La Sitja del Llop2

Índex

Editorial

Mals averanys 2

Consell de redacció

Sobre la Ferreria i el camí Ral(la Batllòria) 5

Coordinadora Salvaguarda Montseny

La custòdia del territori 6

Xarxa de custòdia del territori

Conservant tot conreant 8

Elena Sixto

El tritó del Montseny, descobriment d’una raresa amagada 9

Salvador Carranza

Fèlix Amat

Caça de bruixes a Gualba 13

Xavier Renau

Ara farà un any 15

La redacció

Carta al director General delMedi Natural de la Generalitat 16

La redacció

Noticiari de camp 18

Cèsar Gutiérrez i Perearnau

Moisès Guardiola i Bufí

Andreu Salvat i Saladrigas

El temps a Gualba 20

Jaume Salichs i Sanitjas

Xavier Renau

Portada: Herba de Sant SegimonSaxifraga vayredana

Foto: Jordi Bartolomé i Filella

Editorial

Mals averanys(un recorregut transversal sobre la

realitat ambiental)Dissortadament, els pronòstics negatius que s’intuïen a l’editorial del

número anterior d’aquesta revista sembla que finalment es poden complir.

Pel que fa a la MAT (línia de Molt Alta tensió), tots els catalans en edat de votar vàrem rebre, conjuntament amb la propaganda electoral relacionada amb l’Estatut de Catalunya, un pamflet intitulat Pla de l’energia de Catalunya2006-2015. La línia elèctrica Sentmenat-Bescanó-Baixàs, en el qual es parlava, quasi exclusivament, de la famosa línia elèctrica de 400 kV, plantejant-la com«una actuació necessària per a Catalunya», que conté només aspectes positius per als ciutadans i el medi ambient. Aquesta és, doncs, la política energètica de l’anterior Govern de la Generalitat, i molt temem que també la serà la del futur.

Entre algunes altres argumentacions que miraven de convèncer-nos de la necessitat d’aquest projecte, s’insistia molt sobre els problemes que la manca d’aquesta infraestructura comportaria als ciutadans de les comarques gironines: les necessitats creades pel TAV, el desenvolupament industrial, turístic i socioeconòmic previst a la zona o la consolidació del mercat únic de l’energia a escala europea, que garantirà (?) «...l’accés dels catalans a un mercat elèctric més ampli i competitiu, amb el qual es vol una reducció dels costos afegits de l’energia i, per tant, una major competitivitat de l’economia i un major dret dels ciutadans a disposar-ne».1

Reiterar els arguments contraris, que ja s’avançaven al número 27 de LA

SITJA DEL LLOP, resultaria avorrit a més de superflu. Malgrat tot, no podem resistir-nos a comparar les afirmacions del pamflet esmentat amb les que posteriorment -i procedents de la Conselleria de Treball i Indústria- ens han arribat en forma de síntesi del famós Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015. Aquest darrer opuscle conté, entre algunes més, perles d’aquesta categoria: «Es reduirà un 10,6% del consum d’energia final, superant els objectius d’Espanya i la UE».2 És a dir, l’Administració fomenta, per una banda, l’augment del consum energètic i, per l’altra, pretén que ens creguem que la seva política s’orienta cap a l’estalvi i la famosa «sostenibilitat» amb la qual ens bombardegen d’una manera contínua.

És clar que, entremig de tota aquesta propaganda oficial en favor dels macroprojectes -entre els quals s’integra al nova línia de 400 kV de Red Eléctrica Española- sempre s’acaba per entrellucar uns altres interessos que no són tan clars. Per exemple, quan ens assabentem que les empreses nord-americanes Chase Nominees (filial del banc americà JP Morgan) i Morgan Stanley, són ja propietàries del 18 % de les accions de REE, participació que resulta molt propera a la del mateix Estat espanyol, que en controla

La Sitja del Llop3

només el 20 % a través de la SEPI.3

La Sitja del Llop4

Resulta, a més, que la primera de les empreses nord- americanes esmentades és també un dels principals accionistes estrangers d’ENDESA, que al seu torn, i juntament amb Iberdrola i Unión Fenosa, forma part de l’accionariat de REE.

Bonic poti-poti d’interessos econòmics! Que està ben lluny, però, d’aclarir-nos com concorda tot això amb el que segueix: «El mercat únic de l’energia és un element considerat fonamental en la construcció d’una Europa unida, solidària i equitativa[...]», cosa que pretenia el pamflet de la Generalitat esmentat més amunt.4 I tot això succeeix mentre els veïns de les zones afectades es manifesten en contra d’aquest projecte i reclamen als seus batlles respectius que prenguin mesures per tal d’evitar aquesta nova agressió al territori del Principat.5

En uns altres camps, com ara la protecció i la planificació del territori, també ha resultat ben galdosa la política dels nostres governants, que no han dubtat a«millorar» la dels anteriors.

Com a exemple d’això, el nou Pla de Ports de la Generalitat preveu, entre algunes altres coses, la reforma de la dàrsena exterior del port de l’Estartit i la creació d’un moll nou per a desenvolupar-hi activitats nàutiques. L’obra, si es duu a terme, significaria l’augment del 40 % de la superfície destinada als vaixells esportius a l’Estartit.

Fins i tot l’alcalde de Torroella de Montgrí s’hi oposà i denuncià un «fort impacte visual, ambiental i paisatgístic» ja que, a més «d’afectar d’una forma irreparable la platgeta de l’Estartit [el projecte de la Generalitat], entra en contradicció amb el futur Parc Natural Montgrí - Medes- Baix Ter i xoca amb els criteris de la Xarxa-2000, els del Pla Director del Sistema Costaner i, fins i tot, amb el mateix Pla Director de l’Empordà». A més de tot això, l’alcalde hi afegí que «l’ampliació del port esportiu prevista per la Generalitat, incompleix el Pla Especial del port de l’Estartit, que fou aprovat fa dos anys pel Consistori i per la mateixa Generalitat».6

És clar que tot això no ens hauria de sonar estrany. La creació de nous ports esportius - i l’ampliació dels ja existents -, ha informat de bell antuvi una part destacada de la política d’obres públiques del Govern. Segons el Pla de Ports de la Generalitat, es preveu la creació de fins a sis mil noves places d’amarradors en el decurs dels propers deu anys.7 Actualment, els ports existents disposen ja de més de vint-i-vuit-mil amarradors.

Com a mostra del que diem, només cal veure la concessió recent que han fet a l’empresa Marina Sant Carles, S. A. (de capital britànic) per a explotar durant

La Sitja del Llop5

trenta anys una nova dàrsena «esportiva»que s’ha de construir a Sant Carles de la Ràpita. Aquesta nova instal·lació pretén disposar de fins a mil setanta sis amarradors nous per a embarcacions esportives.8 Això sense comptar el nou port que pretenen perpetrar al cap de Salou, que encabiria més de cinc-centes noves places.

Paral·lelament, i animats per aquesta nova política favorable a l’especulació, molts ajuntaments l’aprofiten per a aprovar plans de requalificació i projectes diversos de construcció d’habitatges de segona residència, camps de golf, etc., dins dels seus municipis sense importar-los gaire la destrucció irreversible del sòl que això comportarà.

És el cas, per exemple, del Pla Director de l’Empordà, que dóna cobertura a un creixement sobredimensionat del sector urbanístic i de les infraestructures viàries, tal com denuncia l’entitat Salvem l’Empordà, la qual presentà un seguit d’al·legacions contràries a aquest Pla el mes de juliol passat.9 La proliferació d’urbanitzacions de luxe i de complexos residencials d’aspecte divers que actualment estan en fase de projecte o de construcció és una mostra clara de la febre que afecta el nostre país.10

Segons l’informe presentat per GREENPEACE el 4 de juliol passat, Catalunya és la comunitat autònoma que suporta el percentatge més alt de quilòmetres de costa construïts ( més del 39 %). Denuncien que Espanya ocupa el número 23 del rànquing de països amb major índex de corrupció, que en aquest cas, es deu als escàndols urbanístics. Segons M. Josep Caballero (responsable de la campanya de costes), això està relacionat amb el fet que «la legislació urbanística de les comunitats autònomes segueix el dictat dels promotors i dels constructors, i que els ajuntaments es van convertint en autèntics ostatges de les empreses constructores».11

Si no n’hi hagués prou amb el que hem dit, el nombre de camps de golf augmenta d’una manera exponencial, precisament ara que és ben evident l’efecte del canvi

La Sitja del Llop6

climàtic en l’absència de pluges i quan la manca d’aigua comença a amenaçar el sector agrari a Catalunya.

N’és un cas paradigmàtic la concessió de 400 hm3/ any de l’aqüífer existent a la zona de Mont-Roig del Camp per al subministrament d’una nova urbanització que s’hi ha creat. Segons declaracions del conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, aquesta concessió no posa en perill les reserves d’aigua del subsòl, que en aquest cas, i segons l’estudi-informe realitzat per l’Agència Catalana de l’Aigua, es troben en una situació de càrrega immillorable(?).12 Els companys del GEPEC però, denuncien que l’aigua ha de servir per a regar uns camps de golf que els promotors de la urbanització pretenen construir en aquesta localitat.

El capítol d’incendis forestals ha estat present durant el mes de juliol passat a tots els butlletins de notícies de ràdio i televisió. Això sí, l’encerclament incendiari a què han estat sotmeses la península del cap de Creus i bona part de la comarca de l’Alt Empordà no ha aportat indicis d’intencionalitat criminal, segons ens explicava la llavors consellera Montserrat Tura en una de les seves reiterades intervencions televisives.

És clar que la veritat a l’últim ha sortit a la llum quan membres de les patrulles forestals detenien in situ un dels incendiaris, el mes d’agost, després d’un seguit de dies de vigilància intensiva. Potser hi havia quelcom que no ens va voler explicar l’ex consellera d’Interior.

I, parlant d’incendis, algú s’ha dedicat a revisar el nombre d’hectàrees cremades a zones declarades d’Especial Interès Natural? Algú ha fet el seguiment de

les zones assolades que, posteriorment, han servit per a instal·lar-hi parcs eòlics, urbanitzacions, camps de golf, etc, en els darrers anys; proposem a qui en sigui el successor d’aquest càrrec, que posi a treballar els seus investigadors en aquesta qüestió. Potser els agents rurals els hi podran dar un cop de mà.

Atès que la llista podria resultar interminable, ens decidim a acabar aquí aquest recull sobre l’actualitat ambiental, però no podem estar-nos de comentar la notícia apareguda a la premsa el 26 d’agost passat, segons la qual es preveu una campanya de prospeccions petrolíferes que d’acord amb la llicència concedida per la Direcció General d’Energia i Mines, permetria perforar a zones de protecció especial, com ara el parc de la zona volcànica de la Garrotxa, i en alguns Plans d’Especial Interés Natural (PEIN), com el de la serra de Montgrony.13

Val a dir, per acabar, que la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny farà costat a la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA), en la seva intenció d’oposar-se frontalment a totes les prospeccions que puguin afectar qualsevol parc natural o alguns altres enclavaments inclosos al PEIN.

I, centrant-nos en el territori montsenyenc estarem atents a les directives que pugui determinar el nou Pla Especial del Parc Natural del Montseny, actualment en fase d’ elaboració, car sabem que el territori que defensem no resta al marge dels problemes generals que afecten el nostre país.

És clar que les recents eleccions ho adobaran tot. Opotser no?

Consell de redacció

1 Suplement de la revista Info Catalunya, núm. 7. Generalitat de Catalunya.2 Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015. Generalitat de Catalunya.3 “Los fondos americanos controlan el 18% de Red Eléctrica y casi igualan al Estado”. La Vanguardia, 19 d’agost de 2006 ,

pàg. 50.4 Suplement de la revista Info Catalunya, núm. 7. Generalitat de Catalunya.5 La Vanguardia, 16 d’agost de 2006.6 La Vanguardia, 6 de juliol de 2006.7 La Vanguardia, 24 de juny de 2006.8 La Vanguardia,22 d’agost de 2006.9 La Vanguardia, 15 de juliol de 2006.1 0 Vegeu l’informe intitulat Destrucció a tota costa, editat per Greenpeace el mes de juliol de 2006.1 1 La Vanguardia, 5 de juliol de 2006.1 2 Declaracions al Telenotícies Comarques de TV3, 12 de juliol de 2006.1 3 La Vanguardia, 26 d’agost de 2006.

Sobre la Ferreria i el camí Ral (la Batllòria)

Els consocis i els lectors deuen recordar, de números anteriors d’aquesta revista, que la Ferreria i el camí Ral son un espai fluvial i agrari de gran interès que es troba a la Batllòria i que el planejament vigent de Sant Celoni preveu de transformar en sòl industrial.

Des d’abans de l’estiu, representants de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny (CSM) intentem de mantenir -sense gaire èxit- una reunió amb membres de l’Ajuntament celoní amb relació a la necessitat de desqualificació com a sòl urbanitzable d’aquest espai.

En una publicació municipal d’abans de l’estiu el consistori informava la població de la suspensió de les llicències municipals el proppassat mes d’abril, fet que obliga l’Ajuntament a decretar-ne la protecció, de manera peremptòria, abans d’un any.

Tanmateix l’Ajuntament ha demostrat bona predisposició però ben poca iniciativa, bo i cercant el més que improbable suport d’un Departament de Medi Ambient i Habitatge en hores baixes, de fa molts anys, pel que fa a un compromís o interès mínim amb relació a la protecció del sòl exempt de figures de protecció. Així, ja ha transcorregut prop de mig any i el més calent és a l’aigüera.

Convé tenir ben presents els casos d’ajuntaments catalans que han dut a terme intervencions de protecció del territori sense el suport de la Generalitat (sovint amb altres partenariatges) o àdhuc amb l’oposició decidida d’aquesta (com fou el cas, paradigmàtic, de Gallecs).

Des de la CSM, així com els veïns, recelem d’una solució de compromís, pactista (ben a la catalana!), que comporti el nyap d’hipotecar l’espai bo i urbanitzant-ne una part (que, d’altra banda, tampoc no es podria urbanitzar, atès que la nova Llei d’urbanisme priva la construcció en llocs inundables). La CSM s’oposaria radicalment a qualsevulla urbanització parcial de la plana de la Ferreria i el camí Ral.

Volem recordar als representants municipals que, per damunt de tot, l’expectativa d’edificació no comporta cap mena de dret a indemnització (incomprensiblement, la por de possibles indemnitzacions és la por principal del Govern celoní) i que, si més no, el miler de ciutadans que van signar el manifest per a la protecció de l’espai estan pendents de les seves decisions.

Salvem -totalment!- la plana de la Ferreria i el camí Ral!

Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny

La Verneda, una de les masies que quedaria envoltada completament per indústries.

Des de sempre, la nostra revista ha tingut la vocació de difondre diferents enfocaments sobre al treball de les persones i organitzacions que malden per tal de defensar el medi ambient a Catalunya.Per això la redacció de LA SITJA DEL LLOP ha cregut oportú reproduir sengles articles que els companys de laXarxa de Custòdia del Territori ens han fet arribar per explicar la seva tasca quotidiana.Ací els teniu.

La custòdia del territori:un pont entre la societat civil i els propietaris rurals

El territori està canviant ràpidament, però també les formes d’entendre’l i degarantir la seva preservació. Des de fa pocs anys va prenent força la filosofia de

custòdia del territori, i entitats i persones diverses s’esmercen per sostenir la bona gestió de l’espai rural, on propietaris i pagesos hi prenen una importància cabdal.

L’espai i el món rural tenen una sèrie de funcions vitals per al conjunt de la societat: són proveïdores dels recursos més elementals (aigua, energia, alimentació...) i serveis, entre els quals cal destacar la creixent funció d’esbargiment per a la societat urbana. Tanmateix, el territori va essent modificant ràpidament per les noves tendències socioeconòmiques. En conjunt, s’estan alterant uns ecosistemes, uns paisatges i uns elements culturals d’extrem valor social.

La custòdia del territori apareix com una estratègia amb un clar afany de prevenir els impactes sobre el territori, i no tan sols denunciar-los; i és en aquest sentit que esdevé quelcom innovador si tenim en compte que són iniciatives majoritàriament impulsades des de la societat civil. És encara doblement capdavantera perquè basa les seves accions en el contacte, el suport i l’entesa amb els propietaris i els gestors de l’espai rural; un sector que tradicionalment ha tingut poques oportunitats d’implicar- se en les iniciatives de preservació del territori.

Però... en què es concreta tot això? La custòdia del territori és una filosofia de treball multidisciplinària per a facilitar les iniciatives voluntàries de conservació de la natura, el paisatge i el patrimoni cultural en finques privades i municipals. Iniciatives en què una entitat de custòdia -ja sigui una associació de veïns, una organització conservacionista, una fundació o un ens local- intenta generar la responsabilitat i assessorar els propietaris i els usuaris del territori en la conservació i la bona gestió de la terra.

Les entitats de custòdia utilitzen els mecanismes que tenen a disposició segons la seva capacitat d’actuació i els seus recursos, però en tots els casos cerquen l’intercanvi d’opinions per arribar a acords amb els propietaris, ja sigui amb compromís legal o

sense.

Els acords de custòdia so- len basar-se en el que se- gueix: a canvi del seu compromís per a una bona gestió, el pro-pietari rep el reco-neixement de l’enti- tat de custòdia i de la so- cietat, un assesso-rament per a una correcta gestió, un seguiment anual de l’estat de la finca i del manteniment de l’acord, el suport de voluntaris per adeterminades actuacions, etc. El proper pas és que aquests acords comportin més avantatges per a lapropietat.

Rectoria de Fitor

Els mecanismes que utilit- za la custòdia del territori són molt variats, i també inclou la cessió de la gestió d’una finca (d’una part o de la seva totalitat) a una en- titat de custòdia, que tam- bé pot adquirir drets reals, comprar o arrendar una finca...

Alguns exemples: la Fundació Natura té diferents acords de gestió i d’arrendament de terrenys en finques estèpiques que li permeten gestionar l’espai per a comptabilitzar els usos agrícoles tradicionals de secà i la caça amb elsvalors naturals i la Estanys de Sils

supervivència de les aus estepàries. L’Ajuntament d’Abrera ha signat un conveni urbanístic amb els propietaris d’una finca a la riba del Llobregat que li ha permès obtenir unes 20 ha d’aquest indret. Ara la Societat Espanyola d’Ornitologia en té cura. El Grup de Natura Freixe (Flix), a partir d’un acord amb l’Ajuntament i la Generalitat, gestiona un espai de ribera proper a la població. Es preserven els valors patrimonials i els veïns poden gaudir d’un espai natural.

La custòdia del territori té els seus orígens ja fa més de cent anys a Nord-amèrica i el nord d’Europa, i en les dues darreres dècades s’ha estès a molts altres països. En els últims quatre anys, va prenent embranzida a casa nostra... fins a punts encara no percebuts pel conjunt de la societat.

La Xarxa de Custòdia del Territori (XCT), una organització constituïda formalment el març d’aquest any amb l’objectiu d’impulsar aquesta filosofia, ha elaborat el primer inventari de custòdia del territori de Catalunya, les Balears i Andorra que recull un total de 114 acords de custòdia en finques privades i públiques a càrrec de 34 entitats de custòdia i dels propietaris de les diferents finques. Aquests acords sumen una superfície de 74.605 ha; 71.705 ha a Catalunya i 2.900 a les Balears, que representen el 2,34 % de la superfície total de Catalunya i el 0,58 % de les illes Balears. A Andorra no hi ha cap acord definitiu però s’hi està treballant.

L’inventari ens diu que les entitats de custòdia comencen a fer sentir la seva acció i tenen ja uns resultats concrets i reals per mostrar. Ara cal cercar el reconeixement social de la custòdia del territori, per tal que aconsegueixi una major repercussió ciutadana, mediàtica i entre les institucions públiques i privades i les persones que poden donar suport a la seva actuació

Amb el lema «De la Declaració al Reconeixement Social» es va celebrar a Tremp, del 20 al 23 de novembre, la III Reunió de la Xarxa de Custòdia del Territori, amb 150 participants. Els objectius de la trobada van ser aprofundir en les estratègies i els mecanismes de treball per aconseguir una major projecció social i suport públic i privat a les iniciatives de custòdia del territori, debatre amb el món de la propietat rural i presentar les possibilitats de la custòdia com a oportunitat de mercat, professionalització, creació d’ocupació i activitat econòmica.

Considerant la situació actual en el medi rural, i que el voltant del 80 % de la terra és de propietat privada, la custòdia del territori té un interessant paper a dur a terme, però aquest repte no serà possible si no hi ha una implicació clara de bona partde la societat.

Xarxa de Custòdia del Territori (XCT): la XCT neix arran de la Declaració de Montesquiu de Custòdia del Territori de l’any 2000 i aplega a organitzacions interessades en el desenvolupament de la custòdia del territori amb vista a impulsar- la conjuntament i promoure’n l’ús. La Xarxa fa difusió, assessorament i formació i treballa amb l’Administració i la societat civil per impulsar la custòdia. La Xarxa, constituïda el març de 2003 i amb seu a la Universitat de Vic, compta avui amb 43 membres. ww w .custodiaterritori.o r g

Conservant tot conreant

Voluntaris del GOB Menorca ajuden a realitzar tasques en una finca amb un acord de custòdia

Conxa Juanola del GOB Menorca conversa sobre l’acord de pràctiques agràries sostenibles amb el responsable de la finca.

Avui en dia, el món rural està abocat a nous problemes que requereixen solucions dinàmiques i imaginatives mitjançant les quals la societat civil i les institucions puguin prendre un paper actiu en la responsabilitat que els pertoca.

El manteniment dels valors naturals i patrimonials per si sols o d’altres aspectes relacionats amb aquests, com la garantia alimentària o el respecte pels drets dels animals, van prenent cada vegada més importància. La societat occidental comença a valorar algunes qüestions que obliguen el món agrari a adaptar-se a aquesta evolució social.

La custòdia del territori és un concepte nou que ha pres força en els darrers anys i que pretén fomentar la participació de cadascun dels gestors de la terra en la necessitat social i ecològica de conservar l’entorn, el paisatge rural i els valors naturals i culturals que estan en perill o retrocés.

La custòdia es presenta com una filosofia que significa, simplement, fer un bon ús de la terra i els seus recursos naturals i culturals. Però, principalment, la custòdia del territori són un conjunt de mecanismes i eines per a portar a la pràctica aquesta filosofia: els acords de custòdia.

Si bé la custòdia es desenvolupa avui dia principalment en l’àmbit forestal, diverses entitats de custòdia, com la Fundació Natura, el GOB de Menorca o el Consorci de Gallecs, han iniciat ja acords voluntaris amb pagesos per a treballar conjuntament en sistemes de gestió agrària que apropin els objectius econòmics (fonamentals per a la supervivència del sector agrari) amb la preservació dels valors ambientals de flora, fauna i paisatge (fonamentals per al conjunt de la societat i per al futur del món rural).

Ara, el que caldrà pensar i debatre són les maneres com la custòdia del territori donarà resposta a la sostenibilitat econòmica del món rural, fent compatible una gestió agrària més ecològica, una producció de qualitat i la preservació del paisatge i els seus valors.

Per parlar del futur de la custòdia i de les seves oportunitats per als pagesos i el món rural, del 17 al 20 de novembre es celebrarà a Cassà de la Selva la IV Reunió de la Xarxa de Custòdia del Territori. Per conèixer-ne més detalls consulteu:ww w.custodiaterritori.o rg/ivreunio

Curs sobre conservació agrària.

Elena SixtoResponsable de comunicació de la XCT

El tritó del Montseny, descobriment d’una raresa amagada

El darrer mes de desembre de 2005 es va publicar a la revista Zoological Journal of the Linnean Society el descobriment d’una nova espècie d’amfibi endèmica del massís del Montseny (Carranza i Amat, 2005). Aquesta espècie, batejada amb el nom comú de tritó del Montseny i amb el nom científic de Calotriton arnoldi, és l’únic exemple de vertebrat endèmic de Catalunya i l’únic urodel endèmic de la península Ibèrica. En aquest article es presenta la història del seu descobriment, així com algunes dades preliminars sobre la seva presència al massís, als hàbitats preferits, els costums, l’ecologia i la conservació.

Els tritons formen part dels urodels i estan caracteritzats pel fet de tenir quatre potes, cua i un cicle de vida molt més lligat al medi aquàtic que el dels seus parents, les salamandres. Els tritons en general tenen la cua comprimida lateralment i en molts casos els mascles es caracteritzen per la circumstància de presentar una cresta al cos i a la cua i colors molt vius al llarg de tot el període de zel. Moltes espècies de tritons d’aigües tranquil·les, com, per exemple, el tritó verd i els tritó palmat, presents en alguns llocs dins del massís del Montseny, fan un festeig molt complex que consisteix en una mena de dansa que inclou nombrosos moviments que culminen amb la transferència de l’espermatòfor (una mena de sac que conté els espermatozous) del mascle a la femella. El tritó del Montseny, però, pertany al grup dels tritons de muntanya que també inclou el tritó pirinenc i que es caracteritzen pel fet de presentar una sèrie d’adaptacions molt particulars per a viure a torrents d’aigües fredes i amb força corrent. Entre aquestes característiques es destaquen el tipus de vida més aviat fosorícola, el cos deprimit per a entrar millor dins les esquerdes, l’absència de crestes dorsals, la pell granulosa per a tenir un millor subjectament un cop dins de les esquerdes, les cobertes quitinoses a les puntes dels dits per a agafar-se més bé al substrat quan es desplaça pel fons del torrent, la reducció dels pulmons per a evitar la

Figura 1. Còpula de tritó pirinenc en la qual es pot observar que el mascle subjecta la femella amb la cua.

flotabilitat i, sobretot, l’adopció d’una mena de còpula al llarg de la qual el mascle immobilitza la femella amb la cua i li transfereix l’espermatòfor directament a la cloaca, amb què evita que sigui arrossegat pel fort corrent (figura 1). Totes aquestes característiques, que no són més que el resultat de l’adaptació d’aquestes espècies a un hàbitat molt concret, han aparegut dues vegades independentment en dos grups de tritons de muntanya no relacionats des d’un punt de vista filogenetic o evolutiu: els que es troben a la península Ibèrica (Calotriton arnoldi i C. asper) i els de les illes de Còrsega i Sardenya (Euproctus montanus i E. platycephalus respectivament).

Malgrat ser un dels massissos més visitats i estudiats de tot Catalunya, les primeres poblacions de tritons de muntanya del Montseny no es van trobar fins al 1979, quan en Martí del turó de l’Home una nit en va veure un exemplar en un torrent. Visites posteriors juntament amb Martí Boada van ratificar la seva presència i, en una publicació ulterior feta per Albert Montori i Xavier Pascual, se’n va fer pública la presència només a tres torrents dins una àrea molt restringida del Parc Natural del Montseny (Montori i Pascual, 1981). Tot i que des del primer moment de seguida es va veure que els tritons del Montseny tenien una morfologia força particular i que presentaven diferències amb el tritó pirinenc, es van ser considerats com la població més meridional de tritó pirinenc.

L’any 2001 el Parc Natural del Montseny va finançar un estudi de caracter anual per tal de monitoritzar l’estat

de conservació de les poblacions de tritó de muntanya del Montseny i intentar trobar-ne més poblacions.

Gràcies a aquests estudis, de seguida se’n van poder trobar quatre noves poblacions, totes a la mateixa vall,

però alhora separades uns 7 km en línia recta de les poblacions que ja es coneixien. Al llarg dels estudis de

prospecció se’n van poder observar més de cent cinquanta individus i en tots els casos es va poder

veure que tots presentaven una coloració del cos i del ventre mai no vista en cap població de tritó pirinenc,

cosa que feia suposar quela població de tritons de muntanya del Montseny podiaser una unitat evolutiva independent de la resta de tritons pirinencs. Una altra particularitat és que tots els individus de totes les poblacions de tritó de muntanya del Montseny desprenien una substància blanquinosa i enganxosa que feia una olor molt forta i que molt probablement servia per a defensar-se de possibles predadors. Per tal de poder testar aquestes observacions de camp tan interessants i veure si els tritons de muntanya del Montseny eren diferents

dels

en veure els resultats de les radiografies,

Figura 2. a) Tritó pirinenc i imatge de la radiografia de la part de les vèrtebres caudosacrals d’un individu mascle on es pot observar que les primeres quatre vèrtebres tenen projeccions laterals molt pronunciades i perpendiculars a l’eix principal del cos. b) Tritó del Montseny i imatge de la radiografia de la part caudosacral d’un individu mascle on es pot observar que les primeres quatre vèrtebres tenen projeccions laterals molt poc pronunciades i en angle respecte a l’eix principal del cos.

tritons pirinencs, vàrem decidir fer-ne un estudi amb

vàrem poder determinar que especialment els mascles de trit ó pirinenc tenen unes projeccions laterals força pronunciades i en un angle de 90º a les tres/quatre primeres vèrtebres caudosacrals (figura 2a). Aquestes projeccions són absents tant en mascles i femelles del tritó del Montseny com en tota la resta de tritons europeus, els quals presenten unes vèrtebres caudosacrals amb projeccions més aviat petites i en un angle d’uns 60º (figura 2b).

Les anàlisis moleculars van consistir a extraure ADN d’individus de diverses poblacions de tritons pirinencs i d’individus del Montseny. L’extracció de material genètic es va fer mitjançant una metodologia habitual en aquests casos i que h a n descrit detalladament Carranza i col. (1999), però que bàsicament consisteix a trencar els teixits cel·lulars i deixar l’ADN lliure en dissolució. Un cop extret el material genètic, vàrem poder amplificar tres fragments de tres gens

profunditat utilitzant morfologia, osteologia i genètica.

Per a l’estudi morfològic es van analitzar 259 espècimens de tritó pirinenc conservats en alcohol en alguns museus d’Espanya, incloent-hi cinc espècimens de tritó del Montseny, tots dipositats al Museu de Zoologia de Barcelona. Per a les anàlisis es van seleccionar setze variables morfològiques relacionades tant amb mesures corporals com amb el nombre de grànuls queratinitzats presents a tres àrees determinades del cos. Els resultats de les anàlisis van ser força concloents i van demostrar que tant els mascles com les femelles de tritons de muntanya del Montseny difereixen significativament de tota la resta d’individus de tritó pirinenc inclosos en el nostre estudi i que comprenien espècimens de la major part de l’àrea de distribució del tritó pirinenc.

Les anàlisis osteològiques es van realitzar mitjançant radiografies d’animals fixats en alcohol. Sorprenentment,

mitocondrials (citocrom b, 12S rRNA i 16S rRNA)mitjançant una tècnica que es coneix amb el nom de reacció en cadena de la polimerasa (PCR) (veg e u http:// es.wikipedia.org/wiki/PCR). Els resultats de la comparació de les seqüències genètiques d’aquests tres gens mitocondrials van ser concloents i van ratificar el que la morfologia i l’osteologia indicaven: que el tritó de muntanya del Montseny és una espècie diferent del tritó pirinenc. Les anàlisis moleculars també van indicar que la separació entre els tritons del Montseny i el tritó pirinenc va ocórrer ara fa aproximadament 1,5 milions d’anys enrere, cap a l’inici de l’època geològica que es coneix amb el nom de Plistocè.

Com a resultat d’aquest descobriment, les poblacions de tritó del Montseny es van descriure com una espècie diferent a la qual hom va donar el nom científic de Calotriton arnoldi en honor al gran herpetòleg (estudiós dels rèptils i amfibis) europeu doctor E. N. Arnold, gran amic icol·laborador de Salvador Carranza, un dels dos autors de

Figura 3. a) Femella de tritó delMontseny en la fase uniforme. b) Exemplar jove detritó del Montseny

en veure els resultats de les radiografies,en el qual es poden apreciar moltclarament les taques tan característiques d’algunes de lespoblacions

la nova espècie. En resum, Calotriton arnoldi és l’únic

(figura 3b). Aquestes diferències de coloració també sóntritó de muntanya present al massís i es diferencia del seu parent, el tritó pirinenc (Calotriton asper), pels caràcters morfològics, osteològics i de comportament següents: a) vèrtebres caudosacrals amb processos transversals curts i dirigits cap a enrere (figura 2a i b); b) epidermis amb molt pocs tubercles que no són presents al ventre o a la part inferior de la cua i el cos; c) mida relativament petita (102 mm a tot estirar de mida total tant en mascles com en femelles); d) color del dors xocolata, que és uniforme en algunes poblacions o que pot presentar taques irregulars verdoses-groguenques als laterals del cos i/o de la cua (figura 3a i b); e) fet de no presentar mai una banda vertebral clara (figura 3a i b); f) fet d’acostumar a presentar una banda molt fina de color marró-taronja des de la base fins a la punta de la cua, que algunes vegades s’estén més al llarg del cos (figura 3a i b); gola clara d’un color rosa marfil, sense taques o simplement amb un lleuger clapat fosc (figura 4); h) presència d’una taca d’un color blanc marfil posterior a la regió gular (figura 4); i) ventre translúcid a través del qual es poden apreciar alguns òrgans interns i fins i tot els folicles de les femelles prenyades (Figura 4); j) cloaca en les femelles cilíndrica, relativament estreta i d’un color vermell ataronjat a la punta (figura 4); h) secreció ràpida d’una substància enganxosa i molt olorosa tan pels adults com pels joves en ser manipulats que molt probablement té una funció de defensa.

Una altra característica que es va poder veure al llarg dels estudis de camp és que tots els individus de les poblacions noves descobertes per nosaltres el 2001 presentaven un color xocolata uniforme amb una mena d’iridiscències molt tènues de color daurat-platejat als flancs laterals del cos. Curiosament, tot i que els individus de les poblacions de tritó de muntanya del Montseny que ja es coneixien amb anterioritat també tenien un color xocolata, aquests de vegades també presentaven taques de color groc-verdós als costats de la cua i del cos i no presentaven mai les iridiscències que es podien observar als individus de les poblacions noves

Figura 4. Femella de tritó del Montseny vista per la part ventral.

la nova espècie. En resum, Calotriton arnoldi és l’únic

(figura 3b). Aquestes diferències de coloració també sónconfirmades per les existents a l’ADN entre les diferents poblacions de tritó del Montseny (vegeu Carranza i Amat,2005). Encara que petites, les diferències genètiques entreles poblacions que no presenten individus tacats i les que presenten individus tacats coincideixen amb l’aïllament geogràfic entre aquests dos nuclis poblacionals, separats uns7 km. Aquest fet és molt rellevant i s’haurà de tenir en compte en els futurs plans de conservació d’aquesta espècie.

El tritó del Montseny és una espècie molt secretiva que, com hem indicat anteriorment, només viu a set torrents dins d’una àrea de menys de 40 km2 del Parc Natural del Montseny. Aquest fet, lligat a les seves habituds més aviat nocturnes explica que, al llarg dels aproximadament vint anys des que s’en van veure els primers exemplars, només un nombre molt reduït de persones hagi tingut la sort d’observar-lo en el seu hàbitat. Per ara sabem molt poc sobre la seva dieta, el seu cicle de vida, la seva demografia i la seva ecologia, però dades preliminars indiquen que viu a torrents d’aigües fredes i oxigenades que transcorren per fagedes situades a més de700 metres d’altura, encara que també es trobi en torrents que transcorren per boscos d’alzinars orientats de cara al nord. Hom n’han observat algunes còpules sempre dins de l’aigua i en tots els casos són molt semblants a les del seu parent, el tritó pirinenc. En cap cas no hem observat mai un tritó del Montseny fora de l’aigua, cosa que sembla indicar que, a diferència del tritó pirinenc, el del Montseny podria ser de costums totalment aquàtics. En el cas del tritó pirinenc, després que les larves hagin sortit de l’aigua, passen dos anys a terra fins que retornen a l’aigua definitivament. Les larves de tritó del Montseny són diferents de les larves de salamandra, les quals formen una bona part de la dieta dels tritons adults juntament amb sangoneres, cucs de terra i alguns altres invertebrats. A la figura 5 es pot veure una larva de tritó del Montseny, les quals són extremament secretives i amagadisses ja que al llarg de tots aquests anys de prospecció hem vist més de cent cinquanta adults i tan sols quatre larves. El fet d’haver-ne vist tots els estadis dins de l’aigua (larves amb brànquies, larves amb brànquies molt reduïdes, exemplars juvenils sense brànquies i adults) ratifica la idea exposada anteriorment que la totalitat del cicle de vida del tritó del Montseny transcorre dins dels torrents.

Justament aquesta dependència total del medi aquàtic fa el tritó del Montseny una espècie tan vulnerable, molt sensible a qualsevol alteració del seu hàbitat tan particular i reduït tant per efectes ambientals com humans. Per això una de les prioritats al llarg d’aquest any 2006 serà intentar trobar-ne noves poblacions a

altres bandes del Montseny. Al mateix temps, es repetirà dues vegades (primavera i tardor) el cens d’individus elaborat l’any 2005 i que va donar una xifra aproximada d’individus adults entre 1.000 i 1.500.

Si aquestes xifres es confirmessin, això voldria dir que eltritó del Montseny no tan sols es troba distribuït en molt poques poblacions, totes dins d’una àrea molt petita, sinó que també compta amb molt pocs individus adults. Encara que, com en el cas del ferreret (Alytes muletensis) de Mallorca, la reproducció en captivitat podria ajudar a augmentar força el nombre d’individus que després es podrien utilitzar en possibles reintroduccions futures, abans que això succeeixi és important conèixer amb profunditat quins són els paràmetres ecològics, climàtics i geogràfics que n’influencien i en limiten la distribució a una àrea tanrestringida del massís.

Figura 5. Larva de tritó del Montseny.

Salvador Carranza i Fèlix Amat

BIBLIOGRAFIA.

Carranza S.; Arnold E.N.; Thomas R.H.; Mateo J.A.; López-Jurado L.F. (1999). «Status of the extinct giant lacertid lizard Gallotia simonyi simonyi Reptilia: Lacertidae assessed using mtDNA sequences from museum specimens». Herpetological Journal, núm 9, p. 83–86.

Carranza S., Amat, F. (2005). «Taxonomy, biogeography and evolution of Euproctus (Amphibia: Salamandridae), with the resurrection of the genus Calotriton and the description of a new endemic species from the Iberian Peninsula». Zoological Journal of the Linnean Society núm.145, p. 555-582.

Montori A., Pascual X. (1981) «Nota sobre la distribución de Euproctus asper Dugès, 1852 en Cataluña: I. Primera localidad para el macizo del Montseny». Publicaciones del Departamento de Zoologia, Barcelona, núm. 6, p. 85-88.

La Sitja del Llop. Revista del Montseny. Número 29. Octubre del 2006

Butlletí de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny Edició: Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny Director: Carles LumerasConsell de Redacció: Carles Aparicio, Jordi Bartolomé, Cèsar Gutiérrez, Carles Lumeras, Carme Randeiro, Xavier Renau i Lluís VilaMaquetació: JRFImprimeix: Gràfiques MAPSE. Sant CeloniDL B-46.124-95

COORDINADORA PER A LA SALVAGUARDA DEL MONTSENY Santa Fe, 52, 3r -1a- 08470 Sant Celoni http://ww w .salvagua r damontsen y .cat - info@salvagua r damontsen y .cat

Normes de publicació de La Sitja del LlopEls autors que vulguin presentar els seus articles a La Sitja del Llop hauran d’ajustar-se a les normes següents:• Els escrits, d’un màxim de sis planes, s’hauran de presentar mecanografiats a doble espai, per una sola cara i amb marges

suficients. S’hi hauran de fer constar el títol i el nom de l’autor o dels autors. Cal dur els treballs en disquet d’ordinador (format PC).

• És desitjable que els escrits vagin acompanyats d’il·lustracions. En aquest cas, és indiferent que es tracti de diapositives o de còpies en paper, siguin en color o en blanc i negre. Si la qualitat del material fotogràfic així ho requereix, la Redacció es reserva el dret de no reproduir-lo o substituir-lo per un altre de més adient.

• Els peus de les il·lustracions hauran de ser presents en un full a part, on també caldrà fer constar el títol i l’autor de l’article, i hauran de dur una numeració que caldrà repetir a les il·lustracions corresponents.

Si aquestes xifres es confirmessin, això voldria dir que el• És preferible que el treball presentat sigui inèdit i estigui circumscrit a l’àmbit montsenyenc.

La Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny i el Consell Redactor emeten les seves opinions per mitjà de l’editorial i no comparteixen necessàriament l’opinió expressada pels autors dels articles.

Caça de bruixes a Gualba1. El document

A l’Arxiu Històric d’Arenys de Mar hi ha dipositada una sèrie de llibres notarials corresponents a la vila de Sant Celoni. Aquest fons documental ens ofereix, de tant en tant, notícies històriques d’interès, tal com resulta, per exemple, d’una acta del Consell General de Gualba que vaig publicar, sumàriament, en una obra meva, fa anys, i que analitzo ara amb més detall 1.

El document fou redactat pel notari Salvador Fexes (volum 337; data de 14 de gener de 1621) i consisteix en un plec doble, escrit per les quatre cares, en estat de conservació mitjanament bo, al qual falta la major part del segon full, raó que explica que alguns aspectes no hagin pogut ser estudiats. Tanmateix, amb el que en resta n’hi ha prou per a configurar el que és essencial. No hi ha dubte sobre la seva autenticitat.

El notari fa constar que, en la data esmentada del 14 de gener de 1621, que era dijous, hom va convocar els caps de família del poble -és a dir, el que s’anomenava la Universitat o Consell General de la parròquia de Sant Vicenç de Gualba- en el cementiri parroquial mitjançant «repicament de campanes». Aquesta reunió fou duta a terme perquè els dos obrers de la parròquia aquell any, Antoni Illa i Pere Pebernat2 havien presentat el magnífic Galderic Presuria, doctor en «quiscun dret» (és a dir, dret civil i dret canònic), jutge, que residia a la vila d’Hostalric, com a representant del senyor natural de Gualba -que no es diu qui és- una súplica, feta el dia anterior, per a tractar del tema que a continuació s’explicava i perquè el jutge esmentat havia autoritzat degudament la celebració de l’assemblea.

És notori, afirma el document, que «se sospita com en la present parròquia hi ha algunes persones impetides (acusades o culpables) de ser bruixes», cosa que és «molt assentada», -és a dir, ben coneguda-, i que cal que aquestes persones siguin «preses i castigades conforme és de dret», a raó «dels grans mals que causen». Tals persones són homes o dones «bruixes i bruixots» i han de ser punides inquirint i triant algun bon «medi» de fer- ho, i així «es rendirà gran benefici i servei a Déu Nostre Senyor», tant com «a tota la gent».

També s’hi especifica de quina manera ha de dur-se a terme la «inquisició» sobre les dites persones, concretant que n’hi haurà prou per a acusar-les amb dos o més testimonis «contestes» (que vagin d’acord). Llavors «les persones bruixes» seran «apressades» (detingudes) i «aposentades» (recloses) per l’autoritat. A tal efecte, a l’assemblea del Consell General se li proposa que s’acordi per votació si es poden nomenar «síndic o síndics» (representants legals de la comunitat) per a realitzar les tasques de persecució corresponents i que s’estableixi un«tall» o impost especial a fi d’afrontar les despeses d’inquisició i l’alimentació dels detinguts mentre estiguin empresonats.

L’acta de la reunió recull les propostes, relaciona els noms de tots els veïns aplegats en consell general i també esmenta els veïns que van votar en contra de la petició. S’hi va establir, per tant, un procediment més o menys democràtic de presa de decisions. L’acord es va obtenir pel que avui anomenaríem majoria absoluta dels reunits: trenta-un vots a favor de perseguir les bruixes i set en contra; de manera que cal suposar que la recerca de possibles inculpats devia realitzar-se efectivament. Si més no, en teoria, ja que no s’ha pogut conèixer com va continuar la pesquisició per falta de documents posteriors. Hi sorgiren, per cert, algunes dificultats. La mateixa convocatòria del Consell General ja es va fer una mica amb peu forçat, tal com resulta de la còpia, també notarial, d’una altra petició, sense data, del mateix protocol notarial adreçada pels obrers al magnífic Puigmarí en la qual suplicaven que es procedís judicialment contra els «que recusen i no volen pagar» el tall o impost, a fi que «se puga passar avant en dita persecució» i que les persones que sien «trobades» culpables siguin «punides conforme és de raó i de justícia». La data d’aquesta súplica és el 12 dels mateixos mes i any, i, en conseqüència,anterior al Consell General que s’ha esmentat abans.

1 Xavier Renau, Història dels Renau, Barcelona, 1974; p.127-128.

2 Obrer equivalia a «administrador temporal dels béns parroquials» i, en certa manera, a representant dels feligresos.

La Sitja del Llop14

Assistents al Consell General

Noms Professió o ofici Vota

Antoni Illa

Pere Pebernat

Obrer de la parròquia

Obrer de la parròquia

A favor

A favorBernet BerengueraAntoni Prat

PagèsPagès

A favorA favor

Antoni PlansJoan Campeny

PagèsPagès

A favorA favor

Segimon PlaJaume Prat

Masover de la casa d’en PuigPagès

A favorEn contra

Joan Viader de Clos de ViBernat Figueres

PagèsArrendador del mas Figueres

En contraA favor

Antoni TeixidorAntoni Roig

Arrendador de la casa d’en Renau del PontPagès

A favorEn contra

Antoni LlunellMontserrat Albanell

PagèsPagès

A favorA favor

Bernat FexesAntoni Pasqual

PagèsPagès

A favorA favor

Antoni MolarSegimon Masferrer

PagèsPagès

A favorEn contra

Joan PauAntoni Busquets

PagèsPagès

A favorA favor

Bernat PlaJoan Serrat

PagèsBracer

A favorA favor

Antoni DanielJoan Mons

HostalerBracer

A favorEn contra

Francesc PareraJoan Sura

SabaterFerrer

A favorA favor

Antoni GurriJoan Romau

BracerBracer, habitant en casa d’en Masferrer de les Caselles

A favorA favor

Joan BarauPere Renau

SastreBracer

A favorEn contra

Pere Pau VilaBernat Recort

BracerTeixidor de lli

A favorA favor

Jaume AlbanellAndreu Torra

BracerBracer

A favorA favor

Joan CampenySebastià Merla

BracerBracer

A favorEn contra

Francesc AlbanellAntoni Penya

BracerPagès

A favorA favor

La Sitja del Llop15

2. Valoració d’aquesta escriptura

M’inclinaria a creure que, de primer, els dos obrers de la parròquia de Gualba van demanar que es fes inquisició de bruixes i bruixots directament al senyor jurisdiccional i que aquest hi accedí de seguida, però que, en el tràmit, hi va haver alguna oposició entre els veïns i que fou llavors quan es convocà el consell general del dia 14. Com que aquest va confirmar la proposta dels obrers, es devien nomenar síndics i es va engegar la investigació. Dels resultats posteriors, com he dit, no se’n sap res més per manca de documents.

La caça de bruixes de Gualba s’inscriu en un marc més ampli: el malestar social i econòmic que existia a Catalunya durant el primer terç del segle XVII: un país empobrit, carregat de taxes i contribucions, sense horitzons polítics ni codis de comportament segurs, sotraguejat per la Reforma i per una dura Contrareforma de l’Església catòlica, tan sostinguda per la monarquia espanyola. La bruixeria, altrament, era considerada delicte i castigada a tot arreu. Les penes podien arribar a la mort.

Finalment, destacaria que la inquisició va ser promoguda pels obrers de la parròquia, és a dir, per l’autoritat eclesiàstica, i no pas pel batlle o l’autoritat civil –que només la va ratificar més tard. Això pot donar entenent que la jerarquia estava preocupada pels costums que, segons ella, vulneraven la recta doctrina; costums que, d’altra banda, moltes vegades no eren sinó mètodes més o menys casolans que empraven alguns remeiers o remeieres per a guarir malalties de les persones o dels animals, en general mitjançant paraules màgiques i aplicació d’herbes ialguns altres productes vegetals. Quan la «legalitat» dels poderosos és qüestionada, solen passar coses així.

Ara farà un any

Xavier Renau

El mes d’octubre de 2005 la Coordinadora per la Salvaguarda del Montseny lliurava al director general del Medi Natural (Departament de Medi Ambient i Habitatge) l’escrit que adjuntem a continuació, en el qual es demanava una sèrie d’aclariments sobre la mort d’un cérvol, en un indret de Riells i Viabrea, a càrrec d’ agents rurals de la Generalitat de Catalunya.

La resposta, que ens arribà un mes després, no podia ser menys encoratjadora. El director general, el senyor Sr. Ramon Luque, s’hi limitava a reproduir un informe elaborat per l’inspector en cap del cos d’agents rurals, els quals, malgrat reconèixer que es tractava d’un animal semidomèstic, no van tenir cap problema a abatre’l ràpidament. El tema es resolgué de manera tan sumària, sempre segons aquest informe, perquè l’animal representava un «perill per a les persones», fet pel qual, i valorant «sobre qualsevol altre factor la seguretat de les persones», es va procedir a disparar-li.

Segons aquest mateix informe, s’hi desestimà la utilització de dards anestèsics, atès que el cérvol podia trigar a caure de quinze a vint minuts, interval en el qual l’animal hauria pogut «recórrer més de 15 km», i posar en perill carreteres i autopistes properes!.

D’acord amb el que es desprèn de l’informe en qüestió, els cérvols «espècie cinegètica molt comuna» ha proliferat de manera espectacular en les darreres dècades en unes altres comarques, però «és evident que l’entorn natural de la Selva no és l’adequat per a la proliferació d’aquesta espècie».

Per cloure l’infaust informe, ens regala una perla digna dels millors sistemes autocràtics: tot admetent que el cos disposa d’armes anestèsiques en unes altres demarcacions, assegura que les intervencions amb aquest tipus d’armes «requereixen personal altament especialitzat» i que «no pot estar a l’abast de qualsevol agent rural». Si hem de fer cas d’aquesta informació, sí que deu estar a l’abast de qualsevol agent un permís per a disposar d’armes de foc i utilitzar-les de manera tan contundent.

Aquest cop deixarem que els mateixos lectors en treguin les conclusions oportunes.

La redacció

La Sitja del Llop16

Sr. Ramon Luque i PorrinoDirector GeneralDIRECCIÓ GENERAL DEL MEDI NATURALc/ Dr. Roux, 8008017 - BARCELONA

Benvolgut Sr. Luque,

Ens adrecem a aquesta Direcció General com a coordinadora que és de les actuacions de vigilància, control i inspecció del medi natural per fer-los coneixedors d’uns fets luctuosos esdevinguts el proppassat 23 de setembre de 2005 en el terme municipal de Riells i Viabrea (comarca de la Selva).

EXPOSICIÓ DE FETS:

Divendres dia 23 de setembre, pels volts de les 11 h del matí, es va detectar un cérvol mascle pasturant en uns camps del municipi de Riells i Viabrea, situats entre l’estació de tren d’aquest municipi i la població de Breda.

La policia local del municipi de Breda va acudir a la zona per assistir l’agent de Riells i Viabrea, que no sabia com actuar davant la presència d’un animal d’aquestes característiques, si bé s’ha d’admetre que és un fet inusual a la contrada. Sembla que també es va sol·licitar col·laboració a la Societat de Caçadors de Riells i Viabrea. Cap a les 14,30 h els agents de Riells decideixen comunicar el fet al Cos d’Agents Rurals.

La central de Girona del CAR ho va comunicar a l’Oficina dels Agents Rurals de la comarca de la Selva, i els va dir que per la zona del prat de cal Rei al matí i al migdia s’hi havia vist un cérvol. Una patrulla de dos agents rurals es va presentar a la zona pels volts de les 15,15 h. Un cop allà van comprovar, a partir de les fotografies fetes per l’agent de la policia local de Breda, que efectivament es tractava d’un cérvol mascle. A més, per la descripció de comportament que els van fer (perquè en aquells moments el cérvol no era visible) els agents van deduir que es tractava d’un exemplar criat en captivitat que s’havia escapat.

Els agents rurals van consultar el seu superior què havien de fer davant de la presència del cérvol. Reben ordres de sacrificar l’animal (per evitar un possible accident de trànsit, ferroviari o de qualsevol altra mena). A les 17,45 h s’inicia l’operació de captura de l’animal, que és abatut per dos trets dels agents rurals, a les 18,40 h, pels volts de can Pijaume.

Un cop mort el cérvol, es va comprovar que, efectivament, duia una placa identificativa a l’orella esquerra, amb el número095. El cap fou separat del cos i se’l van quedar els agents rurals; el cos el van donar a la Colla del Senglar de Riells i Viabrea, en presència del seu president i de l’alcalde de Riells i Viabrea.

Davant dels fets exposats, volem PRESENTAR un seguit de QÜESTIONS:

- Per què en rebre la trucada a la central de Girona no es preveu l’actuació i es localitza l’arma sedant de què disposa el CAR per fer-ne ús? (De temps n’hi va haver de sobres, ja que el cérvol va estar tot el dia movent-se dins d’una àrea força definida).

- Quan en la llei 17/2003, del Cos d’Agent Rurals, es parla de funcions del CAR i se’ls encomana la protecció dels animals, a què es refereix exactament (si quan apareix un exemplar pacífic de cérvol l’única cosa que se’ls acut és eliminar-lo per evitar problemes)?

- En la mateixa llei també se’ls atribueix una funció d’informació i assessorament als ciutadans i de conscienciació: quina lectura en pot treure un ciutadà qualsevol a partir d’una actuació tan cruel i expeditiva? (Arahi haurà veïns que s’ho pensaran dos cops abans de trucar El cèrvol pasturant en el terme municipal de Riells i Viabrea

La Sitja del Llop17

als agents rurals si troben algun animal amb problemes.) I un caçador com interpretarà que ell no pugui matar el cérvol, però que, si en canvi, ho fa un agent rural, no hi ha cap problema, i a més se li’n donarà el cos perquè se’l mengi?

- L’hipotètic fet d’un accident de trànsit, ferroviari, etc., avala aquesta manera de fer? Si és així, caldrà eliminar gaires més animals del territori, ja no sols els senglars?

- Si, segons diu l’acta dels agents rurals, es dedueix que era un animal escapat i que estava en captivitat, -per tant, interpretem que tenia un comportament més aviat tranquil-, per què no s’intenta capturar-lo viu i retornar-lo al propietari? (Si posteriorment cal sancionar aquest propietari, ja es farà.)

- Si l’animal hagués resultat fruit d’una reintroducció, com s’hauria actuat? Els agents rurals estan al cas de les reintroduccions?

A més, hem de pensar que, si es fan reintroduccions, els animals han de limitar els seus moviments exclusivament als espais naturals de protecció especial? No serà possible que algun dia tornin a les zones d’on els hem eliminat?

- Arran dels mateixos fets, totes les unitats d’agents rurals haurien tingut el mateix comportament? És a dir, queda supeditada la resposta que tindran a causa d’aquest tipus de fets a la manera de fer i pensar dels agents que ens toquin per comarca? No se’n dedueix una manca de reglamentació sobre aquesta qüestió? Caldria unificar criteris i que a tot Catalunya tots els agents tinguessin ben clar que és el prioritari de la sevafeina: no sols resoldre problemes, sinó fer-ho respectant la natura. Per les nostres informacions creiem que no és així i, mentre que hi ha una majoria d’agents que veuen malament aquesta manera de fer, sembla que hi ha un sector que ho troba correcte i d’allò més normal.

- Si realment es tracta de manca de mitjans, i només es disposa d’una arma sedant, no seria convenient incrementar la inversió per a aquest tipus d’armes? (bé que hi ha hagut pressupost per a comprar-ne de les altres). Tot i això, des de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny ens hem informat que hi ha centres de protecció d’animals de la comarca mateixa de la Selva que disposen d’aquest tipus d’armes, i que en més d’una ocasió les han cedides sensecap problema a unitats d’agents rurals del Gironès per aactuacions similars. Veiem, doncs, una gran manca d’interès d’aquests agents en concret per fer bé la seva feina.

El cèrvol després de ser abatut per dos trets(l’hora de la fotografia és 1h més; en realitat són les 18:49h)

En vista dels esdeveniments, considerem més que comprensible la nostra perplexitat, i sobretot la dels ciutadans de la zona, que es van assabentar dels fets i en van assabentar la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny, indignats i dolguts per una actuació que fins llavors no s’haurien imaginat que pogués passar.

És per tot el que hem exposat que DEMANEM:

- Que s’aclareixin els fets i s’actuï en conseqüència bo i demanant responsabilitats a qui calgui.

- Que se’ns doni resposta als dubtes que plantegem en aquesta queixa.

- Però demanem, sobretot, que es prenguin les mesures que calguin per tal que aquestes maneres de procedir siguin eradicades d’un col·lectiu, el del Cos d’Agents Rurals, que cada cop esdevindrà més necessari perquè les lleis i les normes de protecció del nostre entorn sigui realment efectives.

Agraint-los l’atenció i la col·laboració per endavant, restem esperant resposta.

Atentament,Carles Lumeras i MedranoPresident de la Coordinadora per a la Salvaguarda del MontsenySant Celoni, 15 d’octubre de 2005

La Sitja del Llop18

Noticiari de campBaldellia ranunculoides (L.) Parl.

En un número anterior d’aquesta revista publicàvem la troballa esperançadora de Baldellia ranunculoides en un vall naturalitzat de la via del tren, permanentment negat, a Sant Joan Sanata (Llinars del Vallès). Intervencions de

manteniment de la via, però, han alterat l’hàbitat i han fet desaparèixer aquesta alismatàcia, que també ha patit la fi d’en Becaina al delta de la Tordera.

Cèsar Gutiérrez i Perearnau

Brassica montana Pourr.

(= Brassica oleracea L. subsp. robertiana (Gay) Bonnier et Layens)

Crucífera que es fa en roques i terraprims, probable antecessora salvatge de la col domèstica. A banda del litoral de les comarques gironines, es fa en un punt del Montnegre, al vessant de marina, però del Montseny no n’era pas coneguda, tot i que la saviesa popular ja n’assenyalava la presència: una de les dues localitats d’on ha estat trobada és coneguda com l’esquei de les Cols. En aquest esquei és on la població és més ben constituïda, amb, àdhuc,centenars de peus.

Àrea de distribució del tàxon: Brassica oleracea L. subsp. robertiana(Gay) Bonnier et Layens (1)

Vall de Gualba

-Entre can Prat i la riera de Gualba. DG 52. 550 m. s.m.

-Esquei de les Cols. DG 52. 830 m. s.m.

Exemplar de Brassica montana en flor i fruit

L’esquei de les Cols, hàbitat de la planta

La Sitja del Llop19

Moisès Guardiola i Bufí - Cèsar Gutiérrez i Perearnau

La Sitja del Llop19

Leersia oryzoides (L.) Swartz

Planta herbàcia pròpia de mollerics i d’ambients aiguamollosos, molt rara a Catalunya.

Ha estat trobada a Breda, als horts d’en Mingo, bo i formant un petit rodal en una zona entollada per aigües excedents del rec.

Àrea de distribució del tàxon: Leersia oryzoidrd (L.) Swartz (1)

Poblament monoespecífic de Leersia oryzoides a Breda

La localitat més propera de la qual ha estat citada és l’antic estany de Sils; és, doncs, una novetat florística per a la flora del Montseny.

DG 62. 180 m s.m.

Cèsar Gutiérrez i Perearnau

Rhamnus frangula L.

Arbust eurosiberià present al nord-est de Catalunya. Del Montseny, però, situat excessivament al sud de la seva àrea de distribució, no havia estat citat per cap dels botànics que hi ha treballat.

Ja gairebé al defora d’aquest massís i a tocar d’Osona, n’hem trobat un parell de peus en una bardissa del bosc de ribera de la riera de Sant Julià de Vilatorta.

DG 43. 640 m s.m.

Andreu Salvat i SaladrigasCèsar Gutiérrez i Perearnau

Àrea de distribució del tàxon: Rhamnus frangula L. (1)

(1) Fonts cartogràfiques:http://biodive r .bio.ub.es/biocat/homepage.html

La Sitja del Llop20

El temps a Gualba (juliol de 2005 - juny de 2006)

T emperatures mitjanes: Cal destacar les temperatures elevades que corresponen als mesos de juliol, agost i setembre del 2005. El mateix succeeix el maig i el juny del 2006. Això confirma la tendència a un cert escalfa- ment estival i la resistència a una davallada de les màximes a la primera part de la tardor.

Precipitacions: Aquí podem parlar d’una clara anormalitat en el ritme per al període que s’analitza: dos moments de pluviometria elevada (setembre de 2005 i gener de 2006). Durant el període de juny de 2005 a desembre de2005, les precipitacions restants són aproximadament normals. No passa el mateix de febrer a juny de 2006, enquè la mancança gairebé absoluta de precipitacions té tendència a fer-se endèmica, malgrat que, en conjunt, l’aigua recollida durant el període (dotze mesos) és de 857,7 litres, és a dir, l’adient a la zona.

Temperatures mitjanes a Gualba (juliol de 2005 a juny de 2006)

Precipitacions totals a Gualba(juliol de 2005 a juny de 2006)

Temperatures mitjanes a Gualba(juliol de 2005 a juny de 2006)

Estació «Joan Ragué» de Gualba.

Dades facilitades per Jaume Salichs Sanitjas

La Sitja del Llop21

Comentaris per Xavier Renau