Cinc versions d’una ópera

Orfeo ed Euridice, de Gluck

Viena 1762Parma, 1769

Londres, 1770París, 1774

Hector Berlioz, 1859

Les Olives, a 31 d’octubre de 2009

GLUCK

CARLES VI Emperador d’Àustria

MARIA TERESA D’ÀUSTRIA

MARIA TERESA D’ÀUSTRIA I MARIA ANTONIETA

PALAU BELVEDERE

PALAU DE SCHÖNBRUNN

TEATRE LE CHATELET DE PARÍS

Després de la mort de Orfeu, la seva lira fou transportada al cel, on quedà convertida en constel·lació. L’ànima del poeta va passar als camps Elisis, on ,revestida d’un llarg vestit blanc, segueix cantant als benaventurats.

Imatge: Orfeu guiant a Eurídice des de l’ Infern. Camille Corot, 1861. Museu de Belles Arts, Houston. Orfeu, amb lira i corona de llaurer, treu de l ‘Hades a Eurídice. Al fons, siluetes dels morts.

Un Orfeu burlesc

Orfeo por su mujer,dicen que bajo al Infierno;y por su mujer no pudobajar a otra parte Orfeo.Dicen que bajó cantandoy por sin duda lo tengo,pues en tanto que iba viudo,cantaría de contento.Montañas, riscos y piedrassu armonía iban siguiendo,y si cantara muy malle sucediera lo mesmo.Cesó el penar en llegandoy en escuchando su intento,que pena no deja a nadiequien es casado tan necio.Al fin pudo con su voz persuadir los sordos reinos;aunque el darle a su mujerfue más castigo que premio.

Diéronsela lastimados,pero con Ley se la dieron:que la lleve y no la mire,ambos muy duros preceptos.Iba el delante guiando,al subir; porque es muy ciertoque al bajar son las mujereslas que nos conducen, ciegos.Volvió la cabeza el triste;si fue adrede, fue bien hecho;si acaso, pues la perdió,acertó esta vez por yerro.Esta conseja nos diceque si en algún casamientose acierta, ha de ser errando,como errarse por aciertos.Dichoso es cualquier casadoque una vez quedó soltero;mas de una mujer dos veces,es ya de la dicha extremo

Francisco de Quevedo

RENAIXEMENT

• TIMBRES: predomina la música vocal. El desenvolupament instrumental és escàs encara. Els instruments s'agrupen en consorts (grups d'instruments iguals): per exemple, consorts de violes, de flautes, etc. La principal família és la de les violes, després flautes dolces, alguns teclats com el virginal i la Spinetta i alguns instruments de llengüeta.. Les obres són vocals o instrumentals, poques vegades mixtes.

BARROC

TIMBRES: es desenvolupen els instruments de teclat com el clavicordi i el clau. Apareix l'orquestra barroca formada per corda (violins, violes, violoncels i contrabaixos), vent (flautes, trompetes, trompes, fagots, oboès) percussió (timbals). El clavecí o l'òrgan participen de l'orquestra realitzant el baix continu juntament amb el violoncel. Les obres són mixtes en la seva majoria, és a dir: vocal i instrumental o només instrumental.

CLASSICISME

• TIMBRES: apareix l'orquestra clàssica, el baix continu pràcticament desapareix, excepte en música religiosa.

La seva funció és reemplaçada pels corns i el clarinet (instrument que apareix en aquesta època).

Les obres són instrumentals, o vocals i instrumentals.

RENAIXEMENT• FORMES: hi ha composicions religioses i

profanes.

Entre les primeres trobem el motet ( el nom deriva de la paraula francesa mot, que significava paraula, és multiseccional i politemàtica, amb text religiós en llatí), les misses. En les formes profanes tenim les Villanella, villanescas, nadales i els madrigals. Entre les formes instrumentals tenim les variacions o diferències. El ricercare (antecessor de la fuga)

BARROC• FORMES: religioses: cantata, oratori, missa, passió.

Profanas: suites Profanes: suites de). danses (també anomenades partites), sonates de cambra, sonates da chiesa (per a un o dos instruments solistes i baix continu), concerts (és el concerto grosso on la tensió alterna entre el grup concertino (solista i baix continu) i la massa orquestral ).

Apareix l'òpera. En general les obres barroques s'estructuren en seccions, cadascuna de les quals està formada per una exposició i un episodi o divertiment. A l'exposició es presenta el tema i en l'episodi es l'elabora (varia) i ho fa modular cap a una altra tonalitat on es presentarà una nova exposició i així successivament.

CLASSICISME• FORMES: les formes religioses es concentren en la Missa. Les no

religioses són òperes, sonates, concerts, simfonies. També apareix la música de cambra desenvolupada per petits conjunts que poden estar formats per dos o més instruments: duos, trios, quartets, quintets, sextets i septet, sent un dels més importants el quartet de cordes. La sonata clàssica és de forma ternària ABA, on A és una exposició de dos temes (el primer en la tònica, el segon en la dominant o en el tercer, grau) relacionats per una transició, B és la part elaborada dels temes presentats a A i l'últim A és una reexposició de tots dos temes en la mateixa tonalitat. (La de la tònica). Aquesta forma és la que correspon generalment al primer moviment de l'obra sonata, la qual està formada en general per tres moviments alternant els moviments ràpid-lent - ràpid. La forma allegro de sonata (és a dir, la forma del primer moviment de sonata) es dóna també en el primer moviment d'obres de cambra, de concerts i de simfonies.

Barroc– Art que sorgeix a finals s.XVI a Itàlia i que s’estén per

Europa i Amèrica Llatina al llarg s.XVII i part XVIII.Context històric:- Absolutisme monàrquic – estètica classicista com a

imatge del seu poder.- Comerç colonial – transformacions societat.- Època llums (descob. Cient.) i ombres (vida

supersticiosa i poc cient. -- intolerància poder).- Jesuïtes i Contrareforma.- Guerra 30 anys: conflicte catòlics – protestants.- Una de les èpoques de més creativitat.- Filosofia Descartes – dubte constant (ja no seguretat

teocèntrica ni antropocentrisme). Realitat inabastable per l’home – divisió religiosa.

Renaixement Barroc• Simetria, eixos clars.• Equilibri massa-

moviment.• Equilibrat, delicat, seré;

mai violent, Mímiques elegants, disposicions aparentment naturals. Colors matisats.

• Personatges nobles, introvertits. No expressió “pathos”. Nobles i burgesos sempre elegants i bonics.

• No eixos clars i equilibrats, es retorcen.

• Excés de massa o de moviment.

• Dibuix magistral. Domini perfecte de la profunditat, esforç. Posicions més violentes.

• Colors forts, contrastats, Tenebrisme.

• Personatges apassionats i en moviment. Classes populars, tan representades de forma sublim com molt lletja.

DONA TOCANT LA LIRA GREGA

DONA TOCANT LA LIRA

ORFEU I EURÍDICE POUSSIN 1594-1665

FUGINT DELS INFERNS

RUBENS, ORFEO I EURÍDICE

BUSCANT EL CAMÍ

LA TORNA A PERDRE

TORNANT ALS INFERNS

ESCENA D’ORFEU AMB APOL·LO

MORT D’ORFEU DE LUCA GIORDANO 1634-1705

ORGIA SANGNANT

Imatge : Pintura de Emile Levy, any 1866, Museu d’Orsay. París.

Les menades de Dionisi, en deliri místic, es disposen a esquarterar a Orfeu després de matar-lo. A la part inferior se aprecia la lira de Orfeu; a

l’esquerra, una pell de lleopard, símbol de Dionis.

EL CAP AL RIU

LES NINFES I EL CAP

LA MUSA AMB EL CAP

ORFEU ANDRÒGIN

EURÍDICE (1775) I ORFEU (1776) ANTONIO CÀNOVA

1757-1822