aracriatures08 20180904

LA PITJOR MARE DEL MÓN

ANNA MANSO Mare, escriptora i guionista

MANUAL D’INSTRUCCIONS. LLIÇÓ 6: ADOLESCÈNCIA

Ja només falten tres dies perquè co-menci el curs, i aquest és un moment delicat. Llavors deixarem de discutir i de sentir-los remugar... durant l’hora-ri lectiu. Però la inquietud ens ataca perquè sabem que ens tocarà supervi-sar la seva suposada vida acadèmica i les seves activitats suposadament legals durant el temps d’oci (suposadament) i que, a diferència del període estival, d’acord, hi ha menys hores compartides per discutir, però les hores compartides ens pesquen cansats després d’una du-ra jornada laboral.

L’adolescència té data de caducitat, però no cal que busqueu la data impresa a la planta dels peus dels Adolescentis co-munis perquè no la trobareu (i us podeu intoxicar). I malgrat haver fet cas del consell que vaig donar en un article an-terior, en què deia que és bo comprar-se

una cadira per esperar que passi, tam-bé és bo, mentrestant, fer alguna cosa.

La primera és recordar que nosaltres també vam ser adolescents i que potser, només potser, el que fan els nostres MEC respon al karma, a la justícia po-ètica o al determinisme biològic. Així que és moment de quedar amb els nos-tres amics d’adolescència i recordar tooot allò que vam fer/cometre. Riurem i potser, només potser, comprendrem una mica millor els nostres Adolescen-tis comunis.

L’altre consell és entomar l’etapa com un treball de recerca antropològic. El que fan els MEC en aquesta època és estrany de nassos, i si ho escrivim en una mena de quadern de camp –només que en lloc d’anotar i dibuixar el que fan les garses anotem i dibuixem el que fan els MEC– potser, i només potser, ens ho podem agafar amb una mica més de dis-tància i filosofia. O podem transfor-mar-ho/monetitzar-ho en un llibre, blog o futur regalet per quan els nostres nets siguin Adolescentis comunis. Això si hi ha nets. Si es vol assegurar la juga-da podem guardar-ho com a futur re-gal quan els MEC facin divuit anys, o vint o trenta. Un regal públic per mos-trar-lo en forma de powerpoint a la fes-ta en qüestió; si no, perd la gràcia. Tam-bé, tal com vaig dir en un altre article, podem fer cas al gran Jaume Funes i es-tablir la llista de les poques coses per les quals val la pena discutir. I potser, no-més potser, només discutirem per aquestes poques coses i una mica més.

Però el més important de tot és cui-dar la nostra salut mental recordant quan eren petits MEC bonics i rodan-xons. I projectar-nos deu anys enda-vant, quan ja no siguin menors i majors d’edat a càrrec i recordem la barrabas-sada que acaben de fer/cometre com una anècdota divertida. Potser, i només potser, funciona. El que és evident és que també hem de fer activitats que ens agradin a nosaltres més enllà d’exercir de supervisors-policies-psicòlegs. I se-gur, seguríssim, que com a mínim du-rant aquelles estones ens ho passarem de conya.✖

El dia 10 el Parlament farà entrega de la seva Medalla d’Honor a l’Associa-ció de Mestres Rosa Sensat. Amb la concessió d’aquest guardó reconeix la llar-ga feina dels grups de mestres (professores, educadores) que durant dèca-des han fet possible una altra escola. Arriba tard i en un moment estrany, però no deixa de ser un compromís polític especialment necessari en pro de l’educació. Comencem curs, de nou, sota una pluja de paraules amb el sen-tit adulterat. Acusats de fer una escola que fabrica militants i no ciutadans. Adscrits al “model d’escola” de “casa nostra”, definit per qui desconeix la di-versitat de les escoles.

No sé si els parlamentaris (atorgadors o contraris) són coneixedors de l’es-cola –adaptada, múltiple i canviant– que premien, quan premien Rosa Sen-sat. Faré un petit repàs. La nostra (la de les dones i homes de Rosa Sensat) és l’escola que fa possible, com a servei públic, el dret a l’educació. Una escola de barri, que no diferencia rics de pobres, els d’aquí dels que algun dia van ve-nir, que es nega a ella mateixa el dret a escollir la clientela. Una escola que és lloc d’oportunitats educatives, creades i distribuïdes per donar més a qui menys oportunitats familiars i socials té. Una escola que passa de les batalles de par-tit pel currículum, perquè el construeix creativament cada dia amb els seus in-fants i adolescents, oblidant-se del que uns i altres volen inculcar.

Una escola hereva de les grans pedagogies del segle passat, eternament atra-pada en la renovació (el que ara s’anomena innovació). L’escola activa obli-gada a descobrir com aprèn el seu alumnat, a conèixer com va canviant el seu entorn, a descobrir cada dia el món que porten a les seves motxilles. Que, fa dè-cades, va posar en relleu la necessitat de descobrir el medi i l’entorn i ara es be-lluga perfectament entre entorns digitals. Una escola d’equip, de peces com-plementàries que comparteixen la passió per fer possible vides d’infants i ado-lescents que descobreixen la felicitat d’aprendre. Una escola tan lluny de l’aca-demicisme que pot començar a la petita infància, que sap que ha de posar els seus millors esforços en l’educació infantil. També era i és, només faltaria, l’es-cola que pensa, parla, sent i descobreix el món en català. Una escola que ha tre-ballat per aconseguir que això fos possible a Vic i a Cornellà de Llobregat.✖

L’EXPLORADOR REPRIMIT

HAN PREMIAT L’ESCOLA DE TOTHOM

JAUME FUNES Psicòleg i educador