la dama de la furgoneta · 9 mm al a n bennett la d a m a de l a furgonet a 495 una de les...

9 mm

Al

An

Be

nn

et

t

l

A d

Am

A d

e l

A f

ur

go

ne

tA

495

una de les històries més divertides, fascinants i commove-dores de l’autor d’Una lectora poc corrent.

Amb el seu estil inimitable, ple d’un humor perspicaç i d’una gran humanitat, Alan Bennett narra les aventures de l’estrafolària Miss Shepherd i la curiosa amistat que els va unir durant més de quinze anys. A la dècada dels setanta, quan l’autor residia al barri de Camden de Londres, va co-nèixer Mary Shepherd, una dona sense sostre que vivia en una furgoneta atrotinada aparcada al carrer. Per una sèrie de circumstàncies, Bennett va permetre que Miss Shepherd s’instal·lés temporalment al jardí d’entrada de casa seva. Però el que havia de ser una estada d’uns mesos es va acabar convertint en una estada de quinze anys, fins que l’excèntri-ca i misteriosa Miss Shepherd va morir.

Aquestes breus memòries, plenes de tendresa i de refle-xions subtils, ens endinsen a poc a poc en la relació que l’autor va mantenir amb la seva enigmàtica veïna i ens des-velen qui va ser realment miss Shepherd: quin era el seu nom real? Per què havia acabat vivint al carrer? Què havia volgut ser de jove? Què li semblava el món? Què pensava de la societat on vivia? I de la manera de viure dels altres?

Algunes persones t’acompanyen per sempre

facebook.com/empuries @ed_empuries

www.editorialempuries.cat

10136084

AlAn Bennett és un dels escriptors i dra-maturgs més prestigiosos i estimats d’Angla-terra. Ha escrit llibres, obres de teatre i sèries de televisió que li han valgut un reconeixement amplíssim per part de lectors i crítica. Bennett ha signat algunes de les obres més populars al regne unit dels últims temps. també ha fet d’actor i fa poc més d’una dècada aproxi-madament que escriu narrativa amb gran èxit al seu país. Amb Una lectora poc corrent va seduir lectors i crítica a casa nostra. empú-ries li ha publicat també la primera novel·la, Amb una mà al davant i l’altra al darrere, i Indecències. Ara recuperem una de les seves obres més personals, tendres i divertides, La dama de la furgoneta, una història real en què l’autor explica la seva amistat amb l’excèntrica i misteriosa miss Shepherd.

disseny de la colecció: Compañía

AlAn BennettlA dAmA

de lA furgonetA

9 7 8 8 4 1 6 3 6 7 4 5 0

482. joan lluís bozzo memòries trobades en una furgoneta

483. erik axl sund trauma

484. erik axl aund catarsi

485. rywka lipszyc el diari de la rywka

486. andreu gomila i marta salicrú putos himnes generacionals

487. francesc fontanella o he de morir o he d’amar

488. biel mesquida trèmolo

489. haruki murakami escolta la cançó del vent/ pinball, 1973

490. jonathan franzen puresa (purity)

491. david safier més maleït karma

492. richard ford francament, frank

493. víctor garcía tur els ocells

494. josep m. pagès blat

Traducció d’Ernest Riera

Alan Bennett

La dama dela furgoneta

Traducció d’Ernest Riera

Editorial Empúries

Barcelona

020_LA DAMA DE LA FURGONETA TROBAT.indd 5 04/12/15 16:50

Títol original: The Lady in the Van© 1989 by Forelake Ltd.

Primera edició: febrer del 2016

© de la traducció: Ernest Riera Arbussà, 2016

Fotografia pàgina 60: © Steve Pyke/Getty ImagesFotografia pàgina 61: © Tom Miller

© d’aquesta edició: Grup Editorial 62, s.l.u.,Editorial Empúries

Diagonal, 662-664. 08034 [email protected]

www.editorialempuries.cat

Fotocomposició: Víctor IgualImpressió: Limpergraf

dipòsit legal: B. 291-2016isbn: 978-84-16367-45-0

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editorqualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació públicao transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions

establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español deDerechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiaro escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com;

91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.


ÍNDEX

Introducció 9

La dama de la furgoneta, memòria original 63

Nota final (1994) 135


65

El bon caràcter, o el que sovint es consideracom a tal, és la virtut més egoista de totes:nou vegades de cada deu no és res més queindolència.

william hazlitt, «Sobre el coneixementdel caràcter» (1822)

—Aquesta tarda he topat amb una serp —vadir Miss Shepherd—. Venia per Parkway. Erauna serp llarga i grisa... una boa constrictora,segurament. Semblava verinosa. S’arrambavaforça a la paret, i semblava que sabia cap onanava. Tinc la impressió que potser volia anarcap a la furgoneta. —Em va treure un pes desobre que aquesta vegada no m’exigís que tru-qués a la policia, com feia regularment si maipassava alguna cosa fora del normal (tot i que


66

va resultar que la nit abans havien entrat a ro-bar a la botiga d’animals de Parkway, i que pertant és molt possible que veiés una serp). Em vaportar la seva tassa i jo li vaig preparar algunacosa per beure, que es va endur cap a la furgo-neta.— He pensat que valia més que l’hi digués—va comentar—, per si de cas. Me n’he vist detots colors, jo, amb les serps.

Aquesta trobada amb la boa constrictora pu-tativa va tenir lloc l’estiu de 1971, quan MissShepherd i la seva furgoneta ja feia uns quantsmesos que estaven permanentment aturadesal davant de casa meva a Camden Town. Mel’havia trobada per primera vegada uns quantsanys abans, dreta al costat de la seva furgone-ta, que s’havia calat com de costum, prop delconvent al capdamunt del carrer. El convent(que després faria carrera com a seu de l’EscolaJaponesa) era un edifici eixut semblant a unreformatori, que hostatjava una guarnició min-vant de monges entrades en anys i que resulta-va notable per un crucifix impressionant fixata la paret que donava als semàfors. Hi haviaalguna cosa en la posició del Crist, arrapat al’empedrat tètric de la paret, sota les finestresbarrades del convent, que recordava visions delsStalag i els reflectors de vigilància, i que ens


67

havia empès a anomenar-lo «El Crist de Col-ditz». Miss Shepherd, que també semblava unamica crucificada, era dreta al costat del seu ve-hicle en una actitud que m’acabaria resultantmolt familiar, el braç esquerre estès amb el pal-mell de la mà pla damunt del flanc de la furgo-neta per indicar possessió, el braç dret fent elgest d’invocar qualsevol que fos prou ximpleper parar-li atenció, en aquesta ocasió jo ma-teix. Gairebé d’un metre vuitanta d’alçada, erauna figura que imposava, i encara ho hauria fetmés si no hagués anat guarnida amb una ga-vardina llardosa, faldilla taronja, gorra de golfestil Ben Hogan i sabatilles d’estar per casa. Enaquell moment devia tenir seixanta anys.

Em devia convèncer perquè li empenyés lafurgoneta fins a Albany Street, tot i que norecordo ben res de la conversa. El que recordoés que ens va avançar un cotxe de la policiaamb dos agents a dintre mentre jo empenyia lafurgoneta pel pont de Gloucester; vaig pensarque, com que la furgoneta era clarament unobstacle per a la circulació, haurien pogut do-nar-me un cop de mà. Però eren més espavilatsque jo. L’altra peculiaritat destacada d’aquestaprimera trobada amb Miss Shepherd va ser laseva tècnica de conducció. Amb prou feines


68

havia acostat jo l’espatlla al darrere de la fur-goneta, una Bedford vella, quan un braç llarges va estendre amb elegància per la finestretadel conductor per indicar amb una claredatdigna d’un llibre de text que la furgoneta (omés ben dit, jo) iniciava la marxa. Uns quantsmetres més avall, quan estàvem a punt de tom-bar per Albany Street, el braç va tornar a emer-gir, recargolant-se elaboradament en l’aire perindicar que giràvem cap a l’esquerra, un movi-ment realitzat amb una gràcia tan elàstica queaquella secció del codi de circulació hauria po-gut estar coreografiada per Petipa, amb la Ula-nova al volant. El seu «M’aturo» va ser menyselegant, perquè es va veure ben clar que nos’esperava que jo deixés d’empènyer, i em vaescridassar tot dient que era a l’altra puntad’Albany Street, on volia anar, una milla mésavall. Però llavors jo ja n’havia tingut prou i lavaig deixar on era, sense que em donés les grà-cies per haver-me pres la molèstia d’ajudar-la.Ni de bon tros. Fins i tot va baixar de la fur-goneta i em va venir corrent al darrere, cridantque què em pensava, abandonar-la així... demanera que els vianants em van mirar com sijo hagués comès algun greuge contra aquell es-pantall patètic. «Com és, la gent!», m’imagino


69

que vaig pensar, amb la impressió de ser unximple al qual aquella dona s’havia passejat (omés ben dit, a la qual jo havia passejat), i em-prenyat perquè havia acabat més malparat quesi no hagués aixecat ni un dit; aquesta barrejaincòmoda de sentiments seria el resultat inva-riable de qualsevol transacció en la qual in-tervingués Miss Shepherd. Poques vegades seli podia fer un favor sense acabar tenint ganesd’estrangular-la.

Més o menys un any després d’això, i pertant cap a final dels seixanta, la furgoneta vaaparèixer per primera vegada a GloucesterCrescent. En aquella època, el carrer era unabona barreja. Les cases semiadossades, espa-ioses, havien estat construïdes originàriamentper hostatjar la classe mitjana victoriana, i pos-teriorment havia anat perdent categoria, i, tot ique mai no havia patit una decadència total,moltes de les cases havien degenerat en pen-sions, i per tant van ser de les primeres candi-dates per al fenomen que ara s’anomena «gen-trificació» però que llavors s’anomenava «tirarenvans a terra». Parelles de joves professionals,molts dedicats al periodisme o la televisió, vancomprar les cases, les van reformar i (una ca-racterística invariable d’aquestes reformes) van


70

fer tirar a terra els envans del soterrani per for-mar una gran cuina-menjador. A la meitat delsseixanta vaig escriure una sèrie per a la BBCTV, Life in NW1 (La vida al districte NW1),basada en una d’aquestes famílies, els Stringa-long (els Babau), que llavors en Mark Boxer vaadoptar per poblar una tira còmica al Listener,i que van continuar apareixent als seus dibui-xos durant la resta de la seva vida. El que feiadivertida la situació social era la disparitat en-tre l’estil en el qual els nouvinguts es podienpermetre de viure, i les seves opinions progres-sistes: per dir-ho en poques paraules, se sentienculpables, cosa que als gentrificadors d’avui endia és notori que no els passa (o que no els«donava maldecaps»). A nosaltres sí que ensen donava, tot i que no estic segur que fóssimmillors per aquesta raó. Hi havia una llacunaentre la nostra posició social i les nostres obli-gacions socials. I era en aquesta llacuna queMiss Shepherd podia viure (a la seva furgoneta).

Octubre 1969. Quan no és a la furgoneta,Miss S. es passa gran part del dia asseguda a lavorera, a Parkway, on té una paradeta al da-vant de Williams & Glyn’s Bank. Ven pamflets,amb el títol «Visió Veritable: Coses d’Impor-


71

tància», que escriu ella mateixa, tot i que aixòés una cosa que no vol reconèixer.

—Jo els venc, però pel que fa a l’autoria, diréque són anònims, i no penso anar més llunysobre aquest tema.

Generalment escriu amb guix a la vorera l’es-sència del pamflet actual, tot i que sense capintent d’expressió artística. «Sant Francesc vallançar lluny els diners», diu el missatge d’avui,i els clients potencials l’han de trepitjar per po-der entrar al banc. També es guanya unes quan-tes monedes venent llapis.

—Un senyor va venir l’altre dia i em va dirque el llapis que m’havia comprat era el millorllapis del mercat en aquests moments. Li haviadurat tres mesos. Aviat en vindrà a comprar unaltre.

D., un dels veïns més convencionals (i queno és dels que tiren envans a terra), m’atura iem pregunta:

—Digui’m, és una excèntrica autèntica?

Abril 1970. Avui hem mogut la furgoneta de lasenyora. Li havien deixat una denúncia perobstrucció a sota l’eixugaparabrises, on es de-clarava que estava estacionada al davant delnúmero 63 i que era un perill per a la salut


72

pública. Aquesta denúncia, insisteix Miss S., ésuna denúncia estatutària:

—I estatutària vol dir estacionada... enaquest cas, estacionada al davant del número63... per tant, si la furgoneta canvia de lloc, ladenúncia quedarà invalidada. —Ningú s’atre-veix a discutir-li-ho, però no se sap decidir sila seva pròxima base hauria de ser al davantdel número 61 o una mica mes avall. A la fidecideix que hi ha «un lloc molt maco» al da-vant del número 62 i opta per aquesta opció.El meu veí Nick Tomalin i jo empenyem la fur-goneta per darrere, però tot i que ella indicaamb elegància que inicia la marxa (per cobriruna distància de cinc metres) la furgoneta noes belluga.

—Ha tret el fre de mà? —pregunta en NickTomalin. Hi ha una pausa.

—Estic en procés de treure’l.Mentre estem en posició d’iniciar el trasllat,

es materialitza un altre excèntric de CamdenTown, la figura alta d’un home d’edat avança-da, guarnit amb un abric llarg i un barret Hom-burg, amb un bigoti gris distingit i una bande-reta de la Primrose League al trau de la solapa.Es treu un guant llardós de color groc canari iposa una mà tremolosa al darrere de la furgo-


73

neta (OLU 246), i quan l’hem fet avançar els pocsmetres estatutaris, l’home es torna a posar elguant i diu:

—Si em necessiten, sóc aquí mateix a la can-tonada. —(És a dir, a Arlington House, l’albergobrer.)

Pregunto a Miss S. quant de temps fa que téla furgoneta.

—Des del 1965 —diu—, però val més queno ho vagi escampant. La vaig arreplegar perposar-hi les meves coses. Vaig venir de St. Al-bans amb ella, i tinc previst de tornar-hi en unmoment o un altre. Ara mateix estic entre duesaigües. Sempre m’he dedicat al transport. So-bretot lliuraments, i fer de xofer. Ja ho sap —diumisteriosament—, vehicles reformats de l’exèr-cit. I tinc una bona topografia. Sempre l’he tin-guda. Em coneixia Kensington amb les apaga-des i tot, a la guerra.

Aquesta furgoneta (n’hi hauria tres més alllarg dels següents vint anys) era originària-ment de color marró, però quan va arribar alCrescent, ja li havien donat una capa de colorgroc. Miss S. n’estava molt, del groc («És elcolor papal»), i mai no es conformava a deixargaire temps els seus vehicles amb l’aspecte defàbrica. Tard o d’hora se la veia bellugar-se


74

a poc a poc al voltant de la seva llar immòbil,retocant meditativament el rovell amb unallauna minúscula de pintura color prímula,guarnida amb un vestit llarg i una pamela, tal-ment amb el mateix aspecte que hauria tingutVanessa Bell si s’hagués decantat per pintarfurgonetes Bedford. Miss S. mai no va distin-gir la diferència que hi ha entre esmalt per aautomòbils i pintura brillant normal i corrent,i ni tan sols es prenia la molèstia de barrejar-la.El resultat era que tots els seus vehicles acaba-ven com si els haguessin donat una capa decrema anglesa amb grumolls, o com si els ha-guessin recobert amb ous remenats. De totamanera, hi havia poques ocasions en les qualses veia Miss Shepherd veritablement feliç, iuna era quan pintava la furgoneta. Uns quantsanys abans de morir, va decidir comprar-se unReliant Robin (per poder-hi posar més coses).Ja era groc d’entrada, però això no el va salvarde rebre una capa addicional, que Miss S. vaaplicar com hauria pogut fer Monet, reculantper jutjar l’efecte de cada pinzellada. El Re-liant estava aparcat al davant de la meva porta.Se’l va endur la grua a començament d’any, iun grapat de gotes grogues a la vorera és l’únicque queda per marcar el seu últim aparcament.


75

Gener 1971. La caritat a Gloucester Crescentpren formes molt refinades. Els editors de lacasa del costat treuen alguna mena de llibreclàssic, i per celebrar l’esdeveniment ahir a lanit van organitzar un sopar romà. Aquest matí,l’au-pair trucava a la finestra de la furgonetaamb un plat ple de sobres romanes. Però MissS. mai no és fàcil d’ajudar. Ahir a la nit, passa-des les dotze, la vaig veure pujar pel Crescent,brandant el bastó i enviant algú a pastar fang.Llavors vaig sentir una veu de classe mitjana enretirada que deia, queixosa:

—Però si només li he preguntat si es troba-va bé.

Juny 1971. Ara amb prou feines passa un diasense que hi hagi alguna mena d’incident quetingui a veure amb la senyora. Ahir al vesprecap a les deu, un cotxe esportiu s’atura a la ban-da del carrer on hi ha la furgoneta perquè elseu conductor, ric, elegant i de vint-i-tants anys,pugui estirar el braç i clavar uns quants cops alflanc del vehicle, segurament per fer sortir labruixa que viu allà dintre i ensenyar-la a la sevaxicota, tota somriure. Jo l’escridasso i ell tocael clàxon i surt disparat. Miss S., és clar, volque truqui a la policia, però jo no hi trobo cap


76

sentit, i de fet aquest matí, cap a les cinc toca-des, em desperto i veig dos policies que juguenal mateix joc, il·luminen les finestres de la fur-goneta amb les seves llanternes, amb l’esperan-ça que la senyora es desperti i animi una micaaquella part de la seva patrulla, més aviat avor-rida. Aquesta nit un cotxe blanc fa marxa en-rere carrer amunt, dramàticament, s’atura ambun xerric de rodes al costat de la furgoneta, i unjove fornit en surt i sacseja el vehicle de malamanera. Suposant (i segurament amb l’espe-rança) que ja hauria pujat al cotxe i se n’hauriaanat quan jo arribés al carrer, resulta que enca-ra me’l trobo allà, i li pregunto què cony espensa que fa. La seva resposta és força assosse-gada.

—Què et passa, a tu, doncs? —pregunta—.Encara surts a la tele? Que estàs nerviós? Tre-moles com una fulla. —Després em diu que sócun cony de desgraciat i se’n va. Després de totaixò, és clar, resulta que Miss S. no és a la fur-goneta, i per tant, com de costum, acabo mésenrabiat amb ella que no pas amb el brètol.

Aquests atacs, n’estic segur, afectaven la mevapau d’esperit molt més que no pas la seva. Vi-vint d’aquella manera, cada dia devia experi-


77

mentar crueltats com aquella. Alguns delsvenedors del mercat d’Inverness Street la per-seguien amb un delit medieval; i els nens, quetan bon punt infligeixen com pateixen cruel-tats d’aquesta mena, també ho feien. Una nitdos borratxos van trencar sistemàticament to-tes les finestres de la furgoneta, i els bocins devidre li van fer talls a la cara. Tot i que es posa-va furiosa davant de qualsevol petita llibertatque ningú es prengués amb ella, aquest fet no-més la va neguitejar una mica.

—Potser van beure massa per error —vadir—. Això passa quan no s’ha menjat prou,segurament. No en vull fer un gra massa. —Es-tava molt més interessada en «un subjecte pèl-roig que vaig veure a Parkway en companyiadel senyor Khruixtxov. Ha desaparegut, últi-mament?».

Però trobar-me tant de sadisme i intoleràn-cia tan a prop em va començar a deprimir se-riosament, i haver d’estar alerta davant la pos-sibilitat que tingués lloc algun d’aquells atacssense sentit feia que em resultés impossible detreballar. Va arribar un dia, després d’una llar-ga successió d’incidents com aquests, que vaigsuggerir a Miss S. que com a mínim passés lesnits en un cobert que tinc al costat de casa.


la dama de la furgoneta · 9 mm al a n bennett la d a m a de l a furgonet a 495 una de les...

Documents