7

Siguem esquemàtics. Un editor i un politòleg es van po-sar d’acord. Estudiant alguns textos del teòric, l’editor va bastir un esquelet de temes que articulava un recorregut a través dels pensaments del primer. Aleshores van passar algunes tardes gravant en format MP3 les esforçades expli-cacions, sovint pedagògiques i a estones enlairades, que l’investigador donava als temes que, com una cursa d’obs-tacles, anava proposant el pla de l’obra que prèviament havien acordat. Un cop gravades, l’editor les va transcriure i, posteriorment, va elaborar una versió llegible d’aquelles converses. Una versió amb una notable peculiaritat: s’hi havia eliminat tota traça d’estructura conversacional, de manera que en quedà un sol cabal discursiu. Així doncs, aquest no és un llibre d’entrevistes, si bé s’hi basa.

Aleshores l’editor li va llegir la seva versió en veu alta, molt preocupat pel més que possible rebuig del politòleg cap al reflex del seu pensament, per força deformat en aquell mirall que era la meva manera de formalitzar en es-criptura el seu pensament, que s’havia expressat oralment

feat: l’autoria simbiòtica—

8

i, per tant, a estones era vague, d’altres circular o incon-clús. Per fortuna, passats uns primers instants de tensió i desconcert, va acceptar la meva versió del que ell mateix havia dit, un exercici que precisava la virtut de la genero-sitat. Vaig trigar unes quantes tardes més a llegir-li les més de cent pàgines de mecanoscrit. Mentre jo llegia, l’expe-rimentat activista i apassionat pensador polític que és en Raimundo Viejo escoltava amb paciència expectant aque-lla versió dels seus propis raonaments, encara amb mar-ques de precipitació derivades d’haver estat abocats amb la rauxa pròpia d’una explicació oral i no amb la pausada reflexió d’un escrit que roman quiet i nítid sota la mirada escrutadora de qui el va conformant. Així doncs, malgrat que en essència aquelles eren les seves paraules i, per tant, era el que ell pensava sobre aquella sèrie de temes, també hi havia afegits, síntesis, precisions, muntatges, comentaris metatextuals i marques que no eren seves, ja que havia hagut de completar els esvorancs sobtats que presenta el teixit oral tot acabant frases que quedaven a l’aire amb el sobreentès que les havia escapçat i ja no era allí perquè els cossos que havien mantingut la conversa tampoc hi eren. També hi havia afegit algunes frases que resumien el que s’havia dit in extenso i recreat una riquesa lèxica i precisió sintàctica impròpies del registre oral per molt culta que sigui una persona. Tot amb tot, encara hi restaven forces errors que vam haver de solucionar els dos junts.

Enmig d’aquelles sessions de lectura, el politòleg enca-ra hi afegia més referències erudites, responia les meves preguntes sobre noms que no s’escoltaven bé a les gra-vacions o expressions en llengües estrangeres, censurava encertadament algunes suposicions o afegits meus que

9

no havien estat afortunats i en permetia d’altres, fins i tot n’ampliava alguns. Podríem dir que durant aquelles tardes d’hivern negociàrem i establirem el text que sou a punt d’encetar mentre el seu gat ens mirava encuriosit. Quan el procés de lectura, matís i correcció, es donà per acabat, l’acadèmic va poder llegir el text per primera vegada, mi-grant del registre oral que havia dominat el procés creatiu per passar a la lectura íntima, un espai que l’editor ja havia visitat en elaborar artesanalment la seva versió del cas. No era una versió gaire diferent del què en realitat s’havia dit, però certament n’havia eliminat les típiques reiteracions verbals i fet variacions sobre els mots crossa preferits del mestre. I, ho reconec, de tant en tant hi havia introduït alguna referència pròpia; fer-se una mica el Raimundo era un plaer difícil d’evitar mentre n’absorbia el pensament, i la seva forma, per via auditiva, ocular i osmòtica, durant unes sis hores al dia. Un cop validat pel pensador, que malgrat veure’s en un mirall estrany, que poc o molt devia deformar la figura dels seus arguments, l’editor li entregà el text per tal que hi pogués fer, en soledat i amb calma, els darrers canvis que considerés oportuns. Després d’això només restava corregir els mers errors ortotipogràfics que qualsevol persona comet i no afecten el sentit de l’obra, que havia quedat petrificada com una estàtua a l’espera que els ulls del lector la tornessin a posar en moviment.

Aquest procés que acabo de descriure és el que ha se-guit l’assaig que teniu entre les mans. Ha estat un expe-riment i alhora quelcom més, ha reeixit en una simbiosi. Qui sap si un home tan atrafegat com en Raimundo Viejo hagués acabat fent aquest llibre o un de ben semblant es-crivint-lo ell tot sol, és possible. Crec que per a tots dos

10

fou important la curiositat per experimentar un procés d’edició radical, en el sentit que era precisa una mena de confiança molt concreta entre una persona que pensava unes coses i una altra que, després d’escoltar-les, les ha-via d’escriure. Durant les sessions, en que vam parlar de política amb la passió adolescent que aquesta desperta en certes persones sensibles a l’esdevenir del comú, un con-cepte del Raimundo va anar prenent consistència dins la meva ment per descriure el procés mateix que l’havia de dur a impremta. Es tractava del concepte de simbiosi, que com veureu és una peça central de l’argumentari polític que aquest llibre us proposa. Essent la forma zoepolítica de l’acció col·lectiva, era alhora la mena de relació que governava la creació d’aquest llibre, on dues persones es posaven d’acord per plasmar, seguint una sèrie de vectors concrets, històrics i temàtics, les reflexions d’un dels dos. Ho fèiem amb una distribució de tasques molt concreta, de manera que no es pot dir que els dos en siguem autors, no de la mateixa manera al menys, però sí que podem dir que fèiem simbiosi, facilitant-nos l’un a l’altre interessos concrets. A mi el Raimundo em permeté experimentar un nou mètode d’edició i jo espero haver-li facilitat la feixuga tasca de posar per escrit algunes de les coses que li volta-ven pel cap.

La millor etiqueta que he trobat per denotar el tipus asimètric d’autoria simbiòtica del llibre, una marca que malgrat tot és aproximativa, quelcom a l’espera que algú més dotat en trobi una de millor, és el diminutiu anglès «feat.». Feat. és diminutiu del present continuu featuring, que prové de la veu feature. De difícil traducció, el seu sig-nificat depèn àmpliament del context. Així, quan un actor

11

feature un personatge en una pel·lícula vol dir que actua com a tal. Com un editor-actor, escrivia, cuidant-les com si fossin meves, idees alienes. Provava de donar la forma més atractiva de què era capaç a pensaments amb els quals a vegades estava en desacord. No és que fos un autèntic ac-tor fent un paper: mai m’hagués prestat a aquest joc amb algú les idees del qual em repugnessin, com en canvi fan els actors a l’actuar en segons quins rols. Era només un acte de responsabilitat necessari per a la supervivència de la nostra particular simbiosi. Fent un pas més en la nostra aproximació al procés d’edició, no deixa de ser tempta-dor pensar que, al transcriure i versionar els pensaments del Raimundo, era objecte d’una mena de ventrilòquia, com Christian ho fou de Cyrano de Bergerac en la semi-nal obra de teatre d’Edmond Rostand, però tampoc era aquesta l’analogia més escaient.

El material originari havien estat unes gravacions de veu i l’analogia calia buscar-la en el so. En música, quan algú està featuring un altre s’interpreta que l’està versionant, o fins i tot produint una variant de l’espectacle d’aquell in-fluïda per la col·laboració amb aquest. És aquesta darrera definició la que frega amb la punta dels dits el sentit ple del que s’ha fet per obtenir aquest text. Si se’m permet una comparació descaradament pop, igual com tothom sap que una cançó on l’estrella sideral de les discoteques esti-uenques, David Guetta, feat. Lady Gaga, la darrera diva del pop, és bàsicament una cançó d’aquesta darrera cuinada segons l’estil del primer, però bàsicament i essencial roman una cançó de Lady Gaga, per molt que formalment alguns aspectes hagin esdevingut propers a l’estil idiosincràtic del discjòquei dels ambients eivissencs, tothom ha de saber

12

que aquest llibre és fonamentalment i essencial un llibre del Raimundo Viejo. Es tracta d’un assaig on es despleguen una sèrie d’elucubracions sobre una teoria de l’agència del moviment, amb expressions i matisos que, gustós, he po-sat al servei de la seva apassionada temptativa de dotar les reivindicacions actuals i futures d’un horitzó que superi la periodicitat dels cicles mobilitzadors tot instituint una con-tínua i creixent influència del règim polític del comú.

Un cop aclarits els crèdits de l’obra, em resta només fer-vos una recomanació: oblideu el que us acabo de dir. Oblideu què ha escrit qui i quina referència surt d’on, perquè aquesta mena de preguntes només us distrauran d’allò veritablement important en aquest text. Fins i tot m’atreveixo a dir que val la pena fer l’aposta de conside-rar-lo una emanació de la intel·ligència col·lectiva de la multitud. La mateixa multitud canviant que va omplir les places rere el 15 de maig del 2011 i ha sortit el carrer per reclamar, sinó directament per construir, una universitat i un país que realment siguin dels qui se’ls llauren. No sigueu reduccionistes, penseu en aquell conegut refrany que afirma que tres són multitud i adoneu-vos que nos-altres dos no seriem res si ara no vingués un tercer i s’ho llegís. Un tercer i un quart i un cinquè i encara més, tots ells amb les seves lectures, sempre diferents, matisades, a vegades fins i tot contràries o contradictòries, però sem-pre multitudinàries, que facin d’aquest modest tractat de subversió quelcom tan viu com la medusa que estén els tentacles de la plaça als barris i li dona títol.

Barcelona, a 1 de març de 2012.