la farmacia vallbona de les...

La farmàciaDEL MONESTIR DE SANTA MARIA

DE VALLBONA DE LES MONGES

La farmàciaDEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLBONA DE LES MONGES

MIQUEL YLLA-CATALÀ I GENÍS

© Miquel Ylla-Català i Genís, 2018© d’aquesta edició: Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, 2018© de les imatges: els seus autors, 2018

Primera edició: setembre de 2018DL L 1080-2018

Imprès a Arts Gràfiques Bobalà, S L Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida www.bobala.cat

Quan Catalunya creixia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7Dels monjos negres als monjos blancs . . . . . . . . . . . . 13Santa Maria de Vallbona, un monestir cistercenc fe- mení . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17Vocació sanitària. L’assistència al pelegrí, al pobre, al desvalgut... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23El Concili de Trento, un punt d’inflexió . . . . . . . . . . . 33Una farmàcia acreditada. Segles XVII a XIX . . . . . . . . . 37Segle XIX. Un nou punt d’inflexió . . . . . . . . . . . . . . . . . 45Una comunitat que vetlla. Una valuosa farmàcia . . . 47La farmàcia – museu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53 Ceràmica farmacèutica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58 El vidre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64 Les capses de fusta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66 Els morters . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69 Les balances . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70 Els motlles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72 Els elements auxiliars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73Cloenda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79

SUMARI

Corria la segona centúria del nou mil·lenni. Regnava a Catalunya el comte Ramon Berenguer IV, fill del comte del mateix nom i de Dolça de Provença, hereu d’una dinastia que havia anat ajuntant els comtats més significatius del país, que s’erigia com a vertebradora d’una realitat nacio-nal amb un estil propi, i amb voluntat ferma de créixer no sols en l’àmbit territorial, sinó també en el d’identitat. Uns trets concrets afavorien aquests plantejaments en especial: l’existència d’una població amb personalitat cada cop més pròpia i més nombrosa aplegada en els territoris del nord, i una necessitat de donar llunyania a les fronteres del sud, sovint insegures per ocasionals incursions sarraïnes que po-dien castigar les ciutats del territori.

La política del comte es va moure en el camp diplomà-tic amb diferents aliances i en el terreny bèl·lic amb noves conquestes. El pactisme, costum ja tradicional i per al qual comptà amb dos consellers excepcionals: l’arquebisbe Ole-guer i el senescal Guillem Ramon de Montcada, va ser clau en la seva intervenció en els afers peninsulars, però també en terres d’Occitània.

QUAN CATALUNYA CREIXIA

8 MIQUEL YLLA-CATALÀ I GENÍS

Ja en vida del seu pare, el qui seria Ramon Berenguer IV havia tractat amb no gaire èxit amb Alfons I d’Aragó per les pressions d’aquest a les fronteres catalanes, però des-prés, amb el desgavell que hi hagué a la mort d’Alfons conegut com el Bataller, va acollir el seu successor Ramir II i s’acordà el casament amb Peronella, la seva filla molt jove encara. Comte de Barcelona i príncep d’Aragó, i amb molt bones relacions amb els ordes militars i amb els bisbes de les diòcesis properes, es convertí en persona influent en els temes que afectaven la Península fins a arribar a un acord amb el seu cunyat, Alfons VII de Castella, sobre les àrees de futura influència en la zona mediterrània pel que

Ramon Berenguer IV i Peronella

9LA FARMÀCIA DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLBONA DE LES MONGES

feia a les terres valencianes i Múrcia, tota una previsió dels països catalans.

En els afers occitans col·laborà a la submissió de Mont-peller fent-se càrrec del govern de les terres provençals en la minoria d’edat del seu nebot Ramon Berenguer III, s’alià amb Enric II d’Anglaterra i va pactar amb l’emperador Fre-deric Barba-roja.

L’expansió cap al sud a les terres de la vall de l’Ebre i cap al centre amb la conquesta de la ciutat de Lleida eren, des de feia temps, objectius molt cobejats pels comtes cata-lans. Calia allunyar la frontera per millorar la seguretat de les ciutats catalanes, idea que era amplament compartida per l’estament feudal i per l’Església, que, a més d’ajudar militarment —els bisbes de Tarragona i Barcelona tenien la seva tropa ben equipada—, donava a l’acció contra els musulmans el títol de croada, circumstància llaminera per als diferents combatents. El comte va tenir la benedicció del papa Eugeni III, l’ajuda dels genovesos i la col·laboració no pas petita dels ordes militars, en especial del Templers. Tam-poc era estranya al projecte la nombrosa ciutadania cada dia més delitosa d’expansió i de noves terres. Les ciutats de Tortosa, Lleida i també l’emirat sarraí de Siurana eren llocs privilegiats en poder dels sarraïns i varen ser els objectius que propiciaren un arrodoniment del territori amb totes les terres que avui formen Catalunya. Tortosa va capitular l’any 1148, Lleida l’any 1149 i Siurana, a les muntanyes de Prades, l’any 1153. Les conseqüències polítiques i socials d’aquests fets varen ser cabdals: el comte de Barcelona va consolidar el seu poder sobre els altres comtes marcant una superació definitiva de la política comtal.


Amb els nous territoris quedava una gran bossa d’espai entre Tortosa i Lleida, a la Catalunya Vella hi havia gent per vertebrar el nou país, però a més es disposava d’un element important que garantia l’estabilitat: l’establiment de comu-nitats monàstiques. L’any 1150, el comte fundà el monestir de Poblet amb monjos vinguts de l’abadia cistercenca de Fontfreda, i el mateix any el gran senescal Guillem Ramon de Montcada, amb cistercencs de Tolosa, fundà el monestir de Valldaura, antecessor del monestir de Santes Creus, índex de la bona entesa i col·laboració amb les terres occitanes, i el mateix comte l’any 1157 feu donació al venerable Ra-mon, anacoreta que trobem en els orígens del monestir de Vallbona, d’unes terres on avui es troba el cenobi.

En una terra que encara era sols boscosa, terra de caça de senyors feudals, hi va florir el que seria el monestir cis-tercenc femení més important de Catalunya. Un espai de cultura i de pregària amarat de la sensibilitat d’unes dones

Monestir de Poblet


que, amb el cultiu de la ment i l’esperit, de l’oració en fan cant, del cant en fan una lloança i dels seus treballs manu-als un missatge de servei i una aurèola de santedat.

Aquest és el marc que trobem en els inicis de la història del monestir de Vallbona que dona llum a una realitat no gaire corrent al nostre país com és l’existència d’un ceno-bi femení cistercenc amb una acusada vocació de servei sanitari.

Els monjos havien salvat el patrimoni de la cultura antiga. El món civilitzat tindrà amb ells un deute perma-nent. Benet de Núrsia fou un anacoreta a l’estil dels monjos orientals, en especial dels sants Pau, Antoni i Basili, autor d’una norma per als monestirs. Havia anat fundant en ter-

res italianes diferents grups centrats en la solitud, el re-colliment i la pregària. La seva experiència com a conductor de persones que havien escollit aquest tipus de vida eremítica el portà a escriure una regla que en-cara als nostres dies, per la seva saviesa, és admiració de tothom i continua vi-gent com a norma clàssica.

Al segle VI, Benet re-cerca com aconseguir la perfecció cristiana amb la pregària i l’acció dins

DELS MONJOS NEGRES ALS MONJOS BLANCS

Sant Benet a Montserrat


una comunitat lliurada a la contemplació i a la lloança de Déu. Amb la divisa Ora et Labora, amb un estil de vida comuna dibuixa la manera de comportar-se per assolir el progrés espiritual i viure l’evangeli amb un seguiment in-condicional de Crist. Sense oblidar el contingut del text, que per lògica deixa notar els condicionants de l’època en què fou escrit, demana que en llegir-lo i meditar-lo hom sigui capaç de copsar l’esperit de les seves recomanacions, và-

lides encara avui. Destaca un respecte per la unitat i la igual-tat entre el monjos que es tra-dueix en col·laboració, servei i diàleg. Demana un concepte de treball responsable produc-tiu i amb utilitat social. Predica una pobresa fent ús dels propis valors i dels mitjans econòmics en bé dels nostres germans. Vol una comunitat preocupada per l’acolliment, l’hospitalitat, amb una obertura material, es-piritual i ecumènica a tots els homes. Sempre actuant amb llibertat per damunt de tot ego-isme i amb l’ajuda que dona la humilitat i l’obediència.

Aquests valors, que perviuen amb una influència santificado-ra i civilitzadora, han demanat al llarg del temps molts esforços per adaptar-ne la lletra i la for-ma d’actuar als diferents perío-Cluny


des. Però el que més ha impulsat aquestes reformes no ha estat canviar la regla, sinó lluitar contra la seva relaxació.

Malauradament, sempre pot haver-hi la tendència a complir amb la lletra sense endinsar-se en l’esperit, justifi-car-se més que enriquir-se, explicar-se per autocomplaen-ça, rebaixar l’exigència amb l’excusa del compliment. Si a aquesta realitat hi afegim les variades vicissituds que patiren els monestirs amb influència dels senyors feudals valorarem més els intents de normalització monàstica dels temps de l’emperador Carlemany i sobretot de l’abadia de Cluny, que passà a dependre directament de la Santa Seu. Moviments que afectaren els monestirs catalans ja establerts a l’interior de la línia fronterera Llobregat-Cardener.

A finals del segle XI, amb l’objectiu de viure millor l’es-perit de la regla, apareix el moviment cistercenc, que es

Sant Bernat de Claravall


perfeccionarà al segle següent i arribarà a la maduresa al segle XIII. El moviment s’inicià a l’abadia de Saint-Michel de Tonnerre (1028-1011) i va prendre volada a Cîteaux (1098), d’on li ve el nom del Cister. La renovació perseguia una vida més austera, un retorn al treball manual, amb una cura especial de les terres que circumdaven els monestirs, tasca en la qual intervenien els germans llecs, tot presidit per un equilibri entre la laboriositat i la contemplació. Els monjos van vestir de blanc per diferenciar-se dels monjos dels mo-nestirs que depenien de l’abadia de Cluny la més influent d’aquell temps, que anaven amb hàbits negres. La reforma, amb Bernat de Claravall (1090-1153) com a principal im-pulsor, s’expandí ràpidament per l’Occident cristià. Un nou estil arquitectònic acompanyava aquesta renovació, el gò-tic, amb grans finestrals, més llum a les esglésies, cimboris atrevits, campanars i torres amb punxes que s’enfilen fins al cel. Quan morí sant Bernat, a la nova Catalunya ja s’edi-ficaven els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus. Després vindria Vallbona. El model era ideal per a expandir Catalunya cap al sud. Els monestirs li donaven consistència.

Els orígens del monestir de Vallbona no són tan clars i senzills com els dels altres monestirs cistercencs de la zona, precedits per la voluntat fundacional d’un rei o d’un noble i encomanats a comunitats monàstiques que els donessin vida. En l’entramat d’esdeveniments que a poc a poc varen anar concretant el que seria Vallbona com a lloc de pregària hi trobem la intervenció de l’eremita Ramon en la fundació de diversos centres eremítics, la donació l’any 1157 per part del comte-príncep Ramon Berenguer IV d’uns terrenys en els quals s’inicià l’activitat eremítica al lloc, i l’acció benefacto-ra de Ramon de Cervera. Segons sembla, a mitjan segle XI ja hi havia algun anacoreta, i l’any 1157 una petita església dedicada a Santa Maria, on més endavant es consolidà una comunitat eremítica mixta que es dividí en dos centres: Vall-bona i el Sant Esperit, no gaire allunyats l’un de l’altre. La fama que assoliren aquests llocs de pregària i contemplació feu que els senyors de l’entorn, entre els quals Ramon de Cervera, fessin diverses donacions, entre les quals destaca el castell de Colobrers, on també s’establí una comunitat, fins al punt que trobem ja tres centres de pregària en el mateix

SANTA MARIA DE VALLBONA, UN MONESTIR CISTERCENC FEMENÍ


nucli, cadascun amb la seva capella per centrar-hi la pregà-ria dels seus membres.

Als anys setanta (1171) s’esdevé un fet cabdal: la incor-poració del nucli de Vallbona a Cîteaux, és a dir, a l’orde del Cister. Sembla que hi hagué una intervenció de l’anacoreta Ramon, ja vinculat a Poblet, que aconseguí aquesta fideli-tat cistercenca femenina al grup que ja existia a Vallbona. Amb el també possible ajut de Berenguera de Cervera, ví-dua de Guillem III de Cervera, s’aconseguí que un grup de monges cistercenques del monestir de la localitat navarresa de Tulebras, amb dues monges i dues donzelles, presidides per Òria Ramires, vingués a Vallbona. La presència d’Òria i les seves companyes, més que marcar el cenobi com a fet fundacional, va tenir una finalitat formativa de la comuni-tat, que ja estava iniciada en l’espiritualitat cistercenca.

Aquestes transformacions, que marquen el pas de la vida eremítica a cenobítica, augmentaren la consideració dels fi-dels, propiciaren que es fessin donacions pietoses i es gene-ralitzà una generositat dels nobles i els pagesos de l’entorn en bé del monestir. També es propicià l’entrada al cenobi de noies nobles de la contrada, que generalment aportaven una quantitat important de cabals i en alguns casos nous terrenys. Destaca en aquest context la donació que l’any 1174 feu a Vallbona el rei Alfons I d’una plaça a Lleida, en un acte al qual assistiren molts nobles del país.

Dels tres centres esmentats amb activitat d’arrel cister-cenca —Santa Maria, el Sant Esperit i Colobrers—, és en aquest lloc on trobem l’abadessa, mentre que a Vallbona, comunitat que en depenia, hi havia una priora. L’anacore-ta Ramon de Vallbona moria amb fama de santedat l’any 1176 i demanava ser enterrat a l’església de Santa Maria,


El rei Alfons i la reina Sança


lloc on havia començat la vida d’oració i penitència, i on havia reunit els primers deixebles. En el seu testament refer-ma els drets, béns i propietats de la comunitat de Vallbona amb independència de la seva pertinença a l’abadia de Co-lobrers. En aquest moment es fa més probable la intervenció de Berenguera de Cervera, decidida a potenciar la comu-nitat de Vallbona, tant per la seva situació geogràfi ca com per la seva signifi cació històrica, i al mateix temps aconse-guir, l’any 1176, que la comunitat de Colobrers amb la seva abadessa es traslladés a Santa Maria constituint un grup important femení d’obediència cistercenca que marcaria de manera defi nitiva l’existència del cenobi. Així va començar la glòria de Vallbona com a monestir femení del Cister amb totes les atribucions. El treball i l’oració, Ora et Labora, eren

Privilegi del rei Alfons


el model a seguir, consistent a cultivar la ment i l’esperit amb la pràctica de l’estudi i el treball: a l’scriptorium, amb la música i el cant, amb les feines de cada dia a la comunitat, a l’hospital i a la farmàcia amb diferents tasques al servei dels germans necessitats.

La consolidació del monestir va tenir el seu ressò. El rei Alfons i els nobles de tot el país i de les contrades veïnes ce-diren propietats i privilegis que engrandiren el seu patrimo-ni. Punt culminant d’aquesta nova situació fou la visita dels monarques Alfons i Sança a Vallbona l’any 1178. Destaca el protagonisme de la reina, que en un document fa constar la compra per cinc-cents sous del monestir a les monges, que els el retorna per tal que hi edifiquin un nou monestir que per-meti dur-hi una vida regular dedicada a servir devotament a Déu i al mateix temps es compromet a concedir els béns necessaris per a garantir el sosteniment de la comunitat. Així, la reina pretenia erigir-se com a fundadora del mo-nestir i li donà el títol de Reial Monestir de Santa Maria de Vallbona.

A l’inici del segle XIII, aconseguits els favors reials i una bona disposició dels pontífexs de Roma, que ratificaren pri-vilegis i confirmaren els diferents béns sota la protecció de la Seu Apostòlica, el monestir viu una etapa d’esplendor amb el suports d’una sàvia direcció de les diferents abadesses de la primera meitat del segle. Entre els favors reials trobem una especial predilecció pel cenobi per part del rei Jaume I

VOCACIÓ SANITÀRIA. L’ASSISTÈNCIA AL PELEGRÍ, AL POBRE, AL DESVALGUT...

Sarcòfag de la reina Violant


i de la seva segona muller Violant d’Hongria, que va esco-llir Vallbona com a lloc de la seva sepultura. Si ens atenim als sants Pares, trobem, al tombant del segle, tres butlles d’Innocenci III que fan referència al monestir i una altra de Bonifaci VIII a la fi del segle.

La protecció de Vallbona no serà només un privilegi reial i del papat; també la noblesa tindrà el monestir com a lloc on fer importants reconeixements amb donacions de caire

Escuts de famílies nobles en un capitell


diferent: unes vegades confiarà a la comunitat pregàries per les seves empreses i serà el lloc que escollirà per la seva sepultura, i altres vegades les filles de la noblesa escullen el monestir per professar-hi, donar lloança a Déu i digni-ficar les seves vides. El seu ingrés al cenobi sovint compor-tava també beneficis econòmics i territorials. Relacionades amb Vallbona trobem les principals famílies de l’època: els comtes d’Urgell, els Cardona, Ribelles, Torroja, Cervera, An-glesola, l’Espluga... famílies que sovint fan deixes de terres, castells, propietats, llegats pecuniaris i de privilegis a favor del cenobi. Un conjunt d’aportacions que convertiren Vall-bona en un gran domini. Els noms d’algunes de les seves abadesses i de les famílies del seu origen en son un índex: Queralt, Anglesola, Copons, Caldes, Guimerà... entre d’al-tres. L’administració de tots els béns incumbia a l’abadessa, que arribà a tenir les atribucions pròpies d’un noble amb una potestat territorial important. Fet que no deixà de portar lluites de jurisdicció fins als límits més llunyans a què arri-bava la seva senyoria.

En aquets temps les obres del monestir i de les cases del seu entorn no varen tenir aturador. Les obres al claustre amb les seves dependències: sala capitular, refetor, Assistència als malalts


serveis... i en especial el temple varen continuar en els segles següents fins a aconseguir un conjunt d’una harmonia i una bellesa singulars. Els problemes derivats de noves situacions i de la política integradora dels reis espanyols es varen supe-

Recol·lecció a l’horta


rar segons les circumstàncies amb la singularitat del caràcter femení del cenobi i la seva independència sempre cobejada per veïns i per estaments en teoria preeminents.

Sense ànim de fer cap tort a la història i al relat dels di-ferents esdeveniments, ens aturarem en un aspecte concret d’aquest monestir: la seva capacitat d’acolliment, la cura que la comunitat tenia per assistir el pelegrí, el pobre i en especial el qui estava malalt i necessitat de serveis sanita-ris. Aquí agafa una importància singular la preparació de medicaments, la tasca farmacèutica per excel·lència, és a dir, la farmàcia monàstica. Tots el monestirs que seguien la regla de sant Benet tenien annex, a més de l’hostatgeria, un espai hospitalari per atendre els malalts, ja fossin pobres, pelegrins o passavolants. Els monestirs, situats en llocs es-tratègics i no pas lluny dels camins, eren més que un lloc de pas, eren lloc d’acolliment, de repòs i de sojorn per al pobre, el necessitat i el pelegrí que complia una prometença dirigint-se a indrets on li serien perdonats els pecats. La llu-nyania d’altres centres convertia els monestirs en llocs bus-cats i punts que invitaven a la reflexió sobre la finalitat del pelegrinatge.

Amb l’hospital i l’atenció als malalts, els monestirs no feien més que complir amb la lletra i l’esperit de la regla. Sant Benet considera la cura del cos com a complement im-prescindible de la cura de l’ànima, i en el capítol XXXVI es-menta: “cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist”. A l’època medieval, entre els diferents càrrecs que hi havia per l’administració del monestir i la seva bona gestió a més de l’abadessa, la priora i la sagristana, hi trobem l’hostalera, l’hospitalera i la infermera. Aquesta nominació ens permet acostar-nos a com devien ser els serveis hospitalaris i d’una manera es-


pecial a la preparació de medicaments. Ens permet, per tant, acos-tar-nos a la farmàcia.

Disposem de po-ques dades dels serveis farmacèutics que va te-nir l’abadia des del se-gle XIII fins al XVI, mal-grat tenir la seguretat que varen existir com a assistència impres-cindible a la cura dels malalts, tant els in-terns del monestir com els que s’acollien a l’hostatgeria i a l’hos-pital. Ens poden ajudar els coneixements que

tenim del funcionament del monestir, els seus costums i els materials que ens n’han arribat.

És important aquí fer referència a un espai de l’interior del monestir que no s’ha esmentat i que serà un suport im-portant per a tot el que es relaciona amb la preparació de remeis. Aquest espai és l’horta o jardí del cenobi, que, a més de servir per a un tipus de cultiu que donava proveïment alimentari, era una font important de productes amb pos-sible acció farmacològica. Un espai sempre tutelat i estimat per les monges i que gràcies a ell ha existit en tots els temps un àmbit des del qual la comunitat s’ha relacionat amb la preparació de medicaments. Ens cal mirar l’hort del mones-tir de Vallbona com una cosa que era més que un hort. El

L’horta del monestir


treball a l’horta per fer una recol·lecció acurada de les plan-tes remeieres i la seva dessecació per a un emmagatzematge adient no era pas improvisat i fins i tot ha quedat en la memòria de la comunitat. Cada mes tocava una feina con-creta: al gener i altres mesos d’hivern, preparar els materials que farien falta per a l’elaboració dels remeis: llards, èter, bona aigua, amoníac... A partir de març, recollir arrels d’at-zarí (Asarum europaeum), flors de taronger (Citrus sinensis), de narcís (Narcissus jonquilla) i fulles de tussílag (Tussilago far-fara), del maig al juliol recollir la murtra (Myrtus communis), el llúpol (Humulus lupulus), l’hipèric (Hypericum perforatum), el cascall (Papaver somniferum), l’hisop (Hissopus officinalis) i la saragatona (Plantago psylum), preparar conserves: d’angè-lica (Angelica arcangelica), de belladona (Atropa belladona), de didalera (Digitalis dubia) i de jusquiam negre (Hyoscyam niger). A l’agost, la pomada de belladona (Atropa belladona), i al setembre, els arrops de saüc (Sambucus nigra) i l’oli de ricí (Ricinus communis), i a l‘octubre els xarops de magrana (Punica granatum) i els extractes de repalassa (Arctium mi-nus) i imperatòria (Peucedanum ostruthium). Els productes, alguns exòtics, que no podia donar el cultiu a l’hort venien segurament de fonts externes facilitades per l’ampli camp de relació que tenia el cenobi.

No podem pensar que els coneixements pràctics de què disposava la comunitat en aquests segles vinguessin d’ex-periències prèvies; més aviat cal creure que venien influenci-ats pel que s’estilava en altres centres monacals relacionats amb el monestir i pel que aportava la tradició dels veïns, puix el saber dels àrabs que havien sojornat al país supera-va de molt els coneixements d’una societat més interessada en les guerres que en el progrés social. Pensem que estem en uns temps en què les diferents tasques relacionades amb


la malaltia: diagnòstic, pronòstic, receptar, confeccionar el remei i administrar-lo, no estaven separades ni anaven a càrrec de personal diferent. Més aviat tot anava estretament relacionat. Tanmateix, coneixent el desig d’independència, autosuficiència i singularitat que tenia la comunitat pen-sem que la preparació de remeis era un afer en el qual in-tervenien de manera important les monges i que no fou fins més tard, quan se’ls va obligar a tancar-se a la clausura, com després s’explicarà, que es va haver de contractar, tam-bé per raons legals, un apotecari titulat per a la preparació dels medicaments.

El lloc destinat a preparar els remeis segur que no era pas lluny de l’hospital. En no ser un lloc destinat al públic segurament es limitava a un taulell operacional i als ar-maris necessaris per a disposar dels diferents elements per a la confecció dels medicaments. El mobiliari que ens n’ha

Flors de lavanda, al jardí del convent


arribat no permet més aproximacions. No podem afirmar si aquest espai estava en els edificis annexos o dins el clos del monestir. En un temps en què les construccions de les diferents obres monàstiques eren canviants es fa difícil de-terminar-ne la ubicació, però la dependència de l’horta i del més que possible treball important de les monges no ens el fa situar gaire lluny de la clausura.

Resten pocs elements que podem considerar segurs que pertanyien a aquesta apotecaria, però són suficients per a justificar-ne l’existència i també perquè són a l’origen de la farmàcia que vindrà després. Podem parlar dels pots deco-rats en blau i amb faixes i cintes, capses de fusta, diferents materials de vidre, morters, gerres, calderes i possiblement més d’una balança.

Els canvis operats durant aquest temps en l’art de cu-rar no permeten més aproximacions. Segons alguns histo-riadors, abans de la creació del municipi de Vallbona ja hi havia una casa per a l’apotecari o per al metge entre les edificacions adossades a la muralla. Aquest responsable d’elaborar els medicaments depenia de l’abadessa i prepa-rava les medecines per al monestir i, per tant, també per a l’hospital i per als treballadors i els habitants del lloc i els seus entorns. Aquesta activitat, que no sabem quan va co-mençar, la trobem després documentada, va tenir caràcter general i donà a l’apotecaria una dimensió diferent.

El Concili de Trento (1563), en el seu decret Regularibus et monialibus, de l’any 1563, va prohibir que els monestirs estiguessin aïllats per a prevenir robatoris i actes vandà-lics, i a més va insistir en la conveniència de la clausura en els convents. Vallbona amb la seva autonomia i amb la

EL CONCILI DE TRENTO,UN PUNT D’INFLEXIÓ

Cases al poble de Vallbona


Escrit de les monges


materialització de la seva singularitat es va veure afectada en ambdós punts.

El monestir, que ja tenia edifi cis de serveis al seu entorn, va demanar als habitants del poble veí de Montesquiu que s’unissin a l’espai monacal exterior fi ns a formar un munici-pi. La integració va ser pacífi ca i profi tosa per a tothom. Co-mençava una etapa nova que va afectar la vida monàstica.

Més confl ictiu fou el tema de la clausura. Vallbona man-tenia una certa relaxació, amb monges que no vivien a l’interior del cenobi, però que participaven en la seva acció litúrgica i regim de pregària. Era un costum a corregir i com a mínim s’establí per a les noves incorporacions una norma més estricta que obligava a residir a la clausura. Tanmateix, el bisbe de Lleida, molt zelós en el tema, creà problemes ac-tuant amb mètodes repressius que fi nalment foren matisats per la Santa Seu.

Amb tot, la comunitat es va replegar a la clausura per concentrar-se en les seves activitats de pregària i treball, i va cedir l’hospital dels pobres, l’hostatgeria, els cellers... a nous responsables, conservant-ne la propietat. Aquesta nova si-

Monges treballant


tuació va afectar l’apotecaria: les monges ja no hi treba-llaven. En paral·lel, regulacions legals en l’exercici profes-sional demanaven la presència d’un apotecari reconegut pels gremis i els col·legis professionals que, segons consta, s’incorporà a la gestió de l’apotecaria a partir del segle XVII.

Varen deixar les monges tota la seva responsabilitat sobre la farmàcia? Creiem que la resposta és negativa. L’abadessa continuava exercint una tutela directa sobre la farmàcia; a més de mantenir-la equipada amb materials i productes que eren propietat de monestir, signava els con-tractes amb els apotecaris responsables i vigilava el seu bon funcionament. També les monges que tenien cura de l’horta i, per tant, de la producció de plantes remeieres mantenien una relació amb l’apotecari per al seu proveïment i no po-dem descartar que per al consum intern preparessin remeis senzills.

L’enrenou i les bullides apuntades no sols afectaren els monestirs. La societat civil i també les ciències varen evolu-cionar. A partir del Renaixement es fa una lectura crítica de tot el saber antic i un esforç per adaptar-lo al temps present. És un període marcat per l’humanisme, que es traduí en un progrés en tots els terrenys. Assistim a una diferenciació en el món del tractament als malalts, i la preparació dels remeis, per motius de professionalitat i coneixements, passa a mans d’un nou mestratge, el dels apotecaris. Aquests, que en el món dels gremis s’havien ajuntat amb els especiers o amb els metges, han agafat personalitat i donen eficàcia i contingut a un ofici que és reconegut per tots els estaments. Destaquem que en el segle XVI Catalunya i en especial la ciutat de Barcelona tenen un protagonisme pioner, únic al mon civilitzat, amb promulgació de tres concòrdies o aplecs de directrius de com calia fer en aquell moment la prepara-ció de medicaments. Aquesta situació comportà una organit-zació professional adient i una competència inqüestionable que determinà que al davant de cada apotecaria era obliga-tòria la presència d’un professional reconegut oficialment.

UNA FARMÀCIA ACREDITADA SEGLES XVII A XIX


Això obligava les farmàcies monàstiques i les ofi cines de pobles i ciutats.

Eren uns moments en què la competència entre els dos tipus d’apotecaries era important i fi ns podem dir que, amb una visió popular, les farmàcies dels monestirs tenien el va-

Manuscrit del cenobi


lor afegit d’una benedicció i protecció celestial per als seus productes que altres no podien acreditar. Però l’obligació de complir la llei va fer que també les farmàcies dels monestirs i dels convents posessin al seu davant un apotecari titulat que en molts casos era un monjo o un frare de la mateixa comunitat. Vallbona, en un moment en què les dones no accedien a la professió, va contractar un apotecari amb tí-tol, facilitant-li casa fora del monestir com a altres professi-onals, que tenia cura de la farmàcia quan ja aquesta amb seguretat es trobava instal·lada fora de la clausura. Una farmàcia que donava assistència a la comunitat, a l’hostat-geria, a l’hospital de malalts i a tot el poble de Vallbona i els seus entorns.

És bo comentar que ens trobem en un moment en què per diverses raons, a tot arreu, no sols a les farmàcies monàsti-ques, augmentà la preparació i venda de medicaments. Hi ajudaren diferents factors: un augment de la població, una economia rural més pròspera, la preocupació per la salut, una consciència més acurada de la utilitat de la medicació i la percepció general que els avenços i coneixements cien-tífics eren un do a l’abast per a millorar les condicions de vida.

Sense poder-ne precisar el moment exacte, a Vallbona es contractaren apotecaris titulats; l’abadessa, amb la signatu-ra d’uns pactes, precisava les condicions de la seva actuació i cedia tots els materials de l’apotecaria, que mantenia de la seva propietat i de l’actualització de la qual tenia cura. Aquestes relacions no varen ser fàcils i sovint originaven conflictes entre la comunitat i l’apotecari. Amb els diferents canvis de titularitat es redactaven uns inventaris, que han estat publicats en un treball de l’any 1990, que ens perme-ten conèixer molts detalls de com era la farmàcia, els canvis


en el temps i un ric aplec de materials, en especial peces de ceràmica que ens demostren la seva importància i fins po-dríem afegir la seva rendibilitat, ja que d’altra manera no es justificaria l’existència d’una col·lecció de pots d’apotecari del segles XVII o XVIII molt homogènia que s’anava renovant, signe de prosperitat i d’un autofinançament.

No coneixem els noms de tots els apotecaris que regen-taren la botiga, però sí que ens n’han arribat alguns dels noms, com Joan Agulló, Antoni Artigues, Josep Beltran, Jo-sep Vilamajor i Marian Damià Borràs en el segle XVII, Joan Ximénez, Joan M. Vall, sense acord amb l’abadessa amb un llarg plet, en el segle XVIII, i Tomàs Solsona en el segle XIX. Disposem de tres inventaris dels anys 1699 de Marian Damià Borràs, 1786 de Joan Ximénez en fer-se’n càrrec, i 1820 en deixar l’apotecaria Joan M. Vall. La circumstància que es tracta de tres inventaris, un de cada segle, ens per-met fer comentaris sobre el contingut dels materials que al llarg d’aquests anys va tenir la farmàcia del monestir, una etapa de la qual podem dir que va ser molt reeixida.

Hi ha un aspecte que creiem que és de particular inte-rès, ja que podem considerar-lo indicador de l’evolució de la farmàcia. Ens referim als pots de pisa o de ceràmica, que són de fàcil datació o com a mínim il·lustradors del temps en què es varen comprar i que avui són de les peces més estimades de què disposa l’apotecaria de Vallbona. En el pri-mer inventari (1699) hi trobem 202 peces, que segurament eren pots dels que hem anomenat regalats potser de l’antiga farmàcia, i els de faixes o cintes. Avui sols en queden com a màxim 7 o 8. En el segon inventari (1786), el nombre de peces de ceràmica era de 297, amb tota seguretat molt dife-rents dels anteriors, i en el tercer (1820) ja hi hem de comp-tar els pots que han arribat fins a nosaltres, una seixantena,


del tipus ramejat d’infl uència francesa decorats amb escut central, ornaments vegetals i coll amb puntes de Bérain. Aquesta apreciació no sols ens demostra la gran quantitat de peces perdudes, sinó també la reposició normal que calia fer quan les peces es trencaven.

Es fa difícil saber on es fabricaven aquests pots d’apote-cari. Els centres de producció més propers eren Barcelona i València, però tampoc podem descartar centres de l’entorn amb molta tradició ceramista, com seria Verdú. Els pots que ens han arribat reprodueixen models de ceràmica de Talavera, però no s’ajusten als pots que podem trobar en altres monestirs amb referències concretes al cenobi a què pertanyen.

Un altre aspecte a comentar són els llibres, que només consten en els dos darrers inventaris. En el de 1786: Far-macopea Matritense, Diccionari de Química de Manguero,


Dioscòrides


Elements de Química, Química de Tasani, Farmacologia de Charchenvero, Química racional i experimental i Elements de Farmàcia de Bomé. El darrer inventari és molt menys precís i il·lustratiu, car si bé el nombre de llibres és de tretze, al-guns no tenen cap interès farmacèutic; sí que en tenen, en canvi, l’obra de Lemeri, dos Dioscòrides i dos altres llibres de tema mèdic: Medica de Joan Remodeo i Acudia de Medicina. La presència del Dioscòrides ens faria tornar endarrere en el temps; en canvi, en els llibres que trobem a l’inventari de l’any 1786 destaca la preocupació per la química, dimensió pionera i molt important en la farmàcia d’aquell temps.

El segle XIX, curull de guerres, lluites polítiques i decisions governamentals que en alguns casos eren clarament antimo-nàstiques, no fou gens fàcil per als monestirs i les comunitats que hi donaven vida. Alguns varen desaparèixer i només en van restar els edificis, i no precisament ben parats. Vallbona patí moltes dificultats, però com a cenobi i com a comunitat va resistir. L’habilitat de les abadesses, el suport del poble i el reconeixement d’un servei es varen imposar a cada situació. Un resum cronològic dels esdeveniments ens hi condueix.

La Guerra del Francès (1808-1814). L’abadessa Josepa de Moixó, per raons de seguretat, determinà abandonar la clausura davant el perill del pas de les tropes. Les monges se’n van i tenen diverses incidències amb les tropes franceses.

Les disposicions de les Corts de Cadis de l’any 1811 afec-ten les rendes del seu patrimoni i els drets derivats de l’exer-cici de la jurisdicció.

La primera exclaustració (1820-1823) que afectà els mo-nestirs de Poblet i Santes Creus va repercutir poc a Vallbona, però sí que va patir les seqüeles d’actuacions anticlericals.

Davant el perill de la situació, les monges abandonen el convent uns mesos de l’any 1835. El mateix any, el minis-

SEGLE XIX UN NOU PUNT D’INFLEXIÓ


tre Mendizábal suprimeix per decret els ordes religiosos tret dels que es dedicaven a l’ensenyament o a la protecció de la infància.

Les guerres carlines de 1833-1840 i de 1846-1849, la des-amortització de 1837 i el període progressista de 1838-1843 ocasionaren diferents problemes, amb aldarulls revolucio-naris que amenaçaven assaltar el convent, robar-lo o fins cremar-lo.

La Revolució de Setembre de 1868 fou especialment pre-ocupant per a la comunitat, que procurà salvar amb de-cisions no sempre reeixides el seu patrimoni documental i estava disposada a resistir si els revolucionaris forçaven la clausura.

La comunitat adoptà en aquest temps, si tenim en compte els costums ancestrals del cenobi, una reforma re-volucionària. S’implantà la vida comunitària. Aquest canvi començà a ser efectiu més tard, quan varen desaparèixer les cases de les religioses que portaven una vida particular i s’assumí el règim de potenciar totes les activitats dins el mo-nestir i extremar la pobresa absoluta en tota la comunitat.

Aquest darrer canvi comportà adaptar a les noves cir-cumstàncies les construccions existents; les obres duraren entre els anys 1832 i 1882. Hi havia al monestir vint-i-nou religioses, vint de cor i nou d’obediència.

La farmàcia es va veure afectada per tots aquests esde-veniments. No sabem exactament quan la botiga es va tan-car, i els materials es varen traslladar a dues cambres del primer pis de monestir.

El començament del segle XX no fou pas fàcil per a la comu-nitat de Vallbona; la nova organització del cenobi, la dismi-nució dels ingressos i la pèrdua de patrimoni havien marcat profundament el monestir. A més, el sentiment anticlerical es mantenia i en certs moments s’accentuava, marcat pels esde-veniments. El bon saber fer de les diferents abadesses, l’es-tima dels incondicionals del poble i dels forans i la conside-ració que va adquirir el monestir com a joia arquitectònica, com un dels exponents de l’art gòtic a casa nostra, varen ser el contrapunt de totes les dificultats i va donar fonamentades esperances per a mantenir viva l’estima al monestir i cele-brar-ne el progrés espiritual. En són signe el començament de les obres per a restaurar el cimbori (1921), assumides l’any següent per la Mancomunitat de Catalunya, i la declaració de Vallbona com a monument historicoartístic.

La farmàcia del monestir dormia, aparentment sense acusar els esdeveniments, en unes sales de la clausura, pot-ser ja amb una petita exposició de les capses de fusta i els pots de ceràmica, que es feu aprofitant el que quedava del moble que en l’antiga farmàcia aplegava el cordialer. No entrava en l’itinerari de visites a la part arquitectònica del

UNA COMUNITAT QUE VETLLA UNA VALUOSA FARMÀCIA


monestir, no era conegu-da pel gran públic, però secretament era molt es-timada per les monges i fins podem dir que algu-nes de les seves prepara-cions clàssiques eren molt enyorades i potser encara elaborades per la germa-na hospitalera de torn.

La guerra incivil de 1936-1939 fou un flagell afegit que afectà la co-munitat i el poc que que-dava del patrimoni. Es cremaren altars i retau-

les, el cadirat, imatges, robes i objectes litúrgics. El conjunt documental que encara existia es va poder salvar. El mes de setembre de l’any 1939 es restaurà la vida monàstica. Els aires favorables per a la recuperació del patrimoni re-ligiós que imperaren en la segona meitat del segle varen confirmar un interès mantingut pel conjunt monumental de Vallbona, ajudat per les intervencions d’organismes pú-blics per part de l’Estat amb el Ministerio de la Vivienda, la Fundació Santa Maria de Vallbona 850 i la Generalitat de Catalunya, que progressivament van aconseguint el que es mereix el monestir femení més important que tenim a Catalunya.

Han ajudat a viure aquest esperit i a difondre’l; la cele-bració del vuitè centenari del monestir (1957), la repercussió que va tenir a la premsa i les obres i articles que es varen publicar, i ja en aquest segle i promogut per la comunitat,


entre els anys 2007 i 2008 s’han celebrat els 850 anys de presència cistercenca a Vallbona. Podríem rela-cionar nombrosos arti-cles i estudis que justifi-quen aquest rebrotar de devoció religiosa i també d’admiració artística per un conjunt arquitectònic avui recuperat. Reme-tem el lector a l’obra de Josep Maria Sans i Travé El monestir de Santa Maria de Vallbona. Història, Mo-naquisme i Art, i a la seva copiosa bibliografia.

La farmàcia del mo-nestir, una de les ninetes dels ulls de la comunitat, no ha estat quieta durant aquest període. El Col·le-gi de Farmacèutics de la província de Lleida va ajudar amb una classifi-cació i embalatge de les peces que ha propiciat una bona conservació. Trobem també una inter-venció puntual de la càte-dra d’Història i Legislació de la Facultat de Farmà-


cia de la Universitat de Barcelona. Amb tot, la intervenció més important cal situar-la en l’obra de Carme Prats i Dar-der, llicenciada en Belles Arts, que com a tesi de llicenciatu-ra feu un detallat estudi de la farmàcia publicat l’any 1990 editat per la Fundació d’Història i Art Roger de Bellfort. El Pòrtic signat per Roger de Bellfort i el Pròleg de l’acadèmic Xavier Sorní remarquen la importància de l’obra, que ha donat a conèixer els tres inventaris que es conserven i a més fa una descripció molt detallada dels materials d’apotecari i de les diferents peces que aplegava que ens és avui molt útil per al seu estudi i valoració.

Les monges de la comunitat no sols han procurat la con-servació dels materials de la farmàcia, sinó que han recor-dat el seu ús i fins podem dir que han patit un enyorament que els ha fet recordar i traspassar a les generacions futures algunes de les formulacions més clàssiques que preparaven. I aneu a saber si, com ja apuntàvem, la germana inferme-ra no va continuar preparant-les. Ens referim a la prepara-ció de les pastilles d’arrel del malví (Althaea officinalis) per a guarir la tos i a l’obtenció d’algunes essències.

Dins els cànons més estrictes de l’art de l’antiga apote-caria, es pesaven amb la balança els diferents ingredients, com la polpa d’arrel de malví i el sucre, i es mesurava l’ai-gua. L’arrel es triturava en un morter, ens imaginem que en un dels preciosos morters que encara podem veure avui. En una olla, segurament també de les conservades, es feia bullir l’aigua amb el sucre fins a obtenir una consistència de xarop. S’hi afegia l’arrel de malví, es barrejava tot sense incorporar-hi aire. En els motlles de fusta, que prèviament s’havien untat amb oli d’ametlles, s’hi abocava la barreja, esperant que es refredés i agafés consistència sòlida. Aques-tes pastilles no sols servien per a la comunitat; també es


regalaven, si feia falta, als fidels assistents a les celebracions del temple o als benefactors del cenobi. Un altre preparat digne de recordar era l’obtenció de l’oli de l’essència d’es-pígol (Lavandula angustifolia), que tenia efectes calmants i de relaxació. Cal fer constar que les espècies aromàtiques eren del més preuat entre totes les plantes que es cultivaven a l’horta. Aquí entraran en joc alguns dels elements de vi-dre, redortes i cucúrbites, imprescindibles per a fer una bona destil·lació, operació lenta, però agraïda, fins a obtenir la millor essència d’espígol.

Amb les darreres millores que s’han fet a tot el conjunt monumental de Vallbona, la comunitat ha decidit adaptar una de les sales annexes al claustre per fer-hi la instal·lació d’un petit museu. Es tracta de l’antic dormitori en comú de les monges. Té cura d’organitzar l’exposició l’empresa Trans-versal, Producció i Gestió Cultural amb l’assessorament del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.

En aquest espai es glossen, convenientment separades, dues de les activitats que s’han fet al monestir i que li han donat prestigi; l’scriptorium i la farmàcia.

Ens proposem descriure aquest darrer espai.

S’informa els visitants amb un audiovisual que presenta la farmàcia i el treball de les monges.

Es fa un intent de descriure les parts més importants:

Podem contemplar alguns dels elements antics que s’han conservat, com el moble del cordialer, degudament restau-rat, i al seu davant, sobre una tauleta, un moble amb dotze calaixos que tradicionalment sempre havia acompanyat el conjunt de l’apotecaria.

LA FARMÀCIA – MUSEU


El cordialer. És el moble en el qual es guardaven els cordials, tintures i extractes usats per a guarir malalties del cor. Avui aplega petites ampolles, bocals cilíndrics de vidre bufat, bocals amb peu, figuetes amb peu i valona per a tintures, fioles de base còncava, fioles amb cos piriforme, ampolletes catalanes de valona... i un seguit de recipients amb continguts sòlids diversos. Destacaríem la presència de molts productes de composició química variada, pro-ductes que varen intervenir en abundància en els medica-ments que es preparaven als segles XVIII i XIX. A la seva part baixa trobem un departament sols a l’abast de l’apotecari, que sempre estava tancat amb pany i clau, on hi havia els productes molt actius i sovint verinosos. Entre els productes conservats podem trobar-hi morfina i derivats de la bella-dona i de l’estricnina, entre d’altres.

Completen l’espai un moble gran amb prestatgeries construït a l’estil dels existents, dos taulells allargats amb funció mixta de lloc de treball i possible espai de rebotiga i una taula amb una cadira per a un virtual director de tota


l’apotecaria. Sobre la taula hi trobem formularis de dife-rents remeis i altres documents d’interès.

Al moble nou hi trobem les capses de fusta, diversos pots de ceràmica, les gerres i l’orseta.

Els dos taulells amplis i llargs apleguen diferents instru-ments que s’usaven per a la preparació dels remeis. Prepa-rar medicaments sempre ha estat una tasca complexa. Ho era més encara en una època en què coexistien com a ma-terials curatius productes d’origen animal, vegetal i mineral no utilitzables directament i que calia preparar per poder fer-ne ús i convertir-los en agents terapèutics. Cal també considerar la necessitat de disposar i si és necessari preparar de manera adient diferents elements auxiliars com ara ai-gua, olis, greixos, alcohols, etc., que després formaran part de les composicions.


Quan els materials que es treballaven prove-nien d’un sol origen i in-tervenien en un preparat ja utilitzable, els produc-tes s’anomenaven mede-cines simples.

Tanmateix, per po-der-los administrar com a remeis no es podien uti-litzar directament, i com ja s’ha fet constar calia preparar-los o bé guardar-los perquè formaven part de fór-mules en les quals entraven molts productes. Els atuells que es feien servir per a aquest afer eren varis (morters, filtres, sedassos...) i els recipients (olles, gerres, garrafes...) s’aple-guen en els taulells o al seu davant. Les operacions a fer eren de separar, unir, donar forma, afegir o treure calor... Els materials obtinguts podien ser ja medecines simples o bé es guardaven en els recipients del cordialer o en els pots de ceràmica per al seu ús posterior.

L’ús de diferents components simples en les diverses fór-mules porta a preparar medecines compostes d’ús molt fre-qüent en la medicina tradicional antiga i que perduraren en la farmàcia dels segles XVII al XIX. Exemple clàssic d’aquestes preparacions és la triaga magna, en la qual variava el nom-bre de components simples, que podien arribar a ser cente-nars, i s’utilitzava per a guarir els enverinaments.

Totes les medecines, simples o compostes, necessiten una forma farmacèutica adient per a la seva correcta adminis-tració, ja sigui per via oral, per via dèrmica o per altres vies.


Les medecines poden revestir formes sòlides: pólvores, pín-doles, pastilles de motllo..., formes líquides: xarops, elixirs, tintures, infusions, destil·lats, col·liris, injectables... i formes semisòlides: pastes, ungüents, pomades, emplastres...

Ceràmica farmacèutica

La pisa farmacèutica més representativa està aplegada en el moble nou i omple les seves prestatgeries. Hi trobem els pots blaus anomenats regalats i els de “faixes o cintes” que amb seguretat són els més antics que es conserven. Els primers, que podem datar al segle XV, en especial els que es-tan ben conservats, tenen detalls que marquen la decoració amb fulles d’acant molt visibles i que són un bon exemple d’aquests models. Els de “faixes o cintes”, ja més tardans, són un bon índex de la varietat de pots que va tenir el mo-nestir seguint els corrents de cada època, havent passat a formar part de la farmàcia a partir del segle XVII. Hi tro-bem representades escenes de cacera i de marina. També hi trobem un pot d’influència aragonesa amb motius ve-getals aplanats, cartel·la en diagonal i sobre ella una àliga bicèfala.

El grup més important està format per un conjunt de pots de mida més aviat petita amb les seves corresponents cobertes de fusta, que respon al model de pots ramejats d’influència francesa. Hi ha 41 pots de mida més gran i 10 de petits. La decoració és amb blau cobalt sobre fons blanc amb un escut central amb el nom del producte, però sense cap referència al monestir com podem trobar en pots d’al-tres cenobis. Tenen sanefes amb motius curvilinis prop del coll i a la part inferior, i cartel·la formada per volutes i co-ronada per una petxina. Al coll, més aviat alta, hi trobem


la decoració estil Bérain típica d’aquets models. És una pisa com a molt antiga del segle XVIII que segurament va anar substituint els models anteriors. Aquests pots podien aple-gar extractes, flors, arrels, llavors, fruits, gomes, ungüents i fins a productes químics.

Completen el conjunt exposat dues gerres també d’estil ramejat, riques en decoració, amb escut central i delicats dibuixos decoratius a l’entorn. Finalment, cal també es-mentar com a peça singular una petita orseta que destaca per la seva formosor i singularitat: forma baixa aplanada, cos arrodonit amb vora allisada, peu ben format, decoració en blau de cobalt de mitja peça per avall, alternant línies circulars amples i estretes i en la seva part alta i delicats dibuixos.


Les cartel·les que trobem en tots aquests pots de ceràmi-ca són:

...dels pots de “faixes o cintes”:

Lapis lipis (Lapis lipis). Pedra de llapis. Sulfat de coure.

R. Jalapae (Radix jalapae). Arrel de jalapa. Ipomoea purga.

S. Milli (Panicum miliaceum). Llavor de mill. Panicum miliaceum.

...dels pots ramejats:

Amon. Race. (Amomum racemosum). Cardamom mitjà. Elettaria cardamomum.

Bac. Junip. (Baccarum Juniperi). Gàlbuls de ginebre. Juni-perus communis.

Calam. Arom. (Calamus aromaticus). Càlam aromàtic. Acorus calamus.


Cardmo. M. (Cardamomum majus). Cardamom major. Amomum maximum.

Cariopn. Arom. (Caryophylli aromatici). Clau d’espècia. Syzygium aromaticum.

C. Cap. Verner. (Conserva Capillorum veneris). Conserva de falzilla. Adiantum capillus-veneris.

C. Fl. Violar. (Conserva florum violarum). Conserva de flors de viola. Viola sp.

C. Menth. (Conserva menthae). Conserva de menta. Men-ta spicata.

Cervum. Castrat. Cérvol castrat. Cervus elaphus.

Corallin. (Corallinus). Coral·lina. Corallina officinalis.

Dactilli. (Dactili). Dàtils. Phoenix dactylifera.

Exst. Fumar. (Extractum fumariae). Extracte de fumària. Fumaria officinalis.

Fruct. Aalkekeng. (Fructus Alkekengi). Fruits d’alquequen-gi. Physalis alkekengi.

Galle. Comur.

G. Arab. (Gummi arabicum). Goma aràbiga. Acacia senegal.

G. Juniper. (Gummi juniperi). Goma de ginebre. Juniperus communis.

Jujubae. (Jujubae). Fruit de ginjoler. Ziziphus jujuba.

Lab. Depur. (Labdanum). Làudan. Papaver somniferum.

Lam. Scill. Exicat. (Laminae scilla exsiccatta). Bulbs d’escil-la dessecats i tallats a làmines.

Lap. Magnes. (Lapis magnes). Ferro magnètic.

Limat. Mart. (Limat. Mart.). Llimalla de ferro.

Med. Crur. Bob. (Medulla Cruris Bovullae). Medul·la de vaca.


Quat. S. Frig. Major. (Quatuor semina frigida majora). Les quatre llavors fredes majors: Melonum, Cucurbita, Cume-ris, Citrulli. Llavors de meló, carabassa, cogombre i sín-dria. Cucumis melo, Cucurbita pepo, Cucumis sativus i Citrulus lanatus.

R. Angel. (Radix angelicae). Arrel d’angèlica. Angelica archangelica.

R . Asar. (Radix asari). Arrel d’atzarí. Asarum europaeum.

R. Bistort. (Radix bistorta). Arrel de bistorta. Polygonum bistorta.

R. Filipendul. (Radix filipendul). Arrel de filipèndula. Fili-pendula ulmaria.

R. Gentian. (Radix gentianae). Arrel de genciana. Gentia-na lutea.

Rhad. Elect. (Electuarium rhabarbarum). Electuari de rui-barbre. Rheum sp.

R. Hermodactill (Radix hermodactili). Arrel de còlquic. Colchicum autumnale.

R. Imperat. (Radix imperatoria). Arrel d’imperatòria. Peu-cedanum ostruthium.

R. Peoniae (Radix paeonia). Arrel de peònia. Paeonia sp.

R. Sigil, salon. (Radix sigillum salomonis). Arrel de segell de Salomó.

R. Valeria. mai. (Radix valeriana major). Arrel de valeria-na major.

R. Vtriusq. Hel. (Radix utrisque heleni). Arrel d’una o altra ènula. Inula helenium.

Sang Drac. (Sanguis draconis). Sang de dragó. Resina ob-tinguda de Daemonorop draco, Dracena draco, Pterocarpus sp., entre d’altres.


S. Buniad. (Semen buniadis). Llavor de nap. Brassica napus.

S. Caru. (Semina carum). Llavor de comí de prat. Carum carvi.

S. Coriandr. (Semina coriandri). Llavor de coriandre. Cori-andrum sativum.

S. Heder. Arb. (Semina hedera arborea). Llavor d’heura arbòria.

S. Hyoscia. Alb. (Semina hyoscyamus albus). Llavor de jus-quiam blanc. Hyoscyamus albus.

S. Lini. (Semina lini). Llavor de lli. Linum usitatissimum.

S. Portul. (Semina portulaca). Llavor de verdolaga. Peortu-laca oleacea.

S. Ruth. (Semina ruthae). Llavor de ruda. Ruta graveolens.

S. Santonic (Semina santonici). Llavor de santònic. Arte-misia cina.

S. Spar. (Semina spartium). Llavor de ginesta. Genista sp.

Stellaria (Stellaria). Morrons. Stellaria media.

Sumac (Sumach). Sumac. Rhus coriaria.

Ther. Ex. Citro. Triaga de llimona.

U. C.ª Verm. (Unguentum contra vermes). Ungüent contra els cucs.

U. Defens de bolo (Unguentum defensivum). Ungüent defensiu.

U. Rosat (Unguentum rosarum). Ungüent de roses. Rosa sp.

Volitiocolla.

Cartel·les de les urcèoles:

Flor Arantior (Florum arantior). Flor de taronger.


Fol Salu, fulles salurètiques. També podria ser Fol. Salv. (Folia salviae). Fulla de Salvia officinalis.

El vidre

Els atuells de vidre que es conserven a la farmàcia de Vallbona són molt variats i podem trobar-ne en els diferents llocs d’exhibició. Tanmateix, podem fer diferents aproxima-cions segons el seu ús. Un grup diferenciat és el dels que fan el servei de receptacle i un altre els que podem incloure com a elements per a manipulacions farmacèutiques. Entre els primers es poden diferenciar pel seu color, el seu ús o els di-ferents sistemes de fabricació, i en referir-nos a alguns d’ells seria d’interès poder establir-ne l’antiguitat, condició difícil, ja que ni el seu disseny ni el seu contingut actual quan es tracta d’envasos poden ajudar-nos. Amb tot, els experts si-tuen la majoria al segle XVIII. Pel seu color ens crida l’atenció les peces de vidre verd, entre les quals trobem ampolles, gar-rafes i altres formes destinades a contenir líquids, algunes


de les quals amb dissenys sorprenents: forma de copa estil imperi, forma de carbassa, cos cilíndric amb parets rectes i boca reforçada, coll molt llarg en relació amb el cos, piri-formes, i d’altres amb formes més modernes i actuals. Més complicat és encara si volem situar acuradament el vidre blanc, entre el qual trobem flascons, vasos, bocals, copes amb tap o sense, algunes amb peu, ampolles de mides dife-rents, amb usos molt diversos i que en alguns casos podem considerar específicament farmacèutic. En les prestatgeries del cordialer trobem, com ja s’ha esmentat, un nombre im-portant de petits recipients amb parets primes de línia senzi-lla i utilitària, petites fioles o figuetes, bocals, flascons i pots de formes variades, alguns amb peu i altres amb un esca-nyament central i amb una tapa de paper lligada amb un cordill. Dins aquesta petita diversitat se’ns presenten com a conjunt homogeni i signe d’un ordre farmacèutic que respi-ra seriositat.

Com ja s’apuntava, és difícil saber l’origen i les dates de fabricació de tanta varietat de materials tan diferents en les formes i en els usos, però hi ha uns elements que ja hem


presentat agrupats que formen part del material típic de l’apotecaria de Vallbona i altres que venen marcats per la procedència, no dels envasos, sinó dels productes que con-tenen. Pel que fa als primers, podem pensar en proveïdors habituals de vidre bufat o de producció industrial que es trobaven a Barcelona o a València. Amb tot, també és bo fer constar que en el proper poble de Vallbona d’Anoia, un municipi dependent del cenobi, hi havia un forn de vidre actiu des del segle XVI fins al XVIII, però no està provat que fabriqués materials per al monestir.

Materials també de vidre són els que formen part dels possibles equips de destil·lació, com ara caps de cucurbita o condensadors, també anomenats capitells en els diferents inventaris, retortes amb tubuladura, i una de no gaire cor-rent de forma piriforme, decantadors, i també, amb vidre verd, dues mans de morter.

Les capses de fusta

A la part alta del moble nou trobem quinze capses de fusta amb els noms del seu contingut, gairebé totes amb emplastres. Són capses d’una bellesa especial, que criden l’atenció per la seva singularitat, el disseny i els colors su-aus. Destaquen com una línia uniforme que marca el pres-tatge en la part alta. Pintades al tremp d’un color verd clar no gaire net i amb una orla de volutes de color verd fosc envoltada d’una zona groguenca amb el nom del produc-te. No són fàcils de datar. Si ens atenim als experts fixen l’origen de peces semblants en el segle XVIII. Si seguim els in-ventaris, no podem assegurar si consten en el del segle XVII, però sí que les trobem ben detallades en l’inventari del se-gle següent com a capses de fusta per a posar-hi emplastres


i totes amb els seus taps. N’hi consten 41. El mateix nom-bre, ho suposem, n’hi ha en el darrer inventari, en el qual figuren amb el senzill nom de capses. Com quan tractem altres elements, en aquest cas també ens adonem del molt que s’ha perdut amb el temps.

Les cartel·les que trobem en les capses de fusta són:

Emp. Bened. (emplastrum benedictinum). Emplastre benedictí.

Emp. C/ª rup. PA emplastre contra ruptura.

Emp de Bonito. Possible emplastre de bonítol. Sardus sar-da, peix de carn apreciada.

Emp. de Ceruss (Emplastrum cerusae). Emplastre de cerus-sa: blanc de plom.

Emp. Diachil. Mag. (Emplastrum diachylon magnum). Em-plastre diaquiló compost. Òxid de plom.

Emp. Oxicroc. (Emplastrum oxycroceum). Emplastre de gàlban safranat. Ferula galbaniflua o emplastre de safrà amb vinagre. Crucus sativus i vinagre, a més de colofònia, gomes, màstic, etc.

Emp-p. Matric (Emplastrum matricale). Emplastre matricial.

Emp. Ranar (Emplastrum ranarum). Emplastre de granotes.

Emp. Sepm. Ceti (Emplastrum espermatis cetaciae). Em-plastre d’esperma de balena.

Farin Favar. (Farinae Fabarum). Farina de faves. Vicia faba.

Farin Lupinor, Sem. Lin (Farina lupinor, Farina semini Lini). Farina de tramussos (Lupinus albus) i farina de llavor de lli (Linum usitatissimum).

Pul. Rosar. Rubr. (Pulver rosarum rubrum). Pols de roses roges. Rosa sp.


Els morters

El morter, atuell farmacèutic per excel·lència, sempre ha estat un instrument imprescindible, ja ho era en les apote-caries dels temps antics i continua sent-ho en el dia d’avui. En l’exposició destaca el morter gran que s’assenta en un suport de tronc d’arbre. És de ferro, amb forma troncocònica invertida, i respon al tipus del sud d’Europa més ample que alt. Està decorat amb deu costelles amb cinc crestes cadascu-na que ocupen el cos central. Unes ratlles horitzontals mar-quen la separació amb la vora, que és ampla, molt sortida i també decorada amb línies senzilles. A banda i banda hi


trobem com a agafadors dos caps de lleó. La mà de morter és elegant, llarga i llisa, amb l’extrem arrodonit.

Els altres morters, de mida petita, els trobem en un dels taulells operacionals. Dos són de porcellana, amb mà del mateix material i el més gran sense mà, un altre és de marbre, i la resta són de bronze. Aquests darrers responen també al tipus mediterrani, més amples que alts, amb vora aplanada i decoració molt senzilla. Tots disposen de la seva mà amb bordó que coincideix amb la vora i també bordó al cap i una esfera al final que dona a la peça un aspecte grà-cil i bonic. Un morter difereix de la resta per la seva forma més recta, sense perdre una insinuació troncocònica, que, a més, està decorat amb costelles. Cal datar-los al segle XVIII o principis del XIX.

Les balances

L’ús de balances per a dosificar de manera adient les quantitats necessàries per a fabricar els medicaments sem-pre ha estat de molta importància per a garantir la bondat de les fórmules i la seva eficàcia. La varietat present a l’apo-tecaria es justifica per les diferents quantitats a pesar segons les medecines que es preparaven.

En els taulells podem contemplar diverses balances grans i petites amb els pesos que els corresponen. Pensem que el sistema mètric decimal amb el gram com a unitat no es va fer servir fins força tardanament; així, les formulacions dels remeis ens poden parlar de grans, escrúpols, dracmes, unces i lliures medicinals, unitats de fixació més difícil. Entre els instruments destaca una balança gran de ferro forjat amb els plats còncaus de coure.


El conjunt penja d’una estructura senzilla de fusta de co-lor marró fosc. Els pesos de bronze són cilíndrics, cònics en la part superior acabada amb una esfera i una anella, i tenen un repeu a la base. També hi trobem dues petites balances per a pesar productes de molt valor o molt actius; una es tro-


ba dins d’una estructura de fusta recoberta amb vernís fosc, amb un calaix a la base on es guarden els pesos i on encara s’hi troben grans de blat que devien servir com a unitats de pesada de referència. L’altra balança es guarda en una capsa de fusta clara. Dins la capsa hi ha pesos metàl·lics de valor diferent.

Els motlles

Els motlles formen un conjunt de molt interès per la seva originalitat. Són de fusta o de terrissa. Alguns amb grups múltiples i altres individuals, que permetien fabricar qualse-vol tipus de pastilles, entre les quals les acreditades pastilles d’arrel de malví per a la tos. De terrissa trobem cinc motlles rústics rodons i de base convexa: quatre tenen representaci-ons vegetals i un de cinquè una petxina amb una creu.

La gran varietat de símbols amb referència iconogràfica manllevada a la natura i també amb signes cristians, que


en alguns motlles són al·lusius a determinades festivitats, fan pensar també, a més del seu ús farmacèutic, en un ús llaminer com a obsequi que les monges feien als seus visi-tants i benefactors.

Els elements auxiliars

El pindoler

Utensili usat per a la preparació de píndoles. El producte en forma allargada preparat per a dosificar es dipositava sobre la seva plataforma i amb l’ajuda d’una peça amb ca-nals tallants subjecta a un mànec de fusta es podia tallar i dosificar el producte en porcions iguals que, convenient-ment treballades, esdevenien píndoles. Després, amb l’aju-da del polidor, la píndola esdevenia un producte totalment acabat per a consumir com a remei.

Sifons

Podeu preguntar-nos: Què hi fa un sifó en una farmàcia? La beguda amb gas sempre ha estat profitosa per als ma-lalts: és sedant, tranquil·litza l’estómac i ajuda a una bona absorció dels medicaments. Fins i tot en alguns centres, com a l’hospital de la Santa Creu i després a Sant Pau, s’havien arribat a fabricar. El que s’exhibeix és un sifó distingit, que té una forma no gaire corrent, amb una part estreta al cen-tre, i tot ell va protegit per una malla.

Línia de gresols

Els gresols es fan servir per a incinerar substàncies amb l’objectiu d’analitzar-ne les cendres i conèixer-ne la compo-sició. Formen part d’un laboratori d’anàlisis i la seva impor-


tància en la preparació de medicaments pot ser indirecta. El grup que trobem a la farmàcia de Vallbona, amb sis unitats de mides diferents, és molt complet i fa pensar en un ús amb fins analítics diversos.

Gerres, olles, garrafes...

Grup d’atuells molt variats, de ferro, d’aram o de terris-sa, que tenen funcions auxiliars. Impossibles de datar, però sempre útils.

Cistells amb plantes de l’horta

Els trobem en un angle d’un dels taulells plens de plan-tes, segurament aromàtiques, en espera de la seva mani-pulació en els taulells, ja sigui per a dessecar, triturar o en-trar directament en processos de destil·lació per obtenir-ne l’essència. Aquests cistells són un signe de la importància que en totes les èpoques ha tingut l’horta per a aportar a la


farmàcia els productes més diversos. Malgrat que aquí sem-bla que agafen més importància les plantes aromàtiques, no es poden descartar altres plantes amb notable activitat farmacològica.

Per a la contemplació dels visitants que admiren la joia artística i espiritual d’aquest cenobi femení de l’orde del Cister, la comunitat monàstica de Santa Maria de Vallbona ha volgut guardar un espai en el seu museu amb l’objectiu de donar a conèixer la farmàcia del monestir. Amb aquest

CLOENDA


acord ha refermat una vegada més el seu amor al contingut d’una apotecaria que al llarg dels segles va oferir remeis no sols al monestir i a les seves dependències, en especial l’hos-pital de pobres i l’hostatgeria, sinó també a tot el poble de Vallbona i a la seva rodalia. Una estimació i agraïment que s’estén a tots els qui varen fer possible la seva existència, amb el suport al davant de les diferents abadesses i de la co-munitat monàstica que va treballar-hi, una comunitat que sempre va entendre aquest servei sanitari com cosa pròpia, ja que així donava singularitat al monestir i era una opor-tunitat per posar en pràctica la fidelitat a l’objectiu de la seva dedicació als més febles i necessitats. El darrer servei ha estat la conservació fins al dia d’avui dels diferents elements que han quedat de la farmàcia i que ara fan possible la seva contemplació.

Aquest opuscle amb el text i l’aportació gràfica vol ser un record de l’exposició a l’espai museístic de la farmà-cia del monestir de Santa Maria de Vallbona i una mostra d’agraïment a tots els qui n’han fet possible la realització.

El monestir de Santa Maria de Vallbona. Història, Monaquisme i Art. Josep Maria Sans i Travé, Pagès editors, Lleida 2010.

Apotecaria de Santa Maria de Vallbona. Carme Prats i Darder. Fun-dació d’Història i Art Roger de Belfort, Santes Creus 1990.

Compendi històric del Reial Monestir de Santa Maria de Vallbona. Francesc Bergadà. Publicació Segarra 47, Maldà 1927.

Farmàcies antigues de Catalunya (XV, XVI, XVII). Vallbona de les Monges. Carme Prats i Darder. Joan Santanach i Soler. Butlletí de Ceràmi-ca, números 38, 39 i 40, Barcelona 1988.

Veus en off. Audiovisuals del Monestir de Vallbona.

BIBLIOGRAFIA

la farmacia vallbona de les...

Documents