ESPANYA  CONTRA  EL  PAÍS  VALENCIÀ1      

    Un  llibre  del  malaguanyat  historiador  Ernest  Lluch  es  titulava  ben  expressi-­‐

vament  Les  Espanyes  vençudes  del  segle  XVIII,2  i   és  que,   efectivament,   d’Espanya   i  

d’Espanyes,  n’hi  ha  hagut  moltes,  com  hi  ha  hagut  també  moltes  maneres  d’enten-­‐

dre-­‐la  i  d’organitzar  políticament  la  convivència  entre  els  diversos  pobles  que  co-­‐

habiten  en  la  península  Ibèrica.  Mentre  a  la  Corona  d’Aragó  Espanya  va  ser  durant  

l’edat  mitjana  una  mera  expressió  geogràfica  –com  ho  pugui  ser  avui  la  de  “penín-­‐

sula   Ibèrica”   o,   en   anglès,   la   d’Iberia,   per   a   referir-­‐se   conjuntament   a   Espanya   i  

Portugal–,  a  Castella,   si  més  no  a  partir  del   segle  XIII,   el   terme   tenia   ja  una  clara  

connotació  política  i   ideològica,  recollida  entre  altres  en  l’obra  de  l’arquebisbe  de  

Toledo,  Rodrigo  Jiménez  de  Rada,  De  rebus  Hispaniae,  on,  segons  un  altre  historia-­‐

dor  recentment  desaparegut,  Miquel  Barceló,  es  troba  ja  esbossat  el  que  serà  el  cà-­‐

non  o  guió  de  la  història  d’Espanya,3  o  en  l’Estoria  de  España,  impulsada  per  Alfons  

                                                                                                               1  Potser  un   títol  més  escaient  per  a  aquest   text  hauria  estat  De  les  Espanyes  medievals  a  l’Espanya  una,  i  de  com  això  afectà  i  afecta  els  valencians,  però  la  reacció  desmesurada  que  ha  merescut  la  ce-­‐lebració  mateixa  del   congrés,   abans   fins   i   tot  que  es   conegués  el   contingut  de   les   intervencions,   i  sobre   la   qual   he   reflexionat   a   “Inquisició   preventiva”,   L’Espill,   45   (2014),   pp.   141-­‐148  (http://www.uv.es/lespill/articles/furio45.pdf),  no  fa  sinó  confirmar  la  idea  central  d’aquest  escrit,  condensada  de  manera  més  descriptiva  que  provocativa  en  l’encapçalament,  a  saber,  que  la  forma-­‐ció  nacional  d’Espanya  –un  procés  en  constant  construcció,   ja  que  les  nacions  ni  són  eternes  ni  es  creen  d’una  vegada  per  totes–,  en  la  mesura  que  Espanya  se  simplifica  i  s’assimila  amb  Castella,  s’ha  fet  i  es  fa  contra  les  Espanyes  no  castellanes.  2  Barcelona,  Crítica,  1999.  La  reflexió  que  havia  emprès  Ernest  Lluch  amb  aquesta  i  altres  contribu-­‐cions,  i  les  conseqüències  polítiques  que  en  derivava,  quedaren  tallades  d’arrel  amb  el  seu  assassi-­‐nat  l’any  següent.  Les  consideracions  de  Lluch,  un  intel·lectual  vigorós  i  assenyat,  van  ser  rebudes  amb  incomprensió  i  desdeny  als  medis  historiogràfics  i  polítics  a  l’altra  banda  de  l’Ebre.  Tot  al  con-­‐trari  que  al  País  Valencià,  on  va  ser  professor  i  s’hi  implicà  també  políticament  (vegeu  La  via  valen-­‐2  Barcelona,  Crítica,  1999.  La  reflexió  que  havia  emprès  Ernest  Lluch  amb  aquesta  i  altres  contribu-­‐cions,  i  les  conseqüències  polítiques  que  en  derivava,  quedaren  tallades  d’arrel  amb  el  seu  assassi-­‐nat  l’any  següent.  Les  consideracions  de  Lluch,  un  intel·lectual  vigorós  i  assenyat,  van  ser  rebudes  amb  incomprensió  i  desdeny  als  medis  historiogràfics  i  polítics  a  l’altra  banda  de  l’Ebre.  Tot  al  con-­‐trari  que  al  País  Valencià,  on  va  ser  professor  i  s’hi  implicà  també  políticament  (vegeu  La  via  valen-­‐ciana,  València,  Tres   i  Quatre,  1976)   i  on   les   seves   tesis   sempre  han  estat  acollides  amb   interès   i  simpatia.  Una  mostra  recent  n’és  el  llibre  de  Joan  Romero,  Espanya  inacabada,  València,  PUV,  2006  (hi  ha   també  versió   castellana,   en   la  mateixa   editorial   i   el  mateix   any),   una   raonada   i   intel·ligent  proposta  de  pensar  –i  articular  políticament–  Espanya  en  termes  plurinacionals,  de  tractar  de  ma-­‐nera  complexa  i  subtil  realitats  complexes,  i  d’entendre-­‐les,  en  comptes  de  com  un  problema  o  una  amenaça,  com  a  fortalesa  i  oportunitat.  El  llibre  de  Romero,  l’enèsima  proposta  des  de  la  “perifèria”  menystinguda  des  del  “centre”,  mostra  ben  clarament  que  el  “problema”  no  es  circumscriu  només  a  Catalunya,  o  a  Catalunya  i  al  País  Basc,  sinó  que  s’estén  també  a  les  altres  Espanyes  vençudes,  a  les  Espanyes  no  castellanes  i  que  afecta,  en  definitiva,  la  constitució  i  l’organització  polítiques  de  l’Estat  espanyol.  3  Barceló   en  parlà   en  molts   dels   seus   escrits,   en  particular   els   publicats   a   la   revista  L’Espill,   però  vegeu  sobretot  l’última  entrevista  que  li  van  fer,  pocs  mesos  abans  de  la  seva  mort,  on  el  “guió  de  la  

  2  

X  el  Savi.  Ambdues  obres  eren  alhora  dos  grans  projectes  historiogràfics  i  polítics  

que  pretenien  reclamar  per  a  Castella  no  sols  l’herència  de  l’antic  regne  visigot  de  

Toledo,   sinó   també   la   continuïtat   històrica   d’Espanya   des   dels   seus   orígens  més  

remots.  És  a  dir,  que  mentre  a  la  Corona  d’Aragó  era  un  espai  geogràfic  en  el  qual  

convivien  diversos   regnes,4  a   Castella   prenia   cos   la   identificació   amb   la  Hispània  

visigoda,  romana  i  fins  i  tot  anterior.  Espanya  era  Castella,  i  això  tenia  una  dimen-­‐

sió   política:   la   primacia   de  Castella   per   sobre  de   tot   el   territori   peninsular,   frag-­‐

mentat   en  diversos   regnes.  Aquesta  voluntat  d’hegemonia   es   concretaria   i   trans-­‐

metria  sobretot  en  les  cròniques  i  obres  historiogràfiques  de  la  baixa  edat  mitjana,  

en  particular  en  les  ja  citades  de  l’arquebisbe  de  Toledo  i  Alfons  X,  que  tindrien  una  

gran  influència  sobre  la  manera  d’entendre  i  escriure  la  història  en  tots  els  regnes  

peninsulars,  inclosa  la  Corona  d’Aragó.  I  potser  fos  la  insatisfacció  amb  què  Jaume  I  

va  llegir  la  crònica  de  Rodrigo  Jiménez  de  Rada  i  el  contrast  que  observava  entre  el  

relat  dels  fets  que  anava  imposant-­‐se,  de  matriu  i  intenció  castellanes,  i  la  realitat  

històrica  que  ell  havia  viscut  i,  sobretot,  la  imatge  que  tenia  de  si  mateix  el  que  el  

portaria,   segons  suggereix  Stefano  Cingolani,  a  escriure   la  seva  pròpia  crònica,  el  

Llibre  dels  fets,  alhora  com  a  rèplica  i  com  a  reivindicació  del  poder  i  el  prestigi  de  

la  casa  reial  d’Aragó.5  Era,  si  més  no,  un   intent  de  construir  un  relat  alternatiu  al  

que  s’estava  difonent  des  de  Castella  i  d’escriure  una  memòria  reial/nacional  prò-­‐

pia,  que  tindria  continuïtat  en  les  cròniques  posteriors  de  Desclot,  Muntaner  i  Pere  

el  Cerimoniós.6  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   historia  d’Espanya”  és  un  tema  recurrent:  Josep  M.  Muñoz,  “Miquel  Barceló,  estudiós  d’exterminis”,  L’Avenç,  393  (setembre  2013),  pp.  12-­‐22.  4  En  la  mesura  que  el  terme  “Espanya”  expressava  fonamentalment  una  realitat  geogràfica  i  s’iden-­‐tificava  amb  el  conjunt  de  la  península,  els  textos  catalans  l’assimilen  inicialment  amb  al-­‐Andalus  –com  quan,  al  segle  XII,  els  conqueridors  cristians  parteixen  ad  detrimentum  Yspanie–,  en  la  mesura  que   els   successius   estats  musulmans   ocupaven   la  major   part   del   territori   peninsular.   Per   contra,  després   de   la   gran   expansió   territorial   dels   regnes   cristians   al   segle   XIII   a   costa   d’al-­‐Andalus,   el  terme,  sense  canviar  de  significat,  passà  a  reflectir  la  nova  realitat  geopolítica,  i  Jaume  I  pot  dir  en  la  seva  crònica  que  Catalunya  “és   lo  millor  regne  d’Espanya”.  Tot   i  així,  en  alguns  documents  valen-­‐cians   del   començament   del   segle   XV   encara   s’identificava   Espanya   amb   el   sultanat   musulmà   de  Granada.  Vegeu  Antoni  Furió,  Las  Españas  medievales,  en  Historia  de  las  Españas,  a  cura  d’A.  Furió  i  J.  Romero,  València,  Tirant  lo  Blanch,  2014.  5  Stefano  Cingolani,  “Memòria,  llinatge  i  poder:  Jaume  I  i   la  consciència  històrica”,  Butlletí  de  la  So-­‐cietat  Catalana  d’Estudis  Històrics,  XIX  (2008),  pp.  101-­‐127.  6  En  efecte,  a  les  quatre  grans  cròniques,  com  als  tallers  historiogràfics  de  Saint  Denis,  St  Albans  o  Toledo,  no  sols  s’escrivia  la  memòria  reial  sinó  també  la  memòria  “nacional”  dels  nous  estats  euro-­‐peus.  França  i  Castella  (i  més  tard  Espanya)  són  producte  tant  de  les  conquestes  dels  seus  monar-­‐ques,  que  n’eixamplaven  els   límits   territorials,   com  del   relat  històric  elaborat  pels   seus  cronistes,  que  contribuïa  a  crear  una  consciència  comuna,  sobre  la  base  d’una  “memòria”  i  un  “destí”  compar-­‐tits.  

  3  

  Amb  els  Reis  Catòlics   i   la  unió  dinàstica  de  Castella   i   la  Corona  d’Aragó,  el  

concepte  d’Espanya  començà  a  voler  dir  alguna  cosa  més  per  als  catalans  en  gene-­‐

ral  i  els  valencians  en  particular.  És  cert  que,  per  a  la  gran  majoria  de  la  població,  

pagesos  i  menestrals  que  no  havien  sortit  mai  del  país  ni  havien  vist  mai  un  mapa,  

resultava  difícil  representar-­‐se  els  contorns  de  la  península  Ibèrica  i  menys  encara,  

poc   després,   els   de   la   nova   monarquia   hispànica,   amb   territoris   tan   dispersos,  

d’Itàlia  als  Països  Baixos  i  a   l’Amèrica  recentment  conquerida.7  Però  els  contactes  

del   regne  de  València  amb   la  veïna  Castella,   ja   intensos  des  d’antic,   tant  a   través  

dels  mercaders  com  dels  immigrants  que  venien  regularment  de  Múrcia,  d’Andalu-­‐

sia  i,  en  general,  de  tota  la  corona  castellana,  s’incrementaren  amb  la  unió  dinàstica  

i  la  introducció  del  tribunal  de  la  Inquisició,  de  manera  que  el  castellà  era  una  llen-­‐

gua   que,   si   bé   encara  minoritàriament,   s’escoltava   ja   a  molts   llocs   del   país   i   que  

molta  gent  entenia.8  Per  altra  part,  des  del  començament  del  segle  XVI,  les  imprem-­‐

tes  valencianes  començaren  a  publicar  llibres  en  castellà  destinats  a  un  públic  més  

ampli  que  l’estrictament  valencià,  amb  la  vista  posada  en  tot  el  mercat  hispànic,  on  

el   castellà   anava   imposant-­‐se   com  a   llengua   literària   i   de   cultura.9  I   també  molts  

valencians  l’adoptaren,  començant  per  l’alta  noblesa  i  bona  part  de  les  classes  diri-­‐

gents,  perquè  era  la  llengua  de  la  cort.10  No  era  cap  fenomen  singular.  Això  mateix  

                                                                                                               7  A  la  baixa  edat  mitjana  i  els  primers  temps  moderns,  eren  molt  pocs  encara  els  qui  podien  fer-­‐se  una  idea  de  la  península  en  el  seu  conjunt,  per  haver  viatjat  o  per  haver-­‐la  vist  representada  en  ma-­‐pes  o  cartes  de  navegació,  com  era  el  cas,  a  més  dels  patrons  i  la  tripulació  de  les  naus,  dels  merca-­‐ders,  dels  ambaixadors  i  dels  homes  d’armes.  8  En  Les  obres  o  trobes  en  llaors  de  la  Verge  Maria,  el  primer  llibre  literari  imprès  a  la  península,  pu-­‐blicat  a  València  el  1474,  s’incloïen  quaranta  poemes  en  català,  quatre  en  castellà  i  un  en  italià.  És  cert  que  la  cultura  escrita  tenia  encara  un  abast  social  molt  limitat  i  que,  per  tant,  la  presència  lite-­‐rària  del  castellà  no  es  pot  considerar  molt  indicativa  d’una  comprensió  generalitzada,  però  per  al-­‐tra  part,  els   registres   judicials,  que  sovint   transcriuen   literalment   les  declaracions  de   testimonis   i  acusats,  mostren  que  molts  dels  immigrants,  tant  al  món  urbà  com  al  rural  (jornalers,  pastors,  arte-­‐sans...),  continuaven  emprant  el  seu  castellà  nadiu  com  a  vehicle  de  comunicació.  9  La  primera  edició  del  Cancionero  General  d’Hernando  del  Castillo,  el  més  important  en  el  seu  gène-­‐re,  es  va  imprimir  per  primera  vegada  a  València  el  1511,  amb  un  tiratge  de  mil  exemplars,  que  s’es-­‐gotà  en  menys  de  tres  anys;  en  1514  apareixia  una  segona  edició,  també  a  València.  De  La  Celestina,  un  dels   llibres  més  venuts  al   segle  XVI,   es  van   fer  a  València   tres  edicions  en  només  quinze  anys  (1514,  1518  i  1529).  Sobre  la  castellanització  dels  escriptors  i  els  lectors  valencians,  vegeu  Philippe  Berger,  “Contribution  à  l’étude  du  déclin  du  valencien  comme  langue  littéraire  au  Seizième  siècle”,  Mélanges  de  la  Casa  de  Velázquez,  XII  (1976),  pp.  173-­‐195,  i,  sobretot,  Joan  Fuster,  La  Decadència  al  País  Valencià,  Barcelona,  Curial,  1976,  i  “Decadència  i  castellanització”,  Caplletra:  Revista  Internacio-­‐nal  de  Filologia,  1  (1986),  pp.  29-­‐35.  Sobre  l’impacte  de  la  Inquisició  en  la  castellanització  de  la  cul-­‐tura  valenciana,  vegeu  Jordi  Ventura,  Inquisició  espanyola  i  cultura  renaixentista  al  País  Valencià,  Va-­‐lència,  Eliseu  Climent  editor,  1978.  10  Esdevenir  cortesà  volia  dir,  entre  altres  coses,  adoptar  els  usos  de  la  cort,  i  en  primer  lloc  la  llen-­‐gua.  El   procés  ha   estat   estudiat,   amb   caràcter   general,   per  Norbert  Elias   a  La  sociedad  cortesana,  Mèxic,  FCE,  1982.  A  València,  aquest  paper  el  va  jugar  sobretot  la  cort  virregnal,  especialment  du-­‐rant  el  període  que  va  ser  virreina  Germana  de  Foix,  l’ambient  de  la  qual  apareix  descrit  a  La  Vesita  

  4  

passava  en  altres  ciutats  i  regnes  de  la  monarquia,  de  Nàpols  i  Milà  als  Països  Bai-­‐

xos  i  Portugal.  El  castellà  era  la  llengua  de  prestigi  en  els  primers  segles  de  l’edat  

moderna,  com  més  tard  ho  seria  el  francès,  que  esdevindria  la  llengua  de  l’alta  no-­‐

blesa  europea,  de  la  diplomàcia  i  de  les  corts  de  Berlín  i  Sant  Petersburg,  de  Viena  i  

d’Estocolm.  No  era  tampoc  només  una  qüestió  de  llengua.  Els  valencians  s’estaven  

incorporant  també  a  la  nova  idea  d’Espanya  estesa  tant  des  de  la  cort  i   l’adminis-­‐

tració  reial  com  des  de  la  literatura  i  la  història,  a  la  idea  d’una  major  unitat  i  cohe-­‐

sió  polítiques,  acceptant  fins  i  tot  la  primacia  de  Castella  i  del  castellà  com  a  signes  

identificadors  de  la  nova  monarquia  hispànica  –un  paper  que  abans,  del  segle  XIII  

al  XV,  havien  exercit  Catalunya   i   el   català   en   la  Corona  d’Aragó–,  però   sense  que  

això  afectés  en  absolut  la  identitat  política  diferenciada  del  regne  de  València  ni  el  

manteniment  de  les  seves  lleis  i  institucions.  

  Els  valencians,  com  els  catalans,  els  mallorquins   i  els  aragonesos  se  suma-­‐

ren  aparentment  sense  reserves  al  nou  projecte  polític  de  la  monarquia  hispànica,  

que   podien   entendre   com  una   extensió   o   una   ampliació   del  model   polític   confe-­‐

deral  que  caracteritzava  la  Corona  d’Aragó,  amb  diversos  regnes  i  territoris,  cadas-­‐

cun   amb   les   seues   lleis   i   institucions,   units   per   la   figura   del   sobirà.11  La   Corona  

d’Aragó,  per  altra  part,  no  era  només  espanyola  o  ibèrica,  sinó  que  englobava  tam-­‐

bé  territoris  italians,  com  els  regnes  de  Nàpols,  Sicília  i  Sardenya.  De  la  mateixa  ma-­‐

nera,   la  nova  monarquia  dels  Àustria  no  era  només  hispànica  o   ibèrica,   sinó  que  

incloïa  igualment  territoris  italians,  borgonyons,  flamencs,  holandesos,  americans,  

i  es  presentava  com  una  monarquia  composta,  és  a  dir,  integrada  per  diversos  ter-­‐

ritoris  que  disposaven  del  seu  propi  model  d’organització  política.  Això  implicava  

també   una   concepció   de   la   identitat   espanyola   de   caràcter   plural,   que   ha   portat  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   (escrita  el  1524-­‐25   i  publicada  el  1562),  de   Joan  Ferrandis  d’Herèdia,   i   a  El  Cortesano   (1561),  de  Lluís  del  Milà.    11  De   vegades   se   sol   oblidar   aquest   caràcter   compost   de   la   Corona   d’Aragó,   enfront   del   caràcter  unitari  de  la  monarquia  castellana,  i  es  parla  erròniament  de  la  unió  de  dues  corones,  la  d’Aragó  i  la  de  Castella,  amb  els  seus  respectius  regnes.  Castella,  però,  no  era  una  confederació  de  regnes,  sinó  un  sol  regne,  amb  una  mateixa  llei,  unes  mateixes  corts  i  institucions  i  una  mateixa  moneda,  de  Galí-­‐cia  a  Andalusia,  i  on  les  denominacions  de  “regne”  (el  regne  de  Múrcia,  el  regne  de  Sevilla,  el  regne  de  Jaén...)  eren  merament  honorífiques,  sense  traducció  administrativa  o   institucional.  Tot  al  con-­‐trari  que  a  la  Corona  d’Aragó,  on  els  regnes  eren  entitats  jurídicament  i  administrativament  diferen-­‐ciades.  Vegeu  Ernest  Belenguer,  dir.,  Història  de  la  Corona  d’Aragó,  Barcelona,  Edicions  62,  2007.  

  5  

alguns  historiadors  a  parlar  d’una  Espanya  horitzontal,  conformada  per  un  agregat  

de  territoris  units  pel  nexe  d’un  govern  comú.12  

  L’Espanya  dels  Reis  Catòlics,  primer,  i  dels  Àustria,  després,  no  estava  desti-­‐

nada,   doncs,   a   ser   ni   una   ni   castellana.   Ni   tan   sols   estava   destinada   a   res,   si   no  

creiem  en   les   “unitats  de  destí”.  De   fet,   la  seva  mateixa  existència   i   continuïtat  al  

començament  del  segle  XVI  no  deixava  de  ser  molt  precària,  sotmesa  a  l’atzar  bio-­‐

lògic.13  I  tampoc  no  hi  havia  instàncies  unitàries  que  vinculessin  els  diferents  reg-­‐

nes  més  enllà  de  la  persona  del  monarca  i  dels  oficials  directament  nomenats  per  

aquest.14  Tampoc  no  es  pot  dir  que,  tot  i  la  major  extensió  geogràfica  de  Castella  i  

la  seva  superioritat  demogràfica,  econòmica  i  militar,   la  dels  Reis  Catòlics  fos  una  

Espanya  castellana.  La  Corona  d’Aragó  hi  aportava  una  gran  experiència  adminis-­‐

                                                                                                               12  L’expressió  l’ha  difós  recentment  Ricardo  García  Cárcel  a  Felipe  V  y  los  españoles,  Barcelona,  Plaza  Janés,  2002,  però  havia  estat  ja  utilitzada,  fins  i  tot  com  a  títol  d’un  llibre,  vint  anys  abans:  Francesc  X.   Blay,   Espanya   horitzontal   (introducció   al   concepte   històric   d’Espanya),   València,   1982,   el   qual  s’inspirava  al  seu  torn  en  Joan  Reglà.  13  De   la  mateixa  manera   que   el  matrimoni   entre   Ferran   i   Isabel   uní   en   uns  mateixos   sobirans   la  Corona  d’Aragó  i  Castella,  el  matrimoni  d’Isabel,  la  filla  i  hereva  dels  Reis  Catòlics,  amb  Manuel  de  Portugal  hauria  unit  en  el  fill  d’aquests  dos,  Miquel,  les  tres  corones:  Aragó,  Castella  i  Portugal;  però  Miquel  morí  el  1500,  abans  de  fer  els  dos  anys.  El  mateix  Ferran,  després  de  la  mort  d’Isabel  i  de  ser  expulsat  de  Castella,  es  tornà  a  casar  el  1505  amb  Germana  de  Foix,  i  si  el  matrimoni  hagués  tingut  descendència,   la  Corona  d’Aragó   i  Castella  haurien   tornat  al  punt  anterior.  De   fet,  en  una  carta  al  virrei  de  Sardenya,  de  9  de  març  de  1509,  el  rei  li  comunicava  l’embaràs  de  la  reina  i  el  consol  que  això  suposaria  per  als  regnes  de  la  Corona  d’Aragó:  “Del  preñado  de  la  serenísima  Reyna,  nuestra  muy  cara  y  muy  amada  muger,  somos  cierto  que  vos  entre  los  otros  y  todo  esse  Reyno  havreis  rece-­‐bido  el  plazer  que  es  razón    speramos  en  Dios  según  el  buen  camino  que  fasta  aquí  ha  llevado,  suc-­‐cederá  en  bien   lo  que   sea   servicio  de  Dios  y   consuelo  de   todos  nuestros  Reynos”.  El   fill,   però,   va  nàixer  mort.  La  citació  a  Ernest  Belenguer  Cebrià,  “Les  reines  de  la  Corona  d’Aragó  i  el  cas  paradig-­‐màtic   d’Isabel   la   Catòlica   i  Germana  de  Foix”,   dins  La  Corona  d’Aragó,  segles  XII-­‐XVIII,  cit.   L’atzar,  que  no  és  ni  de  bon  tros  el  “motor”  de  la  història,  subjecta  a  moltes  “determinacions”,  hi  juga,  però,  un  paper  major  al  que  tradicionalment  estan  disposats  a  concedir-­‐li  els  historiadors.  14  Durant  el  regnat  dels  Reis  Catòlics,  com  també  a  la  mort  de  Ferran  el  1516,  hi  hagué  dos  gover-­‐nadors,  un  per  a  Castella  i  l’altre  per  a  la  Corona  d’Aragó,  com  hi  hagué  també  dos  inquisidors  gene-­‐rals,   cosa  que  ha  portat   Joseph  Pérez  a  suggerir  que  “don  Fernando  no  descarta   la  posibilidad  de  que  las  dos  coronas  vuelvan  a  separarse  si  las  circunstancias  le  son  otra  vez  desfavorables”,  vegeu  obra  citada  en  nota  16,  p.  100).  Per  altra  part,  tant  la  Corona  d’Aragó  com  Castella  tenien  els  seus  propis  ambaixadors  a  l’exterior,  en  particular  a  Roma,  no  sempre  defensant  els  interessos.  Mentre  visqué  Isabel  o  quan  Ferran  tornà  a  la  regència  de  Castella,  no  hi  hagué  problemes  i,  per  exemple  en  aquest  últim  període,  hi  hagué  un  mateix  ambaixador,  el  valencià  Jeroni  de  Vic,  per  a  les  dues  coro-­‐nes,   però   en   els  moments   de   crisi,   quan   ara  durant   l’enfrontament   entre   Felip   el   Bell   i   Ferran   el  Catòlic,  cadascú  disposà  del  seu  propi  aparell  diplomàtic.  Ferran  hagué  de  reconstruir  pràcticament  ex  novo  les  seves  xarxes  polítiques  i  clientelars  a  Roma,  que  no  s’interrompé  quan,  amb  la  mort  del  seu  gendre,  recuperà  la  regència  de  Castella,  com  ho  mostra  el  seu  suport  a  la  creació  de  la  confraria  i   l’església   de  Montserrat,   “de  natione  aragonese,   cathalana   et   valenciana”   o   la   fundació   també   a  Roma  de  dues  esglésies-­‐hospitals  “de  cathalans”,  la  de  S.  Nicolà  i  la  de  Santa  Margarita.  Cf.  Alessan-­‐dro  Serio,  “Una  representación  de  la  crisis  de  la  unión  dinástica:   los  cargos  diplomáticos  en  Roma  de  Francisco  de  Rojas  y  Antonio  de  Acuña  (1501-­‐1507)”,  Cuadernos  de  historia  moderna,  32  (2007),  pp.  13-­‐29;  i  Manuel  Vaqueiro  Piñeiro,  “Una  realtà  nazionale  composita:  comunità  e  chiese  ‘spagnole’  a  Roma”,  dins  S.  Gensini,  ed.,  Roma  capitale  (1447-­‐1527),  Pisa-­‐San  Miniato,  Pacini  Editore,  1994,  pp.  473-­‐489.  

  6  

trativa,  diplomàtica  i  fins  i  tot  financera,15  i  de  fet  va  ser  l’estructura  política  catala-­‐

noaragonesa  la  que,  almenys  formalment,  caracteritzaria  la  nova  monarquia  hispà-­‐

nica  fins  a  la  Guerra  de  Successió.  Fins  i  tot,  en  termes  de  personal  polític,  el  con-­‐

trol  de  la  monarquia  entorn  de  1500  estava  en  mans  dels  consellers  catalanoarago-­‐

nesos   de   Ferran,  mentre   Isabel   es   retirava   cada   vegada  més   del   primer   pla   i   els  

seus  partidaris  perdien  posicions  en  el  govern,  una  situació  que  continuaria  durant  

la  regència  de  Ferran  a  Castella  i  els  primers  anys  de  Carles  I.  Pel  que  fa  al  govern,  

en  efecte,  la  seva  organització  estava  basada  en  l’estructura  institucional  politerri-­‐

torial  pròpia  de  la  Corona  d’Aragó,  amb  un  Consell  d’Aragó  i  un  Consell  de  Castella,  

per  als  afers  propis  de  cada  corona  –als  quals  s’afegirien  més  tard  els  consells  de  

Navarra,   d’Índies,   d’Itàlia,   de   Flandes   i   de   Portugal–,   un   Consell   d’Estat,   per   als  

afers  comuns,  especialment  la  guerra  i  la  política  exterior,  i  el  Consell  de  la  Supre-­‐

ma  Inquisició  –dividit  en  dos  entre  1507  i  1518,  quan  Castella  i  la  Corona  d’Aragó  

tornaren  a  estar  separades  de  iure  (altres  dos  consells,  el  d’Hisenda  i  el  d’Ordes  Mi-­‐

litars,  van  estar  sempre  en  l’òrbita  castellana).  L’adopció  d’aquesta  estructura  polí-­‐

tica  i  institucional  confederal  i  del  règim  de  govern  que  els  historiadors  anomenen  

polisinodial  no  sols  era  la  més  lògica,  sinó  que  hauria  estat  molt  difícil  de  contra-­‐

restar,  per  la  fortalesa  de  les  institucions  polítiques  catalanoaragoneses,  molt  zelo-­‐

ses  de  la  seva  autonomia  i  els  seus  privilegis,  i  perquè  Castella,  tot  i  la  seva  tendèn-­‐

cia  a  la  unificació,  no  era  prou  forta  encara  per  impugnar  aquella  i  imposar  aques-­‐

ta.16  Això  no  vol  dir  que  els  monarques  no  tractessin  des  del  principi,  des  del  ma-­‐

                                                                                                               15  En  matèria  administrativa,  la  monarquia  hispànica  aplicaria,  per  exemple,  el  sistema  catalanoara-­‐gonès   de   virreis   a   tots   els   territoris   de   l’imperi,   incloses   les   colònies   castellanes   a   Amèrica;   i   en  afers  exteriors  s’hi  imposaria  la  política  mediterrània  i  antifrancesa  que  havia  caracteritzat  tradicio-­‐nalment   la  Corona  d’Aragó,  enfront  de   les   simpaties   castellanes  per  França   (veure  nota   següent).  Pel  que  fa  a  la  contribució  econòmica,  només  cal  recordar  els  préstecs  per  valor  de  quasi  50  milions  de  maravedís  (dels  quals  16  de  la  ciutat  de  València)  negociats  per  Lluís  de  Santàngel  el  1491  per  a  finançar  la  conquesta  de  Granada.  Cf.  Miguel  A.  Ladero  Quesada,  “Actividades  de  Luis  de  Santángel  en  la  corte  de  Castilla”,  Historia.  Instituciones.  Documentos,  19  (1992),  pp.  231-­‐252.  16  Són  molt  suggestives  al  respecte  les  reflexions  de  William  Peter  Frank,  en  l’opinió  del  qual  la  unió  entre  les  dues  corones  havia  vingut  molt  tard,  quan  Aragó  i  Castella  (per  no  parlar  de  Portugal)  ha-­‐vien  cristal·litzat  ja  com  a  estats  relativament  autoconscients,  amb  llengües,  literatures,  tradicions  culturals  i  sistemes  econòmics  molt  desenvolupats  i  fins  i  tot  imperis  propis.  L’hegemonia  de  Caste-­‐lla  no  era  suficient  per  a   imposar-­‐se   i  neutralitzar  aquesta.  En  el  segle  XVI  Castella  continuaria  el  seu  procés  intern  de  centralització,  alhora  que  els  èxits  imperials  a  Europa  i  Amèrica  estimularien  el  desenvolupament  d’una  autoconsciència  castellana.  En  la  Corona  d’Aragó,  per  la  seva  part,  el  nai-­‐xent  sentiment  “nacional”  es  va  veure  privat  d’un  “centre”,  d’un  cor,  perquè,  amb  els  Habsburgs,  el  centre  tradicional  de  lleialtats,  especialment  el  monarca,  va  ser  apropiat  i  finalment  naturalitzat  per  Castella.  El  rei  esdevingué  així  estranger,  incapaç  ja  de  servir  com  a  pol  al  voltant  del  qual  es  pogue-­‐ssin  aglutinar   lleialtats  o  sentiments  comuns.  Això  venia   ja  de   lluny,  del  segle  XV,  amb  el  creixent  absentisme  reial,  i  al  final  del  Quatre-­‐cents  i  durant  el  Cinc-­‐cents,  es  desenvolupà  un  focus  alterna-­‐

  7  

teix  Ferran  el  Catòlic  i  fins  i  tot  abans,  avançar  en  la  centralització  del  poder  polític,  

en   detriment   de   les   institucions   representatives   dels   regnes   i   de   les   ciutats.17  El  

mateix  Ferran  se  serviria  de  la  nova  Inquisició  –l’única  institució,  a  part  de  la  mo-­‐

narquia  mateixa,  per  damunt  dels  diferents  regnes,  amb  una  jurisdicció  centralitza-­‐

da  i  nodrida  sobretot  de  castellans–  per  a  reduir  l’autonomia  dels  estats  de  la  Coro-­‐

na  d’Aragó  i  expandir  l’autoritat  reial.18  Però  no  aconseguiria  que  el  càrrec  de  vir-­‐

rei  –l’alter  ego  del  monarca–,  convertit  ja  en  permanent,  tingués  potestat  per  con-­‐

vocar   les   corts,   cosa  que  els   furs   i  privilegis  dels   regnes  de   la   corona  reservaven  

només  al  sobirà.  En  el  seu   testament,  però,  el   rei  Catòlic  recomanava  al  seu  nét   i  

successor,  el   futur  Carles  I,  que  “no  faga  mudança  alguna  para  el  govierno  e  regi-­‐

miento  de  los  dichos  reynos...  de  la  Corona  de  Aragón”  i,  sobretot,  que  “no  trate  ni  

negocie  las  cosas  de  los  dichos  reynos  sino  con  personas  naturales  dellos,  ni  ponga  

personas  estranjeras  en  el  Consejo  ni  en  el  govierno”.  L’Espanya  dels  Reis  Catòlics  

no  havia   estat,   doncs,   una  Espanya   castellana,  ni  ho   seria   tampoc  en  els  primers  

anys  de  la  nova  dinastia  dels  Àustria.  Al  contrari,  amb  l’arribada  de  Carles,  des  de  

Castella  es  veia  com  als  consellers  aragonesos  que  havien  dominat  el  govern  en  els  

últims  anys  de  Ferran,  s’afegia  ara  una  legió  de  flamencs  sota  la  direcció  de  Guillem  

de  Chièvres  i  Adrià  d’Utrecht.  La  revolta  dels  comuneros  no  sols  expressava  aquests  

temors,  sinó  que  es  pot  considerar  el  revers  de  la  situació  el  1705,  quan  van  ser  els  

regnes  de  la  Corona  d’Aragó  els  que  es  revoltaren  contra  la  nova  dinastia  Borbó  i  el  

pes  de  castellans  i  francesos  en  el  govern.  Criat  en  la  tradició  política  i  institucional  

de  l’estat  borgonyó,  del  qual  formava  part  la  seva  Gant  natal,   i  també,  de  seguida,  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   tiu  per  als  sentiments  nacionals  o  de  grup  en  els  furs  i  en  les  institucions  locals  representatives  de  cada  regne  (les  corts  i  la  Diputació  del  General).  Aquesta  situació  alterà  la  finalitat  primera  d’aques-­‐tes  institucions,  que  esdevingueren  tenaces  defensores  de  les  institucions  regnícoles  enfront  d’una  cort  estrangera  (foreign  Court)  que  se  sospitava  que  volia  donar  a  l’autoritat  reial  en  la  Corona  d’A-­‐ragó  el  caràcter  molt  més  absolutista  que  tenia  a  Castella.  Quan  el  1498,  la  reina  Isabel  declarà  que  “mejor  sería  reducir  a  los  aragoneses  por  las  armas  que  no  sufrir  la  arrogancia  de  sus  Cortes”,  els  “aragonesos”  devien  témer  que  expressava  els  desigs  recòndits  de  la  cort  en  conjunt.  Els  dos  segles  següents  veurien   reforçats  aquests   temors  per  moltes  afirmacions   similars  per  part  de  castellans  influents.  L’inqüestionable  domini  de  facto  de  la  unió  per  Castella,  en  clar  contrast  amb  l’estructura  de  iure  aragonesa  de  la  monarquia  i  tan  frustrant  des  de  finals  del  segle  XVI  per  a  una  Castella  dura-­‐ment  imposada  fiscalment,  alimentà  les  pors  de  la  Corona  d’Aragó  respecte  de  la  seva  autonomia.  W.P.  Frank,  Regionalism  and  the  revocation  of  the  Fueros  of  Valencia  and  Aragon  during  the  War  of  the  Spanish  Succession,  tesi  doctoral,  UCLA,  1981.  17  De  fet,  l’autoritarisme  monàrquic  és  gairebé  tan  antic  en  la  Corona  d’Aragó  com  el  desenvolupa-­‐ment  de  les  institucions  forals  i  la  tradició  pactista,  especialment  amb  Pere  el  Cerimoniós  i  els  Tras-­‐tàmares,  que  Vicens  Vives  considera,  en  canvi,  extremament  respectuosos  amb  el  pactisme.  18  Ricardo  García  Cárcel,  Orígenes  de  la  Inquisición  española.  El  tribunal  de  Valencia,  1478-­‐1530,  Bar-­‐celona,  Península,  1976,  p.  45;  Henry  Kamen,  La  Inquisición  española:  una  revisión  histórica,  Barce-­‐lona,  Crítica,  1999  (primera  versió  en  Barcelona,  Grijalbo,  1972).  

  8  

com  a  emperador,  Carles  estava  més  familiaritzat  amb  un  model  descentralitzat  o  

confederal  com  el  de  la  Corona  d’Aragó  que  amb  el  molt  més  centralitzat  de  Caste-­‐

lla.   La   nova  monarquia   hispànica  mantindria   així   formalment   la   seva   estructura  

multiterritorial  i  polisinodal,  però  també  esdevindria  cada  vegada  més  castellanit-­‐

zada.  Era  una  de  les  conseqüències  de  la  revolta  comunera,  tot  i  haver  estat  ràpida-­‐

ment  aixafada,  i,  sobretot,  del  major  pes,  en  tots  els  aspectes,  i  del  paper  central  de  

Castella  dins  el  conjunt  de  la  monarquia.19  

  La  castellanització  no  sols  es  corresponia  molt  bé  amb  el  desenvolupament  

polític  i  institucional  de  Castella,  unitari  i  uniformitzador,  sinó  també  amb  la  tradi-­‐

ció  historiogràfica  i  ideològica  que  identificava  Espanya  amb  Castella.  La  nova  mo-­‐

narquia  hispànica  havia  de  ser,  per  tant,   també  castellana.  El  1516,  el  mateix  any  

de  la  mort  de  Ferran  el  Catòlic,  el  cardenal  Cisneros,  arquebisbe  de  Toledo  i  gover-­‐

nador  de  Castella  –nomenat  per  Ferran  en  el  seu  testament,  en  el  qual  també  havia  

nomenat  governador  de  la  Corona  d’Aragó  el  seu  fill  bastard  Alfons,  arquebisbe  de  

Saragossa   i   de   València–,   davant   la   possibilitat   que   Carles   nomeni   ambaixador   a  

Roma  un  aragonès,  Pedro  de  Urrea,  tracta  d’impedir-­‐ho:  “es  muy  necesario  que  [Su  

Alteza]  envíe  persona  que  sea  castellano  o  flamenco”,  “porque  sin  duda”,  afegeix  el  

seu   secretari   Varacaldo,   “sería   gran   perdición   que,   habiendo   tantos   castellanos,  

hombres  señalados  para  ello,  nos  quisiesen  poner  los  negocios  debajo  del  poderío  

de  Faraón,  que  más  valdría  y  mejor  sería  para  el  reino  encomendar  los  negocios  al  

más  puro   francés  del  mundo  que  no  a  aragonés  ninguno”.20  Quan  diu  “aragonès”,  

                                                                                                               19  Per  a   tot  aquest   llarg  paràgraf,  vegeu   Jaume  Vicens  Vives,  Aproximación  a  la  historia  de  España,  Barcelona,   Centro   de   Estudios   Históricos   Internacionales,   1952;   John   Elliott,   La  España   imperial,  1469-­‐1716,  Barcelona,  Vicens  Vives,  1965;  Antonio  Domínguez  Ortiz,  El  Antiguo  Régimen:  los  Reyes  Católicos  y  los  Austrias,  Madrid,  Alfaguara,  1973;  William  P.  Frank,  Regionalism  and  the  revocation...,  cit.;   Joseph  Pérez,  La  revolución  de  las  comunidades  de  Castilla  (1520-­‐21),  Madrid,  Siglo  XXI,  1985;  Miguel  A.  Ladero  Quesada,  La  España  de  los  Reyes  Católicos,  Madrid,  Alianza,  1999;   i,  sobretot,  per  no  fer  ja  més  extensa  aquesta  bibliografia  del  que  convé  en  un  text  d’aquestes  característiques,  les  nombroses  obres  pròpies  o  dirigides  per  Ernest  Belenguer  Cebrià,  el  gran  especialista  en  el  període:  El  Imperio  hispánico:  1479-­‐1665,  Barcelona,  Grijalbo,  1995;  Ferran  el  Catòlic:  un  monarca  decisiu  da-­‐vant  la  cruïlla  de  la  seva  època,  Barcelona,  Edicions  62,  1999;  La  Corona  de  Aragón  en  la  monarquía  hispánica:  del  apogeo  del  siglo  XV  a  la  crisis  del  XVII,  Barcelona,  Península,  2001;  El  imperio  de  Carlos  V:  las  coronas  y  sus  territorios,  Barcelona,  Península,  2002;  i,  com  a  director,  Felipe  II  y  el  Mediterrá-­‐neo,  Madrid,   Sociedad  Estatal   para   la   Conmemoración  de   los   Centenarios   de   Felipe   II   y   Carlos  V,  1999;  De  la  unión  de  coronas  al  Imperio  de  Carlos  V,  Madrid,  Sociedad  Estatal  para   la  Conmemora-­‐ción  de  los  Centenarios  de  Felipe  II  y  Carlos  V,  2001;  La  Corona  d’Aragó:  segles  XII-­‐XVIII,  València,  Generalitat  Valenciana,  Ministerio  de  Cultura,  2006.  20  Joseph  Pérez,  Cisneros,  el  cardenal  de  España,  Madrid,  Taurus,  2014,  p.  101.  A  propòsit  d’això,  el  mateix  Pérez  escriu:  “Después  de  la  muerte  de  don  Fernando,  Cisneros  se  comporta  como  si  no  hu-­‐biera  otro  gobernador  que  él.  Actúa  como  si  Castilla  representara   los   intereses  de  toda   la  monar-­‐quía.  Se  comporta  como  castellano,  aun  más:  como  castellanista;  por  lo  visto,  para  él  os  aragoneses  

  9  

vol  dir  també  català,  valencià  i  mallorquí.  I  en  una  altra  carta  del  mateix  any,  escriu  

a  un  altre  ambaixador  castellà  prop  del  futur  emperador:  “Diréis  a  su  Alteza  que  en  

Aragón,  y  en  Cataluña  y  Valencia  no  quieren  obedecer  ninguna  cosa,  ni  hay  justicia  

ni  memoria  della,  y  pónense  a  decir  que  sólo  la  persona  del  rey  han  de  obedecer  y  

no  a  otro  ninguno”.21  Per  altra  part,  i  en  una  data  també  tan  primerenca  com  1518,  

el  comte  de  Benavente,  un  grande  de  Castella  que  acompanyava  Carles  a  Saragossa,  

davant   els   embuts   que   posaven   els   aragonesos   a   jurar-­‐lo   com   a   rei,   aconsellà   al  

monarca   “hacer   un   ejército   y   sujetar   aquél   reino   por   fuerza   de   armas,   y   así   les  

daría   las   leyes   que   quisiese   y   no   las   que   los   aragoneses   querían”.22  De   fet,   com  

apunta   Elliott,   “alguns   nobles   castellans   no   feien   pas   cap   esforç   per   amagar   llur  

menyspreu  i  desgrat  de  la  Corona  d’Aragó  i  els  seus  privilegis,  i  semblen  haver  par-­‐

lat   obertament   de   llur   intenció   de   destruir-­‐ne   els   furs”.23  Tanmateix,   no   tots   els  

castellans  pensaven  així.  Gonzalo  Fernández  de  Oviedo  tenia  una  idea  de  la  diversi-­‐

tat  de  les  nacions  i  províncies  de  la  monarquia,  com  exposa  en  la  seva  Historia  de  

las  Indias,  de  1535:  “porque,  aunque  los  que  venían  [a  les  Índies]  eran  vasallos  de  

los   reyes  de  España,   ¿quién  concertará  al  vizcaíno  con  el   catalán,  que  son  de   tan  

diferentes  provincias  y  lenguas?,  ¿cómo  se  avendrán  el  andaluz  con  el  valenciano  y  

el  de  Perpiñán  con  el  cordobés,  y  el  aragonés  con  el  guipuzcoano  y  el  gallego  con  el  

castellano  y  el  asturiano  e  montañés  con  el  navarro?  E  así  d’esta  manera,  no  todos  

los  vasallos  de  la  corona  real  de  España  son  de  conformes  costumbres  ni  semejan-­‐

tes  lenguajes?”.24  Espanya,  doncs,  era  plural,  amb  diversos  costums  i  llengües,  i  així  

ho  pensaven  alguns  també  des  de  Castella,  però  molts  altres,  a  més  de  les  reserves  

i   la   desconfiança   envers   la  Corona  d’Aragó   expressades  per  Cisneros   i   per   altres  

membres  de  l’alta  noblesa  castellana,  tendien  a  confondre  Espanya  amb  Castella  i  

els   espanyols   amb   els   castellans,   com   denunciava   el   valencià   Gaspar   Escolano   a                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      no  eran  gente  muy  de  fiar;  formaban  una  nación  asociada  con  Castilla,  desde  luego,  pero  que  tenía  intereses  a  veces  distintos  de  los  de  Castilla  y,  por  lo  tanto,  de  España...  No  sería,  pues,  exagerado  ver  en  Cisneros  un  precursor  del  proceso  histórico  a  favor  de  la  castellanización  de  la  monarquía”  (Ibídem,  p.  101-­‐102).  21  Joseph  Pérez,  “Castilla,  Cataluña  y   la  monarquía  hispánica”,  Manuscrits,  15  (1997),  pp.  157-­‐164.  Varacaldo  també  hi  torna  a  dir  la  seva:  “los  aragoneses  en  tiempo  del  Rey  Católico  lo  tenían  todo,  y  que  ahora  no  pueden  sufrir  verse  sin  ello;  querían  levantar  al  infante  Fernando  [el  germà  de  Carles]  porque  es  hechura  del  Rey  Católico  y  criado  a  sus  tetas”.  22  Prudencio  de  Sandoval,  Historia  de  la  vida  y  hechos  del  emperador  Carlos  V,  edició  i  estudi  prelimi-­‐nar  de  Carlos  Seco  Serrano,  Madrid,  Atlas,  1955-­‐1956  (edició  original  de  1614),  cap.  XX.  23  John   Elliott,   La   revolta   catalana,   1598-­‐1640.   Un   estudi   sobre   la   decadència   d’Espanya,   València,  PUV,    p.  39.  24  Reproduït  a  Miguel  A.  Ladero  Quesada,  Lecturas  sobre  la  España  histórica,  Madrid,  Real  Academia  de  la  Historia,  1998,  pp.  108-­‐109.  

  10  

començaments  del  segle  XVII:   “no  puedo  dexar  de  dolerme  de   la   impropiedad  de  

hablar  del  vulgo  castellano...  llamando  a  sola  Castilla  España  y  a  solos  los  castella-­‐

nos  españoles”.25  

  Castella  era,  al  capdavall,  el  territori  més  extens  i  més  poblat  i  la  base  de  la  

monarquia,  que  hi  tenia  la  capital   i  el  govern,   integrat  majoritàriament  per  caste-­‐

llans.  La  tendència  a   la  castellanització  es  veurà  reforçada  també,  com  diu  Joseph  

Pérez,  per  la  major  facilitat  per  a  governar  que  troben  els  reis  a  Castella,  que  ofe-­‐

reix  menys   resistència   que   la   Corona   d’Aragó.26  De   fet,   com   assenyalà   Elliott,   els  

Àustria  eren  reis  absoluts  a  Castella  i  monarques  constitucionals  a  la  Corona  d’Ara-­‐

gó,27  i   els   sobirans   respectaren  aquesta  diferència   abans   i   després  de   l’intent  del  

comte-­‐duc   d’Olivares   d’acabar   amb   la   diversitat   imposant   un   model   centralista  

basat  en  el  model  castellà,  a  fi  de  facilitar  el  govern  i  les  contribucions  fiscals,  que  

havien  de  ser  votades  per  les  corts  de  cada  regne.  En  els  regnats  anteriors,  els  suc-­‐

cessius   monarques   havien   tractar   d’eludir   aquesta   obligació   prescindint   de   les  

corts  i  augmentant  directament  la  pressió  fiscal,   financera  i  política  sobre  les  ciu-­‐

tats,  especialment  sobre  la  capital  valenciana,  malgrat  les  protestes  i  la  resistència  

                                                                                                               25  Gaspar  Escolano,  Década  primera  de  la  historia  de  la  insigne  y  coronada  ciudad  y  reyno  de  Valen-­‐cia,  València,  1610,   I,   cols.  104-­‐105.  La  queixa  era  general  a   tots  els   regnes  de   la  Corona  d’Aragó,  com  mostren  les  polèmiques  de  Zurita  amb  els  historiadors  castellans  (“Esto  no  está  en  las  historias  de  Castilla,  luego  es  fábula  y  el  autor  se  lo  inventa...  Siendo  aragonés  el  autor  de  los  Anales  le  ofende  (al  censor)  tanto  en  estos  libros  que  celebre  con  la  alabança  y  memoria  que  se  debe  las  hazañas  y  prohezas   de   los   ínclitos   Reyes   de  Aragón.   ¿Por   ventura   el   Rey   nuestro   señor   –es   decir   Felipe   II-­‐  tiene  menos  parentesco  con  ellos  que  con  los  Reyes  de  Castilla?  ¿O  son  estas  hazañas  e  historias  de  los  Reyes  de  Buxia  u  de  Benamerín?”)  o,   a  Catalunya,   els  Col·loquis  de  la  insigne  ciutat  de  Tortosa  (1557),  amb  participació  també  d’un  valencià,  en  el  qual  l’autor,  Cristòfor  Despuig,  fa  dir  a  un  dels  seus  personatges:  “¿I  què  pensau,  senyors?  La  major  part  dels  castellans  gosen  dir  públicament  que  aquesta   nostra   província   no   és   Espanya   i   per   ço,   que   nosaltres   no   som   verdaders   espanyols,   no  mirant...   que   aquesta   província   no   sols   és   Espanya,  mas   és   la  millor   Espanya...   ¿Quina   província  espanyola  per  mar  i  per  terra  ha  fet  millor  mostra  de  sí  que  aquesta  que  és  avui  la  Corona  d’Aragó,  i  especialment  nostra  Catalunya?  Açò  és  tan  clar  i  tan  notori  que  no  hi  ha  home  que  gens  lletrat  que  sia  que  ignore.  Ni  tampoc  ho  ignoren  los  castellans,  mas  per  no  donar-­‐nos  lo  que  és  nostre  no  sols  ho  volen   ignorar,  mas  volen-­‐ho  negar”   (p.  77  de   l’edició  d’Enric  Querol   i   Josep  Solevicens,  Barce-­‐lona,  PAM,  2011).  Vegeu  també  Ernest  Belenguer,  “La  monarquia  hispànica  vista  desde  la  Corona  de  Aragón”,   en   Felipe   Ruiz   Martín,   dir.,   La   proyección   europea   de   la   monarquía   hispánica,  Madrid,  Editorial  Complutense,  1996,  pp.  107-­‐132,  que   comença   justament  amb  aquesta   citació.  Per  altra  part,  el  1581,  el  cardenal  Granvela  advertia  a  Felip  II  que  “los  castellanos  lo  quieren  todo,  y  yo  me  temo  que  al  final  lo  perderán  todo”,  mentre  que  un  quart  de  segle  més  tard,  cap  a  1605,  Pere  Fran-­‐quesa,  secretari  reial  i  del  duc  de  Lerma,  alertava  de  com  s’havia  estès  la  idea  que  el  rei  “es  castella-­‐no  y  nada  más,  y  así  es  como  aparece  a  los  otros  reinos”,  és  a  dir,  com  un  estranger.  La  citació  de  Granvela  a  Manuel  Rodríguez  Rivero,   “El  Consejo  de   Italia  y   la   territorialización  de   la  Monarquía,  1554-­‐  1600”,  dins  Belenguer  Cebrià,  Felipe  II  y  el  Mediterráneo,  cit.,  p.  111,   i   la  de  Franquesa,  així  com  també  les  anteriors  de  Zurita  i  Despuig,  a  Belenguer  Cebrià,  La  Corona  de  Aragón  en  la  Monar-­‐quía  Hispánica,  cit.,  pp.  139-­‐141.  26  Pérez,  “Castilla,  Cataluña...”,  cit.,  p.  160.  27  Elliott,  La  España  imperial,  cit.,  p.  176.  

  11  

d’aquesta,   que   ho   considerava   un   atemptat   als   furs   i   privilegis   del   regne.28  Però  

amb  el  memoràndum  preparat  per  Olivares  per  a  Felip  IV  el  1624,  la  castellanitza-­‐

ció,  la  unificació  legal  –Multa  regna,  sed  una  lex,   la  de  Castella–,  justificada  ara  per  

raons  d’equitat  fiscal  i  eficàcia  militar,  esdevindria  política  oficial.29  Les  propostes  

contingudes  en  el  famós  memorial  secret  suposaven  la  desnaturalització  de  la  mo-­‐

narquia   composta  vigent   fins  aleshores,   com  queda  palès  en  el   seu  paràgraf  més  

conegut:  “Tenga  Vuestra  Majestad  por  el  negocio  más  importante  de  su  Monarquía,  

el  hacerse  Rey  de  España:  quiero  decir,  Señor,  que  no  se  contente  Vuestra  Majestad  

con  ser  Rey  de  Portugal,  de  Aragón,  de  Valencia,  Conde  de  Barcelona,  sino  que  tra-­‐

baje   y   piense,   con   consejo  mudado  y   secreto,   por   reducir   estas   reinos  de  que   se  

compone  España  al  estilo  y  leyes  de  Castilla,  sin  ninguna  diferencia,  que  si  Vuestra  

Majestad  lo  alcanza  será  el  Príncipe  más  poderoso  del  mundo”.  Olivares,  com  molts  

castellans,30  també  pensava  que  tota  la  càrrega  de  l’imperi  recolzava  sobre  Castella  

i  que  calia  fer  contribuir  els  altres  estats  de  la  monarquia  i,  en  primer  lloc,  els  de  la  

Corona  d’Aragó.  Aquest  va  ser  el  propòsit  de  la  Unió  d’Armes,  que  preveia  la  crea-­‐

ció   d’un   exèrcit   de   reserva   de   140.000   homes,   aportat   i   sostingut   pels   diferents  

regnes,  en  el  que  es  preveia  com  un  primer  i  decisiu  pas  cap  a  la  completa  integra-­‐

ció  política  i  militar.  El  projecte  assignava  a  la  Corona  d’Aragó  44.000  homes  d’ar-­‐

                                                                                                               28  Davant  la  subordinació  dels  magistrats  municipals  als  oficials  reials  que  havia  ordenat  Felip  II  el  1566,  la  ciutat  replicà  que  “los  dits  procediments  y  enantaments  són  també  en  evident  derogació  de  dits  furs  e  privilegis,  usos  e  bons  costums”;  i  quan,  tres  anys  després,  el  monarca  els  acusà  de  mal-­‐versació  i  frau,  pel  fort  endeutament  de  la  hisenda  municipal,  els  jurats  li  recordaren  el  paper  que  havien  tingut  en  l’escalada  del  deute  els  préstecs  exigits  per  la  corona:  “convé  per  la  molt  gran  im-­‐portància  e  calitat  de  dit  negoci  que  Sa  Magestat  sia   informat  molt  complidament  recordant-­‐li   los  molts  serveys  que  la  dita  ciutat  ha  fet,  axí  a  Sa  Magestat  com  a  altres  sereníssims  reys  predecessors  de  Sa  Magestat,  havent-­‐se  carregat  molts  censals  y  en  molt  grosses  sumes  per  servir  a  Sa  Magestat  y  als  dits  sereníssims  reys  predecessors  de  Sa  Magestat  ab  diversos  préstechs,  per   los  quals  se  han  degut  y·s  dehuen  moltes  y  molt  grosses  quantitats  de  pensions  dels  dits  censals,  de  les  quals  no  ha  corregut  ni  corre  interès  algú  a  Sa  Magestat”.  I  de  nou  el  1590,  quan  el  deute  públic  de  la  ciutat  s’ha-­‐via  situat  en  una  mitjana  de  70.000  lliures  anuals,  davant  les  reconvencions  del  rei,  els  jurats  con-­‐testaren  amb  un  memorial  que  recollia   tots  els  préstecs  concedits  a   la   corona,  el   total  dels  quals,  junt  amb  els  interessos,  pujava  a  205.382  lliures,  3  sous  i  1  diner.  Amparo  Felipo  Orts,  “Monarquía  y  control  de  finanzas  en  la  Valencia  de  Felipe  II”,  en  Enrique  Martínez  Ruiz,  dir.,  Madrid,  Felipe  II  y  las  ciudades  de  la  monarquía,  Madrid,  Actas  editorial,  2000,  II,  pp.  163-­‐184.  29  “L’exigència,  emocional,  de  certs  aristòcrates  castellans  de  castellanització  de  la  península  hispà-­‐nica  i  el  seu  imperi  es  veié  així  reforçada  a  començaments  del  segle  XVII  per  les  exigències  encara  més  puixants  de  la  necessitat  fiscal  i  militar...  De  fet,  la  castellanització  demanada  des  de  feia  tant  de  temps   en   alguns   sectors   influents   ara   seria   definida   como   la   política   oficial   del   rei   d’Espanya.  Aquesta  política  oficial   trobà  expressió   formal  en  un  famós  memoràndum  secretat  preparat  per  a  Felip  IV  per  Olivares”,  Elliott,  La  revolta  catalana,  cit.,  pp.  201  i  213.  30  Entre  altres,  Francisco  de  Quevedo,  com  mostren  aquests  versos  satírics:  “En  Navarra  y  Aragón  /  no  hay  quien  tribute  un  real.  /  Cataluña  y  Portugal  /    son  de  la  misma  opinión.  /  Solo  Castilla  y  León    /  y  el  noble  reino  andaluz  /  llevan  a  cuestas  la  cruz”,  citat  per  Gregorio  Marañón,  El  Conde-­‐Duque  de  Olivares  (La  pasión  de  mandar),  Madrid,  Espasa  Calpe,  1952  (primera  edició  de  1936).  

  12  

mes  (16.000  Catalunya,  10.000  Aragó,  6.000  València,  6.000  Sicília  i  6.000  Mallorca  

i  Sardenya),  els  mateixos  que  per  a  Castella  i  les  Índies,  tot  i  l’evident  desproporció  

entre  les  dues  corones,  als  quals  s’afegien  altres  52.000  dels  restants  estats  (Portu-­‐

gal  16.000,  Nàpols  16.000,  Flandes  12.000  i  Milà  8.000).  Tot  i  el  rebuig  que  va  re-­‐

bre  la  Unió  d’Armes  als  estats  no  castellans  de  la  monarquia,  l’obstinació  d’Olivares  

per  implantar-­‐la  convertiria  1640  en  un  any  particularment  crític,  que  provocaria  

finalment  la  seva  pròpia  caiguda,  en  coincidir  les  revoltes  de  Portugal,  Catalunya  (i  

Nàpols,  una  mica  més  tard)  i  les  conjures  nobiliàries  d’Aragó  i  Andalusia.31  L’impe-­‐

ri  espanyol  no  sols  s’estava  construint  al  marge  de  la  Corona  d’Aragó  i  dels  seus  in-­‐

teressos  (com  ara  amb  l’exclusió  del  comerç  amb  les  Índies),  sinó  també  en  contra,  

en  sostraure  la  política  italiana  (llevat  de  Sardenya)  al  Consell  d’Aragó.  I  la  política  

absolutista  i  centralitzadora  d’Olivares,  a  l’estil  de  la  que  estava  imposant  en  Fran-­‐

ça  el  cardenal  Richelieu,  havia  acabat  provocant  la  revolta  dels  catalans  i  la  separa-­‐

ció  definitiva  de  Portugal,  com  havia  fet  ja  Holanda  unes  dècades  abans.  

  Les  últimes  dècades  del  segle  XVII,  que  són  també  els  últims  temps  de  la  di-­‐

nastia   dels  Àustria,   van   conèixer   una   inflexió   en   les   relacions   polítiques   entre   el  

centre   i   la  perifèria,   que  alguns  historiadors  han  qualificat  de   reacció  neoforalis-­‐

ta.32  En  realitat,  el  neoforalisme  no  era  tant  un  pas  endarrere  en  l’evolució  de  l’es-­‐

tat   espanyol   –acusació  habitual   en  una   certa  historiografia–,   com  un   avanç   en   la  

implicació  –i  en  la  consciència–  dels  súbdits  no  castellans  en  els  problemes  i  en  el  

govern   de   la  monarquia.  Després   dels   desastres   de  mitjan   segle,   ara   es   feia  més  

evident  que  mai  per  a  tots  la  necessitat  d’un  govern  central  fort,  així  com  les  possi-­‐

bilitats  de  poder   intervenir-­‐hi.  Enfront  de   la   lluita  política  entre  Madrid   i  els  reg-­‐

                                                                                                               31  Elliott,  La  revolta  catalana,  cit.,  p.  218;  Belenguer,  Cataluña:  de  la  unión…,  cit.  Per  al  País  Valencià,  vegeu  Dámaso  de  Lario,  El  comte-­‐duc  d’Olivares  i  el  regne  de  València,  Eliseu  Climent  editor,  1986,  p.  37,  i  Lluís  Guia  Marín,  “Felipe  IV  y  los  avances  del  autoritarismo  real  en  el  País  Valenciano:  Las  Cor-­‐tes  de  1645  y  la  Guerra  de  Cataluña”,  Estudis,  10  (1983),  pp.  217-­‐234.  És  coneguda  l’opinió  que  te-­‐nia  Olivares  sobre  un  regne  de  València  exhaust  per  l’expulsió  dels  moriscos  i  poc  combatiu  enfront  del  poder  central,  si  més  no  en  comparació  amb  Catalunya  i  Aragó:  “Es  que  tenemos  a  los  valencia-­‐nos  por  más  muelles”,  Joan  Reglà  et  alii,  Història  del  País  Valencià:  De  les  Germanies  à  la  Nova  Plan-­‐ta,  Barcelona,  Edicions  62,  1975,  p.  153.  32  Vegeu   Lluís   Guia  Marín,   “Los   estamentos   valencianos   y   el   duque   de  Montalto:   los   inicios   de   la  reacción   foral”,  Estudis,   4   (1975),   pp  129-­‐147,   i   del  mateix   autor,   “Absolutismo  y   foralismo  en   el  último  período  foral  valenciano”,  en  Eliseo  Serrano  i  Esteban  Sarasa  (coord.),  La  Corona  de  Aragón  y  el  Mediterráneo:  siglos  XV-­‐XVI,  Saragossa,  Institución  Fernando  el  Católico,  1997,  pp.  419-­‐432;  Hen-­‐ry  Kamen,  La  España  de  Carlos  II,  Barcelona,  Crítica,  1981;  Sebastià  García  Martínez,  Valencia  bajo  Carlos  II,  Villena,  Ajuntament,  1991;  Xavier  Gil  Pujol,  “La  Corona  de  Aragón  a  fines  del  siglo  XVII:  a  vueltas  con  el  neoforalismo”,  en  Los  Borbones:  dinastía  y  memoria  de  nación  en  la  España  del  siglo  XVIII,  Madrid,  Marcial  Pons-­‐Casa  de  Velázquez,  2002,  pp.  97-­‐116;   Joaquim  E.  López   i  Camps,   “Va-­‐lència  durant  el  regnat  de  Carles  II.  El  neoforalisme  a  debat”,  Estudis,  29  (2003),  pp.  315-­‐329.  

  13  

nes,   ara   s’obria   un   nou   escenari   en   què   el  més   important   era   qui   controlaria   el  

govern   central   i   definiria   la   seva   política,   quina   facció   s’imposaria   a  Madrid.   En  

aquest  nou  context,   les   institucions   forals  adquiriren  un  nou  significat,  que   ja  no  

era  tant  la  defensa  de  la  identitat  i  l’autonomia  dels  regnes  com  la  de  servir  de  su-­‐

port   i   cohesió  a   les  diferents   faccions  presents  a   la  cort.  Els   regnes,  a   través  dels  

estrats   superiors   de   la   noblesa,   volien   i   podien   ara   participar   en   el   govern  de   la  

monarquia  comuna.  Per  això  mateix,  la  mort  de  Carles  II,  la  proclamació  de  Felip  V  

i   la  sobtada  reaparició,  almenys  en  la  percepció  de  bona  part  de  la  població  de  la  

Corona   d’Aragó,   d’un   govern   potencialment   amenaçador   el   1701,   revitalitzaren  

l’antic  antagonisme  entre  Madrid  i  els  regnes  catalanoaragonesos.  “Espanya”,  con-­‐

clou  Frank,  a  qui  he   seguit  en  aquestes   reflexions,   “es   formaria   finalment  amb   la  

derrota  militar  en  l’exterior  i  la  guerra  civil  en  l’interior”.33  

Les  dues  concepcions  d’Espanya  i  de  com  s’havia  d’organitzar  políticament  

–l’Espanya   horitzontal   o   plural   i   l’Espanya   vertical   o   unitària–   estaven   latents,  

doncs,  abans  de  la  Guerra  de  Successió.  O  més  ben  dit,  era  la  primera  la  que  pre-­‐

valia,  la  que  havia  estat  en  l’origen  de  la  monarquia  hispànica  i  havia  caracteritzat  

els  dos  segles  de  govern  dels  Àustria.  La  guerra  imposaria  per  la  força  l’altre  mo-­‐

del,  el  d’una  monarquia  absoluta  i  centralitzada  i  una  Espanya  construïda  sobre  la  

matriu  castellana.  Alguns  historiadors,  com  García  Cárcel,  apunten  que  el  projecte  

borbònic  no  tenia  un  guió  prefixat  i  que  el  nou  règim  s’elaborà  sobre  la  marxa  amb  

vímets  de  molt  diverses  procedències,  ja  que  l’únic  projecte  va  ser  el  de  guanyar  la  

guerra.34  És  possible,  però  el  mateix  autor  també  diu  que  el  projecte  austriacista  no  

va  ser  una  altra  cosa  que  la  defensa  de  la  continuïtat  del  règim  polític  i  fiscal  de  la  

dinastia  dels  Àustria,   i  que  la  Nova  Planta  va  ser  el  resultat  d’una  victòria  militar,  

del  borbonisme  sobre   l’austriacisme,   i,  per   tant,  d’un  projecte  polític   i  d’una   idea  

d’Espanya  sobre  un  altre,  un  projecte  amb  dues  arrels,  la  uniformitzadora  a  la  fran-­‐

cesa  i  la  castellanitzadora  olivarista.35  És  a  dir,  la  principal  conseqüència  política  de  

la  guerra,  el  decret  de  Nova  Planta  que,  en  el  cas  valencià,  abolia  els  furs  i  les  insti-­‐

tucions  del  regne,  no  es  va   improvisar,  sinó  que  venia  de   lluny:  de   la   idea  que  es  

tenia  a  Castella  d’Espanya  i  del  govern  de  la  monarquia,  i  de  la  idea  que  es  tenia  a                                                                                                                  33  Frank,  Regionalism  and  the  revocation...,  cit.,  pp.  146-­‐148.  34  Ricardo  García  Cárcel,  “Los  Borbones  y  la  articulación  de  la  Monarquía  en  el  siglo  XVIII”,  en  Ricar-­‐do   Franch,   ed.,  La  sociedad  valenciana  tras   la  abolición  de   los   fueros,   València,   Institució  Alfons   el  Magnànim,  2009,  pp.  17-­‐39.  35  Ibídem.  

  14  

França  del  poder  absolut  del  monarca.  Tant  com  els  militars  i  els  funcionaris  caste-­‐

llans,  van  resultar  decisius  els  consellers  francesos  de  Felip  V,  i  en  particular  l’am-­‐

baixador  Amelot,  en  el  disseny  i  la  implantació  de  la  Nova  Planta,  que  suprimia  les  

lleis   i   les   institucions   forals   i,   amb   elles,   un  model   d’organització   política   i   fiscal  

que,  en  la  seva  opinió,  limitaven  la  capacitat  d’actuació  de  la  monarquia  i  fomenta-­‐

ven  la  rebel·lia.36  En  realitat,  la  revolta  va  ser  un  pretext  per  a  l’abolició  de  l’orde-­‐

nament  i  l’autonomia  forals,  no  la  seva  veritable  causa.37  

  Altres  historiadors  han  volgut  desautoritzar   la  celebració  d’aquest  simposi  

adduint  que  la  Guerra  de  Successió  no  va  ser  cap  guerra  d’Espanya  contra  Catalu-­‐

nya   o   contra   el   País   Valencià,   sinó   una   guerra   dinàstica   i   una   guerra   internacio-­‐

nal.38  És  cert  que  va  ser  totes  dues  coses,  i  fins  i  tot,  potser,  la  primera  guerra  veri-­‐

tablement  mundial,  ja  que  es  va  desenvolupar  a  diferents  continents,39  però  també  

ho  és  que  va  ser  una  guerra  civil,  amb  filipistes  i  austriacistes  a  tots  els  territoris,  i  

que  va  tenir  uns  clars  perdedors:  els  regnes  de  la  Corona  d’Aragó.  Al  regne  de  Va-­‐

lència,  la  majoria  de  la  població  era  de  filiació  austriacista  –com  corroboren  els  in-­‐

formes  de  les  noves  autoritats  borbòniques  i   l’abast   i   la   intensitat  de  la  repressió  

exercida  contra  els  vençuts;  un  dietarista  filipista  arribà  a  xifrar  el  descontent  i  el  

rebuig  al  nou  ordre  polític  en  el  90  %  de  la  població40–,  però  també  hi  havia  molts  

                                                                                                               36  Enrique  Giménez,  “"La  geografía  del  poder.  El  control  del  territorio  valenciano  por  la  administra-­‐ción   borbónica”,   en   Ricardo   Franch,   ed.,   La   sociedad   valenciana...,   cit.,   pp.   61-­‐104;   Carmen   Pérez  Aparicio,  “La  respuesta  de  los  valencianos  a  la  abolición  de  los  Fueros”,  en  Ibídem,  pp.  161-­‐192.  37  De  la  mateixa  manera,  en  el  desencadenament  de  la  revolta  jugaren  més  els  greuges  socials  i  eco-­‐nòmics  que  la  defensa  dels  furs,  que  eren  vists  com  privilegis  de  les  classes  superiors,  mentre  que  preocupava  més  l’aliança  de  Felip  V  amb  els  senyors  i  les  oligarquies  urbanes  per  a  mantenir  l’or-­‐dre  social.  Frank,  Regionalism,  cit.,  p.  212.  38  “Lo   que   hubo   entonces   eran   guerras   internacionales   y   de   dinastías   entre   los   Borbones   y   los  Habsburgo,  que  tenían  el  apoyo  de  Inglaterra.  Y  eso  no  tiene  nada  que  ver  absolutamente  con  los  catalanes”,  José  Álvarez  Junco  en  El  País,  6  de  juny  de  2013.  El  mateix  autor  hi  insistiria  més  tard  a  “Los  malos  usos  de  la  historia”,  El  País,  22  de  desembre  de  2013,  sempre,  naturalment,  sense  conèi-­‐xer  el  contingut  de  les  intervencions  al  simposi  i  pressuposant  que  aquest  presentava  la  Guerra  de  Successió  “como  un  conflicto  nacional,  moderno,  entre  dos  mónadas  intemporales,  llamadas  ‘Espa-­‐ña’  y  ‘Cataluña’”.    39  Emilio  de  Diego  García,   “La  Guerra  de  Sucesión  española:  de  conflicto   interno  a  primera  guerra  mundial.   La   crisis   sucesoria   de   la  monarquía   hispánica”,  Cuadernos  de   investigación  histórica,   24  (2007),   pp.   9-­‐18;   Joaquim  Albareda,   “La  Guerra   de   Sucesión:   ¿la   primera   guerra   civil   española?”,  Clío.  Revista  de  historia,  103  (2010),  pp.  12-­‐15,  i,  del  mateix  autor,  La  Guerra  de  Sucesión  de  España  (1700-­‐1714),  Barcelona,  Crítica  2010.  Sobre  la  guerra,  vegeu  també  Henry  Kamen,  La  Guerra  de  Su-­‐cesión  en  España,  1700-­‐1715,  Barcelona,  Grijalbo,  1974;  Pere  Voltes  Bou,  La  Guerra  de  Sucesión,  Bar-­‐celona,  Planeta,  1990;  Virginia  León  Sanz,  Entre  Austrias  y  Borbones.  El  archiduque  Carlos  y  la  mo-­‐narquía  de  España  (1700-­‐1714),  Madrid,  Sigilo,  1993;  Eliseo  Serrano,  ed.,  Felipe  V  y  su  tiempo,  Sara-­‐gossa,  Institución  Fernando  el  Católico,  2004;  Francisco  García  González,  ed.,  La  Guerra  de  Sucesión  en  España  y  la  batalla  de  Almansa.  Europa  en  la  encrucijada,  Madrid,  Sílex,  2009.  40  Pérez  Aparicio,  “La  respuesta  de  los  valencianos...”,  cit.  A  més  d’entre  frares  i  capellans,  els  aus-­‐triacistes   eren   també   majoritaris   entre   els   juristes   –“los   letrados   que   en   el   puesto   más   público  

  15  

botiflers,  sobretot  entre  l’alta  noblesa  i  les  capes  dirigents,  que  veien  millor  garan-­‐

tits  els  seus  privilegis  amb  els  Borbons.41  Tanmateix,   la  derrota  va  ser  col·lectiva,  

perquè  tots  van  perdre,  tots  van  ser  castigats,   tant  els  deslleials  com  els  fidels.  El  

decret  de  Nova  Planta  comportà  l’abolició  de  l’ordenament  jurídic  i  el  desmantella-­‐

ment  de  les  institucions  pròpies,  dels  consells  municipals  a  les  corts  i  la  Generali-­‐

tat,  amb  la  qual  cosa  el  regne  de  València  deixava  d’existir  com  a  entitat  política  di-­‐

ferenciada.42  Els  filipistes  valencians,  que  s’havien  mantingut  fidels  a  Felip  V,  no  es-­‐

peraven  aquell  càstig  tan  sever  i  indiscriminat,  que  no  feia  distincions  i  que  tracta-­‐

va  tot  el  regne  com  un  país  vençut,  ocupat  militarment  i,  per  tant,  sotmès  a  la  seva  

liquidació  política  i  institucional,  en  nom  del  dret  de  conquesta.  En  aquest  sentit,  el  

decret  no  deixa  lloc  a  dubtes:  “Considerando  haber  perdido  los  Reinos  de  Aragón  y  

de  Valencia,  y  todos  sus  habitadores  por  la  rebelión  que  cometieron,  faltando  ente-­‐

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   repetidas  vezes  avían  manifestado  su  pasión  al  Imperio,  pervirtiendo  con  su  exemplo  a  otros”–  i  els  estudiants  de  la  universitat,  segons  la  llista  de  desafectos  elaborada  pel  virrei  Villagarcía.  Frank,  Re-­‐gionalism,  cit.,  pp.  236-­‐237.  En  tot  cas,  els  partidaris  de  l’arxiduc  no  es  limitaven  a  les  classes  baixes,  i  molts  mercaders  valencians,  en  la  capitulació  de  la  capital  del  regne  el  1705,  demanaren  a  Basset,  i  aquest  acceptà,  la  llibertat  d’importar  i  exportar  mercaderies  i  moneda  de  tots  els  regnes  de  la  mo-­‐narquia,  “francamente,  como  si  todos  fueran  un  mismo  reyno  y  provincia”.  És  a  dir,  una  unitat  eco-­‐nòmica  més  integrada  i  sense  traves,  un  objectiu  de  major  pes  que  la  defensa  dels  vells  furs.  Ibídem,  p.  325.  41  Tot   i   que   també   s’ha   abordat   la   dimensió   social   de   la   Guerra   de   Successió   –per   Carmen  Pérez  Aparicio  en  un  dels  seus  primers  treballs  sobre  la  qüestió,  “La  Guerra  de  Successió:  una  revolució  camperola”,  dins  Primer  Congreso  de  Historia  del  País  Valenciano,  València,  Universitat  de  València,  1976,  pp.  511-­‐524,  i  de  nou  en  un  article  recent,  “La  Guerra  de  Sucesión  en  el  Reino  de  Valencia.  Ob-­‐jetivos  políticos,  proyectos  económicos  y  reivindicaciones  sociales”,  Libros  de  la  corte.es,  7  (2013),  pp.  153-­‐155–,  és  un  tema  en  el  que  caldria  aprofundir  més.  42  Sobre  la  Guerra  de  Successió  al  País  Valencià  i  les  seves  conseqüències,  vegeu  sobretot,  entre  una  molt  nombrosa  bibliografia,  Carmen  Pérez  Aparicio,  De  l’alçament  maulet  al  triomf  botifler,  Valèn-­‐cia,  Eliseu  Climent  editor,  1981,  i  de  la  mateixa  autora,  Canvi  dinàstic  i  Guerra  de  Successió.  La  fi  del  Regne  de  València,  València,  Eliseu  Climent  editor,  2008;  Enrique  Giménez  López,  Gobernar  con  una  misma  ley.  Sobre  la  Nueva  Planta  borbónica  en  Valencia,  Alacant,  Universitat  d’Alacant,  1999;   i,  del  mateix   autor,  Felipe  V  y   los  valencianos,  València,  Tirant   lo  Blanch,  2011;  Pedro  Pérez  Puchal,   “La  abolición  de  los  Fueros  de  Valencia  y  la  Nueva  Planta”,  Saitabi,  XII  (1962),  pp.  179-­‐199;  Pere  Voltes  Bou,   La   Guerra   de   Sucesión   en   Valencia,   València,   Institució   Alfons   el   Magnànim,   1964;   Mariano  Peset,  “Notas  sobre  la  abolición  de  los  Fueros  de  Valencia”  ,  Anuario  de  Historia  del  Derecho  Español,  XLII  (1972),  pp.  657-­‐715;  Carmen  Corona,  Tropas  francesas  en  Castellón,  1707-­‐1712,  Castelló,  Ajun-­‐tament,  1982;  Jesús  Pradells,  Del  foralismo  al  centralismo.  Alicante,  1700-­‐1725,  Alacant,  Universitat  d’Alacant,  1984;  Vicent  Gil,  Una  societat  trencada.  Botiflers  i  maulets  a  la  Vila-­‐real  de  la  transició  bor-­‐bònica  (1706-­‐1735),  Vila-­‐real,  Ajuntament,  1989;  Carmen  Pérez  Aparicio,  “Austrias  y  Borbones.  Las  repercusiones  del  cambio  dinástico  en  el  País  Valenciano”,  Saitabi,  XLIII  (1993),  pp.  231-­‐242;  Sergio  Villamarín,  “La  política  del  marqués  de  Villagarcía  durante  el  primer  reinado  de  Felipe  V”,  Saitabi,  51-­‐52  (2001-­‐2002),  pp.  379-­‐400;  Ricardo  Franch,  “La  nueva  fiscalidad  implantada  en  los  territorios  de  la  Corona  de  Aragón  tras  la  abolición  del  régimen  foral:  una  aproximación  desde  la  perspectiva  valenciana”,  Norba.  Revista  de  Geografía,  16-­‐2  (2003),  pp.  525-­‐542;  Joaquim  E.  López  i  Camps,  “La  invasió   austriacista   del   Regne   de   València   (1701-­‐1705)”,   Afers,   52   (2005),   pp.   521-­‐540;   Antoni  Pitarch  Font,  1706.  La  Guerra  de  Successió  a  Vila-­‐real,  Vila-­‐real,  Ajuntament,  2006;  Salvador  Salort  i  Vives,  “L’impacte  de  la  Hisenda  de  la  Nova  Planta  castellano-­‐borbònica  al  País  Valencià:  reforma  o  càstig?”,  Aguaits,  24-­‐25  (2007),  pp.  49-­‐72,  així  com  els  treballs  reunits  a  La  sociedad  valenciana  tras  la  abolición  de  los  Fueros,  cit.  

  16  

ramente  al  juramento  de  fidelidad  que  me  hicieron  como  a  su  legítimo  Rey  y  Señor,  

todos   los   fueros,   privilegios,   exenciones   y   libertades   que   gozaban,   y   que   con   tal  

liberal  mano  se  les  habían  concedido,  así  por  mí  como  por  los  Señores  Reyes  mis  

predecesores,  particularizándolos  en  esto  de   los  demás  Reinos  de  esta  Corona;  y  

tocándome  el  dominio  absoluto  de   los   referidos  Reinos  de  Aragón  y  de  Valencia,  

pues  a  la  circunstancia  de  ser  comprendidos  en  los  demás  que  tan  legítimamente  

poseo  en  esta  Monarquía,  se  añade  ahora  la  del  justo  derecho  de  la  conquista  que  

de  ellos  han  hecho  últimamente  mis  Armas  con  el  motivo  de  su  rebelión,  he  juzga-­‐

do  por  conveniente  (así  por  esto  como  por  mi  deseo  de  reducir  todos  mis  Reinos  

de  España  a  la  uniformidad  de  unas  mismas  leyes,  usos,  costumbres  y  Tribunales,  

gobernándose  igualmente  todos  por  las  leyes  de  Castilla  tan  loables  y  plausibles  en  

todo  el  Universo)  abolir  y  derogar  enteramente,  como  desde  luego  doy  por  aboli-­‐

dos  y  derogados,  todos  los  referidos  fueros,  privilegios,  práctica  y  costumbre  hasta  

aquí  observadas  en  los  referidos  Reinos  de  Aragón  y  Valencia;  siendo  mi  voluntad,  

que  éstos  se  reduzcan  a  las  leyes  de  Castilla,  y  al  uso,  práctica  y  forma  de  gobierno  

que   se   tiene  y  ha   tenido  en  ella   y   en   sus  Tribunales   sin  diferencia   alguna  en  na-­‐

da”.43  

El  decret  de  Nova  Planta,  promulgat  el  29  de  juny  de  1707,  era,  com  he  dit  

abans,   la   principal   conseqüència   política   d’una   derrota,   però   també   un   projecte  

contemplat   des   d’antic.   Potser   la   defensa   dels   Furs   no   havia   estat   la   causa  més  

important  de  la  revolta,  que  havia  tingut  molts  orígens  i  dimensions,  però  en  va  ser  

el  principal  resultat.  La  guerra,  i  més  encara  el  delicte  de  rebel·lió,  servien  de  pre-­‐

text  per  a  satisfer  un  anhel  castellà  de  més  de  dos  segles,  com  era  la  supressió  de  

les  peculiaritats  dels  regnes  de  la  Corona  d’Aragó  –i,  en  el  nostre  cas,  el  de  Valèn-­‐

cia–  i  la  seva  conformació  amb  les  lleis  de  Castella.  La  guerra  també  donava  a  Felip  

V  l’oportunitat,  que  els  seus  predecessors  no  havien  tingut,  d’acabar  amb  l’anoma-­‐

lia   que,   almenys   des   de  Madrid,   representava   l’autonomia   de   la   Corona   d’Aragó,  

amb   totes   els   seus   destorbs   forals,   i   la  mateixa   estructura   confederal,   si  més   no  

formal,  de  la  monarquia  hispànica;  donava  l’oportunitat  de  substituir  les  Espanyes  

per  una  sola  Espanya,  bastida  sobre  el  model  castellà,   i  el  primer  monarca  Borbó  

no  la  desaprofità.  És  en  aquest  sentit  que  es  pot  dir  que  Espanya  –la  nova  Espanya  

                                                                                                               43  Reproduït  a  Alfonso  García-­‐Gallo,  Manual  de  Historia  del  Derecho  español,  Madrid,  1962,  II  (Anto-­‐logía  de  fuentes),  pp.  271-­‐273.  

  17  

una  i  castellana,  vertical  i  centralitzada–  es  va  construir  –i  continuaria  construint-­‐

se  en  els  segles  següents–  contra  Catalunya,  Aragó,  el  País  Valencià  i  les  Illes,  és  a  

dir,  contra  les  Espanyes  vençudes  el  1707-­‐1714.  

La   repressió   va   ser   brutal   i   començà   des   d’abans   mateix   que   acabés   la  

guerra.  Hi  havia,  per  una  part,  la  voluntat  d’aplicar  un  càstig  exemplar,  que  servís  

d’advertència  als  qui  encara  mantenien  la  resistència  i  que  podien  comprovar  en  la  

crema   i   el   saqueig   d’altres   poblacions   el   destí   que   els   esperava   si   persistien   en  

l’obstinació.  També  es  volia  deixar  clar  que  no  hi  hauria  marxa  enrere,  que  l’aboli-­‐

ció  de  les  llibertats  forals  i  la  unificació  legal  i  institucional  amb  Castella  eren  inne-­‐

gociables  i  no  tindrien  retorn.44  Per  això,  encara  que  alguns  destacats  filipistes,  de  

dins  i  fora  del  regne,  aconsellaven  prudentment  posposar  una  decisió  tan  dràstica  

a  la  finalització  de  la  guerra  i,  sobretot,  a  la  caiguda  de  Catalunya,  per  evitar  una  re-­‐

sistència  a  ultrança,  el  criteri  que  s’imposà  en  l’entorn  del  rei  i  dels  militars  que  di-­‐

rigien  les  operacions  al  País  Valencià  i  Aragó  va  ser  el  de  promulgar  i  fer  efectius  

de  seguida  els  respectius  decrets  de  Nova  Planta.  Com  al·legava  Macanaz  –el  conse-­‐

ller   legal  d’Amelot,   i  per  tant  un  jurista,  no  un  militar–  en  el  memorial  que  va  es-­‐

criure  sobre  el  nou  govern  que  s’hauria  d’instal·lar  a  València  i  Aragó,  “con  las  ar-­‐

mas  en  la  mano  todo  se  consigue;  sin  fuerças  nada  se  alcanza,  la  política  y  saviduría  

sirven  para  conseguir  lo  adquirido”.45  

L’important,  en   tot  cas,  és  el  caire  militar  que   tingué  no  sols   la  repressió   i  

l’ocupació  del  país,46  sinó  també  la  posterior  reconstrucció,  en  la  mesura  que  molts  

càrrecs  de  l’administració  civil  van  passar  a  mans  d’oficials  de  l’exèrcit.  Dos  episo-­‐

dis  particularment  violents,   encara  en  plena  guerra,   van   ser   la  massacre  de  Vila-­‐

real,  amb  253  veïns  morts  el  dia  de  la  presa  de  la  vila,47  i  la  crema  i  arrasament  de  

                                                                                                               44  La  integració  de  la  Corona  d’Aragó  en  Castella  va  estar  sempre  en  l’agenda,  com  mostra  la  corres-­‐pondència  entre  els  caps  militars  (els  ducs  de  Berwick  i  d’Orléans),  l’ambaixador  francès  (Amelot),  el  president  del  Consell  de  Castella  (Ronquillo),  el  president  del  Consell  d’Aragó  (el  comte  de  Frigi-­‐liana),  l’antic  virrei  de  València  (duc  de  Veraguas),  el  ministre  de  la  guerra  (duc  de  San  Juan),  Lluís  XIV  i  Felip  V,  reproduïda  en  part  per  Frank,  Regionalism...cit.,  i  també  a  Correspondencia  de  Luis  XIV  con  M.  Amelot,  su  embajador  en  España.  1705-­‐1709.  Publicada  por  el  señor  barón  de  Girardot,  edició  i  traducció  de  José  M.  Iñurritegui  i  Julen  Viejo,  Alacant,  PUA,  2012.  45  Frank,  Regionalism...,  cit.,  p.  507.  46  El  1712  hi  havia  aquarterats  permanentment  16.453  soldats,  en  la  seva  majoria  estrangers,  un  fet  inèdit  en  la  història  dels  països  de  la  Corona  d’Aragó.  Isidro  Planes,  Sucesos  fatales  de  esta  ciudad  y  reyno  de  Valencia,  o  puntual  diario  de  lo  sucedido  en  los  años  1710  y  1711,  Biblioteca  de  la  Universi-­‐tat  de  València,  ms.  159,  vol.  I.    47  El  12  de  gener  de  1706.  Vegeu  Benet  Traver,  Villarreal  en  la  Guerra  de  Sucesión,  Vila-­‐real,  Ajunta-­‐ment,  1925,   i  Pitarch,  1706.  La  Guerra  de  Successió  a  Vila-­‐real,  cit.  A  Vila-­‐real,   com  a  moltes  altres  

  18  

la  ciutat  de  Xàtiva,48  un  fet  que  marcà  profundament  els  contemporanis  i  també  la  

historiografia  romàntica  del  segle  XIX,  i  que  amb  el  temps  es  convertiria  en  un  dels  

lieux  de  la  mémoire  dels  valencians.  A  la  destrucció  deliberada  i  exemplar  de  casos  

com  el  de  Xàtiva,  s’afegien  l’extorsió  i  el  pillatge  que  patia  la  població  civil  per  part  

de  les  tropes,  i  de  la  qual  no  s’escapaven  ni  les  esglésies  ni  els  eclesiàstics,  sobretot  

els   regulars,   sospitosos   de   ser   majoritàriament   austriacistes.49  Això   i   les   execu-­‐

cions  sumàries,  que  un  text  de  l’època  –La  Verdad  Triumphante  en  Europa,  d’inten-­‐

ció  austriacista–  estima  en  deu  o  dotze  al  dia  i  eleva  a  un  total  de  tres  mil,  contri-­‐

buïen  a  crear  un  clima  de  terror  amb  el  qual  es  pretenia  dissuadir  tota  resistència.  

L’escrit  també  denuncia  els  robos,  saqueos,  incendios,  estragos,  atrocidades,  tiranías  y  sacrilegios  que  exe-­‐cutaron   los   enemigos   en   Valencia   y   Aragón...   En   Valencia   duró   más   de   tres  años   la   persecución   con   el  mismo   furor   y   estrago   que   al   principio,   pues   no  cesó  la  horca  semana  alguna  en  que  no  se  viesen  diez  y  doce  en  ella,  que  exce-­‐dieron  el  número  de  tres  mil  hombres   los  que  padecieron  semejante  castigo,  que  parecía  querer  reducir  a  desierto  las  ciudades  llevando  la  máxima  de  con-­‐tener  con  el  rigor  y  el  miedo  aquellos  naturales.50    

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   ciutats,  la  influència  del  baix  clergat,  secular  i  regular,  va  ser  decisiva  en  el  decantament  austriacista  de  la  població.  48  Les  fonts  contemporànies,  totes  proborbòniques,  es  fan  ressò  de  la  brutalitat  del  setge  i  presa  de  Xàtiva:  “Las  tropas  que  se  hallaban  en  Xàtiva  a  cargo  del  caballero  Dasfeld  tomaron  el  recinto  que  mediava  entre  la  ciudad  i  el  castillo,  i  de  los  4  conventos  que  había  en  aquel  parage,  se  reservaron  del  rigor  de  las  armas  los  dos,  por  ser  de  religiosas;  i  la  gente  de  todos  estados  que  mantuvo  la  obs-­‐tinación  fue  pasada  por  el  filo  de  la  espada”  (Gaceta  de  Madrid  del  7  de  juny  de  1707).  El  cronista  Minyana   estima   que   en   l’església   de   Sant   Agustí   els   francesos  mataren   deu   frares   i   seixanta-­‐dos  civils  que  s’hi  havien  refugiat.  Melchor  de  Macanaz,  el  redactor  del  Decret  de  Nova  Planta,  nomenat  després  jutge  de  confiscacions  del  regne  de  València  i  reedificador  de  la  ciutat  de  Xàtiva,  feia  notar  a  Felip  V,  en  un  memorial  sobre  la  passada  guerra,  que  “no  hubo  pueblo  que  no  tomase  a  fuerza  de  armas,   y   estaban   tan   obstinados,   que   Xátiba,   después   de   un   largo   sitio,   fue  menester   reducirla   a  cenizas”.  Totes   les  citacions  provenen  de  Germán  Ramírez  Aledón,   “La  crema  de  Xàtiva  en  1707”,  Fira  96,  Xàtiva,  Ajuntament,  1996,  pp.  51-­‐68,  el  qual  estima  que  el  saqueig  i  l’incendi  de  la  ciutat  no  van  ser  generals,   com  dramatitzava   la  historiografia  valenciana  del   segle  XIX,   sinó  selectius.  Tot   i  així,  la  ciutat  va  estar  més  d’un  any  abandonada  i,  en  ser  reconstruïda,  se  li  canvià  el  nom  pel  de  San  Felipe,  en  honor  al  monarca.  49  “Otras  gravísimas  vejaciones  habían  padecido  la  Iglesia  y  sus  ministros,  tanto  regulares  como  no  regulares,  cuando  las  armas  de  Francia  y  de  Castilla  (que  juntas  se  llamaban  las  armas  españolas  y  los  castellanos  gali-­‐hispanos)  entraron  en  el  Reino  de  Valencia,  inmediatamente  que  ganaron  la  ba-­‐talla  de  Almansa...  violaron  y  saquearon  iglesias,  perdieron  totalmente  la  veneración  a  los  eclesiás-­‐ticos,  y  con  más  encono  que  a  los  clérigos  miraban  y  trataban  a  los  religiosos...  Los  ministros  reales,  especialmente  Gobernadores  militares  (a  éstos  encargan  los  gobiernos)  de  su  propia  autoridad  los  prendían  y  con  grande  ignominia  los  llevaron  presos,  a  unos  para  destierro,  a  otros  a  la  cárcel  públi-­‐ca,   adocenándoles   con   los  más  malhechores”,   testimoni  d’un  dominic  valencià  publicat  per  Peset,  “Nota  sobre  la  abolición...”,  cit.,  p.  686.  50  El  títol  complet  de  la  publicació  és  La  Verdad  Triumphante  en  Europa.  Sucesos  de  este  siglo  desde  la  repartición  de  España  y  muerte  de  Carlos   II  hasta  1712.  Con  el  derecho  que  asiste  a  Carlos   III   (el  pretendiente)  a  esta  monarquía,  i  la  cita  apareix  a  Albareda,  La  Guerra  de  Sucesión...,  cit.,  p.  225.  

  19  

La  repressió  no  es   limitava  als  combatents,  als  miquelets  capturats  o  els  pagesos  

en  armes,  sinó  que  s’estenia  també  a  amplis  sectors  de  la  societat  civil,  amb  l’em-­‐

presonament,   les   fortes   multes   i   la   confiscació   dels   béns   dels   austriacistes,51  la  

depuració  dels  càrrecs  públics  i  de  la  universitat52  i  la  fugida  a  Barcelona  o  l’exili  a  

Viena  de  molts  valencians.53  

  La  desarticulació  de  la  societat  valenciana,  vençuda  i  escapçada,  privada  de  

les  seves  elits  tradicionals,  incloses  les  que  s’havien  mantingut  fidels  a  Felip  V,  que  

van  ser  apartades  dels  llocs  claus  de  poder  i  representació,54  va  anar  acompanya-­‐

da,  des  del  principi  mateix,  per  la  militarització  i  la  castellanització  de  l’administra-­‐

ció,  amb  el  desembarcament  de  nombrosos  funcionaris  castellans  i  l’adjudicació  de  

càrrecs  civils,  com  els  dels  nous  corregidors,  amb  funcions  polítiques  i  administra-­‐

tives,   a  militars,   justificada  pel   perill   potencial   que   representaven  els   valencians,  

fins  i  tot  molts  anys  després  d’acabada  la  guerra,  i  per  la  necessitat  també  de  donar  

ocupació   i   sou   als  militars   en   temps  de  pau.55  I,  molt  particularment,   per   l’incre-­‐

                                                                                                               51  Amparo  Felipo  Orts,   “Las   repercusiones  de   la   política   de   confiscaciones  de   Felipe  V   sobre  Don  Juan  Basilio  de  Castellví,  conde  de  Cervelló  y  marqués  de  Villatorcas”,  Estudis,  31  (2005),  pp.  253-­‐268.  52  Antonio  Mestre,  “Cultura  y  política  tras  la  abolición  de  los  fueros:  los  austracistas”,  dins  Franch,  La  sociedad  valenciana...,  cit.,  pp.  133-­‐160.  53  Carmen  Pérez  Aparicio,   “Una  vida  al  servicio  de   la  Casa  de  Austria.  Don   José  Folc  de  Cardona  y  Erill,  príncipe  de  Cardona»,  Estudis,  17  (1991),  pp.  421-­‐448;  Carmen  Pérez  Aparicio  i  Amparo  Felipo  Orts,   “Un  drama  personal   i   col·lectiu.   L'exili   austriacista   valencià”,  Pedralbes,   18   (1998),   pp.   329-­‐343;  Joaquim  E.  López  i  Camps,  “Maulets  amb  noms  i  cognoms.  Els  exiliats  valencians  a  Barcelona”,  dins  Enfrontaments  civils:  postguerres  i  reconstruccions,  Lleida,  Recerques-­‐Pagès  editors,  2002,  I,  pp.  176-­‐192;  Agustí  Alcoberro,  L’exili  austriacista  (1713-­‐1747),  Barcelona,  Fundació  Noguera,  2002.  54  En  qüestió  de  mesos,  si  no  de  setmanes,  van  ser  suprimides  les  antigues  institucions  forals,  des  de  la  Junta  d’Elets,  que  encarnava  la  representació  permanent  del  regne,  a  les  magistratures  locals,  que  van  ser  substituïdes  per  noves  instàncies  administratives  de  matriu  castellana  o  francesa  –en  parti-­‐cular,   la   cancelleria   i   la   intendència,  que,   junt  amb   la   capitania  general,   constituïen  el   trípode  del  nou  poder  borbònic   (Gimenez)–,   i  de   les  quals  van  ser  exclosos,   almenys  en  els   càrrecs  de  major  responsabilitat,  els  valencians  només  per  ser  valencians.  En  l’opinió  dels  consellers  de  Felip  V,  i  del  mateix  monarca,  només  els  castellans  podien  garantir  una  fidelitat  absoluta  i,  amb  ella,  la  completa  submissió  del  país.  Sobre  el  personal  polític  i  administratiu  del  nou  règim,  vegeu  Enrique  Giménez,  Los  servidores  del  rey  en  la  Valencia  del  siglo  XVIII:  estudio  y  repertorio  biográfico,  València,   Institu-­‐ció  Alfons  el  Magnànim,  2006.  55  Més  que  en  l’aplicació  estricta  de  les  lleis  de  Castella,  el  règim  nascut  del  decret  de  Nova  Planta  va  ser  més  aviat  el  d’un  país  ocupat,  governat  i  administrat  per  militars,  del  capità  general  en  el  cim  als  corregidors  en   la  base,   càrrecs   tots  ells  ocupats  per  militars   castellans,   cosa  que  anava  en  contra  dels  proclamats  esforços  per  imposar  una  administració  més  racional.  La  pervivència  d’aquest  fort  dispositiu  militaritzat  tot  al  llarg  del  segle  XVIII,  que  es  mantingué  intacte  en  el  fonamental  fins  a  la  crisi  de  1808,  s’explicaria,  segons  Enrique  Giménez,  per  la  necessitat  de  mantenir  el  control  sobre  la  societat  valenciana  per  part  d’un  règim  que  havia  nascut  d’una  victòria  militar  i  que  havia  de  conti-­‐nuar   assegurant-­‐se’n   la   submissió   per   la   força   de   les   armes.   Enrique  Giménez,  Gobernar  con  una  misma   ley:   sobre   la   Nueva   Planta   borbónica   en   Valencia,   Alacant,   Publicacions   de   la   Universitat  d’Alacant,  1999,  pp.  159-­‐160.  Per  la  seva  part,  García  Cárcel  afirma  que,  després  de  la  Nova  Planta,  el  60  %  dels  jutges  a  Catalunya  i  Aragó  seran  castellans,  un  percentatge  que  en  el  cas  del  País  Valen-­‐cià  s’eleva  al  75  %,  “Los  Borbones  y  la  articulación...”,  cit.  

  20  

ment  desaforat  de   les  exaccions   fiscals,   justificat  primer  per   la  contribució  a   l’es-­‐

forç  de  guerra  i,  després,  per  la  necessitat  de  contribuir  amb  una  aportació  equiva-­‐

lent   (d’ací   el   nom  de   l’impost:   l’Equivalente)   a   la  de   les  províncies   castellanes,   ja  

que  es  tenia  la  impressió  que  el  regne  de  València,  com  la  Corona  d’Aragó  en  gene-­‐

ral,  havien  aprofitat  els  seus  privilegis  forals  per  a  minorar  la  seva  contribució  a  la  

hisenda  de  la  monarquia  i  les  despeses  colossals  del  manteniment  de  l’imperi,  que  

requeien  majoritàriament  sobre  Castella.  El  caràcter  punitiu  de  molts  dels  nous  im-­‐

postos  es  manifesta,   segons  Salvador  Salort,  quan  es  comprova  que  els   ingressos  

reials  al  País  Valencià  per  alcabales  i  cientos  van  passar  de  39.237  lliures  en  1707  a  

240.331  en  1708,   és   a  dir,   que   en  un   any   es   van  multiplicar  per   sis,  mentre  que  

l’agregat  dels  nous  impostos  borbònics  i  dels  encara  vigents  del  sistema  foral  –que  

no  van  ser  abolits,  sinó  que  se  sumaren  a  la  càrrega  total–  pujà  de  73.237  lliures  el  

1707  a  385.434  el  1708,  cinc  vegades  més.  Tot  i  així,  la  nova  administració  borbò-­‐

nica  no  estava  satisfeta  amb  el  producte  obtingut,  malgrat   la  coexistència  de  tres  

instàncies  impositores  i  recaptadores:  la  dels  militars  –que  recaptava  un  impost  de  

deu  lliures  semestrals  per  veí,  un  dels  gravàmens  més  onerosos  i  que  més  rebuig  

causava  entre  els  valencians–,  la  de  les  autoritats  civils  –que  ingressava  els  antics  

impostos  forals  i  les  noves  contribucions  castellanes–  i  la  que  administrava  els  es-­‐

tancs   i  monopolis   reials.56    Un  comportament,   tot  plegat,  que  els  mateixos  valen-­‐

cians  partidaris  de  Felip  V  no  dubtaven  a  qualificar  de  tirànic  i  d’equiparar-­‐lo  amb  

el  tracte  vexatori  sofert  pels  indis  d’Amèrica.57  

  Alguns  historiadors   sostenen  que   la   repressió  va   ser   conjuntural,   limitada  

només  a  la  guerra  i  la  postguerra  immediata,  i  que  l’exacció  fiscal  no  va  ser  tan  des-­‐

mesurada  com  es  pretén,  ja  que,  per  una  part,  la  Nova  Planta  comportà  la  substitu-­‐

ció  d’un  sistema  fiscal  caduc  i  ineficient  per  un  avançat  sistema  de  tributació  direc-­‐

ta,  basat  en  la  renda  i  no  en  el  consum,  i  per  altra,  la  congelació  de  les  tarifes  al  co-­‐

mençament  del  Setcents  constituiria  un  estímul  per  a  la  creació  de  riquesa  i,  fins  i  

tot,  motiu  de  greuge  comparatiu  per  als  il·lustrats  castellans,  que  van  ser  incapaços  

de  donar-­‐se  ells  mateixos  una  contribució  fiscal  com  la  imposada,  per  dret  de  con-­‐

questa,  als  territoris  de  la  Corona  d’Aragó.  Tot  això,  a  més,  en  el  context  de  l’esforç  

modernitzador  del  nou  estat  borbònic,  entestat  a  reformar  unes  estructures  socials                                                                                                                  56  Les  xifres  són  de  Kamen,  La  Guerra  de  Sucesión,  cit.,  p.  349,  que  les  presenta  en  reals;  l’anàlisi  i  la  conversió  en  lliures  és  de  Salvador  Salort,  “L’impacte  de  la  Hisenda...”,  cit.,  p.  56.  57  Pérez  Aparicio,  “La  respuesta  de  los  valencianos...”,  cit.  

  21  

i  econòmiques  decadents,  heretades  del  passat.  Les  llums  de  la  modernització  bor-­‐

bònica  compensarien  amb  escreix  les  ombres  de  l’abolició  de  les  velles  llibertats  i  

privilegis  forals,  al  capdavall  rèmores  de  la  vella  societat  estamental  que  s’oposa-­‐

ven   al   progrés   polític   i   econòmic,   encarnat   per   la   centralització   i   el  mercantilis-­‐

me.58  A  més  que  no  deixa  de  ser  curiós  que  es  pugui  sostenir  que  els  territoris  ven-­‐

çuts   van   sortir,  malgrat   tot,  més  beneficiats  per   la  política   econòmica  de   la  nova  

Espanya  que  els  vencedors,59  és  que  no  va  ser  ben  bé  així.  

  D’entrada,  la  pretesa  modernitat  i  racionalització  del  nou  sistema  impositiu,  

que  substituïa  la  diversitat  de  gravàmens  sobre  el  comerç  i  sobre  el  consum  per  un  

impost  únic  i  progressiu,  basat  en  la  renda  o  els  ingressos  dels  contribuents,  no  era  

tal,  perquè  en  realitat  s’exigia  al  territori  una  quota  o  cupo  anual,  que  no  depenia  

directament  de   la  riquesa  sinó  que  es  recaptava  repartint-­‐la  entre   la  població.  La  

seva  creació,  a  més,  va  ser  conseqüència  directa  d’una  victòria  militar,  cosa  que  li  

atorgava   una   evident   connotació   de   càstig   enfront   del   delicte   de   rebel·lió   comès  

pel  regne.  Enfront  dels  pretesos  efectes  beneficiosos  que  es  derivarien  a  llarg  ter-­‐

mini  de  la  congelació  del  cupo,  cal  tenir  en  compte  la  seva  elevada  pesadesa  inicial  i  

el   fet,  molt   important,   que   l’Equivalente   era  només  una  de   les  diverses   contribu-­‐

cions  que  s’exigien  al  País  Valencià,60  al  qual  s’afegien  les  restes  de  la  vella  fiscalitat  

foral,  que  no  havia  estat  suprimida  del  tot,  els  impostos  que  també  es  cobraven  a  

Castella  (com  el  paper  segellat  o  l’estanc  del  tabac)  i,  durant  la  guerra,  els  allotja-­‐

ments  militars.  La  càrrega  fiscal  que  havien  de  suportar  els  valencians  passà  d’una  

mitjana  per  veí  d’1,2  lliures  el  1692  a  8,3  el  1730  (amb  diferències  locals  molt  im-­‐

                                                                                                               58  És  il·luminador  al  respecte  l’excel·lent  estudi  de  Josep  M.  Delgado  Ribas,  “Presión  fiscal  y  asigna-­‐ción  de  recursos  en  la  monarquía  borbónica”,  Manuscrits,  4-­‐5  (1987),  pp.  25-­‐40  59  La  tesi,  purament  ideològica,  que  vincula  el  creixement  econòmic  dels  països  de  l’antiga  Corona  d’Aragó  amb  les  conseqüències  de  la  Nova  Planta  i  la  centralització  política  borbònica,  tan  cara  als  propagandistes  de  la  modernització,  es  veu  desmentida  pels  estudis  d’història  econòmica,  que  mos-­‐tren  que   la   recuperació   i  el   creixement  de   la   “perifèria”  mediterrània  de   la  monarquia  havien  co-­‐mençat  ja  molt  abans,  en  la  segona  meitat  del  segle  XVII.  Vegeu  Bartolomé  Yun  Casalilla,  “Del  centro  a  la  periferia:  la  economía  española  en  la  época  de  Carlos  II”,  Studia  Historica.  Historia  Moderna,  20  (1999),  pp.  45-­‐75.  60  Més  que  “equivalent”,  l’impost  de  l’Equivalente  els  semblava  als  valencians  “exorbitant”  en  relació  a  Castella,  com  denunciava  la  mateixa  ciutat  de  València  el  1716  en  una  Representación  al  rei  en  què  sol·licitava  una  rebaixa  de  la  quantitat  assignada  per  a  1717:  en  opinió  de  la  capital  valenciana,  l’im-­‐post  exigit  “no  puede  llamarse  Equivalente,  sino  Exorbitante  a  lo  de  Castilla”,  citat  per  Jorge  Correa  Ballester,  El  impuesto  del  Equivalente  y  la  ciudad  de  Valencia  (707-­‐1740),  València,  Generalitat  Va-­‐lenciana,  1986,  pp.  139-­‐145.  Sobre  el  nou  sistema  fiscal,  vegeu  també  Pilar  García  Trobat,  El  equiva-­‐lente  de  alcabalas,  un  nuevo  impuesto  en  el  Reino  de  Valencia  durante  el  siglo  XVIII,  València,  Genera-­‐litat  Valenciana,  1999;  Pedro  Ruiz  Torres,   “El  equivalente  valenciano”,  dins  El  Catastro  en  España,  1714-­‐1906,  Barcelona,  Ministerio  de  Economía  y  Hacienda,  1988,  I,  pp.  47-­‐59.  

  22  

portants,  de  les  6,4  lliures  a  Elx  a  les  10,3  d’Alacant,  que  alguns  autors  relacionen  

amb  el  grau  de  resistència  a  la  conquesta  borbònica),61  i,  tot  i  que  es  reduí  des  del  

final  de  la  guerra,  era  molt  superior  a  la  soferta  a  Castella,  que  si,  sobre  una  base  

100  en  1722,  era  del  96  %  en  Castella,  pujava  al  117,6  al  País  Valencià  i  al  130,6  a  

Catalunya.62  I,  a  més,  en  el  País  Valencià,  per  a  sufocar  tota  resistència,  es  recaptava  

amb  la  col·laboració  de  l’exèrcit.  Tot  i  així  van  esclatar  motins  antifiscals,  fins  i  tot  a  

Peníscola,  una  de  les  poques  viles  valencianes  que  s’havia  mantingut  fidel  a  Felip  V  

durant  la  guerra.  63    

  Però  sobretot  el  nou  sistema  tributari  constituïa  una  novetat  estranya  a   la  

tradició  història  d’un  territori  en  el  qual   la   fiscalitat  es  trobava  sota  el  control  de  

les  corts,  és  a  dir,  d’una  assemblea  parlamentària  de  representació  estamental.  Es  

podrà  denigrar   tant  com  es  vulgui   les  corts  estamentals,  presentant-­‐les  com   l’ex-­‐

pressió   dels   interessos   de   les   velles   oligarquies   privilegiades   i,   per   tant,   com  un  

obstacle  al  procés  modernitzador  impulsat  pel  centralisme  borbònic.64  Però  el  cert  

és   que  no   sols   constituïen   la   representació   de   la   societat   política   del   regne,   sinó  

també  un   fre  a   l’absolutisme  monàrquic.65  Com  en  el  cas  del  parlament  anglès,  el  

                                                                                                               61  Salort,  “L’impacte  de  la  Hisenda...”,  cit.,  a  partir  de  dades  de  Kamen,  Ruiz  Torres  i  Giménez  López.  62  Les  dades,  a  partir  de  la  informació  proporcionada  per  Gerónimo  de  Uztariz,  així  com  bona  part  de  les  reflexions  contingudes  en  aquest  paràgraf,  a  Ricardo  Franch,  “La  nueva  fiscalidad  implanta-­‐da...”,  cit.    63  Ibídem.  64  Naturalment  que   les  corts  –i   la   societat  política  en  general–  dels  països  de   la  Corona  d’Aragó  a  l’època  foral  representaven  els  interessos  de  les  elits  i  no  del  conjunt  de  la  població  –com,  per  altra  part,  serà  també  el  cas  de  les  corts  espanyoles  del  segle  XIX,  quan  la  política  continuarà  sent  incum-­‐bència  exclusiva  dels  “notables”–,  però  el  grau  d’inclusió  política  i  la  base  social  era  molt  més  gran  que  el  de  les  ciutats  i  les  institucions  castellanes.  Quant  a  la  discussió  sobre  l’impuls  modernitzador  atribuït  a  la  monarquia  borbònica,  difícilment  es  pot  qüestionar  l’anàlisi  i  les  conclusions  que  en  fa  Pedro  Ruiz  Torres:  “La  nueva  dinastía  en  España  no  trajo  un  estado  moderno,  racional  o  imperso-­‐nal.  La  soberanía  del  príncipe  ni  mucho  menos  sustituyó  a  la  monarquía  de  carácter  patrimonial  y  de  fundamento  teológico  cristiano.  Las  reformas  que  se  introdujeron  en  el  gobierno  no  obedecieron  a  ninguna  lógica  modernizadora,  impulsada  por  el  cambio  dinástico,  a  la  que  supuestamente  se  ha-­‐brían  opuesto  unas  fuerzas  reaccionarias”.  Tampoc  no  es  pot  dir  que  aquestes  reformes,  junt  amb  un  millor  govern  i  administració,  obrissin  el  camí  a  una  nova  època  de  creixement  econòmic  (sobre  això,  vegeu  el  que  en  diuen  també  Acemoglu  i  Robinson,  citats  a  la  nota  66).  En  definitiva,  doncs,  “ni  el   absolutismo   era  modernizador   o   traía   consigo   una  modernidad   anticipada,   ni   la   resistencia   al  mismo  por  parte  de  los  defensores  de  los  derechos,  leyes  e  instituciones  antiguos  era  reaccionaria”.  Pedro  Ruiz  Torres,  Reformismo  e  Ilustración,  vol.  5  de  la  Historia  de  España  dirigida  per  Josep  Fon-­‐tana  i  Ramón  Villares,  Madrid,  Marcial  Pons,  2008,  pp.  69-­‐70.  Vegeu  també  els  comentaris  d’Albare-­‐da,  La  Guerra  de  Sucesión...,  cit.,  pp.  487-­‐488,  que  hi  remet  així  mateix  a  la  “introducción  general”  de  Josep  Fontana  a  Obra,  I.  La  quiebra  de  la  monarquía  absoluta,  1814-­‐1820,  Barcelona,  Crítica,  2002,  pp.  11-­‐46.  65  Difícilment  també  es  pot  estar  en  desacord  amb  les  conclusions  de  Joaquim  Albareda:  “Puestos  a  hablar  de  modernidad  política,  resulta  más  pertinente  dirigir  la  mirada  a  la  estructura  de  la  Corona  de  Aragón  por  su  entramado  jurídicoinstitucional,  que  garantizaba  un  sistema  representativo  avan-­‐zado  (sin  ser  democrático,  no  hace  falta  decirlo,  puesto  que  hablamos  del  Antiguo  Régimen)  en  un  

  23  

rei  havia  de  convocar  les  corts  per  a  obtenir  un  subsidi  o  consentir  la  recaptació  de  

nous   impostos.  En  Anglaterra,   la  pervivència  del  parlamentarisme   i   la  desfeta  de  

l’absolutisme  en  1688  portà  a   institucions  polítiques  pluralistes   i  més   inclusives.  

En  canvi,  a  la  nova  Espanya  borbònica  succeiria  el  contrari:  el  triomf  de  l’absolutis-­‐

me  comportaria  la  creació  d’institucions  polítiques  i  econòmiques  extractives,  per  

emprar   la   terminologia   d’Acemoglu   i   Robinson,   amb   les   conseqüències   que   això  

tindria  per  al  creixement  econòmic  i  el  desenvolupament  polític.66  

  La  imposició  del  nou  ordre  polític  al  País  Valencià  significà,  en  el  terreny  fis-­‐

cal,  la  supressió  dels  principis  bàsics  –de  naturalesa  política  més  que  tècnica–  que  

hi  havia  darrere  del  sistema  de  la  hisenda  foral:  el  pactisme  en  la  determinació  de  

la  quantitat  del  servei  (és  a  dir,  la  negociació  política  entre  el  rei  i  els  estaments  so-­‐

bre  el  muntant  del  donatiu  i  la  concessió  d’aquest  a  canvi  de  lleis  i  de  la  reparació  

dels  greuges  i  contrafurs)  i  la  tributació  indirecta  (fonamentalment  el  tall  del  drap,  

equivalent  al  dret  de  bolla  al  Principat)  controlada  per  les  institucions  representa-­‐

tives  del  país.67  Tot  això  seria  suprimit  en  1707,  i  amb  ell  el  model  d’organització  

política  que  hi  havia  al  darrere,   i  no  es  pot  dir  que  fos  en  benefici  de  cap  moder-­‐

nització  –si  és  que  aquest  terme  té  cap  sentit;  si  és  que  hem  d’entendre’l  en  avan-­‐

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   tiempo  en  que  el  absolutismo  ganaba  terreno  en  el  continente  europeo.  Desde  este  punto  de  vista,  no  hay  duda  de  que  con  el  triunfo  de  Felipe  V  la  Corona  de  Aragón  experimentó  un  retroceso  políti-­‐co  sin  precedentes.  Para  un  habitante  de  dichos  territorios,  ¿qué  modernidad  significaba  la  pérdida  de   la   representación   política,   la   militarización,   la   imposición   de   una   contribución   abusiva   sin   la  aprobación  de   las  Cortes  y,   finalmente,   la  aristocratización  de   los  cargos  municipales  en  perjuicio  de  los  representantes  gremiales?”.  Albareda  al·ludeix  també  a  un  treball  de  Josep  Fontana  de  2001  que  preludiava  ja  el  que  ha  presentat  al  present  simposi:  “Lejos  de  considerarlas  ‘una  antigüedad  en  aquella  Europa  que  se  modernizaba’,  Josep  Fontana  ha  sostenido  que  las  instituciones  catalanas  que  fueron  abolidas  por  Felipe  V  avanzaban  en  el  camino  que  podía  evolucionar  hacia  el  establecimien-­‐to  de  un  sistema  que  garantizase   los  contratos  políticos”.  Per  contra,  amb  el   triomf  borbònic,   “los  habitantes  de  los  territorios  de  la  Corona  de  Castilla  vieron  cómo  se  esfumaban  los  diques  de  con-­‐tención  del  poder  absoluto,  mediante  la  operación  de  vaciado  de  poder  o  de  pura  eliminación  de  los  Consejos  que  desarboló  el  sistema  polisinodial,  pieza  fundamental  del  cuerpo  político  de  la  monar-­‐quía  hasta  entonces”,  Albareda,  La  Guerra  de  Sucesión...,  cit.,  pp.  493-­‐494.  66  Daron  Acemoglu  i  James  A.  Robinson,  Por  qué  fracasan  los  países:  Los  orígenes  del  poder,  la  pros-­‐peridad  y  la  pobreza,  Barcelona,  Deusto,  2012.  Tot   i  que   les   tesis  d’ambdós  autors  poden  resultar  discutibles   en  molts   altres   aspectes,   en  particular   el   seu   èmfasi   sobre   la   preeminència   –fins   i   tot  cronològica–  de  les  institucions  polítiques  i  econòmiques  anglosaxones,  no  ho  sembla  en  aquest  cas.  El  llibre,  en  tot  cas,  hauria  de  ser  de  lectura  obligada  per  als  entusiastes  de  la  “modernització”  boer-­‐bònica,  tan  habituats  a  blasmar  el  caràcter  retrògrad  de  les  institucions  forals  de  la  Corona  d’Aragó  i  a  lloar  les  bondats  i  la  modernitat  de  l’absolutisme.  67  El  procés  és  el  mateix  que  estudià  per  al  Principat  Josep  M.  Delgado,  “Presión  fiscal...”,  cit.,  p.  31.  Sobre  el  sistema  impositiu  valencià  i  en  particular  el  “tall  del  drap”,  M.  Rosa  Muñoz  Pomer,  “Aproxi-­‐mación  al  sistema  impositivo  de  la  Generalidad:  el  Tall  del  Drap  en  el  área  alicantina  (siglos  XIV  y  XV)”,  Anales  de   la  Universidad  de  Alicante.  Historia  Medieval,   4-­‐5   (1986),   pp.   175-­‐190;   i   sobre   els  efectes  de   la  Nova  Planta:  Salort,   “L’impacte  de   la  Hisenda...”,  cit.,  García  Trobat,  El  equivalente  de  alcabalas...,  cit.,  i  Correa,  El  impuesto  del  Equivalente...,  cit.  

  24  

ços  cap  a  sistemes  polítics  més  inclusius  i  no  merament  cap  a  l’absolutisme  i  la  cen-­‐

tralització,  pretesament  més   racionals   i  moderns–   i,  menys  encara,  de   la   societat  

valenciana.68  

  Així  ho  entenien  els  mateixos  valencians  filipistes,  que  des  de  l’endemà  ma-­‐

teix  del  decret  de  Nova  Planta  deploraven  la  pèrdua  dels  antics  furs  i  suplicaven  al  

monarca  la  seva  restitució.69  Un  borbònic  tan  aferrissat  com  Isidre  Planes  ho  argu-­‐

mentava  fins  i  tot  en  termes  creacionistes:  “Y  pues  Dios,  siendo  criador  que  pudo  

criar  las  tierras  de  una  misma  manera,  las  crió  diferentes,  y  en  toda  Vizcaya  no  se  

hallará  apenas  una  naranja,  ni  en  toda  Valencia  una  castaña,  no  haviendo  otra  cosa  

                                                                                                               68  De  la  nova  administració  borbònica  al  País  Valencià  destacava  sobretot,  com  ha  fet  veure  Enrique  Giménez   i   ja   he   assenyalat   abans,   el   seu   perfil  militaritzat,   del   capità   general   als   corregidors,   els  quals,  bé  que  amb  funcions  civils,  com  a  governadors  militars  es  negaven  a  reconèixer  un  poder  ci-­‐vil  superior  i  consideraven  el  seu  ofici  polític  com  un  annex  del  principal,  el  govern  militar.  Les  ins-­‐titucions  nascudes  de  la  Nova  Planta  i  en  particular  el  sistema  de  corregidors,  tan  ponderat  per  al-­‐guns  historiadors  com  a  element  de  modernització,   “no   fueron  concebidas  como   instrumentos  de  reforma,  sino  como  eficaces  agentes  de  la  monarquía  absoluta,  a  lo  que  contribuyó  notablemente  su  condición  de  castellanos”.  Enrique  Giménez,  Gobernar  con  una  misma  ley...,  cit.,  pp.  159-­‐160.  En  con-­‐clusió  del  mateix  autor,  “los  elementos  que  predominaban  en  la  administración  borbónica  valencia-­‐na  eran  los  propios  de  un  modelo  burocrático  regresivo,  caracterizado  por  la  presencia  mayoritaria  de  militares  en  la  administración  civil,  con  la  consiguiente  minimización  de  la  capacidad  técnica  re-­‐querida.”  69  En  realitat,  els  filipistes  valencians  ja  havien  començat  a  moure’s  abans  mateix  de  la  proclamació  del  decret  per  evitar  el  que  semblava  inevitable.  Segons  un  informe  del  23  de  maig  de  1707,  el  grup  d’exiliats  a  Madrid  tractava  “de  insinuar  en  el  ánimo  de  los  Ministros  la  templanza  conque  conbiene  portarse  con  aquellos  naturales  en  el  punto  de  la  derogación  de  sus  fueros  y  privilegios,  porque  por  más  afectos  que  sean  al  rey  lo  son  mucho  más  a  su  patria  por  la  conbeniencia  particular  que  les  re-­‐sulta”.  Deixant  a  banda  la  “conbeniencia  particular”,  per  a  l’autor  de  l’informe  els  valencians,  fins  i  tot  els  proborbònics,  com  era  el  cas,  posaven  la  “patria”  per  damunt  del  “rey”,  en  clar  contrast  amb  l’absolutisme   que   tractava   d’instaurar   la   nova   dinastia:   “Un   des   principaux   avantages”,   escrivia  Lluís  XIV  a  Amelot  el  mateix  dia  23  de  maig,  “que  le  roy  mon  petit-­‐fils  retirera  sans  doute  de  leur  soumission,  sera  d’y  établir  son  autorité  d’une  manière  absolue,  et  d’anéantir  tous  les  privilèges  qui  servaient  de  prétexte  aux  peuples  de  ces  provinces  pour  s’exempter  de  contribuer  aux  besoins  de  l’État”.  Una  posició  que  el  monarca  francès  reiterava  el  27  de  juny,  dos  dies  abans  de  la  promulgació  del  decret:  “J’ay  toujours  esté  persuadé  que  le  meilleur  party  que  le  roy  d’Espagne  pouvait  prendre  à  l’égard  des  royaumes  d’Aragon  et  de  Valence,  après  les  avoir  réduits  à  son  obéissance,  estoit  celui  de  supprimer  le  privilesge  dont  ils  ont  joui  jusqu’au  moment  de  leur  révolte.  La  maintien  de  ce  pri-­‐vilesge  estoit  une  barrière  perpétuelle  à  l’autorité  royale,  un  prétexte  que  les  peuples  avoient  tou-­‐jours  de  s’exempter  de  contribuer  aux  charges  de  l’estat  :  elles  retomboient  par  conséquent  sur  les  sujets  les  plus  fidèles,  pendant  que  ceux  qui  estoient  les  plus  disposés  à  la  révolte  trouvoient  chez  eux   les  moyens   de   soutenir   leur   désobéissance.   Il   estoit   impossible   de   toucher   à   leur   exemption  pendant  qu’ils  demeuroient  dans   le  devoir  ;  mais  comme  l’esprit  de  sédition  qu’ils  conservoient  a  paru  dès  le  moment  qu’ils  ont  cru  que  les  ennemis  du  roy  mon  petit-­‐fils  estoient  en  estat  de  les  se-­‐courir,  il  estoit  de  sa  prudence  de  profiter  une  conjoncture  aussy  favorable  que  celle  qu’il  a  présen-­‐tement,  d’oster  aux  malintentionnés  les  moyens  d’abuser  encore  des  grâces  accordées  autrefois  aux  peuples  d’Aragon  et  de  Valence,  comme  il  est  de  sa  justice  de  partager  avec  la  plus  d’égalité  qu’il  est  possible  entre  ses  sujets   le  poids  des  dépenses  à  faire  pour  la  défense  commune  de  la  monarchie.  C’est   le   fruit   qu’il   recueillera   des   nouveaux   règlements   qu’il   establit.   Les   particuliers   doivent   se  trouver  heureux  d’estre  quittes  des   chastiments  qu’ils  méritoient   et  de  ne   recevoir  d’autre  peine  que  celle  d’être  unis  plus  particulièrement  aux  Castillans,  dont  la  fidelité  leur  servira  d’exemple,  et  les  rendra  peut-­‐êstre  avec  le  temps  plus  attachés  au  roy  leur  maistre  qu’ils  ne  l’ont  esté  jusqu’à  pré-­‐sent".  Frank,  Regionalism...,  cit.,  pp.  523-­‐524  i  573-­‐574.  

  25  

en  Valencia  que  naranjas,  ni  en  Vizcaya  que  castañas,  porque  quiso  necesitar  unas  

tierras  a  otras  para  hazer  más  sociable  esta  nuestra  Naturaleza,  o  para  otros  fines  

altos.  Necesario  es  también  que  las  leyes  sigan,  como  el  vestido,  la  forma  del  cuer-­‐

po  y  se  diferencien  en  cada  reyno  y  nación...   [Però]  por  haverse  desviado  de  esta  

observada  política,  vemos  estos  reynos  constituidos  en  lo  sumo  de  la  infelicidad,  y  

sepultados  entre  sus  ruinas  por   la   introducción  de   las   leyes  castellanas,  opuestas  

en  todo  a  nuestros  contratos,  hechos  en  casi  cinco  siglos.  Y  desengáñese  su  Mages-­‐

tad,  que  si  no  vuelve  a  estos   reynos  de  Valencia  y  Aragón  con  sus   fueros  y   leyes  

patrias,  han  de  perecer  estos  sus  vasallos,  o  se  ha  de  exponer  a  perder  la  corona,  lo  

que  Dios  no  quiera”.70  I  fins  i  tot  el  nou  ajuntament  de  València,  constituït  per  regi-­‐

dors  nomenats  per  Felip  V  entre  els  seus  servidors  més  fidels,  elaborà  un  Memorial  

que  reivindicava  la  fidelitat  del  regne  de  València  i  denunciava  el  caràcter  punitiu  

de  la  Nova  Planta;  reconeixia  que  les  lleis  de  Castella  eren  plausibles  per  a  Castella,  

però  no  per   als   valencians,   que   al   llarg  dels   segles  havien   anat  modelant   la   seva  

legislació  per  a  adequar-­‐la  als  temps  i  a  la  realitat  canviant;  i,  a  més  de  deplorar  els  

efectes  que  tindria  la  pèrdua  del  dret  civil  i  penal,  el  memorial  acabava  exposant  el  

que  significaria  també  per  als  valencians  la  pèrdua  de  la  seva  llengua  i  l’oblit  de  la  

seva  història.  Amb   l’abolició  dels   Furs,   quedaria   també  extingida   la  memòria  del  

sistema   de   govern   de   la   ciutat   i   el   regne   de   València,   així   com  del   conjunt   de   la  

Corona  d’Aragó,  que  tantes  pàgines  de  glòria  havien  aportat  a   la  monarquia.  71  La  

resposta   de   Felip   V   va   ser   contundent:   l’empresonament   i   el   desterrament   dels  

principals  inductors  del  Memorial.72  

                                                                                                               70  Planes,  Sucesos  fatales...,  cit.  Tant  la  cita  de  Planes  com,  més  avant,  la  de  Minyana,  a  Pérez  Apari-­‐cio,  “La  respuesta  de  los  valencianos...”,  cit.      71  Ja  poques  setmanes  després  de  l’arribada  a  València  del  decret  de  Nova  Planta,  el  consell  munici-­‐pal  de  València  es  reunia  per  a  deplorar  la  decisió  i  demanar-­‐ne  al  rei  la  revocació,  com  mostra  l’ac-­‐ta  del  25  de   juliol:   “Tots   los  quals,  después  de   llarga   conferència  ab   los  dits   illustríssims   senyors  jurats,  racional  y  síndich,  en  orde  a  la  sobredita  notícia,  foren  de  parer  es  representàs  a  Sa  Magestat  el  gran  dolor  que  aflixia  a  sos  bons  vassals,  que  ho  han  estat  casi  totes  les  persones  més  visibles,  així  d’esta  ciutat  com  de  les  demés  viles  y  llochs  del  regne,  de  veure’s  compresos  baix  la  universalitat  de  dit  decret,  i  maculats  ab  la  nota  de  rebels,  quant  per  no  encorrir-­‐la,  uns  han  abandonat  ses  cases  y  haziendes  y  altres  que  per  justs  impediments  no  les  deixaren,  han  patit  presons,  desterros  y  altres  considerables  treballs  que  són  ben  públichs,  i  així  mateix  de  que  per  la  rahó  y  crim  de  infidelitat  que  a   tots  generalment  se  aplica,   es  perden  aquelles   lleys  y  privilegis  que  sos  progenitors  compraren  dels  sereníssims  senyors  Reys  de  Aragó  y  Castella,  ab  la  sua  sanc  tan  generosament  derramada  en  les  conquistes...,  y  que  se  imploràs  de  la  real  clemència  de  Sa  Magestat,  pregant-­‐li  la  revocació  de  dit  decret”,  en  Peset,  “Notas  sobre  la  abolición...”,  cit.,  p.  662,  que  també  publica  el  Memorial  a   les  pp.  694-­‐713.  72  Josep  Ortí,   l’autor  del  text,   i  Lluís  Blanquer,  el   jurat  en  cap,  van  ser  arrestats  el  12  de  setembre,  pocs  dies  després  que  el  memorial  hagués  estat  presentat  al  rei,  empresonats  primer  a  les  torres  de  

  26  

  Austriacistes  i  filipistes  podien  sentir-­‐se,  en  tant  que  valencians,  com  a  ven-­‐

çuts,  ja  que  tots  havien  perdut.  I  així  ho  expressava  un  altre  fervent  borbònic,  Josep  

Manuel  Minyana,  autor  d’una  història  de   la  guerra,  De  bello  rustico  valentino,  que  

en   referir-­‐se   a   l’abolició   dels   Furs   contraposa   l’antiga   llibertat   dels   valencians   al  

que   ell   qualifica   de   nova   servitud:   “Fue   hollada   la   antigua   libertad   valenciana   y  

abolidos  sus  Fueros  (que  la  hacían  semejante  a  una  región  independiente)  y  fueron  

en  adelante  los  valencianos  regidos  por  las  leyes  de  Castilla,  siendo  inútiles  sus  cla-­‐

mores  y  reclamaciones...  Entonces  empezaron  los  valencianos  a  echar  de  menos  la  

perdida  libertad  y  sentir  el  peso  del  yugo  de   la  servidumbre  que  en  la  actualidad  

les  oprimía”.73  En  un  to  no  molt  distint  es  queixava  amargament  de  la  pèrdua  de  la  

pàtria  un  austriacista  com  Manuel  Martí,  el  degà  d’Alacant:  “Tras  haber  sido  arran-­‐

cada  mi  familia  de  sus  lares,  sus  bienes  en  parte  sustraídos,  en  parte  arruinados  y  

(lo  que  es  con  mucho  lo  más  triste)  tras  la  destrucción  de  la  patria...  Nada  más  cala-­‐

mitoso  puede  acontecer  a  los  hombres  que  sobrevivir  a  su  patria.  Aborrezco  y  de-­‐

testo  este  desenfreno  de  las  armas”.74  Haguessin  militat  en  un  bàndol  o  l’altre,  els  

valencians  tenien  la  convicció  que,  en  tant  que  valencians  i  al  marge  de  les  respon-­‐

sabilitats   polítiques   i   administratives   que   alguns   d’ells   poguessin   exercir   a   títol  

individual,  havien  perdut   la  guerra   i,  pitjor  encara,  que  el  nou  estat  espanyol  que  

s’estava  construint,   l’estat  absolutista   i   centralitzador,   s’estava  construint  a   costa  

de  la  seva  sobirania,  en  contra  de  l’antiga  i  ja  perduda  consideració  del  País  Valen-­‐

cià  com  a  subjecte  polític  i  jurídic.75  És  en  aquest  sentit  com  s’ha  d’entendre  un  títol  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   Serrans  i,  més  tard,  en  el  castell  de  Pamplona.  La  maniobra  –tractar  severament  dos  reconeguts  fili-­‐pistes–  tingué  l’efecte  desitjat,  i  el  dia  següent  la  ciutat  escrivia  al  rei  pregant-­‐li  que,  si  fins  aleshores  havia  vist  la  ciutat  i  el  regne  de  València  com  a  rebels,  “de  oy  más  no  atienda  a  todos  los  que  compo-­‐nemos  el  ayuntamiento,  como  a  los  de  la  más  mínima  ciudad  de  Castilla,  por  ser  ya  ésta  uno  de  los  miembros  de  aquella,  y  el  más  dichoso  por  la   igualdad  y  hermandad  que  el  rey  le  ha  querido  dar,  concediéndole   en   un   día   lo   que   las   de   Castilla   se   han   grangeado   en   largos   siglos”.   Publicada   per  Frank,  Regionalism…,  cit.,  p.  619.  73  Josep  Manuel  Minyana,  De  bello  rustico  valentino,  La  Haia,  1752,  edició  i  traducció  de  Jordi  Pérez  Durà  i  Josep  M.  Estellés,  amb  el  títol  La  Guerra  de  Sucesión  en  Valencia,  València,  Institució  Alfons  el  Magnànim,  1985.  74  Citat  per  Joan  Francesc  Mira,  Almansa  1707.  Després  de  la  batalla,  Alzira,  Bromera,  2006.  El  sen-­‐timent  austriacista,  o  millor  “foralista”,  continuaria  vigent  durant  molt  de  temps,  si  més  no  entre  els  intel·lectuals,  com  palesa  el  cas  de  Gregori  Maians,  “el  millor  representant  d’un  nacionalisme  nos-­‐tàlgic   de   l’Espanya   feliç   dels   Àustria   majors”,   segons   García   Cárcel,   “Los   Borbones   y   la   articula-­‐ción...”,  cit.  Martí  seria  acusat  d’“español  traidor”  i  Maians  d’“antiespañol”,  Mestre,  “Cultura  y  políti-­‐ca...”,  cit.  75  En  la  Corona  d’Aragó,  la  sobirania  no  era  absoluta  i  exclusiva  del  rei,  sinó  que  era  mixta,  compar-­‐tida  entre  el  monarca  i  el  regne,  com  mostren  tant  el  pensament  polític  com  la  pràctica  parlamentà-­‐ria.  Ja  al  final  del  segle  XIV,  el  franciscà  Eiximenis  afirmava  que  les  bases  del  poder  polític,  de  natu-­‐ralesa  contractual,  residien  en  el  pacte  entre  el  príncep  i  els  seus  súbdits,  al  qual  quedaven  sotme-­‐

  27  

com  el   d’aquesta   contribució   al   simposi,   que   en   cap  manera  no  veu  Espanya   i   el  

País  Valencià  com  dues  entitats  immanents  i  atemporals,  fora  de  la  història,  o  for-­‐

çosament  enfrontades  –una  altra  cosa  és  com  s’han  construït  històricament  Espa-­‐

nya  i  el  País  Valencià  a  partir  de  1707–,  ni  pretén  obviar  tota  l’evolució  posterior.  

Ja  des  del  mateix  segle  XVIII,  hi  hauria  intents  per  revertir  o  almenys  corregir  la  si-­‐

tuació  creada  amb  la  Nova  Planta,  que  en  el  cas  valencià,  i  al  contrari  que  a  Catalu-­‐

nya  i  Aragó,  havia  comportat  fins  i  tot  l’abolició  del  dret  civil.76  I  el  passat  foral  va  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   sos  l’un  i  els  altres.  El  rei  no  estava  per  damunt  de  la  llei  paccionada,  sinó  que  hi  estava  també  sub-­‐jecte.  El  pactisme  –o  constitucionalisme,  com  en  diu  Rubiés–  no  sempre  ha  estat  ben  entès  pels  his-­‐toriadors,  que  el  limiten  sovint  a  l’existència  d’uns  furs  o  unes  constitucions  aprovades  en  el  context  d’unes  corts,  quan  en  realitat  es  tracta  d’una  teoria  del  sistema  polític  com  a  expressió  d’una  sobira-­‐nia  segons  la  qual  els  furs  tenien  validesa  legal  suprema.  És  també  l’opinió  que  sustentava  el  jurista  valencià  Llorenç  Mateu  i  Sanç,  regent  del  Consell  d’Aragó,  en  el  seu  Tratado  de  la  celebración  de  Cor-­‐tes  Generales  del  Reino  de  Valencia  (1677),  on,  tot  i  ser  partidari  de  la  preeminència  de  la  jurisdicció  reial,  defensava  decididament  el  pactisme  en  afirmar  que  “no  admite  duda  que  los  fueros  de  Aragón  y  Valencia,  así  como  las  constituciones  de  Cataluña  son  leyes  paccionadas  que  pasaron  a  ser  contra-­‐to,  y  tienen  toda  su  fuerza,  por  haberse  establecido  en  Cortes,  con  recíproca  obligación  de  Rey  y  Rei-­‐no;  de  que  resulta  quedar  irrevocables,  sino  es  que  el  Reino  junto  en  Cortes  consienta  en  la  revoca-­‐ción,  como  principal  contrayente”.  Un  segle  abans,  Frederic  Furió  i  Ceriol  oferia  en  el  seu  Concejo  y  consejeros   del   Príncipe   (1559)   la   següent   taxonomia   de   sistemes   polítics,   que   diferenciava   clara-­‐ment  la  naturalesa  de  la  monarquia  a,  entre  altres,  Castella,  Portugal  i  la  Corona  d’Aragó:  “El  alma  [de  la  república]  es  el  govierno;  i  primeramente  se  contempla  en  su  forma,  conviene  a  saber,  si  es  govierno  de  uno  solo,  dicho  rei,  que  yo  llamo  príncipe,  como  en  España  [son]  Portugal  y  Castilla;  si  es  govierno  de  solos  nobles,  como  Venecia,   i  Esparta  antiguamente;  si  de  solos  plebeios,  como  en  nuestros  tiempos  los  cantones  o  confederados,  dichos  impropiamente  suizos;  si  es  govierno  de  rei  i  nobles,  como  el  reino  de  Dinamarca,  i  Roma  en  tiempo  de  sus  reyes  hasta  Tarquino;  si  de  rei  i  ple-­‐beios,  como  fue  por  algún  tiempo  el  imperio  de  los  Persas;  si  de  nobles  i  plebeios,  como  Roma  des-­‐pués  de  echados  los  reyes,  Lacedemonia,  Atenas,  i  en  nuestros  días  eran  Florencia  i  Siena,  i  aún  lo  son  las  otras  republicas  que  quedan  en  pie  en  Italia;  si  es  govierno  de  rei,  nobles  i  plebeios,  como  el  imperio  de  Alemania,  el  reino  de  Polonia  i  el  reino  de  Aragón  en  España”.  Per  altra  part,  el  pactisme  o  constitucionalisme  no  era  exclusiu,  si  més  no  a  nivell  teòric,  de  la  Corona  d’Aragó,  ja  que  també  a  Castella  n’hi  hagué  partidaris,  com  mostra  el  cas  de  Juan  de  Mariana,  que,  segons  Rubiés,  aspirava  a  acostar  Castella  al  model  mixt  de  la  Corona  d’Aragó:  “a  mi  modo  de  ver,  puesto  que  el  poder  real,  si  es  legitimo,  ha  sido  creado  por  consentimiento  de  los  ciudadanos,  y  solo  por  este  medio  pudieron  ser  colocados  los  primeros  hombres  en  la  cumbre  de  los  negocios  políticos,  ha  de  ser  limitado  des-­‐de  un  principio  por  leyes  y  estatutos  a  fin  de  que  no  se  exceda  en  perjuicio  de  sus  súbditos  y  dege-­‐nere  al  fin  en  tiranía...  Así  hallo  que  lo  han  hecho  en  tiempos  mas  modernos  los  aragoneses,  severos  y  resueltos  para  defender  sus  libertades,  y  sobre  todo  convencidos  de  que  a  pequeñas  concesiones  es  debida  casi  siempre  la  disminución  y  pérdida  de  nuestros  derechos  naturales”  (1599).  Xavier  Re-­‐nedo,   “Eiximenis   i   el(s)   pactisme(s)”,   dins  Actes  del  Congrés   Internacional  Francesc  Eiximenis,   sis-­‐cents  anys,  Girona,  ILLCC,  Universitat  de  Girona,  2014;  Joan  Pau  Rubiés,  “La  idea  del  gobierno  mixto  y  su  significado  en  la  crisis  de  la  Monarquía  Hispánica”,  Historia  Social,  24  (1996),  pp.  57-­‐81;  Alba-­‐reda,  La  Guerra  de  Sucesión...,  cit.,  p.  123.  76  Intents  que  no  es  limitarien  als  anys  de  la  guerra,  amb  nous  aixecaments  austriacistes  després  de  la  caiguda  de  València  el  1707,  o  al  memorial  enviat  al  rei  per  la  ciutat  immediatament  després  de  promulgar-­‐se  el  decret  de  Nova  Planta,  sinó  que  s’estendrien  durant  tot  el  segle  XVIII,  especialment  el  1760,  més  de  cinquanta  anys  després,  deixant  clar  que  la  recuperació  del  sistema  foral  i  la  resis-­‐tència  al  centralisme  borbònic  continuaven  sent  una  reivindicació  profundament  arrelada  en  la  so-­‐cietat  valenciana.  Vegeu  José  Miguel  Palop  Ramos,  “Centralismo  borbónico  y  reivindicaciones  políti-­‐cas  en   la  Valencia  del  Setecientos.  El  caso  de  1760”,  dins  Homenaje  al  Dr.  D.  Juan  Reglà  Campistol,  València,  Universitat  de  València,  1975,  II,  pp.  65-­‐77.Vegeu  també,  per  al  Principat,  Ernest  Lluch,  La  Catalunya  vençuda  del  segle  XVIII:  Foscors   i  clarors  de  la  Il·lustració,  Barcelona,  Edicions  62,  1996,  

  28  

continuar  present  en  la  memòria  i  les  inquietuds  d’una  part  de  la  societat  valencia-­‐

na,  primer  entre  els  erudits  i  els  intel·lectuals,  dels  il·lustrats  del  Set-­‐cents  als  pro-­‐

homs  de  la  Renaixença  i,  després,  al  llarg  del  segle  XX,  en  la  maduració  i  l’ampliació  

de   les  bases  socials  del  valencianisme  polític.77  El   futur  –inclòs  el  de   les  relacions  

entre  Espanya  i  el  País  Valencià,  sigui  quina  sigui  la  forma  d’organització  que  adop-­‐

ti  la  primera–,  naturalment,  està  encara  per  escriure,  i  pertany  més  a  l’àmbit  de  la  

voluntat  política  dels  ciutadans  que  al  de  la  historiografia.  

 

 

Antoni  Furió  

Universitat  de  València  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   pp.  60-­‐81,  i  Joaquim  Albareda,  “El  XVIII:  un  segle  sense  política?”,  dins  Jaume  Renyer  i  Enric  Pujol  (dir.),  Pensament  polític  als  Països  Catalans,  1714-­‐2014,  Barcelona,  Pòrtic,  2007,  pp.  72-­‐92.  77  És  evident  que  el  “caràcter  radical  i  traumàtic”  que  tingueren  en  la  societat  valenciana  tant  el  de-­‐cret  de  Nova  Planta  com  el  nou  sistema  polític  que  implantà,  afavorí  en  contrapartida,  en  paraules  de  Ricardo  Franch  en  la  seva  assenyada  introducció  al  llibre  La  sociedad  valenciana  tras  la  abolición  de  los  fueros,  cit.,  una  visió  idealitzada  del  règim  foral  abolit,  i  que  els  tres  segles  transcorreguts  des  de  la  seva  promulgació  constitueixen  una  distància  temporal  suficient  per  a  analitzar  amb  rigor  les  seves  conseqüències.  No  és  menys  cert  que   la  centralització   i  uniformització  borbònica  que  seguí,  també  ha  tingut  i  té  la  seva  visió  idealitzada,  sobretot  en  termes  de  modernització,  i  els  seus  propa-­‐gandistes.  A  l’hora  de  ponderar  el  sistema  foral  derogat,  comú  als  tres  estats  de  la  Corona  d’Aragó,  caldria  no  sols  posar-­‐lo  en  relació  al  context  europeu,  en  termes  alhora  polítics  i  fiscals,  sinó  recor-­‐dar  que  també  hi  havia  veus,  com  la  de  Mariana,  favorables  a  la  seva  adopció  a  Castella.  L’important  és  que,  de  les  diverses  opcions  possibles,  de  les  diverses  Espanyes  possibles  al  començament  del  se-­‐gle  XVIII,  es  va  imposar,  com  afirma  Franch  en  l’esmentat  pròleg,  la  concepció  de  la  identitat  espa-­‐nyola  que  s’ha  caracteritzat  com  l’Espanya  vertical,  de  matriu  castellana  i  conformació  unitària,  i  ai-­‐xò,  després  de  tres-­‐cents  anys,  continua  tenint  conseqüències.