XXIIÉ. CONCURS LITERARI DE NARRATIVA CURTA 2014-2015. 3R I 4TESO IES LA GARRIGOSA. MELIANA

1

EL PETIT PRÍNCEP

Olga Carbonell Pardo

Brillaven i esguitaven brots inexplicables de sensacions mudes,

sentiments indesxifrables que sortien amagats de sota aquells

ulls verds. Topaven amb una realitat dispersa, espantada i

esborronada, desfigurada. S’espantaven. Podies veure la

immensitat del seu buit, la coïssor de la incertesa. Les

pinzellades del seu iris reflectien com el dubte l’esmunyia des

de feia temps, s’espantaven, volaven com una bandada d’ocells,

fugien sense sentit, buscaven la certesa incansablement. Però,

es fonien en profunda tristesa a l’adonar-se’n, que tornaven al

mateix lloc. Els petits estornells tornaven a l’arbre d’on havien

fugit, la veu tornava al silenci d’on havia vingut, un amarg i

agitat, intranquil i mut silenci. De nou, veia un món inintel·ligible,

confús.

El noi, va agafar-li la mà amb delicadesa. La sentia freda, i

entrellaçà els dits fins i cuidats amb els d’ella, desgastats i

malferits per la vellesa. Ell pensava que tot allò del temps era

relatiu, de fet, pensava que era bonic. Es va quedar observant

aquelles mans amb dolçor, quasi com si foren un tresor. Les

ungles llargues, netes i un anell al dit anular la feien una mà

(típicament) femenina. Però, les úniques i irrepetibles arrugues i

plecs que tenia, donaven per al jove, una bellesa temporal que

l’impressionava cada dia més. Ella reia al sentir aquelles

paraules que tant fermament pronunciava sobre el temps,

mentre defenia que el temps era nostàlgia disgregada a la

XXIIÉ. CONCURS LITERARI DE NARRATIVA CURTA 2014-2015. 3R I 4TESO IES LA GARRIGOSA. MELIANA

2

memòria. Solien mantenir aquelles disputes animades feia

temps, les quals acabaven amb sorolloses riallades i un càlid i

aromàtic olor a cafè. Va agafar el llibre que hi havia damunt la

taula. Amb lentitud, el fullejà i el va olorar, tornant a la seva

infantesa. Va mirar-lo una última vegada i inspirà l’olor al paper

vell, gastat. El posà davant d’ella, obert per una pàgina amb un

dibuix d’un jove a la lluna. Es van quedar observant-lo

detingudament. Després d’uns pocs segons eterns, la dona va

negar amb el cap. Tancà el ulls durant un poc de temps,

esforçant-se, però res. Amb ineptitud i resignació sospirà

extenuada. El jove, deixà el llibre sobre la taula i va posar les

mans emparellades a la seua cintura tot consolant-la. Sentia el

tacte del cabell ros suspés a la seua esquena, veia la

voluptuositat ja un poc degradada dels seus pits, escoltava la

rítmica respiració, notava el petit tremolor del cos. Es mantenien

quiets, callats. Davant d’un mirall de dimensions no massa

grans, amb un marc i una forma prou peculiar que, certament,

mai ningú li havia agradat, veien el seu reflex. Els dos cossos

s’abraçaven, els ulls es clavaven als de l’altre, buscant a la

negra pupil·la un flaix d’esperança. Pareixien antigues estàtues

de marbre, o potser, una bella pintura de Pierre Auguste:

Primavera. Els dos cossos fusionats, la precisió i abstracció de

la realitat, la tendresa. Tot allò ho representaven silenciosament,

amb una mudesa que per a dos que no foren ells hagués sigut

fins i tot incòmoda. Tal vegada, pensaven que no passava el

temps, que allò que tant els preocupava s’havia evaporat amb

una abraçada. Ella va sospirar. Ell va fer-li un bes a la galta,

suaument. Va fer un somriure i els llavis fins, pintats amb un roig

molt discret, van deixar entreveure per un moment les dents

acompanyades d’un petit visatge de felicitat. L’abraçada va

tornar-se més forta i més profunda. Es van fondre un en l’altre.

Ell va mirar els rostres d’ambdós, mentre només escoltava el

batec dels cors, que componien una marxa a contratemps,

XXIIÉ. CONCURS LITERARI DE NARRATIVA CURTA 2014-2015. 3R I 4TESO IES LA GARRIGOSA. MELIANA

3

descompensada. Els ulls aleshores, van tancar-se i va recolzar

el cap al muscle d’ella. Es va pujar al tren de la nostàlgia,

essència i naturalesa del temps. Condemnada memòria dels qui

no volen recordar, ja que, sense remei, obri la ferida agredolça

del passat. Revolta de sentiments a l’interior. Dualitat. Records.

Però, més maleïda és aquella memòria que no pot recordar. Qui

som, aleshores, sense cap camí de petjades darrere els nostres

peus? En què ens convertim si perdem el passat, per on seguim

el camí si no podem veure d’on venim?

Un colp brusc, de sobte, va tirar-lo enrere, el va fer retrocedir

mentre va haver de fer equilibris per no caure. De seguida, una

llàgrima va caure per la galta del jove. No volia obrir els ulls. No

volia, la impotència l’ofegava. La suor va aflorar de sobte, una

tremolor va recórrer el seu cos des dels peus fins el més

profund dels sentiments. A l’obrir els ulls, les llàgrimes van

caure sense cap control. L’escarpada vida donava un cop

d’autoritat. La dona el mirava aterrida amb els ulls verds clavant-

se en els del jove. Pareixia recórrer cada centímetre del seu

cos, mentre pegava passos cap enrere. Els crits eren fràgils,

entretallats. El coll de la dona es movia d’un costat a l’altre

mentre les cordes vocals s’aferraven a un mateix crit. Negava i

negava. La dona, de petita estatura i pel llarg, va agafar amb les

dedicades mans una llàntia que hi havia al damunt. Amb la boca

oberta de bat a bat, la llançà amb els fins braços cap al jove,

que plorava i plorava. Ell, es mantenia quiet i va deixar caure

sobre el seu cos tot allò que ella li llançava. Tenia la mirada

perduda, ni tan sols mirava la vella. Va tapar-se la cara amb les

dues mans i va donar un crit, afònic, decaigut. Es deixà caure al

terra i es va posar en terra. Amb el cap entre les cames, es

tapava els oïts. Protegint-se dels objectes, del soroll, de la

realitat, de tot i de res, doncs era impossible fugir. Els crits

seguien amb força, la veu femenina seguia negant, mentre s’hi

XXIIÉ. CONCURS LITERARI DE NARRATIVA CURTA 2014-2015. 3R I 4TESO IES LA GARRIGOSA. MELIANA

4

allunyava més i més. Abstenció. Desconeguts, però iguals, com

dues gotes d’aigua. Seguien els crits. L’aprensió, el pànic. Les

faccions de la cara de la vella es marcaven amb vigor i ràbia.

De sobte, silenci. A l’habitació, la llum s’havia atenuat. La

mudesa havia envaït l’aire i ofegava els dos cossos quiets. Un

plor se sentia llunyà, trist. Més silenci. Davant una finestra, per

on entrava la claredat, estava el cos feble de la dona, encorbat i

increïblement fràgil. Tremolava i capgirada mantenia una mirada

fixa al sòl. El pèl estava desfet, pel moviment de la fúria que

havia sofert. Les cames pareixien anar a desfer-se d’un moment

a un altre incapaces de subjectar-se. Es tapava la boca amb

força, contra ella, i cenyia el front mentre tancava els ulls i els

premia amb força. Les arrugues del seu cos semblaven més

molestes a la cara, llarguerudes, com si s’hagessen duplicat. Al

mig de l’habitació, a uns metres de l’espill i al terra, desolat, es

sentia el gemir del xic. Amb una posició fetal, donava una

imatge depriment, infausta. El cap del jove, es movia amb petits

gestos de negació. Va deixar de plorar, el temps va parèixer

parar-se. I de nou, l’afonia i la mudesa del silenci, protagonista

invisible, visionari del temor intangible. Maleïda memòria buida,

maleïts els records.

Va acostar-se aleshores a ella, encara amb les llàgrimes a les

galtes. Amb delicadesa, la va mirar als ulls.

- T’estime i t’estimaré, mare, no ho oblidaràs mentre jo

ho recorde cada dia.

Aleshores, ella va moure les seves òssies mans. Va assenyalar

el llibre de damunt la taula i amb dolçor va agafar les mans del

jove, les va unir a les seues. Com si les paraules volassen, amb

veu suau i neutra, quasi amb dubte, va dir-li: “El Petit Príncep”.

XXIIÉ. CONCURS LITERARI DE NARRATIVA CURTA 2014-2015. 3R I 4TESO IES LA GARRIGOSA. MELIANA

5

Una llàgrima de felicitat va caure efímera, lliure per les galtes

del jove. Ella, potser no el recordaria, però mentre ell l’estimés,

sempre reconeixeria aquells preciosos, malferits, ulls verds.

6

CARTA A LA HUMANITAT

Oriol Llopis Almela

La casa de l’esquerra era groga i la de la dreta d’un verd abombollat.

Entre les dues, una de parets blanques amb calç que es descarnava i

feia taques marronenques pel sol que hi incidia. L’aigua de la pluja

havia deixat la seua petjada. Coincidia amb aquesta descripció allò

que podies trobar a l’interior. Només entrar, una taula de fusta petita

amb dues cadires: una lliure i l’altra ocupada. Sobre la taula s’havia

format un bassalet, una taca d’aigua llagrimosa, que com la pluja a

les parets de fora, deixaria la seua empremta per a tota la vida.

***

Llig el diari cada matí. Sempre amb el meu cafè i els meus croissants,

imitant el meu progenitor. M’agrada assabentar-me d’allò que passa

lluny d’ací. M’ajuda a reprendre la marxa del dia a dia. Últimament,

les planes d’actualitat no m’agradaven. Les paraules eren suaus,

alleugerien fets enormes i només n’agafaven una dècima part per

contar-te-la. O a l’inrevés, d’un no-res feien tota una muntanya. Es

necessitava agressivitat als missatges, i no vull dir exageració, sinó

realitat. No sóc periodista.

Caminant sense rumb per la Gran Via de València, un d’aquells dies

que em podia permetre no fer res, vaig comprar El País. No era del

meu gust i les notícies em semblaven una mena d’endevinalla de la

qual no podies mai saber-ne la resposta. En el fons havia vist massa

vegades que hi havia interessos perversos darrere de moltes de les

informacions. Ara els titulars eren: “La mortalidad infantil crece un

1,3% en el último año”, “El cambio climático se acelera”, “El

7

presidente anuncia la llegada inminente del fin de la crisis”. La

primera tenia cabuda en mitja plana, la segona ocupava una plana

retallada per dos anuncis, i la tercera ocupava sis pàgines del diari,

amb repàs de les opinions dels partits polítics, els empresaris i els

sindicats.

És clar, és allò que ens afecta a nosaltres i a curt termini. Però la crisi

s’acabava ací mentre allà s’agreujava. I què. Vaig llegir la primera

notícia detingudament asseguda en un banc. Parlava d’un creixement

lleuger, sense importància. En aquells moments tot em feia fàstic, en

especial la forma de vida que portàvem ací. Una llàstima, però no

passava d’això, d’una llàstima.

Vaig pensar en mon pare, que havia viatjat a Eivissa quan jo només

tenia set anys. Alguna cosa de negocis, em va dir. Veure’l era

sempre un motiu d’alegria. Cada dues setmanes, més o menys. Quan

no podíem encarar-nos, m’enviava correus electrònics en què em

deia que m’estimava moltíssim i que tenia moltes ganes de veure’m.

Sovint ens comunicàvem per l’Skype, la mare, el pare i jo i passàvem

una bona estona com bons nois, xiquets o al·lots; cadascú amb el

seu dialecte. Mon pare se’n va anar, i passats els anys, la meua ment

es va anar nodrint de coneixements i ignoràncies i em vaig fer

independent. Vaig trobar feina a València. Vaig deixar la mare sola a

Barcelona i em preguntava pel pare i el seu distanciament físic. Més

enllà de la seua vida laboral en una ONG no en sabia res més.

Bé, jo era a la Gran Via, de mal humor. Odiava els diaris. Vaig

aixecar-me i vaig fer cap a casa. Vaig provar de comunicar-me amb la

mare i després amb el pare. Amb la primera vaig poder parlar però no

amb ell. Ja feia dies que no ho aconseguia.

Els mesos van anar passant plens de felicitat. A València la meua

vida era de somni: tenia casa, salut, amigues i amics, treballava a

gust... La mare era com una germana per a mi i la nostra relació era

excel·lent. Amb qui continuàvem sense poder fer-se era amb el pare.

No parlàvem amb ell i a l’ONG sempre ens deien que estava molt

8

ocupat. No ens hi preocupàvem massa ja que correus electrònics ens

mantenien en contacte. Jo sempre li preguntava per què no responia

les telefonades, però fugia d’estudi.

Set del matí, era hora d’alçar-me i anar a treballar. Amb cara de

morta, ulls apegalosos i una cabellera semblant a una amanida

acabada d’adobar, escales avall vaig anar a pel meu brioix i a per la

premsa. Feia un fred que et glaçava fins l’última cèl·lula del cos. El

cel estava ras i el dia prometia ser assolellat. Una vegada a casa vaig

comprovar la safata d’entrada del meu correu electrònic i hi vaig

trobar un missatge de la mare i un altre del pare de feia dos dies. El

primer desprenia alegria i felicitat. Signava amb un “t’estime i estic

boja per veure’t”. El pare em preguntava pel treball, les amistats i la

vida en general. Signava amb un “sort bonica, ens veiem prompte”.

Cal dir que al meu rostre es va dibuixar un arc invertit perfecte. Vaig

començar a llegir la premsa. La portada era un crit de bon matí:

“Fallece un cooperante español de Médicos sin Fronteras en

Senegal”. Al subtítol es llegia: “El cadáver ha sido encontrado por las

autoridades del país. Las causas de la muerte son todavía

desconocidas”. Ni el vaig obrir, el vaig llançar amb violència al sofà.

“Filla, sé que tu no seràs tan ruca com aquests borinots que

apareixen al quiosc cada matí impresos en paper”, una cita del pare

que se’m clavà a una paret del cervell. Els següents no van ser

diferents. En totes les portades apareixien les paraules “cooperante

español”, com no. I sobretot “español”. Havia d’anar a treballar i

estava enutjada. Baixava les escales del metro amb una pressa

inconscient. El tren va tardar sis minuts a aparéixer a l’andana de

l’estació i anava ple de gom a gom. Vaig fer-me un petit lloc. Al meu

costat, vaig escoltar una parella que parlava d’aquella boja portada

del periòdic. S’escoltà el nom de la següent estació, la meua

destinació: Facultats.

Van haver de passar setanta-dues hores. Asseguda a la poltrona

llegint, amb música dels Manel de fons i els llums somorts. Estava

avorrida. No m’abellia sortir de festa amb les meues amigues i estava

a punt de caure morta d’esgotament. Vaig escoltar l’estrident to del

9

telèfon. Vaig allargar la mà i vaig polsar el botó verd. Un lacònic “qui

és?” va eixir de la meua gola. No hi hagué resposta. Vaig penjar el

telèfon i vaig repartir el meu cos entre coixins del sofà. Passaren dos

minuts i de nou l’espinguet del telèfon va sonar. Refregant-me contra

la massa molla del seient vaig arribar a l’aparell. “Qui és?” i es feu un

nou silenci. Un poc molesta ho vaig intentar una altra vegada:

“Hola?”. Semblava que escoltava alguna cosa però no sabia

identificar què era exactament. “Hi ha algú?”. Vaig percebre una

mena de sangloteig llunyà. Vaig apartar l’auricular de l’orella i vaig

mirar la pantalla per identificar el número. Era la mare. Estrany.

“Mare? Mare, estàs ací?”. Continuava escoltant-la de fons com feia

sorolls rars però res més. No obstant això, cada volta el so era més

proper. Fins que ho vaig identificar. Plorava. No l’havia escoltat mai

així, i això em feu cridar més fort a l’auricular: “Mare! Mare! Què

passa? Estàs bé? Conta’m!”. Clar, va ser una mica inútil. Jo estava

fora de les meues caselles. Em pujava per les parets, no sabia què

fer. Per fi vaig escoltar: “filla... filla... No pot ser...” Li vaig respondre

amb mala educació amb el cor a la boca: “què passa!”. La mare, a qui

costava arrencar paraules em va dir: “sí, sí, jo estic bé, d’això no et

preocupis”. I va esclatar en un plor fort. Jo, nerviosa i angoixada.

Seguidament la veu de la mare tornà a fer-se escoltar pel telèfon:

El pare és mort.

L’auricular va caure, jo em vaig desplomar amb ell i el món se’m va

venir a sobre. Sentia fred, calor, por, ràbia, angoixa i mil sensacions

més que no em deixaven continuar endavant. La cara del difunt es va

dibuixar als meus pensaments i una vida que durava només la meua

infància va anar passant les diapositives amb agitació i violència. “Ei,

el pare se’n va, el veuràs menys perquè li han encomanat una missió

per fer-te somriure eternament” just a l’aeroport quan jo era una nena.

Aquell moment en què tot va canviar. Jo no tenia ni idea de què volia

dir això, simplement se n’anava a algun lloc i el veia menys. Vaig

plorar i el pànic arribà a mi. No sé què passava i la meua ment

funcionava com el motor d’un cotxe de Fórmula 1. El cap em pegava

voltes. Passada una llarga estona, em vaig decidir a cridar la mare i

10

parlar amb ella. Li vaig dir que aniria a Barcelona i passaria uns dies

amb ella. A les nou del matí del dia següent ja estava en l’estació

d’autobusos de València. Ja no era jo.

Ens deshidratàvem minut a minut i cap paraula sortia de la nostra

boca. Sincerament, jo patia terror. No podia veure la mare així i

encara no sabia què és el què havia passat. Els dies pròxims no van

millorar gens, parlàvem una mica però la nostra relació semblava

debilitar-se per moments. La màxima informació que vaig treure va

ser que el telèfon de la mare havia sonat i un home del treball del

pare li va comunicar la notícia. Els meus peus es desintegraven per

moments i jo volia tancar els ulls i prou. Perdia pes dia a dia, no tenia

gana i les nits eren passatges d’horror. La mort del pare m’havia

deixat indefensa i la meua ment es decantà per la negativitat, la

foscor, el pou sense fons. Volia fer alguna cosa i necessitava

conèixer què feia el pare mentre jo estava a València: la part

misteriosa de la seua vida. Al cap i a la fi, qui era aquell home?

***

La casa de l’esquerra era groga i la de la dreta verda. Entre les dos hi

havia una simple casa blanca, amb les parets que feien llàstima,

desgastades pel sol que contínuament incidia sobre elles. A dins

estava jo, en aquella llar eivissenca que mai havia conegut, en aquell

lloc on havia viscut un gran desconegut. Plorant sobre la taula,

deixant un bassal que em feia patir cada vegada més. Parlava cada

dia amb persones de l’ONG on treballava el pare per intentar saber

què havia passat. No havia trobat cap rastre seu a l’illa i els

companys tampoc em deien on era. Sabia que m’amagaven alguna

cosa i això m’afeblia més i més.

Un dia, aquell enigma va començar a veure la llum: una llum fosca i

desagradable, però una llum. El cor se’m va retòrcer i el meu cos es

transformà en gelatina. El pare havia marxat a treballar al Senegal.

Havia estat assassinat i enmig del cafarnaüm ningú sabia qui havia

estat l’autor de la ganivetada. L’arma havia aturat la seua vida i

11

semblava que també aturava la meua. Vaig quedar tocada i la meua

vida va fer un gran gir. Vaig recordar els periòdics aquells que tant

odiava i els cables del meu cap van connectar-se. Havia conegut la

mort del pare, i l’havia deixat córrer amb menyspreu. Havia fet bé?

Què en pensava la resta del món, sobre això? Li ho vaig contar a la

mare i només em va contestar un “gràcies bonica, cuida’t”. Plor.

Vaig passar dies i dies a casa del pare amb la ment en blanc. No

podia ni tan sols fer ús dels records. Havia de reconstruir la seua vida

d’Eivissa a colps de paraules. Feia vida trista en un lloc desconegut.

M’havia despertat d’aquell somni. La mort d’una persona tan propera i

tan llunyana a la meua vida no volia abandonar-me i volia destruir-

me. I de fet, ho estava aconseguint. Vaig trobar un raig de calma i

esperança i vaig començar a replantejar-me certs aspectes.

Necessitava saber on havia estat aquell home, què li havia passat.

Necessitava estimar-lo en directe per última vegada, encara que

només fos un segon.

Vaig viatjar a Madrid per parlar amb l’ambaixada del Senegal i

intentar fer alguna cosa. Allí vaig rebre un tracte estrany. Els primers

moments semblava que es van posar en la meua pell i em van cuidar

i consolar com si fos una filla. Van dir-me que s’havien assabentat de

la tragèdia i els va rompre el cor en dos. Esperaven la meua visita. Jo

em vaig sentir reconfortada després de setmanes d’angoixa i inutilitat.

Tenia un punt de suport.

Allò que en un principi era el meu recolzament va anar transformant-

se en una llança que m’apuntava amb violència. No obtenia cap

resposta. De les seues boques sempre eixien les mateixes paraules:

“lo siento mucho, ahora mismo estamos muy ajetreados con este

asunto e intentamos encontrar la mejor solución para usted”.

La fibra de la ràbia recorria tot el meu cos fins que no podia més i

plorava sense descans. La mare i jo estàvem passant unes setmanes

d’infern. No rebíem cap ajuda. Lluitàvem cada dia per obtenir una

mínima resposta.

12

Dos mesos aguantí fins que vaig rebentar. En una d’aquelles

xarrades amb l’ambaixador vaig esclatar com una estrella a la fi de la

seua vida. No ho hauria pensat mai, però així va ser. Vaig cridar com

una boja, els transmetia el meu patiment en cadascun dels meus

clams. Els demanava una solució immediata, els amenaçava, els

acusava d’incompetents i els escopia foc per la boca. Maleïa el món.

El que jo no sabia era que gran part d’aquest ja estava maleït i que la

meua història, al contrari del que jo pensava, importava a mig món.

Allò que ocorria en l’altra meitat, mentrestant i com de costum, era

ignorat.

Desfeta pel tracte rebut em vaig embarcar tota sola cap al continent

africà. Tenia l’esperança de trobar-hi la resposta. I sobretot de saber

qui era mon pare. Em vaig presentar a les estances del govern

central i de seguida em van reconèixer. Havien rebut notícies meues

des d’Espanya. Aquell país semblava un altre món. De fet, era un

altre món, ben allunyat de tot allò que jo coneixia. Vaig perdre’m pels

carrers de la capital: la brutícia i la fam eren perceptibles allà on

anaves. En un d’aquells passejos em vaig fixar en un nen d’uns sis o

set anys. Vaig aturar-me enmig del carrer i el vaig mirar de fit a fit. No

s’adonà que l’observava. Era d’una bellesa indescriptible. Aquells ulls

verds enormes se’m van clavar al cor i durant uns instants van

aconseguir reemplaçar el meu malestar per tot aquell esperit

d’infantesa. Per fi, després d’un temps trencada, vaig aconseguir

esbossar un somriure tímid que va fer girar el cap del nen cap on jo

era. També em va somriure i m’hi vaig acostar. Al principi feu un gest

de rebuig, espantat per la meua presència però a poc a poc es va

anar acostumant. Presentava un aspecte brut i descuidat. Estava

assegut al terra entre deixalles i una roba que més era un parrac que

un pantaló o una camisa. Vaig estar jugant una estona amb ell i la

seua cara em responia amb felicitat. Allà vaig treure una poma i li la

vaig oferir. El nen allargà les mans movent-les amb alegria i va

somriure. Mai ho havia fet jo, per una senzilla poma.

El so dels clàxons de cotxes plens de pols em trencava el timpà.

Passaven tocant-me amb suavitat l’esquena i em vaig apartar a un

13

racó. Vaig fer adéu amb la mà al nen i vaig quedar dempeus entre

remolins de pols. En girar els ulls en sentit contrari d’on venia, vaig

escoltar un crit. Aquells ulls verds, ara plorosos, que havia conegut

feia uns instants desapareixien a l’interior d’una furgoneta negra. El

cor se’m va accelerar ràpidament i sense adonar-me’n, corria darrere

d’aquella bèstia negra. La calor, la polseguera i el meu físic dèbil no

em deixaven participar en aquella carrera. Jo cridava esgargamellant-

me la gola i començava a suar. Una mà va descarregar el seu pes

sobre el meu pit i em va detenir. Sense pensar-ho gaire, vaig intentar

apartar-me-la del damunt. Va ser inútil. Pertanyia a una dona que

devia estar ben entrada en els cinquanta. Vaig espantar-me,

sincerament. Intentava fugir d’ella però l’anglès que pronunciava va

canviar les meues intencions: “keep calm!” Aquelles camionetes

passaven sovint per la ciutat i s’emportaven amb brutalitat els nens

que trobaven pels carrers. Una màfia, vaig entendre. Interessada en

aquell horror li preguntava per què volien els nens. Va haver una

llarga pausa i un esclat de plor. “Els maten per enriquir-se”. Patia.

M’ho imaginava tot i no sabia què dir-ne. Feien diners amb nenes i

nens amb esperança. Exterminaven vides per guanyar senzills

trossos de ferro o papers bruts. Vaig refugiar-me al meu hotel durant

dos dies. Ràpidament vaig passar aquell estat de xoc i em vaig

centrar, com no, en la meua feina. Enviava correus contínuament a

l’ONG d’Eivissa preguntant per totes les ocupacions del meu pare fins

que em va arribar un fitxer adjunt on figuraven tots els seus llocs de

treball: funcionari a les estances de l’illa, recepcionista a l’edifici

central i voluntari per tractar infants al Senegal durant dos mesos. A

l’última línia del fitxer hi havia una nota del pare: “No digueu a la

meva família que sóc al Senegal. Qualsevol pregunta digueu-los que

estic molt enfeinat i prompte els visitaré. No vull crear alarmes.” Em

tapí la boca amb la mà, vaig ofegar un crit i vaig tancar els ulls.

Covard, vaig pensar.

Al dia següent, vaig fer un tomb per trobar la dona amb qui havia

parlat, volia tornar a posar-me en contacte amb ella. Ja que podia

comunicar-me en anglès, vaig preguntar-li si sabia qualsevol cosa

14

sobre la mort d’un home que treballava amb nenes i nens. I la màfia

l’havia matat. Mon pare havia lluitat contra ella i havia protegit els

nadons. I mort. Una punxada al cor i prou. Ja estava completament

desfeta. Així havia sigut mon pare. Esforçant-me al màxim, vaig

tancar els ulls i vaig aconseguir abraçar-lo un segon al meu

subconscient. Em vaig fixar en quatre xiquets que reien en rogle. De

nou, els vaig oferir una poma i vaig ajupir-me al seu costat.

I allí enmig, vaig pensar, crec que per primera vegada en la meua

vida. Aquella felicitat que tant havia presenciat jo havia estat una

mentida. No havia existit. I realment n’estava orgullosa. La ignorància

del meu món continuava ben viva i de fet, ho continuaria estant

durant temps. Jo m’havia queixat dels periòdics i de la solitud amb

què em vaig trobar quan ningú no em volia oferir ajuda. Vaig patir, sí.

Però no sabia que els altres també patien. Havia plorat per plorar al

llarg de la meua vida i així també ho havien fet milers de milions de

persones arreu del món. Però no sabia que existia gent que plorava

perquè havia de plorar. Passava per alt encara moltes coses. I per fi,

va arribar aquell moment que jo no sabia què desitjava tant: la mort

d’un ésser tan volgut per a mi, mon pare. Mai pensaria que aquesta

situació fos un desig, però si realment estic contenta després de tanta

tragèdia és, sincerament, per això. Mon pare m’ha obert els ulls i

m’ha obert una porta, la porta del món. L’estime. També a la mare, la

meua companya de viatge durant tots els anys que porte vivint. I

també als nens que són feliços. Així que patir per patir, és una

ximpleria enorme. Penseu de debò pels altres i ajudeu-vos. Qualsevol

moviment és vàlid per salvar una societat mundial tan podrida.

Qui hauria dit que quatre nens contents amb una poma pensarien

més que un món sencer?

Signat

Una tia qualsevol amb un cap pleníssim d’ignoràncies.

15

16

MELODIES D'AMISTAT

Vicent Ros Pardo

La dolça melodia del violí omplia tots els racons d'aquella casa

gegantesca als afores d'aquell poble de l'horta valenciana. La forma

en la qual Victòria, una xiqueta de deu anys de cabells rossos recollits

en una trena, interpretava la partitura era una autèntica delícia per a

tothom que l'escoltava. Els moviments suaus i fràgils de l'arc amb els

vibrats que realitzava la seua mà formaven una agradable música

que a ella interiorment l'omplia.

Filla única d'una família adinerada, era una nena somniadora, llesta i

carismàtica, però, també cal dir que estava una mica malcriada.

Estudiava en un col·legi privat de la capital i allí també anava a una

escola musical on estudiava solfeig i classes de violí. A més,

practicava patinatge artístic. Una de les coses que més la molestava

era que els seus pares mai eren a casa i passava la majoria del

temps amb la seua cuidadora, que era com la seua mare. Els pares

eixien de casa a primera hora del matí i tornaven quan ja era fosc,

coincidia molt poc amb ells, per no parlar dels seus constants viatges

de treball. Mai havia dit res a ningú sobre aquest tema. Se sentia amb

falta d'afecte dels pares, encara que ells intentaven omplir el “buit”

amb regals, que a ella ja no la il·lusionaven. No sortia pel poble amb

freqüència. Potser perquè mai havia conviscut ni s'havia relacionat

amb els xiquets del municipi i no tenia amics al poble, potser per les

contínues prohibicions i advertències dels seus pares. Però el cas és

que ella se sentia una mica sola allí.

Però no tot era negatiu. Quan arribaven els dimecres i els divendres a

la nit, es convertia en la xiqueta més feliç del món. Arribava l'hora

d'orquestra. Anava i tornava acompanyada sempre de la seua millor

17

amiga, Anna. Anna tocava el violoncel. Els dies d'assaig sopaven

juntes i veien la televisió o escoltaven música, ja que a les dos els

agradava el mateix estil de música. Sempre que estaven juntes s'ho

passaven genial i confiaven molt l'una amb l'altra. Una vegada allí,

llevaven els instruments de la funda, agafaven un faristol i una cadira,

i cadascuna es posava al seu lloc corresponent tots mirant el director.

Agafaven les partitures i quan el director alçava la batuta tots els

components de l'orquestra es posaven en posició de “combat” i

aleshores tocaven l'obra i la repetien, la repetien fins que sonava

genial. Victòria, quan llegia les partitures gaudia com ningú en aquell

conjunt.

Ja eren les onze i Gemma encara no s'havia alçat del llit. Lluís, el seu

pare, al veure l'hora que era, va despertar-la. Eren vacances de

Nadal. L'1 de gener com era habitual tothom es llevava tard. Ahir, fou

el primer cap d'any que havien passat des de la mort de sa mare, una

dona magnífica, generosa, activa i amb moltes ganes de viure. Açò

va afectar tots els seus familiars i coneguts, a més de transformar

Lluís, que abans no col·laborava massa en les tasques de casa i ara,

per contra, feia de pare, mare i del que els seus fills demanaren.

Havia aprés a cuinar, planxar i moltes més coses. Malauradament,

aquest fet no fou l'únic roí de l'any que feia menys de 24 hores havien

deixat enrere per sempre, un any dur. Com que el seu salari com a

treballador d'una fàbrica de peces per a cotxes de la vila no era

suficient per a mantindre una família de 3 fills, es proposà buscar

algun remei per augmentar un poc el capital i poder cobrir les

necessitats dels seus. Entre glop i glop de cafè amb llet, i mentre

fullejava el periòdic local al bar on cada matí acudien els treballadors

de la fàbrica, va escoltar el senyor Tomàs, propietari d'aquell bar, que

comentà que li vindria bé un cambrer per als caps de setmana. En

escoltar aquell comentari, se li va ocórrer demanar aquell treball i,

amb sort, l'acceptaren de bon gust.

18

Continuem amb la història de Gemma. Sempre que podia, estava

amb els seus germans bessons, Robert i Miquel, i la veritat els

cuidava amb molt d'amor al mateix temps que gaudien d'estones

meravelloses. Com que eren vacances de Nadal, Gemma no tenia

moltes obligacions, així que dia sí dia també, eixia pel poble amb els

amics. En aquelles hores de reunió, la colleta passejava pel poble

cantant, conversant, discutint i moltes vegades es posaven a jugar a

futbol en una plaça bastant àmplia del municipi. Com aquell joc

absurd de donar puntades a un baló no els agradava massa, Gemma

i altres membres de la colla, preferien seure en un banc on parlaven

de tot un poc i veien els veïns passar. Sempre tenien algun comentari

a fer, poques vegades s'avorrien. Ningú d'ells, excepte Gemma

s'havien fixat en aquella casa, que pareixia un palau a la vora

d'aquella plaça. Moltes vegades, mentre xerraven els amics, ella es

quedava pensativa, s'evadia del món i es quedava mirant aquell luxós

edifici amb intriga. Era estrany, perquè no sabia qui vivia allí i a més

no es podia veure massa la presència de vida a causa del frondós i

extens jardí que ocultava aquella misteriosa mansió, No havia vist

mai a ningú ni entrar ni eixir d'allí, però no obstant això, a ella l'atreia.

També la fascinava una melodia suau i fràgil que la major part de les

vegades que passava prop d'allí escoltava. L'únic que sabia era que

el so d'aquell violí li emocionava profundament.

A Lluís, Gemma, Robert i Miquel no els cabia més confeti al cos. En

duien fins al melic. Com era típic, el 5 de gener arribaven els Reis

d'Orient i allí els rebien amb una cavalcada i tots els nens del poble

seguien les tres carrosses on Melcior, Gaspar i Baltasar repartien

llepolies pertot arreu. Robert i Miquel estaven entusiasmats i no

paraven de botar d'il·lusió perquè estaven impacients per obrir els

regals que els havien portat. Gemma encara que ja sabia el “secret”

ho dissimulava d'allò més bé, El sopar ja estava servit a la taula del

menjador de casa l'àvia Pilar. Davall de l'arbre de Nadal trobaren una

sèrie de paquets i els dos bessons directament anaren a obrir-los,

però primer devien sopar. A Lluís, li hagués agradat poder comprar-

19

los més coses però no li arribaven els diners. Dos parells de

sabatilles, un joc de taula i un baló de bàsquet fou el regal de Robert i

Miquel. Quan Gemma obrí el seu regal es va sorprendre. Era un regal

que ella mai havia pensat. Lluís també es sorprengué. Fou l'àvia Pilar

qui li havia regalat aquell violí tan bonic, que pertanyia al seu besavi,

un prestigiós violinista, encara que ella ho desconeixia. L'agafà per

veure'l millor, era preciós encara que estava cobert de pols perquè

l'àvia no es recordà de netejar per dins l'estoig. No ho havia pensat

mai, però ara que el sostenia delicadament a les mans s'adonà que

era el millor regal que havia rebut mai.

A la taula d'aquell car restaurant, Victòria celebrava el dia de Reis

amb els seus pares. L'endemà de matí, a les 9, Victòria baixà

il·lusionada al saló, on havia muntat l'arbre de Nadal. Un ventall de

regals de diferents formes i colors hi trobà. Jocs, roba, perfums...

Però ella el que desitjava per damunt de tot era estar amb els seus

pares. La llibertat de poder sortir al carrer o fer les coses que

volguera amb altres xiquets i enyorava no formar part d'una colla com

la que veia per la seva finestra al parc de davant de sa casa. Poder

volar lliure com un ocell pel blau cel. Almenys podia aprofitar aquell

temps amb els seus pares i fer coses que durant els dies laborals no

tenia l'oportunitat. Durant els dies de Nadal la família sencera anaren

al cine, al circ i a la fira. Aquells dies foren per a ella meravellosos

però això no duraria per sempre.

El dia de Reis sempre l'orquestra oferia un concert a la sala de

cultura. Tots de blanc i blau marí, els músics anaven apareixent per

l'escenari amb els nervis de actuar davant un públic. Tocaren quatre

obres, entre elles una nadala. Entre els primers seients d'aquell local,

estava Gemma expectant i fixant-se sobretot on seien els violins, a la

part esquerra de l'auditori, per cert ple de gom a gom. Com Gemma

ja havia rebut el regal, va tancar el ulls i va imaginar-se a ella tocant.

De sobte, tots els instruments van parar de tocar i una melodia suau i

plena de sentiment va eixir d'aquell violí, que va eriçonar els pèls de

20

Gemma amb la delicadesa dels moviments de l'arc i les vibracions del

trast. Darrere d'aquella exquisida melodia hi havia una xiqueta de

més o menys la seua edat. La va sorprendre que una xiqueta tan

“menuda” tocara amb aquell sentiment i gust. Al finalitzar la cançó, tot

l'auditori s'alçà i fortament aplaudiren aquella nena. Fou fantàstic, per

al públic i sobretot gratificant per Victòria que va veure que l'esforç i

treball de les setmanes d'assaig havia donat el seu fruit.

El sol lluïa amb intensitat, ja era maig, havien passat cinc mesos en

les vides de tothom, també per a Gemma i Victòria. Les coses havien

canviat per a les dos. Victòria havia parlat amb els seus pares sobre

la seua situació i amb llàgrimes van solucionar-ho i ara ja estaven

més units, com una família ha d'estar, com sempre ho havia estat la

de Gemma tant abans com després la mort de sa mare. Lluís va

veure que aquells diners extra del treball de cambrer no li

compensaven i li restava temps d'estar amb qui més estimava, els

seus fills i decidí deixar-lo. Tot havia marxat millor que el final d'una

pel·lícula romàntica. Robert i Miquel havien crescut i van apuntar-se a

bàsquet. El violí va canviar considerablement la vida de Gemma. Ja

havia començat les classes amb el violí i cada dia l'entusiasmava

més aquell instrument. Tots els professors coincidien, Gemma tenia

un do per a la música. Només amb 5 mesos de classe, ja tocava

obres de gran nivell, poc comunes per a una principiant. Ella s'ho

prenia molt seriosament i assajava quasi cada dia. La pràctica du a la

perfecció.

Un dia per sorpresa, amb l'aprovació del consell de l'escola de

música, li van comunicar que anava a entrar a l'orquestra. Ella no s'ho

creia, només feia cinc mesos que havia començat amb allò de la

música. El primer assaig de la seva vida, la va marcar per sempre. La

van seure al costat de Victòria perquè l'ajudara. Ambdues es

reconegueren. Per Gemma, Victòria era la de la meravellosa melodia

que encara recordava. Gemma era per Victòria la llibertat de poder

estar al parc amb els amics mentre que ella els observava per la

21

finestra de la seva habitació. La primera trobada fou una mica freda,

però amb el temps la confiança les feren amigues inseparables.

Victòria sortia amb els amics de Gemma. Es complementaven com

un engranatge perfecte. Gemma havia trobat el sentit a la seua vida,

el violí, la música. Victòria que des que caminava ja ho tenia

relativament clar amb allò de la música, però va guanyar la part més

humana de la vida. Les coses no eren fàcils però en aquesta ocasió

el vent bufava al seu favor i havien d'aprofitar-lo. I sobretot que la

música havia sigut el “pegament” de l'amistat de les dues violinistes.

Ara, sempre que les dues parlaven de l'inici de la seva amistat i

d'aquella etapa de la seva vida, reien i alhora s'emocionaven. La vida

de les dues es desplaçava paral·lelament, en la mateixa direcció. Les

dues havien acabat el Conservatori Superior i posteriorment se

separaren perquè havien de buscar treball. Les dues trobaren treball

a l'estranger. Gemma era mestra de música i Victòria era violinista

solista de l'Orquestra de París. Però mantenien un vincle, feia tres

anys que amb Anna i un company que tocava la viola decidiren crear

un quartet de corda. Van recórrer moltes ciutats espanyoles però

també d'Europa, fins i tot d'Amèrica. Fou tot un èxit.

“Hui era el meu últim concert amb el quartet. Anava a ser mare. Tots

quatre estàvem nerviosos, anava a ser un concert molt especial i

inoblidable. Seria una nova etapa per a mi, plena de sofriments i

alegries, de noves experiències. Després d'interpretar l'última peça

del repertori, Victòria agafà el micròfon i amb Anna i Carles, em

recitaren uns versos. Jo, no m'ho podia imaginar. No vaig poder

articular paraula. Estava tant profundament emocionada que no vaig

poder parar de plorar d'emoció. Estic, ara mateix, asseguda amb els

tres en un bar davant el teatre on acabàvem de tocar. Allí entre el

menjar i les llums vaig veure els ulls dels tres companys, sobretot els

de Victòria, i em vaig adonar que el més important de tot allò era la

gent que havia conegut i els moments viscuts amb ells. Vaig recordar

els concerts arreu del món, les vivències, tota la confiança i l'afecte

22

que s'havien demostrat... Els vaig desitjar molta sort i que ens

veuríem en una altra ocasió. Segur que els duria sempre al cor.”