LA BIBLIOTECA RECOMANA

El Rei blanc, El Rei Pàl·lid, tota una corrua de reietons fotuts i refotuts per obra i gràcia d’en

Foster, David Wallace, o d’en György Dragomán, quan no per una qüestió de passarel·les, i no

precisament de moda...Romania, durant els anys de plom, Ceacescu governa i la vida és àrdua i

feixuga, un glop que fa de mal passar: la grisor plana per tot arreu, ànimes amarades de rutina

maquinal i xemeneies fumejants d’instal·lacions fabrils. Malgrat tot la vida brolla d’arreu i els

infants fan la seva, allò que en diem infantesa. Dura, de ben segur, però infantesa comptat i

debatut: baralles, alegries, descobertes i decepcions. El llarg camí d’en Giata vers l’edat adulta amb

somriures i llàgrimes i aquella ingenuïtat infantil que tan bé lliga amb la frase d’en Tagore de si

plores perquè no vares veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles...

Multituds sotmeses a un extermini incruent però sistemàtic i premeditat. Un classicidi en tota

regla. Un crim que encara no s’ha consumat però que en breu condemnarà a milions a la

marginalitat. Tècnicament, amortitzats, com allò que ja s’ha espremut fins a la darrera gota i ja no

compta perquè no genera guany. Edoardo Nesi, a mig camí entre l’assaig, la novel·la i

l’autobiografia signa La historia de mi gente que recull el signe dels temps. Temps infausts en què

uns pocs, poderosos, rics, gasius i cobejosos, declararen la guerra a uns molts i a tot un sistema. Un

sistema qüestionable però que en tot cas repartia la riquesa. Ara els Cèsars reclamen el que és dels

Cèsars, tot, i la resta, la humanitat, per a Déu, o el Diable Tant se’ls en dóna...

Casa gran, novel·la de nissaga, en què els d’avui, fan la descoberta de les malifetes dels d’ahir. Quan

s’aixeca l’estora...Tot i que en aquesta novel·la, l’estora sembla treta d’un conte àrab, d’aquells amb

estores voladores perquè tot passant fulls ens passejarem per Londres, Jerusalem, Xile i el Budapest

ocupat pel nazis. I tot això per què un bon dia algú reclamarà a una solitària novel·lista americana

l’escriptori en el què durant 25 anys ha anat garbellant mot a mot les seves novel·les. L’autoria a

càrrec d’en Nicole Krauss, i la pregunta del milió és si per un escriptori insignificant es munta tot

aquest sidral, què no s’hauria de muntar per determinats aeroports, pavellons esportius o lleis

absurdes, retrògrades i injustes?

Recomanació de Jordi Pascuet. Els llibres esmentats es poden trobar a la Biblioteca.

Núm. 505, 14-28 Febrer 2014