El Casal opina 1

Què fer? 3

L’altaveu del poble 5

Cultiva’t 13

Esbarjo 16

L’índex

1er DE MAIGA LA PLANAPrimer de maig amb “governs del canvi”. Aquesta seria la sentència que definiria la pròxima convoca-tòria del dia de la classe treballa-dora i el debat seria si deixar les cometes o llevar-les i afirmar que s’ha produït un canvi real per a les classes populars. Per tractar de fi-car un poc de llum a aquest debat hauríem de plantejar-nos d’on ve-nim i on volem anar i no confondre “canvis” amb objectius o victòries.

Anem per parts doncs. D’on venim? Venim per una banda d’un perío-de on el sistema capitalista, amb la seua naturalesa d’ampliar mercat, produïa més del què era capaç de vendre. Fins que els beneficis superaven les pèrdues tot anava bé, i els excedents de producció (com en el cas de la bombolla de la construcció) anaven canviant de mà en mà pujant cada volta més i més de preu sense que ningú els donara ús, una creïlla calenta que en un moment donat va explotar. Aquesta explosió no va ser un fet natural i imprevisible sinó que ja venia analitzada des de fa més de cent anys per Marx en la seua obra “El Capital”. En aquesta s’analitzen

les crisis com l’actual i es diu que no són derrotes del capitalisme sinó “botons de reset”(contradiccions, segons Marx) en un moment que l’ampliació de mercat no dóna per a més i que provoquen que d’un dia per a un altre es deixe de co-merciar amb eixos excedents i de produir-se. Les conseqüències són les que estem veient, en disminuir el nivell de producció, els productors, nosaltres, la classe obrera, acabem despatxats, amb el sou reduït o obligats a marxar perquè no tenim perspectives laborals a la nostra terra o relegats a ofertes laborals precàries que a dures penes ens resolen res.

Partint d’aquesta base, sabent que la crisi no és més que una fe-rramenta del capitalisme per a perpetuar-se, plantejar que una

El Casal opina

via reformista és la solució no és només fals sinó que va en contra dels nostres interessos com a classes populars, doncs en el fons els em-presaris tenen la mateixa llibertat de contractar i de ficar els sous que desitgen (amb un SMI esgarrifós de 655.20€) i que a l’única cosa a què es pot aspirar és a reformes socialdemòcrates que l’únic objectiu que tenen és ficar benes sobre una ferida que necessita un tractament de xoc. I si ens pregunten que si preferim això o res, els responem que ho volem tot i que estem lluitant per aconseguir el pa sencer. I per fer açò hem de llevar la mascare-ta a aquells plantejaments polítics que fan de l’electoralisme una vàl-vula d’escapament de la protesta i de l’organització. Hem de reafir-mar-nos en la nostra lluita a peu de carrer i de base assembleària teixint llaços de cooperació entre col·lectius, plataformes socials i as-

semblees del nostre marc econòmic, els Països Catalans, així com teixir relacions de solidaritat internacio-nalista amb les companyes de lluita de la resta de nacions oprimides de l’estat espanyol, del sud d’Europa i de la mediterrània.

En aquest darrer sentit hem de de-nunciar qualsevol atac a la lluita de les classes populars, produïsquen on es produïsquen. Com la venda de drets que ha fet CCOO al sec-tor ceràmic a la nostra localitat i a la resta de la Plana i el País Valen-cià. Màxima solidaritat també amb companys de lluita com el sindicalis-ta i jornaler Andrés Bodalo, empre-sonat per una denúncia d’agressió del PSOE quan són responsables de la situació de precarietat dels treballadors del camp a Andalusia.

Violència estructural. I per últim, denunciant la xenofòbia dels go-verns europeus ficant fronteres i deportant a les refugiades sirianes que fugen d’una guerra civil. Per tot açò cal seguir lluitant a peu de ca-rrer i denunciant els falsos profetes de la classe treballadora.

EL FUTUR ÉS NOSTRE!

El Casal opina

Què fer?

Què fer?

L’altaveu del pobleFESTES I CONSCIÈNCIA ANIMALISTALa reivindicació d’unes festes populars vis-cudes al carrer fou una de les exigències col·lectives durant la implantació del nou règim democràtic. Després del control au-toritari del franquisme, tot això es mostrà clarament durant les festes del 1979, on una d’aquestes reivindicacions per tal de guanyar el carrer es plasmà en crits com “Volem bou embolat” o “Volem bous al ca-rrer”. Fins i tot van haver intel·lectuals que ho relacionaven amb la cultura mediterrà-nia del foc i totes les naixents penyes fes-tives estrenaven cadafal, des de les més reaccionàries fins a les dels peluts.

L’actualitat de la festa.Des de llavors, han passat molts anys i el bou al carrer s’ha implantat a la festa amb una angoixant hegemonia, ara aug-mentada amb els sagnants “encierros”. Però, també han anat s’han produït alguns

canvis i han anat sorgint noves escletxes i fortes dissidències a aquesta asfixiant presència festiva. En definitiva, es donen noves condicions “socials” on s’aferma d’una manera implacable la dinàmica ac-tual de la “consciència animalista”, tal com s’assenyalava a l’anterior número de La Llavoreta.

Noves perspectives festives.Precisament, és aquesta nova manera de relacionar-se amb els animals un factor que podria tindre una certa incidència electoral, i disposaria, així mateix, d’una força per tal d’incidir institucionalment al respecte. Potser, de manera semblant quan suposem una certa consciència ani-malista als gestors de l’Ajuntament quan retiren els cavalls ponis com a atracció per a infants de la Fira de Santa Caterina. En definitiva, es fa evident la necessitat d’un aturador institucional sobre els bous i així acabar amb les subvencions políticament interessades i els seus privilegis.

L’altaveu del poble

Així mateix, a banda de la demanda es-tratègica d’abolició de la tortura animal, també hauríem de demanar una valenta visibilització del fet festiu més enllà però en dura competència amb els bous. És a dir, que cadascun dels actes festius taurins tinguen una alternativa festiva amb bons pressupostos i condicions. Mentre acabem amb aquesta aberració festiva, no per-metem que les joves vila-realenques no disposen d’una alternativa fascinant i exci-tant, una realitat festiva més humana.

D’altra banda, hauríem de practicar el boicot i l’anoerrament d’aquells negocis i mitjans de comunicació que hi trauen profit de l’actual empenta agònica del món tau-rí, com és el cas del diari Mediterráneo i algunes televisions locals.

Boicot empreses iinstitucions col·laboradores

Boicot als propagandísticsdels mitjans de comunicació.

Cap subvenció a la tortura.

Solidaritat amb lesencausades antitaurines.

Festes al carrersense tortura animal.

Escrit per: Anònim

L’altaveu del pobleSOBRE AGRESSIONS I HIPOCRESIA“Totes les agressions són condem-nables” ens diuen els portaveus del sistema, la premsa de la burgesia a una veu, des dels més progressis-tes als més reaccionaris repeteixen aquesta consigna, però fins a quin punt el que diuen es correspon amb la seua forma d’actuar?

Fa unes setmanes hem vist com tota la premsa i pràcticament tot l’espectre polític s’ha solidaritzat amb Inma Sequí, la candidata de Vox a l’alcaldia de Cuenca a la què tres persones li van pegar una pallissa al crit de “feixista”. Des de Pablo Echenique, eurodiputat per Podem, fins a Santiago Abascal, president de Vox, passant per gent de Ciutadans, PP o PSOE. Tota la premsa, des de la Caverna de 13tv fins al progressisme burgès de la Sexta s’han fet ressò i han condem-nat l’agressió. És més, sembla que qualsevol que s’atreveix a qüestio-nar el tractament de la premsa a la notícia és un sàdic que justifica que es vagi apallissant, com en aquest cas, a una jove de 18 anys. Però bé, des del periodisme lliure no te-nim por a exposar el nostre punt de vista.

Em sembla perfecte que tots aquests mitjans repudien la violèn-cia, però ara vull fer-me una pre-gunta, on eren aquests mateixos mitjans fa un mes quan una altra jove a Toledo va ser agredida a punta de navalla? Diversos movi-ments antifeixistes es van encarre-gar de difondre l’agressió a través de les xarxes socials, però de cap manera va tenir la mateixa cober-tura que l’agressió a la militant de Vox. La jove agredida a Toledo va denunciar que es tractava d’un acte “feixista, de gènere i lesbofò-bic” que segons alguns col·lectius no es tracta d’un fet aïllat a la ciutat. Per això, al voltant de 200 per-sones van decidir manifestar-se a la cèntrica plaça de Zocodover per protestar per aquests atacs feixistes i homòfobs i reclamar a la Delegació del Govern que actuï contra el grup organitzat criminal que, segons afirmen, està darrere d’aquesta i altres agressions ante-riors.

On eren aquests mitjans quan un grup de feixistes va agredir una parella homosexual a Almeria? “Al crit de maricons va començar una agressió brutal”, assenyalà el col·lectiu LGTB d’Almeria, que la-menta que un dels agredits va ha-

L’altaveu del poblever de ser ingressat a l’hospital To-rrecárdenas, on ha estat intervingut ja que tenia “la mandíbula trenca-da, un dels braços fracturats, a més de dents trencats i d’altres contu-sions “. Però en aquest cas tampoc es va donar ni de lluny la mateixa cobertura.

Fins i tot quan l’agressió que va acabar en l’assassinat de Jimmy, un membre dels Riazor Blues, per part de membres del Frente At-lético, els mitjans del capital, més enllà de condemnar, varen trac-tar de posar a agressor i agredit al mateix nivell. Ací el cinisme dels mateixos que diuen condemnar to-tes les agressions, suposem que es referiran a totes les que vagin con-tra els seus.

I és que el sistema no tracta to-tes les agressions per igual, sinó

en funció de qui és l’agressor i qui és l’agredit. I quan qui agre-deix és dels seus, els mitjans del sistema silenciaran les agressions i simplement faran el sord ja que el feixisme no és més que una altra de les eines de la burgesia, i com a tal és tractada, com bé explicava Bertolucci en Novecento en aquest gran personatge d’Olmo Dalcó: “els feixistes no són com fongs que neixen del no-res. Han estat els patrons els que han alimentat els feixistes.” Per això, quan es trac-ta d’una militant de Vox hi ha un consens tan ampli per condemnar-lo, i quan es tracta d’agressions feixistes, es buscarà fugir d’estudi. Finalment una reflexió de Malcolm X: “Si no esteu previnguts davant els Mitjans de Comunicació, us fa-ran estimar a l’opressor i odiar a l’oprimit”.

Escrit per: Alejandro Fas Recatalà - CJC

L’altaveu del pobleUNA NOVAFERRAMENTA PER A LA LLUITA ESTUDIANTILSer estudiant no implica simple-ment anar a classe: com al barri i al poble, també als instituts i a les universitats tenim un món nou per construir. Els vila realencs que vi-vim i estudiem fora ho sabem bé i alguns de nosaltres ja en som uns quants a València, per exemple, en 3 campus diferents-portem uns mesos amb un projecte que, per la seua grandària, ja s’ha de mesu-rar estatalment. Parlem del Front d’Estudiants, de la lluita seriosa per una educació pública, de qualitat, gratuïta a tots els nivells i al servei , açò vol dir crítica i accessible per al poble treballador. Des del fran-quisme no havia existit a l’Estat Es-panyol una organització estudiantil estatal que aspirés a servir com a ferramenta a l’estudiantat des de la base i amb una inspiració de combat i a l’ofensiva, i ara l’hem construït a partir de la unió de 18 associacions.És aquest fet històric en el què es-tem treballant a tot arreu: nosal-tres a València personalment, però també a la província de Castelló, on ja alguns instituts formen part d’aquest projecte i construeixen a

les nostres comarques la xarxa del poder estudiantil.Estudiants d’ESO, de Batxiller, de Formació Professional, universitaris, d’escoles d’art, de conservatoris... tots formem part d’aquest projec-te que cada vegada és més gran i necessita major col.laboració. Ima-gina com seria l’educació que vols, quins continguts, quina estructura... per això lluitem, amb un pla i una tàctica clara: construcció del teixit organitzat, acumulació de forces, formació i conscienciació dels com-panys i companyes, pressió social, acció sindical, col.laboració amb els treballadors i treballadores: quan les aules siguen dels estudiants, ni els governs ni les empreses podran dictar la seua educació, podrida i privatitzada.

Escrit per: Kike i Josepa - Front d’Estudiants

L’altaveu del pobleLA MERCANTILITZACIÓ DEL 8 DE MARÇRecentment s’ha celebrat el 8 de març, el dia internacional de la dona treballadora. Un dia per rei-vindicar drets, per establir línies de treball, per fer lluita, per eixir al carrer, per manifestar-se, per pro-clamar, per visibilitzar les invisibles, per fer sororitat, per teixir xarxes comunes, per pressionar política-ment, per conscienciar... Ara jo em pregunte, açò no és el que cal fer totes les dies?

Parlem clar. El patriarcat no és un ent que cada 8 de març o 25 de novembre apareix qui-sap-d’on i es dedica a patejar-nos els ovaris. El patriarcat és un sistema social, amb dos gèneres dicotomitzats, i en el qual un d’ells (l’home cis) exerceix els seus privilegis sobre l’altre gènere o sobre qualsevol és-ser que no encaixe en una de les dos caselles.

Aquest sistema patriarcal el ma-mem i el patim dia rere dia, i som moltes les que lluitem contra ell cada minut de les nostres vides, en distints espais. “Tots els dies són 8 de març”, diuen, i amb raó. Però no cal un eslògan per dir una verta-

dera realitat: que aquesta és una lluita que no té descans.

Per això, dieu-me desconfiada, però quan alguna organització que la resta de l’any no se’n recor-da del que és el feminisme i molt menys l’aplica, apareix el 8 de març fent una diada o una setmana de la dona, jo no em fie.

El 8 de març s’ha convertit en un dia per penjar-se la medalla feminista, per fer vore que recolzes la lluita, però sense entendre ni de bon tros el que significa no poder tornar a casa tranquil·la per la nit. El 8 de març s’ha mercantilitzat, les dones ens hem convertit en un producte del sistema capitalista. Cada volta són més els festivals de música i or-ganitzacions que fan un “dia de la dona”, una “setmana de la dona”, se’n lucren sense escrúpols, i no se’n tornen a recordar de la lluita fe-minista fins que, l’any següent, algú els recorda que torna a ser 8 de març, i cal treure una programació feminista. Lamentablement...

El 8 de març era nostre,però ens l’han llevat.

Escrit per: Bruixa Feminista

L’altaveu del pobleLES CURES I LA SOSTE-NIBILITAT DE LA VIDAEn aquest trosset de cel·lulosa que ens cedeix el CPVR per a poder donar les nostres opinions parlaré d’una qüestió tradicionalment fe-menina a la que (supose que per aquesta raó) mai se li ha donat la importància i el reconeixement que es mereix: les cures (los cuidados) i la sostenibilitat de la vida.

Per començar vos citaré la definició que ens ofereix la RAE de «Femi-nismo», moviment del qual entén que és: «Ideología que defiende que las mujeres deben tener los mismos derechos que los hombres». Encara que supose que a tots ens faran mal els ulls en veure aquesta definició tant simplista, no podem deixar d’afirmar que és aques-ta tasca la que ha portat a terme el feminisme més institucionalit-zat i clàssic: ampliar els drets i els deures dels homes també a les do-nes. D’aquesta manera s’integra a les dones en l’espai púbic tradicio-nalment masculí, sense pensar que també es deurien introduir alguns canvis en l’espai privat, sense tin-dre en compte també la importàn-cia d’aquest. D’aquesta manera, pareix que incloent a les dones en

el món de l’acumulació, la compe-tència, el poder... el problema de la desigualtat queda solucionat.

Però...¿Realment les dones (i el ho-mes) volem estar en aquest espai públic?, ¿Volem ser incloses en un món dominat per la competència, l’acumulació, el poder, etc.?, ¿De veres volem estar en un món on les persones no es preocupen per els altres, que no té cura del medi ambient i que valora molt poc les relacions socials? Vandana Shiva relacionarà aquesta ànsia masculi-na per l’acumulació, amb el domini de la natura, la subordinació de la dona y dels pobles «no occiden-tals», ja que són considerats “els altres”. Així doncs, partir d’aquesta consideració la ideologia de l’acumulació porta a terme la des-trucció de la natura el nom del que anomenen «desenvolupament».

L’altaveu del poblePerò, com ja hem dit, és la inclusió de les dones al món de l’acumulació la idea que s’ha donat en el femi-nisme més clàssic i institucionalitzat. Com deia Simone de Beauvoir en El segon sexe la inferioritat de la dona era deguda a no haver po-gut arribar al que ella anomenava «transcendència»: lliurar-se de les tasques pròpies de l’espècie (com parir o amamantar) per a fer altres tasques considerades «superiors» (des de construir una casa, inventar un programa informàtic o escriure un llibre) que per a ella eren «prò-pies de l’esser humà», ja que no les feien els animals. I ací ens deuríem preguntar: ¿Per què nassos ha tin-gut major importància fabricar tau-les (per exemple) que amamantar i educar a una criatura?

Al meu parèixer (i al de moltes autores, clar) en un món dominat per l’acumulació no es dona impor-tància a les tasques que sostenen la vida sinó a les que sostenen al sistema. Per tant, tenint en compte aquesta falta d’interès per la sos-tenibilitat de la vida, i amb la in-corporació de les dones al sistema econòmic, ens trobem davant d’una «crisi de les cures». Ens trobem en un món en el que ningú vol realit-zar el treball domèstic i de cures,

i es evident que ningú vulga de-dicar-se a esta tasca, ja que tant el treball domèstic, tant remune-rat (empleadx de la llar), com no remunerat (mestressx de casa) es troben en unes condicions de pre-carietat absoluta.

Per a acabar m’agradaria convi-dar a reflexionar sobre que és el que volem lxs feministxs ¿De veres volem continuar repetint vells mo-dels?, ¿de veres volem continuar sent la empresària loca histèrica o la obrera abnegada luchadora? ¿O volem ja d’una vegada agafar la vida en les dos mans i posar-nos a crear alternatives per a viure, tre-ballar i relacionar-nos? Alternatives que en traure encara que siga un peu del sistema hegemònic i crear xicotets espais que ens permeten relacionar-nos amb les persones, els animals i l’entorn d’una manera diferent, i que es puga contagiar a altres persones. Ja sé que sona un poc hippy comeflores però crec que s’ha d’intentar.

Escrit per: Feminista incoherenteque baila reggaeton

Cultiva’tPATRIARCATHETERONORMAHETEROPATRIARCATEl patriarcat (del genitiu grec pa-tris, “pare”, i arché, “govern”) és el terme antropològic utilitzat per definir el sistema social i econòmic en què els pares (homes) tenen au-toritat suprema sobre les seues fa-mílies, en què els membres mascles de la societat predominen en les posicions de poder i en què la po-sició de més poder serà ostentada per un home. Per tant trobem una jerarquització de l’home sobre la dona, de l’home sobre els fills i, en general, de l’home sobre la terra. Una de les principals característi-ques del patriarcat és la naturalit-zació del gènere a partir del bina-risme sexual: els homes han de ser líders, valents, masculins, insensibles, etc., mentre que les dones han de ser submises, obedients, sentimen-tals, poc visibles, etc. La dona ha de ser l’objecte de desig de l’home i a la inversa. L’home ha de seduir la dona i aquesta ha de deixar-se seduir.

L’heterosexualitat obligatòria o he-teronormativitat fa referència al conjunt de les relacions de poder que imposa el sistema patriarcal

mitjançant les quals la sexualitat es normalitza i es reglamenta en la nostra cultura, tot idealitzant i institucionalitzant les relacions he-terosexuals que es converteixen en allò normal o natural. En aquest sentit, l’heteronormativitat no no-més implica un prejudici contra l’homosexualitat, sinó que també estableix un conjunt de normes so-cials que exerceixen presió i que serveixen per construir una sexua-litat idealitzada: l’heteronormativa.

L’heteronormativitat també té la seua base en el binarisme sexual i la naturalització del gènere. Com déiem abans, la dona ha de ser l’objecte de desig de l’home i a la inversa. L’home ha de seduir la dona i aquesta ha de deixar-se se-duir. Així, totes aquelles persones que no compleixen el manament

Cultiva’tde l’heterosexualitat obligatòria, incomplint els rols de gènere, es veuran etiquetades com: nenazas, mariques, marimatxos o bolleres. És a dir, un gai segons la lògica he-teronormativa sempre serà menys que un home perquè no acompleix els requisits de gènere per ser-ho; i una lesbiana estarà doblement desprestigiada d’una banda, pel fet de ser dona i ja estar a prio-ri per baix de l’home d’acord l’esquema del patriarcat i, d’altra banda, per no acomplir tampoc els rols de gènere que les dones tenen assignats d’acord l’heterosexime.

En definitiva, a l’igual que el pa-triarcat jerarquitza les relacions de gènere a partir del binaris-me sexual (l’home sobre la dona), l’heteronorma jerarquitza les identitats i les pràctiques sexuals (l’heterosexualitat per damunt de l’homosexualitat) a partir, també, d’aquests binarismes sexuals que estableix el patriarcat.

De la unió entre el patriar-cat i l’heteronorma naix l’heteropatriarcat, que fa servir diferents mecanismes de perpetua-ció per mantindre’s en el temps i en cada espai de les nostres vides:

•El sistema heteropatriarcal s’ha presentat amb diferents formes i en diferents temps i espais.

•L’heteropatriarcat es compon d’usos, costums, tradicions, normes familiars i hàbits socials, idees, pre-judicis, símbols i fins i tot lleis amb les quals assegura la seua transmis-sió de generació en generació.

•Defineix els rols i estereotips sexuals amb mecanismes ideològics que, a més, apareixen com a natu-rals i universals.

•Les dones i les dissidents sexuals (LGBTI) estan exposades a diferents graus i tipus d’opressió patriarcal, algunes comunes a totes i d’altres no. Podem destacar la marginació i estigmatització de la dissidència, la invisibilització i la persecució. A aquest règim d’opressió i control se li anomena heterosexisme.

En tot aquest entramat de règims d’opressió, però, no podem deixar de banda el capitalisme. Són mol-tes les feministes que han aportat una gran quantitat de teoria al vol-tant de la relació entre patriarcat i capitalisme així com, també, sobre la manera en què es retroalimenten l’un amb l’altre. En aquest sentit, si

Cultiva’tabans hem definit l’heterosexualitat obligatòria com un conjunt de re-lacions de poder que imposa el sistema patriarcal, és lògic pensar que també el capitalisme tindrà la seua relació de dependència amb l’heteronorma.

El sistema capitalista reforçà la concepció que només eren legíti-mes aquelles activitats que tingue-ren una finalitat productiva. Aquest plantejament situat en l’àmbit de la sexualitat suposa que només eren legítimes aquelles relacions amb fi-nalitats reproductives (les que creen o produeixen mà d’obra) i, per tant, totes les formes de sexualitat que no són exclusivament reproduc-tives no entraven dins d’aquesta lògica del mercat. L’homofòbia, doncs, era quelcom que s’entenia totalment legitimant ja que tant les relacions entre homes com les relacions entre dones només per-seguien el plaer. A més, tal i com apunta Jordi Morales “la possibili-tat de contagi d’aquesta concepció plaent de la sexualitat a la resta de la població era molt perillosa ja que podia posar en entredit aquest control sexual i alhora fer perillar l’obediència política. La repressió sexual és, per tant, una eina útil per a manternir l’status quo ”.

En tot cas, aquesta concepció de la sexualitat com una eina merament reproductiva ha entrat en crisi i no només gais i lesbianes, sinó també heteros, gaudeixen hui dia de re-lacions sexuals sense cap finalitat reproductiva sinó, simplement, per plaer. Tot i així, el sistema capi-talista evoluciona i s’adapta als diferents contextos socials i, de la mateixa manera que quan ho va necessitar assimilà les dones com a mà d’obra barata, actualment el sistema econòmic ha incorporat les sexualitats gais i lesbianes a la seua llista d’ofertes en el mercat. En aquest sentit, patriarcat i capi-talisme actuen com a dues cares d’una mateixa moneda.

Esbarjo

El Casal Popular de Vila-real és uncentre obert, autogestionat i nolucratiu que serveix de punt de

trobada per a totes les persones delpoble i voltants que busca trencar les

barreres de l’individualisme.

Al mateix temps, pretén esdevindre unrecurs i un pont de contacte per

a la gent del teixit social de Vila-reali de la seua comarca.

Un projecte aglutinador sense dogmesni prejudicis que fomente la

participació activa i compromesacom a mitjà d’articulació d’una

societat lliure i crítica.

Carrer de Cronista Traver, 30http://casalpopularvr.blogspot.com

casalpopularvr@gmail.com