La ràdio , una finestr a al món(2a. part)

Tot i incidint també en l'ecologia, al món de laràdio també se n'han adonat que poder establiruna comunicació utilitzant equips força sofisti-cats i amb potències ben grans ja no té l'alicientd'abans. Qualsevol carregat de diners ho pot feri, al cap i a la fi, muntar-se un mateix els equipsforma part, també, de l'afició.

La gran profusió que hi ha de materialselectrònics a la venda i la seva facilitat d'obtencióha permès que surtin a l'aire una munió deradioaficíonats i s'han creat una gran quantitat declubs l'objectiu dels quals és fer els comunicatsutilitzant equips muntats per ells mateixos i d'unapotència el més petita possible. Així ha aparegutla modalitat que se'n diu QRP, que vol dir, senzi-llament, transmissió amb baixa potència.

Els equips són molt petits, n'hi ha que caben a labutxaca, estan alimentats amb piles i treuenmenys de 5 watts de potència (pensem que unabombeta de les que fan llum a casa té de 60 a 100

surten de casa, s'emporten els seusequips QRP al camp o a la muntanya. Allíinstal·len les antenes que potser no podien tenira casa seva per falta d'espai; els equips trans-missors s'alimenten de les bateries dels cotxes,piles o plaques solars, que de tot hi ha, i des dellloc on estan segurs que poden fer més contac-tes que mai, en l'estar allunyats dels sorolls de laciutat, estar situats en muntanyes ben altes o a lavora del mar on es transmeten les ones de formaestupenda.

La ràdio també permet la realització de concur-sos. Se'n fan de tots els tipus i al llarg de tot l'any ia tots els llocs del món per qualsevol motiu,festes majors, celebracions, etc. La finalitatsempre sol ser la de comunicar amb el nombremés gran d'estacions possible, guanyant-se elspunts en base a la dificultat del contacte, ladistància i altres factors que determinen elsorganitzadors del concurs.

S'organitzen, també, dies de ràdio, en els qualses reuneixen els radioaficionats d'una zona o un

club o els que hagin quedatper trobar-se i fer una sortidaal camp, també amb tots elsequips i les families i passarunes hores fent comunicatsamb tot el món. Gairebés'acaba sempre amb unacostellada pera satisfacció detothom.

watts). Amb això s'han arribat a fer comunicatsper tot el món, on Australia i Nova Zelanda sónels llocs més allunyats possibles per a nosaltres.La satisfacció que s'obté amb aquesta modalitatés indescriptible, segons afirmen els propisafectats. Poder establir una comunicació ambuna altra persona allunyada a milers de quilòme-tres de nosaltres amb un aparell que ha sortit deles nostres mans i amb una potència irrisòria faque sigui ben veritat el que diuen.

El QRP s'enllaça amb un esport força arrelat aCatalunya com és l'excursionisme. Hi ha moltsradioaficionats que, els caps de setmana quan

Els qui la practiquen conside-ren que és una activitat moltcompleta i com n'hi hapoques; s'aprèn una tècnicaque implica moltes branques,com electricitat, física, meteo-rologia, astronàutica; es fanamics per tot el món, s'afavo-reix la coneixença i la solidari-tat entre els pobles més

diversos; es pot fer esport de muntanya o es potfer gastronomia per acabar bé un dia ple decomunicats radioelèctrics.

Lluís Terres i SaltóEnginyer tècnic de telecomunicació

*>oo ]

**\G\

Q^f^-\ß

oi

Vt

n.

76^(&t=d

'S<0

loo

(or*|oo

~so

Crec, crec , crec , la músic a del paPassant pel carrer Major del nostrepoble, més concretament en el número

37, podem visitar, encara avui, el forn decal Baró, que fa més de 100 anys que es vaconstruir. Les persones grans encara recordemcom es feia el pa en aquest forn. Més de la meitatde les cases es feien el pa a casa. Prèviamenthavien anat al molí a moldre el blat i a fer farina,després a casa la passaven per un sedàs, perseparar el segó, perquè la farina fos més blanca iel pa més fi. El segó es destinava a l'alimentacióde l'aviram i d'altres animals domèstics.Amb la farina es feia la pasta, que es deixavafermentar unes hores. Quan estava a punt esportava al forn amb unes panistres de vímet o decanyes. Al forn s'acabava de donar forma al pa oa les coques, després es posava a coure al forn,amb el caliu de la llenya de romaní, de timó id'argelagues, que li donaven un sabor especial.Una vegada cuit el pa, cada usuari s'emportavala seva part cap a casa, havent hagut de donaruna quantitat de pa, com a lloguer del forn. Quanes passava pel davant del forn se sentia un olorcaracterístic produït per l'aroma de la llenyaemprada i per l'aroma del pa cuit.

4MamELS PRINCIPIS DE LACERÀMICA

Quan els homes van aprendre a cultivar lesplantes que abans collien en estat salvatge i adomesticar els animals en lloc de seguir elsramats, va canviar profundament la seva manerade viure. Van sorgir comunitats sedentàries, alcostat dels conreus, amb cases sòlides. Lapoblació va augmentar ràpidament. Al Neolític, jano calia desplaçar-se, com els grups nòmadesdel Paleolític, amb animals buscant pasturesnoves cada temporada, perquè podien plantarllavors de farratge i així només havien de traslla-dar-se una vegada cada quatre o cinc anys, quans'esgotava el sòl.Com que les fonts d'alimentació eren mésfecundes i segures, aquestes comunitats, adiferència de les nòmades, ja podien dedicarmolt temps a altres tipus de tasques, com ara laceràmica, el teixit, la decoració de les cases i delsatuells. Els morts eren enterrats dins la casa o alvoltant. D'aquesta manera, l'espai ocupat anavaesdevenint la terra dels avantpassats. De boncomençament, la propietat i l'explotació de la

Una vegada a casa el pa es posava en unespaneres al rebost i durava aproximadamentquinze o vint dies. Durant aquest temps, natural-ment, el pa s'assecava, i la gent gran, com queno tenien la boca gaire bé, per trencar el pal'havien de posar al branquill o barrament de laporta i, en apretar-lo, feia un soroll característic,una mena de música que feia "crec, crec, crec".Aquest soroll es coneixia amb el nom de la"música del pa". El pa era tan sec que les perso-nes grans se l'havien de menjar fent-se sopesacompanyades amb un tros d'arengada o debotifarra, i que bo i que saborós era aquell pa!Avui, la gent s'ha acostumat a menjar el pa tou,fet al dia, i no és estrany trobar bosses de pallençades als contenidors o pels carrers. Jo empregunto, per què ens queixem? No serà queestem massa tips? o que l'euro ens ha fet canviarels costums?

Ramon Gatius Serés

terra eren col·lectives, però la vida permanentdels grups familiars en cases separades dinsdels poblat va afavorir l'enfortiment dels vinclesde parentiu i el paper de cada família dins de lacomunitat: cada casa tindrà els seus atuells, esfarà els seus vestits, la ceràmica i les eines.

Observem que no hi havia individus especialit-zats a fer ceràmica, sinó que era una activitatmés de la vida quotidiana d'una casa.

Entre els anys 5000 i 4000 aC, a Catalunya es vaproduir un canvi en la manera de viure, queanomenem Neolític. En una primera fase, elshomes vivien en coves, des del Pirineu fins a lescomarques meridionals del País Valencià. Feiena mà les olles de ceràmica amb decoraciósimètrica marcada sobre el fang tendre ambpunxons, amb els dits o amb la vora d'unapetxina; per això els prehistoriadors parlen, engeneral, de ceràmica cardial. A Catalunya,aquesta ceràmica s'anomena ceràmica montse-

Dues menes d'elaboració: a base de xurros enganxats un damunt de l'altre i buidant la peça.

rratina, pel fet que les primeres peces forentrobades a la cova Gran i a la cova Freda deCollbató, a Montserrat.

La segona fase neolítica, que rep el nom decultura dels sepulcres de fossa, comença pelsvolts de l'any 3000 aC. És en aquesta èpocaquan els homes abandonen les coves i s'esta-bleixen en poblats. El que es coneix millor són elsenterraments. Juntament amb els morts, ente-rraven alguns objectes, com ara peces deceràmica: vasos carenáis sense decoració iescudelles quadrades.

En l'època megalítica, pel que fa a la ceràmica,trobem peces que tenien forma de campana ique, per aquest motiu , anomenem campanifor-mes. Són peces de ceràmica que presenten unadecoració geomètrica incisa o estampada abansde la cocció. Inicialment, aquesta decoracióapareix sobre tres formes de terrissa: la cassolaper preparar aliments, el got per beure (el vascampaniforme pròpiament dit) i una escudella oplat hemisfèric.

Les decoracions d'aquestes terrisses pertanyena dues grans famílies: unes són decorades ambpuntejat o amb cordes i les altres amb unadecoració incìsa geomètrica. Es daten cap a lameitat del tercer mil·lenni. Les tres formes quehem descrit (cassola, got i escudella) podrienconstituir l'equipatge d'un pastor nòmada ques'ha de valer per si mateix.

A l'edat del bronze, es produeix un fenomen nou:l'enterrament en camps d'urnes. Els difunts erencremats i les seves cendres eren dipositades enunes urnes de fang amb tapadora, sobre la qualposaven objectes personals i olletes ambqueviures, que eren soterrats entre pedres. Lesurnes apareixen sempre cobertes amb unatapadora també de ceràmica o amb una llosetade pedra. Són decorades amb tècniques moltvariades, incises, estampades o amb acanalais i,fins i tot, amb temes pintats en vermell.

Ana Maraña í Montse Falguera

Urna funerària

0>

oo l

^<y\Hf»0\

o*:

£2)brVt

Vas campaniforme amb decoració incisa

Camps electromagnètic s

'¿j=^{&'S<0

loo

/^1

(G

foo

-so

Els camps electromagnètics sóndolents?

Des de fa un temps que tenim al damunt lavirulenta pol·lèmica sobre la influència que lesantenes de telefonia mòbil, i en general de totsistema de generació de camps electromagn-ètics, poden tenir en la salut de les persones i nosembla que es vagi a aturar pròximament, ni perobsolescencia de la "moda" ni per l'apariciód'arguments resolutius contundents.Tot i que s'han fet exhaustius estudis sobre lapossible influència de les emissions radioelèctri-ques i els camps electromagnètics en les perso-nes i els animals, no s'ha aconseguit trobar resconcloent, ni en un sentit ni en un altre. La qualcosa no vol dir que no hi hagi cap efecte, sinó queaquest no s'ha trobat encara, ni a curt termini ni allarg termini.

Tant la Generalitat com el govern central i la UnióEuropea han publicat sengles reglamentacionsper a apaivagar els temors i les pors que hansorgit en la població per aquesta problemàtica,totes elles encaminades a fixar uns límits en lesradiacions, tot i no tenir constància dels efectesd'aquestes sobre el cos humà.És ben possible que tant el Decret 148/2001 deiaGeneralitat i el Real Decreto 1066/2001 delMinisterio de la Presidència no vagin a resoldreres, ja que l'únic que plantegen són unes disposi-cions sobre límits màxims d'exposició delpersonal a les radiacions de les antenes, i no esfixa en cap cas en si les radiacions són inòcues ofrancament malignes, ni si els límits proposatssón realment segurs per a garantir la salut o no.

Per altra banda, ja poden sortir lleis reguladoresque, si una persona té una antena ben visibledavant de la seva finestra i li fa l'efecte que és lacausant de les seves migranyes, malts de cap oaltres malalties, no hi tenim res a fer, ni fins i tot adir, si hem de respectar la seva llibertat depensament. No hi valdrà res el fet que li presentintots els certificats i mesures del món si s'haentestat en la seva ¡dea que el motiu dels seusmals és l'antena. Tan sols es pot fer una labor depedagogia i informació sobre el que hi ha i el queno hi ha.

Per començar caldria veure si, malgrat tot, espodrien evitar les antenes i aquí hi podem trobardues solucions.

La més òbvia és l'eliminació física de les ante-nes. Això es pot fer de dues maneres, a banda del'eliminació del servei de telefonia mòbil que, per

ara, no sembla gaire viable:

1. Concentració de tots els punts repetidors, és adir, antenes, en un lloc allunyat dels centres depoblació. És la clàssica sortida que tant val per aantenes com per a presons, abocadors, etc.Ningú no vol renunciar als serveis, però tothomdesitja que els possibles inconvenients es trobinben lluny.

Tècnicament és possible, però això té un cost pera tothom. Les radiacions electromagnètiques,així com qualsevol altra radiació, s'atenuen en laseva potència a mesura que es van allunyant enl'espai, però no d'una forma que podríem pensarlinial, sinó que ho fan de forma quadràtica. És adir, si a una distància determinada observem unadeterminada potència, al doble d'aquestadistància no ens en trobarem la meitat, sinóquatre vegades menys. Al doble més dedistància, la potència haurà disminuït a unasetzena part, i aixíanarfent.I això què significa? Doncs que per aconseguir elmateix efecte de què gaudim ara (cobertura pertot arreu del nostre telèfon) haurem d'instal·laruns centres repetidors de, fins i tot, kilowats depotència, quan, actualment, amb un seguit derepetidors escampats per la geografia urbanaamb potències de 10 o 20 watts n'hi ha prou i lasuma de totes les seves potències està ben llunyd'arribar als kilowats esmentats anteriorment.

Aquells kilowats han de sortir d'alguna central degeneració d'energia i això són diners i probable-ment un altre tipus de contaminació. Els trans-missors petits poden ser alimentants ambplaques solars.

Per altra banda, l'efecte és recíproc. Si des delcentre repetidor s'han d'augmentaries potènciesper poder arribar amb bona cobertura als mòbils,els telèfons mòbils també haurien d'aumentar laseva potència per poder arribar al repetidor iaquesta potència sí que la tenim just davant delcap.

2. Actuaren sentit contrari, escampant per tota lageografia urbana tot un seguit de micro-repetidors.

Ep! Què vol dir això? Més antenes? De fet sí,però dissimulades i no per enganyar la gent(podríem pensar allò de "ojos que no ven") sinóper millorar el servei, disminuir la densitat depotència, el consum total i els denunciats efectesperniciosos sobre la salut.

Un microrepetidor a cada cantonada de carrer i nitan sols al terrat de cap edifici, sinó a les façanes,amb una potència que podria ser una fracció deles que ara s'utilitzen. Amb unes antenes direc-cionais que envïin tot el flux de potència cap alcarrer, es podria aconseguir que els habitatgeses lliuressin de la major part del flux de lesradiacions.Al cap i a la fi, si hi ha alguna cosa que pot fer malés la potència de les radiacions i d'aquestamanera es disminueix la potència total radiada acosta de repercutir sobre més persones els seusefectes, però que, com s'ha dit abans, aquests esredueixen de forma quadràtica en tots els seuscasos.Hi ha una tercera via que, fins i tot, pot donar peual sorgiment d'un nou tipus d'indústries i creacióde llocs de treball. Es tracta del blindatge delshabitatges amb el que, ja fa molts anys, es coneixcom a GÀBIA DE FARADAY. Efectivament,aquest científic anglès del segle XIX va demos-trar que dins d'un recinte tancat per planxes omalles metàl·liques, no es rep cap influènciaelèctrica de l'exterior.Senzillament amb folrar les parets dels habitat-ges amb una fina capa de malla metàl·lica,connectada a terra, n'hi hauria prou per a evitarqualsevol influència de les radiacions.

Això ja es dóna actualment amb els entramatsmetàl·lics de forjats dels edificis. De fet totaradiació que atravessa una paret, unes colum-nes, unes finestres, es veu atenuada en la sevapotència; més encara si hi ha estructuresmetàl·liques pel bell mig.

És ben curiosa aquesta animadversióque els humans tenim gairebé sempreenvers els avenços tecnològics que, mésque tenir ocupats a enginyers i metges,hauria de ser un motiu d'estudi per asociòlegs. Si més no per a esbrinar comsorgeixen i s'escampen aquestes opinions,quines pors i motivacions hi ha al darrere, etc.De fet s'han donat molts casos al llarg de lahistòria de la tecnologia sempre que hi ha hagutalguna novetat que afectés directament al granpúblic. Creences, llegendes i supersticions hansorgit al mateix temps que la ciència o la tecnolo-gia donaven un pas endavant. Algunes ja lesveiem com a ridícules, com aquelles que creienque els viatgers es quedarien sense aire i mori-rien ofegats si els ferrocarrils corrien a més de 20Km/h, o les que asseguraven que el sorolls delsautomòbils estroncaven la llet de les vaques enpassar prop d'elles. Altres, encara que lesconsiderem productes de la poca cultura, fins i totperduren en el nostre segle, com, per exemple, lapor que tenen alguns pobles primitius de lesfotografies i filmacions de vídeo, pensant quese'ls emporten l'ànima en fer-los una foto.

Hi ha, per fi, les pors que, encara avui en dia,generen les activitats científiques dels homes; lagenètica s'emporta ara totes les batacades, coml'astronàutica se les va emportar en el seu temps.Es perd molt de vista que la ciència ni és bona niés dolenta per si mateixa, és l'ús que se'n fa d'ellael que podem jutjar i sempre fer-ho amb argu-ments objectius, no amb opinions poc fonamen-tades. La qual cosa no és excusa per a pensarque si no se sap, no se'n pot fer mal ús; per moltque es vulgui prohibir la investigació sobre untema que consideréssim tabú, sempre hi hauriaalgú que, empès per la natural curiositat humanai encara que fos d'amagat, estudiaria el tema enqüestió i al final sortiria a la llum, com ha passattota la vida.

Bibliografia:-Decret 148/2001 de la Generalitat de Catalunya.-Real Decreto 1066/2001 del Ministerio de laPresidència.-Informe técnico sobre los campos electromag-néticos, del Ministerio de Sanidad y Consumo.-Exposición humana a campos electromagnéti-cos, del Grupo de Ingeniería de Microondas yRadiocomunicaciones de la Universidad deCartagena, Noviembre 1999.

(Aquests documents els tinc disponibles per aqualsevol que els vulgui llegir)

Lluís Terres i SaltóEnginyertècnic de telecomunicació

0^.

oo )

p<G\f>0\

Q>

ß(^\¿2)bíP<

¿Qg