evolucionem junts - evolució i homo - falla plaça jesús

2 E V O L U C I O N E M J U N T S

LLETRES FALLERES

Este llibret participa en els Premis (Premi Mocador, Premi Ortifus-Coherència, Premi Ortifus-Portada,

Premi Enric Soler i Godes, Climent Mata) de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.info)

CONCURSOS

GENERALITAT VALENCIANA

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció

de l’us del valencià.

PREMIS

PSICOTRADE FUNDACIÓ

Text adaptat per Psicotrade Fundació.Autor pictogrames: Sergio Palao

Procedència: ARASAAC - http://catedu.es/arasaacLlicència: CC (BY-NC-SA)

TEXT ADAPTAT

3E V O L U C I Ó I H O M O


Les Falles, un patrimonien comú

Candidates apatrimoni de la humanitat #FallesUNESCO —1: Pirotècnia 2: Música3: Arts plàstiques4: Diversió5: Sabers tradicionals6: Artistes fallers7: Artesanies 8: Esforç col·lectiu 9: Creativitat 10: Literatura festiva11: Indumentària

1

2

4

5

6

7

8

9

10

11

3


A.C. FALLA PLAÇA DE JESÚS

LAURA CODOÑER PRIETOPORTADA

DOSSIER

COL·LABORACIONS DEFerrán Martinez García / Fernando Gonzalez Romero

Joseph Cokevski / Victoria Cubedo Pinazo / Coque Gonzalez Romero / Jose Maria Candela / José

Francisco Carsí / Juanjo Medina Bonilla

TEXTOS

COL·LABORACIONS DERamón Estellés i Feliu / Equip de Cultura Falla Plaça

de Jesús

PUBLICITAT

JOSÉ GANDIA FERREROEDICIÓ

SELVI ARTES GRÁFICAS.

DEPÒSIT LEGAL

A.C. FALLA PLAÇA DE JESÚS

C/ Jesús, Nº118 - 46007 - Valènciawww.falllaplazajesus.es

Facebook: Falla Plaza JesúsTwitter: @fallaplazajesus

L’Associació Cutural Falla Plaça de Jesús no s’identifica necesàriament amb els articles i les opinions dels seus

col·laboradors.

DISTRIBUCIÓ

V-354-2012

FOTOMECANICA IIMPRESSIÓ

EQUIP DE CULTURA FPJ.

TRADUCCIÓ ICORRECCIÓ

IL·LUSTRACIONS EQUIP DE CULTURA FPJ.

JUANJO MEDINA BONILLA

EDITA


12 / PERSEGUITS PER L’EVOLUCIÓPer Juanjo Medina Bonilla

19 / LUCY IN THE SKY WITH DIAMONDSPer Ferrán Martínez García

22 / MES QUE “VERANO AZUL”Per Fernando Gonzalez Romero

26 / DE “UT” A “DO”Per Joseph Cokevski

28 / L’EXTINCIÓ DELS SECRETS?Per Victoria Cubedo Pinazo

32 / 150 DIESPer Coque Gonzalez Romero

38 / UNA APROXIMACIÓ A L’AMBIT DE LES EMOCIONS EN LES FALLES

Per Jose Maria Candela Guillén

64 / INVOLUCIONISME I FALLES DE SOFÀPer José Francisco Carsí

68 / ELS HOMES DE LES CAVERNESPer Juanjo Medina Bonilla

ArticlesCol·laboracions


10 / EDITORIALPer Amparo Belda + Toni Monmeneu

76 / EVOLUCIÓ I HOMOPer Juanjo Medina Bonilla

80 / COMISSIÓ 2016Per A.C. Falla Plaça Jesús

82 / RECOMPENSESPer A.C. Falla Plaça Jesús

86 / PROGRAMA FALLES 2016Per A.C. Falla Plaça Jesús

89 / PROGRAMA INFANTIL FALLES 2016Per A.C. Falla Plaça Jesús

94 / PROGRAMA EN PICTOSPer Psicotrade Fundació + J.Ramón Alonso

100 / PARTICIPAPer A.C. Falla Plaça Jesús

IndexA.C. Falla Plaça de Jesús


No evolucionem al mateix ritme.

Evolucionem?Una historia de AMPARO BELDA I TONI MONMENEU


“Evolució I. Homo”…, és el lema enguany del nostre projecte, i açò ens porta a reflexionar sobre si realment el món faller evoluciona al mateix ritme que la resta del que ens rodeja en el nostre dia a dia. O millor dit, volem que avançe al mateix ritme?

En plaça de Jesús fa dècades que les dones ocupen càrrecs de responsabilitat, no existeix el rol masculí ni el femení, tots som iguals en drets i deures, tots formem el col·lectiu per igual. No hi ha comissió femenina i comissió masculina. Si en la nostra vida quotidiana lluitem per una igualtat salarial i volem que la dona tinga més presència en llocs de responsabilitat; perquè en moltes Falles hi ha una secció femenina?


Portem un iPhone d’última generació del que no ens podem desenganxar, i el canviem cada volta que apareix un altre model amb una novetat, però no entenem que en l’exposició del Ninot es col·loquen els ninots d’una altra forma que no siga per seccions, “Che com tota la vida!”


No entenem el trobar desesperadament una Fallera Major. La Falla no deixa de ser-ho, ni deixa de complir totes les seues funcions si no es té la seua figura; “la màxima representant”, no senyors, la nostra màxima representació és la Junta General, i en el seu nom el President. L’any que alguna component vol ser-ho, ens bolquem perquè siga meravellós, però si no, no deixem de plantar falla, que és la verdadera raó de ser de la Festa.


Innovem en la nostra cuina provant noves tècniques, nous productes; fins i tot receptes de la gastronomia d’altres països han entrat en la nostra vida quotidiana, ampliem la nostra ment a nous sabors. Però encara ens resulta estrany vorer una estètica que no siga la tradicional en les Falles que es planten en els nostres carrers i places.


Cuidem amb carinyo les nostres tradicions, i ensenyem els valors als nostres xiquets perquè mai es perda la nostra cultura i la nostra identitat, però no tanquem la porta als senyals de l’evolució.

Evolucionem!


Eixa és la creu de la humanitat, i pot ser la seua salvació, estar perseguits per la mateixa evolució que la fa adaptar-se i triomfar. L’home, com a espècie no pot fugir de l’evolució que ha d’aplicar en tots els àmbits del seu dia a dia i que l’ha ajudat a conquerir, dominar i subordinar el planeta en el qual viu. Eixa evolució, que ha fet a l’espècie el que és, també l’ha feta canviar el terreny, destruint-lo si feia falta per cobrir les seues necessitats, ha eliminat altres espècies d’animals que li han destorbat, ha jugat a ser un dels déus creats per ell mateixa, combinant diferents espècies, tant animals com vegetals, i fins i tot ha canviat el clima, la Natura i les característiques úniques del medi en què viu des de fa un poc més de tres milions d’anys.

Però també eixa evolució l’ha fet més fort, més longeu, ha bussejat en els menuts mons de bacteris, virus o cèl·lules, gràcies a aparells que han acostat a la mirada sempre curiosa d’homes i dones mons que viuen en nosaltres, però impossibles d’apreciar a simple vista, curiositat que ens ha fet guanyar batalles nanomètriques al vèncer malalties que fins fa poques dècades el mataven o el deixaven marcat o discapacitat de per vida. Pel contrari l’home ha visitat altres mons i comprés les enormes distàncies que d’ells el separen, ab sondes espacials,

o telescopis que orbiten a milers de kilòmetres per damunt dels nostres caps, producte de l’enorme imaginació i capacitat de pensament lògic del seu cervell únic i en continu procés de canvi.

Perseguits per l’evolucióUna historia de Juanjo Medina Bonilla

Adenovirus (causant habitual del refredat comú), modificat

genèricament per a llançar un atac selectiu contra el tumor del càncer

de pàncrees. Imatge /www.innovaticias.com/

L’evolució del cervell ens porta a diferents pensaments, diferents ciències, arts i religions. La defensa sense

fonament d’aquestes idees incrementen el risc de guerres i violència.

Imatge /www.abc.net.au/


pobles, invasions de territoris, assassinats, violacions, deportacions i fam, per l’únic fet de considerar-se una religió, o una part d’elles, superior a una altra o ab més puresa ab els ritus o creences. Encara que es créiem els més intel·ligents, l’home es l’única espècie capaç de fer mal a un congènere per voluntat pròpia, només pel fet de sentir-se superior, i inclús per pur plaer.

L’evolució d’eixe cervell també ens ha portat el pensament abstracte, que ens diferencia d’altres sers, i d’on han eixit les ciències o les arts, però també la violència i les guerres, moltes vegades basades en el concepte més abstracte creat per l’home, la religió, que normalment vol aportar conscienciació, valors adequats per a la convivència i respecte cap als altres, però que moltes vegades ha provocat aniquilacions de


Eixes religions i els seus ritus també han fagocitat tot el que ha tingut prop, com l’educació i la vida dels qui s’han deixat seduir o han sigut criats en les seues doctrines, així com les festes paganes i ancestrals, adaptant celebracions per a construir un calendari propici a les teories que promulga. Possiblement una d’eixes festes engolides van ser els Idus, festivitats romanes dedicades al déu Júpiter. Els més famosos i participatius

eren els de març, que coincidien ab el final d’any al calendari romà, i significaven grans celebracions que duraven, aproximadament, i depenent de l’època, des del quinze al vint-i-cinc de març, dia de l’equinocci primaveral.

He filat prim? Segurament. Però a tots vos ha vingut al cap que eixes festivitats romanes, poden haver evolucionat, una vegada cristianitzades, fins el que hui coneixem com a Falles de Sant Josep, que se celebren homenatjant, o quasi, ja que la figura del sant ha perdut força en la celebració fallera, la màxima figura patriarcal de la cort celestial cristiana.

Carnestoltes, festa pagana en la qual disfressar-se i celebrar una festa al llarg de diversos dies, és una continuïtat dels antics *Saturnales, els festejos romans que es realitzaven en honor al Déu Saturn.

Imatge / www.homeaway.es/

Eixes religions han fagocitat les festes

paganes i ancestrals, adaptant celebracions per a construir un calendari propici a les teories que promulguen.


I on queden, en l’origen de les falles, les teories gremials, de focs de quaresma adaptats o l’evolució d’una barreja de festes, imbuïdes per l’esperit carnavalesc? Doncs ací, estan molt boniques i folklòriques, i també agafades ab pinces, ja que mai no sabrem l’origen cert ni concret de les falles, però el cas és que les falles modernes, celebrades i documentades a la ciutat de València des de mitjans del segle XVIII, no han deixat d’evolucionar en cap dels seus aspectes. A pesar dels involucionistes, que neguen tota possibilitat de canvi estètic, estructural o bé organitzatiu, com si foren creacionistes radicals armats ab la bíblia

de la tradició i els costums arrelats. Eixa gent que critica i menysprea qualsevol avanç, des de la més absoluta ignorància i desconeixement de la pròpia evolució de la Festa, o el que seria pitjor, fent un acte de negació de dita evolució.

Els fallers estem esgotant els recursos

argumentatius davant la resta de la societat, i estem començant a morir d’èxit.


2012 - Falla Cuba - Literat Azorin. Artista Pere BaenasSegon premi d’especial.

Si en l’aspecte social les falles son aglutinadores de totes les realitats socials, sense distinció de raça, origen o pensament polític, i s’ufanegen que així siga, per què hem de consentir que els cadafals fallers siguen una mostra d’incapacitat evolutiva dels fallers? Jo em negue. M’opose, sense infravalorar cap concepció artística d’una falla, i reclame una evolució digna, cap a bones falles, les ben treballades des de la primera idea fins l’última pinzellada. Una Festa basada en una representació artística, i satírica, no pot estar constreta dins d’uns cànons que l’ancoren en un classicisme mal entés i que, hui en dia, l’aparten dels corrents artístics del moment, quan en altres èpoques han begut d’elles. Unes falles que per damunt de tot comuniquen i expressen, preferint una falla mal acabada però que tinga un per què, és dir falles que facen pensar, a aquelles ab mil hores d’escat, però sense continguts, i que hem vist evolucionar des d’uns anys cap ací, promogudes per una caritat subvencionada que les ha buidades a poc a poc.

De la mateixa manera que l’home en la seua evolució constant ha posat en perill el medi en què habita, els fallers estem esgotant els recursos argumentatius davant de la resta de la societat, i estem començant a morir d’èxit. Estem fent-ho malament cada vegada que no sabem reconduir la brutalitat en què s’han convertit les falles, com li llegia no fa molt al meu amic Manolo Serra: “Hem evolucionat tant que ja quasi som irrecognoscibles... o és només la percepció que hem desenrotllat cadascú de les coses, les idees, els sentiments i les formes la que ens confon...” Ens fan una festa qualsevol, perdent les essències, valorant més una festa importada d’altres cultures que una despertà, o participant abans en una sessió de batukada que en l’edició del nostre llibret. I açò ara que ens enfrontem a la possible declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, reconeixement que ens obligarà a conservar l’essència de la nostra festa, i cuidar la seua evolució per a no despersonalitzar-la, i confondre-la ab qualsevol carnaval, fira primaveral, solta de bous o guerra a tomacades, a les quals no lleve la seua gràcia, que igual en tenen i jo no la veig, però que saben vendre molt millor que nosaltres el seu producte festiu, fent-lo arribar allí on les falles som encara hui en dia unes desconegudes. Però, mentres, nosaltres el fallers continuaren perdent les forces en nimietats, negarem l’inevitable evolució de la festa, sempre assegurant que la nostra visió és la millor i la més pura, embrutant-nos en una guerra en què l’única víctima segura seran les falles.


Lucy (Al 288-1) és el conjunt de fragments ossis pertanyents a l’esquelet d’un homínid de l’espècie Australopithecus afarensis, de 3,2 milions d’anys d’antiguitat,2 descobert pel nord-americà Donald Johnson el 24 de novembre de 1974 a 159 km d’Addis Abeba, Etiòpia.


Lucy in the skywith diamonds

Una historia de FERRÁN MARTÍNEZ GARCÍA

Estem a Cavendish, un poblet de l’est d’Estats Units, el 13 de setembre de 1848, i l’escena recorda una pel·lícula de cowboys. Una quadrilla d’homes bragats, piquen pedra per fer voladures i obrir pas a la via del tren entre Boston i Vermont. El cap de quadrilla és Phineas Gage, un jove culte (sap llegir i escriure), piadós, educat i responsable. S’encarrega de posar la dinamita i activar el detonador. Però eixe dia tot va malament: la dinamita explota accidentalment i la barra de ferro punxeguda amb que Phineas s’ajuda en la seua delicada tasca, ix disparada d’entre les seues mans i li travessa el cap. Gage cau a terra estabornit, malferit: ha perdut l’ull esquerre i part del còrtex prefrontal del seu cervell.

El Dr. John Harlow, un jove metge rural vocacional i dedicat, te cura del seu pobre pacient durant mesos fins que, contra tot pronòstic, aconsegueix que Gage es recupere. Li falta un ull (i el seu còrtex prefrontal, no ho oblidem) però sembla no tindre seqüeles, parla i camina sense cap problema, es val per ell mateix. Tot sembla

correcte però, com anys després va escriure el Dr. Harlow, “Gage ja no era Gage”. S’havia tornat irresponsable, capritxós, maleducat i malparlat.

Phineas va perdre un dels centres més específicament humans del seu cervell. Des de Lucy1, la nostra Eva no bíblica, l’Australopithecus que vivia a les planícies d’Etiòpia fa 3 milions d’anys, l’evolució humana ha fet creixer progressivament el lòbul frontal del cervell. Els homínids no humans, com els nostres cosins els micos, tenien el front inclinat cap enrere i uns arcs ciliars prominents què els donaven un aspecte tosc i primitiu. Nosaltres, els Homo sapiens, lluïm un front ample, vertical i elegant, farcit de còrtex prefrontal. La lesió que va patir Phineas Gage i la d’altres casos semblants (els milers de lobotomies produïts per una moda mèdica dels anys 1940-50), indiquen que gràcies al còrtex frontal podem preveure, en base a la nostra experiència

1 El primer i més famós fòssil d’Australopithecus va ser nomenat Lucy pels seus descobridors perquè escoltaven sovint la cançó dels Beattles Lucy in the sky with diamonds


Evolució del tamany del cervell als mamifers. Imatge /sciteachers.tumblr.com/

passada, les conseqüències futures dels nostres actes. I segons l’impacte emocional d’aquestes conseqüències, decidim què fer. Per decidir correctament, raó i emoció es donen cita al nostre còrtex prefrontal. El pobre Gage va perdre eixa capacitat. Decidia segons li demanava el cos en cada moment sense pensar en futur, ja no era responsable, ja no valorava les conseqüències emocionals dels seus actes, va deixar de ser un home sociable, educat i polit.

Els essers humans tenim passat i, per tant, futur. Només si recordem el passat podem fer prediccions encertades de què ens pot passar al futur i, gràcies a les connexions entre el nostre còrtex prefrontal i la nostra amígdala, saber si el que hem fet ens farà populars, estimats i feliços o ens condemnarà a la vergonya i el rebuig social. Quan Lucy mirava les estrelles que titil·laven com diamants al cel de l’Etiòpia

ancestral, només veia llumetes. Abans del seu accident, quan el piadós Gage mirava el cel estrellat es preguntava si aniria allí desprès de la mort o si, per contra, l’esperava un infern fosc i ple de patiment. Altres mirem al cel i pensem en el passat remot, quan el Big Bang va originar l’univers.

Només si recordem el passat podem fer

prediccions encertades de què ens pot passar al futur.


Mai havia estat a Màlaga, terra dels meus avantpassats, la qual cosa produïa pessigollejos en el meu cos solament de pensar-ho a causa de la càrrega emocional que açò comportava.

Va ser un viatge amb els meus amics en època de fira i malgrat tot l’ambient festiu nosaltres volíem viatjar pels municipis propers a la capital de la costa. Recorde com el recepcionista de l’hostal ens mirava de forma estranya i ens deia amb el seu peculiar accent que havíem de gaudir de la fira. No passava res, hi havia temps de sobra.

Un dia vam ser a Nerja i a causa de la meua formació acadèmica jo sabia que allí hi havia més que “Verano Azul”. Els vaig dir als

meus amics que havíem de visitar la cova prehistòrica que allí es trobava. Lògicament ells també volien veure La Dorada 1a, menjar “pescaíto” fregit i recórrer el mític lloc on Chanquete compartia aventures amb Pancho i els seus amics. Al final els vaig convéncer per a visitar la cova, els vaig explicar la història de com un 12 de gener de 1959 cinc joves de la zona anant a cercar rates penades es van trobar amb la cova, la qual amb el temps seria coneguda com la Cova de Nerja. En la meua explicació vaig ometre el com els joves vilatans van tornar a la cova amb els seus mestres per a donar fe del descobriment o de com les primeres fotos de la cova es van fer el 19 d’abril del mateix any pel fotògraf de Nerja José Padial Bobadilla. El que vaig fer va ser delectar-me amb el que vaig veure.

Mes que“Verano azul”

Una historia de FERNANDO GONZALEZ ROMERO


La Cova de Nerja, situada a 158 metres sobre el nivell del mar és, amb 4.823 metres, una de les coves de major desenvolupament topogràfic d’Andalusia / Imatge: www.traveler.es

Les estalactites semblaven llàgrimes corcades pel temps. Cavitats que van albergar vida des de fa 42.000 anys i que es dividien en tres galeries de les quals solament una és turística. Allí ens trobàvem.

Vam veure 2 sales amb especial interès. La Sala del Vestíbul és la que dóna entrada a l’interior de la cova. Juntament amb les sales de la Mina i de la Torca, conformava un gran abric en forma d’arc on hi havia indicis d’ocupació, des d’al voltant de 25000 anys i l’entrada dels quals va començar a obstruir-se fa aproximadament 3600 anys. Després observem la Sala dels Fantasmes on l’orografia del lloc donava un ambient màgic. Formes espectrals feien honor al nom del lloc i era ací on els descobridors de la Cova van trobar les primeres restes òssies.

En eixir de la Cova, el sol banyava les nostres cares, deixant arrere la humitat mil·lenària que havia pintat en el sostre de les sales aquelles meravelloses figures fruit d’aigua i sediment. Vaig començar a sentir el mateix que van fer aquell 12 de gener de 1959: Francisco Navas Montesinos, els germans Manuel i Miguel Muñoz Zorrilla, José Luis Barber de Miguel i José Torres Cárdenas.

Els meus amics ja sabien que en Nerja hi havia una mica més que “Verano Azul”.


De “Ut” a “Do”Una historia de Joseph Cokevski


“Ut queant laxis resonare fibris mira gestorum famuli tuorum solve polluti labii reatum Sancte Ioannes”.

Potser a molts de vosaltres açò no us sone a res, fins i tot si ho traduïm, “Perquè puguen exaltar a ple pulmó les meravelles aquests serfs teus perdona la falta dels nostres llavis impurs Sant Joan”. Es tracta d’un himne religiós escrit en el S. VIII per Pablo el Diácono dedicat a Sant Joan Baptista i amb una característica musical concreta, cada estrofa augmentava en una nota pel que fa a l’anterior.

Un segle més tard el monjo Benedictino Guido d’Arezzo va decidir gastar la primera síl·laba de cadascuna d’elles per a nomenar cada nota que s’entonava de manera que:

“UT queant laxisREssonés fibrisMIra gestorumFAmuli tuorumSOLve pollutiLAbii reatum

Sancte Ioannes”

Va ser també Guido d’Arezzo el mateix que va prohibir l’ús del tritó per considerar-ho diabòlic i que més tard Johann Joseph Fux ho anomenaria diabolus in musica. L’església primitiva prohibia aquest interval de Fa a Si i per a açò es va crear la corda mutabilis amb la qual modificaven algunes maneres a través de la utilització del fa# i del sib. De la mateixa manera es considerava l’escala major com modus lascivus i es condemnava rotundament, emprant-se solament en cançons i balls populars.

En el S. XVI el musicòleg italià Giovanni Battista Doni es va adonar que per a solfejar es feia molt complicat usar UT, ja que acabava en una consonant sorda, així que va decidir usar la síl·laba DO (del terme llatí Dominus). I és, a partir d’aquest segle també, quan s’estableixen les lleis de l’harmonia i l’escala major passa a representar el material bàsic per a la construcció de la música occidental.

El tritono no es va gastar plenament fins al Romanticisme, on autors com Vivaldi, Beethoven o Debussy ho van rescatar per a poder recrear certes atmosferes. No obstant açò, la majoria de les obres que ho utilitzaven no s’allunyaven de la temàtica demoníaca, com la Sonata a Dante de Franz Liszt o El Crepuscle dels déus de Richard Wagner.

En la música moderna, els dos gèneres on més es troba el tritó són el Jazz i el Blues. En el primer, el tritono és una eina fonamental a causa del constant joc entre relaxació i tensió, mentre que en el Blues troba un lloc perfecte en ser un estil prohibit, fosc i patit.

En el Heavy Metall aconsegueix el seu màxim esplendor, sent Tony Iommi, guitarrista de Black Sabath el màxim exponent del acord del Diable, traient de la palestra el tritono i popularitzant-ho d’una forma completament involuntària.

Avui dia el tritono està en qualsevol melodia que puguem imaginar sense necessitat d’obrir els nostres sentits al maligne.

Giovanni Battista Doni es va adonar que

per a solfejar es feia molt complicat gastar UT i va decidir gastar la sil·laba DO.

UT RE MI FA SOL LA SI


Fa ja algun temps que els secrets apareixen com a sinònim de complicacions i origen de malestars, algo del que cal separar-se. Per aquest motiu, com una espècie de fugida cap avant, ens aferrem a la transparència, tant per a definir-nos a nosaltres mateixos com per a nomenar a les nostres relacions personals (amics/as, parella…).

Sobra dir que en l’àmbit institucional l’ideal de transparència resulta totalment legítim perseguir-ho i practicar-ho, no obstant açò, ocorre el mateix en l’àmbit quotidià? Podem establir relacions íntimes absents de secrets? I si no, què estem fent quan ens diem transparents?

Els secrets són intrínsecs a la comunicació. Pensant en abstracte, si be massa distància és alguna cosa que no fa fàcil la comunicació per falta de referents comuns en els quals recolzar-se i entendre’s, l’estandardització i homogeneïtzació (que suposa la globalització) tampoc ajuda al fet que fluïsca la comunicació posat que la saturació del que es comparteix porta a no tenir gens que explicar-se. Per tant, la diferència en tant que implica informació que no se sap, és a dir, secret, és un element indispensable perquè tinga lloc la comunicació.

Partint que la transparència és impossible d’aconseguir, caldria preguntar-se llavors

L’extinció dels secretsUna historia de VICTORIA CUBEDO PINAZO

Contam un secret. Imatge / http://www.wallpaperawesome.com/


què s’aconsegueix definint-se així. La transparència és una estratègia comunicativa molt potent, ja que al mateix temps que dota de legitimitat al que es diu, a més dissipa qualsevol tipus de pregunta, ja que alguna cosa o algú que es presenta transparent ens està dient que ja ens està mostrant tot, no hi ha per què cercar més.

Entenga’s ben el que s’està plantejant; no significa que l’exercici, l’esforç de transparència no estiga, però en el context de les relacions afectives resultaria menys enganyós (si eixa és realment la nostra intenció) referir-se a açò amb paraules com a honestedat o sinceritat que no neguen l’existència de secrets.

En definitiva, els secrets en si no són negatius ni positius, simplement són, estan, i evolucionar no és, ni de bon tros, la desaparició dels secrets. La seua extinció és inviable, aqueix seria el secret que, paradoxalment, amaga la transparència.

Podem establir relacions íntimes

absents de secrets? I si no, què estem fent quan ens diem transparents?


Li va costar decidir-se per la seua irracional por a les agulles, però al final es va armar de valor i va demanar cita per a anar a l’estudi de tatuatges. Volia tatuar-se una majestuosa àguila imperial en el pit, amb les ales ben obertes, les arpes afilades i el bec punxegut i lluent.

Per fi va arribar el dia “D”, va desdejunar bé, es va arreglar i va eixir de casa en direcció a l’estudi de tatuatges. En arribar allí li va fer gràcia que en lloc de timbre haguera de tocar una campaneta per a entrar, detall curiós, va pensar, per a un món associat sempre al rude, violent i criminal, com és el del tatuatge.

Juanma, el tatuador, era un tipus enorme, amb una enorme barba, els braços plens de tatuatges i una mirada de tot menys afable. Semblava tret del repartiment de “Sons of Anarchy” o de “Born to be wild”.

150 diesUna historia de COQUE GONZALEZ ROMERO

Imatge - fondosanimales.com


Pedro, vestit amb el seu xandall del Carrefour, el seu cap rapat i cos flaquet, es va sentir prou cohibit al principi, però es va anar relaxant en veure la quantitat de llibres d’art, història, còmics, etc. que Juanma tenia en les prestatgeries de l’estudi. “Un tio tan erudit no pot ser mala gent”, va pensar.

-Hola, sóc Pedro. Teníem cita avui.

-Sí, dis-me què és el que volies? – va contestar Juanma -. Depenent de la grandària i si és en color o blanc i negre, et done pressupost i em pose a treballar en l’esbós.

-Genial, volia una àguila imperial en el pit, enorme, amb les ales esteses, el del color no m’ho havia plantejat, però ara que ho dius… Tal vegada per al bec. Ho volia lluent i afilat, i les arpes també. Açò més o menys Per quan m’eixiria?

Juanma va torçar el gest. Mai havia realitzat aqueix tipus de tatuatges, per principis morals, tatuatges amb connotacions d’aqueix tipus.

-Veuràs, Pedro, no?

-Sí, Pedro.

-Veuràs Pedro, vaig a ser molt clar, directe i concís. En aquest estudi no fem tatuatges amb connotacions polítiques, ho sent molt, si vols et puc recomanar d’altres estudis, però no ací.

El gest de Pedro va canviar per complet i de sobte va soltar una riallada enorme.

La ment de Juanma havia associat l’àguila que Pedro li descrivia amb aquella aguila que sempre havia representat als estats totalitaris i feixistes, des de l’imperi romà, passant pels reis catòlics, Carles V, Guillermo II, fins a l’Alemanya nazi o el

règim franquista. I ell, fill i nét de republicans, no podia ni tan sols plantejar-li-ho.

-Crec que la teua ment – per no ofendre-li i dir prejudicis – t’ha jugat una mala passada.

-Perdó? – va preguntar Juanma-.

-Sí, l’àguila no té cap connotació política o el que siga que hages pensat. La vull perquè acabe de superar un càncer.

-Perdó? – va insistir Juanma, ara sí, amb un gest descol·locat-.

-No saps què li passa a les àguiles?

-No tinc ni idea – va contestar Juanma, ara amb un gest de curiositat per veure a on portava tot açò-.

En aquest estudi no fem tatuatges amb

connotacions polítiques, ho sent molt, si vols et puc recomanar d’altres estudis...


Pedro li va explicar que l’àguila és l’au amb major longevitat d’aquestes espècies, arribant a viure uns setanta anys, però que als quaranta ha de prendre una decisió dificilíssima i plena de dolor. A eixa edat les seues arpes estan flexibles i no poden, quant a penes, caçar per a alimentar-se. Les seues ales pesen molt per les seues gruixudes plomes envellides i amb molta dificultat poden volar i, finalment, el seu bec s’ha corbat i apunta al seu pit.

-Què cony fa llavors l’àguila? – va inquirir Juanma totalment desesperat per veure com acabava tot açò-.

-L’àguila ha de cercar un niu a la part alta d’una muntanya i prop d’una paredassa, per a així no haver de volar pràcticament gens – va prosseguir Pedro -. Llavors, és ací on comença el seu calvari, o com m’agrada cridar-ho al meu, la seua EVOLUCIÓ.

-Segueix, segueix, m’estic quedant flipat.

-A partir d’ací, l’àguila haurà de colpejar el seu bec contra les roques fins a arrancar-lo.

-Fotre, quin dolor! – va exclamar Juanma-.

-Després d’açò haurà d’esperar a que li cresca un nou bec renovat i arrancar d’una a una les seues velles ungles. I una vegada li hagen crescut les noves podrà canviar les seues plomes velles i començar a viure altres trenta anys totalment renovats després de cinc mesos de sofriment.

-Et demane perdó per la meua absoluta ignorància Pedro, no tenia ni idea, a voltes ens deixem portar per estúpids prejudicis.

-No et preocupes Juanma –va somriure Pedro mentre pensava, realment és un tio erudit-.


La imatge última de les falles, aquella que queda impresa en l’imaginari col·lectiu com el moment final de la festa gran de València, és aquella en què el monument envoltat de flames queda consumit simbòlicament pel foc sagrat i purificador durant la cremà. Irremeiablement, aquesta imatge icònica ve acompanyada sempre amb la foto fixa d’una fallera major acompanyada per diverses falleres que ploren d’emoció junt a la pira crepitant. Aguaitem als calius que simbòlicament marquen la culminació de tot un any d’esforç amb aquella escena en què les falleres miren el que queda del monument amb una expressió de trist desconsol1. Emoció per la pèrdua, nostàlgia d’uns dies inoblidables en què ha sigut protagonista absoluta i focus de l’atenció de tots; en tot cas la càrrega emocional d’aquesta fallera major apareix substantivada en un moment precís, el final de festa, on es conjuguen records d’un temps més o menys idealitzat. No cal recordar ací que les falles, igual que passa amb qualsevol esdeveniment festiu, és el temps de la trobada, de la sociabilitat, però també de la immersió de la col·lectivitat en rituals que creen i reprodueixen identitats, en els quals l’afectivitat s’amplifica gràcies a la intensitat emocional de l’experiència compartida.

1 Trobem un exemple recent en la revista El Turista Fallero de 2015, en la portada del qual apareix una imatge d’una fallera infantil que plora d’emoció, titulada La niña de mis ojos, de l’artista faller Miguel Santaeulalia Serrán.

Una aproximació a l’àmbit de les emocions en les falles.Una historia de JOSE MARIA CANDELA GUILLÉN

Portada de la revista El Turista Fallero de 2015, amb la il·lustració La niña de mis ojos, de

Miguel Santaeulalia Serrán.


En els últims trenta anys, molts són els fronts que des de la Sociologia, l’Antropologia i la Història s’han obert respecte de l’anàlisi cultural del fenomen festiu. S’ha estudiat el procés de secularització de la festa; la seua fonda revitalització des dels anys 90; l’associacionisme festiu; la sociabilitat i la identitat local; la dialèctica entre la modernitat i la tradició; el desplaçament del ritu; la relació de la festa amb el poder polític; el turisme i el procés d’espectacularització dut a terme; la festa com a patrimoni cultural i un llarg etcètera que subratlla la importància que en les últimes dècades ha adquirit la festa per a les ciències socials2. No obstant això, crida l’atenció l’absència d’estudis sobre les emocions en el fenomen festiu. És així que es passa sempre de gaidó per un dels aspectes la incidència del qual en la festa, en la manera d’experimentar-la, encara no ha sigut valorada com mereix. “Viure la festa”, “sentir la festa”: davall d’aquests eslògans que apel·len als aspectes vivencials, individuals i col·lectius, les polítiques de promoció turística de les festes intenten transmetre el missatge

d’un fenomen social on el gaudi, l’alegria, la “convivialitat” i el goig són components indispensables. No obstant això, i a pesar de la importància de la dimensió emocional en la festa, pocs són els qui han manifestat interés per indagar i aprofundir en aquesta condició emotiva. Aquest article és un intent d’aproximació que tracta de desentranyar algunes de les causes que intervenen en els processos emocionals que es donen en les Falles. Intent que per descomptat no esgota les possibilitats que la temàtica ofereix.

L’anàlisi de la realitat social ha prestat una escassa atenció a la dimensió afectiva.

2 Per a una visió global sobre els diferents enfocaments que sobre la festa es realitzen en els últims anys al nostre país, veja’s Ariño i García Pilán (2006)

Travessada per una racionalitat esbiaixada i reduccionista, la modernitat pareixia contrariada per la presència dels valors emocionals en l’espectre de l’estructura social. De la mateixa manera que el fenomen festiu havia suscitat indiferència i fins i tot rebuig entre els investigadors socials fins la dècada dels 80 del segle passat, l’emoció, l’afectivitat i el sentiment van ser arraconats als marges de les ciències socials, com si l’univers simbòlic de la dimensió humana estiguera fet només per idees o cognicions (Bericat, 2000:145). Tot feia indicar que la raó no deixava espai suficient a les emocions en un escenari en què aquestes últimes havien cedit terreny davant dels embats de la modernitat. El positivisme burgés va establir l’abisme insalvable entre la passió i la raó, preocupat com estava per dominar la que era considerada com l’esfera corrompuda dels afectes, amb la seua càrrega de sentimentalisme considerat vacu i estèril. Així, dominar els instints es va convertir durant el segle XIX en el gran cavall de batalla de la burgesia triomfant, que veia en l’emoció restes del romanticisme

passat. La moderna fe en la raó va sorgir acompanyada per una ètica masculina, dura, severa i pràctica, oposada a la visió femenina, en l’àmbit de la qual imperava la sensibilitat i el sentimentalisme, concebuts com a cursis i afectats. Aquesta mentalitat pot endevinar-se en els retrats fotogràfics de l’època. En les acaballes del segle XIX i encara al començament del segle XX, els retrats deixen entreveure l’interés per mitigar els sentiments, reflex de la vigent cultura masculina de la contenció, que no perseguia una altra cosa que véncer les passions del ser humà, sotmetent-les a l’imperi de l’orde i el pudor. Les jerarquies socials actuals són producte d’aquestes diferències de gènere, les quals contenen divisions emocionals implícites, sense les quals hòmens i dones

UNA APROXIMACIÓ A L’AMBIT DE LES EMOCIONS A LES FALLES


no reproduirien els seus rols i identitats. Així mateix, aquestes divisions produeixen jerarquies emocionals, segons les quals la racionalitat freda es considera més confiable, objectiva i professional que la compassió pròpia de la dona. Per exemple, l’ideal d’objectivitat que domina la nostra concepció del periodisme o de la justícia, pressuposa la pràctica i el model masculins del control emocional del jo (Illouz, 2007).

Superades ja les teories que consideraven la incompatibilitat de l’emoció, el sentiment i l’afectivitat amb els pressupòsits del progrés i la lògica de la raó, les ciències socials han començat a integrar l’emoció com a part de l’objecte d’anàlisi de la realitat social. Disciplines com la Sociologia i l’Antropologia han incorporat en els seus estudis tot un vessant dedicat a analitzar en profunditat la fenomenologia emocional en el teixit social.

Una dificultat conceptual que hem de resoldre és la de saber què és exactament una emoció. El terreny de les emocions suscita incertesa perquè pareix pertànyer a l’àmbit privat; la seua intangibilitat, més enllà de les expressions que produeixen, poden fer-la poc procliu a l’estudi sociològic. Al principi de l’article hem assenyalat el que podríem definir com l’arquetip d’emoció: una reacció davant d’un determinat estímul que provoca un estat d’ànim difícil d’explicar, els símptomes fisiològics del qual poden ser l’augment del ritme cardíac, el plor, l’excitació i/o l’estremiment, i que solen estar presents en els rituals on els participants actuen d’acord per a aconseguir un objectiu comú: celebrar.

Tot el món creu saber què és l’emoció fins

que és preguntat per això.

Què és l’emoció, llavors? A pesar que és una qualitat pròpia del ser humà, poques coses com aquesta provoquen tanta controvèrsia a l’hora de definir-la. Tot el món creu saber què és l’emoció fins que és preguntat per això. Amb tota certesa, la dificultat ve originada perquè el mateix terme engloba una quantitat ingent d’experiències individuals i socials, en la qual intervenen aspectes relacionats amb el pensament i la consciència, factors de tipus ambiental, i en la qual també juguen un paper important els components fisiològics. Al·ludint el caràcter individual de l’emoció, pareix que la seua presumpta intransferibilitat, la seua condició privada, i també els mecanismes de control que interposem amb la intenció de no manifestar-la públicament, han generat un concepte de l’emoció com a producte únicament de la subjectivitat, sense atendre els condicionants socials ni a les herències culturals que les produeixen. Halbwachs defineix l’emoció com una institució social que suposa un aprenentatge necessari dels codis a fi de poder complir una funció d’integració (Halbwachs, 1947, citat per Fleury, 2004: 110). Un altre concepte de l’emoció, més ancorada en la disciplina de la Psicologia, ens parla de “una experiencia afectiva en cierta medida agradable o desagradable, que supone una cualidad fenomenológica característica y que compromete tres sistemas de respuesta: cognitivo-subjetivo, conductual-expresivo y fisiológico-adaptativo” (Oatley, 1992, citat per Chóliz, 2005: 4). Hi ha una llarga llista d’emocions de les quals convé citar almenys les que són considerades bàsiques: alegria, tristesa, ira, por, sorpresa, fàstic i menyspreu.

Pensem l ’emoció com una cosa exclusivament natural, el resultat fisiològic d’una circumstància externa que ens commou, portant-nos de manera espontània a l’alegria, la tristesa, la ira, l’amor, l’odi, el temor o la vergonya. Hi ha un corrent de la Psicologia que la considera un instint present

UNA APROXIMACIÓ A L’AMBIT DE LES EMOCIONS A LES FALLES


en la nostra naturalesa humana. No obstant això, molts estudiosos conceben l’emoció com una construcció cultural, l’expressió de la qual s’adapta a les mentalitats i les formes de vida de cada societat en cada època3. De fet, i encara que moltes vegades societat i emoció apareixen dividides, com si pertangueren a esferes absolutament diferenciades i estanques, la veritat és que ambdues es troben íntimament vinculades, de tal manera que la primera constitueix la condició fonamental perquè es manifesten les emocions col·lectives. Una celebració religiosa, una festa popular, un míting polític o un concert de música rock representen l’espai idoni en què es visibilitzen de forma més palpable algunes emocions que, d’aquesta manera, es manifesten a l’abric d’una frase contra la injustícia social, al pas d’una imatge religiosa de fonda devoció o en sonar la melodia d’una vibrant cançó.

Per això, a pesar de la indiscutible component individual que posseeix l’emoció, ací és la seua qualitat social, la manera en què apareix teixida en el marc de les relacions socials, el que ens interessa destacar. Com indica Illouz (2007: 15), “la emoción siempre concierne al yo y a la relación del yo con otros situados culturalmente”. I si bé constitueix un element que concerneix en bona forma a la Psicologia, és en major grau un element cultural i social. D’ací que hàgem de ressaltar la doble qualitat de l’emoció: culturalment pautada i individualment interioritzada

3 Entre els autors que sostenen que les emocions són universals, es troben Tomkins, Izard, Ekman o Plutchik (Chóliz, 2005). Enfront d’aquest model de pensament se situen aquells que defenen el model interaccional, que pressuposa la biologia, però també afig elements d’influència social. Els seus principals valedors són J. Dewey, H. Gerth, C. W. Mills, G. H. Mead, E. Goffman i A. R. Hochschild (Bericat, 2000: 159)

(Flores, 2010: 12). Les emocions, llavors, es troben sotmeses al domini social per mitjà de l’aprenentatge i l’educació, a través dels quals interioritzem unes determinades pautes i convencions instituïdes per l’orde cultural i polític. Les emocions compleixen així una important funció d’integració social, modelant el nostre comportament a recer del sistema cultural imperant. En el joc de les interaccions socials, el marc contextual provoca una determinada sèrie d’emocions en els participants, emocions que es troben subjectes a mecanismes de disciplina i control que marquen el que hem de sentir davant de determinades situacions, com hem de reaccionar i en quin grau d’intensitat, la direcció i la duració del sentiment (Hochschild, 1975: 288, citat per Bericat, 2000: 160). Així, ens pareix lògic estar trist en un enterrament o manifestar alegria en una festa. Tristos en el primer cas, sí, però amb les emocions convenientment contingudes. Per això, per a nosaltres resulten estranyes i desproporcionades les mostres de dolor en els funerals d’altres cultures, on els crits i els pronunciats laments acompanyen al ritu mortuori.

Lluny de ser considerades com a manifestacions irracionals o com a mers estats subjectius, des del punt de vista cognitiu les emocions han de ser contemplades com a importants indicadors del que importa i el que no en un marc social determinat. Elles indiquen el camí de les proposicions culturals que per la seua eficàcia gaudeixen d’acceptació i provoquen adhesió social. De la mateixa manera, identifiquen aquelles creences, idees, pràctiques o objectes que produeixen alegria, tristesa, satisfacció, orgull, vergonya, frustració, etc. (Rodríguez Salazar, 2008: 157). En definitiva, l’àmbit emocional seria reflex de les nostres percepcions i interpretacions del món.

Les emocions compleixen així

una important funció d’integració social...


Emocions i festaLa festa és un camp d’acció summament propici per a la posada en pràctica de l’experiència emotiva. La interacció social que es dóna en l’espai on transcorre la festa és el caldo de cultiu favorable per al desenrotllament de la pulsió emocional col·lectiva, però també de la individual. L’emoció, aquesta cosa incopsable i esvarosa, tix els seus dominis en l’acte festiu millor que en qualsevol altre marc social, adobat per accions i situacions que contribueixen a generar un determinat ambient emocional propens.

Encara que és en el transcurs dels actes rituals on les emocions ixen a relluir amb major èmfasi, la veritat és que la complexitat del fenomen festiu ofereix multitud d’exemples en què l’espectre emocional troba un espai verdaderament procliu, mentre que l’estructura relacional de la festa ja és en si mateixa un microcosmos social. En particular, les Falles constitueixen un laboratori on desenrotllar i dur a terme un autèntic tractat de les passions humanes, en el sentit que permeten localitzar un amplíssim ventall d’emocions en les múltiples facetes que conté. Trobem emocions en la sociabilitat, els ritus, el treball sociable4, el joc, la competició, el comensalisme, la rivalitat entre les comissions, etc.

4 El concepte de treball sociable ha sigut desenrotllat per Costa (1999; 2000), en relació a la labor que duen a terme els fallers en el si de la comissió per a organitzar la festa. En realitat, el treball sociable és una categoria que pertany a l’àmbit de la sociabilitat. El mateix autor el defineix com “el desarrollado por los miembros más trabajadores y abnegados de la falla”

L’estructura relacional de la

festa ja és en si mateixa un microcosmos social.

Peu d’il·lustració.


Cavalcada del Ninot. 8 de març del 2008. Foto © David Cantillo Orozco


La duració de la festa de les Falles anima a pensar que no tots els dies són igual

d’intensos des del punt de vista emocional,El catàleg d’emocions que pot donar-se en una festa és ampli: va des de l’alegria desbocada i el frenesí, que molts estudiosos del fenomen festiu associen amb el caos després del qual renaix el món i amb ell l’orde, fins a la tristesa i la nostàlgia per la fi de la festa, passant per períodes emocionalment plans; de comunió amb la resta de participants; d’indiferència; de rebuig, etc. La duració de la festa de les Falles anima a pensar que no tots els dies són igual d’intensos des del punt de vista emocional, ni tampoc es generen les mateixes sensacions. Per descomptat, el faller tampoc no viu els diferents actes de què consta la festa d’una manera lineal. De fet, podem constatar que en tot procés festiu, hi ha cims de major èmfasi emotiva i períodes que podríem qualificar de valls. Inclús tindríem fases de declivi emocional, que solen coincidir amb les etapes de cansament, després d’una jornada llarga infestada de moments d’exaltació festiva.

Vegem ara les raons per les quals la festa és generadora d’emocions. Apunta Martí (2008: 49) que “el carácter cíclico de la mayoría de las fiestas permite a los agentes sociales una periódica rememoración de experiencias pasadas. Esto, unido al enraizamiento local de la fiesta, provoca la generación de emociones”. Aquest cicle recurrent modela patrons de conducta repetitius, “percibidos como algo objetivo que constriñe al individuo generando en él un compromiso emocional hacia los símbolos que implican” (Beltrán, 2010: 117, citat per Rizo, 2014: 1677). La reiteració de frases i gestos acords amb un cànon rigorosament establit és fonamental en qualsevol ritu. La fidel repetició garanteix la seua eficàcia, mentre que els canvis desorienten el creient (Ariño, 1992: 350).

El model de funcionament dels rituals d’interacció de Collins (2009, citat per Rizo, 2014: 1678) explica com un ritual es converteix en eficaç i, al mateix temps, infon energia emocional en els seus participants. Així, els ingredients bàsics dels rituals són:

1. Dos o més persones es troben físicament en un mateix lloc, de manera que la seua presència corporal, estiga o no en el primer nivell de la seua atenció conscient, els afecta recíprocament.

2. Hi ha barreres excloents que transmeten als participants la distinció entre els qui prenen part i els qui no.

3. Els partícips enfoquen la seua atenció sobre un mateix objecte i en comunicar-se’l entre ells adquireixen una consciència conjunta del seu focus comú.

4. Comparteixen un mateix estat anímic o viuen la mateixa experiència emocional.


La vivència del fenomen festiu té innumerables variants;

quasi tantes com participants.

L’emoció comuna dels participants del ritual aflora quan adquireixen consciència de l’acte que realitzen i del que senten. Si es produeix una aproximació en el focus d’atenció i el contagi emocional és efectiu, els participants aconseguirien un alt grau de sentiment de pertinença unit a la “sensación de confianza, contento, fuerza, entusiasmo e iniciativa para la acción; símbolos que representan el grupo: emblemas u otras representaciones (iconos, palabras, gestos) que los miembros sienten asociados a sí mismos como colectividad […]; sentimientos de moralidad: la sensación de que al sumarse al grupo, respetar sus símbolos y defenderlos a ambos de los transgresores es hacer lo correcto” (Collins, 2009: 73, citat per Rizo, 2014: 1679)

La vivència del fenomen festiu té innumerables variants; quasi tantes com participants. En termes generals, els patrons de classe, gènere i edat estableixen les diferents categories en què es poden englobar les maneres d’experimentar una festa. Però inclús també la participació en la festa: un integrant d’una comissió fallera no percep la festa de la mateixa manera que un espectador passiu. El participant actiu té una visió i una implicació afectiva primer amb la seua falla i després amb la festa de les Falles en majúscula. El grau d’implicació en l’organització interna de la falla també determina l’abast de la càrrega emotiva que un concret acte festiu pot descordar. La persona que ostenta la presidència de la falla, o la fallera major, són actors que pel seu paper i rellevància en la trama festiva poden ser susceptibles de rebre la quantitat més gran d’impactes emocionals, però el mode en què perceben i exterioritzen eixos impactes, així com la qualitat i la intensitat dels mateixos, és el resultat de la història personal de cadascú, del seu caràcter i de la seua major o menor vulnerabilitat emocional.

Ofrena de Flors. 17 de març del 2007. Foto © David Cantillo Orozco .


ritual depén del valor simbòlic que se li haja atorgat. No admetríem, per exemple, l’expressió d’una alegria desbordant en un acte com l’Ofrena de Flors en el moment de l’entrega dels rams a la Mare de Déu, en la qual l’infractor podria ser objecte d’una recriminació col·lectiva. Les manifestacions entusiastes d’alegria les reservem per a la mascletà o la Crida. Les emocions que afloren en els actes rituals de les Falles són les que reconeixem com a tals emocions, és a dir, aquelles que interpel·len directament als sentiments que es consideren relacionats amb la sensibilitat. Entre elles destaquem l’alegria, l’orgull, la tristesa o el sentiment de cohesió, entre altres moltes, i solen aparéixer en les celebracions que marquen l’eix central de la seqüència fallera: Ofrena de Flors, mascletà, cremà, o la proclamació i presentació de les falleres majors.

Quina és llavors la raó o quines les raons per les quals hi ha persones més propenses a rebre impactes emocionals i a expressar-los públicament? Per què un mateix fet afecta emocionalment unes persones, mentre altres l’interpreten d’una manera que considerem més freda? A més dels aspectes cognitius o fisiològics que es puguen derivar de les emocions, el que resulta evident és que els individus actuen de manera dinàmica enfront de les accions o pràctiques culturals, rebutjant-les, reinterpretant-les o assumint-les amb un fort grau de compromís. Aquest últim supòsit és el que determina l’aprovació i la internalització d’aquesta pràctica, les quals hi afavoreixen l’adhesió emocional. Molt difícilment una persona amb un plantejament crític vers el fenomen faller pot arribar a empatitzar amb qualsevol dels actes que considerem d’alt impacte emocional. Inclús un participant passiu, un mer espectador, rarament pot arribar a comprendre els mecanismes emocionals que porten implícits. Per això el seu acostament a la festa està desproveït de la càrrega emotiva que indubtablement té per a un membre d’una comissió fallera, qui ha internalitzat en major o menor grau eixos actes, dotant-los d’un caire d’alt valor simbòlic.

En aquest punt, hauríem de fer també insistència en la repressió pública de certes emocions, una mesura socialment necessària ja que podrien afectar les relacions socials i la cohesió dels grups que participen en elles. L’explicitació i la repressió de les emocions estan subjectes a regles que estableixen el decor ritual i, conseqüentment, formen part de les normes morals de la societat. L’alteració dels codis emocionals que marquen el que ha de ser comporta una amonestació pública dels presents, fet que reforça les expectatives sobre les emocions apropiades en un determinat context. Diguem que el color emocional d’un determinat acte o

Molt dificilment una persona amb una

plantejament crític vers el fenomen faller pot arribar a empatitzar amb qualsevol dels actes que considerem d’alt impacte emocional.


Com a exemple, podríem citar el que ocorre durant l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats, quan les comissions són nomenades una a una per megafonia per a realitzar l’entrega de les flors a la imatge de la Mare de Déu, junt a la basílica. L’acte, model paradigmàtic de ritual massiu, és convenientment acompanyat en aquell moment precís amb el pasdoble Valencia, del mestre Padilla, i és llavors quan es produeix l’eclosió emotiva de bona part dels participants de la comissió, i es converteix en una experiència de comunió en què apareixen sentiments de pertinença molt acusats. Una fallera informadora ens parla del que experimenta en aquest moment precís:

“Es una sensación, de que ahí se va, no para lucirse, no para lucirse, bueno, por lo menos yo, [sino] porque vas a la Virgen, […] cuando vas entrando por la callecita estrecha, y ya oyes el nombre de tu falla, el nombre de tu presidente y de tu fallera infantil, tu fallera mayor y todo, y te entra una sensación, la ves... eso para mí, eso para mí es lo mejor. Yo, antes de ser fallera, un año antes de ser fallera, pagué para salir en la Ofrenda, y luego dije, ya me apunto de fallera, porque me gusta muchísimo, y yo porque me veo mayor, si no... […] La última vez que me vestí de fallera iba con mis nietos, […] y me faltaba calle de la Paz...”

La mateixa informadora, que ha dut a terme tasques directives en la seua falla des de fa anys, insisteix en l’aspecte emotiu de l’Ofrena:

“[…] yo sólo me visto para la Ofrenda […] Los sentimientos cuando vas vestido de fallera y vas por la calle de la Paz, nada más entrar por la Glorieta, la carne se te pone de gallina de ver la gente, y más si te toca el día... que es por la noche, que hay muchísima más gente, esa emoción, esa sensación la vives cada año […] por motivos personales, porque vayas con otra ilusión a la Virgen, por lo que sea, y esa sensación es, vamos...”

Moltes de les falleres entreguen les seues flors com a ofrena votiva, sol·licitant la intercessió de la Mare de Déu per a ajudar un familiar malalt o per a elles mateixes, o bé oferint-les com a agraïment pels favors rebuts. Bona part d’elles ploren d’emoció, però a l’hora d’explicar-ho al·ludixen més components misteriosos que als relacionats amb la religió (Costa, 2003: 37).

Ofrena de Flors. 17 de març del 2007. Foto © David Cantillo Orozco


Ofrena de Flors. 17 de març del 2007. Foto © David Cantillo Orozco


“[El acto] que me gusta muchísimo, y en el que me emociono es el nombramiento de las falleras mayores […] la alegría de ver a las falleras mayores y el gozo de ver lo felices que están, cómo lloran. Yo, que muchos años he tenido que entregar la placa, el cuadro que se le hace a la fallera mayor, me han dicho siempre: “Di unas palabras”. Yo no puedo decir nunca unas palabras […] por una razón u otra, la fallera mayor o la infantil es hija de alguna amiga, nieta de algún amigo, una amiga propia, entonces, ahí los sentimientos van muy unidos...”

Així ho explica un altre informador, que sí que introdueix l’ingredient de les creences religioses:

“Es una sensación muy grande, te emocionas tanto, la devoción por la Virgen es tal... Cuando sales del casal, es una cosa como muy informal, pero cuando llegas a la calle san Vicente, y hay mucha gente detrás de las vallas, hay muchos amigos, ahí ya te pones un poco nerviosa, pero cuando llegas a la plaza, y ves el manto de la Virgen, y cuando dicen el nombre de la comisión, yo lo primero en lo que pienso es en mi padre, que está enfermo, él ha sido muy fallero, y le pides a la Virgen que otro año siga ahí. Le pides a la Virgen por tu familia, por los que tienes enfermos. […] Ya no es el tema religioso, va por la Virgen de los Desamparados, hay gente que es atea, pero que no le toquen a su Virgen...

La Ofrenda es un sacrificio para mí, porque vamos andando, el traje pesa mucho. Mucha gente coge el bus, y eso para mí no es una ofrenda. Mi hija con tres años fue andando. Hay gente que es fallera sólo por salir en la Ofrenda.”

En actes com la presentació de les falleres majors, la figura del mantenidor contribueix en gran manera a incrementar la intensitat emocional de l’acte, lloant i enaltint les qualitats de la fallera major, i generant el clima propici per a fer sorgir el vincle que uneix la comunitat festiva amb la figura de la nova Reina (Costa, 2003: 33). El reconeixement públic de la fallera major és un element indispensable per a l’aparició de les emocions en aquest tipus de celebracions. La presència de familiars, amics i coneguts en l’acte, la identificació dels quals amb aquest paper simbòlic assignat a la nova fallera major es veu garantida amb escreix, brinda proximitat i empatia, i afavoreix el contagi emocional entre l’audiència. Una informadora, expresidenta d’una falla, assenyala la importància dels vincles afectius que entren en joc en aquests actes:

Cort d’Honor Infantil. Interior de la basílica. Ofrena de Flors, 18 de març del 2007. Foto © David Cantillo Orozco


La plantà es viu amb singular emotivitat per part d’aquells fallers implicats amb la festa. Representa simbòlicament el moment en què el projecte de falla queda plasmat físicament, i els membres de la comissió assisteixen a la seua erecció. Encara que ja pràcticament no es realitza per les dificultats tècniques que comporta, plantar al tombe el monument comportava l’esforç de la comunitat fallera, que sumava les seues forces per a alçar-lo i exhibir-lo abans de

la seua cremació. Una fallera argumenta la càrrega afectiva que implica i el sentiment de solidaritat que genera:

“Cuando se levantan al tombe, es emocionante porque están todos los falleros, y a la gente le hace mucha ilusión. Aunque casi nadie lo hace ya. Nosotros lo llevamos haciendo dos años. Es una manera de que la gente se una.”


Un faller desxifra el component emocional de la materialització del que va ser presentat en el seu moment per l’artista faller a la comissió en forma d’esbós:

“El monumento representa mi falla, significa el trabajo bien hecho, y también significa un descanso, un ponerme las pilas. Desde el mismo momento en que envían el boceto, la haces tuya. Cuando está expuesta, lo sientes como algo tuyo. Representa el trabajo que has hecho durante todo el año. De ahí la implicación afectiva.”

La mascletà de la plaça de l’Ajuntament constitueix també un acte de la litúrgia fallera en què les emocions bullen i es desborden, i probablement amb més força que en altres actes. La brevetat i la intensitat de la mascletà, unides a l’espectacularitat que hi confereix la magnitud i la potència sonora de les detonacions, estimulen emocionalment els presents. Des del seu inici, l’estrèpit sacsa fisiològicament els cossos dels congregats, però l’apoteosi final indueix a l’èxtasi col·lectiu. L’afluència massiva de públic arremolinat entorn del muntatge

pirotècnic, l’expectació per la qualitat i cadència rítmica dels trons -que alguns s’assemblen a una simfonia-, i la presència mediàtica o la rivalitat entre els mestres pirotècnics aconsegueixen despertar un clima d’interés inusitat que s’eleva a la categoria de culte civil per la pólvora. A això s’afig que ja des de la primera mascletà -la de l’1 de març-, hi ha en l’ambient una sensació que s’acaben els rigors de l’hivern i amb açò guaiten l’adveniment de la primavera i les temperatures més benignes. Així resumeix un informador el que passa en aquests actes:

“La mascletá es súper importante para mí. El día 1 de marzo. Cuanto más ruido mejor, el olor a pólvora, empiezan ya las fallas, la primavera, el calorcito, aunque agobie un poco la gente. El irte al centro y ver a las 11 de la mañana a gente sentada con su silla para coger sitio. Después el comentar cómo ha sido la mascletà, si ha sido muy ruidosa, y que no haya parones, que vaya acompasada. Tienen como un ritmo. Y luego el ambiente que hay, un gentío. Es una manera de unirse.”

Mascletà del 17 de març del 2007. Foto © David Cantillo Orozco


Alguns la defineixen com un espectacle per als sentits. Tots els informadors, sense excepció, indiquen el gust per la pólvora de tots els fallers. I ho fan com si el faller tinguera una tendència genètica que propendira a l’ús de la pólvora, al soroll del petard. Açò és tan cert que alguns d’ells manifesten la seua disconformitat amb la normativa que restringeix l’ús dels petards, tot considerant-la inclús una ingerència sobre la tradició. Aquesta altra fallera entrevistada incideix en l’aspecte identitari:

“Con el tema de las prohibiciones de los elementos pirotécnicos nos están quitando nuestra identidad. No creo que pidan carnés para correr los sanfermines.”

L’alegria està fortament ancorada en molts dels actes fallers, tant rituals com informals. Facilita l’empatia, els vincles socials i les relacions interpersonals, i és l’emoció que està més present en qualsevol acte festiu. No hi ha una festa en què particularment no es done la condició imprescindible de l’alegria, del goig, del delit, d’un cert hedonisme que impregna la condició festiva, i sense la qual aquesta esdevindria mera litúrgia. En les Falles, l’alegria està present en aquells actes de participació massiva, com la Crida o les mascletaes de la plaça de l’Ajuntament, on la camaraderia, el bon humor i el clima distés dels actes -principalment les mascletaes- animen els participants a l’alegria i la diversió. També en els actes de comensalisme com les paelles i els sopars, o els concursos de play-back, disfresses, etc. Tots els informadors que han participat en les entrevistes realitzades manifesten que l’alegria i el gaudi són part fonamental de les Falles, però quan són impel·lits a aprofundir en el tema, la majoria coincideix a ressaltar un aspecte que per a un visitant pot fàcilment passar desapercebut: les Falles estan fetes d’un poc de gaudi i un molt de treball. I ací és on

entren en joc algunes de les emocions que podríem valorar com secundàries i inclús inexistents en una festa: la ira, la decepció o la tristesa. En un temps com aquest de sociabilitat extrema, els fallers viuen tan intensament i amb tals vigor i èmfasi la festa, i empren tant de temps en l’organització de les celebracions, que de vegades les friccions produeixen experiències negatives que tenen el seu correlat en discussions i enfrontaments, velats o explícits, que infonen en qui els pateix emocions que podríem situar en el terreny de l’hostilitat i el desencant. La cremà, la virtut catàrtica de la qual és ben coneguda, té una component reparadora de tots els mals arrossegats durant les últimes setmanes. Per això moltes vegades, la cremà es viu com una fi de cicle que alguns comparen a la nit de cap d’any, en la qual es deixen arrere les picabaralles viscudes i es comença un cicle nou.

La tristesa és una emoció que trobem fonamentalment en la cremà, perquè aquest acte suposa la culminació de la festa i el punt final d’una llarga seqüència festiva infestada d’activitats i de celebracions. És relativament fàcil entendre els mecanismes que porten als fallers a sentir tristesa en l’acte de la cremació. El monument faller, símbol de la seua comissió durant l’any previ -inclús en la seua faceta d’esbós- acaba arrasat per les flames, i els seus calius prefiguren la fi d’un període febril de treball i gaudi, període d’una pronunciada sociabilitat, en la qual el temps que es passa amb altres persones pertanyents a la falla

Mascletà del 18 de març del 2007.Foto © David Cantillo Orozco


és molt considerable5. A açò hauríem de sumar un aspecte que ja ha sigut tractat al principi de l’article: el final de la festa resulta difícil d’assumir per a una fallera major quan ha sigut objecte de les mirades durant tant de temps, focus d’atenció constant i símbol per a la communitas fallera. Paper simbòlic que queda reforçat per la seua funció de condensadora de les essències identitàries valenciana i fallera (Hernàndez i Martí, 2007: 50). Les emocions s’encarnen en la feminitat representada per les falleres, en especial les falleres majors, les quals perceben la importància del seu paper en el desenrotllament de la festa i catalitzen emocionalment les seues vivències amb especial intensitat, legitimant i justificant d’alguna manera el sistema emocional jerarquitzat que atorga a la dona el rang de sers abocats a l’exteriorització dels seus sentiments. I, encara que ja ho hem apuntat anteriorment, les diferències de gènere marquen en gran manera la percepció emocional. En aquest sistema emocional jerarquitzat del qual hem parlat, a l’home se li suposa que ha de conduir-se amb fredor, mentre que la dona sol estar caracteritzada per un component més afectiu.

5 Un informador, president de la seua falla durant diversos anys, és molt explícit respecte d’això: “[…] es duro estar trabajando tanto para la falla, sales de trabajar y le arañas tiempo a tu familia […]. A los que estamos muy metidos, una cosa que nos da mucha rabia es que nos digan: “Si fuera para las fallas, no nos dirías que no”. Eso me lo ha dicho mi madre, mi hija, marido […], entonces, claro, hay que estar muy identificado con lo que estás haciendo para meterte de la manera que nos metemos. Hay que tener mucho apego. Es que aquí hay gente que veo más que a mi familia. ¿Que nos queremos? Pues claro que nos queremos, pero si yo tengo primos que no los veo como te estoy viendo a ti”.

També ixen a col·lació emocions com la decepció i el desànim. Aquest informador explica la seua frustració darrere d’un fort compromís de treball i de responsabilitat amb la comissió que no veu secundada en la resposta d’alguns fallers:

“Estoy decepcionada sobre todo de mi falla, no de las Fallas, ¿eh?, de mi falla, de la gente de mi falla, de mucha gente que creía que era más que fallero, más que amigos, como mi segunda familia, muy decepcionada, muy decepcionada; de las Fallas no, para nunca jamás, jamás.”

“Lo peor son los cuatro días que estamos trabajando cuatro, o diez, y siempre somos los mismos, y estás viendo que están ahí, sentados, y estás viendo pues, que no se hacen la cosas para que te lo estén agradeciendo, porque no se hacen... te nacen, y no estás haciendo las cosas para que te digan qué bien, qué bonito, gracias..., no, pero por lo menos que sepan valorarte un poco y no te critiquen, sobre todo que no te critiquen y no digan: “Es que quiere estar en primera línea”. No, es porque te gusta, es porque no sabes decir que no a nada, es porque te implicas en cosas que no son ya de la falla”.

El final de la festa resulta dificil

d’assumir per a una fallera major quan ha sigut objecte de les mirades durant tant de temps.


He deixat per al final una emoció que indefectiblement està unida a la festa de les Falles, en la seua essència i en el seu desenrotllament, i sense la qual no podria entendre’s el sentit actual d’aquesta festa. Es tracta de la identitat i les diferents variants en què es mostra, les quals ofereixen un marc d’anàlisi que excedeix les pretensions d’aquest article i la seua extensió. A més, aquesta qüestió ja ha sigut estudiada amb profunditat per Ariño (1992: 334), en el que va denominar “valencianismo temperamental”, i que té en les Falles la seua manifestació més important. Ja s’ha parlat dels rituals com a generadors d’emocions i de sentiments de pertinença, i s’ha dit com els rituals configuren idees que es converteixen en símbols carregats de valor per a la comunitat. En la major part dels actes rituals se subratllen els vincles entre la identitat valenciana i les Falles, i no són poques les ocasions en què els múltiples sentiments de pertinença (valenciana, fallera i de la pròpia comissió) sorgeixen juxtaposats en diferents nivells no excloents. La utilització dels símbols de la identitat valenciana (himne i bandera) en les celebracions falleres més serioses contribueix a augmentar les emocions col·lectives. Ambdós -himne i senyera- van ser des d’una època molt primerenca empleats per la litúrgia fallera com a mostra inequívoca que les Falles s’havien convertit en una religió civil que celebrava la seua identitat ètnica. Les Falles serveixen així per a fer “pública fe” de militància valencianista (Ariño, 1992: 335). Una identitat que només s’escenifica en la festa fallera, que “sólo puede vivirse en la realidad exenta

y autónoma en el discurso que la fiesta enuncia, esto es, en su propio simulacro, fuera del cual la identidad se desvanece o se mantiene como una latencia sentimental” (Delgado, 2000: 91, citat per Hernàndez i Martí: 2007: 54). L’opinió que ve tot seguit pot ser simptomàtica del que el faller sent respecte dels símbols identitaris presents en les Falles:

“Para mí el himno es sagrado, y cuando lo oigo, se me ponen los pelos de punta.”

De qualsevol manera, i a pesar de la suposada unanimitat d’aquesta identificació falles-valencianitat, no falten els fallers que se situen al marge d’aquestes relacions nacionalistes. Vegem tres exemples diferents de protesta enfront d’aquest ús generalitzador:

Las Fallas no significan que sientas tu valencianía. Se utilizan los símbolos, el himno, la bandera, y nosotros fomentamos la cultura valenciana. Pero no creo que sea una vía para expresar tu valencianía. Yo me siento valenciano porque nací en Valencia, y me gusta; a lo mejor por eso soy fallero.”

“Las Fallas no contribuyen para nada a aumentar el sentimiento de valencianía. Creo que hay un abuso de los símbolos de identidad valencianos, como el himno.”

“No tiene nada que ver con sentirte valenciana. Yo tengo amigos y tengo familiares que no son falleros y son más valencianos que yo […] A mí el himno de Valencia me emociona, pero quizás lleva un tiempo que me emociona menos, porque lo ponen en todos los sitios […] No podemos machacar, y hay

En la major part dels actes

rituals se subratllen els vincles entre la identitat valenciana i les Falles.

Bibliografia consultada i relacionada


gente que levanta acta con el himno. Hay fallas que acaban la presentación del llibret con el himno; no, vamos a ver, el himno se pone cuando toca. Lo estamos poniendo en tantísimos sitios ya, que se abusa de ello, cuando es una cosa muy nuestra y es muy emocionante cuando lo oyes, cuando lo tienes que oír. Yo, cuando lo oigo después en una merienda de infantiles, pues me salgo, como que no lo oigo […] No siempre hay que poner el himno”.

Per a finalitzar, i a manera de conclusió, les Falles representen, com totes les festes, un camp d’acció idoni per al desplegament emocional. La seqüència d’actes fallers conté una bona quantitat de celebracions que generen emocions i tenen la capacitat de crear sentiments de solidaritat grupal. Emocions que són fruit de la cultura, producte d’una herència rebuda i que porten implícit un procés d’aprenentatge. Emocions que són sancionades per la comunitat en forma de normes socials, que dicten el que hem de sentir en determinats moments però que deixen com hem vist un espai per a la dissonància. El context, el clima i el posicionament dels actors poden contribuir a

l’aflorament de les emocions, però la qualitat individual d’aquestes pot produir la desviació del rang emocional susceptible de ser considerat com normal. No tots plorem o ens emocionem en l’Ofrena o en la cremà, ni tots sentim el que sol sentir-se en una mascletà de la plaça de l’Ajuntament. Per descomptat, ser un actor implicat afectivament en la festa afavoreix l’aparició d’emocions, mentre que acostar-se com a espectador passiu dificulta un poc més el procés. La presentació de la fallera major, l’Ofrena i la cremà, per posar només uns exemples, constitueixen escenaris on l’expressió pública de les emocions s’accentua gràcies a la solemnitat amb què es revisten, l’espectacularització del ritual, els sentiments religiosos que ixen a relluir -només durant l’Ofrena-, o la intensificació dels vincles comunitaris que planegen sobre els participants de la festa. Aquesta escenificació ritual, adobada convenientment amb l’ingredient emocional, contribueix a nugar les relacions socials i a augmentar la sensació que es crea comunitat, ara que la modernitat ha diluït el terme i l’ha substituït pel succedani de la identitat. De qualsevol manera, i com diu un informador, “les Falles són una forma de vida”, i viure-les equival a entrar d’alguna

manera en la representació de la comunitat, en el bucle melancòlic de les essències locals, en el laberint simbòlic del que ens manté units.

Ariño Villaroya, A. (1992): La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas. Barcelona: Anthropos.

Ariño Villaroya, A., García Pilán, P. (2006): “Apuntes para el estudio social de la fiesta en España”, Anduli, Revista Andaluza de Ciencias Sociales, Sevilla: Universidad de Sevilla, núm. 6, p. 13-28.

Beltrán, M. (2010) “Randall Collins y su radical microsociology”, en Revista Española de Sociología, núm. 13, p. 117-121. Madrid: Federación Española de Sociología.

Bibliografia consultada i relacionada


Bericat Alastuey, E. (2000): “La sociología de la emoción y la emoción en la sociología”, Papers, Revista de Sociologia. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, núm. 62, p. 145-176.

Collins R. (2009): Cadenas de rituales de interacción. Barcelona: Anthropos.

Costa, X. (2000): “El treball sociable en les falles: una breu aproximació sociológica”, Revista d’Estudis Fallers, València: Associació d’Estudis Fallers, núm. 5, p. 25-37.

Costa, X. (2003): Sociabilidad y esfera pública en la fiesta de las Fallas de Valencia. València, Biblioteca Valenciana.

Chóliz, M. (2005): “Psicología de la emoción: el proceso emocional” [en línia], www.uv.es/=choliz

Fleury, L. (2004): “Una sociología de las emociones”, Historia, antropología y fuentes orales. Barcelona: Asociación Historia y Fuente Oral, núm. 32, p. 99-121.

Flores Martos, J.A. (2010): “Trabajo de campo etnográfico y gestión emocional: notas epistemológicas y metodológicas”, Ankulegi, Revista de Antropología Social. Sant Sebastià: Ankulegi Asociación Vasca de Antropología, núm. 14, p. 11-23.

Hernández i Martí, G.M. (2007): “El triomf de la tradició flexible. La celebració de la identidad fallera a través de l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats de València”, Revista d’Estudis Fallers. València: Associació d’Estudis Fallers, núm. 12, p. 42-59.

Hochschild, A.R. (1975): “The Sociology of Feeling and Emotion: Selected Possibilities”, en Millman, M, Kanter, R.M. (ed.) Another Voice. Feminist perspectives on social life and Social Science. Nova York: Anchor Books.

Illouz, E. (2007): Intimidades congeladas. Las emociones en el capitalismo. Madrid: Katz Editores.

Martí, J. (ed.) (2008): Fiesta y ciudad: pluriculturalidad e integración. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Departamento de Antropología de España y América.

Oatley. K. (1992): Best Laid Schemes: The Psychology of Emotions. New York: Cambridge University Press.

García, M. (2014): “La dimensión emocional de la interacción. Lecturas desde la propuesta microsociológica de Randall Collins”, XXVI Encuentro Nacional AMIC. San Luis Potosí (México): Universidad Autónoma San Luis Potosí, p. 1674-1684. [en línia], http://amic2014.uaslp.mx/g15/g15_07.pdf

Rodríguez Salazar, T. (2008): “El valor de las emociones para el análisis cultural”, Papers, Revista de Sociologia. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, núm. 87, p. 145-159.


La fotografia a 10 metres per davant d’apropar-se a llegir. Fotografia Jose Francisco Carsí

Involucionismei falles de sofà

Una historia de JOSE FRANCISCO CARSÍ

Molt s’ha parlat de l’evolució a les Falles, des de la imatge, a l’evolució estructural del monument, que amb l’analogia del primat, s’ha alçat des d’una xicoteta escena horitzontal fins a remats d’altures impensables. Potser l’estètica és el punt més discutit els últims anys en referència a l’evolució, però no té el component sociològic tan fort com si la té la manera de percebre una falla i afrontar la seua visita i comprensió.

L’evolució humana sempre ha estat representada per la cèlebre desfilada de siluetes que van des d’un primat

fins a “l’homo erectus”, l’humà com hui en dia el coneixem. L’harmònica seqüència, que mostra com l’homínid s’ha alçat al llarg de la seua evolució, ha resultat molt atractiva gràficament, i ha donat peu a moltes transformacions, per a mostrar, precisament, la involució.


Una de les transformacions gràfiques de la seqüència que mencionava al començament de l’article, és com la tecnologia ha provocat que l’homo erectus veja reduïda la seua talla fins a convertir-se en un home assegut davant l’ordinador. Una paròdia de l’evolució. La involució. Encara que siga un recurs humorístic, el fet d’incloure l’ordinador, té moltes lectures i una d’elles, la més important, és el component social.

Una de les definicions d’involució és “aquell pas arrere que es produeix en la humanització de les relacions entre

els pobles i entre els diferents grups humans”. És molt interessant parlar tant d’humanització i com de relacions entre pobles, a menor escala, entre persones. Hui en dia, la tecnologia (i l’ordinador) ha transformat les relacions socials fins al punt de poder debatre al voltant de les nostres aficions des del nostre propi saló de casa.

Estem en una societat en la qual preferim parlar per WhatsApp que cridar per telèfon i debatre per les xarxes a formar una taula redona. Però el que escandalitza és que preferim fer-nos una “selfie” davant la Mona


Ekklesía, probablement la falla més criticada encara sense ser visitada.

Fotografia Jose Francisco Carsí

Lisa que saber qui era Leonardo i conéixer la història darrere eixa obra. Importa més el “jo he estat allí” que el fet de conéixer que hi ha darrere d’altres llocs, cultures i obres d’art. Exemples d’involucionisme social.

A les falles estem immers en un període semblant. La falla, eixe artefacte artístic, evolucionà com una eina de comunicació extraordinària, que va regatejar, fins i tot, al franquisme. Com a element de transmissió de missatges, la falla és un producte molt potent, i amb el temps ha perdut la seua capacitat. Qui és el responsable? Productors (artistes), Promotors (comissions) o espectadors (v ianants)? A pr ior i e l responsable és un barrejat dels 3, però és l’espectador qui comença a tindre molta culpa.

El diàleg falla-espectador és l’acte més interessant de la festa i amb el pas del temps està sent devorat per la cultura de la imatge. És el fenomen de les “falles blanques” que va encunyar el membre de l’AdEF Gil-Manuel Hernández i que ha canviat per complet la nostra manera d’apropar-se a una falla. La imatge davant el contingut. Estètica davant la crítica.


Abans, l’absència de mitjans específics que ens mostraren esbossos, imatges de taller i d’altres informacions, provocava una sensació impactant al moment de vore els remats de les falles d’especial. De portar només l’esbós tret de El Turista Fallero al nostre imaginari, les setmanes que precedien la setmana fallera, hui en dia quasi des del moment de la signatura de contractes coneixem, lema, esbós i fins i tot una maqueta que farà de la falla una translació directa d’aquesta. Hui en dia ja “es donen els premis” el dia de la presentació d’esbossos i maquetes de les falles d’especial”

Aquell que se’n ix de la seqüencia “esbós realista amb maqueta completa”, és de seguida assenyalat. Esbossos que deixen uns xicotets apunts, maquetes conceptuals, interpretacions per altres autors. Són solucions criminalitzades per un públic que s’ha acostumat a vore les falles “plantades” 6 mesos abans del 16 de març. L’espectador demana un consum immediat, en correspondència a la immediatesa de les xarxes i la comunicació de hui en dia.

Eixa informació i eixe consum, han tingut com a conseqüència l’aparició d’un fenomen que l’estudiós de la festa fallera Juanjo Medina va anomenar “Falles de sofà”. Eixa denominació que dóna cos a aquest article, és la definició de la desconnexió última de les relacions entre l’espectador i la falla.

La major part de la gent, s’està acostumant a criticar les obres artístiques plantades al carrer sense haver-les visitat, fent un judici a partir de fotografies, esbossos i comentaris de la massa social. La facilitat de les xarxes, la informació que ens arriba quasi sense voler i la demanda d’impacte enfront de contingut ens han portat a aquest punt crític. Un punt en el qual un subjecte és capaç de desacreditar un projecte des de la seua casa, el seu ordinador, el seu sofà sense haver dialogat amb ell.

S’ha perdut la capacitat de sorpresa, i amb ella la de comunicació. S’allunya a l’espectador d’interactuar amb la falla, de dialogar i extraure coses del projecte. Se’ls ha donat tot mastegat, i l’espectador refuta la seua visita amb prejudicis, i si la fa, es queda amb quatre fotos i el “he estat allí”. No importa de què parla, què comunica. Importa l’estètica i el nostre gust.

La manera amb la qual percebem i analitzem les falles ha canviat tant que l’hem feta involucionar fins al punt de convertir-la, no només en un acte de consum ràpid, sinó fins i tot a transformar-la en un exercici de “falles de sofà”. “plantades” 6 mesos abans del 16 de març. L’espectador demana un consum immediat, en correspondència a la immediatesa de les xarxes i la comunicació de hui en dia.

Jose Francisco Carsí Navarro. Arquitecte i Dissenyador Gràfic. Faller independent. 25 anys Faller de la Falla Plaça de la Mercé. Participant en el debat “Disseny i Falles” organitzat pel magazine DissenyCV en 2014. Autor, conjuntament amb Roberto Heredia del Rey, dels esboços de la Falla Nou Campanar 2015, dels anuaris de les Falles I+E 2014 i 2015 i els llibrets de la Falla Plaça de la Mercé 2013 i de la Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan 2014 i 2015. Premi Soler i Godes amb el text “Falles, disseny i interdisciplina”, publicat al llibret de la Falla Barri Sant Gregori, de Torrent 2015.


Cave at evening, (aka Grotto in the Gulf of Salerno) by Joseph Wright, 1774,Smith College Museum of Art, Northampton, Massachusetts


Hi havia una vegada, fa molt de temps, dos cavernes, una a la dreta i l’altra a l’esquerra del llit d’un riu, ab un bon grapat d’habitants a cadascuna d’elles. Eixa gent compartia els espais de caça, camps on cultivar fruites i verdures, llocs on conservar els ramats i també, i pot ser el més important de tot, unes normes bàsiques de convivència ab les quals duien a terme les seues activitats diàries.

Els homes de les cavernes

Una historia de JUANJO MEDINA BONILLA


Estos dos grups de gent, encara que la memòria guardava alguna no tant antiga batalla, normalment convivien en pau, però tenien diferencies respecte a ritus religiosos, la manera de gestionar els recursos obtinguts, d’aplicar els coneixements mèdics, transmetre als més menuts els coneixements que els faran caçadors, llauradors, alfarers, polidors de pedres per a fer tot tipus d’utensilis, de com treballar la pell per a tindre diferents peces de roba o bé diferències ab les prioritats a l’hora de fer intercanvis ab la gran tribu dominant de l’altiplà.

A pesar de les coses que tenien en comú i les que els separaven, estes dos cavernes compartien tots els anys un gran festival que organitzaven per a honrar el gran esperit de la llum i de la vida, i que celebraven en arribar la primavera.

Música tribal, menjars elaborats ab els productes més estimats que oferia la planura fluvial on s’assentaven les dos cavernes. Begudes fermentades, competicions i concursos variadíssims. Passejos per les voreres del riu on homes i dones vestien les millors pells i les millors granadures, per tal de destacar per damunt dels veïns a l’acte culminant del festival, una ofrena floral on tots participaven, organitzats per famílies, i on cadascuna triava una verge per a oferir-li les flors i els fruits de la terra a la gran deessa del riu, com a garant de la fertilitat i la prosperitat dels habitants de les cavernes. Tot açò al voltant de grans fogueres que anaven preparant-se durant els mesos anteriors, i que eren cremades en l’última nit del festival, entre llàgrimes bé de tristesa, bé d’esperança pel començament d’un nou cicle o bé de descans d’aquells als qui no els agradava la festivitat, perquè acabava la celebració. Fogueres que a poc a poc, anaven deixant de ser les protagonistes del festival, com havia sigut des de feia anys, per a deixar el protagonisme a altres aspectes superflus i irrellevants, i que res no tenien a vore ab l’autèntica inspiració de la celebració.

Els homes de les cavernes - Imatge freepik.es

A pesar de les coses

que els separaven, compartien tots

els anys un gran festival.


Després d’un llarg i fosc període on la caverna de la dreta havia assentat les bases del que eren els festivals, i els havia regulat i controlat, i durant el qual els habitant de la caverna de la vorera esquerra havien deixat de participar, i si ho feien era subjugats a la imposició dels opressors, s’havia obert un temps de lluita on les dos cavernes havien tornat a voler organitzar el festival. Així que cada quatre collites es portaven a terme unes competicions, on el líder de cada caverna explicava què volia fer en el canvi equinoccial, si eixien de les proves com els pròxims organitzadors de la festivitat, els que els donava dret a controlar tot el que passava a les dos voreres del riu.

Durant moltes collites la caverna de la dreta havia guanyat el dret a ser la controladora de la celebració. La seua gran sacerdotessa derrotava als rivals, sense importar els arguments que estos foren capaços d’enarborar, fent que la caverna de l’esquerra tractara inclús d’arraconar el festival, criticant cadascun dels aspectes i protestant sorollosament durant les celebracions.

Així la caverna de la dreta havia començat a fer seua la festa, convidaven a gents d’altres tribus allunyades, per tal de donar a conèixer les bondats de la terra que ocupaven, i per demostrar la grandesa de la festa, incomparable a tots els altres festivals coneguts, però poc coneguda una vegada t’allunyaves un parell de dies de camí de les cavernes. Açò sense avergonyir-se d’esgotar els recursos disponibles, bé les reserves de queviures per si venien sequeres o inundacions, molt freqüents al terreny, bé quedant-se part dels materials per a intercanviar ab altres poblacions o bé arrasant els boscos dels voltants, sense ser previsors ab els hiverns futurs. I tot per

l’orgull de fer cada vegada més gran el festival de canvi d’estació, i ser ells ab la sacerdotessa al davant qui figuraren com a únics valedors de la festa.

Com a resultat de totes estes decisions, estaven celebrant-se els festivals més grans mai vistos al món conegut. Arrastraven milers de persones, que s’impressionaven ab les fogueres més altes mai cremades i ab els actes afegits que s’incorporaven al calendari sense cap sentit, i encara que eren molts els qui criticaven estos deliris, una vegada arribava el festival, tots es llançaven a la festa, la gola, la beguda, el sexe, els balls fins l’alba, i el colofó orgiàstics del foc, deixant de costat les crítiques i unint-se a una barbaritat insostenible en el temps, per la falta de recursos provocada per la supèrbia dels qui manaven. Però clar, com vas a mossegar la mà que et dóna de menjar? La gran sacerdotessa de la caverna de la dreta, junt als seus seguidors més afins, havien instaurat una sèrie de beneficis per aquelles famílies que acabaven format la base de la celebració, oferint-los queviures, i materials per comerciar, a canvi d’una total

submissió, deixant-se arrossegar per la megalomania dels organitzadors. Excepte un xicotet grup de la caverna de l’esquerra que, com ja hem dit, criticaven cada cosa que succeïa al festeig, exigien fer complir les normes de convivència, i havien començat a fugir del festival, visitant altres tribus, o inclús participaven en festivals, similars a aquell del qual fugien, de final de l’hivern a les zones nevades de les muntanyes.

Com vas a mossegar la mà que et dona de menjar?


Però ab el pas del temps l’ocre roig en què la gran sacerdotessa de la caverna de la dreta s’adornava a diari, anava esvaint-se i deixava vore el que hi havia baix, la veritat d’un poder massa acostumat a fer i desfer al seu plaer, sense ningú que li poguera fer la més mínima ombra. La gent començà a cansar-se d’ella, de les seues maneres de regular la vida i costums dels habitants de la vora del riu i de la seua manera de celebrar el més important festival de les gents del riu, com si d’una celebració pròpia es tractara. Al mateix temps que la gent de la caverna de l’esquerra es donà compte que controlant el festival de primavera, tindrien accés a molts recursos, si quedava alguna cosa de la qual disposar, i per damunt de tot, tindre un poder que mai no imaginaren.

Així els habitants de la caverna de l’esquerra començaren un llarg camí de lluita per aconseguir el poder, visitaven totes les famílies que participaven en la festa, per a oblidar-les després quan la controlaren. Participaren de la mateixa, inclús a l’ofrena floral de la qual havien renegat en cada reunió al voltant del que deuria ser la festa, deixant-se vore com uns habitants més i com si vingueren participant des de sempre. Ja no era d’ignorants participar al canvi d’estació, era millor quedar-se i tornar a l’essència primera del ritus, eliminar els afegits, o la figura de les verges que donaven una imatge de salvatges, com si la verge haguera de ser sacrificada als peus de la deïtat.

Així, després d’unes molt renyides proves, per fi arribà el dia que guanyaren la competició de la collita i pogueren organitzar el festival de primavera. I com l’alegria ve per cavernes, molta gent estava feliç i augurava un canvi al festival, que faria que els recursos no s’esgotaren en eixa setmana, però també molta altra gent estava despagada, alerta, i vigilant, per tots els canvis que volien introduir els nous

reguladors del festeig.

I només arribar el nou xaman, i aquells a qui va encomanar l’organització dels actes, començaren a dir que havia de refer-de el festival, retallar-lo en temps de celebració, per a desmentir-ho després. Es parlà de la possibilitat de traslladar alguns dels actes que venien fent-se lluny de les cavernes, o d’eliminar-ne altres, com l’ofrena floral, o de suprimir figures com les verges que participaven en la mateixa, però finalment estes verges passaren a ser un aspecte a destacar i aprofitar, inclús veu autoritzades de la caverna de l’esquerra demanaren un aposta ferma per la figura de les verges al festival, engolint-se totes les seues paraules en contra ara que havia de mantindre’s el lloc aconseguit. No només tenien un canvi de rumb, no molt clar al principi, o uns nous pensaments i una nova visió de les festes, ara que eren ells els qui manaven sobre tot el que tenia a vore ab el ritus sagrat, i domini dels recursos, volien aprofitar-lo per amagar el seu passat contrari al festival, encara que, ara, els nous organitzadors, s’envoltaren ab la bandera que presidia els festivals des de feia moltes generacions, i encara que ells mateixos l’havien utilitzada per tal de figurar i crear aliances ab tribus d’altres terres.

Certs titubejos, certes vacil·lacions, certes propostes llançades a destemps o mal explicades, com la de fer desfilar els xiquets de les cavernes per a donar-los un reconeixement per la seua labor en la festa sense cap mèrit anterior, i també certes accions imposades, ab l’autoritat que dona el fet de manar, sense consultar als caps de les famílies, sense donar opcions a altres a explicar-se o participar en els diferents actes, i només tindre eixes opcions els assenyalats per un dit, abans acusador, i ara virtuós donador de prebendes.


Eixos passos mal donats van ser aprofitats pels habitants de la caverna veïna, per a dir que els nous organitzadors no tenien ni idea, que només volien acabar definitivament ab la celebració, cosa que per a ells havien volgut des de sempre, i com no, aprofitaren per a fer dures acusacions de censura, per faltar a la norma, quan s’esborraren de les parets certes pintures obra d’una habitant de la caverna de la vorera dreta, perquè estaven pintades ab el color que no tocava.

Continuaren uns a altres acusant-se de faltar a la veritat, de no saber perdre, de ser uns ignorants, de voler acabar ab la festa, de no respectar les tradicions, d’estar només pendents del benefici propi o la crítica fàcil i sense arguments. Cada pas era fet públic ab ferotges crítiques dirigides al veí, i així l’enfrontament anava agafant un camí molt lleig, com ja feia uns anys s’havia viscut

entre les mateixes dos cavernes. Sorgiren els rancors del passat, les velles batalles reviscolaren, els gastats arguments es tragueren a passejar i es llançaren com a fletxes contra un animal a una jornada de caça. Tots oblidaren, volent ser els únics que tingueren llocs a les històries contades a les nits d’estiu al voltant d’un foc, que el verdader protagonista de la festivitat era l’habitant de peu, el que feia possible la celebració dels ritus, l’homenatge a la deïtat, les grans fartades al voltant de les fogueres, i encara que les dos cavernes dominants es desvivien en afirmar que era aixina, que la celebració seria el que els homes i dones de les cavernes volgueren, mai no feien cas a eixa paraula donada, i feien de la seua capa de pell d’ós un tapall, obviant a aquell que ab el seu treball diari aportava a la festa el millor de la seua llar, convertint-la en un espectacle únic.

bancodeimagenesgratis.com


Els homes de les cavernes eren

incapaços d’apendre dels errors del passat...

Tornava a ser el ab mi o contra mi. Els homes de les cavernes eren incapaços d’aprendre dels errors del passat, i continuaven enfrontant-se als seus iguals per uns motius que l’únic que feien eren retardar el seu progrés, diluir-los com a habitants del seu trosset de terreny a este món. Sempre pendents del que pensaven les tribus del nord uns, o les de l’altiplà els altres. Sempre plorant, sempre deixant-se controlar per aquells que només buscaven traure profit del treball, els recursos o les idees dels habitants de les cavernes. I mentres estos, encabotats en llançar-se aigua a les seues pròpies llars, apagant el foc que els donava la vida, i fer un verdader treball conjunt, sempre espantant la peça de caça abans que

el veí siga capaç d’atrapar-la, i no pensant en unir-se i treballar perquè el festival de primavera, i la vida a les dos cavernes, ab les seues virtuts, i els molts aspectes a millorar, poguera arribar a convertir-se en la gran festa de tots els pobladors de les dos voreres dels riu. Ni tampoc llaurar la terra en la mateixa direcció per a aconseguir que eixe espai, regat per eixe riu, puga ser el que es mereix. El que els seus habitants mereixen.

I així ha sigut durant els últims cent-mil anys... Fins hui en dia.


Fa uns tres millons d’anys un mono es va alçar en peu, i va caminar uns passos canviant per sempre la història natural.

Fa catorze anys, en Pl. de Jesús plantarem una falla de paléts i canviarem la nostra història.


Tal vegada ha arribat l’hora d’ajuntar les mans,tal vegada és temps d’unir forces.


ESTER ARROYO DIAZ-PAVON; Mª AMPARO BELDA MERINO; RICARDO BELDA RIPOLL; ANA BLAS GARCIA; CARMEN BOSCH MEDINA; JORGE BOSCH MEDINA; ROSA PURA CALPE FORTEA; YOLANDA CAMPOS JURADO; EDUARDO CATALÁ ERAUS; MARÍA CODOÑER PRIETO; JOSE VTE. CUBELLS FERRER; ELENA Mª DIAZ-PAVON QUESADA; TONO FERNANDEZ LEONARTE; Mª JOSE FERANDEZ LEONARTE; JOSE GANDIA FERRERO; MIGUEL ANGEL GARCIA DE LA CRUZ; MARIBEL GARCIA MASCARELL; DAFNE GÓMEZ ROYO; JOSE LUIS GONZÁLEZ ROMERO; AINOA GRANELL ROCA; LUCÍA HIPÓLITO CUBEDO; NICOLÁS HENAO GUEVARA; INMACULADA JURADO TEJADA; PILAR JURADO TEJADA; JESUS LOPEZ ORTA; ROBERTO LUJAN VALOR; ISABEL MARTÍ PÉREZ; JUANJO MEDINA BONILLA; MILAGROS MERINO UTIEL; INMA MOLTÓ GÓMEZ; CARMEN MONMENEU MARTI; TONI MONMENEU MARTI; NEUS MONMENEU SALAVERT; Mª DOLORES MORENO CUQUERELLA; JOSE VTE. MORENO CUQUERELLA; MIGUEL MUÑOZ GRIMAS; JUANJO MUÑOZ SELVI; MIGUEL MUÑOZ SELVI; MONTSE OLMOS FUSTÉ; SERGIO PÉREZ PEDRÓS; AURORA PIQUER GARCÍA; JOSÉ PIQUER PÉREZ; PAZ PITARCH SELVI; VICTOR ROMERO MORANT; MATI ROMERO NAVARRO; ROSA ROMEU MARTÍ; NIEVES SALAVERT BROSETA; JUAN ANT. SAN ANDRÉS GARCÍA; JULIO ANT. SÁNCHEZ FERRANDIS; ALEJANDRO SÁNCHEZ LUPIAÑEZ; Mª PAZ SELVI GARAYOA; AMPARO TIJERAS IBORRA; EMPAR VERDEGUER BELDA; JOSÉ R. VERDEGUER TOD; MATIAS VICENTE MENDOZA; MIREYA VICENTE VILAS; EDUARDO VICTORY SANCHEZ; ESTRELLA VILAS LOREDO; ANA Mª VILLALBA LAYUNTA; CONCHIN VISIEDO LEAL.


recompenses 2016


PER A ...Yolanda Campos JuradoDafne Gómez Royo

BUNYOL D’OR

PER A ...Ana Blas GarcíaElena Mª Díaz-Pavón Quesada

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER

PER A ...Sergio Pérez PedrósMati Romero Navarro

BUNYOL D’ARGENT

PER A ...Eduardo Catalá ErausInma Moltó GómezConchin Visiedo Leal

BUNYOL DE COURE


La nostra ciència de l’evolució va conquistar el seu major triomf quan, a principis del segle XX, els seus

més poderosos adversaris, les Esglésies, es van reconciliar amb ella, i es van esforçar perquè els seus dogmes estigueren en línia.

Ernst Haeckel

No és la més forta de les espècies la que sobreviu i tampoc la més intel·ligent. Sobreviu aquella que

més s’adapta al canvi.

Charles Darwin

La vida ens posa en el camí les experiències que més necessitem per a l’evolució de la nostra

consciència. Com saber si aquesta és l’experiència que vostè necessita? Perquè és l’experiència que està vivint en aquest moment.

Eckhart Tolle

L’home és incapaç biològica i mentalment de triar adequadament a la futura parella. A l’home li

atrauen totes les dones. Qui ha de triar és només la dona. A més en l’elecció que ella fa estan els secrets de l’evolució humana.

Horst Matthai Quelle

L’evolució ha anat avançant cap al cim de la complexitat i, tant si ens agrada com si no, el cim en aquests

moments som nosaltres. De nosaltres depèn que l’evolució continue produint formes més complexes en el futur. Podem ajudar a fer que aquest món siga un lloc més increïble que mai o accelerar la seua tornada a la pols inorgànica.

Mihály Csíkszentmihályi

La idea que la suposada creació de l’home i els animals per Déu, l’engendrament dels éssers vius

d’acord amb la seua classe, i la possible reproducció de màquines, formen part del mateix ordre de fenòmens, és emocionalment *perturbadora, tal com les especulacions de Darwin sobre l’evolució i l’origen de l’home van ser *perturbadoras. Si va ser una ofensa contra el nostre propi orgull el que se’ns comparara amb un simi, ara ja ens hem reposat d’açò; i és una ofensa encara major ser comparat amb una màquina.

Norbert Wiener

http://www.hynesstudio.com/


pensaments evolutius...

Quan l’evolució selecciona als seus heralds, ho fa a un preu. Exigeix una compensació a canvi de

singularitat, potser alguna cosa en contra de la teua pròpia naturalesa. Sobtadament, aqueix meravellós canvi en la teua vida, senta com una traïció. És cruel, però l’objectiu no és gens més ni gens menys que l’adaptació a un entorn hostil, la supervivència.

De la sèrie de televisió: HEROIS

Los que hacen imposible una evolución pacífica, harán inevitable una revolución violenta

John F. Kennedy

Eren els anys després del desglaç dels pols pels gasos d’hivernacle. Els oceans havien ofegat tantes

ciutats en les costes del món. Amsterdam, Venècia, Nova York, perdudes per sempre. Milions de persones van ser desplaçades. El clima es va tornar caòtic. Centenars de milions es morien de fam en països pobres. En altres costats, hi havia progrés ja que molts governs van col·locar penes legals per al control natal, que va ser la raó per la qual els robots que no menjaven ni consumien recursos més enllà dels de la seua manufactura, es van tornar una baula econòmica essencial en la costa de malla de la societat.

De la pel·lícula A.I.

envia’ns el teu pensament [email protected]


Programaciófalles 2016

A.C. Falla Plaça de Jesús

11:00h - Marató de ParxísDISSABTE - 06/02/2016

21:00h - Sopar d’exaltació de les F.F.M.M’s de l’Agrupació.DIVENDRES - 09/02/2016

20:00h - Presentació del Llibret A.C. Falla Plaça de Jesús.DIVENDRES - 26/02/2016

14:00h - Dinar de la comissió al casal.18:00h - Sortida de la comissió cap a la Crida.

DIUMENGE - 28/02/2016

A partir del 01/03/2015 soparem cada dia al casal de la Falla

10:30h - Replega pels comerços del barri acompanyats per la colla de tabal i dolçaina “Tio Vaina”20:00h - Vi d’agraïment als fallers d’honor de la Falla Plaça de Jesús i als col·laboradors del projecte col·laboratiu.

DISSABTE - 12/03/2016

11:00h - Esmorçar.12:00h - 43 Concurs de Paelles.

DIUMENGE - 13/03/2016

15:00h - Primer dinar al casal.18:00h - Concentració al casal per a la recollida del ninot.22:00h - Sopar de la plantà. En finalitzar s’imposaran les insígnies de la Falla als nous fallers. En finalitzar plantarem la Falla “Homo I. Evolució” de l’artista J. Lafarga.

DIMARTS - 15/03/2016


11:00h - Activitat amb la ONG Aceem.15:00h - Dinar per a la Comissió.17:00h - Activitat Musical.19:30h - Setmana del cervell.22:00h - Sopar.

DIMECRES - 16/03/2016

10:00h - Concentració al casal per a acompanyar al President, Toni Monmeneu Martí, a la Plaça de l’Ajuntament per a arreplegar els premis atorgats per la Junta Central Fallera, acompanyats per la Colla de Tabal i Dolçaina “Tio Vaina”12:00h - Cercavila conjunta amb les Comissions Carcaixent-Jerónimo Muñoz i Micer Rabasa-Poeta Maragall.15:00h - Dinar per a la Comissió Major.22:00h - Sopar oferit per Toni Monmeneu i Marti, president de la falla Plaça de Jesús.00:00h - Fi de Festa.

DIVENDRES - 18/03/2016 15:00h - Dinar per a la Comissió.16:30h - Tradicional taller de monyos18:30h - Concentració al casal per a anar cap a l’Ofrena de Flors a la Verge dels Desemparats. Acompanyats per la banda de Massarrojos.24:00h - Discomóvil.

DIJOUS - 17/03/2016

DISSABTE - 19/03/2016 08:00h - Despertà del dia de Sant Josep per tota la demarcació.10:00h - Concentració al casal per a assistir a la Santa Missa en la Parròquia de Santa Maria de Jesús, celebrada en honor al nostre Patró, Sant Josep.A la sortida de missa, cercavila per la demarcació, acompanyats per la colla “Tío Vaina”. 18:00h - Festa de disfresses conjunta amb altres falles de l’Agrupació del Mercat de Jesús, desfilant per tot el barri.20:00h - Berenar/Sopar per a la Comissió Infantil.21:30h - Focs d’artifici previ a la Cremà de la falla infantil.21:55h - Cerimònia d’entrega del foc.22:00h - Cremà de la Falla Infantil “Conta’m un conte”.22:30h - Sopar de la Cremà.23:30h - Focs d’artifici.23:55h - Cerimònia d’entrega del foc.24:00h - Cremà de la Falla “Homo I. Evolució”.En finalitzar, i com ja és tradicional, passeig nocturn per a -visitar la Plaça de la Verge i acomiadada de les Falles 2016.

La Falla es reserva el dret de modificar els horaris, actes o ubicacions d’ultima hora.


Programacióinfantil falles 2016

A.C. Falla Plaça de Jesús

18:00h - Cavalcada de disfresses de l’Agrupació.DISSABTE - 06/02/2016

21:00h - Sopar d’exaltació de les F.F.M.M’s de l’Agrupació.DIVENDRES - 09/02/2016

20:00h - Presentació del Llibret A.C. Falla Plaça de Jesús.DIVENDRES - 26/02/2016

14:00h - Dinar de la comissió al casal.18:00h - Sortida de la comissió cap a la Crida.

DIUMENGE - 28/02/2016

A partir del 01/03/2015 soparem cada dia al casal de la Falla

10:30h - Replega pels comerços del barri acompanyats per la colla de tabal i dolçaina “Tio Vaina”20:00h - Vi d’agraïment als fallers d’honor de la Falla Plaça de Jesús i als col·laboradors del projecte col·laboratiu.

DISSABTE - 12/03/2016

11:00h - Esmorçar.12:00h - 43 Concurs de Paelles.

DIUMENGE - 13/03/2016

14:00h - Dinar per a infantils en el casal.18:00h - Concentració en el casal per a la recollida del ninot infantil. 20:00h - Berenar-sopar de la Plantà Infantil. En finalitzar, imposició de recompenses atorgades per Junta Central Fallera a la Comissió Infantil, així com la insígnia de la Falla als nous fallers infantils.24:00h - Plantà de la nostra Falla infantil “Conta’m un conte” dels artistes Jesús i Javier Garcia.

DILLUNS - 14/03/2016


11:00h - Contacontes.14:30h - Dinar en el casal.17:00h - Concentracióó en el casal per anar a la Plaça de l’Ajuntament per a arreplegar els premis atorgats per la Junta Central Fallera, acompanyats per la Colla de Tabal i Dolçaina “Tio Vaina”21:00h - Sopar per a la Comissió Infantil.

DIMECRES - 16/03/2016

10:00h - Concentració al casal per a arreplegar els premis atorgats per la Junta Central Fallera, acompanyats per la Colla de Tabal i Dolçaina “Tio Vaina”12:00h - Cercavila conjunta amb les Comissions Carcaixent-Jerónimo Muñoz i Micer Rabasa-Poeta Maragall.14:00h - Dinar per a la Comissió Infantil.17:00h - Activitats amb Pallassos i diversió.21:00h - Sopar.

DIVENDRES - 18/03/2016 10:00h - Castells Unflables.14:30h - Dinar en el casal.16:30h - Tradicional taller de monyos18:30h - Concentració al casal per a anar cap a l’Ofrena de Flors a la Verge dels Desemparats. Acompanyats per la banda de Massarrojos.

DIJOUS - 17/03/2016

DISSABTE - 19/03/2016 08:00h - Despertà del dia de Sant Josep per tota la demarcació.10:00h - Concentració al casal per a assistir a la Santa Missa en la Parròquia de Santa Maria de Jesús. A la sortida de missa, cercavila per la demarcació, acompanyats per la colla “Tío Vaina”. 18:00h - Festa de disfresses conjunta amb altres falles de l’Agrupació del Mercat de Jesús, desfilant per tot el barri.20:00h - Berenar/Sopar per a la Comissió Infantil.21:30h - Focs d’artifici previ a la Cremà de la falla infantil.21:55h - Cerimònia d’entrega del foc.22:00h - Cremà de la Falla Infantil “Conta’m un conte”.22:30h - Sopar de la Cremà.23:30h - Focs d’artifici.23:55h - Cerimònia d’entrega del foc.24:00h - Cremà de la Falla “Homo I. Evolució”.En finalitzar, i com ja és tradicional, passeig nocturn per a -visitar la Plaça de la Verge i acomiadada de les Falles 2016.

14:00h - Dinar en el casal.17:00h - Gymkana.21:00h - Sopar.

DIMARTS - 15/03/2016


Amb alguna freqüència em conviden d’un col·le perquè els explique coses sobre l’autisme. El motiu és sempre el mateix: cada vegada tenen més xiquets en classe afectats per un TEA i volen saber més. És una gaudida que vulguen aprendre, que

estiguen decidits a fer millor les coses cada dia, que vulguen ajudar encara més als seus alumnes. El punt de partida per a escriure aquest text ha sigut informació diversa:el blog Quirks and Chaos que escriu Lisa Smith, una mare de set fills, dos d’ells amb

Programació en pictosAmb la colaboració de PSICOTRADE FUNDACIÓ

Coses per a explicar a un profe sobre l’autisme

Una història de JOSÉ RAMÓN ALONSO


necessitats especials i els consells aportats per Pat Hensley, una mestra jubilada i Ellen Notbohm. Com en altres ocasions integre els seus comentaris, aporte la meua experiència i intent adaptar-ho a la nostra realitat, que no sempre és igual que una classe als Estats Units. Molts professors coneixen bé aquestes coses però ningú millor que ells sap que un repàs sempre ve bé i potser per a uns altres puga ser d’utilitat.

Aquests són els missatges clau:

L’autisme és un trastorn d’espectre.

Vol dir que hi ha molta variabilitat d’un xiquet a un altre. Els mestres que han tingut algun

xiquet en classe amb autisme ja tenen una idea de què va però és important que tinguen clar que no tots els xiquets amb TEA són iguals i que van a haver d’adaptar-se a aquell xic concret. El que per a un xiquet va funcionar l’any passat pot ser que no siga així aquest curs i viceversa. Als pares els agradarà que els preguntes sobre el seu fill, valoraran la teua disposició i la seua informació t’ajudarà al fet que la classe vaja millor.

El comportament és comunicació.

Un comportament negatiu pot ser una forma de queixa, un intent d’eixir d’una situació en la qual se sent aclaparat o necessitat d’una


resposta. Cap xiquet vol portar-se malament. Intenta trobar la causa, pot ser útil anotar què és el que succeïa abans d’aquell canvi en el comportament, amb quines persones estava, l’hora del dia, el context… És ideal si aconsegueixes trobar una pauta que t’ajude a prevenir-ho o evitar-ho.

Adapta el que pugues el teu ensenyament al seu aprenentatge. Aprofita, com amb qualsevol altre xiquet, les seues fortaleses i les seues peculiaritats. Algunes idees:

- Organitza les coses passe a pas, en ordre, amb una seqüència pautada, ben concretat tot.

- Dóna instruccions molt clares. És millor, «deixeu els llapis, tancar els quaderns i posar-vos en fila per a eixir al pati» que «Avui fa molt bo. Anem a donar la classe fora. Tan aviat com acabeu d’escriure, deixeu el que esteu fent i anem per a l’eixida». No dónes gens per assumit. És possible que haja escoltat les instruccions però no les comprenga. És possible que ahir ho tinguera clar i avui ja no.

- Explica amb nitidesa quan està acabada la tasca. Hi ha qui fa una foto a com ha de quedar i ho ensenya a l’estudiant (així han de quedar les pintures quan acabes).Gastar imatges és sovint una bona idea i molt fàcil de fer amb els nostres telèfons mòbils.

- Dirigeix-te a ell en primera persona i de forma individual. És possible que no entenga que una instrucció per a tota la classe és també per a ell. És possible que necessite més pràctica que altres xiquets per a dominar algunes tasques.

- Utilitza sistemes diversos per a ensenyar-li: imatges visuals, guiar-li la mà, un company que servisca d’exemple… repetir la informació no sol estar


de més.

- Fes preguntes tancades millor que obertes. Funciona millor que li digues «Vols llegir o dibuixar?» al fet que li preguntes «Què vols fer ara?»

- Dóna-li poques opcions. Si ha de triar alguna cosa, un conte, que haja de fer-ho entre dos o tres, no tota la prestatgeria.

- Les rutines i els preavisos solen ser útils per a un xic amb TEA. La flexibilitat, la paciència, la capacitat d’adaptació són habilitats necessàries per a la vida quotidiana, però els xics amb autisme no

porten bé en general els canvis sobtats, les sorpreses, les alteracions en l’esperat. Coses com que aparega un professor nou o una eixida no programada poden causar ansietat o una rabieta. Informar-li com més prompte millor de qualsevol pla nou i donar-li diversos avisos previs abans que comence una nova activitat poden ser bons suggeriments.

- Solen funcionar molt millor els reforços positius que els càstigs però sol ser així sempre veritat?

- No empitjores un mal comportament. Corregeix-li amb delicadesa.

- Un esquema visual, un calendari o un horari amb imatges poden ser eines molt útils per a tenir-li ben centrat.

- Explora, si és possible, el món dels ordinadors. Poden ser una gran ajuda (no es cansen) en algunes tasques.

- I sempre, paciència.

Els xiquets amb autisme requereixen temps extra per a processar les instruccions verbals. Necessiten un llenguatge clar i amb frases curtes,


instruccions molt bàsiques, d’un o dos passos i un període d’uns segons després de fer una pregunta per a respondre. Si veus que has de repetir la pregunta, no la formules d’una altra manera, doncs llavors el processament del que has dit torna a la casella d’eixida. Repeteix senzillament i tranquil·lament les mateixes paraules. Intentar que responga més àgilment, que es done pressa, l’única cosa que farà normalment és fer-li anar més lent.

Un respir pot ser una gran ajuda. Un xic

amb TEA pot beneficiar-se de tenir un lloc tranquil on retirar-se i autoregularse. En circumstàncies ideals pot ser una cantonada tranquil·la, amb coixins i catifa, amb algun llibre i un mp3 amb audiòfons amb alguna música favorita. Després de relaxar-se una mica pot reintegrar-se a les tasques de la classe.

La comprensió del llenguatge i l’expressió verbal són dues coses diferents. Molts xiquets amb autisme entenen molt més del que els seus professors pensen i pot ser que no siga capaç d’expressar tot el que realment vol dir. A voltes, per contra, és capaç de recitar frases llargues i complexes però sense entendre en realitat gens del que està dient. Fa falta interactuar amb ell i explorar per a veure el que realment entén i el que requereix tornar sobre açò.

Els xiquets amb TEA són literals. Els costa molt, sempre en general, el llenguatge figurat, el pensament abstracte, qualsevol cosa semblant a una metàfora. Si en una


excursió dius «agafeu el meu ritme», els altres alumnes entendran sense problema que han de caminar una mica més ràpid i seguir el teu pas però és possible que aquell xiquet es pose a cercar el «ritme»

pel sòl. Pasa contínuament i encara que hi ha moments divertits, hi ha uns altres que són frustrants. Cura amb les frases fetes com «parlar pels colzes» o «dormir-se en els llorers». No solen entendre el sarcasme. Si en passar al costat de la teua taula tira els papers i dius «Genial!», pot pensar que ha fet alguna cosa ben feta i intentarà repetir-ho. També succeeix amb preguntes que en realitat són instruccions. És a dir, si li dius «Vols llegir la següent pàgina?», la resposta pot ser «no». Si el que vols és que llija, dis-li-ho i millor per a tots. Una frase com «has deixat el pupitre molt desordenat», per a ell és la descripció d’un fet i d’ací no s’infereix necessàriament que ho ha d’ordenar.

Els xiquets amb autisme diuen les coses com les veuen. Et pot dir en públic que has d’aprimar o que tens una olor rara. No t’ho prengues com alguna cosa personal, mai vol ofendre ni fer mal. La millor solució és sempre el bon humor.


Què passa quan no es té ni idea de les falles? Coneixes les falles? Eres faller? Si les falles són les millors festa del món, per què encara no són patrimoni immaterial de la humanitat? Per què no sabem solucionar els problemes que ens afecten com a col·lectiu i ens enfronten als veïns? Què són les falles? Festa? Petards? Botelló? Evolucionem amb les falles?

Fa uns tres milions d’anys un mico es va posar en peu i va caminar uns passos canviant per sempre la història natural… Fa 14 anys la Falla Plaça de Jesús va plantar una falla de “palets” i va canviar la nostra història.

Pot semblar curiós que amb el nom de FALLA PLAÇA DE JESÚS parlem d’evolució i no de creacionisme, però pensem que tot en aquesta vida té un camí, que gens sorgeix de sobte, gens creix de forma espontània...

En l’A. C. Falla Plaça de Jesús apostem per una falla en la qual sempre té valor la concepció artística, la participació activa del públic que la visita, la consciència social amb projectes que van més enllà i intenten que l’espectador es marxe pensatiu després de la seua visita.

I sense oblidar els nostres orígens com a espècie, com a festa, com a comissió, revisant les nostres idees, aprenent dels nostres errors i aprofitant cadascuna de les idees que ressorgeixen com a Au Fenix des de les cendres de cada 19 de Març... arribem a “Evolució I Homo”

Vols participar?

Les vostres aportacions es destinaran al disseny, creació i “plantá” de les nostres idees traduïdes en un monument que us mostrarem el dia 15 de Març. A canvi, us oferim una varietat de recompenses, amb l’objectiu principal que sigueu també partícips d’aquest projecte, que ho sentiu vostre i que ho gaudiu amb nosaltres.

evolucionem junts - evolució i homo - falla plaça jesús

Documents