Butlletí Gent del Masnou 3a època núm. 361, març del 2018

GENT DEL MASNOU

Muriel Casals 1945-2016No

som

aqu

í per

bus

car

un s

omni

, nos

altr

es s

om e

l som

ni.

Àngel Guimerà, 14, el Masnou (Ocata) Tel. Fax 93 540 31 57 · genis.oliveras@gmail.com

Recollida del vehicle a domicili · Cotxe de substitució gratuït · Manteniment de motocicletes i vehicles clàssics. Servei ITV 100%

T/ 93.555.69.03www.meslloc.com

FINQUES MESLLOCLLIGOÑA CAYETANO

S a n t M i q u e l , 2 3 - 0 8 3 2 0 e l M a s n o u -

Compravenda - Admin is t rac ió - ASS. jur íd ica

Mossèn Jacint Verdaguer, 14 · El Masnou Tels. 93 555 10 60 / 17 61 · Fax 93 555 28 90

www.finquespuig.net · info@finquespuig.net

Finques Puig slF P

A partir de 4 mesosMATRÍCULA PER AL CURS 2018-2019

ENS AGRADARIA SER L'ESCOLA BRESSOL DELS VOSTRES FILLS!

Ventura i Gassol, 29, el Masnou

www.petitvailet.com · 93 555 57 11

JORNADA PORTES OBERTES DIJOUS 19 D’ABRIL A LES 18

ElPetit Vailet

Esco la bresso l

Butlletí mensual de Gent del Masnou, associa-ció cívico-cultural, recreativa i esportiva inscritaamb el número 7.669 al registre d'associacionsde la Generalitat de Catalunya.

Equip de Redacció:Joan Camps - Joan Casals - Joan Muray -Esteve Pujol - Lluís Valls

Portada: Muriel, dos anys amb tu.

Disseny i muntatge: Taller de publicitat.

Publicitat: 93 555 80 06

Imprimeix: Jobagraf.

Tiratge: 3.500 exemplars.

Paper ecològic de 90 g.

Edita: Gent del MasnouDipòsit legal B. 29.758-87

GENT DEL MASNOUDr. Agell, 908320 El Masnou93 126 82 20

gentdelmasnou@gmail.com

www.gentdelmasnou.cat

L'entitat Gent del Masnou no es fa responsable,necessàriament, del contingut dels articles signatspels seus col·laboradors.

El repartiment dʼaquest butlletí alssocis es fa amb el suport delʼAjuntament de la Vila.

Editorial RECORD VIUEl 14 del mes passat es van complir dos anys de la tràgica desapari-ció de la malaguanyada Muriel Casals, aquella dona que sota unacapa d’aparent fragilitat amagava una fermesa i qualitats humanesde ferro forjat, investida d’un poder de lideratge inqüestionable quela van convertit en una peça fonamental en el procés català cap a laplena sobirania. En ocasió del senzill record que li dediquem des d’aquest espai edi-torial, i atès que ens hi reconeixem i sentim interpel·lats per moltesde les premonicions i frases que la Muriel va pronunciar durant laseva llarga i fecunda trajectòria cultural i política al servei del país,considerem oportú de manllevar-ne algunes de les més prego-nades, plenament vigents en les circumstàncies actuals:…Farem tots els esforços per anar-hi tots junts, en un únic pla nítid,amb terminis clars i sota tres condicions: unitat de tots els partits,urnes de les quals surti un mandat clar i independència, si és el quela majoria dels ciutadans així ho expressa.Recordar que treballar pel futur sobirà, treballar per la independèn-cia del nostre país ens fa molt feliços esperant un futur millor i vivintun present exaltant. Convenceu a tothom que encara tingui dubtesque val molt la pena aprofitar l’oportunitat que tenim. És la campa-nya de la nostra vida.Volem un país on la cultura no hagi de demanar permís per sobre-viure. Volem un país on sigui el parlament quin model educatiu vol. Catalunya és una nació i té dret a decidir el seu futur. Els que no

volen aquesta premissa s’han exclòs ells sols. Hi ha hagut, però,partits capaços de sumar, i això és una multiplicació de les nostresforces. Malgrat els temors i les amenaces, els ciutadans de Catalunya hemdecidit que la democràcia és el nostre camí. No en coneixem capaltre, i junts estem fem el camí cap al nostre futur. Sí, i sí: no en tin-guem cap dubte. Amb normalitat i democràcia, donarem satisfaccióa l’opció que dignament ens correspon.La causa de la independència de Catalunya no es contra res ni con-tra ningú. És a favor d’una vida millor per a tots.Serem invulnerables si estem junts, no hi ha tribunal que enstombi”…Per cloure aquest editorial reproduïm la frase tal vegada mésemblemàtica del seu llegat:No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni.

El President

3

SumariEDITORIAL........................................................................................... 3BÚSTIA OBERTA................................................................................. 5CRÒNIQUES Esteve Pujol .................................................................... 5GENT AMB GENT Montserrat Prats i Camps .................................. 6MONESTIRS Joan Maresme Duran ....................................................... 8VIVÈNCIES El refugi de lʼAlemany Pep Parés ................................... 9ODI PROVOCAT VERSIS ODI TOLERAT Joan Camps ..................... 10SOM Oriol Lugo ...................................................................................... 11HISTÒRIES DE LA VILA Joan Muray .................................................... 12DITES I PERSONATGES POPULARS (43) Albert Vidal ....................... 14GAIREBÉ TOT AIXÒ ÉS VERITAT Carles Maristany ........................... 15EL SUBMARÍ MALAÏT Josep Condeminas ......................................... 16PARLEM DE LLIBRES Pere Martí Bertran ......................................... 1850 FETS HISTÒRICS DE CATALUNYA Jaume Clotet i Lluís Valls.... 18TEATRE CAPITAL Rosa M Isart ......................................................... 20POESIES DE JOSEP VENDRELL ...................................................... 20GENT DEL MASNOU INFORMA ........................................................ 21LA PUNTA DE LA LLENGUA (94) Esteve Pujol i Pons ..................... 21ARRAN DE SÒL Pledebuit ................................................................. 22LA CUINA DE LʼANTÒNIA El Cullerot ................................................ 22CONVOCATÒRIA ASSEMBLEA DE GDM ......................................... 24

GENT DEL MASNOU

T’AGRADARIACANTAR EN

UNA CORAL?Vols venir a cantar ala Coral Xabec? Hi

tens lloc com atenor, baix, soprano

o contralt. Vine aGent del Masnou a

provar la veuqualsevol dimarts a

2/4 de 10 delvespre.

Qui canta, elsseus malsespanta!

Se

tm

an

a

Sa

nt

a

Setm

ana

Sant

a

Dilluns de Pasqua

Diumenge de Pasqua

Divendres Sant

Diumenge de Rams

St. Josep

FARM

ACÈU

TICS

DEL

MAS

NOU 24 hores al seu servei

-- Març 2018 --

-- Abril 2018 --

2930 31

123456789

101112131415161718

dijousdivendresdissabte

diumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecres

RieraRieraRiera

RieraRieraFàbregasViamarDominguezAymarOcataOcataViamarDominguezAymarOcataRieraFàbregasFàbregasDominguezAymarOcata

dijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecres

123456789

10111213141516171819202122232425262728

OcataRieraFàbregasFàbregasDominguezAymarOcataRieraFàbregasViamarViamarAymarOcataRieraFàbregasViamarDominguezDominguezOcataRieraFàbregasViamarDominguezAymarAymarFàbregasViamarDominguez

Aymar (Maricel)Almeria, 14 · 93 555 03 81 9.15 - 21 9.15 - 14

Domínguez (Est. Masnou) Enamorats, 2 · 93 555 59 36 8 - 20.30 9 - 13.30

FàbregasNavarra, 68 · 93 555 19 79 9 - 13 i 16.30 - 20 9.30 - 13

OcataJFKennedy, 5 · 93 555 33 08 9 - 20.30 9 - 20.30

Riera (Club nàutic)

J.Llimona, 22 · 93 555 08 55 9 - 20.30 9 - 20.30

Viamar C Prat de la Riba, 23 · 93 555 04 03 9 - 20.30 9 - 14

Horaris de les farmàcies del MasnouDe dilluns a divendres Dissabte

FARMÀCIA DE GUÀRDIALa farmàcia de guàrdia serà oberta 24 hores seguides.

De les 9.30 del matí a les 9.30 de l’endemà.

CABLES EN EL CARRERFa un mes pel carrer SantFelip van passar un altrecable més (ja n’hi ha vuitd’enganxats a les façanes).Els operaris treballaven tanmalament que el cable haquedat pengim-penjam da-vant de les cases. A més,com que aquest carrer té untram amb patis davanters, nosabien on enganxar-lo i en

van fer rotlles i els van deixarpenjats de les façanes.En el poble, hi ha moltescantonades amb rotlles pen-jats i així s’hi passen elsanys, sense que ningú nose’n preocupi. Fan la sensació als vilatansque l’Ajuntament no es cuidade res.Montserrat Valldeperas Roig

5

Les cartes de la Bústia Oberta cal que portin: nom, cognoms, adreça, núm. delDNI i signatura de l’autor i es publicaran amb el nom i cognoms de l’autor o ini-cials. En cap cas no es publicaran cartes amb pseudònim. L'extensió no exce-dirà de 1.500 caràcters, espais inclosos; en cas contrari, la Redacció podràabreujar-les o rebutjar-ne la publicació. Gent del Masnou no es fa responsabledel contingut de les cartes. Seleccionarà les que siguin d'interès general i no man-tindrà correspondència amb els seus autors.

AVÍS ALS SOCISBenvolguts socis,En relació a les targetes Master Card que, al seu dia, laCaixa de Catalunya va oferir al col·lectiu de socis de Gentdel Masnou, validades com a targeta de crèdit i, alhora,utilitza-bles com a carnet de soci de Gent del Masnou, lesquals disposaven d’unes condicions molt avantatjoses(sense comissions d’obertura i manteniment i amb unabonificació del 0,10% a favor de l’entitat), hem d’informarque, a causa de l’absorció de la Caixa de Catalunya perpart del BBVA, les condicions especials d’aquestes tar-getes han deixat de ser vigents.Per aquest motiu, tots els socis que són titulars d’aquestestargetes poden optar per la seva continuïtat, en el benen-tès que serà sense gaudir dels avantatges abans esmen-tats, o bé procedir a donar-les de baixa si així ho consid-eren oportú.Per a qualsevol dubte poden adreçar-se a la JuntaDirectiva el dimarts, el dijous o el dissabte, de 18 a 20hores, al local social.Cordialment,La Junta Directiva

Sí, sí, l’amor venia amb taxi, però no vaarribar!L’obra de teatre del Grup Rauxa, deGent del Masnou, sí que va arribar benpuntual.Riure és una de les millors teràpies perals nostres mals espirituals, vull dir psi-cològics, i fins i tot per als físics.Aquesta obra, no pas novella, deRafael Anglada, dirigida i adaptada perFrancesc Fàbregas, ens va fer riuresanitosament al vespre del dissabte 10i a la tarda del diumenge 11 de febrer.Ha estat una obra valorada i moltrepresentada i elogiada des del 1959,quan es va estrenar a Barcelona. Nos’ha fet vella perquè la necessitat decomicitat és perdurable i clàssica.Gràcies a tots els qui hi vau treballar icol·laborar. Continueu fent-nos riure, sius plau, que en els temps que correnno en podem pas perdre l’ocasió.Deixo constància dels intèrprets per ala història, petita, però sempre gran,del teatre masnoví: Laura Roig(Emília), jove promesa; Cristina Gomila

(Serafina), no cal fer-ne més elogisperquè ja els ha rebuts tots; CristinaSagré (Infermera), el que val per a unaCristina val per a l’altra, que per algunacosa són mare i filla!; Guillem Vidal (Al-bert), una altra nova possibilitat oberta;José A Fernández (Martí), vell coneguta la casa i prou eficient; RamonRaventós (Recomanat), amb un paperque li escau com l’anell al dit; JosepDucat (Taxista), immensament genial,

infinitament expressiu, com sempre;Carme Duran (Vídua Rosselló), infinita-ment genial, immensament expressiva,com sempre; Carina Gómez (Ella),paper curt, però se’n va sortir… mal-grat no haver agafat el taxi.Fins i tot ens va plaure la veu del QuicoRossell des de dalt d’un pal de telèfons!Esperem la propera, Francesc, ja quevolem passar-nos-ho bé,malgrat i tot imalgrat tothom.

CròniquesDIUEN QUE L’AMOR VENIA AMB TAXIEsteve Pujol i Pons

Montserrat Prats i Camps 69 anys. Coordinadora de l’Assemblea NacionalCatalana al MasnouA força de coincidir en un grup i sovint amb una persona, hom pot arribara creure’s que ja la coneix. Una regla que no s’acompleix sempre i en elcas de la Montse n’hem trobat l’excepció: una dona que a la distància curtaaclapara amb la mirada, t’arrossega en les seves vivències i amb la sevagenerositat t’implica en les seus ideals. Malgrat que fa més de quatre anysque ella és el cap de l’Assemblea Nacional Catalana del Masnou, hem vol-gut entrevistar-la indagant l’origen i les causes del seu tarannà solidari,combatiu i necessàriament activista.

Explica’ns! Qui est tu? Qui és laMontserrat Prats i Camps?La pregunta quasi ho explica tot: sócuna barreja dels Prats i dels Camps! Ésque jo vaig tenir uns pares excepcional-ment enamorats, eren ben grans i enca-ra s’agafaven de la maneta en el sofàde casa, al tren, al cinema i passejant,com si fossin uns adolescents platònicsadmirant-se l’un a l’altre apassionada-ment. Val a dir també que al llarg de lavida les influències més positives i moti-vadores s’han anat impregnant en mide manera gradual: jugant al carrer, alcol·legi, al cinema, a les feines...M’heformat i he après molt dels qui m’apre-ciaven o m’estimaven. Però també d’a-quelles persones que són distants finsals antípodes. És que amb voluntat dediàleg i empatia no importa que l’interlo-cutor sigui coincident o discrepant.

Parla’ns de la infantesa; on la vasviure?Vaig néixer a Gràcia al carrer de Verdi.De ben petita jo era un trasto, massabellugadissa, que feia anar de corcoll elprofessorat del Col·legi de la Santíssi-ma Trinitat del barri, una escola de cairereligiós només per a noies davant delcinema Verdi. No teníem pati, i jo erapoc estudiosa, amb una alegria interioransiosa de veure quina en podia fer perpassar-m’ho bé. No em calia gaire aten-ció per seguir les classes, ja que, enarribar els exàmens, entre el que haviaassimilat escoltant i el que m’esforçavaera capaç de sortir-me’n i aprovar. Engeneral, m’ho passava bé a l’escola, notenia especials preferència per a cap

assignatura: m’agradava el francès,entenia bé les matemàtiques, el que emmatava era haver d’estar quieta seienten el pupitre... –en aquest punt s’aturatanca els ulls uns instants i, en obrir-los,afegeix– Déu-n’hi-do les coses que ensfeien aprendre: als catorze anys teniauna bona cal·ligrafia i escrivia a màqui-na, dominava la gramàtica castellana,podia prendre notes amb taquigrafia, elfrancès m’agradava i havia aprovat elprimer grau de tenidoria de llibres: allòdels as-sentaments comptables per par-tida doble.

Vas començar a treballar molt jove;t’hauria agradat continuar estu-diant?Era el pa que s’hi donava amb lesnoies, ja era molt per a una filla de tre-balladors fer els estudis de comerç; sihagués fet el batxillerat com el meugermà, probablement m’hauria inclinatper una carrera de lletres. Aleshores elpare conduïa una camioneta de reparti-ment de la Casa Baltà, una botiga derobes i moda que hi havia a la plaça deCatalunya de Barcelona, amb la sevarecomanació vaig començar de meritò-ria al departament de comptabilitat.Al cap de dos anys em va sortir la pos-sibilitat de treballar a AssistènciaSanitària Col·legial; pagaven més i lafeina de comptabilitat era quasi lamateixa. Allà el meu cap i director fouJosep Espriu, germà del poeta. Comque era un home que s’absentavasovint per viatges o vacances, alesho-res quedava de cap de comptabilitat iapoderat l’insigne Salvador Espriu, sí,

sí!, vull dir el , i , que era enrevessat iesquerp com ell sol! Es passava horestancat al despatx, sempre fixat sobre lallibreta on escrivia amb lletra molt petita.Una vegada em van manar que li portésel llibre de firmes, vaig trucar tímida-ment a la porta del despatx i ell, absort,seguia escrivint sense aixecar el cap;en això vaig obrir la porta i en veure’mva increpar-me “Què vol ara vostè?”, “Liporto la firma d’avui!” vaig respondre, iell mirant-me furiós exclamà “Senyo-reta, m’ha trencat ben bé les oraci-ons!”... i mira que jo ara no soc genstímida, però en aquella ocasió vaig que-dar-me que no sabia què dir... Ales-hores el pare treballava a l’Autoescoladel RAC i va avisar-me d’una vacant aldepartament de Gestoria, allà vaigmillorar notablement el meu sou.

Canviar de feina per diners, no et feiaperdre amics?Els amics es noten, perquè siguin llunyo prop sempre hi són... sortosamentmai no he estat sola del tot; potser jointerioritzo molt l’aventura de viure, aixòem conforma i soc feliç amb poca cosa;tinc l’agenda farcida de coses que haigde fer, però valoro molt l’atzar del dia adia; el més inesperat i el més sorpre-nent estimula la meva felicitat interior;fer el que vull fer em fa lliure i, com mésem costa de fer-ho, és més gratificantencara. Al RAC hi havia un bon ambientde feina, va ser aleshores quan vaigpensar que podia ampliar els meusestudis i vaig començar el batxillerat al’Acadèmia Prat de la Rambla de

6

Montserrat Prats i CampsUna lluitadora de professió

GENT AMB GENT

CONVERSES... fer el que vull fer em fa lliure

Catalunya i, en aprovar-lo, se’m va des-pertar la dèria de ser infermera; però almeu home, per una mena de gelosia i,donada la fama d’embolics que hi haviaentre metges i infermeres, no li feiagaire gràcia..., segur que l’hauria con-vençut, però, per no discutir, ho vaigdeixar córrer.

Així que et vas rendir per amor! Nose’t va ressentir el teu feminisme?El feminisme encara era excepcional,però la meva fixació era dominant ialeshores amb 21 anys em vaig casarsense cap mena de recança per partmeva. Però mai no és tard; quan jatenia tres fills i vivíem aquí al Masnou,em va tornar l’ànsia i vaig treure’m eltítol d’auxiliar d’infermeria i, just haventaprovat, vaig enviar la instància desol·licitud de plaça a l’Hospital de SantPau en una crida de cent placesvacants... va passar un any i, quan jadonava per fet que no m’admetrien, emvan contractar. Mai no vaig tenir larecança de pensar que hauria pogut serinfermera; a l’hospital teníem sovint cur-sos de formació per als auxiliars queampliaven el ventall de coneixementsmèdics, la qual cosa estimulava lameva autoestima professional, amb l’a-vantatge que els auxiliars teníem i man-teníem un major contacte amb elsmalalts. Van ser 22 anys a Respiratori iCirurgia Toràcica i els 15 últims anysfins, a jubilar-me, a l’àrea d’incubadoresi cures intensives de nounats... –s’haquedat en silenci, probablement fentuna retrospecció del seu passat profes-sional, i resumeix tot seguit–: Lesvivències en un hospital són impaga-bles, és inevitable el contacte ambmalalts i familiars i, tot i mantenint lacapacitat de distanciar-te’n, no semprepots evitar la implicació en el patiment,però a la vegada també t’enforteixenl’esperit per als moment difícils que calencarar en la pròpia vida.

Des de quan ets al Masnou?Jo estava embarassada del tercer fill, iel meu home des dels quatre fins alsdivuit anys havia viscut a Cuba. Laparella de la seva mare hi treballavad’enginyer, fou a l’època de Batista pre-sident i hi va viure tota la revolució; pera ell Fidel Castro era un heroi. Nosaltres

aquí amb dos fills i jo embarassada noens n’acabàvem de sortir i fou quanvam optar per emigrar a Cuba; allà a lagent, per petit que fos el sou..., de men-jar no els en faltava mai.Érem al 1975 quan vam demanar elpermís a Fidel, i vam donar-lo per fet i,com que allà no hi fa fred i nosaltresestàvem de lloguer, ens ho vam vendrequasi tot, fins i tot la roba d’hivern. Peròvet aquí que a Franco se li va ocórrer demorir-se; aleshores el cònsol de Cuba,fent un tomb, ens va negar el visatdient-nos: Si dejamos entrar a todos losespañoles se nos hundiría la isla; i algener del 76 ens denegaven definitiva-ment la residència a Cuba . El disgust va ser gros. Vivíem provisio-nalment a casa la sogra; i arribà el ter-cer fill, per això soc al Masnou, aquí elslloguers eren més assequibles. Vam llo-gar un pis del carrer Veneçuela al culd’Ocata. No sé què hauria passat aCuba, però li haig d’agrair a Franco quees morís tan oportunament.

Una etapa complicada, oi? Com usen vau sortir? Cada fill m’ha marcat un punt i a partimposant-me un esforç més; i, havent-ne parit tres, sí que tinc records que vani venen. La vida no és un camí de florsi violes, però les tragèdies fan tombsinesperats; vet aquí un exemple: el meuhome va morir d’un càncer de pulmóquan els meus fills emancipats jahavien marxat de casa... Però abans detot això vam viure una experiència alli-çonadora i molt divertida: l’any 1987,

per circumstàncies que no venen alcas, ens vam separar, però al cap deset anys ens vam retrobar havent llimattot allò que ens havia separat i vamrefer les nostres vides amb una plenitudenvejable. Malauradament la seva mortva ser inevitable, però els tres fills i cincnets que tinc són un premi impagabled’haver estat junts aquells últims tretzeanys.

Com has arribat a l’ANC?, per altruis-me, per activisme o ambició política? D’ambició cap i en cap sentit; compro-mís en la percepció humanista de lavida sí. No aspiro a salvar el món sen-cer, però mantinc l’afany i la complaen-ça per millorar l’equitat i la justícia del’entorn social que m’envolta en tot allòque estigui al meu abast. En bona partsoc la coordinadora de l’Assemblea peruna successió dinàstica inversa –enaquest punt la Montse se’ns posa ariure del seu propi sarcasme i justifi-cant-se aclareix– Al Masnou no ensvam constituir com a associació localfins al 2012. Aleshores la coordinadoraera la meva filla Gemma, que ha estatfent una tasca immensa, però la dedica-ció excessiva va costar-li la separació,els espais de llibertat en parella es fanmolt carregosos quan un es converteixen llast per a la realització individual del’altre. Al cap de dos anys la Gemma vahaver de deixar-ho i d’acord amb elgrup vaig acceptar de bon grat fer-me’ncàrrec jo; sabia on em posava; però,com que estatutàriament no havia dedurar més de tres anys, per molta feina

7

8

que em donés, m’hi veia amb cor.Properament hi haurà eleccions a lanostra territorial i el meu mandat dequatre anys ja haurà acabat; però,passi el que passi, estaré al servei del’Assemblea fins que es dissolgui perhaver assolit la República Catalana.Però també necessito un respir peratendre les obligacions pròpies: cuidarla mare, que ja té una edat, i ajudar ambels cinc nets. També tinc afeccions: enuna conferència que va donar l’Armandde Fluvià a Gent del Masnou em vaigdeixar captivar per la genealogia i totseguit vaig inscriure’m a la SocietatCatalana de Genealogia. M’he passatmoltes hores a Cabrera de Mar i he visi-tat els pobles d’origen revisant els arxi-us dels jutjats municipals i rebuscat l’o-

rigen i ubicació de les vides dels meusavantpassats; el meu arbre genealògicde besavis i rebesavis el tinc molt com-plet. Les coses no passen per casuali-tat, precisament vaig descobrir que unrebesavi que era ebenista en el segleXIX havia treballat a les drassanes delMasnou.

Com veus el futur de Catalunya?El futur de Catalunya és molt engresca-dor, som molta gent que estem dispo-sats a defensar el que vam votar l’1-O ivolem que es compleixi el mandat del21-D... D’il·lusionats ho estem, però almateix temps preocupats per la repres-sió de l’estat espanyol vers els indepen-dentistes.D’alguna manera aconseguirem treure

de la presó els qui han tingut la valentiade seguir el mandat del poble. La feinafeta des del 2009 no ha de quedar enun racó; trobarem la manera d’aconse-guir l’anhelada república, sempre d’unamanera pacífica... No ens rendirem!

Fins fa uns anys, es discutia molt la divi-sió entre la cultura humanística i la cul-tura científica. Es deia que la divisió era,tal vegada, una fatalitat lingüística: lesdues cultures tenien vocabularis dife-rents. Es calculava que es distanciarientant que cap comunicació no seria pos-sible entre totes dues. Ni per metàfores.Els seus codis, simplement, no combi-naven...La separació, irreversible per a alguns,no va esdevenir; i avui totes dues cultu-res conversen a Internet fent servir elllenguatge universal dels impulsos elec-trònics. Però va romandre una divisióque separa faccions irreconciliables:economistes d’un costat i de l’altrelidien amb els mateixos números, ana-litzen els mateixos factors, reben lamateixa informació... En fi, fan servir elmateix vocabulari –només en canvienl’estil– i veuen i preveuen coses dife-rents. El món de la ciència econòmica, comtots els mons, està subdividit –potser–entre humanistes i els qui ho són menys–en un principi, tothom ho és, vull pen-sar...– , que divergeixen i no es posend’acord en les seves pressuposicions nien les seves receptes. No és el llengu-atge el que els separa i sí el valor rela-tiu que donen a la vida humana: el prin-

cipi de totes les equacions per a uns,només una estadística per als altres. L’opció neoliberal –suposo– no ésnecessariament una manifestació demisantropia. I alguns afirmen que éssolidària per la més egoista de lesraons: les fundacions, per exemple, nopaguen impostos –o en paguen moltmenys– i ofereixen serveis on els estatsno arriben –o això és el que ens venen.No obstant, una civilització que sacrificales persones pel “mercat” –no sé ambexactitud què vol dir aquesta paraula–impersonal i amoral no és exactamentel millor ambient en el qual les personesque tenen fills els volen veure créixer. Oaixò imagino.Diuen que a l’Edat Mitjana, quan Eu-ropa s’enfonsava en la intolerància reli-giosa i en l’obscurantisme, quan els reisno sabien llegir, va ser en els monestirson la cultura clàssica va sobreviure...–potser és un mite que es pot matisar i

explicar millor. L’Església va ser almateix temps flagell i refugi i, al finald’aquella època, l’antídot mateix, ja queles tenebres es van dissipar una micaamb el Renaixement.No sé si serveix aquest paral·lelismeentre l’Església i l’economia i les cièn-cies socials, amb els seus dogmes iheretgies. Però el que passa avui, ambaquest pensament neoliberal que domi-na el planeta –és com un dogma triom-fant que sembla etern i del qual unaminoria es beneficia– la humanitat s’en-camina cap al desastre...Tal vegada en els monestirs es va for-jar el Renaixement... I em sembla quese’n necessita un altre... A nivell mun-dial.

PD. La tia Rosa en fa 89 el dia 16. Moltesfelicitats. Vaig tenir la sort de veure els paresi els oncles i la família novament al gener. Ipassar una estona amb tots. Que, com sem-pre, és poca...

MonestirsJoan Maresma Duran

9

A vista d’ocell, des de ben amunt,veuríem un mar de muntanyes cobertesde neu. I, si ens hi anéssim apropant,algunes taques més fosques esdevin-drien boscos nevats. I si afinéssim mésl’objectiu, apareixeria una cabana bendefinida entre els arbres. És el Refugide l’Alemany, al bell mig de la naturablanca. Situat a França, i a prop del’estació de Vallter 2000. Les terresfrontereres sempre han viscut històriesintenses d’anades i vingudes; de perse-cucions, fugides, captures i contraban.Aquest enclavament és a tocar de lesrunes de l’antiga Barraca de l’Alemany,que servia per vigilar el moviment delmaquis i possibles fugits d’ambdós can-tons (republicans espanyols, jueusd’Europa, perseguits per la justícia,estraperlistes...). El Refugi de l’Alemany és obert tot l’any.La norma de la gent de muntanya fa quehi trobis coses que necessites i que tu hideixis les que et sobren quan te’n vas.Fa un parell de setmanes que ens hiarribàrem amb uns amics munta-nyencs. Tots més experts i preparatsque jo... Coses de l’edat i la forma!La pujada amb raquetes de neu va serdura per a mi. Tretze quilos a l’esquenai un fred i un vent que et feien anar decantó. Però, quan arribes a l’objectiu,l’esforç sempre compensa. Els altrescompanys, més avesats que jo enaquesta mena de travesses, m’anavenesperant: és l’esperit de muntanya.Tot just arribar al refugi, recollíremllenya seca de l’entorn per mantenir elfoc encès mentre hi fóssim. Caliaprocurar que els propers visitantstinguessin dins de la cabana la mateixallenya que nosaltres hi havíem trobat.També és l’esperit col·laboratiu demuntanya! Semblava que aquest espaiseria tot sencer per a nosaltres sols,però van aparèixer cinc xicots france-sos al capvespre. Eren un guia i quatremuntanyencs que resseguien aquestsparatges. Tot i tenir sempre el focencès, no aconseguírem apujar la tem-peratura per damunt d’un grau sobre

zero a l’interior. Suficient per poder fervida normal ben abrigats. La llumd’Endesa ens arribava de les espelmesque coronaven ampolles buides. Jocd’ombres amunt i avall i alguna enlluer-nada amb el frontal que dúiem. El sopar amb salsitxes i torrades, for-matges, embotits i vi ens va reanimardel tot. Aviat es creà una atmosfera cà-lida –francesos inclosos– i el menjar esrepartí per totes bandes. Conversescreuades en francès i català que, enri-quides amb un bon rom cremat, feienque tots ens entenguéssim d’allò més.Les cançons d’Edith Piaff, GeorgesMoustaki, Jacques Brel, CharlesAznavour, Serrat, Lluís Llach, etc., vaninundar l’espai. El guia francès era filld’una barcelonina del mercat de SantAntoni i d’un gavatxo. Son pare no vavoler que aprengués el català i ara elles delia per expressar-s’hi. I no ho feiapas malament. Parlàrem dels nexeshistòrics d’aquestes terres, d’Occitània iCatalunya i dels trobadors que repartien

cançons, llegendes, balls i tradicionsmolt més abans que hi hagués fronterestan definides. Fins i tot potser ho feien enaquest mateix indret! Aquestes vivènciesde muntanya sempre són reconfortants.Tan allunyades de la vida quotidianacom retingudes a la memòria dels bonsmoments. Entre tanta senzillesa de mit-jans, era sorprenent veure com el guiafrancès batia nata, feia un pastís dexocolata i ens cruspíem unes postresben refinades. C’est la France!A fora la lluna ens permetia veure-hi proubé. Quin silenci, quina calma! La terra talcom ha estat sempre en aquest racó demón! Set graus sota zero i al llit! El sacde dormir esdevé el refugi personal, l’es-pai on arraulir-te. L’endemà s’apropavenles fortes tempestes anunciades. Arribà-rem a Setcases acompanyats d’una in-tensa nevada. Unes hores més tard elPirineu quedaria col·lapsat. Belles imat-ges a la retina, les cames enfortides i elcap ple de bons records. Merci, Miquel,Tolo, Xavier, Fede, Miguelín i Javier.

VivènciesPep Parés

El Refugi de l’Alemany

10

ODI PROVOCAT VERSUS ODI TOLERATJoan Camps i Ortiz

La paraula Odi en català nosignifica exactament el mateixquan la traduïm al Odioespanyol. La semàntica cata-lana ens diu que és un senti-ment profund de malvolençao aversió envers algú i lacastellana afirma que és unaaversión hacia alguna perso-na o cosa cuyo mal se desea;penso que l’odi català, sent unsentiment, no té efectes si nose’l provoca, mentre que l’odicastellà comporta el desig defer mal a una persona o tambéa alguna cosa. Així s’entén lafrase de Rajoy dient me gustanlos catalanes porque hacencosas i una de les coses quefem, mal li dolgui, és parlar iescriure en una llengua pròpia,odiada històricament i mil veg-ades prohibida des de Felip Vfins al feixisme de Franco delqual és producte directe el partit méscorrupte de l’estat i el menys votatpels catalans. No és, doncs, estranyque l’Albiol es baralli amb l’Arrimadesa veure qui fa millor l’ús del 155 pertrepitjar el català, si és possible, ambmés contundència que la del rebesavide Felip VI i el general Franco junts. Ja sé que sembla una exageració,però seria bo preguntar-ho als parescatalans, illencs, valencians, gallecs ibascs que per raons professionals ofamiliars viuen en altres autonomiesdel territori espanyol. O és que allà ongovernen el PP, Ciutadans o el PSOEels ofereixen una escola pública on esvehiculen totes les assignatures enl’idioma autonòmic matern, i en arribaral batxiller obtenen el domini d’amb-dues llengües, la dels pares, un dretinalienable, i l’obligada constitucional-ment que consagra el deure de hablaren cristiano? Confio que el lector hagivisualitzat el sarcasme! Tots sabemque els illencs, valencians, gallecs ibascs, en no imposar-se la immersiólingüística, la llengua pròpia rentada alsafareig del partidisme constitucionalels ha fet perdre més d’un llençol a

cada bugada. L’aversió és inherent a la personahumana; Caín assassinant Abel antic-ipava l’odi extrem dels parricidis mésexecrables de la història. Segons elrelat bíblic, Caín nasqué després del’expulsió dels seus pares del , peraixò , quan va néixer Caín va experi-mentar per primera vegada els dolorsde part. Al cap d’un temps, itingueren l’altre fill, . Caín es dedicà al’ mentre que es dedicà a la . Un diavan fer una ofrena a : Caín va oferirels primers de la seva i Abel va oferirels millors del seu . Déu va preferirl’ofrena d’Abel, i Caín, en veure’srebutjat, va tenir gelosia i va matar elseu germà. Segur que entre Caín iAbel hi havia disquisicions irreconcili-ables, però si Déu suprem no s’h-agués immiscit enmig del seu con-flicte, probablement sense la sevacooperació necessària, hauria apaiva-gat l’odi irrefrenable de Caín i evitat lamort violenta d’Abel. La ira de Déu éssemblant a l’odi venjatiu dels podersfàctics que sovint apaguen focs ruix-ant-los amb benzina. Recent informació mediàtica ens ha

recordat dues retrospeccionsinteressants; la primera del2006 quan el Partit Popularpresentà recurs d’inconstitu-cionalitat contra el nou Estatutaprovat en el Parlament deCatalunya i referendat per laciutadania catalana, on elpresident Rajoy, valent-se delTribunal Constitucional, enparalitzà els efectes sot-metent-lo a la passivitat delsseus membres, els quals vandemorar la sentència fins al 28de juny de 2010. Fou el 7 denovembre del 2007, enmigd’aquesta estratègia dilatòriainexcusable de quatre anys,quan Montilla, president de laGeneralitat, advertia solemne-ment de les greus conseqüèn-cies polítiques, a mitjà i llargtermini, d’una desafecció emo-cional de Catalunya cap a

Espanya i les institucions comunes.Contundent afirmació, vana i cínica,d’un Montilla desmemoriat, quanAlfonso Guerra, president de laComissió Constitucional, es vanaglori-ava dient textualment: el Congreso seha cepillado l’Estatut como un carpintero.Les desavinences són inherents a lacondició humana i en conseqüènciatroben el brou de cultiu en tots elsàmbits socials: la família, l’escola, eltreball, el veïnat, els amics, el lleure...àmbits aquests on quotidianament esdirimeixen les controvèrsies sensegran dificultat; altra cosa és quan lamaledicència es provoca interessada-ment entre els diferents grups i esta-ments socials massius amb ànim delucre o ambició de poder. El futbol ésun exemple d’exacerbació entre bàn-dols que causen cada setmana aval-ots tumultuosos d’altíssim risc dins ifora dels camps de futbol i que cadaany causen alguna mort violenta. En lapolítica i en el futbol massa sovint sónles arbitrarietats les que extremen l’odi;la dificultat està a saber qui les provoca,qui les tolera i qui se n’aprofita.

Principi de setmana, t’aixeques del llit iuna sensació de cansament s’apoderade tu. Et costa vestir-te, pentinar-te i ferles teves rutines prèvies per anar a tre-ballar o a estudiar. Encara que et prensla teva tassa de te, cafè, o begudamatutina, la pesadesa segueix estantmolt present. Podríem dir que aquestessensacions descrites són les que totspodem sentir sent un dilluns al matí.Però podem veure alguns trets que ensindiquen que una persona no està béquan fa algunes d’aquestes accions:1.- La primera acció que ens pot indicarsi algú no està bé emocionalment té aveure amb com es relaciona amb el seumirall. Sí, sembla una cosa banal, peròel mirall té una gran importància en lesnostres vides. És a través del reflex onpodem contemplar com una persona esrelaciona amb si mateixa. T’has fixatque hi ha persones a qui costa sostenir-se la mirada? Hi ha altres que ni tansols s’atreveixen a dir-se una cosa bo-nica o un comentari positiu sobre el seufísic. I fins i tot n’hi ha d’altres que quanes miren es jutgen i pronuncien comen-taris despectius. Aquests són possiblesindicadors d’una baixa autoestima.2.- Com et relaciones amb la gent delteu voltant. Hi ha persones que tenenun “mal despertar”. O així és com hodescriuen elles mateixes. Jo conec per-sones que quan es lleven no pots diri-gir-los la paraula, ja que el fet que esti-guin adormides pot fer que se sentinmés irritables. Però si després d’uneshores segueix amb una actitud defensi-

11

va i irascible es senyal que la personano està del tot bé. Quan estem moltestressats o estressades de vegadesacabem traslladant el nostre malestarcap als altres. És una cosa inconscienten molts casos.3.- Una falta d’higiene o de cura personalpot ser una marca que no ens trobem enun bon estat anímic. Més enllà d’un con-cepte d’educació o de mínims socials(de dutxar-se, arreglar-se, perfumar-se...), quan és un comportament estranyen la persona (no apreciat amb anteriori-tat), llavors podem entreveure queaquesta persona pot estar passant perun episodi de tristesa. Si trobem méselements com una apatia, plors, mancad’interès o motivació per l’oci, alteracionsen el son i en la ingesta d’aliments, aixícom d’altres símptomes, podríem sospi-tar d’una possible depressió.4.- Obsessió amb el telèfon mòbil:aquelles persones que el primer i l’últimque fan al dia és mirar fixament la pan-talla del seu “Smart Phone”. A nivellsocial aquest comportament començaa ser més reconegut, que no és igualque acceptat (ja que es pot veure comuna falta d’educació, si estàs davantd’altres persones,). Encara que hi halímits, quan aquestes són superadespotser ens podrien indicar que existeixuna addicció. Si la persona sent que ésuna necessitat i desfer-se del seu apa-rell li pot generar ansietat, llavors estemdavant d’una possible problemàtica.5.- Persones que rebutgen tot contactesocial. Més enllà que tinguis una perso-

nalitat tímida o una manera de ser mésreservada, hi ha persones que enalguns moments o etapes poden estarmés recloses. Són homes o dones quepoden rebutjar qualsevol pla social. Ésimportant remarcar la diferència queexisteix entre dues situacions: quan ésun moment de solitud escollit per deci-sió pròpia o quan és quelcom no esco-llit ni controlable per la persona. Si par-lem d’una fòbia social, potser ens refe-rim més al segon cas. Si és perquè lapersona pateix de tristesa, ansietat, oper altres problemàtiques, ens referi-ríem més al primer cas. L’important ésapreciar si són comportaments estra-nys en la persona. És a dir, si abans erahabitual que el nostre amic o la nostraamiga sortís a sopar, a fer esport o arealitzar altres activitats d’oci, i ara estanca a casa sense mantenir gairebécap contacte, pot ser que estiguemdavant d’una possible afectació.

Si t’identifiques amb alguns d’aquestselements o coneixes persones que elsestan patint, no et preocupis, ocupa’t. Hiha moments en què els amics i amigu-es o familiars poden ajudar, però tambéés cert, que en altres casos és millorcomptar amb professionals de la psico-logia i del món terapèutic. No esperis,actua!

SomCom ho podem fer perquè siguem tots millor els nostres conflictes...Oriol Lugo Psicòleg Clínic & Coach Executiu i Personal http://owlinstitutpsicologic.com/

COM SABER SI NO ESTIC BÉ

JORDI SANCHEZJORDI CUIXART

Centro Penitenciario Madrid VSoto el Real, M-609. Km. 3,5

28791 Soto del RealMadrid

JOAQUIM FORNORIOL JUNQUERAS

Centro Penitenciario Madrid VllSoto el Real, M-241. Km. 5,750

28595 EstremeraMadrid

Envia el teu suport i escalf als nostres polítics empresonats a Madrid a través d’unacarta. Es mereixen el nostre agraïment, ells són allà per nosaltres.

Aquest torrent masnoví té, segurament,el topònim més antic de la vila. Arrencad’un nom visigot (1), el de Gumbertus,que donaria l’actual d’Umbert, en terresque en època medieval duien el nom departides; aquestes estaven inclosesdins l’anomenada «Partida de la Rocade Xeix».Dels torrents, rieres i antics camins dela vila ja se n’ha parlat anteriorment enaquest butlletí (2), però ara, després defer noves troballes al respecte, hecregut que calia dedicar-li un capítolsencer.Abans d’entrar en matèria, crec que valla pena de fer un recull de tot el que sen’ha escrit, per així entendre millor elque vindrà després.PARTIDA. Eren terres que hom posseïaen alou i directa senyoria, reminiscènciade l’època carolíngia, quan es repar-tiren les terres entre diversos senyors.Al Masnou hi ha diverses partides; laque ens ocupa és la ja esmentada«Roca de Xeix», que al segle XVIII per-tanyia a un tal Fàbregas, la casa delqual ocupava un gran espai al turó de laroca de Xeix, dalt de tot de les seixantaescales, pujant a mà esquerra. Aquestapartida, per la part de ponent, arribavafins al torrent Umbert. TORRENTS i RIERES. Tant les duesrieres que hi ha al terme del Masnou, lad’Alella i la de Teià, antigament quan nohi havia carreteres, servien de caminsper anar a les poblacions ara veïnesd’Alella i Teia. Els torrents principals quedavallen de les muntanyes vers la mar,són: Umbert, Vallmora, Xic, Riquers,d’Asa, etc.ANTICS CAMINS. A més de les rieresesmentades, hi havia diversos caminsprincipals, com: antic d’Alella, que escreuava als «quatre camins» (3) amb elque anava a Teià; el Camí del Mig, delqual encara es conserva un tros a lapart de llevant, que després de traves-sar la riera de Teià continua versMataró. També hi havia el Camí de laSerreta i el Camí de la Plana, etc.EL PRIMER TROS URBANITZAT.

Joan Muray

Històries de la vila

12

Aquest fou el que hi havia, fins benentrat el segle passat, entre la sortida amar del torrent, quan creuava el CamíRal (ara N-II) i el carrer de Lluís Millet; apartir d’aquí només hi havia, de tant entant, una masia. El torrent, des del car-rer esmentat, era de sorra, i la primeramasia que trobava era la de CanMallafré, que antigament havia per-tanyut a Can Xala (els Estapé iMaristany), després més amunt hi haviaCan Llanés, i quasi al seu darrere hihavia una torre, que després fou laGranja San Francisco i després l’HotelVilamar. Ja des d’aquí i fins a passar pelcostat de Can Sors (terme d’Alella),anava ja pel mig de camps i vinyes.El sector urbanitzat corresponia,després del Camí Ral, als carrers: del

Pou, Sant Cristòfol i de la Caterra (4). Alde Lluís Millet, les cases eren mésamunt, no a tocar del torrent. Les casesmés antigues d’aquest sector són decomençaments del segle XVIII (5). Apartir d’aquest darrer, ja porta el seunom, tot i que creua, soterrat també, elscarrers de: Lluís Millet, Rafael Ca-sano-va, Sant Cristòfol i del Pou. Fins fa pocs anys només estava soter-rat fins a la meitat entre el C/ Navarra iel de Lluís Millet; des d’aquí anava persobre, travessava la carretera i pel migd’un espai entre dues de les cinc casesque hi havia entre carretera i via, passa-va per sota la via del tren per mitjà d’unstúnels i cap a mar.L’any 1967, quan eixamplaren la car-retera, havent expropiat les esmen-

Del GUNBERTUS (segles V a VIII dC) visigòtic a Torrent UMBERT

Sector del plànol del Masnou, amb la trajectòria del torrent Umbert.

tades cinc cases, al lloc que hi havia persaltar l’aigua fou substituït per unembornal quadrat, que posteriormentdesaparegué en canalitzar el torrent (enaquest lloc en angle recte) i i el ferendesembocar a la riera d’Alella. Ara allloc de l’embornal hi ha l’aparcament del’estació del Masnou.

Quan eixamplaren el port esportiu fins ala riera d’Alella, canalitzaren tambéaquest sector, i el feren desembocar,per mitjà d’un angle recte, a l’esmenta-da riera. Fet amb tan mala traça que

terreny que ara està cobert d’habitat-ges. Amb aquest recorregut tindremsorpreses, sorpreses que no imaginavaen començar l’estudi per a aquesteshistòries.Ara, com he dit, està, pràcticament,canalitzat i soterrat, però fins a la segonameitat del segle passat, a partir del C/Lluís Millet era de sorra i a cel obert. Apartir d’aquest carrer, seguia pels carrers• Navarra • General Prim • Bilbao • Múr-cia • M. de Déu del Pilar • Granada • F.Maristany • Cptà Antoni Gibernau Mes-tra Dolors Torregrossa • Francesc Hom-bravella • Dr Olivé Gumà • Vall d’AranEn aquest indret naixia, ara un carrerple d’habitatges, el torrent Umbert, allloc anomenat:• MATOVELLES • al SOT DEL BOU Aquest indret es trobava a llevant de lamasia de Can Sors, a la falda que baixades del Camí Antic d’Alella o carreteradel Cementiri (actual avinguda de JoanXXIII) fins a aquesta masia.De «matovelles», que es devia trobar al’actual carrer de les Guilleries, el torrent

13

El torrent Umbert tal com era al sector entre l'actual c/ Navarra i Av. Pau Estapé iMaristany. Pintura a l'oli de Joan Pinós.

durant anys (i segueix igual), i a causad’aquesta forma, totalment incoherentamb un corrent d’aigua, quan hi hahagut fortes torrentades, ha inundatcarrers i cases fins al C/. RafaelCasanova. Perquè es pugui comprendre millor elrecorregut del torrent, si més no alprimer sector urbanitzat, ho il·lustraréamb una pintura (6) del lloc més bucòlicque tenia aquest torrent, al costatd’unes escales d’argila, que menavendel torrent al carrer de sobre, el de PauEstapé i Maristany. I ara seguirem fil per randa el recorregutdel torrent, des de les primeres casesarran de Camí Ral, on antigamentdesembocava a mar, fins on naixia, un

El mateix sector actualment.

I també en un dibuix de Josep Conde-minas.

Vista del tram entre els actuals carrers de Navarra i Lluís Millet. Al mig hi podemveure la masia de can Mallafré (antiga de Can Xala)

Tros entre els carrers Rafael Casanovai Jacint Verdaguer (carretera)

14

Dites i personatges populars(43) Albert Vidal

La dita pretén explicar que hi ha cosesque per algun motiu –que fins i totmoltes vegades es veu a venir– aca-ben de mala manera, amb baralles,raons i conflictes.El rosari de l’aurora era un costumpracticat fa més d’un centenar d’anysi que consistia en el pietós exercici deresar col·lectivament el rosari a trencd’alba per una comitiva de fidels querecorria els carrers de les poblacions.La majoria de vegades, a més, escantava a plena veu. Els promotorsd’aquesta rutina van ser els fraresdominics com a devoció a la Mare deDéu del Roser. El rés se celebrava endates principals, com ara el primersdiumenges de maig i d’octubre, diesen què es commemora especialmentl’advocació mariana del Roser.Quan va celebrar-se per primeravegada la Diada de l’11 de Setembrel’any 1886 amb una missa a SantaMaria del Mar de Barcelona, a tocar

del Fossar de les Moreres, en recorddels defensors de la ciutat mortsdurant la Guerra de Successió, que vaacabar aquell mateix dia 172 anysenrere i va imposar l’absolutisme bor-bònic i l’abolició del dret públic català,alguns sectors republicans no vanveure amb bons ulls que es comme-morés la gesta amb una cerimòniareligiosa, ja que creien que els acteshavien de ser fonamentalment detipus civil; la situació d’enfrontamentsque va crear-se acabà amb la supres-sió del sermó, de caire catòlic evident-ment, que havia de pronunciar elcanonge de la Seu de Vic, JaimeCollell, arribat a Barcelona expressa-ment per oficiar la solemne missa. Lallavor de l’anticlericalisme s’haviaestès arreu des de la crema de con-vents el 1835 amb motiu de la bullan-ga iniciada a Reus entre liberals i car-lins amb el resultat de 21 morts.Per altra banda, la situació política

d’una Espanya en permanent conflictedurant el regnat d’Isabel II propicià unseguit d’aldarulls que havia de culmi-nar el 19 de setembre amb la revoltaanomenada La Gloriosa, la qual signi-ficà el destronament de la reina i elseu l’exili forçat des de Sant Sebastiàel 30 del mateix mes, al crit d’¡Abajolos Borbones! ¡Viva España conhonra!, i la posterior proclamació de laPrimera República el 1873.Pel que fa al rosari de l’aurora, es diuque a Reus un nodrit grup de republi-cans organitzaren una gran costelladadavant l’hospital de Sant Joan elDivendres Sant, justament quan hipassava la processó amb el rés delrosari de matinada. Com era d’espe-rar, el fet provocà enfrontaments,batusses, cops i ferits, de manera quela celebració va acabar com el rosaride l’aurora.

Per què diem...Que alguna cosaacaba com el rosari de l’aurora?

seguia el recorregut assenyalat alplànol actual del Masnou, i travessavaels carrers esmentats, fins a arribar amar.Ara, l’únic tros que conserva el seu només des del C/ Navarra fins al de Mn.Jacint Verdaguer (Camí Ral o N-II),travessant els carrers de: Lluís Millet,Rafael Casanova, St Cristòfol i del Pou. Les sorpreses que he esmentat són lessegüents:• Entre els carrers de Múrcia i de laMare de Déu del Pilar hi ha un solarsense construir (no en sabem el motiu),al fons del qual s’ hi pot veure la canal-ització o registre del torrent.• Al costat esquerre del carrer Meridià,entremig de dos carrers hi ha un espaiper on el torrent encara va a cel obert,des d’una sortida canalitzada, petita,fins a un túnel per on continua. • En aquest curiós indret entre cases, elque queda del torrent conserva lestípiques vorades de canya que es fansempre en llocs per on passa aigua.

• I també un mur de pedres de consi-derable dimensió, que devia ser l’antigaparet d’un hort, on a més es podenveure les restes d’una porta, tipus reixa,que seria l’entrada de l’hort.Com veieu, ens pensem que ho sabemtot, però que, si fem un treball de camp,ens podem trobar amb sorpreses.

NOTES1. Els visigots foren un poble germànic, del’oest, que s’assentà en una part de la penín-sula Ibèrica entre els segles V i VIII dC.2. En escrits d’aquest autor, així com deJosep Gutiérrez Camarós (núm. 33, octubrede 1989).3. Aquests «Quatre Camins» ocupaven l’es-pai per on, més o menys, ara hi ha l’au-topista.4. Aquest carrer ha canviat sovint de nom,per la política i la guerra. En temps de larepública es va dir de Rafael Casanova (comara), després de la guerra fou calle del 27 deEnero. El nom de Caterra el conserva unpassatge d’unes quantes cases, paral·lel alde Casanova.5. Vegeu escrit a Gent del Masnou, novem-

bre de 1988, i al llibre Històries de la Vila...del Masnou. Joan Muray. Oikos Tau. Vilassarde Mar 1999. 6. Un bonic i interessant oli fet per l’amic pin-tor Joan Pinós i Ortensi, que a més ha estatqui em facilità un plànol del Masnou amb elrecorregut (soterrat) del torrent, i amb quivaig fer aquest recorregut.

Un tros on encara passa a cel obert, aprop del c/ Meridià.

Acabem de despertar d’un son millor delprevist. La nit ha estat freda però supor-table; la foguera i la manteta han fet elseu paper en un cercle acollidor.L’albada es mostra amb un altre carés, elcel té un aspecte que presagia que no tin-drem un dia bo per fer la resta del camí. Diuen els entesos: quan el dia neix, elfred creix. Entre tots fem un pronòsticverament descoratjador. Però les torrades han sortit al punt iconvidaven a sucar-les a la llet calento-na. Una picotejada a la capseta de lessorpreses barrejades de dolç i salat icomencem a aixecar el bivac. Ningú noha fet cap comentari de l’ocorregut a lespassades tarda i nit. Ens posem en camí, no trobem cap difi-cultat, la pujada és costeruda peròsuportable. Quan albirem la casa refugi,fem el comentari que, si ahir haguéssimfet el doble de camí sense recular, hau-ríem arribat a la meta proposada. Els averanys són dolents. El dia ha es-devingut fosc, fred, plujós i ja cauen vol-ves de neu!… Però el refugi ens espera. Naturalment l’acolliment és fred, no hiha ningú. Deixem les motxilles i sortim afer llenya i omplir la cassola de neu benpitjada (no sabem cap font propera aaquest indret).Tallo branquillons amb la destral i veigforadets vermells a prop que s’amagu-en a la neu. Miro les mans i hi veig unaforta rascada; el fred ha insensibilitzat lapell i no he notat la ferida. El fred i la neuvan a l’augment a passos gegantins. Pleguem i busquem el recer dins delrefugi. S’agraeix! Buidem les motxilles i arrangem el queserà el nostre llit. Una ràpida neteja prè-via no serà cosa a rebutjar i, abans defer el dinar, està tot més presentable? Fem l’aigua per a la sopa d’Avecremamb fideus i una cullereta de mantegaper donar-li cos.Els fideus estan al punt! En Manel vatreure l’olla del foc i va posar-la en migdels tres plats per fer-ne el repartiment.Un cop fet, ens quedem mirant-ho. Lasuperfície es va quedant menys trans-

parent i el líquid ha deixat de ser-ho.Amb un si-no-res s’han gelat sopa ifideus i es pot menjar amb forquilla…Algú la tasta i diu: ja és freda.Buidem els plats de nou i, un cop calen-ta la sopa, abaixem la flama del fogo-net; cadascú amb la seva cullera pren“el caldo calent” fins que les culleresrasquen el cul de l’olla.De segon seran ous ferrats amb cansa-lada. Obro l’ouera que era dins la mot-xilla i intento de trencar l’ou, impossible,és fort com una pedra, gelat. Els farempassats per aigua (bullint); no, que sigu-in durs. Aquell primer ou amb l’esclofolla peladaés el que mostro entre els dits polze iíndex a la foto adjunta. La foto no mos-tra la transparència del contingut.Comento un detall poc vist.

com el 444; fem foc dins la llar de foc ifa un fred que pela si estàs separat amés de 2 metres. L’endemà segueix el temps amb elmateix carés i empitjorant. L’amic no para de doldre’s i firmem latreva de marxar si demà el temps pintamillor.Es fa de dia, que no és poc. Gairebé emveig obligat a transigir d’acord amb enManel i no ajornar-ho més. Fem motxi-lles, apaguem el foc i sortim. Proposoentrar de nou, fer-nos enrere, ni cas!Ens posem en marxa. Suggereixo queen Gabriel obri camí i jo tancaré lamarxa. Ni mitja hora després s’atura elguia, què passa?: ja fa un quart d’horaque ens envolta el torb. No veig el camí,no veig res. I ara què, Gabriel?No voldria que ens perdéssim aquí. Lespetjades seran encara visibles i dins demitja hora tornarem estar a cobert iestalvis. Em sap greu, però és el millorque podem fer. Som-hi, mitja volta iaquí no ha passat res.Ben cert, però sí que ha passat. Hemapagat el foc mullant els troncs i ni ambl’ajut de l’esperit de vi i tots els esforçoshem pogut avivar la foguera.Una nit més castigats a 17º sota zero.Ben a prop, a Ull de Ter, va caure un avióde passatgers i la Guàrdia Civil va tenirproblemes per arribar-hi per socórrer lespossibles víctimes de l’accident. Ens envam assabentar en arribar a casa.En fer-se de dia tot és clar i blanc (comla neu). Xicots! Llet i cafè, que d’aquí apoca estona tindrem solet per fer viacap avall vers Martinet. Les vacancesd’hivern s’han acabat, G.A.D. Això, totl’escrit, és una primícia.Mai cap dels tres “protagonistes” novam fer cap comentari de tot l’esdevin-gut entre nosaltres, ni en contra ni afavor de ningú. És per això que l’amistat pot durar tantsanys?Per ignorar-ho, llàstima que en Gabrielno pogués agrair al nostre comú amicManel les bufetades que jo li teniareservades…Agraeixo a l’amic Manel la correcciófeta: el camí entre Puigcerdà a Martineti viceversa no fou fet a peu sinó ambl’autobús de l’Alsina Graells. No se sembla de res a les sortides dels“dillunaires”.

15

Gairebé tot això és veritatCarles Maristany

Imprudències (2a. part)

Fou un recés de tres dies prou incòmo-de per haver-lo ja oblidat. L’amicGabriel, suposo que sense voler-ho, vafer la convivència, si no insuportable,lleugerament emprenyadora. No para… Vol deixar el refugi i tornar acasa, els pares passaran ànsia. Jo li dicque prefereixo això que no pas ques’hagi de celebrar un funeral per a tresjoves poc entenimentats.El segon dia hem dormit “arrejuntaos”

En un altre escrit ja vaig deixar cons-tància dels denominats VAIXELLSFANTASMES, encara que s’ha dereconèixer que aquests fenòmens nose circumscriuen exclusivament a lesllegendes, al passat remot, sinó quetambé n’hi ha exemples actuals, comel cas de l’Ourang Medan, un vaixellholandès on un tripulant va demanarajuda per ràdio i, quan aquesta va arri-bar, van trobar tots els tripulants mortsamb una expressió de terror a la carai, en disposar-se a iniciar una investi-gació més a fons, el vaixell va explotari es va enfonsar. També podria citar elcas de la goleta Carrol A. Deering, quea l’any 1921, tornant d’Amèrica delSud i després d’entregar una càrregade carbó, va embarrancar a una zonadenominada Diamond Schoals, famo-sa pel seus nombrosos naufragis, i,quan va arribar l’ajuda, van trobar elvaixell buit, abandonat, ni rastre delstripulants. Hi ha molts més exemples,naturalment; però potser, tots ells, elsconsiderem misteriosos perquè nosabem les vertaderes causes que vanpropiciar el desastre; de saber-ho,probablement ho trobaríem justificat.Aquesta teoria de la justificació, però,crec que no es pot aplicar al cas delsubmarí alemany de la I GuerraMundial, UB-65, on un reguitzell dedesgràcies, morts i elements sobrena-turals el fan autènticament misteriós.L’UB-65 va ser construït a les drassa-nes Vulcan d’Hamburg a l’any 1916.El primer accident va ser el despreni-ment d’una biga que va aixafar unobrer. Dies més tard, tres tripulantsvan morir asfixiats a la sala de màqui-nes per emanacions de gasos delsmotors. Potser aquests dos esdeveni-ments es podrien considerar com aaccidents laborals, però això tan solsva ser el principi d’una cadena tràgica,ja que a la seva primera sortida deproves en mar, abans de submergir-se, el comandant va ordenar a unmariner que inspeccionés les escoti-lles. Sense causa aparent, el marineres va dirigir a popa del submarí i es va

16

EL SUBMARÍ MALEÏTJosep Condeminas

novament de patrulla a l’estret deDover. Unes hores més tard, uns ter-roritzats mariners van comunicar alcomandant que havien vist l’espectredel difunt segon oficial a la proa delsubmarí, dret, amb el braços creuats imirant-los fixament, aparició que elmateix comandant va poder compro-var. Per tranquil·litzar la tripulació lanau va ser exorcitzada per un capellà,però les aparicions van continuar. A lamissió següent, un tripulant es vasuïcidar i un artiller es va tornar boig.Finalment, tota la tripulació i el seucomandant van ser substituïts per unanova tripulació, i al mes de juny de1918 el submarí va ser enviat depatrulla al Canal de la Mànega. Unmes més tard, el submarí americà L-2el va localitzar navegant a la derivaenfront de les costes d’Irlanda. Quanel submarí americà es preparava peratacar, sobtadament l’UB-65 va explo-tar i es va enfonsar i s’emportà els 34membres de la tripulació. Encadenament de fatalitats... al·luci-nacions... sobrenatural..., ho deixo acriteri del lector.

Font consultada: Internet.

tirar a l’aigua al mig mateix del remolíde les hèlices de la nau. Tot i l’estupe-facció momentània, finalment es vaconsiderar que havia estat un suïcidi.Iniciada la immersió, el comandant vaordenar estabilitzar la nau a deumetres, però, inexplicablement, totsels aparells de bord es van bloquejar,amb la qual cosa el submarí va anardescendint fins a tocar fons i va que-dar-hi immòbil. Afortunadament elfons marí no era gaire profund, però laincapacitat de moure la nau va fer quela situació fos perillosa i angoixant enextrem dins aquell taüt de ferro.Finalment, després de dotze horesd’immobilitat, quan a penes quedavaaire per respirar, sobtadament, el sub-marí es va moure i va començar apujar cap a la superfície. Després d’a-quest succés, l’UB-65 va ser exhausti-vament revisat en un dic sec i no li tro-baren cap anomalia. Declarat nova-ment apte per al servei, i quan proce-dien a armar-lo, un torpede va escla-tar i matà vuit mariners i el segon ofi-cial. Tot i que la sinistra fama del sub-marí ja s’havia estès per tota laKaiserliche Marine, el van enviar

Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967) és un dels valors més sòlids de la LIJcatalana i un dels més reconeguts perla crítica: en tres ocasions (1999, 2008i 2014) ha estat guardonat amb el premide la crítica Serra d’Or, un dels mésprestigiosos. La seva darrera obra, Ellladre d’Alexandria (1), és una novel·lahistòrica d’aventures pensada clara-ment per a un públic juvenil. Diem quees tracta d’una novel·la juvenil perquèel protagonista, l’Aziz, és un noiet de 12o 13 anys (p. 8), orfe i sense famíliaconeguda, que viu als carrers d’Alexan-dria fent allò que millor sap fer: robar.Però també perquè el viatge en quès’embarca representa un aprenentatgemolt important en la seva vida, “unariquesa molt més duradora i profunda”(p. 196), la qual cosa la converteix enuna novel·la clarament iniciàtica. I enca-ra perquè l’Aziz hi viurà un primer amor,amb la Zineb, una noieta de bona famí-lia, en principi totalment inabastable pera un vailet del carrer. Diem que es tracta d’una novel·la histò-rica d’aventures, perquè el coprotago-nista i bona part dels fets narrats sónhistòrics i ben documentats, com se’nsinforma des del principi (pàgina 7, nota1). Es tracta d’una recreació d’un delsviatges més coneguts i perillosos que vadur a terme el viatger, traductor i antro-pòleg britànic Richard Francis Burton(1821-1890), que l’any 1853 va iniciar unviatge a les ciutats santes de Medina i laMeca, malgrat el risc que comportavaentrar-hi no sent musulmà, patrocinatper la Royal Geographical Society de

Londres. Les aventures, en un viatged’aquesta mena, gairebé podríem dirque hi van implícites: intents de robatori,amistats de tota mena al llarg del recor-regut, perills d’allò més diversos, comper exemple el que suposen les tribusbeduïnes del desert d’Aràbia... Si hi afe-gim les aventures fictícies, lligades natu-ralment al personatge de l’Aziz, persegu-it per una perillosa banda de mafiososcontrolats pel grec Apostolos, podremparlar gairebé de doble ració. Arribats en aquest punt, m’agradariamatisar la classificació que he fet de l’o-bra com a “novel·la històrica d’aventu-res”, perquè com més d’un lector deuhaver notat, es tracta d’una de les clas-sificacions de la novel·la del segle XIXproposades per Juan Ignacio Ferrerasa la seva obra La novela por entregas1840-1900 (Taurus, 1972). El lladred’Alexandria, naturalment, en té algu-nes de les característiques destacadesper Farreras, com per exemple la pre-sència de l’heroi i l’antiheroi, contrapo-sats en els objectius, però sobretot enels valors; l’origen d’aquest heroi o pro-tagonista, que ja hem apuntat; l’ús de la

casualitat solucionadora i no precisa-ment poètica (l’exemple més clar i aparer meu més exagerat el tindríem enla vigilància a què la Zineb sotmet lacasa de l’Apostolos a Alexandria i,sobretot, la conversa i els fets que hi viuel darrer dia –p. 185-192-), etc. Però elfet és que El lladre d’Alexandria s’allu-nya de moltes altres de les característi-ques que Farreras assenyala per a lanovel·la històrica d’aventures, com nopodia ser d’altra manera, sent una obradel segle XXI i no pas del XIX. Algunesde les diferències fonamentals, a parermeu, podrien ser les següents: els per-sonatges, sobretot els principals, notenen res de plans, sinó que són com-plexos i, doncs, evolucionen amb elsesdeveniments; l’època històrica i geo-gràfica no és un simple decorat, comtan sovint s’esdevé al segle XIX, sinóque hi trobem una recreació del passatd’allò més documentada i versemblant;les reflexions i les descripcions hi tenenun pes, gosaríem dir, superior als dià-legs i fins i tot a l’acció (en comparacióa la novel·la d’aventures del XIX, natu-ralment), fet accentuat per l’estructurade la novel·la d’en Pau Joan Hernàn-dez, una part de la qual, en primera per-sona i en cursiva, està basada en l’obrade Burton dedicada a l’esmentat viatge:A Personal Narrative of a Pilgrimage toAl-Madinah and Meccah (18 55); la pre-ocupació lingüística i estilística, moltpresent en tota l’obra d’en Pau JoanHernàndez, i ben destacable en la quecomentem; etc., etc., etc. Una nova novel·la d’en Pau JoanHernàndez que enganxarà i divertirà elsjoves, alhora que els instruirà sobre unpersonatge i una època massa desco-neguts per a la majoria.

(1) Pau Joan Hernàndez. El lladre d’Alexan-dria. Editorial Baula (Col·lecció “La llum delfar”, 87), Barcelona, 2017. 199 pàgines.

Aventures juvenils amb base històrica

17

Parlem de llibresPere Martí i Bertran

FES-TE SOCI DE GENT DEL MASNOUDr. Agell, 9 · 93 126 82 20

gentdelmasnou@gmail.com • www.gentdelmasnou.cat

18

Les Vespres SicilianesL’any 1262 el llavors infant Pere, fill deJaume l, es va casar amb Constança,filla única de Manfred Hohenstaufen, reide Sicília. Constança era, per tant,hereva del tron. Sicília era una illlaestratègica en el Mediterrani ja que eraal bell mig de les rutes marítimes entrel‘Orient i Europa; a més no es limitavanomés a l’illa sinó que també abastavaciutats del continent com Nàpols,Pescara o Bríndisi. El matrimoni entre Pere i Constançaresponia a una ambiciosa estratègia dela cort de Barcelona per expandir-se pelMediterrani. A ulls dels catalans aques-ta unió era beneficiosa ja que ampliavales expectatives comercials i, aHohenstaufen, també li convenia per-què necessitava un aliat fort que eldefensés dels nombrosos enemics quetenia. Aquests temors es van materialit-zar ràpidament ja que el Papa ClimentIV, francès d’origen, va excomunicarHohenstaufen i va oferir el tron a Carlesd’Anjou, germà petit de Lluís IX, rei deFrança. Carles de seguida va aixecarun exèrcit i va entrar pel nord del regnede Sicília, derrotà els siciliants en lacontundent batalla de Benevent l’any1266 on el rei Manfred Hohenstaufenva trobar la mort. Aquesta victòria va ferque Carles d’Anjou es proclamés rei deSicília com a Carles I. Però el seu reg-nat no va trigar a provocar un gran des-contentamet entre la població siciliana.A part d’omplir l’administració de france-sos, va traslladar la cort a Nàpols, fetque va irritar molt els illencs.Constança vivia el drama des de

Barcelona al costat de Pere, i era, desde la mort del seu pare, la reina legítimade Sicília; però de moment noméspodia acollir els refugiats sicilians quefugien de l’illa. Pere no oblidava laqüestió siciliana, però tenia dos frontsde lluita: un al sud de València contraels musulmans i el segon en les revol-tes d’alguns nobles al seu regne. Peròmentre això passava, ell anava teixintuna densa xarxa de partidaris dins del’illa i va buscar aliats internacionals enprevisió d’una reconquesta. Des-présde cercar el suport de Castella iAnglaterra i ja coronat com a Pere II,només era qüestió d’esperar el momentpropici. L’espurna que va fer esclatar larevolta fou produïda per un soldat fran-cès en escorcollar grollerament unadama que es dirigia a la pregària de lesVespres, a una església de Palerm. Elmarit ultratjat va matar el soldat i això vadesfermar la revolta llargament covadacontra els invasors. Uns dos mil france-sos i col·laboracionistes illencs forenassassinats aquella mateixa nit i deseguit s’imposà un govern popular ambel suport de l’esglésiaillenca. Carles I va reac-cionar a l’instant i en poctemps assatjava la ciutatde Messina. Al mateixtemps el Rei català salpa-va rumb al nord d’Àfricaper participar en una lluitafraticida entre cabdillsmusulmans amb la finalitatde posar una base aConstantina, però l’expe-dició no va donar els fruits

esperats per un canvi d’aliances entreles faccions musulmanes. Mentre el Reiromania a la zona, va rebre una embai-xada siciliana que li oferia, a canvi d’a-juda, la corona siciliana si respectavaels privilegis dels sicilians. Pere vaacceptar i al cap de poc posava rumb ala ciutat de Messina per alliberar-la delsetge que encara patia. Alarmat per laproximitat de l’exèrcit catalano-sicilià, elrei Carles es retirà cap a Nàpols i deixàaixí l’illa en poder de Pere. Però els con-flictes no es van acabar amb la derrota,perquè el papa Martí IV, com a aliat deCarles d’Anjou, va excomunicar Pere IIi va oferir la corona d’Aragó al rei FelipIII de França. Per aquesta raó la guerrava tenir un segon front al Rosselló. Elscatalans van haver de dividir les sevesforces; però, tot i així, la superioritatnaval de Pere II i la perícia de Roger deLlúria es van imposar a Felip i Carles.Per aquesta raó, al Rei català, se li vadonar el sobrenom de Pere el Gran. Tot i que l’amenaça militar francesa nova desaparèixer mai, a partir del 1286els catalans van obrir negociacions per-què es reconegués la seva hegemoniasobre l’illa. La situació és va estabilitzarel 1302 amb la pau de Caltabellota. Toti que l’acord limitava la influència cata-lana sobre Sicília, el regnat del reiFrederic II, fill de Pere i Constança, vaprovocar que el control dels catalans esperllongués a l’illa per més d’un segle imig. Durant tots aquests anys les rela-cions en tots el sentits van ser intenses.Una prova d’això va ser la vintena deconsolats establers a l’illa per fomentar

Desembarcament veloç de Pere el Gran a Trapani.Es pot identificar el rei duent la corona.

No conèixer el nostre passat ens fa ignorants de la nostra història. Intentarem explicar els fets i, per fer-ho, extractem el llibre de Jaume Clotet“50 moments imprescindibles de la Història de Catalunya”. Capítols anteriors:Abril17 (1)Els ibers, (2)Arriben els grecs. Maig17 (3)La romanització, (4)Indíbil i Mandoni.Juny17(5)Terra de Gots, (6)La invasió musulmana. Juliol-agost17 (7)El Pare de la pàtria,(8) La primera independència. Setembre17 (9) Pau i treva, (10) Els primers textos en cata-là. Octubre17 (11) La unió dinàstica entre Catalunya i Aragó, (12) La conquesta de Tortosai Lleida. Novembre17 (no editat). Desembre17 (13)La batalla del Muret. (14)La conquestade Mallorca. Gener18 (15) La conquesta de València. (16) El testament de Jaume I. Febrer18(17) Les Corts Catalanes

Continuem.

50 moments imprescindibles de la història de CatalunyaDe Jaume Clotet Editorial Columna. Barcelona 2014Resumit del llibre per Lluís Valls

19

les relacions comercials sobretot enl’exportació de cereals cap a Catalunya.Aquesta xarxa va fer que la presènciade comerciants catalans a l’illa es multi-pliqués. Així, si al segle XIV hi havia uncomerciants català de cada quatre, alsegle següent n’era un per cada tres.

Els almogàvers a GrèciaLa signatura de pau de Caltabellota el1302 posava fi a la guerra siciliana.L’acord establia que Frederic II, fill dePere II, havia de desarmar la major partdel seu exèrcit format bàsicament permercedaris i comandats per militars defortuna. En comptes de desmantellar latropa els almogàvers van rebre algunesofertes i una d’elles fou dels hereus deRoma, l’Imperi Bizantí. Feia molts anysque estaven en lluita contra els turcs,que amenaçaven constantment lesfronteres amb Anatòlia. L’oferta bizanti-na no podia ser més atractiva; se li ofe-ria, al comandant Roger de Flor, sernomenat megaduc i el casament ambuna neboda de l’emperador Andrònic IIPaleòleg. A part del salari establert, elsalmogàvers podrien repartir-se el botíde guerra. Al cap d’un any els merceda-ris de Roger de Flor entraven a Cons-tantinoble amb una força de sis milhomes embarcats en trenta-nou gale-res juntament amb cavallers que elslideraven com Ramon Muntaner iFerran d’Ahones. Els almogàvers viatja-ven juntament amb les dones i els fills,que també s’integraven en el gruix de l’e-xèrcit. Tot i l’arribada de l’hivern, ja queen aquesta estació no es combatia, lestropes de Roger de Flor van travessarl’estret del Bòsfor amb inquietud perdemostrar a l’emperador la seva eficàciatant en la lluita com en l’estratègia iexploració. Van atacar els turcs, queassatjaven la península de Cídic, en unabatalla despietada i van matar quasi totsels homes i van vendre com a esclausles seves famílies. Amb un botí enorme iuna reputació militar terrible Roger deFlor i els seus homes es van retirar laresta de l’hivern a l’illa de Quios. A la primavera següent, el 1304, elsalmogàvers s’endinsaren a Anatòlia peralliberar la ciutat de Filadèlfia assatjadapels turcs. L’arribada de mil dos-centsalmogàvers més, comandats per

Bernat de Rocafort, va servir per empè-nyer els turcs fins a tocar del Regned’Armènia, lluny de les seves bases deproveïment. L’exèrcit de Roger de Florformat per quasi set mil soldats es vaenfrontar a un exèrcit turc de més detrenta mil guerrers, a qui van vènceramb l’esperit temerari que els caracte-ritzava i amb l’habitual crit de guerra“Aragó! Desperta ferro!”. Després d’unaestratègica i disciplinada lluita, la con-tundent derrota va deixar més de divuitmil morts en el bàndol enemic. Els cata-lans es retiraren a passar l’hivern a lapenínsula de Gal·lípoli on Roger de Florva rebre nous reforços, amb Berenguerd’Entença, tres-cents cavallers i unmiler de peons.El prestigi de Roger de Flor i la sevaambició va alarmar negativament la cortbizantina, que el veien com un possiblerival. Miquel Paleòleg, fill de l’empera-dor i hereu del tron imperial, especial-ment envejós de la popularitat del cab-dill almogàver, el va convidar a un soparde celebració de les seves victòriessobre els turcs i en un moment de l’àpatvan irrompre uns guàr-dies armats i vanassassinar Roger de Flor i els seusacompanyants.Aquesta traïció va desfermar la iraalmogàver i, prenent-ne el comanda-ment, Berenguer d’Entença, va crear laCompanyia Catalana d’Orient per ven-jar la mort de Roger de Flor. Mantenintla base segura a Gal·lípoli els almogà-vers arrasaren les costes bizantinesdurant dos anys, temps que aprofitarenels bizantins per atacar la fortificaciódefensada per un petit contingent ambRamon Muntaner com a líder militar irecolzat heroicament per les dones delsabsents soldats catalans, que amborganització i coratge van preservar la

plaça. Després del fracàs els bizantinsno van tenir altre remei que recloure’sdins les seves fortaleses o fugir per noser assassinats o esclavitzats. Aquestacampanya de càstig va rebre el nom deVenjança Catalana i durant moltssegles, i encara a hores d’ara, el mot“català” es recorda negativament. LaCompanyia Catalana d’Orient, però, vaprovocar greus incidents interns per lalluita de poder i que va acabar amb lamort de Berenguer d’Entença a mansde partidaris de Bernat de Rocafort.Mancats d’objectius polítics, el 1307 elsalmogàvers van entrar al servei deCarles de Valois i després del ducd’Atenes, Gautier de Brienne, però vantornar a ser traïts pels qui els van con-tractar, i van revoltar-se i van derrotarels francesos en la batalla de Cefís onva trobar la mort el mateix Duc amb laqual cosa es van apoderar del ducatd’Atenes. El 1318 els catalans vaneixamplar els seus dominis al nord ambla invasió de la zona de Tessàlia, on vancrear el Ducat de Neopàtria. LaCompanyia Catalana d’Occident es vaorganitzar llavors en república militar iva esdevenir titular legal dels dosducats i foren governats per institu-cions pròpies en les quals els funciona-ris es regien pels Usatges de Barcelonasota el vassallatge nominal del reis deSicília. El català es va convertir en l’idio-ma oficial als dos territoris i es va inten-tar sempre de repoblar els ducats ambcatalans, cosa que no va reeixir a causade la gran distància que hi havia des deCatalunya. El domini català sobre elsdos ducats es perllongà fins al 1388després que una flota florentina vaassaltar Atenes i dos anys més tardNeopàtria, i es desfeu per sempre lapresència catalana a Orient.

L’aventura dels almogàvers

20

Un mes lila. El mes lila per excel·lència. El mes de nos-altres, les dones. Un dia 8 de març que hi haurà vagageneral: no a la violència de gènere, no a la desigualtatsocial ni salarial. Sí al respecte, a la integritat, a la igualtat.D’El rai de la Medusa (1819) de Géricault, d’una situacióinsostenible plena de deriva (per a les dones), fins a La llib-ertat guiant el poble (1830) de Delacroix, amb una dona(llibertat) encapçalant un grup nodrit humà hi ha tot unabisme. Cal una mentalitat molt diferent, un canvi de xipque ha de venir des dels homes i, per altra banda, de lesdones que han viscut acomodades (i enganyades, per con-struccions que només busquen l’immobilisme social). Fem-ho. Construïm-ho. El teatre n’és una eina. Encetem elmarç. Obre la violeta i besa. Besa. No pareu de besar.Fins a l’11 de març tenim Sexe oral a l’Almeria Teatre (c/de Sant Lluís, 64,metro Joanic). Unradioteatre eròticque inclou La veïnadel caniche de PereAnglas i El granintercanvi de Roald Dahl, sota la direcció de GerardVàzquez i el mateix Pere Anglas. Ai, caram, amb lesllengües...! (i més ara, que ens la volen tocar, retocar imalferir).També (prorrogat) fins a l’11 de març es representaCyrano al Teatre Borràs. Teníem (cosit al cor) el que vainterpretar Flotats, però és ben veritat que Lluís Homarestà acumulant ben bones paraules amb aquestarecreació de la persona romàntica i amant en silenci i d’a-magat, de la persona poeta de l’amor, en Cyrano deBergerac (d’Ed-mond Rostand).Lluís Homar, Pre-mi Butaca al Mi-llor Actor, està a-companyat a es-cena per Joan An-guera, Aina Sán-chez, Albert Prat iÀlex Batllori i del’equip artístic que ja va triomfar a Terra Baixa: Pau Miró a ladramatúrgia i direcció, Lluc Castells a l’escenografia i vestu-ari, i Sílvia Pérez Cruz a la música original.Tenim tant d’amor (per tantes coses, començant per lapàtria catalana i la llengua catalana) que avui el paper,aquesta columna, s’ha fet estreta, petitona, pendent decréixer, pendent d’uns llavis i d’unes butaques de plateaben roges. Tot com una molla de pa: preciosa i nodridora.Amén.

Molla contínua (lila) de pa

Teatre capital(La cartellera barcelonina)Rosa M. Isart (rmisart@hotmail.com)

Poesies de Josep VendrellTal com vam iniciar al butlletí de gener, continuarempublicant alguns poemes de Josep Vendrell i Torres,home bo, ànima sensible, que ens va deixar el passatmes de novembre. Els poetes, com el Josep, ensmarquen el camí de l’esperança.

Equip de redacció

TANT SE ME’N DÓNATant se me’n dóna que el sol es pongui a l’horitzó

i les fulles tremolin per la nit que s’acosta, plenes de por, i cridin esverats els ocells per arrulir-se en la fràgil branca,

deixant passar la negra foscor que els ve a sobre.–Alegria que es tanca, esperança que s’obre.

Potser amb una mica de sort, una mica només, no hi haurà cap nuvolada i bufarà fluix el vent.

Els estels, com trossets de dia, trencats a milers, em faran companyia.

El meu cos cansat, en la soledat, estarà content sota el cel serè, netejat pel vent.La lluna… que no surti la lluna;

la seva llum, robada al sol, fa ombres,tenebroses, terrorífiques, encisadores,

com fantasmes perdutsen l’espai i en el temps i que enganyen les ments,

plenes de crits muts.Que no sigui curt aquest sofriment;

està desvetllat, tot jo conscient,que sols passa un cop aquest trist moment.

Si aquesta nit fosca em té temorós, tot jo sóc covard davant la mort,

m’empleno de por,però tant se me’n dóna que el sol es pongui a l’horitzó.

Demà, de bon matí, la llum sortirà amb nova força, resplendent, més que el primer dia,

s’haurà trencat l’escorça i tot serà nou de nou!Perquè al dia que ve no hi haurà cap núvol,

i a ple hivern tot florirà i les braques trauran els seus brots.Sent igual que cada dia, serà un dia diferent de tots,

sense nit; un esclat d’alegria em sortirà del pit!L’únic capvespre que hi haurà: l’esperança passada dia rere dia en la llum gloriosa de l’últim i primer dia.Perquè, en aquest últim i primer clarejar, s’hi arriba

amb tots els matins i capvespres de la llarga cadenade la nostra alegria i de la nostra pena.

SÍ,tant se me’n dóna

(em sento molt poca cosa i tinc por).Però tant se me’n dóna

que el sol es pongui a l’horitzó!

Josep Vendrell

Sexe oral

ExposicionsFins al 8/3: Pintures de Presen de la Iglesia.

Del 10/3 al 5/4 En record de Gerard Rosés, per Josep Rosés.

I n f o r m a

21

L’enigma V.D.R.

Una agència immobiliàriava posar l’anunci següentdurant un any. No s’hi vapresentar ningú. Per què?

Resposta:

GENT DEL MASNOU

Classes de iogaEls dimarts de les 19.30 a les 21 Aprendreu tècniques de meditació,

respiració i relaxació.Curs impartit per Ivet Compañó, professora de

Kundalini-ioga.Cal portar una estoreta (o matalasset),

tovallola, coixí petit, pareo i roba còmoda.Preu trimestral 80€ socis 70€

Inscripcions a Gent del Masnou Tardes laborables, de 6 a 2/4 de 9

Vocalia RecreativaMés info: ivet@latercerapell.com · 607 74 74 99

CURSETS DE GAITA

Informació

a Gent del MasnouDr. Agell, 9 · 93 126 82 20

gentdelmasnou@gmail.comwww.gentdelmasnou.cat

Amb aquestes mesures no s’hi pot construir res. Elterreny no existeix, perquè la suma dels costats petitsha de ser superior a la del costat gran.

Es ven magnífic terrenyen zona cèntrica

La punta de la llengua (94) Esteve Pujol i Pons

Segur que heu observat que les llengües s’empobreixen a marxes forçades; i no parlo pas només del català, no; parlode les que conec i ens envolten. Moltes causes ens hi ajuden, potser algun dia hi podrem pensar.Els exemples se’ns multipliquen. Us n’ofereixo un: tots els elogis queden resumits en un txulo (d’un procedència mésque sospitosa), en un guai (d’origen incert), en un de puta mare (molt vexatori per a les digníssimes persones queens van engendrar), en un de conya (força masclista, per cert), en un brutal (que ens rebaixa massa la nostracondició humana). Qualsevol altre qualificatiu ja és un mot passat de moda i relegat a la literatura decadent. Pobre dequi gosi dir bonic, elegant, joliu, bufó, bell, deliciós, esplèndid, formós, maco, agradable, simpàtic, adient, escaient,xamós, atractívol, gentil, afavorit, aprimorat, divertit, galant, magnífic, esplendorós… o alguna altra galindainasemblant! Aquest pobre serà reduït a la categoria d’antiquat, com a mínim a la de catalanoparlant de final de segledinou o inici del vint, noucentista a tot estirar.No dic res de concret; vull dir moltes coses a la vegada. Qui en tingui ganes, que hi pensi; jo hi penso molt. Perdreriquesa és sempre ben trist i de conseqüències tràgiques; i els mots són riquesa perquè són pensament; i elpensament és humanitat.

XV PASSEJADA MATINAL PEL NOSTRE ENTORNAMICS i ESCOLTES DEL MASNOU

Diumenge 18 de març de 2018, a les 9“DOSRIUS I EL BOSC DELS RETAULES DE CAN SALVI”

Sortida amb cotxes particulars davant el cementiri del Masnou. Passejada pels voltants de Dosrius. Municipi de muntanya de la comarca del Maresme.

Està situat a la capçalera de la riera d’Argentona, en el límit amb el Vallès Oriental. Breu visita al poble i sortida per veure el bosc dels Retaules de Can Salvi.

Durant el trajecte es donarà esmorzar, a càrrec de l’organització.

Dificultat tècnica: Moderada fàcil, 3 hores. Anada (puja un xic) i tornada de la caminada: 4 Kmmés info. akelamasnou@gmail.com • 661 05 36 23

Activitat oberta i gratuïta per a tothom

Arran de sòlL’altre dia, un dels escadussers dies de pluja que hem tingutdarrerament, passejava amb aquell avi amic meu de qui avoltes ja he parlat.Anàrem a fer un tomb, ell amb paraigua i jo amb el meuimpermeable de disseny, o així ho pensava, fins que em ferenadonar que no era tal, sinó una bossa que els bípedes feuservir per deixar la brossa. A mi m’és igual, mentre em perme-ti esquivar la pluja.Doncs bé, férem un llarg recorregut, tant pels carrers interiorscom pel Camí Ral, i ell anava «ringolant» de tant en tant, amesura que anava trobant obstacles que no li permetiengaudir d’un passeig plàcid.Per l’interior ens trobàrem carrers on les voreres són moltestretes, i sovint malmeses, i anava amb molt de compte deno fotre’s de lloros. A més, en molts d’aquests carrers, a sobrede les estretes voreres hi ha sovint els fanals, pals de l’elèc-tric, etc., cosa que de vegades no et permet passar-hi amb elparaigua obert, Veient els problemes que tenia ell per circular tranquil·lament,decidírem baixar cap al Camí Ral, i fou com fotre’s del foc ales brases. Si pels carrers les voreres eren estretes i ambimpediments, talment com si féssim una gimcana, per aque-st lloc, l’únic de voreres amples que tenim, els problemes noforen menors; d’entrada, es veu que el sòl de les voreres noestà ben anivellat i quan plou s’hi formen uns bassiots on, sibades, et queden els baixos ben molls.Un altre dels problemes que hi ha és que, com que hi pugencotxes i les rajoles estan fermades «amb saliva dejuna»,doncs moltes ballen «claquer» i t’etziben un raig d’aigua brutaamunt les cames (a mi les potes) que quedes ben galdós.L’únic avantatge que tens en dies de pluja és que hi circulenpoques bicicletes, que és el perill més corrent de la resta dedies. A les quals podeu sumar, com tantes vegades heesmentat, els patins, monopatins i tota la patuleia de nousginys que circulen; aquests, a més, són motoritzats.Tot, em deia ell, no sé com passa desapercebut als quimanen, jo li contestava que potser és perquè no van a peu,la majoria sempre van amb el cotxe. També podria ser quequan fan obres van rebaixant els pressuposts i així surtenaquests raves abans de, potser, haver pagat les factures.I sobre els carrers interiors, em va preguntar per què et sem-bla que hi ha aquest desori, i jo, un pobre quisso, vaig apun-tar que potser era degut, si més no, als pals de l’elèctric, a lestotpoderoses companyies, a qui no hi ha Déu que gosi tocarel crostó.I pel que fa als fanals, doncs deu ser cosa dels manaires detorn, que, amb tal de no restringir l’espai d’aparcament delscotxes, prefereixen posar-los damunt les voreres i que es fotiel que vagi a peu. Bé, feia temps que no us donava la tabarra amb aquestesdisquisicions; però, mira, encara que sigui un cop a l’any,doncs m’agrada tocar el botet a qui correspongui.Apa, bup, bup.

Pledebuit

22

El Masnou, Sant Felip, 45 · 93 540 97 41Igualada, Rambla Nova, 29 · 93 804 22 25

www.elcullerot.catelcullerot@hotmail.com

De tot per a la cuina

La cuina de l’AntòniaEl Cullerot

CONVOCATÒRIAASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA DESOCIS DE L’ANY 2018

D’acord amb el que disposen els estatuts de Gent del Masnou, a través de la present es convocal’Assemblea General Ordinària per al diumenge, dia 8 d’abril del 2018, a les 12 del migdia, al

local social del carrer Doctor Josep Agell, 9.

PROPOSTA D’ORDRE DEL DIA 1/Lectura i aprovació, si escau, de l’acta de les Assemblees Ordinària i Extraordinària de l’any 2017.

2/Renovació del càrrec de Secretari de la Junta Directiva3/Presentació i aprovació, si escau, de l’estat de comptes de l’exercici 2017 (*)

4/Presentació i aprovació, si escau, del pressupost per al 2018 (*)5/Presentació de la memòria de l’any 2017 i projectes per al 2018

6/Suggeriments i preguntes

(*) L’estat de comptes del 2017 i el pressupost del 2018 seran des del dia 8 de març de 2018 a disposició de tots els socis al local social per a la consulta i estudi previs.

D’acord amb els estatuts, es poden presentar, amb el suport mínim de 10 socis, al·legacions imocions a la proposta d’ordre del dia de l’Assemblea Ordinària i incloure-hi nous punts fins a

30 dies abans del dia de la celebració de l’Assemblea, mitjançant escrit adreçat a la Secretaria de l’Associació.

Cordialment,Joan Casals i Agustí

President de Gent del Masnou

ww

w.m

ater

ials

ho

ms.

cat

Obert de 7’30 a 18

Dissabte de 8 a 12

Materials per a la construcció i la decoració

www.materialshoms.cat

NOVETAT!Et podem fer

qualsevol color amb pintura

Joan XXIII, 93 555 81 56 el Masnou (Ronda del Masnou (sobre l’autopista)

Tota mena de materials per a la construcció, decoració, reforma i bricolatge o jardí. Pintura Av. J.R. Suárez de Llanos, 43. 93 540 37 69 Teià. Totes les novetats a la nostrabotiga. Gran exposició de ceràmica, pedra natural, parquet, sanitaris, cuines, aixetes, mampares i

electrodomèstics

SOLIDARITAT CONTRA LES AGRESSIONS DE L’ESTAT

transferència per Internethttp://caixadesolidaritat. cat

Per banc ES78 2100 5000 5102 0017 2439ES41 3025 0002 4514 3338 9791

Pel justificant i certificat fiscal, cal indicar: el concepte, el nom complet, el NIF i el correu electrònic.