón, davant l’estació juguen amb la neu (‘L’Abans’)

La Ribera, nevada en una imatge compresa entre 1910 i 1920 (‘L’Abans’)

13

XAVIER MIRET I MESTRE

Arbre de Nadal al Cap de la Vila l’any 1964

ELS PRIMERS ARBRES

ANYS 60DELSDE NADAL

14

Les festes nadalenques han viscut una constant transformació en les darreres dècades. Fins a mitjan segle eren unes diades marcades per la tradició i la reli-giositat: el pessebre, el tió de Nadal, la Missa del Gall, els torrons, el dinar de Sant Esteve i les cançons de Nadal eren els elements fonamentals de tot aquest cicle festiu. Però les coses canvien i tot es qüestiona: la religiositat i la seva pràctica han sofert grans canvis, si més no en la seva extensió social. La forma d’educar els nens i les estructures fa-miliars han seguit l’evolució de la socie-tat, han arribat costums de l’estranger a través dels mitjans de comunicació i amb l’arribada de població immigrant, i a tot s’hi afegiren canvis laborals com les vacances i la paga doble de Nadal (ai las! dir això el 2012), que duien cap al camí del consumisme cada cop més desfermat.Iniciada la dècada dels 60 es comença-va a superar la migradesa econòmica de la postguerra, bufaven nous aires que permetien que l’economia millorés i el turisme internacional reprenia amb em-penta. En aquell context el Foment del Turisme de Sitges, sota la presidència de Teodor Sardà, es plantejà impulsar la celebració col·lectiva les festes nada-lenques. Es volia que les celebracions nadalenques tinguessin un relleu des-tacat a la via pública, als comerços i als jardins de les cases particulars. Es trac-tava de revitalitzar el comerç i el turisme al voltant de la celebració religiosa. El 1961, el Foment del Turisme acon-seguí la participació de l’Ajuntament, el qual per primer cop va instal·lar al Cap de la Vila un avet portat des del Pirineu, i va impulsar que molts co-merços posessin pessebres o arbres de Nadal a l’aparador i que alguns xalets il·luminessin i decoressin amb garlandes algun arbre del seu jardí. L’Associació de Propietaris i Amics de Sitges il·luminaren i ornamentaren una palmera dels jardins de l’Hospital, els Amics dels Jardins de Sitges encarrega-ren a l’artista Bruno un pessebre inno-vador que se situà al a Torreta, els veïns dels carrers Jesús i Parellades van po-sar il·luminacions al carrer. No tot foren èxits: Renfe no va accedir a il·luminar un arbre de l’estació.Però el Foment del Turisme se’n sortí i aconseguí que la seva iniciativa fos exi-tosa, que des de la poca iniciativa par-

L’arbre de Nadal posat per l’Ajuntament al Cap de la Vila (1964). S’hi veu encara algun cotxe aparcat al carrer de les Parellades

15

ticular d’anys anteriors s’arribés a crear un anomenat ambient nadalenc, i un veritable impuls col·lectiu. Durant qua-tre anys la participació i les iniciatives anaren en augment, amb la col·locació de més pessebres monumentals, la col·laboració de les grans entitats de la vila, la decoració de palmeres, plata-ners i xipresos de la Ribera i altres in-drets del terme.Al llarg dels anys 60, el Foment del Tu-risme esmerçà esforços a donar conti-nuïtat a la iniciativa i a que fos conegu-

Felicitació de Nadal editada en 1966 pel Foment del Turisme Un arbre de Nadal emmarcat dins les accions promocionals de la flamant urbanització de Vallpineda

da arreu. No s’estigué de fer-ne difusió entre estrangers que visitaven per una altra raó la ciutat de Barcelona. El Fo-ment del Turisme també participà de l’extraordinari desenvolupament que van tenir les felicitacions nadalenques editant-ne de pròpies. A partir de lla-vors, els comerços, a títol individual, i les comissions veïnals d’alguns carrers van acollir com a una de les seves acti-vitats anuals el guarniment especial en les diades nadalenques. Data, doncs, de 1961 la instal·lació del

primer arbre de Nadal públic a Sitges, element fins llavors aliè a la nostra cul-tura i que a partir de llavors es va es-tendre a moltes llars. Amb el temps es va qüestionar si era bo tallar avets de la muntanya, si havien de ser amb arrel i de plantació, si podien ser de plàstic, o be d’altres espècies, és a dir de les autòctones del país… que si no era un costum d’aquí, que si no era ecològic… que si era una manifestació més de consumisme… vaja que participen de la inestabilitat i del canvi de costums.

16

La gent no perd mai la gana i continua conservant el vell costum d’endrapar (per exemple, un esplèndid pa amb tomàquet amb pernil serrà remullat amb un xerricó de vinet de la terra), tot i les modernes propostes de la manduca actual, que no han aconseguit transmutar tant la tradició sibarita de la bona taula com per a fer-nos oblidar els aliments tradicionals que, sortosament, resten essencials en el món de la restauració. Entre els men-jars tradicionals destaca en primeríssim lloc, i hem de dir que des de temps molt reculats, el porc, amb tota la rica gamma de possibilitats gastronòmiques que n’ofereix.Un primitiu fons de ritus i cerimònies tribals s’associaven amb el costum de la matança del porc, que ja des de l’antigor s’havia de celebrar en el moment còsmic del solstici hivernal. S’hi vinculava un àpat sacramental de mort i resurrecció de la natura que ha evolucionat amb els segles.A la nostra vila, com gairebé arreu, cap a final del 1800 tenien gran acceptació

LA MATANÇA DEL PORC

els productes del garrí elaborats amb saviesa. Segons reculls de l’època, la clientela de les carnisseries es repartia entre els establiments de Can Xiquillo i el de la Torre de les Hores seguits, anys després, per Can Candelari, botigues de-dicades a la matança del porc i proveïdes també dels més acreditats productes de llegums i pesca salada.Per sobre del taulell, sempre d’un net meticulós, lluïen unes grans balances de llautó brunyit, i diverses barres al sostre que suportaven el pes dels per-nils i les botifarres. Producte, aquest darrer, que en ser menjat donava una gran satisfacció tant a la gent del poble com als visitants, ja que eren elabora-des amb gran escrupolositat, fet que va motivar que les famílies benestants que passaven l’estiu a Sitges –i també la resta de l’any– volguessin gaudir-ne mercès a les comandes als acreditats establiments sitgetans, rebent-les a les seves llars barcelonines puntualment per mitjà dels traginers. El producte més sol·licitat era la botifarra

blanca, que tenia un saborós gust espe-cial aconseguit per un punt de trinxat de carn i el salpebrat corresponent. Aquesta fórmula, lamentablement, va restar en secret i s’ha perdut. Ara bé, la vida mo-derna i tot el que comporta també ha fet perdre el caràcter de festa i la gatzara que comportava la matança del porc. Els grans supermercats i les botigues actuals dedicats al sector alimentari, i tots els controls i reglamentacions sa-nitàries han fet oblidar la tradició que dimanava de segles enrera; i avui la matança del porc i tota la parafernàlia, i el contacte humà que hi solia comportar, han de-saparegut. Ha estat substituïda per la tria per part del comprador d’un producte estandaritzat dipositat en uns prestatges i encabit en unes fundes de plàstic de marques industrials, que ofe-reix llonganissa, xoriço, patés, cansalada, pernil, botifarres, etc.Uns antics apunts sobre el tema del cicle anual que m’han vingut a mans m’han fet presents, tot cercant a la me-mòria, els vells records que en tinc. Amb

JOFRE VILÀ I SOLER

Il·lustració d’antiga llauna de conserva de botifarres (imatge cedida a l’Arxiu Històric de Sitges per Valentí Montgai i Castro)

17

Interior de la tossineria Candelari, amb Montserrat i Mercedes Tarrès i Bartés (Fotografia cedida el 2003 a l’Arxiu Històric de Sitges per Estanislau Artó)

18

Rajoles a la façana de l’edifici que fins fa pocs anys va ser la cansaladeria de la Torre de les Hores, al carrer Major (Paris)

quina alegria i germanor se celebrava l’esdeveniment de la matança del porc. Fins fa poc era una reunió festera que aplegava convidats, familiars, amics, propietaris i masovers que gairebé se-guia ritus ancestrals i recentment ha estat reconvertida en un divertiment de turisme rural.En ser adquirit el garrí ja era costum pactar la compra i la manutenció en-tre el propietari del mas i el pagès, i aquest acceptava alimentar-lo, cuidar-lo i anar a parts en el repartiment final del producte. Les dones de la masia, preferentment, executaven les feines i mantenien l’animal amb grans calde-rades de vegetals, patates i herbes del camp. Les darreres setmanes abans de la matança el sobrealimentaven amb farines apropiades i aglans.Quan s’apropava la festa de Nadal, amb els freds rigorosos de l’hivern, es consi-derava que ja havia arribat el temps idoni per a la matança i s’efectuava en dies de determinants sants que variaven segons la usança. Arribada la vigília era conve-nient posar el porc a dejú per a buidar-lo de tripa. A l’ensems s’aconseguia així

que l’animal perdés força en la mo-guda final. Al mateix temps, les dones s’afanyaven a preparar l’utillatge de la cerimònia per a que tot restés a punt i ben net i polit.La manipulació del porc, anomenada mandongo, implicava gairebé tots els assistents, des dels de major edat fins als nens, encarrilats per un personatge especial anomenat la mocadera, que en bona mesura dirigia la feina, que començava per dessagnar prèviament l’animal en una gibrella on es feia bar-reja amb pa llescat que servia per a fer les botifarres negres o de sang. Una curiositat de l’acte era el moment en què el matador arrencava els pèls llargs de l’esquena del porc, utilitzats per a fer raspalls i pinzells, així com també li tallava el sexe, que era venut per a greix apte per als carreters, serrallers i fusters. El pas següent consistia en socarrimar el porc amb sarments i escaldar-lo amb aigua bullent per a separar-ne la pell. Amb ganivets esmolats es tallaven cap i potes i se separava el greix de l’espatlla, repartint els diversos trossos esquarte-rats, llomillos, panys de costelles i pernil,

en diferents paneres separant la freixura i també el fetge, i embolicant amb la membrana el sagí que s’escampava sobre la taula per a facilitar el treball.Tots els convidats i treballadors s’afanyaven en aquell moment del matí a reposar forces fruint d’adequada man-duca, compartint una bona paellada remullada amb vi novell. Sense perdre pistonada, tocava netejar la budellada, deixar a punt la carn trinxada, i salar els pernils, costelles i cansalada així com la corresponent picada que s’utilitzaria per a omplir les botifarres negres. Un bon àpat de mongetes i de menuts de tall marcava l’hora del migdia. A la tarda s’imposava la feina més feixuga repas-sant el trinxat de carn per a les botifarres, repicant-la més fina amb el tallant i la mitja lluna, fent de tant en tant tastets de la mescla i posant sal i pebre per donar el punt de gust desitjat. Després venia la feina d’embotir la pasta de carn al budell amb un embut de llauna.Les darreres feines se seguien en un ordre establert que començava amb les botifarres negres fetes de pa llescat, freixura, cor i trossos de carn, seguit per les negres però amb l’afegitó de ceba a la mescla, i després se’n farcien d’altres de pinyons i arròs. Un s’encarregava de posar-les a bullir a l’olla de l’escudella. Les botifarres blanques, anomenades botifarra catalana, s’omplien a continua-ció amb carn greixosa o de la llengua bullida directament a la caldera. Aquesta s’acostumava a menjar preferentment guisada amb faves estofades.La millor carn magre del porc era per a les salsitxes i la llonganissa, embotit seleccionat assecat a l’aire per a ser menjat cru. La varietat que es feia amb budells molt prims era anomenada es-petec, pel soroll que feien en ser partits amb els dits.La matança del porc assenyalava amb joia una data important al calendari anual. Se celebrava amb festa grossa de reconeguda germanor, i tothom hi participava del goig de l’amistat. Mireu si n’era d’important la mostra de frater-nitat d’aquestes celebracions que es diu d’un predicador que ressaltava en el seu sermó les excel·lències del nostre patró apòstol Sant Bartomeu dient en ponderar la seva vida: “Nostre Senyor fa el que Sant Bartomeu li demana. Mireu si eren amics que es convidaven a sopar quan mataven el porc”.

19

Gravats dels embolcalls de dues reconegudes carnisseries de Sitges (AHSI)

I per si algú es volgués embarcar en la tasca tan dificultosa com falaguera que re-presenta la matança del porc, ací va un llistat del que és necessari, segons diu un vell paper (1):

Taula gran per a menjarTovalles per a la taula8 talladors de fusta8 davantals per les trinxadores12 ganivets ben esmolats1 mitja lluna per picolar la carnTaula petita de mocaderaTovalles per la mocadera4 gibrells envernissats per pastar les diferents carns6 embuts de llauna per a omplir budellsPebre (el que convingui)Sal (el que sigui menester)Canyella i ous (si es volen les botifarres d’aquesta classe)Caldera per a coure les botifarresCassola per a fondre el sagí2 tions per a socarrar la bèstia6 garbons pel mateix menester1 olla per a prendre la sang, amb el colador de drap1 garbella per a posar la mocada 1 escudella per al cervell1 post enfarinada pel sagí 1 portadora per a rentar la mocada1 gibrell mitjà per a col·locar els budells grossos nets1 olleta de dues anses per a fer el mateix amb els petits12 taronges agres 1 agulla de fer mitja per a punxar botifarres a fi d’evitar que es rebentin a la caldera

Rebost: El llit del porcCossis per a posar los ossos en aigua i salOlles per al llard i brou de la calderaCanyes pera penjar les botifarres i altres productes que en sortien3 unces d’avellanes Un petricó d’aiguardent per a refrescar els matadorsPlats i olles per al que es necessitinEixugamans per al que convinguiSeixanta lliures (2) per a pagar la bèstia o més, si més són menester

(1) N. del T. El text procedeix del capítol “Matar lo Porch” pàg. 81 de Barcelona Vella. Escenes y costums de la primera meytat del sigle XIX per tres testimonis de vista. Gaietà Vidal i Valenciano: Barcelona de 1820 a 1840”. Barcelona. Il·lustració Catalana 1906. 280 pàgs. El maig de 1928 aquest text va ser reproduït per Valeri Serra i Boldú al fascicle I de l’Arxiu de Tradicions Populars.

(2) N. del T. La lliura va ser durant segles la tradicional moneda de conte catalana. Una lliura són 20 sous i 1 sou són 12 diners, equivalències que oferien molts subdivisors. Era un sistema de conte compartit amb diversos països d’Europa, entre ells França i Anglaterra. Va sobreviure fins molt avançat el segle XIX superant la imposició del sistema de conte castellà i l’ús parcial del conte en pesos americans, a la fi va ser substituïda per l’actual sistema de conte centesimal i la pesseta, nom que li ve justament del català, de quan hi havia governants catalans al govern de l’Estat.

La recepta

20

1900FRANCESC PARRA

EL TEATRE DEL

Decorat del drama ‘Arran del cel’, d’Antoni Benazet. L’obra estava ambientada a l’ermita de la Trinitat. (‘L’Eco de Sitges’, 5 de juliol de 1908)

Targetó per a una funció al Prado l’any 1900 (Fons Cau Ferrat de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol)

De totes les manifestacions artístiques, el teatre el podem definir com un art efí-mer per naturalesa. Després d’una re-presentació escènica, el que en queda és ben poca cosa: tan sols el record del moment. Actualment, podem comptar amb suports documentals on es poden captar les imatges i el so que ens per-meten recollir el material suficient per al seu estudi actual, però quan es tracta de fer un seguiment del que van ésser els esdeveniments escènics de fa més de cent anys, ens topem amb una gran dificultat a l’hora de fer-ne una valora-ció.Amb tot, sabem que a Sitges es feia tea-tre molt abans de l’existència del Prado i del Retiro. Que al Teatre Vell del car-rer de Sant Gaudenci, ja se’n feia, això sí, durant poc més de vint anys, ja que amb la creació de les entitats esmenta-des i,z dels seus espais escènics corres-ponents, tant els la palla com els del gra ja tenien lloc on fer representacions.Per a la investigació de la qüestió tea-tral a Sitges comptem amb unes eines molt valuoses: la premsa escrita, com ara el Baluard, La Voz i L’Eco, entre d’altres, ja que setmana rere setmana, en les seves cròniques locals llegim qui-nes peces, drames o comèdies, serien representades per les companyies del moment. En aquestes programacions teatrals, L’Artística o Lo Rebrot, de la Societat Prado Suburense, o bé El Re-naixement o la Companyia Retirista, del Retiro, cada setmana, cada diumenge i dia festiu, quan era temporada, feien funció. Sobretot, entre finals del segle XIX i mitjans del XX es representaven les peces teatrals –les més significatives

21

L’escenari del Teatre Prado a finals de segle XIX. Fotografia publicada a ‘La Saeta, semanario ilustrada’, núm. 328, 4 de març de1897

i representades del moment– amb la pretensió d’entretenir el públic.

Les companyies d’aficionatsEl fet de disposar d’un teatre a les socie-tats va facilitar molt les coses a l’hora de trobar-se per fer les funcions i assaigs, ja que habitualment, els membres de les companyies de teatre eren familiars o amics, amb afinitats culturals i políti-ques properes a l’entitat. La facilitat que tenien per a represen-tar obres cada setmana era, en part, perquè no calia que s’aprenguessin els papers de memòria, ja que, com és sa-but, es comptava amb el suport durant la funció de la figura de l’apuntador, que llegia i resseguia tota l’obra, fent suport als actors.En aquells anys, actuaven la Compa-ñía Lírico-Dramática de Aficionados, la Compañía de Aficionados de El Retiro, El Renaixement o la Compañía Retiris-ta, totes elles del Retiro, i la Compañía de Jóvenes Aficionados, L’Artística, Lo Rebrot, la Compañía de Aficionados de Concentración Dramática Artísti-ca de El Prado Suburense, del Prado, sense oblidar que entre els anys 1906 i 1908 també hi va haver la Compan-yia d’Aficionats de La Palma. Aquestes companyies acostumaven a estar for-mades íntegrament per homes, inten-taven que a les peces representades, hi hagués el menor nombre de papers femenins, ja que era habitual contractar actrius quan l’obra precisava un o dife-rents personatges, que acostumaven a ser integrants de companyies professio-nals. Sovint, s’assajava de nit i es feien les representacions els diumenges a la tarda i els dies festius. En alguna ocasió s’havia arribat a contractar algun actor professional, quan l’ocasió ho requeria.Una de les coses a destacar va ser la gran producció de teatre a nivell local, que va fer que molts aficionats de Sitges a la literatura i l’escriptura, fossin autors de diferents peces teatrals, drames, comèdies, gatades, humorades, etc. Molts d’ells, amb lligams a la nostra vila, van escriure diverses peces teatrals, algunes de les quals van obtenir prou èxit com per a representar-se sovint i publicar-se.No són poques les estrenes d’autors sit-getans; unes escrites amb més gràcia que altres, però amb la mateixa intenció de fer passar una bona estona al públic.

Molts d’aquests textos resten desapare-guts i tan sols ens podem basar en les crítiques de l’època, on de vegades se’n fa una descripció detallada, però insufi-cient per a fer-nos una idea. Les obres recuperades són comptades; queda algun llibret publicat o, fins i tot, algun manuscrit original a la Biblioteca de Ca-talunya i a la Biblioteca de l’Institut del Teatre.1 Per a copsar com eren aquestes obres teatrals d’autors locals, hem intentat fer una breu selecció d’algunes de les pe-ces per a fer-nos una idea de la gran quantitat d’obres estrenades que hi va haver en aquells anys. Aquesta relació d’autors evidentment no és exhausti-va, ja que hi mancarien els autors que no han estat representats a Sitges o bé les peces de les quals ens han mancat dades suficients per afirmar-ne la seva estrena.

Joaquim Benaprès i Mestre (1881 – 1946)Nascut a Sitges el 3 de novembre de 1881, va ser fill del doctor Gaietà Be-naprès. Va ser alumne del mestre Fran-

cesc Huguet i col·laborador de L’Eco de Sitges. Entre d’altres coses, va escriure diverses obres teatrals, majoritàriament sarsueles i gatades, com per exemple Nit de trons2, comèdia lírica en un acte, amb música d’Enric Morera, estrenada al teatre del Retiro el 24 de gener de 1904 per la Compañía Retirista. El 24 de desembre de 1905 va estrenar, tam-bé al Retiro, el monòleg El Marejat, es-crit expressament i estrenat per l’actor Isidre Marcet de la Compañía Retirista. L’any següent va estrenar un seguit de sarsueles: la posada en escena de la que llavors es definia gatada lírich-fan-tástica titulada L’ánima d’En Trinxacolls (6 de gener de 1906) amb música del mestre Esteve Molas; el sainet o quadre de costums populars El Llimpia-botes (14 de gener de 1906) i l’estrena de la peça lírica en un acte que portava per títol Felicitat, amb música del mestre Amadeu Cuscó. També va escriure un drama en un acte titulat Fosca, si bé no sabem si es va arribar a estrenar.3 Per a celebrar la inauguració dels nous palcos que s’acabaven de construir a la platea del teatre d’El Retiro, s’hi van

22

representar un parell de sarsueles, una de les quals va ser l’estrena, la nit del 19 de maig de 1907, d’Escenes de Platja, que comptava amb la partitura de Joan F. Tort.

Antoni Benazet i PlanaFill de l’industrial Pau Benazet, de jove va ser un gran aficionat a la literatu-ra. Entre 1902 i 1908 va col·laborar al setmanari El Eco de Sitges amb diver-sos articles i escrits. Va ser autor de diverses peces teatrals, entre les que s’arribaren a estrenar, cal esmentar En Griva va ser una sarsuela estrenada per la companyia Lo Rebrot al Teatre Prado l’11 de març de 1906, musicada per Amadeu Cuscó. L’obra va arribar a ser força popular i a representar-se en diverses poblacions catalanes.Sense llum4 consistia en un drama en un acte estrenat el 25 de març de 1906 al Teatre Prado, i, tal com deia la premsa de l’època, es tractava d’un quadre dramàtic on “predomina un ambient de corprenedora tristesa, pro-duhit per la continua desgracia, la que constitueix el fondo general de aquest drama”.5 El 1906 va escriure el drama líric Ra-quel, en un inici s’havia d’estrenar al Retiro i al final no es va arribar a re-

presentar6. De fet, el 7 d’octubre del mateix any, Benazet i Francesc Ca-rreras, autor de la música, van oferir una petita audició de l’obra. El 1931 es va intentar tornar a posar en escena, aquesta vegada amb música del mes-tre Gabriel Pallarès però també es va quedar en l’intent.El mes de gener de 1908 va estrenar El Capatàs, drama en un acte i cinc qua-dres escrita amb col·laboració d’Antoni Civit. El mateix any va escriure el dra-ma Arran del cel, estrenat com a prova d’assaig la nit del 28 de juny de 1908 al Retiro per la Compañia Retirista. Amb decorats de Josep Vidal i Vidal, es tractava d’un drama rural situat a l’ermita de la Trinitat, amb els seus masovers com a protagonistes.

Josep Díaz i BlanchDes de molt jove es va sentir atret pel teatre, va ser soci fundador del Casino Prado i membre de la directiva durant molts anys. També va ser membre i fundador de L’Artística i posteriorment també de Lo Rebrot. Díaz va ser autor de la peça Un casament florit, estrena-da el 27 de març de 1892 per la Com-panyia L’Artística. Pel que hem pogut observar, només sabem que l’acció passava en una població catalana al

matí del dia de Pasqua de Resurrec-ció.

Rafel Font TorralbasFill del notari Felip Font i Falp, amb no-més vint anys, estrena al Teatre Prado, l’obra titulada Un bon amich7, estrenada el 2 de gener de 1898 amb força èxit per la companyia Lo Rebrot. Dos anys més tard, el 22 de setembre de 1900, també al Teatre Prado i desprès de representar-se La Resclosa, d’Ignasi Iglesias, per la companyia L’Avançada, es va estrenar el boceto dramático en un acte titulat ¡Fa-talitat!.

Francesc Huguet i MainerNascut a Vilafranca del Penedès, de jove va venir a Sitges on va treballar com a mestre. Al marge de la docència, Hu-guet va desenvolupar les seves peces dramàtiques al Casino Prado Suburen-se. Abans d’estrenar les seves obres, so-vint es llegien en vetllades literàries que tenien lloc a casa seva i que eren força concorregudes.8 Va ser autor de diferents obres, totes estrenades per L’Artística i per Lo Rebrot, entre les quals es poden destacar Mentidas per remey, estrenat a la Sociedad Fomento del Panadés de Vilafranca, el 26 de desembre de 1888. Posteriorment el grup L’Artística la va

Companyia Retirista, l’any 1905 (Arxiu de la Societat Recreativa El Retiro) ‘El Pom de flors’, de Josep Soler i Tasis (Biblioteca Popular Santiago Rusiñol 1898)

23

representar al Teatre Prado vers 1890. La mateixa companyia també va repre-sentar Altra feina i ha també al voltant de 1890. Va estrenar al Teatre Prado, el 24 de setembre de 1898, la comèdia en un acte i en vers Per Carambola, amb la participació de l’actriu Pilar Castillo i el mateix dia, es va representar el monòleg El mestre d’estudi. El juguet còmic d’un acte i en vers titula-da Una lliçó el mateix autor va entregar als membres de la companyia Lo Rebrot el llibret d’aquesta humorada per tal de poder-la representar al Prado i es va es-trenar el 18 de desembre de 1898.El mateix Francesc Huguet, va llegir al Prado, davant una colla de companys, una comèdia en un acte i en vers amb el títol Festa Aiguada, l’acció de la qual tenia lloc al Garraf, amb un remarcat caràcter local.

Isidre Marcet i BanúsVa ser un dels membres de la Com-panyia Retirista que va tenir una llarga i profitosa carrera com a actor i també com a dramaturg aficionat. El 16 de desembre de 1900 va estrenar al teatre del Retiro una comèdia en un acte amb aires locals titulada Els valens de Sitges, “arreglada á la escena catalana por el joven aficionado señor Marcet, la que fué aplaudida por el numeroso público por los chistes y movimiento escénico que se nota en las últimas escenas de la obra.”9 Isidre Marcet, però, va continuar formant part de la companyia retirista i va estrenar una altra peça: el 18 de

febrer de 1906 va tenir lloc al Retiro la primera representació del passatemps, titulat Gallardini amb música del mestre Joan F. Tort i Llucià.

Salvador Olivella i CarrerasFill de Salvador Olivella i Baltasar, i de Josepa Carreras i Robert, va estudiar a l’escola del mestre Francesc Huguet, va obrir una fusteria al carrer de Sant Gaudenci. Durant la seva joventut va ser membre fundacional de la com-panyia teatral Lo Rebrot i també autor d’algunes sarsueles. El 16 de gener de 1898 va estrenar al Teatre Prado, a càr-rec de Lo Rebrot, El juguet còmic en un

Assaig al Retiro a començament de segle (Arxiu de la Societat Recreativa El Retiro)

acte titulat Pasat Festas. Va escriure la sarsuela Gent de mar, estrenada també al Prado el 17 de setembre de 1898, amb música de Magí Carbonell i Rigual. Aquesta sarsuela, anys més tard, va ser reestrenada amb revisió i adaptació de text i música l’any 1914 al Teatro Oriente de Santiago de Cuba amb decorats de Bonaventura Morando. S’estrena al Teatre Prado Suburense la sarsuela Les Arrecades el 8 d’abril de 1906, també representada per la com-panyia d’aficionats Lo Rebrot amb mú-sica del mestre Amadeu Cuscó, que en aquell moment era mestre de la capella de la Parròquia de Sitges.

Josep Soler i Tasis Fill del fundador d’El Eco de Sitges, Jo-sep Soler i Cartró, de jove va començar a treballar en el setmanari. Afeccionat a la literatura, va escriure El pom de flors10, comèdia de costums en un acte i en prosa, estrenada al teatre del Retiro per la Compañía Retirista la nit de l’11 de desembre de 1898. L’any següent, el 10 de desembre de 1899, va estrenar al teatre de la Societat Recreativa El Re-tiro, l’assaig dramàtic en un acte titulat Amors perduts, interpretat també per la Compañía Retirista.11

Com hem dit, aquest és un breu recull d’obres estrenades per autors sitgetans i que, malgrat la seva considerable pro-ducció, ha quedat en l’oblit durant força anys, degut possiblement, a que aques-ta ha estat força dispersa.

1 A la Biblioteca de Catalunya hi trobem Gent de mar i Pasat Festas, de Salvador Olivella i Carreras, les dues obres datades el 1898 i a l’Institut del Teatre el manuscrit Roseta, d’Anton Benazet.2 Baluard de Sitges, 31 de gener de 1904.3 El Eco de Sitges, 17 de març de 1906.4 El Eco de Sitges, 31 de març de 1906.5 Baluard de Sitges, 31 de març de 1906.6 “El pasado domingo [7 d’octubre de 1906], nuestros apreciables amigos don Antonio Benazet Plana y don Francisco Carreras Pujató, en la espléndida morada de éste, dieron una audición de su nueva zar-zuela dramática Raquel. El señor Benazet con muy buena entonación leyó el libreto que contiene escenas emocionantes saturadas de poesía propia de la romántica Raquel, hermosa jitanilla enamorada de Alfred, quien no le corresponde seriamente hasta el preciso momento en que, del brazo de Flor de nit, iban al templo para contraer matrimonio, en cuyo instante, al pasar la comitiva nupcial por la plaza, la Raquel cae víctima de un desmayo y Alfred, abandonando á su novia, se lanza en brazos de Raquel, su primer amor, cuyas relaciones había interrumpido la posición social de flor de nit y el egoísmo de Alfred. El señor Carreras interpretó al piano la abundante música que avalora la obra”. El Eco de Sitges, 13 d’octubre de 1906.7 La Voz de Sitges, 9 de gener de 1898.8 “El passat dimarts varém assistir á la lectura que en sa morada doná D. Francisco Huguet y Mainer, de sa última producció, el segon quadret de Las Modistas”. Baluard de Sitges, 22 de desembre de 1901.9 El Eco de Sitges, 16 i 23 de desembre de 1900.10 El Eco de Sitges, 18 de desembre de 1898.11 Anys més tard, el 1906 trobem a les pàgines d’El Eco de Sitges una breu notícia on figura que Josep Soler i Tasis escriu una comèdia en quatre actes titulada La caverna d’Epótides, tot i que no hem pogut constatar que s’arribés a estrenar. El Eco de Sitges, 17 de març de 1906.

NOTES

24

Josep Soler rep de mans del president Mas la creu de Sant Jordi als 125 anys de trajectòria de ‘L’Eco de Sitges’

Josep Soler va assumir la direcció de L’Eco de Sitges l’any 1955. Abans, però, des dels onze anys que s’estava a la impremta: “faràs les vacances a L’Eco”, li deia el seu pare. Una impremta de L’Eco on ell va aprendre a compondre amb caixetes i tipus de lletra diferents, tot plegat de forma manual, però que avui s’ha modernitzat i disposa dels elements tecnològics actuals: “Ara tot és digital i va per ordinador. És una gran millora”, comenta Soler des del lloc que té reser-vat enmig del tràfec de pàgines i proves d’impremta i amb un gran mèrit que he vist en pocs treballadors d’aquest gremi: té tots els dits intactes. De més a prop o de més lluny, Josep Soler ha anat vivint

JOSEP SOLER

des d’aquest periòdic l’evolució de Sitges durant 89 anys, tota una experiència que ha viscut intensament. La divisa que sempre ha mirat de man-tenir Josep Soler a L’Eco és que “primer de tot, som de Sitges i sempre hem de defensar Sitges, política al marge, però sempre amb un fons també de defensar Catalunya”. Soler no amaga que “el pare i l’avi eren catalanistes, però sobretot la nostra bandera és Sitges”. En aquest sentit, recorda els primers problemes seriosos amb què es va trobar l’any 1955, quan va agafar les regnes del periòdic: “Érem enmig d’una dictadura i teníem moltes traves per publicar coses en cata-là. Fins i tot em vaig trobar que la Falange

ens volia incautar el diari!”. Entre aquell panorama autoritari, però, Soler també reconeix que “vaig trobar amics que van reconèixer les virtuts del diari i que em van fer costat. Eren gent de dretes, però no pas radicals, sinó que em van ajudar davant de Falange”. Entre aquests, Soler en destaca “el mateix Dionisio Ridruejo, que era amic d’un amic i que ens va avalar i defensar. Va ser un aliat nostre”. Un jove Josep Soler batallava com podia, enmig del règim, per defensar el seu Eco i ara explica anècdotes que exem-plifiquen la voluntat de control sobre el periòdic: “Un cop, una persona em va dir: Josep, tu pots dir Visca Catalunya, si vols, però no es pot deixar que tothom ho pugui dir”. Un dels moments de més tensió amb Falange va ser amb motiu de la mort de Mossèn Batlle, impulsor dels Minyons de muntanya i a qui joves escamots de Falange l’havien fet blanc d’atacs. Soler explica que “vam fer una editorial en català sobre Mossèn Batlle i Falange va protestar molt. No va acabar passant res, perquè tot es va apaivagar poc a poc, però en aquell moment havíem de fer una editorial de reconeixement a Mos-sèn Batlle: ell va voler instruir els joves i ensenyar-los valors cristians. En canvi, a la Falange, un cop vist tot el que van fer, podríem dir que de valors cristians en tenien més aviat poc. Hem de recordar que Mossèn Batlle va ser assetjat pel Frente de Juventudes de Falange i li van arribar a assaltar i cremar la seva biblio-teca, on tenia molts volums dedicats a l’excursionisme”. Un cop més, però, el pols amb Falange el va acabar superant, aquest cop amb

JORDI CASTAÑEDA

HISTÒRIA VIVA DE ‘L’ECO DE SITGES’

25

En Josep, al peu del canó, al taller i les oficines de l’Eco

26

nous aliats de pes, com el mateix gover-nador civil de Barcelona, Acedo Colunga. I és que Soler creu que “sempre hem tingut persones que han vist que mai no hem fet mal a ningú”. De fet, tot i aques-tes relacions puntualment tibants amb alguns elements del règim franquista, Josep Soler és conscient de l’autoritat moral que li donava la trajectòria del seu pare, que va passar per diverses txeques a Barcelona mentre va durar la guerra. “No sóc conscient que l’haguessin tortu-rat, però segur que va patir molt. De totes maneres, com que mai no hem fet mal a ningú, en va sortir sense que li poguessin retreure res”, explica Josep Soler.

Samuel Barrachina“Va ser una peça única i un gran ajut a les festes populars”. Així és com defineix Josep Soler a Samuel Barrachina, amb qui va col·laborar estretament sempre que va poder o que li van demanar. “Jo havia anat a l’escola amb el seu fill”, indica Soler, que comenta que “sempre hem sentit la Festa Major i sempre hem ajudat en el que hem pogut”. Entre aquestes col·laboracions s’hi compten portar a la pràctica projectes com el de la recuperació de les gralles i la formació d’una escola, la creació d’una cobla o d’una banda. Josep Soler lamenta que “per al projecte de fer una banda ja no hi va arribar a temps, però sí per als altres, que van ser molt positius per a la Festa”. Una de les idees que Josep Soler va poder veure realitzada de la mà de Ba-rrachina va ser l’actuació castellera: “Jo patia i pateixo molt veient els castells, però creia que era una cosa que ens faltava i vam anar a buscar els Nens del Vendrell, que van venir i la veritat és que va ser un dels èxits de la Festa Major… i a més no van caure!”, explica, somrient, Josep Soler, que amb els anys ha vist com un dels seus fills era president de la comissió organitzadora de la Festa Major. Una celebració que Soler admet que “espero, m’agrada i en gaudeixo. Només desitjo que la gent la sàpiga viure amb respecte i seny”.

CarnavalUna altra de les festes que Soler té guardades en el calaixet dels records impagables és el Carnaval. Amb un somriure que li trenca les explicacions, Soler rememora “un any en què érem una colla on els homes anàvem vestits

de gall (símbol del Prado) i les dones de lira (símbol del Retiro). Vam anar als balls del Prado i del Retiro, vam estar ballant tota la nit i vam riure molt. Ens ho vam passar molt bé!”. Malgrat que ell mateix es defineix com un home que no és gaire de Carnaval, sí que té aquests records puntuals de la festa de la disbauxa. I és que ell creu que “el Carnaval és necessa-ri, és molt convenient, perquè la gent ha de passar-s’ho bé, sempre amb respecte i fent quedar bé Sitges”. Amb tot, Josep Soler és dels qui pensa que el Carnaval d’abans era més divertit: “Havies d’ensenyar la cara a l’entrada dels balls, però el fet d’anar amb la cara tapada pel carrer era molt més divertit i donava més joc. A més, mai no havia passat res de dolent”. Sobre l’evolució del Carnaval, Josep Soler argumenta que “ara hi ha molta més gent i abans era més de poble, més de família”. En aquest sentit, entre els punts d’inflexió del Carnaval, Josep Soler hi situa la figura d’Abdon Vidal: “Va treure una carrossa al Retiro i va saber trencar els motllos. I també he de dir que l’autoritat del mo-ment va saber portar-ho molt bé, sense posar-s’hi ni dir res”.

Del calçat al turismeDel Sitges d’antany, Josep Soler també en recorda la forma de vida que supo-saven les fàbriques de calçat. “A cada lloc hi podia haver uns 200 treballadors i quan s’acabava la jornada el Cap de la Vila era un lloc de trobada”, explica Soler, que interpreta que “el final d’aquelles fàbriques de calçat era inevitable, però

de cop va aparèixer el turisme, que és molt maco i va donar també molta feina”. Des de L’Eco de Sitges, Josep Soler va viure la decantació cap el sector del turisme com una cosa “molt natural”. Per al director del setmanari, la bellesa del poble va fer que ràpidament el turis-me se n’enamorés, a pesar que aquest canvi de sector econòmic suposés una davallada en d’altres, com el de la vinya, per exemple: “Sí, és clar, el turisme es va anar menjant altres coses. Jo encara recordo d’haver anat a trepitjar raïm amb els amics, ni que fos una estona per passar-s’ho bé!”.Amb el nou motor econòmic del turis-me, Sitges tirava endavant. “M’agrada l’evolució que ha tingut Sitges”, explica Josep Soler, que creu que “a vegades hi ha projectes que ens poden sorprendre, però crec que val la pena comprendre’ls i deixar fer. Estic segur que després es poden tornar a valorar i, si hi ha hagut equivocacions, segur que es rectifica-ran”. A través de L’Eco, el nostre protagonista ha sovintejat el contacte amb els diferents alcaldes de Sitges. En aquest sentit, no amaga que “amb qui vaig tenir més bona relació va ser amb en Vicenç Ibàñez. Hi havia tanta amistat que m’atrevia a dir-li coses en les quals creia que s’equivocava i ell les rectificava perquè veia que jo li deia amb confiança. Aquelles converses sempre passaven per la divisa que Josep Soler ha tingut a la vida i al capdavant del setmanari: “És bo que tots puguem donar opinions, perquè crec que entre tots ens hem d’ajudar, sempre pel bé de Sitges”.

El sitgetanisme ha estat una de les banderes que sempre ha aixecat, per damunt de tot, en Josep de l’Eco

27

La tasca pedagògica i de formació ha estat des de sempre la bases de l’Escola de Grallers

PELEGRINATGE I VIA CRUCIS

BLAI FONTANALS

L’any que ve, si Déu vol, la nostra entitat farà quaranta anys i podem dir que, en tot aquest espai de temps, la preocu-pació principal ha estat poder disposar d’un lloc digne per assajar. L’altre dia, estirant el fil de la memòria, vàrem que-dar parats de la llarga llista de llocs per on hem hagut d’anar rodant. Vàrem començar en espais de “protec-ció municipal”. Assajàvem a les escales de l’Ajuntament, naturalment en horari nocturn i amargant el dia a la senyora Lola. Després ens passàrem al magat-zem del darrere, on avui hi ha l’Arxiu; allà vàrem conviure amb els taulons de la brigada i amb les bicicletes i motos retirades de la circulació, fins que un dia fórem desallotjats pacíficament, per-què havien de fer-hi obres. D’allà pas-sàrem al Racó de la Calma, on a l’hivern s’hi estava molt fresquet. Llàstima que els veïns del carrer de Sant Joan va-ren perdre la calma que se’ls suposava que havien de tenir, i aleshores ens va-ren fer fora. Després, per idea política, vàrem ser elevats fins a les terrasses de Maricel. Allò no va ser pas una bona pensada, perquè, lògicament, el xivarri

persistia i ben aviat ens varen fer baixar i ens tocà buscar-nos la vida per la via privada.Així, provàrem sort a les entitats de la vila: el Patronat, el Retiro i el Prado. Tots foren molt amables en acollir-nos, però, com lògicament els assaigs no podien coincidir amb horaris de cinema, ball o altres espectacles, la idea no tenia futur. Després tornàrem a demanar l’ajut ofi-cial i ens deixaren el vell local de la Sec-ció Femenina, on sí, finalment, vàrem trobar la pau desitjada. En aquell lloc hi férem una fecunda labor. Allà van néixer la Banda Terrabastall, la Cobla Miralpeix i fins unes caramelles molt nostres que sortiren al carrer durant tres anys. De la Femenina guardem una anèc-dota, que val la pena explicar. Un d’aquells vespres, quan estàvem assa-jant, vàrem veure entrar –emportant-se la porta pel davant– un home en estat d’esquizofrènia pura i dura que, foll per-dut i amb un corn de cacera a la ma, es va posar davant nostre, imitant-nos en el toc de les Matinades. D’aquella feta vàrem demanar que es fes un nou senyal viari, un triangle de perill, amb la silueta d’un graller al mig, que alertés el veïnat de la proximitat d’un músic de

gralla assajant. No ens en varen fer cas! Desallotjats finalment, també de la Fe-menina, vàrem recalar per una bona temporada en el Càmping Sol, que ja estava abandonat per tot i per tothom, menys per les puces i mosquits que, finalment, varen poder més que nosal-tres. Tampoc no puc oblidar-me citar els cen-tres de docència; primer vàrem anar al Barrachina, i com està manat, després d’un temps –ja més grandets–, pas-sàrem a l’Institut. Com puc oblidar-me d’ells! No només perquè hi ha l’alcalde aquí, sinó, perquè tancant els ulls veig encara les cares de terror que feien els conserges i les dones de neteja, cada cop que traspassàvem la porta amb l’instrument sota el braç.I és que, desenganyem-nos, la gralla, en aquests dies de Festa Major, vesteix, queda molt bé i fins i tot pot arribar a tenir un valor sentimental, però haver de conviure amb ella tot l’any pot arribar a ser mortal!Ja sé que a molts de vosaltres, la majo-ria companys grallers, no us he dit res que no sapigueu ja. Simplement ho he volgut deixat anar, perquè ningú no es pensi que el local que ara inaugurem no ha estat simplement un caprici nostre, sinó una gran necessitat.I acabo parlant d’agraïments:Primer, a l’Il·lustríssim Ajuntament de Sitges, per la cessió d’aquestes parets, sense les quals aquest nostre petit gran somni no s’hauria realitzat. Segon, amb igual o més grau d’importància, a les més de dues-centes persones que, en un moment o altre d’aquests 39 anys, han format part de la nostra Escola de Grallers, bé tocant la gralla, o formant part de la Banda Terrabastall o de la Cobla Miralpeix. A la força d’aquesta gent es deu que, nosaltres ens hà-gim empenyorat per tirar endavant l’equipament d’aquest espai –doncs, no hem aconseguit un sol euro d’ajut ofi-cial–. Tan maco que haguera estat po-der dir ara el contrari. I, en tercer lloc, l’agraïment, per a aquelles persones i entitats que sempre han simpatitzat i col·laborat amb els nostres projectes. A tots, doncs, moltes gràcies!

N. de R.: Text del parlament de Blai Fontanals i Argenter en l’acte d’inauguració oficial de la nova seu de l’Escola de Grallers de Sitges a les Prubelles. Sitges, 20 d’agost del 2010. El títol l’ha posat la redacció.

DE L’ESCOLA DE GRALLERS DE SITGES

28

pros

És ben veritat. Si hi ha dos petits ri-tuals que donen sentit al meu particu-lar Nadal, aquests són fer cagar el Tió en companyia de la família i col·locar el Caganer del pessebre just al costat del nen Jesús quan no mira ningú. En el cas del Tió, fer-lo cagar és una tra-dició que, a casa, no s’ha perdut mai. Els fills ens hem anat fent grans. En alguns casos, hem arribat a madurar i tot. Però no hi ha hagut cap any que deixem de reunir-nos per atonyinar en grup el més estimat de tots els troncs. La cosa ve de lluny. Recordo que el papa ens portava a recollir el Tió vora l’ermita de Sant Pau, a Ribes. L’estampa era la d’un pare i tres ger-mans buscant un tros de fusta amb bigoti, barretina i cames. La cosa més normal del món. Mentrestant, com si es tractés d’una família recol·lectora del Neolític, la mama es quedava a casa buscant una manta vella perquè no passés fred. Per nosaltres, arriba-ven les tres setmanes més decisives de l’any. Havíem de cuidar i alimen-tar aquell tronc trobat de la muntanya per tal que després ens ho recompen-

La tifarada més esperada

MAGÍ FORTUNY I POCH

sés amb una bona tifarada. Un tipus de tracte que –per evitar malentesos– només mantenim amb el senyor Tió.La missió no era fàcil. El llistat d’homicidis involuntaris de casa era ampli. En podien donar fe l’hàmster que teníem com a mascota a la classe de 3r d’EGB o les tortugues que ens deixaven els veïns quan se n’anaven de vacances. Però el cas del Tió era diferent. Tots tres ens barallàvem com a bons germans per donar-li menjar. I ens fascinava comprovar que, casual-ment, només se’l cruspia quan nosal-tres no estàvem al davant. “És que li agrada menjar sol”, ens deien els papes. “L’infern és ple de desagraïts”, pensàvem nosaltres per dins. Petites diferències que sempre aconseguíem llimar abans del dia clau.I això, a casa, era per la nit de Nadal (per Nadal i Sant Esteve tocava fer cagar els tions dels avis). El moment esperat havia arribat. El Tió traduïria el seu agraïment pel tracte rebut en tifarades. Cagallons amb forma de xo-colatines, torrons, neules, llaminadu-res, figuretes del pessebre de la Fira

de Santa Llúcia… i, si hi havia sort, també alguna pistola làser o alguna altra arma de plàstic igual de mortífe-ra per poder conquerir el món.Els ulls fixes del senyor Tió testimo-niaven com un grup de persones cantaven i picaven de mans men-tre altres l’estomacaven amb un pal d’escombra perquè cagués en abun-dància. Què li deuria passar pel cap, en aquells moments? Segurament, que estava sent víctima del laxant més salvatge de la història. Però, al-hora, que això ens feia immensament feliços.Aquest és el meu idili amb el Tió. Vi-vències que persisteixen i que, amb el pas del temps, encara agafen més significat. Quan recordes els bons moments que has pogut compartir en família. Quan t’adones que aquest país ja celebrava les seves pròpies tradicions abans que alguns tribunals i certes constitucions li neguessin el dret a decidir el seu futur.Fer cagar el Tió és un dels dos rituals que dóna sentit al meu particular Na-dal. L’únic que no he de fer d’amagat.

29

contra

No sóc monàrquic, però a mi els re-gals sempre me’ls han portat els Reis Mags. Faig carta, el dia 6 em llevo d’hora per desembolicar els regals que m’han deixat, mai sé què em portaran i després de dinar menjo tortell.Però si, per alguna cosa són especials els Reis, és per la il·lusió que provoquen en la canalla. Fa goig veure com la tar-da del 5 de gener, els carrers de tots els barris, pobles i ciutats –i els carrers de Sitges, en el nostre cas– s’omplen de famílies senceres per veure passar les cavalcades amb les carrosses reials, bandes de música, etc. Els nens es-

peren impacients l’arribada dels Reis Mags, per a poder entregar-los-hi, plens d’il·lusió, les cartes que han escrits amb totes les joguines que volen. Un cop finalitzada la cavalcada, és l’hora d’anar cap a casa i preparar-ho tot per l’arribada dels Reis. És tradició deixar en un balcó, pati o finestra una sabata de cada membre de la família. A dins, o al costat, hi haurem de deixar una mica de menjar per als Reis i Pat-ges, i també una mica d’aigua per als camells. Un cop estigui tot a punt, és el moment d’anar a dormir. L’endemà al matí, si tot va bé, el menjador estarà ple

La màgia dels Reis Mags

de regals. A totes les cases passa el ma-teix: crits, emoció, corregudes amunt i avall, nervis, etc. Veure la cara d’il·lusió dels més petits quan descobreixen un paquet amb el seu nom és una cosa que no té preu.Com qualsevol bona jornada festiva, acabarà amb un gran dinar familiar i amb una llarga sobretaula, moment en què els nens aprofitaran per a ju-gar amb els nous regals. És potser el dia més feliç per a ells i el que esperen amb més ganes, això explica la màgia dels Reis. És meravellós veure tan feliç un nen.

MANEL CARBONELL

30

Fundació Stämpfli – Art Contemporani

La Fundació Stämpfli va inaugurar el passat 27 d’octubre la segona mostra de la seva col·lecció per-manent. Les instal·lacions de la Fundació, a la plaça de l’Ajuntament, exposen 35 obres sobre la vuitantena que ha reunit el matrimoni Pere i Anna Maria Stämpfli, fins al moment, al fons de la Fundació. La segona mostra de la col·lecció reprén l’activitat de la Fundació Stämpfli després de l’exposició que durant sis mesos ha presentat l’obra de l’artista islandès Erró, que, per primer cop, ha exposat a Catalunya i que ha permés començar a posicionar la Fundació en els cercles artís-tics del país. Dues de les tres sales de les instal·lacions presenten obres que abans no s’havien vist a la Fun-dació (algunes de les quals sí que van participar a la mostra preliminar de l’Edifici Miramar, la primavera del 2010), mentre que l’espai principal manté les dotze pe-ces de la col·lecció visibles des de la inauguració.De les 35 obres, 23 s’estrenen en aquest espai. Entre aquestes obres, n’hi ha de Rafael Canogar, Marc Des-

Segona mostra de la seva col·lecció

grandchamps, Sato Satoru, Miguel Chevalier, Takis, o Pol Bury, entre d’altres.L’actual mostra es mantindrà estable fins la propera primavera, quan la Fundació organitzi una altra expo-sició monogràfica d’alguns dels autors del seu fons. La selecció i disseny d’espai ha anat a càrrec de Serge Lemoine, professor de la Universitat de la Sorbona de París i exdirector del Museu Orsay d’aquesta ciutat. Lemoine ha articulat l’itinerari com un diàleg entre les figures desfigurades, l’estructura, la matèria, el ritme, el moviment, l’escriptura i les imatges. Serge Lemoine ha analitzat la compatibilitat entre obres d’expressió i tendència diferent per tal de buscar la seva integració en les dues sales renovades.

La Fundació Stämpfli obre, durant els mesos d’hivern, els divendres, de 15.30 a 19 hores; els dissabtes, de 10 a 14 hores i de 15.30 a 19 hores, i els diumenges, d’11 a 15 hores.

recomanem...

31

32