Gossos. Casos d’agressivitat cap a éssers humans. Xerrada de Jaime Vidal, Santi.

És un experimentat educador en positiu, formador de persones educadores. Especialitzat en gossos de recerca i rescat. Ha escrit el llibre Colores al viento: adiestramiento en positivo de perros detectores1.

La xerrada, de dues hores, fou enregistrada per TVA2 el juny de 2010 a les Cotxeres de Sants (Barcelona). Organitzà Udols, associació pel benestar del gos urbà (web3 - Facebook4). És una entitat del barri de Sants que organitza activitats gratuïtes amb gossos, amb la intenció de difondre l’educació en positiu.

Més enllà de les diferències, trobe que és una informació molt interessant. L’he transcrit amb llenguatge no sexista. He eliminat els exemples tan propis del patriarcat, que afegeixen als rols de les dones el de generar problemes específics per a l’educació dels gossos. He agrupat algunes idees.

Per la seua temàtica, és la xarrada que mai m’agrada donar. Sóc educador caní professional de gossos especialistes, i del que m’agrada parlar és de com aprenen els gossos. Em posa molt trist parlar dels motius que porten els gossos a atacar éssers humans o altres gossos, de casos com els que ixen sovint a les notícies i que tenen a xiquets i xiquetes com a víctimes. Un record molt especial per a totes les persones víctimes de mossegades i per a tots els gossos que no he pogut ajudar i que, fins i tot, han estat injustament sacrificats.

L’agressivitat canina és un problema amb greus conseqüències per a éssers humans i per a gossos (es la causa principal pel seu sacrifici). És una

qüestió molt complexa de la que donaré unes primeres claus per a comprendre perquè els gossos presenten comportaments agressius.

Durant la meua carrera he tractat més de 400 casos d’agressivitat contra persones i altres gossos. Alguns han estat de molt baixa intensitat i, per desgràcia, altres han estat individus que han fet moltes mossegades o alguns atacs molt greus. Inclouen casos de gossos que han estat utilitzats per les baralles, d’animals que han mossegat a xiquets i xiquetes a la cara, i alguns d’animals que quasi han matat una persona.

Davant d’algunes situacions, senzillament, no podem fer-hi res. Però hi ha moltes coses que podem fer. No hem de funcionar amb uns objectius preconcebuts que es transformen en fracàs perquè no s’han assolit. Hem de treballar per millorar la situació, objectiu que completarem amb tota seguretat. El fet de pensar que res és impossible ens ajudarà molt.

D’entrada, us heu de fixar que no he utilitzat mai el concepte de gossos agressius, sinó el de comportaments agressius. La meua posició de partida és que no existeixen gossos agressius i si gossos que presenten comportaments agressius, dues qüestions prou diferents amb les que s’obre una esperança pel tractament.

Quan tractes amb una persona que conviu amb un gos amb comportaments agressius, veus que fins i tot la forma com el mira és diferent. La relació i el vincle entre les dues es va deteriorant progressivament, i la probabilitat de recuperació, que depèn completament de l’actitud de la

1 Vidal Guzmán, Jaime, Colores en el viento: adiestramiento en positivo de perros detectores, Santiago de Compostela, KNS Ediciones, 2009, ISBN 9788493662660, 114 pàgines. 2 http://www.tvanimalista.com/ 3 http://www.udols.org/ 4 https://www.facebook.com/pages/Udols-associació-pel-benestar-del-gos-urbà/190000205579

Vídeo de la conferència: http://player.vimeo.com/video/19715314?color=c7000a&autoplay=1

primera, disminueix. Aquesta relació començà amb moltes esperances pel que fa a l’ésser humà, però cada episodi de comportament agressiu del gos fa que l’esperança d’aquell es transforme en por, desconfiança, temor a les situacions on es pot donar l’agressivitat, desencís, ràbia… És una situació molt difícil. Moltes persones es mereixen un monument, perquè han lluitat amb totes les seues capacitats i forces per intentar recuperar un gos i perquè ho han aconseguit.

Per contra, altres individus mereixen tot el nostre rebuig. Davant d’una situació que requeriria molt de treball, fan servir una única visita d’una persona experta per a justificar-se, fins i tot davant d’elles mateixes. Després, diuen a les seues amistats que han fet el que han pogut, que han acudit a les millors especialistes i que, finalment, s’han vist obligades a fer el que han fet: sacrificar l’animal amb les mínimes cures veterinàries o, pitjor encara: abandonar-lo, matar-lo de qualsevol forma…

Per començar, intentarem comprendre que és un gos i que és l’agressivitat.

Els gossos són animals caçadors. Encara que no hagen caçat mai en la seua vida, els seus sentits estan dissenyats per a fer-ho. És un factor molt rellevant per a les agressions. Sense voler, no tenim en compte característiques bàsiques com aquesta i, així, generem les situacions que produeixen estrès als animals.

També són animals socials, cooperatius. Per desgràcia, durant molt de temps, el fet de ser animals socials ha perjudicat els gossos. Analitzarem els mites sobre les seues estructures socials, i com el que s’ha considerat un tractament és, en realitat, una de les causes de l’agressió canina.

Anem a profunditzar en l’agressió canina. Al diccionari, l’agressivitat està relacionada amb la provocació, la intimidació, els atemptats contra l’equilibri establert, la predisposició a l’ús de la força, la violència, l’atac. Aquestes dades ens obliguen a la reflexió: amb freqüència, nosaltres som agressives i agressius amb els gossos. Els obliguem a seure, els exigim amb brusquedat que baixen del sofà, fem que es lleven del lloc on estan descansant perquè ens molesten…

Molta gent pensa que té un gos dominant per a qui l’atac és la primera opció, que és capaç d’assetjar els gossos que l’envolten malgrat que estiguen a l’altra banda del parc, i que està disposat a defensar a mossegades un pal que porta a la boca o un forat que ha fet al terra. No és així: els gossos sempre eviten la confrontació, fins que consideren que no tenen altra opció, perquè es tracta d’un risc i una despesa d’energia molt gran.

Als treballs d’Ian Dunbar trobem anàlisis sobre el roller alfa (l’acció de dominància consistent en obligar el gos a restar panxa per amunt, generalment, recargolant amb força un pessic de pell del seu coll). Hem cregut que, en la natura, el cànid dominant sotmet el dominat i l’obliga a restar panxa per amunt en senyal de “rendició”, de submissió. El que passa realment és que el gos “dominat” està gestionant la situació: ha decidit, voluntàriament, comunicar el seu missatge de calma per a evitar la baralla.

L’agressió canina sempre té origen en la por. És un acte lícit de defensa. Els gossos, quan mosseguen, s’estan defensant dels éssers humans. Generalment, la nostra actitud no és la més adequada per a tractar amb els gossos perquè, sense voler, ens mostrem moltes vegades agressives o agressius amb els gossos. En les meues visites professionals, sempre pregunte la gent si els seus gossos saben fer alguna cosa i, en cas afirmatiu, demane que em mostren com han aprés a fer-ho. Aleshores, apareix el famós Sit!, amb to autoritari i agressiu, que els gossos no solen obeir. Finalment, després de molta insistència amb actituds amenaçants, els gossos obeeixen.

En què ens equivoquem? Per què tenim tan fixat el fet de manar i ordenar? Els gossos són, com hem dit, animals socials, de llopada, i els encanta conviure. La meua experiència com a entrenador de gossos especialistes m’ha ensenyat que, si cooperes amb un gos, li pots ensenyar

pràcticament qualsevol cosa. És molt fàcil. El problema arriba quan els deixem de tractar com a companys i companyes, pensant que l’estructura social llopada necessita un líder alfa, rígid i intransigent.

Durant molts anys, l’etologia es fonamentà en estudis de llops en captiveri. Es publicaren molts estudis, especialment als anys 1970, on el llop apareixia com un individu dedicat o, encara més, obsessionat en ascendir en l’escalafó social per a arribar a ser el líder alfa. Es va concloure que utilitzaven la força per a establir una jerarquia. Aquestes conclusions s’han extrapolat als gossos, i han aconseguit que els éssers humans s’obsessionen en demostrar qui mana, en lloc de centrar les seues preocupacions en conviure, en cooperar, ser companyes i companys, que és el que realment volen els gossos.

Tenim molta pressa que els gossos obeïsquen. Sovint, qui te un gos molt obedient el mostra amb orgull i alegria. Això és bo pels gossos? Aquest afany, fonamentat en la falsa creença que els gossos necessiten ser dominats perquè sinó et van a dominar, ha fet que utilitzem la força i el càstig amb massa freqüència. Aquest fet deriva en que els gossos tinguen por de nosaltres. Quan tracte un cas d’agressivitat, sempre pregunte: què hem fet perquè un gos s’haja de defensar de

nosaltres?

Els treballs de David Mech sobre la jerarquia són molt interessants. Ha conviscut amb llopades de llops i de gossos salvatges, i també amb llops en captiveri. Va ser qui, el 1970, definí el concepte de llop alfa. Fa més de 10 anys que rebutja aquest rígid concepte de dominància i jerarquia, ja que el considera absolutament equivocat. Proposà el mite del llop alfa a partir de l’estudi de llopades artificials, formades pel captiveri en hàbitats completament distints als naturals, i que fan que immediatament aparega l’estrès i, amb ell, l’agressivitat per a accedir als recursos. La por era un factor dins de qualsevol forma de relació, limitava la comunicació entre els individus.

Demana que es contemple la vida social dels llops i dels gossos des de noves perspectives. Les llopades en llibertat són grups familiars, i el fals llop alfa és, en realitat, l’individu reproductor, el llop pare i la lloba mare, molt respectats pel clan (generalment, format per individus més joves que s’independitzen en la maduresa). El càstig físic de dominació no forma part de les seues relacions.

En el tractament d’un cas d’agressivitat, s’ha de descartar totalment l’ús del concepte gos dominant. Si les persones professionals el fan servir

amb les que conviuen amb l’animal, es redueixen dràsticament les seues possibilitats de recuperació. Els éssers humans no accepten la suposada dominància d’un gos, i es mostren molt predisposats a exercir la seua dominància real amb els individus que tenen penjada aquesta etiqueta. Al primer conflicte, i més si mosseguen alguna persona, els éssers humans pensen en el perill de ser agredits, de ser dominats. Quan un gos té comportaments agressius i, a més, comença a percebre canvis d’actitud i d’estat d’ànim en la seua companya o company humà, acaben mossegant amb molta més freqüència. I, generalment, acabarà sent sacrificat.

Per la teoria de la dominància, plantejament molt erroni, hem utilitzat la força per a l’ensinistrament dels gossos, els hem forçat físicament, hem actuat amb brusquedat, ens hem enfadat quan no fan el que els exigim que facen. És molt fàcil concloure: “és cabut, és dominant”, però és molt difícil, per a persones propietàries i també per a professionals, dir: “no sé més, ni tinc ni idea del que puc fer”. Directament, ens exculpem i culpem els gossos.

Existeixen moltes més pràctiques errònies al voltant de la dominància, com el d’obligar a un gos a caminar al nostre costat, o darrere nostre, molt especialment si passem per una porta. Per

què? Perquè la jerarquia estableix que el gos no pot manar la llopada. No us ha de preocupar qui passe primer, només que el gos estiga tranquil i no tire, per a evitar accidents per les escales o per a evitar que es trobe amb altra gent de colp i s’espante (més encara si té comportaments agressius).

Altra molt comuna és la que ens obliga a menjar abans que els gossos, o fins i tot, interrompre’ls mentre estan menjant o treure’ls el plat de menjar. Quina seria la reacció d’alguna persona a qui li fan aquestes coses? Fins i tot, professionals de l’ensinistrament arriben a afirmar que és bo que els gossos només mengen una vegada al dia, i que passen dies de dejuni complet, perquè en la natura ho fan així. En la natura, no ens veuen menjar tres vegades al dia, no senten l’olor del que cuinem. Els gossos han de menjar quan nosaltres o fins i tot abans, per a que estiguen més tranquils. En lloc d’impedir-s’ho, els podem acostumar a no menjar a soles des de cadells, amb nosaltres pressents i, en ocasions, afegint al seu plat coses que els agraden. Arribarà un moment que el gos s’apartarà i cedirà el plat amb gust.

Altre assumpte molt problemàtic és el sofà i el llit, llocs de privilegi als quals, segons la idea de la dominància, els gossos no poden pujar de cap manera. No hi ha cap problema si el gos puja a al llit o al sofà, i cap gos es resisteix a baixar-s’hi quan li ho demanem de forma tranquil·la. Una de les causes que fan que els gossos mosseguen al sofà és, precisament, per la forma que la idea de la dominància fa que els hi expulsem, i que la majoria de les vegades es tradueix en un gest brusc i ràpid al collar, per a agafar-li’l, estirar i abaixar-lo. Si no porten collar, els agafem de la pell i el pel del coll i, segons algunes recomanacions, fins i tot l’agitem violentament quan el gos mostra rebuig i “ens desafia”. Després, arriba el roller alfa.

Per a un gos amb una miqueta d’estrès, el que significa un moviment brusc en direcció al seu coll és un atac a mort, i qui pateix un intent d’assassinat sempre es defensa. Només no ho fa qui ha patit fins que el seu estat emocional es situa en el que es denomina indefensió apresa. És un procés fisiològic pel qual, a causa de l’alt nivell sostingut d’estrès, s’esgota la noradrenalina (encarregada de regular els nivells d’energia). En el cas dels gossos, deixen de lluitar i es deixen portar i, fins i tot, es poden deixar morir. Per desgràcia, algunes persones professionals anomenen a això “tranquil·litat”. En realitat, no és cap triomf: comporta un greu deteriorament de la relació entre l’éssers humà i el gos.

Quan un individu pateix eixe estat amb freqüència, ens trobem amb un dels problemes més greus de l’educació canina. Fa poc, vaig atendre el cas d’una gosseta Golden de huit anys. Una operació de la columna vertebral li generà tal increment d’estrès que, senzillament, deixà de menjar i de beure i es negà a eixir a passejar. Només en un mes, es deixà morir.

L’agressivitat és realment una defensa. Els gossos es defensen i, com a últim recurs, utilitzen l’agressió i, quan arriben a aquest punt, el seu patiment ha estat molt gran. La por i l’estrès, com hem dit abans, són la causa del 100% de les agressions. Quins poden ser els motius?

Potser un problema de socialització i, especialment, un problema en el període crític. Parlem dels quatre primers mesos de vida dels gossos, el període més important per a la socialització. És el temps d’un aprenentatge molt intens pels i les cadells, on senten quelcom semblant a unes bases que els marcaran per a la resta de la seua vida. Les seues experiències prendran com a referència aquests aprenentatges i també, si es dóna el cas, els patiments i els traumes que hagen suportat al període crític.

Si un cadell no ha tingut contacte amb éssers humans durant aquest període, és molt probable que reaccione amb estrès quan veu una persona, i l’estrès és el mecanisme que ens prepara per a la fugida o per a l’enfrontament, per a la lluita per la supervivència. També es pot donar el cas que hagen hagut contactes amb éssers humans, però que no hagen segut correctes. Es tracta d’experiències aversives: que l’animal haja patit por o que se li haja pegat de forma intensa. Els gossos aprenen per associació. Si les seues bases de comparació són negatives o aversives, cada vegada que s’aprope un ésser humà que responga al perfil fixat a foc en eixes bases, el gos respondrà amb por i estrès.

No és un fet irreversible. Els gossos amb poca o nul·la socialització amb éssers humans, i també els que han patit males experiències, poden conviure sense cap problema, amb un treball ben fet, amb el “seu” grup de persones. Si, a més, ens convertim en un bon referent, la mala experiència de trobar-se amb altres persones es pot aproximar molt als nivells de “normalitat”.

Un problema important del període crític són les carícies. Malgrat que semble mentida, els cadells poden treure el pitjor de nosaltres. Els estem sempre a sobre, els acaronem, els agafem, els abracem, els estrenyem… Oblidem que, en aquest període, tot ha d’arribar de forma gradual i s’ha de fer amb cura. Les carícies, fins i tot les correctes, poden ser molt molestes si arriben al moment equivocat. Donem per fet que els gossos sempre les reben amb grat, i no és així. En alguns gossos, aquest error pot generar conseqüències greus per la resta de la seua vida.

Molts casos d’agressivitat amb gossos responen al patró “quan era cadell, no li agradava molt que li acaronaren”. He vist cadells lluitant per a que no els acaronen ni els estrenyen, i he vist persones propietàries que els obliguen perquè “és tan bonica o tan bonic!”. O molt enfadades pel que l’animal “no els dona petons”, i els obliguen a fer-ho, estrenyent el morro del gos contra la seua cara. La majoria de vegades, aconsegueixen que els gossos els llepen, però, en realitat, el que han fet és que els animals intenten tranquil·litzar la persona que els està “agredint”, que li demanen de forma submisa que deixe de fer això que tant els molesta.

Davant d’un cas d’agressivitat, una eina molt bona és que les persones es moguen en un terreny on puguen estar tranquil·les, perquè el referent és molt important pels gossos i, per tant, l’actitud és clau. És impossible que una persona estiga tranquil·la quan va amb el seu gos i altres persones són a prop, si el gos ha mossegat abans. És molt millor que es deixe un període de temps sense riscos de comportament agressiu, el que siga necessari per a augmentar la tranquilitat de les persones, per a que aquestes restablisquen els vincles d’afecte i confiança amb els gossos. Per la seua banda, un gos que ha mossegat persones necessita descobrir que n’hi ha que confien en ell, per a “signar la pau” amb el conjunt d’éssers humans. Sense aquest vot de confiança, la seua recuperació serà prou difícil.

L’objectiu principal de l’educació (i, en el seu cas, l’ensinistrament) és incidir en el comportament dels gossos. És un dels orígens dels cassos d’agressivitat. Després d’haver castigat un gos, solem dir que “sap perquè ho hem fet”, pensem que ha pres consciència del comportament que li ha fet “merèixer” el càstig. La veritat, però, és que els gossos no solen entendre res al voltant del càstig, l’única cosa que perceben és que la persona que els castiga està enfadada amb ells i, aleshores, possen eixes cares que nosaltres interpretem com de culpa, de pena. En comunicació canina, el que signifiquen eixes cares és desconcert i desig que la persona deixe d’estar enfadada, que no els renye ni castigue més.

La utilització de qualsevol forma de correcció és, senzillament, un error. En el meu treball amb gossos, ni tan sols utilitze el “no”. Dispose de vídeos on es pot veure, per exemple, l’autèntic efecte del famós “Phssssssss!! Phssssssss!!”. La correcció deteriora el vincle entre ésser humà i gos i incrementa enormement els nivells d’estrès d’aquest últim. El que aconsegueix és una forma d’aprenentatge fonamentada en l’evitació: el gos deixa aparentment de fer alguna cosa per a escapar del càstig. Aprèn a través de la por. I, si els gossos no tingueren por de nosaltres, no tindrien la necessitat de defensar-se de nosaltres.

Sovint, combinem el càstig amb el premi. Aquesta alternança entre correccions i recompenses també és un error greu perquè, de la mateixa manera que el gos no sol entendre perquè el castiguem, tampoc entén moltes vegades perquè li premiem. Ens convertim en referents molt impredictibles, causa important d’estrès ja que l’animal sap que no té el control del seu entorn. Imagineu que compartiu casa amb una persona que s’alça pel matí i us rep amb un somriure i, de cop, us comença a cridar i a amenaçar, i que canvia moltes vegades d’una actitud a l’altra sense que pugueu mai esbrinar les causes que generen eixos canvis tan dràstics. Us agradaria viure amb aquesta persona? Doncs aquesta és l’experiència d’un gos que pateix la combinació de la correcció i el premi.

A més, el càstig sol convertir-se en un reforç del comportament equivocat, a causa de l’estrès i la por. He tractat casos de gossos, normalment molt joves, que havien “ensinistrat” les persones amb les que convivien. Els gossos joves s’avorreixen amb freqüència, no volen parar quiets i volen experimentar, estar actius. Aprenen que, quan es cansen d’estar tranquils, només han de fer coses com agafar una sabata o mossegar la pota d’una cadira per a fer saltar tota la gent de la casa, generant l’acció que els agrada.

Els gossos adults també tenen actituds d’aquest tipus. Sovint, pel nostre ritme de vida, no podem donar els temps d’atenció adequats als gossos, de la mateixa manera que passa amb els xiquets i

xiquetes de la casa. En aquests casos, acaben descobrint quin és el comportament més adient per a obtindre l’atenció que requereixen. Elegeixen la menys dolenta entre les opcions que tenen al seu abast, tot aprofitant que nosaltres no gaudim amb el càstig i ho volem evitar, volem tornar ràpidament a la situació de tranquil·litat.

Una de les actituds que solem reforçar és la d’excitació. Ens agrada molt que el gos ens reba a la porta de casa amb salts, ens agrada que moga la cua i corra d’una banda a altra, sense valorar la factura que ens pot passar després aquesta excitació. Existeixen formes molt eficients per a educar sense correccions ni càstigs. El que hem de fer davant d’un comportament no desitjat és ignorar-lo.

L’estrès que generem als gossos pot accentuar les seues pors. Hem de tindre en compte processos d’aprenentatge com el condicionament clàssic i el condicionament instrumental. Potser que una persona només haja castigat una vegada un gos, però que eixa vegada fóra, pel propi estat d’ànim de la persona, tan excessiva com per a generar el condicionament, l’estímul de la por. Potser que eixa persona li alçara la mà d’una determinada manera, que li cridara amb una intensitat o un to determinat, i que aquests factors hagen esdevingut condicionament.

Altra font de l’agressivitat és la manipulació. El casos més flagrants solen estar relacionats amb clíniques veterinàries o perruqueries canines, però les principals causants solen ser les persones propietàries, no les professionals. Aquestes solen descuidar la necessitat d’habituar els animals, des de cadells, a determinades formes de manipulació. Si no es fa, associen la clínica i la perruqueria amb la por que poden olorar a aquells llocs, amb les manipulacions, les inmobilitzacions, les punxades, el dolor; amb les corretges, l’aigua i el sabó, l’assecador… Una solució seria anar-hi amb els animals i donar-li premis, restar una estona i marxar sense que el gos haja experimentat altra cosa que bones sensacions. Aquesta pràctica evitaria els condicionaments i les associacions negatives.

Algunes professionals es preocupen de conèixer el comportament caní, però també hi ha casos de persones que només es preocupen de fer el seu treball el més ràpid possible, sovint amb manipulacions gens adequades. He vist alçar gossos xicotets de la corretja i dipositar-los així a la taula de treball, una superfície molt inestable que genera inseguretat, sobre tot, en els gossos més grans. He vist alçar gossos amb molta agressivitat, amb un pessic de pell i pel del darrere a una mà i, de l’altra, la corretja estirada (efecte forca, un recurs per a amagar problemes mitjançant la indefensió apresa tan utilitzat com inacceptable). He vist agressius raspallats de gossos amb nusos al pel, que continuaven malgrat les fortes queixes i plors de l’animal.

És necessari un esforç conjunt de persones clients, per a facilitar el treball de les professionals, i d’aquestes per a conèixer els comportaments dels animals i evitar al màxim situacions d’estrès que, sovint, acaben amb agressions a personal veterinari i de perruqueries canines. El sentit comú i l’empatia amb els animals poden evitar fàcilment que l’origen del problema d’agressivitat de un gos es trobe a una clínica o a una perruqueria, fet que no hauria de succeir mai. Hem de pensar que el condicionament generat pot ser molt variat: per exemple, pot estar associat amb la forma de vestir o les característiques físiques de les persones que eren a la sala d’espera de la clínica, abans que es produïra l’experiència traumàtica del gos.

Altre font de casos d’agressivitat és la forma de passejar, on els tipus de corretja i de collar són factors molt importants. Ens trobem amb els collars que produeixen dolor, combinats amb els controls inadequats amb la corretja. És el cas, per exemple, dels gossos joves i/o molt socials, que no es poden resistir a buscar les persones per a demanar carícies o jocs, que busquen altres gossos als que persegueixen per a jugar. Algunes persones professionals pretenen corregir aquests comportaments, que sovint són problemàtics, amb un collar de càstig o d’ofegament que, segons diuen, s’han d’utilitzar correctament, amb una estrebada seca cada vegada que el gos té el comportament a corregir per a protegir la seua salut. Només faran falta unes poques repeticions per a que el gos sociable deixe de ser-ho i, a causa de les experiències traumàtiques, aparega la probabilitat que la proximitat de persones i/o altres gossos siga causa de por i estrès i, finalment, d’agressivitat.

El grau d’excitació que nosaltres afegim de forma innecessària sol ser el detonant de moltes agressions al carrer. Davant d’una emoció, l’organisme es prepara per a una acció. Com ja hem dit, el mecanisme desencadenant és l’estrès, que prepara per a la fugida o per a la lluita. Si invertim el

mecanisme, augmentem la probabilitat de portar fins a extrems la vida emocional del gos i, generalment, seran els extrems més negatius de les seues emocions: les pors i la ira. És a dir, quan no hi ha una emoció prèvia del gos i nosaltres li generem estrès innecessari, pot ocórrer que ell accentue les emocions negatives, que augmenten les seues pors i que comence a veure amenaces on no hi són.

He tractat casos com el d’un gos que, només eixir al carrer per la porta de casa, llançà la boca contra una persona vianant. La gent que conviu amb aquests gossos han fet que associen el carrer amb un fet tremendament excitant i estressant. Els moments previs són de preparació i predisposició del gos per a aquesta tensió, amb els típics crits de “Anem al carrer??? Anem???” mentre el gos salta i mou la cua. Fins i tot, el moment de posar-li l’arnès o la corretja és molt complicat, amb inmobilitzacions de l’animal que, en alguns casos, requereixen la intervenció de fins a tres persones. El passeig és un moment cada vegada més tens, marcat per les correccions permanents a una animal que tira constantment de la corretja, per la por quan s’apropa a altres persones o gossos. Com que els incidents es repeteixen, es crea un cercle viciós amb el qual la situació sempre empitjora.

La solució es troba en aprenentatges pacients i tranquils, especialment quan la problemàtica no ha adquirit molta gravetat. Un recurs és el de posar i llevar l’arnès i la corretja vàries vegades al dia, mentre som a casa, per a que el gos normalitze aquest procés. O el de donar de menjar a les gallines, consistent en llançar un grapat abundant de menjar al terra en el moment que el gos ix al carrer, per a que eixe primer moment del passeig siga el de l’agradable tasca de cercar menjar. Recursos d’aquests tipus són els que ajuden a trencar eixos cercles de tensió i estrès.

Per a comprendre l’evolució dels comportaments agressius, una lectura molt important és El lenguaje de los perros. Las señales de calma, de Turid Rugaas5. També teniu molta informació al meu llibre Colores en el viento6.

Com hem dit, els gossos volen viure en grup, volen cooperar amb nosaltres i nosaltres els hem de donar l’oportunitat de fer-ho. Com a animals adaptats a la vida en grup, els gossos tenen com a màxima prioritat evitar els conflictes. Només fan falta dos individus per a formar un grup. Si els conflictes són freqüents, allò natural és que el grup es trenque i, per això, el desig de viure en grup implica la necessitat de foragitar les situacions de conflicte. Els gossos fan molt bé aquest treball.

Utilitzen més la comunicació visual que la sonora. S’han dotat d’un ric llenguatge basat en signes corporals, fet comú entre els mamífers grupals, entre els que trobem les senyals de calma que descriu Rugaas: desviar la mirada, girar la cara, girar el cos, llepar-se el morro, badallar, ensumar, caminar poc a poc, caminar fent girs…

Nosaltres també tenim senyals corporals de calma. Quan pugem a un ascensor amb altra gent, evitem fitar la resta de persones. Normalment, desviem la mirada cap al terra o cap al front. En una situació que ens resulta incòmoda, ens tranquil·litzem i enviem el senyal corporal que volem evitar tensions i conflictes. Normalment, les altres persones responen amb una actitud semblant, perquè tenim gravat al subconscient que els senyals de calma s’han de respondre adequadament. Segurament, que el badall siga “contagiós” és un vestigi de quan els éssers humans també tenien aquests recursos com a forma principal de comunicació, que ens uneix a la nostra natura.

Pels nadons humans també té molta importància. Quan comencem a utilitzar el llenguatge verbal, en centrem en aprendre a dominar aquest recurs comunicatiu, que obre moltes possibilitats per a la manipulació, la hipocresia, la mentida. La nostra capacitat de comunicar amb senyals de calma disminueix en relació amb el major domini de la parla. Els éssers humans adults no entenen que, quan arriba un persona estranya al “grup” i demanen els xiquets i xiquetes de la casa que el saluden amb “educació”, responguen amb senyals de calma “maleducats”, com girar el cap o mirar cap al terra, o com fugir de la tensió mostrant interés per una joguina, etc. Estem trencant la capacitat natural de comunicació de l’infant, que necessita tranquil·litat abans de saludar i comunicar-se.

5 Rugaas, Turid (Paz Ramos, Benigno, traducció de l’anglès al castellà), El lenguaje de los perros. Las señales de calma, Santiago de Compostela, KNS Ediciones, 2005, ISBN 9788493323257, 53 pàgines. 6 Vidal Guzmán, Jaime, Colores en el viento: adiestramiento en positivo de perros detectores, Santiago de Compostela, KNS Ediciones, 2009, ISBN 9788493662660, 114 pàgines.

Els xiquets i xiquetes mantenen llargues “converses” amb els gossos fent servir senyals visuals que les persones adultes ja no són capaces d’entendre.

Els gossos utilitzen els senyals de calma amb tres objectius:

- Calmar-se ells i elles mateixes. Com a qualsevol animal, volen fugir de l’estrès de la forma més ràpida i efectiva possible, i la seua pròpia calma per a afrontar situacions difícils és fonamental. Coneixen que el seu nerviosisme pot generar conflictes.

- Calmar altres individus. Entenen els seus senyals com a universals, i per això es poden veure gossos que els fan a ocells, ovelles, rucs, cotxes, rentadores…

- No alterar les situacions de calma. Les utilitzen quan pensen que una determinat canvi pot trencar una situació de tranquil·litat. És el motiu dels rituals de salutació i benvinguda quan arribem a casa: generem un canvi que el gos vol normalitzar amb les seues senyals de calma, per a mantindre la cohesió del grup. Et diuen: “tot està be, i ha de seguir igual de be!”. O quan acaronem a un gos de forma que el molestem: ens envia senyals de calma amb les que ens demana que no anem més enllà.

El principal inconvenient és que, amb nivells d’estrès molt alt, els gossos ni perceben ni fan senyals de calma. Malgrat això, nosaltres hem de fer servir aquest llenguatge per a normalitzar la situació.

La resolució del conflicte amb els senyals de calma sempre és la primera opció del gos. Per exemple, en una llopada salvatge, un membre que “es sàpiga tan fort com per a dominar a altre”, percep el perill de la baralla on, malgrat que siga el “vencedor” i, fins i tot, mate l’altre individu, pot resultar ferit a les potes i quedar impedit per a caçar i alimentar-se. La llopada on troba la solidaritat i la seguretat per a la supervivència, tan important per a ell, perdria dos membres per la seua culpa.

Un exemple molt aclaridor és dóna quan una persona comença a ensenyar un gosset a obeir l’ordre de seure. La comunicació sol derivar en ordres tipus “Sit! Ssssssit!!!”, amb un to de veu alt i un llenguatge corporal agressiu. Aleshores, el gosset intenta eliminar la tensió i la possibilitat de conflicte, intenta calmar la persona amb senyals de calma que garantisquen la cohesió de grup: es gira, li dóna l’esquena i comença a allunyar-se amb precaució mentre olora el terra. La persona sol reaccionar negativament i li reganya per no obeir l’ordre i li obliga a seure’s.

Així, molts gossos perceben que la seua eina de comunicació per a evitar conflictes no serveix i inhibeixen els seus senyals de calma, fet que els genera un grau molt alt d’estrès. Aquests gossos mostren comportaments estranys i senyals de por cap a les persones. Els gossos que han inhibit eines de comunicació amb les quals poden anticipar, prevenir i evitar conflictes, pateixen enfrontaments amb altres gossos amb més freqüència. De nou, apareix el cercle viciós que alimenta el seu estrès i que va fent que la situació siga cada vegada més greu. Les conseqüències poden ser impredictibles.

Quan els senyals de calma estan inhibits, apareixen els senyals d’amenaça del gos. Durant molts anys, i relacionat amb aquest fet, ha hagut un error molt greu en el tractament de l’agressió canina. Amb el tractament dels grunyits: ens han inculcat que hem de fer cessar aquest comportament de forma immediata per a no es reforce i per a que el gos no s’impose. També passa amb altres senyals d’amenaça, com que el gos ensenye les dents o se li estarrufe el pel del llom.

Com ja hem deixat clar, aquesta actitud només és un prec desesperat del gos, un crit d’atenció per a que deixem de fer el que li està generant por i estrès. No ens vol mossegar, ni ens vol atacar, ni ens vol dominar: està demanant ajuda. És molt important que el grunyit siga considerat com el que realment és i, per tant, “siga premiat”. Hem de fer saber al gos que hem entès la seua petició i que deixem de fer allò que li està espantant.

Mai he recomanat el sacrifici d’un animal perquè no és el meu treball: jo he de valorar la situació de forma objectiva, amb els riscos associats, i informar rigorosament les persones que han de prendre les decisions. He hagut de veure gossos “empresonats” després d’una agressió severa, i he fet informes com a pèrit que han segut peces d’un procés judicial, on es decidí si l’animal implicat seria sacrificat o no. Tenia 5 o 6 hores per a entrar a eixes gàbies i estar amb el gos i, en alguns casos, pel seu estat, feia més d’una setmana que cap persona, ni tan sols la propietària, ho havia pogut fer. Vaig entrar a la recerca dels esperançadors senyals de calma, que diuen tant d’un gos en eixes

condicions. Els feia saber que, si grunyien, jo no anava a avançar més. Així es descobreix que, realment, volen evitar el conflicte amb senyals de calma i/o d’amenaça.

Si castiguem els senyals d’amenaça, aquesta segona fase d’un comportament agressiu, passarà el mateix que el que passa amb la primera: el gos deixarà de grunyir i inhibirà els senyals, perquè percebrà que tampoc li serveixen. Hem de reflexionar sobre tot el que pot significar que un gos haja inhibit tant els senyals de calma com els d’amenaça.

Segons les estadístiques, els testimonis afirmen que ni hi havia hagut cap provocació prèvia en prop del 40% de les agressions de gossos a xiquets i xiquetes. Relaten que, en molts casos, els xiquets i xiquetes ni tan sols estaven interaccionant amb els animals. Consternats, declaren que no s’expliquen els motius de l’atac. És molt probable que cadascun d’aquests gossos hagen patit, durant molt de temps, la falta d’atenció als seus senyals de calma i d’amenaça als xiquets i xiquetes, que els han continuat molestant amb colps, estirades de cua, pessics i altres malifetes. Els gossos, animals molt preparats per a tindre paciència amb els cadells de la llopada, hauran demanat moltes vegades ajuda, tant a l’infant com a les persones adultes, i no hauran trobat resposta. És molt probable que els hagen castigat per llançar els seus missatges d’amenaça i que, immediatament després, hagen hagut de patir més malifetes. I, finalment, arriba el fatídic dia que el gos es defensa de la presència de l’infant a mossegades.

Els gossos que sembla que escullen l’atac com a primera opció sempre són individus que pateixen altíssims nivells d’estrès, que estan molt condicionats per una experiència traumàtica.

L’estrès és una resposta orgànica davant qualsevol canvi. És un factor essencial d’adaptació i de subsistència que, repetim, ens prepara per a la fugida o per a la lluita. És un desencadenant químic on intervenen neurotransmissors i hormones, principalment l’adrenalina (encarregada d’accelerar el ritme cardíac, de tensar els músculs i d’actuar com a activadora d’altres substàncies). Amb cada pic d’estrès, l’organisme allibera adrenalina per un període que va dels 2 als 15 minuts, però la desactivació d’aquesta adrenalina i de les altres substàncies associades pot tardar entre 2 i 6 dies. Una situació molt estressant pot ser el desencadenant d’una agressió tres dies després. Quan l’animal està carregat d’adrenalina és molt més reactiu, i té afectada la seua capacitat de concentració, d’aprenentatge i de comunicació.

La comunicació és un procés molt complicat, fins i tot entre membres de la mateixa espècie; el cervell humà té un mecanisme per a omplir els buits d’una informació rebuda en funció de la cultura apresa o de les experiències viscudes7, fet que distorsiona el missatge. El missatge de la persona emissora, molt sovint, no té res a veure amb el missatge captat per la receptora. L’estrès en l’individu receptor pot fer que interprete els missatges com a amenaces, malgrat que no existisquen. Aquest pot ser altre desencadenant de l’agressió canina.

Imagineu que heu tingut un dia horrible al treball, i arribeu molt tard a casa. La vostra parella ja ha sopat i, mentre us esperava, s’ha adormit al sofà. Al seu costat, està la taula parada. El vostre cervell converteix eixa escena en una amenaça: sentiu que és una recriminació perquè arribeu tard, o una mostra d’indiferència davant els vostres problemes. Però, quan la situació no és tan estressant, el percebem de forma diferent: ens preocupem per la persona que ens ha estat esperant amb paciència, procurem continue descansant i desparem la taula.

Es molt important treballar per la reducció de l’estrès dels gossos. Serien molt més sans i feliços, i el comportament social seria predominant, eliminant tota percepció d’amenaces imaginàries i de comportaments reactius.

Preguntes del públic. Cas d’un gos rescatat que té molta por i reacciona amb pànic quan se li apropen les persones que ara són les seues noves companynes. No sap que li ha tocat la loteria. S’està adaptant a una realitat tan nova que li genera un grau d’estrès molt gran. No necessita amics i amigues, necessitat pau i tranquil·litat. Necessita temps perquè arribe el moment en que ell ens elegisca a nosaltres.

No s’ha d’estar sempre pendent d’ell. Els gossos capten els detalls més subtils i, sovint, la nostra actitud és exagerada per a eixa subtilesa. Un exemple és quan mirem els gossos, quan els resseguim amb la mirada. Els animals poden percebre això com una vigilància, un assetjament i, fins i tot, una amenaça. La nostra preocupació pel seu estat pot ser, senzillament, un excés 7 Lleis de la percepció, que organitzen les percepcions com a totalitats o Gestalts.

d’atenció insuportable pel gos. Si fem com que no ens preocupa, el que fem es deixar l’espai entre nosaltres que el gos necessita. La màxima és: si res no canvia, que canvie jo ho canvia tot.

Un recurs és deixar caure a prop d’ell, com si no la cosa no anara per a ell, trossets de menjar apetitós i premis. Els altres gossos poden servir de pont: quan estiga present, i també com si no estiguera, podem interaccionar amb suavitat i carícies amb els altres gossos de la casa. Que puga observar, des de la distància prudent, experiències de relació positiva entre gossos i éssers humans. L’objectiu és que arribe a estar tranquil i còmode, però difícilment arribarà a ser un gos sociable amb persones.

Les protectores. Sempre va haver estrès a una protectora perquè, senzillament, l’excés d’ocupació, la falta d’espai, la falta de llibertat de moviments i altres factors relacionats les converteixen en llocs poc adequats pels gossos. En tot cas, es pot millorar la situació revisant les instal·lacions per a veure els canvis que cal introduir, es podria crear una rutina d’estimulació mental, es podrien enriquir els espais de les gàbies, crear un àrea amb moltes olors, s’hauria de formar les persones cuidadores (una qüestió imprescindible).

Gàbies individuals o col·lectives? Depèn dels gossos. Uns individus necessiten la interacció social i pateixen a les gàbies individuals, i altres pateixen un alt estrès a les gàbies de grup on es senten permanentment amenaçats pels altres individus. En tot cas, les gàbies grupals han de ser adequades pel nombre de gossos allotjats.

Nicolás Planterose8 subratlla la importància de formar grups adequats per a conviure a les gàbies grupals. En tot cas, no existeix una regla fixa: els gossos no responen de la mateixa forma a la situació altament estressant de la convivència a la protectora, i cada individu necessita una resposta adaptada a les seues necessitats.

8 http://elperroindigo.blogspot.com.es/