la gran pregunta a tota l’europa moderna és: com poden ... · última instància, a la...

La gran pregunta a total’Europa moderna és: compoden expressar lesmajories les seves identitatslocals i nacionals sensealienar les minories?Com es pot aconseguir queels forans se sentin a casasense que els autòctonssentin que s’han convertiten estrangers a la sevapròpia casa?

15Aquest assaig se centra en la distància cada vegada més granque existeix entre les elits polítiques i grans grups (si no la majoria)de la població dels estats del benestar de l’Europa continental.El nivell de descontentament en molts dels països occidentalsés enorme, la confiança en les institucions i els polítics mai nohavia estat tan baixa, hi ha una crisi de confiança i una crisi derepresentació política.1 El més preocupant és que aquesta gran des-confiança i descontentament es produeix no només a països que hanesdevingut maniacodepressius com a conseqüència de l’aplaçamentde la reforma (la malaltia alemanya), sinó també a països que hanintroduït programes de reforma, com ara Dinamarca, Àustria oHolanda. La presència paneuropea de moviments de dretes o popu-listes postmoderns, que sovint sorgeixen després d’una reforma del’Estat del benestar, és un indici alarmant i sòrdid del descon-tentament general de la població i de la crisi de confiança que do-mina l’escena política establerta.2 En el procés de reforma hi hahagut una greu interrupció de la comunicació entre les elits i lapoblació general.

El descontentament i la manca de confiança a la societat europeacontemporània s’ha de situar en més nivells que no pas només en elsde la reforma de l’Estat del benestar. Estem experimentant un canvien tots els àmbits: la màgia del període de postguerra sembla haver-se esgotat. Tant l’ideal de postguerra d’una Unificació Europea,com el model d’Estat del benestar de la postguerra i la tolerànciaenvers l’estranger post-holocaust, sembla que s’estan erosionant irebent fortes pressions. El procés general d’internacionalització(globalització, immigració, integració europea) està produint unaescletxa de confiança i representació entre les elits i la població enqüestions d’identitat cultural i nacional. Aquest assaig pretén exa-minar de prop aquests complexos problemes.

Wiardi Beckman Stichting Amsterdam, HolandaThink tank del Partit LaboristaHolandès, [email protected]

A criteri de l’autor, eldescontentament i lamanca de confiança a lasocietat europeacontemporània s’ha desituar en més nivells queno pas en els de l’estrictareforma de l’Estat delbenestar. Estemexperimentant –sostéRené Cuperus– un canvi entots els àmbits, com si lamàgia del període depostguerra s’haguésesgotat. Tant l’ideal depostguerra d’una UnificacióEuropea, com el modeld’Estat del benestar de lapostguerra i la tolerànciaenvers l’estrangerpost-Holocaust, semblaque s’estan erosionant irebent fortes pressions.El procés generald’internacionalització(globalització, immigració,integració europea) estàproduint una escletxa deconfiança i representacióentre les elits i la poblacióen qüestions d’identitatcultural i nacional.Aquest assaig examina deprop i sense apriorismesautocomplaents aquestscomplexos problemes.

La societat multicultural:un concepte pertorbador*

René Cuperus

i2cImmigració, Identitat i Convivència

Un món en flux continuEstem vivint una època perillosa. La història

ens ha ensenyat que l’acceleració en un procés demodernització sovint va acompanyada de contra-moviments, que moltes vegades tenen un caràctermolt perillós. El procés de modernització és unahistòria de tendències i contratendències, movi-ments i contramoviments. Per posar un exempleclar, la Revolució Industrial i l’evolució de la so-cietat liberal moderna van acabar donant lloc, enúltima instància, a la democràcia i la prosperitat,però també a patologies totalitàries com el comu-nisme i el nacionalsocialisme.

Sembla com si un cop més ens trobéssim enun període d’hipermodernització. Tots els se-nyals apunten cap al canvi, la transició i la trans-formació. Alguns dels clixés una mica gastatssón els següents: la globalització; la unificacióeuropea; la revolució tecnològica i informàtica;el desenvolupament d’una economia del coneixe-ment postindustrial; la immigració i l’augmentde societats multiètniques; la individualització ila fragmentació social; la degradació del mediambient; la revolta de l’oci comercial als mitjans;els canvis en el poder geopolític en l’àmbitglobal; el terrorisme internacional vinculat ambl’Islam polític.

Això apunta cap a un món en flux continu; lasocietat, l’economia i la política han entrat enuna fase accelerada; les institucions i les actitudstradicionals es troben sotmeses a una gran pres-sió. Un procés de canvi com aquest provoca tantoptimisme com pessimisme; la por i el malestar,junt amb un sentit d’aventura i un esperit empre-nedor. Aquells disposats a donar la benvinguda alfutur es troben colze a colze amb aquells que litenen por.3 S’està produint una divisió força mar-cada entre guanyadors i perdedors, una línia di-visòria entre països i dins dels mateixos països.La Xina i la Índia contra el Japó, el món Àrabi Àfrica. Irlanda, Polònia, Finlàndia i el RegneUnit contra França, Alemanya i Itàlia. I dins dels

mateixos països: joves amb estudis i bons salarisen un sector privat «desprotegit» contra els Fa-charbeiter industrials més vells, amb menys edu-cació i els immigrants que es veuen discriminatsal mercat laboral. S’estan produint noves desi-gualtats i polaritzacions. La transformació és es-pecialment marcada en qüestions d’identitat, tantde caràcter nacional i cultural com ètnic.

A alguns els agrada titllar l’electorat alemany,o als votants del «no» holandesos i francesos alsreferèndums de la Constitució, de nacionalistesxenòfobs, i els consideren uns enemics temoro-sos de la societat oberta, gent que es gira d’es-quenes al futur i que es nega a acceptar la glo-balització i la immigració. Però aquestes críti-ques no són gens acurades. Poden sorgir una granquantitat de perills quan una elit postnacionalcosmopolita desestima la importància de l’Estat-nació i de la identitat nacional, just en un mo-ment en què l’Estat-nació és, per a molta gent,l’última branca d’identificació a la qual es podenaferrar, un referent en el qual confien en un mónen flux continu.

Una reacció cosmopolita despreocupada tam-bé nega dolorosament les potents forces polarit-zadores a les quals es troba subjecta la societatactualment i que poden tenir uns resultats moltdiferents per a grups diferents. Nega l’extremadebilitat del clima sociocultural i polític existenta Europa, que queda reflectit en l’auge paneuro-peu de la dreta populista (i en menor mesura, delproteccionisme d’esquerres). La qüestió és,doncs, la crisi de la representació política per alspartits tradicionals i la nova línia divisòria so-ciològica en la societat europea d’avui, una líniadivisòria que hem trobat reflectida molt clara-ment un altre cop en el comportament dels vo-tants en la Constitució Europea, tant a Holandacom a França: la França d’en haut contra laFrança d’en bas, una divisió entre els quedonen la benvinguda al futur, i els que li tenenpor (Quadre 1).

La societat multicultural: un concepte pertorbador

16

Qüestions d’identitat: Europa i la societatmulticultural

El problema que acabem de descriure, queagrupa el descontentament social i la manca deconfiança envers l’Estat del benestar, així com lalínia divisòria entre els optimistes i els pessimis-tes pel que fa al futur (Quadre 1) es pot vincular,o estendre, en una mesura important, a una qües-tió d’identitat amenaçada. En primer lloc, al Con-tinent, l’Estat del benestar suposa, en si mateix,una forta qüestió identitària. Una característicaespecífica és que després de la Segona GuerraMundial va sorgir a molts països europeus, en-torn del concepte de l’Estat del benestar, unavisió progressista de la identitat nacional. Aquestfort sentiment es pot descriure com un «xovinis-

me del benestar», que és una ‘religió civil’ desentit comunitari associat amb la solidaritat na-cional dels acords per a l’Estat del benestar enpaïsos com Suècia, Dinamarca, Holanda, Bèlgi-ca, Finlàndia i Alemanya (en certa mesura com-parable amb el valor simbòlic del National HealthService per al Partit Laborista Britànic).

A Europa vam pensar que amb el model socialeuropeu (la suma d’estats del benestar socials na-cionals), havíem assolit quelcom semblant a La fide la història de Francis Fukuyama: l’apogeu dela civilització humana, el paradís social en unaescala humana, l’estadi mental definitiu de la po-lítica social. Aquesta autocomplaença està patintuna aguda ressaca ara que el sagrat Estat del be-nestar està patint una forta pressió (des de dins i

17


Els que donen la benvinguda al futur, i els que li tenen por

«D’una banda hi ha el grup de persones que gaudeixen d’un grau raonable de protecció, que no sesenten insegurs ni ansiosos. Consideren el mercat com una oportunitat per al progrés, veuen la unificaciód’Europa com un èxit, viuen al marge, més que no pas dins de la societat multicultural, tenen un estil devida fort i individualitzat, i no els interessa el veïnat com a centre de solidaritat i control social. Se sentenperfectament segurs i la seva prosperitat individual els proporciona els mitjans que necessiten per evitar elcontacte amb un àmbit i un servei públic que no para de degenerar. Acostumen a assumir bé la burocràciai se senten competents en els seus tractes amb els diversos departaments del govern. Consideren els partitspolítics establerts com a organitzacions legítimes a l’hora de conformar el procés democràtic, però elsconsideren absolutament irrellevants pel que fa als seus estils de vida personals. (…)

D’altra banda, hi ha aquelles persones que temen el futur i se senten amenaçades pel mercat, l’expansióeuropea, una immigració continuada i la societat multicultural, la crisi de la infraestructura social, la pèrduade la tradició d’ajudar els veïns i la solidaritat a les zones obreres, la internacionalització de l’economia,la manca de seguretat de l’àmbit públic i el deteriorament dels serveis públics. Viuen immersos en la societatmulticultural i han experimentat un enorme canvi pel que fa a les relacions socials que acostumaven a formarpart de les seves vides. La monocultura dels veïnats de classe obrera amb un grau elevat de control socialha deixat pas a uns veïnats multiculturals ‘desfavorits’. Aquest grup de gent ha perdut tota la confiança enels partits polítics tradicionals, perquè no els consideren com unes organitzacions que representin els seusinteressos, sinó com a part d’una maquinària estatal defectuosa. El govern es percep com l’adversari ol’enemic. Als ulls d’aquesta part de l’electorat temorosa i insegura, tots aquests problemes estan directamentrelacionats amb l’arribada d’estrangers. La presència d’estrangers ha fet que la globalització esdevinguiuna realitat concreta, i tots els perills que s’hi associen (la desaparició de feines amb sous baixos, eldebilitament de la identitat nacional) han quedat personificats».

Van Kersbergen i Krouwel4

Quadre 1

des de fora).5 I no es tracta només d’introduir al-guns ajustos, sinó que la seva sostenibilitat i, pertant, la possibilitat de que segueixi existint, passaper la modificació dels fonaments.

L’autoestima s’ha vist sacsejada tan violenta-ment que ni tan sols la comparació amb el modelcapitalista americà ja no es recolza de maneraorgullosa i unànime. Això provoca problemesd’identitat. Les conseqüències de la globalització,la modernització, l’europeïtzació i la immigracióen la bona salut de l’Estat del benestar tenenrepercussions en l’esfera de la identitat nacionali de la pròpia imatge de la societat. Per aquestmotiu, no ens podem permetre ignorar els senti-ments d’identitat nacional en el debat sobre elmodel social europeu. Només d’aquesta manerapodrem entendre el descontentament que s’estàestenent de forma alarmant a Europa i que impo-sa un bloqueig polític i mental a les reformes,tant si són necessàries com si no.

En esmentar la qüestió de la identitat nacionalestic entrant en terreny pantanós. Un terreny pan-tanós històric: en la seva encarnació fosca, el na-cionalisme és una matèria prima política extre-madament perillosa amb uns antecedents moltdolents. I també en un terreny pantanós polític:existeix un tabú sobre aquesta qüestió en els cer-cles progressistes i acadèmics. De la mateixa ma-nera que per a la senyora Thatcher no existia «resanomenat societat», per als intel·lectuals cosmo-polites no hi ha res ‘anomenat Estat-nació o iden-titat nacional’. Per a aquells a qui agrada consi-derar-se com a ciutadans cosmopolites postnacio-nals, la identitat nacional és una ficció: una cons-trucció col·lectiva perillosa, vulgar, populista ireaccionària. William Pfaff ho exposa de la se-güent manera:6 «La saviesa política convencionaldes de la Segona Guerra Mundial ha identificatel nacionalisme amb el feixisme. El feixisme i elnazisme van ser moviments nacionalistes histò-rics, però el nacionalisme no equival al feixismeo al nazisme. Actualment es podria dir que els Es-tats Units són el país més nacionalista del món.»7

A més, els partits de centre-esquerra i social-demòcrates fa temps que se senten avergonyitsper aquest tipus de temàtica cultural. Més enda-vant tornaré sobre aquest punt, però puc avançarque no sembla gaire savi ni aconsellable que elsprogressistes neguin la ‘realitat viscuda’ de lesidentitats nacionals i que, per tant, aquesta qües-tió es converteixi en el monopoli de la dreta.De fet, és feina dels progressistes desenvoluparuna definició oberta, hospitalària, no-xenòfobad’identitat nacional: un nosaltres més ampli. Lasolidaritat nacional, el fonament moral d’una so-cietat preocupada pels aspectes socials, no podràsobreviure sense això.

Existeix una forta tensió entre l’experiènciadel sentiment nacional de nosaltres i la interna-cionalització en curs, als afectes d’aquest argu-ment comprès com un doble procés: el procésd’unificació europea i la creació de societats


18

La presència paneuropea de

moviments de dretes o populistes

postmoderns, que sovint

sorgeixen després d’una reforma

de l’Estat del benestar,

és un indici alarmant i sòrdid del

descontentament general de la

població i de la crisi de

confiança que domina l’escena

política establerta.

multiètniques, la diferenciació cultural i ètnicade la societat europea. Tots dos poden portar auna pèrdua percebuda d’individualitat, segons vaconcloure un òrgan consultiu oficial del governholandès al qual el govern va encarregar que es-tudiés aquesta qüestió.8

Per tant, la percepció d’una amenaça, o d’unadebilitació, de la identitat nacional es troba rela-cionada amb dues altres dimensions del precipi-tat procés d’internacionalització –dominis en elsquals es produeix una confrontació entre les elitscosmopolites, altament educades i la població engeneral: a part de la debilitació (percebuda) de latranquil·litat de l’Estat del benestar per la glo-balització i la postindustrialització, existeix unadoble ‘qüestió de la integració’ que sorgeix de lainternacionalització:

1. La integració dels Estats-nació a la UnióEuropea

2. La integració dels immigrants a l’Estat-nació.

Integració europea: la revenja de la identitatnacional

L’aventura europea ha estat víctima recent-ment de l’estirament imperial excessiu: l’expan-sió aparentment interminable; Europa en qualitatde transmissor o accelerador matusser de la glo-balització i la liberalització; Europa, la tisora ques’utilitza per mantenir els estats membres tallatsuniformement amb el mateix patró.

Això ha convertit Europa, i aquest és l’autènticquid de la qüestió, més en una amenaça que nopas en una solució inspirada. Aquí és on sorgeixel que podem anomenar la ‘paradoxa del nacio-nalisme’ de la unificació europea. La cooperacióeuropea s’inicià originalment com una manera detranscendir el nacionalisme agressiu del segleXIX, que en el segle següent acabaria provocant,catastròficament, la Guerra Civil europea. Peròamb els seus actuals canvis de forma (l’expansió,la unió monetària neoliberal, una Constitució del

súper Estat, la centralització tecnocràtica i l’exce-dent regulador) la UE semblaria que ha assolit unlímit crític. Europa genera unes intenses contra-forces nacionals i, com un aprenent de mag, aragenera el nacionalisme que està intentant superar.

La gent no vol renunciar al seu país per unaUnitat Europea imaginària. No estan convençuts,il·lusionats ni implicats, tal com van demostrar elsreferèndums a peu d’urna a França i a Holanda.9

La il·lusió de la societat multicultural«Durant algun temps, vaig pensar que els eu-

ropeus, i especialment els holandesos, havien ama-gat el cap sota la sorra. Ara em sembla clar que totel concepte de la societat multicultural ha estat ungreu error. El que s’ha aconseguit no és res ques’assembli a una societat lliberal, sinó una col·lec-ció de grups que parlen entre ells. No crec que seli pugui dir nació, a això», va comentar FrancisFukuyama durant una recent visita a Holanda.10

El terme societat multicultural, tot i que sem-bli atractiu per als nouvinguts, per als grups d’im-

19


És feina dels progressistes

desenvolupar una definició oberta,

hospitalària, no-xenòfoba

d’identitat nacional: un nosaltres

més ampli. La solidaritat

nacional, el fonament moral

d’una societat preocupada

pels aspectes socials,

no podrà sobreviure sense això.

migrants que venen a Europa, ha fet molt de mal.Xoca frontalment amb els patrons força reeixitsd’integració, aculturació i assimilació pel que fa ala feina, la igualtat, i la inclusió social i política,que podem observar al llarg de generacions enpaïsos amb molta immigració com ara Amèrica iAustràlia. El concepte, a més, també ha fet ben pocper recolzar la immigració entre la població autòc-tona. Al contrari: el terme ha produït una xenofò-bia i un ressentiment innecessaris i perillosos.11

El concepte de multiculturalisme, tal com l’u-tilitzen els cosmopolites postnacionals polí-ticament correctes, suggereix que la poblacióautòctona és, ni més ni menys, que una de les‘multicultures’, una minoria entre les minories.No es pot descartar que a llarg termini aquestaserà la realitat en algunes ciutats (i si tenim encompte que quan això ocorri, els processos d’in-tegració, emancipació i aculturació hauran reei-xit, no hauria de suposar cap problema), peròaplicar una descripció normativa-imperativa així,al principi d’un procés d’immigració massiva, és,probablement, la forma més polèmica de crearrelacions racials12 entre la població establerta i elsnouvinguts. No hi ha millor manera de desestabi-litzar i dislocar potencialment a la societat d’aco-llida. En aquest respecte comparteixo plenamentel punt de vista de David Goodhart: és despro-porcionat imaginar «que la Gran Bretanya had’adaptar radicalment la seva forma de vida ma-joritària o que s’ha d’estirar per rebre els nouvin-guts a meitat del camí. (…) Però per la natura-lesa de les coses, la majoria de l’adaptació esproduirà, inicialment, per part dels nouvingutsque han escollit viure en una societat ja existentamb una forma de vida majoritària i, com amínim, amb un cert sentit d’ella mateixa. (…)És important que els nouvinguts reconeguin quela Gran Bretanya no és només una col·lecció al’atzar d’individus, i que entren a formar partd’una nació que, tot i que és difícil de descriure,és ben real.»

I Goodhart encara peca de precaució. És la in-terrupció de la comunicació en relació amb laidea del multiculturalisme entre l’elit d’expertspolíticament correcta, experts minoritaris, uns re-presentants amb estudis superiors i les organitza-cions d’immigrants, d’una banda, i la poblaciógeneral, de l’altra, el que ha provocat (potser demanera innecessària) tant de mal. Impulsats peruns legítims sentiments de culpa sobre el colo-nialisme d’Occident, el racisme, l’apartheid il’holocaust, les reaccions han pres la forma d’a-tenció i respecte exclusiu per a l’etnicitat cultural,les qualitats individuals i la cultura de grup deminories/immigrants, acompanyats per una nega-ció absoluta, o fins i tot demonitzadora, de la cul-tura i l’etnicitat del grup de la majoria autòctona.

És aquesta il·lusió multicultural, que consti-tueix una clara i amenaçant desviació de la reali-tat viscuda, el que empeny molta «gent normal»als braços de partits extremadament dubtosos,afortunadament, al principi en una mesura moltpetita, partits d’extrema dreta o partits racistes(que durant els anys 80 creaven agitació en con-tra de la idea de multiculturalisme), però que aca-ben derivant en grans moviments populistes dedretes com ara el de Pim Fortuyn a Holanda,


20

La gent no vol renunciar al seu

país per una unitat europea

imaginària. No estan convençuts,

il·lusionats ni implicats,

tal com van demostrar

els referèndums a peu d’urna

a França i a Holanda.

Taula 1Multiculturalisme contra uniculturalisme a Holanda

Opinions sobre la integració de les minories ètniques (1994 i 2002)

Rètol Categoria Resposta 1994 (%) Resposta 2002 (%)

Els immigrants i les minories ètniques podenromandre a Holanda i mantenir tots els seuscostums i la seva cultura* 1 5,0 1,6

2 6,3 4,53 7,8 8,24 19,2 14,35 16,8 18,96 16,9 26,97 28,0 25,6

Els immigrants i les minories ètniques s’hand’adaptar completament a la cultura holandesa 100,0 100,0

* Rètols en holandès: ‘allochtonen en etnische minderheden moeten in Nederland kunnen blijven met behoud van alle gewoontenvan de eigen cultuur’en ‘allochtonen en etnische minderheden moeten zich volledig aanpassen aan de Nederlandse cultuur’ (p. 235).Taula extreta de: M. Adriaansen, W. van der Brug i J. van Spanje, ‘De kiezer op drift?’, a: Kees Brants i Philip van Praag (red.),Politiek en media in verwarring. De verkiezingscampagnes in het lange jaar 2002, p. 234/235. ‘Aquesta taula mostra que ja el 1994 el multiculturalisme rebia poc suport entre la població holandesa. En aquella època, mésdel 60% ja pensava que les minories s’havien d’adaptar a la ‘cultura holandesa’ (categories 5, 6 i 7). (…) El 2002 el climaglobal es va moure encara més en la direcció de l’uniculturalisme (el 70 per cent, davant de només el 14 per cent que recolzavael multiculturalisme). Així que, basant-nos en l’opinió majoritària de l’electorat holandès, el 1994 ja existia un ampli recolzamenta favor d’una política unicultural envers els immigrants.’Font: NKO 1994 i 2002.

Hagen a Noruega o Kjaersgeld a Dinamarca. Ara,els polítics del corrent principal, així com els ex-perts i els sociòlegs (amb un retard inaudit de 20anys) també han arribat a aquesta opinió sobre elmulticulturalisme. Però David Goodhart encaraes veu obligat a concloure, nota bene sobre unade les qüestions socials contemporànies més can-dents, que «actualment existeix un gran espaiconceptual i lingüístic entre el racisme, d’unabanda, i el cosmopolitanisme liberal, de l’altra.La majoria de persones es queden en aquest espaiintermedi, però no tenim les paraules adients perdescriure els nostres sentiments».13 Quina incapa-citat i quina alienació social més tràgiques!

Però cal anar amb compte: no es pot menys-prear el fet que a molts països europeus ens en-frontem amb una subtil revolta per algunes partsde la població autòctona, un tossut incendi que varevifant, en contra de la idea optimista i la pràcti-ca segregada de la societat multicultural. Aquesta

revolta no sempre s’expressa en patrons de votpolítics; degut a la naturalesa del sistema electo-ral (tal com passa al Regne Unit), degut a unacàrrega històrica molt gran (tal com passa a Ale-manya) o degut a una manca de partits correspo-nents pels quals votar, com ocorre a Holanda, onno ha aparegut cap partit anti-multiculturalista al’esquerra de l’espectre. Però no ens enganyem:els estudis a Holanda, per exemple (un país ambuna consciència nacional baixa que és proverbiali repetidament utilitzat com a referència en estu-dis comparatius europeus) mostra que una granmajoria (el 70%) rebutja el multiculturalisme icreu que les minories s’haurien d’ajustar a la«cultura holandesa» (Taula 1). La gran majoria dela població holandesa és, al contrari del que haprescrit durant dècades la terminologia dominant,‘uniculturalista’.14 Això vol dir que la gent desitjai espera que les minories culturals s’adaptin (finsa un cert punt) a la cultura del país amfitrió.

21


A l’Holanda post-Fortuyn s’ha produït uncanvi de tàctica radical i s’ha passat del multi-culturalisme subvencionat a la integració obli-gatòria i a les mesures de ‘ciutadania’ (idioma ieducació cultural elemental), també en la me-sura del possible amb un efecte retrospectiu perals «antic-vinguts» –els immigrants de primerageneració que han estat vivint aquí durant moltde temps.15

Els senyals apunten més cap a la integració,cap a una coexistència obligatòria entre els resi-dents autòctons i els immigrants. Els patrons desegregació en l’educació (Holanda ha aplicat tra-dicionalment l’educació confessional i, per tant,

té escoles islàmiques), habitatge i contactes so-cials estan provocant cada vegada més preocupa-ció a les àrees en les quals continuen provocantun atur superior a la mitjana, absentisme escolari delinqüència. Aquestes estadístiques estan ge-nerant cada cop més tensió entre solidaritat i di-versitat i, en teoria, suposen una amenaça per a lasostenibilitat del model d’Estat del benestar eu-ropeu, amb el seu delicat equilibri entre solidari-tat horitzontal i vertical.16

Fins i tot el terrorisme del fonamentalismeislàmic pot tenir el pervers efecte secundari posi-tiu de, simplement per motius de seguretat del’Estat i seguretat ciutadana, fer que es produei-xin crides per realitzar acostaments mutus i aug-mentar la cooperació entre les comunitats immi-grants i la població autòctona.17

En poques paraules, existeix una urgènciacada vegada més gran per una ofensiva anti-se-gregació, en contra de viure esquena contra es-quena, contra les societats paral·leles separades,deixant intacta la «societat multicultural» a l’es-fera privada (sempre i quan sigui compatible ambles lleis de la democràcia liberal constitucional),però buscant urgentment maneres d’ajuntar ladiversitat ètnica i cultural amb una identitat na-cional comuna. «La pregunta més gran a total’Europa moderna és com poden expressar lesmajories les seves identitats locals i nacionalssense alienar les minories? Com es pot aconse-guir que els forans se sentin a casa sense que elsautòctons sentin que s’han convertit en estran-gers a la seva pròpia casa?»18

Cada vegada existeix una necessitat més grand’una identitat nacional unificadora i que faci depont, un nosaltres més gran. És necessària per auna «tranquil·lització de la majoria» (Goodhart) iper a l’acceptació social i l’èxit socioeconòmicdels immigrants. Com poden pretendre els païsoseuropeus diferir de l’experiència d’una immi-gració històrica com la dels EUA, on el paraigüesde la identitat americana (politicocultural) és


22

El terme societat multicultural

ha fet molt de mal. Xoca

frontalment amb els patrons

força reeixits d’integració,

aculturació i assimilació pel que

fa a la feina, la igualtat,

i la inclusió social i política.

El concepte, a més, també ha fet

ben poc per recolzar la

immigració entre la població

autòctona. Al contrari: el terme

ha produït una xenofòbia i un

ressentiment innecessaris

i perillosos.

un requisit previ per a una integració ‘multi-cultural’ adient i on el patriotisme produeix unsentit de pertinença en tota l’herència ètnica icultural?

El concepte d’identitat nacional com a substi-tut del multiculturalisme pot ser, des d’aquestpunt de vista, tant un problema com una solució.És un terme perillós en la variant tancada, xenò-foba, etnocèntrica; però en la variant oberta i to-lerant pot motivar la formació d’una comunitatsupraètnica i la solidaritat pot impulsar la creacióde lligams i una cohesió social on no importi elcolor.

La migració de mà d’obra molt preparada al’estil de la del Londres cosmopolita és essencialper a una economia creativa com la d’Holanda,però un ampli recolzament públic només es potproduir (un cop més) si deixem molt clar un altrecop què és la integració i què no és, quins són elslímits, drets i obligacions de la ‘conciutadania’i si el procés correspon amb allò que la gran ma-joria d’holandesos consideren just, civilitzat iraonable. L’objectiu final podria ser perfectament«l’assimilació amb la retenció de la pròpia iden-titat cultural» (Cuperus): «immigrants amb guió»,per dir-ho d’alguna manera, comparables a l’ex-periència dels EUA.19 Això és, per cert, rela-tivament més fàcil al Regne Unit, amb la sevaidentitat paraigües de britanitat, relacionada tantamb la Commonwealth com amb el món deparla anglesa, que no pas a països com Holanda,Dinamarca o Alemanya.20

Holanda es veu obligada per la seva història(l’holocaust, l’apartheid) a ser una societat ober-ta, cosmopolita, no racial, però també, preferi-blement, una societat que no es basi en comu-nitats etnico-tradicionals tancades, sinó en ciuta-dans individuals, amb independència de l’origenètnic i la religió. A Holanda existeix una com-prensió no racial de la identitat nacional: elsafro-holandesos de les antigues colònies (surina-mesos, sntillans) en la gran majoria estan ben

integrats. Les coses són més difícils amb la po-blació d’un milió de musulmans a Holanda, prin-cipalment marroquins i turcs que (en part deguta una immigració basada en els matrimonis i laformació de famílies) presenten problemes d’in-tegració repetidament. Aquests grups sovint s’ori-ginen a les àrees rurals tradicionals amb unadiferència cultural i religiosa molt gran entre ellsi la cultura progressista-llibertària d’Holanda(les investigacions demostren que els sentimentsxenòfobs a Holanda els tenen principalment do-nes amb molta educació i homosexuals als mu-nicipis grans i a les ciutats que tenen por de laintolerància discriminatòria dels immigrantsmusulmans).

El principal problema és que la segregaciómulticultural a través de la formació de col·lec-tius segons criteris ètnics, culturals o religiososxoca frontalment amb el model d’una societatoccidental individualitzada, emancipada i d’alta

23


El concepte d’identitat nacional

com a substitut del

multiculturalisme pot ser tant

un problema com una solució.

És un terme perillós en la variant

tancada, xenòfoba, etnocèntrica;

però en la variant oberta i

tolerant pot motivar la formació

d’una comunitat supraètnica

i cohesionada.

qualitat, on els individus no coincideixen sempreamb les seves comunitats ètniques i culturals. Amés, si la segregació genera guetos per als mésdesfavorits, per a la democràcia social europeaaixò ha de suposar un escàndol cultural i socio-econòmic intolerable, que cal evitar amb totsels mitjans.

ConclusionsAquest assaig ha examinat el descontenta-

ment i la manca de confiança popular, un correntsubterrani d’inestabilitat a la societat europea,amb especial incidència en la qüestió de l’ame-naça sobre la identitat nacional. A l’hora de trac-tar el tema de la identitat nacional m’he endinsaten terreny pantanós, especialment per als pro-gressistes de centre-esquerra que en general pre-fereixen entonar una melodia multiculturalistapostnacional, cosmopolita i lacònica. La identitat

nacional s’entén en un sentit ampli, ja que sem-bla típicament europeu que sigui precisament elmodel social de l’Estat del benestar de la post-guerra i l’economia de mercat social el que for-mi una part substancial de l’autoimatge positivade diverses de les poblacions europees. El des-contentament es troba en la percepció de l’ame-naça i la debilitació de les característiques nacio-nals a través de processos d’internacionalització:d’una banda, la globalització de la producció debéns i serveis, així com dels mercats de capital ila unificació europea aparentment sense límits i,de l’altra, una immigració que sembla incontro-lable i el desenvolupament de societats multiètni-ques amb problemes d’integració, segregació i‘confusió’ multicultural.

De manera contrària a l’esperit dels expertsultramoderns que advoquen per l’autoabolició del’Estat-nació a favor de nous centres de poder re-gionals, els corrents subterranis inestables i tras-tornadors a la societat europea requereixen, nonomés prudència en la modernització i la innova-ció, sinó també la rehabilitació i el retorn a l’Es-tat-nació com a fòrum per restaurar la confiança,com a àncora en temps d’incertesa, com a bancde proves renovat per al rendiment socioeconò-mic, com a font de cohesió social entre els menysi els més educats, entre els immigrants i la po-blació autòctona. Caldrà que es produeixi una re-cuperació de la confiança entre els polítics i elsciutadans en l’esfera nacional, així com la crea-ció d’una societat multiètnica harmoniosa. Euro-pa ha de facilitar aquest procés, i no obstruir-lo.En altres paraules, el futur de la UE, el modelsocial europeu i una societat multiètnica harmo-niosa està estretament vinculat amb l’Estat-nació. El lema per al següent període de transicióha de ser, doncs: Com els es-tats-nació han de rescatar laUnió Europea i la societat mul-ticultural! (extret lliurementd’Alan Milward).21


24

El principal problema és que la

segregació multicultural a través

de la formació de col·lectius

segons criteris ètnics, culturals o

religiosos xoca frontalment

amb el model d’una societat

occidental individualitzada,

emancipada i d’alta qualitat,

on els individus no coincideixen

sempre amb les seves comunitats

ètniques i culturals.

25


* Algunes parts d’aquest assaig s’han escrit originalment per al projecte «The Future of the European Social Model», unprojecte de Policy Network en conjunció amb la Presidència de la Unió Europea per part del Regne Unit. Si voleu mésinformació, podeu consultar: www.policy-network.net)

1M. Elchardus i Wendy Smits, Anatomie en oorzaken van het wantrouwen, VUBpress, 2002. Sociaal en Cultureel Planbureau

(SCP), De sociale staat van Nederland 2005. 21minuten.nl, Informe de McKinsey and Company, 2005.2 Sobre les causes i el rerefons de la Revolta Populista, consulteu: René Cuperus, ‘Roots of European Populism: The Caseof Pim Fortuyn’s Populist Revolt in the Netherlands’, a: Xavier Casals (ed.), Political Survival on the Extreme Right.European Movements between the inherited past and the need to adapt to the future’, Institut de Ciènces Polítiques i Socials(ICPS), Universitat Autònoma de Barcelona, p. 147-168, Barcelona, 2005; René Cuperus, ‘The Fate of European Populism’,a: Dissent (Spring 2004), p. 17-20; René Cuperus, ‘The populist deficiency of European social democracy: the Dutchexperience’. a: Matt Browne & Patrick Diamond (eds.), Rethinking social democracy, London, Policy Network, 2003,p. 29-41. 3 Es tracta, evidentment, de tendències principals que es poden assolir en una mateixa persona.4 Kees van Kersbergen i André Krouwel, ‘De buitenlanderskwestie in de politiek in Europa’, a: Huib Pellikaan & MargoTrappenburg (red.), Politiek in de multiculturele samenleving, p. 195-196. Beleid en Maatschappij Jaarboek/Boom, 2003. 5 Anton Hemerijck, ‘Waarom we een nieuwe verzorgingsstaat nodig hebben’, a: Socialisme & Democratie, 10/11, 2003,p. 42-53; G. Esping-Andersen, D. Gallie, A, Hemerijck, J. Myles, Why We Need a New Welfare State, Oxford UniversityPress, 2002. 6 William Pfaff, ‘’What’s Left of the Union? A: New York Review of Books, setembre 2005. William Pfaff: «El nacionalismeés una expressió de la intensa necessitat d’afirmació de la identitat nacional o comunitària com a àncora de la identitatindividual. És una de les forces fonamentals que es donen a les societats polítiques, i les dota de sentit. També és una de lesforces ‘intenses’ en la física de les relacions internacionals, si no la més intensa. Anul·la la desviació o la distracció a curttermini. Tot i que pot acompanyar un internacionalisme altruista, no hi dóna lloc de manera immediata; els resultatsreprimits. És per això que el nacionalisme s’ha d’acollir, en lloc de resistir-s’hi tossudament.» 7 Aquí segueixo la línia de pensament i les argumentacions del Consell Holandès per al Desenvolupament Social (RMO) enel seu informe ‘Identitat Nacional’ com una font neutral irrefutable en aquest delicat camp de mines. El Consell explora elcamp de tensió entre sentiments d’identitat nacional i els processos d’internacionalització en curs, tal com es manifestenen la unificació europea i en el desenvolupament multiètnic de la nostra societat. Cf. S.W. Couwenberg (red.), Nationaleidentiteit. Van Nederlands probleem tot Nederlandse uitdaging. Civis Mundi jaarboek 2001, p. 9.8 RMO-advies. Nationale identiteit in Nederland. Internationalisering en nationale identiteit, advies 9, setembre 1999. Cf.Koen Koch & Paul Scheffer (red.), Het nut van Nederland. Opstellen over soevereiniteit en identiteit, 1996. 9 Cf. ‘De publieke opinie over Europa’, in: Europese tijden. Europese Verkenning 3, bijlage bij de Staat van de Europese Unie2006, Centraal Planbureau & Sociaal en Cultureel Planbureau. 10 Entrevista a de Volkskrant, 17 de setembre de 2005. 11 Consulteu també: R. Cuperus, K. Dufek i J. Kandel (Eds.), The Challenge of Diversity. European Social DemocracyFacing Migration, Integration and Multiculturalism, Forum Scholars for European Social Democracy/StudienVerlag,Innsbruck, 2003. 12 «Relacions de raça» és un terme problemàtic per als europeus continentals, que fins i tot conté connotacions nazis. Alcontinent, tot el concepte i terminologia de raça s’ha deixat d’utilitzar, ocult sota capes d’història.13 David Goodhart, ‘Britain’s Glue’, a: A. Giddens i P. Diamond (eds.), The New Egalitarism, p. 170.14 Kees Brants i Philip van Praag (red.), Politiek en media in verwarring. De verkiezingscampagnes in het lange jaar 2002,Het Spinhuis, 2005, p. 23515 Cf. René Cuperus, ‘From Polder Model to Postmodern Populism. Five Explanations for the «Fortuyn Revolt» in theNetherlands’, a: R. Cuperus, K. Duffek, J. Kandel (eds.), The Challenge of Diversity. European Social Democracy FacingMigration, Integration and Multiculturalism, Forum Scholars for European Social Democracy/StudienVerlag, 2003,p. 276-301. Consulteu també: Rinke van den Brink, In de greep van de angst. De Europese sociaal-democratie en hetrechtspopulisme, Houtekiet, 2005. 16 David Goodhart sobre l’equilibri de solidaritat i diversitat; consulteu també Warren House Speech Wouter Bos at websitePolicy Network 17 Cf. Tariq Modood, ‘Remaking multiculturalism’, www.Opendemocracy, 29-9-2005.18 David Goodhart, p. 170. 19 Francis Fukuyama, ‘Nexus Lecture: The Future of Democracy, Culture and Immigration’ :‘Een liberale democratie is nietcultureel neutraal’, NRC Handelsblad, 1 d’octubre de 2005. 20 Cf. Stephen Howe, ‘Britishness and Multiculturalism, a: The Challenge of Diversity (nota 30).21 Alan Millward, The European rescue of the nation-state, 1992.

la gran pregunta a tota l’europa moderna és: com poden ... · última instància, a la...

Documents