la cerÀmica medieval de l aproximaciÓ tipolÒgica i

HOMENATGE AL DR. ALBERTO LÓPEZ MULLOR Estudis sobre ceràmica i arqueologia de l’arquitectura

Barcelona 2020: 289-299. ISBN 978-84-9156-273-3

289

L’estudi de la ceràmica medieval procedent del ja-ciment arqueològic de l’Esquerda (Roda de Ter, Osona) no ha estat objecte encara d’una siste-matització tipològica completa. Les campanyes d’ex-cavació dutes a terme al jaciment des del 1977 al poble medieval han proporcionat una gran quantitat de ceràmica grisa que abasta del segle IX fins el segle XIII dC. D’ençà el 2010, les campanyes rea-litzades a la zona de la muralla han documentat la presència de ceràmiques més antigues, concreta-ment d’espatulades corresponents a temps caro-lingis, finals s.VIII - inicis s. X. Com a homenatge al Dr. Alberto López Mullor, que ens havia ajudat en la classificació de la ceràmica grisa de l’Esquerda, en aquest article es proposa una definició tipològica formal i tecnològica de les ceràmiques medievals de l’Esquerda, des del segle VII al XIV, incloent-hi les últimes troballes i els resultats dels darrers estudis arqueomètrics realitzats. Paraules clau: Ceràmica de cuina, Edat Mitjana, Morfologia.

LA CERÀMICA MEDIEVAL DE L’ESQUERDA:

APROXIMACIÓ TIPOLÒGICA

I ARQUEOMÈTRICA

Imma Ollich,* Esther Travé,* Maria Ocaña,* Albert Pratdesaba,* Montserrat de Rocafiguera*

The study of medieval pottery found at the archaeo-logical site of L’Esquerda (Roda de Ter, Osona) was still lacking a complete morphological systematization. Since 1977, archaeological fieldwork allowed us to discover a considerable amount of medieval grey-wares from 9th to 13th Centuries. From 2010 onwards, we discovered new Carolingian ceramic contexts (spatulated) in relation to the wall, probably from late 8th Century to the beginning of 10th Century. As a trib-ute to Dr. Alberto López Mullor, who kindly advised us on our pottery studies, this paper offers a typological definition of earthenware from 8th to 14th Centuries and the results of latest archaeometric studies carried out. Keywords: Cooking Pots, Middle Age, Morphology.

* Universitat de Barcelona - GRAMP, Museu Arqueològic de l’Esquerda

Imma Ollich, Esther Travé , Maria Ocaña, Albert Pratdesaba, Montserrat de Rocafiguera

290

Introducció L’estudi de la ceràmica sempre ha estat un pilar cabdal en els jaciments arqueològics de totes les èpoques posteriors al neolític, ja que constitueix un dels fòssils directors i la troballa més comuna. Des de l’òptica dia- crònica, és habitual una distinció quasi per defecte dels principals grups ceràmics, la se-riació dels quals aporta cronologia i contri-bueix molt significativament a la interpretació arqueològica del conjunt. En el cas del jaciment de l’Esquerda, la llarga seqüència cronològica de l’assentament possibilita la presència de ceràmiques des del Bronze Final fetes a mà (de tipus bitroncocònic, de cordó, i ceràmica de Merlès), fins arribar a l’època ibèrica amb ceràmiques comunes de pro-ducció local, sobretot de cuita oxidant i algunes reductores, i un ampli ventall de ceràmiques d’importació (àtiques, vernís negre i figures roges, grises de la costa catalana, campani-formes). Aquesta varietat tipològica contrasta amb la quasi uniformitat de producció que presenta la ceràmica en època medieval. Per a aquest període, el volum de l’anomenada ceràmica grisa, és a dir, les produccions uti-litàries de cuina, de cocció reductora, pròpies del període feudal, constitueix una quantitat ingent de materials que arriba al 97% del total de materials recuperats en les excavacions arqueològiques del sector medieval. Juntament amb aquestes produccions, en cronologies una mica més tardanes, cap al segle XIII, l’Esquerda compta també amb al-gunes produccions vidrades, també d’ús quo-tidià, ben allunyades en termes generals de les produccions més sumptuoses de les grans ciutats, decorades en verd i manganès o blau. Al contrari, es tracta de produccions pròpies d’un entorn rural, amb una tipologia limitada, habitualment amb vidrats verds o melats, i en un volum prou minso (2%) en comparació amb les produccions reductores. La desco-berta recent de la muralla visigòtica-carolíngia que fortifica l’assentament pel nord i que reaprofita parcialment la muralla ibèrica, ha permès recuperar algunes produccions (1%) morfològicament més antigues, com ara cerà-miques atribuïbles a l’època visigòtica (que no estudiem aquí) i ceràmiques espatulades cor-responents al període carolingi. Durant els 40 anys llargs transcorreguts des dels inicis de projecte de recerca arqueo-lògica a l’Esquerda, el coneixement de la ceràmica medieval ha experimentat avenços significatius, tant des de l’òptica estrictament arqueològica (Ollich 1980; 1982; 1984) com, més recentment, amb la incorporació de tèc-

niques analítiques. El nostre equip de treball ha contribuït significativament en alguns d’a-questes avenços (Gutiérrez et alii 2008, Travé et alii 2013). Així, s’han portat a terme diver-sos assajos de classificació formal d’aquests materials que han permès conèixer a grans trets les produccions i definir estratègies de mostreig de cara a la realització d’algunes anàlisis de caracterització arqueomètrica de materials. Ens trobem, doncs, en un moment adequat per dur a terme una revisió completa de tots aquests conjunts, des d’una perspec-tiva i criteris metodològics renovats que ens permetin extreure un volum major d’infor-mació i adreçar noves preguntes per a l’a-nàlisi del material ceràmic. 1. El jaciment de l’Esquerda i el seu context: Darreres novetats arqueològiques L’especial situació de l’Esquerda enmig de la comarca d’Osona, encimbellada dalt d’un meandre de 12 Ha sobre el riu Ter al seu pas per Roda, abans d’entrar a les Guilleries, li confereix unes característiques excel·lents per a l’assentament poblacional al llarg dels segles. Les recents descobertes tant pel que fa els orígens de l’assentament, amb cabanes circulars amb parets de terra i fusta que es poden datar al Bronze final; com pel que fa la gran muralla dels períodes visigot i carolingi, fins fa poc desconeguts a l’Esquerda, ens porten a reconèixer fins a deu etapes d’ocu-pació en el jaciment (Ollich, Rocafiguera et alii 2018): des del Bronze Final-Primer Ferro (segles VIII-VII aC) fins a l’Edat Mitjana (segle XIV dC). Així, des d’un primer assentament a la fi de l’Edat del Bronze (fase 1), el poblat evo-luciona a partir del segle VI aC amb l’arribada dels productes, tècniques i idees que porten els pobles colonitzadors, com la metal·lúrgia del ferro i el torn de terrissaire (fase 2). Entre els segles V i III aC, l’assenta-ment es transforma en un gran oppidum for-tificat amb un urbanisme planificat i una or-ganització econòmica i social evident, amb control sobre el territori ausetà (fase 3). Entre la fi del segle III aC, i degut a la seva par-ticipació en les Guerres Púniques com aliada dels cartaginesos, l’Esquerda reforça les se-ves defenses i participa en aixecaments con-tra els romans (fase 4). Després de la seva destrucció i enderrocament, l’oppidum ausetà va seguir ocupat fins el segle I aC, durant el període iberoromà (fase 5). Amb la fundació de la ciutat romana d’Auso a Vic, l’Esquerda s’abandona durant un temps (fase 6). Tan-mateix, a partir de la crisi baiximperial,

La ceràmica medieval de l’Esquerda: aproximació tipològica i arqueomètrica

291

l’Esquerda torna a ser ocupada en època vi- sigòtica (fase 7), i carolíngia (fase 8), fins a esdevenir un poblat feudal (fases 9 i 10), que perviurà fins a la seva destrucció l’any 1314. Podem parlar, doncs, de 2.500 anys d’o-cupació continuada, amb alguns buits, degut a destruccions i abandonaments puntuals, que proporcionen informació important sobre l’evo-lució d’una població, la continuïtat de la plani-ficació urbanística (Ollich i Rocafiguera, 2018), i fins i tot sobre l’evolució tipològica de la ce-ràmica segons les èpoques. És en aquest darrer aspecte que volem centrar-nos, plan-tejant-ne les tipologies ceràmiques posteriors al món antic, des de les primeres etapes vi-sigoda i carolíngia fins al segles XIII-XIV.

2. Proposta de sistematització i mètode Davant la realitat molt homogènia dels materials ceràmics medievals de l’Esquerda, hem dut a terme una anàlisi morfomètrica, encara en curs, que ha de permetre al llarg dels propers mesos precisar els principals ti-pus formals des d’una òptica objectivable, a partir de l’explotació estadística d’una sèrie de paràmetres comparables. Aquesta classi-ficació formal, que oferim de manera prelimi-nar, juntament amb una anàlisi macroscòpica de les pastes permet establir hipòtesis de treball sòlides per tal d’esbrinar la provinença d’aquests productes ceràmics i la tecnologia de fabricació emprada.

Fig. 1: Paràmetres morfomètrics analitzats per a cada forma ceràmica.


292

Cadascuna de les peces amb forma ha estat documentada gràficament a partir d’un dibuix en alçat i secció a escala real. A partir de la representació gràfica d’aquestes peces hem considerat com a paràmetres estàndard els diàmetres de boca i base, els diàmetres mínim i màxim del cos, els gruixos mínim i màxim de les parets, juntament amb un gruix intermedi, l’alçada conservada –absoluta en la majoria de casos– o restituïda i la vectoritza-ció de la generatriu del vas. Aquest darrer paràmetre, que anome-nem vectorització de línies corbes (Travé 2009: 217) (Fig. 1), és especialment útil perquè per-met posar en relació els graus d’obertura o de tancament de la boca de cada individu en re-lació amb la base o la carena, el grau d’esferi-citat de la panxa o el caràcter més o menys exvasat de les vores en base a un càlcul sen-zill. En els conjunts amb material altament fragmentat –tret força habitual del material arqueològic– la vectorització de la generatriu permet, a més, agrupar els materials segons llur grau de fragmentació, per la qual cosa facilita l’ordenament i estudi de material molt homogeni (Llanos, Vegas 1974: 265-282; Tra-vé 2009: 217-231; Mauri et alii 2012: 51-52; Arcos, Travé 2017; Vicens, Travé 2018). 3. La ceràmica medieval de l’Esquerda La ceràmica grisa constitueix el conjunt majoritari amb una proporció respecte del total que arriba al 97% dels materials cerà-mics. Molt menys freqüents, en proporció respecte a la ceràmica reductora, són els con-junts de ceràmica oxidant (1%) i vidrada baix-medieval (2%). Pel que fa la seva funcionalitat, la gran majoria són ceràmiques comunes de cuina, d’ús quotidià, amb la funció d’anar al foc o de contenir líquids. Les lluites feudals, constants des de finals del segle XIII i la des-trucció i abandonament del poble a inicis del segle XIV expliquen la poca abundància de ceràmiques vidrades, més luxoses, així com la presència uniforme de ceràmiques grises destinades a un ús utilitari, potser comple-mentades amb alguns atuells de fusta que no ens han arribat. Les agrupem aquí per tipus de cuita (oxidant-reductora) i cronologia. 3.1. Ceràmica comuna oxidant Cronològicament, podem adscriure aquest tipus de ceràmica a contextos alt-medievals, cap els segles IX i X. El conjunt de ceràmica oxidant recuperat a l’Esquerda no és gens homogeni. Cal distingir d’una banda unes pro-duccions més bastes, en alguns casos fetes a

mà, de coloracions irregulars i pastes força grolleres, que semblen conviure en alguns períodes amb les produccions reductores, i de l’altra una ceràmica espatulada pròpia del període carolingi (Riu Barrera 1991; Beltrán de Heredia 2006), poc coneguda encara tant des de l’òptica formal com de l’anàlisi de pastes. La ceràmica oxidant més grollera comp-ta amb un nombre majoritari d’olles, amb gran simplicitat en la forma dels llavis, habitual-ment senzills i arrodonits. Els llavis motllurats i triangulars tan característics de la ceràmica de l’Esquerda, com veurem més endavant, són exclusius de la producció reductora. Tot i la major simplicitat de les formes, els motius decoratius presenten semblances molt nota-bles respecte de la producció grisa, així com les pastes. En aquesta tipologia ceràmica hi podem incloure els dos exemplars de fons de possibles gerretes, localitzats als peus de les tombes antropomorfes excavades a la roca de la necròpolis al sud de l’església. Identificades i descrites en el seu moment (Ollich 1982: 610), són ceràmiques d’una pasta vermellosa grollera, amb grossos grans de quars irre-gulars i ben visibles, fetes a torn lent o a mà, de cuita dolenta, amb una cronologia asso-ciada a les tombes de segles IX-X dC. D’altra banda, el camp de sitges loca-litzat sobre la muralla i que trenca els nivells ibèrics, ha proporcionat diversos fragments de ceràmica de pasta grollera i cuita irregular, amb una datació associada per radiocarboni d’inicis del segle VII, pertanyent per tant a l’època visigòtica. Aquesta tipologia ceràmica està en curs d’estudi, i caldrà tenir-la en comp-te en futurs plantejaments diacrònics. Quant al conjunt de ceràmica espatu-lada, encara es troba en una fase inicial de l’estudi. Les ceràmiques classificades sota aquest epígraf presenten un acabat espatulat per la cara exterior que confereixen als vasos un aspecte brunyit o lleugerament brillant. L’espatulat de la peça per norma general utilitza traços horitzontals, tot i que pot adap-tar-se a la morfologia específica de cada vas. Possiblement aquest acabat hauria tingut una funció eminentment pràctica basada en el segellat dels porus de la peça, evitant la pèr-dua de líquid cap a l’exterior, alhora que es-tètica, donant brillantor, fins i tot un aspecte metàl·lic a la peça i possiblement amb la vo-luntat d’imitar una ceràmica sigil·lata. Les ceràmiques espatulades de l’Es-querda, habitualment són oxidants tot i que en trobem alguns casos de cocció reductora. De pastes força fines, l’atuell més significatiu tro-bat al jaciment pertanyent a aquest tipus de


293

produccions és un recipient contenidor de líquids, conegut com a sitra en les tipologies d’aquests materials publicades. Tot i que el nom pogués vincular llur utilització a la con-tenció o servei d’oli, aquesta funcionalitat no ha estat encara contrastada, malgrat la for-tuna que ha fet la denominació. Més enllà del seu nom, sí que seria lògic pensar que es tractaria d’un recipient per a líquids ja que presenta dos trets característics: un bec ves-sador i una nansa. En el nostre cas, hem pogut recuperar la zona del bec, sense que –de moment– haguem pogut recuperar cap fragment de la nansa. S’atribueix aquest tipus de ceràmica al període carolingi. S’ha trobat en entorns d’aquest període tant a la Plaça del Rei de Barcelona com a Sant Pere de Casserres al Berguedà. El bec és format durant el procés mateix de modelatge de la peça, estirant un tros de la pasta, sense afegir-lo a posteriori. Aquest bec quedaria reforçat per la incorporació de la vora a la zona interior del bec. Aquest afegit s’entendria per a limitar el pas del líquid o impedir que passessin objectes sòlids d’unes certes dimensions, que en el nostre cas serien d’uns 2 cm d’amplada. La vora que hem pogut recuperar és simple, pràcticament vertical i un xic arrodonida a la zona del bec. Les dimen-sions de la boca de la peça són de gairebé 20 cm de diàmetre de boca, arribant a ser més ample de la panxa que les parts superior i inferior, donant com a resultat, aquest volum arrodonit (Fig. 2). La forma general d’aquesta peça seria globular tal i com mostra el contorn de la panxa si bé no hem pogut recuperar la part del fons de la peça, podríem dir que tindria un fons pla, apte per al seu posicionament ver-tical sense l’ajuda de cap suport o trípode associat a la peça. Són interessants les on-

dulacions observables a la zona de la panxa de la peça, on varia també el gruix de la pasta. 3.2. Ceràmica reductora de cuina o ceràmica grisa La ceràmica reductora de cuina o ce-ràmica grisa constitueix sense dubte el con-junt majoritari. El conjunt és representatiu dels atuells de cuina propis del període feudal (segle X - XII) i, malgrat la proporció majo-ritària d’olles que arriba al 95%, compta amb alguns elements singulars poc habituals però documentats també en altres jaciments del mateix període. Les olles, amb nanses o sen-se són clarament predominants, juntament amb algunes formes tancades més especí- fiques, com ara unes gerres de carena baixa i boca ampla, potser també relacionables amb possibles fogons, o recipients portàtils per con-tenir brases. El repertori queda completat per altres grups que apareixen en una proporció molt menor: ens referim a les cannatae per a la contenció de líquids (2%), les cassoles grei-xoneres (1%), algunes gerretes (0,2%) i alguns altres elements representats únicament per un o dos exemplar de cada: un cassó, una paella i dos rítons (Fig. 3). La majoria dels exemplars presenta una cuita reductora evident, fet que els hi con-fereix unes tonalitats variables entre els colors gris i negre, habitualment amb predominança del gris plom o blavós característic d’aquestes tipus de productes. En alguns casos, podem trobar algunes peces més brunes que potser podrien manifestar la irregularitat d’algunes coccions. Una anàlisi morfològica detallada del conjunt majoritari d’olles, permet precisar alguns tipus en funció de: la morfologia dels llavis, el grau d’obertura o tancament de la

Fig. 2: Principals formes de ceràmica oxidant recuperades a l’Esquerda: (a) vores i bases d’olles de pasta grollera, (b) sitra de ceràmica espatulada.


294

peça en funció de la relació existent entre l’alçada, el diàmetre de boca i el diàmetre màxim, o bé les variants en les dimensions dins d’un mateix tipus. La forma dels llavis a les olles recuperades a l’Esquerda presenta alguns trets genuïns que responen a una sèrie de produc-cions osonenques identificades a través de l’anàlisi arqueomètrica (Travé et alii 2013). Predominen els llavis amb formes triangulars, lleugerament motllurades, amb o sense recol-zament de tapadora. Essent aquests els tipus majoritaris, és habitual també trobar llavis sen-zills rodons i exvasats, comuns arreu del terri-tori i, en el nostre cas, també a les produccions oxidants. El grau d’obertura o de tancament de la peça ve determinat per la relació existent en-tre l’alçada, el diàmetre de boca i el diàmetre màxim. La tendència és que una part con-siderable de les olles de ceràmica grisa de l’Esquerda presentin carenes molt altes, ben marcades, i panxes abombades amb unes boques proporcionalment menudes. Aquesta sembla constituir una morfologia bàsica dels recipients de cos globular, comuna tant a les olles com a les cannatae i que ja havia es-

tat singularitzada en treballs anteriors (Ollich 1984). En el cas de les cannatae, la presència d’una boca circular molt tancada amb un cos esfèric és ben característica d’aquests atuells, que presenten també un broc tubular a la part superior, sota el coll, en absència d’una ca-rena marcada. Els grups majoritaris d’olles oscil·len al voltant dels 20-22 cm de diàmetre de vora, amb diàmetres màxims al voltant de 25-30 cm, essent habituals els de grans proporcions. D’altra banda, en olles de morfologies molt similars, sovint la distinció ve marcada exclu-sivament per les dimensions del recipient, per la qual cosa podem inferir l’existència de mides més o menys seriades i variants d’olla o olleta per a una mateixa forma. En aquest sentit, cal considerar també l’existència d’un grup nombrós d’olletes, de parets relativament fines i diàmetres de boca que oscil·len al voltant dels 10-15 cm. Un nombre molt elevat de fragments –amb forma o sense, tant d’olla com de cannata– presenten decoració incisa (Fig. 4). El motius sempre són senzills, preferentment línies rectes i ondulades, contínues, acom-panyades o no de petites incisions obliqües

Fig. 3: Quadre general de les principals formes de ceràmica grisa recuperades al jaciment de L’Esquerda: (a) olles, (b) olles amb nansa, (c) cannatae, (d) fogons,

(e) cassoles o greixoneres, (f) cassó, (g) paella, (h) gerreta, (i) ríton.


295

de formes diverses, que també poden apa-rèixer aïllades. Una qüestió recurrent davant d’aquest tipus de motius decoratius és la presència o no de marques de terrissaire, especialment en el cas de les incisions me-nors. L’estudi d’aquest tipus de marques és complex donada l’elevada fragmentació del material. Les línies rectes apareixen en asso-ciacions entre una o quatre línies paral·leles, essent les associacions de dues les més habituals. És freqüent també trobar associa-cions d’una línia recta i una d’ondulada, a la part superior o inferior de la primera de ma-nera arbitrària. Les línies obliqües aïllades o no, incisions verticals o petites ungulacions podrien respondre a estratègies d’identificació de les peces per part dels terrissers, però només ocasionalment. Una línia obliqua en combinació amb una d’horitzontal, per exemple, en cap cas no pot ser interpretada com a marca de terrisser, car se’n coneixen paral·lels a tot el territori català i europeu (Bolós, Padilla 1986; Lécuyer 1998; Amigó et alii 1997). Algunes combi-nacions de línies obliqües en forma d’A o V capiculada –generalment dues línies secants als extrems superiors amb una inclinació de 45º– semblen genuïnes de l’Esquerda o, si

més no, de l’entorn osonenc, però la seva identificació com a marques de terrissaire no és possible, donada l’escassedat d’exemplars i llur heterogeneïtat. També es podria tractar de marques de capacitat. Hi ha alguns ele-ments decoratius que poden ser interpretats com a marques, però numèricament no són representatius. 3.3. Ceràmica comuna vidrada baixmedieval El poble de l’Esquerda queda aban-donat a partir del segle XIV i únicament se- rà afectat amb posterioritat degut a activitats marginals o bé d’ús agrícola al llarg de l’Edat Moderna. Els materials postmedievals recu-perats són molt escassos i es localitzen so-bretot a la zona de la muralla, on les activitats agrícoles són continuades fins ben entrat el segle XX. Pel que fa a les produccions de luxe recuperades al poble medieval, per exemple les series barcelonines decorades en verd i manganès, i posteriorment en blau cobalt, són veritablement escasses, i no apareixen fins la segona meitat del segle XIII (Padilla, Vila 1998). Es tracta majoritàriament de petits frag-ments de plat, realitzats a torn, amb pastes

Fig. 4: Motius decoratius principals incisos sobre els atuells de ceràmica grisa: (a) línies incises horitzontals senzilles, (b) combinació de dues línies horitzontals, (c) i de tres línies, (d) combinació de

línies rectes i ondulades, (e) línies horitzontals amb una incisió obliqua secant, (f) combinacions d’incisions interpretables com a marca de terrisser, (g) combinacions d’incisions pròpies de l’Esquerda

que, en algun cas, podrien ser interpretades com a mesures de capacitat o marca de terrissaire.


296

fines i depurades de color ataronjat pàl·lid o beix, generalment d’una qualitat mediocre. Són més freqüents les produccions vi-drades comunes, d’us quotidià, monocromes, amb un vidrat funcional més que no pas de-coratiu, de bona qualitat i d’un color verd oliva intens. Les formes habituals responen nor-malment a gerretes globulars amb fons anular i boques tancades amb llavis llisos i rectes i un coll més o menys estilitzat en els casos en què s’ha conservat. També es conserva una gerreta globular melada. De cronologia una mica més tardana, tenim alguns exemplars de ceràmica vidrada, també comuna, d’època moderna, amb vidrats melats o castanys i alguns exemplars molt aïllats de ceràmica de la sèrie Blava Catalana (Fig. 5). 4. La caracterització arqueomètrica Els estudis de caracterització arqueo-mètrica que han tingut lloc des de 1997 han estat centrats sobretot en les produccions grises d’època medieval. Els primers treballs realitzats per l’equip de M. Vendrell (Vendrell et alii 1997) ja van permetre determinar l’e-

xistència d’unes produccions osonenques, prò-pies de la comarca, i distribuïdes en un radi d’acció regional relativament reduït. Un estudi posterior (Gutiérrez 2008) va comparar les produccions reductores d’època medieval amb les ceràmiques reductores d’època ibèrica i va posar en relleu els trets petrogràfics fona-mentals d’unes i altres. El darrer treball publicat (Travé et alii 2013) va presentar els resultats d’una carac-terització petrogràfica, química i mineralògica d’un conjunt de ceràmica grisa d’època me-dieval, específicament mostrejat en un context de recerca més ampli, que pretenia relacio- nar les produccions de l’Esquerda amb altres produccions conegudes al territori. L’estudi va permetre identificar diversos grups de produc-ció relacionables amb unes matèries primeres i una tecnologia de producció específiques, que denoten l’existència de diversos centres pro-ductors a la rodalia, fins i tot un de molt pro-per al jaciment, que haurien establert una relació habitual de subministrament respecte del poblat medieval. És precisament aquesta variabilitat interna elevada d’un conjunt aparentment molt homogeni, el què permet

Fig. 5: Principals formes de ceràmica amb vidrat verd (a), i melat o castany (b), corresponents a gerretes o pitxers.


297

Fig. 6: Diferents tipus de ceràmica medieval a l’Esquerda: 1. sitra de ceràmica espatulada carolíngia, segle IX; 2., 3. i 4. olla amb broc vessador, cassó i paella, de ceràmica grisa, segle XII-XIII; 5. gerreta

globular de coll estret, de ceràmica vidrada verda, segle XIII.

identificar fins a tres terrisseries a la zona, probablement a l’entorn de Sant Romà de Sau, de Sant Julià de Vilatorta o del propi jaciment (Travé et alii 2013: 274-276) i determinar-ne els trets propis de llurs pro-cessos productius. Pel que fa la ceràmica espatulada, re-centment s’ha dut a terme un petit projecte de recerca –encara inèdit (Travé 2018)– per tal de caracteritzar un mostreig preliminar

d’aquest tipus de ceràmica procedent de l’Esquerda. Les excavacions a redós de la muralla visigòtico-carolíngia realitzades al llarg de les darreres campanyes, han permès recuperar alguns fragments d’aquest tipus de ceràmica, que encara són poc conegudes des del punt de vista petrogràfic i que poden contribuir a aportar noves dades per al coneixement del procés de consolidació del domini carolingi a la Catalunya Vella.


298

De manera preliminar, podem afirmar que malgrat l’aparença externa de les mos-tres analitzades, que efectivament respon a la classificació de les ceràmiques espatulades, conegudes arreu del territori de la costa sep-tentrional catalana per al període carolingi (Llinàs 1988; Mataró et alii 1994), és possible advertir entre les diferents mostres estudia-des una certa variació susceptible d’ésser interpretada en termes cronològics. La pre-paració d’algunes de les pastes respon a la utilització d’una matèria primera inequívoca-ment local que, a més, presenten semblances microestructurals i composicionals respecte de les produccions de ceràmica grisa més tar-danes, tot i que no s’hi inclouen. Únicament podem sospitar d’una producció forana en dos casos, un d’ells la sitra descrita amb anterioritat. 5. Conclusions El conjunt de materials ceràmics me-dievals de l’Esquerda el conformen les pro-duccions pròpies del món rural en època tardoantiga i medieval, generalment d’ús quotidià i destinades a la cuina, tant atuells pel foc com per contenir líquids (fig. 6). En aquest sentit, l’Esquerda esdevé un element singular d’un territori marcat pels circuits regionals propis de l’entorn osonenc. En aquest context, la ceràmica grisa cons-titueix el grup majoritari, format quasi ex-clusivament per olles, amb alguns altres atuells representats com les cassoles i les cannatae, així com determinats elements singulars poc habituals en les tipologies medievals; mentre que la ceràmica oxidant i les produccions vidrades baixmedievals són representades en proporcions molt menors. La caracterització arqueomètrica de la ce-ràmica grisa ha permès identificar les produccions principals i els trets tecnològics fonamentals d’aquestes produccions, i els projectes en curs permeten albirar algunes característiques de llur evolució al llarg de l’alta edat mitjana. En aquest treball hem sintetitzat de manera preliminar una revisió dels conjunts ceràmics que estem portant a terme de manera global i a partir de mètodes renovats. L’anàlisi morfomètrica del conjunt ma-joritari d’olles ha permès identificar alguns tipus habituals, en la interpretació dels quals encara cal aprofundir a partir del creuament de les dades morfològiques i arqueomètri-ques. Tot plegat constitueix un projecte de futur els resultats del qual esperem presentar properament de manera més extensa.

Agraïments La recerca presentada en aquest article s’emmarca en la línia Estudi de la ceràmica medieval i post-medieval i dels processos productius del Grup de Recerca en Arqueo-logia Medieval i Postmedieval GRAMP-UB, consolidat per la Generalitat de Catalunya (2017SGR-833-GRC), del qual els autors en són membres. Part del material publicat en aquest article és inèdit i pertany al fons docu-mental del Museu Arqueològic de l’Esquerda i del GRAMP-UB. Bibliografia Amigó, J. et alii 1997: La ceràmica grisa me-dieval del monestir de Sant Llorenç de Sous. Ceràmica medieval catalana. El monument, document, Quaderns científics i tècnics 9, Barcelona, 177-197. Arcos, F., Travé, E. 2018: La cerámica an- dalusí de Yâbisa (Ibiza, Islas Baleares): Una propuesta metodológica para su anàlisis morfo-lógico y funcional, Acta Historica et Archaeo-logica Medievalia 33, Barcelona, (en premsa). Beltrán de Heredia, J. 2006: Els contextos altmedievals de la Plaça del Rei de Barcelo-na: La ceràmica de tradició carolíngia (segles IX-X). QUARIS Quaderns d’Historia de la Ciu-tat de Barcelona 2, Barcelona, 108-139. Bolós, J., Padilla, J. I. 1986: Algunes formes de ceràmica grisa conservada al Museu de Manresa, II Coloquio de Cerámica Medieval del Mediterráneo Occidental, Toledo, 1981, Toledo, 251-262. Gutiérrez, A., Ollich, I., Rocafiguera, M. 2008: Las cerámicas de cocción reductora del ya-cimiento de L’Esquerda (Roda de Ter, Bar- celona), Actas del VII Congreso Ibérico de Arqueometría. Madrid 8 - 10 de octubre 2007, Madrid, 297-308. Lécuyer, N. 1998: Cuisine Languedocienne, Cuisine Méditerranéenne? Approche anthropo-logique de la vaisselle céramique méridiona- le (Xe-XIVe s.), Archéologie du Midi Medieval 15-16, CNRS, 235-243. Llanos, A., Vegas, J. I. 1974: Ensayo de un método para el estudio y clasificación tipo-lógica de la cerámica. Vitoria. Llinàs, J. 1988: La Perelada ibèrica i medieval segons l’arqueologia. Les excavacions de


299

1980 a 1995, Monografies Empordaneses 4, Figueres. Mataró, M. et alii 1994: Sant Pere de Rodes (Port de la Selva, Alt Empordà). Les exca-vacions del 1990 al 1992 i les propostes del Pla Director, Tribuna d’Arqueologia 1992-1993, Barcelona, 139-156. Mauri, A., Travé, E., Del Fresno, P. 2012: An Integrated Implementation of Written and Material Sources - Conceptual Challenge and Technological Resources, Archaeology. New approaches in theory and techniques, Rijeka (Croàcia), 41-64. Ollich, I. 1980: Algunes peces de ceràmica grisa medieval a Catalunya, Colloques interna-tionaux du CNRS n. 584. La céramique médié-vale en Méditerranée Occidentale X-XV siècles. Vallbonne 1978, Paris, 403-405. Ollich, I. 1982: El jaciment arqueològic medie-val de l'Esquerda a les Masies de Roda de Ter, Osona, i V. El material arqueològic, Quaderns d'Estudis Medievals 10, vol 1, Barcelona, 609-619. Ollich, I. 1984: Formes i decoració de la ce-ràmica grisa medieval procedent del jaciment de l’Esquerda, Barcelona, Ceràmica grisa i terrissa popular de la Catalunya Medieval. Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, Annex 2, Universitat de Barcelona, 81-98. Ollich, I., Rocafiguera, M. 2018 (en premsa): Antiguas pautas de asentamiento en el yaci-miento de l’Esquerda (Osona, Barcelona): Un ejemplo de arqueología diacrónica. Asociación Española de Arqueología Medieval, Homenaje a Juan Zozaya Stabel-Hansen, Madrid-Alicante 2018. Ollich, I., Rocafiguera, M. et alii 2018 (en prem-sa): De Roda Ciutat a la parròquia de Sant Pere de Roda. Evidències arqueològiques a l’Esquerda en el període inicial del Bisbat d’O-sona, Congrés EPISCOPUS, Vic 29 novembre-1 desembre 2017. Padilla, J.I.,Vila, J.M. (coord.) 1998: Ceràmica medieval i postmedieval. Circuits productius i seqüències culturals, Monografies d’Arqueolo-gia Medieval i Postmedieval 4, GRAMP-UB, Universitat de Barcelona, Barcelona. Riu, M. (coord.) 1984: Ceràmica grisa i terris-sa popular de la Catalunya medieval, Acta His-torica et Archaeologica Mediaevalia, Annex 2, Universitat de Barcelona.

Riu Barrera, E. 1991: La ceràmica espatulada de Barcelona. A ceramica medieval no Me-diterraneo occidental: Actas do IV Congreso Internacional Lisboa, 16-22 novembro 1987, Mértola, 587-592. Travé, E. 2009: Producció i distribució d’una terrisseria medieval: Cabrera d’Anoia, Uni- versitat de Barcelona. Tesi doctoral (https://www.tdx.cat/handle/10803/2072). Travé, E., Ollich, I., Rocafiguera, M. 2013: Les terrisseries i la producció d’atuells de cuina a Osona en època medieval: carac-terització química i petrogràfica d’un conjunt de ceràmica grisa de l’Esquerda, Ausa 172, Vic, 259-285. Vendrell, M. et alii 1997: Producció i difusió de la ceràmica gris a Catalunya durant l’Edat Mitjana, Ceràmica medieval catalana. El mo-nument, document, Quaderns científics i tèc-nics 9, Barcelona, 263-272. Vicens, J., Travé, E. 2018: La terrissa popular de Josep Escortell i Cerqueda: La tipologia de Quart, Estudis del Baix Empordà 37, Sant Feliu de Guíxols, 97-129.

la cerÀmica medieval de l aproximaciÓ tipolÒgica i

Documents