ingularitats de la música simfònicaHOMENATGE ALS COMPOSITORSANDRÉS BATISTA FRANCISCO GRAU VEGARA MANUEL MORENO-BUENDÍA MARCEL OLM ANTONI ROS-MARBÀ

I A L’EDITORIAL PILESMENCIÓ ESPECIAL A L’EDITORIAL CLIVIS

S29 DE NOVEMBRE DEL 2017, 19:00 H

PALAU DE LA MÚSICA I CONGRESSOS DE VALÈNCIA

SALA JOAQUÍN RODRIGO

www.sgae.eswww.sgae.cat

HOMENATGE ALS COMPOSITORS

ANDRÉS BATISTAFRANCISCO GRAU VEGARA

MANUEL MORENO-BUENDÍAMARCEL OLM

ANTONI ROS-MARBÀ

I A L’EDITORIAL

PILES, EDITORIAL DE MÚSICA, S.A.E

AMB MENCIÓ ESPECIAL A L’EDITORIAL

CLIVIS

u

Presentació de Javier Losada Vicepresident de SGAE pel Col·legi de xicotet dret

Laudatio por Javier Pérez SenzPeriodista i crític musical

Entrega de plaques als homenatjats

Concert

Singularitats de la Música Simfònica

Palau de la Música i Congressos de València – Sala Joaquín Rodrigo

29 de novembre del 2017, 19.00 h

PROGRAMA

Salzillesca (1999)Música para un Belén

1 La Buena Nueva. 3 El Portal de Belén. 4 El Niño. 6 Grupo de pastores. 8 La vendedora de huevos. 9 Un despellejados. 12 La matanza de inocentes.

Manuel Moreno Buendía

Tres Églogas* (2015-2017)Antoni Ros Marbà

Concierto Hernandiano (2016)2º tiempo. El amor: Josefina

Francisco Grau

Paisatge Op. 91 (2009)Marcel Olm

Cuarteto para Buenos Aires (2000)Claudia Montero. Editada por Piles

Sabor Antillano (2009)Andrés Batista

Quartet per a Cordes n 3 (1959)Lluís Benejam. Editada por Clivis

*estrena absoluta

u

INTÈRPRETS

COLLEGIUM INSTRUMENTALE de ValènciaJavier Conde, GUITARRA

COLLEGIUM INSTRUMENTALE de València: José Cerveró, CLARINET; Carlos Apellániz, PIANO;

José Ferris, FLAUTA; Enrique Palomares, VIOLÍ; Vicente Balaguer, VIOLÍN; David Fons, VIOLA;

Iván Balaguer, VIOLONCEL; Javier Sapiña, CONTRABAIX

6 7

tasca al capdavant de l’editorial. L’inestimable mèrit dels nostres homenatjats es fa visible en la creació, direcció i edició, àmbits a què han dedicat la seua existència. Les seues experiències demostren com han sabut aprofitar una fèr-til carrera per a obtindre distingits resultats que donen sentit al seu quefer quotidià. L’estima del públic, la crítica, els intèrprets, així com les institucions que han sabut igualment valorar els seus talents, són els encarregats de donar pervivència al seu art. La promoció dels seus catàlegs i l’agraïment a la infini-tud dels seus èxits és un dels nostres més ferms propòsits. En nom de tots els membres de la Societat General d’Autors i Editors transmetem la nostra sin-cera admiració a tant d’esforç i música que desitgem que seguisca present en les seues vides per molts anys més.

Carmen Noheda és investigadora i docent del Departament de Musicologia de la Universitat Complutense de Madrid, on realitza la seua tesi doctoral entorn de la creació musical espanyola contemporània, dins del programa de Formació del Professorat Universitari del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport. Disposa del títol Superior de Música en l’especialitat de Clarinet pel Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i és Llicenciada en Musicologia per la Universidad Complutense de Madrid, amb sengles premis extraordinaris de fi de carrera. Completa la seua formació en l’Haute École de Musique de Genève i en el Departament de Musicologia i Composició de la Seoul National University, en Corea del Sud. Participa en congressos i publicacions a nivell nacional i internacional, col·labora en diferents tasques de difusió i és directora de ràdio en el Círculo de Bellas Artes de Madrid.

L’acte que hui ens reuneix és per a la Societat General d’Autors i Editors un dels seus compromisos anuals més significatius. Amb el lema de Singularitats de la música simfònica, la SGAE rendirà tribut, per la seua admirable trajec-tòria, als veterans compositors Andrés Batista (Barcelona, 1937), Francisco Grau Vegara (Bigastre, Alacant, 1947), Manuel Moreno-Buendía (Múrcia, 1932), Marcel Olm (Mataró, Barcelona, 1932) i Antoni Ros-Marbà (L’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, 1937). La nostra gratitud a la seua labor potser no faça justícia a tota una vida consagrada a la música, però, sens dubte, els noms que hui se citen mereixen de manera indiscutible la nostra atenció. Al llarg d’aquest temps, els nostres protagonistes s’han mantingut fidels a si mateixos. Els seus perfils són clarament asimètrics, però hi ha una cosa que a pesar del temps mantenen en comú: la seua capacitat d’autocrítica, la superació constant, una obstinada exigència i l’entrega inqüestionable al seu treball. Les obres de tots ells han sigut interpretades pels més destacats solistes i formacions vocals i ins-trumentals, o han sigut ells mateixos els que s’han posat al front per a dirigir-les o interpretar-les. La seua activitat artística segueix viva hui i està deixant una empremta en els que els rodegen, i aquest és un dels millors símptomes de la vitalitat de la seua producció. La necessària busca de nous camins de difusió fa extensible aquest homenatge a Piles, Editorial de Música, S.A., pels seus més de huitanta anys de reeixit recorregut des de la seua fundació. Així mateix, és indispensable atorgar una menció especial a l’editorial Clivis, amb motiu de la jubilació de l’editora Elisenda Climent, en reconeixement a la seua fecunda

CARMEN NOHEDA

8 9

ANDRÉS BATISTA

La guitarra flamenca i Andrés Batista són u, i sense tots dos no pot enten-dre’s. Enguany celebrem 80 anys des del seu naixement a Barcelona i ja en la seua infància es va encendre en ell una passió que es va completar amb una sòlida formació junt amb el mestre Antonio Francisco Serra, qui li ensenyaria guitarra clàssica. Encara roman en el seu record com va aconseguir arrancar els seus primers sons a l’instrument al costat del seu cosí Juan i el seu oncle Agustín, que el van guiar en els seus primers passos acompanyant el cante. El seu entusiasme en l’aprenentatge el va impulsar a dedicar llargues hores al seu perfeccionament, al mateix temps que freqüentava els tablaos per a interac-tuar de manera directa amb els tocaores, cantaores i bailaores, que admirava i amb els quals compartia conversació, consells i amistat. Prompte va conéixer qui seria el seu primer mestre de guitarra flamenca, Miguel Borrull fill, que va apostar per Andrés Batista de seguida que li va posar la seua pròpia gui-tarra en les mans. Així va començar a rebre lliçons i treballar junt amb ell en el Tablao “El Brindis”. Sense a penes experiència debutaria junt amb l’elenc acompanyant el cant i el ball per intuïció. Aquest primer bagatge el va portar a formar part del tablao “La Macarena” al mateix temps que feia el servici mili-tar i, prompte, es va convertir en primer guitarra en “La Taberna del buey”, on va tindre ocasió d’acompanyar, entre altres, el bailaor Antonio “El Farruco” i el cantaor Antonio Nuñez “El Chocolate”. Davant de tal ambient creatiu, va voler l’atzar que la ballarina Queti Clavijo escoltara Andrés Batista i l’invitara a una gira per l’Orient Mitjà, on coneixeria Adam Kachaturian, i en la qual es

va enfrontar a un repertori en què figurava el Concierto de Aranjuez. El mes-tre Joaquín Rodrigo va voler conéixer el guitarrista que interpretava la seua obra i així van entaular una calorosa amistat. El talent d’Andrés Batista es va fer eco al seu retorn a Barcelona, i així va rebre l’oportunitat d’actuar com a guitarrista acompanyant i solista junt amb la gran bailaora Carmen Amaya, en una gira per Estats Units i Sud-Amèrica, on aconseguiria el reconeixement d’artistes com Andrés Segòvia, Pau Casals o els prestigiosos guitarristes fla-mencs Agustín Castelló “Sabicas” i Esteban de “Sanlúcar”. De la seua relació artística amb Carmen Amaya sorgiria l’actuació en la pel·lícula “Els Tarantos”, del director Rovira Beleta. Junt amb ella va recórrer tota Espanya fins a la seua defunció en 1963. La creixent popularitat d’Andrés Batista va ser avalada pel públic i per professionals de la crítica i prompte va acompanyar altres bailao-res de renom, com la parella María Márquez i Vicente Escudero; “La Singla”, “Susana y José”, així com Antonio Español i Ana Mercedes, qui es converti-ria en la seua esposa i amb qui va realitzar gires per Europa, amb felicitacions de personalitats com Ernest Von Karajan. En aquest període produeix grava-cions com a solista i concerts que li van proporcionar l’agraïment a la seua labor amb el Premio Nacional de Guitarra per la Cátedra de Guitarra de Jerez, el Premi al millor intèrpret per l’ARD a Frankfurt, el Disc d’Or per Radio Madrid o la Medalla Honorífica en el Festival Mundial de Folk en la ciutat italiana de Campione. La immensa gratitud que l’uneix al seu mestre Antonio Francisco Serra va provocar la proposició d’una gira per Japó en 1968, en la qual van obtindre tan d’èxit que van gravar un disc amb Toshiba dedicat a cançons nipo-nes, premiat com a millor disc de música popular japonesa. El seu matrimoni amb Ana Mercedes propicia la fundació del seu propi ballet, amb què partici-pen en nombroses gires nacionals i internacionals. Al llarg dels anys setanta, realitza diverses gravacions, com “Contrastes flamencos” per al segell Belter, així com l’èxit “Candelera”, junt amb el mestre Serra. La seua inquietud per plasmar el seu coneixement als aficionats resulta en la publicació per UME d’un quadern sobre tècnica de la guitarra flamenca, així com el “Método de guita-rra flamenca”, amb pròleg de Joaquín Rodrigo i firmat per Moreno Torroba i Francisco Vallecillo en les següents edicions, que des de 1977 fins hui, amb les seues múltiples reedicions, s’ha convertit en un dels manuals per excel·lència

10 11

de la guitarra flamenca. El seu interés per la docència el converteix en el pri-mer guitarrista a impartir un curs de guitarra flamenca en el Real Conservatorio Superior de Música de Madrid en 1978. Un any després, actuaria en el cèlebre Carnegie Hall de Nova York patrocinat pel fabricant de cordes “Aranjuez”. La seua activitat pedagògica i creativa es plasma en nombroses publicacions com Apuntes flamencos, Maestros y estilos, Cuaderno nº 2, així com en l’ampliació i consolidació d’un repertori per a guitarra flamenca solista i distintes forma-cions de conjunt inexistent fins al moment. Aquest corpus d’obres s’escoltarà en diversos concerts per part del seu alumnat en una agrupació que rebria el nom de Quinteto Andrés Batista, per al qual va continuar component pàgines com Paisajes y Trilogía y Resonancias del Sur, amb pròlegs d’Enrique García Asensio i Tomás Marco. El seu domini tècnic i dedicació va ser difós en diversos cursos en els Conservatorios Superiores de Madrid i Sevilla, així com en centres a França, Alemanya, Suïssa, Itàlia o Buenos Aires, junt amb mestres com Leo Brower o Álvaro Pierre. Des de la seua faceta teòrica, Andrés Batista és invi-tat per Félix Grande als Cursos de verano de la Universidad Complutense de Madrid i per Ángel Álvarez Caballero a la Universidad de Ronda. En els últims anys, ha simultaniejat els seus treballs com a intèrpret, creador i docent, amb la publicació de diversos tractats, com Flamenco Actual (1993), amb pròleg de Miguel del Barco, El flamenco y su vibrante mundo (2003) i Arte flamenco (2008), amb pròleg de l’escriptor Manuel Ríos, entre molts altres. De manera entusiasta, Andrés Batista persisteix en els seus esforços per incorporar ade-quadament l’ensenyança de la guitarra flamenca i el cant en els conservatoris del país. Amb aquest homenatge desitgem transmetre-li al mestre la nostra admiració per situar la guitarra flamenca on li correspon, i esperem que con-tinue transmetent el seu art amb tant d’èxit i tenacitat per molts anys més.

Possiblement no existisca reconeixement que honre la trajectòria artística de Francisco Grau Vegara. El mestre no ha cessat de rebre nombroses distincions al llarg de la seua carrera, però hui amb admiració volem retre homenatge a la seua figura amb motiu del seu 70 aniversari. Grau Vegara prové d’un entorn familiar lligat a la música i els seus inicis es remeten al bombardí que tocava en la banda del seu poble natal alacantí, Bigastre, on va veure la llum en 1947. Quan era a penes un xiquet poc s’imaginava que acabaria sent una de les per-sonalitats més cèlebres entorn d’aquesta formació, a la qual ha consagrat tota una vida. Continua els seus estudis superiors amb el trombó i es forma amb el mestre Massotti en Composició i Direcció d’Orquestra, i completa al seu torn les titulacions de Pedagogia Musical, Direcció de Cor i Musicologia. Però el seu talent es desenvolupa dins de les Forces Armades, de les quals forma part des de l’any 1973, per a encarregar-se, posteriorment, del Cuerpo de direc-tores del Ejército de Tierra, posició que el converteix en director de la Unidad de Música de la Guardia Real des del 1988 fins al 2008, encara que també ha estat al capdavant de la Banda de Música de la Guardia Civil. El seu compro-mís amb la música el situa com a director de l’Acadèmia Militar de Música des de la seua creació, en la qual s’ha fet càrrec de les disciplines de Direcció i Orquestració fins a l’any 2001. Grau Vegara aprofita la seua innata tenacitat no sols en la direcció, sinó també en la composició, faceta que l’ha impulsat a estar present en nombroses edicions de Certàmens Nacionals i Internacionals de Banda i Cors, especialment en la Secció d’Honor del prestigiós Certamen Internacional de Bandes de Música ‘Ciutat de València’. El seu interés per

FRANCISCO GRAU VEGARA

12 13

ampliar el repertori destinat a la música militar el situa com un dels creadors més prolífics en aquest terreny, com pot comprovar-se en la Nova “Antología de la Música Militar”. Però la seua carrera musical contempla de la mateixa manera composicions dedicades a la música simfònica, com Astorga (1989), Capricho Mediterráneo (2002), Noches alicantinas (2003), Almagro (2004) o Estampas de Iberia (2012). Així mateix, compta en el seu catàleg amb obres camerístiques, com Sueños de Iberia (2008) per a quintet de vent; marxes de processó, com La quinta angustia, Caridad, El Resuscitado o El Cristo de los mineros; marxes cristianes, com Tayoll (1969), i innumerables pasdobles, com Noche del fuego, Cobla de España, Melilla española, Doña Lola, Nostalgia de ti o Elemaz, que a més és un gènere en què ha adaptat personalment alguns dels títols més coneguts. La seua labor al capdavant de la Banda de Música de la Guardia Real l’ha portat a compondre diverses marxes militars, entre les quals podem trobar marxes commemoratives, música d’honors i relleus, en pàgines com Soldados para la paz, Rodríguez de Austria, General Pérez Turdó, Relevo en Palacio, Los Pifanos o El director. Tampoc podem oblidar-nos que és autor dels Himnos oficiales de los Ingenieros Politécnicos Militares, de la U.M.E. i dels Cuerpos Comunes. El general Grau destaca especialment per la instrumenta-ció i revisió de la versió oficial de l’Himno Nacional de España en 1997, per a orquestra, banda i la seua reducció per a orgue. La major part de la seua obra ha sigut gravada en nombroses actuacions per part de la Banda de Música de la Guardia Real, l’Orquesta Nacional de España, l’Orquesta Sinfónica y Coro de RTVE, Banda Sinfónica de Madrid, Barcelona, Alacant, l’Artística i Harmònica de Bunyol, Ateneu i Santa Cecília de Cullera, la Unió Musical de Llíria, l’Orfeón Pamplonés o el Coro del Principado de Asturias. Recentment, entre 2012 i 2015 ha ocupat el càrrec de director de la Banda Sinfónica Municipal de Albacete. Dins de la seua carrera militar és el primer oficial músic en la història militar espanyola a ascendir, primerament, a Coronel Músico, i en 2008, amb aprova-ció del Govern, per mitjà del Reial Decret 47/2008, l’únic a obtindre el lloc de General de Brigada del Cuerpo de Músicas Militares. La seua figura ha sigut aclamada amb guardons a nivell civil i militar nacionalment i internacional-ment, com demostra la Cruz, Encomienda y Placa de la Real y Militar Orden de San Hermenegildo, la Gran Cruz al Mérito Militar, Cuatro Cruces al Mérito

Militar, Cruz al Mérito Naval, Cruz al Mérito Aeronáutico, Cruz de Plata de la Guardia Civil, Cruz de la 1ª República Txeca, el nomenament com a Cavaller de l’Orde Nacional del Mèrit Francés, Comanador de la República d’Equador, Encomienda de la Orden del Mérito Civil, Encomienda de la Orden de Isabel la Católica i la Encomienda de la Real y Muy Distinguida Orden de Carlos III, màxima condecoració atorgada per l’Estat Espanyol. Igualment li han rendit homenatge en ciutats com Oriola, Almagro, Melilla o el seu Bigastre natal amb els més honorables títols. La seua funció com a director ha sigut reconeguda amb el trofeu Internacional Liderman al millor director musical en 1993, pro-fessió que ha difós des de la Cátedra de Escuela Universitaria, a través de la invitació a diferents universitats espanyoles i com a autor d’un text dedicat a la Música per a BUP, que va ser premiat com el millor llibre de text l’any 1992. La seua experiència com a director s’ha projectat en diferents cursos de direcció que ha impartit tant a Espanya com en països d’Europa i Llatinoamèrica. Com a assessor sobreïx el seu treball en la Subsecretaria del Ministeri de Defensa, en la direcció del Festival de Música Militar del Palacio Real de Madrid, com a president del Consejo Asesor de los Cuerpos Comunes, així com president del Jurat del Certamen Internacional d’Havaneres i Polifonia de Torrevella (Alacant), amb mèrits com l’Escut d’Or i el Premi Diego Ramírez l’any 2004. Per la seua constant renovació musical i distinció dins de les Forces Armades i en l’àmbit civil, se l’ha nomenat membre de les Reales Academias de Belles Artes de San Fernando de Madrid, Real Academia de la Virgen de la Arrixaca de Murcia i Real Acadèmia de San Carlos de València. Des de la Societat d’Autors i Editors volem amb aquest homenatge mostrar-li la nostra sincera admiració i desitgem que al seu polifacètic recorregut s’hi sumen molts èxits més.

14 15

MANUEL MORENO-BUENDÍA

No és fàcil simbolitzar en un reconeixement la persistència que encara segueix activa en Manuel Moreno-Buendía. Hui commemorem els 85 anys des que va nàixer en 1932 a Múrcia, la terra a què es manté fortament unit. La seua inquietud musical prompte va anar prenent forma en el magisteri de Conrado del Campo, Julio Gómez, Victorino Echevarría i Julia Parody en el Real Conservatorio Superior de Música de Madrid, on culminaria amb els Premis en Piano, Harmonia i Composició. En 1955, sense a penes haver finalitzat els seus estudis de composició, es reconeix el seu talent amb el prestigiós Premi Samuel Ros, pel seu Cuarteto para piano, violín, viola y violonchelo, i el seu Concertino para instrumentos de madera rep el Premi Fi de Carrera de Composició en el conservatori. Prompte obtindria la plaça de professor de Solfeig i Teoria de la Música en aquest mateix centre on va desenvolupar inicialment la seua trajec-tòria artística. En 1956 decideix completar la seua carrera com a compositor a Itàlia, dins de l’Accademia Chigiana de Siena amb Vito Frazzi i el Conservatori Benedetto Marcello de Venècia, on també es formaria en direcció d’orques-tra. Al seu retorn l’estaven esperant innumerables èxits, com la concessió del Premi Nacional de Música en 1958, per la seua Suite concertante para arpa y orquesta, encàrrec del segell Hispavox, per a commemorar l’aniversari de la mort de l’emperador Carles V; obra que estrena en 1974 l’Orquestra de RTVE i que grava l’Orquestra Philarmonia de Londres junt amb l’arpista Marisa Robles. En els límits de l’avantguarda fundaria el Grupo Nueva Música, constituït entorn de l’Aula de Música del Ateneo de Madrid, i que aglutina les dissímils línies

estètiques de cèlebres noms de la composició i la interpretació del moment. Dins d’aquest ambient renovador, Moreno-Buendía compon obres per a diver-ses formacions, com la Suite miniatura per a piano, i altres per a veu, com A fuga o les Canciones infantiles, que serviria com a accèssit en el Premi Nacional de Música. La seua versatilitat creativa l’impulsa, en la dècada dels anys seixanta i setanta, a experimentar en altres gèneres que van aconseguir de la seua mà un auge indubtable. En aquest sentit, cal mencionar obres com la comèdia musi-cal Carolina, El sueño de unos locos de verano, La isla de los sueños posibles, a més d’altres composicions de música incidental, com El embrujado, Ligazón o, posteriorment, Cleopatra i La cena del rey Baltasar. Després d’aquesta etapa, sorgeix un dels seus grans estímuls al concebre el ballet Eterna Castilla, amb motiu del Festival de Música i Danza de Granada de l’any 1965. Compost per als peus d’Antonio el ballarí, la partitura recorrerà tot el món després de la seua celebrada primera representació internacional en el Teatre La Scala de Milà en 1967. Un dels seus ideals sempre va ser la promoció de la cultura espanyola, fet que inspira gran part de la seua creació, al remetre’s a textos de Juan del Encina per a les seues Dos canciones amatorias, que van rebre el Primer Premi en el XIV Certamen de Polifonia de Torrevella (Alacant), més tard, el Concierto del buen amor (1992), basat en l’obra de l’Arcipreste de Hita, o el Concierto Goyesco (2004), tots dos per a guitarra i orquestra. Però la seua gran passió es desenvolupa en la música escènica després de ser nomenat Director Musical del Teatro de la Zarzuela entre 1970 i 1981. Al llarg d’eixe període es va esforçar a revitalitzar el gènere líric espanyol a partir de la direcció, entre altres especta-cles teatrals, de la reeixida “Antología de la zarzuela”, presentada en escenaris d’Hispanoamèrica, Estats Units, Canadà i Japó. La seua labor en el teatre líric es completa amb les tasques de director-concertador en l’Escuela Superior de Canto de Madrid i amb la composició d’apreciades pàgines, com Los vagabun-dos (1977) i la seua emblemàtica Fuenteovejuna (1981), estrenades ambdues en el Teatro de la Zarzuela, i a les quals va aplicar un eclecticisme estilístic que suposaria la renovació del gènere en un dels últims intents per compondre una sarsuela. Mai ha deixat de costat un dels aspectes que ha orientat de manera insistent la seua carrera compositiva: la percepció de l’oient, preocupació que fa que la seua música intente arribar de forma comprensible a tot el públic.

16 17

Divideix la seua activitat com a director i compositor amb tasques docents en la Cátedra de Armonía del Real Conservatorio Superior de Música de Madrid, centre on també seria subdirector durant cinc anys i al qual dedicaria dues dècades d’ensenyança des del 1980 fins al 2000. Moreno-Buendía revisa incan-sable les seues partitures i, encara que ja es va retirar de la seua faceta com a director musical, segueix hui en dia component. En els últims anys, l’Orquesta Sinfónica Ciudad de Murcia ha estrenat i gravat algunes de les seues obres, com el Concierto Celebración per a violín i orquesta (2012), pel seu 80 aniver-sari, el Concierto para Flauta y Orquesta (2008) o la suite de danses Celtiberia (2009). La seua producció s’ha vist valorada per institucions com el CDMC, la Fundació SGAE, AEOS, la Universitat d’Alacant o l’Ajuntament de Múrcia, amb l’encàrrec d’obres com Treno (1976) per a la VIII Decena Musical de Toledo, Phonos, dins del Festival Internacional de Música de Contemporània d’Alacant (1987), Salzillesca (1999), o Don Quijote Centenario: Concierto para orquesta de cuerda (2005). Amb afecte, aprofitem per a felicitar-lo en el seu 85 aniversari i desitgem que continue oferint-nos el seu potencial creatiu i ens faça disfrutar de la seua música tant com fins hui.

Marcel Olm porta 85 anys explorant allò que dicta el seu interior creatiu. Va nàixer a Mataró en 1932, i quan era a penes un xiquet va quedar fascinat amb els sons de l’orgue que descobriria en la parròquia de Sant Josep. Aquell orgue, les veus i la seua primerenca intuïció van arrancar en Marcel Olm una necessi-tat d’expressió que es materialitzaria en les primeres lliçons de piano junt amb la professora Maria Canela en el Conservatori del Liceu de Barcelona, així com en les disciplines d’Harmonia i Composició amb el mestre Cristóbal Taltabull. Les orientacions d’aquest van servir perquè forjara un camí de descobriment artístic majoritàriament autodidacta. La seua proximitat al mar i la naturalesa del seu Mataró natal seran la seua font d’inspiració, sempre en la busca cap a un llenguatge personal lluny de retratar de forma descriptiva la realitat que l’envolta. La seua sensibilitat el du a escriure més d’un centenar d’obres per a diverses formacions, entre les quals destaca la música per a piano, guitarra, clarinet, violoncel, flauta i cor. Encara que gran part de la seua obra no està edi-tada, en el seu catàleg s’aprecien les composicions dedicades al seu instrument principal, el piano, a través del qual manifesta especialment la seua creativitat en obres com Danza Breve (1960), Sonatina (1990) o Imatges, estrenades en la VII Mostra de Música Contemporània de Barcelona en 1996. Un altre dels mitjans més naturals d’expressió per a Marcel Olm és la veu, per a la qual ha compost pàgines com Cántico Espiritual (1990), amb textos de San Juan de la Cruz i una especial predilecció per la literatura d’autors catalans. Alié als pre-

MARCEL OLM

18 19

mis, Marcel Olm la major gratitud la sent cap als intèrprets que van apostar per les seues composicions, com la pianista Conchita Prim, qui seria la primera a interpretar una obra seua en públic. El seu estil íntim, nu, es percep a través del piano en les interpretacions d’Angeles Presutto, Montserrat Massagué, Josefina Gómez-Toldrà, Naomi Kimura, Rosa Capilla, Yin Chian i Cristina Casale, que han passejat la seua obra en recitals per tot el món. Allunyat de les modes i sense marcar-se limitacions, ha escrit creacions per a agrupacions camerís-tiques variades, moltes d’elles interpretades per músics de l’OBC, com Nabí Cabestany en el violoncel, en les seues obres Elegía, Moviment per a violoncel o Sis Monòlegs. Però, de manera especial, ha difós la seua obra el clarinetista Josep Fuster junt amb la pianista Isabel Hernández, intèrprets que han gravat diversos discos per a Columna Música, titulats “Música Virtuosa”, amb alguns treballs del compositor per a aquesta formació, com Pàgina per a clarinet, Paisatge o Kaleidoskop. La música de cambra ha sigut per a Marcel Olm una necessitat vital que li va regalar l’amistat. Junt amb la soprano Pilar Adan reco-rreria multitud d’escenaris nacionals i internacionals a partir d’unes sessions organitzades per Joventuts Musical l’any 1967. El seu duo de cant i piano va protagonitzar una fecunda carrera durant ni més ni menys que cinquanta anys i en la seua memòria encara perduren les actuacions celebrades en el Teatre de la Joventut (Ginebra), Castell de Blumplitz (Berna), Biblioteca Espanyola (París), Círculo Catalán (Madrid), la Casa de Madrid (Barcelona) o la Sala sa Nostra (Mahó). Entre el seu repertori cal citar les Cançons amatòries o el monogràfic dedicat al mestre Enric Torra i Pòrtulas. Tots dos han realitzat gravacions per a Radio Nacional de España i per a Calalunya Música. L’art de Marcel Olm és fruit del seu propi temperament i ha sigut valorat en estrenes organitzades per l’Associació Catalana de Compositors, de la qual és membre, en concerts com els celebrats per les Temporades de Música d’Ara i d’Avui a Barcelona. El seu paisatge interior seguix viu en composicions recents per a cor, com Rèquiem, per al Cor L’Aixa d’Arenys de Mar, Miserere, Magnificat, per a cor mixt a qua-tre veus i el seu Stabat Mater, per a soprano i contralt solistes i orquestra de cambra. En el seu aniversari volem desitjar-li, mestre, que continue expressant de forma directa el que senta el seu cor.

L’amor per la música d’Antoni Ros Marbá va nàixer d’una intuïció. En aquell moment encara no sabia que havia de convertir-se en un dels grans mestres espanyols de la direcció d’orquestra. Els seus començaments parteixen de les tecles del piano a què tantes hores va dedicar reduint infinitud de partitures, algunes després d’escoltar-les en directe a l’assistir a multitud d’esdeveni-ments musicals. Han passat 80 anys des que Ros Marbá va nàixer a l’Hospitalet de Llobregat en 1937. El seu major impuls va vindre de l’ensenyança de qui per a ell serà inoblidable, el mestre Eduard Toldrà, en les seues classes del Conservatori Superior de Música de Barcelona. Sempre estarà en deute amb el seu magisteri, que el va empènyer a començar una carrera imparable. Així va continuar la seua formació en l’Academia Chigiana de Siena amb Sergiu Celibidache, de qui guardaria no sols els seus incommensurables coneixements musicals, sinó també la seua humilitat. Però el seu ímpetu no acabaria ací, sinó que aconsegueix el Primer Premi de Fi de Curs com a punt culminant del seu temps amb Jean Martinon en Düsseldorf. A Espanya l’esperava l’oportunitat per a iniciar la seua carrera com a director en 1966, a l’obtindre per oposició la plaça de Director Titular de l’Orquesta Sinfónica de RTVE l’any de la seua fundació. La dècada dels anys seixanta suposaria la seua definitiva consagració després de ser nomenat Director Titular de l’acabada de crear Orquestra Ciutat de Barcelona amb la desaparició del seu mestre Toldrà; formació a què dedica-ria més d’una dècada, des de 1967 a 1978, i de la qual mai es va desvincular, dirigint-la en multitud d’ocasions. En eixe temps, Ros-Marbà renova activament

ANTONI ROS-MARBÀ© David Maroto

20 21

no sols l’orquestra i les seues infraestructures, sinó també el repertori, amb la mirada posada especialment en obres de compositors espanyols. En 1978 és nomenat director Musical de l’Orquesta Nacional de España i debuta amb l’Or-questra Filharmònica de Berlín, que ha dirigit diverses vegades, al ser invitat pel mateix Herbert Von Karajan, amb qui va viure de manera directa l’experièn-cia del muntatge verdià de Don Carlo a Salzburg. L’any següent, l’Orquestra de Cambra Holandesa el nomena Principal Director Musical i, poc després, Director Titular, agrupació amb què participaria en nombroses gires interna-cionals, en països com la República Popular Xina. La seva entrega a la direcció el portaria a posar-se al capdavant de les orquestres més rellevants d’Europa i a figurar en els nuclis musicals referents d’Amèrica o Japó. El món també s’ha fet eco dels seus èxits en l’àmbit operístic, amb especial afany explorador en les obres de Mozart, Strauss, Wagner i Britten. La seua infatigable dedicació culmina amb el nomenament com a Director Musical del Teatro Real de Madrid en 1989. El compromís de Ros-Marbà amb la creació espanyola va suposar el rescat d’autors com Robert Gerhard, amb la primera producció de La Dueña a Barcelona i al Teatro de la Zarzuela en 1992, i compta amb estrenes com l’òpera Divinas Palabras, d’Antón García Abril, durant la temporada 1997-1998 en el Teatro Real, lloc on també va dirigir la representació de La Dolores de Bretón en 2004. El seu gust a l’hora d’afrontar el corpus de la sarsuela ha sigut valo-rat per la crítica nacional i internacional en les gravacions del segell Audivis de Doña Francisquita i Bohemios, amb l’Orquesta Sinfónica de Tenerife; així com La Verbena de la Paloma, Luisa Fernanda i l’òpera Goyescas de Granados, junt amb l’Orquesta Sinfónica de Madrid. La seua indagació en la música espanyola també queda registrada en les seues versions del Fuego Fatuo i El sombrero de Tres Picos, de Manuel de Falla, però també en altres treballs discogràfics consagrats a Rodrigo, Mompou o Toldrà. Ros-Marbà ha explorat profundament cada nota d’aquests dos últims compositors, les obres dels quals 5 Poemas sobre textos de Paul Valéry, Compostela o Combat del somni, arreglaria per-sonalment per a la seua gravació junt amb la Real Filarmonía de Galicia. La seua admiració per Toldrà el va empènyer a gravar igualment l’òpera El gira-volt de maig amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, a més de la consolidació d’altres projectes amb repertori espanyol junt amb

Victòria dels Àngels que li causarien una inoblidable impressió. Encara que ha escrit algunes obres de cambra, cant, bandes sonores i inclús sardanes, Ros-Marbà va renunciar a la composició per la direcció. El seu entusiasme resideix en la lectura contínua de partitures, que analitza nota a nota fins a capturar la seua essència. De manera autocrítica aprén quasi des del principi cada música a què s’enfronta fins a col·locar-se davant d’eixa màquina complexa que és l’orquestra. Entre els seus últims èxits hi ha la direcció de la Real Filarmonía de Galicia des del 2001 fins al 2011, però tampoc cal oblidar la seua àmplia trajec-tòria com a docent. A més de ser catedràtic dels Conservatoris de Barcelona i Rotterdam, ha assumit la direcció de l’Escuela de Altos Estudios Musicales de Galicia, la Cátedra de Orquesta de Cámara Freixenet de la Escuela Superior de Música Reina Sofía de Madrid i, des de l’any 2000, ha dirigit les onze edicions del Curs Internacional de Direcció d’Orquestra que porta el seu nom. La seua activitat artística ha sigut reconeguda amb nombroses distincions, entre les quals cal mencionar la Creu de Sant Jordi (1988), el Premi Nacional de Música (1989), el Premi Internacional del Disc Arthur Honegger per la gravació de Les Set Paraules de Crist de Haydn (1966), el Barclays Theatre Award a la millor producció operística al Regne Unit (1997), el Premio Ondas al millor director (1993) i la Medalla d’Or del Gran Teatre del Liceu (2012), del qual va ser mem-bre de la Comissió Assessora. Ens sumem a tants reconeixements celebrant el seu 80 aniversari i desitjant que amb la mateixa vitalitat continue pensant que la vida d’un músic no s’acaba mai.

22 23

Aquest homenatge no només està dedicat als artistes que ens acompanyen, perquè el seu treball necessita de l’anella que connecta la creació amb intèr-prets i públic, a través dels quals multipliquen i difonen el seu coneixement: els editors. Per això, aquest reconeixement s’estén a una de les editorials espanyo-les més sòlides i actives del nostre país: Piles, Editorial de Música, S.A. La seua trajectòria arranca l’any 1934, quan Jaime Piles Estellés funda la societat, per a més tard, deixar el relleu als seus fills, Jaime i Jesús Piles Ferrer, actuals diri-gents de l’editorial. En els seus fons segueix viu el cúmul d’adquisicions que van situar Piles en una destacada posició dins de l’edició musical a Espanya. La seua producció s’ha expandit fora de les nostres fronteres i hui en dia el seu catàleg de distribució s’ha convertit en el més important d’Espanya. Ja són més de huitanta anys compromesos amb l’edició i distribució de partitures i materials pedagògics, especialment en l’entorn creatiu valencià. Nombrosos compositors d’aquesta regió, però també a nivell nacional, han depositat la seua confiança en l’editorial, i els seus fons conserven aquest vincle significatiu amb la terra des de la qual exerceixen el seu ofici. El seu esforç l’avalen més d’un miler de títols que comprenen múltiples gèneres, formes i agrupacions, amb singular atenció a la música contemporània, les publicacions per a banda, cor i guita-rra, així com és notori el seu compromís amb l’ensenyança a través de materials pedagògics i musicològics. L’editorial Piles ha aconseguit moments àlgids de producció, la qual cosa ha motivat l’aposta per la filial Piles Partitures, que dis-posa d’un vast catàleg en què se superen els 52.000 títols procedents de més de 320 editorials nacionals i internacionals. Aquesta projecció recent suposa

EDITORIAL PILES

per a Piles no sols la representació d’aquest corpus i l’edició d’obres de com-positors espanyols, sinó la promoció d’interessants projectes que l’han portat a participar en multitud de fires, exposicions i congressos, amb presència a nivell mundial. Aquesta prolífica activitat pot veure’s en actes com l’Intermu-sic (València), en la seua assistència durant més d’una dècada a la MusikMesse Frankfurt, al Mid-West Fair Chicago, al Music Fair a Tòquio, i en l’àmbit nacio-nal dins de l’Assemblea de la Federació de Societats Musicals, el Festival de Guitarra de Còrdova o el Festival de Música Contemporània d’Alacant. Els seus materials són constantment requerits per importants orquestres nacionals i internacionals, al mateix temps que compleix amb encàrrecs de partitures per a diverses entitats, sense deixar de costat la labor de recuperació del patrimoni musical espanyol. La seua col·lecció és hui font indiscutible per al coneixement de la producció editorial espanyola contemporània i així ha sigut reconeguda amb prestigiosos guardons, com el Premio Nacional para Editores Musicales atorgat pel Ministeri de Cultura en 1982 i destinat a l’obra més destacada en l’àmbit de l’ensenyança i pedagogia musicals. Així mateix, l’Editorial Piles és posseïdora del Premio para Editoras de Obras Musicales a l’edició més desta-cada en la contribució a la pedagogia o la investigació musicals de l’Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música l’any 1989, ha sigut proclamada Millor Editorial de Música Clàssica en els Premis de la Música 2000, 2008 i 2011 atorgats per la SGAE i la IAE i ha rebut el Premi al Món de la Música de la Comunitat Valenciana l’any 2002. L’impacte internacional de l’editorial Piles es fa eco amb l’obtenció d’un Grammy Llatí al millor àlbum de Música Clàssica de l’any 2001 per la seua gravació de l’òpera Merlín, d’Isaac Albéniz, on és especialment ressenyable la seua tasca de recuperació i edició. Piles és mem-bre d’institucions com l’Associación Española de Editores de Música Sinfónica (AEDEM), Asociació d’Editors del País Valencià (AEPV), Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO), Associació Mundial de Bandes Simfòniques i Ensembles (WASBE), Col·lectiu per al Desenvolupament Interdisciplinari de la Creació Sonora, ART’S XXI, Editors Musicals Valencians Associats (EMVA), així com de la nostra Societat General d’Autors i Editors (SGAE). Són molts els anys, els títols publicats i les etapes recorregudes. Desitgem que l’Editorial Piles mantinga el seu compromís amb la creació musical com fins hui i continue establint nous reptes per a projectar sense pausa l’històric llegat que li pertany.

2524

COLLEGIUM INSTRUMENTALE DE VALENCIA

Va fer el seu debut en 1993 en el Palau de la Música de València, sota la direcció de Félix Ayo. Ha tingut el privilegi de treballar amb il·lustres músics com Sir Yehudi Menuhin, Joaquín Achúcarro, Nicolas Chumachenco, Maurice André, Rainer Steubing, Franco Petracchi, Helmuth Rilling, Yaron Traub, Cristóbal Soler, i Pedro Halffter, entre d’altres. Cal mencionar la permanent col·laboració amb grans directors i intèrprets del panorama nacional i valencià com Salvador Sebastiá, Alexis Calvo, José Fabra, Enrique Palomares, Vicente Balaguer, Juan Llinares, David Fons, Vicente Campos, Vicente Llimerá, Juan Antonio Fenollar, Luisa Domingo, Salvador Martínez, Pilar Marín, etc. Els seus integrants proce-deixen principalment de l’Orquestra de València, Grup Instrumental de València i altres agrupacions camerístiques.

Entre els concerts i activitats realitzades durant la seua llarga trajectòria cal destacar l’oferit en 1994 com a homenatge a Cristóbal Halffter en l’Audi-tori Nacional de Música; el dirigit per Menuhin, inaugurant la XXXIV Semana de Música Religiosa de Conca, amb La Creació de Haydn; la participació en el Festival de Música Contemporània, ENSEMS, en la seua vintena edició. En el panorama operístic, ha interpretat Giulio Cesare de Haendel, Le Nozze di Figaro de Mozart, Don Pasquale de Donizetti, Pulcinella de Stravinski, el mun-tatge “Chaikovski y la Danza” amb Neo- Classic i les col·laboracions realitzades amb el Cor de la Generalitat dirigides per Francesc Perales.

Ha gravat en CD la integral de Concerti Accademici a Quattro, de Francisco José de Castro. El Collegium Instrumentale ha sigut Orquestra del Festival de Guitarra “Francisco Tárrega”, ha col·laborat en “El Mesías Participativo”, orga-nitzat per l’Obra social La Caixa i l’IVAM. En 2006 va gravar l’obra de Miquel Crevea i Cortés el Salm 50 «Miserere», i ha interpretat les Cantates de Bach, en el cicle Serenates al Claustre de la Universitat de València.

El Collegium Instrumentale de València, atesa la seua versatilitat en el repertori, comprén des de la música del Barroc fins a la del segle XXI.

JAVIER CONDE

El jove virtuós es va donar a conéixer com a xiquet prodigi de la guitarra flamenca. Format des dels quatre anys per son pare, el guitarrista José Antonio Conde i, posteriorment, amb Andrés Batista, va començar a actuar amb només sis anys. Des de llavors, ha conquistat nombrosos premis, entre els quals des-taca el Premi “Jóvenes Valores de la Guitarra Flamenca”, organitzat per la Peña Flamenca Los Cernícalos de Jerez de la Frontera, i que va obtindre en 1998 amb només deu anys; van seguir després el premi “Ateneo de Córdoba” en 2002, el Premi “Ciudad de Jaén” en 2003, i el preat “Bordón Minero” del Festival del Cante de las Minas, en La Unión (Múrcia) en 2004, amb el qual es va con-vertir en l’intèrpret més jove a rebre’l en tota la història del festival. En 2013 de mans del mestre “Fosforito” li concedeixen el Premio Nacional de la Crítica Flamenca “Miguel Acal” i el primer premi en el III Concurso Internacional de Guitarra Alcobendas Flamenca “Nuevos Talentos 2016” i el Premi “Especial 2016” de l’AIE, Sociedad de Artistas Intérpretes o Ejecutantes de España.

Ha col·laborat amb importants artistes com els concertistes Andrés Batista, Manolo Sanlúcar, Víctor Monge “Serranito”, Gerardo Núñez, Rafael Riqueni, o Enrique de Melchor; també ha col·laborat amb el prestigiós director de cinema Carlos Saura i amb artistes d’altres gèneres musicals com el baixista John Paul Jones (Led Zeppelin), o el cantant cubà Eliades Ochoa (Buena Vista Social Club) en el Festival Àfrica Express 2009 i en el Festival Womad 2009 a Londres.

Ha participat en els espectacles de Gerardo Núñez com ara “Sabicas” i “Retrospectiva”, i amb la bailaora Carmen Cortés en “Mujeres de Lorca” i “La Gitanilla”, en 2015, i col·labora com a Primer guitarrista en l’obra “Flamenco Indica” del cineasta Carlos Saura; actualment és guitarrista en el famós tablao El Café de Chinitas de Madrid.