“EL SANT DEL DIA d’Alfons Llorenç”

I

De sempre recorde unes llumenetes que titil.laven dins d’una tassa projectant les seues ombres lleganyoses sobre el cantó de la cuina. A poqueta nit, hi entraves i et sotjava el tremolor d’aquelles llengües de foc oscil.lant com si grataren la foscor. En cap moment em corprengué un temor atàvic ni el retret a la superstició que el passat agrícola de la meua família materna imprimia de tant en tant els hàbits de casa meua.

Aquelles flames que suraven en l’oli eren les ànimetes del purgatori invocades per l’època de Tots Sants. Ma mare considerava que a través d’elles recordàvem el traspàs a l’altre món dels sers volguts. Tota aquesta escenografia que en altres àmbits podria ésser considerada morbosa, fins i tot no massa recomanable per als xiquets, amb una prevenció pedagógicamente correcta de malsons, simpaties ocultistes o tèrbols espiritismes, no sols era vista per mi amb tota normalitat sinó que a més, en el fons admetia el fantasieig d’aquell univers simbòlic que a la llarga contribuïria a incrementar la meua natural propensió al mite.

Un temps després, en el primer curs de Llatí del Batxillerat la professora en explicà de l’existència d’uns deus protectors de la llar romana que rebien el nom dels “manes, lares i penates”. De cop i volta va i resulta que a casa nostra convivíem amb una litúrgia quotidiana que invocava les forces de l’altre món al costat dels perols amb la perícia que els pagans retien homenatge als seus protectors i la mateixa naturalitat que els autors suramericans vernissaven les seues històries sota el segell del “Realismo Mágico”.

Hui, gràcies al llibre “El Sant del dia” d’Alfons Llorenç entenc aquesta correspondència als ulls d’un xiquet entre el món misteriós que brunzia en el racó de la cuina familiar l’aura sagrada que ens protegia dels mals averanys i alhora sol.licitava la intercessió dels nostres difunts.

Amb Alfons Llorenç compartisc naixença, encara que els seus arrels s’endinsen a Planes, a les portes de la Vall de Gallinera, un paradís de cirerers que davallen de la muntanya al mar. Sobretot, però, compartisc mestres i un mateix afany humanístic. D’ahí que haja de manifestar la meua admiració pel llibre “El Sant del Dia”; trobe en ell l’esperit humanístic que

ens mena al sentit etimològic de la paraula “humus”: terra. Fins el punt d’identificar la paraula “homo” amb la paraula “humus”: home i terra. Només en aquesta integració de l’home en la terra s’entén el veritable humanisme, aquell que inspira cadascuna de les fulletes del calendari amb què Alfons Llorenç adelitaria els seus lectors un dia darrere de l’altre en “El País” al llarg dels dotze mesos que discorren entre 1999 i 2000 i que ara Edicions del Bullent ha tingut l’encert de publicar.

Acostumats com estem, massa sovint, els que ens sentim “humanistes“, al mensypreu de la tecnologia enlairada com un monstre Frankestein en mans d’un oligofrènic, o del mercantilisme imposat per uns economistes que sota l’enganyifa d’un progrés sense límits ens han retornat al vassallatge medieval, l’humanisme d’Alfons Llorenç ens parla de “terra” i “d’homes”, una matèria prima sobre la què la història ha anat edificant maó a maó, les civilitacions embastades unes amb altres amb el “sentit” que totes elles cercaven en la “religió”. I de nou tornem a l’etimologia per justificar tot aquest discurs: “religió” en el seu significat de “lligar” els homes a les forces que els ultrapasen, ja siguen divinitats enjogassades o Pares Omnipotents.

II El llibre d’Alfons Llorenç reté aquesta voluntat de juntar mitjançant

365 comentaris relatius a cada dia de l’any des del 21 de desembre de 1999 fins el 20 de desembre de 2000, la vida quotidiana i el món sagrat, el paganisme i l’hagiografia, la festa popular i el santet local, la innocència amb la devoció a la marededeu, el fervor i la irreverència, el teatre i el pelegrinatge, la tradició i el mite actualitzat, la memòria dels segles i la litúrgia.

Jo crec que de tot aquest mestissatge naix la veritable cultura popular: una tradició que es regenera tothora, capaç de sumar elements dispersos, fins i tot antagònics, que es remunten a la nit dels segles i no respecta fronteres. Una cultura allunyada de clixés, que no té res a vore amb una visió amable, paternalista i tendenciosa que sempre sota el pretext de remuntar-se a un “temps idíl.lic” acaba convertint tota celebració en un mecanisme domesticador del ritual que naix dels pobles a l’hora d’entendre el món que els envolta. Això en el millor dels casos, perquè en el cas pitjor aquesta energia que ens parla de collites, temors i miracles fabulosos pot derivar en un dels “eventos” a què les autoritats valencianes ens tenen condemnats des de ja fa cosa de dècades. Així els rituals amb què la nostra espècie intenta buscar “sentit” es banalitzen fins acabar tancats en una fornícula o exhibits enmig de la Festa Major com una atracció més pròpia

d’un Parc Temàtic que no dels sentiments primigènics que bateguen al cor dels homes des de sempre.

L’Esglèsia ha estat una bona mestra en aquest reciclatge dels mites. També, però ha agranat cap a casa. El cristianisme ha tingut una especial habilitat per conjugar alhora teogonies i meravelles fins el punt d’adaptar la celebració dels cicles de la natura a les seues nissagues particulars.

Alfons Llorenç ha sabut compaginar al llarg d’aquests sants de cada dia ambdós coneixements fent exhibició d’una capacitat analògica envejable. Ja siguen els malabarismes psicoanalítics dels pits de la deessa Hera amb la màrtir Santa Àgata; ja siga la fusió del naixement de Jesucrist amb el naixement del Sol romà “Dies Natalis Solis Invicti”, cadascun dels dies de l’any rebran la seua visita per tal de mostrar com hi ha una coherència entre els elements dispersos que ens envolten, tant fa que siguen celebracions rurals, cerimonials litúrgics o fets quotidians.

Fins el punt que Alfons Llorenç, d’intel.ligència tan ràpida com extensa, acabarà incloent referències a l’actualitat lligada a aquestes reflexions anàlògiques a meitat de camí entre el mite i la devoció. Per exemple: en la fulleta dedicada a Sant Onésimo l’autor anirà de l’al.lucinat papa Clemente del Palmar de Troya, tot passant per la possible santificació del falangista Onésimo Redondo per acabar amb la partida de xamelo amb què l’inefable Jose María Aznar arrancava el curs polític en els seus anys de presidència en la població de Quintanilla de Abajo, altrament batejada “de Onésimo” en honor al feixista al què anualmente acudia aquell insigne líder del partit que ens governa.

III Té gràcia, fet i fet, que hui siga el dia que Giordano Bruno fou

cremat en la foguera en el Campo dei Fiori l’any 1600 sota les ordenances de la Santa Inquisició. Home irreductible, mai renuncià, tot i el seu passat religiós, als descobriments científics que revelaven un nou ordre universal on l’home i Déu eren uns elements més d’una realitat ampla i complexa. La seua figura no forma part de cap santoral, però Alfons Llorenç sí que l’adopta com a patró, en homenatge al seu sacrifici, i també com exemple a la posteritat per ser emblema d’una nova forma de saber no sotmesa al prejudici ni al xantatge.

Humanista de soca-rel, Alfons Llorenç, erudit de Planes i d’una curiositat universal, segueix la tradició d’aquell ex-dominic, ex-calvinista i ex de quasi tot, fidel al seu compromís amb la recerca de la veritat, encara que aquesta vaja contra el dogma i la superstició.

Si ens fixem en el sant del dia acabarem concloent que la capacitat d’Alfons Llorenç per “relligar” l’àmbit sagrat a l’àmbit pagà és fruit de la

seua perspicàcia, però també producte d’una realitat en la què cohabiten màrtirs i llegendes.

Hui es celebra Sant Ròmul, bisbe genovés del segle Vè. venerat per la seua generositat. Amb la festivitat d’aquest sant tindrem bona nota de l’esperit sincrètic que ha animat aquest recull de 365 escrits amb els quals Alfons Llorenç va elaborar un recompte de tot un llarg any on es barrejaran notícies d’actualitat, miracles i espectacles irreverents, això sí, sempre vertebrats per un fil que tracta de donar “sentit” al caos.

Així podrem dir que hui, dia de Sant Ròmul, es celebra la lliçó d’aquells homes que, com Giordano Bruno, moriren defensant un causa justa; alhora també mereixeria la pena reivindicar la figura d’un altre Ròmul - que molt abans havia fundat una ciutat, Roma, origen d’una gran civilització. Però ací no acabaria la cadena d’analogies entre el cristianisme i el paganisme, fons d’on es nodreix la intel.ligència d’Alfons Llorenç: Ròmul fou arreplegat d’una cistella del riu Tíber en clara correspondència amb l’heroi bíblic Moisés. I més encara: Ròmul acabaria assassinant el seu germà Remo oferint-nos una altra versió d’uns Caín i Abel, origen de tots els conflictes.

Sense ganes de furgar més, ací podríem deixar el dia 17 de febrer. Dels 364 restants ja en traureu bon profit amb el magisteri d’Alfons Llorenç, capaç de combinar una erudició transversal amb el pensament màgic i una intel.ligència ben àgil amb l’amor per una cultura que torna al poble les seues arrels actualitzades fins el punt de donar una lliçó de veritable modernitat .

JORDI BOTELLA, escriptor