EL GOSSET PERDUT

CONTE COL·LABORATIU D’ESCOLES DE SANT JOAN DESPÍ CURS 2010-2011

INICI – ESCOLA ROSER CAPDEVILA

NUS – ESCOLA SANT FRANCESC D'ASSíS DESENLLAÇ – ESCOLA JOAN PERICH I VALLS

Hi havia una vegada un nen que es deia Eloi i tenia 8 anys just acabats de complir. L’Eloi

era un nen amb els cabells negres i molt alt. Li agradaven els esports, jugar als blei-bleis i

anar a l’escola. Pel seu aniversari, els seus pares, que es deien Esteban i Sílvia li van

comprar un gosset. El cadell, que era molt bonic, tenia el pèl negre, els ulls marrons i les

orelles punxagudes.

Quan va veure un paquet tan gran, l’Eloi es va posar molt nerviós. A l’obrir-lo i veure al

seu nou amic, L’Eloi va començar a donar salts d’alegria per tota la seva habitació i a fer

tombarelles al seu llit.

L’Eloi va pensar que el

primer de tot era posar-li un

nom al seu gosset, però li

van poder més les ganes

de sortir al carrer i jugar

amb ell:

- Ja li posaré un nom

mentre juguem una estona

amb la pilota- va pensar

l’Eloi.

I van sortir a jugar al carrer.

El gosset, que era molt

petit, va sortir corrents

darrere de la pilota. Quan

ho va veure, l’Eloi, va

arrencar a córrer darrere la

seva mascota.

Quan va trobar la pilota, el

seu gosset havia

desaparegut.

Al terra va trobar unes petjades sospitoses i les va seguir, però després les petjades

desapareixien. Més endavant, va trobar el collaret del seu gos, al costat d’un arbre. Ara ja

estava segur de que havia perdut al seu nou amic.

Va pensar que el primer de tot era explicar-ho als seus pares i va anar cap a casa. Allà va

cridar l'Esteban i la Sílvia i els va dir que mentre jugaven a la pilota, el gos havia

desaparegut.

Els tres van pensar què farien per trobar el cadell.

-El primer de tot és posar cartells per tot el poble! - va dir l'Esteban. -D'acord, pare, però

no li hem fet cap fotografia. - va dir molt trist l'Eloi. La Sílvia, que era una bona dibuixant,

va fer un dibuix del gos, el van posar a uns cartells i van escriure també la data de la

desaparició i el telèfon de la casa de l'Eloi, per a que truqués qui veiés el gos.

Quan ja tenien fets els cartells, van anar per tot el poble a penjar-los. Va passar una

setmana i tots tres continuaven passejant, buscant el gosset perdut.

Un dia, quan van arribar a casa, van rebre una trucada telefònica. -Bon dia -va dir un

senyor – penso que he trobat el vostre cadell. L'Eloi va fer un gran salt d'alegria i molt

content va acompanyar els seus pares a casa del senyor que havia trucat.

Durant el camí, l'Eloi, que estava molt nerviós, anava pensant quin nom li posaria. - Pipo!

El meu gosset es dirà Pipo! - va dir l'Eloi als seus pares.

Estava molt content que algú hagués trobat el seu gosset i tenia moltíssimes ganes

d'arribar a aquella casa. A la fi, van arribar a l'altra punta del poble i l'Eloi va picar

ràpidament a la porta. Quan van obrir-la, va aparèixer tot corrents, un gosset petitó i molt

semblant al Pipo, però era força més petit que el gosset que li havien regalat. -Bé – va dir

el senyor – doncs si no és el vostre gos, l'hauré de portar a la gossera, ja que jo no el puc

cuidar. L'Eloi es va posar molt trist però va agrair al senyor que els hagués trucat.

Van anar a casa i va plorar molt. Els seus pares el consolaven i l'animaven: - Comprarem

un altre gosset – va dir la Sílvia. -No, jo vull el Pipo! - va respondre l'Eloi. -Tens raó, Eloi.

Continuarem buscant-lo fins que el trobem! - va dir l'Esteban.

I així ho van fer. Cada dia, quan l'Eloi tornava de l'escola, voltaven pels carrers del poble

tot buscant el Pipo.

Durant les seves passejades, l'Eloi es va adonar que hi havia molts gossos abandonats al

carrer. Això li feia molta pena i va proposar els seus pares portar els gossos a la gossera

municipal. - Allà estaran ben cuidats i qui sap si allà ens trobem amb alguna sorpresa –

va dir-li l'Esteban.

Van decidir alquilar una furgoneta per poder portar tots els gossos que havien recollit.

Quan el pare es disposava a arrancar la furgoneta, es va escoltar un gran BUUM!

Corrents van baixar tots i van veure que un collaret amb punxes havia rebentat una roda.

– Quina mala sort, s’ha punxat la roda, ha veure d’on treiem ara una roda de recanvi! - va

dir el pare.

La mare va veure que al jardí del veí hi havia una bicicleta nova i va dir – Esteban creus

que aquesta roda ens podria servir? – Si i tant, l’hi farem un canvi- va respondre el pare.

Sense fer soroll, van entrar al jardí del veí, van agafar una roda de la bicicleta i li van

posar la roda punxada de la furgoneta. – Esteban això no és robar?- va dir la mare, - No

mare, això és un canvi- va contestar l’Eloi.

Van arribar a la gossera amb un mal d’esquena terrible, ja que amb aquella roda tant gran

van anar tot el viatge de costat.

Quan van obrir les portes per treure els gossos, van veure que aquests havien deixat tot el

maleter ple de caques i pipis com si fossin uns nadons. – Els hi hauríem d’haver posat

bolquers com els nens petits!- va dir l’Eloi. El pare mig plorant va dir – i ara com rentarem

tot aquest desastre?.

L’Eloi va anar a parlar amb el director de la gossera, per explicar-li que havia portat tots

els gossos que estaven abandonats al carrer. Van ensenyar-li el dibuix del Pipo per si

l’havien vist, però el director els hi va assegurar que no havia vist mai un gos com aquest.

L’Esteban, la Sílvia i l’Eloi van pujar molt i molt tristos a la furgoneta per tornar cap a casa.

De cop i volta, el pare va veure pel retrovisor alguna cosa que corria darrere d’ells. Quan

van anar a mirar què era, van cridar tots tres a la vegada: PIPO!.

El primer que va fer l’Eloi en arribar a casa va ser comprar-li una corretja. Mai més va

tornar a sortir a passejar sense ella. A partir de llavors, van viure feliços i van menjar

plegats anissos.