la guerra civil (3)

L’evolució de la guerra

La Segona República i la Guerra Civil espanyola

fases de la guerra

La campanya de MadridLa campanya de Madrid

• La presa de Madrid es va convertir en l’objectiu principal dels insurrectes.

• El govern de la República va abandonar la capital i encomanar-ne la defensa a una junta militar.

• Davant el fracàs de l’atac a Madrid, els “nacionals” van concentrar els esforços en altres fronts.


Territori ocupat per les tropes franquistes

Territori ocupat per l’exèrcit republicà

29 de juliol de 1936

La campanya de MadridLa campanya de Madrid•L’ofensiva franquista sobre Madrid va topar amb una resistència més forta de la que esperaven els militars.

•Davant la possibilitat de la caiguda de la capital, el 29 d’octubre, va decretar-se la mobilització general per aturar l’ofensiva i la República va veure’s obligada a desplaçar-hi tropes procedents d’altres fronts.

•Els combats van ser intensos als ravals de la ciutat, fortificats per a la defensa.

•És el moment del naixement de consignes que esdevindrien mítiques per a la resistència republicana com “¡No pasarán!” o “¡Madrid será la tumba del fascismo!”.

•Malgrat l’atac frontal dels insurrectes i les constants incursions aèries, Madrid va resistir en mans dels republicans, que mantindrien el seu domini a la capital fins al final del conflicte.


L’arribada de les primeres Brigades Internacionals, de les primeres remeses d’armament soviètic i de les columnes de voluntaris catalans (d’entre elles una dirigida pel líder anarcosindicalista Buenaventura Durruti que perdria la vida durant la defensa de Madrid en circumstàncies estranyes) van ser decisives en la resistència madrilenya davant els franquistes.

La campanya de MadridLa campanya de Madrid•Amb l’excusa dels fets de maig a Barcelona, el 17 de maig, el president de la República, Manuel Azaña, va encarregar que es constituís un nou govern presidit per Juan Negrín, del qual van ser exclosos els anarquistes.

•El govern Negrín va reforçar el poder central, va unificar la direcció bèl·lica, va integrar totes les milícies en l’Exèrcit Popular i va establir el control sobre la producció industrial i agrària.

•En aquest context, va dissoldre’s el Consell de Defensa d’Aragó, dominat pels anarquistes. Semblava que Espanya i Catalunya assolien finalment una estabilitat política, i de fet el govern Negrín es mantindria fins a la fi de la guerra, però l’estabilització política sota el domini comunista només podia ser efectiva si arribaven victòries militars.

Juan Negrín

El front del nordEl front del nord

• Les tropes de Franco es van dirigir al front nord amb la intenció de prendre les zones industrials del País Basc.

• El 26 d’abril de 1937 l’aviació alemanya (legió Condor) va dur a terme el bombardeig de Guernica.

• Aquest fet va afavorir la caiguda del País Basc, Santander i Astúries.

• La caiguda del nord va ser un cop dur per als republicans, ja que els insurgents van aconseguir tots els recursos industrials i miners d’aquella zona.


“Lo que pasó aquellas tres horas largas de aquel día de hierro del 26 de abril de 1937 está claro: aeroplanos alemanes tripulados por aviadores de esa nacionalidad y puestos por Hitler al servicio de Franco arrasaron Gernika. Lo que sigue suscitando controversia 75 años después es el motivo. ¿Porqué la Legión Cóndor destruyó la pequeña ciudad vasca? Historiadores de diferente adscripción ideológica ofrecen explicaciones distintas.”

“Hay que recordar que los propagandistas de Franco trataron de negar en primera instancia la humeante obviedad de la destrucción de Gernika y luego la achacaron a que había sido dinamitada ¡por los propios vascos! “

Jacinto Antón, Las tres horas de la Cóndor, El País, 22/04/2012http://politica.elpais.com/politica/2012/04/21/actualidad/1335035232_931674.html

http://politica.elpais.com/politica/2012/04/21/actualidad/1335035232_931674.html


“Según la tendencia a considerar el ataque un simple hecho de guerra y a rebajar su intensidad, versión que defiende por ejemplo el historiador español especialista en aviación de la Guerra Civil Jesús Salas Larrazábal, los alemanes, y algunos efectivos aéreos italianos, atacaron Gernika a causa de su valor estratégico y militar al ser un importante nudo de comunicaciones, y punto. Trataron de destruir el puente sobre el río Oca (el llamado puente de Rentería) para evitar la retirada del enemigo hacia las posiciones defensivas de Bilbao, las carreteras y la estación ferroviaria que conectaba con la capital. Fue la humareda y la polvareda causadas por los primeros ataques, la mala visibilidad, lo que habría provocado que las siguientes oleadas de aviones lanzaran sus bombas en el lugar equivocado, concretamente sobre la ciudad.”

Jacinto Antón, Las tres horas de la Cóndor, El País, 22/04/2012


“Historiadores como Paul Preston sostienen que hay que enmarcar el ataque en los ensayos de las técnicas de bombardeo salvaje que llevaba a cabo la aviación alemana en España y que luego incorporarían a la Blitzkrieg y a la devastación de ciudades en la II Guerra Mundial. El jefe de la aviación de la Cóndor, Wolfram von Richthofen (primo del Barón Rojo), señala Preston en La Guerra Civil española (Debate, 2006), era un profesional exigente y metódico “firmemente convencido del uso del terror”. Preston y otros historiadores apuntan que el uso masivo en Gernika de bombas incendiarias —absurdas contra un puente de piedra— y el que no se utilizaran los precisos bombarderos en picado Stuka, de los que los alemanes disponían, prueban que la cosa no iba precisamente de ataque fino.”



“Otro prestigioso historiador que abona la tesis de la aniquilación premeditada es Antony Beevor. En La Guerra Civil española (Crítica, 2005), describe como las escuadrillas de bombarderos Heinkel 111 y Junker 52, hasta cuarenta aparatos, sobrevolaron en oleadas la ciudad lanzando alrededor de 30 toneladas de bombas mientras los cazas Heinkel 51 “ametrallaban sin piedad a hombres, mujeres y niños y hasta al ganado”. Beevor señala que según el diario personal de Richthofen, el coronel Juan Vigón, jefe de Estado Mayor de Mola, dio su visto bueno al ataque. Beevor concluye que independientemente de que también hubiera objetivos bélicos grandes o pequeños, “lo que se pretendía era llevar a cabo un experimento de entidad para verificar los efectos del terror aéreo”.Gernika pasó a los anales como la primera ciudad europea devastada por la aviación. Muchas seguirían...”



“De aquel bombardeo sobrevive el recuerdo de los niños. Es una memoria inocente, que mezcla juegos, carreras, explosiones y llamas. Aquellos niños son hoy abuelos y supervivientes de lo que sucedió el 26 de abril de 1937 entre las cuatro y las seis y media de la tarde en Gernika, cuando aquella localidad vasca fue aplastada por las bombas y arrasada por el fuego en el que fue el primer gran ensayo de un bombardeo a gran escala sobre una población civil. Durante 75 años han ejercido de testigos vivos de aquel episodio, como si la vida se detuviera en aquella fecha y no les hubiera permitido hacer otra cosa que envejecer para contarlo. Y, a pesar de todo, Andone Bidagueren todavía enrojece cuando se le pide por enésima vez que cuente lo que vivió aquella tarde. “Todavía me acaloro, no lo puedo evitar”, se reprocha.”

Almudena López, Memoria de bombas y niños, EL País, 21/04/2012

Continueu llegint en

“http://politica.elpais.com/politica/2012/04/21/actualidad/1335034415_047853.html


http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2012/04/el-guernica-pintura-de-guerra.html

Comenteu el documental: El Guernica, pintura de guerra.

El final de la guerraEl final de la guerra• A finals de 1937, Franco es va dirigir al front de l’est: el seu

exèrcit va prendre Terol i després va avançar cap el Mediterrani i va aïllar Catalunya de la resta de la zona republicana.

• Per salvar aquesta situació les tropes republicanes van travessar l’Ebre i van atacar l’exèrcit franquista des de la reraguarda. Aleshores va tenri lloc la batalla de l’Ebre, que va durar més de tres mesos i en la qual l’exèrcit republicà va quedar pràcticament destruït.

• Sense oposició, l’exèrcit franquista va prendre Barcelona (gener de 1939) i poc després, Madrid (març de 1939).

• La guerra, amb la caiguda de les ciutats més importants, es va donar per acabada.

El final de la guerraEl final de la guerra

• Al novembre de 1937, Negrín va decidir traslladar el govern de la República de València fins a Barcelona, on també es trobava el govern basc, refugiat des de la caiguda del nord. La decisió va estar motivada per la necessitat de controlar els recursos econòmics i militars d’una de les zones més riques i poblades que quedaven sota el control republicà. Amb el govern Negrín arribaven també els aparells centrals dels partits i les institucions espanyoles.


El govern republicà, un cop instal·lat a Barcelona, va assumir l’ordre públic, la gestió dels proveïments, el comerç exterior, l’administració de justícia i la industria de guerra, tot deixant de banda l’administració d’un govern de la Generalitat molt afeblit per les circumstàncies i que veia amb impotència com les seves competències reals s’anaven reduint.


El 1938 la situació ja era desesperada en el territori republicà. Hi mancaven aliments, els desastres militars eren continus i entre la població començaven a fer-se evidents la desmoralització i el cansament derivats d’una guerra llarga. Davant aquesta situació, Negrín, amb l’esperança d’aconseguir suports internacionals, va proposar una sortida negociada que posés fi a la guerra i va publicar el Programa dels Tretze Punts on exposava les condicions necessàries pel cessament de la violència. Però aquests van ser rebutjats per Franco i tampoc van rebre l’aval internacional necessari per forçar el bàndol nacional, que comptava amb el suport del nazisme i el feixisme, a la negociació.

El final de la guerraEl final de la guerra• En el marc de la política d’apaivagament practicada pel

govern britànic, el setembre de 1938 es signava el Pacte de Munic, mitjançant el qual la Gran Bretanya i França reconeixien l’annexió dels Sudets per part d’Alemanya i claudicaven davant l’expansionisme nazi per mantenir la pau.

• Tanmateix, Negrín no va perdre l’esperança i, amb el suport dels comunistes, va insistir en la necessitat de resistir militarment.

• La guerra, però, estava perduda.

El final de la guerraEl final de la guerra La derrota i ocupació de Catalunya pels franquistes, entre

gener i febrer de 1939, va significar l’exili per als diferents governs que s’havien instal·lat a Barcelona.

Així, el govern central, el govern de Catalunya i el govern del País Basc, així com tots els seus dirigents polítics i sindicals van haver de creuar la frontera.

Mentre, a les darreries de febrer, Gran Bretanya i França reconeixien el règim de Franco com a govern d’Espanya, Manuel Azaña dimitia com a president de la República des de l’exili francès.

Vicente Moreno Cullell, El govern Negrín (maig de 1937-març de 1939), Ciències Socials en xarxa, 04/04/2011 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/04/04/el-govern-negrin-maig-de-

1937-marc-de-1939/


“Se llamaba Xarli. Bueno, así han rebautizado ahora los responsables de su hallazgo y estudio —tras denominarlo inicialmente Charlie por creer que podía ser un brigadista anglosajón— al esqueleto de soldado republicano hallado el pasado septiembre en una trinchera de la Guerra Civil en La Fatarella (Terra Alta). Según los nuevos datos, Xarli sería catalán, de clase media y diestro. El desdichado militar murió en combate en noviembre de 1938 en los últimos compases de la Batalla del Ebro protegiendo heroicamente la retirada de sus camaradas. Aguantó firme, pegó un montón de tiros y, según revelan las investigaciones, murió por una granada que al explotar le arrancó la mano derecha, le destrozó la pierna y le llenó de metralla el pecho. Hombre previsor y preocupado por su salud dental —desde luego no lo mató una caries—, Xarli fue a la guerra y cayó con el cepillo de dientes al alcance de la mano: lo portaba con otros efectos personales, incluido un insólito (para primera línea) tubo de brillantina Myrurgia.”

Jacinto Antón, Una granada mató al último héroe de la batalla del Ebro, El País, 22/04/2012

http://lacomunidad.elpais.com/jordigraug/2012/4/22/una-granada-mato-al-ultimo-heroe-la-batalla-del-ebro-

El final de la guerraEl final de la guerra“Nuestro hombre y sus compañeros aguantaron valientemente la furiosa acometida de las tropas franquistas (la 82ª división de Navarra) contra su puesto. En un momento determinado se entabló una lucha con granadas, elemento omnipresente en las excavaciones en toda la trinchera. Era habitual recoger las que lanzaba el enemigo y devolvérselas antes de que explotaran. Todo indica que Xarli se agachó a recoger una del fondo de la trinchera y le estalló en la mano. Esa mano, la derecha, que no ha aparecido, desapareció o salió volando, con rotura de la epífisis distal del cúbito. Las esquirlas le quebraron al soldado el fémur derecho y se le incrustaron de abajo arriba en el tórax (se han recuperado seis fragmentos de metralla de granada en la parte derecha de la caja torácica, uno de ellos incrustado en una costilla, y otro fragmento alojado entre la tercera y cuarta vértebras). Xarli murió en el acto. La explosión lo lanzó de espaldas al suelo de la trinchera que defendía. Una cuestión enigmática es que le falten algunos dientes. Alguien que se cuidaba tanto la dentadura… Los investigadores especulan que pudiera llevar fundas de oro y algún soldado enemigo se las arrancara.Un asunto colateral de interés es que la trinchera de Xarli se encuentra cerca de la cota 553, donde cayó bajo fuego republicano el comandante de tanques Gustav Trippe de la Legión Cóndor. Esa cota está a 800 metros de la posición de Raïmats, que tiene control visual sobre ella. Y 800 metros es exactamente el alcance efectivo del fusil Mosin Nagant con mira telescópica…”

El final de la guerraEl final de la guerraA Catalunya la majoria dels bombardejos van ser efectuats des de l’aire per l’aviació italiana amb base a l’illa de Mallorca, circumstància que posava de manifest la importància transcendental i l’error que va suposar la no-ocupació de les Illes Balears per part de la República quan, malgrat els molts errors d’organització, des de Catalunya ja s’havia iniciat l’operació militar.Si els bombardejos soferts en els primers anys de guerra, fins el 1938, van ser colpidors per a la rereguarda catalana, molt més ho serien a partir dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938. Aleshores, l’augment en la intensitat i l’eficàcia va superar tota l’experiència viscuda fins aquell moment per demostrar una força terrorífica. Els projectils varen afectar de forma indiscriminada els barris més cèntrics de la ciutat, deixant un balanç de prop d’un miler de víctimes mortals, la destrucció total de 48 edificis, la destrucció parcial d’uns 75 edificis més i, el que era més important, el pànic estès entre tota la població. En el total de la guerra, Barcelona va ser bombardejada fins a 384 vegades, fet que va obligar a la construcció de més de 1.000 refugis subterranis.

Les conseqüències de la guerraLes conseqüències de la guerra


A causa de la Guerra Civil desaparegueren de Catalunya, per mort i exili, entre 130.000 i 150.000 persones. Això va suposar la pèrdua de més del 4,5% de la població existent el 1936. La guerra no suposa un record èpic, un cop ha finalitat el conflicte suposarà un mal record entre la població. També manca un cens de discapacitats i mutilats com a conseqüència de la guerra. Això va suposar que hi haguessin mutilats que rebien facilitats per haver participat en el bàndol nacional mentre que els discapacitats republicans eren obviats.


La major part dels morts a la guerra van ser homes i força joves. La immensa majoria de morts i exiliats eren homes en edat de procreació. La postguerra va suposar l’augment del control de la natalitat i l’empitjorament notable de les condicions de vida de la població. La població catalana dels anys quaranta estava fortament condicionada pel que havia significat la Guerra Civil. Va haver-hi un descens considerable del percentatge d’homes respecte de les dones i s’haurà d’esperar fins a la dècada dels anys setanta perquè els percentatges d’homes respecte dones a Catalunya tornin a ser els de 1930.


MortsMorts en combat 32.000Morts pels bombardejos 5.500Morts per repressió a la rereguarda pels republicans

8.352

Executats pel franquisme 3.388Total 49.240

Els efectes de la Guerra Civil a Catalunya:

En la fase final de la Guerra Civil unes 440.000 persones que havien mostrat el seu compromís polític amb el bàndol republicà van haver d’abandonar Espanya per fugir de la repressió franquista. Militars, civils, dones, nens i ancians van creuar la frontera donant lloc a una importantíssima pèrdua de capital intel·lectual, polític, sindical, professional, artístic i científic pel país.



Així, els exiliats van arribar-se fins a França creuant els Pirineus o cap al nord d’Àfrica, a Algèria i al Marroc, mitjançant alguns ports mediterranis. D’altres havien emprés el camí cap a l’Amèrica Llatina. No era una opció senzilla ja que els que van optar per la travessa dels Pirineus van trobar-se majoritàriament internats en els camps de refugiats que les autoritats de la III República francesa havien improvisat per acollir-los. Finalment, bona part dels fugitius van acabar per retornar a Espanya davant el compromís del règim de no actuar contra aquells republicans que no haguessin comés delictes. Promesa que el franquisme no va complir en cap moment.

bibliografia• Projecte La Casa del Saber, Història 4t ESO,

Grup Promotor Santillana, Barna 2008• Vicente Moreno Cullell, La Guerra Civil (arxiu

categoria), Ciències Socials en xarxa, http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/2-lespanya-del-segle-xix/12-la-guerra-civil/

• Viquipèdia, enciclopèdia lliure, http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_Civil_Espanyola

la guerra civil (3)

Documents