La caputxeta vermella

Vet aquí una vegada una nena que vivia a Barcelona al barri de Sarrià. Es

deia Sara, però li deien la Caputxeta Vermella, perquè el seu color preferit era

el vermell, i sempre portava un “buf” vermell al cap i moltes vegades també

duia la jaqueta  fent conjunt.

Aquell dissabte la Caputxeta es va llevar més tard perquè no havia d’anar a

l’escola i la mare li va dir:

- Bon dia Caputxeta, m’acaba de trucar l’àvia per telèfon i diu que no es troba

gaire bé, que es quedarà al llit i no podrà pujar fins a Vallvidrera per comprar el

dinar i anar a buscar els medicaments. Sara, hauries d’anar fins a casa de

l’àvia, i portar-li el pa, la fruita, la mel i les medicines.

La Caputxeta va preparar la motxilla, amb les seves coses i les que havia de

portar a l’àvia, mentre la mare anava dient:

- Ves en compte, no parlis amb desconeguts, has de baixar a la parada de

Vallvidrera inferior, no t’oblidis la motxilla, dóna-li el xarop, ajuda molt a l’àvia i

fes tot el que et demani.

- Sí! sí! Mare, no et preocupis – va respondre la Caputxeta.

La Caputxeta va sortir de casa tota decidida  cap a l’estació de metro de Sarrià,

va entrar al vagó i va seure. Estava ben sola i, mentre mirava per la finestra

aquell paisatge tan bonic de tardor, escoltava  el Tick-tok de Kesha, que

sonava a l’MP3, fins que va arribar al peu del funicular i va baixar.

En baixar  i enfilar el camí del bosc, va sentir una mica de pena per l’àvia, que

no es trobava gaire bé, però aquella pau, aquell aire tant net, i aquella olor de

bolets i de tardor la van animar.

De sobte li semblà sentir un soroll estrany. Era un senglar que va passar mig

amagat entre els arbres i els matolls. Tot seguit va saludar un boletaire que

passava amb un cistell ple de rovellons, trompetes de la mort i carlets.

- Bon dia tingui- li va dir, i continuà camí enllà cap a la casa de l’àvia.

Estava força distreta i va arribar a un trencall del camí que la va fer dubtar. En

aquell precís moment passava per allà un estrany personatge, de cames

peludes i morro prominent, muntat en una bicicleta, que li digué:

- Caputxeta, que vas a ca la senyora Mercè?

- Si- va dir ella.

I aquell personatge estrany senyalant amb un braç fosc i pelut i un dit llarg com

un unglot, digué:  

- Aquest és el camí més curt per arribar a casa de la senyora Mercè.

- Gràcies- va dir la Caputxeta.     

I així La Caputxeta va continuar caminant i es va entretenir collint plantes i flors:

farigola, gessamí, romaní... Entretant, el ciclista, que era un llop  dolent i

afamat, va agafar el camí de trial de terra i sorra més curt que el que li havia dit

a la Caputxeta, i va arribar fins a casa l’àvia més ràpidament que ella. La casa

de l`àvia Mercè era espectacular: al jardí hi havia un tobogan, un gronxador... la

façana de la casa era d’un color vermell llampant... Per dins la casa tenia

quatre habitacions i un menjador molt gran i molt ben decorat.

El llop va  obrir la porta de ca l’àvia d’un cop de peu. L’àvia estava al sofà, es

va asseure amb ella i li va donar la DS que portava a la butxaca del pantaló per

distreure-la.

La Mercè jugava al Mario Bros mentre el llop conectava la Wii al menjador.

Desprès d’una estona, quan el llop va veure per la finestra que arribava la

Caputxeta pel camí, ràpidament va amagar l’àvia a la nevera. Desprès  li va

agafar un pijama per difressar-se i es va posar al llit.

La Caputxeta va arribar a casa de l’àvia, va anar a la seva habitació  i  la va

veure molt estranya:

- Àvia t’he portat les medicines, les fruites, el pa i la mel.

Llavors la Caputxeta es va fixar molt en l’àvia i li va dir:

- Quines orelles més grans  tens!

- Són per escoltar millor el MP3 - va respondre el llop.

- Àvia per què tens unes ulleres tan grans?

- Són perquè així no m’haig de posar les lentilles.

- Quines mans més grans que tens!

- Són per abraçar-te millor.

- Àvia per què tens un nas tan gran?

- És per olorar-te millor.

- Àvia per què tens una boca tan gran?

- És per menjar-te millor!

El llop tenia molta gana perquè feia molt temps que no havia menjat res. La

Caputxeta va començar a córrer i es va estabornir contra la paret. Llavors va

caure al terra i el llop se la va menjar. D’acompanyament es va menjar  uns

bons calçots.

Al cap d’una estona la Caputxeta es va despertar dins la panxa del llop. No

sabia on era i experimentà una immensa sensació de por...

L’avia Mercè, en sentir la veu de la Caputxeta, va treure totes les seves forces,

i va poder obrir la porta de la nevera. Va sortir sense fer soroll i va trucar pel

mòbil als guardes forestals de Collserola que, sortosament, vigilaven la zona

amb el seu 4x4. No van tardar ni 5 minuts en arribar, van estabornir el llop amb

un bon cop al cap, li van obrir la panxa i en va sortir la Caputxeta gairebé a punt

d’ofegar-se, però viva. Desprès d’una abraçada i crits d’alegria, els guardes van

cosir la panxa del llop i se’l van endur a la presó.

I aquí hi ha un gat i un gos, una Caputxeta i un llop i aquest conte ja s’ha fos.