el pont de ferro nº33

El Pont de FerroEl Pont de FerroNúmero 33· Març 2015

25anys deCanComte

Emprenedors: Verdura ecològicaEntrevista: “Pepita Comadrona”

2 3 616

26 2911 22

31

Miqueta de Miquelet

Salutació de l’Alcalde

25 anys de Can Comte

Grups Municipals

“PepitaComadrona”

Verduraecològica

Pisosocupats

Netejaviària

Abansi ara

Cosesd’aquellTemps

27

Edita: Ajuntament de Tordera. Regidoria de Mitjans de Comunicació. Organisme Autònom Ràdio Tordera.

Direcció: Albert Sabater. Equip de redacció: Quim Haro, Salvador Martínez, Laura Massegú i Miquel Rabert. Col·laboren: Grup municipal

de Convergència i Unió, grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, grup municipal del Partit Popular de Catalunya, grup

municipal del Partit Socialista de Catalunya i Serveis informatius de Ràdio Tordera. Assessorament lingüístic: Oficina de Català de

Tordera. Disseny i maquetació: Martí Miret. Publicitat: Joan Madrid (Tel. 93 764 01 02).

Dipòsit legal: B-36961/2001

II etapa · Número 33 · Març 2015

Sumari

El Pont de Ferro / 2

Una miqueta de Miquelet Podeu accedir a la versió digital a:

issuu.com/elpontdeferroI podeu accedir a més

continguts relacionats a través de:

facebook.com/ elpontdeferro

i a la web radiotordera.cat

El Pont de Ferro

32 Plaça del’església

Sempre he pensat que val la pena treballar perquè tots plegats ens puguem sentir orgullo-sos del que som i del que tenim. En primer lloc, perquè tenim motius per sentir-nos-en.

En segon lloc, perquè això ens fa ser més exigents des de primera hora del matí quan cadascú de nosaltres aixeca la seva pròpia persiana, sigui la que sigui. I, finalment, en tercer lloc, perquè ho devem a tots aquells que abans de nosaltres van aixecar la seva persiana un dia i un altre i un altre perquè avui siguem on som, a tota aquella gent que ens ha regalat el seu esforç, la seva generositat i la seva experiència personal perquè tinguem més eines i millors per afrontar una vida plena de reptes. Ells, els torderencs més grans, ens miren a nosaltres, els més joves, sense retreure’ns res. Només esperen, delerosos, que sabrem treure profit de les seves llargues jornades de sacrifici per transformar, com ells van fer, el poble que ens han deixat en un Tordera millor per als nostres fills, per als nostres néts, i que aquests, algun dia, també podran sentir-se orgullosos de nosaltres. Vull pensar que tenim un poble orgullós, un poble conscient que se’n pot sentir i de per què se’n pot sentir. Darrere cada canvi, cada mi-llora, cada pas endavant, s’hi amaga l’esforç de dones i homes concrets que l’han fet possible, de dones i homes probablement anònims que van decidir que valia la pena treballar per un futur col·lectiu, per un futur que pertanyeria a uns altres però que, malgrat tot, valia la pena lluitar-lo. I avui, tenint en compte que aquest any celebrem el 25è aniversari de la llar d’avis Can Comte, he volgut aprofitar aquestes línies per fer-nos memòria a tots plegats de com en som d’afortunats de poder comptar amb la saviesa, l’experiència i la generositat d’uns besa-vis, avis i pares que ens han acompanyat fins aquí, que continuen ferms al nostre costat, amb la mirada posada a l’horitzó. No tenim cap dret a no fer les coses bé. Els ho devem. La feina ben feta ha de ser la nostra manera de donar les gràcies.

futuravis

Salutació de l’Alcalde / El Pont de Ferro / 3

dels nostresEl

12 / El Pont de Ferro / Reportatge

Denominació d’origen / El Pont de Ferro / 5


Enguany, Can Comte celebra discretament el seu vint-i-cinquè aniversari. Les cir-

cumstàncies, sobretot les econòmiques, fan que les celebracions siguin més aviat minses i de porta endins, expliquen els diferents in-terlocutors amb qui hem parlat per elaborar aquest reportatge. A dia d’avui sí que s’està arreglant la planta baixa, millorant-ne la imatge i el confort; aquesta actuació enllaça amb les que ja es van fer a les habitacions i segurament aquests són els millors regals per celebrar l’aniversari per als interns i treballa-dors del centre. La llar d’avis va néixer a Can Comte, una masia singular del nostre poble amb voluntat de servei al poble de Tordera; vint-i-cinc anys després segueix en funcio-nament amb el mateix objectiu, però en un entorn ben diferent.

La masia de Can Comte

La masia de Can Comte era un edifici amb

25personalitat, situat als afores del poble i quan va quedar sense masovers va esdeve-nir un lloc ideal perquè a Tordera es donés un servei als veïns, aleshores pioner:una llar per a la gent gran del poble en un en-torn molt agradable. Fins aleshores les per-sones grans que necessitaven atenció eren ateses en edats i situacions molt avançades a l’Hospital de Calella, tal com recorda la Carmina Sanz, directora de Can Comte durant aquests vint-i-cinc anys i que an-teriorment treballava en aquella àrea de l’Hospital.

La cessió del mas al poble va ser un procés llarg i delicat, explica en Jaume Romaguera, alcalde aleshores pel PSC, recorda que els propietaris tenien uns assessors molt bons i que tot es va mirar amb lupa, però destaca la tenacitat de la Teresa de Cal Terrassà per aconseguir tirar endavant l’inici de la resi-dència. Finalment, al poble no li va costar

anys de

Can ComteText: Pont de Ferro / Fotografies: Can Comte

25 anys de Can Comte / El Pont de Ferro / 7

de camps i horts, on els mateixos residents treballaven la terra o gaudien de l’aire lliure i la tranquil·litat de l’indret. De seguida van omplir-se totes les places disponibles, el seu cost se sufragava amb les pensions dels resi-dents i l’aportació pública, que aleshores era 100% municipal.

Set anys després començava l’ampliació; aleshores el seu pressupost ja era participat també per la Generalitat i es donava cabu-da a trenta-nou persones; els canvis també van afectar el seu òrgan de govern, que es va articular en un Organisme Autònom Muncipal, que buscava, com el patronat, la màxima representativitat i la mínima poli-tització, segons recorda Jaume Romaguera. Les pensions mai no han pogut sufragar el cost de l’estada dels residents i sempre han necessitat de l’administració i és que des dels inicis, el capítol de personal sempre ha estat fonamental en el pressupost de Can

Comte i la qualificació i nombre de personal sempre ha estat per sobre del que s’exigia, reconeixen Carmina Sanz i David Carbo-nell, gerent de l’organisme autònom.

La residència ja no ha experimentat més canvis substancials en el nombre de places i actualment continua oferint els seus ser-veis a les persones de més de seixanta anys que necessiten acolliment residencial. Can Comte també disposa del servei de centre

Tenir una llar d’avis a Tordera no era

una competència de l’Ajuntament, però

es va obrir un centre que donava cabuda

a dinou avis

res i a canvi de la masia i els terrenys pro-pers es van requalificar unes parcel·les que la família propietària tenia a prop del poble i que esdevindrien la plaça Lluís Companys.

El patronat de can Comte va néixer format per polítics, entitats del poble i persones que es van considerar rellevants per ende-gar el projecte de tenir una llar d’avis a Tor-dera i començar a gestionar-la.

L’adaptació

Tenir una llar d’avis a Tordera era una com-petència que no corresponia necessària-ment a l’Ajuntament, però l’oportunitat que es va presentar i la voluntat d’atendre la gent gran de Tordera van obrir les portes a un centre que donava cabuda a dinou avis i a un nombre generós de persones que ate-nien totes les seves necessitats en una masia desplaçada del centre del poble, envoltada


per a uns i altres. S’han fet coses tan curioses com un concurs de multiplicar en què els infants competien contra els avis, curiosament, els nens, sovint molt competitius, acabaven ajudant els seus contrincants a l’hora de dir les taules. L’activitat a Can Comte també ha do-nat cabuda a alumnes en pràctiques o del projecte Riu, en el qual es dóna una formació laboral a joves de l’institut de Tordera.

de dia, una modalitat que ofereix acolli-ment només de dia per a divuit persones a banda de les trenta-vuit que són residents.

Les ajudes al programa d’acolliment re-sidencial o de centre de dia es tramiten al Departament de Benestar Social de la Ge-neralitat de Catalunya a través dels Serveis Socials de Tordera. És l’assistent social la persona que orienta sobre el seu funciona-ment i qui ho tramita.

Treballar a Can Comte

“L’afecte dona afecte”, amb aquesta màxi-ma, la directora de Can Comte explica com s’hi treballa i també adverteix que qui hi treballa és perquè li agrada, “Si no t’agrada, no hi tens res a fer”. Repetir les coses mol-tes vegades, la pèrdua de residents..., no és una feina fàcil i cal separar molt bé la fei-na de la vida personal, crear una cuirassa. Malgrat aquestes paraules i els tòpics que envolten aquests centres, aclareix que una residència és un lloc alegre, la gent que hi ha canta i somriu molt. Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys, la Carmina n’ha estat sem-pre la directora i la plantilla ha estat molt estable.

Relació amb el poble

A Can Comte hi van els Reis de l’Orient, les escoles i l’institut, són estones d’oci

Les retallades i la crisi canvien l’escenari

La crisi, explica la Carmina, no ha afectat el servei que es dóna a Can Comte, però de portes enfora sí que s’ha detectat que cada cop més la gent té molt més temps la gent gran a casa per mantenir la font d’ingressos que suposa el cobrament de la seva pensió. Sovint entren a la residència perquè el seu cuidador a la família claudica. Aquesta si-tuació, explica la Carmina, és molt arrisca-da perquè, segons ens comenta, quan un cuidador diu «prou» en realitat és un «no puc més» i ingressar una persona en una residència no és precisament un tràmit ràpid i això provoca molt de malestar a la família.

Per la seva banda, Jordi Camó, regidor d’Atenció Social i Serveis a la Persona, i David Carbonell, gerent, afirmen que els

Carmina Sanz, directoraLa Teresa de cal Terrassà

25 anys de Can Comte / El Pont de Ferro / 9

efectes de les retallades no s’han notat per-què l’Ajuntament hi ha hagut de posar més diners, en part perquè un dels efectes de la crisi ha provocat que la gent arribi a la resi-dència més deteriorada i per tant amb una demanda d’assistència molt superior que la que es necessitava vuit anys enrere, i per tant cal augmentar el personal que presti aquestes atencions.

D’altra banda, tenir la gent gran a casa fa

A la vegada, el SAT és un servei que in-forma els serveis socials de la situació d’aquella persona i del seu entorn per avaluar-ne l’evolució o situació i decidir si cal ampliar les hores o fer algun tipus d’actuació.

El futur de les residències

Mirant cap endavant i a d’altres països com Suïssa o Suècia, el model que allà s’ha ins-

taurat en l’àmbit públic és el de les llars residencials; aquestes consten d’un espai privat propi per a cada resident i uns espais comuns en els quals reben les atencions que requereixen, explica la Carmina Sanz. «Vénen a ser uns pisos tutelats, però per-què siguin una realitat al nostre país, cal canviar la idea de la gent perquè tot i estar malament a casa encara es prefereix sem-pre que no pas estar a la residència».

La celebració dels 25 anys

Jordi Camó explica que no s’ha volgut fer cap celebració entesa com a tal perquè la si-tuació no ho permet; es vol mantenir l’esforç per garantir l’atenció als residents. «S’està fent una bona feina; donant un servei molt important i, a la vegada, l’Ajuntament és conscient que cal seguir donant un servei de qualitat perquè els torderencs se sentin protegits en aquest àmbit».

que s’encareixi el servei d’atenció domici-liària, el SAT, un servei de l’Ajuntament a través del qual es dóna suport a les famílies que tenen gent gran a casa amb unes neces-sitats que les mateixes famílies no poden atendre per la raó que sigui.

El SAT fa tasques d’assistència, sanitària, de neteja, de mobilitat, etc., antigament ho feien persones voluntàries o familiars o amics o coneguts, ara, els serveis socials valoren i tramiten en base a la llei de de-pendència aquest suport i determinen el grau de necessitats que té aquella persona i se li apliquen un seguit d’hores de SAT.

Aquestes avaluacions fetes per un tècnic de la Generalitat acaben determinant el grau d’ajuda que rebrà la família i sovint es ge-neren tensions entre els serveis socials i les famílies que tenen a càrrec gent amb necessitats.

Cada cop més la gent té molt més temps la gent gran a casa

per mantenir la font d’ingressos

que suposa el cobrament de la seva pensió.Primers residents i cuidadors de can Comte

Denominació d’origen / El Pont de Ferro / 9

Grups municipals

1. Quin pes té la gent gran avui al poble de Tordera?

Hi ha coses que per òbvies o perquè les hem sentit a dir massa vegades pot semblar que perden valor.

No és així. Almenys no ho és necessàriament. La gent gran és gent que ha viscut més anys i que, per tant, acumula més experiència. I per moltes vegades que ho hàgim sentit a dir, no deixa de ser veritat. A la vida hi ha situacions que tornen, que es repeteixen. Aquestes situacions que per a alguns de nosaltres poden semblar noves no ho són per a la gent que ha tingut temps d’experimentar-les anteriorment.

El ciutadà de Tordera que acompanya els partits polítics en aquesta ocasió és Miquel Pujol, president de l’Esplai de Tordera.

Comptar amb aquesta experiència, amb aquesta saviesa, és un luxe que massa sovint sembla que estem disposats a deixar-nos perdre. Seria un error imperdonable. La gent gran i la seva saviesa són i han de ser un actiu permanent en una societat com la nostra, tan canviant, que necessita més que mai referències sòlides. L’energia, la il·lusió, una nova manera de veure les coses són valors que es fan grans si van acompanyats de l’experiència i la solidesa que donen els anys. Si hi renunciem, si empetitim el valor de la gent gran i la seva saviesa, ens empetitim com a societat.

Com a la resta de Catalunya l’envelliment de la població és una constant que s’agreuja amb el creixement demogràfic tan espectacular que hi ha hagut a la nostra població.

Molts dels habitatges de les urbanitzacions han passat de ser segones residències a primeres, i moltes, habitades per gent gran, per tant, es fàcil deduir que la gent gran té un pes enorme a la nostra vila.

Avui en dia la gent gran al poble de Tordera té poc pes. Les polítiques d’acció social i ciutadania dutes a terme pel govern actual han contribuït a no deixar

marge per a la participació a la franja de la població que té més experiència vital: la gent gran.L’experiència de les persones grans ens ha de servir per no caure en errors del passat. Hem d’acostar-nos a les persones perquè puguin expressar la seva manera de veure la societat i la vida. Per aquest motiu, si nosaltres governem a partir del maig, proposarem fer un Consell Assessor de la Gent Gran, com a eina de participació, perquè sabem que com més escoltem, menys ens equivocarem.

Cada cop més. No només a Tordera, és un fet que hi ha un envelliment de població i la gent gran tindrà una importància més gran a la societat. És evident, però, que el rol de la

gent gran ha canviat moltíssim en els darrers 50-60 anys. Per tant, és indispensable que des de l’Ajuntament es facin millores per fer més fàcil la vida a la gent gran. S’ha de prioritzar l’arranjament de voreres per facilitar la mobilitat. Cal començar per aquelles zones on viu més gent gran (per exemple a Fibracolor hi ha diverses voreres en mal estat) o on les voreres són més estretes (algunes zones als veïnats de Sant Pere i Sant Andreu o la zona de Mas Martí). Es necesario también aumentar el número de actividades para personas mayores y mejorar la comunicación del Ayuntamiento con estas personas. Hay que recordar que todavía no son ma-yoría las personas mayores que usan internet y redes sociales y es indispensable mejorar la co-municación de estas actividades u otras informaciones de su interés.

Miquel Pujol - En els temps que estem vivint, que són moments molt difícils per a la nostra societat, és imprescindible la seva experiència i la seva aportació. I si observem les vivències de l’Esplai, allà podem comprovar la plena participació amb les ganes d’adquirir noves tecnologies, com és la informàtica, i el català escrit, que en el seu moment no varen poder estudiar.

2. Com ha d’afrontar Can Comte els propers 25 anys? Ha de créixer? Transformar-se?

Diuen les dades que sociològicament tendim a envellir-nos. Per tant, Can Comte, des-prés dels seus 25 anys de funcionament, ha de ser encara més una aposta de futur que

respiri una voluntat ferma de servei públic. Segur que ha de créixer i transformar-se. Ha de créixer en capacitat de donar més i millors serveis als seus usuaris, a les persones que l’han con-vertit en casa seva i també a aquelles que hi passen bona part del seu dia a dia i a les famílies que els acompanyen. I haurà de transformar-se, posar-se el dia pel que fa a les millores tècniques i també en quan als recursos humans, revisar-se una vegada i una altra per autoexigir-se el servei òptim que les persones requereixen.

Està clar que des de la seva inauguració, l’any1989, fins ara, i com hem dit abans, la po-blació de gent gran s’ha incrementat. Només com a exemple: Tordera tenia, l’any 1981,

7.580 habitants i l’any 2014 en tenim 16.345. És fàcil deduir que haurà de créixer, però també caldrà que es transformi. El perquè d’aquesta transformació vindrà donada pels avenços en me-dicina. L’envelliment comportarà més malalts crònics i menys gent jove per cuidar-los. També

12 / El Pont de Ferro / Opinió

Opinió / El Pont de Ferro / 13

caldrà tenir en compte que les malalties mentals necessiten un tipus de cuidadors i d’ atencions diferents. I ara per ara, l’envelliment porta que aquests tipus de malalties augmentin.

L’envelliment de la població i el creixement demogràfic farà necessària l’ampliació de Can Comte. Però tot i així l’augment de número de places no serà el repte més

important, sinó l’especialització dels serveis serà sens dubte l’objectiu principal. El seguiment individualitzat és la via per tractar les necessitats mèdiques i emocionals de cada persona. Els avenços obtinguts en el camp de geriatria s’hauran d’aplicar per tal d’acomplir de forma més eficient l’objectiu final, que no és cap altre que fer més agradable l’estada a l’usuari i als seus familiars. Tot allò exposat anteriorment obligarà a la revisió, des d’un punt de vista global, de la gestió de Can Comte.

Can Comte, de la mateixa manera que la resta de serveis s’ha d’anar adaptant als canvis propis de la societat. És difícil preveure què passarà en els propers 25 anys però sí que hi

ha una tendència –gràcies als canvis socials i a l’augment de l’esperança de vida i de la qualitat de vida en la vellesa- a una major activitat de la gent gran.En aquest sentit, cal diferenciar entre dos tipus d’usuari del centre. No és el mateix aquella per-sona amb alguna malaltia que li dificulti la mobilitat o la independència, que aquelles persones que són a Can Comte que encara poden valer-se per si mateixes i anar adaptant el servei a la necessitat de cada usuari.

14 / El Pont de Ferro / Opinió

MP - Can Comte té un repte per a aquests nous temps ja que l’espai és mínim per la crescuda de la nostra població, és a dir, s’ha fet petita i això és bo, perquè una llar per als avis ha de ser una continuació del que va ser la seva llar. No, no ha de créixer, és millor fer-ne una altra, els llocs massificats poden ser més econòmics, però no eficients, humanament parlant. Transformar-se? Potser el que cal és que s’acosti al màxim del que trobaria qualsevol avi a casa, és a dir escalfor, tracte humà i aprofitant que hi ha una llar infantil a tocar, potser seria bo que els patis fossin compartits pels grans i els petits alhora.

3. L’opció de centre de dia ha d’ampliar-se? Convertir-se en dinamitzador de la tercera edat...

El centre de dia, de fet, ja és un espai de dinamització que combina moments de descans amb d’altres d’activitats diverses. De cara a un futur proper s’estan treballant projectes

que volen promoure una major interrelació entre els usuaris de la llar amb altres col·lectius i l’ús més habitual de serveis que s’ofereixen des de diversos equipament municipals amb l’objectiu de fomentar l’envelliment actiu i incorporar cada vegada més les persones residents a la llar o usuàries del centre de dia en l’activitat diària de Tordera.

En l’actualitat, les persones que fan servir el servei de centre de dia fan les mateixes ac-tivitats dinamitzadores que els interns. Al nostre parer, caldrà crear centres de dia que

només tinguin aquesta funció perquè aquests necessiten menys recursos i per tant les famílies hauran de pagar menys, a banda d’atendre un altre tipus de persones. Seran aquests centres els que haurien de dinamitzar. Però també caldrà que els casals d’avis facin aquesta funció. Així es podrà ajudar, de manera preventiva, a facilitar el manteniment del bon estat de la nostra gent gran.

Si pensem que l’idoni és mantenir la independència de les persones tant com sigui possible en la darrera etapa de la seva vida, combinant una atenció diürna amb una

pernoctació en el domicili propi, caldrà potenciar aquest equipament.El centre de dia és un punt de suport per a les persones que viuen soles i necessiten assistència, control de medicació o acompanyament. També ho és per a les famílies que tenen una persona dependent. Al mateix temps és un espai social de trobada, per tant caldrà tractar-lo com a tal.Evidentment aquest equipament també rebrà un increment d’usuaris en els propers anys, per tant caldrà revisar i potenciar els serveis tant mèdics com de lleure. Des d’ERC creiem en l’atenció a les persones i a les famílies, i ho farem amb un criteri exigent i alhora innovador.

Hi ha gent gran amb moltes ganes d’aprendre i fer coses. És admirable veure persones de més de 80 i fins i tot de més de 90 anys que encara tenen molta vitalitat. Per tant, cal

reforçar el servei del centre de dia, perquè totes aquestes persones amb ganes de fer coses dispo-sin de més oportunitats.

MP - Més que ampliar-se per no massificar-se, el que faria falta a Tordera és un altre centre de dia per atendre les persones que necessiten una atenció especial; seria una gran solució per a aquests malalts i realment fa moltíssima falta. Sortosament, la gent gran està molt activa, ja sigui en tasques familiars, en viatges i, com no, a l’Esplai, on tenim una gran assistència activa que ho corrobora.

Opinió / El Pont de Ferro / 15

16 / El Pont de Ferro / Entrevista

Tot i que ja fa vint anys que va decidir que ja en tenia prou, que “li semblava que ja havia complert”, en aquesta edició parlem amb la darrera llevadora que atenia parts a domicili a Tordera. Respon a les preguntes amb seguretat, va per feina; pot semblar seriosa, però a la vegada és amable i transmet confiança. Quaranta-dos anys d’ofici i, fent números rodons, més de 3.000 parts. Aviat és dit.

Josefa

Text i fotografies: Albert Sabater

Rossell:

Pepitacomadrona

Josefa Rossell / El Pont de Ferro / 17

de Barcelona, venia de tant en tant a veure com anava. Jo passava moltes temporades al molí, però casa meva era a pagès, a Sant Pere.

Sempre m’ha agradat molt Tordera; hi he estat molt bé, m’han acollit molt bé, anava escola amb les Hermanas; vaig fer el batxiller amb el senyor Sanz i més endavant, la prova d’accés a la universitat.

- En aquella època no hi devien haver gai-res noies fent aquests exàmens...- Aquí, a Tordera cap, més endavant, la Maria Vendrell, que va fer farmàcia.

A les Hermanas els va saber greu que no fes el batxillerat amb elles; resulta que una ger-mana volia que em dediqués a fer de biblio-tecària, però jo volia fer de llevadora i no ens vam entendre.

- Per què ho tenia tan clar?- Per la meva mare; ella va ser atesa per una llevadora de Sant Celoni que li va agradar molt i quan vaig néixer jo va dir: “A aquesta, la farem llevadora.”

- I no va fer res relacionat amb el molí?- No, era un assumpte dels meus tiets. Al-guns diumenges, la meva tia, que no estava gaire bé, es quedava sola perquè uns marxa-ven fora, d’altres al cinema, etc. i em quedava jo amb ella i aprofitava per aprendre la lliçó. De manera que no he sortit mai els diumen-ges a la tarda, encara, a hores d’ara. No fa per mi la festa; al matí, la missa i s’ha acabat la història. Quan era joveneta algun dia, cada quinze dies més o menys, baixava al ball amb la meva padrina en una tartana estirada per un cavall que coneixia més bé el camí que nosaltres.

- Què recorda de l’època d’estudiant a Bar-celona?- Vaig estar dos anys a la Maternitat de Barce-

- Què li sembla que tothom la conegui com la ‘Pepita llevadora’?- Doncs mira, jo a tot arreu escric Josefa, però em sembla que això de ‘Pepita llevado-ra’ quedarà sempre perquè 42 anys d’ofici són molts i com que no he fet res més..., és un títol que em vaig guanyar i em penso que me l’enduré.

- Quan va començar a fer de llevadora?- Vaig començar amb vint-i-dos anys; vaig fer a la vegada els estudis de practicant i de llevadora.

- On va néixer?- Sóc filla de Gualba, a sota de Santa Fe del Montseny.

- Com va venir a parar a Tordera?- Perquè el meu pare treballava amb els meus oncles al molí de la Júlia. El meu pare va he-retar una finca a Tordera i vam venir a viure aquí perquè el meu avi era de Sant Feliu de Buixalleu, però va venir a casar-se a Tordera i va comprar el mas Casanova, de Sant Pere, i allà vam anar a viure.

Jo ja tenia onze anys quan vaig venir a viure a Tordera, eh?

- Què li va semblar llavors Tordera?- Bé, ja hi venia un parell de cops l’any a pas-sar uns dies amb els meus oncles. A Gualba érem tres i el cabo, eh? Era un lloc on, com a molt a l’estiu, venien els senyors a estiuejar a les seves torres. Aquí, per a mi, era una ca-pital, si allà érem set-cents habitants i aquí eren quatre mil! I el mercat, hi havia molt d’ambient, això era massa, recordo que els diumenges baixàvem del molí amb tartana a Tordera.

- Aleshores el molí estava a ple funciona-ment...- La meva família eren els masovers i l’amo,

lona, com que hi estava les 24 hores del dia, vaig poder treure’m la carrera de practicant i llevadora a la vegada. Ho vaig fer perquè em van advertir que la carrera de “comadrona” era una carrera a extingir i casa els va sem-blar bé. Quan jo hi era, treballàvem al cos-tat dels metges i en acabar ens donaven un certificat que ens permetia exercir per lliure.

Les nits em servien de pràctiques; el matí, el dedicava a l’estudi i a la tarda anava a clas-ses. D’allà no em movia, hi tenia habitació i taula.

Vaig estar molt de temps treballant al pa-velló de la lactància, hi havia molts nens malalts, moltes broncopneumònies i paràli-sis, en vam curar molts...

- I quan li van donar el títol, què?- Vaig venir cap a Tordera; ja hi havia par-teres que m’esperaven. Hi havia la senyora


endavant, que en saben molt els metges, eh? El doctor Centelles em va solucionar moltes paperetes i el doctor Solís, també, i quan ells veien que no es podien arriscar, doncs mira: taxi, d’ambulàncies no en solíem agafar, en Romaguera era un artista, un tal Caupe-na també i anàvem cap a Mataró o Girona, quan ja no es podia esperar més marxàvem i ja està.

- Quants parts ha fet? - Portava una estadística, però la vaig cre-mar... potser un o dos per setmana. Algun cop anava a Fogars, a pagès, a les barriades... Sovint em venien a buscar en moto els ho-mes i m’acompanyaven. A les cases grans em venien a buscar amb la tartana i més enda-vant hi anava jo amb moto.

- Això d’anar amb moto era molt modern?- Sí, i amb pantalons com una noia jove, es clar que sí.

El meu pare ja em va comprar una mobylet-te perquè no hagués de pedalar per treballar, sempre havia anat amb bicicleta, però Tor-dera té una pagesia molt gran.

- Normalment vostè anava sola a les cases?- Sí, sempre; normalment m’ajudava el marit, la sogra, la tia, la veïna..., ja s’ajuda la gent, eh?, tant és així que si jo ja veia que no aniria bé pel motiu que fos, per exemple una dona molt baixeta amb un home molt alt, doncs llavors ja anava amb les orelles així, ja els deia: sabeu què, agafem la maleta i marxem. Marxaven amb llàgrimes, no volien marxar, els havia de mig obligar...

- Amb un cop d’ull ja veia com aniria el part...- Les llevadores hem visitat moltes dones i ja mirem la pelvis, la mida del pare. Quan és una parella similar, és fàcil que la criatura s’hi assembli i no hi hagi gaires problemes.

“La natura és molt sàvia i ajuda molt les dones i quan falta alguna cosa, allà hi ha la llevadora i els metges per endavant”

Paquita, que treballava, però una noia nova cridava molt l’atenció. Vaig començar per lliure i més endavant, quan es va fer molt gran vaig passar d’interina a titular després de fer un examen a Madrid.

- No era molt arriscat això d’assistir un part a casa?- Doncs al 100%, però la natura és molt sàvia i ajuda molt les dones i quan falta alguna cosa, allà hi ha la llevadora i els metges per

- Vostè feia el seguiment?- Sí, amb el temps els vaig anar convencent que vinguessin aviat, perquè em trobava que venien amb set mesos i quan els deia que en duien dos es morien de l’ensurt.

Els primers dies me’n cuidava jo. El bateig era tot un espectacle; teníem mossèn Josep, que volia batejar a la setmana de néixer i moltes famílies volien que jo hi anés, i sovint no podia i no volien batejar els nens si jo no hi era i el mossèn deia: “No hem de batejar pas la Pepita, per tant ha de ser aviat”, però la gent no li feia gaire cas, hi havia diumenges que anava a dos batejos.

- Com anava el procés de baixa de les mares?- Al començament, la gent s’ho havia de pa-gar; a les fàbriques els donaven alguna aju-da, però la gent de pagès s’ho havia de pagar de la butxaca, sovint, de mica en mica.

Jo sempre anava pel cap baix respecte dels preus estipulats perquè deia: “Si me’ls he de trobar pel mercat...!”, però mai vaig tenir problemes amb els diners perquè em paga-ven més del que em mereixia; si els dema-nava 300 pessetes, me’n donaven 500, i més endavant la seguretat social ja em va pagar.

- Classes prepart?- Jo vaig estar molts anys que no els deia ni ase ni bèstia, però quan ja vaig estar a l’àrea bàsica amb dos despatxos, llavors sí que fèiem gimnàstica; els passava unes diapositi-ves i les ensinistràvem una mica. Els posava música perquè era qüestió de fer gimnàstica dinàmica!!!

Em feia vergonya que vingués el marit, els deia que els ho expliquessin a casa.

- Avortaments?- Ui, no, això jo, no en volia saber res, jo em

Josefa Borrell / El Pont de Ferro / 19

trencava el cap per fer aparèixer les criatu-res, però per fer-les desaparèixer, no. Vaig tenir ofertes molt bones, vaig dir que moltes gràcies, però no.

Potser per a algunes famílies els hagués su-posat una solució, però no, mossèn Josep m’hauria escanyat, no.

- És un feina vocacional?- Sí, a mi m’hi van amorrar, però vaig se-guir molt bé; abans de veure el primer part, aquesta és una bona anècdota:Resulta que anava estudiant: “això va així això va aixàs, què es pot fer què no, les des-infeccions...”, bé, tot això, i quan gairebé era llevadora van dir: “Avui toca un part“. Érem a l’Hospital Clínic i vam baixar a la sala de parts, i em vaig trobar amb un gran esva-lot d’una senyora que ja tenia l’expulsió i es va esverar molt, perquè les persones si no tenen ningú conegut s’esveren molt. Quan vaig veure tot aquell panorama, que la cria-tura coronava... no sé què em va passar però em vaig trobar a la plaça Catalunya, vaig recapacitar què passava: resulta que havia sortit corrents de la sala de parts fins allà amb els llibres a les mans, allà vaig tornar a mirar els llibres i sí, les imatges coincidien amb el que acabava de veure, però al llibre ningú no cridava. Llavors vaig tornar a la sala de parts i allà ja no hi havia ningú, però vaig tornar.

Club Esportiu Tordera / El Pont de Ferro / 21

Baixem als camps tot caminant i, per començar, em reconeixen que no són

un bon exemple de nous emprenedors. Van engegar el projecte amb molt pocs diners i això els va portar alguns entrebancs. Creuen que poder capitalitzar l’atur i fer una bona inversió inicial és la millor ma-nera de començar. Ells no ho van poder fer, de manera que al principi, tots els beneficis anaven destinats a fer “microinversions”: un tros de rec, un hivernacle, un altre tros

de rec, un tros de tancat..., així, fins que van tenir les instal·lacions bàsiques llestes. Amb la maquinària, en canvi, han pogut estalviar una mica i fer servir la del propie-tari de la masia, que els deixa tot el que necessiten. Disposen d’una hectàrea de camp, just al costat de la riera de Vallmanya, però en-cara no l’han conreat mai del tot. De fet, la base de l’agricultura ecològica és deixar

Text i fotografies: Laura Massegú

ecològicade la terraMontnegre

Verdura

del

22 / El Pont de Ferro / Emprenedors

En Jordi i la Mei són dos joves que fa poc més de tres anys es van instal·lar a la planta baixa de la masia de Ca l’Aulet, a Tordera. Van començar a cultivar uns camps de la finca que no s’estaven utilitzant i, el que era una manera d’obtenir aliments per al consum propi, a poc a poc es va acabar convertint en una feina: EcoTràmec és un projecte d’agroecologia en ple Parc Natural del Montnegre-Corredor.

Verdura ecològica / El Pont de Ferro / 23

ecològicala temporada d’algunes verdures, com per exemple el tomàquet. Tot i això, respecten molt les èpoques de cultiu de les diferents hortalisses, perquè creuen que és l’única manera de menjar un producte fresc tot l’any. D’aquí que la ‘cistella ecològica’, que és la manera com venen les verdures, por-ti uns o altres productes en funció de la temporada.

La cistella és tancada. Cada setmana de-cideixen el que portarà en funció de la producció del camp i procurant que sigui el més variada possible. Llavors, la gent fa la seva comanda, i es pot escollir entre la cistella petita (4-5 hortalisses) o la gros-sa (6-7 hortalisses), a un preu fix durant tot l’any. El dia de repartiment és el dijous i, de moment, tenen tres punts de dis-tribució: a Tordera, l’herbolari-dietètica Solstici; a Barcelona, el Centre de Cultu-ra Popular la Violeta i, a Castelldefels, un herbolari de la ciutat. Amb un petit recàr-rec, però, també te la porten a casa, si és necessari. I des de fa poc, els compradors tenen l’opció de demanar fruita del temps, de productors ecològics de proximitat. A dia d’avui, reparteixen unes 30 cistelles cada setmana.

Abans de marxar, em diuen que la seva idea és consolidar-se i anar creixent. Pro-duir ecològic és més car, i això repercuteix en el preu final del producte. Però men-jar ecològic també és més sa, i en Jordi i la Mei creuen que val la pena apostar per aquest model de consum i intentar crear una alternativa al sistema capitalista de les grans cadenes comercials.

Si voleu conèixer una mica millor el seu projecte, podeu entrar a la pàgina web https://ecotramec.wordpress.com/ on tam-bé trobareu un receptari, amb idees per cuinar alguns dels productes de l’hort.

descansar la terra, i per això fan servir la tècnica del guaret, que consisteix a fer ro-tacions entre els diversos trossos i deixar-ne sempre un sense cultivar. No utilitzen productes químics per fertilitzar, sinó que opten per fer servir el fem de les vaques de la mateixa finca, com es feia antigament, quan no existia el ventall de productes que hi ha ara. I a banda d’enfortir i protegir les plantes de possibles plagues, utilitzant preventius com la cua de cavall o l’ortiga, m’expliquen la clau de l’èxit: cuidar molt bé la terra i procurar que els nutrients sempre estiguin ben equilibrats. Només així en sortiran uns bons aliments.

Amb el terreny a punt, doncs, ja poden plantar. Em diuen que intenten fer-ho ben al començament, perquè el producte arri-bi abans i aguanti fins al final, també. En aquest sentit, els hivernacles els ajuden, ja que els permeten allargar una mica més

24 / El Pont de Ferro / Emprenedors

Menjar a casa.../ El Pont de Ferro / 25

Text i fotografies: Ajuntament de Tordera

L’Ajuntament treballa des de fa un any, i de manera transversal, per resoldre la

problemàtica de l’ocupació il·legal de pisos a Tordera. A prinicipis de 2014 es va tenir co-neixement de l’arribada de famílies que ocu-paven il·lícitament els pisos buits del muni-cipi. Davant d’aquest fet i després d’analitzar la situació, l’Ajuntament ha actuat des de les diferents àrees municipals i amb els mitjans que té a l’abast per eradicar aquesta pràcti-ca. El protocol d’actuació davant d’aquests casos estableix, en primera instància i una vegada rebut l’avís dels veïns, la denúncia de delicte d’ocupació d’habitatge per part de la Policia Local. Aquesta denúncia s’envia al jutjat d’instrucció perquè en doni tràmit, l’avís al propietari sobre l’ocupació i la com-provació d’accés als serveis, pel qual també es dóna trasllat a les companyies de gas, llum i aigua en cas de l’ús il·lícit del servei.

En aquest procés també intervenen els serveis socials de Tordera, que identifi-quen els ocupants dels pis i n’estudien les necessitats bàsiques i la situació personal. En aquests casos, els serveis d’atenció so-cial només actuen quan els criteris ho re-quereixen i mai quan es troben amb gent que fan de l’ocupació un modus vivendi. Paral·lelament, l’àrea d’Habitatge gestio-na la cessió dels pisos buits -molts dels quals són propietat d’entitats bancàries- a la borsa d’habitatge social per tal que els

ocupants paguin un lloguer assequible així com el cost dels serveis de l’habitatge i els casos en què es fa necessari un fracciona-ment dels rebuts.

Finalment i per altra banda, hi ha oberta una investigació policial a l’entorn d’una suposada trama de negocis il·lícits rela-cionada amb l’ocupació d’habitatges. Fins al moment, hi ha una persona imputa-da per pressumpta relació amb aquesta trama.

Durant la Junta Local de Seguretat con-vocada el mes de febrer es va posar de manifest que amb aquestes mesures, jun-tament amb les sentències judicials de desnonament que estant arribant arran de les denúncies interposades a principis d’any, s’ha aconseguit rebaixar en un 40% l’ocupació d’habitatges a Tordera des de fi-nals d’estiu.

Tot i constatar que la resolució d’aquests casos implica un procés lent, des de l’Ajuntament s’hi estan posant tots els mit-jans i s’hi està treballant amb la implicació conjunta dels agents que intervenen en el procés (administració, particulars, entitats bancàries, empreses de serveis, cossos de seguretat i organismes judicials), per tal de donar sortida als casos reals de necessitat social.

Es rebaixa un 40% l’ocupació

il·legal de pisos


Reportatge / El Pont de Ferro / 27

La Regidoria de Manteniment i Serveis ha reforçat, aquest trimestre, el servei

de neteja als carrers de Tordera. Per fer-ho possible, la brigada municipal compta amb més personal de neteja contractat a través de Plans d’Ocupació finançats per la Dipu-tació de Barcelona i el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC).L’aposta de l’Ajuntament per tenir uns carrers més nets passa també per una nova organit-zació d’horaris i zones urbanes a netejar per permet optimitzar el temps i els mitjans de-dicats a la tasca, com també per l’adquisició de nou material i maquinària de neteja viària.

Per altra banda i amb el mateix objectiu, el reforç del servei de neteja a la via pública va acompanyat necessàriament de la crida de l’àrea de Civisme a la col·laboració ciutadana per tenir un poble més net i cuidat.

Des d’aquesta àrea es recorda que continua

vigent l’ordenança de civisme i convivència. Aquesta ordenança persegueix l’establiment d’un marc de relacions fonamentades en el civisme, la convivència social i les relacions solidàries i respectuoses entre les persones i pretén arbitrar mecanismes per corregir i, si s’escau, sancionar, totes aquelles actituds que atemptin contra la bona convivència i la qua-litat de vida dels ciutadans i ciutadanes. Així, a través de la normativa es regulen aspectes com ara l’obligació dels propietaris de gossos de recollir els excrements dels seus animals de la via pública o la prohibició de llençar fora dels contenidors les bosses d’escombraries i deixalles.

Per fer difusió d’aquesta normativa entre la ciutadania, un equip d’Agents Cívics treballa des de fa uns mesos per aconseguir conscien-ciar els veïns sobre la necessitat de tenir un entorn més net i fomentar actituds de bona convivència i de respecte als espais públics.

L’Ajuntament reforça el servei de neteja viària

Abans Salvador Martínez

i ara

Abans, els naixements, per regla ge-neral, es feien a casa. La llevadora

era qui tenia cura del procés de l’embaràs i assistia el part, amb l’ajuda d’un fami-liar o d’una veïna; únicament en cas de complicació es cridava el metge. Alletar el nadó era el costum si no hi havia cap impediment.

Ara, cap naixement es fa a casa, sempre a l’hospital i amb metge especialista, i l’alletament del nadó no sempre es du a terme, de vegades per comoditat o per conservar, millor la figura, els nens s’alimenten amb llets artificial o altres productes, que n’hi ha molts i bons, però mai amb les propietats de la llet mater-na.

Abans o ara?

Coses d’aquell temps / El Pont de Ferro / 31

En aquell temps hi havia molt poques residències geriàtriques, altrament sols

estaven a l’abast de gent adinerada. Per això, i també per tradició, de la gent gran, en te-nien cura els fills o familiars més directes.

La situació de la persona vella, sense famí-lia ni possibilitats econòmiques, era insos-tenible, no quedava cap altra solució que l’acolliment en un asil, cosa que gestionava l’ajuntament o els veïns.

No existia cap tipus de seguretat social, no-més tenien pensió els militars i els funcio-naris de l’Estat, per tant, els treballadors, si per qualsevol causa deixaven d’assistir a la feina, tant si era per malaltia com per jubilació, deixaven de cobrar; és a dir, no tenien cap remuneració ni cap assistència sanitària.

La gent treballava mentre podia i finalment restava a casa ajudant en el que era possible segons les seves facultats; cuidant els néts, feinejant a la cuina, etc.

Generalment, els jornals eren reduïts, es pagava poc i, per tant, era molt difícil po-

CosesSalvador Martínezd’aquell temps

der estalviar per a la vellesa i eren molts els que hi arribaven sense disposar de cap estalvi, cosa que els deixava totalment de-pendents de la família. En aquesta situació, si l’àvia volia fer un regal al nét necessitava que els fills aportessin els diners, o si l’avi, un dia de fred o pluja, volia anar a la ta-verna, els fills havien de donar-li els pocs cèntims que valia un got de vi.

Com queda explicat, en aquell temps, la vida era molt dura, però malgrat tot no vol dir que fos un mar de llàgrimes, car enca-ra que no es nedés en l’abundància les ne-cessitats prioritàries estaven cobertes, els veïns s’ajudaven i la relació era bona.

Alguns dies el nunci feia la crida que a la plaça, hi feien comèdia i, a l’hora anuncia-da veies un reguitzell de gent amb la cadira sota el braç i cap a plaça, a veure l’espectacle, bé fos el ball d’un ós o l’equilibri d’una ca-bra sobre una escala. Acabada la festa cap a casa amb la cadira i fent el comentari amb el del costat.

I així, amb pau i sense res de nou, es pas-sava la vida en aquell temps.

32 / El Pont de Ferro / La Veu del Poble

Parlava en el primer dels meus articles de gaudir d’aquests moments màgics

que em permeten parlar-vos de... mi; quan fent una mirada furtiva al darrere t’adones de com ha passat el temps; però, també, de com, amb aquest pas apressat, el temps et dóna forma, et modela i decideix, vulguis o no, com seràs. Sense perdre mai de vista aquest pas del temps, deixeu-me, doncs, que continuï descrivint-me i explicant-me. Us recordo que ens havíem situat a la dreta del carrer Ciutadans i havíem resseguit què hi havia d’antic davant de la façana est del tem-ple, però... i ara, què hi ha?

De fet, ara és molt difícil seguir els números d’aquest tram de vorera paral·lel a aquesta façana est; es continuen parells a imparells, s’estenen amb lletres quan no hi ha espai per números, no hi consten a les façanes o, misteriosament, han desaparegut. Quan qui m’explica i escriu al meu dictat va fer la

de PlaçaEsglésia (II)

Quim Haro

l’

primera mirada al detall d’aquesta vorera, en va trobar algun més; quan hi ha tornat tres o quatre anys després per confirmar dubtes, se n’ha trobat de canviats o, senzi-llament, d’absents. Tot i no constar els nú-meros, sí que podem detallar què hi ha, així podem explicar que, després del bar-granja i un petit portal amb el número 6, trobem una òptica; al costat, una botiga especia-litzada en productes per a la bellesa i cura del cabell que es diu “Tot tint”; paret amb paret, una parafarmàcia i, tot seguit, és la pastisseria “El Cisne” qui enllaminia aquest tram i dóna la pausa suficient per adonar-nos com, a la nostra esquena i gairebé en-ganxada a la façana del temple, hi ha una guingueta de l’ONCE a càrrec d’en Joaquim Escolano Barrera. En Joaquim Escolano fill, fa 25 anys que pertany a l’ONCE i ven cu-pons. Els primers anys els venia a la plaça; des de fa 8 anys, els ven en aquesta guin-gueta. És com si aquest espai es reservés a

La plaça de l’església/ El Pont de Ferro / 33

menys culta). L’establiment treballava bàsi-cament per a les carnisseries i negocis de la vila. Que necessitaves matar un vedell? Doncs s’hi anava, es matava i santes pas-qües, si necessitaves matar tres o quatre porcs, doncs... sí, el mateix. La paret de l’escorxador seguia el mur del riu i hi abo-cava directament, ara seria una blasfèmia ecològica però aleshores ningú no parava atenció si s’embrutia o no, o qui embrutia el nostre riu. Seguint el mur del riu arri-bàvem, i arribem afortunadament tam-bé ara, a un dels nostres símbols, gairebé icona, el nostre Pont de Ferro: va caure per darrera vegada el 5 d’abril de 1969 i, tornat a aixecar, el vàreu tornar a inaugurar el 30 de març de 2007.

Ara, passat el carrer Sant Jordi, hi trobem la Farmàcia nova en l’espai que fins fa poc va ocupar la ferreteria Pimàs, just on era l’antic escorxador. Més enllà s’esgota l’espai de la plaça i també ens aboquem al riu, però amb el carrer Puigvert guanyat a la llera. Som just al darrere del temple, a la paret, si us hi fixeu, podeu trobar les argo-lles que us comentava abans, on es lligava el bestiar els dies de mercat: tracte de veu, regateig amunt i avall, acord del preu i una estreta de mans; n’hi havia prou, “quan pu-gui ja et pagaré”, però el contracte de parau-la anava... a missa (i mai millor dit fent els tractes darrere l’església!)

La paret de l’escorxador seguia el mur del riu i hi

abocava directament, ara seria una blasfèmia

ecològica però aleshores ningú no parava atenció si

s’embrutia o no el riu.

l’atzar i a l’esperança, material, si parlem de loteria nacional, travesses, primitives, nú-meros dels cecs i d’altres variants dels jocs de la fortuna; o... espiritual, al darrere, amb una guingueta... una mica més gran. Al costat de la pastisseria, un altre portal ara amb el número 7, i al seu costat, fent xam-frà amb el carrer Sant Jordi, el bar La Plaça, de recorregut en el temps i sort diversa.

Passat el carrer Sant Jordi, d’antic hi havia una casa de pagès amb barri, cort, carro i cavall. Era la llar d’en Peret Manelet i la seva dona, l’Angeleta; es dedicaven a la pagesia i al bestiar que tractaven a prop, a les ar-golles del darrere del temple. Al costat, el “matadero”, perquè sí, era el “matadero”, molts ni sabrien on era si en diguéssim l’escorxador (la llengua té això, el seu ús és a les mans del poble, i el poble sovint és ca-priciós, i escull una forma sobre una altra malgrat sigui més o menys correcta, més o


Ens en tornem a l’eix de referència da-vant el temple, ens en tornem al carrer Ciutadans i ara seguim cap a la dreta. Al número 2, on és ara Ràdio Tordera, hi havia abans l’antiga taverna i després pen-sió Floris. Hem parlat de can Coní, ara us parlaré de can Floris i, una mica més endavant, de cal Terrassà. I us pregunta-reu com és que, en tan poc espai podien subsistir tres tavernes alhora? La resposta és relativament fàcil, la clau radica en la

bon berenar de qualsevol platillo; total, de quatre a cinc hores sense moure’s de la mateixa taverna.

Però tornem a can Floris. Les memòries que m’expliquen recorden com fins al 1929 estava ubicada on ara és l’aparador del fuster Massó, i no va ser fins a 1930 que no es va comprar l’espai del davant, conegut com a can Marçal, per ubicar la definitiva taverna i posterior pensió. En Joaquim Floris obria cada dia a les 5 del matí, penjava a la porta una fusta amb el ban on l’Ajuntament posava els seus edictes i, al voltant de les vuit del vespre, abans de tancar, el recollia fins a l’endemà. Era una obligació municipal? No, i ca! Era l’obligació personal, el servei públic, el bé de la comunitat.

La petita taverna dels anys 30 esdevé una pensió amb 12 habitacions als anys 50, i 22 habitacions als 70, totes amb lavabo a dins i bany i dutxa compartida cada 4. Però, hi ha algun secret per a aquest creixement? Com també us parlarà més endavant la fonda Terrassà, cal cridar l’atenció sobre l’afluència, diguem-ne... casual, fortuïta, accidental potser, dels tu-ristes. Quan la nacional II era l’únic camí d’arribada dels estrangers al país, vèiem passar per davant del poble l’avinguda de turistes d’arreu cap a altres punts

En Joaquim Floris obria cada dia a les 5 del matí, penjava a la porta una fusta amb el ban on l’Ajuntament posava els seus edictes.

fidelitat i distribució de la clientela que ho feia per veïnats i tavernes. Així, per exem-ple, els clients de can Floris eren sovint de Sant Daniel. Per altra banda, el fet d’anar a la taverna, i més els caps de setmana, era, per als vostres avantpassats, una manera d’omplir el temps: un client podia arribar a mitja tarda, jugar una partida de cartes, xerrar, riure, posar-se al dia de què pas-sava al poble i enllestir la trobada amb un

Plaça de l’església / El Pont de Ferro / 35

d’atracció turística: Llevant, Andalusia... Arribar a Tordera a la tarda suggeria una pausa, una parada, un descans; aquí pre-nen protagonisme les nostres pensions i fondes. El fet és que aquests turistes que paraven a descansar un parell de dies es trobaven tan bé, tan ben tractats i amb una tan bona relació qualitat preu en els productes que se’ls oferien, que al proper any ja no tenien com a destí Llevant o An-dalusia, sinó que passaven a la nostra vila dues o tres setmanes. I ja se sap, l’efecte crida farà la resta. El que és cert és que als anys 70 la pensió Floris no en tenia prou amb 22 habitacions i en llogava fins a 40 més a cases particulars del poble que es predisposaven agraïdes, que l’economia estrenyia de debò. Un cop es va cons-truir l’AP 7, el pas dels turistes fou molt més directe, sense oferir la pausa en po-bles petits, familiars i entranyables, me-reixedors de la curiositat innocent del... turista. A finals dels 70 la pensió deixa l’activitat d’hostalatge i es limitava única-ment al bar. La família Escolano deixa la pensió definitivament l’any 1992, a partir d’aleshores el local passarà, en règim de lloguer, per tres famílies. Tancarà defini-tivament l’any 2002.

Després d’una pensió... una fonda: és el moment de la fonda de cal Terrassà. Com bé us explicava també el carrer Ciutadans,

ja a finals del segle XIX i principis del XX, al seu número 14 hi havia una petita boti-ga d’ultramarins i una fonda. En morir el pare, el negoci se segregà: la noia es queda la botiga i l’espai al carrer Ciutadans, que posteriorment coneixereu com a can Ni-colau, i el noi, la fonda, que posteriorment traslladarà a la plaça de l’església i en rè-gim de lloguer. Aquesta primera fonda la regentava l’Agustí Ribas.


L’Agustí treballava la terra en un hort fa-miliar. Quan arribava al vespre a la fonda, després de tot el dia feinejant i ben carre-gat de cansament, deien: “Ja ve el terrassà”, diuen que és per això que el primer nom d’aquesta petita fonda, fou “Cal Terrassà, fonda d’Agustí Ribas”.

L’Emili Garriga era de l’Empordà, concre-tament de Torroella de Montgrí. Treballa-va en l’abastament de llet per a l’empresa

d’aleshores era gairebé la mateixa que ara, amb l’excepció del pati interior, ara paret amb paret amb can Mariets (la rectoria).

Potser els anys més florits de feina i fama per la fonda correspondran al temps que la Teresa i en Josep dediquen la vida a l’establiment. Si cerquem un adjectiu per qualificar el negoci aquest no pot ser al-tre que FAMILIAR, perquè tothom que hi passava no se sentia en família, estava en família. Però quins eren els principals clients de la fonda? Els agents de comerç eren visita obligada, poble a poble, amb les seves grans maletes carregades de mostres per ensenyar i les ganes de vendre. Acos-tumaven a passar una nit, o dues o les que calgués fins enllestir les visites comprome-ses. Aquí, però, esporàdicament, també po-díem trobar els guàrdies civils solters, quan no cabien a la caserna.

A la dècada dels 50 arriba la gran revolució a la vila: us parlo de la construcció de la fà-brica Fibracolor. El disseny i gestió inicial de la fàbrica recaurà en un grup d’italians originaris de Bérgamo, comandats pel se-nyor Armando Reggiani, empresari ita-lià de gran experiència en l’acabat tèxtil. Abans d’enllestir l’hostatgeria en el mateix recinte fabril, els italians s’hostatjaven a la Fonda Terrassà on dormien i menjaven. Malauradament, la Teresa no preparava la

Letona en un magatzem que tenien prop de can Bertolí. Va conèixer la Rosa, la filla de l’Agustí i, en casar-se, va deixar la feina lletera per dedicar-se en cos i ànima a la fonda. La Rosa va morir jove, i va deixar dos fills a l’Emili que amb prou feines po-dia atendre amb l’ajuda de la seva cunyada. De l’Emili, la fonda passarà a la seva filla, la Teresa Garriga Ribas que es casarà amb en Josep Hospital. L’estructura de l’edificació

Si cerquem un adjectiu per qualificar el negoci, aquest no pot ser altre que FAMILIAR, perquè tothom que hi passava no se sentia en família, estava en família.

Plaça de l’església / El Pont de Ferro / 37

pasta prou a gust de l’exigent senyor Reg-giani, però la casa era gran: el sofisticat ita-lià va fer venir un cuiner amb pasta fresca des d’Itàlia perquè li n’ensenyés. D’aquell pas dels italians per la fonda es recorda, so-bretot, com els agradava la xerinola, sem-pre una mica esbojarrats i a punt per, amb qualsevol excusa, fer gresca.

Coneixent l’esperit “Casanova” natural de tot italià, no és estrany que del temps d’estada a la vila sorgissin moltes parelles entre bergamascs i torderenques. Quan es trenca la societat hispanoitaliana que des-envolupava Fibracolor, el senyor Reggiani pagarà els casaments dels italians com-promesos amb noies de la vila. A l’hora de marxar seran molts que es quedaran a viure entre nosaltres; d’altres marxaran per tornar cada estiu vestits de turistes. Eviden-tment, el lloc escollit per a la seva estada de vacances, serà la fonda Terrassà. De fet, de tots els clients els italians es recorden com els més esplèndids.

A banda de l’afluència d’italians nostàl-gics, ens venien a veure també, com ja us ha explicat la pensió Floris, turistes d’altres nacionalitats. El primer francès arriba a la dècada dels seixanta. Guarnit amb un moustache típicament francès, enfilat dalt d’una mobylette, recorrerà una pila de qui-lòmetres des de l’Ille fins aquí: el senyor

Levaux, supervivent de la segona Guerra Mundial, marcarà la Fonda com el seu destí per a properes vacances. El segon any i per estalviar-se quilòmetres, posarà la mob-ylette al tren fins a Perpinyà, des d’allà el camí es farà més curt. La seva moto anava equipada amb uns dipòsits extra que, a la tornada, va omplir d’anís. Hemult Smith serà dels primers alemanys, era mestre i estudiava castellà. Folke Erikson era suec, pintor, que venia amb d’altres dos pintors més, Rune i Radsten, i es disputaven les ha-bitacions més altes de la casa per la bellesa de les vistes. Amb el pas dels anys també arribaran a la fonda clients de la ciutat de Barcelona. L’efecte crida es farà palès i uns hostes en portaran d’altres. Això sí, tots els clients que passaven per la fonda, un cop marxaven, avisaven quan arribaven a casa: la postal de rigor no podia faltar. Trucaven quan no podien venir, quan es compraven un cotxe nou, quan es posaven malalts,


quan vivien algun esdeveniment personal-ment important, i felicitaven el Nadal com si realment sentissin la Teresa, en Josep i la resta de personal de la Fonda part de la seva família.

La fonda disposava de 20 habitacions i cada 3 o 4 compartien lavabo i dutxa. Durant els anys 60 i 70 van arribar a hostatjar-s’hi fins a 150 persones. Evidentment totes no hi cabien així que feien els àpats a la fonda i, per dormir, com passava a la pensió Floris, també anaven a cases de diferents famílies del poble que havien adaptat l’habitatge per poder-los hostatjar. Aquesta arriba-da de turistes a la vila, i aquest escampall d’hostes donava al poble, durant un parell de mesos, certa alegria econòmica. A ban-da dels hostes, durant aquestes dècades la fonda també tindrà especial protagonisme en l’organització d’importants banquets, sobretot de casaments que, per la deman-da, no es limitaran als caps de setmana.

Avancen les dècades i la fonda necessita un rentat de cara, cal una inversió important per recuperar-la d’un temps ancorat als seixanta, i en Josep i la Teresa, propers a la jubilació, miren la seva filla Rosa, a l’espera, potser, que faci un pas endavant. Però la decisió no és fàcil.

Malauradament un desgraciat accident

pren la decisió abans que ningú ni tan sols se la plantegi. La mort d’una filla de la Rosa empeny escales avall l’ànim i l’esperança. Cinc anys després, la fonda Terrassà tanca definitivament les portes i, al seu darrere, moltes veus amb diferents llengües posen punt i final a un temps d’empenta i vida. El bar passarà de llogater en llogater, uns amb més èxit i d’altres sense, i obrirà amb poques pauses, dia a dia i nit a nit.

Però... vet aquí que la pausa no serà un punt i final real, sinó un punt i a part i can-vi de paràgraf: després de deixar rodolar els anys pel camí de l’atzar, els fills de la Rosa veuran, des d’una Barcelona propera, una sortida real a l’ànsia de viure de l’esforç personal i la feina diària. Seran ells qui re-cuperaran l’espai de la cadena de lloguers per, emulant l’esperit emprenedor dels seus avis, tornar a encendre els llums de l’esperança. Sí, ara la fonda Terrassà torna a parlar amb la seva pròpia veu: nous estils, nous menjars, noves rialles, nous somnis enganxats a les pedres de l’antiga volta.

I aquí torno a posar un punt i a part tot esperant la propera entrega que, molt en temo, serà ja la darrera. Fins aleshores, aquí us espero, a la plaça, a l’ombra dels til·lers, dels anys, i de les pedres de la torre, dit que apunta amunt, molt amunt, prop on dorm... l’esperança.

el pont de ferro nº33

Documents