Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

http://tgnapau.blogspot.com tgnapau@tarragona.tinet.org

núm. 115 març 2011

Els Mossos compren armes més precises i releguen les pilotes de goma per als casos extrems. El nou armament dels antidisturbis provo-ca inhibició muscular temporal des-prés de l'impacte.

20 fusells d’assalt Hk i 10 armes curtes van ser robades de l’armeria de la Base General Menacho de Badajoz. La base és a més la seu de la Brigada d'Infanteria Mecanitzada Extremadura XI.

AMICS PER SEMPRE!

Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 EspanyaSou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents:

Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedènciaNo comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials.Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.

"Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la PauD.L.: T-1274-2005Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors.

pàgina 2 Materials per la pau núm. 115 març 2011

Materials per la pau Amadeo López

VIDA DIÀRIA A KABUL

Alberto Arce

El politòleg i periodista freelance Alberto Arce (1976) documenta, en aquest projecte, petits fragments de la vida diària de la capital afganesa, nou anys després de l'inici de la guerra contra els talibans. La sèrie, elaborada juntament amb el fotògraf Ricardo García Vilanova i gràcies a la col·laboració del seu guia i traductor local, Sayed Zafar Hashimi, és fruit d'un viatge que Arce va realitzar a l'Afganistan durant els mesos de juny i juliol de 2010. Cada setmana s'estrena i es penja un nou reportatge, en col•laboració amb la web de periodisme social “Periodismo humano”.

Intentant fugir de l'espectacularitat de la cober-tura de conflictes que informa exclusivament dels aspectes militars de la guerra. Vida diària a Kabul proposa una sèrie de vídeos, imatges i textos que s'endinsen en la complexitat de la situació afganesa des d'un punt de vista proper a la realitat sobre el terreny. Generals, policies, metges, cooperants, desplaçats interns, empresa-ris i treballadors que comparteixen punts de vista, anàlisis i esperances amb el públic occi-dental. L'ICIP ha finançat íntegrament aquesta producció, amb l'objectiu de mostrar com els conflictes armats actuals afecten la població civil."Vida diària a Kabul" en català, a Periodismo Hu-mano. http://vidaenkabul.periodismohumano.com/cat/

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar:cada primer diumenge de mes a Paraules per la Pau

cada dilluns, a les 20h, a Rambla Nova, 97-2nenviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.org

http://tgnapau.blogspot.comal Facebook: tarragona patrimoni de la pau

pàgina 3 Paraules... núm. 115 març 2011

Mentre aquí ens mirem el melic de la crisi, a la riba sud del mediterrani Tunísia, Algèria, Egipte, Marroc, i ara Líbia surten als carrers per oposar-se als règims totalitaris que arros-seguen des de fa dècades. Primer la colonització, després les fictícies independències con-tingudes per interessos econò-mics, i ara... aquesta fuetada insurgent, un dòmino amb fitxes que cauen les unes sobre les següents per derrocar els totalitarismes instau-rats i recuperar les lliber-tats individuals més bàsi-ques. Tot això ens arriba en imatges que faran història: la plaça Tahrir d'El Caire contra Muba-rak, les manifestacions a la plaça 1 de Maig d’Alger contra Bouteflika, les con-centracions convocades pel moviment 20 de febrer pel canvi al Marroc, les revoltes de Tunísia contra Ben Ali. Imatges protago-nitzades majoritàriament per homes... però, on són les dones????

La mítica escriptora i activista feminista egípcia Nawal El Saadawi, que als seus 80 anys va estar present a les protestes d'El Caire, deia a una entrevista feta per Sholeh Irani (Feministik Perspektiv): “Estic feliç! He so-miat amb això! Poder participar a la revolució... Assisteixo a les manifestacions cada dia. (...) Les dones prenen part en tot el que succeeix. El règim ens va treure molts drets després de la dar-rera revolució a Egipte. Ara som molt prudents. No deixarem que això torni a succeir. I diré el mateix a les dones tunisianes, que siguin conscients dels pe-rills i que no es donin per vençudes.” En un altre article, la mateixa periodista Sholeh Irani deia aquestes boniques paraules so-bre les revoltes egípcies: “El poble fidel i boig enamorat d'una dona, ha fet el que ella va

cantar. (...) El somni d’Oum Kalt-houm de llibertat i independèn-cia se celebra ara als carrers i places, amb força i orgull en l'antiga civilització. Oum Kalt-houm, la diva eterna d'Egipte, va cantar en els anys seixanta el seu somni d'un Egipte que parla de si mateix. Avui Egipte fa exactament això. (...) Amb cada dèspota que cau, el patriarcat perd un bastió”.

Les dones també han estat a la plaça Tahrir. Un altre article de la professora Nadine Naber ens explica que són de totes edats i grups socials i no responen pas a la imatge reduïda que en fan molts mitjans de dones víctimes passives del règim o l’Islam. Han estat actives en les reivindicacions contra la corrup-ció, la repressió i la brutalitat policial. Protagonitzen marxes, pateixen els controls d’identitat, creen escuts humans per exem-ple per protegir el Museu Egipci d’Antiguitats o la seu de la Lliga Àrab, organitzen grups de vigi-lància veïnal... La rapera Master Mimz del Regne Unit fa un simbolisme perfecte a la seva cançó Fem caure Mubarak, on diu: “Primer dóna’m una feina, després parlem del meu hijab”.

Mentrestant, el moviment inter-nacional de dones per la pau també comença a bellugar-se per donar suport a les dones de l’altra riba. Reproduïm una part

del comunicat fet pel grup de Dones de Negre de Madrid el passat 27 de febrer:

“Dones de Negre de Madrid rebutgem qualsevol règim que impedeixi el desenvolupament dels drets civils i dels drets de les dones. Les dones han pres un gran protagonisme en la revolució que està canviant els fonaments de les seves socie-

tats. Protesten als llocs públics i estan trencant amb el paper secundari al qual han estat relegades durant segles. Tenim l’es-perança que aquests con-flictes serveixen per construir xarxes solidàries entre dones per sobre de fronteres, ètnies o reli-gions. Demanem al nostre Govern i a la Unió Euro-pea que condemnin aquests règims, les seves violacions dels drets humans i la corrupció; que condemnin tota violència contra la població; que

donin suport a les mobilitza-cions ciutadanes en pro del seu dret a una vida digna; con-dicionar les relacions amb els governs a que en els diferents països s’apliquin polítiques que implementin els drets de la ciutadania i els Drets Humans, sent un dels principals indica-dors el desenvolupament dels drets de les dones; que no manipulin i difonguin la realitat dels països i regions en conflicte; fer sentir la veu de les dones, els seus sentiments, necessitats...; finalitzar l’expor-tació d’armes utilitzades, en moltes ocasions, per reprimir la població; potenciar una educa-ció que ens ajudi a desmilitarit-zar la nostra forma de sentir, pensar i comportar-nos. Donem suport a: la no-violència utilit-zada com a forma de lluita en aquestes reivindicacions; la visi-bilitat de les dones i el seu protagonisme en la renovació de les seves societats; la separa-ció entre església/religió i estat.”

Pilar PalacioOn són les dones?

pàgina 4 Activisme núm. 115 març 2011

En el full d’aquest mes, continuem amb la traducció del cable que el portal Wikileaks va fer públic al desembre de 2010, i que revelava les converses man-tingudes entre l’ambaixada d’Es-tats Units i el govern espanyol, on aquest últim oferia l’ús del port de Tarragona per atracar vaixells de guerra nord-ame-ricans de propulsió nuclear.

La política espanyola a l’Àfrica5. Degut a la història, la proxi-mitat, la immigració, el terroris-me i la presència dels enclava-ments espanyols a Ceuta i Meli-lla, l’Àfrica del Nord és estratè-gica per a Espanya. Al comença-ment d'aquest segon mandat, el president Zapatero va dir que al Mediterrani Espanya treballaria per garantir la seguretat, lluitar contra el terrorisme i incremen-tar la cooperació per a l’enforti-ment de la legalitat. Segons s’informa, ha encomanat recent-ment a Moratinos reforçar el compromís al Nord de l’Àfrica, particularment en relació a la immigració i la cooperació en seguretat. Els ministres d’inte-rior d’Espanya, França, Portugal, Itàlia, Malta, Algèria, Líbia, el Marroc, Mauritània i Tunísia van acordar el 22 de maig enfortir l’intercanvi d’informació contra el terrorisme.

6. En el cas del Sàhara occi-dental, hi ha informes de premsa que assenyalen que Zapatero planeja intensificar els esforços per promoure una solució polí-tica. Encara no està clar com Espanya proposa fer això. Els diplomàtics espanyols ens han dit que la principal preocupació d’Espanya és l’estabilitat regio-nal a través d’una solució nego-ciada que condueixi a una conclusió justa i duradora. Tot i que admeten que un Sàhara occidental independent no és una opció realista, estan preo-cupats que una pressió excessiva en el Polisario d’acceptar les

propostes que fa el Marroc de mantenir alguna forma d’autono-mia sota la sobirania del Marroc portaria al fracàs total del procés.

7. L’Àfrica subsahariana no ha estat tradicionalment una priori-tat espanyola, però això podria canviar. El 2006 Espanya va llençar el Pla Àfrica (2006-2008) que oferia una major assistència diplomàtica amb l’Àfrica subsaha-riana. Zapatero, que va prometre al començament del seu segon mandat convertir l’Àfrica subsa-hariana en una prioritat, ha aprovat una nova versió del Pla per al 2008-2012. Nigèria (que proporciona el 25% del petroli d’Espanya) i Sud-àfrica és pro-bable que siguin prioritats a l’Àfrica subsahariana. Espanya ha estat incrementant la seva presència diplomàtica amb les noves ambaixades (Sudan, Mali i Guinea Bissau són les últimes) i noves oficines de desenvolupa-ment (Níger, la República Demo-cràtica del Congo i Kenya). Hi ha plans d’obrir diverses oficines de desenvolupament més. L'equiva-lent espanyol de USAID té un pressupost al voltant de 700 milions d’euros per a l’Àfrica. Espanya també té interessos polítics i econòmics en l’antiga colònia de Guinea Equatorial.

8. Potser vostè haurà sentit parlar de l’incident dels dies 20-26 d’abril en què un vaixell pesquer espanyol (el “Playa de Bakio”) va ser pres per pirates somalies. A la seva reunió del 19 de maig Moratinos va agrair a la Secretària Rice pel suport militar i d’intel•ligència que va propor-cionar els EEUU. Durant l’inci-dent Moratinos va subratllar la preocupació d’Espanya amb els pirates de Somàlia ja que Espanya té dotzenes de vaixells a l’àrea i no té forma de protegir-los. Anti-terrorisme, narcotràfic i immigració il•legal.

9. Espanya és un objectiu d'Al-

Qaeda i un actor fonamental per als esforços anti-terroristes dels Estats Units degut a la seva proximitat al Magreb i a una població que inclou més d’un milió de musulmans, la majoria immigrants. Al-Qaeda ha cridat a atacs per recuperar l’Al Andalus medieval. Ceuta i Melilla són una fixació per a alguns extremistes. En 2004, Madrid va ser objecte de sanguinaris bombardejos per extremistes. El govern espanyol considera l’amenaça del terroris-me islàmic com una de les seves prioritats de seguretat nacional i ha identificat nombrosos grups islàmics extremistes dins de les seves fronteres. Espanya està realitzant investigacions sobre extremisme islàmic terrorista i té sospitosos a la presó. Les enquestes mostren que tres quartes parts de la població espanyola està preocupada sobre l’amenaça del fundamentalisme islàmic, més que als Estats Units o a Europa en conjunt.

10. La cooperació bilateral és forta. Espanya té una agenda agresiva en l’enfortiment legal i judicial, i fa esforços en la posada en comú d’informació amb nosaltres. Una mostra d’això és l’acord HSPD-6 que vam signar al 2007 per facilitar la compartició d’informació en-tre les nostres autoritats nacio-nals antiterroristes. Espanya participa en la Iniciativa de Seguretat de Contenedors (als ports d’Algecires, Barcelona i València), i la Iniciativa Mega-ports, per detectar cargament radiactiu (al port d’Algecires amb expansió a Barcelona i València l’any vinent). Espanya també participa en la Iniciativa de Proliferació de la Seguretat. A més de l’amenaça del terroris-me islàmic, Espanya ha estat lluitant contra el terrorisme domèstic del País Vasc i Llibertat (ETA) durant quatre dècades."

El cable de Wikileakssobre la visita del cap de l'AFRICOM a Espanya

i la cooperació militar amb els Estats Units

Maria Romano

2a part

pàgina 5 Crònica núm. 115 març 2011

La llibertat professional. La lliber-tat de reunió. La llibertat d'ex-pressió. Són tots drets civils, llistats a la carta de drets fona-mentals de la UE, garantides per les constitucions dels estats. Per perdre qualsevol dret d'aquests, s'ha de cometre un crim impor-tant que porta a la presó. O simplement néixer home a Ale-manya. Tota persona que comet aquest error greu perd tots aquests drets durant un any. És forçat a treballar de soldat per un any. Aquesta era la realitat fins a prin-cipis d'enguany. Ja feia anys que un estat veí de Rússia com Lituània va abandonar el servei militar. Però Alemanya, envoltat d'amenaces com ara Luxemburg o Dinamarca, insistia en conti-nuar amb aquesta intrusió pro-funda en la vida personal; suposa-dament per poder assegurar la seguretat.Fins l'any passat qualsevol discus-sió sobre el final del servei mili-tar a Alemanya era ràpidament silenciada per un argument molt particular d'aquest país. En els anys entre les dues guerres mun-dials l’exèrcit alemany, sota el seu comandant Hans von Seeckt, es va convertir en un “estat dins

de l’estat.” És a dir, seguia la seva pròpia política. Quan el president Ebert li va preguntar a von Seeckt si l'exèrcit obeïa, ell va contestar: “A mi sí.” Al final aquesta força no democràtica va tenir un rol clau en la presa del poder dels Nazis.

Amb aquesta història darrere, sempre s'ha vist el servei militar com una àncora per mantenir l'exercit dins de la societat alemanya. La circulació constant de joves ciutadans es consi-derava també una mena de con-trol de la societat sobre el món militar. Fins l'arribada de la gran estrella de la política alemanya. A finals de l’any 2009 Karl-Theodor zu Guttenberg es va fer ministre de defensa. Era jove, carismàtic, de procedència no-ble. Amb una força admirable va avançar el debat tant ràpida-ment, que els defensors del servei militar, nombrosos en els seu propi partit, a penes van tenir temps per resistir. De cop i volta ningú escoltava els dubtes d'abans. I quasi amb un cop de mà es va acabar el servei militar.

Ara, hem de témer un nou von Seeckt? Fallarà el control parla-

mentari i governamental de l’exèrcit un altre cop? Sense dub-te vivim en un temps diferent. La premsa i nous mitjans de comuni-cació distribueixen informació de manera molt més ràpida que fa 80 anys, la societat confia molt menys en l'exèrcit. El desig de lluitar contra els enemics de la pàtria ja no és el motiu principal per un carrera militar; més aviat és la dificultat de trobar una altra feina. El perill d'un cop d'estat sembla molt llunyà. D'aquesta banda es pot valorar molt positivament la renúncia de l’estat a restringir els drets fonamentals dels seus ciutadans.

Per altra banda, un dels majors objectius de la reforma actual de l’exèrcit alemany és el canvi d'una força per defensar el seu territori a una força més mòbil, més professional; per poder actuar amb més facilitat fora d'Alemanya. Per tant, probable-ment no és la població d'Aleman-ya que ha de témer les con-seqüències d'aquesta reforma, sinó les poblacions de països en els quals l'estat Alemany té interessos “existencials” com ara assegurar l'abastament de recur-sos naturals o d'energia.

WEHRPFLICHT Peter Leupold

pàgina 6 Conflictes "oblidats" núm. 115 març 2011

pàgina 7 Crònica núm. 115 març 2011

Al mes de març esclaten les flors i pel canó de les armes brollen llavors de mort, que es claven al pit dels obrers formant una ro-ges roselles. La sang s’es-cola entre les llambordes dibuixant una vorada, re-gant l’herba que tímida-ment creix entre l’empe-drat, traçant camins im-possibles que menen cap als somnis més alts.Per aturar la primavera disparaven a cinc treballa-dors a Vitòria, dos dies després a Tarragona les botes de la policia rodeja-ven el cos de Juan Gabriel Rodrigo Knafo al capda-munt del carrer Unió. Pot-ser intentant encobrir una mort no desitjada, com si es pogués amagar la pri-mavera. Això passava un cinc de març de 1976, ja fa uns anys, no masses, potser els suficients per a oblidar-ho.

Se’ns mor la genti no tenim ni un racóon anar a plorar-los,ni una placa amb què

honrar-los

El van fer caure i va morir, i això és una forma d’assassinat. Després deien que era un malfac-tor o una persona sense ofici ni benefici; era simplement un tre-ballador massa jove per morir, ple de somnis com tothom i ama-tent als temps que ens tocaren viure. Tot plegat massa trist per a passar pàgina i oblidar-ho, massa recent per a perdre la memòria, massa dur per a es-criure-ho als llibres d’història de la ciutat. Al cap i a la fi un obrer és molt poca cosa per do-nar-li el seu nom a un carrer; si hagués estat un polític, un intel•lectual, un capellà o un ar-tista no estaríem parlant d’això.

Total que se’ns mor la gent i no tenim ni un racó on anar a plo-rar-los, ni una placa amb què honrar-los.Aquests dies en què bufen vents de revolta pels països àrabs veig com les dictadures resistei-xen com poden, o millor dit de l’única manera que saben: amb la mentida, la repressió, la vio-lència, la por, l’ocultament de la informació... i així resistien, des-prés de la mort del dictador, tots els que van tenir poder al llarg de la dictadura, per no per-dre’l, per no veure’s abocats a l’exili o a la banqueta dels acu-sats davant un Tribunal Penal Internacional. Utilitzant el llen-guatge universal del garrot men-tre es pugui i després, quan no hi ha més remei, ja farem els canvis perquè tot continuï igual.Trets al carrer, barricades i molt de fum. Sabates perdudes, perquè la gent el primer que perd després d’una càrrega poli-cial són les sabates. Històries pe-tites que no surten als manuals

dels historiadors, plens de dades i de noms de pro-homs il•lustres, que sem-bla ser que eren els únics que lluitaren per la de-mocràcia. Les persones pe-tites i les seves petites vides sembla ser que no interessen a ningú, per això les seves morts s’ama-guen amb vergonya i enca-ra avui ens seguim pre- guntant: On collons heu amagat els morts de la de-mocràcia?“Han passat dies i anys i encara és el mateix dia” cantava Ovidi Montllor, i és cert, les cantonades del món estan plenes de dicta-dors atemorits de perdre els seus privilegis, grans i petits dictadors que defen-sen la seva misèria existen-cial com a gossos. L’un or-denant a l’aviació que dis-pari contra els mani- festants, l’altre acarnis-sant-se amb el més dèbil i culpant-lo de tots els mals,

sentint enyorança de temps pretèrits.

Trets al carrer,barricades i molt de

fum, sabates perdudes,històries petitesque no surtenals manuals

dels historiadors

Tenen tanta por als dies que vin-dran que reaccionen de forma imprevisible, però sempre vio-lenta i irracional. És el temor del dictador davant d’allò que és inexorable i no es pot aturar. Per això en els moments de cal-ma tensa, quan cap remor inter-romp l’aire, podeu sentir la seva veu com un lladruc orde-nant:“¡Disparen a la primavera!”.

Pau Gomis¡Disparen a la primavera!

Juan Gabriel Rodrigo Knafo

Manifest "Paraules per la Pau"Des de 1997, si més no, Tarragona ve acollint regularment en el seu port vaixells militars de l'OTAN i de la VIa Flota dels EUA, sense cap control sobre el seu tipus d'armament i amb la possibilitat que alguns siguin de pro-pulsió nuclear. Joan Miquel Nadal i Lluís Badia, en aquell moment, alcalde de la ciutat i President de l'Autoritat Portuària, respectivament, van liderar una campanya, que va incloure gestions amb autoritats militars a Washington i a Madrid, per tal que Tarragona esdevin-gués seu logística dels vaixells de la VIa Flota dels EUA. En aquell moment l’equip de govern de l’Ajuntament, que va mostrar el seu suport a la campanya, estava format per representants de CiU i del PSC. Els arguments per impulsar la campanya es van basar en suposats beneficis econòmics per a la ciutat. Posteriorment els arguments han donat pas a d'altres que ens presenten els

vaixells de guerra com a garants de suposades operacions "humanitàries". Més recentment, uns i altres fan refe-rència a "obligacions derivades de con-venis bilaterals entre Estats". Abans que els atemptats de l’11-S justifiquessin l’adopció de “mesures de seguretat” i restriccions de les llibertats civils, els arguments esmentats es van barrejar amb l'espectacle de veure màquines flotants sofisticades o comèdies propa-gandístiques sobre voluntariosos marins-que fan tasques socials. Finalment, l'experiència dramàtica de pobles opri-mits com l'iraquià i l'afganès - convertits en víctimes de "danys col•laterals"- mostra la crua realitat i fa caure la disfressa: els vaixells i els seus tripulants no són més que eines de matar. Les escales que fan les embarcacions estan considerades de rutina, utilitzant els serveis portuaris per aprovisionament i per fer les reparacions que consideraven adients, a banda d'operacions més opaques que, clar està, no transcendei-xen. En aquest sentit, i com a exemple, ens hem assabentat de transports de

tropes utilitzant port i aeroport del Camp de Tarragona, maniobres militars amb instal•lació de campaments en el port i transports militars amb tren i, com no, de la visita constant de vaixells de guerra provinents de l’Iraq. La presència dels vaixells de la VI Flota dels EUA i de l'OTAN no ens agrada pel que suposa de militarització de la ciutat; per la nostra disposició a viure sense la protecció dels armaments; perquè no creiem en la força per a vèncer sinó més aviat en el diàleg per a convèncer; i per la manca d'informació i el secretisme inherent a la lògica militar que, a més, comporten riscos importants per a la població. Pensem que la Pau i la seguretat dels nostres familiars, amics i veïns són massa importants per deixar-les en mans dels polítics professionals que sovint només es preocupen d'aconseguir quotes de poder per posar al serveis dels seus interessos personals o de grup. Si creus que tens alguna cosa a dir vine cada primer diumenge de mes a les 12h a la Plaça de la Font a PPaarraauulleess ppeerr llaa PPaauu

Si als analistes polítics els hi està costant agafar la dimensió i la mida del que es cou pel nord d’Àfrica amb les revolucions on-line imagineu a aquest humil columnista que, com li diu sa mare, no s’entera de la missa la meitat.

Curiós que el focus mediàtic hagi girat cap allà, quan porten molts anys de revoltes, d’una o altra manera, sense ser escol-tades més enllà del públic local.Mítiques són les matances d’Argèlia, les presons del Ma-greb i les causes judicials (si les hi ha) que porten als activistes allà, ves a saber quant de temps. Les manifestacions repri-mides a cop de trets i gasos, els governs sàtrapes i dictatorials acollits a cimeres internacionals com un més dels governants mundials. I ara, justament ara, s’ha acabat. O això diuen per la tele, és clar.

Un que no s’entera molt, però que no creu en les casualitats, veu com aquests governs que sembla que cauen han estat armats militar i policialment per aquests governs que ara s’ale-gren que caiguin. També és casualitat que quan parti--

cipéssin en aquestes cimeres multitudinàries i fotogràfiques no els qüestionéssin aquestes pràctiques tan “antidemocrà-tiques”. No és que ara els líders polítics europeus estiguin per-dent el cul en no res, sen-zillament s’han quedat una mica amb el cul enlaire.

Malauradament aquestes protes-tes porten molts anys fent-se i reprimint-se davant el silenci de

la comunitat internacional, bàsi-cament aquells que no donen llum i visibilitat als immolats, als reprimits, als tancats a presons immundes. Ara s’ha donat aquesta visibilitat i aquest moviment ha crescut davant la possibilitat real de canviar de sàtrapa, sí, dic canviar. Estaria bé que no enganyéssim als

nostre germans àrabs, ara el podran triar democràticament, cosa que alleugereix molt l’àni-ma, però no els estils de guanyar-se la vida de cadascú dels habitants d’aquests estats: pobres de solemnitat, pobres, explotats, treballadors empo-brits, rics, polítics, militars i religiosos. No canviaran les escales i els recursos de bàndol.

A l’estat espanyol és el que va passar quan el nostre sàtrapa es va morir al llit, amb permís dels militars, es clar. Les multinacionals que controlen el món, qui decideixen quina fitxa del tauler es mou, han decidit, ves a saber perquè, s’ha mogut el cavall àrab, un moviment arriscat per les ganes de la població àrab a canviar, a treure’s de sobre sàtrapes des--fassats i massa cremats, evi-dents. Ja veurem com els con-vencen que no pateixin que, els que vindran, seran millor, que els triaran ells. Com aquí.

Mentre els mandamases es continuaran trobant a les cati-fes vermelles dels seus palaus, nosaltres ens conformem amb trobar-nos al carrer, junts. Ja sabeu per a què.

pàgina 8 - La contraportada

La memòria invisible

núm. 115 març 2011

Toni Álvarez

Ara