col·lecció nº1escenaris quotidians

tre

ball fi

nal d

e g

rau

Cristina Vega | Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès

Escenaris quotidians es presenta com una col·lecció d’espais, llocs i racons, que han estat presents en el meu dia a dia i que posen de manifest inquietuds envers el món de l’arquitectura i l’urbanisme.

Acompanyada de dibuixos i relats que narren l’experiència vis-cuda de l’arquitectura, aquesta col·lecció esdevé la base sobre la qual es mostren les diferents qüestions que han estat del meu interès al llarg d’aquests anys i a la vegada, són un punt de par-tida per continuar investigant i poder aprofundir en els diferents temes.

Com a afegit, la col·lecció compte amb un volum d’annexos, en el que s’incorporen alguns dels projectes elaborats en el context acadèmic de la universitat, on s’han pogut aprendre i tractar, de diferents maneres, algunes d’aquestes qüestions.

Cuando me pongo a pensar en arquitectura emergen en mí determinadas imágenes. Muchas estan relacionadas con mi for-mación y con mi trabajo como arquitecto; contienen el saber que, con el paso del tiempo, he podido adquirir sobre la arquitectura. Otras imágenes tienen que ver con mi infancia; me viene a la cabe-za a la memoria aquella época que vivía la arquitectura sin reflexio-nar sobre ella. (···) Recuerdo el ruido que hacían los guijarros bajo mis pies, el suave brillo de aquella madera de roble de la escalera, siempre bien fregada, y todavía retengo en mis oídos cómo la pe-sada puerta de la calle se cerraba tras de mí, y recorro el sombrío pasillo y entro en la cocina, el único espacio de la casa realmente luminoso.

Recuerdos de éste género contienen las vivencias arqui-tectónicas de más hondas raíces (...), y constituyen los cimientos (...) que trato de sondear en mi trabajo como arquitecto.

intr

od

ucció

Zumthor, P. Pensar la arquitectura. Barcelona: Editorial Gustavo Guili, 2004. ISBN 8425219922

el balcó

condicions i configuracions

06

el passatge de casa el David

transicions

14

el pati enfonsat al carrer

anècdotes urbanes

22

englischer garten

‘intermediate natures’

24

els patis de Testaccio

embrions de vida comunitària

16

la cuina

espai i possibilitats

08

de

casa

a l

a c

iuta

t

lungo il tevere

traçats i parèntesis urbans

26

barcelona

històries i espectacles

28

la finestra núm 152

límits i relacions

18

via Margutta

imprevistos

20

el pati de casa la Mireia

‘intermediate domestic natures’

10

l’entrada a casa el Miquel

llindars

12 índ

ex

EL BALCÓ El balcó de casa es troba en una primera planta d’un edifici situat en un carrer tranquil i petit, amb vistes a una llarga fila de cases de poca alçada.

És llarg, com tot el menjador, i estret, amb espai suficient perquè hi càpiga una taula, dues cadires i un tamboret. Un parell d’objec-tes decoren les parets que té; a la de l’esquerre, hi ha penjada una campaneta de vent, a la dreta, un llum i just en el marc del vidre, una peça ceràmica. Romaní, farigola, llimoners, aloe vera i menta són algunes de les espècies que es poden trobar.

A tot aquest escenari, li toca el sol sempre, per això a l’estiu el tendal apareix perquè faci menys calor, i a l’hivern desapareix per deixar passar els raigs que van inundant a trossos el balcó i el menjador a mesura que va passant el dia.

Llegir, dibuixar, escriure, prendre el sol, esmorzar o fer un pica-pi-ca quan fa bon temps, i abaixant el tendal per crear un ambient més tancat i menys exposat, conformen el repertori d’activitats que es poden fer, sempre baixant una mica la veu, que de tant en tant quan algú camina pel carrer, aixeca el cap i ens veu.

El balcó acaba sent l’únic espai de la casa que permet gaudir d’un exterior més domèstic sense estar fora al carrer, i les condi-cions en les quals es troba, afavoreixen que el puguem utilitzar en les seves màximes capacitats, esdevenint una peça fonamen-tal de la casa, que sense aquesta, no seria la mateixa.

co

nd

icio

ns

i co

nfi

gu

racio

ns

ve

ure

an

ne

xo

s p

àg

6

LA CUINA

esp

ai

i p

oss

ibil

itatsEn un espai quadrat, amb un taulell de cuina en forma de C, una

nevera, una taula al mig, un sofà vell a la cantonada, un cavallet, un armari baixet i una prestatgeria, es troba la cuina, el lloc de la casa que durant tots aquests anys ha tingut principalment dues funcions, la de cuinar i menjar, i la d’acollir el taller de treballs manuals.

La taula al mig és el principal catalitzador de tot el que hi pas-sa; allà es menja, es treballa, es fan maquetes, dibuixos, i molts més treballs manuals, alguns dels quals es troben guardats a la prestatgeria de dalt. Les eines, cola o cinta adhesiva es troben a l’armari del costat a sobre de la fruita i el vi. Entre la taula i el sofà hi ha espai suficient per desplegar el cavallet i pintar, deixant a sobre del sofà contra la paret, els quadres a assecar un cop acabats.

A part de la taula, les dues finestres a les quals els hi dóna el sol tot el dia han afavorit que sigui un dels llocs de la casa més lluminós i càlid, i el terra, de rajoles de ceràmiques, si s’embruta de pintura o cola, no li passa res, és molt fàcil de netejar i no es fa malbé.

Totes i cadascuna de les activitats que s’han realitzat dins d’aquestes quatre parets, algunes d’elles més previsibles, com cuinar, i d’altres potser menys comuns, com pintar o fer maque-tes, es van convertir en una possibilitat en el moment en què, a una peça de la casa que acostuma a reduir-se al màxim per la seva funció, se la va dotar de més espai, el que fa pensar en les possibilitats que poden acollir els espais en funció de les seves

dimensions i les seves qualitats.

ve

ure

an

ne

xo

s p

àg

8

EL PATI DE CASA LA MIREIA El pati de la Mireia es troba a la part de darrere de la casa. És llarg i estret, contingut per dos murs dels altres patis de les cases del costat i interromput al final per un petit traster.

Tot el que omple el seu interior, està a un pas intermedi entre la ciutat i el camp.

Les pedres del terra, que al principi estan unes al costat de les altres, a poc a poc se separen, deixant créixer la gespa de sota, fins a aparèixer tan sols per indicar el camí a les escales del tras-ter; unes escales fetes amb llistons de fusta, col·locats amb im-precisió i plantes entremig, que recorden a un camí de muntanya.

Els murs desapareixen una mica degut a les plantes i herbes que pugen per les parets i envaeixen la seva superfície.

A sobre d’un monticle de pedres, es troba l’hort on, a l’estiu, es cultiven tomàquets, albergínies, pebrots, cogombres i enciams, a l’hivern, bledes, espinacs, coliflor i faves, i durant tot l’any, menta.

Tota aquesta escena a mesura que passa l’any va canviant; les fulles creixen, cauen i tornen a créixer, si neva, la neu es queda allà durant un temps... tot pot ser contemplat a través de la gran finestra que emmarca aquest paisatge domèstic, i si es vol obser-var de més a prop, tan sols s’ha de sortir fora, posar una taula i menjar o agafar un llibre i llegir, i semblarà una mica, estar en mig de la natura dins de casa.

‘in

term

ed

iate

do

me

stic

natu

res’

1

1. Corner, J.; Tiberghien, G. Intermediate natures: The Landscapes of Michel Desivgne. Basilea: BirkhÄusser, 2009. ISBN 9783764377144

L’ENTRADA DE CASA EL MIQUEL

2. The Architectural League. Current Work: Sheila O’Donell + John Tuomey. [en línia]. Nova York, 2015. [Consulta: 5 octubre 2020]. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=kBlqeW-llbo

llin

darsPer entrar a casa del Miquel, sempre s’han de passar per dues

portes.

La primera és una porta de fusta, pesada, de dues fulles que està sempre mig oberta, una mica encaixada, perquè no dóna direc-tament a l’interior, sinó que dóna a un espai petit on màxim ca-ben 3 o 4 persones. Hi ha un paraigüer, un llum, una estora per les sabates i un graó amunt es troba la segona porta, la de la casa.

Recordo trucar al timbre i esperar una mica a les fosques, acom-panyada d’un silenci que durava un parell de minuts fins que a l’altre costat es començava a escoltar de lluny el so d’unes passes que es feia més fort a mesura que s’apropaven a l’altre porta, que en un segon ja estava oberta, donant-me la benvinguda a la casa.

Aquest espai llindar abans d’entrar és, com diu O’Donell (2014)2, un lloc on les persones poden pensar abans de trucar a la porta, un lloc on acomodar-se, mentalitzar-se o preparar-se, on hi ha espai pel dubte, la incertesa o la seguretat, on encara no hi ha el compromís de participar, però tot i això, d’alguna manera, ja

s’està dins de l’arquitectura.

EL PASSATGE DE CASA EL DAVID

tran

sicio

nsCaminant pels carrers de Roma, em va cridar l’atenció veure, a

través d’unes portes grans, molt amples i tan altes que fins i tot a dins de la mateixa porta n’hi ha una altra més petita per a les per-sones, que l’accés en alguns edificis es fa a través d’un passatge que porta directe a un cortile intern.

El passatge de l’edifici on vivia el David, té un sostre molt alt i el cortile és petit, sense loggia perimetral i amb una paret al final amb una escultura en forma de font. En el passatge hi ha la que va ser la seva escala d’accés i en el cortile hi ha una altra per més veïns.

L’ordre des de fora, pels que viuen a l’altre escala, consisteix a arribar des del carrer, travessar el passatge, creuar el cortile i des d’allà pujar les escales o ascensor que van al replà per finalment entrar a l’interior de la casa.

La transició entre el dins i el fora no es fa de manera immediata, primer hi ha una sèrie d’espais que allarguen el procés d’entrar o sortir i situen a la persona en un espai intermedi, que tant es pot considerar exterior com també interior i que la preparen en certa manera, de mica en mica, cap a un ambient o un altre.

ve

ure

an

ne

xo

s p

àg

20

ELS PATIS DE TESTACCIO

3. Perec G.; Sánchez P. La vida, instrucciones de uso. Barcelona: Editorial Anagrama, 2019, p. 17. ISBN: 9788433902603

em

bri

on

s d

e v

ida c

om

un

itàri

aAl barri de Testaccio, a Roma, al voltant dels carrers del mercat, hi ha unes illes formades per uns edificis que se situen al perímetre amb un gran buit al centre ocupat per un pati comunitari.

El pati, de grans dimensions, compte amb arbres, plantes i arbus-tos al centre, alguns bancs i també aparcabicicletes. Per entrar a casa és fonamental creuar-lo perquè l’accés als edificis es fa pel darrere, no pel carrer.

Un dia vaig veure que se celebrava una festa d’aniversari i estava ple de gent, fins i tot entre els arbres hi havia penjats cartells i pinyates. Un altre dia, uns veïns van coincidir a l’entrada i es van quedar una bona estona xerrant i gent gran abans d’entrar a casa, s’han assegut primer a descansar als bancs...

Totes aquestes trobades i activitats tenen la possibilitat de di-latar-se en el temps perquè el pati, una peça per on tothom ha de passar i ningú pot evitar, ofereix l’espai i les condicions, però en canvi, si l’entrada a casa es fes pel davant i el pati quedés al darrere, com un lloc al qual hi ha l’opció d’anar, en segon pla, pro-bablement la gent el faria servir d’una manera diferent.

Potser en el moment en què forma part del recorregut de la vida de les persones, com un escenari més dins de tota la concate-nació d’espais comuns que s’han de creuar, els embrions de vida comunitària dels que Perec (2019)3 parlava i deia que solen atu-rar-se sempre en els replans i els vestíbuls, sembla que en aquest pati, poden arribar a tenir més esperança de vida.

ve

ure

an

ne

xo

s p

àg

12

LA FINESTRA NÚM 152

lím

its

i re

lacio

nsCaminar pels carrers del centre històric de Leiden va ser com fer

una passejada per l’interior de les cases.

Allò que separava l’espai on jo em trobava, del que hi havia a l’al-tre costat, era la paret del carrer que, perforant-se reiteradament, emmarcava en cadascuna de les finestres, un escenari diferent, a través del qual es veien cuines, menjadors, sales d’estar o vestí-buls. Els únics obstacles que podien dificultar veure el que hi ha-via a l’altre costat eren les cortines, però si aquestes no estaven corregudes, quedava tota la vida domèstica al descobert.

En aquell moment, el vincle entre qui observava i l’escena inte-rior era únicament visual i unidireccional, no hi havia reciprocitat entre un costat i l’altre.

Aquella paret que acompanyava els laterals del carrer, aquella arquitectura, no només donava forma a un límit que separava el que passava fora del que passava dins, sinó també estava es-tablint un tipus de relació entre aquells dos àmbits, l’exterior i l’interior, propiciant més o menys intercanvis.

ve

ure

an

ne

xo

s p

àg

14

VIA MARGUTTA

imp

revis

tosEn el centre històric de Roma, paral·lel a la via del Babuino, que

uneix piazza Spagna i piazza del Popolo, hi ha un carrer tranquil i petit, anomenat via Margutta.

Solia ser un carreró a la part de darrere dels palaus de la via del Babuino i avui dia és un carrer que passa desapercebut però no és per a res desconegut, ja que la casa número 51 va ser escenari de la pel·lícula Roman Holidays. A la història es retrata un carrer ple de vida, amb gent i cotxes que van d’un costat a l’altre, però avui dia és tot el contrari, el que omple el carrer no són persones sinó plantes, petits arbustos i herbes que es troben per les faça-nes i ocupen els laterals del carrer en tot el seu recorregut.

Tota aquesta vegetació està allà una mica per casualitat com a resultat de diferents factors, fent, sense cap pla previ, que ja no sigui possible concebre el carrer sense les plantes, ja que formen tan part del seu escenari urbà, que sense aquestes seria un carrer qualsevol.

Aquest fet és un exemple més de tota una sèrie d’esdeveniments que succeeixen sense saber molt bé per què, mentre l’arquitectu-ra està allà quieta, proporcionant les condicions i després entrem en joc les persones, que apareixem i fem servir l’espai, dins de les seves possibilitats, com volem i com més ens convé.

Aquests imprevistos en l’arquitectura em fan pensar en quant del que inicialment ens imaginem que pot passar en els espais que projectem, acaba passant? I quines coses succeeixen que no ens esperàvem?

ve

ure

an

ne

xo

s p

àg

16

EL PATI ENFONSAT AL CARRER

an

ècd

ote

s u

rban

esLa basílica de Santa Pudenziana es troba al rione de Monti, a la via

Urbana, però no en el mateix nivell dels edificis que configuren el carrer, una mica més a baix.

Per accedir s’han de baixar unes escales grans, de color gris i monumentals. Tot i això l’entrada no és immediata, t’atura un pe-tit pati abans d’entrar, que omple el seu perímetre amb plantes i bancs.

Tot seguit, vaig veure la porta a la basílica i vaig entrar.

Per sortir és el mateix que per entrar, encara que aquesta vega-da el temps de retenció del pati es va dilatar una mica més i el banc al qual li donava el sol em va acollir junt amb el paisatge de plantes i vaig quedar-me allà asseguda, tan sols una estona més, al pati enfonsat al carrer.

ENGLISCHER GARTEN

4. Corner, J.; Tiberghien, G. Intermediate natures: The Landsca-pes of Michel Desivgne. Basilea: BirkhÄusser, 2009, p. 92. ISBN 9783764377144

‘in

term

ed

iate

natu

res’Era un dia d’estiu molt d’hora al matí, el sol ja havia sortit i no hi

havia cap núvol al cel.

Al so dels ocells i els grills, se li anaven afegint matisos a mesura que el dia anava passant i la gent començava a arribar; tovalloles i cadires es col·locaven sobre l’herba com si aquesta fos sorra de la platja, també es veien bicicletes, xarxes i pilotes per jugar, i moltes més activitats.

Dos arbres grans plantats al mig de l’esplanada van ser la nostra base per a tot el dia. Des d’allà, l’arquitectura del parc només deixava veure la natura, no hi havia rastres de la ciutat, configu-rant, tal com analitza Tiberghien (2009)4, un tipus d’espai públic evocatiu, on desenvolupar activitats socials de caràcter lúdic i educatiu, que no es donarien en altres escenaris de la ciutat.

Explorant una mica, vam descobrir uns corrents artificials del riu Iser, amb molt cabal, pels quals és possible tirar-se a l’aigua i deixar-se emportar, creuant el parc d’una manera molt inespera-da, i com aquest, molts més altres racons, cadascun d’ells amb el seu caràcter i el seu significat.

Va passar el temps i començava a fer-se fosc, sent l’hora de re-collir i donar per acabada l’experiència de passar el dia en mig de la natura dins de la ciutat.

ve

ure

an

ne

xo

s p

àg

18

‘LUNGO IL TEVERE’

5. Careri F.; Tiberghein G. Walkscapes. Camminare come pratica estetica. Torino: Giulio Einaudi editore, 2006, p. 8. [traducció de l’italià]. ISBN 9788806180676

traçats

i p

arè

nte

sis

urb

an

sLa construcció del lungotevere, el carrer que recórre el riu Tíber, va separar per complet els edificis del riu arran d’unes inunda-cions l’any 1870 causades per la proximitat que hi havia entre la ciutat i les aigües.

Aquesta separació va generar un espai a dalt a banda i banda del riu, que es va convertir en un carrer amb arbres pel que és possible passejar, i un espai a sota, al costat del riu, per on es pot anar en bicicleta o córrer.

Des d’on jo vivia, començava a caminar creuant el pont de Tes-taccio cap al costat dret, ja que des d’allà cap amunt el lungo-tevere pren forma, passa per la ciutat més coneguda i es poden veure singularitats com la Basílica de Santa Maria in Cosmedín, el Foro Boario, el Tempio di Portuno i altres més, i, en arribar al pont Garibaldi és còmode baixar la bicicleta i seguir el recorregut per sota.

Però a mesura que la ciutat ha anat creixent fora de les muralles, aquests espais lungo il tevere han quedat interromputs per obs-tacles tals com propietats privades, horts o edificis, construint al voltant del riu un entorn més desendreçat i generant parèntesis en el seu recorregut.

Potser un dia, es podria arribar a estudiar la figura del riu i els seus voltants, entenent “el recorregut com un objecte arquitec-tònic”5, al qual se li dóna més forma i significat en tota la ciutat, convertint l’experiència fragmentada que és avui dia caminar, có-rrer o anar en bicicleta al llarg del Tíber, en una experiència més completa.

ve

ure

an

ne

xo

s p

àg

22

BARCELONA

6. Careri F.; Tiberghein G. Walkscapes. Camminare come pra-tica estetica. Torino: Giulio Einaudi editore, 2006, p. 7. ISBN 9788806180676

his

tòri

es

i e

spe

cta

cle

sQuan anàvem a passar el dia a Barcelona, agafàvem el tren ben d’hora al matí i en 40 minuts ja estàvem a Plaça Catalunya.

En sortir de l’estació, la plaça era el primer espai amb què ens confrontàvem i pertanyia a una altra dimensió; els edificis que l’envolten són alts i estan molt allunyats els uns dels altres amb un gran buit al mig ocupat per un soroll constant de persones i cotxes que van d’un costat a l’altre.

Des d’allà, el recorregut continuava pel barri gòtic, amb pauses en singularitats com la catedral de Barcelona, la muralla romana, la plaça Sant Jaume, la basílica de Santa Maria del Pi o la plaça Reial amb l’estil i homogeneïtat dels seus edificis. Dels carrers petits i irregulars passàvem a la Rambla, plena de pintors i es-tàtues humanes que arribaven fins al port on tot tornava a tenir una dimensió més gran i es podia veure una mica la ciutat.

Durant tot el recorregut, el cap mirava en moltes direccions, no només posant l’atenció en el que hi passava o en edificis particu-lars, en “l’architettura dello spazio pieno”6, sinó també percebent que els edificis, els uns als costats dels altres conformaven una espacialitat, una “architettura del vuoto”, un entorn molt diferent del que ens esperaria al baixar del tren.

Era com si la ciutat fos un objecte i un escenari a la vegada; un objecte amb una història a darrere, que es pot llegir i compren-dre i un escenari, de grans dimensions, on tothom és benvingut, que es pot trepitjar, experimentar i contemplar.

Cristina Vega

‘to

be

co

nti

nu

ed

’