gallecsexpress -...

1

Maig 2017 núm. 28

Edició especial Sant Jordi

GallecsExpress

DISCURS INAUGURAL

I referències bibliogràfiques

Pàg. 2

GALERIA FOTOGRÀFICA

En aquesta edició especial de la revista

trobaràs tot un reportatge fotogràfic de

la diada, al matí i la tarda

Pàg. 4

OBRES PREMIADES

DEPARTAMENT DE LLENGÜES:

CATALÀ I CASTELLÀ

Pàg. 18

OBRES PREMIADES

DEPARTAMENT IDIOMES:

ANGLÈS I FRANCÈS

Pàg. 27

OBRES PREMIADES

DEPARTAMENT

CIÈNCIES EXPERIMENTALS:

RELATS CIÈNTIFICS I TECNOLÒ-

GICS, I FOTOGRAFIES

Pàg. 34

Si voleu participar en la redacció de la revista de l’institut, escriviu al correu electrònic: [email protected]

XXVè CERTAMEN LITERARI

LA DIADA

La diada de Sant Jordi d’enguany ha estat una de les més memorables, sobretot perquè es tracta de la XXV

edició. Tant els presentadors com el Josep van aconseguir un CERTAMEN amè i molt entretingut. Va ser

una estona agradable amb unes actuacions fantàstiques que van fer viure moltes emocions i passar una bona

estona. A més, el concurs literari va mantenir la intriga fins a l’últim moment sobre els guanyadors i guanya-

dores. Per això, us animo a reviure-la amb aquesta edició especial de la revista de l’institut!

VÍCTOR MOLINA, 1r Batxillerat A

2 Maig 2017, Núm. 28: Edició especial Sant Jordi

GallecsExpress

Molt bon dia a tothom. Benvinguts i benvingudes a aquesta edició tan significativa de la jornada de Sant Jordi: la del 25è aniversari.

Per a una ocasió tan significativa, calia algú molt especial per obrir l’acte. Un professor amb llarga experiència docent, de trajectòria reconeguda. Algú integrat

en la vida del centre, algú representatiu en qui tothom pensi immediatament com una referència. Però al final he acabat jo aquí.

Bromes a part, em sento congratulat com a professor de ciències d’obrir aquest acte d’homenatge a les lletres. Fonamentalment, perquè no entenc què té d’incom-

patible una cosa amb l’altra. A la vida hi ha molts grans plaers, que cal anar descobrint. I la lectura és un dels primers. Pregunta-li a una criatura hipnotitzada amb un conte si és de ciències o de lletres. És absurd. I és que una biografia lectora comença des de ben petit.

El primer que recordo que vaig llegir va ser La casita de Chocolate. La cosa ha canviat molt: 30 anys després, les meves nenes tenen una versió on les teules de xocolata i les barres de caramel surten del conte! No sé com és que no se’l mengen.

El meu següent record em transporta al teatre de la Salle Montcada. Eren els Jocs Florals, tal dia com avui. Per a mi, els Jocs Florals eren com els Jocs de la Fam:

havia d’aniquilar tots els rivals si volia tenir opcions. I això que només tenia 8 anys. Tenia tan baix concepte de mi mateix que em va sorprendre guanyar el segon

premi! I em van regalar un conte que em va impactar: Carlitos enfermito. Em va marcar perquè era autobiogràfic: a aquella edat, em passava una setmana al mes

malalt a casa. Va ser increïble! El primer que vaig pensar és que els professors me’l van regalar pensant en mi.

També recordo que casa nostra tenia una relació de 40 a 1 pel que fa a llibres i habitants, i això que érem 7. La raó, la tenia clara: pertanyíem al Círculo de Lecto-

res. En la meva ignorància i innocència, jo creia que allò era com una germandat secreta, en la qual participàvem algunes famílies que havíem decidit llegir per damunt de totes les coses. Com si fos una secta de lectors empedreïts.

Havia fullejat i llegit a trossos diversos llibres de la biblioteca de Los Jóvenes Castores, on explicaven com fer tinta invisible, o serps amb mitjons entre d’altres coses. però sobretot TBO, còmics de personatges d’Escobar i Ibáñez, i petites biografies adaptades per a infants: recordo a Schubert, Mozart, Ghandi. També

diversos llibres de la col·leció del Barco de Vapor; em quedo amb una obra que parlava d’una família que es mudava a viure a un poble amb central nuclear, la

nova feina del pare. Crec que es deia Alarma en Patterick Fell, de l’autor Fay Sampson. I crec que en Matt Groening també devia haver-lo llegit perquè anys després van néixer els Simpsons. Ah, també alguns d’aquells de tria la teva superaventura que et feien saltar de pàgina i sempre acabaves amb un desenllaç

fatal. Era molt frustrant.

Un altre llibre em va quedar gravat perquè la història passava en els escenaris on jo anava de vacances: Ribes de Freser, Queralbs. Era Com un miratge. Recordo

que hi passava una cosa molt habitual en l’adolescència: la relació entre els principals personatges era bonica fins que la pressió grupal, el què diran i les aparen-

ces ho van espatllar tot.

També d’aquella època recordo les penúries econòmiques de la meva mare separada i amb 5 fills. Un cop em va voler recompensar per la meva trajectòria esco-

lar i va dir que demanés un regal. Jo estava entre unes vambes amb cambra d’aire que valien la setena part del seu sou, o un llibre de Superaventuras de Mortade-lo y Filemón. Vaig triar el llibre, i em vaig alegrar doblement: primer, al comprovar que la meva mare no hagués pogut comprar les vambes. Després, al llegir-lo:

Aquelles històries eren la comunió perfecta entre l’humor i la física impossible! Allò era insuperable.

Després d’una nova mudança i un nou canvi de poble i d’escola que planen sobre de mi com un núvol d’un temps indefinit, em recordo llegint El Señor de los

Anillos cada nit. No em va causar el furor que despertava en nois més grans que jo, potser no estava preparat per emocionar-me amb aquella història o potser el

fet d’adormir-me nit sí i nit també sobre les seves pàgines em va portar a anar oblidant les peripècies passades a mesura que n’apareixien de noves. Per sort, el meu millor amic era un gran lector i em va ficar a la història: va decidir convertir el Vallès en la Terra Mitjana, i que faríem rutes per visitar llocs emblemàtics:

Reixach seria Rivendel, el Parc de l’Hostal del Fum, Lothlórien; La riera de Caldes, los Vados de Isen; La Cantera de Serra de Marina era Minas Tirith, i Palau-

dàries el Bosque Negro. I Mordor era un lloc secret molt a prop de Mollet (encara que per a alguns sigui l’institut).

Vaig provar amb El Petit Princep, que em va deixar tan perdut com abans de començar-lo. Així que em vaig llençar al títol més prometedor que vaig trobar per

casa: La Historia Interminable. De fet aquest pregó podria formar-ne part...

Aquell llibre va suposar un abans i un després en el meu hàbit lector. Em va segrestar i em va transportar dins les seves entranyes per primer cop a la meva vida.

Potser hi va ajudar que en el fons tenia al davant un antiheroi desvalgut com jo, en Bastián. M’assemblava molt a aquell noi, però jo vibrava amb la valentia, el coratge, la lleialtat i la voluntat de l’Atreyu. També em captivaven les il·lustracions a l’inici de cada capítol, aquella manera tan curiosa de començar-los alfabèti-

cament, i l’alternança de colors entre el món real i el de Fantasia em van acabar de transportar. Aquell món era tan oníric, que fins i tot descrivia com veritable-

ment hi havia una mina on es guardaven somnis tancats en una mena d’urnes que farcien les galeries. Un món que et convertia en tot allò que volies ser mentre anaves pagant un preu vital sense adonar-te’n, i que et portava a concloure que l’amistat i la família eren els pilars que sustentaven el creixement personal i la

veritable font de la força interior. Em van captivar de la mateixa manera com t’enamores perdudament a aquella edat: la vostra.

Després van venir els llibres de Sant Jordi: la meva companya i jo ens regalàvem un llibre que passava a ser la nostra lectura obligatòria (com dir-li que no a la

nòvia!?), a més de les de l’institut: Los puentes de Madison County, Donde el corazón te lleve (com vaig plorar), El gust amarg de la cervesa, Cap Amèrica de

Susan Sontag (no em va agradar) i molts més. En destaco Història de Catalunya de Toni Soler. Em va fer descobrir que la Història era la meva assignatura pen-dent malgrat els notables i excel·lents de l’institut, on aprenia biografies, frisos, i esdeveniments sense relacionar-los amb un context i sense un fil conductor.

Volia descobrir, a més del gust per la lectura, el gust per la Història. I per això vaig llegir alguns llibres de caire històric més o menys fidels, però amb un nucli de

ficció: Els Pilars de la Terra, l’Església del Mar, i recentment Victus i Vae Victus. Tots em van encantar, però els vaig repartir en el temps intercal·lant-los amb el que més m’agrada: que un llibre em depari sorpreses i expliqui una història amb un fil narratiu que prengui ple sentit en algun gir més o menys inesperat, a

partir del qual precipitar-se ansiosament fins al desenllaç. Per això m’agraden les novel·les de misteri. Si a més són situades en un entorn conegut, més m’agra-

den. Per això en destaco La Sombra del viento, El Juego del Ángel i Marina, de Zafón.

Algú dirà...I què passa? No cites cap clàssic? Sí, també he llegit llibres com la Insoportable levedad del ser de Milan Kundera, La metamorfosis de Kafka, o El

Perfume de Patrick Suskind. Però és que m’havien dit 5 minuts i això s’està allargant...

Per anar acabant, em reservava una anècdota dels Sant Jordi que he viscut ja com a professor. En un institut es van tornar bojos per un llibre, La gramàtica de

l’Amor, De Rocío Carmona. Vaig aconseguir 8 exemplars gratuïts i l’alumnat se’ls anava passant en temps rècord, fins al punt que van aparcar els llibres de lectura obligatòria i les professores el van acabar llegint també. Explica la història d’una alumna en un internat, que visita periòdicament un professor de literatu-

ra que li fa recomanacions de novel·les, que tenen com a nexe comú històries potents d’amor. D’algunes he vist adaptacions cinematogràfiques, com Ana Kareni-

na i Jane Eyre, però reconec que després d’haver llegit El amor en los tiempos del cólera he de dir que les recomanacions són, valgui la redundància, recomana-bles. Ah!!! I si voleu saber què passa al laboratori de l’internat, l’haureu de llegir!!

En fi. El cas és que encara que sense temps, segueixo llegint. Intentant retrobar la sensació que vaig experimentar entre les pàgines del món de Fantasia: el llibre i jo érem un. Jo també era, igual que el protagonista i el llibreter, un elegit pel

llibre. Entre nosaltres, hi havia química.

I amb això dono per inaugurada la Jornada de Sant Jordi d’enguany, que com cada any presentaran uns fantàstics alumnes de batxillerat: el Víctor Liébana i

l’Adriana Barragán. Us deixo amb ells, espero que gaudiu de la Jornada. Moltes gràcies!

JOSEP MARTINEZ, professor i Cap de Departament de Ciències Experimentals

DISCURS INAUGURAL


GallecsExpress

Referències bibliogràfiques

JOSEP MARTINEZ

Professor i Cap de Departament de Ciències Experimentals


GallecsExpress

GALERIA FOTOGRÀFICA 21 D’ABRIL DE 2017

PRESENTADORS: ADRIANA BARRAGAN I VICTOR LIEBANA


GallecsExpress


GallecsExpress

XAVI MANJAVACAS


GallecsExpress


GallecsExpress

XXV CERTAMEN LITERARI

INSTITUT GALLECS

2017

PREMIS de POESIA en LLENGUA CATALANA o CASTELLANA

PRIMER CICLE d’ESO

1r premi “EL MAR I LA LLUNA” ELISA OLLER 1 ESO A

2n premi “...ÉS COSA DE TOTS” ARNAU MENDOZA 2 ESO A

3r premi “LA LLUNA” MARIA LOPEZ CARPIO 1 ESO A

El mar i la lluna

Des de la foscor més profunda

Un petit raig de llum l’il·lumina,

Bocabadat per la seva bellesa

El mar contempla la lluna

La lluna li somriu bufona

Vindràs a veure’m cada nit?

Pregunta el mar tot tímid

Amb un fil de veu, embadalit

Es clar que si, respon la lluna

Admirada per la seva grandesa

T’he esperat tota la vida

Però mai he gosat dir-te res

Per a ell, ella era la més preuada perla

Per a ella, ell era el seu únic amor

Separats per la distància

Un petit raig de llum era el seu consol

ELISA OLLER


GallecsExpress

PREMIS de PROSA en LLENGUA CATALANA o CASTELLANA


1r premi “AVUI ÉS EL DIA” LAURA BEYRET 1 ESO A

2n premi “EL VOL DE L’ORENETA” LAIA MURILLO 1 ESO D

3r premi “EL TREN” ANDREA MARIN 2 ESO A

Avui és el dia

Avui era el dia. Definitivament no hi havia un altra dia, era avui o mai. Em donava igual el que la gent pen-

ses de mi, em donava igual ser l’estranya del barri, em donava igual que ningú volgués parlar amb mi, però

ho havia de fer. Portava mesos preparant aquest moment, tots els nens ja ho feien, no hi havia ningú que no

ho fes. Les meves amigues ho feien, els veïns ho feien, la gent que coneixia ho feia, tothom ho feia!...Fins i

tot la gent que segueixo a l’Instagram però no que no conec, pujaven “selfies” fent-ho...quina ràbia! Però

vaig pensar que això s’havia d’acabar, havia de posar punt i final.

Una tarda de primavera, quan estàvem a casa gaudint del boníssim berenar que ens havia preparat la mare,

li ho vaig preguntar; vaig notar uns segons de silenci i tenia por de la seva resposta: pot ser em feia un crit i

s’enfadava, pot ser em deia que ho fes ara mateix...Un consell, quan vulgueu preguntar-li alguna cosa a la

mare, millor penseu-vos bé la pregunta, pot ser és millor no fer-la. Tornant a la història, voleu saber quina

va ser la resposta de la mare? Doncs em va dir que SÍ! Sabeu el que és per a mi aquest sí? Aquest sí signifi-

ca tot, es el màxim, era el meu objectiu a la vida!

Però....-Va dir la mare- Fa dos dies que vas fer els onze, fins que no tinguis els dotze no et deixaré fer-ho.

Buf, quin ensurt!, pensava que no m’ho deixaria fer-ho mai! Bé, ara que ja tenia el primer pas completat

vaig passar al segon: preparar-ho tot perquè fos perfecte. Vaig pensar en esperar uns mesos, però, quina di-

ferencia hi havia en començar a prepara-ho un any abans que sis mesos abans? Ja us dic jo que ninguna! I

això vaig fer. El dia següent de sentir la resposta de la mare em vaig asseure al meu escriptori i vaig comen-

çar. Era necessari preparar-ho pas per pas, així que per començar, em vaig plantejar algunes preguntes com

aquestes: Per quin camí aniria? A quin aniria? Quina roba portaria? Havia d’anar elegant, informal, o si

anaves nu tampoc passava res? I les sabates??? Són molt importants! Hauria d’escollir entre totes les saba-

tes que tinc, però es clar, la majoria són bambes i pot ser la mama no em deixaria anar al centre comercial a

comprar-me unes diferents. Però si sap que es una ocasió tan important com aquesta segur que em deixarà!

Havia de portar algun complement? Pot ser una bossa, una motxilla, un moneder..... I el mòbil? Era neces-

sari portar-ho? I si de camí em quedava sense bateria? Ah ! Ja està! necessitava una bateria portàtil, però no

en tinc cap...Perfecte! Com no se m’havia acudit abans? Al Nadal li demanaria una a la tieta, segur que me

la comprava. Ara que ja tenia totes les preguntes...No, totes no, que passa si de camí em perdo? I l’hora?

Hauria de saber quina era l’hora punta per no anar-hi. Millor una hora mes tranquil·la, que no hi hagi molta

gent pel carrer. Un moment, i si em violen? No em mireu així, que sol passar quan no hi ha ningú

pel carrer... La solució? Un guardaespatlles d’aquests que surten a les pel·lícules, però un guapo, ( ... )


GallecsExpress

Uns mesos mes tard vaig trobar les respostes a les preguntes i ho tenia gaire bé tot planificat. Mireu, aniria

pel camí llarg perquè així tindria temps per repassar el que havia de dir (portaria un paper amb el que jo

diria i amb el que segons una pàgina web d’internet em podien respondre). Aniria al segon més a prop de

casa, perquè si anava al primer, era massa prop. La roba, vaig pensar, que no era necessari anar tan elegant,

portaria uns texans nous amb una samarreta de cotó blanca i a sobre una camisa de quadres oberta, segons

he estat observant les noies que hi van, van així vestides. Les sabates: finalment he convençut a la meva

mare d’anar al centre comercial i comprar-me unes “Stan Smith” ja que aquest model no el tenia. Van ser

uns 80 euros, res de l’altre món. El complement és molt maco; finalment m’he decantat per portar un mo-

neder preciós, en concret el rosa perquè en tenia cinc models diferents, a casa. A dins portaria una mica de

diners per si em feien falta. Bé, i com no, portaria el mòbil, a la butxaca del pantaló, com les noies moder-

nes, quina il·lusió! Tenia el lloc, el camí i el “look” completat, només em faltava saber si em podia perdre o

no, i per a això vaig trobar una solució! Vaig imprimir un mapa del poble i vaig marcar la ruta, els llocs per

on passava i la gent que em podia trobar en diferents colors. També vaig configurar el “google maps” per si

m’equivocava de camí que m’ho digués. L’hora va ser una decisió difícil, però al final em vaig decantar per

les quatre de la tarda i per contractar un guardaespatlles, que m’esperaria a fora. Era amic de la mare i a ella

li va semblar bé. Les noticies dels últims dies no eren molt bones, era necessari un guardaespatlles.

21 de març a les quatre menys deu de la tarda. Em trobava a l’habitació acabant de prepara-ho tot. Estava

vestida, amb tot preparat, i de sobte, va sonar el mòbil. Era un WhatsApp del guardaespatlles. Deia que a

les quatre en punt m’esperava al meu portal, li vaig respondre amb un simple “ok”. Vaig agafar el moneder

i em vaig ficar el mòbil a la butxaca del texà juntament amb les claus de casa. Vaig travessar tot el passadís

fins arribar al rebedor, faltaven dos minuts exactes. Vaig aprofitar per posar-me una mica de pintallavis i

mirar que tingués el cabell ben pentinat, ho portava sense recollir i amb unes ones naturals, no m’havia fet

gran cosa. Vaig mirar el mòbil, tenia el temporitzador activat, faltaven sis segons. Vaig dir adéu a la mare i

me’n vaig anar. A les quatre en punt estava avall amb el guardaespatlles que va començar a caminar just

darrere meu. Cinc minuts més tard vam arribar, era el temps necessari per arribar-hi. Allà estava, davant

meu, tenia papallones a l’estomac per por al que podia passar, però ho havia de fer, ara era el moment, sen-

se pensar en la gent, vaig fer el que portava tota la vida esperant: vaig entrar al forn i vaig comprar el pa per

primera vegada.

( ... )

LAURA BEYRET


GallecsExpress


SEGON CICLE d’ESO

1r premi “TODO AQUELLO QUE NO ME ATREVO A DECIRTE” LUCIA GIMENO 3 ESO A

2n premi “DESDE LA VENTANA” MAR HERNÁNDEZ 3 ESO A

3r premi “EVIDENCIAS EN VERSO” DAVID ACIEGO 3 ESO A

Todo aquello que no me atrevo a decirte

Estás muy cerca, pero

no te encuentro. Quizás,

hablo (y pienso) deprisa, y no entiendes

por qué le temo al tiempo,

por qué no abro jamás

este baúl de ideas que tú enciendes.

Espero estar a tiempo

de demostrarte que,

cuando te marches, sellarás tus labios.

Albergo el sentimiento

de esta pálida angustia

al comprobar que te desdibujé

como a la voz del viento,

e igual de vacía, mustia

y hueca de emociones, te dejé.

Espero estar a tiempo

de demostrarte que,

si lo haces, que sea por todo lo alto.

Te acaricié las pestañas

con las yemas escarchadas,

y mirándonos

se escurrieron mis palabras

por tus mejillas mojadas,

liberándonos. LUCIA GIMENO


GallecsExpress


SEGON CICLE d’ESO

1r premi “SECRETOS DE UNA NOCHE” SERGI CAMPOS 3 ESO A

2n premi “DISSET, DIVUIT, DINOU...” LUCÍA GIMENO 3 ESO A

3r premi “VOLVERÁN LOS CLAVELES, LAS MARGARITAS Y LAS ROSAS”

BLANCA LASOBRAS 3 ESO A

( ... )

Secretos de una noche

Capítulo 1

Habíamos acabado la primera evaluación en la universidad. Espera, qué mala educación, aún no me he presentado, pues

eso, me llamo Sergi Campos. Como iba diciendo, acabamos la primera evaluación, por lo tanto, estábamos en Navidad,

éramos jóvenes… en resumen, “Esta noche, ¡fiesta-fiesta!”, me dijo Toni. Dije que sí, que me apuntaba.

Por la noche, Álex trajo un gran radiocasete, de los clásicos. Empezamos a escuchar hi-hop de los noventa, bebimos y

acabamos disfrutando de baladas de Aerosmith, Scorpions… de aquellas de coger el mechero, elevarlo sobre tu cabeza y

moverlo lenta y repetidamente. Como se puede comprender, no me acuerdo de más…

A la mañana siguiente, desperté en mi cama, en mi pobre piso de cuarenta metros cuadrados, y me tomé un zumo –para la

resaca. Encendí el ordenador, como de costumbre, revisé las redes sociales y me encontré unas fotografías en las que salía

yo. No tenía constancia de ellas y me molestó que se publicasen. Vi que el autor era anónimo. Entonces llamé a los com-

pañeros de clase, pero ellos, igual que yo, no sabían nada. A medida que pasaba el tiempo le daba menos importancia,

hasta que empezaron a llegar amenazas, como <<Haz lo que digamos o subiremos más imágenes”. Las primeras me pare-

cían indiferentes, las siguientes me perturbaron más, pues aparecía con mi madre. Eran retratos que nunca antes había

visto, y eso me trastocaba, ¿quién era aquel que me ilustraba?, ¿qué quería de mí? Por supuesto, todo esto se lo comenté a

mi familia; no sabían nada.

Pasaron las Navidades y decidí investigar. Pregunté a todo el mundo. Vi a Sheila:

¡Hey!

Hola, Sergi.

Oye, ¿sabes si el día de la fiesta hubo alguien fotografiándonos?

Sí, un hombre de negro.

¿Cómo?

Sí, ¿no lo contratasteis vosotros?

Me fui sin responder.

Tres días más tarde estábamos Sheila, Álex y yo, esta vez escuchábamos algo de música reggae. Sheila dijo:

Sergi, ¿recuerdas el día que me preguntaste si había alguin fotografiándonos en la fiesta?

Emmmm… sí.

Es ese.

Sigámoslo –dije entonces.


GallecsExpress

( ... )

Lo seguimos hasta un almacén, del cual salió al cabo de quince minutos en un utilitario gris.

Cojamos el coche. ¡Va, va, va! –se apresuró Álex.

Corrimos y logramos alcanzarle. Se adentró en el bosque, hasta llegar a una chabola donde se reunió con unos hombres.

No me quedé de brazos cruzados, bajé y fui a la asamblea de esos extraños hombres. Al llegar les planté cara:

¿Quiénes sois? ¿Qué queréis de mí?

La pregunta es… ¿qué haces aquí, niñato? –dijo alzando el mentón con desprecio el hombre más fornido.

Enfurecí, loe asesté un golpe y me lo devolvió…

Capítulo 2

Entre los primeros rayos de sol del alba, desperté alertado. Me di cuenta de que todo había sido fruto de un sueño pro-

ducido por una dosis de alcohol desmedida. No concilié de nuevo el sueño así que decidí levantarme y comenzar mi

rutina de vacaciones.

Mientras desayunaba, revisé las redes sociales, en un intento desesperado de convencerme de que todo había sido un

sueño.

Me quedé atónito y asustado al ver que las fotos seguían, si es que alguna vez habían estado, en la colección de imáge-

nes públicas. Ya no sabía si estaba loco, había perdido el uso de las facultades mentales, si todo era una simple broma o

me estaban vigilando en las sombras.

No sabía qué hacer, no podía dormir ni comer, y el día que por fin reuní la suficiente fatiga psicológica conseguí des-

cansar. No dormí más de tres horas. Me hallaba en mi alcoba, descansando, cuando los primeros rayos del alba penetra-

ban en mi pequeña buhardilla, en cuanto empecé a despertar como mariposa sale de su crisálida, lenta y pausadamente.

En el primer intento de alzar la vista, me pareció divisar una figura oscura en mi habitación, pensé que no fue más que

una alucinación, debida al posible estado de fase rem que me encontraba. En el segundo intento, observé cómo la figura

estaba a no más de un metro de mí, y finalmente abrí los ojos y contemplé mi habitación, solitaria, como lo había esta-

do siempre.

Me encontraba mal, como los últimos día, quizá a causa del shock que padecía, así que no salí de casa. Esa misma no-

che, concilié el sueño de nuevo y me pareció ver el mismo holograma de la figura oscura, esta vez lo ignoré completa-

mente y seguí durmiendo. Cuando desperté, me encontraba en lo que parecía ser la parte trasero de un camión. ¿Qué

hacía ahí? Estaba tapado por una manta, lo que no me permitía ver lo que me rodeaba. Cuando logré deshacerme de

ella, en efecto, estaba en un tráiler de un dieciocho-ruedas, un camión.

Dos musculados hombres me miraban con constancia, sabiendo que ya había despertado, no articulaban palabra.

¿Qué hago aquí? –pregunté confuso.

Ante todo, no te muevas –me dijo el primer fornido, sacando una porra de su cinturón-. Cuando lleguemos al labo-

ratorio te explicaremos.

Otorgué y callé. Vi que el primer hombre se llamaba Pedro, ya que llevaba una placa con su nombre. El otro, un mo-

reno más alto que el primero, no conseguí distinguir su nombre en la penumbra.

( ... )


GallecsExpress

Comencé a relacionar conceptos, y llegué a la conclusión que se trataba de alguna subdivisión del gobierno, algo así

como una subdivisión militar.

Cuando el camión se detuvo, abrieron las compuertas del tráiler, y me di cuenta de que estaba en el complejo científico más

extraño que había visto nunca. Los dos fornido me ayudaron a bajar, y abajo, un científico sin identificar me condujo a las

entrañas de dicho laboratorio. Todo en aquella estancia me impresionaba, no era capaz de enfrentarme a los que podían ser

unos criminales por el magnánimo paisaje científico.

Fui guiado a lo que parecía una sala de reuniones, donde lo que parecía ser el jefe de la central me explicó par qué me habían

traído:

Hola, Sergi…

¿Cómo sabes mi no…? –interrumpí.

Calla y escucha –interrumpió él, ahora, de forma más contundente-. Yo soy el sargento Slaughter, y estoy al mando de

esta central. Bien, estás aquí para protegerte de una asociación terrorista, la cual te fotografiaba, te controlaba emo-

cionalmente… -advirtió mi rostro fascinado por lo que estaba escuchando-, que por lo que veo, ya sabes… En fin,

aquí te convertiremos en una mutación.

¡¿Quéee?!

Sí, lo que estás oyendo, muchacho.

Pero… -en un intento desesperado de salir de esa situación.

Mira, todo va a salir bien.

Hmm… ya… -el miedo recorría mis venas.

Pasé la noche en vela, cayendo en mis más profundos remordimientos. A la mañana, Pedro me acompañó a un gran laborato-

rio:

Esa es la máquina que utilizaremos para mutarte, no te preocupes, nada serio –dijo bromeando.

Y, sin previo aviso, un científico me cogió del brazo y me llevó de cabeza a dicha maquinaria.

Sin siquiera poder articular ningún grito, una especia de rayo, algo parecido a un láser, me atravesó, lo que pareció corroer-

me los huesos hasta el tuétano. Cuando salí me notaba diferente, dolido pero pletórico.

Nada más salir del gran laboratorio, Pedro se apresuró:

Vamos, hay que ir a por ellos.

¿Quiénes ellos?

Vamos, ya te lo han contado, novato, los presuntos terroristas –como siempre, Pedro con tono burlón y con una sonrisa

entrecortada,

Monté en el camión, y al salir del complejo científico, pude advertir cómo un caos se sembraba por la ciudad. Ahí ya no sa-

bía lo que pensar. Estaba en un estada de confusión, sumergido en mis más profundos miedos, en mis temores más oscuros,

cuando el tráiler chocó y volcó, precipitándose por un acantilado.

No recuerdo el golpe, de hecho, lo siguiente que legro evocar de mis recuerdos, es que me hallaba tumbado en mi lecho de

descanso. ¿Había vuelto a soñar? ¿Qué me estaba pasando? Me sentí controlado por algún especie de ente maligno. No volví

a dormir. Algo perturbaba de soledad. Decidí echar un vistazo, un pequeño vistazo alrededor de mi humilde casa. No encon-

tré nada, nada raro.

Esa mañana me sentía activo, asustado pero activo, lo que no sabía era lo que me podía ocurrir mañana.

( ... )

SERGI CAMPOS


GallecsExpress


BATXILLERAT i CICLES FORMATIUS

1r premi “REVOLUCIÓN” MARINA MADUEÑO 2 BTX A

2n premi “PLUMA” MIGUEL A. GARCÍA 2 BTX A

3r premi “AGORAZEIN” NOELIA MONTESINO 2 IS (Integració Social)

Revolución

Mis pulmones son involuntarios,

mis ojos son mi fortaleza,

mis piernas son mi libertad

y mi voz es mi opinión.

Mis curvas son mi orgullo,

mi pelo es mi elección,

mis manos son mis pinceles

y mi cuerpo es el arte de mi revolución.

Mis pensamientos son las nubes,

mis lágrimas, la lluvia

mi incomprensión es la niebla

y mi felicidad es la luz.

Voy a coger un lienzo en blanco

para estampar todos mis defectos,

con mis manos pintaré mis complejos

y con mis curvas los destruiré por completo.

Quizás mis nubes me alcancen,

puede que mis lluvias aparezcan,

pero esos días grises

no van a cerrarme los ojos.

Hoy voy a mirarme en el espejo,

y a gritar que soy mi decisión.

Voy a escribir mi revolución,

y hacer de ella mi voz.

MARINA MADUEÑO


GallecsExpress


BATXILLERAT i CICLES FORMATIUS

1r premi “NECESSITAT PRIMORDIAL” JULIA DELGADO 1 BTX C

2n premi “ME DESPIERTO UN DÍA MÁS” ALBERTO MENJÍBAR 2 IS (Integració Social)

3r premi “COM COSTA ENTENDRE’S QUAN ETS MENUT” LAIA LARROSA 2 BTX A

Necessitat primordial

Sempre recordaré el mocador de color rosa que la mama em lligava al cap quan anàvem a

la platja, per protegir-me del sol. No m’agradava que em posés gorres, perquè les onades

sempre me les prenien. Ara, estic a quinze anys d’aquell mateix record. I sóc aquella matei-

xa persona que no deixava de somriure, amb un mocador invencible, i que ara està passant

per un mal moment.

Porto tota la meva vida escoltant de la boca de persones que ni tan sols em coneixen, que

he de ser feliç. Que mai m’he de sentir trista i que sempre haig de seguir amb un somriure

cap endavant. Persones que m’ han posat massa èmfasi en la felicitat i que han aconseguit

crear de la tristesa una no-emoció. Ens han ensenyat a consumir els moments feliços, oi?

Els recordem, els revivim, els gaudim. Però amb els que ens fan tenir una sensació amarga,

i que ens remouen per dins, només els podem guardar a un cofre sota clau, perquè hem

après a que no hem d’estar mai tristos, a que mai em puc deixar veure mentre crido, ploro,

o sóc dèbil.

De tant en tant, m’agradaria deixar de voler menjar-me el món. De desconnectar-me de la

resta de vida, i de deixar de ser una màquina de somriures per poder ser feliç de debò. Res

de mostres de debilitat, de transparència, d’etiquetes absurdes que no em deixen fer, o no

em deixen ser.

La tristesa és un sentiment tan autèntic com la felicitat. I de la meva autenticitat, tranquil,

que ja me’n encarrego jo. Deixa de privar-me el dret a no lluitar, a prendre un descans, i a

reposar. Deixa que em quedi sense ganes després d’anys. Deixa que em buidi quan ja no em

càpiguen més records de tristesa. Deixa que em cansi de tot i que busqui la meva pròpia

manera d’obtenir un nirvana, a través de mal, ferides, desitjos i esperança.

Necessito estar trista. Sense tristesa, no sé accedir a la felicitat.

Per tant, a partir d’avui et diré que si quan pensi que si, i et diré no quan pensi que no. Quan

tingui ganes de riure, riuré, i quan tingui ganes de plorar, ploraré, i sempre independent-

ment de com em vulguis veure i sense que m’interessi gaire el que esperes de mi. Procuraré

atendre a les meves necessitats per a poder compartir-me d’una manera real. I sobretot, per

poder mostrar-me amb un somriure que no em faci mal.

JULIA DELGADO


GallecsExpress

PREMI ESPECIAL pels seu TREBALL en LLENGUA FRANCESA


1r premi “LE BATEAU” ANTONIO PINO TIJERAS 2 ESO A

ANTONIO PINO TIJERRAS


GallecsExpress

PREMIS ESPECIALS pel seu TREBALL en LLENGUA FRANCESA

SEGON CICLE d’ESO

“BELLE BERNADETTE” FRANCESCA DIACONU MOTOC 3 ESO A “UN MESSAGE” ANDREA LAGE DELGADO 3 ESO A

ANDREA LAGE DELGADO

FRANCESCA DIACONU MOTOC


GallecsExpress

PREMIS ESPECIALS pel seu TREBALLS en LLENGUA ANGLESA


“REGRESIVE” LAURA BEYRET ROBLEDO 1 ESO A “IMPOSIBLE LOVE” CÈLIA FERNÁNDEZ MORALES 1 ESO C ”FOR US” ERIC JIMÉNEZ ZURERA 2 ESO A

( ... )


GallecsExpress

LAURA BEYRET ROBLEDO

( ... )

ERIC JIMÉNEZ ZURERA


GallecsExpress

PREMIS ESPECIALS pel seu TREBALL en LLENGUA ANGLESA

SEGON CICLE d’ESO

“INAPPROPIATE LOVE” JUDITH CAYUELA BACO 4 ESO B “LUNAR CYCLE LOVE” LUCÍA GIMENO GARCÍA 3 ESO A ”FORBIDDEN LOVE” AARÓN BLANCO CAMPOS 4 ESO B

JUDITH CAYUELA BACO

AARÓN BLANCO CAMPOS

LUCÍA GIMENO GARCÍA


GallecsExpress

PREMIS ESPECIALS pel seu TREBALL en LLENGUA ANGLESA

BATXILLERAT

“HEAVEN HAS A PRICE” MARINA MADUEÑO DE LA TORRE 2 BTX A “MATTY AND THE FATTY” FLAVIA DIACONU MOTOC 1 BTX B ”THE RED STRING” MIQUEL SANTOS VILLALBÍ 1 BTX C

MARINA MADUEÑO DE LA TORRE

MIQUEL SANTOS VILLALBÍ


GallecsExpress

FLAVIA DIACONU MOTOC


GallecsExpress

MENCIÓ D’HONOR ALS MILLORS RELATS CIENTÍFICS I TECNOLÒGICS


“LA VIDA ABANS QUE LA CIÈNCIA” ERIC JIMENEZ 2 ESO A “LA VERITABLE HISTÒRIA DEL SUBMARÍ” ARIEL BARRAGÁN 2 ESO B

ARIEL BARRAGÁN


GallecsExpress

ERIC JIMÉNEZ


GallecsExpress

PREMIS de RELATS CIENTÍFICS I TECNOLÒGICS

BATXILLERAT

1r premi “CASI LIBRE” MARINA MADUEÑO 2 BTX A Menció d’honor a la millor iodeaw original

“LA CIENCIA PUEDE OTORGARNOS EL PODER” CLAUDIA PISA 2 BTX A

MARINA MADUEÑO


GallecsExpress

CLAUDIA PISA


GallecsExpress

PREMIS del CONCURS de FOTOGRAFIA CIENTÍFICA


1r premi “TENSIÓ SUPERFICIAL” GISELA ESTÉVEZ 2 ESO B

2n premi “VOLANT” SARA CAMPAÑA 2 ESO B

GISELA ESTÉVEZ

Això passa quan deixes caure un got d’aigua. A mesura que

cau va perdent l’aigua i al final només queda una mica.

SARA CAMPAÑA


GallecsExpress


SEGON CICLE d’ESO

1r premi “ARC DE SANT MARTÍ” SERGI ELIPE 4 ESO B

2n premi “NATURA EFÍMERA” ALBA RAMPÉREZ 3 ESO A

La fusió del gel és un procés que a una alta temperatura es produeix a una ràpida ve-

L’arc de Sant Martí es un fenomen òptic i meteorològic que consisteix en la descomposició de la llum solar en l’espectre visual.

SERGI ELIPE

ALBA RAMPÉREZ


GallecsExpress


BATXILLERAT

1r premi “TENSIÓ SUPERFICIAL I IMPERMEABILITAT” LAURA DEY 1 BTX C

2n premi “CONDENSACIÓ” ANDREA CODÓ 2 BTX A

IMPERMEABILITAT I TENSIÓ SUPER-FICIAL D’UNA GOTA D’AIGUA Aquest fenomen físic consisteix en la imper-meabilitat del material i la forma esfèrica de la gota, que només passa quan tenen una petita grandària -de 1 a 2 mil·límetres de diàmetre-, atès que a aquesta escala la tensió superficial dels líquids s'exerceix sobre molt poca aigua i les forces d'atracció que s'uneixen a les molècules del fluid són capaços de mantenir la forma esfèrica d'aquest. Com tot sistema físic tendeix a disminuir la seva energia, una massa de líquid pren la forma on la relació entre el volum i la superfície sigui menor, és a dir, l'es-fera. Un altre succés físic és la impermeabilitat que passa quan els dos materials s'acosten. En aquest cas l'aigua i el material impermeable, imbueixen una petita càrrega positiva o nega-tiva l’una a l'altra i tan aviat com el líquid en-tra en contacte amb la superfície sòlida aquest comença a adherir-se. El material conté un fina xarxa dins dels porus. Aquest recobriment minimitza el contacte entre el líquid i la super-fície sòlida, ja que el líquid només toca fila-ments simples de la superfície sòlida, reduint-se dràsticament les forces intermoleculars que interactuen entre líquid i sòlid. Per tant, s'evi-ta la propagació de les gotes, que romanen mantenint seva forma esfèrica.

CONDENSACIÓ. Podem observar com el vapor de l’ambient ha condensat sobre aquesta ba-

LAURA DEY

ANDREA CODÓ


GallecsExpress

PASTÍS DE NEU Recepta: Neu abundant, “forn” a -20ºC, vent a 100 km/h I bufar tota la nit

ISABEL LOPEZ


PROFESSORAT I PAS

1r premi “PASTÍS DE NEU” ISABEL LÓPEZ

42

Coordinació:

Maria José Loscos Si voleu participar en la

redacció de la revista de l’Institut escriviu al correu electrònic:

[email protected]

Redacció i col·laboracions:

Comissió de Festes Consergeria Josep Martínez Shelia Cano Laura Lucas Víctor Molina Maria José Loscos

Fotografia: Josep Calpe Laura Guilera

Maig 2017, Núm. 28: Edició especial Sant Jordi

gallecsexpress -...

Documents