Històriad’Artés a través

del testimonide les dones

Vaig néixer a Artés, al número 28 del carrer del Mig, a Ca la Xica. Leonor Catot, 1924.

Sóc filla adoptiva d'aquest poble. Vaig néixer a Oristà i vaig venir aquí amb 3 anys i mig. Carme Tubau, 1930. Vaig néixer l’any 1923 a la Plaça Nova, prop del carrer Jaume I. Maria Lluïsa Pedregosa, 1923.

Vaig néixer el 1945, a Alcalà la Real, Jaén. Als 12 anys vaig venir a Catalunya. Primer vam venir tota la família a Avinyó, on vaig entrar a treballar a la fàbrica i vaig aprendre el català. L'any 1965 , quan em vaig casar, vaig venir a Artés. Trinitat Zafra, 1945.

Vaig néixer a Navarcles l’any 1935, i amb 4 o 5 anys vaig anar a Avinyó, on vaig estar-hi més de trenta anys. L’any 1970 vaig baixar a aquí Artés. Carme Plana, 1935

Vaig néixer l’any 1983 a la ciutat de Ceuta: els meus pares varen emigrar a Ceuta provinents Marroc quan eren molt joves. Hind Mohamed, 1983

Vaig venir aquí l’any 2000, vaig venir amb els meus pares i els meus germans. Vam venir directament a Artés des de Marroc, ara ja fa 18 anys. Sukaina Fetrani, 1993.

A mi el meu avi em deia, com més força faràs, més en tindràs. I goita si n’he tingut de força, sí!. Montserrat Badia, 1951

PARTICIPANTS ALS TALLERS:Càndida Rovira, Fayza El Amrani, Isabel Tort, Maria Monegal, Mireia Vila, Montserrat Badia, Queralt Alberch, Siham Khalladi, Sukaina Fetrani, Teresa Puigbò, Trinitat Capdevila,Victòria Fluriach, Anna Sànchez.

PERSONES ENTREVISTADES:Carme Tubau Gills, Oristà, 1930 / Hind Mohamed Abdel-Lah, Ceuta, 1983 / Leonor Catot Sala, Artés, 1924 / Maria LluïsaPedregosa, Artés, 1923 / Trinitat Zafra Zafra, Alcalà la Real(Andalusia), 1945 / Victòria Fluriach Soler, Artés, 1942 /Carme Plana, Navarcles, 1935

IMPRESSIÓ: Remsa

DIPÒSIT LEGAL: L1447-2018

FOTO PORTADA: Treballadores de cal Berenguer,Arxiu Maria Monegal

EDICIÓ I COORDINACIÓ: Ajuntament de d’Artés en col·laboracióamb L’Arada Creativitat Social SCCL

REDACCIÓ: Cristina Espejo, L’Arada Creativitat Social SCCL

ENTREVISTES, TALLERS:Cristina Espejo, Dolors Pujols, L’Arada Creativitat Social SCCL

DISSENY: R. Porta, L’Arada Creativitat Social SCCL

PUBLICACIÓ DEL PROJECTE:“Història d’Artés a traves del testimoni de les dones”

Publicació

questa revista, fruit del projecte «Dones d’Artés», impulsat per l’Ajuntament amb el suport de la Diputació de Barcelona, vol aproximar-nos a les històries de les dones que formen part del poble d’Artés. Dones valentes, fortes, amb empenta, lluitadores, cuidadores... una llarga llista d’adjectius que es queden curts. Elles han aportat al poble el seu treball i les seves il·lusions per fer un poble que com la turbina de les fàbriques, mai para.

A través del projecte “Dones d’Artés” hem pogut realitzar diferents tallers partici-patius i entrevistes amb dones del poble, centrant-nos aquest cop en les dones que van viure els diferents canvis del segle XX per tal que aquesta informació quedi plasmada en un document.

El projecte ha estat realitzat durant la tardor de 2018 amb la col·laboració de diferents dones del poble.

Al llarg de la història les dones han estat invisibilitzades de moltes formes; sense reconèixer la seva existència en els textos històrics, sense ser comptades en els registres laborals o sense denunciar les

dificultats marcades pel gènere a l’hora de desenvolupar la seva vida en societat. Exemples d’això poden ser la comptabi-litat del treball a la família agrícola com a unitat de treball productiva, un altre exemple és la no donada d’alta laboral en diferents feines, els sous més baixos que es percebien a les fàbriques o la negació absoluta a accedir a llocs de treball de caràcter comptable.

Actualment, gràcies als estudis de gènere podem denunciar aquestes condicions i revalorar les tasques que feien les dones, entenent que la seva força de treball era destinada a l’economia reproductiva de la família, i a treballar en l’esfera productiva ja fos al camp, al comerç o a la fàbrica. De fet, el treball a les fàbriques tèxtils va ser un avenç, en relació a la visibilitat de la força de treball de les dones i va conduir a la defensa dels seus drets i la millora de les seves condicions.

En aquest sentit hem volgut esbrinar quin va ser el paper de les dones a la Revolta del Burots, podent aportar petites anècdotes. El treball en el tèxtil, tant a Can Berenguer com a les altres fàbriques, així com el treball realitzat al comerç han sigut els temes que hem pogut desenvo-

Alupar quan l’esfera productiva femenina d’Artés al llarg del segle XX, podent analit-zar també els canvis econòmics i socials ocorreguts a partir dels anys 70-80-90. Tanmateix també hem volgut dedicar un capítol a les feines de casa per donar contingut a tota aquesta esfera reproduc-tiva que significa molta dedicació, temps i cura.

Finalment hem de donar espai a la dimen-sió social i associativa en la qual les dones del poble també hi han aportat molts esforços i alegria. L’arrelament de l’asso-ciacionisme al poble és innegable, amb 30 entitats funcionant actualment, i algunes d’elles en actiu des de la dècada dels 70.

Desitgem que aquesta revista aporti una visió de gènere a la història d’Artés valorant la contribució de les dones com a vital en el creixement econòmic del poble i en el desenvolupament del teixit sociocultural d’aquest.

Per últim, donem les gràcies a totes aque-lles dones que han participat del procés de recull de la memòria popular. Estem segures que faltaran molts noms però esperem que totes ens puguem sentir reconegudes.

Introducció

Treballadoresde cal Berenguer.Arxiu de Maria Monegal

3

inicis de segle XX Artés era un poble que havia experi- mentat un gran creixement a causa del sector tèxtil i a l'expansió de la vinya. Segons els arxius del poble, ja al segle XVI hi havia una certa activitat tèxtil lligada a la llana i al cànem, diferents veïns es dedicaven a fer de paraires i altres de teixidors, agrupats en gremi. Aquest gremi artesenc era petit i els modestos telers se situaven als baixos d'algunes cases. En canvi, les fila-tures les realitzaven també a l'habitatge però sense tenir un lloc específic. El pa-raire s'encarregava d'organitzar la xarxa de producció i distribució dels teixits a Manresa o a Barcelona, per a després, ser exportat cap a Amèrica o altres colònies.

Aquesta activitat complementava els treballs de la vinya i de la pagesia, sent les dones i les criatures les que proba-blement es dedicaven a filar la llana i a teixir les peces de roba a casa. Els ingres-sos percebuts per aquestes activitats eren un complement molt important per les economies pageses, que van experi-mentar una millora econòmica.

Al segle XVIII es van començar a intro-duir el cotó i diferents canvis tecnolò-gics que van anar canviant el model de producció i de treball. Primer va arribar la Berguedana, una màquina manual que filava fins a 120 fusos a la vegada, fent que el treball es concentrés en petites fàbriques instal·lades als baixos de les cases. A mitjans de segle van aparèixer les màquines de filar i teixir que neces-sitaven energia hidràulica o del carbó, donant pas a les fàbriques de riu i els vapors industrials, fent desaparèixer la indústria manual de petits telers.

A Artés, el 1850 hi havia 10 fàbriques tèxtils i 88 telers manuals. El poble estava especialitzat a teixir llana i cotó, deixant les filatures per a altres pobles dels voltants. Durant el segle XIX al Bages s'hi van instal·lar moltes fàbriques que feien funcionar filadores i teixidors mecànics gràcies a la força hidràulica dels rius. A Artés els telers familiars ma-nuals van continuar existint, ja que les

peces de major detall eren difícils de teixir amb els telers mecànics i continua-ven essent una bona font d'ingressos, tant és així, que entre 1835 i 1842 es van fundar set fàbriques al poble.

Això d’ordir era molt delicat (...) A mi m’agradava, no em desagradava. I llavors els fils es lliscaven i anaven a un lloc i havies d’anar passant el corró. Això sí, havies d’es-

A

La indústriatèxtil a Artés

Treballadors i treballadores de cal Sitges.Arxiu Museu de la Història d’Artés Pare Faura

4

tar sempre al tanto que no es trenqués cap fil. Si es trencava, a vegades ja es parava sol, però a vegades no es parava i havies d’anar enrere, buscar-lo i ... El teixir és l’úl-tim pas. I el primer tots els fils van passant i au, i allà a donar fils si faltava algun me’l donaven i no sé com ho arreglaven i van posats en el corró. I llavors aquells corrons els posaven a la màquina i ja ho posaven de la manera que havia de ser. De verds,

de vermells o de blaus... Hi havien tots uns rodets, els ordidors que anaven passant. El que era més fàcil era fer rodets o fer bitlles, uns rodets de color i llavors allà anaven els ordidors. I dels ordidors anava a baix als telers. I a vegades si passava i faltava algun fil i havien aquelles noietes que passaven fils a poc a poc. Maria Lluisa Pedregosa, 1923.

Josep Berenguer, que era de família pa-

raire, va instal·lar telers a casa seva i tre-ballava amb una xarxa d’uns 24 teixidors al mateix poble, al mateix temps que es convertiria en comerciant. L’any 1867 ja tenien una fàbrica a Artés, amb 92 telers manuals, i una altra a Calders, amb 62. Des del magatzem de Barcelona es feien els negocis de compravenda i es decidia la producció a fer. Finalment, el 1871 construïren la fàbrica dels Berenguer & CIA, fent el salt al vapor i als telers mecànics. Paral·lelament a la fàbrica, continuaven existint petites fàbriques de telers manuals al poble, que a vegades treballaven pels Berenguer o per altres fabricants. La dimensió de la fàbrica dels Berenguer i els telers que treballaven per ells ocupaven un gran nombre de persones d’Artés, especialment dones i infants, fent que l’estructura econòmica d’aquestes famílies depengués directa-ment o indirectament dels Berenguer. Al padró d’habitants de 1936 d’Artés, trobem que 705 persones treballaven a les fàbriques tèxtils d’Artés, representant el 34,6% de la població. D’aquestes un 74,18% eren dones, concretament 523, davant els 182 homes, dels quals molts devien ser nens. Del total de dones del poble, un 48,4% treballaven a les fàbriques, un 41,3% es dedicaven a les “tasques de la llar” i la resta eren nenes escolaritzades.

A Manufactures Berenguer hi treballaven 261 dones, gairebé la meitat de dones totals que treballaven a les fàbriques. Aquest padró d’habitants i treballadores segurament no era diferent del de 50 anys enrere, comprenent que l’any de la Revolta del Burots, el 1917, pràcticament la meitat de dones del poble treballaven pels Berenguer.

5

es dones casi bé totes a la fàbrica, era la única cosa que hi havia per guanyar-se la vida. Carme Turbau Gills, 1930.

Les dones a la fàbrica per això, eh! La majoria feien el menjar i a rentar al riu... Les dones d’abans eren esclaves! Moltes d’aquí anaven a rentar a la riera i a vegades s’hi portaven coses, com la caixeta, perquè no els hi traguessin el puestu. I el dissabte, treballàvem, i el diumenge a rentar-se la bata i la posàvem allà al volt de l’estufa, no teníem calefacció com ara, per eixugar-lo, per tenir-la per dilluns. Cita conjunta. Taller de fotografies antigues.

A l’entrant del segle XX, com hem vist, la vila d’Artés tenia un teixit tèxtil important en el qual les dones pràcticament tenien tot el protagonisme. La dedicació a la vin-ya i al camp la realitzaven els homes. Els homes treballaven a la terra i les dones treballaven a la fàbrica, com diu Jaume Gibert. Tot i treballar 12 hores al dia i de dilluns a dissabte, les dones s’encarre-gaven de portar la casa: anar a comprar, fer el dinar i el sopar, tenir la casa neta, rentar la roba, anar a buscar aigua, ajudar el marit al camp, criar el poc bestiar que hi havia a casa, fer conserves... i a més a més, tenir fills i filles, a lletar-los, cuidar-los, etc.

Als 10 anys vaig anar a treballar a can Berenguer, de les 6 del matí a les 6 de la tarda. Quan sortia de treballar, a cosir a ca la Remei, de les 7 a les 9. Llavors, com que va venir la guerra, als que no teníem 14 anys ens varen treure de la fàbrica.. Dolors Creus, 1925-2017.

Vaig anar a treballar 10 anys a la fàbrica. Vaig fer de teixidora, vaig teixir, vaig fer rodets. Fer rodets era normal, era una feina molt senzilleta. Carme Turbau Gills, 1930.

Entre les més joves, mentre no es tenien responsabilitats familiars, era comú anar a aprendre a cosir a les modistes o cosidores més expertes del poble un cop acabada la jornada laboral i havent sopat, de 7 a 9. Cap a aquesta hora, al carrer de la Barquera, les dones seien a l’entrada de les cases i els petits tallers de confecció a cosir i brodar la seva roba.

Al carrer Barquera, als anys 70, hi anaven a brodar, hi anaven a aprendrem, i hi havia que ho feien professionalment... Aquí a la carretera hi havia la Roser de cal Patilles i una mica més avall, que feien els vestits de la Festa Major de totes les dones del poble i dels casaments, l’Hermínia, de cal Malé. Cita conjunta, 1r taller.

Anàvem allà davant de Cal Quintana, a la Pepi de la Torre, que era un cosidor. Ens fèiem els vestits i ens els tallàvem i nosaltres els fèiem, els cosíem. Maria Lluïsa Pedregosa, 1923

Cosidors on ensenyaven a les noies a brodar, n’hi havia molts. La Pilar Badia, la dona del Mateu, això als 50 i pico. Llavors anava a cosir, em feia tots els vestits, fèiem tota la roba nosaltres. Pagaves un tant l’hora. T’ho tallava, t’ho emprovava i t’ho feies tu. Fins i tot em vaig brodar el vestit de núvia jo! Érem moltes: 8 o 10, o 14. També a cal Malé, tenia llibreria i de cosir. Havíem fet passarel·les de models amb aquella dona, en sabia molt.Victòria Fluriach, 1942

L’edat d’entrar a treballar al tèxtil depenia de la situació de la família: des dels 7 anys fins als 12 solia ser l’edat en què les nenes i els nens començaven a treballar. Les tasques que es feien en aquestes edats eren més simples, i segurament, més mal pagades: una de les més comunes era donar els fils que calia tornar a passar a les ordidores.

La meva àvia, la Càndida Crespí es deia, m’havia dit que hi havia anat a treballar als 9 anys, crec. Havia quedat orfe de mare i en fi, moltes criatures de cases més aviat pobres doncs... Ella amb 9 anys ja hi anava i m’havia explicat que n’hi havia que en tenien 7 treba-llant a la fàbrica. Josep Girabal, 1948

La meva mare i la meva germana treballaven a baix a la fàbrica abans de la guerra. I jo quan era petita, a l’hivern, quan plovia gaire, anava a portar paraigües cap baix a la fà-brica i m’agradava molt perquè podia entrar una mica allà a la quadra tant gran i aquell soroll dels telers “tic-tac, tic-tac,...” i allò feia una impressió... S’hi posaven a les 6 del matí. Quants més trossos feien més cobraven. Leonor Catot, 1924

La jornada laboral era de 12 hores, amb diversos descansos per a menjar, però pràcticament s’hi estaven tot el dia. Més endavant es va establir la jornada laboral de 8 hores i es feien diferents torns per tal que la fàbrica no deixés mai de funcionar.

De dos quarts de sis del de matí, ens hi posàvem a les 6, fins a les 8, llavors teníem 20 minuts per anar a esmorzar, tornàvem a engegar fins a les 12. Llavors a tres quarts

Les donesdel tèxtil

L

6

Santa Llúcia, patrona deles cosidores. Cap al 1940.

Això era el dia de Santa Llúcia: Santa Llúcia es la patrona de les cosido-res i era un cosidor davant de Cal Quintana i hi anaven totes les dones. Llavors anaven al carrer a fer una mica de passejada i au, totes amb un barret igual! Aquí devia tenir 15 o 16 anys, no era gaire gran, ja era després de la guerra. Maria Lluïsa Pedregosa, 1923.

d’1, tocaven la sirena i tu deies, “Oita, falten deu minuts”. A dinar, havíem de fer el dinar, havíem d’anar a comprar perquè no hi havia neveres: si menjàvem carn, que se’n menjava poca, o si menjàvem peix (sardines o lo que fos). Jo recordo a casa meva al carrer del Mig que hi ha un pou que havíem de treure l’aigua d’allà. A les 6 del vespre tornàvem a casa. Llavors, si hi havia alguna festa, ens la feien recuperar. Així que havíem de sortir a les 6 però si havíem de recuperar, sortíem a un quart de 7. Sopàvem de pressa i cap a cosir, a aprendre de cosir a cal Caterí. Maria Roquesalbes, 1917

El treball femení era mà d’obra barata, els salaris i els diferents nivells de tasques eren diferents per les dones. Durant el segle XIX i fins a principis del XX, el salari de les treballadores solia ser entre el 50% i el 60% inferior a la dels obrers. Així, les dones van tenir un important paper en la indústria catalana i en la seva acumulació de riquesa, realitzaven la feina dura, esta-ven més mal pagades i sostenien la llar i les famílies que tenien a càrrec.

Les dones sempre anàvem a preu fet! Segons el que feies cobraves, no tenies pas cap sou fixe. Els homes sí. Perquè els homes, a més,

eren vigilants. Apuntaven el que fèiem i llavors al cap de la setmana et deien el què havies de cobrar. El vigilant mateix. Ja que-dava tot apuntat i a final de la setmana era el que havíem fet, tant això, tant allò i au! Cobraves. Així no cobraven totes igual? No, la que era més llarga cobrava més. Maria Lluïsa Pedregosa, 1923.

Les dones, doncs, anaven a preu fet, cobrant per peça que es produïa, inde-pendentment del temps que s’hi hagués dedicat i dins de la mateixa jornada laboral, cosa que estimulava la produc-ció i qualificava la feina feta de menor categoria. Mentrestant, els homes sí que percebien un salari fix cada setmana i les seves tasques es relacionaven amb el manteniment dels telers i de la fàbrica, més que no pas en tasques directament relacionades amb la producció.

Hi havia el director, els encarregats i el gerent. Els homes només al despatx. Homes i dones i de tot: teixidores, ordidores, rode-teres -feien rodets-, donaven fils les nenes joves. Llavors hi havia els homes, que feien de contramestres, peces, màquines, tintore-ria... Perquè els homes, a més, eren vigilants. I posar peces, allò quan s’acabava una peça.

Contramestres i posar peces. Maria Lluïsa Pedregosa, 1923.

I qui comptava la feina que feia cada dona? Un home, sempre l’home en les tasques d’administració i direcció. Fins i tot les dones que accedien a una bona educació i estaven preparades per a tasques d’administració i negocis, eren vetades d’ocupar llocs als despatxos.

A Cal Berenguer jo havia patit molt, perquè els posa-peces no haguessin de treballar tant, nosaltres ens n’encarregàvem. Ens feien anar a dins del teler i, clar, a dalt molt bé, però quan erets al capdavall, com que hi havia un ferro, t’havies de posar així i es pa-tia molt. Però ho fèiem perquè els homes no haguessin de patir tant d’algun esforç, però nosaltres patíem. Maria Roquesalbes, 1917

Aquesta era realment una situació de vul-nerabilitat de les dones, ja que aquests vigilants o caps podien accedir fàcilment al poder i, amb ell, a comportaments que generaven incomoditat, opressió o xan-tatge cap a elles, sense parlar de l’assetja-ment sexual, com sembla que, a principis del segle XX, el Potanegra exercia a les dones que treballaven a cal Berenguer.

7

Escola Nostra Senyora del Carme d’ArtésArxiu Museu de la Història d’Artés Pare Faura

Testimoni de la

Maria LluïsaPedregosaEl 16 de juny del 1936 vaig anar a examinar-me a Barcelona amb les Ve-drunes, però de Manresa, d’aquí d’Artés no hi anava ningú, només hi anava jo. I allà ens hi vam estar una setmana i cada dia anàvem prop de la Plaça Catalunya, a l’Acadèmia Pràctica, i allà m’havia d’examinar de Tenidoria de Lli-bres. El divendres ens van fer l’examen final i em van donar el diploma com a òptim.

Per vacances plegàvem el 16 de juliol i hi tornàvem per la Mare de Déu del Carme, l’endemà de la Festa Major. El

temps de vacances, després de treure’m el diploma, em van posar a treballar. El meu pare em va preparar per a fer coses a baix al despatx de Cal Berenguer i em va dir: «Va! No estiguis pel carrer!»

Però havia d’anar a treballar al despatx i no m’hi van voler. «Dones aquí no!» I em va fúmer fora del despatx i em van ficar a ordir, a mi i a la meva germana, eh! A totes dues. Això era el 1936, jo tenia 13 anys i ella 11. Llavors va venir la guerra i com que no tenia els 14 anys, n’havia fet 13, em van dir que marxés. Però a 14 anys ja em van tornar a dema-

nar. Perquè com que allavors marxaven els nois a la guerra i jo ja havia estat a la fàbrica... Hi havia una dona allà que m’ensenyava a fer les mostres per als teixits. I em van posar allà i ja sabia una mica de què anava.

La mare de la Dolors Prat és la que em va ensenyar d’ordir, junt amb la Maria del Girabal. La Concepció i la Maria, aquelles em van ensenyar d’ordir. A mi em van fer aprendre d’ordir per a fer les mostres, per a fer les peces, i la meva germana a fer bitlles als fils, i ens paga-ven 35 pessetes cada setmana.

8

El funcionamentde Can Berenguer a fàbrica dels Berenguer va continuar activa fins l’any 1989. A la fàbrica s’ordia, es feia la trama i es teixia, es feia el tissatge. Finalment, es repassaven les teles i s’emmagatzemaven fins a la seva venda en botigues, modistes i sastres. L’ordit és el procés en el qual es preparen els fils longitudinals per al teixit poste-rior. Es disposen centenars de fils ben ordenats i en paral·lel. Abans s’han d’haver preparat els rodets de fil instal·lant-los a l’ordidor i fent passar les pintes fins a una bota on es va embolicant l’ordit.

Havies d’anar a buscar pintes, quan es feien trencades. [...] Hi feien un trencall de fils i tu els havies d’anar passant amb 16 pintes. Ve-nien les passadores i anàvem amb la mostra per fer la trencada. [...] A aquella alçada de 16 pintes havies d’aixecar-te i abraçar els fils per trencar. Cita conjunta del segon taller

L’ordit passava als telers, de diferents models i tecnologies. Als telers s’hi feia el tissatge i en sortia la tela final que co-neixem. S’entrellacen els fils per a obtenir el teixit. Per a formar la trama s’entrella-cen els fils parells i senars, els d’ordit amb els lliços, i passa la llançadora per la cala-da fins que queden atrapats. Llavors, amb l’ajuda de la pua o pinta s’ajunta amb el fil de la trama anterior. La seqüència es va repetint i el teixit es va enrotllant en un plegador de sortida.

Aquells telers eren molt grossos. Jo, si ha-guéssim treballat molt temps allà ... 18 telers amb una llargada com d’aquí al pati i quan veies aquella tirada de telers parats... Cita conjunta del segon taller

Finalment es comprovava que les teles fossin llises i no tinguessin possibles defectes com nusos, forats, taques o altres errades. Això ho feia la repassadora a l’espai del repàs.

“Això ho fèiem servir per repassar, el ganxet i les pinces. Si hi havia un escarabat o alguna cosa ho pentinàvem amb una pinta” Cita conjunta del segon taller

Grup de treballadores de la fàbrica en la secció de l’ordit preparat per al teler.“Passar, nuar i fer pintes”. Arxiu de Maria Monegal

Això era dels telers nous de la fàbrica. Perquè a la fàbrica Berenguer n’hi havien de vells,de molt vells i després els Picanyols, aquells eren més grans.Arxiu de Maria Monegal

L

9

Grup de treballadores de la fàbrica en la secció del repàs.Arxiu de Maria Monegal

Les treballadores i treballadors de la fàbrica Berenguer, l’últimdia de funcionament, el 1989. Arxiu de Maria Monegal

Ganxet, pinça i pinta

10

Grup de treballadores de la fàbrica al magatzem. S’observen els diferentsestampats de les teles. Arxiu de la Maria Monegal

Testimoni de la

MariaMonegalJo fins als 14 anys vaig anar a col·legi. A 14 anys ja em van posar a treballar allà a ca la Conxita, de dependenta, i vaig es-tar-hi dos anys i llavors ja vaig anar a la fàbrica, a cal Berenguer. Quan treballava a ca la Conxita, m’agradava moltíssim però em pagava 4 rals. I la meva mare cosia, tota la vida que havia cosit, no havia anat mai a la fàbrica i tenia molta feina, i la veritat és que en sabia molt. Cosia pel seu compte: feia pantalons i cosia per al sastre Berenguer.

Ella volia que jo continués fent pantalons i jo no els podia ni veure! I un dia se’m va encendre la bombeta i vaig pensar: «Has d’anar a demanar feina a la fàbrica. Allà tindràs vacances i tindràs pagues dobles i cobraràs cada setmana», perquè llavors cobraves cada setmana. Sense dir res a ningú me’n vaig anar a demanar feina a

la fàbrica i em van preguntar: «Què vols fer?» I jo els vaig dir: «No ho sé, perquè no n’he vista mai cap!». No ho sabien ni a casa meva... I em va dir «Ja l’avisarem». Jo devia tenir uns 16 anys, era cap el 1963.

La setmana a sobre ja em van avisar. Llavors vaig haver de dir-ho a casa meva i estava acollonida. La meva mare s’ho va prendre molt malament. Els vaig donar un disgust! Però hi vaig anar i fins que van tancar.

I quan hi vaig anar, em van dir: «Ja t’has rumiat què vols fer?» I vaig dir: «Si de cas ets nuadora, que així treballaràs assegu-da». I jo sense saber ni què era! Em van posar als nuadors, i allò que passava a les fàbriques, que a vegades hi havia més feina a un lloc que a un altre... Em van

portar a fer les mostres dels telers, que se’n deia les pintes, i ai recoi!, que em va agradar allò!

I me’n vaig anar a veure l’encarregat i li vaig dir: «Miri, aquesta feina que faig aquí m’agrada molt...» I li vaig dir: «Si m’hi pogués deixar anar, rendiré més que allà als nuadors, perquè quan una feina es fa de gust es rendeix més». I m’hi van deixar estar, allà, i tota la vida hi vaig treballar.

Era més complicat, potser, perquè havies de comptar moltíssim i fèiem unes mos-tres molt grosses, i havies d’estar molt concentrada, però tenies una ajudanta que et donava els fils. Havies de comptar molt, passaves el dia comptant, però m’agradava. I així vaig estar els anys a la fàbrica.

11

Al voltant de les Manufactures Berenguer i la resta de fàbriques tèxtils d’Artés, com cal Manyà i ca l’Aguilar, hi havia una constel·lació de petits telers familiars que treballaven o bé per a les fàbriques del poble o bé per a fabricants de Manresa. Aquest patró tèxtil existia des d’abans dels vapors i les fàbriques i va existir fins a la crisi del tèxtil a Catalunya.

Hi havia moltes fàbriques petites aquí a Artés, però moltes! Així de familiars, de 4 telers, de 5... Potser n’hi havia 10 o 15. Un era el Salvador Vidal, que érem molt amics. Una altra, el Daniel Isanta. I un tal Cura per allà al sindicat. Aquí davant l’Ajuntament n’hi havia una altra, de fàbrica, amb 4 telers. Tots vam haver de plegar. Trinitat Zafra, 1945

Parlem amb dos testimonis que van arriscar-se a iniciar la seva activitat tèxtil cap als anys 60 i que van haver d’adap-tar-se als canvis econòmics i de mercat que a partir dels anys 80 es van donar al tèxtil català: adaptar la maquinària i els coneixements a les modes del moment, buscar alternatives de mercat per a continuar generant economies producti-ves i de valor davant de la liberalització del mercat i la introducció de teixits més barats.

Testimoni de la

CarmeTubau

De la indústria tèxtilals petits telers

Vaig treballar dels 21 al 32 a la fàbrica, a ca l’Aguilar i a cal Manyà; i dels 32 fins al retiro, als 65, amb els telers a casa. A cal Manyà hi havia uns telers que els deien «gas porta», que hi havia 4 plegadors i havies de buscar la mostra, que era al capdamunt, i fèiem roba calada. Fèiem calats. Llavors vam comprar la màquina i em vaig posar per mi, feia jerseis i confecció.

Hi havia una veïna que tenia una maqui-neta i se la venia. I em van dir si la volia comprar, i li vaig dir al meu home, i va dir: «Si t’agrada, per què no!». Però vaig anar a buscar-la i ja l’havia venuda, va ser la meva sort! Perquè era molt vella. Llavors el Ton em va dir: «T’agrada? Doncs anirem a Barcelona i en compra-rem una». I vam anar a mirar les cases de màquines de Barcelona.

Vaig baixar a Barcelona a aprendre el funcionament de la màquina. Allà a Barcelona gairebé vaig fer 36 jerseis en 2 mesos. Perquè no vaig poder anar a casa abans, perquè van arreglar l’entrada per poder posar-hi una botigueta.

Sempre vaig agafar coses de confecció perquè resulta que a l’estiu no hi ha tanta feina però de confecció sí, perquè es prepara l’hivern. Llavors a mi m’anava bé, em vaig comprometre, feia 25 jerseis a la setmana. No els muntava, feia les peces. La setmana que em portaven un fil nou havia de córrer a muntar la peça, perquè em portaven els patrons i tot. Jo havia de fer una peça i deixar-la reposar 24 hores i mesurar-la perquè a vegades s’encongia pel tipus de fil. Si anava bé amb el patró podia continuar, si no, havia de repetir. Ho feia amb una marca de Manresa, ho portava allà.

12

Testimoni de la

TrinitatZafraEm vaig casar amb un noi molt maco que tenia telers familiars a casa i ja em vaig quedar allà. Al principi, quan em vaig casar, fèiem roba de pijama. En aquella època teníem 4 telers només i ens ho fèiem tot, des del fil fins que sortia la roba feta. El fil el compràvem però ens fèiem els plegadors i llavors ho teixíem, ho repassàvem, ho embolicàvem i ho veníem. Treballàvem a mans: «Goita, fes-me 3000 metros d’aquestes ratlles», i ens portaven els fils i el tractàvem, i en donàvem tant per metro.

Després vam fer molt de vichy, allò de la canalla de col·legi. Aquí ja ens portaven els plegadors fets, havíem de només teixir i prou. Més enllà ja vam fer molta gasa. Nosaltres fèiem bolquers pels pipis i la gent els rentava i els tornava a utilitzar, no és com ara. Això ens va donar molta vida, en vam fer milers i

milers de metros, ens ho encarregaven de Manresa. Tot cotó blanc, que ja ens el portaven fet. Una temporada els vam fer pel nostre compte i vam agafar 3 o 4 telers més, de Navarcles, que ens ho feien per nosaltres a mans, això era cap als anys 70. Llavors ens van començar a dir que havíem de fer la fàbrica més gran, que poséssim telers moderns. I ho vam fer, vam arribar a tenir 8 telers, estrets, a casa mateix, als baixos, fèiem roba de metro.

Als 90 el sector va començar a tronto-llar, no hi havia feina de cap manera. Nosaltres vam canviar els telers i en vam agafar 4 d’amples que ja no havies de fer les bitlles; fèiem la roba de metro vuitan-ta. Vam trobar telers de segona mà molt bé de preu perquè n’hi havia d’altres que es van engrescar a ficar els més moderns que hi havia i se’ls treien. Fèiem una mica

de camiseria, ens ho donaven també fet, a mans. A quadres i a ratlletes. Ens ho emportàvem tot i ens pagaven tant al metro. I llavors ja es va acabar això també, va començar a venir de la Xina a meitat de preu.

Els 10 últims anys (període 1995-2005) vam tenir la sort de conèixer un senyor que ens va donar feina. Fèiem roba com de forro, per butxaques, aquesta crua, molt senzilla.

Ens va dir que si ho volíem fer ell ens ho compraria tot, de mica en mica ens aniria demanant, 3.000 metros, 5.000 m, 10.000 m. I ens vam ficar la manta al cap i ho vam fer. Però nosaltres havíem de ficar els cèntims per davant, comprar-ho tot i portar-ho a Barcelona amb una fur-goneta. Però sí, ens ho va comprar tot. Vam ser els últims a quedar-nos a Artés.

13

l 2 de gener de 1917 va esclatar a Artés la revolta dels Burots, segurament l’episodi singular més decisiu de la his-tòria recent del municipi i que transformà la vida política, social i econòmica de la població.

A principis del segle XX, Artés era un poble d’origen agrari que havia crescut molt gràcies a l’expansió del conreu de la vinya i a la instal·lació de la fàbrica tèxtil de cal Berenguer. Aquests factors dotaven el poble d’una personalitat pròpia; d’una banda, era un poble dominat per una sola indústria, amb un ambient proper al de les colònies tèxtils del riu Llobregat; per una altra, els pagesos i els comerciants mantenien una certa independència respecte el poder de la fàbrica.

Els germans Berenguer i Sala actuaven de gerents de la fàbrica i representaven el caciquisme al poble. Els treballadors no es podien oposar a la seva voluntat per por de ser acomiadats de la fàbrica, atès que can Berenguer tenia el monopoli en la demanda del treball industrial.

A les portes de la revolta dels Burots, la fàbrica va arribar a tenir 700 treballadors/es i els que no hi treballaven directament, com els pagesos i els comerciants, també se sentien amenaçats perquè hi tenien parents i perquè els seus ingressos depe-nien indirectament de can Berenguer. Si algú es manifestava obertament contra les actuacions de l’empresa o del govern municipal, s’havia d’enfrontar a un entra-mat de poders que anaven des del jutge fins al metge, entre altres càrrecs locals. La situació de submissió i d’explotació es podia mantenir gràcies a un minuciós control social exercit des de l’ajuntament, el jutjat o fins i tot l’església, atès que

l’eclesiàstic Antoni Berenguer Sala hi tenia una gran influència.

Antoni Berenguer fou una de les figures més fosques del caciquisme local; de fet, era conegut amb el malnom de Pota negra. Sembla que aquest sobrenom li era atribuït pel color de la sotana però també probablement en relació al rumor públic de l’època segons el qual perseguia les herències de les vídues. Alhora, també corria la brama que l’assenyalava com a abusador de les treballadores de la fàbrica aprofitant-se d’un xantatge econòmic, tal com apunten, en major o menor intensi-tat, els següents testimonis:

...sembla que sí que s’explicaven coses que abusava d’algunes dones, això s’ha comentat, no crec que hi hagi res escrit, són comentaris d’aquella època. Es veu que sí, que el personal que hi treballava ho devia explicar. Jaume Gibert, 1932

...són acusacions que se li feien, inclús que empaitava les noies... aquestes coses... si són veritat, si són mentida, si són perquè volien difamar aquesta persona o era veritat, no ho sé. Enric Solergibert, 1932

La meva àvia m’havia dit que hi havia anat a treballar als 9 anys i m’havia explicat que n’hi havia que en tenien 7 treballant a la fàbrica. Jo una vegada li vaig preguntar: «El Dr. Anton què?» i, resposta d’ella: «No me’n parlis, no en vull parlar, era un home molt dolent». I es va haver acabat el tema. Josep Girabal, 1948

...li deien el Potanegra, el guindilla, que una vegada va sortir retratat al costat del Papa. S’emportava les dones allà a les oficines. Lluís Magem, 1936

La pràctica d’assetjament sexual era el

pa de cada dia a les indústries tèxtils de Catalunya: era una manera de tenir les dones controlades i callades i deixar clar qui manava dins de les fàbriques.

Així mateix, el poder polític de Can Be-renguer sobre la vida pública era absolut: controlava l’ajuntament i coaccionava els electors perquè votessin la Lliga Regio-nalista.

...com que eren els amos del poble, feien el que volien, i a la gent no els tractaven com s’han de tractar les persones. (...) Un cas per-sonal: Anant a votar, la meva mare portava els vots que li semblava que volia votar i els hi varen prendre de la cistella que portava i li’n varen posar uns altres. Li varen canviar el vot. Francisco Roqueta, 1923 -2018

En relació a les dones d’Artés, com hem vist, pràcticament totes treballaven al tèxtil i, en concret, a can Berenguer. De fet, l’elevat percentatge de treballadores a la fàbrica es pot explicar en bona part pel fet que els homes podien optar a una feina alternativa: les feines del camp, especialment el conreu de la vinya.

L’economia de les famílies artesenques depenia fortament dels Berenguer. A part, com hem descrit en l’apartat anterior, el treball femení era una mà d’obra barata i fàcil d’assetjar; tenien un accés a l’educa-ció i a les feines de més categoria limitat per l’status quo dominant i la seva veu i denúncia era pràcticament inexistent i vetada.

A més a més els contractes laborals, a part de ser a preu fet, corresponien a ca-tegories laborals inferiors a les que exer-cien, a diferència dels companys homes. Es calcula que les dones cobraven entre un 50% i un 60% menys que els homes.

E

“Les Dames Roges”,les dones a la Revolta

dels Burots

14

Nota: bona part de les cites que apareixen en aquest apartat formen part del treball «Artés. Memòria i identitat popular. En el marc de la Revolta dels Bu-rots» publicat l’any 2016 i consultable al web:revoltadelsburots.artes.cat

A finals del segle XIX, pels voltants d’Artés van haver-hi diverses vagues protagonit-zades per dones, com per exemple la vaga de les teixidores d’Igualada el 1881, així com d’altres en què les dones ostentaren un paper important, com la vaga de 1890 a Manresa i voltants, organitzada per l’organització obrera Les Tres Classes del Vapor. A Súria, unes afiliades a aquest col·lectiu foren maltractades físicament i acomiadades dels seus llocs de treball.

2 de gener de 2017: Els veïns i veïnes d’Artés es van alçar en revolta davant la imposició de l’impost dels burots. Aquest va ser un episodi emancipador del poble, el qual va decidir per si mateix dir prou a les amenaces, xantatges i corrupció que patien per part dels Berenguer. El relat explica que primer els comerciants no van obrir les botigues i que el poble alçat va anar als camps i a la fàbrica a convèncer aquells que no se’n havien assabentat. Cap al migdia la fàbrica va parar i la multitud es va dirigir a la plaça Nova a foragitar els burots de la vila.

Els burots estaven a la plaça Nova. El meu pare i dues filles van anar fins a Calders amb el davantal ple de rocs al crit de «Fora burots, fora burots!». El poble va acompanyar els burots fins a Calders a cops de roc. Dolors Creus, 1925-2017

Les casetes dels burots cobraven un tant pels productes que venien cap al poble, fins i tot dels Rials. I el poble es va enrabiar. Les

dones, i sobretot la canalla, van empaitar els burots (els homes sembla que no tant perquè els podia suposar més risc de represàlies), amb ampolles de lleixiu, pales, escombres, forquetes, amb tot allò que varen arreplegar i els varen fer fora d’Artés direcció a Calders, els varen perseguir fins més amunt de Malla.Josefina Puig, 1933

La iaia li explicava que hi havia el Pota negra i que van ser les dones que el van fer fora. Quan es van començar a revolucionar diu que van saber que el Pota negra era a una casa, a la plaça Vella, i que les dones que estaven cosint al carrer, com abans, van començar a reunir-se totes i diu que l’empaitaven amb les estisores de cosir. El Pota negra era el capellà de baix de la fàbrica i els controlava la feina. Es veu que l’empaitaven amb les estisores de cosir i va haver de saltar pels marges i que el van amagar en una casa. Però les dones van ser les valentes que el van fotre fora del poble. Càndida Rovira, 1957

La tia de la meva mare me’n havia parlat. Deia que, quan era jove, més o menys 20 anys, va ser quan varen treure els burots i els van anar a acompanyar cap a dalt a Calders, i deia que mai havia rigut tant. Es veu que els aplançonaven i algun va dir que tenia família, que tenia fills... Els van fer fora una multitud de dones, amb alguna fava barreja-da, perquè hi varen anar amb mànec i tot, no amb tomàquets soles, perquè al mes de gener no n’hi ha, de tomàquets. Varen cremar les barraques i els varen fotre fora. Empaitar els burots van ser les dones, no hi va haver cap home, perquè les dones estaven protegides

per la llei i els homes no. (...) Eren les dones, d’homes, no se’n va veure cap: les dones van cremar les casetes i els van fotre al carrer i vinga, carretera i manta. Lluís Magem, 1936

Aquest paper determinant de les dones artesenques en els fets del 2 de gener foren recollits per la premsa de l’època. Per exemple en el Diario El Demócrata, un diari liberal de principis del segle XX, s’es-menten algunes referències a la participa-ció de les dones en la protesta parlant de «Las Damas Rojas» i de las «señoras» en dues noticies que parlen dels fets d’Artés, curiosament mesos més tard de la revolta i justificant les represàlies i el locaut dels Berenguer. Així mateix, parla de la par-ticipació de les dones en la Revolta dels Burots comparant-la amb el paper de les dones en l’anomenada Setmana Tràgica de 1909.

Finalment, també cal destacar que es té constància, tal i com deixà per escrit el Dr. Claudi Sala, que algunes persones patiren represàlies en posterioritat els fets del 2 de gener, en concret quan can Berenguer va decidir acabar amb el locaut i repren-dre l’activitat fabril el setembre de 1917.

És el cas, per exemple, de Carme Vidal, qui, estant a casa seva, va discutir amb una obrera que acudia a treballar a can Berenguer. Per aquest motiu fou detingu-da per la Guàrdia Civil (la qual vetllava in situ per la seguretat de la fàbrica) i em-presonada a la presó de Manresa durant cinc dies.

Font: «El rasgo de la “Anónima”».Diario El Demòcrata. Semanario Liberal.7 de Setembre de 1917. Núm. 544. ArxiuComarcal del Bages. Llibre G.28 i H.38

Font: «Los escándalos de Artés».Diario El Demòcrata. Semanario Liberal.7 de Juliol de 1917. Núm. 534. Arxiu Comarcal del Bages. Llibre G.28 i H.38

15

Les feinesde casa

inicis del segle XX les dones es podien dedicar principal- ment a tres sectors diferents, al poble d’Artés: a l’agricultu-ra, ajudant a les unitats familiars agràries, a la indústria —com ja hem vist— i al co-merç —com més endavant veurem—. A part de la jornada laboral que realitzaven, dedicaven també una gran part del seu temps a les tasques domèstiques o les feines de casa, aquest àmbit on s’inclouen tota mena de feines que de ben segur no es feien en un tres i no res: rentar la roba a mà i lluny de casa, anar a comprar els aliments cada dia i cuinar per a tota la família, que no era poca gent, cuidar el bestiar i l’hort —que normalment tenien per a l’autoconsum familiar—, anar a buscar aigua a la font, elaborar diverses conserves per a guardar el menjar, etc. Una llarga llista amb moltes tasques que avui en dia fem amb un electrodomèstic.

I a casa meva els conills, les gallines, els porcs. Ai, quantes vegades havíem d’anar a donar menjar als conills! Fins i tot menjar als porcs ho havia fet! Maria Monegal, 1947

No teníem ni aigua, s’havia de treure de la cisterna. Sense vàter, a la comuna. A ren-tar-se a baix a la figuera. Leonor Catot, 1924

M’explicava una dona que aquí, a can Beren-guer, les dones, quan tenien una criatura, tenien 4 o 5 dies de permís després d’haver parit, però després a la fàbrica tenien mitja hora per anar a donar a mamar, i llavors els hi donaven mitja hora més i anaven a casa i donaven a mamar i, a més a més, feien el di-nar. [...] Jo havia sentit que al matí deixaven l’olla al foc a terra amb el caldo perquè s’anés fent al foc a terra i quan tornaven al migdia ja estava fet. Cita conjunta del primer taller

Les noies, de ben joves, ja començaven a treballar, ni que fos un parell d’hores, per a complementar la renda familiar. Estudiaven a l’escola Vedruna o a l’escola pública del poble, però després ajudaven a casa, treballaven de dependentes al co-merç o començaven a feinejar a la fàbrica o als petits telers que hi havia a Artés.

Una amiga, que a casa seva tenien telers, i tenien molts possibles, també les feien anar a la fàbrica [als telers propis de la família]. Quan sortien de col·legi, allà a nuar o fer el que sigui. Les meves amigues, totes treballa-ven els diumenges. O a fer de dependentes, o ajudantes de perruquera. A l’època meva, a l’escola sí, però quan plegàvem, fèiem el que fos, però tot Déu a pencar. Victòria Fluriach, 1942

A cal Berenguer abans eren els autoritaris, diguéssim, però llavors ja van venir altres fà-briques. Llavors va haver-hi moltes rivalitats, inclús a la carretera de Manresa també hi havia una fàbrica que jo a vegades, al vespre, quan sortia de can Berenguer, sopava i me n’anava allà a nuar. Ara tot això ja es fa amb màquina, mare meva. Maria Roquesalbes, 1917

A

16

Sense electricitatni aigua corrent

a sabem que la vida a prin- cipis de segle XX no comptava amb les comoditats que tenim avui dia. L’arribada de l’aigua corrent al poble va comportar diferents projectes i conflictes a acaballes del segle XIX i inicis del XX, i era part del malestar del poble a la revolta dels burots.

Amb un fred que fotia a les cases, només foc a terra i prou. Ella [la Maria Puig] dormia a dalt amb ma germana i com que a la finestra hi havia esquerdes, sé que hi tenien un sifó a sobre la calaixera i era ben glaçat. Per anar a dormir ens posaven foc al llit, una cistella amb nansa i unes brases a dins, amb brases del foc. A cal Careta també ho fèiem; va durar anys. Quan ens hi ficaven dèiem: «Ai, que s’està bé!» Leonor Catot, 1924

El tap de la comuna era de fusta i per desin-fectar-ho hi havia una muntanyeta que en deien terra d’escudella o el Vim. Ara n’hi ha amb líquid. El Vim era per a fregar, per a des-infectar. Era com un desinfectant, com una terra. La terra d’escudella i això servia per a desinfectar el tap de la comuna. Montserrat Badia, 1951

El poble comptava amb diverses fonts i pous d’aigua on les dones acostumaven a anar a buscar l’aigua, tant per a beure com per a cuinar, com per a la higiene. Algunes cases comptaven amb cisternes o safaretjos, però no eren la majoria.

Al pou del carrer Sant Víctor hi anava jo.... Allà hi havia la galleda: la feies anar a baix, l’omplies i tornaves a pujar-la. La ficaves a terra i au! Trinitat Capdevila

Nosaltres, abans d’això, anàvem a buscar aigua fresca al pou. I al migdia tothom, «ti-ting, ti-ting», senties un corriol, to-thom a buscar la galledeta d’aigua fresca, i posàvem allà a refrescar el porró de vi i la gasosa. El gel va ser encara més tard.Trinitat Capdevila.

Els safaretjos, encara que fossin de cases privades, es compartien amb les famílies veïnes, que hi anaven a rentar la roba. Al llarg del projecte, i pel que s’ha recollit, cal destacar que es creu que la riera de Malrubí possiblement havia estat un lloc on les dones anaven a rentar la roba.

Jo recordo que ma mare explicava que havia anat a rentar la roba allà al safareig, on hi ha la residència, que era un seu cobert que tenien, i anaven allà, però no era un safareig públic. On anaven les dones era a la riera, o tenien safaretjos les cases. Càndida Rovira, 1957

La meva mare no, no hi havia anat mai a rentar, a la riera; a casa meva hi havia uns safaretjos així, grossos. I anaven a rentar allà». Maria Monegal, 1947

Placeta del Padró d’ArtésArxiu Museu de la Història d’Artés Pare Faura)

J

17

L’alimentaciói conserva

er a conservar els aliments s’utilitzaven diferents tècniques, com els asseca- ments i les melmelades, que encara avui utilitzem. I un altre mètode utilitzat, i ara ja en desús des de la irrupció de les neveres, és el gel per a conservar aliments i refrescar les begudes, principalment a l’estiu. A Artés hi havia una fàbrica de gel que abastia tot el poble, on també feien sifons, els sifons de la Casa Fluriach.

Teníem una fàbrica de gel i de sifons! I la vam tenir fins al 66 o el 67. Llavors, quan hi va haver les neveres elèctriques, ja es va plegar. Tot el poble venia a buscar gel. Amb aquelles neveres d’abans que pel carrer se’t fonien els gels. I fèiem sifons i gasoses. [...] A buscar gel ben pocs homes i a comprar cap ni un! Si no era viudo... Perquè jo me’n recordo que a la botiga, si venia a comprar un home, era perquè era viudo i encara li deien que si era un faldilletes! A comprar ni un venia! Només dones! Victòria Fluriach, 1942

Per poc espai que hi hagués a les cases, s’acostumava a tenir bestiar menut i algun porc, que ajudaven a complementar la dieta. S’alimentaven amb les sobres dels àpats de la casa i amb els cereals o herbes que s’anaven a buscar als camps i/o a les veïnes que tinguessin camps. D’aquesta manera s’asseguraven els ous, algun tros de carn fresca i els embotits i tall de la matança del porc per a l’alimen-tació diària de la família. Els animals es mataven als mateixos patis o al carrer, en el cas del porc i, a l’elaboració dels embotits, s’hi dedicava tota la família i en alguns casos hi venia la mocadera, la

Pdona que tenia expertesa en aquestes tasques de la matança. Aquest esdeveni-ment de matar el porc tenia les tasques ben definides en funció del gènere: els homes tenien unes tasques assignades i d’altres estava estipulat que les assumis-sin les dones, com ara remenar la sang mentre degollaven l’animal o bé netejar els budells que posteriorment s’usaven per embotir.

Llavors a les cases també hi tenien gallines, conills, porcs; es feien els horts, la vinya, la pujada... Abans no s’havia de tirar res, anava tot al femer. Montserrat Badia, 1951

Havíem tingut porcs a casa meva, com que matàvem un porc. Bé, no tots eren nostres, però en teníem uns en un primer pis. Hi havia un terrat i una mena de cosa que li dèiem el galliner i pujàvem per un primer pis, i hi ha-via tres porcs i els donàvem totes les sobres de la botiga. Victòria Fluriach, 1942

Com que no hi havia neveres ni electri-citat, les compres del menjar es feien molt més sovint, gairebé diàriament, i es comprava a granel, ja que les quanti-tats que es necessitaven eren molt més petites. El sistema de pes anava per unces i lliures per a les masses, i amb porrons i petricons per als volums líquids. Una unça equivalia a uns 33 grams. Existien molts menys envasos, la majoria dels quals es tornaven a utilitzar. De 1937 a 1952, durant la Guerra Civil i la postgue-rra, va existir el sistema de racionament de menjar segons el qual cada família tenia assignats els aliments bàsics que podia comprar.

A aquella època hi havia les llibretes de racio-nament. A cada família li donaven un tiquet i, si eren 7, li donaven 7 tiquets, el que tocava. I hi havia aquelles bombes d’oli que tot era a granel; la gent portava les ampolles buides i compraven una mica d’oli, un litre, perquè no en teníem prou amb el racionament. Victòria Fluriach, 1942

I més amunt hi havia el Siuró, que la meva mare em feia anar a buscar una unça de brillantina, amb una ampolla, més amunt, a la plaça dels Escacs. Però tot amb unces, i per a la colònia ens portàvem nosaltres l’envàs. Pel que fa a les unces, a mi em feien anar a buscar una unça, que la ficaven en una ampolleta. És una altra manera de comptar. Montserrat Badia, 1951

18

Les donesdel comerç

quí al carrer de la Barquera, a cada porta hi havia una botiga: o sigui, el marit treballava a la fàbrica o de pagès i la dona tenia una botigueta. De botigues de vetes i fils, n’hi havia quatre o cinc. Perruqueries, que me’n recordi, n’hi havia tres, però per canviar de nom van tardar molt. I cosidors també n’hi havia. A cada porta una botiga i a cada botiga una dona de dependenta. Victòria Fluriach, 1942

La dedicació de les dones al comerç és fruit d’una evolució natural. Les dones tenien un paper igual d’important en les famílies pageses, on la unitat familiar era, al mateix temps, unitat productiva. En les famílies pageses sovint eren elles qui s’en-carregaven d’anar als mercats a vendre els aliments i de cuidar el bestiar petit.

Aquestes dedicacions fàcilment varen evolucionar cap a l’obertura d’una boti-gueta, l’elaboració artesanal de diferents aliments o el repartiment directe a les cases. Tanmateix, altres oficis i especia-litzacions en productes, com els tallers d’ensenyament de costura o les merce-ries, també acostumaven a ser assumits per les dones per la vinculació amb el tèxtil i el paper de la dona com a cosidora i cuidadora de la família.

Botigues, aquí, la tira!: cal Malé, vetes i fils, i 2 dones. L’espardenyer d’Avinyó. El barber Alzina. El Mateu Alzina, rellotges. La Pilar, aquí davant de cal Secundino. Perruqueria Hermínia. Cal Meliton. La Peixateria cal Sala. La Carboneria, venien boles de carbó i carbó a granel. El Joaquim Manyosa, de les mitges, era sastre i venia roba. La merceria de la

A

Carrer Barquera.Arxiu MHAPF

Maria Alzina, calces, vetes i fils. Cal Codina, merceria i perfumeria. Perquè tothom cosia. Fins al capdamunt, hi havia botigues. Tothom venia aquí a comprar: hi havia 2 o 3 carnisseries, un forn de pa, comestibles, sabates, roba... Victòria Fluriach, 1942

Tothom estava ocupat, a part dels estudis obligatoris fins als 12 anys. En sortir de l’escola i els caps de setmana, o s’aju-dava als negocis familiars, o s’anava a aprendre a cosir, o bé es treballava de dependenta, a la fàbrica o als petits telers que hi havien al poble. El treball infantil era, doncs, habitual, i formava part de la vida quotidiana. L’entrada al món laboral es feia pels volts dels 10, 12, 14 anys, depenent de les condicions específiques de cada família.

Quan sortia de col·legi ja anava cap a la perruqueria. M’havia d’enfilar damunt d’un tamboret perquè no arribava a rentar els caps. Tenia 9 anys que ja hi començava d’anar. T’espavilaven de pressa! Llavors ja va acabar la guerra i jo em vaig ficar de perruquera. En sabia molt. Vaig tenir una perruqueria pròpia durant 10 anys. Leonor Catot. 1924

Sóc filla de pagesos, teníem 13 vaques. I quan vaig ser grandeta portava la llet i arreglava el bestiar per força, perquè tenia la mare delicada. Des de joveneta em vaig haver de quedar amb el bestiar. Fins els 21 anys, que em vaig casar, a les 5 del matí el meu pare ja em venia a cridar: havia d’anar a arreglar el bestiar a baix, i havíem d’anar a portar la llet a les cases. Carme Tubau Guills, 1930.

19

Grup de noies de l’Escola Vedruna, cap al 1935.Arxiu família Pedregosa-Quintana.

Els hàbits de consum han canviat al llarg de les darreres dècades. A l’època que ens ocupa, les compres de menjar es feien cada dia i en quantitats més petites, és per això que la distribució de les botigues era diferent, i que s’hi venien els produc-tes a granel: els fideus, la pasta, l’arròs, les llenties, els cigrons, els ous... Fins i tot els productes de neteja, la colònia o els medicaments. Es comprava allò que es necessitava, en la quantitat desitjada, al moment.

Les botigues tenien tot de calaixos de fusta a les prestatgeries i, sota el taulell, sacs de roba i olles grosses de ferro. Els envasos eren de paper o de vidre, que sempre es reutilitzaven.

Llavors, a les hores que teníem poca feina, fèiem pesades, i teníem pesades de mig quilo o un quilo de sucre, arròs i aquestes coses. Preparàvem bosses fetes, d’aquelles bosses de paperina, de paper, i el demès, tot a granel. [...] Et compraven mig quilo de cigrons, mig de mongetes, perquè a un quilo molts no hi

arribaven, portaven una ampolla, mig litre d’oli, n’hi havia que en compraven un petricó, conyac a granel, anís a granel, una unça de pernil, et valia més el paper que el pernil. Hi havia pernil i mortadel·la, i més endavant pernil dolç. I també el que fèiem nosaltres, botifarra negra... La gent comprava mitja terça de la carn, que llavors es venia a lliures.Victòria Fluriach, 1942

Molts dels productes que es consumien eren, com ara diem, de proximitat; els ous, la llet, les verdures, el vi i l’oli es produïen a les masies del poble. Les boti-gues feien també diverses elaboracions: embotits, mató i formatge, cigrons, mon-getes o llenties cuites, etc. La cooperativa d’Artés, coneguda com el Sindicat, va ser important tant per la pagesia com per al comerç, ja que proporcionava una estabi-litat a la compravenda i una infraestructu-ra adequada per a l’elaboració i emmagat-zematge del vi i altres productes.

Nosaltres veníem cigrons, llenties i mongetes cuites, però no et pensis, posàvem 20 quilos

de cigrons secs a estovar i fèiem 20 quilos de cigrons secs cada dia eh!. Unes olles immenses de cigrons, i la gent cada dia venia a comprar cigrons o mongetes. I el dimecres fèiem llenties. Victòria Fluriach, 1942

A Cal Careta hi teníem vaques i llet [...] Aquí veníem la llet a petricons, a litre, mig litre, i fèiem mató i formatge. Teníem botiga i ho veníem. I fer mató i això entre tots ho fèiem amb l’àvia. Diumenge fèiem nata: l’havíem de fer pujar a mà. Ficàvem gel a tot el vol de la galleda, a dintre, i dins de la galleda fèiem la nata amb un muntador allà vinga a remenar fins que estava muntada. Però era boníssi-ma, era ben natural allò. Leonor Catot. 1924

Jo només ajudava a mamar als vedells acabats de nèixer posant la llet a la meva mà. Amb la galleda, munyies la vaca i ficaves els dits i llavors els vedellets mamaven. Carme Tubau Guills, 1930

Si havien portat raïm, doncs els feien uns ti-quets, i llavors amb aquell tiquet se li donava el que demanava. Amb el blat fèiem igual: la gent portava el blat i nosaltres portàvem els sacs de farina al forn del poble i durant l’any tenien el pa gratis. I si en sobrava, després se’ls pagava. Amb les olives fèiem igual, amb tot: portaven olives i s’enduien l’oli. Montse-rrat Badia,1951

Per tal que els aliments més peribles o de fàcil pèrdua arribessin a la població, es repartien casa per casa, cada dia. És el cas de la llet, els ous, el gel o els sifons. Al principi es repartia a peu, i a poc a poc es van anar introduint els vehicles, com ara les bicicletes o els camions.

Anava fins a l’altra punta del poble. Però bé, perquè a dos quarts de set plegaven de la fàbrica de baix. Llavors jo ja marxava de casa a portar la llet, que llavors ja hi havia tota la gent, els clients fixes de cada dia, i anava fins a cal Calonge... Portava els pots de la llet a la mà. Llavors buidava un pot, el deixava en una casa, acabava de fer la volta. Al matí i al vespre. Carme Tubau, 1930

Perquè repartíem pel poble amb el camió, per a repartir per tots els pobles i per aquí Artés. Llavors, com que totes les cases d’aquí a Artés eren obertes, tothom tenia la clau al pany, me’n recordo que anàvem al Raval a deixar sifons a cada casa, gasoses o el que fos. Obríem la porta i ho deixàvem i llavors venien a pagar aquí a casa. Victòria Fluriach, 1942

20

Arxiu MHAPF. Mocaderes que fins als 90 van anar a elaborarla carn a la Casa Fluriach. Foto de Victòria Fluriach

Casa Fluriach

L’elaboració de la carn de porc a inicis de segle XX encara era, en part, basada en l’autoconsum de la casa: es feia la matança del porc als mateixos carrers del poble. Paral·lelament, algunes botigues i carnisseries alimentaven el seu propi bestiar i l’elaboraven per a la venda. Cap als 70 es va deixar de tenir bestiar a les cases i ja portaven la carn de l’escorxador a les botigues; tot i així, les botigues es continuaven elaborant els productes fres-cos com les botifarres, les hamburgueses i els embotits.

El tocino ens el fèiem tot, ens ho elaborà-vem. Matàvem els porcs aquí al carrer, com tothom. Llavors, teníem l’obrador aquí dintre i fèiem totes les elaboracions entre dins i en una caldera que teníem a fora. Era tot molt precari. Victòria Fluriach, 1942

Sifons,gasoses i carn

i havia una altra fàbrica de sifons i gasoses, que ens van traspassar a nosaltres. Es deien Rovira. Teníem una màquina, i soltaven el gas, ficaven el sifó allà de cap a baix, l’omplien d’aigua, hi ficaven gas i de tant en tant n’explotava alguna. A partir de llavors, com que hi havia hagut algun accident amb sifons, van fer ficar aquelles fundes.

Era una fàbrica petita, fèiem sifons i gasoses. A les gasoses hi ficaven un xarop i les ficaven en una altra màquina també. Era com aquesta cuina, si fa no fa. Petita. Hi havia les caixes allà, una màquina per als sifons, una altre per a la gasosa, una pica allà per rentar els envasos... Perquè tot allà eren envasos recuperables. A la botiga hi estàvem la meva mare, una dependenta i jo. Allà al darrere se’n cuidava el meu pare i un altre senyor. Victòria Fluriach, 1942

H

Sifó de Casa Fluriach.Foto: Victòria Fluriach.

21

Els canvisen el patróde consum

ls patrons de consum han canviat notablement des dels anys 70 fins a l’actualitat. Els negocis familiars van haver d’adaptar-se a diferents normatives higièniques, a la competència creixent de les grans superfícies comercials i a la demanda canviant. L’obertura comercial de l’estat espanyol als 60 va iniciar un procés de creixement econòmic que in-troduí Catalunya a la societat de consum; va créixer la indústria i el sector serveis, i van introduir-se noves pautes socioeconò-miques encara avui canviants, però ben vigents.

Iogurt, no en fèiem, però vam ser els primers que vam tenir iogurts Danone; ens els portava el recader d’Avinyó. Només en teníem nosaltres! I en veníem 24 cada setmana, Déu n’hi do! Leonor Catot. 1924

Cap als 70 les llars van començar a equi-par-se amb electrodomèstics: frigorífics, rentadores, televisors, etc. Es va popu-laritzar l’automòbil. Aquest fet provocà no només canvis en el consum, sinó que també en l’organització del temps, del treball i de les tasques de casa. Els electrodomèstics van reduir els usos del temps lligats a les feines de la llar. Al ma-teix temps, els canvis en els productes ali-mentaris, que ara ja es podien tenir dies a casa, van fer més accessibles les compres, tant en temps com en qui les feia.

Els homes van començar a comprar quan ja ho tenien tot preparat i no havien de de-manar com volien el tall. Victòria Fluriach, 1942

Va començar a haver-hi molt bestiar, molts porcs i això; llavors ja es va ficar una fàbrica

Ede pinso també, i amb els cereals van co-mençar a fer igual: portaven el que collien i durant l’any s’emportaven el que necessita-ven. Després ja la gent va voler altres coses. També es va començar a vendre el vi en altres cooperatives. Després ja es va vendre produc-tes de neteja, fitosanitaris, etc. Montserrat Badia, 1951

El comerç i el sector terciari va desen-volupar-se per a oferir nous productes i serveis. Les millores tecnològiques van propiciar que augmentés el temps d’oci i, doncs, més cafès i cinemes, i l’arribada del cotxe va anar acompanyada de l’arri-bada dels grans supermercats, localitzats als afores de les ciutats.

Al principi venien representants, molts. Viat-jants. I t’ho portaven. Més endavant anàvem al Gros Mercat cada setmana o a on fos (...) A mesura que van anar ficant supermercats grossos les botigues vam anar minvant i vam anar deixant de vendre. Perquè molta gent tenia cotxe i anava allà. Llavors va ser quan vaig fer aquell taulell i em vaig plantejar fer el menjar fet. Al principi encara no se’n feia gaire i jo feia unes quantes coses. El menjar fet anava molt bé. Només que era molt lligat. [...] El gel, el vam tenir obert fins al 70, llavors ja se’n venia molt poc; tothom tenia neveres elèctriques i només en venien als bars. I els sifons, devíem plegar potser cap als 90. Victòria Fluriach, 1942

En acabat vam posar una granja amb taules per venir a menjar. I venia la gent a berenar i beure gots de llet i entrepans. Als del Sindi-cat, com que era aquí davant, els fèiem quan era festa els platets del vermut i de tot per a la gent que hi anava. Portàvem cadires i tau-les a fora a la vorera i la gent a l’estiu anava a seure allà. Leonor Catot. 1924

Casa Fluriach del 1970 al 1982Foto de Victòria Fluriach

Casa Fluriach amb les reformes del 1982.Foto de Victòria Fluriach

La botiga la van comprar al 41, al 70 la van arreglar i al 82 vaig fer aques-ta. Llavors vaig fer el taulell, i quan vaig ficar el Bon Àrea el vaig haver de treure. Victòria Fluriach, 1942

l poble d’Artés gaudeix d’una bona activitat associativa. La demostració d’això és la gran quantitat d’entitats que exis-teixen, una trentena, que ofereixen dife-rents activitats als veïns i veïnes. L’Ateneu Popular la Falç, l’Esplai de l’Amistat, el Centre Excursionista d’Artés, l’Associació Cultural per la Recerca i Difusió de la His-tòria Escrita d’Artés (REDIART), coneguda popularment per la revista L’Artesenc, el Cor Artesenc, el Futbol Club Artés, el Club Bàsquet Artés, els Amics de la Sardana d’Artés...

Totes aquestes associacions dediquen el seu temps a promoure i organitzar dife-rents tipus d’esdeveniments lligats a la

E

22

Dones iassociacionisme

a Artés

cultura, l’oci o els esports, àmbits i espais de trobada que generen diàlegs, coneixe-ment, art, diversitat i cohesió social.

Ara per Nadal fem una cosa que es diu els Nous Talents, que cadascú surt a fer el que sap i fem un pica-pica per tothom. Jo em cuido que hi hagi de tot. [...] També fem teatre i comèdia: fem diferents obres cada any, al Nadal en fem sempre una. L’any que ve anem al Kursaal de Manresa a la Sala Gran amb una obra sèria per a la gent gran. I haig d’estudiar perquè tinc molt paper. Victòria Fluriach, 1942

La Festa de la Diversitat era una festa molt bonica, l’organitzava l’Associació de Veïns del Poble Vell. Hi anava molta gent i es feia una mostra de les cultures que viuen aquí a Artés. Cada país preparava un menjar típic i posaven música típica. A nosaltres ens agra-dava molt. Vam fer els dolços marroquins durant un parell d’anys i també vam fer la henna. Sukaina Fetrani, 1993

Les dones han tingut un paper fona-mental en aquestes associacions, en el sentit que en aquests espais han pogut defensar els seus interessos, fomentar activitats proposades per elles mateixes i generar espais de transformació social. En aquest sentit, observem que moltes de les entitats existents són espais trans-versals en què tant homes com dones participen activament, una característica diferenciada d’altres espais associatius i que cal ressaltar, ja que fomenta un clima d’apoderament de la dona en l’àmbit sociopolític i cultural.

Vaig estar 22 anys a Mans Unides, també era de la junta d’aquí a Artés. Fèiem llantions i espelmes per Nadal. Portàvem a les escoles espelmes, recollíem molt. [...] Un cop l’any, a

Vic, ens trobàvem i gairebé érem tot dones, després ja hi va haver algun home. A vegades venia algun metge que havia estat a l’Àfrica i t’explicava coses de les missions que tenien allà. Carme Plana, 1935

Vaig fer de professora d’àrab al Kanal, quasi bé dos anys. Mai havia donat classes d’àrab una dona aquí. Ens van deixar una clau i fèiem les classes als nens i als grans també, perquè m’ho demanaven. La gent d’aquí tam-bé m’ho demanava, però no vaig tenir temps. Venien infants dels 6 als 10 anys, ja sabien es-criure del col·legi, però alguns no sabien àrab, només bereber o altres llengües del Marroc. Llavors els ensenyava del castellà al àrab. Van aprendre molt, de no saber escriure ni una lletra a fer frases i llegir-lo una mica. [...] A les nenes sobretot els agradava més amb mi, perquè tenien menys vergonya.Siham Khalladi, 1987

De la Unió de Botiguers, en vaig ser la presidenta [...] em van regalar aquesta figura que hi diu «Ha col·laborat 25 anys amb la Unió de Botiguers amb la mateixa il·lusió. Del 79 al 2004». Fèiem com ara, inclús havíem fet concursos de cançons, passarel·les de models dels botiguers d’Artés. Ho fèiem allà al teatre-cine-casal. Havíem fet un concurs de cant per a la canalla i la Fira per la festa de la verema. [...] Ara sóc de la junta de L’Esplai de l’Amistat, ja fa 8 anys. Victòria Fluriach, 1942

Cal ressaltar el paper de L’Artesenc com a generador de coneixement i cultura del mateix poble, com a altaveu de l’actuali-tat del municipi, investigant i posant en valor el passat històric, les associacions del poble i el patrimoni cultural existent. Creada el 1987, són més de 30 anys de revista on a la coordinació, redacció i consell redactor hi han col·laborat sempre

Testimoni de la

HindMoha-medVaig entrar de voluntària a l’AMPA perquè al col·legi ho van dir. Van enviar una informació animant a entrar com a voluntària a qui volgués. Només s’havia d’omplir un paper. Vaig anar al col·legi a preguntar però no em va convèncer. [...] Però em vaig dir «I perquè no?». Seria innovador que una musulmana estigués a l’AMPA. I m’ho vaig pensar i vaig entrar i ara ja porto 3 anys. Jo estic a comunicació i ara estic al Consell Escolar.

Es decideix sobre els assumptes de l’escola o dels pares, es vota i després s’informa. [...] Moltes vegades has de preguntar a les altres persones, perquè si ets representant dels pares no compta només la teva opinió, has de parlar amb la resta per a veure què pensen.

Els meus companys em diuen que d’ençà que estic a l’AMPA faig d’enllaç amb la comunitat musul-mana, em demanen que parli amb tal persona, que ha passat això, que preferim que ho diguis tu... I a la comunitat musulmana sempre em diuen que d’ençà que estic a l’AMPA s’assabenten de més coses, que abans els donaven una circular o enviaven un correu i ara jo els hi explico millor i ja s’ho diuen entre elles.

dones. Alguns noms com Maria Mercè Berenguer, Remei Soler, Laura Rusiñol, Mercè Berenguer, Cristina Matama-la, Marta Canellas, Conxita Forcada o Teresa Obradors han fet que la revista es publiqués rigorosament cada mes durant les diferents èpoques i amb els diferents consells de redacció.

23

nes conferències organitza- des al Sindicat de pagesos d’Artés ara fa 45 anys van ser la llavor d’aquesta asso-ciació. En una d’aquestes sessions, hi va participar una assistenta social de Man-resa, que va animar les poques dones que hi havia en aquella sala a organitzar-se i formar una associació de dones per a promocionar la cultura i l’activitat social al poble. En aquell moment s’estaven formant associacions similars a Manresa i altres poblacions del Bages. Així, el 1974 es fundar l’Associació Cultural Feme-nina Artesenca, amb l’objectiu d’oferir conferències i tallers a les dones del poble per tal de formar-se en diferents àmbits del coneixement.

Vam començar 2 o 3 i vam començar a dir-ho i de seguida vam ser 10 o 12. [...] Per a saber coses, perquè nosaltres no en sabíem, de coses. Ens va dir que farien pujar els confe-renciants que portessin a Manresa. Perquè nosaltres... Goita, jo vaig anar a l’escola fins als 12 anys. I a 12 anys me’n vaig anar de de-pendenta per a esperar, a 14 anys, anar a la fàbrica. Nosaltres, clar, de coses de cultura, doncs no en sabíem. Carme Plana, 1935

Al principi, per a poder organitzar les con-ferències i fer els cartells, cada sòcia de l’entitat aportava 25 pessetes al mes. Amb aquests diners es podien pagar els viatges dels diversos ponents, que parlaven de diferents temàtiques. Les activitats es feien sempre els dijous a la tarda, de 5 a 7, sense faltar cap dijous, i al principi eren només per a les dones. Aquella assistenta social de Manresa les ajudava a triar els conferenciants. A vegades, aquells que anaven a Manresa anaven després a Artés.Sempre fèiem els programes del mes i els

Uportàvem a les botigues. Pagàvem a la gent que venia a parlar i, si fèiem algun viatge, procuràvem tenir descompte. Els confe-renciants venien de Manresa o de Sallent, i d’aquí Artés també. [...] Tractàvem moltes temes que nosaltres no sabíem: de salut, pri-mers auxilis, medi ambient, alimentació, de biologia, història antiga, economia, poesia... Al principi també fèiem classes de català. Carme Plana

Les xerrades i tallers, els feien sempre al mateix local. Al principi van aconseguir-ne un a la parròquia, després van anar als baixos de la rectoria, però es tractava d’espais molt antics. Llavors els van oferir els espais de la rectoria vella, al carrer Sant Pere, i ho van reformar i estar-s’hi molts anys. Quan l’Ajuntament va com-prar cal Sitges, els van oferir un espai dins de l’equipament i allà s’hi van estar fins que van plegar, el 2016.

Vam començar poques i vam arribar quasi bé a 50 persones. Quan van tancar la fàbrica, moltes es van animar. Però vam anar baixant i a última hora, saps què? Jo quan vam fer els 40 anys ja hauria plegat, sortint per la porta gran. Carme Plana

A part de les conferències, organitzaven o participaven en diferents activitats al llarg de l’any, com a la Festa de la Verema o al Carnestoltes. Cal destacar aquest últim esdeveniment, atès que va ser la primera entitat que va celebrar-lo a Artés, un acte transgressor per l’època.

Fèiem el Carnaval, ens passejàvem vestides pel poble. Llavors encara no en fèiem a tot el poble, i sortíem. Anàvem a la residència. Vam començar que nosaltres érem joves.Per la festa de la verema, que es fa des del

L’Associació Cultural Feme-nina Artesenca

24

1995 o així, donàvem pa amb vi i sucre i ens vestíem de l’època, del segle XIX, amb una brusa blanca i un davantal blanc. I ficàvem taules i tallàvem el pa, a llesques petites i el sucàvem amb vi i sucre i ho posàvem en plates. Carme Plana

Als anys 80 van començar a fer sortides culturals per Catalunya. Al principi anaven amb cotxes particulars i amb els marits, després van començar a llogar autobusos. Per tal de decidir on fer la visita, cadas-cuna va triar un lloc, el va escriure en un paper i van tenir tota una llista de llocs que a poc a poc van anar visitant.

Vam anar al Tibidabo a Barcelona, això fa molts anys. Totes les sortides eren de cultura: Catalunya en Miniatura, el Museu de les Mines de Cercs, el Museu del Joguet, el Museu de la Tècnica de Terrassa, el Museu del Dalí; vam anar a veure la casa i el castell de Púbol. Llogàvem un autocar, portàvem el marit o la germana o una amiga per a omplir-lo.

La primera excursió vam anar a Montse-rrat (encara hi havia Franco). Ens hi vam

desplaçar amb cotxes particulars (el cotxe d’un marit i d’un altre) i vam passar per cal Massana. Allà hi havia un polvorí, 4 Guàrdies Civils, i ens van veure i ens van fer parar, a on anàveu? Que aneu a alguna assemblea? «No, anem a veure la Mare de Déu». Carme Plana

Ara fa 2 anys que l’associació ha cessat el seu funcionament, després de 42 anys de molta activitat. Qui ho diria que aquell grup de dones, en aquella època en què la imatge de la dona anava fortament lligada a la cura de la casa i treballar i la seva organització estava restringida a les organitzacions religioses o a la Secció Femenina de la Falange; qui diria, doncs, que elles, un any abans de la mort del dictador, agafarien forces per a constituir una associació i apropar un altre coneixe-ment a les dones d’Artés?

Tothom estava content. Primer és clar ens van criticar, “4 que no saben que fer!” o «aquelles que faran?», és clar... però després la gent oi tant la mar de bé. [...] Jo he après moltes coses, sí; de salut o de menjar o de vegetació... Carme Plana

Carnestoltes a la residència.Foto de Carme Plana

Visita a Catalunya en Miniatura.Foto de Carme Plana.

25

A dia d’avuiDesprés de fer un viatge per la història d´Artés a través dels ulls i les veus de les dones, no podem acabar la revista que tens a les teves mans sense donar una mirada al present més immediat i al futur de les dones d´Artés.

En el capítol anterior s´esmenta que l´antiga Associació de Dones d´Artés es va dissol-dre oficialment el 2016. Sabem de bona font, però, que en l´actualitat algunes d´elles es continuen trobant cada setmana per a fer tertúlia i mantenir així el contacte. Aquestes pioneres de l´associacionisme femení encara tenen moltes coses a dir-se i molt a dir...!. I les noves generacions? Què fan? En quin punt es troben?

Som en un moment dolç per a les dones que volem reivindicar-nos com a persones que representem més de la meitat de la «humanitat», que ja no ens conformem amb ser la costella d´Adam, ni la «gran dona» que se suposa que hi ha rere cada «gran home».

Actualment hi ha un col·lectiu de dones a Artés que està «teixint nexes, teixint sobiranies, teixint il·lusions...». Un grup de dones molt heterogeni, tant en edat com en maneres d´entendre el feminisme. Van amb la força i la il·lusió de l´adolescent que comença a prendre consciència del «ser ésser», del sentit que li vol donar a la seva vida, i això l’apodera.

L’actual Associació de Dones d´Artés es diu «LES TEIXIDORES». Amb aquest nom volen potenciar la memòria històrica del poble, visibilitzar la feina de la dona, que sempre ha estat menystinguda i silenciada, per a agafar la força de les seves avant-passades i continuar teixint noves oportunitats, nous reptes, conquerir drets socials, igualtat d’oportunitats, però sobretot, sobretot, per a fer-ho des de la mirada de les dones... de les dones d´Artés!

Les trobaràs a Instagram: @lesteixidores

Anna Sànchez TortRegidora de Solidaritat, Protecció civil, Seguretat ciutadana i Serveis socials

26

Artés: el llibre del poble. Artés: Ajunta-ment. Diputació de Barcelona, 2007, p. 132.

CASES IBAÑEZ, Adrià. (2017) Dos de Janer de 1917: la Revolta dels Burots d’Artés. Ajuntament d’Artés i Centre d’Estudis del Bages. Manresa.

Documentació del projecte «Memòria i Identitat popular» realitzat per L’Arada, 2016.

MILIAN, Sara (coord.) et al. La Dona al Món Industrial. Dossier de premsa. Iti-nerant del 16 de febrer al 31 de maig del 2017. mNACTEC Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, 2017.

FERRER ALÒS, Llorenç. (2009) «El benefi-cio de los tejidos. La empresa Berenguer i Cia., de Artés, en la industrialización catalana». Revista de Historia Industrial. Núm. 39. Any XVIII. Pàg. 37-76.

FERRER ALÒS, Llorenç. (2013) «Quan teixir es va convertir en alternativa. El creixement de les fàbriques de telers manuals a mitjan segle XIX». Jornades Conèixer les fàbriques del Bages, dins de Revista Dovella, pàg. 10-16.

GIRABAL GUITART, Josep. (2016) «ACFA. Punt i final a 42 anys de vida activa.» L’artesenc. núm. 230, pàg. 26-30.

«Los escándalos de Artés». Diario El Demócrata. Semanario Liberal. 7 de Juliol de 1917. Núm. 534. Arxiu Comarcal del Bages. Llibre G.28 i H.38

RUSIÑOL, Josep. (2010) «Viatge pel temps». L’Artesenc. Núm. 206, pàg. 17-37.

Sociedad Anónima de Mujeres, del Blog Anarcofeminista publicat a La ruta a la 9a Mostra del Llibre anarquista de Barcelona, 3 de Juny de 2013.

BONVEHÍ i CASTANYER, Jordi. Bloc His-tòries Manresanes.

Manuscrits d’en Dr. Claudi Sala. Octubre de 1917. Arxiu Família Reig.

Bibliografia

27

Històriad’Artés a través

del testimonide les dones