LA VETLLADORAper Pol Alonso

Eren poques les nimes que passaven els mesos dhivern al Gorg Espadat, i cap ho feia a voluntat. Enclavat al fons duna vall fluvial pregona, el poble era una trampa que arreplegava tota la fredor dels cims de la mateixa manera que laigua del desgel a la primavera; i a lestiu, la frescor i quietud daquest rac del Pirineu atreien a un grapat de gent de ciutat que omplien lnica posada del poble, negoci que regento. Quan els dies sescuraven i el bosc emmudia, per, lagradvola frescor senardia gaireb monstruosament fins convertir-se en una gelor vidriosa que tornava el bosc trencads i obria clivelles a la pell, i la reparadora quietud esdevenia una opressi malsana i plomissa capa de fer creure a qualsevol que aquell era el darrer reducte de vida del mn.rem tan sols quatre vells amics el Quim, el forner del poble; lArtur, ferrer i espardenyer; lEugeni, el batlle i estudis de la botnica; i jo els que cada divendres al vespre ens trobvem a la posada. Durant la setmana, rara vegada ens comunicvem, car lnic telfon del poble es trobava a la mateixa posada i els nostres oficis ens mantenien apartats els uns dels altres. Per lacord era present de manera tcita i, sense parlar-ho, cada divendres ens reunem al voltant duna gerra de vi i fiem petar la xerrada. Aquestes trobades significaven unes de les poques ocasions en les que podem fugir de la gbia mental que ens empresonava durant les jornades laborals respectives, i creieu-me si us dic que aquest allament forat era fins i tot ms insuportable que la gelor humida que ens castigava els ossos.El vespre en particular que recullo aqu, la natura estava enravenada. Una ventada paorosa embolcallava la posada com una serp fantasmal que volgus arrencar-la de soca-rel, bramulant com un brau salvatge i arrossegant una neu tan dura que semblava calamarsa. rem a mitjans de gener dun hivern particularment cru; ja no recordavem la darrera vegada que havem vist el sol, i la neu samuntegava fins i tot a les valls, colgant accessos i estroncant comunicacions. Tanta calamitat ens havia afectat lnim, i aquella vesprada tots quatre ens amorravem als nostres gots lnguidament, tot deixant que el foc ens infongus quelcom de calidesa i la tempesta sendugus el nostre pensament a qualsevol indret ms agradable. El silenci era tan obstinat que el comentari del Quim gaireb va ressonar com a linterior duna catedral.Mare meva! Mai havia vist una ventolera semblant. Sembla talment com si els morts es lamentessin a cor des dultratomba! Deixals estar en pau, els morts! Que ja estan b all on sn! va escopinar de sobte una veu enrogallada que no pertanyia a cap de nosaltres. Si aquest bram infernal fossin realment ells, ja haurem begut oli!Acompanyant aquella veu, a la penombra del rac ms apartat de la llar, shi havia materialitzat una figura; un home que, repenjant curosament cada moviment en el seu gaiato atrotinat, avanava cap a nosaltres amb el pas balandrejant de a qui les marxes repetides i fatigoses per senders pedregosos li han triturat els genolls. Era el vell Estanislau, un altre dels incondicionals del poble. Transportista de gel jubilat, ms avesat al tracte amb les bsties que no pas amb les persones, solia buscar lallament a la seva taula acostumada, submergint-se en el vi i en el fum del tabac negre de la seva pipa. Restava all hores i hores, fos amb les ombres, tan quiet que ens oblidvem de la seva presencia fins que el carrisqueig dels seus ossos atrotinats indicava que marxava. Per descomptat que mai badava boca; per aquell dia, estranyament, es va asseure a la nostra taula, i fent cas oms de la nostra estupefacci, va carregar-se la pipa amb certa solemnitat mentre el foc dansava entre les arrugues del seu rostre ennegrit per la brutcia i el sol de muntanya. Amb deteniment, va escodrinyar-nos un per un, com si ens avalus dalguna manera. Au va, Estanislau, no em dir que hi creu, en fantasmes, vost que ha recorregut fins i tot el corriol ms recndit de la comarca i nha vistes de tot colors! va engegar-li de sobte el Quim, trencant el silenci incmode.s precisament pel que he vist, que hi crec! va replicar el vell amb duresa, clavant de sobte la seva mirada ferstega en lespaordit Quim. Es va encendre la pipa, i laroma del fum li va suavitzar l'expressi. Hi ha coses amb les que ms val no jugar.Li faria res, explicar-nos qu s el que va veure? vaig preguntar-li amb humilitat.Una expressi severa es va ensenyorir del rostre de lanci en reprendre aquest la seva peculiar avaluaci. Les volves de fum que emanaven de la pipa marcaven rtmicament el pas del temps, i la meva curiositat sinflamava. Tanta reticncia tan sols podia amagar una bona histria que si ms no ens distrauria, i quan per fi el vell em va indicar amb un moviment distret que li ompls el got, vaig comprendre feli que havia accedit a posar fi al nostre ensopiment.Va ocrrer deu fer ja ben b mig segle, quan jo era un marrec vigors de poc ms de vint anys. Desfilvem amb el meu company de ruta, el Roc, per lEscanyall del Perdigot, tot tornant de dur un carregament de gla al pou, quan en sortir del congost, lhivern sens va enfurismar de mala manera, agafant-nos completament desprevinguts. La roina que ens havia acompanyat al llarg de tot el dia es va convertir en neu, espessint-se en un tres i no res fins caure grossa com cdols, i un vent ferotge es va desfermar des del fons de les gorges, fuetejant-nos la cara descoberta, entabanant-nos els sentits i confonent-nos lorientaci. En un sospir, tot va quedar redut al blanc; un blanc polit, per trador com un parany per a ssos. Un blanc que podia ocultar tant un refugi com un estimball.