el republicanisme en la història d
TRANSCRIPT
EL REPUBLICANISME EN LA HISTÒRIA D’ESPANYA
La historia del republicanisme espanyol es remunta a l’any 1849. En aquest any es va fundar
l’anomenat Partit Demòcrata, com una escissió del grup més esquerrà de l’antic Partit Liberal
Progressista. La raó per la qual es va crear aquesta nova formació política va ser el ressò que
en Espanya van tindre les revolucions europees de l’any 1848. En la major part d’aquestes
revolucions es demanava la instauració del sufragi universal.
En Espanya el Partit Demòcrata també va fer seua aquesta reivindicació, però en un principi no
es va obrir el debat sobre al forma de govern o sistema polític. Es a dir, no es va plantejar si
serien defensors d’una monarquia parlamentària o d’una República.
No obstant la revolució de 1868, l’anomenada Gloriosa Revolució que va concloure amb el
destronament d’Isabel II va fer que el Partit Demòcrata es tinguera que definir sobre aquesta
qüestió.
En el Pacte d’Ostende de 1866 s’havia previst que una vegada que triomfara la Revolució es
convocarien eleccions per sufragi universal masculí per decidir la forma política de l’Estat.
D’aquesta manera la major part del Partit Demòcrata es va decantar per recolzar com a
sistema polític la República. Solament un sector minoritari dels demòcrates, els anomenats
cimbris es van declarar a favor del la monarquia parlamentària.
Ara bé dins del republicanisme es van diferenciar dos grans corrents:
a) Els partidaris d’una República Unitària
b) Els partidaris d’una República Federal que s’inspiraven en el model dels Estats Units o
de Suïssa.
Celebrades les eleccions per a Corts Constituents van guanyar els partidaris de la monarquia
parlamentaria (Partit Progressista i Unió Liberal, més els cimbris). Els Republicans no obstant
van obtindre 85 diputats. La Constitució aprovada, es a dir, la Constitució de 1869 era una
Constitució que establia com a sistema polític la monarquia parlamentaria.
La major part del republicans, tant unitaris com federals esperaven que gràcies al sufragi
universal podrien assolir en el futur el seu objectiu d’implantar la República. No obstant un
sector del republicanisme federal, conegut com a sector “intransigent” va voler arribar a
instaurar la República ràpidament organitzant moviments revolucionaris. En maig de 1869
aquest grup va firmar el Pacte Federal de Tortosa, però no van poder aconseguir els seus
objectius.
No obstant degut a la quantitat de problemes que va tindre que afrontar Amadeu de Savoia
durant el seu breu Regnat, aquest va abdicar el 11 de febrer de 1873. En aquesta situació
encara que en les Corts tenien majoria els Partits monàrquics es va decidir proclamar la
PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (11 DE FEBRER DE 1873 a 3 de GENER DE 1874). En aquest
període de temps tan curt els republicans tampoc van poder donar estabilitat a la vida política
espanyola.
La primera República tenia que fer front a dos guerres: La Tercera Guerra Carlina i la Primera
Guerra de Cuba.
El primer President de la República va ser Estanislao Figueras, però després de celebrades
noves eleccions (maig de 1873) el triomf del sector federalista va fer que la Presidència passara
al principal líder d’aquest sector Francesc Pi i Margall. Pi i Margall i altres destacats
Republicans presentaren a les Corts un projecte de Constitució Federal. Espanya s’organitzaria
com un Estat Federal on existiria un Estat Central que dirigiria la política exterior i la defensa
on s’integrarien 17 Estats federats que gestionarien la resta de qüestions polítiques d’acord
amb els seus interessos.
No obstant el plantejament d’aquestes reformes, el sector republicà federal intransigent va
impulsar l’anomenada revolució cantonal. Moltes províncies, comarques i inclús ciutats es van
proclamar repúbliques o cantons independents, amb la intenció de establir vinculs amb
posterioritat amb les altres repúbliques. Però la situació caòtica provocada per aquesta
actuació va fer dimitir a Pi i Margall substituït per Nicolas Salmeron que va donar més
competències a l’exèrcit per restablir l’ordre. Al negar-se Salmeron a aplicar diverses penes de
mort va dimitir i va ser substituït per l’últim President de la Primera República Emilio Castelar
(8 de setembre). Aquest va permetre l’actuació contundent de l’exèrcit i per evitar les crítiques
de l’oposició va suspendre les sessions de Corts. Quan aquestes es van reobrir en gener de
1873 el General Pavia va donar un Colp d’Estat i va acabar amb la Primera República.
A partir de 1875 torna a Espanya la monarquia Parlamentària i la Dinastia Borbó. Es
l’anomenada Restauració. El sistema polític de la Restauració va quedar definit en la
Constitució de 1876, que restablia el principi de la sobirania conjunta entre el Rei i les Corts,
però mantenia la declaració de drets de la Constitució de 1869. A més establia que aquests
drets serien regulats per lleis ordinàries de menor rango que la Constitució. Entre els drets que
es garantien estaven el dret de reunió, associació i expressió. A més el sistema electoral o de
sufragi també podria ser modificat. D’aquesta manera en 1890 s’establia definitivament en
Espanya el sufragi universal masculí. En aquest context els republicans podien participar en
política i tindre premsa pròpia.
Però com sabem el sistema de la Restauració es basava en la manipulació dels resultats
electorals en un context en el qual la major part de la població eren llauradors analfabets
controlats pels cacics. Per això els Partits Republicans només van tindre cert suport electoral
en les principals ciutats.
A finals de segle es mantenen tres partits:
- Els Republicans Radicals de Ruiz Zorrilla i Nicolas Salmeron, partidaris si era possible
d’organitzar una Revolució. Es van fragmentar en dos partits xicotius (Partit Republicà
Progressista i Partit Republicà Centralista).
- Els Federals de Pi i Margall
- Els Unitaris d’Emilio Castelar, que acabaria integrant-se en el Partit Liberal
Al començament del segle XX no obstant van aparèixer nous líders i es va fer un intent de crear
una unitat de Partits Republicans.
Entre els nous liders va destacar Alejandro Lerroux que va començar la seua carrera política en
Barcelona amb un discurs populista i espanyolista dirigit als obrers d’altres zones d’Espanya
emigrats a Catalunya.
En 1903 el Republicans liderats per Salmerón van crear Unión Republicana, però al prendre
aquest la decisió en 1908 de integrar-se en l’anomenada Solidaritat Catalana, Lerroux
definitivament va crear la seua pròpia organització política: EL PARTIT REPUBLICÀ RADICAL.
També cal destacar l’actuació en València del escriptor Vicente Blasco Ibañez que va fer que en
la ciutat les eleccions municipals foren guanyades per la seua força política republicana.
Un fet destacat es que a partir de 1910 alguns Partits Republicans començaran una
col·laboració amb el PSOE. CAL SUBRATLLAR QUE ELS PARTITS REPÚBLICANS EREN VOTATS PER
MEMBRES DE LA BURGUESIA MÉS PROGRESSISTA, SOBRETOT INTEL·LECTUALS, però no eren
partits representants de corrents ideològiques del moviment obrer com el socialisme.
La descomposició progressiva del Règim de la Restauració va fer pensar als líders dels Partits
Republicans que podria proclamar-se la República. En aquest sentit van actuar també en
col·laboració amb altres noves forces polítiques com el nacionalisme català representat per la
Lliga de Catalunya, liderada per Cambó. Els republicans participaran en l’Assemblea de
Parlamentaris que en juliol de 1917 Cambó va convocar en Barcelona i a la que va voler donar
el caràcter de Corts Constituents. Després van vore amb expectació el resultat de la vaga
general revolucionaria convocada per UGT i CNT en el més següent.
La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va suposar la prohibició de tots els Partits Polítics,
però els intel·lectuals republicans van poder mantindre la seua activitat i organitzar noves
formacions republicanes.
D’aquesta manera al finalitzar la Dictadura (gener de 1930) queden consolidats diversos partits
republicans:
Dreta Liberal Republicana d’ Alcalà Zamora
Partit Republicà Radical d’ Alejandro Lerroux
Acció Republicana de Manuel Azaña
Partit Republicà Radical Socialista de Marcelino Domingo.
En Catalunya destacava la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Aquest partits van signar el anomenat Pacte de San Sebastià (agost de 1930) per organitzar
una revolució i un colp d’Estat per proclamar la República. Al pacte es va sumar en setembre el
PSOE que organitzaria una vaga general.
La data fixada per fer el intent revolucionari era el 15 de desembre de 1930, però els plans van
ser descoberts pel govern i el intent va fracassar. Els membres del govern provisional van ser
detinguts.
No obstant Alfonso XIII aconsellat per polítics de la seua confiança com el Comte de
Romanones era conscient que havia que tornar a convocar eleccions, però abans que
convocar eleccions a Corts era aconsellable convocar eleccions municipals.
Les eleccions municipals van ser convocades per el 12 d’abril de 1931. Aquestes eleccions
encara que van donar més regidors als monàrquics suposaven una aclaparadora majoria en
nombre de vots pels Republicans.
Per això el 14 d’abril les masses eixiren i ompliren el carrers de les principals ciutats. Al migdia
del 14 d’abril en Barcelona Francesc Macià proclamava la república catalana com a part
integrant de la República Federal Espanyola. Poc temps després el Rei renunciava i en Madrid
es proclamava també la República.
Naixia així la Segona República (14 d’abril de 1931-18 de juliol de 1936). La segona República
naixia amb el propòsit de regenerar, modernitzar i democratitzar Espanya. No obstant anava a
trobar-se amb molts entrebancs externs i interns.
A nivell internacional la República naixia en el moment en que es propagava la crisis
econòmica internacional de 1929. A nivell polític naixia en un context de retrocés de la
democràcia davant règims totalitaris com la Itàlia feixista (1922) o el triomf de Hitler en
Alemanya. El món s’encaminava cap a la Segona Guerra Mundial.
A nivell intern la República tenia que fer front d’una banda als grups dominants tradicionals, la
oligarquia financera, industrial i agrària que tenia por de perdre els seus privilegis econòmics.
D’altra banda la República també va tindre que fer front al radicalisme dels anarquistes que
tenien una gran força entre el proletariat espanyol.
El Regim polític de la Segona República Espanyola va quedar definit en la Constitució de 1931.
La República era unitària però reconeixia el dret a l’autonomia. Establia que el President de la
República tindria un mandat de 6 anys, però només tindria un poder moderador. Les decisions
polítiques serien responsabilitat del President del Govern. També establia la separació entre
Església i Estat i es donava el dret de vot a la dona.
Durant la II República es poden distingir tres etapes.
- L’etapa de govern provisional (1931) i el bienni reformista (1932-1933). El poder està
en mans d’una coalició formada pels partits republicans d’esquerres i el PSOE. El partit
Republica de Lerroux ja no va formar part del govern en l’etapa del bienni reformista.
Alcalà Zamora és elegit President de la República i Manuel Azaña president del govern.
- El bienni de dretes (1934-febrer de 1936). On el partit majoritari la CEDA col·labora
amb el Partit Republicà de Lerroux, que es qui detenta el poder. L’entrada de 3
ministres de la CEDA en el govern provocarà l’Esclat de la Revolució d’Octubre de
1934.
- El triomf del Front Popular en les eleccions del 16 de febrer de 1936 on anaren en
coalició el PCE, el PSOE i els Partits Republicans d’Esquerres que s’havien reorganitzat
(havien aparegut dos noves formacions, Izquierda Republicana i Unión Republicana)
Una de les conseqüències de la victòria del Front Popular va ser el cessament d’Alcalà
Zamora com a President de la República i el nomenament d’Azaña
La victòria del Front Popular va despertar els temors de les classes dominants, que per por
a una hipotètica revolució socialista van animar l’organització d’un colp d’Estat. El colp
d’Estat iniciat el 18 de juliol va fracassar en quasi la meitat d’Espanya, fet que va provocar
que es desenvolupara una guerra civil durant pràcticament tres anys.
Al finalitzar la Guerra Civil (1 d’abril de 1939) es va implantar una dictadura que va durar al
voltat de 40 anys. Durant aquest període de temps es va mantindre un govern republicà en
l’exili fins a 1977.
En 1975 a la mort de Franco i en el context de transició a la democràcia, en les eleccions de
juny de 1977 per a formar Corts Constituents, cap partit pròpiament republicà va obtindre
una quantitat de vots significativa. No obstant si que van obtindre una gran quantitat de
vots el PSOE i el PCE, forces polítiques clarament partidàries d’un sistema republicà. No
obstant la necessitat de reconciliació entre tots els espanyols que es va traduir en un
CONSENS va fer que s’acceptara la Monarquia Parlamentaria com a forma de govern,
reflectida en l’actual Constitució de 1978.
Julian Esteve Lahoz
Ies arabista ribera
carcaixent