el patrimoni del bisbat de sant feliu

37

dossier

MN. XAVIER ARMENGOL1

DELEGAT DE PATRIMONI DEL BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT

EL LLEGAT CULTURAL DE L’ESGLÉSIA AL BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT

Materials del Baix Llobregat,14. 2008 (37-43)

L’ Església, al llarg dels segles, per expressar i celebrar laseva fe ha creat unes obres que han enriquit els diversosàmbits de la cultura. Així, la nostra diòcesi disposa demolts béns històrics i artístics que donen testimoni de lafe cristiana celebrada i proclamada des dels primerssegles fins avui.

El patrimoni cultural de l’Església és un patrimoni de natu-ralesa molt diversa, que ens ha arribat per camins moltdiferents, amb circumstàncies múltiples i amb multitud devalors afegits (artístics, històrics, culturals, sentimentals,econòmics...). Tot plegat fa que aquest llegat esdevinguiun conjunt viu, amb múltiples percepcions, sensibilitats iconnotacions ben diferents.

Una premissa indispensable per comprendre aquest patri-moni és entendre que el patrimoni cultural de l’Església, abanda d’un patrimoni material, és, alhora, intangible iimmaterial. Ens expliquem ràpidament.

Al llarg de la història de la nostra Església, les arts no hanestat una finalitat en si mateixa sinó un mitjà per repre-sentar, a través de la bellesa i des de les diferents disci-plines artístiques, la transcendència de Déu, el seu amor iel gran misteri de la seva revelació als homes. Des detotes les disciplines artístiques, s’ha cercat plasmar lavivència i l’experiència de Déu, a través de noves imatgesde Déu, del Crist Ressuscitat i dels qui, al llarg de lahistòria, l’han seguit des de tants carismes, identitats irealitats. Podríem dir que pels creients, per tant, el patri-moni cultural de l’Església és l’àlbum fotogràfic de la nos-tra comunitat eclesial, de la trobada personal amb Déu, através del seguiment de Jesucrist. Les nostres esglésies i

els seus elements arquitectònics, artístics, litúrgics i or-namentals formen part de la nostra història de fe. Enaquest sentit, el patrimoni eclesial de les nostres comuni-tats és testimoni de la nostra vida sacramental, del bap-tisme, la comunió, la confirmació, el matrimoni, l’orde-nació, el sagrament de la reconciliació i de la unció delsmalalts. Fins i tot les nostres esglésies i cementiris sóntestimonis del traspàs i memòria dels nostres difunts queviuen en el Senyor.

El patrimoni eclesial, per tant, és testimoni de la nostrahistòria de salvació que, viscuda, sentida i feta vida, esde-vé convicció, compromís i opció personal al servei de lespersones i les necessitats del nostre món.

Per tant, per a molts creients, el referent i el valor de lapròpia història eclesial, que esdevé història personal ifamiliar, és el màxim valor que es desprèn d’aquest patri-moni —testimoni de tots els moments importants de lanostra vida— per damunt de qualsevol altre valor cultural,arquitectònic o artístic.

1 Mn. Xavier Armengol és fill de Barcelona. Va ser ordenat el28 de desembre de 1980 i des de 1995 és rector de laParròquia de Santa Maria Magdalena (Esplugues de Llobregat).Al 2006, el bisbe Agustí Cortés li va confiar la gestió patrimo-nial de la nova diòcesi, al capdavant de la recent creadaDelegació de Patrimoni.

Església de Sant Ponç de Corbera, segle XI

Materials 14(ultima).qxd:Materials 13.qxd 26/11/08 10:40 Página 37

És en aquest sentit que, de vegades, no es valora prouuna restauració o ni tan sols s’hi pensa, perquè aquest re-ferent l’hem vist sempre així, sovint envellit pel pas delssegles, la qual cosa ens ha fet menystenir el nostre patri-moni, sense adonar-nos del valor extraordinari ni de lesnecessitats de conservació i millora que té.

Alhora, però, cal constatar que el llegat cultural del’Església transcendeix l’àmbit estrictament religiós, nonomés com a pedagogia del sistema de valors que voltransmetre, sinó també a través dels estils artístics, de lestècniques dels artesans, en les evolucions de les disci-plines... Tot un conjunt que s’ha anat entreteixint indes-triablement a la dimensió cultural del nostre món occi-dental, contribuint, així, de manera plena a la dinàmicasocial i essent testimoni privilegiat de la històriaeclesial, social i política de la nostra humanitat.

Parlar de llegat cultural de l’Església vol dir, en primer lloc,parlar de patrimoni arquitectònic, especialment d’es-glésies, malgrat que no són l’únic tipus de manifestacióartística. Tot el llegat d’esglésies romàniques —que sónmoltes i poc conegudes i que ofereixen uns itinerarisapassionants—, les esglésies gòtiques, barroques, moder-nistes, la relació imponent d’ermites i esglesioles quedonen compte del nostre passat agrícola de petits agre-gats disseminats per entre muntanyes i planes.

El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, d’Avinyonet del

Penedès; l’església de Sant Jaume (abans dita de SantCugat), de Moja a Olèrdola; l’església de Sant Miquel,d’Olèrdola; el monestir de Santa Maria, de Sant MartíSarroca; o Sant Marçal de Terrassola, de Torrelavit, sónexemples excel·lents i visita obligada del romànic dels ar-xiprestats de Vilafranca i de l’Anoia, al Bisbat de Sant Feliu.

Però fixem-nos en les nostres terres del Llobregat, perquètambé disposem de grans rutes i itineraris que donencompte de la història de l’Església i de la vida cultural iartística dels nostres predecessors a les terres del BaixLlobregat.

Santa Eulàlia de Madrona (La Salut) del Papiol, SantaMaria de Cervelló, el monestir de Sant Ponç de Corbera —terme de Cervelló—, Sant Pere d’Abrera, Santa Maria delPuig a Esparreguera, Santa Maria del Bruc, Santa Cecíliade Montserrat, etcètera.

La basílica de Santa Maria de Vilafranca és l’exemple perexcel·lència del nostre gòtic i, de fet, si els criteris peresdevenir catedral d’un bisbat fossin només artístics, bensegur que aquesta seria la catedral del Bisbat de SantFeliu. I podríem parlar també de l’esveltesa singular deSanta Eulàlia d’Esparreguera (segles XVI-XVII), o del mo-dernisme de Sant Esteve de Cervelló o de la Colònia Güell.

Si parlem del nostre patrimoni arquitectònic civil, podemparlar de la ruta castellera i hospitalera, tant inherent a lanostra història. Això ens remet a parlar, per exemple, delcastell i l’església de Subirats, de l’hospital d’Olesa deBonesvalls, construït el segle XIII per oferir assistència ca-ritativa als pobres vianants que no tenien possibilitatd’allotjar-se en altres llocs, o del castell de Mediona, amb

dossier

38 Materials del Baix Llobregat,14. 2008 (37-43)

Santa Maria del Puig d’Esparraguera, s X-XI

Retaule de Sant Isidre d’Olesa de Bonesvalls


dossierdossier

elements constructius des del segle X, amb els seus parat-ges i la seva història vinculada als templers.

Parlar del llegat cultural de l’Església vol dir, també, parlardel patrimoni artístic i, per tant, de totes les seves disci-plines artístiques: de la pintura (frescos, retaules,quadres...), de l’escultura (imatges, capitells, creus determe, piques baptismals, etcètera), orfebreria (creus,calzes, copons, custòdies, reliquiaris, incensers, retaules,imatges, canelobres, sagraris), ebenisteria (trones, altars,sagraris), de l’obra tèxtil (tapissos, domassos, orna-mentació litúrgica, etcètera), de l’obra de ceràmica (pla-fons, rajoles historiades, frontals d’altar, elements arqui-tectònics, fonts...), de l’obra musical (partitures originals,instruments, composicions, etcètera) entre d’altres disci-plines que podríem esmentar.

Parlar del llegat cultural de l’Església vol dir, molt espe-cialment, parlar de tot el llegat documental. I és que lahistòria de l’Església es fa present en una riquesa docu-mental de valor incalculable que s’ha anat vertebrant através del territori i de les parròquies, a través dels llibressagramentals, de fons notarials, de confraries, d’inven-taris, biblioteques i arxius, etcètera. Aquesta docu-mentació sovint és l’únic testimoni no només de la nostrahistòria de l’Església local, sinó també de la història de lagran majoria dels pobles, viles i ciutats, així com de lahistòria personal i familiar de la nostra societat civil.

Parlar de llegat cultural de l’Església vol dir, també, parlarde les tradicions al voltant de la religiositat popular, de lesromeries, de les confraries i de tot el tramat de grups ientitats teixits i impulsats a l’entorn de les parròquies, deles ermites, de les devocions concretes i particulars. Larecuperació històrica i vital d’aquest corpus dóna comptede la nostra història i, alhora, és sovint una eina pastoralde dinamització popular transversal. Un exemple clar eltenim a l’ermita de la Salut de Sant Feliu de Llobregat, queEls Amics de les Tradicions han recuperat, donant aconèixer la devoció a la Mare de Déu de la Salut i, alhora,impulsant al seu redós un espai de trobada festiva ambpresència de les principals entitats del municipi.

Tot això forma part del llegat cultural de l’Església, delmissatge i dels valors que ha volgut transmetre al llarg dela història, a través de llenguatges i expressions diferents.Sens dubte, una bona eina que cal fer rendir i potenciarcom a eina pastoral i de diàleg entre fe i cultura.

La responsabilitat d’un llegat cultural

La primera obligació que té l’Església és ser conscient dela importància del patrimoni cultural i del seu valor poliè-dric. Ja ho hem dit, és un patrimoni de valor eclesial,religiós, evangelitzador, pastoral, formatiu, espiritual, peròtambé té valor cultural, artístic, social i econòmic. Cal quel’Església faci pedagogia de portes endins, però també ésfonamental que en faci de portes enfora. Aquesta cons-ciència hauria d’impregnar el dia a dia de l’acció del’Església, a tots els nivells, des de l’episcopat fins a laparròquia, fent-se present als diferents nivells de forma-ció: seminaris, facultats, instituts, etc.

39Materials del Baix Llobregat,14. 2008 (37-43)

Mare de Déu de la Llet. Sant Ponç de Corbera. Talla policro-mada, segle XIII

Cripta de la Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló)


dossier

40

Una segona premissa -un cop hi ha consciència de laimportància del llegat cultural- és la preservació d’aquestllegat, és a dir, tenir-ne cura i cercar els mitjans per a laseva restauració, rehabilitació i conservació, garantint,així, l’elaboració d’inventaris i la catalogació de totes lesobres i documents, vetllant per la seva seguretat, cercantla millor protecció legal i les millors condicions d’ús imediambientals, vetllant també pels sistemes de neteja iels espais d’emmagatzemament, en definitiva, allò queanomenem “conservació preventiva”.

En aquest sentit, possiblement tots hàgim d’entonar el“mea culpa” i reflexionar pels diferents moments en quèno hem sabut estar atents envers les necessitats del patri-moni, no hem sabut donar forma a la manca de recursoso no hem sabut prioritzar la urgència de les intervencionsque requeria.

Per incidir en aquests aspectes hauríem d’avançar cap auna “professionalització” en el tractament del patrimoni.De la mateixa manera que en el camp econòmic ens hemposat tots en el camí de les coses ben fetes, segons elscriteris, les directrius i les tecnologies actuals —sense per-dre l’essència de la comunió econòmica—, en el camp delpatrimoni cultural hauríem de fer el mateix. En aquestsentit, hi ha criteris, directrius i tecnologies actuals queens indiquen el camí de la conservació del patrimoni. Elshaurem de conèixer i seguir.

Una tercera premissa bàsica és donar a conèixer el llegatcultural. Cal cercar les mediacions adients i necessàriesper tal de mostrar el patrimoni, però d’una manera dignai seriosa. En aquest sentit cal que les esglésies no esti-

guin enfarfegades per acumulació improvisada; per tant,cal deslliurar-les d’elements sobrers i de dubtós criteriestilístic. L’art parla amb una força insospitada, no inten-tem posar traductors a l’encontre estètic.

El llegat cultural, una eina de diàleg entre fe i cultura

Sovint es diu que la missió fonamental de l’Església és l’e-vangelització i l’acció pastoral. Això, però, no es contradiuen absolut amb el llegat cultural i la seva dinamització. Enaquest sentit, el llegat cultural és, sens dubte, unaexcel·lent mediació, una eina apassionant de diàleg entrefe i cultura.

El Bisbat de Sant Feliu, a través de la Delegació Diocesanade Patrimoni, entén que cal fer un esforç important perposar el llegat cultural de l’Església, a qualsevol dels seusàmbits —artístic, arquitectònic, històric, documental—, al’abast de la ciutadania. L’Església és titular de la sevacustòdia, conscient que no només es tracta de la històriade l’Església local del territori del Bisbat, sinó també de laseva societat civil.

En aquest sentit, el Concili Provincial Tarraconense hoexpressà de la manera següent: “Caldrà establir ponts dediàleg seriosos amb les cultures del nostre entorn i posarel nostre patrimoni cultural al servei de la societat” (CPT12,17,141).

El llegat cultural ha de ser una eina per impulsar i provo-car reflexió i sensibilitat, per avançar en l’àmbit de latranscendència i l’espiritualitat, per fomentar la


Església parroquial de St. Esteve deCervelló, d’Antoni Gallissà (1861-1903)


Materials del Baix Llobregat,14. 2008 (37-43) 41

redescoberta i la vivència d’actituds i valors a la nostrasocietat.

En la mateixa línia, el llegat cultural de l’Església, el seusentit i el seu valor, ens ha de portar a dialogar amb elsartistes i creadors contemporanis.

Fer rendir el patrimoni de l’Església, per què i per aqui?

Per gestionar el llegat cultural i patrimonial de l’ Esglésiaés imprescindible cercar la rendibilitat de tot aquest patri-moni, per tal que aquest reverteixi sobre la pròpia millo-ra, la rehabilitació, la conservació, l’actualització de lesseves infraestructures, professionalitzant la gestió, quancalgui, així com la seva dinamització i altres aspectes, pertal de posar aquest patrimoni a l’abast de la ciutadania.

Sovint, tant des de dins de l’Església com des de lamateixa societat civil, s’ha argumentat —al nostre enten-dre erròniament— que l’ Església, per defecte, ha de pres-cindir del seu patrimoni cultural, que l’ha de regalar ocedir. Aquest patrimoni forma part de la nostra identitat,de la nostra història, de la nostra vida eclesial, per bé que,alhora, sigui també història de la nostra societat civil.

L’Església, per tant, no ha de renunciar a la seva titularitati a la seva custòdia. En tot cas, ha d’actualitzar aquest pa-trimoni, cercant nous usos, llogant, si cal, espais concretsque no tenen una utilitat pastoral, cedint o compartintusos a canvi de rehabilitacions, llogant teulades per novesenergies i per antenes, és a dir, no per afany lucratiu del’Església, sinó per garantir la conservació d’un llegat cul-tural de valor incalculable.

L’Església ha de traduir els usos del seu llegat cultural, l’ha

d’obrir a la ciutadania, cercant espais de diàleg entre fe icultura que permetin, amb un llenguatge actualitzat,oferir i presentar les diferents expressions de la vivènciacristiana, a través de les arts, cercant espais d’impuls delfet transcendent, de trobada entre art i espiritualitat.

El patrimoni cultural de l’ Església i les institucionscivils

El Bisbat de Sant Feliu vol fomentar un diàleg franc i sin-cer amb les institucions civils per avançar en la tasca con-junta de preservació del patrimoni cultural. El fet quel’Església sigui titular de la seva custòdia no vol dir, enabsolut, que tasques com la restauració, la recuperació, ladinamització, la museïtzació i tot allò que representi unamillora per al patrimoni cultural i un actiu per potenciar lesnostres comarques, hagi d’anar a càrrec exclusivament del’Església.

L’Església té la seva responsabilitat i té deures ineludiblesen aquesta tasca, però les administracions també hi tenenles seves responsabilitats en múltiples vessants: la preser-vació del patrimoni cultural, la dinamització turística de lesnostres ciutats i comarques, l’oferiment d’infraestructuresper la preservació de la nostra història i cultura local,etcètera.

Sense confondre la complicitat amb el domini, o la col·la-boració amb la cessió, ens cal seguir les passes de moltsaltres bisbats que han vertebrat lligams de col·laboracióamb tots els nivells d’administració per compartir interes-sos al servei de la cultura i la ciutadania.

Durant molts anys, quan les administracions no tenienmitjans ni es plantejaven tampoc la possibilitat d’interac-

dossier

Església de la Salut del Papiol (Sta.Eulàlia deMadrona). Segle XI


El castell de Corbera. Segle XVI

dossier

42

cionar amb la societat civil, oferint cultura, lleure, forma-ció o atenció social, l’Església, a través de totes les parrò-quies, va dedicar els esforços a oferir espais de formaciócultural mitjançant centres parroquials, cercles catòlics,cinefòrums, escoltisme, cercles d’estudis i biblioteques. Amés d’atendre, des de Càrites, diverses necessitats socials.

Avui dia, les competències i les possibilitats de les admi-nistracions han variat substancialment i ja vetllen per oferiruna igualtat de possibilitats culturals, de lleure juvenil, deformació i d’atenció social. És en aquest sentit que tambéles administracions treballen per garantir el mantenimentdel patrimoni cultural i la seva dinamització i és precisa-ment des d’aquesta vessant que ens cal treballar conjunta-ment en benefici del patrimoni cultural i de la ciutadania.

L’Església s’ha de resituar i ha de reprojectar la seva mis-sió i la seva acció. En aquest sentit, hi ha moltes infra-estructures parroquials esmerçades en moltes tasquesculturals i lúdiques al marge de la vida eclesial que ja noté sentit que es realitzin des d’aquest marc, perquè lesadministracions i el món associatiu ja disposen dels mit-jans i de les complicitats oportunes per fer-les realitatamb mitjans propis, mentre que les parròquies necessitenadequar espais per a la seva acció pastoral.

Sense perdre la identitat, hem de ser capaços de sumarsinèrgies i trobar punts de confluència en els interessoscomuns amb institucions i administracions. Sense anarmés lluny i, a tall d’exemple, recentment parlava amb l’al-calde de Sant Boi de Llobregat sobre l’església de SantBaldiri.

És una església estimada, no només pels seus feligresosi per tot el municipi, que la té integrada com a element

històric associat a la imatge de la vila, sinó també permolts catalans que la valoren com a lloc referent i sim-bòlic del catalanisme, pel fet d’ acollir la tomba de Rafaelde Casanova. Totes les institucions i partits polítics hivénen a fer la seva ofrena floral l’11 de setembre. Ara bé,potser fóra bo que ens preguntéssim qui té cura de l’es-glésia, de la teulada, de les goteres, de l’obertura, la vigi-lància o la custòdia. I potser també fóra bo entendre queaquesta responsabilitat i aquesta despesa no té perquèrecaure sempre sobre el rector i la parròquia. Com enaquest cas —per bé que l’Ajuntament de Sant Boi deLlobregat n’és conscient i col·labora en diferents pro-jectes— ja és hora que institucions i Església aprenguema dibuixar, com ja és habitual en molts altres països, con-venis marc que ens ajudin a corresponsabilitzar-nos de ladinamització del nostre patrimoni històric i cultural.

En aquest sentit, tenim pendent un conveni marc amb laDiputació de Barcelona, com tenen també altres bisbatsde Catalunya amb les respectives diputacions, i així hohem traslladat al president delegat de l’Àrea de Cultura dela Diputació de Barcelona. D’altra banda, també estempendents de molts convenis i contractes amb altresmunicipis i alcaldes del territori del Bisbat de Sant Feliu deLlobregat.

En la mateixa línia, el Secretariat interdiocesà per a lacustòdia i promoció de l’art sacre a Catalunya (SICPAS),organisme que agrupa totes les delegacions diocesanesde Patrimoni de la Conferència Episcopal Tarraconense,està desenvolupant un projecte que porta per nomCatalònia Sacra. Es tracta d’un projecte d’articulació derutes turístiques del Patrimoni de l’Església a Catalunya. Ésun bon moment, doncs, per sumar sinèrgies, un bonmotiu per impulsar un turisme cultural, per impulsar la



Façana de l’església de Sant Baldiri de Sant Boi. Segle XVIII

Església de Santa Maria de Cervelló (St. Esteve) o delsSocors. Segles XI-XII

dossier

preservació i la restauració del patrimoni, amb voluntatde dinamitzar un desenvolupament local sostenible i dequalitat, amb una gestió dels recursos turístics de les nos-tres comarques de forma més eficient, tot fent pedagogiade la nostra història i la nostra identitat.

Hi ha molt camí per recórrer i entre tots el podem fer pos-sible.

43Materials del Baix Llobregat,14. 2008 (37-43)

Església parroquial de Sant Pere d’Abrera. Segles XI-XII


el patrimoni del bisbat de sant feliu

Documents