TD

Fd.23

2.30€

. Any

16.

La

Fran

ja, s

etem

bre-

octu

bre

de 2

015

Escola nostra’15Clarió, l’associació de pares endefensa del català, organitza laprimera escola d’estiu a diferents vilesdel Matarranya. [p.4]

Cinga Fòrum 2015Amb el títol “Retrobant el passat”,l’IEBC ha programat unes sessions alvoltant de la situació dels bénsartístics i culturals de la comarca. [p.7]

15 anys de GarbinadaEl grup de teatre de Mequinensa ensexplica la seua història i evolució, i ensexposa els nous projectes. També larelació amb l’obra de Moncada. [p.10]

Adéu a la Teresa MariaEl 26 de setembre ens deixà l’activistai professora mont-rogina Teresa MariaBallester, persona clau en la reivindica-ció del català a secundària. [p.17]

En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA digital 23

Sumari

2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Llitera

13 Ribagorça

14 Cultura

15 Tema del mes

16 Aragó

17 Galeria de Personatges

18 Països Catalans

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’ Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’ Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Sobre la independència de Catalunya

Hem de veure el procés cap a la inde-pendència que viu Catalunya amb l’espe-rança que en un futur puguem tenir deveïns a una República Catalana i sobirana.

Una Catalunya amb estructures d’estat esveurà beneficiada amb la cultura i la llenguaon el català passarà a ser l’ idioma nacional,independentment de la cooficialitat tambédel castellà.

Per influència i mimetisme repercutirà atota l’àrea catalanoparlant de la Franja queveurà situat el seu idioma a l’estatus de llen-gua oficial i pròpia d’un Estat Europeuamb reconeixement internacional, li agradio no als sectors més reaccionaris espanyolsi aragonesos.

Al mateix temps representarà una em-penta al desenvolupament econòmic detota la nostra zona, la qual està dintre de l’à-rea d’influència comercial de Lleida i adues hores de Barcelona, futura capitald’Estat, amb tot el que això comporta per aldesenvolupament econòmic, cultural, sanitari,universitari, científic, etc.

Alfred Larroya CabrerizoFraga (Baix Cinca) - Calella (El Maresme)

A València (capital) es parlavalencià?

He estat aquest estiu tres dies de vacancesa València. A part de passar-m’ho molt bé ala platja de la Malva Rosa i visitant la part

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Fruita dolça de laCooperativa del Torricó (Llitera). Foto ©Carles Terès.

antiga i els fastuosos edificis de la Ciutat deles Arts i les Ciències, etc., m’ha sorprès unacosa. No he aconseguit parlar amb ningú encatalà ni l’he sentit parlar-lo enlloc. Tan de-solat estava davant un fet tan luctuós (la desa-parició d’una llengua mil·lenària a la capitald’un dels antics regnes de la Corona d’Ara-gó) que, contemplant una manifestació con-tra la Llei Mordassa vaig sentir parlar en va-lencià a tres persones de la meua edat, ambcara de vells militants sindicalistes i emvaig adreçar a ells i els vaig abraçar i felici-tar-lo efusivament, com si fossen els últimsexemplars d’una espècie en extinció.

Felip BerenguerSaidí

Metge català a Fórnols el 1923

El 1923 l’alcalde de Fórnols, a través d’unanunci al diari barcelonès La Vanguardia,demanava per a la seua vila un metge queparlara català per atendre als seus veïns per-què entenem, que, majoritàriament, no en-tenien el castellà. Cent anys més tard, algunsalcaldes de les nostres viles encara no sabenla llengua que parlen la gent de les seues po-blacions gràcies a les ocurrències dels nos-tres polítics. Aragonès oriental, LAPAO,“lengua aragonesa propia del AragónOriental”, matarranyenc, xapurreau, “len-gua aragonesa predominante del AragónOriental”, català, xapurreat, calaceità... Nohem avançat gaire en la qüestió lingüísticaa les nostres viles en l’última centúria.

Arnau Timoneda

3

Vivim, sense cap mena de dubte,uns temps accelerats. Després de latransició democràtica espanyolahem tingut més de trenta anys d’es-tabilitat política i d’una, en general,bonança econòmica alternada ambcrisis cícliques, gairebé sempre su-perades per èpoques de creixement.Una etapa de la nostra història on,com en el temps de la Restauració(1874-1931), dos partits —a L’Ara-gó amb un tercer que feia de cros-sa— s’han anat alternant en el po-der. És evident que la crisi econò-mica actual, d’especial virulència, hacomençat a alterar aquesta estabi-litat, i també ho és que, un cop pa-cificat —o estabilitzat— el conflic-te basc, ha estat Catalunya, a travésesta vegada d’amplis movimentsde masses, qui ha actuat de revulsiude la política espanyola. Tot plegat,combinat amb la nul·la capacitat depacte, la manca total d’empatia i lagestió políticament erràtica del Par-tit Popular des del govern de Ma-drid, ha portat per reacció i per ins-tint de supervivència nous ventsde canvi, especialment constata-bles en els territoris de la Coronad’Aragó.

Les crisis econòmiques solen por-tar associades crisis de valors, aug-mentades per l’efecte d’uns canvissocials i una revolució en les rela-cions humanes i en la comunicaciósense precedents. El capitalismeglobal, la mundialització, Internet,etc., han fet que tant els ciutadanscom les societats que els apleguentinguen la sensació de sentir-se des-dibuixats i apartats del protagonis-me en la història a què tenen dret.En èpoques així, les sensibilitatsidentitàries solen estar a flor de pell.Això explica per què alguns sectorsde la nostra societat més propera, lade la Franja, acostumats com tothomi per consuetud a aguantar callada-ment la submissió política, econò-mica, cultural i lingüística, han ex-perimentat segurament per prime-ra vegada sentiments d’indignacióper tot l’espectacle, ben penós, queel govern de coalició PP-PAR ens haofert esta darrera legislatura amb eltema de la llei de llengües. I segu-

rament també explica el perquè dela caiguda d’eix govern i els de co-lor semblant del País Valencià i lesIlles Balears.

Al marge del camí que puga em-prendre Catalunya, els governs delsaltres territoris de la Corona tenenuna situació delicada de gestionar,i per a resoldre-la caldrà prendre so-lucions valentes. I encara és tot ple-gat més complicat perquè són go-verns formats damunt coalicionscomplexes i conjunturalment difícils,i perquè hi ha molta feina a “des-facer entuertos” (o a “enderezartuertos”, que és el que realment deiael Quixot…). En el cas d’Aragó, perexemple, la nova administració no espot pas limitar a restablir la situacióanterior a l’arribada del PP al poder.Ha d’anar molt més enllà, perquè lallei de l’any 2009, al marge de sersota molts punts de vista insatisfac-tòria (opinió en tot cas manifestada

EDITORIAL

Els temps estan canviant

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

EDIT

OR

IAL

reiteradament per lectors i col·la-boradors de Temps de Franja), ni tansols es va arribar a desplegar.

L’obertura d’un període de dis-cussió d’una nova llei obre una ex-pectativa d’incertesa encara mésgran. Estos processos solen ser moltllargs, i tots som conscients que lallengua no pot esperar més. Comdiuen, “quan fou mort el combre-garen”. La creació d’una direcció ge-neral de Política Lingüística tan-mateix és, sens dubte, un pas en labona direcció. I el nomenament deJosé Ignacio López Susín, un llui-tador històric pels drets de les llen-gües d’Aragó, compromès amb larecuperació de l’aragonès i ambsensibilitat cap al català més que de-mostrada, també. Ara caldrà moltapedagogia, però, sobretot, moltaaudàcia, astúcia i fins i tot una micad’enteniment (i de pressupost, na-turalment).

José IgnacioLópez SusínD.G.A.

4

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

MA

TAR

RA

NY

A

L’ ESMOLET

Teresa Maria Ballester Bielsa // Carles Terès

Dissabte, passades les 11, el company Carrégalo m’enviavaper WhatsApp la noticia, terrible i inesperada, que la TeresaMaria havia mort. Increïble —perquè no ens ho podíem creu-re. Però malauradament era veritat.

No vaig poder evitar pensar en la mort sobtada d’en Toni Ller-da, deu anys abans. I en la d’en Josep Galan, aquell mateix 2005.Morts de persones que, malgrat el tòpic, són insubstituïbles. Comla Teresa Maria. Tots ells activistes en la defensa de la nostracultura, que no reclamaven altra cosa que la normalitat de laque gaudeixen nostres amics castellanoparlants. Només peraquest fet, voler ser normals, ens veiem abocats a fer d’activistesi, massa sovint, a ser titllats de radicals. És una animalada, peròla ràbia em va fer venir el pensament que som pocs i ens mo-rim de seguida. Com les espècies en perill d’extinció.

Amb la Teresa Maria ens unia també el veïnatge —bonveïnatge— de Mont-roig i Torredarques. Això feia que sovint,

juntament amb el Javi, baixéssim a les juntes d’ASCUMA enel mateix cotxe. El «Serra Power», bromejàvem.

Després vingué el tràngol de la leucèmia. Nosaltres n’està-vem tot just eixint, i suposo que aquesta circumstància ens vaapropar encara més. Ara ja era història —per a ella i per a na-tres— per això el cop de la mort sobtada ens ha deixat cor-glaçats.

De la seua lluita, des de Clarió, per a què no desapareguésla miqueta de classes de català de l’institut de Vall-de-roures, en recordo una conversa telefònica. Era l’aniversari desa filla menuda i coincidia amb l’acte reivindicatiu. «Vaja quincumple que li donaré a la Judit!», es lamentà. Però, tot seguitafegí «però és el regal mes bonico que li puc fer: que pugue es-tudiar la nostra llengua quan vaigue a l’institut». El que vol qual-sevol pare. El que tothom amb una mica d’humanitat hauriad’entendre. Aquest és el llegat que ens deixa: el seu exemple.

Escola Nostra ‘15 és el títol de la1a Escola d’Estiu organitzada perl’associació de pares del Matarranyaen defensa de la llengua catalanaClarió. “El programa es dirigeix a xi-quets i famílies, però també estàobert a tot el públic. Totes les acti-vitats són gratuïtes i no cal inscrip-ció prèvia, excepte aquelles activitatsen què s’especifica”.

En esta primera convocatòria esvan organitzar quatre jornades adiferents viles de la comarca i a to-tes hi va haver una amb gran assis-tència de públic menut i gran que do-nava suport a la nova experiència. Amés l’Escola d’Estiu va tindre l’en-cert de comptar amb la col·laboracióde moltes entitats locals i comarcals:la Comarca del Matarranya, AS-CUMA, les AMPES de Queretes,Valljunquera i la Freixneda, les di-ferents associacions culturals locals,Espai de So i l’ajuntament de laFreixneda.

Va començar la programació el 31de juliol amb una jornada dedicadaal folk a càrrec d’Espai de So i les ac-tivitats de música i ball es van desen-volupar a les poblacions de Mont-roig i la Portellada. A la primera vila,a la tarda, hi va haver un taller de balltradicional del Matarranya i un altrede construcció d’instruments musi-

Escola Nostra ‘15

1a Escola d’Estiu Clarió// CARLES SANCHO

músics ebrencs i valencians.A Queretes Juan Luis Camps, de

l’associació del Medievo, va orga-nitzar una visita guiada i un taller alvoltant dels importants jaciments ar-queològics hallstàttics i ibèrics pro-pers a la població. Els participantsmés menuts van tindre la possibili-tat d’estrenar-se com arqueòlegs i po-der explorar i descobrir algunes res-tes prehistòriques força interessants.

A la Freixneda el 5 d’agost es vadesenvolupar la Nit de les contallesdel Floro a càrrec de José MiguelGràcia, escriptor i autor del poemaridedicat al bandoler de la SorolleraPasqual Andreu, lo Florit. Lo Floroen vers. Al final de la sessió de reci-tació va aparèixer a la llonja el si-nistre personatge per ambientar lesnarracions de l’últim mític banditmatarranyenc.

El despoblat del Mas del Llaura-dor durant la tarda del 12 d’agost vaomplir-se novament de vida. Visitaguiada per la població i les fonts delseu entorn i mostra de cançons tra-dicionals del Matarranya a l’església,l’única construcció que es conservaencara dempeus, a càrrec de qui es-criu esta crònica. Era l’últim acte, elde cloenda de la 1a Escola d’Estiu deClarió que esperem que tinga con-tinuïtat l’any que ve.

cals. A la nit, a la Portellada, és va re-petir el taller de ball tradicional i esva fer un bureo folk; una mostra delsdiferents balls populars amb la par-ticipació del públic assistent a l’ac-tivitat que acompanyaven diferents

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

MA

TAR

RA

NY

A

5

Aquest quart volum de la histò-ria de la Codonyera ha estat realit-zat pels mateixos autors que els al-tres tres llibres fins ara publicats,José Ramón Molins i Miquel Sanz.Els autors han comptat amb lacol·laboració principal dels histo-riadors Pedro Rújula i José Villa-nueva i de la cap de l’arxiu històricd’Alcanyís, Teresa Thomson.

La lectura del text ens traslladaal segle XIX, un període de gran in-terès per la importància dels fetsesdevinguts en el canvi de l’AnticRègim al Liberalisme. Un segleapassionant per la contraposada idefensa de les idees, sovint canalit-zada de manera violenta. La guerraserà sempre present i amb ella totsels patiments i angoixes que solenacompanyar-la.

El primer capítol ens introdueixal medi físic i humà de la Codo-nyera. En tractar-se d’una petitavila agrícola, la influència de la vo-luble meteorologia esdevé un fac-tor essencial en el ritme vital delpoble, determinant el grau debenestar i les dificultats que haurande patir els seus habitants. Les se-queres perllongades o les pedrega-des caigudes en moments delicatsdel cicle agrícola tindran una in-fluència cabdal sobre les febleseconomies domèstiques, que a lesacaballes del segle portaran a mo-viments migratoris no desitjats. Ales crisis de subsistències s’hi afegi-ran els estralls provocats per lesepidèmies, singularment les del cò-lera que delmaran periòdicamentla població.

El segon capítol fa referència a lapolítica. La defensa dels diferentsposicionaments polítics que sorgi-ran al llarg del segle serà sovint re-solta de manera traumàtica, princi-palment durant la Guerra del Fran-cès o Guerra de la Independència ien les tres guerres civils derivadesdel problema de la successió dinàs-tica. El primer crit llançat a la pro-víncia de Terol en nom del preten-dent carlí Carles V tindrà lloc a la

La Codoñera en su historia. Siglo XIX.Volumen 5// JOSÉ RAMÓN MOLINS I MIGUEL SANZ

L’estudi de l’economia de la vilaconstitueix el gruix del tercer capí-tol, i hi destaquen els canvis de fis-calitat que del nous governs libe-rals i la seva política desamortitza-dora dels béns de comunals i delsbéns eclesiàstics. Les diferènciessorgides per causa del nomena-ment de la Codonyera com a vilal’any 1776, conduirà a un llarg pletamb la veïna Torre de Vilella queserà conegut com el “Plet dels CentAnys”. A nivell local s’estudien elsprincipals trets de l’economia delpoble i sobretot, les dificultats es-devingudes amb la recerca de l’ai-gua i els fracassats intents per acon-seguir la construcció d’un pantà pergarantir uns cabals per als regadius.

El quart i darrer capítol s’en-dinsa en el món religiós de l’èpocai en la crisi provocada per l’arri-bada de les noves idees que entra-ren en conflicte amb la religiositattradicional amb una progressivapèrdua de poder econòmic i d’in-fluència de l’Església en la societat.

Codonyera i d’aquí sorgiran els pri-mers caps de les partides carlines.Pérez Galdós i Pío Baroja sovintfaran referència a la Codonyera enles seves novel·les.

Javier Giralt Latorre, Premi Franja 2014// REDACCIÓ

Iniciativa Cultural de la Franja, a través de l’As-sociació Cultural del Matarranya, ha atorgat a Ja-vier Giralt Latorre el VIII Premi Franja. Culturai Territori 2014 pels seus mèrits en defensa del ca-talà a la Franja des del seu càrrec com a Directordel Departament de Lingüística Hispànica de laUniversitat de Saragossa, pels seus escrits i la seuaactitud personal envers la llengua, i enfront de leshostilitats de tots conegudes. El Premi es lliuraràa Aiguaviva durant els actes de la 26a Trobada Cul-tural del Matarranya-III Alifara Clarió, a princi-pies d’octubre.

Javier Giralt Latorre (Barcelona, 1967), llicen-ciat en Filologia Hispànica i Director del Depar-tament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa, té treballssobre l’estructura de la llengua catalana, dialectologia i onomàstica. Expert en llen-gües de transició. Va estar membre del Consell Superior de Llengües d’Aragó, pro-posat per la Universitat, d’acord amb la Llei del 2009, derogada el 2013 pel governdel PP-PAR.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/d

igit

al /

n. 2

3 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

5M

ATA

RR

AN

YA

6

Enguany la 25a Trobada Culturaldel Matarranya promoguda i orga-nitzada per l’Associació Cultural delMatarranya, Clarió i l’Ajuntamentd’Aiguaviva, s’ha celebrat en estavila del Bergantes el 4 d’octubre. Po-blació d’estreta relació amb l’escrip-tor matarranyenc Desideri Lom-barte que coneixia prou bé perquèva publicar el treball “Toponímiad’Aiguaviva. Primera aproximació(Aiguaviva del Bergantes)” en elButlletí Interior de la Societat d’O-nomàstica XLI, setembre 1990 —p.1 a 24— sense que l’autor pogueraveure’l imprès a conseqüència de laseua mort. I és que a la dècada delsvuitanta del segle passat el pena-rogí va conèixer, al barri d’Horta deBarcelona on vivia, “Cuadrau [Qua-drat] Esteban Retabé, de 76 anys,llaurador, nat a Aiguaviva el 12 d’a-bril de 1912. Que va vindre a Barce-lona l’any 1967.” Continua en la in-troducció del seu treball Lombarte:“fa vint anys que viu a Barcelona,tot i que ha fet algunes estades tem-poreres al lloc, i aquesta circumstàn-cia pot donar peu a alguna influèn-cia del català barceloní, la qual cosano fa més que remarcar l’afinitat ab-soluta i la proximitat que hi ha entreel català del Principat i l’arcaic cata-lanesc de la conca del Bergantes. Ino ho dic com si això fos un miracle,que no ho és, ho dic pensant en tots

Aiguaviva i Desideri Lombarte// CARLES SANCHO

aquells paisans nostres mal infor-mats, que estan encara entestats enpensar que la llengua d’Aiguaviva ola de Vall-de-roures, com la de Fragao la de Tamarit de Llitera, no tenencosa a veure amb el català de laPlana de Vic, poso per exemple”.Afegeix en la introducció “jo aquí,de la mà del meu informador, [Cua-drau Esteban] només intento reco-llir i deixar constància de la toponí-mia aiguavivana, tal com ell me la varecitant, respectant al màxim la seuatoponímia” [...] “Aquesta toponímiamereix una enquesta més extensa icontrastada, perquè és de llei fer-hoi perquè s’ho val. I, si les cames m’hi

porten, la faré, l’enquesta” és peraixò que l’investigador titula “Pri-mera Aproximació”. El treball me-tòdic de Lombarte recull les parti-des, els masos o masades, les ermi-tes, els molins d’oli, l’horta o la vega,l’aigua, rius, barrancs, fonts..., coves icoberts, camins, carreres i noms decases. També va fer un mapa de lo-calització de la toponímia que elbutlletí no va publicar i que, poste-riorment, vam fer-ho a la revista So-rolla’t núm. 11, desembre 2000 —p.31—. Potser seria interessant arauna nova edició completa del treballde Desideri Lombarte sobre Aigua-viva.

Fragment delcartell de la25a TrobadaCultural delMatarranya

La Llibreria Serret va organitzarel dissabte 22 d’agost la quarta con-vocatòria de la Matarranya Negra,una jornada festiva dedicada al gè-nere literari de la novel·la negra. En-guany la trobada a Serret va volerhomenatjar a Francisco GonzálezLedesma, escriptor mort recent-ment i personatge fonamental enl’actual boom d’este gènere. XavierBorrell i José Luis Muñoz van co-ordinar, amb el llibreter, l’encontreestiuenc d’escriptors a Vall-de-roures. Una quarantena llarga de no-vel·listes van situar-se en el carrer

Matarranya Negra// C. S.

contigu a la llibreria per tal de sa-ludar i canviar impressions amb elslectors i signar els seus últims exem-plars. Entre els escriptors partici-pants en la trobada literària teníema Cristina Fallarás, Sabine Hofman,Rosa Ribas, Jordi Ledesma, PacoBescós, David Marín, FernandoMartínez Laínez, José Vaccato, RafaMelero, Paco Gómez, Lluís Bosch...I altres escriptors vinculats al Ma-tarranya com Isidro Garrido, AliciaEstopiñá, Emilio González, SílviaMaials o Silvestre Hernández. Des-prés d’un dinar literari i llarga so-

bretaula dels participants al Matar-ranya Negra, a la tarda hi va haverun interessant col·loqui sobre la fi-gura homenatjada en la trobada,Francisco González Ledesma, i delseu famós personatge literari l’ins-pector Méndez.

El dia anterior la llibreria ja va or-ganitzar un interessant aperitiu edi-torial i a la Sala d’Actes de l’Ajun-tament de Vall-de-roures es va fer lapresentació del llibre de FernandoMartínez Laínez, un habitual deSerret, El náufrago de la Gran Ar-mada.

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

BAIX

CIN

CALes Jornades “Cinga Fòrum 2015”

repassaren l’art religiós de la comarca// MÀRIO SASOT

El passat dissabte, 19 de setembre,tingué lloc a la sala d’actes del Pa-lau Montcada de Fraga unes ses-sions d’informació i debat organit-zades per l’Institut d’Estudis delBaix Cinca (IEBC) que, sota el tí-tol de “Retrobant el passat” trac-taren de donar llum sobre l’estatdels béns artístics i culturals de la co-marca.

Les jornades començaren amb lasalutació del president de l’IEBC,Pep Labat, que superposà les imat-ges dels talibans trencant icones delseu passat amb les destruccions delpatrimoni religiós durant la guerracivil espanyola per motius ideolò-gics.

Lo primer ponent, Josep MartínezParís, professor d’Història de l’IESBaix Cinca de Fraga, va fer unaaproximació al patrimoni religiós dela zona a través de mapes de geo-localització que situaven el con-junt de jaciments d’objectes i edifi-cis relacionats amb el culte en di-ferents etapes històriques, des del se-gle I fins al XIX d. C.

El material comprenia des del’art relacionat amb les divinitats ro-manes i la transició al Cristianisme,“dels que Vila Fortunatus era un clarexemple”, l’art islàmic, “del quetan sol ens queda un dibuix d’un ca-pitell d’una mesquita, la de Sta.Margarida, fet per Salarrullana el se-gle passat” i d’art jueu, “del qual noen queda res” —informà Martínez.

L’historiador local, natural deMiralsot, Quim Giral Satorres, par-là del “Patrimoni religiós immate-rial de la comarca”, del que desta-cà els noms dels sants més fre-qüents als edificis sacres: Sta. Maria,Sant Miquel, Sant Salvador, etc.També va fer al·lusió a les confrarieso fraternitats que sota l’advocaciód’un sant preparaven les festes en elseu honor, “molt abundants a Fra-ga i alguns altres pobles”. Els ritusdel culte, los goigs (poemes en ho-nor dels sants), les relíquies, les ro-gatives per la pluja o els conjurs con-tra les tempestes, van ser uns delselements immaterials desgranats

per Giralt en la seua xerrada. Després d’una celestial (i divina)

degustació de productes típics d’es-glésia com el vi de missa, el pets demonja, gemmes de Sta. Teresa, ossosde sant, etc. durant un breu descans,es va passar al segon bloc de po-nències que obrí el professor i his-toriador local Paco Tejero, amb elcandent tema de la immatriculacióde béns per part de l’Església Ca-tòlica amb el cas del CEICU de Fra-ga com a rerefons. Després d’una di-dàctica exposició sobre terminis ju-rídics com la diferenciació entre elsdrets de propietat i possessió, donàun detallat repàs als diferents marcslegals que hi ha hagut a l’estat es-panyol per a regularitzar i enregis-trar les propietats dels ordes ecle-siàstics, “sempre sense necessitat depagar a notaris i registradors, a di-ferència de la resta de la gent”, desde l’època de Primo de Rivera(1929), passant per la de Franco, elgovern Aznar, etc., fins a la que estàprevista aprovar-se a les Corts el2016, on les entitats religioses no po-dran registrar béns sense un mínimsuport legal.

Quant al CEICU, Tejero diguéque “els historiadors han pogut de-mostrar que la propietat del CEICUés de l’Ajuntament i que el procésd’immatriculació portat a terme

per l’Església està basat en falsedats,vaguetats i mentides”.

Tancà el cicle d’intervencionsMontse Macià i Gou, ex-directoradel Museu Diocesà de Lleida i ac-tual directora de l’Institut d’EstudisIlerdencs. Per a ella, gestionar la his-tòria —el tema de la seua xerrada—és gestionar els testimonis de la me-mòria històrica d’una comunitat i re-flexionar sobre les raons perquè unss’han conservat i altres han des-aparegut”.

Per a Macià, els béns eclesiàsticsde les parròquies de la Franja re-clamats per Aragó són “els únics tes-timonis que ens queden de més de800 anys d’història en comú dinsl’antiga Diòcesi de Lleida, una his-tòria a la que no podem renunciar.”

Respecte a Aragó, digué que “haanat sofrint un procés de progres-siva ‘patrimonialització’ d’uns béns,als que abans de la segregació i elposterior litigi entre diòcesis noconeixia ni donava tant valor coma senyal d’identitat”.

A la tarda, prop d’ una trentenadels assistents al les jornades ma-tutines ens vam adreçar a l’ermitade Xalamera, on el professor fragatíQuim Salleras ens va donar complitcompte dels valors artístics d’a-questa joia del romànic i de les cir-cumstàncies històriques.

Paco Tejero,durant laseuaexposicióJULIO MORENO

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

BAIX

CIN

CA Notícies del món rural en actiu (I)

// MERCÈ IBARZ*

ventades i pedregades han fet als ar-bres i les collites, que això ho parlenamb Agroseguro –unió d’asseguradores agrícoles– itard o d’hora ho aclariran. Els barsdel poble ja donen menjar i beureaquests dies als perits que fan re-compte dels danys.

No, la protesta ha estat per de-nunciar la política agrària europea.La van fer ostensible abocant tonesde fruita davant de dues cadenesalemanyes de supermercats, Lidl iAldi. Són les dues firmes que estanesprement els mecanismes d’aquestmercat tan i tan enrarit, amb èxit,per tal de posar preus encara més ala baixa als agricultors, en una cam-panya que havia començat prou bé(per ser precisos, que no anava tanmalament com l’any passat). Unnombre important de pagesos hanacceptat enguany els preus misera-bles dels súpers alemanys. Calibroque ho han fet per escarment d’al-tres anys, inquiets per acumular es-tocs de fruita sense saber a quant niquan la cobraran. En aquest mercatenfollit de mala manera per polítics,comercials i distribuïdors, una fa-mília cull i emmagatzema la fruitasense saber-ne el preu de venda nitampoc quan la cobrarà; saber-hotriga mesos, aguanta com puguis.Després del veto de Rússia a la frui-ta dels països de la Unió, només han

faltat els súpers alemanys.Al diari Segre, el responsable del

sector de la fruita dolça d’Unió dePagesos, Josep Cabré, signava dijousun sensat article sense concessió a lallagrimeta ni convocant a la con-centració de tractors que es farial’endemà a Lleida, ni tan sols es-mentava Lidl i Aldi amb el nom.“Estaria bé que els pagesos pre-guntéssim als comercials de les nos-tres empreses i cooperatives a quinpreu venen la nostra fruita i potserés l’hora d’exigir-los que, abans quemalvendre-la, la destinem a les re-tirades a beneficència, en què, coma mínim, el preu és de 0,27 cèntimsd’euro el quilo i, almenys, en lloc d’a-limentar els llops de la gran distri-bució, oferim el nostre producteals més necessitats”. Alcaldessa Co-lau, alcalde Santisteve, prengui’nnota.

Ho han llegit bé: ni els 0,27 cèn-tims el quilo de beneficència rep l’a-gricultor. L’any passat, el preu a Sai-dí va ser de 0,10 cèntims. Quant cos-ta produir un quilo de fruita? Unamitjana de 0,35 cèntims el quilo, sen-se comptar les hores que hi dediques.Facin números.

O millor: fem uns altres números.Deixem de comprar fruita a preu degàngsters, planifiquem polítiquesde rectificació urgent. Si el mónrural ha de resistir, fem-ho entre tots.

Escric des de Saidí en una novatemporada de fruita dominada peltrasbals i la fatiga professional, re-currents durant els últims anys depreus irrisoris. Un clima social queaquest juliol, per fer l’escena mésconvincent, s’ha acompanyat deborrasques i ventades tremendes,una calor sufocant que ha arribat als44 graus i una pedregada terminantque s’ha endut bona part de les co-llites de peres, préssecs, paragu-aians i nectarines. El canvi climàticsembla decidit a fer més concloentsi visibles les contradiccions rurals.Com en el cas de la naturalesa al-terada per la mà humana, el comerçde la fruita va a pitjor. El seu climaestà també molt humanitzat, molt to-cat per la mà humana: per la indo-lència institucional i pel comerç lo-cal i europeu.

El tema provoca enguany titulars,i dels grossos, cosa rara. Els desastresdel comerç dels aliments, en parti-cular de la fruita, són en efecte tan re-currents un any i un altre que no sónnotícia. Tant se val que vostè i jo pa-guem a preu d’or la fruita insípidaque venen tantes botigues urbanes detota mena i que, ho sabem, els agri-cultors que la conreen i la cullen lacobrin de pena. No ho consideremnotícia. Per tant, els pagesos han defer enrenou si volen fer-se sentir. Hand’anar-se’n uns quants a la ciutat queen teoria els fa de capital local i ar-mar un sidral per ser notícia.

Aquests dies, a la comarca veïnai col·lega del Segrià, els pagesoshan assolit titulars locals grossos i,encara que petitonets i gairebé d’a-magat, fins i tot s’han guanyat titu-lars de mitjans de més abast. Di-vendres van omplir els carrers deLleida de tractors uns 300 empre-saris agrícoles (que això és el quesón els agricultors d’aquestes con-trades, petits i mitjans propietarisque tiren endavant l’empresa amb lacontractació de temporers forans, unmón rural que no té gaire gent jovepròpia que el continuï). A Lleida noes queixaven del clima, del mal que

Fruiters senserecollirCIEZA.ES

*Article aparegut a El País-Catalunya,

l’11 d’agost de 2015

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/d

igit

al /

n. 2

3 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

5BA

IX C

INC

A

Ens van deixar una casa de poble per passar-hi unes setmanesd’estiu. La casa havia anat quedant atrotinada: feia anys queningú l’habitava. Perdó! D’un temps ençà s’hi estava un la-brador manyac, que tenia una ferida mal guarida a la cama.De seguida vam recordar que els labradors solen ser pigalls,és a dir, gossos guies de persones amb graus severs de ceguesa.

Cap a les tres de la matinada de la primera nit, va comen-çar a llampegar. La descàrrega em va desvetllar lleugerament,però no en vaig fer cabal. Amb la tamborinada tenia la im-pressió de dormir més a gust. El labrador, que feia nit al cel-obert, es va anar inquietant. Sobretot perquè, sense voler, ha-víem deixat tancada la porta de la cuina, l’únic accés que te-nia el gos per entrar a l’interior de la casa. Amb les potes vadonar insistentment cops a la persiana del dormitori, que tam-bé toca al celobert. El brogit va ser tal, que em vaig llevar migadormit, sense saber ben bé el que passava. I mentre em di-rigia a la cuina, d’un cop de morro el labrador va aconseguirobrir-ne la porta, impacte que em va treure la son d’una re-volada. Em consta que l’oïda dels gossos és molt sensible. Toti que el celobert disposa d’una porxo lateral, el labrador va pas-sar la resta de la nit aixoplugat a la cuina. L’endemà el dia esva llevar fresc i rialler.

Però que hi feia allà un labrador? La propietària actual delgos, que el treia a passejar de bon matí i cap al tard, ens va dirque a casa seva no tenia lloc per acollir-lo. Però que estava bus-cant un nou habitatge amb prou espai per viure-hi plegats. Vampreguntar perquè el labrador estava nafrat aprofitant que la

propietària és metgessa. Llavors, ens va explicar que encaraarrossegava les seqüeles d’una època de maltractes en una gran-ja-escola del poble del costat. Quan ella el va veure per pri-mer cop, el gos estava flac i malalt. Així i tot, el granger, l’an-tic propietari, el feia servir com d’atracció en les visites esco-lars.

En veu baixa, la que ara és propietària del gos ens va dir coms’ho va fer venir bé per segrestar-lo. El granger sempre el te-nia lligat al ras; plogués o fes un sol que estavellés les pedres.Una nit, amb una amiga, que tenia un tot terreny, se’n van anarfins a la granja. De puntetes es van acostar fins on el gos es-tava estacat, van desfer la corda i se’l van emportar. Això ex-plica que el labrador hagués de dur inicialment una vida dis-creta. A mesura que la propietària actual regularitzi la novasituació, serà més fàcil que l’animal pugui moure’s per arreu.

Precisament per això, la que avui és propietària del labra-dor ens va insistir de tancar bé les portes de la casa, quan en-tréssim o sortíssim, perquè el gos era molt esmunyedís. El dar-rer dia de l’estada, uns amics ens van passar a buscar. Men-tre ens esperàvem per sortir, el labrador va aprofitar que laporta del carrer havia quedat ajustada per escapar. Amb carade pànic, tots vam fer una gran suada recorrent el veïnat sen-se èxit. I un cop rendits, amb el capcot i de tornada a la casa,ens vam trobar el labrador que ens esperava a l’entrada. L’a-nimal se n’havia anat a estirar les cames. Aquesta raça cani-na, originària de la península del Labrador, Canadà, és con-siderada una de les més intel·ligents.

L’estiu del labrador // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

El passat dissabte 20 de juny, elCentre d’Estudis Lacetans, va aco-llir a Solsona la VIII Trobada de cen-tres d’estudis de les comarques deLleida, que convocava la Coordi-nadora de Centres d’Estudis deParla Catalana.

El centre amfitrió va fer un repàsde la seua trajectòria des que va serfundat fa una vintena d’anys i va do-nar a conèixer als assistents la revistaOppidum, que edita conjuntamentamb el Consell Comarcal del Sol-sonès. A continuació, la Pineda Va-quer, tècnica de documentació del’IRMU, va impartir una conferèn-cia sobre els criteris de qualitat i di-fusió de continguts de les revistescientífiques dels centres d’estudis i,tot seguit, es van donar a conèixer elsprojectes conjunts de la CCEPC il’IRMU, entre els quals el que es

proposa recollir memòries personals.Finalment, l’historiador Joan Bus-queta va donar compte de l’estat delprojecte de recerca sobre la xarxad’hospitals i institucions assistencialsmedievals dintre d’un projecte mésampli d’abast europeu. Destaquemla intervenció del jove medievalis-ta Raúl Villagrasa, beca AmandaLlebot (de la Fundació Llebot il’IEBC-IEA), que va donar a co-nèixer els seus avenços en la recer-ca sobre els hospitals del Baix Segriài del Baix Cinca.

La trobada es va veure arredoni-da amb un recorregut guiat pel cen-tre històric de Solsona i la visita al’església i la cripta romàniques i elcementeri modernista de la vilad’Olius.

Trobada de Centres d’Estudis de les comarques de Lleida// CARME MESSEGUER

Membres de l’IEBC en la trobada de la CCEPC aSolsona. JULIO MORENO

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

ENT

REV

ISTA

Pregunta. Quan i com naix la idea decrear un grup de teatre a Mequi-nensa?Resposta. Durant les dècades delsanys 70 i 80, Angelines Hermene-gildo, llavors professora al col·legiSanta Agatòclia, posava en escenacada any una obra de teatre, inter-pretada pels seus alumnes. Anysmés tard, ja a la dècada dels anys 90,Antonio Blas –un d’aquells actorsescolars–, juntament amb AngelinesHermenegildo i Magda Godia –en-carregada del grup de lectura del’Associació La Dona– van fer di-ferents intents per tal de fer pujar unaltra vegada a escena un grup d’ac-tors mequinensans. Es va intentar

rescatar antics alumnes actors, es vatrucar a la porta de l’Associació laDona per demanar la col·laboracióde les dones del taller de lectura, quecada cop dramatitzaven més leslectures dels textos; però per un mo-tiu o per un altre no s’aconseguiaconsolidar un grup. Finalment, ja ales acaballes de 1999, es va fer unacrida popular, convidant a tots els in-teressats a un taller de teatre, quetindria lloc un vespre a la setmanaa la biblioteca. I la crida va donar elsseus fruits. Van acudir dones del ta-ller de lectura, alguns hòmens i al-tres persones interessades en l’art dela interpretació. Així és com es va ge-nerar la llavor del que més tard se-ria el grup de teatre Garbinada.P. Per què us dieu així, Garbinada?R. La Garbinada és un vent carac-terístic a Mequinensa, que procedentdel Mediterrani arriba, a través del’Ebre, al nostre poble. Aquest ventalleugera la calor de les llargues tar-des d’estiu i en altres temps, no tanllunyans, ajudava els nostres llaüts anavegar Ebre amunt, fins als mollsde Mequinensa. Tothom va estar d’a-cord en què la Garbinada ens aida-ria sempre a portar els nostres pro-jectes teatrals a bon port.

P. Quan vàreu començar a actuar? R. L’estrena oficial del grup va serdissabte 2 de juny de 2001 a la SalaGoya de Mequinensa amb l’obraMelocotón en Almíbar de MiguelMihura.

P. Després d’aquestaprimera, i llunyana re-presentació a la SalaGoya, quines altresobres heu fet?R. Després de Meloco-tón en almíbar, hem in-terpretat 5 obres més:Madre, el drama padre,Los ladrones somosgente honrada, El niñode los Parker, Una no-che de primavera sinsueño i D’un temps,d’un poble.P. Diuen els que han

vist aquesta última obra que pel fetque vosaltres sigueu mequinensans,com els personatges de Moncada, esrespira a dalt de l’escenari una au-tenticitat que difícilment es donariaamb uns altres actors. Què en penseud’això? R. Una cosa és certa, que aquestaobra té per a nosaltres un pes sen-timental molt fort. Ha arrelat en l’à-

GRUP DE TEATRE GARBINADA, MÉS DE 15 ANYS FENT TEATRE

“La nostra passió pel teatre ens serveix en sí mateix d’estímul per a continuar”// ANDREU COSO CATALÁN

El Grup de Teatre Garbinada de Me-quinensa està format per un grupd’actors amateurs que dalt de l’es-cenari es comporten com veritablesactors professionals. Sorgits, en unprincipi, d’antics alumnes del Col·legiSanta Agatòclia, rescatats per la pro-fessora Angelines, i d’integrants deltaller de lectura de l’Associació laDona, als quals més tard se’ls han in-corporat altres actors fins arribar a laformació actual de 31 membres.

ComponentsGrup TeatreGarbinadaG. DE T. GARBINADA

«La Garbinada és un ventcaracterístic aMequinensa, queprocedent delMediterraniarriba, a travésde l’Ebre, alnostre poble»

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

ENT

REV

ISTA

nima de tots, i això es transmetcada cop que la posem en escena.

Tots els que formem part del grupGarbinada som mequinensans, ha-guem nascut al poble nou, al poblevell o a l’altra punta de país. Tots res-pirem el mateix aire. A tots ens en-volten les mateixes serres, i els ma-teixos rius, que malgrat que han can-viat de forma, no han canviat el seucontingut. Aquest paisatge és elmateix, en essència, que va veurenàixer i morir els personatges deMoncada i que ara forma part de lanostra vida. Moncada amb els seusrelats va fer autèntics els seus per-sonatges, o siga els mequinensans.Nantres, amb l’adaptació i inter-pretació dels seus textos, intentemtraslladar al públic aquest senti-ment, que també és el nostre.P. Amb aquesta obra sobre textos deJesús Moncada heu tingut un èxit in-discutible. On l’heu representat?R. A part de Mequinensa, a Torrent,la Granja, Favara, Bellver, Vallobar,Saidí, Casp, Alcampell, al TeodoroSánchez Punter i al Rolde de Estu-dios Aragoneses de Saragossa. Tam-bé al Patronat Cultural i Recreatiude Cornellà, l’Hospitalet de l’Infant,Borges Blanques, Reus, al CercleCatòlic de Gràcia de Barcelona,Llagostera, Arbúcies, Móra d’Ebre.I la darrera actuació ha sét la posa-da en escena del tercer acte de l’o-bra dins dels actes dedicats a la cul-tura de Mequinensa que amb el nomde “Mequinensa, capital”, es van ce-lebrar a la ciutat de Lleida el passatmes de març.P. Com feu per triar i preparar lesobres de teatre R. Després de realitzar diverses ses-sions de lectura a la biblioteca, es de-bat el contingut de les obres i lespossibilitats de ser portades a esce-na, tenint en compte les caracterís-tiques dels actors i les dificultats tèc-niques que suposen. Així és comvam triar les nostres primeres cincobres. Un cas apart va ser la tria delstextos de Moncada per aquesta úl-tima obra i el nostre proper projec-te. En aquest cas, la tria dels conteses va fer seguint les indicacionsdels que més experiència tenen enl’obra de Jesús

Des dels inicis, fins l’últim projectede Garbinada, les obres represen-tades eren obres ben conegudes en

l’univers teatral, d’autors com MiguelMihura, Jardiel Poncela i Hart iBraddell (autors anglesos). Aixòvolia dir que les obres estaven moltben estructurades i detallades, de ma-nera que els arranjaments van sermínims, i es van efectuar per la ma-teixa directora, o pels nostres tècnics,adaptant els decorats a les nostrespossibilitats.No ha estat així, però, en l’ultimaobra representada: D’un temps, d’unpoble. Aquesta obra basada en tex-tos de Jesús Moncada, amb molt poco cap diàleg, per la qual cosa la fei-na no va ser fàcil. P. Quina han sigut la actuació més es-pecial?R. Totes les actuacions fetes han es-tat especials. Si hem de triar-ne al-guna potser les de Cornellà, pel fetque era la primera vegada que tras-passàvem fronteres de la mà del nos-tre Jesús Moncada; la del Cercle deGràcia, per trobar-nos amb un espaicentenari i un barri que era el de Je-sús; i les de Saragossa, pel fet de por-tar la nostra obra en català a terrescastellanoparlants. P. Heu rebut algun premi en reconei-xements a la vostra labor teatral?R. El 24 de novembre de 2012 vamtenir l’honor de rebre un reconei-

xement per la nostra tasca difusorade l’obra de Jesús Moncada perpart de l’Institut d’Estudis del BaixCinca, al concedir-nos el XVI premiJosep Galan a la Normalització Lin-güística. I últimament hem rebut dosdistincions més, una a la millor com-panyia i l’altra a la millor actriu, TereBorbón, al Festival de Teatre Ama-teur de Mora d’Ebre 2015.P. Quines coses teniu pensades de

cara al futur? R. Actualment estemreballant en una novaadaptació de contes deJesús Moncada. Ja te-nim un esborrany del’adaptació feta i hemcomençat els primersassajos.P. Gairebé 15 anys ac-tuant. Què us empenta aseguir?R. La nostra passió pelteatre ens serveix en sí

mateix d’estímul per continuar. I elfet d’estar treballant en una novaadaptació dels textos de Moncada ésun valor afegit a aquest estímul.

Han participat en les respostes de l’entrevista

membres del G. deT. Garbinada: Tere Borbón,

Cristina Rodes i Pili Arbiol.

«Aquesta obra[D’un temps d’unpoble] [...] haarrelat en l’ànimade tots, i això es transmet cadacop que la posem en escena.»

Tere Borbón,millor actriude la XImostra deTeatreAmateur deMóra d’EbreG. DE T. GARBINADA

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

LLIT

ERA Bilingüisme

// JOSEFINA MOTIS

ceptaven malament lesexpressions i pronuncia-ció i paraules diferents,segurament per falta deconeixement de les va-rietats del propi idiomaque en dècades anteriorsno s’havia ensenyat.

Ja s’ha publicat moltesvegades que les mogu-des culturals a tota laFranja, i la tímida llei dellengües més recent, es-taven posant, en part, elnostre català al lloc que li corres-pon. Esperem que les noves auto-ritats d’Aragó puguin seguir mi-llorant tot això.

En un article científic que pre-senta Marta Lorenzo a Tendències21, publicat a xarxa social oberta as-segura que s’ha avançat molt en lacomprensió del bilingüisme des deque es pensava que podia ser unadificultat:

— El temps ha demostrat que elsindividus bilingües tenen millors re-sultats amb les tasques que neces-siten atenció i memòria.

—Un estudi a Escòcia diu que elsnens bilingües tenen el pensamentcreatiu mes desenvolupat.

—En una investigació a l’Índia ial Regne Unit al 2013 demostra queel saber idiomes afavoreix la salutmental.

—Al 2014, investigadors de laUniversitat Pompeu Fabra de Bar-celona van deduir que els que delprimer moment van canviant d’i-dioma contínuament tenen més

entrenades les funcions que elsfan adaptar a tasques diverses, o si-gui que afavoreix la flexibilitat.

Investigadors del Centre Mèdicde la Universitat de Georgetowndels EUA han donat al tema unaversió científica analitzant el cervell.Comparant el volum de matèriagris entre bilingües i monolingües.La matèria gris són aquelles zonesdel sistema nerviós central inte-grades per la part de la cèl·lula ner-viosa que correspon al nucli.

Pensant que l’experiència ambdos idiomes podia reflectir-se al cer-vell de les persones (en aquest es-tudi aprenien i parlaven espanyol-anglès), Van descobrir que les per-sones bilingües tenen més matèriagris al cervell, creient que la gestióde dos idiomes pot modificar la fle-xibilitat cerebral.

També s’ha vist que la substànciagris afecta les àrees emocionalsdonant respostes més racionals,davant de criteris complexes i de re-lacions amb d’altres.

Segurament que per una radica-lització de postures, per un costat il’altre, en els darrers temps, esveuen teories qüestionant el bilin-güisme. Que si «nafra», que si di-glòssia, amb la piconadora del títolEl bilingüisme mata. Així hauríemd’aprendre només el català o el cas-tellà per què no hi hagués interfe-rències? Seria una actitud retrò-grada per a negar-se-hi totalment.

La riquesa del bilingüisme i lanormalitat que suposa, es inqües-tionable, tenint en compte que lesllengües són vives.

No hi ha dubte que el progrés ensha de portar a un reconeixementque es pot ser atagonés, parlar ca-talà i aprendre el castellà acceptantles diferències amb tota normalitat.De fet els darrers anys als pobless’aprenen els dos idiomes.

Tampoc hi ha dubte que això ésuna riquesa cultural de la zona.

Totes les bombolles segons els in-teressos, les idees polítiques i al fal-ta d’obertura a la diversitat sí queson nocives per a la convivència il’aprenentatge.

En els nostres temps remotsapreníem el català del poble com allengua materna, sense saber nicom, apreníem el castellà que des-prés seria el propi de l’escola. Erauna llàstima que una espontaneïtatnatural estés deformada pel fet deque al ensenyar-nos el castellàse’ns feia creure que el que es par-lava a casa i al poble, era un cha-purreau que no servia per forad’allà. A Catalunya també s’ac-

LLENGUESALCARRER.

WORDPRESS.COM

Anònimes mestres // M. Llop

DONES

Comença setembre i el temps de l’escola; l’escola d’infants,de l’educació primària, de secundària... Les mestres conten elsanys per cursos; és una peculiaritat d’aquestes dones que de-diquen la seua vida professional a conduir les criatures al mónde l’aprenentatge. Valoro i estimo les dones protagonistes dela primera formació, de la socialització infantil i de l’itinera-ri escolar. Dones anònimes que no computen en les llistes depersones intel·lectuals excepte si han protagonitzat alguna re-volució pedagògica. Les principals innovacions didàctiques s’i-nicien en l’etapa infantil on les mestres que desenvolupen laseua tasca professional a l’escola la continuen i la completen

als centres de formació permanent quan estan motivades perla vocació d’aprendre, d’ensenyar i de i millorar la pràctica do-cent. La primera mestra actua com la mare, com la fada bon-dadosa que protegeix els xiquets i les xiquetes durant els pri-mers passos de la vida escolar. Ensenya les lletres, els núme-ros, els jocs, la psicomotricitat, a reconèixer i expressar les emo-cions, l’alteritat, l’empatia. Vull fer un homenatge a la meuasenyoreta que des dels primers anys ens va introduir la llavorde l’entusiasme per la vida, la bellesa i la solidaritat. I a totesles mestres de vocació que van marcar la nostra infància: aques-tes no són anònimes!

TEM

PS D

E FR

AN

JA/d

igit

al /

n. 2

3 /

sete

mb

re-o

ctu

bre

201

5R

IBA

GO

RÇ

A

13

Durant els mesos d’estiu, com tinc per costum de fer quanla butxaca no arriba a més, m’he dedicat en hores lliures a cór-rer per diversos indrets del Pirineu, especialment del central.És l’avantatge geogràfic que té Camporrells: pràcticamentamb dues hores de cotxe pots plantar-te a la Cerdanya, a laGascunya o a Navarra, posem per cas. Al marge de les meuesmés habituals eixides per la Ribagorça –això ja no ho consi-dero ni viatge–, he aprofitat per a recórrer més exhaustiva-ment l’alt Pirineu occidental aragonès, que tenia abandonatde fa anys. Per a mi hi ha un Aragó de Cotefablo i Serrablocap ací, el Sobrarb, que fa aigües al Cinca (és a dir, al Segre) iés fill dels francs, i un altre, que no sento tan meu, de Cotefa-blo enllà: les riberes del Gállego (o Galligo) i l’Aragón, mésdistant i nucli fundacional d’Aragó, nascut a redós del regnede Navarra.

Ansó n’és la perla. Una localitat magnífica en un entornpreciós, sense gaires nyaps urbanístics ni arquitectònics, benendreçat. Com a vila, m’agrada més que les veïnes roncaleses:

Isaba, Roncal… Em va sorprendre, però, la poca activitat tu-rística que hi havia en ple mes d’agost.

Jo tinc explicacions per a tot. Els carrers, els comerços… Totestà retolat com a Osca o a Saragossa. L’aragonès ja a peness’hi parla —jo encara l’havia sentit allà mateix, de petit, coma llengua de carrer— i la castellanització és omnipresent. A Echola situació potser no és tan terminal, però Déu n’hi do. I a laresta de la Jacetània i el Serrablo, amb la vall de Tena inclosa,encara és pitjor. A la vall navarresa del Roncal, en canvi, on jafa tres generacions com a mínim que el basc es va extingir, elsroncalesos en fan un tret identitari: no el parlen, però la canallal’estudia a l’escola i és ben present a la retolació pública i pri-vada, a les cartes dels restaurants... I el Roncal és ple de turistes.Algú al Vell Aragó sabrà veure que la llengua, la cultura ma-terial i la identitat també juguen un rol en el desenvolupament,l’immaterial és clar, però també l’econòmic? Que el turismeque ara se’n diu eufemísticament “de qualitat” el que vol com-prar és autenticitat i no pas parcs temàtics?

Viello (o biello) Aragón // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

Falles, faros i fogueres a la Ribagorça// GLÒRIA FRANCINO

Sant Joan no seria Sant Joan sen-se el foc purificador. Aquest costumpagà i ancestral que celebra el sols-tici d’estiu continua molt arrelat a laRibagorça, com a altres contradesdel Pirineu. Si les més reconegudesa la nostra comarca són les de la Vallde Boí: començant per les de Dur-ro per Sant Quirc, les de Boí el 23 dejuny, les d’Erill i Taüll, la vetlla de lesseves festes majors, hi ha d’altres in-drets ribagorçans on es tornen a bai-xar les falles.

Al Pont de Suert, des dels límitsdel terme de Buira fins arribar alPont, adults, joves i minyons encenenles falles al faro. Les falles estan for-mades per teies de pi, lligades en for-ma de feix cònic, generalment ambun mànec de freix o avellaner, quetransporten els fallaires a les espat-lles, a peu o corrent, acompanyatsdels soroll de trucs i esquelles, finsarribar a la foguera dins de les po-blació on brandean fins consumir-se.

A Bonansa actualment es bai-xen des de l’ermita de Sant Aventí,però abans s’havien baixat des delFaro, que és prop del límit amb Cas-tarner de Noals i més antigament,des de Penyaroia. També a Sirès iGavarret encenien el Faro prop delCap del Bosc i les baixaven quan hi

havia suficients habitants per a ce-lebrar-les.

Altres pobles han conservat el cos-tum d’encendre la foguera a un llocdeterminant del poble, és el cas deSopeira, on l’encenen prop de la Pla-ça Alta Ribagorça, i els veïns apor-ten dolços i beguda per passar unabona estona; antigament es feien và-ries fogueres a diverses parts del po-ble i als marges dels trossos per evi-tar pestes.

Tan interessant com aquestes tra-dicions, per als toponimistes, éscomprovar que en toponímia menors’han conservat molts indrets amb elnom comú faro. Gràcies a la inves-tigació sobre els noms de lloc, el pro-fessor Xavier Terrado de la UdL re-cull a la Vall de Boí: lo Faro a Car-det, Cóll, Erill, Saraís, Taüll. Perso-nalment recullo al municipi delPont de Suert: el Faro al Pont deSuert i de Gotarta, a Llesp, el FaroVell de Dalt i el Faro Vell de Baix, aErillcastell, el Serrat del Faro, aIran, el Tussal del Faro. Al munici-pi de Bonansa: el Faro a Bonansa, aBuira, molt a prop del límit amb elPont de Suert, a Sirès i Gavarret, elFaro i el Tussal del Faro.

Faro sinònim de foguera o xera,on s’encenen les falles, és una pa-raula d’origen grec PHAROS ‘fanal,

far’, degut a l’illa grega Pharos, onhi havia una torre amb un fanal queil·luminava els mariners. I nosaltresla vam heretar dels romans fins ar-ribar al segle XXI, on és un termeben viu a la Ribagorça, sobretotaquestes dates, tot i que els quiconreen els trossos o trepitgen elsllocs homònims el recorden i el ci-ten més vegades.

Foguera deSant Joan

GLÒRIA FRANCINO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

CU

LTU

RA

14

La Franja de Ponent. Aspectes històrics i juridics de J. Montclús i Esteban// CARLES BARRULL

bisbat de Roda d’Isàvena i els vin-cles històrics de moltes parròquiesde la Franja amb els bisbats de Llei-da i Tortosa. Segueix amb la histò-

ria del traspàs de les parròquies dela Franja del bisbat de Lleida al noude Barbastre-Montsó a finals delsegle XX, la història del MuseuDiocesà de Lleida i l’anomenatconflicte dels béns de la Franja. Elnexe d’unió d’aquestes localitats, amés de la vinculació social i eco-nòmica a territoris catalans comLleida i Tortosa, és la parla catala-na. L’autor comenta les jornades,estudis, publicacions associacions iautors en llengua catalana, explicala Declaració de Mequinensa(1984) i les diferents lleis i políti-ques linguístiques i educatives delGovern de l’Aragó, fins a la darrerallei que no reconeix la llengua ca-talana i que la denomina amb elvergonyant acrònim de LAPAO.

Acaba amb unes reflexions his-tòriques de l’evolució, o no, de lacatalanitat o aragonesitat dels seushabitants, amb biografies de per-sonatges i un diccionari bibliogrà-fic d’autors contemporanis en ca-talà.

Estudi sobre la Franja de Ponentque n’analitza la geografia, les ac-tivitats econòmiques actuals, la po-blació i el nombre de catalanopar-lants que actualment viuen a les co-marques de la Ribagorça, la Llite-ra, el Baix Cinca i el Matarranya.

El llibre va explicant l’evoluciód’aquests territoris des de la pre-història fins als nostres dies passantpels ibers, romans, visigots, sarraïnsi tolosans. L’autor ens mostra els di-ferents senyorius, l’origen del com-tat de la Ribagorça, les conquestesmedievals de territoris (Lleida,Tortosa, el Matarranya, València iles Illes), les diferents lleis i costumsamb que es regien diferents terri-toris, la incorporació a l’Aragó delcomtat de Ribagorça i de les vilesde Fraga, Mequinensa i Faió, les di-ferents guerres i límits administra-tius, l’evolució artística i els movi-ments migratoris contemporaniscap a Catalunya i cap a Barcelona,fins a l’actualitat.

Analitza la gènesi medieval del

Breu crònica de les nits d’estiu d’Alcampell// J. ESPLUGA TRENC

(la Costa Brava, el Pirineu, Pam-plona, Santander, Benidorm, Car-tagena, Madrid, Alacant, etc.). Laxerrada, en un clima d’emoció con-tinguda, va aplegar moltes de lespersones protagonistes o dels seusfamiliars.

La nit del 21 d’agost, Laia Brua-lla va presentar els resultats d’unainvestigació sobre les cabanes ivoltes de la Llitera. A partir d’unaexhaustiva informació i un espec-tacular material gràfic, la ponent vaexplicar l’època en què es vanconstruir i les seues funcions, les ca-racterístiques constructives i lesprincipals tipologies de voltes delnostre entorn. La xerrada va comp-tar amb una assistència multitudi-nària i va permetre a tothom apren-dre moltes coses de la nostra rea-

litat més propera. En Joan Rovira,president del CELLIT, va aprofitarper a reclamar una major atencióde les institucions públiques i pri-vades a aquest patrimoni arqui-tectònic i cultural, que pot consti-tuir un dels atractius de la nostraterra.

El 31 de juliol, l’escriptora PilarEnjuanes Marqués, mestra jubila-da de Benavarri, va presentar a Al-campell el seu rader llibre titulat Aldoblar la esquina (Ed. Certeza,2015). Una setmana després, el 8d’agost, el cantautor Rafael Casasva fer un singular concert a l’es-glésia, format íntegrament per ha-vaneres pròpies i alienes.

La nit del 14 d’agost, en Pep Es-pluga va presentar els resultatsd’una investigació sobre història lo-cal al voltant dels viatges que unacolla de podadors i les seues famí-lies van realitzar entre el 1959 i el1963. A través d’entrevistes ambtestimonis de l’època, es va poderrecopilar més d’un centenar de fo-tos d’aquells viatges als llocs mésdispars de la geografia peninsular

Laia Brualla,Joan Rovira iRubén Olivera la xerrada

sobre lesvoltes

PEP ESPLUGA

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

TEM

A D

EL M

ES

seua, al costat mateix de l’església.El segon concert a l’església de

Nostra Senyora de l’Assumpció aMont-roig el 23 d’agost, presentavaun títol suggeridor “En torno al ór-gano y la jota”, amb la presència del’organista egeana Esther Ciudad, elballarí saragossà Miguel Ángel Ber-na i el cantant bilbilità Nacho delRío. Mitja hora llarga abans de co-mençar el concert l’atri de l’esglé-sia estava plena de gent esperant l’o-bertura de les portes per entrar altemple. L’acte va comptar amb lapresència de Mayte Pérez, tero-lenca, recent anomenada pel Go-vern d’Aragó Consellera d’Educa-ció, acompanyada de representantsde la comarca i del municipi. Els res-ponsables de la convocatòria, pre-veient la massiva assistència de pú-blic, ja havien col·locat gran quan-titat de cadires, a més dels bancs, perseure a tot el recinte. La coinci-dència en un mateix concert demúsica d’orgue, ball i cant a travésde la jota va fer un espectacle moltvariat, amb una magnífica coordi-nació per part dels artistes que vaagradar molt al públic assistent,més de quatre-centes persones.Nacho del Río va interpretar Ho-menaje al Matarranya amb unacomposició cantada en català. Itambé una altra en aragonès, S’hafeito de nuei tema de Chusé Lera

Alsina.A tots els actes del Cicle d’Orgue

els parlaments en la presentació deles actuacions està sempre ben pre-sent la nostra llengua per voluntatpròpia dels organitzadors i també enels díptics informatius bilingües,fet rellevant que no passa en altresactes públics en el nostre territori.

A part dels concerts d’orgue del’estiu el Consell Comarcal del Ma-tarranya, apostant per la cultura, or-ganitza cada curs escolar, des del2008, unes jornades de portes ober-tes dirigides als alumnes de 1r del’ESO de l’Institut Matarranya deVall-de-roures per mostrar als mésjóvens el valuós valor patrimonial imusical dels nostres tradicionalsinstruments religiosos. En esta ma-teixa direcció es van enregistrarquatre concerts, entre 2009 a 2012,i 15 temes, i l’any passat es va edi-tat un CD Cicle d’Orgue. Comarcadel Matarranya per commemorar eldesè aniversari d’estes convocatò-ries musicals. La producció, ediciói patrocini correspon a la Comarcadel Matarranya, la direcció i coor-dinació a Margarita Celma, la gra-vació, mescla, masterització i ediciódigital a Hugo Roglan i el dissenygràfic a Terès&Antolín. El CD es vapresentar durant les Jornades Cul-turals de tardor del 2014 a Fondes-patla i que encara es pot aconseguir.

El 11è Cicle d’Orgue al Matar-ranya es va dur a terme el passatmes d’agost promocionat pel Con-sell Comarcal del Matarranya i di-rigit per la musicòloga MargaritaCelma. Tots els concerts són gratu-ïts i d’entrada lliure. Segons els or-ganitzadors “la finalitat d’este cicleés posar en valor els dos únics or-gues històrics que es conserven a lacomarca, a través d’una sèrie deconcerts que ajudin a recuperar elnostre patrimoni cultural”.

L’orgue més antic és el de l’es-glésia Sant Salvador de Fondes-patla, construït el 1680 i reformatpel taller de l’orguener queretàFrancisco Turull el 1704. A finalsdels cinquanta del segle passat ja nos’usava i el 1993 es va voler recu-perar i va començar la seua restau-ració per un taller de Conca que vaacabar quatre anys més tard. El del’església de Mont-roig és més nouperquè el va construir per l’orgue-ner Francisco Zurita el 1887 a Bell-munt i va ser restaurat el 2003 perRicardo Miravet. Un any més tardcomençava el 1r Cicle d’Orgue delMatarranya. D’estos instrumentsreligiosos antigament n’hi havia amoltes esglésies de la comarca apro-fitant l’excel·lent acústica dels edi-ficis però, desgraciadament, durantla guerra civil es van fer malbé. Sa-bem que els de Massalió i de Cala-ceit van ser construïts per taller del’orguener queretà Francisco Turullel 1718 i 1725 respectivament.

Com en els últims anys, este estiues van programar dos concerts. Elprimer a Fondespatla, el 2 d’agost,en l’inici de les festes majors de lavila, a l’església parroquial de SantSalvador a càrrec del musicòleg i or-ganista badaloní Miquel Gonzálezque interpretà magníficament un re-pertori fonamentalment de pecesbarroques, algunes de compositorsaragonesos. L’acte va comptar ambuna bona assistència de públic. Des-prés del concert, una agradablesorpresa, perquè el propietari de lacasa Belsa, present en el concert, ensva fer una visita guiada per un delsedificis més singulars i ben restau-rants del Matarranya com és casa

11è Cicle d’Orgue del Matarranya// CARLES SANCHO

Concert aMont-roig:Esther Ciudad iMargaritaCelma.CARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

AR

AG

Ó

16

L’advocat i jurista saragossà JoséIgnacio López Susín, especialitzat enlegislació sobre normalització lin-güística i militant de CHA, ha estatanomenat aquest estiu pel Governaragonès Director General de Polí-tica Lingüística.

La creació d’aquest organisme vaser una exigència irrenunciable delgrup nacionalista d’esquerres CHAper a entrar al nou govern d’Aragópresidit pel socialista Javier Lambán.CHA s’ha fet càrrec de la Conselle-ria de Vertebració del Territori, Fo-ment i Habitatge.

López Susín es posa al front d’a-questa nova Direcció General ambla intenció de donar la importànciai la rellevància que mereix a la re-gulació i el desenvolupament de lesllengües minoritàries d’Aragó des-prés d’un “quadrienni negre” per al’aragonès i el català, degut a lanul·la acció política en aquest àmbitportada a terme pel govern PP-PAR. Tot i ser conscient que aquestorganisme no comptarà amb els mit-jans i estructures administrativesd’altres direccions generals, el nouresponsable de Política Lingüísticadel Govern aragonès ha declarat laseua intenció de preparar una novaLlei de Llengües, també anunciadaals mitjans de comunicació pel pre-sident Lambán, que substituirà la Lleidel LAPAO i el PAPAPYP promo-guda pel PP i el PAR en la passadalegislatura. Mentre aquesta llei s’a-prove, López Susín es planteja demanera immediata “portar a termeaccions concretes de protecció, suporti desenvolupament de les nostresllengües pròpies”.

La nova Llei de llengües que en elseu moment el govern PSOE-CHApresentaria a les Corts, estaria basa-da a grans trets en la que es vaaprovar a l’Aragó l’any 2009. Man-tindria la creació de dues Acadèmies(una per la llengua aragonesa i unaaltra per al català d’Aragó) i proba-blement suprimiria o donaria un ca-ràcter menys oficial al Consell Su-perior de Llengües.

Nacho López Su-sín, (Saragossa,1956), és llicenciaten Dret i funciona-ri de carrera del’Administració deJustícia des de 1979.En els diferents pe-ríodes en que laCHA ha assumittasques de governen diverses institu-cions, Susín ha estatdirector de l’Àreade Cultura de la Di-putació de Sara-gossa (1999-2003) iDirector de l’Àrea d’Educació i Ac-ció Social de l’Ajuntament de Sara-gossa (2003-2007). També ha estatmembre fundador i dirigent del Rol-de d’Estudis Aragonesos, associacióque edita la revista Rolde, i membredestacat de la Fundació aragonesis-ta Gaspar Torrente y del Consello daFabla Aragonesa. López és també au-tor o coautor d’una desena de llibresrelacionats amb el dret aragonès,l’estatus jurídic de les llengües pròpiesa l’Aragó i de Filologia Aragonesa.

Durant les tres legislatures presi-dides pel socialista Marcelino Iglesias,els únics anys que aquest tema va tin-dre una atenció específica, les accionsrelacionades amb les llengües pròpiesd’Aragó, van estar gestionades desd’instàncies administratives molt in-feriors a una Direcció General: unaUnitat de Llengües en la primera le-gislatura i, englobades sense deno-minació diferenciada dins la Direc-ció General de Política Educativa, enles dos següents.

José Ignacio López Susín, Director General de Política Lingüística// MÀRIO SASOT

José IgnacioLópez SusínD.G.A.

CURSOS DE LLENGUA CATALANA A SARAGOSSA

La Casa Catalana de Saragossa organitza com cada any, en la seua seu del carrerEscosura 38, cursos de Català per obtenir el certificat acreditatiu del coneixementdel català corresponent als diferents nivells oficials atorgat per l’ Institut Ramon Llull.

Les classes dels nivells Bàsic (A2) i Elemental (B1) s’impartiran los dijous de 18ha 20h. Los de nivell Intermedi (B2) i Suficiència (C1) es faran los dimecres de 17:30ha 20:30h. L’ inici de les classes tindrà lloc lo dimecres 14 octubre de 2015.

Lo curs finalitzarà al maig de 2016 (el dia exacte depèn de les dates d’exàmensque es publiquen oficialment al febrer de cada any al Diari Oficial de la Generali-tat de Catalunya coincidint amb la convocatòria de les proves). Els períodes de va-cances tant de Nadal com de Setmana Santa coincideixen amb el calendari escolarde la Comunitat Autònoma d’Aragó.

La superació de les proves convocades per l’ Institut Ramon Llull del Departa-ment de Cultura de la Generalitat, permet obtenir un certificat oficial acreditatiudel coneixement del català del nivell corresponent.

Les proves tenen lloc en dissabte a la Casa Catalana de Saragossa.Lo preu del curs es de 350 €. Forma de pagament: 200 € en formalitzar la inscripció

i 150 € abans de l’ ú de desembre de 2015.NOTA IMPORTANT: la impartició dels cursos està condicionada a la inscripció d’un mínimde 12-13 persones.

M.S.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

Dissabte 19 de setembre, a dos quarts de nou del maití em-prenc mig estabornit el camí a Fraga per assistir al Cinga Fò-rum de 2015 organitzat per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca,acte que enguany té com a títol “El patrimoni religiós del BaixCinca, retrobant el passat”. El minso i, en principi, heterogenicol·lectiu que viatgem en el cotxe de línia que ens ha de dur delPoble, en plenes festes patronals, a la capital de la comarca estàconformat per un ciutadà d’aspecte subsaharià i un altre d’as-pecte magrebí, tots dos amb inequívoc aspecte d’immigrant tem-porer i tots dos carregats de bosses; un passavolant d’aspecteibèric amb una motxilla a l’esquena; dues adolescents de tor-nada a casa amb pas insegur i que encara no són en edat de te-nir permís de conduir vehicles de quatre rodes; i un servidor.Entenc que aquest col·lectiu és prou representatiu dels usua-ris quotidians del transport públic d’aquest país; només hi tro-bo a faltar jubilats –i sobretot jubilades– d’edat avançada, peròavui és dissabte i metges, dentistes i altres professionals liberalsde Fraga o Lleida tenen tancades consultes i despatxos. Ja sesap que, com diu el meu amic Morgan –a imitació del seu (i meu)admirat Homer Simpson–, el transport públic és cosa de fra-cassats. I bé que ho sap l’administració pública: a la parada delbus no s’hi veu ni un trist cartell amb els horaris de pas dels cot-xes de línia que puga orientar els viatgers ocasionals. Ja se sapque els administradors de la cosa pública no fan ús dels serveispúblics, malgrat que se n’omplen la boca (petita) de les seuesbondats i de la seua necessitat, en especial durant les campa-

nyes electorals. A Torrent encara hi pugen una família de qua-tre membres i una jove parella, tots sis també d’aspecte magrebí,la qual cosa no fa sinó accentuar la composició –potser ja notan heterogènia– dels usuaris del transport públic d’un dissabtede finals d’estiu en aquesta nostra comarca.

En arribar a Fraga, travesso el pont sobre el Cinca i ja a l’a-vinguda dels Reis Catòlics observo, a l’alçada del número 15,el cartell indicador de la seu d’una associació: “Amics de Fra-ga. Cuidem lo fragatí més que mai.” L’únic dubte que tinc so-bre la indubtable catalanitat lingüística del lema de l’associa-ció local és si “lo” és l’article masculí singular del català clàs-sic encara conservat –i per molts anys– en el català nord-oc-cidental, o bé es tracta de l’anomenat article neutre “lo” –pro-pi del castellà i vindicat últimament amb vehemència per de-terminats comentaristes lingüístics defensors del “català queara es parla”– amb el significat aproximat ‘d’allò que és pro-pi d’algú o d’alguna cosa’. És a dir que “lo fragatí” tant pot ferreferència al parlar català de Fraga com al conjunt de carac-terístiques o peculiaritats de la població de Fraga, inclosa la seuavarietat local de la llengua comuna. Sia com sia, el cartell noem desagrada perquè mostra –sens dubte, malgrat els dirigentsde l’esmentada associació– una digna ortografia catalana, llunyde l’ortografia aberrant –pròpia de l’extinta LAPAO– que, oca-sionalment, hem pogut observar en la retolació pública a l’i-nici del nostre trajecte sabatí. Així que cuidem, ara més que mai,la cosa pública.

Cuidem la cosa pública, més que mai // Esteve Betrià

U12

La professora i activista culturalmont-rogina Teresa Maria Ballester,va morir el passat dissabte 26 de se-tembre.

Professora d’arts plàstiques i decatalà, membre activa d’ASCUMAi de l’associació cultural Clarió, laseua mort ha colpit molt profunda-ment als seus veïns de Mont-roig deTastavins, als seus companys d’Ins-titut i a tots els que han compartitaquests intensos anys de lluita per aquè el català no es perdi a les aulesde les escoles del Matarranya ni enles converses dels carrers entre elsseus parlants més joves: els escolars.

Vaig conèixer a la Teresa Maria fa15 anys a Mont-roig, quan vaig anara passar allà una setmana aprofitantque fíem un concert del Duo Re-capte. Teresa, de camí es va posar encontacte amb nosaltres per aidar-nos en lo que fos per a muntar elconcert i que vingués el màxim de

gent possible. També ens va a animara que moguéssem a Saragossa eltema de les classes de Català al Ma-tarranya. Després, amb motiu deportar activitats del Projecte Mon-cada, me l’hai trobat com a profes-sora a les escoles de Maella i al’IES de Vall-de-roures. Indepen-dentment de l’assignatura que estèsimpartint, siga Educació Plàstica oCatalà, sempre s’oferia a col·laborarper a facilitar que l’obra de teatreque portàvem, o la xerrada d’un po-nent, o l’actuació d’un cantant, espogués realitzar en condicions i al’hora. Anys després, com a mared’alumnes, ha estat una lluitadora in-cansable perquè es mantinguen lesclasses de català a l’Institut i a les es-coles del Matarranya i una de lesànimes de Clarió, que tan crucial pa-per està fent per l’escolaritzaciódels xiquets de la Franja en llenguacatalana. Durant aquests últims

Ha mort Teresa Maria Ballester, professora i activista per la llengua// MÀRIO SASOT

quatre anys, en que l’administracióaragonesa ha comés tantes injustí-cies i menyspreus amb la nostra llen-gua, la Teresa Maria va signar di-versos escrits que van sortir a lapremsa aragonesa criticant l’absèn-cia del català dins del currículum es-colar aragonès.

Des de Temps de Franja volem re-cordar la seua figura, la seua ho-nestedat i constància en la defensade tot un seguit de valors que com-partim i enviar-lis una forta abraçadade condol i admiració a tota la teuafamília, amics i companys de feina ialtres activitats.

Teresa MariaBallester

ESUARDO SOLER

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Enmig del temps més calent –entre l’11 de Setembre i el 27S–que segurament viurem des de l’òptica del que anomenem Pro-cés a Catalunya, em decideixo per comentar la carta del Pre-sident Javier Lambán al President Artur Mas a partir de les ma-nifestacions del Conseller Germà Gordó a la UCE de Pradade Conflent aquest agost passat. Ja sé que em jugo pel capbaixque algun veí de Consell de redacció torne a tenir problemesde fum.

Dit de passada, i suposo que hi té a veure el temps canicu-lar, trobo que aquests mesos han estat buits de “contingut dellengües” tot i el canvi viscut en el govern aragonès. Cal fer ex-cepció de les manifestacions del mateix president Lambán enuna posada en escena feta a mida amb Miquel Iceta per trans-metre que ara, amb els socialistes, això de les llengües a l’A-ragó tornarà a anar bé, donant per bones les legislatures de l’im-pagable Marcelino Iglesias.

Anem a la carta. El nou president d’Aragó fa la impressióde voler fer una demostració de puresa anticatalana i per aixòl’home va aprofitar per colpejar pertot on fa bony i va amo-llar allò del nom de la corona aragonesa, va inaugurar el seutorn de reivindicació dels béns del bisbat de Lleida i ho va re-matar amb la indignació perquè el ministre Gordó havia mi-rat gairebé amb lascívia la Franja. I avall que fa baixada.

Quan el president Lambán s’escandalitza perquè el conse-ller Gordó diu que una futura República catalana no oblida-

rà el país sencer, incloent-hi la Franja, el president aragonès faun exercici de refermament de l’espanyolitat –“nos sentimosunànimamente españoles y aragoneses”. No pot acceptar quea la Franja ningú, ningú, pense d’una manera diferent, per exem-ple posant el sentiment d’aragonès per sobre o prescindint deld’espanyol o de sentir-se català i no espanyol.

Jo puc entendre que algú –la majoria, ja ho sé– puga rebut-jar la condició de català perquè no se’n sent i perquè el mónque ha vist i l’hi han ensenyat és de “matriu aragonesa i es-panyola”; però Lambán ha de poder acceptar que alguna cosadeu representar que parlem la llengua que es parla a Lleida ia Tortosa; una llengua parlada sense solució de continuïtat geo-gràfica; per cert una geografia que més aviat s’interromp desdes la Franja cap a l’oest, sobretot tenint present l’efecte de fron-tera del riu Cinca i del desert dels Monegres, tan ben il·lustrata l’últim llibre de Francesc Serés. Que quede clar que el lligamde la llengua, el definitori de la Franja, no és produeix per ge-neració espontània; per bé que pot desaparèixer aviat, això sí,si continua l’actuació orquestrada des de tants fronts com s’hiesdevé des de fa molts anys.

Al senyor Lambán, com a bon representant del socialismeespanyol, li dol que el reconeixement de catalanitat de la Fran-ja hi puga restar grau d’aragonesisme i d’espanyolisme i l’aterraque algú derive cap al catalanisme polític i la maleïda idea depaís català.

La carta // Francesc Ricart

NO SOM D’ EIXE MÓN

Mitja crònica d’un vespre lombartià a Sabadell// ARCADI CANYELLES

En sortir, per allargar l’estona i lacompanyia, anàvem a fer un lomo-queso i unes mitjanes a un bar por-tat per una família d’origen xinès. Al-guna reticència es va anar doblegant.El pare i la mare, en començar, nosabien què els hi demanàvem. En-cabat el fill, un noi amb samarretaesportiva, ens cobrava en un per-fecte català. Anàvem entenent el quèi el qui. I rèiem, contents que està-vem.

Això un vespre de juliol a Saba-dell, al carrer Sol i Padrís, al mateixon és a l’Espai Àgora Sabadell,d’Òmnium Cultural.

I tot ens sorprenia, nosaltres queveníem dels vorals de Pena-roja. Deser-hi. Ens hi havien portat ManelAljama, Miquel Ribera, Cèlia Nolla,Josep Boltaina, Jordi Condal i JosepGiner. Lectors i lectora de poesia.Cadascú amb l’accent seu, allà on livolien posar. Ens van acompanyara veure costes avall, entre motes dejonça i fenasseres seques. Barrancs imasades d’una pàtria ben menude-

ta. I tots des d’unamateixa veu.

Una sola veu, ar-relada. A la vida.Amb arrel fondaque, de tant, sapdir la mort. Jo, ambl’últim alè, m’hodeixo tot pagat. Aun territori, d’unemigrant pena-rogíque volia dixar-hotot pla, a cops demall desfer totes lespedres. Fa ganes de dir aquests ver-sos cridant-los, rebotint-los a les ser-res. A l’amor. I al cap de les cuixes /allà on tu ja saps / davall del melic.L’alè i els ulls t’estimo / als records ials silencis.

L’acte començà amb un magníficmuntatge audiovisual, amb apuntsde la vida del poeta. Podíem sentirla seva veu que explicava coses.Imatges d’oliveres i de carrers quefan pujada. Una geografia que no esqueda en paisatge. Els nostres vi i oli

no són los millors del món, venia adir. Els que més es fan estimar, en-teníem.

I s’acabà amb petons i algunapromesa de retrobament. Per terrai pertot tot de llavors, sement quedeixaren les paraules dites per a quivulgués. Per escampar.

Desideri. Lombarte. Poeta. Matarranya.

Els lectorsARCADI CANYELLES

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 23

/ se

tem

bre

-oct

ub

re 2

015

OPI

NIÓ

19

Des de la serra// JORDI MARÍN

estiu per anar a passejar pels seus re-cords, es fa molt difícil de dir aixòara. El somni hi és, l’esperança tam-bé, però mentrestant s’ha de viure.Penso en aquell camp d’Argelers ien la incompatibilitat amb el verbviure si no és precedit del prefix so-bre—. Penso en els nous Argelersque estan apareixent a Europa aramateix, en el vent glacial que arri-barà aviat i en la hipocresia d’unaEuropa que no sap què fer.

No és tan difícil, em dic. No és tandifícil. No podríem acollir una d’a-questes famílies al poble? No els hitrobaríem una casa per viure, no so-breviure, i una feineta per anar ti-rant? No en tinc cap dubte de la res-

posta, sí. Quantes famílies podríemacollir a la comarca? I si continuemextrapolant? El problema té fàcil so-lució, només cal voluntat i organit-zació.

Els pobles sabem el que significaemigrar. Emigrar per molts motius,també per una guerra. Sabem el queés i ho recordem cada estiu quan elscarrers s’omplen de corredisses iveus a tothora i ho recordem quantorna el silenci. I si alguna cosa sa-bem fer bé és acollir. Tenim molt adir els pobles petits en aquest èxodeque pateix ara mateix el poble siri aEuropa.

Per on comencem? Segur que hiha algun carnisser entre tots ells..

Acaba l’estiu i la rutina es va im-posant cobrint-ho tot amb una pres-sa que, malgrat ser una vella cone-guda, mai deixa de sorprendre’ns decom avança. Al poble la rutina és si-nònim de silenci, de carrers buits, decapvespres una mica més freds i unhivern que sabem no trigarà a arri-bar sense respectar el torn que li per-toca a la tardor.

Durant unes setmanes el pobles’ha omplert de tots aquells fills inéts del poble que anys enrere vanhaver de marxar a ciutat a guanyar-se les garrofes. Un exili forçat per lesidees per a alguns els primers anysde la postguerra i forçós per a uns al-tres per les conseqüències d’aques-ta. Però tornen, com cada estiu.Tornen a xafar els carrers on van ju-gar, tornen a fer una ullada a aquellsolar on hi descansen les restes d’a-quella casa que no va suportar l’im-pacte d’aquella bomba, tornen aveure el camí per on el pare va mar-xar de passeig... i no va tornar. Tor-nen per a assegurar-se que els re-cords encara hi són, perquè ells,tots, som fets de records i si els per-dem, morim una mica més. I volemviure.

Al carrer em trobo a Toni, el car-nisser, amb un paper a la mà que en-ganxa a la porta del seu establiment.Tancat. Aquesta rutina no és igual,és més freda. L’hivern precoç ensdeixa sense carnisseria al poble, uncomerç menys. La lenta agoniad’uns pobles que ens resistim a mo-rir, però la realitat sembla no volerestar de la nostra part.

En entrar a casa engego la ràdioi m’arriben les notícies dels milers desiris que marxen desesperats cap aAlemanya creuant Hongria o elsBalcans. La història es repeteix. Fapoc més de seixanta cinc anys, fa-mílies senceres van haver de marxard’aquí camí dels Pirineus. Com ells,caminaven amb el cor encongit iamb la poca dignitat que et quedaquan t’ho han pres tot, el material il’immaterial. Una dignitat que es re-colza en l’esperança de poder tirarendavant lluny de casa i amb l’eternapregunta al cap: tornarem?

Em pregunto si ells mai tindran un

Carrer de lesEres a Aresdel MaestratJORDI MARIN

Des de l’ICF s’ha decidit obrir el procés de selecciódels candidats i candidates als Premis FranjaCultura i Territori.

Si coneixeu algú amb una marcada trajectòria dedefensa de la nostra cultura i del nostre territori,podeu enviar la proposta raonada, abans del 25 dedesembre, a: convocatoriapremisfranja@gmail.com

El Premi Franja Cultura i Territori, segons indica elseu nom, procura distingir persones o entitatsdestacades en la defensa de la llengua i cultura dela Franja; per això els candidats i premiats han deser prou significatius, i preferentment realitzadorsd’una tasca d’abast general a tota la Franja.

La seua concessió i lliurament és anual i les duesassociacions actualment actives a ICF se’n fancàrrec en anys alterns: los parells l’ASCUMA i elssenars l’IEBC. Seguint l’ordre actual, correspona l’IEBC lliurar lo Premi Franja 2015, sempre ambla ratificació d’ASCUMA.

Les associacions faran difusió del veredictei lo lliurament del premi es farà durant l’anysegüent i dins d’un esdeveniment públic.

Fins ara els premiats ha estat: Pietro Cucalón, Octavi Serret, José Bada

Panillo, Emilio Gastó, Projecte d’Animació Cultural per a les escoles dela Franja “Jesús Moncada”, Fundació Jordi Casas i Llebot, Josep i FrancescMauri, Javier Giralt.

Ja ho sabeu, si voleu participar-hi, envieu les vostres propostes a: convocatoriapremisfranja@gmail.com

Propostes de candidats i candidates a rebre el

Premi Franja Cultura i Territori 2015