BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí. Contes col·laboratius Sant Jordi 2012 - 2013

INICI: CRP Baix Llobregat 5

NUS: 3r B de l’escola Pau Casals, tutora: Pilar Moral

DESENLLAÇ: 3r A de l’escola S.Francesc d’Assís, tutora: Mª Luisa Lajusticia

Em dic Maria i la rentadora de casa meva és boja.

Segurament no em creureu, potser us penseu que és impossible. Clar! perquè us sembla que les rentadores són unes

màquines que s’estan quietes allà on les deixen i que només fan allò que els manen.

Doncs aneu molt equivocats.

Perquè totes les rentadores del món mengen mitjons. Això ho sap

tothom.

A casa meva l’encarregat de les relacions amb la rentadora és el

meu pare, que la posa en marxa una o dues vegades a la setmana,

tot depèn de si el cistell de la roba bruta ja s’assembla més una

muntanya.

El meu pare primer li posa la roba a dins, després li posa sabó i,

finalment, toca uns botons que són les ordres que la rentadora ha

d’obeir: per exemple, has de rentar amb aigua calenta, o bé has de

centrifugar, que vol dir donar voltes molt de pressa per a assecar la

roba. Ho diu el diccionari, el meu germà ho ha buscat.

Quan la rentadora acaba de treballar el meu pare estén la roba a

les cordes i l’enganxa amb unes agulles perquè no marxi volant. I

moltes moltes moltes vegades falta un mitjó.

És evident que se’ls empassa la rentadora! No cal ser detectiu per

saber-ho.

La meva mare és l’encarregada de plegar i planxar la roba. I també

de desar-la dins els armaris. Perquè a casa nostra treballem en

equip, com diu sempre el meu pare quan renya el meu germà

perquè no vol parar la taula.

Doncs, la meva mare va decidir un dia que feia patxoca portar els mitjons desparellats. Perquè si desapareix un mitjó de

color vermell, què fas amb l’altre que et queda? Llençar-lo? Ni parlar-ne!

- Maria, te’n poses un de blau i un de vermell -em va dir la meva mare- i als teus companys de classe els dius que està de

moda.

El primer dia vaig passar molta vergonya quan tothom em mirava al pati. Ara m’he acostumat i m’agrada i tot: no és tan

avorrit com portar els dos mitjons exactament iguals, oi?

I al meu pare li ha passat el mateix. Va protestar molt un dia quan va veure que hauria de sortir de casa amb un mitjó de

ratlles i un altre de llis, però a la seva feina tothom va riure tant quan ho van descobrir que, encara ara, se’n recorda i se’n

riu.

Fins la setmana passada la nostra rentadora es comportava com totes. O és que la vostra rentadora no es menja un mitjó

de tant en tant?

Però vet aquí que dimarts tot va canviar.

I ara estem sorpresos, i astorats, des que vam descobrir el que s’havia menjat.

Encara que sembli estrany i raríssim els texans blaus de

la mare van sortir sense el camal dret, no hi havia cap

estrip, tot estava ben descosit, i la camisa vermella del

meu germà que té els botons negres va sortir amb la

màniga esquerra descosida i sense la butxaca. Això ja

era massa, alguna cosa s’havia de fer. Semblava cosa

de bruixeria i a casa no som bruixots.

El pare de tant en tant, mira el filtre de la rentadora.

Dimarts el va obrir amb molta cura i va trobar moltíssims,

moltíssims fils.

Estaven tots entortolligats, eren de coloraines, però

destacava el blau. Va començar a estirar-los i no

s’acabaven mai. Va agafar les tisores i va tallar els fils,

estirava, tallava i no s’acabava. Tallava i estirava un altre

cop semblava que un dels fils estava encallat, no hi

havia manera de treure’l i aquest encallava els altres.

La mare, tota decidida, va trucar al servei tècnic.

Al cap d’una hora i mitja va arribar el tècnic. Va estirar els fils del filtre i van sortir tots de cop, sense cap dificultat.

El pare es va quedar parat, ell no havia pogut.

Quan el noi del servei tècnic va marxar vam fer el mateix de cada dia, els deures de l’escola, la dutxa, parar taula, sopar,

recollir i i anar a dormir...

L’endemà al migdia quan va arribar el pare de la feina, va posar una altra rentadora i quan va treure la roba, tota la

bugada estava sencera, no hi havia res descosit.

La mare més tard va engegar la planxa i quan va agafar la

roba, va començar a queixar-se: -Aquí hi falta un botó, els

pantalons negres del nen tenen una butxaca vermella, els

botons metàl·lics estan rovellats!...

Quan el pare va arribar del supermercat, la mare li va dir:

-He mirat una oferta que han deixat a la bústia i saps què?

canviem la rentadora, això ja no ho podem aguantar més! La

canviem i llestos!

El pare va estar d’acord a la primera, perquè s’havia quedat bocabadat quan el noi del servei tècnic havia tret els fils sense

dificultat i en canvi ell no havia pogut fer-ho.

Mentre els pares estaven decidint si una rentadora o una altra... la rentadora es va engegar sola.

Això ja és massa! - van dir els pares a la vegada.

La rentadora va començar a donar voltes i més voltes i quan va acabar hi havia el camal dels pantalons, la màniga

descosida, un fil blau, un de vermell i una agulla de cosir mentre s’escoltava una veu gruixuda, forta, greu, enfadada que

deia...

“Voleu fer el favor d’escoltar per una vegada! És que

encara no us heu adonat quin és el problema? Sabeu

per què es perd un camal dels texans o desapareix

una butxaca? Perquè el meu tambor gira massa ràpid.

Vosaltres solament penseu en ficar-me roba i més

roba, i un dia darrere d’altre, però jo rento a tanta

velocitat que la vostra roba surt volant i desapareix.

Crec que ha arribat el moment de que fem un tracte:

aquí teniu fil i agulla perquè pugueu arreglar les

vostres peces de roba, després caldrà trucar un tècnic que controli les meves

revolucions i així tornaré a ser la rentadora més curosa del món amb la vostra roba.”

I dit i fet, així ho vàrem fer. A partir d’aquell moment la rentadora va funcionar d’allò

més bé i no va ser necessari comprar-ne una de nova.