A N T O N I F E R R A N D O

SOBRE UNA ETIQUETA fflSTORIOGRAFICA

DE LA LITERATURA CATALANA: LA «VALENCIANA PROSA»

(*) Aquest treball ha estat realitzat en el marc del projecte PS 91 -0160 del Programa de Pro-moció General del Coneixement de la DGICYT.

0. ELS TERMES DE LA QÜESTIO

L'objectiu d'aquest treball* és analitzar l'abast semántic del'etiqueta historiográ-fica «valenciana prosa», utilitzada molt sovint en els manuals i monografies de lite­ratura catalana, i fins i tot d'história de la llengua, com a denominado d'un estil literari conreat preferentment per alguns lletraferits valencians entre mitjan segle xv i les primeres décades del xvi. Per a alguns filólegs i historiadors de la cultura, el recurs a la denominació de «valencia», que apareix en obres literáries en llengua catalana escrites per valencians, ja implicaría una tria estilística.

Abans d'abordar el tema, caldrá teñir present que, en la tardor medieval, el mot «prosa», a mes del significat habitual de 'text que no és vers', també tenia el de 'llengua'. Un exemple de la primera accepció ens l'ofereix la rúbrica Prosa feta per Romeu Lull intitulada «Lo despropiament de amor», que Uegim al manuscrit barceloní anomenat Jardinet d'Orats, copiat el 1486. Com a exemple de la segona accepció es podría adduir l'esment de «les vides d'innumerables santes en vulgar prosa escrites» que fa Miquel Peres en la dedicatoria de la seua Vida de la sacratíssima verge Maña a Na Mompalaua d'Escrivá (Valencia, 1494). Que la «vulgar prosa» de qué parla Peres no era aleshores sino una forma cultista de dir «prosa vulgar» o «llengua vulgar» ho corroboren aquests mots del principatí Francesc Alegre, que figuren, com ajustificació

Caplletra 15 (Tardor 1993), pp. 11-30

ANTONI FERRANDO

de la técnica emprada, en la cloenda del seu trasllat de les Transformacions d'Ovidi (Barcelona, 1494): «No son lluny de la condició deis dalt anomenats aquells qui dien que en lo trelladar se devia seguir la lletra mot a mot, perqué no sol lo metre llatí és quasi impossible posar en vulgar prosa seguint-lo com está, mes la prosa imperfeta e fora de compás s'amostra tostemps que és seguida paraula per paraula».

Atesa 1'ambivalencia de «prosa», no ens pot estranyar que altres filólegs i his-toriadors de la cultura, conscients de la consolidado del gentilici «valencia», només

, hagen vist en el sintagma «valenciana prosa» una mera expressió llatinitzant del nom que la llengua catalana rebia al regne de Valencia.

Davant la persistencia de la controversia, creiem que, per tal d'escatir l'abast semántic real d'aquest sintagma, hem d'examinar atentament la terminología estilís­tica que s'usá en tota mena de textos d'aquella época i les interpretacions histo-riográfiques que hom n'ha fet.

Aquest examen no resol, óbviament, una recerca pendent: la caracterització i evolució de l'estil llatinitzant i ampullós que es desenvolupa al recer de la Cancellería reial, a partir deis últims anys del regnat de Pere el Cerimoniós, i que ateny la seua máxima expressió en l'obra de Joan Roís de Corella; tanmateix, hi pot ser útil.

1. DOCUMENTACIÓ DE «VALENCIANA PROSA»

El sintagma «valenciana prosa» només es documenta vuit vegades, entre el 1460 aproximadament i el 1500, ais preámbuls, prólegs, dedicatóries i colofons de diverses obres i traduccions d'estil ampul-lós pertanyents a tres autors valencians: Joan Roís de Corella, Miquel Peres i Bernardí Vallmanya. Es tracta, amb seguretat gairebé absoluta, d'una troballa literaria de Corella, que imitaren Peres i Vallmanya i, en al­guna ocasió, els editors o impressors de les seues obres. Malgrat aixó, i com tot seguit veurem, Corella solament l'utilitzá dues vegades al llarg de la seua vida, i en les dues ocasions dins la frase «en vulgar de valenciana prosa», mentre que la variant «en estil de valenciana prosa», que potser ha afavorit la interpretado estilística del sintagma «valenciana prosa», només es documenta en dues traduccions de Vallmanya. Vegem-ne, pero, els contextos concrets de les vuit ocasions en qué apareix.

La documentació mes antiga correspon al Parlament en casa de Berenguer Mer­cader -text no posterior a 1463-, quan Corella (1435-1497), a requeriment deis contertulians d'aquest cenacle de lletraferits nobles, demana a Joan de Próixita que narre una faula ovidiana, en atenció a «la suavitat de les sues elegants paraules [...] que, en cert, [...] ais vivints tots excellia, en celsitud d'alt gentil estil, en vulgar de valen­ciana prosa». El tornem a trobar al próleg de la Historia de Josef,fül del gran patriarca Jacob (Valencia, 1501?), obra escrita abans del 1486, quan Corella afirma que la descriurá «en vulgar de valenciana prosa». I encara el podrem constatar al colofó de

12

Sobre una etiqueta historiográfica de la literatura catalana: la «valenciana prosa»

Lo Segon del Cartoixá (Valencia, 1500), quan l'anonim impressor, probablement Cristófol Koffmann, declara que l'obra ha estat «tradu'fda de llatina llengua en valen­ciana prosa per [...] Joan Roís de Corella», aleshores ja difunt.

Miquel Peres (c. 1450-c. 1520) utilitza l'expressió «valencianaprosa» en dues oca-sions: en la seua dedicatoria de Lo menyspreu del món (Barcelona, 1482; Valencia, 1491, Barcelona, 1518) a sor Isabel de Villena, quan confessa que, a precs de mossén Pere Calaforra, l'ha traduít «de llatí en valenciana prosa», i en la seua endreca a les monges dominiques de Valencia, quan afirma que la Vida de santa Caterina de Sena (Valencia, 1499) l'havia traduída «de llatí en valenciana prosa».

Ja hem avangat que Bernardí Vallmanya (c. 1450-c. 1500) introdueix la fórmula «en estil de valenciana prosa», car Tusa en el títol de Lo cárcerd'amor (Barcelona, 1493), en declarar que, el llibre, l'ha «traduít [...] de llengua castellana en estil de valenciana prosa», i sembla que ell mateix induí a usar-la a 1' anónim editor (Miquel Albert, segons Serrano Morales) o impressor (Pere Hagenbach i Leonard Hutz, segons Haebler) de Lo cordial de l'ánima (Valencia, 1495), perqué al colofó es fa constar que l'autor l'havia «traduít [...] de vulgar llengua castellana en estil de valenciana prosa». També sembla imputable a l'autor l'expressió simplificada que apareix al colofó de La reve­lado del benaventurat apóstol sant Pau (Valencia, 1495), ja que 1' anónim impressor deixá constancia que, l'obra, l'havia «traduída [...] de vulgar idioma castellá en valen­ciana prosa [...] lo honorable e discret Bernadí Vallmanya».

2. INTERPRETACIONS DE LA HISTORIOGRAFÍA CONTEMPORÁNIA

Davant la reiteració del sintagma, Antoni Rubio i Lluch, Margal Olivar, Lluís Nicolau d'Olwer, Manuel de Montoliu, Joan Coromines, Joan Fuster, Martí de Riquer, Jordi Carbonell i, mes darrerament, Jaume Riera, Pere Marcet, Emili Casanova i Curt Wittlin s'han inclinat, amb mes o menys contundencia, a interpretar-lo com a nom d'un estil. Així ho expressá, per exemple, Montoliu (1961:148), per a qui «valenciana prosa» era «el qualificatiu amb el qual designaven [els coetanis] la tortuosa prosa llatinitzant conreada en aquells temps en els dominis de la llengua catalana». Pero no tots aquests autors s'hi manifesten amb el mateix grau de convenciment que Montoliu. Coromines (1971: 367-368), per exemple, es distancia d'alguna manera del criteri de concedir un valor merament estilístic al sintagma «valenciana prosa» en matisar-lo o en recorrer a la sinonimia per a explicar-lo: «és amb Galba quan apareix verament dins el Tirant l'anomenat "estil de valenciana prosa". [...]. Martorell recorrerá a un altre tret de la "valenciana prosa" o de l'estil llatinitzant o boccaccesc». I Marcet (1987:204) no deixa de revelar un cert escepticisme en afirmar: «Es possible que aquest estil rebés el nom de valenciana prosa».

Wittlin (1989:127), que és fins ara Festudiós que mes s'ha ocupat de caracteritzar

13

ANTONI FERRANDO

aquest estil, també creu que «els autors mateixos [que el conreaven], conscients de les seves particularitats, [l'anomenaven] "valenciana prosa"» i, seguint les insinuacions de Jaume Riera (1980: 521-522), en retrotrau els orígens a fra Antoni Cañáis.

En efecte, Riera havia adduít una carta de 1392 atribui'ble al dominica valencia com a mostra mes antiga de 1'estil artificios i llatinitzant «que mes tard seria anomenat "de valenciana prosa"», tot invocant l'autoritat de Marcal Olivar (1925:152-161), per a qui «no pecaría de Ueugeresa qui digués que fra Antoni Cañáis fou el principal impulsor i la figura mes important» de l'esmentat estil. Quasi coetániament, Lluís Nicolau d'Olwer (1927:87) considerava que, enfront de «l'estil bellament prosódic» de Metge, el de Cañáis havia assolit «el límit que permet el carácter de la llengua». En realitat, aquests comentaristes sóndeutors d'Antoni Rubio i Lluch (1918:86), quehavia extremat ideológicament la seua interpretado deis fets literaris que ens ocupen en asseverar que «en la prosa estarrufada d'En Cañáis un hom hi sent ja com el regust de quelcom queja no és ben bé cátala, com una pompa oriental que ens porta 1' alé de terres mes soleiades. [...]. Una nova escola i una nova ánima semblen produir-se amb el nos-tre escriptor en la nostra historia literaria: l'escola valenciana, l'estil en valenciana prosa».

Dins d'aquesta mateixa óptica interpretativa cal situar també la posició d'Emili Casanova (1988:286-288), que arriba a veure en la coneguda frase «vulgada llengua materna valenciana» que empra Cañáis en la dedicatoria de la seua versió del Valeri Maxim (1395) la designado d'un «nou model i estil lingüístic, [...] que triunfará [sic] durant el xv i que tindrá imitadors valencians i catalans, l'estil de valenciana prosa».

Com es pot observar, dins d'aquest corrent d'opinió predominen els historiadors de la literatura, crítics literaris i editors de textos.

En canvi, un altre corrent, format majoritáriament per historiadors de la llengua i de la cultura, com Jordi Rubio i Balaguer, Manuel Sanchis Guarner, Germá Colón, Josep María Nadal i Modest Prats, interpreta el sintagma «valenciana prosa» com una forma cultista d'expressar una denominado regional de la llengua catalana.

Jordi Rubio (1984 [1953]:459) s'hi referí en aquests termes: «No cree que amb el nom de "valenciana prosa" hom volgués individualitzar aquest estil [de Corella]. "Valenciana prosa" significa per a mi simplement "prosa valenciana", ni mes ni menys; és a dir, la que escrivien els valencians, per distingir-la de la que escrivien els catalans».

Germá Colón (1978:60-61) no s'hi manifesta amb menys contundencia: «Al meu judici, ["valenciana prosa"] vol dir simplement 'idioma, llengua'». Malgrat aixó, no s'está de confessar, en relació a la citada frase de Cañáis: «De vegades m'ha semblat veure en l'actitud de Cañáis una pruija estilística que el duu a rebutjar una antiga traducció, feta al Principat».

En abordar el tema en el nostre assaig Consciéncia idiomática i nacional deis valencians (1980:131-132) arribárem a la següent conclusió: «Les expressions valen-

14

Sobre una etiqueta historio gráfica de la literatura catalana: la «valenciana prosa»

ciana prosa o valenciana Ilengua -com també la de llatina Ilengua, documentada així mateix en una obra de Joan Roís de Corella- no foren, dones, per ais escriptors i públie coetanis sino formes rebuscades de dir Ilengua valenciana -o Ilengua llatina-».

En Y Aproximado a la historia de la Ilengua catalana, Sanchis Guarner(1980:221-222) reiterava la seua interpretado habitual de l'esmentat sintagma amb aqüestes paraules: «Els valencians del Renaixement, orgullosos de la prosperitat del seu regne, i del nom d'aquest, Valencia, mot de noble estirp romana, es complaíen a anomenar-se valencians [...]. Per aixó els agradava de proclamar que escrivien en "estil de va­lenciana prosa", és a dir, que la seva obra era prosa escrita per valencians, puix que en no haver-se consolidat un nom per a la Ilengua comuna, els valencians van voler donar-li'n el seu».

Tot i que, per raons de distribució cronológica, no han abordat encara l'estudi de l'expressió «valenciana prosa» en el volum I de la seua Historia de la Ilengua cata­lana, Josep María Nadal i Modest Prats (1981:478) consideren «injustificat interpre­tar nostra vulgada lengua materna valenciana com una expressió que designa un determinat estil literari».

Jordi Rubio (1984 [1953]:394 i 460) haviajustificat la seua convicció que «valen­ciana prosa» no era el nom d'un estil amb el fet que, quan els coetanis volien referir-s'hi, «empraven altres expressions, com va fer fra Vesach», l'autor de la traducció d'una Vida de la seráfica santa Caterina de Sena (Valencia, 1511), de fra Ramón de Cápua. En efecte, en la dedicatoria a la priora del monestir de Santa Caterina, sor Anna Torrella, fra Tomás Vesach declara: «tant per la devoció que a la dita santa porte quant encara perqué dita historia puga ésser llargament e difusa comunicada a tots aquells e aquelles qui la volran, l'he feta empremtar en nostra Ilengua valenciana, no curant, empero, de servar estil poétic ni modo artitzat en lo arromancar, sino planament e grossera, segons lo meu modo comú de parlar. E aqb he fet tant per esquivar semblants modos, los quals per ais religiosos no satisfan, quant encara perqué moltes vegades en coses devotes i espirituals fan perdre la sentencia e la intel-ligéncia de la historia, especialment entre indoctes e ignorants, segons son, per la major part, les dones e altres persones semblants, per amor de les quals he volgut pendre principalment, aprés Déu, aquesta fatiga e treball, certificant que en la present historia per mi arromancada res de mon cap que mude sentencia no hi he afigit ni llevat, sino felment de llatí en román? trelladant [„.]». Aqüestes frases, que Rubio considera com una censura a l'estil d'altres versions coetánies, potser les de Miquel Peres, li semblen diáfanes per a la interpretado en clau purament geográfica de l'expressió «valenciana prosa».

En canvi, JoanFuster (1975 [1962]:356) les veu d'unaaltramanera: «L"'emperó" de fra Vesach vindria a reforear aquesta idea: l'escriptor ha de consignar explícitament que, malgrat escriure en "Ilengua valenciana", ho fará "planament". Aixó prou eviden­cia fins a quin punt l'adjectiu "valenciana", aplicat a la "prosa" o a la "Ilengua", s'havia fet ambivalent, en abast geográfico-filológic i en abast estétic». I en un sentit semblant

15

ANTONI FERRANDO

s'expressa Riquer (1964:319): «Encara que no es pot donar com a segur, i encara que potser no hi ha en tot aixó una intenció plenament definitória, cree que la "valencia­na prosa" designava el cátala retóric i ampul-lós, del tipus de les proses de Roís de Corella». L'«empero» deis citats mots de Vesach també seria, segons Riquer, una «mostra de consciéncia que la "valenciana prosa" era justament un estil poetic i artificios, que vol defugir fra Tomás de Vesach, el qual pretén d'escriure "pla-nament"».

Sanchis Guarner (1980:222) considera, en clara al-lusió a Fuster, que els partidaris d'aquesta visió del tema «han interpretat, potser abusivament, l'expressió "estil de valenciana prosa", com el nom d'una manera literaria -"estil"- tot i negant valor geográfic a 1' adjectiu "valencia", o almenys considerant-lo ambivalent en aquest cas». Per aixó Fuster (1989 [1984]:49), matisant aquella afirmació, reconegué poste-riorment: «En aquest punt, hi ha hagut, realment, un cert abús terminológic per part deis historiadors de la literatura catalana. Ben mirat, no passen de set o vuit els textos coneguts on apareix la fórmula "valenciana prosa" (cinc) o "estil de valenciana pro­sa" (dos) [...], i només serveixen per a una denominado expositiva. El fet, pero, és que no trobem mai l'homóieg "catalana prosa" amb una possibilitat de ser interpretada similarment a com voldria Jordi Rubio, que "valenciana prosa" fos només "prosa es­crita per valencians": hi ha, i encara relativa a un llibret, de Joan Roís de Corella, Plant de la reina Écuba (Barcelona, 1505?), l'anotació del bibliófil Hernando Colón «en prosa catalana» (F. J. Norton, A descriptive catalogue ofprinting in Spain and Por­tugal 1501-1520 (Cambridge, 1978), núm. 159). De tota manera, sembla evident que la "valenciana prosa" tendia a significar una determinada "prosa" -"estil", al cap-davall- i que varen ser, precisament, alguns autors valencians, no gaires, els qui la conrearen».

3. LA TERMINOLOGÍA ESTILÍSTICA DE L'ÉPOCA

Vistes aqüestes discrepáncies d'interpretado, sembla evident que, per tal d'escatir l'abast semántic de «valenciana prosa», caldria examinar:

a) quines altres denominacions lingüístiques i estilístiques utilitza Joan Roís de Corella, considerat el máxim exponent del pretés «estil» de «valenciana prosa»;

b) quins altres apel-latius utilitzen Peres i Vallmanya, els dos imitadors de Corella que també recorren a l'expressió «valenciana prosa»;

c) quins altres noms utilitzen els altres imitadors valencians de l'estil corelliá que no empren l'expressió «valenciana prosa»;

d) quines altres termes utilitzen els escriptors, editors i impressors valencians coetanis que no fan servir l'estil corelliá;

Sobre una etiqueta historio gráfica de la literatura catalana: la «valenciana prosa»

é) quins noms donen els escriptors, editors i impressors d'origen no valencia a la llengua de les obres procedents del regne de Valencia;

f) quines expressions fan servir els escriptors, editors i impressors no valencians per a referir-se a l'estil ampul-lós i cultista;

g) en quins termes s'expressen els escriptors, editors i impressors valencians quan volen referir-se a l'estil cultista i ampul-lós de l'época o desitgen contrarestar aquest estil amb les formes d'expressió plañeres;

h) en quins termes s'expressen els escriptors, editors i impressors no valencians quan volen referir-se a l'estil cultista i ampul-lós de l'época o desitgen contra-restar aquest estil amb les formes d'expressió plañeres;

i) quina relació pot existir entre el sintagma «valenciana prosa» i les expressions cronológicament anteriors que utilitzen els gentilicis «valencia» al País Valencia i «mallorquí» a Mallorca.

L'examen de cada qüestió ens permetrá arribar a una conclusió provisional. Si, una vegada examinades totes les qüestions piantejades, les conclusions parcials convergeixen en una sola direcció, caldrá atenir-nos-hi. Vegem-les, dones.

a) Corella utilitza: - «lo vulgar nostre», en la dedicatoria de la Historia de la gloriosa santa Magda­

lena (posterior a 1482) a Flors de Vallterra, obra d'«estü renaixentista, amb recargolada sintaxi i filigranes retoriques», segons Riquer, tot i que 1'autor afirma en la dedicatoria que l'ha tradu'fda «en lo baix estil de ma escriptura»;

- «trelladat de llatí en romane», en el títol de la seua traducció del Salten, feta «amb literalitat i exactitud i en una prosa digna i elevada, amb cultismes», segons Riquer, si bé la fidelitat al text bíblie li impedeix d'aplicar-hi alguns deis re­cursos característics de la seua prosa;

- «trelladat de llatí en romane», en la rúbrica inicial de Lo Tere del Cartoixá (1495);

- simplement «arromancat», en la primera rúbrica de Lo Quart del Cartoixá (Valencia, 1495; Valencia, 1495; Valencia, 1513);

- també «arromancat», en la primera rúbrica de Lo Primer del Cartoixá (Valencia, 1496; Barcelona, 1518);

- així mateix «arromancat», en la primera rúbrica de Lo Segon del Cartoixá (Valencia, 1500);

- «trelladada de llatí en valenciana llengua per lo magnífic i reverend mestre Joan Roís de Corella, cavaller i mestre en Sacra Teología, i per ell mateix corregit, esmenat i ben examinat», al colofó de Lo Primer del Cartoixá (Valencia, 1496; Barcelona, 1518), que degué redactar l'anónim editor (Miquel Albert, segons Serrano Morales) o impressor (Pere Hagenbach i Leonard Hutz, segons Haebler) de l'obra.

17

ANTONI FERRANDO

Retinguem, dones, que Corella alterna «valenciana prosa» (1 cas) i «vulgar de valenciana prosa» (2 casos) amb «vulgar nostre» (1 cas), «romane» o «arromancat» (5 casos) i «valenciana llengua» (1 cas) per a referir-se a obres redactades en el mateix estil, alternanca que s'observa fíns i tot en una mateixa obra, com és Lo Cartoixá («va­lenciana prosa», «valenciana llengua» i «romane» o «arromancat»). L'anteposició de l'adjectiu és un cale del llatí, del qual sol servir-se el mateix Corella, o el seu editor o impressor, per a designar en vulgar aquella llengua:

- «ab tot que per a la vostra elevada intel-ligéncia i a la voluntat devota plenament aquest excel-lent llibre baste així com está en congrua llatina llengua», en la dedicatoria a fra Jaume del Bosch de Lo Primer del Cartoixá (1496);

- «traduída de llatina llengua en valenciana prosa» al colofó póstum de Lo Segon del Cartoixá (1500).

Per tant, si el sintagma «valenciana prosa» hagués servit per a designar un estil, Corella no l'hauria usat només en tres ocasions entre les deu en qué es referí explí-citament al nom de la llengua, ni hauria alternat indistintament diverses denominacions en una mateixa obra {Lo Cartoixá, precisament una de les millors mostres del seu estil ampul-lós i cultista), i, ben segur, s'hauria estalviat de remarcar al Parlament en casa de Berenguer Mercader que el confegia «en celsitud d'alt estil» el seu «vulgar de valenciana prosa».

b) Miquel Peres utilitza: - «esplanat de llatí en valenciana llengua», en la rúbrica del llibre primer De la

imitado de Jesucrist (Barcelona, 1482; Valencia, 1491; Barcelona, 1518), alternant, per tant, amb la fórmula «valenciana prosa» de la dedicatoria a sor Isabel de Villena;

- «treball de traduir de llatí en valenciana llengua», en la dedicatoria de La vida de sant Vicent Ferrer (Valencia, 1510) a na Cirera d'Alpont, que li havia expressat el desig de veure «traduída de llatí en romane» la vida del sant;

- «en llengua valenciana», en la dedicatoria a na Mompalaua d'Escrivá de la Vida de la sacratíssima ver ge María (Valencia, 1494), obra culta i llatinitzant.

Observem, dones, que Peres, que mira d'imitar sempre 1'estil de Corella en les seues proses hagiográfiques, alterna «valenciana prosa» (2 casos) amb «valenciana llengua» (1 cas) i amb «llengua valenciana» (1 cas). Vallmanya només usa o fa usar en les seues traduccions «estil de valenciana prosa» (2 casos) i «valenciana prosa» (1 cas).

En conseqüéncia: si l'expressió «valenciana prosa» hagués estat el nom d'un estil, Miquel Peres no l'hauria alternada amb «valenciana llengua» dins una mateixa obra {De la imitado de Jesucrist) ni amb la «llengua valenciana» d'una altra obra d'estil semblant (Vida de la sacratíssima verge María).

18

Sobre una etiqueta historiográfica de la literatura catalana: la «valenciana prosa»

c) Heus ací les denominacions que empren alguns deis conreadors de 1'estil corelliá, o deis editors i impressors d'aqüestes obres, que no fan ús de l'expressió «va­lenciana prosa»:

- «m'atreviré espondre, no solament de llengua anglesa en portuguesa, mas en­cara de portuguesa en vulgar valenciana», en la dedicatoria de Joanot Martorell al príncep don Ferrando de Portugal del Tirant (1460);

- «per Lluís de Fenollet en la present llengua valenciana transferida», al colofó de «la present elegantíssima e molt ornada obra de la Historia d'Alexandre» (Barcelona, 1481);

- «fon tradui't en vulgar llengua valenciana», al colofó de l'edició valenciana (1490) del Tirant lo Blanc, tot imitant així la fórmula emprada per Joanot Martorell a la dedicatoria («no solament de llengua anglesa en portuguesa, mas encara de portuguesa en vulgar valenciana»);

- «en romane», en la primera rúbrica de la Vita Christi (Valencia, 1497), de sor Isabel de Villena;

- «traduída de llatí en romane», en el tftol de La historia de Josep,füld'Elíe espós de la sacratíssima verge Maña (1502), de Joan Carbonell.

Dins d'aquest apartat caldria incloure totes aquelles obres que usen totalment o parcial un estil ampuMós i cultista sense explicitar cap denominació lingüística, com ara Lo cavaller, de Pone de Menaguerra, escrit entre 1479 i 1493, VHomilia sobre lo salm De Profundis (Valencia, 1490), de Jeroni Fuster, VHomilia sobre lo salm del Miserere (Valencia, 1499), de Narcís Vinyoles, i La vida de sant Julia abat i mártir i de santa Basilissa, verge (Valencia, c. 1530), de Joan Baptista Agnés, entre altres.

És obvi, dones, que, si «valenciana prosa» hagués designat el nom d'un estil, no s'explica que aquests autors no n'haguessen fet ús.

d) I, ara, una mostra representativa de denominacions utilitzades per autors, editors i impressors valencians de textos en estil no cultista:

- «fon arromancada en lo monestir de Portaceli, de llengua llatina en la nostra valenciana», al colofó de l'edició de la versió la Biblia atribuida a fra Bonifaci Ferrer(1478);

- «maternam linguam», en la dedicatoria a Ferrer Torrella del Líber elegantiarum (Venécia, 1489) de Joan Esteve, pero «latina et valenciana lingua exactissima diligentia emendatus» al colofó;

- «arromancada», en el títol de La vida de la seráfica santa Caterina de Sena (1511), traduída per fra Tomás Vesach, i «en nostra llengua valenciana» al próleg del traductor;

- «delliberí traduir-la en valenciana llengua», en el próleg de Jeroni Gil al Llibre de la regla i modo de viure de les monges dirigit per lo benaventurat sant Jerónim a l'abadessa Eustoquia i a les sues monges (Valencia, 1517);

19

ANTONI FERRANDO

- com a «traduída de llatí en vulgar valencia» és editada a Valencia, cap a 1518, una pragmática del rei Joan I sobre la Immaculada Concepció;

- «estampat en llengua valenciana», al títol de l'edició del Blaquerna (Valén-cia,1521), de Ramón Llull;

- «novament traduít de llemosí en nostra llengua vulgar valenciana», al títol de l'edició de la Scala Dei (Barcelona, 1523), de Francesc Eiximenis, condició «va­lenciana» que no havia estat esmentada en les edicions barcelonines d'aquesta obra del 1494 i del 1501.

S'hi constata, per tant, l'abséncia de qualsevol connotado estilística en l'ús del terme «valencia».

e) Els escriptors, editors i impressors d'origen no valencia, quan volen designar el nom de la llengua de les obres valencianes coetánies, si no recorren a denominacions genériques com «romane», «llengua materna» i fins i tot, amb aquest mateix abast, «llengua catalana», utilitzen el de «llengua valenciana» i variants, independentment de l'estil en qué hagen estat redactades:

- «traduít d'anglés en llengua valenciana», al colofó de l'edició barcelonina (1497) del Tirant lo Blanc;

- «mas lo vulgar cátala e valencia és dir reina», ens adverteixen els autors d'unes Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, redactades a les darreries del segle xv, en el subtítol de les quals es fa constar que contenen els «mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana, a juí del reverend preveré mossén Fenollar e misser Jerónim Pau e altres hómens diserts catalans e valencians e prestantíssims trobadors»;

- en «nostra materna llengua», al próleg del mallorquí Jaume d'Olesa al seu Espill de bé viure i bé confessar (Valencia, 1515);

- «en llengua valenciana, que és a la nostra prou conforme», al próleg d'una Vita Christi del seráfic doctor sant Bonaventura (Barcelona, 1522), on l'autor, un monjo anónim de Montserrat, alludeix a Lo Cartoixá, de Joan Roís de Corella.

f) Els autors, editors i impressors no valencians de textos d'estil ampul-lós i cul­tista usen formules analogues a les d'aquests últims, bé que, si recorren a un gentilici, aquest és invariablement, entre els principatins, el de «cátala»:

- «d'estilat llatí en nostra vulgar llengua catalana», al colofó de les Histories de les judaiques antiquitats, de Flavi Josep (Barcelona, 1482);

- anterior a 1486 és la Faula de los amors de Neptuno i Diana, ab la transformado d'aquella en roca per la ira de Cupido, feta per Claudiano, poeta, i translladada en vulgar de catalana llengua;

- el 1513, Fernando Colón adquirí a Barcelona un exemplar d'un opuscle, editat alaciutatcomtalperJoanLuschnerentre 1495 i 1505, que, al catáleg deis llibres

20 -

Sobre una etiqueta historiográfica de la literatura catalana: la «valenciana prosa»

del nostre bibliófil, és referit així: Laplantde la reina Écuba en prosa catala­na, compost per mossén Joan Roís de Corella.

«Vulgar llengua catalana», «vulgar de llengua catalana» i «prosa catalana» son, per tant, denominacions equivalents a les que trobem en textos cultistes valencians.

Si «valenciana prosa» hagués estat el nom d'un estil, els escriptors, editors i impressors d'origen no valencia l'haurien esmentat, car el fet és que no sois no l'es-menten en referir-se a obres valencianes sino que empren formules similars a les valencianes, amb Túnica diferencia que el terme «valencia» hi és substituít peí de «cátala». Per tant, ais ulls de no valencians no hi havia una expressió per a designar Testil ampullós i cultista de moda a Tépoca.

g) Quan els escriptors, editors i impressors valencians senten la necessitat de referir-se a Testil Uatinitzant de Tépoca o desitgen contrarestar aquest estil amb les formes d'expressió plañeres, recorren a formules molt diverses.

- El títol complet del ja citat Parlament en casa de Berenguer Mercader, de Corella, fa així: Parlament o col-lació que s'esdevenc en casa de Berenguer Mercader entre alguns hdmens d'estat de la ciutat de Valencia, los quals ordenaren les historiáis poesies següents, co és, cascú la sua en son elegant estil. Ja hem vist també que, segons Corella, la «suavitat» de les «elegants paraules» d'un deis contertulians, Joan de Próixita, «ais vivints tots excel-lia, en celsitud d'alt gentil estil». I, quan un altre deis contertulians, mossén Joan Escrivá, remet a Corella la Visió deljudici de París, reconeix el seu mestratge literari en aquests termes: «[...] vullau acceptar la ploma, seguint Testil de vostres elegants poesies, de la fingida Visió de París la verdadera allegoria declarant escriure. E,[...], en vostres rims e proses seguint Testil (que de vos no poc desig apendre), he delliberat escriure la poesia del que us demane [...]».

- Francesc Carros Pardo de la Casta, autor d'una corelliana Regonexenca e mo­ral considerado contra lespersuasions, vicis eformes d'amor (redactada abans de 1484), fa precedir la seua «obreta» d'una «lletra» adrecada a una «persona de gran estima» que diverses vegades li havia demanat que la compongués. En aquesta «lletra», mossén Carros afirma: «E, per quant vostra mercé ab gran voluntat mostra que la desitja veure, així com si ella algún estil o tresor de sa­ber tro bar se pogués, está la mia pensa temerosa fatigada».

- Pon? de Menaguerra fa precedir el seu tractat Lo Cavaller amb una rúbrica de ressonáncies corellianes, com és el conjunt de Topuscle: «Los de Testament militar en la noble ciutat de Valencia preguen a mossén Pone de Menaguerra ab estil de semblants paraules».

- Miquel Peres, en la dedicatoria de la Vida de la sacratíssima verge María (1494) a na Mompalau d'Escrivá, li adverteix que no ha «cercat les fulles e flors deis verds camps de Telegant poesia».

21

ANTONI FERRANDO

- El 1497, l'editor valencia d'un anónim Art de ben morir, atribui't a Francesc Eiximenis, substitueix els mots del prologuista cátala «delliberé de traure'l, segons la possibilitat del meu pobre entendre, en llenguatge cátala ciar e manifest estil» de l'edició barcelonina de cap a 1491 pels següents: «he delliberat traure'l, segons la possibilitat del meu pobre entendre, en llengua valenciana e manifest estil».

- Encara que sor Isabel de Villena s'havia limitat a expressar en la primera rúbri­ca de la seua biografía de Jesús: «Ací comenca un Vita Christi en romane perqué los simples e ignorants puguen saber e contemplar la vida e mort del nostre redemptor e senyor Jesús», 1'editora, sor Aldonca de Montsoriu, s'afanyá a proclamar en la dedicatoria a la reina Isabel la Católica, en relació amb l'obra inacabada i deixada anónima per la seua antecessora: «Sor Isabel de Villena lo ha fet; sor Isabel de Villena l'ha compost; sor Isabel de Villena ab elegant i dolc estil l'ha ordenat», idea que reprén en la cloenda en insistir que l'havia escrita «seguint 1'elegant estil de sa real natura e crianca».

- En la dedicatoria a una «noble e mes virtuosa senyora» de la seua traducció de La historia de Josep,fill d'Elíe espbs de la sacratíssima ver ge Maña (1502), mestre Joan Carbonell considera que la destinatária ja ha estat «consolada així per la historia com per lo delicat modo de dir» de la Historia de Josep «orde­nada e teixida» per Corella.

- Recordem, així mateix, que Vesach declara que tradueix La vida de la seráfica santa Caterina de Sena (1511) «no curant, empero, de servar estil poétic ni modo artitzat en lo arromancar, sino planament e grossera».

- En la dedicatoria a mossén Gregori Genovart de la traducció del Blaquerna (1521), de Llull, Joan Bonllavi li adverteix que ha estat feta «no ab tan ric estil de paraules com requir la sentencia».

- Encara que cronológicament molt posterior a 1'época que estudiem, el títol de Les estilades i amoroses lletres tramesesper Bertomeu Cirlot a sa senyora, i per ella a ell (Valencia, 1598) encara és deutor de la tradició terminológica tardomedieval.

Conclusió: si els autors, editors i impressors valencians d'obres d'estil ampuMós i cultista contraposen expressions com «alt gentil estil«, «elegant poesia», «delicat modo de dir», «estil poétic ni modo artitzat» i «ric estil» a l'arromancament «pía e grosser», i si els editors d'una mateixa obra (Art de ben morir), impresa primer a Barcelona i després a Valencia, es veuen obligats a adaptar un mateix reclam estilístic («llenguatge cátala e manifest estil», «llengua valenciana e manifest estil») ais hábits onomástics deis respectius públics lectors, sembla evident que els coetanis no dispo-saven d'un nom específic per a designar aquest estil.

Sobre una etiqueta historio gráfica de la literatura catalana: la «valenciana prosa»

h) Quan els autors, editors i impressors no valencians senten la necessitat de refe-rir-se a l'estil cultista i ampul-lós de l'época o desitgen contrarestar aquest estil amb les formes d'expressió plañeres, recorren a formules molt diverses:

- Lleugerament anterior a 1' época que estudiem és el Memorial del pecador remut, en el proemi del qual Fautor, Felip de Malla, confessa, després de referir-se a un «poc artificios» sermó predicat davant del rei, que troba «plasent dirigir mon estil e ma ploma» a la correcció de la santa Església.

- L' autor d'unes Meditacions de la vida de Jesucrist, manuscrit de Sant Cugat del segle xv, afirma que aquelles es basen en «los dits de diversos doctors», si bé ell hi renuncia a les paraules «altes e subtils [...] difícils d'emplear e metre en romane», que deixa per a aquells a qui «Déus ha donat llum e ciencia».

- Al colofó de les Histories de la judaica antiquitat (Barcelona, 1482), de Flavi Josep, es fa constar que el llibre ha estat «traduit d'estilat llatí en nostra vulgar llengua catalana».

- «Per misericordia del divinal adjutori, fonc acabada la Suma present sobre l'art d'Arismética per mi, Francesc Sant Climent, en la insigne ciutat de Barcelona, aquella ensenyant, jatsia no ab aquell estilat escriure que entre els doctes és acostumat, mas bé satisfent a la fervor d'aquells qui, de tal art ignorants, teñen desig sien adoctrináis» son mots que figuren en el colofó de la Suma d'art d'Arismética (Barcelona, 1482).

- En la versió de Velasco del Compendi utilíssim contra pestilencia (Barcelona, 1507) s'afirma que el text ha estat traduit «de llengua llatina artificiosa en vul­gar».

- El mallorquí Jaume d'Olesa declara que ha volgut escriure el seu Espill de bé viure i de bé confessar (Valencia, 1515) «en nostra materna llengua per ais que llatí no saben e de doctrina afreturen, ab la forma a mi possible, a correcció del mes doctes, ab estil e manera molt plana».

- Quan el traductor d' una Vita Christi del seráfic doctor sant Bonaventura (Bar­celona, 1522) justifica al próleg la necessitat de fer-ne una versió catalana, tot i que, al-ludint a la versió del Cartoixá de Corella, reconeix que encara en corre «entre nosaltres [una], en llengua valenciana, que és a la nostra prou conforme», no addueix raons d'estil o diferencies de llengua, sino una exigencia del mercat piados.

Per tant, si els autors, editors i impresors no valencians d'obres d'estil ampul-lós i cultista contraposen expressions com «artificios» o «estilat escriure» a «estil e ma­nera molt plana», sembla evident que els coetanis no disposaven d'un nom específic per a designar aquell estil.

i) Les conegudes expressions «vulgada llengua materna valenciana», d'Antoni Cañáis (1395), i «vulgar materno e mallorquí», de Ferran Valentí (1444) semblen

23

ANTONI FERRANDO

relacionar-se amb les primeres documentacions de «valencia» i «mallorquí» com a noms particularistes de la llengua en aquests paisos. Reforca aquesta impressió el fet que apareguen en tota mena de textos (literaris, administratius, notaríais, etc.). És ben conegut, per exemple, el próleg amb qué el valencia Guillem de Copons, autor de la versió del Llibre del Tresor, de Bruneto Latini, acabada el 1418, justifica el seu treball: «Lo present translladador [l']ha translladat en llengua valenciana per donar delit de Uegir a un seu especial senyor e amic, e ais de sa nació dessús dita». En l'ámbit administratiu podríem adduir la carta «in idiomate cathalani seu valentino» que els compromisaris de Casp enviaren el 28 de maig de 1412 ais parlaments generáis del regne de Valencia i del principat de Catalunya, comunicant-los l'estat de les nego-ciacions per a l'elecció del successor de Martí l'Humá, i, sobretot, la que dirigiren, el 6 de juny, al parlament valencia sobre el mateix tema, segons l'anotació de rescrivá: «Consimilem literam idem domini deputati expediré mandarunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentie, que sigilo reverendissimi domini archiepiscopi Terracone extitit sigillata» (Llorens 1968:88 i 98). Idéntic particularisme idiomátic en T ámbit administratiu és el que observem en un document mallorquí de 1409, «traduit de castellanesc en mallorquí» (Massot 1985:15).

L'únic matís diferencial entre les expressions de Cañáis i de Valentí i les deis escriptors, editors i impressors de la segona meitat del segle xv, és que aquells posen l'émfasi, probablement influíts pels humanistes italians, en la condició de llengua materna del vulgar, mentre que aquests, en anteposar sovint el qualificatiu geográfic («valenciana prosa») o en recorrer a perífrasis estetitzants «vulgar de llengua catala­na»), semblen voler subratllar-hi un propósit cultista.

4. CONCLUSIONS

De tot el que precedeix es pot deduir que «valenciana prosa» no era el nom de cap estil. Altrament no es podría explicar:

- l'alternanca d'aquesta denominació amb altres de purament denotatives, com «llengua valenciana», «romane», «vulgar llengua valenciana», en obres d'un mateix autor cultista (Joan Roís de Corella, Miquel Peres);

- l'oblit absolut d'aquell sintagma en obres d'autors valencians que excel-liren en el conreu de l'estil cultista (Lluís de Fenollet, Francesc Carros Pardo de la Casta, Pone de Menaguerra, Jeroni Fuster);

- la seua abséncia sistemática en obres d'autors principatins i balears que cultivaren aquest estil (Pero Martines, Bernat Hug de Rocabertí, Francesc Ale­gre);

- la manca de testimoniatges que es referesquen a «valenciana prosa» com a nom d'un estil. La frase «en estil de valenciana prosa» s'ha d'interpretar com 'en

24

Sobre una etiqueta historiográfica de la literatura catalana: la «valenciana prosa»

llengua valenciana i en bon estil', segons posa de manifest la doble fórmula onomástica de VArt de ben morir. I expressions com «vulgar de valenciana prosa» (Corella) i «vulgar de llengua catalana» (Faula de los amors de Neptuno e Diana) son absolutament sinónimes.

Entre els qualificatius emprats pels coetanis per a designar l'estil cultista, els mes estesos foren probablement els d'artitzat, artificios i estilat. Aquest darrer podia sig­nificar 'amb bon estil', tal com apareix, per exemple, al próleg d'Arnau d'Alfarrás a la seua versió catalana de laRegla de santBenet, de 1457: «En les transllacions segons la textura de la epístola de sant Jerónim dessús allegada deuen haver almenys dues coses. [...]. La segona, que sien escrites axí estilades segons lo llenguatge per lo qual son fetes, que tots los ben sabents aquell llenguatge les puixen clarament entendre»; pero ben sovint també podia significar 'amb estil artificios'. Aquesta és, sens dubte, l'accepció que presenta, per exemple, 1' «estilat escriure» del colofó de la Suma d'art d'Arismética.

El qualificatiu de pía era freqüentment utilitzat en oposició a llatí, i en aquest cas era sinónim perfecte de vulgar. Aquesta accepció és la que podem observar, per exemple, en el següent fragment d'un sermó de sant Vicent Ferrer: «Lo qui es volie batejar, havie apendre lo credo menor en pía o en llatí», o en la condemna de «parlar en pía, per dir parlar en vulgar» que es fa a les Regles d'esquivar vocales o mots gros-sers opagesívols de Bernat Fenollar i Jeroni Pau. Pero, potser no menys freqüentment, pía servia com a antónim d'artitzat, artificios o estilat, i en aquest cas tenia com a sinónim el de grosser, tal com hem pogut veure en el text de fra Tomás Vesach. De fet, 1'estil planer era conegut quasi invariablement amb aquests dos qualificatius, usats sovint com a parell sinonímic, segons observem, per exemple, en el próleg de Jaume Conesa a la seua versió de les Histories troianes (1367): «aquell transportament e mudament és per donar entendre planament e grossera los [mots] llatins, qui son molt subtils».

Encara que no hi hagués en els textos de l'época uns designadors generalment acceptats que servissen per a oposar les dues menes d'estil, s'hi pot advertir, tanmateix, una remarcable tendencia a preferir artitzat o artificios, per una banda, i pía, per una altra, per a expressar aquella dicotomía. Aquesta fou, si mes no, la terminología esti­lística usada preferentment i entesa inequívocament de cap a cap de tot el domini lingüístic.

Posats a triar etiquetes historiográfiques, un qualificatiu com artitzat no sois se­ria históricament mes rigorós per a expressar l'estil cultista i ampul-lós de l'época, sino que evitaría la falsa equació valencia = estil ampul-lós, queja va formular Antoni Rubio i Lluch, i resoldria fácilment les dificultats que han tingut alguns filólegs i historiadors de la literatura per a justificar satisfactóriament la coneguda frase de Cañáis «nostra vulgada llengua materna valenciana».

25

ANTONI FERRANDO

En efecte, l'estil llatinitzant i ampul-lós no fou una afecció peculiar deis valencians, sino que formava part d'una moda literaria compartida per la major part de les literatures quatrecentistes de l'Europa occidental i que afecta amb major o menor intensitat totes les terres catalanes. Basta recordar ací els noms de Juan de Mena, Juan de Lucena i fins i tot de don Enrique de Villena, per posar uns exemples de la veina literatura castellana. I no cal dir que fou en aquest estil que s'expressaren escriptors de renom principatins i balears com Guillem Nicolau, Felip de Malla, Ferran Valentí i Francesc Alegre i nombrosos curiáis de la mes diversa procedencia geográfica, com Guillem Pone i Pau Nicolás, entre d'altres. Si els valencians excelliren en el conreu d'aquest estil no és per una predisposició natural deis escriptors locáis, sino perqué la major part i la millor literatura catalana de l'época es produí al regne de Valencia, que aleshores exercia un clara hegemonía cultural i económica al si de la Corona d'Aragó. Per aixó, opinem amb Sanchis (1980:222-223): «Seria evidentment injustificat afir­mar -i ningú mai no ha va fer- que els curiáis i notaris de la cort napolitana del rei Alfons escrivien en "estil de valenciana prosa". Tanmateix, la influencia de la sintaxi llatina en els documents de la cancellería catalana del segle xv no és inferior, sino encara mes acusada, per servil i poc pa'ída, que en el mateix Joan Roís de Corella, que hom considera, amb rao, el summum del procés». Així ho havia fet veure Jordi Rubio (1955), que adduí en aquest sentit dos passatges d'un document redactat per Pau Nicolás el 1417, ais extrems sintáctics deis quals, segons Sanchis, mai no arriba Corella.

D'altra banda, el nom particularista de la llengua -conseqüencia directa de Vestruc­tura federativa de la Corona d'Aragó- tampoc no fou patrimoni exclusiu deis valen­cians ni tenia llavors cap connotado secessionista. Ja hem vist que els mallorquins, lletraferits o no, també l'empraven, i que els principatins, si mes no des de mitjan segle xv, feien un ús geográficament restringit del nom de cátala. Podríem recordar en aquest sentit els mots de les Regles ¿{'esquivar vocables a propósit del doblet reina /regina: «tot se pot dir, mas lo vulgar cátala e valencia és dir reina». D'altra banda, les denomi-nacions lingüístiques de l'época no responen ais parametres conceptuáis actuáis. Per a entendre'n l'abast semántic, potser paga la pena adduir ací la gradació que, el 1519, proposá Giangiorgio Trissino di II Castellano (citat per Rafanell 1991:15):

E piü dirb, che quando la lengua si nomina come genere, ed a genere comparata, non si pub dirittamente per altro che per il nome del genere nominare, come é lingua italiana, lingua spagnuola, lingua franéese, e simili: e quando come specie, edaspecie comparata, si nomina, si deeper il nome de la specie nominare: come é lingua siciliana, lingua toscana, lingua castigliana, lingua provenzale e simili. Ma quando poi come individuo, ed a individuo comparata, si nomina, per il nome de lo individuo si dice: come é lingua florentina, lingua messinesse, lingua toletana, lingua tolosana, e simili: e chi altrímente fa, erra.

26

Sobre una etiqueta historiográfica de la literatura catalana: la «valenciana prosa»

Només així deixa de ser difícil d'explicar la famosa frase d'Antoni Cañáis, que tanta estranyesa va produir no sois a Antoni Rubio i Lluch, sino també a historiadors eminents de la literatura com Joan Fuster i Martí de Riquer.

Ja hem vist que, a propósit de Cañáis, Rubio i Lluch (1918:86-87) posava en estreta relació el nom de la llengua i l'estil: «Una nova escola i una nova ánima semblen produir-se amb el nostre escriptor en la nostra historia literaria: l'escola valenciana, l'estil en valenciana prosa». I tot seguit afegia: «Mes aquesta diferenciació espiritual la volgueren dur els filis de la regió valentina fins les arrels del verb comú de la nicaga catalana, i En Cañáis va ésser el primer que en la seua térra alca la bandera d'aquest inexplicable separatisme llingüístic que havia d'esquarterar mes tard el mantell de sobirana de nostra comuna parla nacional. La seva afirmació particularista continguda en el proemi de la traducció deis Dits y fets de Valeri Maxim no pot ésser mes categórica. [...] Un quart de segle després imita son exemple l'humanistamallorquí En Ferran Valentí [...] Son dos escriptors renaixents els primers que cabalment neguen la unitat de la nostra llengua literaria [...]».

Molts anys mes tard, Fuster (1968 [1962]:377) resumí així la seua impressió so­bre la frase de Cañáis: «Personalment, sempre m'ha sorprés una mica que historiadors i filólegs, en estudiar aquesta qüestió, semblin descartar la possibilitat d'un lapsus, d'un error de copista o de qualsevol altra cosa per l'estil. Trobo que aquella afirmació és literalment inversemblant en la ploma de Cañáis. No podia fer-la sino ofuscat per un patriotisme particularista tan fort, que li paralitzés el sentit comú».

En una línia semblant, pero molt matisada, es manifestá poc després Riquer (1964:448), per a qui la frase de Cañáis «és difícil d'explicar» per tal com «Cañáis escriu, fet i fet, la mateixa llengua que el gironí Eiximenis o que el barceloní Bernat Metge, és a dir, el cátala diguem-ne oficial imposat per la Cancellería. Una afirmació d'aquest tipus, que no ens sorprendria feta per sant Vicent Ferrer, només podría trobar una hipotética explicació dintre del pía lingüístic si imaginéssim que la pronuncia del cátala parlat al regne de Valencia era ja marcadament diferent del parlat a Catalunya, pero aixó, és ciar, no pot traslluir-se en un llibre. Potser cal cercar-ne l'explicació en un altre sentit: en un auténtic particularisme diguem-ne "regnícola", que fra Antoni Cañáis, que pogué ésser un valencia molt localista -no en tenim cap prova, i ja hem vist que estudia i residí a totes les terres deis reís d'Aragó- volgué fer remarcar que per damunt de tot ell era un valencia i que escrivia en "llengua valenciana" en redac­tar el próleg d'un llibre que sabia, evidentment, que havia d'ésser ofert precisament ais regidors de la ciutat de Barcelona. Val a dir que no estic gaire convencut d'aquesta explicació, pero no en trobo una altra. [...] L'"estil de valenciana prosa", ja ho veurem, será cosa molt diversa».

Comptat i debatut, l'expressió «valenciana prosa» no fou, per ais escriptors i públic coetanis, sino una forma cultista de dir llengua valenciana. El fet que aquesta expres-sió haja estat usada mes o menys esporádicament per tres escriptors, editors o im-

27

ANTONI FERRANDO

pressors valencians quatrecentistes i que les obres mes representatives de l'estil llati-nitzant i cultista de l'época siguen precisament les escrites per valencians, fa que avui ens resulte cómode d'utilitzar-la com a etiqueta historiográfica, pero perpetua uns prejudicis ideológics, una visió fragmentaria de la literatura catalana i una interpreta­d o estilística d'una mera fórmula cultista que no s'adequa ais fets literaris. En canvi, un qualificatiu com artitzat satisfa millor les exigéncies de rigor historie i científic.

ANTONI FERRANDO

Universitat de Valencia

REFERÉNCIES BIBLIOGRÁFIQUES

AGUILÓ, M. (1923) Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, Madrid, Sucesores de Rivadeneyra.

CAS ANO VA, E. (1988), El léxic d'Antoni Cañáis, Valencia-Montserrat, Instituí de Filología Valenciana-Publicacions de l'Abadia.

COLÓN, G. (1978) «Sobre noms de la llengua», dins La llengua catalana en els seus textos, vol. I., Barcelona, Curial, pp. 60-71.

COROMINES, J. (1971) «Sobre l'estil i manera de Martí Joan de Galba i els de Joanot Martorell», dins Lleures i converses d'unfilóleg, Barcelona, Club Editor, pp. 363-378.

FERRANDO, A. (1980) Consciéncia idiomática i nacional deis valencians, Valencia, Institut de Filología Valenciana.

— (1983) Els certámenspoétics valencians del segle xiv al xix, Valencia, Diputació de Valencia.

FUSTER, J. (1975) «Lectures i escriptors en la Valencia del segle xv», dins Obres com­pletes, vol. I, Barcelona, Edicions 62, pp. 317-390. [Publicat el 1962 dins Poetes, moriscos i capellans].

— (1989) «Notes sobre el «Ilemosí» a la Valencia del segle xvi», dins Llibres i problemes del Renaixement, Valencia-Montserrat, Institut de Filología Valen­ciana-Publicacions de l'Abadia, pp. 43-63.

HAUF, A. (1990) D'Eiximenis a sor Isabel de Villena, Valencia-Montserrat, Institut de Filología Valenciana-Publicacions de l'Abadia.

HORNER, L. B. (1988) Times ofchange: Bilingual poets in Cataluña and Valencia during the fifteenth century, University of Kansas.

LAPESA, R. (1980) Historia de la lengua española, Madrid, Editorial Gredos. LLORENS RAGA, P. L. (1968) El códice del Compromiso de Caspe existente en el Ar­

chivo de la catedral de Segorbe. Diario del proceso, Sogorb, Publicaciones de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Segorbe.

28

Sobre una etiqueta historiográfica de la literatura catalana: la «valenciana prosa»

MARCET, P. (1987) Historia de la llengua catalana, vol. I., Barcelona, Editorial Teide. MASSOT I MUNTANER, J. (1985) Els mallorquins i la llengua autóctona, 2a ed., Barce­

lona, Curial. MIQUEL Y PLANAS, R. (1911) Canconer Satírich Valencia deis segles xv y xvi, Barce­

lona, F. Giró. MONTOLIU, M. (1961) Un escore en la poesía i la novellística deis segles xrx i xv,

Barcelona, Alpha. NADAL, J. M. (1992) Llengua escrita i llengua nacional, Barcelona, Quaderns Crema. — i PRATS, M. (1982) Historia de la llengua catalana I. Deis inicisfins al segle xv,

Barcelona, Edicions 62. NICOLAU D'OLWER, L. (1927) Resum de literatura catalana, Barcelona, Barcino. NORTON, F. J. (1978) A descriptive catalogue ofprinting in Spain and Portugal 1501-

1520, Cambridge, Oxford University Press. OLIVAR, M. (1925) «Fra Antoni Cañáis», La Paraula Cristiana II, pp. 152-161. RAFANELL, A. (1991) «Un recorregut per la prehistoria de la dialectología catalana»,

Estudi General 11, dedicat a Llengua i literatura de l 'Edat Mitjana al Renaixement, pp. 13-29.

RIBELLES, J. (1915) Bibliografía de la lengua valenciana, vol. I., Madrid, Tipografía de la «Revista de Archivos».

— (1929) Bibliografía de la lengua valenciana, vol. II., Madrid, Tipografía de la «Re­vista de Archivos».

RIERA, J. (1980) «El primer text conegut en "estil de valenciana prosa": una carta atribuida a fra Antoni Cañáis (1392)», dins Miscel-lánia Aramon i Serra II, Bar­celona, pp. 513-522.

RIQUER, M. (1964) Historia de la literatura catalana, vol. III, Esplugues de Llobregat, Edicions Ariel.

Rofs DE CORELLA, J. (1973) Obres completes. 1. Obra profana, Introducció de Jordi Carbonell, Valencia, Clássics Albatros.

RUBIO I LLUCH, A. (1918) «Joan I humanista i el primer període de l'humanisme cátala», Estudis Universitaris Catalans X (1917-18), pp. 1-117.

RUBIO I BALAGUER, J. (1955) «Influencia de la sintaxi llatina en la Cancellería catala­na del segle xv», dins Actas y Memorias, II, del VII Congrés Internacional de Lin­güística Románica (1953), Barcelona, pp. 357-364.

— (1984) Historia de la literatura catalana, vol. I, Montserrat, Publicacions de T Abadia. [Versió original en espanyol: «Literatura Catalana», dins G. Díaz-Plaja ed., Historia general de las literaturas hispánicas, vol. III, Barcelona, Editorial Barna, 1953, pp. 729-930].

Ruiz CALONJA, J. (1956) «Valor literario de los preámbulos de la Cancillería catalano-aragonesa en el siglo xv», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Bar­celona XXVI (1954-56), pp. 205-234.

29

ANTONI FERRANDO

SANCHIS GUARNER, M. (1980) Aproximado a la historia de la llengua catalana, Bar­celona, Salvat.

WITTLIN, C. (1989) «La «valenciana prosa» del traductor Bernardí Vallmanya», dins Miscellánia Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura I, Montserrat, Publica-cions de 1'Abadía, pp. 125-151.

30