fONTdAvIDAArrencar-me a viure i parar-me a pensar; toco el dos i massa tecles i quedo xop enmig la sopa. Ni espero llossa que me’n tregui ni penso que si triga ni que si un dia vindrà. M’arremango, que m’empeny l’etern desig d’infiltrar per sota; des del fons, com la font de vida que bec.

ADRIÀ CREUS BOIXPer l’expo als Amics del md’A de Girona de juliol del 2019

104 > revista de girona 291

Quan repassem la vida de l’Adrià no podem deixar de fer un es·ment molt especial i significatiu a la seva infància entremig de la feina dels seus pa·

res. Ells van crear a Barcelona l’any 1967 L’Arc, considerat un dels tallers pioners en l’àmbit europeu en l’expres·sió plàstica extraescolar per als infants. El reconeixement de què gaudeix L’Arc com a capdavanter en aquesta matèria educativa és unànimement acceptat, i és emblemàtic en el món de la pe·dagogia artística. Els pares de l’Adrià s’havien format a Belles Arts, i estaven en contacte amb els creadors més in·quiets de la seva generació, tant cata·lans com d’altres països, especialment d’Itàlia, on havien viscut. L’Adrià, ja des de petit, va moure’s dins aquest ambi·ent enriquidor.

En aquest taller de Sant Gervasi va viure la seva infància l’Adrià. Hi tenia un racó per fer els deures en sortir de l’escola, però les converses que sentia li interessaven molt més que els exer·cicis escolars. A L’Arc es va formar, i els seus pares van ser els seus primers mestres, tant en el dibuix i la literatura com en la vida. A L’Arc, des del primer dia es va fer coeducació quan la situa·ció de l’entorn era justament l’oposa·da. Allà es deixava que cada nen agafés la tècnica que més li interessava, amb l’orientació necessària del mestre per no caure en repeticions. Mentre un pintava al tremp, el del seu costat po·dia fer fang, o un gravat amb linòleum. Es treballava per racons, i sembla que Ricard i Esther van ser uns dels crea·dors d’aquest recurs educatiu ara força habitual en les aules. Era un taller lúdic on es treballava molt, ja que els nens s’interessaven pel que s’hi feia, volien

JOAN SALA > TEXT

SALVADOR COMALAT > FOTOS

Després de viure una etapa a Olot, l’artista resideix

actualment entre Anglès i la vall del Corb. L’hem

trobat en aquesta vall quasi verge, silenciosa, ama-

gada i fèrtil, dins l’espai protegit del Parc Natu-

ral de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Viu en una

casa de pagès perfectament restaurada pels seus

pares, ja que havia estat durant molts anys la seva

residència habitual un cop es van jubilar i van dei-

xar la ciutat de Barcelona. Adrià Creus i Boix (Bar-

celona, 1957) és el fill de l’escriptor i pedagog Ri-

card Creus i de la pintora i pedagoga Esther Boix.

artistes

Adrià Creus i BoixEl polifacètic

revista de girona 291 > 105

com en el batxillerat. Havia viscut a casa seva, des de sempre, la llibertat de pensament i d’expressió, i aquesta tarannà estava renyit amb la situació del país als anys seixanta. Recorda haver agafat la maleta, omplir·la amb els seus llibres i marxar a mitja classe quan feien apologia de la guerra o de preceptes que els professors conside·raven immutables, que no calia rao·nar, només acceptar. Podia llegir Ste·venson, Kafka o Enid Blyton i, des de nen, molta poesia, elecció ben apar·tada de les lectures recomanades a les aules. Tot plegat li va comportar haver de canviar de centre diverses vega·des. El convidaven a marxar·ne i ell se n’anava encantat. Ja adult, va estudiar Humanitats a la UOC; una experiència engrescadora, afirma.

Visita sovint els museus i les expo·sicions, com ja ho feia de nen. Havia recorregut tots els de la ciutat moltes

experimentar nous materials i se’ls va·loraven els avenços. No es donava cap tipus de titolet, en uns moment que tothom se’ls inventava encara que no tinguessin cap validesa. El que més es perseguia era la formació de l’alumne. Visitaven el taller intel·lectuals i artis·tes plàstics del moment, i l’Adrià, des del seu racó, amb els deures intactes sobre la taula, tenia les orelles parades cap a les converses. Són molts els artis·tes que esmenta, però té una especial admiració per Guinovart, que va ser un important puntal en uns moment deci·sius de la seva formació, ja que d’ado·lescent li va fer d’ajudant. Guinovart era tot força, un home inquiet que quan treballava podia tenir diferents quadres escampats per l’estudi, i fer una taca en un, una línia en un altre. L’Adrià va quedar extraordinàriament sorprès per aquest mètode de treball, ja que estava acostumat a veure la seva mare pintant

asseguda a la cadira, sense moure’s. El seu tarannà està influït per en «Guino».

Va ser un alumne rebel pel que fa als ensenyaments reglats. Ell mateix es defineix com un llenguallarg insupor·table. Recorda les discussions amb els professors, tant en els estudis primaris

> Es considera un antiacadèmic, i quan treballa no mira mai enrere, al passat. Vol plasmar el seu present

Renéixer fèrtil XIII (2009). Oli sobre tela. 89 x 130 cm.

revista de girona 291 > 105

com en el batxillerat. Havia viscut a casa seva, des de sempre, la llibertat de pensament i d’expressió, i aquesta tarannà estava renyit amb la situació del país als anys seixanta. Recorda haver agafat la maleta, omplir·la amb els seus llibres i marxar a mitja classe quan feien apologia de la guerra o de preceptes que els professors conside·raven immutables, que no calia rao·nar, només acceptar. Podia llegir Ste·venson, Kafka o Enid Blyton i, des de nen, molta poesia, elecció ben apar·tada de les lectures recomanades a les aules. Tot plegat li va comportar haver de canviar de centre diverses vega·des. El convidaven a marxar·ne i ell se n’anava encantat. Ja adult, va estudiar Humanitats a la UOC; una experiència engrescadora, afirma.

Visita sovint els museus i les expo·sicions, com ja ho feia de nen. Havia recorregut tots els de la ciutat moltes

experimentar nous materials i se’ls va·loraven els avenços. No es donava cap tipus de titolet, en uns moment que tothom se’ls inventava encara que no tinguessin cap validesa. El que més es perseguia era la formació de l’alumne. Visitaven el taller intel·lectuals i artis·tes plàstics del moment, i l’Adrià, des del seu racó, amb els deures intactes sobre la taula, tenia les orelles parades cap a les converses. Són molts els artis·tes que esmenta, però té una especial admiració per Guinovart, que va ser un important puntal en uns moment deci·sius de la seva formació, ja que d’ado·lescent li va fer d’ajudant. Guinovart era tot força, un home inquiet que quan treballava podia tenir diferents quadres escampats per l’estudi, i fer una taca en un, una línia en un altre. L’Adrià va quedar extraordinàriament sorprès per aquest mètode de treball, ja que estava acostumat a veure la seva mare pintant

asseguda a la cadira, sense moure’s. El seu tarannà està influït per en «Guino».

Va ser un alumne rebel pel que fa als ensenyaments reglats. Ell mateix es defineix com un llenguallarg insupor·table. Recorda les discussions amb els professors, tant en els estudis primaris

> Es considera un antiacadèmic, i quan treballa no mira mai enrere, al passat. Vol plasmar el seu present

Renéixer fèrtil XIII (2009). Oli sobre tela. 89 x 130 cm.

106 > revista de girona 291

vegades, des del que hi havia al Parc de la Ciutadella al de Montjuïc, ara amb noms diferents, de l’Etnològic al Picasso. També anava a les sessions de la Filmo·teca. Sovint enllaçava una sessió amb la següent, de manera que veia diverses pel·lícules. Sempre li ha agradat llegir, activitat que li ha representat un refugi constant. Li agrada compartir tot aquest bagatge també com a conferenciant. A la Fundació Valvi va fer un cicle de com·prensió artística, per citar·ne un.

Els seus inicials interessos tant es van dirigir cap al món de l’expres·sió plàstica com a la creació literària. De fet, sempre ha practicat totes dues formes d’expressió, quasi simultàni·ament, per bé que en pintura ha ex·posat extensament a Catalunya i a Alemanya, mentre que els seus textos romanen inèdits. Ha fet poesies, teatre, contes enllaçats, als quals afegeix trets autobiogràfics, i tant en aquests com en d’altres textos sempre acaba parlant d’art. També ha fet teatre. Ara mateix està assajant un monòleg que ha escrit,

«Sóc sotàulic»Quan vam concretar la trobada em va passar un seguit de textos i manifests en què reflexiona sobre el que anome·na el «Moment Sotàulic». La paraula «sotàulic» prové de «sota la taula», des d’on –opina– es pot veure el món sen·se límits ni classificacions. Són unes quantes pàgines de reflexions sobre el fet artístic, i de crítiques a una deter·minada manera de concebre l’art, tant actual com el de formes passades. Es considera un antiacadèmic, i diu que quan treballa no mira mai enrere, cap al passat. Vol plasmar el seu present, i no cerca bellesa sinó veritat subjectiva.

Des d’un primer dibuix –un retrat del cantant Raimon fet quan tenia vuit anys, a partir de la fotografia d’un disc– ha anat evolucionant i movent·se ma·joritàriament en formes no convenci·onals, en les quals el color té un gran protagonisme. Formalment ha estat proper al cubisme, tendència artística que sol representar des de diferents punts de vista una mateixa escena.

artistes ADRIÀ CREUS I BOIX

Ai l’ou l’ou, amb Pep Fargas, que li fa de director, i es preveu incloure’l en la programació de tardor del Teatre Prin·cipal d’Olot. Diu que l’art és una aixeta de la qual poden rajar colors o parau·les, i si surten barrejats en raja teatre.

Xarxa que no tinc III. (2015). Oli sobre tela. 100 x 81 cm.

> El taller que van crear els seus pares, L’Arc, lloc on es va formar, és considerat pioner a Europa en expressió plàstica extraescolar per als infants

revista de girona 291 > 107

> Basa el seu llenguatge en la temàtica, l’estructura i el color, sense forçar cap unitat d’estil

En els seus quadres pot aparèixer més d’un horitzó, més d’una lluna, molts de sols, i les figures visionades com en plans futuristes. Ell, però, afirma que basa el seu llenguatge en la temàtica, l’estructura i el color, sense forçar cap unitat d’estil. Busca l’expressió del seu món interior, que és complex i a vol·tes contradictori. Diu que és com un trencadís, de manera que l’addició de cada part acaba per configurar un tot coherent.

Li agrada tractar somni i realitat, ment i cos, cor i pensament sense di·cotomies i sense preocupar·se de les contradiccions. I continua desitjant en els seus textos que allò que es nou ven·tili l’antic, però que no l’escombri. Es la·menta que la gent, a vegades, oblida que

la pintura pot tenir la mateixa càrrega ideològica que els textos literaris. Pintar li representa un exercici vital, i l’art –opi·na– no és un luxe ni una decoració: és una necessitat per a tothom, encara que no sempre se’n sigui conscient.

Li demano que es defineixi, i diu que és un creador. Davant de tanta contundència afirma, tot seguit, que el sentit del ridícul és el més ridícul de tots el sentits.

L’Adrià també ha seguit els passos dels seus pares professionalment. És formador de l’ICE de la UdG i mestre de plàstica de l’escola de Bordils. Dóna classes de plàstica a Anglès i està a punt de fer·ne a les antigues escoles al barri de Sant Daniel de Girona. S’aca·ba la tarda i no hem parlat de moltes coses. La vida ens pren el temps, diu.

Joan Sala Plana.

Mentre dormo sé de fragments de nit que em guarden la llum de la intriga (2002). Oli i tècniques mixtes sobre fusta. 80 x 65 cm.

Xarxa que no tinc I (2015). Oli sobre tela. 92 x 73 cm.

Renéixer fèrtil XIV (2009). Oli sobre tela. 81 x 130 cm.

revista de girona 291 > 107

> Basa el seu llenguatge en la temàtica, l’estructura i el color, sense forçar cap unitat d’estil

En els seus quadres pot aparèixer més d’un horitzó, més d’una lluna, molts de sols, i les figures visionades com en plans futuristes. Ell, però, afirma que basa el seu llenguatge en la temàtica, l’estructura i el color, sense forçar cap unitat d’estil. Busca l’expressió del seu món interior, que és complex i a vol·tes contradictori. Diu que és com un trencadís, de manera que l’addició de cada part acaba per configurar un tot coherent.

Li agrada tractar somni i realitat, ment i cos, cor i pensament sense di·cotomies i sense preocupar·se de les contradiccions. I continua desitjant en els seus textos que allò que es nou ven·tili l’antic, però que no l’escombri. Es la·menta que la gent, a vegades, oblida que

la pintura pot tenir la mateixa càrrega ideològica que els textos literaris. Pintar li representa un exercici vital, i l’art –opi·na– no és un luxe ni una decoració: és una necessitat per a tothom, encara que no sempre se’n sigui conscient.

Li demano que es defineixi, i diu que és un creador. Davant de tanta contundència afirma, tot seguit, que el sentit del ridícul és el més ridícul de tots el sentits.

L’Adrià també ha seguit els passos dels seus pares professionalment. És formador de l’ICE de la UdG i mestre de plàstica de l’escola de Bordils. Dóna classes de plàstica a Anglès i està a punt de fer·ne a les antigues escoles al barri de Sant Daniel de Girona. S’aca·ba la tarda i no hem parlat de moltes coses. La vida ens pren el temps, diu.

Joan Sala Plana.

Mentre dormo sé de fragments de nit que em guarden la llum de la intriga (2002). Oli i tècniques mixtes sobre fusta. 80 x 65 cm.

Xarxa que no tinc I (2015). Oli sobre tela. 92 x 73 cm.

Renéixer fèrtil XIV (2009). Oli sobre tela. 81 x 130 cm.

MOMENT SOTÀULIC

PRIMER MANIFEST i últim

1

Sóc sotàulic. No sotaulista. Cal no confondre el Moment sotàulic amb el moviment sotaulista. En primer lloc, perquè el tal moviment no existeix – si sí, no se’n té notícia- . En segon lloc, perquè ara és moment de pujar el volum dels ics i abaixar el dels istes – els ismes no porten botó: s’endollen o no s’endollen-.

Parlem de sota la taula – ho dic en plural encara que per ara només sóc jo l’únic que s’ha decidit a publicar-ho, però n’hi ha molts de sotàulics repartits pel món; n’hi ha fins als cementiris on viuen tranquils i no se’n mouen encara que se’ls pot sentir i parlar-hi -. Sembla que sota la taula el món sigui més obscur. No és veritat; si hi feu estada, veureu com de mica en mica tot s’hi va veient. Quan torneu a sobre, quina enlluernada! És veritat; però de mica en mica la vista s’hi acostuma i ja podeu fer. Perquè de fer es tracta. Fer només si s’ha badat; no s’hi val el fer per fer, així, de seguida, – excepte per aquells que, com jo, tinguin la facultat de fer alhora que baden -.

2

Ja veureu que de tant en tant hi apareix un número – ara el 2 -. És una qüestió formal: no fos cas que, només per quatre signes, el lector aixequés el fre del Moment i l’engegués a passeig. He vist que molts manifestos porten números, doncs bé, aquest també; eh, senyors doctors?

A més, el fer de què parlàvem no és una activitat tancada, es pot fer amb paraules, gestos, colors, sons, números. Sí, també números: aresta al cub pot ser el volum de sota la taula i s’expressa amb números. Com tots nosaltres, també els números poden anar de quatre potes.

4

No cal que busqueu el 3, una ventada se l’ha endut. No tot està perdut, la finestra ventila.

Parlem de sota la taula però des de sobre. Parlem del que hi hagi, del que hi havia i del que hi haurà. Parlem del que hi hem vist i veurem; de les sensacions i pensaments que ens ha donat o donarà. És a dir, parlem del real. De sota la taula podem parlar dels peus i del sexe i dels genolls però també del terra; i això del terra és important sobretot si tenim en compte que s’allarga fins a les antípodes i torna i torna a marxar per una altra ruta i va fent cabdell fins que lliga molt, no cal tot – hi ha qui lliga estrelles -. També parlem del manyoc de fils elèctrics o de les joguines o dels nens que viuen drets el secret de sota la taula, que no és altre que sota la taula és només una continuació del món que no té límits, només té llocs.

16

Ara, la màquina amb la que escric ha vist que del 2 passava al 4 i s’ha pensat que el que calia era una progressió geomètrica i ha escrit 16 i no 5. Potser té raó. La màquina, si és útil, si es deixa portar, cal aprofitar-la. Si potser té raó, no cal contradir-la, però alerta que no es passi!

Es diu que les màquines no tenen cor. Els sotàulics sí, i també cap! cal fer-los servir tots dos. Hi ha cassos de sotàulic herètics – entre els que em compto - que, per un moment, s’han vist temptats

de prescindir de l’un o de l’altre; s’ha vist, però, que, poc o molt, esmenaven l’error. Això sí, han conservat aquell aire de pillo que tant convé en les disputes d’amor.

256

La màquina tenia raó, fa més patxoca el 256 que el 6 que ara tocaria. No sé ben bé per què en fa més.

Ni ho sé ni m’hi entretindré gaire, gens! Si bé el sotàulic, com tothom, pot caure presoner de la patxoca, maldarà per alliberar-se’n com més aviat millor. La bellesa distreu. És ben bé com una pell que, si fa crosta, ho escanya tot, ho ofega. Només el maquillatge pot arribar a fer un gruix que, paradoxalment, parla de sota, del que voldria, del que es voldria ser, del desig. El maquillatge té més a veure amb el sota que amb el sobre, més amb el dins que amb el fora. – Jo ja no em maquillo, però que jo no ho faci no vol dir que no es pugui fer-. Només es farà en cas que els untets siguin autèntics i s’apliquin tal i com vol un mateix, no tal i com ho fa aquell altre. Però això com tot: el sotàulic fa amb l’autenticitat dels ics, lluny del control dels istes i amb els ismes desendollats.

65536

Això ja és massa. Atès que el text present revela una seriositat i rigor inqüestionables, em puc permetre el luxe de fer un segon manifest, tot i haver anunciat que el primer seria l’últim, sense més justificació que posar els números al seu lloc. Tampoc crec que, entre els sotàulics, aquest autor sigui titllat de traïdor per tan poca cosa! El sotàulic és generós per definició.

SEGON MANIFEST i últim

1

El sotàulic no cau mai en l’error de pensar si sí o si no ell mateix, o la seva obra, són avançats al seu temps. Ara ja és sabut que això del temps és cosa relativa, un concepte elàstic, una futilesa que el fer dels nostres predecessors ja havia anunciat. Per això les creacions passades pertanyen tant al seu temps com al nostre; no hi ha moviment - en contra d’aquells historiadors que s’esforcen penosa i inútilment en posar-ho tot a rega tot dibuixant una línia recta d’allò més estrafolària -. Per això no hi ha moviment sotàulic; només Moment. Moment que abraça la primera espurna i la darrera cendra i lo del mig i el que s’escapa. A més, ja se sap com n’és de perillós tot això del temps, pot passar tot allò dels àtoms.

2

El realisme del Moment sotàulic és total. Parla del que veu sense parar esment en allò que es veu; parla del que esbrina sense parar esment en allò que se sap. La seva joia no són les perles del collaret sinó el fil que les enfila. Si la joia no és la perla, si la joia és el fil, ja pot enfilar perles, palets de riera, ampits de finestra, l’avió que s’hi veu, la formiga que hi trafica, el formigueig mateix, els ulls inquietants o bé tancats, la boca oberta, la porta, la taula, el plat de faves: tot és joia en el Moment sotàulic – per això el sotàulic riu -.

4

No cal que busqueu el 3. Una altra ventada!

El sotàulic pot plorar o no la pèrdua o la troballa, això s’ho tria cadascú; pot dir-ho o no; pot fer del dolor el seu fer, si vol. Però si és per la joia que no fa, és falsa. I si, noi, el dolor no dóna, és que és tan lleu que no cal ni pensar-hi.

16

Ja hi tornem a ser!

Bé, he d’acabar que això es desboca. Només vull afegir que subscric tot el que escric. Ah! i si algú escriu un tercer manifest, no cal que s’escarrassi en que sigui l’últim, ja té un lector assegurat, – un seguidor segur que no: no hi ha temps, no hi ha fila; els sotàulics ens disposem com els pèsols, tant si som al plat com si caiem per terra -.

PETIT MANUAL D’ÚS DEL MOMENT SOTÀULIC

Si la dependenta de la fleca ens pregunta: Què hi posarem? La resposta ha de ser clara: Un pa de pagès de mig, ben cuit. No hem de fer cas al temps futur simple amb que la dependenta ens ha preguntat. Hem de respondre el que volem avui. Que la dependenta, no entenc per quina raó, ens sembli poc cultivada i aliena a les nostres inquietuds és una qüestió aparent i equívoca. Per exemple i pel que fa al cas, pot estar al cap del carrer d’allò que dèiem del temps al primer punt del segon manifest; pot ser sotàulica fins al moll de l’os i nosaltres ignorar-ho. El sotàulic no ho va dient arreu ni tothora, - jo mateix, potser no ho diré mai més -. Això val per qualsevol dependenta, sigui aquesta del sexe que sigui.

* * *

Si bé al sotàulic la antonímia no li fa ni fred ni calor, poques vegades hi ha contraris absoluts però n’hi ha, negarà amb el seu fer la sinonímia. Aquesta manera de veure el llenguatge tant simplista i empobridora el traurà de polleguera però només se li notarà per un lleuger enrojolament de galtes – i encara això si no va maquillat -. Negarà la sinonímia amb qualsevol manifestació del seu fer. Si és el color, sospesarà quin blau convé, no qualsevol blau, si és que és blau el que s’escau; si és el so el seu fer, sospesarà quina octava, quina cadència, quin tempo. I així amb tot. Tant ho pot fer a raig com de mica en mica.

* * *

Si els fils elèctrics de sota la taula cacen un floquet de pols, un d’aquells nuvolets, el sotàulic se’l mirarà, hi tractarà, amb la mateixa atenció de quan s’hi vara una balena. Si per una qüestió d’higiene, se n’hagués de desfer, se’n desfarà i prou. Tot el que apareix, queda; i si s’oblida, és que se n’ha anat.

* * *

sobre la taula del taller d’Anglès, finals de 2014.

EL RETRAT SOTÀULIC

Ja Pacheco, el mestre de Velázquez, deia que al contemplar un retrat s’hi havia de veure tant el retratat com el retratador. Picasso, en el pintor i la model, escenifica aquesta doble presència i també la relació entre model i pintor que sempre s’ha intuït; especialment en la representació del nu; en Giorgione, per tirar enrere, en Velázquez, per quedar-se al mig –ai no, que la seva Venus dialoga amb el mirall i d’esquenes-, doncs amb Manet i la seva Olímpia, per anar al gra; i amb Modigliani per ser, a més d’impúdic, eròtic, eròtic. No hi ha suggeriment de la presencia del retratista més evident que amb la representació del nu femení. De forma arquetípica i errònia, com sempre ho és l’arquetip, el retratista és mascle i heterosexual; quina relació té amb la mo-del? Aquesta pregunta natural, morbosa si es vol, plana en l’espectador. Què n’ha de fer? No ho sé, però s’ho pregunta. Quan s’ho pregunta més, això de la relació amb el model, és amb la re-presentació del nu situat en un interior; quan menys, amb la representació del paisatge; excepte quan el mateix paisatge es repeteix i repeteix, com passa amb Berga o Vayreda o Urgell –els dos primers idealitzant l’ideal i el tercer idealitzant el fracàs, el pessimisme-. Per contra, la repetició del nu en interior que pinta Lucien Freud, fa que, en el seu cas, m’ho pregunti menys, gens; és curiós. Quan parlo de relació, parlo de relació; no de parentesc, per exemple. Quina relació tenia Nonell amb les retratades? L’èmfasi que dóna als embolcalls sembla que vulgui protegir-les; la intimitat amb la mena de dones que pinta seria mal vista, pels demés i potser per ell mateix, per més que n’hi tingués i ben íntima i apassionada; potser la pista la té Juli Vallmitjana; són massa fràgils per representar-les nues o, simplement, vestides de carrer o endiumenjades. Amb tot això, dic: quan es representa un model, el resultat és la presència del model, del pintor i de la relació que s’estableix entre ells. No sé si m’explico.

El que sí sé, és què em proposo quan faig un retrat. Vull que a més del meu jo i de l’aparença del retratat, tan física com anímica o psicològica, aparegui també el DESIG del retratat. Ara no parlo de sexe. El retrat és precedit per un contacte, un encàrrec si parteix del retratat o una proposta si parteix de mi mateix; ja aquest primer contacte genera relació. Aleshores ve un reguitzell de preguntes íntimes que faig jo: Com t’agrada o t’agradaria vestir? quin lloc t’agrada o a on voldri-es ser? hi ha res que t’agradi o no t’agradi especialment, que ja tens o que voldries o què et fa nosa? prefereixes un cert color o entonació? si t’agrada la natura, algun arbre, algun paratge? si ets o et vols urbà, quin tipus d’edifici? o potser millor una habitació? No cal ni fer ni respon-dre totes les preguntes; no les porto pas anotades; es tracta de, en una conversa íntima, treure prou informació del desig del futur retratat; endur-me’n quatre o cinc fotografies i sentir la seva presència quan sóc tot sol al taller. La presència es va fent forta; no hi ha ningú convencional; les informacions, aparentment arbitràries, van teixint atmosfera, demanen tractaments pictòrics potser nous per mi, em porten a fer el que mai pensava; m’obren a mi i multipliquen el retratat o el parteixen o l’escapcen, el conec, intimo; hi construeixo relació. És una experiència diferent; quan pinto qualsevol altre cosa que no sigui un retrat, ho faig per a mi i per als altres, però els altres no hi són, o ben poc. El retrat és una experiència tancada on el model és actiu i impera, per més que el pintor pugui fer el que vulgui; sempre ho puc fer; si el retratat volgués un retrat convencional, no faria tractes amb mi. A l’experiència de retratar la tanca una porta oberta: l’en-trega del retrat. El retratat queda estranyat, m’agradaria dir sorprès però no, estranyat, confós. Sí, sí, també sorprès, s’hi reconeix perquè s’hi assembla; no hi ha res més fàcil per a un pintor

que el verisme, ja ho saps: no paris fins que s’hi assembli; quan saps on parar en els altres estils? El retratat s’hi reconeix i potser l’hi agrada, però de cap manera s’ho imaginava així. I això que el que faig, ho faig a partir de la conversa inicial. Passada una estona, em sembla que, en la majoria dels cassos, el retratat es va fent més a la idea i s’obre una nova vida per al retrat: deixar-se veure pel retratat i, si tant l’hi plau, deixar-se estimar. Tot això del reconèixer-se, difícil de pronunciar i fins i tot d’escriure, és complex; ens veiem cada dia al mirall i no sabem com som; tenim un for-tíssim estereotip de nosaltres mateixos que ens enterboleix la visió. Ens agradem poc; de grans enyorem com érem, de joves somniem com podríem ser; llàstima! Però jo no persegueixo el verisme, és només un primer pas del camí; a mig camí, la parada del meu jo i de la relació amb el model; al final, la representació del DESIG; la música amagada: estimar el DESIG; perquè DESIG és el que som.

escrit sobre la taula del taller d’Anglès, març de 2015i retocat cada vegada que el llegeixo, avui mateix: 26 de maig de 2017

PAISATGE IMMORAL

Sonet molt més que lliure, encadenat.

O paisatge sense moral, que seria més exacte. Però la tirania de l’exactitud és, a més d’inde-sitjable, efímera, ja que només assenyala un punt tan concret que a la que es belluga ell o et bellugues tu, deixa de ser exacte i es cau sovint en la temptació de menystenir-lo, d’ignorar-lo; quan el que ens fa servei no és precisament l’exactitud, que d’altra banda només ho és en aquell context exacte. El que sí ens fa servei és el desig de mirar. Si et dic que el paisatge que hi ha rere la finestra és un paisatge sense moral, no l’obres, quina mandra, ja ho sabies. Però si et dic que el paisatge és immoral, potser tu no, però més d’un l’obrirà, la finestra, i dirà: no sé què hi veu aquest l’Adrià d’immoral en aquest paisatge. Però ja l’haurà mirat amb una mirada nova, potser més crítica, més entretinguda, més badoca. Haurà picat. I jo pesco i tot el que faig són esquers. Si has arribat fins aquí, ja ets al cove. Ah, i l’Adrià sóc jo. Tu qui ets? Per ara jo mateix. Jo sóc el pescador, l’esquer, el peix i tota la pesca. El peix que es mossega la cua. El pescador que pica l’esquer. Quan arribis tu, ja ho veurem.

Per ser inexacte, diré que l’obra, l’esquer, és immoral. L’autor, el destre en arts de pesca, l’artis-ta, és moralitzant. Amb la seva moralitat assenyala la immoralitat que presenta. En el cas de la pintura, no amb la pinzellada, no amb la taca, menys encara amb el que representa. No. Amb el que se’n desprèn. Per això és el badoc qui menys bada i el més pillo qui menys pica i ni pesca ni és pescat. Llàstima. Llàstima per mi que sóc pescador; per ell no, que fa la viu-viu com sempre i suma i suma i suma i no sé ben bé què. Ell sabrà però no ho dirà, què en trauria? L’artista sí que diu, fins i tot crida: ep, mireu això! I la moralitat d’ell i la immoralitat de l’obra sumen zero. Això sí, un zero rodó com el peix que es mossega la cua.

El pecat ve quan l’obra no és mirada. Un pecat sense pecador, un esquer perdut, un crim sense dol, un càstig inútil.

La suma que dóna infinit només arriba quan arribes tu. Quan tu ets l’impecable que mirant sense miraments, remena, remira i mena. I esques el teu ham amb el peix que sóc jo i te’n vas a alta mar a pescar peixos grossos.

ADRIÀ CREUS BOIX

Sobre la taula de la cuina primer, de la terrassa després i, per acabar, a l’estudi, ja feia fred, tot això a Anglès un assolellat octubre de 2016.

FRAGMENTS DE PENSAMENTS

AMB TOT EL COS I DE COS SENCER

per si poden fer servei a en Joan Sala d’Olot que farà un text en que hi surto.

Si del Tot en traiem un tros, el que ens queda és un nou Tot intacte, complert. Si hi afegim un nou tros, queda un nou Tot que abans no teníem. Què és el Tot? Tot el què hi ha i que és diferent al Tot que teníem o que tindrem. El que els diferencia és que tots són quasi bé idèntics; idèntics, vaja.

Amb el Temps no passa el mateix que amb el Tot, i això que en forma part. Sembla que el perdi. Per més que te’n robi, tots dos en perdem, quedem iguals; iguals l’un de l’altre, pel que fa al Temps. Més rics però iguals, tots dos en tenim menys. La cosa que més ens iguala és que tots dos som diferents; quasi diferents, vaja.

I amb les Coses què? També formen part del Tot. Les Coses són importants, fan servei. Ara par-laria d’un plat de faves a la catalana. Millor si me’l menjo! Així viatjarà en mi en forma de nervi, de múscul, de pell, d’aroma, de record, de plaer, de desig de menjar-ne més. Fora de mi també viatjarà. Lluny de mi. I es farà escarabat, microbi, adob per cols, per flors, per un arbre que se-nyorejarà el bosc i farà ombra a tota Cosa. Fins i tot a l’home que hi reposi a l’ombra; a meditar potser, sobre com n’arriba a ser ell de rei de la creació. Fins a caure mort per alimentar l’arbre i sentir-se cosa que fa servei, sense ni saber-ho. Ara sí.

* * *

Esmentada mentida.

* * *

Si bé l’Acadèmia és avui una bèstia difosa, intuïda només, perduda, no així els academicistes. On és l’Acadèmia? on breguen els acadèmics? A la universitat? als despatxos de les fires, les galeries, les editorials, els teatres, els auditoris, les conselleries? potser als diaris, a les sales de conferències, als cafès als clubs i als ateneus? al carrer, a internet? A tot arreu! Però el que pre-ocupa són els academicistes. Aquests personatges provincians que poden viure i ser tant en la perifèria com en el rovell de l’ou de la capital. Provincians perquè cedeixen la capitalitat a d’altres que sovint, ni tan sols coneixen; i ho fan així, gratuïtament. Creuen que mai res del que faran ells ni, encara menys, el que es faci al seu voltant, mereixerà ser paradigma, que mai gaudirà d’auto-nomia pròpia; o és dissimulada copia o no val res; també sovint, sense ni dissimular. Creuen que tot, tot, s’ha fet abans que ells traguessin al món el seu nas postís. I n’hi ha que es creuen ago-sarats perquè miren cinc minuts enrere, no com els més carques que hi miren dos-cents anys. I, a sobre, fan trampa; no opinen, distorsionen. Estiren l’altra bèstia que és l’Art fins a domar-la a ella alhora que volen domar els que, per alguna desgràcia, cauen als seus peus o s’hi posen a tret voluntàriament, guiats per la por, per la pastanaga de la seguretat.

* * *

Al Moment Sotàulic el teatre és mentida; al Moment Sotàulic meu, és clar. Que cada sotàulic sostingui el seu teatre. El Teatre Mentida parla del que hi ha sota la taula, que hi és, que tothom

sap que hi és i o bé no se’n parla o bé es nega. El sotàulic parla des de sobre la taula, per això diu mentida, Teatre Mentida. Mentides de veritat.

* * *

Al meu Moment Sotàulic la plàstica és complexa, com tot. N’havia dit Onirisme Acategòric; ara en diré pintura Sotàulica i prou; o dibuix o escultura. Onirisme Acategòric no m’agrada per onirisme; no és pintura onírica només, la meva; barreja somni i acció, - de l’estar despert, només l’acció, la mirada ja s’ha sucat en el somni i li’n queda una pel·lícula transparent que, aparentment, la fa més del somni que de l’estar despert -. Acategòric sí que m’agrada com a concepte, però no com sona; massa categòric, encara que digui el contrari. La meva pintura vol ser complexa, no simbòli-ca. Complexa potser pel fet que és acategòrica, no estableix categories, jerarquies. Per això no és minimalista – encara que algunes vegades, poques, ho pugui semblar-. No ho pot ser. El poc que fa el minimalisme és assenyalar, amb dit oriental, nòrdic, protestant, potser zen. Vol crear símbol sense simbologia. Tot això m’agrada o m’interessa si respon al Moment Sotàulic d’algú; però res té a veure amb mi ni amb el que veig al meu món, el món que jo, dormint o despert, trepitjo. La meva pintura no assenyala, no té protagonistes, o poques vegades; i, les poques vegades que ho fa, són protagonistes enigmàtics, difusos. No paro de diluir-los fins que trobo l’expressió de que tot és important, fins el racó més amagat. Tot és important. Quan menjo sardines, la sardina; quan menjo llagosta, la llagosta. Aquest relativisme que havia de ser tan alliberador no l’invento jo, només el reivindico; aquest relativisme que jo crec alliberador sembla que porti a d’altres a dir que com que res és segur, tot mutable, no diré res, diuen, no em mullaré, diuen, qui té boca s’equivoca. Aquest relativisme és de tristos i això no ho vull per mi, per ningú. El relativisme que jo reivindico és el de la desinhibició – no hi ha sentit més ridícul que el sentit del ridícul -. Qui fa el ridícul pot fer el ridícul sense ser-ne; és només una qüestió d’oportunitat tant d’ell com del qui se’l mira. El sotàulic no es preocupa d’això, si pot. Quasi sempre puc. Tot és important, encara que sigui erroni. Les jerarquies sempre ens col·loquen a sota, fins i tot a aquells que creiem col·locats a sobre. Senten vertigen, vertigen que pretenen dissimular amb despotisme; des de sobre, dissimulen les escletxes amb capes de gravetat; riuen poc, només riuen si se’ls escapa el riure, se’ls escapa poc; sempre arreple-guen, el que sigui, úlceres també; temen que l’alegria els despulli i, si rius tu, et titllen de taral·lirot, superficial, banal i altres mentides tramposes. La mentida només m’interessa si és errònia, no si és tramposa. No hi ha res més autèntic que l’error; si l’error és personal, no col·lectiu. Com més gran és l’error, més autèntic qui erra i més autèntic l’error, més encertat. Quan algú s’ha de mudar per mostrar-se, allò que en diuen arreglar-se, és que es té per molt poc i que et vol entabanar la seva poquesa, la seva mentida tramposa. M’agrada riure amb les coses importants, amb tot; no per distreure’m, no, per viure! El to greu en la cultura, en públic, si no té ironia, és la disfressa de la mediocritat, de la impotència. M’agrada la potencia, no el decorativisme, no el bon gust. El bon gust és l’error socialitzat, art desvirtuat, sabut, fàcil, trist.

En termes Kantians o cantirians, la tensió entre el gust i el geni de que parlava Kant, la tensió entre el broc gros i el broc prim del càntir, sempre la guanya el gust o el gros, sempre la qüesti-ona el geni o el prim, i la qüestiona sempre amb encert, encara que després aquest encert sigui erroni; tot això fins que el geni s’engreixa i s’aboca pel broc gros del càntir al dipòsit del gust, del bon gust, de la tristor. No és però una dialèctica a dues bandes; n’hi ha més, l’atzar n’és la més potent; també l’aparença, l’ús, el desgast, la coincidència, la divergència, la novetat, la percep-ció, la sorpresa, l’humor. No sempre s’omple el càntir d’aigua i no sempre es llegeix Kant de la mateixa manera; a més hi ha Darwin que assenyala la mutabilitat i Popper, la caducitat, per citar només els més citats. Per això no m’agrada Onirisme, pel que ja he dit i per l’isme. Els ismes se solen construir amb la dialèctica entre només dos o tres ismes antics; per això es resolen amb nous ismes que, al seu torn, es barallaran i generaran nous ismes que es barallaran. No ens hem de barallar. Ens hem de conèixer i prou. I ens hem de fer amb qui ens interessa, no per interès, no, perquè ens agrada, perquè ens fa més feliços. No vull ser o tenir més, vull ser feliç; fins i tot quan no en sóc. Alegria!

Parlem ara del mal gust. Si bé el Kitsch, el mal gust indultat, va ser una obertura, ens va regalar una esperança, nous temes, noves maneres, no és en sí mateix sotàulic; –com tampoc no ho és gaire aquest text, massa afirmatiu, massa segur com per ser sotàulic, sotàulic-. El sotàulic no dialoga amb el gust, no s’oposa al bon gust com ho fa el Kitsch ni tampoc li fa costat, l’ignora. Hi està sucat fins al moll de l’os, tots hi estem sucats, en tenim les entranyes tenyides, amb regust a gust; ens ve de fora i ens entra dins, segur; però el sotàulic no en fa cas; no en faig cas, en fujo com del glamur. A més, si estem sucats en el gust, també ho estem en el mal gust que és part del gust. Confesso que en aquest terreny del mal gust la porqueria és d’un altre tipus, amb més nutrients. Però el que interessa és el geni, el que és generador, genital, no genial no il·luminat no diví no superior no únic, no. Diferent igual que tothom, no únic; sap que només podria aspirar a ser únic si la comparació justa fos possible. No n’és!

Sovint el sotàulic, tot i ser ell i mirar-se ell mateix, beu més dels d’abans que dels d’ara, parlo de genis i de tot. És a l’extrem de la branca de l’arbre, amb més connexió amb les arrels que amb l’extrem d’una altra branca; una branca que floreix al mateix temps que ell amb flors semblants però separades per un doll d’aire interminable; hi ha però, insospitades i emocionants connexi-ons aèries, escasses. Les flors miren diferent les altres flors, diferent de com miren a les arrels; les arrels formen part de la flor, no així les altres flors. El motiu més trist de perquè molta flor no fruiti: enveja de les altres flors i maledicció de la flor pròpia i de la branca, del tronc i les arrels que li aporten la saba. Es pot gaudir de tota mena d’empelts; hi pot haver flor a tot arreu, però fruitaran si no són provincianes, si són capital d’elles mateixes i si les fa feliç veure reclamar capitalitat a tot, ja siguin flors, branques, troncs, arrels, ocells o cucs o sargantanes! Només en aquestes condicions hi haurà companyia nodridora, hi haurà contemporanis.

* * *

Si qui té pa a l’ull ho diu, tinc pa a l’ull, ja no té només pa, té una crosta que pot ser més croscada, més farinosa, groga, ocre, daurada, negra cremada; i també la molla! blanca, seca, molla, ullada, tupida, fosca, amb nous, olives, no sé; pot ser ja sec com un roc, i corcat, o que ja n’hi ha menys perquè l’han llescat, si és un panet, pessigat, o si un barrot, trencat, engrunat o bé potser ratllat o, per un ratolí, ratat; i, si d’una revolada, ve un ase i se’l menja, doncs ja se l’ha menjat i, mira, ja no tens pa a l’ull i ja has vist un ase volar!

* * *

Encertat error.

* * *

Tot això no és tot, ni Tot. Ni Tot és tot.

* * *

El teatre és ironia en sí. La metàfora és la ironia de la paraula. Per a l’ull, la ironia és la mutabilitat de l’aparença. He pintat flors com sexes; si són flors no són sexes, si són sexes no són flors; són flors i sexes; ni flors ni sexes. I un que ho mira, diu: Flors? jo hi veia fulles! I té raó; tots en tenim. Però n’hi ha que en tenen tan poca, tan poca, que només serveix per a ells; si els serveix, els serveix.

La mutabilitat pot ser amagada. Pel meu caràcter, la de la meva pintura és estrident; no sempre. Admiro la subtilesa d’alguns creadors a l’hora d’amagar la mutabilitat. D’adolescent, vaig veure Las Meninas fimbrejar com globus aerostàtics; també a Pisa, les tres delicades construccions;

devia anar obsessionat amb l’aerostàtica i no ho sabia. Si tens una dèria que no saps, tens una dèria? SÍ! i rabiosa, rabiosa. Fa poc, a Bilbao, vaig veure una exposició d’en Hockney, qui va fimbrejar vaig ser jo.

La mutabilitat també ve quan s’explica el que es veu; pot ser que allò que es veu s’expliqui ell mateix, si és molt figuratiu, o que t’ho expliquis tu mateix o un tercer, si és més abstracte. En-cara que s’expliqui ell mateix, tothom ho entén de diferent manera o de diferents maneres en moments diferents. Aquesta mutabilitat és patrimoni del qui mira, de l’intèrpret; el qui fa, prou feina té. Hi penso poc. Té, ja acabo.

* * *

El part s’ha fet llarg però entretingut. Acabo de néixer. Si em mates hi torno. Veus?

Com que el que m’agrada és viure, actuo. Quan ho faig no penso en les mutabilitats que veurà qui miri; penso en la complexitat del que vull dir. Si trio vermell enyoro el verd; perquè vermell sense verd no és vermell o ho és menys. Aquesta tensió, tensió que també pot ser temàtica, expressada en diferents mons en el mateix pla que és la tela o el paper, més d’un horitzó, més d’un astre sol o lluna; aquesta tensió és l’encarregada de generar mutabilitat, però no hi jugo. No faig circ ni en vull fer. No faig malabarismes per impressionar; impressiono perquè goso inclou-re oposats teòrics i aconsegueixo sinceritat impúdica. Això crec. Sé que ofenc a algú. A d’altres agrada. Això crec.

* * *

El sotàulic de la meva generació ha vist com el fet comercial anava canviant de consideració. De denigrat a idolatrat. I que hi diu? Ni fred ni calor. Hi ha geni amb més sort que altre, econòmica-ment se n’ha sortit millor o pitjor; n’hi ha que la bona sort ho ha estat més per la seva bossa que per la seva obra; n’hi ha que l’obra i la bossa han crescut en paral·lel; n’hi ha que a temporades; n’hi ha que.

* * *

El sotàulic fa. N’hi ha que no ho sembla, fa lentament, com els arbres que no paren de moure’s. Si fos per ell, tant si fa quietament com els arbres o si fa com el foc, que s’ha inventat el fum per si la claror no es veu; si fos per ell, no es definiria en cap àrea concreta del fer. Ara penso en Paul Klee, que pintava al matí, cuinava al migdia, feia música havent dinat i de nit també somniava. Quan era més ell? No ho sé. Ningú no ho sap; ni ell. Potser al final, en l’epitafi, el sotàulic diria: he estat això o allò; però ja seria tard; tard per als altres. El que és menys sotàulic del Moment Sotàulic és el títol, l’etiqueta, la casella, el nínxol.

* * *

Després del nínxol, renaixeria. Però m’he proposat omplir només cinc pàgines i ja em passo. Joan, molt de gust, si no té regust a gust.

sobre la taula del taller d’Anglès, març de 2015.

* * *

AMB TOT EL COS ENCARA MÉS

Totes les paraules o escrites o emprades fora de norma són responsabilitat de l’autor; ni del cor-rector ni de l’editor. Les altres paraules, que són majoria, segueixen la norma i són responsabilitat l’autor, del corrector i de l’editor. Moltes d’aquestes darreres són més responsabilitat de l’autor perquè l’autor ja les havia escrit segons la norma, demostrant així una submissió submisa. Una petita part de les paraules correctes són més responsabilitat del corrector i de l’editor que de l’au-tor; però també de l’autor, ja que aquest haurà estat persuadit amb bones maneres i impecables arguments a emprar aquestes paraules, diferents a les que havia escrit fora de norma. En aquest cas l’autor ho haurà fet de bon grat de canviar-les, per això mateix se’n responsabilitza. Si, al seu torn, l’autor aconsegueix que corrector i editor abracin de bon grat l’heterodòxia amb la mateixa fe cega que solen fer-ho amb l’ortodòxia, que reneguin de tota convencionalitat, i acceptin parau-les fora de norma que l’autor proposa, tindrem la inequívoca mostra d’una submissió insubmisa per part de corrector i editor; també tindrem la constatació del naixement d’un gran amor a tres bandes. Si tenim en compte que aquest autor no ha publicat ni l’han corregit mai, o poca cosa, aquesta nota aclaratòria tan aclaridora pren una nova dimensió ja que l’autor pot imaginar el que vulgui, que el corrector és una noia sàvia i encantadora en tots sentits i que l’editor és una persona rica, disposada a pressionar jurats i organitzar actes per a major coneixement i glòria de l’autor i la seva obra i, encara que menys heroic, a publicar, traduir i donar difusió a aquest diguem-ne llibre – de fet encara no és ni això -. En poques paraules, l’autor pot imaginar el que vulgui, una venus il·lustrada i amable als seus peus i un editor que corri el perill d’empobrir-se per tal d’enriquir l’autor i la cultura pàtria. La correctora, que és efectivament bellíssima, no es pot dir que sigui un encant: ara mateix s’ha aixecat de la cadira, com una molla, i tot agafant un regle, amenaça a corregir-me a mi i no al meu text. Ja que tot això m’ho invento, també la puc fer tornar a seure, o millor, més realista! Ha vist una mosca al meu cap i quan s’ha adonat de que si anava a garrotades em podria fer mal a mi i no a la mosca, s’ha espantat i és quan l’he vist més amenaçadora. Com sigui que ja havia iniciat el gest de ventar-me garrotada, no ha pogut fer més que evitar la meva closca i, amb l’embranzida, a fet miques un gerro exòtic. És un encant, ara ja ho hem recollit tot de terra i també la promesa d’un cos voluptuós; sota la taula s’ha compromès a acompanyar-me a un viatge exòtic per tal d’adquirir un altre objecte, sinó igual, que pal·liés pèrdua de la meva estimada peça exòtica. L’editor no diu res. Hi ha una banda que no sona, una aixeta que es tanca: hauré de ser escàs. Minimalisme.

NOVEL·LA CURTA D’UN SOL CAPÍTOL

Moltíssim és poc.

TONTERIA

Poquíssim és molt.

TRACTAT DE FILOSOFIA

No cal.

* * *

Recordar és el producte de sentir i pensar. Recordar és sentir per pensar. Reviure no, que reviure és viure i sempre es viu diferent allò que ja s’ha viscut. Com ja s’explica al quart punt del primer manifest del Moment Sotàulic, s’explica i queda clar, el sotàulic fa amb el cap i amb el cor; i, pel mitjà que sigui, parla de sota la taula. Però ho fa sobre la taula on queden el cap i el cor, per això quan fa no veu l’objecte del que parla. Fa sobre la taula, a sota hi ha estat i hi tornarà però men-

tre fa només recorda el que hi ha vist o el que hi veurà. I ho fa amb el cor i amb el cap. Recordar és el producte de sentir i pensar. Multiplicació del que va ser i del que serà.

* * *

Amb molta paciència i molts diners es pot fer una merda molt grossa. Els que en fan de merdes grosses, miren per sobre l’espatlla als que no i els titllen de vagos – hauria de dir peresosos o va-garosos però dic i diré vagos-, els titllen de vagos i/o de pobres. Jo de vagos no n’he conegut mai cap; el que sí he conegut és gent que fa el que no faria i ho fa perquè no li’n queda més remei, o així l’hi sembla. Si no fos que el no fer res els condemnaria a misèria, els diria: quiets!

* * *

primera espurna i darrera cendra i de la cendra l’espurna; cendra incandescent. El meu pare deia cendra amb foc.

* * *

Jo.

Món ple de gent plena de món ple de gent.

Jo ple de món ple de gent plena de jo.

Jo ple de gent.

Meu món. Món sotàulic com el de tot el món. Res de sobre la taula!

* * *

Això era quan DADA va venir a curar al jo malalt de Jo Romàntic. Com no podria ser d’altra ma-nera, ho va fer amb romanticisme. Escup! va dir DADA al jo malalt de Jo Romàntic, escampa-ho, va dir, engruna-ho, i deixa-ho com quedi, que es confongui amb el Tot, fumera. I és aquí quan el jo menys jo era; és aquí quan el remei romàntic que guaria el Jo Romàntic més romàntic era, una homeopatia brutal. El moment sotàulic ja hi era. Sí, és aquell vellet que recull les engrunes i fins i tot recull el que queda mig partit i fins i tot els trossos sencers que sovint troba i fins i tot la pols preciosa que troba a l’era.

* * *

Una flor no fa estiu, però ella està com unes pasqües.

* * *

Minimalisme aquí, no sé. Massa a veure amb allí, protestants, orientals; i res a veure amb l’arròs a la cassola. Si vaig cap allí se’m veurà disminuir. Seré minimalista només perquè seré molt lluny.

* * *

sobre la taula de la terrassa i del taller d’Anglès, primera meitat de 2016.Tot el text revisat el maig de 2017, a sobre de moltes taules, totes a Anglès

Només puc parlar de les coses que en vaig aprendre que no sé si coincideixen o no amb les que em volien ensenyar.

- En vaig aprendre dos oficis, tres si comptem l’escriure: el d’artista visual i el de mestre de plàs-tica.

- En vaig aprendre a cercar en el treball més el plaer que la seguretat.- En vaig aprendre que la cultura és una expressió de vida, no una decoració.- En vaig aprendre que la originalitat ve de l’autenticitat, no de l’extravagància. Que a l’hora de

crear s’ha de mirar molt dins d’un mateix i poc o gens cap a fora. També que ser espectador és tant important i plaent com ser creador.

- En vaig aprendre que les convencions són només això, convencions; i que la feina de l’artista és prescindir-ne.

- En vaig aprendre que s’ha de vestir per gust i no per moda, i si no es pot, vestir-se igualment.- Em portaven de ben petit a tota mena de teatres, concerts, cabarets. Naturalment als museus

i les exposicions i al cinema. A veure el mateix que volien veure ells. Hi havia poca cosa per a infants.

- En vaig aprendre el goig de ballar.- En vaig aprendre que s’ha d’escoltar els infants. No només per educar-los també per aprendre

del que diuen.- En vaig aprendre a viatjar. A preparar els viatges llegint i informant-se però deixant espai per a

la improvisació. Visitar monuments i museus però també anar a les tabernes a menjar com la gent del país i parlar amb els cambrers i veïns de taula.

- En vaig aprendre a perdre’m i no amoïnar-me.- En vaig aprendre que els diners agraden només si serveixen, no si esclavitzen.- En vaig aprendre que no s’ha de ser ni llop ni xai. Estic orgullós del meu fill Joel que al circ no

tenia por dels tigres, tenia por del domador; això és mèrit de la Maria i meu però també dels seus avis.

- En vaig aprendre que els amics són importants perquè és amb qui et construeixes i, per tant, no és qüestió de parlar-hi del temps sinó de les coses que et preocupen.

- En vaig aprendre a no creuar amb vermell.- En vaig aprendre que s’havia de tractar per igual homes i dones. Que els mascles també podíem

parlar de la bellesa d’altres mascles. Que les dones podien regir igual de bé o malament que els homes.

- Que el sexe és una activitat bonica i preciosa.- En vaig aprendre a cuinar el menjar de cada dia i el de les grans ocasions. També el goig de

menjar i de no considerar-lo com una pèrdua de temps.- En vaig aprendre a respectar les conviccions dels altres encara que no t’agradin; però allu-

nyant-te dels interessats i els servils.- En vaig aprendre que els westerns són els pastorets d’allà. Que el provincianisme és negar la

pròpia cultura i la imitació de la cultura dominant.- En vaig aprendre a admirar tota la bona producció humana fos aquesta beneïda o no: Brahms,

Stravinsky, Modugno, Raimon, Piaf, Imperio Argentina, Caracol, Ovidi, Mompou, Llibre Vermell, Otis Reding, Beatles, Pep Ventura, Monteverdi. Per citar només música. També s’acceptaven les meves aportacions: Sisa i Schubert, per exemple.

- En vaig aprendre a respectar les persones tinguin aquestes la importància social que tinguin. Tant en mereix el president com el personal de neteja.

- En vaig aprendre a argumentar. Entre xumada i xumada de biberó podia aixecar el ditet i dir: discrepo. Si argumentava se’m rebatia. Així en vaig aprendre.

- En vaig aprendre la importància de la ironia. Que les coses serioses poden ser alegres i que el coneixement s’ha de transmetre sense engolament. Perquè coneixement és vida i viure és alegria.

Text escrit per Adrià Creus Boix per l’ homenatge a Ricard Creus Marzo, al Palau March de Barcelona l’any 2015