ESTACIONS METEOROLÒGIQUES A CATALUNYA

Estacions meteorològiques creades el 1916 CLIMA 19 gener 2016 La dècada de 1910 va ser un període clau en l’assentament i creixement de la xarxa d’observació meteorològica a Catalunya. Anys abans, el 1895 va marcar l’inici amb l’establiment de la Xarxa Meteorològica de Catalunya i Balears, sota l’impuls de la Diputació de Barcelona, i que arribà a coordinar més d’una quarantena d’observatoris al tombant de segle. Posteriorment, la valuosa tasca de Rafael Patxot va permetre la continuïtat de molts d’aquests observatoris i ampliar-ne el nombre. Des de 1910, gràcies especialment a la creació de la Sociedad Astronómica de Barcelona i, en menor mesura, a l’expansió de la indústria hidroelèctrica, de les societats agrícoles, i al suport de l’Oficina Central Meteorológica espanyola, hi hagué un salt espectacular en el nombre d’estacions meteorològiques, superant l’any 1918 el nombre de 220. Aquest article fa un breu repàs a les estacions meteorològiques creades l’any 1916, un any que s’inscriu plenament en aquest període d’expansió i del qual complim el seu centenari enguany. L’any 1916 es varen crear a Catalunya un total de 34 observatoris meteorològics, segons consta a la base de dades del Servei Meteorològic de Catalunya, SMC (taula 1). Bona part d’aquestes estacions eren pluviomètriques, només Riner – el Miracle era termopluviomètrica, tot i que en sis casos es varen ampliar posteriorment a observatoris de termopluviometria. Bona part de les estacions varen estar en funcionament només dues dècades o fins i tot menys, amb meritòries excepcions que tot seguit indiquem.

Taula 1. Observatoris creats l’any 1916 ordenats per comarca, indicant la data d’inici i final de les observacions, i la tipologia (TP, termopluviomètrica / P, pluviomètrica).

La indústria, impulsora de l’observació meteorològica El creixement industrial del país va impulsar indirectament la creació de nombroses estacions meteorològiques, especialment lligades a la indústria de l’aigua i del tèxtil. Aquest és el cas de l’observatori instal·lat a la central hidroelèctrica de Ribes de Freser, que es va mantenir en actiu fins a finals de la dècada de 1980. Dins del món del tèxtil, a Sallent-Cabrianes es va instal·lar al jardí de la fàbrica de Manufactures Berenguer (figura 1), que es va posar en funcionament el 1905. Va funcionar gairebé sense interrupcions fins al 1989, i es reprengueren les observacions al 2001 i fins al 2004, tot i que probablement des d’una altra ubicació. Representa una de les sèries pluviomètriques més llargues i contínues del Bages. L’any 1916, la Societat General d’Aigües de Barcelona, precursora de l’actual Aigües de Barcelona va instal·lar quatre estacions a la capital catalana i al Baix Llobregat. Les més destacades, per la longitud i continuïtat de les observacions, foren les de Barcelona – Muntanya Pelada i Cornellà de Llobregat. En ambdós casos hi ha observacions contínues entre 1916 i 1919 i, després d’una interrupció, reprenen les observacions pluviomètriques més endavant, a la dècada de 1930 i 1940, respectivament i finalitzant l’any 2002. Les altres dues estacions es van instal·lar a Barcelona, a Sant Andreu i Nostra Senyora del Coll, però de durada testimonial.

Figura 1. Imatge actual de la fàbrica de Cal Berenguer de Cabrianes. Font: Viquipèdia Cambrils: els observatoris de La Salle i el Parc Samà Curiosament el 1916 la vila de Cambrils va viure la creació de dos observatoris. El primer fou creat pels Germans de la Doctrina Cristiana (La Salle) el gener d’aquell any, amb la instal·lació d’un pluviòmetre Hellmann al jardí de l’escola. Posteriorment, el 1932 va ampliar les observacions amb la instal·lació d’un termòmetre Six-Bellamy cedit pel SMC. Tot i que amb breus interrupcions, el diferents germans van realitzar observacions fins al 1993. A uns 5 km terra endins del centre de la població, aquell mateix any es va posar en funcionament una altra estació meteorològica, al Parc Samà. Aquest parc fou promogut el 1881 pel marquès de Marianao, hereu d’una família catalana establerta a Cuba, i en els seus terrenys s’hi instal·là un pluviòmetre que va estar en actiu fins al juny de 1938. Puig-reig, Mollerussa, Agramunt, El Perelló i Castellfollit de la Roca, precursores de sèries referents La necessitat de disposar de sèries climàtiques llargues, contínues, de qualitat i en actiu és un element bàsic per a poder caracteritzar la variabilitat i el canvi climàtic. L’any 1916 es van establir les bases d’un seguit de sèries que han arribat fins als nostres dies sense gaires interrupcions.

A Puig-reig, el maig de 1916 es va ubicar un pluviòmetre Hellmann al jardí de la fàbrica de Mata i Pons, coneguda com a Cal Pons. L’escrivent Manuel Pintó i Sardans en fou durant molts anys l’observador, fins al 1972 quan la seva filla Concepció va agafar el testimoni, reubicant el pluviòmetre al seu domicili particular, a uns 1,3 km de l’anterior ubicació. Actualment encara hi realitza les observacions, en paral·lel amb el pluviòmetre que el SMC va instal·lar a l’Institut d’Educació Secundària, l’any 2013 (figura 2). Figura 2. Pluviòmetre Hellmann instal·lat l’any 2013 pel SMC a l’IES de Puig-reig A l’octubre de 1916, Josep Margalef va instal·lar un pluviòmetre cedit per l’Oficina Central Meteorológica a un terrat del seu domicili, a la vila del Perelló. Hi observà fins al 1920 i l’any 1930, Francesc Brull Aguiló va reprendre l’activitat. Des de 1960, Rafael Margalef i Muria, probablement parent del primer observador es feu càrrec de les observacions fins als nostres dies. En paral·lel, el 1998 el SMC hi instal·là una Estació Meteorològica Automàtica (EMA) completa. Mollerussa va iniciar les observacions pluviomètriques el febrer de 1916 gràcies a l’impuls de la Societat General de Regadius. Probablement l’estació es va instal·lar a la seu del Sindicat i hi va estar activa fins al 1936. Anys més tard, el 1961 a la Granja Escola de la població (actualment IES Agrària l’Urgell) es va instal·lar una estació termopluviomètrica que ha funcionat sense interrupcions fins a l’actualitat. Des de l’any 2010, funciona una EMA completa del SMC. El notari Segimon Verdaguer va iniciar les observacions a Agramunt el gener de 1916, amb la

instal·lació d’un pluviòmetre Hellmann al terrat del seu domicili. Continuà les observacions al 1919 J. Brufón, que en fou l’encarregat fins al 1920. Al 1928, l’escola La Salle va reprendre les observacions fins al 1934, i al 1947 el Sr. J. Viladot va agafar el testimoni fins al 1965, quan la responsabilitat va recaure en Antoni Farré. Més tard, en Diosdado Pont, va instal·lar el pluviòmetre a la plaça de l‘Amball de la població on s’hi observa fins als nostres dies. En paral·lel, el SMC instal·là al 2010 una estació meteorològica termopluviomètrica a la Torre Talladó, de la qual és observador Ramon Coll (figura 3). Figura 3. Imatge de l’estació meteorològica d’Agramunt – Torre Talladó.

Castellfollit de la Roca és una altra sèrie referent. Gràcies a la dedicació de la família Gusiñer es disposa de prop de 100 anys de dades pluviomètriques, per bé que amb alguna interrupció. És admirable el nivell de precisió amb la que els diversos observadors (Pau Gusiñer, Joan Gusiñer i Forn, i Joan Gusiñer i Mir) han informat de la pluviometria de l’indret. Una bona mostra la tenim a la primera de les targetes conservades, on s’indica l’hora d’inici i fi de la precipitació i el vent dominant (figura 4). Al 1973 s’ampliaren les observacions amb la instal·lació d’un termòmetre Six-Bellamy. Figura 4. Imatge de la primera targeta pluviomètrica de Castellfollit de la Roca corresponent a juliol de 1916.

MONTSERRAT I LA XARXA METEOROLÒGICA CATALANA La muntanya de Montserrat sota l’impuls i constància de la comunitat monàstica de Santa Maria esdevingué un peça clau dins de la incipient xarxa d’observatoris catalans anomenada “xarxa Patxot” conjuntament amb els observatoris de Sant Feliu de Guixols, l’observatori de l’Ebre i el Fabra. Aquesta xarxa a partir de 1896 recollia sistemàticament les dades pluviomètriques de Catalunya. L’observatori del monestir de Santa Maria, segons explica Joan B. Ferrer, entrà a formar part de la xarxa del Servei Meteorològic de Catalunya creat l’any 1919 pel Consell permanent de la Mancomunitat de Catalunya i dirigit per Eduard Fontserè. Després de la Guerra Civil aquest servei s’integrà, l’any 1940, en el Ministerio del Aire, fins que l’any 1977 el Ministerio de Transportes y Comunicaciones assumí les competències en meteorologia. Atesa la varietat de climes en el massís montserratí abans de 1936 existia una petita xarxa pluviomètrica en diferents municipis de l’entorn. A partir de 1914 es té constància de que a Collbató Pere Bacarisas recollia dades, Cristòfor Almirall ho feia a Esparreguera, Pere Sancristòfol recollia les de sant Jeroni, Jaume Rosell les de Marganell, Ciril de santa Anna a Monistrol de Montserrat, el pare Modest Arbonés a La Puda-Can Castells i M.Martorell a Vacarisses. A més de la xarxa d’observatoris coordinats pel monestir l’estiu de l’any 1932, amb motiu de la celebració de segon any polar (el primer tingué lloc l’any 1882) s’instal·la, de forma provisional, en l’entorn del cim de sant Jeroni, un petit observatori. Amb d’aquesta efemèride el Servei Meteorològic de Catalunya decidí commemorar-ho instal·lant dos observatoris de

muntanya: el de sant Jeroni de Montserrat i El Montseny. L’observatori del cim de Sant Jeroni constava de dues instal·lacions segons explica Eduard Fontseré en la seva obra “Les estacions meteorològiques de muntanya fundades per la Generalitat amb motiu de l’any polar 1932-1933” (Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, 1933). Com indica Eduard Fontserè l’estació “és una instal·lació senzilla confiada al sr. Bacarisas, el fondista del Restaurant, que amb els seus dependents fa les observacions d’una manera metòdica i discreta, i té cura del canvi dels fulls dels aparells registradors”. La primera, era una petita estació situada a 1.186 metres. El punt escollit es trobava al capdamunt de l’emplaçament original de l’ermita de Sant Jeroni, per sobre del restaurant regentat per la família Bacarisas de Collbató. Aquest punt avui és on hi ha la miranda de mossèn Cinto. L’estació estava formada per un abric termomètric reglamentari de persianes amb un joc d’excel·lents termòmetres de lectura directa i un bon psicròmetre, a més d’un termòmetre i un higròmetre registradors. Prop de l’abric hi havia un pluviòmetre Hellmann. Les observacions es feien, si era la època del bon temps i funcionava el funicular de Sant Jeroni , dos cops al dia. A més també es feien observacions de visibilitat a distància, d’acord amb el mètode emprat a l’observatori Fabra de Barcelona. En temps d’hivern, quan el funicular no funcionava, les observacions eren un cop al dia.

Observatori a 1186 metres amb motiu del segon any polar 1932 (Fons Institut Cartogràfic de Catalunya)

Avui, el que era aquest primer observatori de l’any polar és la miranda on hi ha un monòlit dedicat al poeta i eclesiàstic Mn. Jacint Verdaguer. El monòlit, de línies molt simples, és construït amb pedres de Montserrat. Porta una placa de pedra amb una llegenda que diu: «Els excursionistes a Mossèn Cinto Verdaguer, 30-XI-1952». Tot i el que digui la placa, aquest mirador s’inaugurà el dia 21 d’octubre de 1956. Mirador de mossèn Cinto La segona instal·lació estava a 1.231,5 metres en la segona elevació que forma el cim de sant Jeroni espai propietat, en aquella època, als boscos de l’Estat. En aquest observatori es col·locà un anemòmetre de Richard de contactes elèctrics i 8 direccions que l’enginy del Dr. Ramon Jardí l’havia transformat en un de 16 direccions. L’aparell estava al damunt d’una columna de ferro colat al costat d’un piló geodèsic, tot situat ben a prop de l’estimball. Segons explica Eduard Fontsarè aquesta situació era ben exposada i representava un perill pels operaris que l’instal·laren i feien el manteniment. Per corroborar aquest risc esmenta una foto feta per Alfons Zerkowitz presa des del sot de les salamandres. Punta de Sant Jeroni on estava situada l’estació meteorològica de l’any polar

Imatge insinuada de l’observatori sant Jeroni al costat de la construcció ortogonal. Imatge des de la canal de la Salamandra La protecció de l’anemòmetre contra els llamps era molt necessària, per això es col·locà dins d’una gàbia de ferro connectada per mitjà amb un cable amb la planxa de terra on anava a parar el parallamps del templet ortogonal situat en l’altra punta del cim de Sant Jeroni. La part registradora de l’anemòmetre i la bateria de piles estaven situades dins del templet octogonal que era la miranda de sant Jeroni. Un fil conductor de 12 caps, protegit per un tub de plom, connectava l’aparell receptor amb l’inscriptor. Segons explica el Eduard Fontserè el guarda del templet era el responsable de reposar el fulls de registre i del manteniment de les piles, i d’avisar en cas d’avaries. El mateix guarda feia les observacions dels núvols, de les boires i de la visibilitat en general, així com controlar el pluviòmetre situat a l’exterior.

Anemòmetre en el cim de sant Jeroni 1932 (Fons Institut Cartogràfic de Catalunya) Anemòmetre en el cim de sant Jeroni 1932 (Fons Institut Cartogràfic de Catalunya)

Les observacions d’aquests observatoris de Sant Jeroni es realitzaren des de l’estiu de 1932 fins la tardor de 1933. Aquests dos punts d’observació de Montserrat no tingueren continuïtat, a diferència de l’observatori del Montseny. Encara avui es poden observar algunes restes de l’observatori amb motiu del segon anys polar al costat de la punta més alta del cim de Sant Jeroni al costat dels vèrtex geodèsics.

Punta oest del cim de sant Jeroni. Situació actual SITUACIÓ ACTUAL La Guerra Civil amb la victòria dels sollevats i l’anul·lació de la política de la Generalitat canvià radicalment els mètodes de treball dels observatoris montserratins. L’any 1941 es reprengueren els treballs d’observació meteorològica. Hi hagué moltes activitats de mesura sense massa concert i ordre. Els anys 60 dels segle XX marquen un canvi de cicle i es comencen a recollir dades de forma sistemàtica. Es tenen recollides les dades meteorològiques bàsiques des de 1961 fins a 1990. El mateix Joan B. Ferrer i Clausell publicà una anàlisi d’aquests 30 anys en l’article “La meteorologia a Montserrat en els darrers trenta anys” (Butlletí del Santuari nº 29 gener-abril de 1991 pp. 58-62). Segons aquest article els arxius del monestir contenen dades meteorològiques dels següents períodes Del 1902 al 1921 Del 1933 al 1936 Del 1949 al 1951 Del 1954 fins avui. Aquest treball pacient de recollida de dades ha estat possible per la dedicació de diversos monjos al llarg d’aquests anys. Entre els quals cal destacar els monjos Narcís Pérez, Ignasi M. d’Alòs, Hermenegild M. Casas, Gerard Salvany, Domènec Caballé, Ricard M. Sans, Damas Camps, Reinald Bozzo, Calixte Albareda, Joan B. Ferrer, Jordi-Agustí Piqué, Anselm Parés i Ramon Oranias. El pare Reinald Bozzo, persona entesa en temes científics, fou responsable de l’impuls de l’observatori del monestir en la dècada dels 60 i 70 del segle XX. L’any 1984 es canvià la ubicació de la garita meteorològica del monestir i tornà, segons indica Jon B. Ferre, al lloc on havia estat abans: la part més alta i airejada del monestir en una cantonada del que s’anomena els safaretjos. Coordenades x= 403254 y= 4605400 UTM ETRS89. Aquest punt d’observació meteorològic s’integrà a l’Institut Nacional de la Meteorologia, en el seu moment òrgan gestor de la meteorologia a Espanya. Aquesta integració comportà la cessió de nou instrumental de mesura com un pluviògraf, un heliògraf, un evaporímetre i un termohigrògraf enregistrador. Aquestes dades són controlades tres cops al dia. Durant aquest període s’intentà tornà a refer la xarxa d’observatoris de la muntanya. Ramon Serra, s’oferí de fer lectures periòdiques des del cim de sant Jeroni, però la seva mort l’any 1987 aturà aquestes mesures. Per la seva part, aprofitant que el pare Ricard M. Sans anava diàriament a la santa Cova se li encomanà que fes una lectura diària de la temperatura i de la precipitació en aquest punt de la muntanya. El seguiment d’aquest estació és manual i actualment les fa diàriament el monjo Ramon Oranias. Les dades són transmeses a l’Agència Estatal de Metereologia depenent de l’Estat. Gràcies a les seves lectures es pot continuar la sèrie històrica iniciada de molt antic

Estacions metereològiques del monestir de Santa Maria i de Sant Dimes Observatori al capdamunt de la cisterna del jardí El Servei Geològic de Catalunya donà un sismògraf a finals dels anys 80 del segle XX per integrar Montserrat en la xarxa catalana d’observacions de terratrèmols on participaven també Olot, Vielha, Les Avellanes i l’observatori Fabra. L’interès de tenir un sismògraf a Montserrat venia de l’any 1912 quan s’intentà, sense èxit, instal·lar-ne un (Revista montserratina nº 7 1912 p. 330).

Per confeccionar aquest document, hem recollit dos articles que tracten sobre la història de les estacions metereològiques creades a Catalunya. El primer article extret del blog Meteo.cat, associat al web del Servei Meteorològic de Catalunya, signat per Clima, fa referència a la celebració del centenari de la creació de 34 observatoris meteorològics. Per una sèrie de circumstàncies aquell any, el 1916, es van crear aquest gran nombre d´estacions que tingueren resultats diversos en la durada de de la recollida de dades. El segon article, recollit del web Tot Montserrat, fa referència a les diverses estacions instal·lades al massís de Montserrat en les diverses etapes històriques.

Col·lecció Documents d´ant nº166