LA BULÍMIA

Gemma Ferré i Oller

3r ESO D

2013-14

Ciències Experimentals

Josep Escoda

ÍNDEX

1. Què és la bulímia?

2. Quan parlem de bulímia, a què ens referim?

3. Per què es causada?

4. Diferències entre anorèxia i bulímia.

5. A qui acostuma a afectar?

6. Símptomes i signes de la malaltia.

7. Es pot curar?

8. Quin tractament té?

9. Entrevista.

1. QUÈ ÉS LA BULÍMIA?

• La bulímia, és un trastorn de comportament alimentari d'origen nerviós en el que la persona no té cap control en el

que menja per tant treu allò que ha menjat.

• És una malaltia psicològica.

• Algunes de les persones que pateixen bulímia també pateixen anorèxia.

2. QUAN PARLEM DE BULÍMIA, A

QUÈ ENS REFERIM?

• Una persona que pateix bulímia és la que

menja desmesuradament i que després

d’haver-ho fet no se sent bé amb el que ha

fet i es provoca el vòmit, per tal d’aprimar-

se i no veure’s gras.

3. PER QUÈ ES CAUSADA?

• La bulímia en molts casos ve donada per:

– Nervis

– Malestar amb el propi cos.

– Discussions amb la família.

– Inseguretat o desconfiança envers a un

mateix.

– Moltes vegades els joves s’obsessionen també

per alguns anuncis i alguns prototips de

nois/noies que els hi agradaria ser.

4.DIFERÈNCIES ENTRE ANORÈXIA I

BULÍMIA

• En l’anorèxia, el malalt es nega a menjar per no engreixar-se, mentre que a la bulímia es menja

de manera compulsiva i sense control, grans

quantitats d’aliments que després vomitarà.

5. A QUI ACOSTUMA A

AFECTAR?

• De casos de bulímia n'hi ha sobretot entre

noies adolescents, però els darrers anys ha

augmentat el nombre de nois afectats.

• La bulímia afecta a persones insegures, que

no se senten satisfetes amb elles mateixes i

s'obsessionen pel menjar i el pes corporal.

6. SÍMPTOMES I SIGNES DE LA

MALALTIA • Engreixament o aprimament excessius.

• Desnutrició i atròfia muscular. (més evident en homes que en dones)

• Alteracions o pèrdua de la menstruació (en dones)

• Actitud negativa i rebuig del menjar.

• Tristesa.

• Irritabilitat.

• Canvis bruscs d’humor.

• Problemes familiars i d’estudis.

• Negació de la malaltia.

• Augment de caries dentals.

• Deshidratació.

• Vòmits.

7. ES POT CURAR?

• Sí que es pot curar, encara que costa molt i

es molt difícil sortir-ne. Moltes de les

persones que en pateixen tornen a recaure

al cap d’un temps d’haver-se curat.

8. QUIN TRACTAMENT TÉ?

• El tractament de la bulímia pot ser una teràpia.

• El tractament pot ser ambulatori o hospitalari quan

la malaltia és molt avançada.

• Segons el grau de la malaltia es farà un tractament

o un altre.

• Després del tractament i d’haver superat la

malaltia, normalment queden seqüeles.

9. ENTREVISTA

Pots explicar-nos com va començar tot i com es va acabar sabent?

Bé, la meva amiga va explicar el que li passava l’1 de gener de 2102 als seus pares a mi i a una altra amiga. La seva versió era que vomitava del de juny però la veritat és que la cosa ja venia de més enrere.

Quants mesos portava provocant-se el vòmit?

La seva versió era que feia sis mesos, però feia més temps. Potser prèviament havia vomitat algun cop espontàniament i això va anar derivant capa a una “addicció”, una “dependència”. Ella mateixa ens va dir que havia arribat a vomitar 5 cops al dia.

Quines van ser les conseqüències?

El fet de vomitar va portar conseqüències tan físiques com psicològiques.

Les físiques, evidentment una pèrdua important de pes que ella dissimulava portant roba ample. Per altra banda, al vomitar tant sovint, la “vàlvula” que no permet que el menjar surti de l’estómac se li va “deteriorar” i ara sovint li pugen els àcids de l’estómac cap a l’esòfag i té cremors que li ho fan passar molt malament.

Les psicològiques, jo diria que són les més importants i les més difícils de tractar. Els TCA (Trastorns de Conducta Alimentària) no deixen de ser malalties mentals i com totes tenen una cura lenta, difícil, i es necessiten moltes sessions de teràpia. S’ha de fer treure a la persona tot el que no ha dit durant molt de temps, tot allò que es guarda per ella mateixa per tal de saber què li ha provocat el trastorn i poder començar un tractament més particular.

Quant de temps es va estar fent tractament?

Bé, un cop ella va dir el que li passava, els seus pares la van portar al metge de capçalera perquè els orientés de què havien de fer. Llavors es van posar en contacte amb un centre especialitzat en TCA de Barcelona. Primer va començar a anar-hi per fer unes sessions de teràpia perquè els especialistes decidissin què s’havia de fer. Al cap d’un mes, aproximadament, van decidir que havia d’anar cada dia al centre de dia. Allà esmorzava dinava i berenava i durant el dia feia tallers (ioga, manualitats...) i teràpia (col·lectiva i individual). Al centre de dia hi va començar a anara abans de que s’acabés el curs (crec que al maig) i en va sortir a l’octubre. Després ha seguit anant a teràpia dues tardes a la setmana i ara des de fa unes setmanes ja només hi va una tarda.

Quines recomanacions/obligacions havia de complir ella?

Al principi les normes que li van imposar eren bastant rígides. Havia de fer les 5 menjades al dia a més de dos “tentes” (uns suc, una peça de fruita, galetes...) i no podia triar lo que menjava. Sempre havia d’estar amb algú. L’havien d’acompanyar al lavabo per

controlar-la, no podia portar pantalons amb botons i cremallera, només amb goma, perquè ella no notés que s’engreixava. Els lavabos de casa seva estaven tancats amb candaus i no podia entrar a la cuina.

Si no m’equivoco, al cap d’un temps del

tractament la deixaven sortir, quines recomanacions et van fer quan quedava amb tu?

Sí. Per que ella pogués sortir amb mi, em vaig haver “d’entrenar” com en diuen al seu

centre. Aquests entrenament no era res més que un seguit de normes que havia de complir quan estigués amb ella. Si havia d’anar al lavabo havia d’acompanyar-la i li havia de tirar jo la cadena per assegurar que no havia vomitat. Ella no podia portar diners per evitar

que comprés menjar i s’afartés. Si estava amb ella durant un àpat, vigilar que mengés però sense forçar-la excessivament.

Ha recaigut algun cop?

Grans recaigudes un cop fora del centre de dia no n’ha tingut, tot i que algun cop li han hagut de tornar a cridar l’atenció. Què se sent quan portes tot aquest pes al damunt?

Al principi, quan t’ho diuen el primer que penses és que tu tens part de la culpa perquè no has sigut capaç de veure que la teva millor amiga no estava bé i que havia arribat a aquest extrem. Després, una gran responsabilitat, perquè no hem d’oblidar que un bulímic és un malalt mental i que per tant s’ha d’anar molt amb compte amb lo que se li diu i amb com s’actua amb ell. Molts cops també tens un sentiment d’impotència per no saber què fer o simplement per no poder fer res, ja que és ella la que ha de canviar la seva mentalitat. Por. Por de no saber si ho estàs fent bé, de pensar que no se’n sortirà. Però al final també acabes veient la oportunitat d’aprendre d’aquesta situació i li busques un costat positiu malgrat tot.

Quines van ser les teves maneres d’ajudar-la?

Quan estava amb ella intentava que riguéssim (cosa que no ens costa gaire), i parlar de coses que no estiguessin relacionades amb el menjar o l’estètica. No explicar-li coses que ella no pogués fer i que jo potser feia. I no cal dir que animar-la, motivar-la a seguir lluitant i fent-li veure que s’havia de treure tot allò del cap i que havia de fer cas de tot el que li deien els metges.

Fes una recomanació per la gent que no se sent bé amb el seu cos.

Ara això sonarà a típic i tòpic però si ens paréssim tots a reflexionar-hi una mica, segurament canviaren moltes coses. Sí, l’aparença és la nostra carta de presentació, però el que realment som i valem no es demostra amb la talla de pantalons o amb el pes. Si un no se sent bé amb el seu cos jo crec que és perquè no es coneix del tot a si mateix. Quan un sap realment el que val no s’obsessiona tant per aquestes coses perquè sap que els que l’envolten si l’han de valorar per alguna cosa serà principalment per la seva forma de ser, per les seves aptituds, per la seva personalitat i finalment per l’aparença física i no pas al revés. Però vivim en una societat on ens bombardegen amb anuncis que ens fan pensar que l’aparença ho és tot i que només ens hem de centrar en aquest aspecte de la nostra vida. Nosaltres hem de ser prou intel·ligents com per saber dir no. No a imposar aquests valors comercials per davant dels humans. Així que, comencem a desempallegar-nos tots d’aquests pensaments ridículs i comencem a veure les persones com el que són: oportunitats de conèixer pensaments diferents.