Fundació Valvi

Ele

na

Fon

t R

od

àE

SC

UL

TU

RA A

nd

res

Bü

hlm

ann

FO

TO

GR

AF

IA

D U ETS D E LA FU N D ACIÓ VALVI

Elena Font Rodà

Andres Bühlmann

El riu de la vida

ÀNGEL BURGAS

Entesa com a trajecte, la vida té un origen (punt de partida 0) i una sèrie d’etapes. La vida s’atura a diferents estacions, recorre uns determinats paisat-ges i fa estades més o menys llargues en uns espais i al costat d’unes persones. Tard o d’hora, aquest trajecte arriba a un final.Entesa com a trajecte, doncs, la vida pot ser traçada en forma de mapa.El mapa sentimental de la vida pot abastar molts o només un territori. Pot tenir forma més o menys geomètrica (si el mapa resulta ser el d’una o vàries ciutats) o més o aviat abstracta (si el recorregut vital passa per zones rurals i envaeix la natura). El mapa de la vida el podem dibuixar amb el traç insegur de la mà o ens el podem baixar, ben definit i amb precisió digital, a través del google maps. L’obra que presenten Elena Font Rodà i Andres Bühlmann a Girona té alguna cosa de mapa sentimental. Focalitzem una de les estacions comunes (el mapa de l’una i de l’altre coincideixen en un espai concret): els voltants de l’hotel “El Molí” als afores de la població Sant Pere Pescador, a l’Alt Empordà. A la vora d’aquest espai concret, l’Elena hi va néixer (punt de partida 0); l’Andres, en canvi, hi va arribar no fa gaire. El seu mapa/trajecte s’inicia a Suïssa, a prop de Berna.

En certa manera, l’Andres Bühlmann s’identifica amb els elements que fotogra-fia. Per una banda, la gent que arriba a la costa empordanesa des de diferents llocs del món; d’altra, els pals i troncs que el mar diposita a la platja de Sant Pere després d’una travessa desconeguda i atzarosa. Els uns i els altres (però també l’artista) arriben en un moment donat a l’hotel o a les platges properes. Els trajectes els duen al mateix lloc. Tot és una coincidència, una absolutament fortuïta jugada del destí.

Les fotografies de Bühlmann s’han centrat sovint en formes de la natura. Obres de figura i fons en les quals l’element natural (el tronc, la branca, la pedra), tot i no estar del tot descontextualitzat, sí que pren una rellevància especial i es converteix en únic i diferenciat de la resta. Són sovint fotografies que tendeixen a l’abstracció i que poden remetre a l’obra de Klee, Arp o Hartung i juga sovint amb el concepte de dualitat de trets cubistes: dos punts de vista, dues imatges, dos moviments. A “Pals”, l’Andres recull de vora mar els troncs que les aigües han volgut fer arribar a la platja de Sant Pere i els fotografia. Podríem dir que els retrata: la seva singularitat, la petja que el bressolar de les ones i les corrents han deixat en la seva superfície. El fotògraf deixa clar que allò que l’espectador veu és la imatge que ell ha escollit per a l’objecte fotografiat. No veiem el pal, sinó la imatge del pal triada per l’artista. Per això no ens presenta una sola foto-grafia, sinó dues: l’element dividit i tornat a unir, gairebé sempre amb nitidesa,

forçant la unitat. “Això no és un pal”, a la manera de Magritte. També és decisió de l’artista presentar les imatges en forma de mural, les unes al costat de les altres, deixant a l’atzar (un cop més) que les formes individuals tendeixin a una forma global, suma de totes les formes i tots els moviments compositius, aleatoris, d’aquestes formes. Bühlmann, redueix i unifica el color dels elements, una manera de conferir-los “nuesa”. M’atreveixo a parlar no tan sols de retrats d’elements inanimats, sinó fins i tot del retrat del nu d’aquest element. Un pal com un cos nu.

De la mateixa manera fortuïta que els pals arriben a la platja de Sant Pere, els vi-sitants circumstancials es col·loquen davant de l’objectiu de la càmera del fotò-graf a la sèrie “Cares”. Es tracta de persones que han estat abordats per l’artista, i a les quals ha demanat si les podia retratar. “Per quina raó?”, algunes devien

preguntat. “Perquè sou aquí”, imagino que era la resposta de Bühlmann. Hi són i deixaran de ser-hi al cap d’unes hores o uns dies, però en aquell moment hi són. A la majoria els pregunta el nom abans o després de fotografiar-los (la majoria de noms els deu oblidar de seguida). Hi són físicament. Hi són els seus rostres, la topografia de les seves faccions, les arrugues de les seves pells, la bri-llantor dels seus ulls. Uns ulls que no miren al fotògraf, que no busca cap apro-pament, ni intimar-hi; que no pretén cap retrat psicològic perquè, d’entrada, no sap qui són. Han arribat allí, i amb això n’hi ha prou (una mica a la manera dels personatges dels vídeos de Bill Viola). El mapa sentimental dels seus trajectes els ha dut a Sant Pere. L’artista es veu identificat en ells: hi veu el seu retrat (no hi trobem, però, cap autoretrat) Hi ha alguna cosa de poc natural en els ros-tres. Poc natural, en aquest cas, no significa artificiós. La nuesa (un cop més

el concepte de nuesa) de la seva geografia cutània, la seva falta de somriure i complicitat, els despersonalitza. Són carn (“Aquest em recorda l’obra de Lucien Freud”, comenta l’Elena Font davant d’una de les fotos; “Aquest té la rusticitat dels models de Velázquez o Ribera”, diu d’un altre). I potser resulten poc natu-rals perquè s’assemblen molt a la representació freda d’un objecte inanimat, i aquí és quan els relacionem estretament amb la representació dels pals. Obser-vem que fins i tot tenen un color similar (el mateix procés de decoloració que hi ha a “Pals” hi és també a “Cares”) i que són dobles. El to cromàtic neutre (no natural), d’una banda els unifica (Bühlmann opta també per presentar-los en forma de fris) i d’altra els fa terrenals, rústics, com diu l’Elena, i transforma aquelles persones desconegudes i anònimes en éssers prou viscuts la història dels quals, però, si vol, s’ha d’inventar l’espectador.

E l e n a F o n t R o d à S/T, dibuixos sobre paper, 30x30 cm

A n d r e s B ü h l m a n n

El mapa sentimental d’Elena Font Rodà, com hem avançat, comença en un hotel. Els seus pares li van passar el relleu del negoci, que ja ve-nia dels avis des de l’època del boom turístic dels 60. Al costat hi té el taller. De la mateixa manera que l’Andres hi ha arribat, ella hi ha nascut. L’obra de Font Rodà sempre ha anat més enllà dels límits d’un espai: tot comença amb la matèria, i d’ella n’extreu (o amb ella reescriu, com li agrada dir) unes sensacions o vivències humanes. Curiosament, tota l’obra d’Elena Font, tan matèrica, tan tàctil, tan orgànica, sol partir del concepte “cos”. A aquest que això escriu és una cosa que el fascina: com d’un concepte tan corpori, tan humà, tan de suor i de membres i de llàgrimes, esdevé una obra tan de natura, tant de niu, tan de cabanya o refugi, tan de solc o de pou, de teranyina o d’escorça. Amb els anys, penso, ha guanyat en subtilesa. El pes material que tenia la seva obra en etapes anteriors, avui és més lleuger; les seves peces estan plenes de transparències o veladures. En certa manera, en l’obra de l’Elena Font

S/T, ferro i paper, 75x45x45 cm

S/T, ferro i escuma pintada, 75x45x45 cm

Apunt, ferro, 67x180x30 cm Liebeslied 2, ferro i llençol, 150x20 cm

la pintura ha deixat pas al dibuix (què fa, sinó dibuixar, amb el cotó sense filar, amb els retalls de tela o amb les llaçades de plàstic?). Insisteixo: aquesta evolu-ció no és causa d’una percepció diferent de l’àmbit natural, sinó que ha de tenir per força les arrels en els sentiments, les emocions i les experiències corporals. Per això podem afirmar sense error que avui l’obra de Font Rodà ha guanyat en sensualitat. Moltes de les “Liebeslied” o cançons d’amor que presenta a Girona tenen el seu punt de partida en els materials i els objectes que té a la mà a l’establiment de Sant Pere. La tela blanca amb la que estan fetes les obres pertanyen a vells llençols. En ells hi van jeure, hi van dormir i hi van copular pas-savolants, com els retratats per l’Andres, uns anys enrere. Hi trobem esquelets de ferro que havien estat taules i cadires que, en certa manera, continuen fent la funció per a la qual van estar fabricades: són el suport o la base on es recolzen i s’assenten les noves concrecions matèriques transformades.

Podem entendre les Liebeslied com a resultat d’experiències emocionals o sen-sorials. La majoria han abandonat les dues dimensions del llenç i s’han fet exemptes, tridimensionals, entre l’objecte i l’escultura. Hi ha sempre un límit

S/T, fusta, paper i agulles, 85x55x 73 cm

Liebeslied 3, fusta, cotó i mirall 85x55x73 cm

que imposa l’artista (un marc, un reci-pient, un embolcall) i una forma que el vol sobrepassar, que es deixa veure al seu in-terior. Hi ha un material que vessa, un que es recargola, un que tiba. Totes aquestes forces contingudes en les obres remeten a experiències humanes, però l’home/dona no hi és present. Sí que hi és allò que ha acompanyat l’ésser humà des del primer dels dies, el seu entorn natural i artificial. Hi ha el fil amb el qual ha teixit la seva vestimenta (l’esponjositat del mohair, que és acollidora; la rigidesa del plàstic, que no ho és gens); hi ha el mirall on s’ha em-mirallat o amb el qual s’ha tallat; hi ha els papers sobre els que ha escrit o dibuixat (hi ha, de fet, els papers que s’han fet ser-vir durant anys per anotar les comandes

De ferro i llana, ferro i llana, 115x120 cm S/T, ferro, 75x45x45 cm

del bar i la cuina a l’hotel, i que contenen rastres i senyals de la seva antiga fun-ció)... Aquesta traducció de sensació o experiència humana sobre un material (orgànic o no) té relació amb les obres de l’Arte Povera italià de finals dels 60 (Anselmo, Calzolari, Merz fins i tot). Font Rodà utilitza els materials com a ex-tensió del seu jo (us imagineu quina paraula formen les lletres d’esponja d’una de les peces?), el seu cos o el seu pensament. Materials sense cap significació cultural. No importa d’on surten: ella els reutilitza i els transforma en una an-goixa, una pressió, el plor per una pèrdua; un encontre sexual desaforat entre dos amants o un simple bes.

El seu discurs, i aquí lliga també amb el de l’Andres Bühlmann, esdevé poètic. La naturalitat dels pals i cares anònimes de l’un, tenen ressò en el cautxú i el cotó sense filar de l’altra. La sensació de despullament, d’anar a la forma sen-zilla i bàsica. Tot allò retòric sobra. L’experiència poètica comuna la descobrim

també en el concepte de trànsit, que és tan present a l’obra de tots dos: d’on vénen els pals? D’on ve la gent? D’on provenen els material? Quina havia estat abans la funció quotidiana dels objectes? Quina vivència o sentiment han pro-vocat disposar-los i fer que interaccionin?

Aquest trànsit/trajecte té un punt d’arribada temporal. Lloc de pas per a uns; centre neuràlgic per als altres. L’hotel que desapareix sota una tela negra als retrats de l’Andres (totes les fotos han estat fetes a l’estudi de l’Elena); la llar que acull els pals rescatats de les aigües. L’espai on viuen els artistes esdevé un aparador, però també un niu (quants “nius” literals hi trobem a les peces de l’Elena!) per a l’amor i per als amants, per a les coneixences i els oblits, per al descans i la passió d’aquells que hi sojornen. El mapa sentimental d’aquest racó de món és a l’espai de la Fundació Valvi de Girona. L’ha dut fins aquí, ca-sualment, com gairebé tot, el riu de la vida.

Liebeslied 5 (bressant-me), ferro i llana, 150x 95 cm

S/T, dibuix sobre paper 30x30 cm

Der Fluss des Lebens

Àngel Burgas

Versteht man das Leben als eine Reise, gibt es einen Ausgangspunkt und unterschiedliche Etapen. Das Leben verläuft durch verschiedene Stationen, Landschaften, kürzer oder länger in Begleitung von Personen. Irgendwann erreicht der Weg sein Ziel.

Als Reise verstanden, das Leben könnte als Landkarte gezeichnet werden.

Der Gefühlsatlas kann viele Gebiete umspan-nen oder nur eines, kann eine klare geometris-che Figur beschreiben oder eine eher Abstrak-te. Der Lebensweg kann unsicher von Hand gezeichnet werden oder wir können ihn genau definiert , direkt von Google Maps herunter-laden. Die von Elena Font Rodà und Andres Bühlmann in Girona gezeigten Werke haben etwas von einem Gefühlsatlas.Die Karte beider Künstler stimmt an einem bestimmten Punkt überein. Die Umgebung des Hotels “El Molí”, in Sant Pere Pescador, im Alt Empordà. Elena Font Rodà wurde hier geboren, (Ausgangspunkt 0), andererseits, der Ausgangspunkt von Andres liegt in der Schweiz, in der Nähe von Zürich.

Andres Bühlmann identifiziert sich mit den Elementen die er fotografiert. Einerseits Leute, die aus den verschiedensten Ort der Welt, an den Strand von Sant Pere gekommen sind, andererseits Aststücke die der Fluss oder das Meer am gleichen Strand deponiert haben. Ab-solut zufällig überschneiden sich ihre Reisen.

Bühlmann hat sich oft fotografisch mit den Formen in der Natur auseinandergesetzt. Fo-tos die eine starke Tendenz zur Abstraktion besitzen und an Klee, Arp oder Hartung errin-nern können.

Die Aststücke, die Andres am Strand von Sant Pere einsammelt und fotografiert, man könn-te sagen porträtiert, zeigen alle ihre Eigenhei-ten, Spuren, die die Reise an ihrer Oberfläche hinterlassen hat. Der Photograf lässt aber klar, dass, was wir sehen nicht das Aststück ist, sondern nur das Bild das wir von ihm machen. Deshalb präsentiert er jedes Bild zusammen-gesetzt aus zwei oder drei Bildern. Manchmal perfekt zusammengesetzt, manchmal ist die Montage klar sichtbar. “Das ist kein Aststück “würde Magritte sagen.Die Präsentation als Wandbild, Bild neben Bild, überlässt einmal mehr dem Zufall, dass sich der einzelne Ast zu einer globalen Struktur ve-reint.Bühlmann reduziert und vereinheitlicht die Farben seiner Elemente, eine Art um sie zu en-tkleiden. Ein Aststück als nackter Körper.

Gleicherweise zufällig, wie die Aststücke an den Strand, setzten sich die Personen vor die Kamera, in der Serie Gesichter. Es handelt sich um Personen, die aus den verschiedensten Motiven den Strand von Sant Pere besuchten. Er befragt sie nach Namen und Herkunft, Sie sind da mit ihren Gesichtern, fotografiert als Topografie, mit gefurchter Haut, mit Glanz in den Augen. Augen die keinen Kontakt suchen. Der Photograf sucht keine Annäherung, keine Intimität, kein psychologisches Porträt,da er nichts weiss von den Dargestellten. Das Ein-zige, sie sind da ( wie die Art und Weise der Personen in den Videos von Bill Viola. ) Ihr Lebensweg hat sie an den Strand geführt. Ihre Gesichter haben etwas unnatürliches , was nicht etwas künstliches heissen soll. Die Nac-ktheit ( schon wieder die Idee der Nacktheit ) die Geografie ihrer Gesichter, die Abwesenheit eines Lachens, das Fehlen von Verbundenheit.“Dieses Gesicht errinnert mich an ein Werk von Lucien Freud“, kommentiert Elena, “dieses Andere sieht aus wie ein Model von Velàzquez oder Ribera.” Sie erscheinen uns unnatürlich, weil sie Ähnlichkeiten mit der Darstellung von Objekten haben, was sie direkt mit den Ästen verbindet.

Wie schon gesagt, der Weg von Elena beginnt in einem Hotel, gleichzeitig mit dem Turismus an der Costa Brava in der 60iger Jahre. Neben dem Hotel steht ihr Atelier. Das Werk von Font Rodà hat schon immer Grenzen überschritten. Alles beginnt mit den Matrialien mit denen sie , Gefühle oder exis-tenzielle Erfahrungen beschreibt, wie sie selber sagt.

Überaschenderweise, ihr Werk, so organisch, so berührbar, beginnt immer mit dem Konzept Körper. Dieser Umstand ist etwas, das mich fasziniert : wie ein Ausgangspunkt Körper; Blut und Schweiss und Tränen, sich verwandelt: in Natur, ein Nest, ein Unterstand, in Furchen und Rinde. Mit den Jahren hat ihr Werk an Feinheit gewon-nen. Was früher schwerer war ist heute viel lei-chter geworden, mit Transparenz durchzogen.Die Malerei hat dem Zeichnen Platz gemacht, was sie macht, ist zeichnen mit dem Baumwo-llfaden, mit den Leintuchstücken oder mit den Plastikschleifen.

Viele der “Liebeslieder” die Font Rodà hier in Girona zeigt, beginnen mit den Materialien und Objekten, aus ihrem direkten Umfeld. Die weissen Stoffstücke stammen von alten Bettü-chern des Hotels. Zwischen ihnen haben die Gäste geschlafen, sich geliebt oder einfach nur ausgeruht, Jahr für Jahr.

Wir finden Eisenskelete, die Stühle oder Tische waren, treu ihrer Funktion, jetzt aber andere Materialien “unterstützen“.Die meisten der “Liebeslieder“ velassen die Zweidimensionalität der Leintücher, und situie-ren sich zwischen Objekt und Skulptur. Immer besteht eine Begrenzung, von der Künstlerin gewollt, (ein Rahmen, ein Gefäss, eine Ver-packung) und etwas das darüber hinausgehen möchte. Überlaufen, Umschlingen, Spannen. Alle diese Kräfte verweisen auf existenzielle Erfahrungen, Mann oder Frau ist aber nicht anwesend. Jedoch finden wir alles das uns seit Geburt begleitet. Der Faden aus dem die Kleider stammen, der Spiegel in dem wir uns anschauen oder geschnitten haben, Papiere, auf denen die Zimmerrechnungen geschrie-ben wurden, immer noch mit den Spuren der vorhergehenden Funktion. Diese Arbeitsweise ist vergleichbar mit den Werken der “Arte Po-vera“ Ende der 60 Jahren. (Anselmo, Calzolari, Merz). Font Rodà benützt dieses Material als Erweiterung ihres Ichs, ihren Körper, ihr Denken. Material ohne Wert, das sie in Tränen über einen Verlust verwandelt, in existenzielle Ängste, ein heimliches Treffen zweier Liebha-ber oder eine einfache Umarmung.

Ihre Sprache, und hier vereint sie sich mit der von Andres Bühlmann, wird poetisch. Die Na-türlichkeit der Aststücke und die anonymen Gesichter, finden sich wieder im Kautschuk oder in der unverarbeiteten Baumwolle. Das Gefühl der Nacktheit, das Einfache suchen, Überflüssiges ist eben Überflüssig.Poetisches entdecken wir auch in der Idee der Reise, von wo kommen die Menschen, die Ma-terialien, welche Funktionen erfüllten sie, was hat sie dahingeführt aber auch zusammenge-führt.

Dieser Kreuzpunkt der Wege, ist Zwischensta-tion für die Einen, und alltägliche Umgebung für die Andern. Das Hotel verschwindet im schwarzen Hintergrund der Porträtierten, (die Fotos wurden alle im Elena’s Atelier gemacht). Der Lebensraum der Künstler wird zum Schau-fenster, aber auch zum Nest (wieviele Nester finden sich in den Werken von Elena) für die Liebenden, die Betrogenen, für Erfahrungen, für’s Vergessen, zur Ruhe und Leidenschaft Aller die hier rasten.Das Gefühlskarussel dieses Zipfel’s der Welt ist jetzt in der “Sala Valvi in Girona“.Hingebracht, zufällig, wie fast Alles, durch den Fluss des Lebens.

Elena Font Rodà / Andres Bühlmann DEL 14 DE NOVEMBRE DE 2013 AL 5 DE GENER DE 2014

ESPAI D’ART I SALA MIQUEL MARTÍ I POL · FUNDACIÓ VALVI

Andres Bühlmann, neix a Suïssa l’any 1954. Estudia Fotografia a la “Hochschule für Gestaltung”, a Zurich. Des de 1994 viu i treballa com a Fotògraf professional a l’Alt Empordà. Ha exposat a Catalunya, Suïssa i Austria. Elena Font Rodà, neix a Sant Pere Pescador el 1963. LLicenciada en Belles Arts per la Facultat de Barcelona, guanya el Premi Ciutat de Palma de pintura el 1990.Ha exposat les seves obres a Catalunya, Astúries, Illes Balears, Itàlia i Finlandia

Gran Via Jaume I, 42 bis · 17001 Girona · Tel. 972 22 65 27 · www.fundaciovalvi.catHORARI: · DE DILLUNS A DIVENDRES DE 6 A 2/4 DE 9 DEL VESPRE · DISSABTE DE 2/4 DE 12 A 2/4 DE 2, I DE 6 A 2/4 DE 9 DEL VESPRE · FESTIUS TANCAT

EDITA Fundació Valvi / DIRECCIÓ Maguí NoguerDISSENY GRÀFIC Jaume Geli FOTOGRAFIA CurtoIMPRESSIÓ Palahí / Dip. Leg. GI- -2012

DARRERES EXPOSICIONS:

50. DUET: CAMPS I BALLARINES, MIM JUNCÀ / JOSEP MASDEVALL51. DUET: L’OMBRA DE BABEL, EVDOKIM PEREVALSKY / SEBI SUBIRÓS52. DUET: PEP AYMERICH / QUICO ESTIVILL53. EXPOSICIONS DE MADURESA: JAKOB ENGLER54. EXPOSICIONS DE MADURESA: DE VERD... A MADUR, BONAVENTURA ANSON55. DUET: PROVINENCES, IGNASI ESTEVE / MERCÈ IBARZ56. EXPOSICIONS DE MADURESA: LA CALMA, CLAUDI CASANOVAS57. DUET: BIARNÈS / CURTO58. EXPOSICIONS DE MADURESA: DE LA TERRA AL CEL, G. CARBÓ BERTHOLD59. EXPOSICIONS DE MADURESA: ICTUSTRANSFORMACIÓ, MIQUEL RUÍZ AVILÉS60. UR. MONTSERRAT COSTA _ MARC PADROSA61. SIBECAS: ORDRE EN LLIBERTAT (1928-1969)

Fundació Valvi