(est)ètica dels instants aturats
DESCRIPTION
articulo academicoTRANSCRIPT
-
197
Una feli casualitat va fer que en el
2007 apareguessin simultniament al
mercat el catleg de lexposici
Latidos de un mundo convulso1
(comissariada a Caja Madrid per la
fotoperiodista Sandra Balsells) i la
compilaci Poltica y (po)tica de las
imgenes de guerra.2 La pregunta que
respectivament plantegen de manera
implcita i explcita els dos volums s
la mateixa: davant de conflictes com
ara la fam, les injustcies socials o, ms
en concret, aquell fracs individual i
collectiu que s la guerra, quin s el
paper testimonial de la fotografia? Ms
encara, en quina mesura la fotografia
continua sent un art quan es colloca
davant dels cadvers massacrats duna
fossa comuna, o de la desesperaci
duns nens amb signes visibles de fam
desprs dun conflicte armat?
Si, com defensa George Steiner,
lobra dart s una crtica, la fotografia
continua tenint la seva dimensi
artstica en circumstncies tan limi-
TALAIA
talaia
(Est)tica dels instants aturatsJaume Radigales
1. BALSELLS, S. (ed.). Latidos de un mundo convulso. Barcelona: Lunwerg, 2007.2. MONEGAL, A. (comp.). Poltica i (po)tica de las imgenes de guerra. Barcelona:
Paids, 2007.
-
nars com la guerra. Almenys, les foto-
grafies aplegades en el catleg de
Lunwerg. Perqu esdevenen paraules
escrites amb imatges, que testifiquen
la mirada posicionada dels seus
autors. Un dells, el fotoperiodista
Gervasio Snchez, tamb collabora-
dor en el llibre de Monegal, denuncia
el que podrem definir com a acte
pornogrfic de qui fa de la guerra un
espectacle dxit meditic segur. Per
contra, afirma: Se puede plantear un
acercamiento al sufrimiento sin que
la persona a la que vas a fotografiar se
sienta violada o turbada por la pre-
sencia del extrao.3 Heus aqu,
doncs, el paper responsable de qui
mira abans de pitjar i retenir, aix, un
instant per a la posteritat.
En certa manera, aqu s on rau la
dimensi natural de lart: la funci
social. Per abans que res cal recordar
que art s comunicaci, la qual cosa
implica una resposta per part de les-
pectador. Alfredo Jaar diu: Sin res-
puesta no hay comunicacin; sin
comunicacin no hay arte.4 El pro-
blema s que el bombardeig continu
dimatges que vivim/patim actual-
ment impedeix que aquelles tinguin
efecte ms enll de la immediatesa, de
les emocions superficials i a flor de
pell. Per aix, s important no oblidar
que cada decisi esttica est condi-
cionada (o acompanyada) per una
decisi tica, ja que lobra dart busca
una experincia esttica, bo i condi-
cionant una reacci en qui la viu. Y
el poder segueix Jaar de la obra de
tocar tanto los sentidos como la razn
de la audiencia (...) es lo que final-
mente determina la intensidad de su
reaccin.5 Ms que res per evitar que
lart (com ha passat en determinats
perodes de la seva histria) no sigui
cmplice de la barbrie. Nha de ser
tan sols denunciador.
En parallel, i de manera insistent,
ho apunta Sandra Balsells en un dels
dos textos introductoris del catleg de
la citada exposici: El fotoperiodis-
me, amb totes les seves limitacions,
segueix desenvolupant una impor-
tant funci social; sense lexistncia
daquesta mena dimatges, el mn
seria encara ms opac i injust.
Efectivament, el fotoperiodisme s
tamb un art. Per com a tal obliga a
un treball de contextualitzaci, tal
com apuntava Riszard Kapuscinski:
No se pueden comprender las foto-
grafas si uno no se pone como crea-
dor activo. Cada fotografa y cada
relato necesita dos componentes: el
que ha realizado la fotografa, ha pin-
tado un cuadro, ha escrito un relato y,
al mismo tiempo, el que observa o lee
activamente. Sin este ltimo, el arte
no puede existir, por cuanto el arte es
un proceso bilateral.6 Exacte, un art
que produeix, en el marc daquest
procs bilateral, lesfor contextualit-
zador per tal que sigui (re)interpretat
com cal. O mirat adequadament, edu-
198
TRPODOS
3. Ibid., p. 187.4. Ibid., p. 204.5. Ibid.6. KAPUSCINSKI, R. Los cnicos no sirven para este oficio. Barcelona: Anagrama,
2002, p. 102.
-
199
cant, aprenent a mirar, a reflexionar
sobre all que es mira, com apunta
novament Gervasio Snchez en la
lnia dall que anys abans ja havia
observat Susan Sontag, qui apellava
al comproms en la mirada en el seu
llibre a lentorn de la fotografia.7
s cert que algunes daquestes
mirades han esdevingut veritables
icones mistificadores, com algunes
clebres fotografies realitzades durant
la Guerra Civil espanyola per Robert
Capa o Agust Centelles (sense anar
ms lluny, la reenquadrada i tan
comentada Guardes dassalt al carrer de
Diputaci, de 1936), per les imatges
seguiran tenint la seva validesa com a
relat, al marge que acabin esdevenint
icones/smbol dun espai i dun temps
definitivament aturats. s aqu on hi
ha el perill de veure-les tan sols com a
testimonis muts, o de comercialitzar-
les amb finalitats completament al
marge daquella funci social a qu
fiem referncia, esdevenint aleshores
objectes mediadors del kitsch post-
modern. En aquest sentit, em sembla
molt suggeridor recordar que John
Berger, en un dileg mantingut amb
Kapuscinski, deia que el silenci s
indispensable per a lart.8 Potser
aquest silenci es troba en el que hi ha
fora de lenquadrament de la fotogra-
fia, all que encara ens ajuda a man-
tenir-hi un dileg viu. Una profitosa
comunicaci, en definitiva, tot i que,
com diem, encara cal aprendre a
mirar i educar en la mirada.
Precisament, Latidos de un mundo
convulso s un catleg de fotografies
dautor, cadascun amb la seva prpia
identitat. Una identitat que es revela
en aquesta capacitat de mirar, des de
laltra banda de lobjectiu, per captar i
fixar instants que esdevenen aturats.
Miquel Berga ha dit que la fotografia
s un art del temps aturat. Noms aix
es pot escrutar minuciosamente el
tiempo atrapado porque, a diferencia
de lo que ocurre en la vida, que es
fluida, el instante fotografiado no nos
distrae del que le precede y es as
como se produce la posibilidad de ver
mucho ms en una foto que en la
vida real.9 Noms aix, afegim, es
pot pensar en i per lAltre. I s aques-
ta alteritat la que defineix i emmarca
el treball del fotoperiodista que, tan-
mateix, tant pot mostrar com ocultar.
Els dos volums, com deia, propo-
sen un debat interessant i que encara
pot anar ms enll: desprs del posi-
cionament tic i de la resoluci estti-
ca, pot haver-hi lloc per a la bellesa?
Parapetant-se en lpica de retratar en
situacions precries i de vegades ultra-
passant els lmits del risc i la perillosi-
tat, Balsells reconeix que en la deso-
laci pot haver-hi humanitat, i en la
humanitat, bellesa. El resultat de tot
plegat estaria en la negociaci propo-
sada per Antonio Monegal, que dibui-
xa una utopia emmarcada en leduca-
ci i/o el comproms en la mirada:
Cabe luchar contra la manera en que
habitualmente se consumen las im-
TALAIA
7. SONTAG, S. Sobre la fotografa. Barcelona: Edhasa, 1996.8. KAPUSCINSKI. Op. cit., p. 122.9. MONEGAL. Op. cit., p. 90.
-
200
genes, diu,10 tot preguntant-se fins a
quin punt la fotografia pot aixecar
acta de la guerra sense neutralitzar-ne
limpacte. La resposta, doncs, estaria
en aquella negociaci, feta sobre les-
for (responsable) per part del qui
mira, s a dir, una vegada ms, da-
quella contextualitzaci, a qu abans
sha fet referncia. Una contextualit-
zaci, recordem-ho, cada cop ms
difcil en un context embafat dimat-
ges que passen pel nostre davant
sense que sens permeti una mirada
aturada.
No tot, per, s problema de les-
pectador, sin tamb (i sobretot) de
les estructures meditiques. Cada cop
ms, els mitjans de comunicaci
basats en imatges (premsa escrita
per, sobretot, televisi) legitimen la
seva veracitat a partir dimatges defi-
cients, indefinides, prpies del video-
afeccionat o, pitjor encara, de qui les
ven extretes dun telfon mbil (s el
cas de lexecuci de Saddam Hussein),
tal i com escriu Andrs Hispano en un
altre dels articles inclosos al volum
editat per Monegal.11 O Vicente J.
Benet, que parla de la comoditat amb
qu avui consumim aquestes imat-
ges: La pantalla del ordenador o la
habitacin donde tenemos una tele-
visin son nuestras ventanas perma-
nentemente abiertas a la experiencia
de la guerra.12 I dall no ens
movem, tal i com interessa a deter-
minades empreses que controlen
determinats mitjans, algunes fins i
tot implicades en el repugnant nego-
ci armamentstic.
Sn alguns dels fotoperiodistes
com els inclosos al catleg de
Lunwerg els qui no es conformen
amb el zping passiu des del sal de
casa o amb la nmina de final de mes.
En un dels dos articles introductoris
del citat volum, Pepe Baeza reivindica
lhermenutica de la fotografia, una
disciplina capa de desvelar signifi-
cats i de possibilitar interpretacions a
all que ens fan veure (i mirar) els
fotgrafs. Per, s clar, aix noms s
possible des de la independncia de
les agncies, sense la pressi de les
grans empreses.
Alertats, doncs, i conscients del
perill de la burocratitzaci i de la
premsa acomodatcia, deu fotoperio-
distes han dit la seva a travs del que
han vist i ara ens ho fan mirar en el
catleg de lexposici. Es tracta de tes-
timonis muts, que disparen i callen (o
que parlen amb la cmera), cons-
cients que, com diu el tpic, una
imatge pot valer ms que mil parau-
les. O que una paraula pot evocar mil
imatges: cent en el cas del llibre que
edita amb sincera escrupulositat
Lunwerg. Cristina Garca Rodero,
Gervasio Snchez, Javier Bauluz, Enric
Mart, Fernando Moleres, Sandra
Balsells, Clemente Bernad, Paco
Elvira, Kim Manresa i Santiago Lyon
sn, de fet, coautors de la mateixa
mirada. Una mirada cmplice amb les
vctimes, convulsionades dun mn
TRPODOS
10. Ibid., p. 19.11. Ibid., p. 55-67.12. Ibid., p. 53.
-
201
que malda perseguir bategant. I ho fa
grcies a les paraules icniques de
Sandra Balsells, que retrata una fam-
lia albanokosovar fugint de Kosovo
amb el signe inequvoc de la mort
imprs al rostre dun home que plora
rere el vidre del cotxe; de Javier
Bauluz, que convida a la vergonya
aliena davant dels banyistes que
segueixen prenent el sol, malgrat la
presncia del cadver dun immigrant
ests a la platja de Tarifa; de Clemente
Bernad, que mira a linterior de les
fosses comunes de la Guerra Civil
espanyola; de Cristina Garca Rodero,
renovadora de les imatges de la
maternitat, amb els rostres (bells-
sims, per cert), de mares i filles de
Gergia; de Kim Manresa, que desve-
la la barbrie de les ablacions de clto-
ris a Kadi; o de Gervasio Snchez, que
destapa la mirada picaresca de dues
nenes arribades a Albnia fugint de la
petjada srbia, aplicant intelligent-
ment les seves prpies paraules: Me
gustara que mi trabajo sirviera para
provocar una mayor reflexin sobre
lo que ocurre en el mundo en el que
vivimos, que obligase a estar ms
atentos ante el dolor ajeno.13
Tan sols els cnics, que, com deia
lenyorat Kapuscinski, no serveixen
per aquest ofici, satreveixen a dir que
la fotografia ha mort. Els altres es
limiten a veure, callar, disparar i atu-
rar instants. I a convidar a mirar.
TALAIA
13. MONEGAL, A. Op. cit., p. 190.