el gènere en xifres - bcnroc.ajuntament.barcelona.cat€¦ · barcelona, 2017”, de l’agència...

1 El gènere en xifres. Condicions de vida de les dones i desigualtats de gènere a Barcelona (2019)

Ajuntament de Barcelona

Febrer de 2019 Equip de redacció: Observatori iQ. Maria de la Fuente (coord.), Júlia Bolao, Sílvia Carrillo i Mireia Duran

El gènere en xifres Condicions de vida de les dones i desigualtats de gènere a Barcelona (2019)


Edita

Departament de Transversalitat de Gènere Gerència de Recursos Realitzat per Observatori iQ Imatge gràfica Aquatinta i Ccdesign Correcció Serveis Lingüístics de l’Ajuntament de Barcelona Aquest document està sota la llicència Creative Commons

Barcelona, febrer de 2019


Índex

1. Perfil sociodemogràfic ................................................................................................ 1 1.1. Estructura poblacional ............................................................................................. 1 1.2. Estructura de les llars .............................................................................................. 4 1.3. Orígens i mobilitat poblacional .................................................................................. 7 2. Ocupacions ............................................................................................................... 9 2.1. L’accés i la permanència al mercat de treball ............................................................. 9 2.2. Segregació horitzontal i vertical ............................................................................... 16 3. Treball domèstic i de cures ........................................................................................ 20 3.1. Percepcions socials sobre la cura ............................................................................. 21 3.2. Necessitats i xarxes informals de cura ...................................................................... 23 3.3. La cura com a treball no remunerat ......................................................................... 26 3.4. La cura com a treball remunerat .............................................................................. 28 4. Ingressos, habitatge i feminització de la pobresa ......................................................... 31 4.1. Desigualtat de rendes ............................................................................................. 31 4.2. Habitatge .............................................................................................................. 34 4.3. Feminització de la pobresa ...................................................................................... 36 5. Participació política i social ......................................................................................... 39 5.1. Participació social ................................................................................................... 39 5.2. Participació política i institucional ............................................................................. 44 5.3. Participació comunitària i xarxes informals................................................................ 47 6. Salut ........................................................................................................................ 49 6.1. Estat de salut ......................................................................................................... 49 6.2. Hàbits saludables ................................................................................................... 53 6.3. Salut i feina ........................................................................................................... 55 6.4. Salut sexual i reproductiva ...................................................................................... 57 7. Educació .................................................................................................................. 60 7.1. El nivell d’instrucció ................................................................................................ 60 7.2. L’ensenyament no obligatori ................................................................................... 61 7.3. La coeducació a la ciutat: el cas de la percepció sobre els esports .............................. 64 8. Cultura i memòria col·lectiva ...................................................................................... 67 8.1. Activitat cultural ciutadana ...................................................................................... 68 8.2. La programació cultural .......................................................................................... 69 8.3. Presa de decisió en l’àmbit cultural de la ciutat ......................................................... 70 8.4. Reconeixement i memòria col·lectiva ....................................................................... 71 9.Vides lliures de violència masclista ............................................................................... 74 9.1. Violència masclista. Abast general ........................................................................... 74 9.2. Violència masclista en l’àmbit de la parella i exparella ................................................ 76


9.3. Violència masclista en l’àmbit familiar, social i laboral ................................................ 77 9.4. Violència masclista en la infància i l’adolescència ...................................................... 78 9.5. Identificació i tolerància a la violència masclista ........................................................ 80 9.6. El gènere en la seguretat ........................................................................................ 80 10. Espai urbà i medi ambient........................................................................................ 84 10.1. Preferències respecte a l’entorn ............................................................................. 84 10.2. La seguretat a l’espai públic .................................................................................. 86 10.3. Comportaments i actituds mediambientals .............................................................. 87 10.4. La sostenibilitat del treball domèstic i de cura a la ciutat .......................................... 89 11. Mobilitat ................................................................................................................. 91 11.1. Els desplaçaments, motius, durada i trajectòria ....................................................... 91 11.2. Mitjans de transport ............................................................................................. 95 12. Índex de figures ...................................................................................................... 98


01

1. Perfil sociodemogràfic

Aquesta primera secció recull algunes de les especificitats sobre l’estructura i dinàmica poblacional i de les llars que són clau per entendre la realitat de les dones i per identificar les desigualtats de gènere a la ciutat de Barcelona. Tanmateix, a la resta d’apartats podran, també, trobar-s’hi alguns indicadors bàsics socials i demogràfics de la ciutat.

1.1. Estructura poblacional La figura 1 recull les dades de la població resident de Barcelona per franges d’edat i sexe, i el percentatge de dones respecte a homes en cada franja: un 53% de la població que resideix a la ciutat són dones, que es distribueixen diferenciadament entre les diverses franges d’edat. En aquest sentit, hi ha una evident feminització dels col·lectius de més edat. La proporció de dones en franges d’edat adulta augmenta progressivament des de la franja 45-49 anys, i es fa molt evident a partir dels 75-79 anys. En canvi, de la mateixa manera que ocorre a la resta de Catalunya, hi ha un nombre més alt de naixements de nens, i per aquesta raó el percentatge d’homes en els grups d’edat més joves —fins als 20 anys— és lleugerament superior al femení.

Figura 1. Població de la ciutat per franges d’edat i sexe, 2017

Homes Dones Total % de dones

0-4 anys 35.074 33.328 68.402 49%

5-9 anys 35.751 33.558 69.309 48%

10-14 anys 34.511 33.064 67.575 49%

15-19 anys 34.003 31.950 65.953 48%

20-24 anys 39.432 39.630 79.062 50%

25-29 anys 51.366 55.123 106.489 52%

30-34 anys 60.299 62.054 122.353 51%

35-39 anys 68.111 66.464 134.575 49%

40-44 anys 67.524 66.033 133.557 49%

45-49 anys 58.688 59.644 118.332 50%


50-54 anys 54.146 58.895 113.041 52%

55-59 anys 47.651 55.298 102.949 54%

60-64 anys 40.868 49.597 90.465 55%

65-69 anys 38.118 48.146 86.264 56%

70-74 anys 33.586 43.915 77.501 57%

75-79 anys 24.990 34.972 59.962 58%

80-84 anys 22.664 36.789 59.453 62%

85-89 anys 13.720 27.416 41.136 67%

90-94 anys 5.052 13.964 19.016 73% 95 anys o més 1.071 4.344 5.415 80%

Total 766.625 854.184 1.620.809 53%

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona. Xifres oficials de la població a 1 de gener de 2017.

Si comparem les piràmides d’edat entre la població barcelonina i la del conjunt de Catalunya, detectem particularitats en la distribució de les dones a Barcelona: d’una banda, la ciutat té un percentatge de dones superior al conjunt de Catalunya (un 53% respecte a un 51%); de l’altra, les franges d’edat més avançada tenen més pes dins la població de Barcelona i destaquen per la feminització que presenten. En canvi, pel que fa als homes la distribució per franges d’edat és força més similar en ambdós casos.

Alhora, en la piràmide de Barcelona destaca el pes que prenen les franges d’edat d’entre els 20 i els 34 anys tant en el cas dels homes com de les dones, tot i que la proporció de les dones és lleugerament superior. Segons l’informe “Dones i treballs”, 1 aquesta realitat pot estar relacionada amb el fet que la ciutat “constitueix un pol d’atracció per a gent jove que ve a viure a la ciutat per a formar-se i s’hi queda per les expectatives professionals que genera”. “La ciutat també ofereix sens dubte oportunitats per a [...] joves que malgrat no tenir un alt nivell de formació hi venen en cerca d’oportunitats laborals”.

Figura 2. Piràmides d’edats per sexe de la població de Barcelona, 2017

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona.

1 Sara MORENO et al (2018), Dones i treballs: una aproximació al mercat de treball de Barcelona des de la perspectiva de gènere, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, pàg. 15.

100.000 50.000 0 50.000 100.0000-4 anys

10-14 anys20-24 anys30-34 anys40-44 anys50-54 anys60-64 anys70-74 anys80-84 anys90-94 anys


Figura 3. Piràmide d’edats per sexe de la població de Catalunya, 2017

Font: Elaboració pròpia a partir de l’Idescat, i Padró continu de l’INE.

La distribució poblacional per sexes es manté quan analitzem les xifres segons districtes, ja que a tots hi ha proporcions més altes de dones que d’homes (entre el 52% i el 54%), amb l’excepció del districte de Ciutat Vella, on la proporció d’homes és més gran (52%); es tracta d’un districte amb població relativament jove, masculina i nouvinguda.

L’any 2017, a Barcelona van néixer un total de 13.526 infants, i la taxa de natalitat era de 8,3. Això vol dir que de cada 1.000 persones, 8,3 han tingut un fill o filla. Es tracta d’una taxa més baixa que la de Catalunya (8,9) i la de la província (8,8). Alhora, l’informe “La salut a Barcelona, 2017”, de l’Agència de Salut Pública recull que la taxa de fecunditat de les dones en edat fèrtil (de 15 a 49 anys) és de 37 embarassos per cada 1.000 dones. Es tracta d’una taxa que ha oscil·lat de manera important des que l’any 2008 va esclatar la crisi i ha anat, en conjunt, descendint, tot i que l’any 2015 apunta cap al que podria ser un canvi de tendència. En canvi, l’edat mitjana de les barcelonines en tenir la primera criatura ha anat en augment constant des dels anys noranta.

Figura 4. Evolució de la taxa de fecunditat i edat mitjana en tenir el primer fill o filla, 1991-2016

Font: Ajuntament de Barcelona. Departament d’Estadística i Difusió de Dades.

El nombre de naixements varia de manera molt notable entre districtes. El districtes on més nadons hi ha l’any 2017 són Sant Martí i l’Eixample, mentre que els districtes on menys n’hi ha són les Corts i Ciutat Vella.

500.000 0 500.0000-4 anys

10-14 anys20-24 anys30-34 anys40-44 anys50-54 anys60-64 anys70-74 anys80-84 anys90-94 anys

DONESHOMES

1991 1996 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2007 2008 2009 2010 2012 2013 2014 2015 2016Taxa fecunditat 31 31,9 32,7 34,2 34,2 34,5 36,3 37,4 38,4 38 38,7 36,7 37,7 37,2 36,2 36,6 38,3 37,1

Mitjana edat mare 29,7 31 31,6 31,6 31,7 31,6 31,6 31,7 31,8 31,9 32,1 32,4 32,5 32,9 33,1 33,2 33,5 33,5


Figura 5. Naixements segons districtes, 2017

Districte Naixements Les Corts 644 Ciutat Vella 892 Gràcia 1.057 Sant Andreu 1.264 Sarrià - Sant Gervasi 1.273 Horta-Guinardó 1.327 Nou Barris 1.476 Sants-Montjuïc 1.487 Sant Martí 2.039 L’Eixample 2.067 Total 13.526

Font: Ajuntament de Barcelona. Departament d’Estadística i Difusió de Dades.

1.2. Estructura de les llars Si comparem l’estructura de les llars barcelonines amb les del conjunt de les catalanes,2 s’observa que les llars formades per una sola persona tenen un pes molt més important a Barcelona que al conjunt de Catalunya (31% i 25,6%, respectivament). Destaca el fet que en el cas de la ciutat, del total de llars unipersonals un 42% són habitades per una persona de més de 65 anys. També destaca la diferència entre la presència de llars amb menors a la ciutat i al conjunt del territori: mentre que en el cas de Barcelona, aquesta tipologia de llar representa el 24% respecte al total, en el cas de Catalunya ho fa en un 45,6% aproximadament: hi ha poques famílies amb infants a la ciutat i es distribueixen de manera molt desigual segons el districte (com s’ha vist a la figura 4). Això es podria deure al fet que l’encariment de l’habitatge expulsa les parelles que volen formar un projecte familiar, en contrast amb la gent jove que arriba prioritzant el seu projecte laboral. Així, hi ha un percentatge de llars sense menors molt més elevat, ja que aquestes representen quasi el 60% del total (en el conjunt de la població catalana representen el 52,7% aproximadament). Segons l’informe “Dones i treballs”,3 “A l’hora de donar compte de la importància de les llars formades per diversos adults podem pensar [...] en la convivència en un mateix habitatge de persones que estudien o que es troben en fase d’iniciar la seva trajectòria professional i no es poden permetre mantenir un habitatge independent” , així com una opció provisional en perspectiva d’un reagrupament familiar per part de les persones nouvingudes.

2 L’informe Dones i treballs adverteix que les dades de Barcelona i de Catalunya no són directament comparables perquè són de fonts i períodes lleugerament diferents. No obstant això, a l’informe s’estableixen aproximacions i equivalències importants per observar les particularitats que presenta la ciutat. 3 Ídem, pàg. 17.


Figura 6 Percentatge de cada tipologia de llar. Barcelona ciutat, 2018

Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona.

Tal com s’ha observat, les llars formades per una dona sola de 65 anys i més, per dues persones de 18 a 64 anys, per dues persones o més, totes més grans de 18 anys, i per tres persones o més (dues adultes i la resta menors), són les més freqüents a la ciutat de Barcelona. Tanmateix, com s’ha vist en el cas de la natalitat, cada districte de la ciutat té característiques diferenciades. En aquest sentit, Ciutat Vella és residència d’un gruix important de persones de 18 a 64 anys que formen nuclis unipersonals, així com també dels homes sols de més de 65 anys. En canvi, les dones de més de 65 anys que viuen soles tendeixen a residir a l’Eixample o a Nou Barris. Pel que fa a les llars compartides per dues persones adultes de 18 a 64 anys, tenen una presència important a Ciutat Vella i a l’Eixample, mentre que les llars bipersonals amb una o dues persones de més de 65 anys tenen més presència a les Corts i a Nou Barris. Finalment, Sarrià - Sant Gervasi és el districte amb més residència d’adults sols amb un/a o diversos menors, així com també de les llars amb dues persones adultes i amb menors, juntament amb Nou Barris i Sant Andreu.

Figura 7. Percentatge de cada tipologia de llar per districte de Barcelona, 2017

1. Ciutat Vella 2. L’Eixample 3. Sants-Montjuïc 4. Les Corts 5. Sarrià -

Sant Gervasi

Una dona sola de 18 a 64 anys 12,0% 9,8% 9,3% 7,9% 8,4%

Un home sol de 18 a 64 anys 14,6% 9,2% 8,9% 6,8% 7,4%

Una dona sola de 65 anys i més 7,7% 11,2% 9,7% 11,1% 10,9%

Un home sol de 65 anys i més 3,5% 3,3% 3,2% 3,5% 3,1%

Dues persones de 18 a 64 anys 16,9% 13,2% 13,6% 10,0% 9,1%

Dues persones de 65 anys i més 4,0% 8,3% 8,4% 11,1% 8,5% Dues persones, una de 18 a 64 anys i l’altra de 65 anys i més 4,5% 5,7% 5,5% 6,5% 5,9%

Dues persones o més, totes més grans de 18 anys 18,3% 19,1% 18,7% 20,4% 18,4%

Dues persones o més: una dona de 18 anys o més amb menors de 18 anys 2,0% 2,2% 2,4% 2,5% 3,2%

Dues persones o més: un home de 18 anys i més amb altres menors de 18 anys 0,3% 0,5% 0,4% 0,5% 0,8%

Tres persones o més: dues de 18 anys i més i la resta menors de 18 anys 7,8% 11,3% 11,9% 13,2% 15,3%


Altres domicilis amb una o més persones menors de 18 anys 8,4% 6,2% 8,0% 6,7% 8,9%

6. Gràcia 7. Horta-Guinardó 8. Nou Barris 9. Sant

Andreu 10. Sant Martí

Una dona sola de 18 a 64 anys 11,4% 7,4% 6,5% 7,2% 7,8%

Un home sol de 18 a 64 anys 9,3% 8,0% 6,9% 7,2% 8,2%

Una dona sola de 65 anys i més 10,8% 10,9% 11,6% 10,1% 9,4%

Un home sol de 65 anys i més 3,0% 3,1% 3,5% 3,0% 3,0%

Dues persones de 18 a 64 anys 13,8% 12,1% 11,2% 12,2% 12,8%

Dues persones de 65 anys i més 8,1% 10,6% 11,0% 10,2% 9,2% Dues persones, una de 18 a 64 anys i l’altra de 65 anys i més 5,5% 5,8% 6,3% 5,7% 5,5%

Dues persones o més, totes més grans de 18 anys 16,9% 18,2% 17,5% 18,4% 18,2%

Dues persones o més: una dona de 18 anys o més amb menors de 18 anys 2,6% 2,6% 2,6% 2,6% 2,5%

Dues persones o més: un home de 18 anys i més amb altres menors de 18 anys 0,5% 0,4% 0,4% 0,5% 0,5%

Tres persones o més: dues de 18 anys i més i la resta menors de 18 anys 12,8% 14,0% 13,6% 15,4% 15,2%

Altres domicilis amb una o més persones menors de 18 anys 5,3% 6,9% 8,9% 7,4% 7,5%

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona. Lectura del padró municipal d’habitants a 1 de gener de 2017.

El darrer any, del total de famílies monoparentals, és a dir, de persones adultes que viuen amb un/a o més menors al seu càrrec, un 83,1% són dones. Alhora, del gruix de població que viu sola, les dones en representen el 61%, col·lectiu que ha anat creixent gradualment des del 2007.

A més, quan s’observa la franja d’edat de 18 a 64 anys, homes i dones que viuen sols es distribueixen similarment. No obstant això, les diferències entre sexes s’accentuen quan la franja d’edat és superior als 65 anys, en què les dones representen el 33,4% i els homes el 10,4%. La figura 8 mostra com el nombre de dones grans que viuen soles no ha deixat de créixer en la darrera dècada, mentre que les dones adultes fins als 64 anys han disminuït la seva presència a la ciutat, coincidint amb el període de la segona fase de la crisi econòmica, que ha afectat més l’ocupació femenina, tot i que des de l’any 2017 torna a anar en augment.

Figura 8. Evolució del nombre de dones que viuen soles a Barcelona, 2007-2018

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona. Xifres segons el padró d’habitants, 1 de gener de cada any.

2007 2010 2013 2016 2017 2018Una dona de 16 a 64 anys 55.260 58.713 58694 56.561 57.176 58.219Una dona de 65 anys o més 65.994 67.041 68.250 68.379 68.489 68.669

30.00035.00040.00045.00050.00055.00060.00065.00070.00075.000


1.3. Orígens i mobilitat poblacional Barcelona és una ciutat diversa i que acull persones vingudes d’altres indrets. Així ho confirmen les dades relatives a l’origen geogràfic i lloc de naixement dels i les seves residents: el 2017, poc més de la meitat de la població és nascuda a Barcelona ciutat. La resta de residents provenen de la resta de Catalunya, de la resta de l’Estat espanyol o de la resta del món. Cal destacar que la proporció de dones nascudes fora de la ciutat és més elevada que la d’homes, sobretot pel que fa a la població nascuda a la resta de Catalunya i de l’Estat.

Figura 9 Lloc de naixement segons sexe, 2017


Pel que fa la distribució de nacionalitats, hi ha més homes amb nacionalitat estrangera que dones, diferències que s’assimilen a les de la distribució de nacionalitats arreu de Catalunya (15% homes i 13,7% dones).

Figura 10. Proporció de població de nacionalitat espanyola i estrangera segons sexe, 2017


La població immigrant té un pes important a l’Eixample i també a Ciutat Vella i a Sant Martí. En el cas de l’Eixample, la població nouvinguda està formada en proporcions molt similars per dones i per homes, mentre que a Sant Martí i a Ciutat Vella hi ha més homes que dones. Per contra, en els districtes on menys població nouvinguda hi ha, les Corts, Sarrià - Sant Gervasi i Gràcia, les dones nouvingudes són majoria entre aquest col·lectiu.

La població immigrant té un pes important a l’Eixample i també a Ciutat Vella i a Sant Martí. En el cas de l’Eixample, la població nouvinguda està formada en proporcions molt similars per dones i per homes, mentre que a Sant Martí i a Ciutat Vella hi ha més homes que dones. Per contra, en els districtes on menys població nouvinguda hi ha, les Corts, Sarrià - Sant Gervasi i Gràcia, les dones nouvingudes són majoria entre aquest col·lectiu.

81,2% 83,2%

18,8% 16,8%

Homes Dones

Espanyola Estrangera

Homes % d’homes Dones % de dones Total

% del total

Barcelona ciutat 408216 48,9% 427229 51,1% 835445 51% Resta de Catalunya 55091 45,7% 65493 54,3% 120584 7%

Resta de l’Estat 119954 42,4% 163272 57,6% 283226 17% Estranger 185610 48,1% 200271 51,9% 385881 24%


Figura 11. Distribució de la població immigrant per districtes segons sexe, 2017

Homes % d’homes Dones % de dones Total % del total

1. Ciutat Vella 6910 14,4% 5701 11,5% 12611 13,0%

2. L’Eixample 9191 19,2% 9856 19,9% 19047 19,6%

3. Sants-Montjuïc 5852 12,2% 5831 11,8% 11683 12,0%

4. Les Corts 2029 4,2% 2346 4,7% 4375 4,5%

5. Sarrià - Sant Gervasi 3388 7,1% 3839 7,8% 7227 7,4%

6. Gràcia 3359 7,0% 3895 7,9% 7254 7,5%

7. Horta-Guinardó 3745 7,8% 4054 8,2% 7799 8,0%

8. Nou Barris 3874 8,1% 4400 8,9% 8274 8,5%

9. Sant Andreu 3102 6,5% 3233 6,5% 6335 6,5%

10. Sant Martí 6412 13,4% 6308 12,8% 12720 13,1%

No consta 1 0,0% 1 0,0% 2 0,0% Font: Ajuntament de Barcelona. Departament d’Estadística i Difusió de Dades. Moviments demogràfics.

Segons dades recollides per l’Ajuntament de Barcelona pel que fa als moviments demogràfics, el 2017 la població d’origen de la resta de l’Estat prové principalment d’Andalusia (5,5%), de la Comunitat Valenciana (5,21%) i de Madrid (6,65%). D’altra banda, les dones d’origen estranger provenen principalment d’Itàlia, Hondures, la Xina, Colòmbia i Veneçuela. Pel que fa a l’edat, tant homes com dones es concentren entre els 20 i els 34 anys principalment, tot i que també hi ha un gruix important de població fins als 49 anys.

A Barcelona també hi ha un bon gruix de persones que marxen de la ciutat, la majoria d’elles (un 51%), dones. L’any 2017 van ser 27.064 les barcelonines que van emigrar, i 25.588 barcelonins. De fet, des de l’any 2010 fins al 2013 hi va haver més gent que va marxar que no pas gent que va arribar. En els darrers anys, però, la tendència ha canviat i el saldo migratori ha tornat a ser positiu.


02

2. Ocupacions L’accés al mercat de treball és un dels principals elements de desigualtat econòmica i social entre dones i homes. Tanmateix, les darreres dècades van ser d’acceleració de l’increment de la presència de les dones al mercat. La crisi econòmica ha fet trontollar una tendència que havia anat en paral·lel al boom (o bombolla) econòmic anterior. En el darrer període va augmentar l’activitat femenina (les dones que declaren “voler treballar o estar treballant”), mentre disminuïa la masculina (fruit, sobretot, de l’efecte desànim per les importants taxes d’atur). Però aquest increment de l’activitat no s’ha traduït automàticament en un augment de dones que han participat en el mercat de treball i l’atur ha continuat sent un fenomen feminitzat.

D’altra banda, dins del mercat de treball es produeixen desigualtats causades pels rols i estereotips de gènere i que afecten les condicions laborals com ara els salaris o les possibilitats de promoció. Aquestes desigualtats solen tenir com a origen la segregació horitzontal i vertical del mercat de treball. Es tracta de l’acumulació de dones o d’homes en unes posicions de treball o d’altres a causa d’una atribució cultural i social que les considera posicions “masculines” o “femenines”. A la ciutat, com a la resta de Catalunya, es tracta d’un fenomen ben present en l’actualitat.

2.1. L’accés i la permanència al mercat de treball A continuació es presenta la informació que proporcionen els indicadors bàsics sobre participació en el mercat de treball (activitat, ocupació, atur, temporalitat i parcialitat), així com informació més específica que permet conèixer amb més profunditat què hi ha darrere d’aquestes dades bàsiques.

Activitat

Primerament s’aborda l’evolució de la taxa d’activitat i la taxa d’activitat específica d’homes i dones a Barcelona tal com les mesura la principal font estadística en aquest àmbit: l’Enquesta de població activa. La primera fa referència al percentatge de població activa respecte al total de població de 16 anys o més, i la segona és el percentatge d’aquesta mateixa població activa respecte a la que té entre 16 i 64 anys. La taxa específica ens permet observar l’evolució de l’activitat tenint en compte el fet que cada any hi ha un nombre diferent de població que ja no


està en edat de treballar —més gran de 65 anys— i també el fet que aquesta població està feminitzada. Així serveix per evitar un possible biaix en l’anàlisi.

La comparació interanual del quart trimestre pel que fa a la taxa d’activitat general indica que els homes haurien mantingut de manera força estable la seva activitat, amb un lleuger repunt l’any 2016 i una caiguda pronunciada l’any 2018. Les dones, en canvi, haurien viscut un descens de l’activitat entre el 2015 i el 2017, que s’hauria recuperat l’any 2018.

En canvi, en la taxa d’activitat específica, observem que l’activitat masculina (en relació amb el conjunt dels homes en edat de treballar) creix suaument però de manera constant del 2013 fins al 2016 i disminueix també de forma suau. Així, el descens pronunciat dels homes actius d’aquest període que mostra la TAG pot ser degut a una presència més gran d’homes en edat de jubilació l’any 2018. La taxa específica de les dones, per contra, es manté en tot el període amb una lleu tendència a la baixa, descens que es produeix de manera més pronunciada l’any 2015. D’aquesta manera es percep que, malgrat la lleu convergència del darrer any, la població que té o busca feina sobre el total de població en edat de treballar és superior entre els homes que entre les dones i que aquesta bretxa augmenta en el període 2014-2016, coincidint amb la segona fase de la crisi.

Figura 12 Evolució interanual de la taxa d’activitat general i específica a Barcelona el quart trimestre de l’any per sexe, 2013-2017

Font: Enquesta de població activa a Barcelona.

Pel que fa a la situació d’activitat l’any 2017,4 l’Enquesta sociodemogràfica de Barcelona mostra que només la meitat de la població de 16 anys o més de la ciutat participa del mercat laboral. En tot cas, és important tenir en compte el pes real de la població que participa en el mercat de treball, i evitar l’estereotip androcèntric segons el qual la gran majoria de població adulta treballa, i qui no ho fa està en una situació anòmala.

La diferència més important entre homes i dones és, justament, la de la participació en el mercat de treball (on es produeixen 7,7 punts menys de participació femenina). Les dones són majoria en totes les altres categories, excepte la dels estudiants. Tanmateix, les diferències de gènere en relació amb el tipus d’inactivitat a la ciutat són escasses (oscil·len entre 0,1 i 1,3 punts) en tots els casos amb l’excepció de les que es produeixen en relació amb les tasques de la llar, que és de 5,7 punts. Així, les dades mostren com, en les desigualtats pel que fa a la situació d’activitat o inactivitat d’homes i dones, l’anomenada “divisió sexual del treball” hi té un paper: ells es dediquen més sovint de

4 L’any al qual es referiran les dades de l’informe sempre serà l’any de referència de l’enquesta esmentada (no l’any del treball de camp) per tal d’homogeneïtzar la informació presentada al llarg de l’informe.

2013 4T 2014 4T 2015 4T 2016 4T 2017 4T 2018 4THomes AG 66,3% 66,6% 65,9% 68,0% 66,7% 57,0%Dones AG 57,8% 57,3% 54,7% 56,3% 55,0% 58,5%Homes AE 80,7% 83,9% 84,8% 84,9% 83,8% 82,1%Dones AE 77,3% 78,2% 75,3% 77,1% 76,5% 76,5%

40%45%50%55%60%65%70%75%80%85%90%

http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/ttreball/epa/epa/index.htm


manera principal al treball remunerat i elles al treball no remunerat. Finalment, s’observa una diferència d’1,3 punts entre les dones i homes que estan en condició de prejubilació, jubilació o que són pensionistes.

Figura 13 Situació d’activitat de la població de 16 anys o més, 2017

Homes Dones Total

Treballa 53,9% 46,2% 49,9% No treballa però busca feina 7,1% 7,2% 7,2% No treballa i no busca feina 1,5% 2,4% 2,0% Es dedica exclusivament a les tasques de la llar i no treballa ni estudia a part 0,1% 5,8% 3,1%

Prejubilat/ada, jubilat/ada, pensionista 23,3% 24,6% 24,0% Incapacitat/ada laboral permanent 1,3% 1,5% 1,4% Estudiant 12,5% 11,7% 12,1% En pràctiques sense remunerar 0,2% 0,4% 0,3% No contesta 0,1% 0,2% 0,1% Font: Elaboració pròpia a través de dades de l’Enquesta sociodemogràfica de Barcelona.

Ocupació

Hi ha més dones que treballen assalariades5 a la ciutat de Barcelona que no pas homes, a diferència del que passa a Catalunya.6 Aquesta diferència s’incrementa si només es compten les persones ocupades a la ciutat no residents. Hi ha una feminització notable de la població que viu en altres indrets però que treballa a Barcelona (situació que afecta un 46,15% dels homes que treballen a la ciutat i un 53,81% de dones que treballen a la ciutat). Així, hi ha 272.950 dones afiliades a la Seguretat Social que viuen a Barcelona, i 182.900 que no hi viuen. En resum, es pot dir que “Barcelona és un pol d’atracció per a la força de treball femenina”.7 Aquest fet possiblement té a veure amb les branques d’activitat amb una presència més gran a la ciutat, així com amb la presència d’administracions públiques que, com veurem, són una font molt important d’ocupació femenina.

Figura 14 Afiliació al règim general de la Seguretat Social a Barcelona i Catalunya per lloc de residència, treball i sexe, 2015

Lloc de treball

BCN (nombre) BCN (%) CAT (nombre) CAT (%)

BCN/CAT (%)

Homes 423275 48,14 1239325 51,23 34,15

Dones 455850 51,85 1179425 48,75 38,65

No consta 125

350 Total 879250 100 2419100 100 36,35

Lloc de residència

BCN (nombre) BCN (%) CAT (nombre) CAT (%)

BCN/CAT (%)

Homes 266400 49,39 1221100 51,21 21,82

Dones 272950 50,61 1163300 48,79 23,46

No consta Total 539350 100 2384400 100 22,62

5 Sara MORENO, Núria SÁNCHEZ i Vicenç BORRÀS (2018), Dones i treballs, Ajuntament de Barcelona, pàg. 20. Aquesta comptabilització no inclou els règims especials. 6 Ídem. 7 Ídem.


Font: Informe Dones i treballs de l’Ajuntament de Barcelona.

A continuació, es presenten un conjunt d’indicadors sobre ocupació. Cal tenir en compte que els continguts que es mostren fan referència a la situació laboral de la població resident a la ciutat (independentment d’on treballi, si bé la majoria ho fa a la ciutat mateixa). Així, no s’abastarà aquesta peculiaritat barcelonina d’un contingent majoritàriament femení que es desplaça a la ciutat a treballar, però no hi viu.

La taxa d’ocupació (o taxa d’ocupació general) mesura la proporció de persones ocupades respecte a la població més gran de 15 anys. La taxa d’ocupació específica, per la seva part, mesura aquesta proporció sobre la població en edat de treballar (de 16 a 64 anys). La taxa d’ocupació és, el quart trimestre del 2018, vuit punts superior entre els homes que entre les dones. Tal com mostra el gràfic d’evolució interanual (figura 15), aquesta diferència s’ha mantingut força estable des del quart trimestre del 2013 (i ha arribat a ser de deu punts l’any 2015). Actualment podria estar-se produint una convergència a causa del lleuger augment de la taxa femenina i el lleuger descens de la masculina. Tot i això, la taxa específica mostra com aquesta convergència és deguda a un efecte estadístic i no a un canvi en la dinàmica de la població en edat de treballar. De fet, la proporció d’homes en edat de treballar que, efectivament, tenen una ocupació ha augmentat entre el 2013 i el 2015, i, posteriorment, s’ha mantingut gairebé estable. En canvi, la proporció de dones en edat de treballar ha augmentat amb posterioritat —en el període 2015-2017-— i l’any 2018 ha disminuït, i ha passat del 69,2% al 67%. Cal emfasitzar que, pel que fa a la taxa d’ocupació específica, la desigualtat entre homes i dones ha augmentat: el quart trimestre del 2013 hi havia una diferència de 3,3 punts, i el quart trimestre del 2018 la diferència és de 7,10 punts.

Figura 15. Evolució interanual de la taxa d’ocupació general i específica el quart trimestre de l’any a Barcelona per sexe, 2013-2017

Font: Enquesta de població activa.

2013 4T 2014 4T 2015 4T 2016 4T 2017 4T 2018 4THomes TOG 55,20% 56,10% 57,80% 60,30% 59,80% 58,50%Dones TOG 47,80% 47,60% 47,10% 49,80% 49,70% 50,60%Homes TOE 67,10% 70,70% 74,20% 75,10% 75% 74,50%Dones TOE 63,80% 64,90% 64,70% 68,10% 69,20% 67,40%

40%45%50%55%60%65%70%75%80%

Homes TOG Dones TOG Homes TOE Dones TOE

Diferència treball - residència (BCN)

Nombre Percentatge

Homes 156875 46,15 Dones 182900 53,81 No consta 150

Total 339925 100


També és interessant assenyalar que, segons l’ESB (2017), el 4,8% de la població barcelonina de més de 16 anys té més d’una feina, i aquest percentatge augmenta fins al 5% en el cas dels homes i disminueix en el cas de les dones fins al 4,5%.

Segons la mateixa enquesta, la població comença a treballar entorn dels 19,1 anys de mitjana, amb algunes diferències d’edat entre homes i dones (homes als 19 i dones als 19,2), possiblement a causa de les trajectòries educatives més llargues d’aquestes últimes. Les diferències s’incrementen quan s’observa el total del nombre d’anys treballats de manera remunerada: la mitjana dels homes enquestats se situa en 26 anys de treball remunerat, i la de les dones en 22. Aquesta diferència reflecteix les desigualtats en les trajectòries professionals d’homes i dones, les quals són més contínues en el primer cas, i més discontínues o escapçades en el segon, tal com veurem a la secció següent.

La majoria de la població barcelonina que participa del mercat de treball ho fa com a assalariada del sector privat: el 63% dels homes i el 62% de les dones (figura 16). Pel que fa a la resta de categories, les dones són molt més presents en l’activitat del sector públic, i els homes, al treball autònom i empresarial. Aquests darrers, alhora, estan més presents en el treball per compte propi amb contractació de treballadors o treballadores, fet que s’explica per les facilitats de què disposen els homes per desenvolupar-se en el mercat. En aquest sentit, aquests valors no són específics o propis de la ciutat, sinó que tenen a veure amb les desigualtats de gènere: els homes tenen una capacitat d’inversió més gran (perquè tenen més patrimoni que les dones) i menys aversió al risc o a la inestabilitat horària, condicions força necessàries per desenvolupar aquesta mena d’activitats. Per contra, la preferència de les dones pel sector públic té a veure amb factors com la manca de discriminacions en l’accés i en la promoció, una important estabilitat i també millors condicions en particular pel que fa als horaris. Finalment, cal destacar que, si bé els percentatges són molt minsos, podria estar produint-se una feminització del treball cooperatiu. En aquest sentit, és interessant complementar els valors observats amb les dades facilitades per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (2018), que assenyalen que el percentatge de dones treballadores a les cooperatives ha anat en augment en els darrers anys: el 2015 representaven el 52%, el 2016 el 58% i el 2017 el 70% respecte al total.8

Figura 16. Condicions i categoria professional per sexe, 2017

Homes Dones Total

Treballa per compte propi i té més de 3 treballadors 3,5% 1,7% 2,6% És autònom/a, sense treballadors

17,9% 12,8% 15,4% És membre d’una cooperativa

0,4% 0,6% 0,5% Ajuda en l’empresa o negoci familiar 1,0% 0,8% 0,9% Assalariat/ada del sector públic 13,7% 21,3% 17,4% Assalariat/ada del sector privat 62,5% 61,8% 62,2% No ho sap 0,1% 0,0% 0,0% No contesta 1,0% 1,1% 1,0%

Font: Elaboració pròpia a través de dades de l’Enquesta sociodemogràfica de Barcelona.

Condicions de treball

A l’Enquesta metropolitana de condicions de vida 2106-2017, les dones declaren haver treballat de mitjana l’any anterior 37,97 hores setmanals, mentre que els homes en declaren

8 Cinquè baròmetre cooperatiu amb valor social, 2018.


unes 40,70. Aquesta mitjana, aparentment similar, però, amaga una important diferència en les taxes de parcialitat que són, a la ciutat igual que al conjunt de Catalunya i l’Estat, del doble per a les dones que per als homes.

Figura 17. Evolució de la parcialitat segons sexe, 2014-2018


La parcialitat femenina és un tret característic de la participació laboral en el nostre context, i està relacionat amb la incorporació d’un gran volum de dones al mercat durant les darreres dècades, que s’ha produït sense condicions d’igualtat. És considerada una forma de precarietat laboral perquè, tant si és volguda com si no, implica salaris baixos, escasses possibilitats de promoció i, en el futur, pensions baixes (quan no una limitació en el seu accés). A més, en el cas de les dones, l’elecció lliure d’aquesta opció sol tenir a veure amb l’existència d’obligacions domèstiques o de cura, de manera que està relacionada amb la realització de treball gratuït i no reconegut en el si de les llars (vegeu la secció sobre cures).

En el cas de Barcelona, l’anàlisi de la jornada laboral permet observar que la feminització de la parcialitat no s’ha modificat durant els anys de la crisi, malgrat que els anys 2014 i 2015 la incidència de la parcialitat és més gran per a tots dos sexes que amb posterioritat.

D’altra banda, en relació amb el tipus de contractació de la població assalariada, s’observen diferències de gènere importants en el cas del funcionariat, dels contractes indefinits i dels contractes temporals. Pel que fa al funcionariat, hi ha contractades més dones que homes (amb una diferència de 4 punts). En canvi, entre la població amb contractes indefinits, els homes hi tenen més presència que les dones (amb una diferència de quasi 7 punts). Pel que fa a la resta de posicions laborals de menys qualitat, hi ha un pes més gran entre les dones: contractes temporals, contractes fixos discontinus, i, també, tot i que els percentatges són molt baixos, les dones són més presents entre les persones que declaren treballar sense contracte.


Figura 18. Tipus de contracte de la població assalariada per sexe, 2017

Homes Dones Total

Funcionari/ària 7,9% 11,9% 9,9% Contracte indefinit 68,4% 61,6% 64,9% Contracte indefinit discontinu (fix discontinu) 3,7% 4,3% 4,0% Contracte temporal d’aprenentatge o pràctiques 2,1% 1,9% 2,0% Contracte temporal (per obra o servei, de durada determinada, per cobrir absència o interinitat) 13,7% 16,0% 14,9% Altra situació / No té contracte 1,2% 1,6% 1,4% No ho sap / No contesta 3,0% 2,6% 2,8%


L’atur

La taxa d’atur mesura les persones sense feina sobre la població activa. Observant-ne l’evolució interanual pel que fa al quart trimestre dels anys 2013-2018, podem comprovar que ha disminuït per a homes i per a dones, amb un repunt per a les dones el 2018. L’atur ha estat inferior per als homes que per a les dones en tot el període excepte el 2017, si bé les diferències no són gaire pronunciades. Cal assenyalar, però, que l’any amb més desigualtat entre homes i dones és, precisament, el 2018. Aquest fet, conjuntament amb els macroindicadors d’ocupació i activitat, apunten a la hipòtesi formulada per economistes feministes sobre el fet que la sortida de la crisi laboral seria més ràpida per als homes que per a les dones (després d’una primera etapa de més destrucció d’ocupació masculina que culminaria l’any 2013, tal com s’aprecia en el gràfic, en què la taxa d’atur és gairebé igual per a ambdós sexes). L’explicació té a veure amb el fet que en un primer moment es va destruir ocupació en sectors tradicionalment masculins, però a partir del 2013, amb l’enduriment de les anomenades polítiques d’austeritat, l’impacte laboral es produiria de manera més important a l’Administració pública, i en la capacitat de consum de la població —i, de retruc, en el sector serveis, més feminitzat—. L’evolució a partir del 2018 serà clau per poder conèixer com es consolida el mercat laboral posterior a la crisi econòmica. Cal també tenir present que la taxa d’atur es calcula sense tenir en compte un bon nombre de dones que no es consideren “a la recerca de feina”, però que no tenen un lloc de treball ni ingressos propis (principalment les dones que s’autodefineixen com dedicades al treball domèstic, però que poden ser senzillament aturades desanimades, o dones que voldrien treballar i no poden per falta de suport a la cura d’infants i persones en situació de dependència).


Figura 19. Evolució interanual de la taxa d’atur a Barcelona el quart trimestre de l’any segons sexe, 2013-2017


2.2. Segregació horitzontal i vertical Segons l’ESB (2017), el gruix de població assalariada a Barcelona es concentra en àmbits com l’educació (10,3%), les activitats sanitàries i serveis socials (8,8%), l’hostaleria (8,6%), i organismes extraterritorials i altres serveis (23%). Altres sectors feminitzats són les activitats professionals, científiques i tècniques (un 7% de població que s’hi dedica laboralment), el comerç a l’engròs i al detall i les informacions i comunicacions (amb un 5,3% de la població en ambdós).

En relació amb les diferències de gènere, és important observar que en més de la meitat de sectors i activitats econòmiques hi ha una distribució no uniforme entre homes i dones, fet que respon a l’existència de l’anomenada segregació horitzontal entre els àmbits de treball. Aquest concepte fa referència a l’acumulació d’homes o de dones en determinats sectors d’activitat laboral pel fet d’estar tradicionalment associats a un gènere o a un altre. Així, la segregació horitzontal en ocupació fa que les dones es concentrin en llocs de treball caracteritzats per remuneracions i prestigi social inferiors, i en bona mesura són una prolongació de les activitats relacionades amb l’àmbit domèstic i reproductiu.9

En aquest sentit, les diferències de gènere més grans les trobem en les activitats econòmiques relacionades amb l’educació, la sanitat i els serveis socials, majorment protagonitzades per les dones (amb una diferència de 8,3 i 7 punts, respectivament). Les segueixen activitats com la construcció, l’hostaleria i les activitats professionals científiques i tècniques, que estan masculinitzades (amb diferències d’entre 3,1 i 4,4 punts). Altres sectors amb diferències menors però igualment significatives i que s’expliquen també per motius de socialització i rols de gènere són les indústries extractives i manufactureres, el transport i l’emmagatzematge, la informació i comunicacions i l’Administració pública, defensa i seguretat social obligatòria.

9 Vegeu la definició oficial a Recull de termes. Dones i treball, Departament d’Ocupació i Empresa de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2010.

20134T

20144T

20154T

20164T

20174T

20184T

Homes 16,80% 15,70% 12,40% 11,30% 10,30% 9,10%Dones 17,30% 16,90% 13,90% 11,60% 9,60% 11,30%

0%5%

10%15%20%25%30%35%40%

Homes Dones


Figura 20. Distribució de les activitats econòmiques dels establiments o empreses per sexe, 2017

Homes Dones Total

Agricultura, ramaderia, silvicultura i pesca 0,9% 0,4% 0,7% Indústries extractives i manufactureres 5,8% 3,1% 4,5% Subministrament d’aigua, d’energia elèctrica, gas, vapor i aire condicionat. Sanejament i gestió de residus 1,4% 0,6% 1% Construcció 5,6% 1,2% 3,5% Comerç a l’engròs i al detall; reparació de vehicles de motor i motocicletes 5,0% 5,7% 5,3% Transport i emmagatzematge 3,5% 1,3% 2,4% Hostaleria 10,7% 6,3% 8,6% Informació i comunicacions 6,4% 4,2% 5,3% Activitats immobiliàries, financeres i d’assegurances 4,6% 4,6% 4,6% Activitats professionals, científiques i tècniques 8,5% 5,3% 7,0% Activitats administratives i serveis auxiliars 3,7% 4,1% 3,9% Administració pública, defensa i seguretat social obligatòria 2,7% 5,1% 3,9% Educació 6,3% 14,6% 10,3% Activitats sanitàries i de serveis socials 5,4% 12,4% 8,8% Activitats artístiques, recreatives i d’entreteniment 4,3% 4,1% 4,2% Activitats de les llars que donen ocupació a personal domèstic; activitats de les llars que produeixen béns i serveis 0,4% 3,5% 1,9% Organismes extraterritorials i altres serveis 24,0% 22,3% 23,2% No contesta 0,9% 1,2% 1,1%


El gràfic següent pot facilitar l’observació d’aquesta segregació horitzontal: les activitats relacionades amb la construcció i les activitats domèstiques en són casos extrems (amb més del 80% de participació masculina en el primer cas, i amb un 90% de participació femenina en el segon); altres activitats com el transport i emmagatzematge, subministraments, agricultura i indústria, entre d’altres, presenten nivells elevats d’ocupació d’homes (entre el 60% i el 70%), mentre que les dones ocuparan en similars proporcions branques relacionades amb l’Administració pública, l’educació o les activitats sanitàries i de serveis socials.


Figura 21. Distribució de dones i homes en les activitats econòmiques, 2017


En definitiva, se segueix detectant que les dones s’ocupen amb més freqüència del tercer sector, el sector dels serveis, i totes les ocupacions que tenen una relació més directa amb la cura de les persones.

En el mateix sentit, s’identifica un patró de gènere pel que fa al tipus d’ocupació. Observem més presència de dones en les professions de serveis personals o de seguretat10 (amb una diferència de més de 3 punts) i en els càrrecs administratius d’oficina o serveis públics o privats (amb una diferència d’11 punts). En canvi, els homes tenen més presència en les professions amb personal al seu càrrec (direcció i gerència amb quasi 3 punts de diferència, i càrrecs intermedis, amb 2 punts), en les professions relacionades amb el comerç i la restauració (amb 2,3 punts) i en els sectors de la indústria o la construcció (amb una diferència de gairebé 8 punts).

Figura 22. Distribució de les persones assalariades segons tipus de professió i sexe, 2017

Homes Dones Total

Treballador/a dels sectors de la indústria o construcció 10,0% 2,2% 6,0%

Treballador/a de serveis personals o seguretat 8,2% 11,4% 9,8% Comercials, treballador/a del comerç o la

restauració 15,3% 12,9% 14,1% Empleat/ada administratiu/iva d’oficina o serveis

tant del sector públic com del privat (sense personal al seu càrrec) 11,7% 22,7% 17,3%

Professional o tècnic/a (sense personal al seu càrrec) 33,6% 34,5% 34,1%

Càrrec intermedi (amb personal al seu càrrec) 12,2% 10,1% 11,1% Directiu/iva o gerent (amb personal al seu càrrec) 6,6% 3,8% 5,2%

No ho sap / No contesta 2,5% 2,3% 2,4% Font: Elaboració pròpia a través de dades de l’Enquesta sociodemogràfica de Barcelona.

10 Es tracta d’una categoria adoptada a l’Enquesta Sociodemogràfica de Barcelona que no permet desagregació entre un tipus d’ocupació i l’altre, malgrat la rellevància des d’una perspectiva de gènere de distingir-les. Previsiblement la feminització seria molt més elevada si només es consideressin les ocupacions de serveis personals.

0%10%20%30%40%50%60%70%80%90%

100%

DonesHomes


Aquestes diferències, que mostren com es produeix una segregació horitzontal en algunes de les posicions, s’aprecien més bé quan comprovem el percentatge d’homes i dones en cada professió, independentment del nombre total de persones que l’exerceixen, tal com es mostra a la següent figura 23. Aquesta, a més, facilita l’observació d’un fenomen de segregació vertical, pel qual els homes s’acumulen en les posicions que tenen més responsabilitat, reconeixement i retribució, i les dones en les que en tenen menys. En aquest cas podem observar, en concret, com les posicions de direcció o gerència són ocupades en un 63% per homes. Cal assenyalar que es tracta d’un percentatge força més equilibrat que el que mostra l’EPA per Catalunya, amb un 68% d’ocupació masculina en aquestes ocupacions. Així, es pot inferir que el sostre de vidre a Barcelona és menor que en el conjunt de Catalunya, possiblement a causa de l’important pes de l’Administració pública, un espai on dones i homes tenen més equitat a l’hora de promocionar-se.

Figura 23. Distribució de dones i homes en cada tipus de professió, 2017


82% 63% 54% 53% 49% 41% 33%

18% 37% 46% 47% 51% 59% 67%

Treb

alla

dor/

a de

lsse

ctor

s de

la in

dúst

riao

cons

trucc

ió

Dire

ctiu

o g

eren

t (am

bpe

rson

al a

l seu

càr

rec)

Càrr

ec in

term

edi (

amb

pers

onal

al s

eu c

àrre

c)

Com

ercia

ls,tre

balla

dor/

a de

lco

mer

ç o

la re

stau

ració

Prof

essio

nal o

tècn

ic(s

ense

per

sona

l al s

eucà

rrec)

Treb

alla

dor/

a de

serv

eis

pers

onal

s o

segu

reta

t

Empl

eat/a

daad

min

istra

tiu/iv

ad'

ofici

na o

ser

veis…

DonesHomes


03

3. Treball domèstic i de cures

Les tasques de cura són les activitats que es fan per donar resposta a les necessitats físiques, psicològiques i emocionals d’altres persones com infants, gent gran, persones malaltes o amb discapacitat (per exemple, l’alimentació, la salut, la higiene, l’educació, els àpats, portar a visites mèdiques, a l’escola...).11 La necessitat de cura i ajuda és transversal a la vida, un element consubstancial al seu manteniment. Tanmateix, les tasques i necessitats de cura han estat menysvalorades socialment i econòmicament. Tot sovint resulten invisibles: no ens adonem de la seva importància ni de la càrrega que suposen per a qui se n’ocupa. Aquesta menysvaloració es tradueix en poca dotació econòmica —quan es duen a terme en l’economia formal o, sovint, informal— i també en una insuficient cobertura per part de les administracions públiques. No obstant això, el descens de la natalitat i el sobreenvelliment de la població han posat en relleu en els darrers anys que, com a societat, no hem fet front de manera adequada a la qüestió de la cura, que s’ha deixat en mans de les famílies, i s’han agreujat les desigualtats entre llars.

Qui sol fer-se’n càrrec, atesa l’assignació de rols de gènere i l’organització social que se’n deriva, són les dones. Malgrat els canvis socials de les darreres dècades, elles continuen sent les principals realitzadores i responsables dels treballs domèstics i de cura, com demostren les dades de les enquestes dels usos del temps: de mitjana, les dones dediquen gairebé quatre hores al dia a la llar i a la família, mentre que els homes n’hi dediquen dues.12 També protagonitzen aquestes tasques en el context de la comunitat i les que es duen a terme en el marc de relacions mercantils. De fet, els canvis de les darreres dècades poden haver anat en la direcció d’un canvi en el segment de dones que les duen a terme i en les condicions en què s’efectuen aquestes tasques: així, les llars de classes mitjanes en què hi havia mestresses de casa han anat deixant pas a llars on els dos membres de la parella treballen a temps complet i que externalitzen —de manera formal o informal— les tasques de cura d’infants o persones grans, i les tasques de neteja. Això implica que un important col·lectiu de dones, sobretot immigrades, durien a terme aquestes tasques de manera fortament precaritzada i vulnerable (vegeu la secció de feminització de la pobresa).

11 Ajuntament de Barcelona (2018), Enquesta òmnibus municipal (Qüestionari B) - desembre 2017, Registre Públic d’Enquestes i Estudis d’Opinió, Barcelona, versió 1.0. 12 Observatori iQ a partir de l’Enquesta d’ús del temps, 2010.


D’altra banda, els rols de gènere fan associar la masculinitat a la llibertat de no tenir aquesta càrrega de treball i els vincles emocionals que hi són associats. Aquesta assignació sovint provoca que el cicle de vida dels homes i les dones sigui diferent, i que mentre que el dels primers està marcat pel desenvolupament professional, en el de les segones, en canvi, té un pes clau l’emparellament, la criança i la cura d’altres familiars dependents. La dedicació a la cura implica menys participació de les dones en el mercat laboral, i, per tant, uns sous més baixos i un accés inferior als drets derivats del treball com ara el dret a l’atur o a la pensió de jubilació. També implica menys temps de descans i, com a conseqüència, un pitjor estat de salut.

El present apartat ofereix informació sobre diversos aspectes relacionats amb la cura: en primer lloc, sobre el seu reconeixement social. En segon lloc, sobre les nostres necessitats de cura quotidianes. Finalment, sobre els treballs de cura, primerament els que es fan de manera gratuïta i domèstica, i, en segon lloc, els que es duen a terme de manera remunerada.

3.1. Percepcions socials sobre la cura La cura sovint és invisible en l’imaginari col·lectiu, i habitualment les tasques que implica queden relegades a l’àmbit de la llar o del treball informal, on poden ser ignorades o menysvalorades sobretot per aquelles persones que no en fan. Aquesta manca de reconeixement en dificulta el repartiment, la dignificació com a treball i més atenció col·lectiva a les condicions de vida de les persones que la duen a terme. Per això és un problema social. L’Enquesta òmnibus de la ciutat del mes de desembre del 2017 preguntava sobre la consideració que, en el pla individual, ens mereix la cura de les persones. Mostra, en primer lloc, que hi ha consciència de la importància que té: en una puntuació del 0 al 10, segons l’enquesta, se li dona de mitjana una importància a la cura de 8,7 punts.

En segon lloc, l’enquesta mostra com les dones atorguen una importància més gran a la cura del que ho fan els homes: mentre que només el 35% dels homes responen que la consideren “molt important” (un 10), les dones ho fan en un 47%. Aquesta diferència de dotze punts es pot explicar pel fet que —com es veurà— majoritàriament són les dones les que s’ocupen d’aquesta mena de tasques i, per tant, són més conscients de la seva necessitat.

Figura 24 Importància que s’atorga a les tasques de cura de les persones, escala del 0 al 10 segons sexe, 2017

Homes Dones Total 0 = gens 0,7 0,6 0,6

1 0,0 0,0 0,0 2 0,4 0,4 0,4 3 0,4 0,2 0,3 4 0,9 0,8 0,8 5 3,9 1,9 2,8 6 3,8 2,4 3,1 7 6,5 4,8 5,6 8 26,7 19,5 22,8 9 20,2 20,2 20,2

10 = molta 35,0 47,0 41,4 No ho sap / No contesta 1,5 2,2 2

Font: Ajuntament de Barcelona, Enquesta òmnibus, desembre del 2017.


La importància que s’atorga a la cura, d’altra banda, és també una qüestió que varia en funció de l’edat o del moment en el cicle de vida en què es troba una persona. De fet, segons la mateixa Enquesta òmnibus, el tram d’edat en què més importància s’atorga a la cura és el dels 45 als 64 anys. Per contra —i aquesta és una informació sorprenent—, el tram d’edat en què menys importància se li atorga és el de més grans de 64 anys —malgrat que es tracta d’un col·lectiu molt mobilitzat en la cura de nets i netes,13 i, alhora, té o aviat tindrà necessitats de cura pròpia.

Més enllà de la importància que li atorga cadascú en funció de les seves vivències i experiències personals, és interessant conèixer la percepció que té la població en relació amb el reconeixement social de la cura. Aquesta percepció és molt crítica. Les persones enquestades puntuen de manera molt més alta la importància de la cura per a elles del que puntuen el seu reconeixement social. Així, a la pregunta sobre en quina mesura pensem que les tasques de cura estan reconegudes socialment, la població respon, de mitjana, un 5,2 en una escala del 0 al 10. Es tracta d’una puntuació molt baixa, comparada amb el 8,7 de valoració subjectiva de la seva importància, que denota una crítica social en relació amb aquesta qüestió.

Aquesta crítica és més gran entre les dones que entre els homes. Així, en relació amb la importància que s’atorga socialment a la cura, s’observa que les valoracions dels homes són més elevades. En aquest sentit, la taula següent mostra com les dones li concedeixen, en la major part dels casos, el valor intermedi (un 5), seguit de l’immediatament superior (un 6). Els homes, a la inversa, li donen un 6, i tot seguit un 5, i després un 7. Aquestes percepcions diferenciades suggereixen que les persones que s’ocupen majoritàriament de la cura (dones) troben que el valor social d’aquestes tasques és més baix del que ho fan les que no se n’ocupen tant (els homes).

Figura 25. En quina mesura es valora socialment la cura, escala de l’1 al 10 segons sexe, 2017

Homes Dones Total

0 = gens 2,9 6,7 5,0 1 0,9 1,8 1,4 2 3,9 5,5 4,7 3 7,2 9,0 8,2 4 12,1 11,7 11,9 5 16,4 20,1 18,4 6 18,5 16,2 17,3 7 15,3 11,2 13,1 8 11,5 6,7 8,9 9 2,6 2,4 2,5

10 = molt 3,0 2,8 2,9 Ns/nc 5,7 5,9 5,8

Font: Ajuntament de Barcelona: Enquesta òmnibus, desembre del 2017.

Si s’agrupen valors, s’observa que només el 23% de les dones consideren que la cura està bastant o molt reconeguda socialment, mentre que els homes ho creuen en un 32% dels casos. D’altra banda, pel que fa als diversos grups d’edat, els col·lectius més crítics són els de 35 a 54 anys.

13 Vegeu l’Enquesta a la joventut de Catalunya, 2017.


3.2. Necessitats i xarxes informals de cura Les dones manifesten en major grau necessitar ajuda o cura d’altres que no pas els homes. En relació amb la condició física i l’estat de salut, l’ESB (2017) indica que gairebé un 10% de les dones manifesten una necessitat ocasional o constant de terceres persones per dur a terme les activitats bàsiques diàries, mentre que els homes ho fan en menys d’un 5%. Aquesta actitud diferent d’homes i dones pot ser deguda tant a les desigualtats en salut —que són importants, com es veurà a l’apartat corresponent— com també pels rols de gènere segons els quals és considerat “poc masculí” el fet de demanar ajut. També podria explicar-ho el fet que determinats serveis proveïts majoritàriament per les dones, com ara cuinar, netejar la llar, ocupar-se de la roba, etcètera, no siguin considerats una ajuda sinó un dret per ells. En tot cas, en conjunt, es tracta de percentatges relativament baixos.

Figura 26. Necessitat d’ajuda o companyia de tercers per dur a terme les activitats bàsiques diàries, 2017

Font: Enquesta sociodemogràfica de Barcelona, 2017.

Tanmateix, la necessitat de cura no es produeix només en situacions de salut precària o dependència física. Diversos problemes o situacions vitals poden requerir ajuda i cura per part d’altres. També en aquesta mena de situacions les dones manifesten en major grau que els homes haver-se trobat amb dificultats i haver necessitat suport, segons l’ECURB (2017). En l’única situació en què els homes declaren tenir més dificultats que les dones és en la cura de fills i filles, mentre que en l’àmbit econòmic, laboral i afectiu, les dones declaren haver tingut necessitats amb força més freqüència que els homes (vegeu la figura 27).

Figura 27 Persones que han tingut problemes o necessitats, segons sexe, 2017

Homes Dones Malaltia 12,3% 13,3% Manca de recursos econòmics 8,8% 16,4% Problemes personals i afectius 8,8% 18,6%

Recerca de feina 14,8% 20,4

Cura dels fills/filles 8,3% 7,2% Font: IERMB: Enquesta de cohesió urbana.

A l’hora de demanar ajuda es fa encara més evident el pes dels rols de gènere: elles estan més habituades a demanar ajuda i a parlar de les qüestions que les preocupen que no pas ells. Aquest fet s’observa a les taules següents, en què l’opció de “No demana ajuda a ningú” és més elevada entre els homes que entre les dones en el cas de malaltia i de problemes

2,1% 2,3%

91,5%

4,2% 4,5% 5,0%

86,3%

4,2%

Sí, regularment Sí, a vegades No, no necessitaajuda

No contesta

Homes Dones


personals i afectius. Es tracta de terrenys més associats a l’esfera privada, tradicionalment considerada femenina. La manca de recursos econòmics és un problema on tant homes com dones es resisteixen a demanar ajut. Finalment, en la recerca de feina, un terreny tradicionalment masculí, elles demanen ajut en menys proporció que ells, si bé aquesta diferència no és tan pronunciada com en els casos en què els homes es resisteixen més que les dones. Així doncs, els homes demanen ajut, en conjunt, menys sovint que les dones; a més, sembla que les persones es resisteixen a demanar ajuda quan les dificultats es produeixen en àmbits on no ens trobem tan còmodes a causa de la nostra socialització de gènere. Al marge de les diferències entre homes i dones, és destacable l’alta proporció de persones a Barcelona que no demanen ajuda en cas de dificultat: entorn de la meitat de la població no ho fa en cas de malaltia (45,8%) o problemes econòmics (47,7%), gairebé un terç en la recerca de feina (30,3%), i una cinquena part de la població no demana ajut en el cas de problemes personals o afectius (19,4%).

Entre la població que sí que manifesta haver demanat ajuda en cas de patir alguna situació problemàtica, també hi ha algunes diferències entre els homes i les dones. En particular, en el cas de les dificultats econòmiques, les dones es decanten més sovint per demanar ajut als pares/mares i, en segon lloc, a la parella, mentre que els homes la demanen a les amistats i persones conegudes o, en segon lloc, als pares/mares. En cas de malaltia, tant homes com dones acudeixen a un/a familiar de primer grau, si bé elles ho fan de manera molt més freqüent que no pas ells. A més, les dones, en segon lloc, es decanten per les amistats i persones conegudes, mentre que els homes ho fan a professionals privats. En el cas dels problemes personals, tant homes com dones recorren a les amistats o persones conegudes en primer lloc, però mentre que elles acudeixen, en segon lloc, a una dona familiar directa, els homes s’adrecen a d’altres persones. Finalment, pel que fa a la recerca de feina, l’opció més freqüent, després de les amistats, en el cas dels homes són els professionals, ja siguin privats o públics, mentre que entre les dones es decanten clarament pels serveis públics.

Figura 28. Persones a les quals es va a buscar en cas de problemàtica, 2017

Homes

Malaltia Manca de recursos

econòmics

Problemes personals i afectius

Recerca de feina

Pares 3,0% 8,5% 5,9% 0,9%

Parella 1,9% 2,8% 4,3% 3,5%

Familiar de primer grau dona 12,5% 4,1% 6,8% 0,9%

Familiar de primer grau home 3,6% 3,7% 5,3% 0,3% Amics/amigues, veïns/veïnes o companys/es de feina 8,3% 15,4% 23,2% 23,1%

Altres 3,6% 4,4% 10,9% 7,8%

Serveis professionals privats 8,5% 5,4% 6,7% 19,0%

Serveis públics 7,2% 7,3% 2,0% 18,4%

Ningú 51,4% 48,4% 34,8% 26,2%

Dones

Malaltia Manca de recursos

econòmics

Problemes personals i afectius

Recerca de feina

Pares 2,0% 14,5% 5,5% 2,7%

Parella 1,4% 0,6% 2,0% 1,0%

Familiar de primer grau dona 20,0% 11,7% 16,8% 1,0%

Familiar de primer grau home 7,2% 10,2% 8,2% 2,4%


Amics/amigues, veïns/veïnes o companys/es de feina 12,3% 4,3% 26,5% 19,4%

Altres 6,0% 3,6% 8,7% 3,3%

Serveis professionals privats 7,6% 1,0% 7,8% 11,4%

Serveis públics 2,2% 6,8% 5,0% 25,7%

Ningú 41,3% 47,3% 19,4% 33,2% Font: Elaboració pròpia a partir de l’IERMB: Enquesta de cohesió urbana, 2017.

Un altre tipus de necessitats són les derivades del fet de ser pare o mare. No es tracta tant de tenir un problema com d’haver d’atendre els propis fills i filles. Sovint aquesta obligació és difícilment compatible amb la resta d’aspectes de la vida, en particular amb la participació al mercat de treball i, per tant, s’ha de demanar suport a terceres persones. En aquest cas, les dones demanen en una proporció més gran l’ajuda dels seus pares/mares, mentre que els homes demanen l’ajuda en primer lloc a d’altres familiars. Cal tenir en compte que aquesta informació amaga una diferència clau per raó de gènere: les dones són en major grau les principals responsables dels infants i també les que dediquen més temps a cuidar-los.14 En tot cas, la família directa (pares/mares i germans/es) és un recurs molt menys utilitzat pels homes (i, en el segon cas, no utilitzat en absolut).

És important destacar la importància dels serveis professionals privats, que són utilitzats per més d’una cinquena part de la població, sense diferències rellevants entre dones i homes. En canvi, els recursos públics no semblen estar satisfent les necessitats de pares i mares pel que fa al suport a la cura dels infants, més enllà de la seva escolarització.

Figura 29. Persones que van necessitar ajut per cuidar els seus fills/filles segons sexe, 2017

Homes Dones

Pares 25,5% 35,1%

Germans/es 0,0% 13,5%

Altres familiars 46,2% 13,4%

Amics/amigues o veïns/veïnes 2,8% 3,0%

Serveis professionals privats 23,2% 22,0%

Serveis públics 0,9% 1,8%

Ningú 1,4% 11,2% Font: IERMB: Enquesta de cohesió urbana, 2017.

D’altra banda, la majoria de la població, sobretot les dones, demana l’ajuda en l’entorn del mateix barri (ECURB, 2017). La feminització d’aquesta preferència per la proximitat pot estar relacionada amb el fet que les dones utilitzen menys el vehicle privat, i perquè duen a terme una activitat quotidiana i domèstica més gran en aquest àmbit territorial (vegeu els apartats corresponents). En qualsevol cas, la proximitat és un factor que té més pes per a les dones que per als homes pel que fa a la cura dels infants.

14 Vegeu en aquest sentit Enquesta a la joventut de Catalunya, 2017.


Figura 30 Proximitat del lloc de residència de les persones a les quals es va demanar ajut per a la cura de fills/filles segons sexe, 2017

Homes Dones

A la mateixa escala 4,2% 2,4%

Al mateix barri de residència 49,9% 57,6%

En un altre barri 29,9% 33,4%

En un altre municipi 16,0% 6,5%

Font: IERMB: Enquesta de cohesió urbana, 2017.

3.3. La cura com a treball no remunerat A l’Enquesta òmnibus de l’Ajuntament hi ha dinou punts de diferència entre el percentatge de dones que considera que dedica bastant o molt de temps a la cura de persones dependents properes i el d’homes amb aquesta mateixa percepció. Per contra, hi ha un 45,2% d’homes que consideren que hi dediquen una quantitat “normal”, “regular”, “poc” o “gens” de temps, mentre que les dones que es decanten per aquestes opcions són un 27,8%, cosa que representa disset punts menys. Es tracta de diferències molt importants, que mostren que a la Barcelona del segle XXI el treball no remunerat de cura recau en major grau sobre les dones que no pas sobre els homes, la qual cosa provoca desigualtats d’oportunitats i condicions de vida per raó de gènere.

Cal advertir, però, que les respostes sobre percepcions en relació amb la dedicació a la cura poden estar esbiaixades, ja que no hi ha la mateixa consciència de la càrrega que suposa per part de les persones més joves que per part de les més grans, ni tampoc per part dels homes que de les dones. Determinats grups socials —aquells que més temps s’hi dediquen i ho fan d’acord amb les assignacions culturals del gènere— solen subestimar el temps i la dedicació que hi destinen, mentre que els col·lectius que en fan alguna quantitat malgrat els seus rols per raó de gènere (i edat) solen sobreestimar-lo.15 Tenint en compte aquest advertiment, podem aproximar-nos amb més detall als resultats de l’enquesta.

15 També es produeix una inhibició més gran de la resposta en les persones que menys s’hi dediquen, ja que la pregunta conté implícit un horitzó sobre allò que és desitjable. Preferim no respondre abans que respondre que no compartim/fem el que l’enquesta considera un comportament positiu. A Catalunya, la darrera Enquesta d’ús dels temps —elaborada amb una metodologia més acurada l’any 2011— establia que les dones dedicaven, de mitjana, 3 hores i 54 minuts a treball no remunerat domèstic i de cura, mentre que els homes dedicaven, de mitjana, 2 hores i 2 minuts a aquestes mateixes tasques.


Figura 31. Molt o bastant de temps dedicat a cuidar familiars o persones properes que ho necessiten i molta o bastanta importància atorgada a les tasques de cura segons sexe


El treball no remunerat, en no ser repartit entre els membres de la llar, ni ser atès de manera suficient per les institucions públiques a través de serveis d’atenció a les persones, es converteix sovint en una sobrecàrrega. Tanmateix, quan es demana a homes i dones sobre la seva percepció al respecte, ens trobem que ells problematitzen més la realització de la cura de familiars que elles, tot i que, alhora, també reconeixen no dedicar-hi prou temps. Les dones, en canvi, perceben en major grau que el temps que dediquen a la cura és l’adequat.

Figura 32. Consideració del temps dedicat a la cura segons sexe, 2017

Home Dona Total

Excessiu 5,3% 3,6% 4,4%Adequat 57,1% 63,9% 61,0%

Insuficient 37,0% 31,4% 33,8%No contesta 0,7% 1,0% 0,9%


Amb tot, la diferència entre homes i dones pel que fa a la sensació de no poder atendre adequadament les persones del seu entorn que ho necessiten és relativament escassa. Aquest fet segurament està relacionat amb la socialització de gènere, que responsabilitza les dones de la cura, i, per tant, la sensació de responsabilitat i la voluntat de cuidar més i millor és una qüestió associada a la feminitat.


Figura 33 Sensació de no poder atendre les persones dependents segons sexe, 2017

Homes Dones Total

Poc /Gens 37,1% 35,8% 36,4%Normal / Regular 27,8% 25,5% 26,5%

Molt / Bastant 33,1% 35,1% 34,3%No sap / No contesta 2,0% 3,6% 2,9%


Més enllà de les dades que reflecteixen la situació global de la població, les tasques de cura es desenvolupen de manera molt diversa en funció de diferents circumstàncies vitals (cicle de vida i model de família, sobretot) i també es viuen de manera molt diferent segons aquestes circumstàncies. A continuació es recullen un seguit de dades de l’estudi Salut i qualitat de vida de les dones cuidadores de familiars. Resultats i valoració dels serveis municipals de suport a les cures,16 sobre la qualitat de vida de les dones cuidadores de familiars, a partir d’una anàlisi de diferents perfils.

Segons aquest informe, un primer perfil de dona cuidadora és el de les dones grans que tenen cura dels seus marits dependents i conviuen amb ells. En aquests casos, el rol de cuidadora és assumit dins el contracte matrimonial, i és el perfil que viu el treball de cures amb més normalitat i acceptació, ja que mostra menys prevalença dels sentiments de ràbia (34,2%) i culpa (7,9%).

El segon perfil de dona cuidadora és el de les dones joves que tenen cura del seu pare o mare dependent, i poden conviure o no amb ells. En aquests casos, el fet de cuidar dels pares i les mares es viu d’una manera més problemàtica, sobretot quan la resta de la família no s’implica o s’implica poc en la cura. El rol de cuidadora apareix com una imposició, ja que no hi ha una opció alternativa, i comporta una gran responsabilitat en assumir organitzar la vida del nucli familiar en funció de la cura. A més, dificulta encarregar-se de la cura d’altres persones, com ara els fills i filles, contradient el seu mandat de gènere. Aquesta situació es viu en solitari i amb una sensació d’incomprensió (57,1%). Al mateix temps, apareixen sentiments de ràbia i irritació (61,2%), sobretot quan no es compta amb l’ajuda d’altres membres de la família.

Finalment, hi ha el perfil de dones joves que tenen cura dels seus fills i filles dependents i conviuen amb ells. Es tracta del col·lectiu de cuidadores que manifesta més malestar en tots els sentits. En primera instància, tenir cura dels fills o les filles és un fet esperat. Ara bé, quan necessiten una atenció permanent i unes infraestructures adaptades al seu desenvolupament, la gestió de la cura esdevé força més complexa. Les conseqüències de la responsabilitat i la càrrega de les cures són més àmplies que en els casos anteriors: l’empitjorament de la situació econòmica (69,7%) i de les relacions socials (75,8%) s’accentua. La cura d’un fill o filla altament dependent suposa una dificultat afegida a l’hora de mobilitzar els recursos necessaris per fer front a les seves necessitats. A la vegada, suposa una dificultat a l’hora de compartir els espais i els ritmes de socialització, ja que estan regits per unes circumstàncies que no sempre són les adients per a les necessitats especials d’aquests fills o filles.

3.4. La cura com a treball remunerat El treball domèstic és un treball que es desenvolupa tant en l’economia formal com en l’economia informal. La tradició d’aquest treball, eminentment femení i realitzat en condicions d’absència de drets, ha fet que costi molt que emergeixi a la legalitat i es faci de manera econòmicament submergida. Per aquesta raó, es desconeix la situació i l’abast de les persones

16 Spora Sinergies (2018), Salut i qualitat de vida de les dones cuidadores de familiars. Resultats i valoració dels serveis municipals de suport a les cures, Ajuntament de Barcelona.


que hi treballen, sense drets socials i sense cotitzar a la Seguretat Social. La informació que es presenta a continuació fa referència al treball dut a terme dins l’economia formal, en concret en el règim especial del servei domèstic. Aquest règim especial implica un seguit de desavantatges respecte al règim general: no hi ha prestació d’atur, maternitat o incapacitat laboral, ni baixa per malaltia des del primer dia. Tot això implica una situació de precarietat en les condicions de treball i una important vulnerabilitat respecte a dinàmiques que estan fora del control de les treballadores.

Segons l’informe Les condicions de vida i de treballs de les dones de CCOO,17 el darrer trimestre del 2017 a Catalunya les dones ocupen el 92,5% dels llocs de treball relacionats amb les activitats de la llar i treball domèstic, mentre que els homes representen el 7,5%. En aquest sentit, les dades fan evident que es tracta una branca d’ocupació molt segregada, on les dones estan absolutament sobrerepresentades. Un altre informe del CERES 18 mostra que el percentatge de dones estrangeres en el treball de la llar és superior al de dones de nacionalitat espanyola (23,8% i 3,3%, respectivament). En aquest marc, se sap que més del 70% de les llars que contracten servei domèstic a Catalunya són llars de Barcelona. A partir de la segona fase de la crisi —després d’un creixement continuat—, les llars que contracten treball domèstic han disminuït, tant a Barcelona com a la resta de Catalunya.

Figura 34. Llars que ocupen servei domèstic a Barcelona, 2013-2018

Font: Elaboració pròpia a partir del Departament d’Estadística i Difusió de Dades de l’Ajuntament de Barcelona i del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya.

A Barcelona, l’informe Recomendaciones al Ayuntamiento de Barcelona sobre política pública para la atención de las trabajadoras del hogar, la limpieza y los cuidados19 indica que gran part de les dones que treballen en el sector del treball domèstic i de cures estan en una situació administrativa irregular per la seva condició de migrades (53,5%), per la qual cosa no disposen d’un contracte de treball i els és més difícil negociar les condicions laborals i denunciar situacions d’abús, entre d’altres. Alhora, la majoria no cotitzen, i de les que cotitzen, un percentatge elevat són elles mateixes les que paguen la seva cotització. Així doncs, només el 8,1% cotitza d’acord amb la normativa legal.

17 CCOO (2018), Les condicions de vida i de treballs de les dones. 18CERES (2017), Situació laboral de la població estrangera de Catalunya, CCOO, pàg. 45. 19 Mujeres Migrantes Diversas, Las Libélulas, Mujeres Pa’lante i Sindillar/Sindihogar (2017), Recomendaciones al Ayuntamiento de Barcelona sobre política pública para la atención de las trabajadoras del hogar, la limpieza y los cuidados. Ajuntament de Barcelona, pàg. 18

3812 3770 3717 3631 3550 3495

5328 5304 5236 5105 4976 4884

2013 2014 2015 2016 2017 2018*

Barcelona Catalunya


Figura 35. Cotització a la Seguretat Social de les treballadores domèstiques entrevistades, 2017.

Font: Recomendaciones al Ayuntamiento de Barcelona sobre política pública para la atención de las trabajadoras del hogar, la limpieza y los cuidados, Ajuntament de Barcelona.

Hi ha una immensa dificultat per conèixer les condicions de treball i, més en concret, l’abast de les situacions de vulnerabilitat de les treballadores domèstiques, de la neteja i de les cures, donades les raons de falta de registre de la seva activitat, tal com ja s’ha esmentat a l’inici d’aquest apartat. Tanmateix, per tancar aquesta secció s’esmenten les principals situacions de victimització identificades per les mateixes treballadores en el cas de l’àmbit domèstic —sovint, intern— en l’informe mencionat. Independentment de l’estatus administratiu i laboral de les afectades, els abusos assenyalats com a més freqüents són els següents: les jornades de més de vuit hores al dia, les restriccions d’àpats i l’obligació de fer tasques que no estaven inicialment previstes en l’acord de treball. També la violència contra els drets civils bàsics com ara la retenció del passaport, la revisió de bosses i carteres, i, en el cas de les internes, revisió d’articles privats i personals. En relació amb aquesta violació de la integritat personal es produeixen també acusacions de robatoris o maltractaments a les persones que cuiden i, finalment, abusos i assetjament sexual. Totes aquestes violacions dels drets de les treballadores es produeixen en un context d’important vulnerabilitat econòmica i administrativa i de, per contra, molt poc control públic respecte al compliment dels drets laborals, sobretot quan aquests són violats en el si de llars particulars.

5% 8%

56%

13%

18% La pago jo

La paguem qui emcontracta i joNo cotitzo

Cotitzo

La paga qui emcontracta


04

4. Ingressos, habitatge i feminització de la pobresa

Arreu, els recursos materials i les rendes disponibles per desenvolupar una vida autònoma són sistemàticament menors entre les dones que entre els homes. Les desigualtats en els ingressos es produeixen tant entre les persones en situació de pobresa com en aquelles que no s’hi troben. D’altra banda, la renda no és l’únic factor que determina la pobresa a les ciutats, i l’habitatge pot tenir un pes important en contextos en què els preus són molt elevats —com passa a Barcelona—; per aquesta raó, s’han d’abordar de manera separada les desigualtats en els recursos econòmics, l’accés a l’habitatge i el fenomen de la pobresa, que s’acarnissa sobretot en les dones i té un caràcter multidimensional.

Les dones tenen menys accés als diners que els homes (provinents de salaris, inversions o patrimoni) i unes pitjors condicions econòmiques que en limiten l’autonomia personal. Aquest fet té relació amb una estructura econòmica de gènere en què els homes realitzen allò que és valorat socialment i monetàriament, a més d’ocupar els llocs de decisió econòmica a diferents nivells. L’habitatge i l’accés als serveis a la llar són dos factors fonamentals a l’hora de fer una radiografia sobre la feminització de la pobresa. Tot i això, és difícil fer una diagnosi acurada amb perspectiva de gènere, ja que sovint els costos i les decisions al respecte es tendeixen a assumir com a llar. La feminització de la pobresa, per la seva banda, sovint ha estat invisible en els estudis estadístics, perquè molts dels indicadors que s’han estandarditzat i s’utilitzen extensament han pres com a referència les llars, i han ignorat la importància de factors com la dependència econòmica o la sobrecàrrega de treball no remunerat que es produeixen dins les llars i que precaritzen la vida de les dones.

4.1. Desigualtat de rendes

Desigualtat salarial i en pensions

Un primer element que cal analitzar per conèixer la desigualtat econòmica entre homes i dones són les rendes del treball, és a dir, els recursos que es deriven de l’ocupació i la posició en el


mercat laboral. Com és sabut (vegeu l’apartat d’ocupació), homes i dones no tenen un accés i unes condicions igualitàries en la feina remunerada.

Segons dades de l’informe municipal Salaris a Barcelona 2016,20 la bretxa salarial de gènere de la població barcelonina se situava en el 21,8% l’any 2016. Es tracta d’una bretxa salarial inferior a la del conjunt de Catalunya i de l’Estat. Amb tot, aquesta diferència es tradueix en el fet que els homes perceben de mitjana 7.000 euros anuals més que les dones. Aquest mateix informe apunta que els sectors on hi ha una bretxa salarial de gènere més gran són el de les finances i assegurances, així com el de les activitats professionals científiques i tècniques. Alhora, les desigualtats es produeixen més en els grups d’edat d’entre 55 i 64 anys. Pel que fa al nivell educatiu, el grup que més en pateix són les dones amb estudis bàsics.

D’altra banda (EMCV 2016-2017), la desigualtat es dispara quan es fa referència a les rendes no monetàries (46%) i al cotxe d’empresa (30%), ingressos atípics (i de quantia inferior) que també cal tenir en compte per comprendre l’abast de les desigualtats.

Figura 36. Euros anuals mitjans percebuts com a forma de renda no monetària per la població assalariada a Barcelona, per sexe 2017.

Renda no monetària Cotxe d'empresa Homes 1.073,54 € 4.757,12 € Dones 579,68 € 3.332,99 € Total 828,88 € 4.337,95 € Bretxa mitjana 46% 30%

Font: IERMB: Enquesta metropolitana de condicions de vida.

Els ingressos a través de les pensions també són molt importants per entendre la desigualtat de rendes entre homes i dones. Seguint amb les dades de l’EMCV (2016-2017), les bretxes de gènere en les rendes provinents de l’Administració són les següents: els homes reben més ingressos pel que fa a les prestacions d’atur (un 34,4% més), de jubilació (33,3% més), de malaltia (33% més), d’invalidesa (18,5% més) i d’ajuda amb els estudis (25,3% més). En canvi, les dones reben més ingressos en relació amb les prestacions de supervivència (un 23% més). Aquesta no és un pensió contributiva i s’atorga en situacions de necessitat econòmica.

Figura 37. Quantitat mitjana (neta) de les principals prestacions l’any anterior a Barcelona per sexe, 2017

Atur Jubilació Supervivència Malaltia Invalidesa Ajut a estudis

Homes 6.792,02 € 17.626,87 € 7.874,36 € 3.492,58 € 15.925,27 € 2.208,70 €

Dones 4.453,28 € 11.764,37 € 10.244,32 € 2.339,99 € 12.985,71 € 1.649,98 €

Total 5.584,53 € 14.678,24 € 10.068,80 € 2.925,18 € 14.841,28 € 1.780,90 €

Bretxa 34,4% 33,3% 23,1%* 33,0% 18,5% 25,3% *La bretxa es calcula prenent com a referència qui més rep més ingressos, en aquest cas, les dones. Font: IERMB: Enquesta metropolitana de condicions de vida.

20 Càlculs efectuats a partir de la Mostra contínua de vides laborals de l’INE.


Desigualtat en les rendes familiars

Les rendes familiars declarades per les dones són lleugerament més baixes que les declarades pels homes. Aquesta diferència és més petita que les bretxes en els ingressos individuals. Homes i dones viuen, majoritàriament, en comú a les llars, fet que explica aquesta igualació. La secció sobre feminització de la pobresa aprofundeix en aquesta qüestió.

Pel que fa a la renda neta anual de la llar abans de les transferències socials, segons l’EMCV 2106-2017, les dones declaren viure en llars amb un 11% menys d’ingressos que les llars on viuen els homes. Quan aquesta renda familiar inclou les transferències socials que efectuen les administracions públiques (com ara pensions o altres ajudes), la bretxa disminueix i se situa en el 8%. Així doncs, les transferències socials de l’Estat redueixen la desigualtat en distribució de les rendes però no aconsegueixen igualar les condicions econòmiques de les llars en les quals viuen homes i aquelles en les quals viuen dones (vegeu la secció sobre feminització de la pobresa).

Figura 38. Renda neta anual de la llar abans i després de transferències socials per sexe, 2016

Abans de les transferències

socials

Abans de les transferències socials (excepte prestacions

de jubilació i supervivència)

Després de totes transferències

socials

Homes 32.524,68 € 39.643,50 € 42.352,90 €

Dones 28.828,13 € 36.450,95 € 38.821,86 €

Total 30.545,12 € 37.933,83 € 40.461,97 € Bretxa 11% 8% 8%

Font: IERMB: Enquesta metropolitana de condicions de vida.

Les desigualtats entre les rendes a les llars declarades per dones i homes més grans de 15 anys creixen a les llars amb rendes més baixes. A la taula següent podem comprovar com en el 25% més pobre de les llars barcelonines (percentil 25) hi ha una diferència important: les llars on viuen les dones tenen un 16% menys d’ingressos que les llars on viuen els homes. Aquesta bretxa de gènere en els ingressos familiars duplica la de la llar mitjana. I, de fet, el 25% de llars més riques presenten una bretxa de gènere molt més petita: les dones que hi viuen ho fan en llars un 5% menys benestants que els homes d’aquest mateix grup. Aquestes diferències en la bretxa de gènere en els ingressos familiars de les llars benestants i les llars més empobrides possiblement són degudes al fet que en el segon grup hi ha un nombre més elevat de famílies on l’únic ingrés és el d’una dona (famílies monoparentals i/o dones soles grans). Aquestes llars tenen uns ingressos particularment baixos i això fa augmentar el contrast entre les llars habitades per dones i les llars habitades per homes. En qualsevol cas, és important destacar que es tracta d’un conjunt de llars que no només són les més pobres, sinó que és allà on la desigualtat de gènere té un impacte més gran sobre les condicions de vida.

Figura 39. Ingressos de les llars: mitjana, mediana, percentil 25 i percentil 75, segons sexe, 2017

Mitjana Mediana Percentil 25% Percentil 75%

Homes 42352,8984 35517,2 23402,0106 54829,4

Dones 38821,8581 32409,3 19582,79 52326,4

Total 40461,9656 33739,4 21440,3 54060,5052

Bretxa 8% 9% 16% 5% Font: Enquesta sociodemogràfica de Barcelona, 2017.


4.2. Habitatge Hi ha tres raons principals per escollir la zona on es resideix: característiques pròpies de l’habitatge, proximitat a la xarxa d’amics i familiars i, finalment, l’entorn. Segons l’ECURB (2017), a Barcelona els homes es reparteixen entre aquestes tres opcions en proporcions molt similars. Es decanten més freqüentment per l’entorn, seguit de l’habitatge i, finalment, la xarxa de proximitat. Entre les dones, en canvi, les preferències són diferents: l’opció més triada és la de les característiques de l’habitatge, seguida de la xarxa i, en un discret tercer lloc, l’entorn. De fet, l’entorn és un factor de menys pes que raons més pràctiques considerades conjuntament: la proximitat al lloc de treball i els serveis i les comunicacions. Això ens ofereix una imatge sobre les diferències entre homes i dones pel que fa a l’elecció del lloc de residència que contradiu estereotips: ells atorguen més pes que elles als elements ambientals i, fins i tot, als elements relacionats amb els lligams comunitaris i la pertinença al barri. Elles, en canvi, fan opcions més pràctiques, i es decanten per les característiques pròpies de l’habitatge —inclòs el preu—, i l’accessibilitat a la feina o als serveis. Cal tenir en compte que el fet de disposar en menor grau de cotxe privat, de menys temps i també de menys renda que els homes pot ser la causa d’aquestes diferències.

Figura 40 Raó principal per la qual va escollir l’actual zona de residència, 2017

Homes Dones

Per l’habitatge (preu, característiques, altres) / la zona no importava 24,10% 26,70% Per proximitat a la xarxa familiar / coneguts 23,40% 22,40% Per l’entorn 25,60% 18,30% Per proximitat al lloc de treball 7,20% 10,80% Pels serveis i les comunicacions 5,90% 8,90% Per arrelament, sentiment de pertinença al barri 11,30% 8,90% Altres 2,50% 4,00% Total 100,00% 100,00%

Font: IERMB: Enquesta de cohesió urbana.

Pel que fa al règim de tinença, segons l’ECURB (2107), la major part de la població de Barcelona viu en propietat (al voltant del 76,2%), ja sigui tant amb l’habitatge totalment pagat com amb pagaments pendents. Malgrat haver-hi poques diferències, hi ha més homes (78,2%) que dones (74,4%) que prenen aquesta opció. Pel que fa a l’opció de llogar, veiem que es mostren més divergències: hi ha un percentatge més alt de dones (23,4%) que d’homes que viuen de lloguer (19,8%), sovint uns habitatges més inestables i subjectes a oscil·lacions contextuals. Per a altres tipus de règim s’escurcen les diferències; és el cas de la cessió gratuïta, amb un 2,1% dels homes i un 2,2% de les dones.

Figura 41. Règim de tinença de l’habitatge on es viu segons sexe, 2017

Homes Dones Total

En propietat totalment pagada 52,9% 52,7% 52,8% En propietat amb pagaments pendents 21,9% 17,4% 19,5% En propietat per herència o donació 3,4% 4,3% 3,9%

En habitatge de lloguer 19,8% 23,4% 21,7% En cessió gratuïta 2,1% 2,2% 2,1%


En general, els homes tenen més facilitats que les dones per disposar de propietats a preu de mercat (94,2% i 89,3%, respectivament). En canvi, elles tendeixen a accedir en major grau a


les propietats a un preu inferior (protecció oficial) o en d’altres règims. En el cas dels lloguers, ens trobem amb una situació similar, tot i les diferències entre homes i dones són més petites.

Percepcions sobre l’habitatge

És important tenir en compte l’habitatge des d’un punt de vista d’accessibilitat, però també com un bé que promou seguretat i estabilitat. A la ciutat de Barcelona tan sols un 4,3% de la població no considera que les despeses totals d’habitatge siguin una càrrega per a la llar; en canvi, un 49,2% troba que és una càrrega pesada, i un 46,4% una càrrega raonable. Les diferències de gènere en aquest aspecte no són gaire grans, encara que una proporció més elevada de dones entenen que aquestes despeses són una càrrega pesada, i aproximadament la mateixa proporció s’inverteix pel que fa a les persones que consideren que és una càrrega raonable.

Figura 42. Percepció sobre la càrrega que suposa per a la llar les despeses totals d’habitatge (incloent-hi el lloguer, les assegurances, l’electricitat, la comunitat, etcètera), 2017

Homes Dones Total

Càrrega pesada 48,8% 49,6% 49,2%

Una càrrega raonable 46,8% 46,1% 46,4%

Cap càrrega 4,40% 4,3% 4,3%

Font: Enquesta metropolitana de condicions de vida.

Pel que fa a l’accessibilitat, la població barcelonina valora, en una escala del 0 (gens) al 10 (molt), en un 3,44 la facilitat per accedir a un habitatge amb un preu raonable. Es tracta d’una puntuació molt baixa i, si bé amb poca diferència, la valoració mitjana de les dones, pel que fa a l’accessibilitat de l’habitatge, és pitjor que la dels homes: de 3,33 respecte a 3,55.

Figura 43. Valoració mitjana sobre la facilitat d’accés a un habitatge amb preu raonable en el barri o ciutat del 0 (gens) al 10 (molt), 2017


Segons l’EMCV (2016-2017), el 6,4% de la ciutadania ha endarrerit algun cop el pagament de la hipoteca o el lloguer en l’últim any. Les diferències entre homes i dones no són gaire grans, perquè normalment s’atenen aquestes despeses en el marc de la llar i no individualment. Tot i això, el nombre de dones que han endarrerit el pagament de la hipoteca o del lloguer és més alt que el dels homes, encara que hi ha un proporció més gran d’homes que ho han hagut de fer “dos cops o més”:

3,55 3,33

0

2

4

6

8

10

Homes Dones


Figura 44. Endarreriment en el pagament de la hipoteca o el lloguer de la llar en els últims 12 mesos, 2017

Homes Dones Total

Només un cop 2,8% 3,7% 3,3%

Dos cops o més 6,4% 6,3% 6,4%

No 90,7% 89,9% 90,3% Font: Enquesta metropolitana de condicions de vida.

Accés als serveis i equipaments de la llar

A més, a la ciutat de Barcelona hi ha un 8,3% de persones que no poden permetre’s una temperatura adequada de la llar. També un 6,5% que han viscut un endarreriment del pagament de factures dels subministraments bàsics de la llar. En aquestes situacions no hi ha diferències entre homes i dones, que pateixen per igual la precarietat en les condicions de l’habitatge, amb l’excepció de les persones que no disposen de banyera o dutxa pròpia o lavabo propi, que són lleugerament més sovint homes.

Figura 45. Vulnerabilitat sobre serveis vinculats amb l’habitatge per sexe, 2017

No pot permetre’s una temperatura adequada durant l’hivern

No disposa de banyera o dutxa pròpia

No disposa de lavabo propi

Habitatge amb goteres, humitats o podriments

Homes 8,0% 0,5% 0,5% 14,6%

Dones 8,6% 0,1% 0,1% 12,2%

Total 8,3% 0,3% 0,3% 13,3% Font: Enquesta metropolitana de condicions de vida.

4.3. Feminització de la pobresa El terme feminització de la pobresa fa referència al fet que les dones es troben en una situació més gran de la pobresa que els homes i neix de la necessitat d’entendre que “les experiències de la pobresa i l’exclusió estan travessades per les desigualtats que es produeixen entre homes i dones”.21 Aquestes experiències es tradueixen en una manca de recursos monetaris o econòmics, però no només això. També tenen a veure amb la precarietat, la manca d’autonomia econòmica, o la manca de capacitat d’accedir a oci o descans.

Llars en risc de pobresa o exclusió social

Un dels indicadors més utilitzats és la taxa de risc de pobresa que mesura, estrictament, la pobresa monetària, i ho fa comparant la renda de les llars. L’any 2017, el 20,2% dels homes i un 20,3% de les dones vivien en llars sota el llindar de pobresa (i el 7,1 d’homes i el 7,2 de dones, en situació de pobresa severa). Així, l’indicador sobre risc en la pobresa familiar no mostra gairebé cap desigualtat de gènere (malgrat les dades anteriorment mostrades). La diferència per sexe és inferior a la de la taxa AROPE (risc de pobresa o exclusió social). Aquesta taxa té en compte el percentatge de la població que viu en una llar considerada en situació d’exclusió (risc de pobresa, privació material severa o viure en llars amb baixa intensitat laboral). Tanmateix, la diferència per sexes continua sent molt petita. Cal, per això, tenir present que no es mesuren els ingressos baixos individuals, sinó els diners

21 Natalia ROSETTI (2016), “El concepte d’exclusió social: enfocaments, perspectiva de gènere i polítiques d’inclusió”, a Exclusió social i gènere als municipis: transversalitat, interseccionalitat i empoderament (Col·lecció Grana; 34), Institut de Ciències Polítiques i Socials.


o altres recursos disponibles en cada família, sense considerar-ne diferències en la seva distribució o les relacions de poder en què interfereixen en el seu accés.

Figura 46 Taxa de risc de pobresa i taxa de risc de pobresa o exclusió social (AROPE) segons sexe i bretxa de gènere, 2016


D’altra banda, segons l’EMCV (2106-2017) una quarta part de la població barcelonina percep que la seva llar té certes dificultats (25,1%) o moltes dificultats (26,9%) per arribar a final de mes. De nou, hi ha diferències molt escasses entre homes i dones que declaren aquesta situació. A més, el 31,5% no pot permetre’s fer una despesa imprevista de 650 euros, sense diferències de gènere, com tampoc no es presenten grans diferències respecte a la dificultat per poder fer vacances una setmana a l’any (22% de la població) o poder fer un àpat de carn, pollastre o peix (o equivalent) almenys cada dos dies (3,8%). L’índex de privació material severa, que mesura la població que viu en llars que no poden permetre’s almenys tres de cinc elements de consum considerats bàsics com els que hem anomenat, sí que presenta una lleugera feminització. Hi ha un 5,3% de dones i un 4,5% d’homes que es troben en aquesta situació.

Per acabar, cal assenyalar que a la major part de les llars hi conviuen dones i homes adults. En conseqüència, les importants diferències en ingressos per raó de gènere queden apaivagades pel fet que persones d’ambdós sexes comparteixen els recursos en les unitats familiars (o almenys aquesta és la suposició estadística dels indicadors sobre exclusió social). El fet que, malgrat això, hi hagi una lleugera diferència entre la pobresa familiar que experimenten homes i dones (vegeu la figura 43) és degut a l’efecte estadístic que provoquen on només hi ha una dona adulta: les famílies monoparentals —en la qual tenen un pes important famílies nouvingudes— i les llars on viu una dona sola —en la major part dels casos, una dona d’edat avançada—. Es tracta de dos tipus de llars on els baixos ingressos individuals tenen una traducció en una situació de pobresa, en no veure’s “compensats” per un ingrés masculí. A Barcelona, les llars monoparentals són relativament escasses, però les llars amb dones grans soles són més freqüents.

Pobresa en supòsit d’autonomia

Per identificar la vulnerabilitat social de les persones adultes, es proposa complementar els indicadors anteriors amb el de risc de pobresa en supòsit d’autonomia.22 En aquest cas, es mesura el percentatge de la població —no estudiant— que es trobaria en risc de pobresa si hagués de viure de manera individual disposant només dels ingressos propis. Fent aquesta estimació amb les dades de l’EMCV (2016-2017), es comprova que un 27,9% dels barcelonins es trobarien en una situació de pobresa (respecte al 20,2% que actualment resideix en llars pobres), i que el percentatge de dones que es trobarien per sota del llindar de pobresa si haguessin de sostenir-se (sense càrregues familiars) només amb els propis ingressos és del 44%. Així doncs, 4 de cada 10 barcelonines tenen l’autonomia econòmica compromesa; una proporció molt més alta que els barcelonins, tot i que més baixa que la del conjunt de les catalanes.

22 Elaborat per la Càtedra d’Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili.

Taxa de risc de pobresa moderada

Taxa de risc de pobresa severa (40% mediana)

Taxa de risc de pobresa o exclusió social (AROPE)

Homes 20,20% 7,10% 23,40%

Dones 20,30% 7,20% 25,00%

Total 20,20% 7,20% 24,20%


Figura 47. Taxa AROPE i risc de pobresa en supòsit d’autonomia, 2016



05

5. Participació política i social

La participació social, política i comunitària té una importància essencial en la construcció comuna de la ciutat. Per això, és clau conèixer si es produeixen desigualtats pel que fa a l’accés a aquesta i també pel que fa als obstacles que poden viure els ciutadans i les ciutadanes en el seu exercici.

D’altra banda, és important identificar la possible persistència de rols o estereotips que portarien a una especialització de gènere en la participació, és a dir, de manera similar al que passa en el mercat de treball, si en la participació es produeix segregació horitzontal o vertical de gènere. A continuació, s’analitzen tots aquests aspectes en l’àmbit polític, associatiu i també comunitari.

5.1. Participació social

Participació en associacions

Del total de persones que participen en les entitats i associacions de la ciutat, gairebé el 60% són dones (El Panoràmic, 2016). En el gràfic següent podem observar la distribució dels tipus de col·laboracions amb els diversos espais: dins de cada tipus de col·laboració amb l’entitat, són dones el 48% de les persones que hi participen en qualitat de sòcies, el 53% de les persones que ho fan com a col·laboradores, el 59% de les voluntàries i el 73% de les persones que ho fan de manera remunerada.


Figura 48. Distribució segons tipologia associativa de les persones implicades en les entitats de Barcelona, 2016

Font: Anàlisi de la participació de les dones en espais socials i institucionals mixtos de la ciutat de Barcelona.

Segregació horitzontal

Ara bé, aquestes xifres varien significativament si les observem en funció dels àmbits d’activitat de les organitzacions. En aquest sentit, en les entitats dedicades a l’acció social, la pau i la cooperació, els drets civils i l’educació hi ha una majoria de dones important. Les entitats veïnals, les ambientals i les culturals estan compostes pràcticament en igual mesura per ambdós sexes, mentre que les esportives estan majoritàriament formades per homes.

Figura 49. Distribució de la participació en funció del sexe i l’àmbit principal d’actuació, 2016

Font: El Panoràmic, 2016.

Distribució de les tasques per sexe:

Segons els resultats de l’Enquesta de participació i gènere 2017,23 en demanar per les darreres tasques efectuades en el si dels espais de participació, les dones24 i persones de

23 Enquesta dissenyada i efectuada per Liquen Data Lab (2018), Anàlisi de la participació de les dones en espais socials i institucionals mixtos de la ciutat de Barcelona, de l’Ajuntament de Barcelona, pàg. 33.

52% 47% 41% 27%

48% 53% 59% 73%

0%10%20%30%40%50%60%70%80%90%

100%

Personesassociade -

sòcies

Personescol·laboradores

Personesvoluntàries

Personesremunerades

DonesHomes

30%

34%

38%

43%

47%

48%

51%

58%

70%

66%

62%

57%

53%

52%

49%

42%

0% 20% 40% 60% 80% 100%

Acció Social

Cooperació, pau i drets humans

Drets Civils

Formació i Educació

Comunitàries i veïnals

Ambiental

Cultura

Esport

HomesDones


gènere no binari han efectuat en la major part dels casos les tasques de planificació (22,9%), seguides de les de secretaria, redacció de documents i presa/gestió d’actes (20,0%) i les de planificació i preparació logística d’espais i material (16,4%). Els homes han dut a terme més sovint la planificació (23,6%), les tasques de direcció i supervisió (21,8%) i les de secretaria, redacció de documents i presa/gestió d’actes (14,5%).

D’altra banda, observem que les dones són presents en la majoria de funcions desenvolupades i se’n fan responsables, però la majoria de tasques efectuades estan distribuïdes diferenciadament en funció dels gèneres dels i les participants. Les tasques més feminitzades són les de secretaria, redacció de documents i presa/gestió d’actes, i les de disseny de material gràfic (amb una diferència de 5,5 punts cadascuna), a les quals les segueixen les tasques de difusió i comunicació externa (amb 5,1 punts de diferència). En el cas de les tasques més masculinitzades, hi trobem les de decisió i direcció (amb una diferència de 10,2 punts), les d’organització i coordinació d’equips (amb una diferència de 2,2 punts) i les de comunicació interna (amb 1,8 punts).

Figura 50. Homes i dones + gènere no binari: distribució de les darreres tasques desenvolupades segons sexe, 2017

Homes

Dones i gènere no

binari

Vigilància i gestió de la seguretat 0,0% 0,7%

Promoció de la cohesió grupal i els afectes 0,9% 1,1%

Neteja d’espais i/o material 1,8% 1,8%

Altres 2,7% 1,8%

Gestió de diners en efectiu i compres 0,9% 2,5%

Transport, recapte i entregues 0,0% 3,3%

Representant o portaveu 4,5% 3,6%

Cuina i àpats 0,9% 5,1%

Disseny de material gràfic 0,0% 5,5%

Cures, salut i assistència - acompanyament 3,6% 5,8%

Administració econòmica i gestions burocràtiques 7,3% 6,9%

Organització i coordinació d’equips 9,1% 6,9%

Assessorament i formació 7,3% 8,0%

Usuari/ària, participant - No vaig dur a terme cap tasca 2,7% 8,4%

Moderació i dinamització d’activitats 7,3% 9,5%

Comunicació interna, preparació i convocatòria de reunions 12,7% 10,90%

Relacions externes i/o públiques 10,0% 11,3%

Participació activa en debats, innovació i presa de decisions 6,4% 11,3%

Direcció i/o supervisió 21,8% 11,6%

Difusió i comunicació externa 9,1% 14,2%

Organització i preparació logística d’espai i material 13,6% 16,4%

Secretaria, redacció de documents i presa/gestió d’actes 14,5% 20,0%

Planificació i organització de tasques i/o contingut 23,6% 22,9%

Font: Elaboració pròpia a partir de l’Anàlisi de la participació de les dones en espais socials i institucionals mixtos de la ciutat de Barcelona.

24 L’informe original parla de gènere masculí, femení i no binari. Per afavorir la comprensió i la coherència amb la resta de l’informe, farem referència a homes, dones i gènere no binari.


Conciliació de les tasques de participació

Seguint amb els resultats de l’enquesta, observem que el 41,6% de les dones i persones no binàries assenyala dificultats per conciliar la participació social amb la seva quotidianitat, mentre que en el cas dels homes, es mostren dificultats en un 19,1%.

Figura 51. Distribució d’homes i dones i persones de gènere no binari en entitats i dificultats per conciliar, 2016

Font: Anàlisi de la participació de les dones en espais socials i institucionals mixtos de la ciutat de Barcelona, 2018, i Enquesta Panoràmic, 2016.

En relació amb la distribució dels àmbits de la quotidianitat amb els quals les enquestades tenen dificultats per conciliar altres aspectes de la seva quotidianitat,25 trobem que els aspectes en conflicte són la llar i família (68,2%), el treball remunerat (54,8%), la vida social i diversió (41,0%) i les cures personals (35,9%). En el cas dels homes, trobem resultats semblants amb la llar i família (68,4%), el treball remunerat (54,8%), la vida social i diversió (47,4%) i els estudis (30,5%).

Les dificultats de conciliació familiar o d’àmbit laboral, i altres qüestions com les malalties físiques i/o mentals, sovint fan interrompre la participació en els espais i les activitats desenvolupades. En aquest sentit, el 38,7% de les dones i persones no binàries ha hagut d’interrompre la seva participació en algun moment, mentre que els homes ho han hagut de fer en un 19,1% dels casos.

Mecanismes d’igualtat a les entitats

L’establiment de criteris de diversitat en el funcionament diari de les entitats és un mecanisme clau per incloure tots els col·lectius socials a la societat civil organitzada. El

25 Liquen Data Lab (2018) Anàlisi de la participació de les dones en espais socials i institucionals mixtos de la ciutat de Barcelona, pàg. 40.


Panoràmic 2016,26 una recerca impulsada pel Consell d’Associacions de Barcelona (CAB) i que aporta coneixement sobre l’abast del teixit associatiu de la ciutat, estudia aquesta qüestió demanant a les entitats si han incorporat o no criteris de diversitat com el sexe, l’edat, la procedència, la distribució territorial, etcètera, en el seu funcionament organitzatiu. Els resultats mostren que només el 35% del total d’entitats enquestades afirmen incorporar-los.

Figura 52. Incorporació de criteris de diversitat en el funcionament organitzatiu de l’entitat o associació, 2016


Els grups de dones i feministes de la ciutat

l’informe Anàlisi de la participació de dones, moviment feminista i grups o entitats organitzades per la igualtat de gènere a la ciutat de Barcelona 27 ha recopilat les característiques predominants d’uns 536 col·lectius, entitats i grups de dones feministes de la ciutat dels quals es desprèn un perfil: trobem un teixit feminista rejovenit, amb un 61% d’entitats analitzades que es funden a partir del 2001; el 81% de les organitzacions tenen personalitat jurídica pròpia, freqüentment amb la forma d’associació, i el 73% tenen seu o adreça física a la ciutat.28

Els col·lectius i les organitzacions feministes són relativament petits, ja que més del 60% estan compostos per un màxim de trenta persones. A més, la meitat d’espais estan formats per persones no assalariades, de manera que la seva feina és voluntària o externa. Pel que fa a les tasques desenvolupades, quasi el 60% del teixit de dones i feminista treballa al voltant de les violències masclistes, seguit del que treballa dins l’àmbit de la cultura i l’àmbit i treball entorn dels drets humans. Els àmbits tradicionalment masculinitzats com l’esport o la tecnologia són els menys ocupats per les organitzacions, amb el 4% i el 8%, respectivament. Així, per exemple, la majoria d’associacions feministes no treballen amb intersecció amb el camp TIC, ni desenvolupen campanyes ni actuacions concretament encaminades a millorar la situació en el sector tecnològic. 29 Tot i això, sí que utilitzen les eines pròpies d’aquest camp per al desenvolupament de les seves activitats (xarxes socials, portals web, material audiovisual, etcètera). Finalment, cal assenyalar que la majoria d’entitats de la ciutat dediquen esforços a la sensibilització i divulgació, i al voltant d’un 44% es dediquen a l’atenció de persones (recursos socials, atenció jurídica, psicològica, etcètera), el mateix percentatge que

26 El Panoràmic 2016: dades per enfortir les entitats, Dossier Barcelona Associacions, 2a època, núm. 3, Ajuntament de Barcelona. 27 Almena Cooperativa (2018), Anàlisi de la participació de dones, moviment feminista i grups o entitats organitzades per la igualtat de gènere a la ciutat de Barcelona. 28 Generalment, les que no en tenen coincideixen amb el percentatge restant de col·lectius sense personalitat jurídica. 30 Informe de Liquen Data Lab (2018), Anàlisi de la participació de les dones en espais socials i institucionals mixtos de la ciutat de Barcelona, de l’Ajuntament de Barcelona, pàg. 22.

Sí 35%

En procés 9%

No 40%

No procedeix 11%

Ns/nc 5%


representen les entitats que es dediquen a la consultoria, formació i a fer accions d’incidència política. Finalment, cal destacar que d’aquest teixit amb voluntat transformadora, el 86% de les entitats es declaren públicament feministes, fet molt positiu venint d’un passat en què no sempre ha estat fàcil ni exempt de dificultats mostrar-se com a tal.

5.2. Participació política i institucional

Electes locals

L’Ajuntament de Barcelona ha mostrat una clara evolució pel que fa a la composició del consistori al llarg dels anys, i, pel que fa al darrer període, s’ha produït un augment de la representació femenina en relació amb l’any 2011, quan hi havia un 59% de regidors i un 41% de regidores. En l’actualitat, aquesta proporció és, respectivament, d’un 51 i un 49%.

Figura 53. Proporció de càrrecs electes municipals segons sexe a l’Ajuntament de Barcelona, eleccions municipals del 2015

Font: ICPS: Banc de dades d’electes locals.

Des d’un punt de vista històric, la representació passa de ser extremadament masculinitzada (amb només un 7% de dones) l’any 1979 a ser paritària a partir del 2003, tot i que l’any 2011 la presència dels homes va tornar a superar la forquilla de la paritat i va representar el 61%, fet que s’ha corregit en les darreres eleccions, en què es va obtenir una representació gairebé equivalent d’homes i dones, tal com s’ha explicat.

Figura 54. Homes i dones electes locals a l’Ajuntament de Barcelona, 1979-2015

Font: ICPS: Banc de dades d’electes locals.

51%

49%

HOMES DONES

40 38 35 37 32

27 24 23 25 21

3 5 8 6 8 14 17 18 16 20

0

10

20

30

40

50

1979 1983 1987 1991 1995 1999 2003 2007 2011 2015

HOMES DONES


La Junta de Govern és un òrgan format per l’alcaldia, les tinències d’alcaldia i un nombre de regidors o regidores. La funció d’aquest òrgan és la d’aplicar tot allò que s’aprova al Ple. A l’actual Junta de Govern hi ha un total de 5 homes i 6 dones. A més, l’equip de govern, que incorpora els comissionats (no electes), té 24 càrrecs i està composta per un total de 22 persones (8 dones i 14 homes), de manera que és un espai masculinitzat (sobretot pel que fa als comissionats).

Figura 55. Composició de l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona segons sexe, 2018

Homes Dones Nre. % Nre. %

Alcaldia 0 0% 1 100% Tinències d’alcaldia 2 50% 2 50% Regidories 4 50% 4 50% Comissionats 9 82% 2 18% Total 15 63% 9 37%

Font: Organigrama de l’Ajuntament de Barcelona en data 20/12/2018.

Els consells de districte són òrgans col·legiats de cada districte de Barcelona i estan formats per un total de 220 persones (93 dones i 127 homes).30 Estan presidits per una persona de la regidoria (nomenada per l’Alcaldia) i membres escollits representants de cada partit en funció de la representació proporcional en els resultats electorals de cada zona. Té la funció de proposar plans i programes que afectin el seu territori i aproven la distribució de la despesa assignada i el Pla d’actuació municipal de districte, entre d’altres.

La figura 56 mostra uns nivells de representació femenina en els diferents consells de districte relativament baixos: són d’un 40% o menys de dones en set dels deu casos. Sants-Montjuïc, Gràcia i Ciutat Vella en són les excepcions, ja que els seus consells tenen composicions feminitzades (entre el 53% i el 60% de representació femenina). En global, aquests òrgans inclouen un 53% d’homes i un 47% de dones.

Figura 56. Composició dels consells de districte de la ciutat segons sexe, 2018

% dones % homes

Les Corts 36% 64%

Horta-Guinardó 38% 62%

Nou Barris 32% 68% Sant Andreu 33% 67% Sarrià - Sant Gervasi 40% 60% L’Eixample 40% 60% Sant Martí 43% 57% Sants-Montjuïc 60% 40% Gràcia 53% 47% Ciutat Vella 53% 47%


30 Informe de Liquen Data Lab (2018), Anàlisi de la participació de les dones en espais socials i institucionals mixtos de la ciutat de Barcelona, de l’Ajuntament de Barcelona, pàg. 22.


Consells de participació

El Consell de Ciutat és el màxim òrgan consultiu i de participació de l’Ajuntament de Barcelona, en què representants del consistori i de la ciutadania tenen un espai per debatre les problemàtiques o qüestions principals de la ciutat. El formen 99 persones (39 dones i 60 homes).

Els consells sectorials són òrgans consultius i de participació sectorials o temàtics de la ciutat en què el Districte i la ciutadania es troben, debaten i fan propostes sobre un àmbit polític concret. El formen un total de 635 persones (256 dones i 379 homes) i els componen les entitats i associacions interessades en la temàtica que es tracta, els grups municipals del districte i els serveis i equipaments del districte de l’àmbit del Consell Sectorial. També poden incorporar veus expertes.

El gràfic següent ens mostra la distribució de dones i homes en els diversos consells sectorials de la ciutat i el tipus de representació.31 Podem observar que hi ha diversitat de proporcions de representació femenina en funció de l’àmbit de treball sectorial o temàtic que s’aborda: per exemple, els òrgans permanents i els consells que treballen àmbits relacionats amb el comerç o l’esport estan molt masculinitzats amb uns nivells de representació femenina que oscil·len entre l’11 i el 27%. En canvi, àmbits relacionats amb el benestar social, l’educació, la immigració o els animals tenen una representació femenina que oscil·la entre el 55 i el 59%. En aquest sentit, es percep l’existència de segregació horitzontal en els consells sectorials i la seva composició majoritàriament masculina.

Figura 57. Composició dels consells sectorials de la ciutat segons sexe


31 Ídem, pàg. 7.

41% 41% 42% 43% 45% 48% 50% 53% 53% 55% 56% 57% 59% 62% 62% 67% 69% 73% 80% 84% 89%

59% 59% 58% 57% 55% 52% 50% 47% 47% 45% 44% 43% 41% 38% 38% 33% 31% 27% 20% 16% 11%

0% 20% 40% 60% 80% 100%

Consell de la Formació…

Consell Municipal De Convivencia,…

Consell Escolar Municipal de…

Consell Municipal D´Inmigració de…

Consell Municipal de Benestar Social

Consell Municipal de Cooperació…

Consell Municipal de Consum

Consell de la Cultura de Barcelona

Comissió Permanent del CM de…

Consell de l´Habitatge Social

Consell Municipal del Poble Gitano…

Consell de Ciutat

Comissió Permanent del Consell…

Consell Ciutadà per a la…

Comissió Permanent /d’habitatge …

Consell de Turisme i Ciutat

Consell Municipal de l'Esport

Patronat /de formació professional

Fòrum Ciutat i Comerç

Consell Ciutat i Comerç

%Homes%Dones


Finalment, cal esmentar l’existència del Consell Municipal d’Associacions de Barcelona (CMAB) com a òrgan de diàleg entre l’Ajuntament i el conjunt d’associacions i fundacions sense ànim de lucre, creat a partir de la Carta municipal de Barcelona i el Reglament de participació ciutadana.32 Aquest òrgan està format per un total de 9 dones i 9 homes.

5.3. Participació comunitària i xarxes informals Primerament, és important dimensionar la participació general d’homes i dones als diversos espais de dins i fora dels barris: en general, els nivells de participació són relativament baixos en ambdós contextos (aquests oscil·len entre l’1,3% i el 22,1%), tot i que podem observar una participació més gran en espais fora del barri (amb 6 punts de diferència).

Pel que fa a la participació en activitats, grups i projectes propis del barri on es viu, destaquen els nivells generals de col·laboració i implicació en els espais de cultura i d’activisme polític, als quals els segueix la participació en activitats de caire esportiu, benèfiques i en activitats de l’àmbit escolar. Si posem el focus en les diferències de participació d’homes i dones en el conjunt d’aquestes activitats, en general detectem poques asimetries de gènere: les activitats que presenten diferències més grans són les activitats polítiques (els nivells de participació dels homes estan 3,1 punts per sobre respecte als de les dones), les activitats escolars (els homes participen en 2,5 punts més que les dones), les esportives (els nivells de participació dels homes estan 2 punts per sobre respecte als de les dones), les activitats benèfiques (les dones participen en 1,7 punts més que els homes) i les activitats religioses (les dones estan 1,4 punts per sobre que els homes).33

Figura 58. Espais de participació dins el barri segons sexe (darrers 12 mesos), 2017

Font: Elaboració pròpia a través de l’Enquesta de cohesió urbana, 2017.

En canvi, quan observem la participació fora del barri, es produeix una dedicació masculina lleugerament superior en termes relatius. En alguns casos perquè les diferències de gènere s’accentuen (és el cas de les activitats esportives) i, en d’altres, apareixen (per exemple, les culturals o les de consum), i en les activitats en què predominaven les dones (benèfiques i religioses) perquè tendeix a igualar-se la participació, o, fins i tot, a masculinitzar-se (com és el cas de l’educació en el lleure). Cal dir, però, que les diferències en els dos àmbits territorials són com a màxim de tres punts en tots els casos amb l’excepció de

32 Ídem, pàg. 23.

33 Es tracta de diferències molt minses però que poden resultar contraintuïtives o, fins i tot, contradictòries al que mostren enquestes com les d’usos dels temps, que indiquen més dedicació femenina en la participació comunitària i les xarxes de suport mutu. Sobretot això passa en casos com el de l’àmbit educatiu. Cal tenir en compte, però, que es fa referència a la participació puntual al llarg d’un any en activitats escolars no només dins sinó fora d’associacions, no necessàriament una activitat continuada.

14,4% 12,5%

17,9%

6,1%

18,4%

2,2% 2,2%

13,2%

8,0%

3,1%

12,4% 14,2%

18,0%

7,5%

15,3%

1,3% 2,8%

10,7% 8,8%

2,3%

Homes Dones


les activitats esportives a la ciutat, on sí que hi ha una diferència important entre la participació masculina i la femenina: d’11 punts.

Figura 59. Espais de participació fora del barri segons sexe (darrers 12 mesos), 2017

Font: Elaboració pròpia a través de l’Enquesta de cohesió urbana, 2017.

20,1% 14,0%

18,6%

4,9%

22,1%

4,4% 6,3% 5,8% 8,6% 8,8%

14,5% 15,7%

5,5%

19,1%

1,6% 3,2% 4,1% 5,5%

Homes Dones


06

6. Salut

A Barcelona l’esperança de vida en néixer és cinc anys i mig més llarga per a les dones que per als homes. Es tracta d’una realitat comuna a tots els països de l’entorn que, tanmateix, no reflecteix la qualitat de la vida que es gaudeix durant aquests anys. Cal conèixer factors com la salut autopercebuda, la prevalença de malalties cròniques, la salut laboral o la salut sexual per comprendre en conjunt les desigualtats i les diferències en la salut i la qualitat de vida de les persones a la ciutat, en les diverses etapes de la vida.

El gènere, més enllà del sexe, és rellevant per entendre l’estat de salut de dones i homes. Les desigualtats socials són un factor determinant de l’estat de salut de la població i, de la mateixa manera que la classe social, el gènere influeix en l’accés a recursos, condicions de vida, i pautes de comportament, per la qual cosa determina quin serà l’estat de salut de la ciutadania.

6.1. Estat de salut L’any 2016 l’esperança de vida en néixer és de 81,2 anys de mitjana per als homes i de 86,9 anys per a les dones (les dades del 2015 assenyalen un augment de 0,4 anys dels homes i de 0,3 de les dones).34 Aquestes xifres situarien l’esperança de vida dels i les barcelonines per sobre de la mitjana de Catalunya (80,8 i 86,3 anys, respectivament) i confirmen a Barcelona un fet generalitzat: les dones tenen una esperança de vida més gran que els homes.

No obstant això, les dades generals amaguen desigualtats entre els districtes i barris de la ciutat. En el cas dels homes, observem una clara correspondència entre els nivells d’esperança de vida i la situació socioeconòmica del barri: districtes benestants com les Corts o Sarrià - Sant Gervasi presenten l’esperança de vida més elevada, i Ciutat Vella o Horta-Guinardó, districtes més humils, presenten la més baixa. Tot i això, en el cas de les dones el patró és diferent i la relació entre esperança de vida i situació socioeconòmica no és tan clara i sembla que hi intervenen altres aspectes que, tanmateix, els estudis existents encara no han detallat.

34 Dades extretes de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (2017), “La salut a Barcelona, 2017”, pàg. 53.


Figura 60. Esperança de vida en néixer per districtes i sexe, 2016

Font: Agència de Salut Pública, “La salut a Barcelona, 2017”.

L’any 2016, el 21,8% de les dones i el 15,6% dels homes declaraven tenir un estat de salut regular o dolent. Es tracta d’una desigualtat en la salut que es produeix més enllà de la ciutat i que s’explica no només per elements biològics sinó també per les desigualtats socials, que són un element important de salut pública.

Així, l’informe “La salut a Barcelona, 2016”, aprofundeix en aquesta qüestió i apunta que l’estat de salut varia en funció de la classe social: mentre que les dones amb estatus socioeconòmics baixos perceben tenir un mal estat de salut en un 41,7% dels casos, les dones més benestants ho fan en el 10,6%. Pel que fa als homes, aquests valors es modifiquen del 24,7% al 12,3%, respectivament. Aquestes desigualtats es corroboren quan observem la salut autopercebuda en funció dels barris i districtes: en els barris amb una renda per capita més baixa, els nivells de percepció de mala salut doblen els nivells dels barris amb renda més alta (25,1% i 13,2%, respectivament). Des d’un punt de vista de gènere, cal assenyalar que no només les dones tenen un pitjor estat de salut que els homes, i les persones d’estrats socioeconòmics baixos pitjors estats de salut que les d’estrats socioeconòmics alts, sinó que la desigualtat de gènere en salut s’incrementa amb el descens del nivell socioeconòmic.

D’altra banda, i seguint amb l’informe del 2016, la percepció de tenir un mal estat de salut s’incrementa amb l’edat, i passa del 8,9% en les dones del grup d’edat de 15-44 anys al 47,4% en les de més de 64 anys. Pel que fa als homes, també passa del 7,7% al 36,7% en els grups respectius. Aquest fet és rellevant tenint en compte que a Barcelona resideix un important col·lectiu de dones d’edat avançada. En qualsevol cas, l’Agència de Salut Pública de Barcelona, en l’informe del 2017, ha ajustat la dada per evitar que l’efecte que té l’edat distorsioni l’efecte que té per si sol el gènere en la percepció sobre el propi estat de salut. Fent aquest ajust s’han comprovat dues realitats: en primer lloc, que la percepció de mala salut ha disminuït de manera notable des dels anys vuitanta i ho ha fet de manera més pronunciada entre les dones que entre els homes.35 D’altra banda, que la diferència entre homes i dones pel que fa a la seva percepció de l’estat de salut, un cop ajustada per l’edat, és més petita però segueix existint: la mala salut percebuda masculina és d’un 17,1%, i la femenina d’un 20,5%.

35 Ídem, pàg. 54.

78,1 80,9 80,6 81,4 82,3 81,7 82,8 83 81,4 80,8

85,2 86,6 86,6 86,7 87 87 87,2 87,3 87,4 87,7 Homes Dones


Figura 61. Evolució de la mala salut percebuda a Barcelona segons sexe, 2013-2017

Font: Elaboració pròpia a través dels informes de l’ASPB 2013, 2014, 2015, 2016 i 2017.

Segons l’Enquesta de factors de risc en estudiants de secundària del 2016 (FRESC), els i les joves declaren la seva salut percebuda com a excel·lent o molt bona en el 70,2% dels casos entre els nois adolescents escolaritzats a Barcelona, enfront del 54,4% dels casos entre les noies. Alhora, declaren una salut regular o dolenta el 6,5% dels nois i el 10,9% de les noies, i s’observa que els percentatges augmenten amb l’edat, sobretot en les noies. El percentatge de mala salut percebuda (regular o dolenta) és més gran en l’alumnat de centres ubicats en barris desfavorits, sobretot en el cas de les noies (6,3% i 6,7% en nois de barris afavorits i desfavorits, respectivament, i 8,1% i 14,0% en noies).

Possiblement els mals estats de salut observats anteriorment, especialment de les persones adultes, tenen a veure amb les dolences cròniques: segons l’EMCV (2106-2017), el 31,7% de les dones manifesta tenir alguna malaltia o problema de salut crònic. En el cas dels homes, ho manifesten en un 27,7%. Per tant, existeixen diferències per sexe, si bé menys pronunciades que les que hi ha respecte a la percepció del propi estat de salut.

La taula següent mostra els trastorns crònics més habituals entre la població adulta i la infància.36 Entre els homes adults, destaquen el mal d’esquena lumbar (en un 21,5%), la tensió arterial alta (un 19,2%) i el colesterol elevat (17,9%); entre les dones adultes destaquen el mal d’esquena lumbar (en un 30,6%), el mal d’esquena cervical (en un 27,8%) i l’artrosi (25,8%). Pel que fa a les diferències per sexe, observem que les dones tenen trastorns de manera més freqüent i generalitzada que els homes (en tots els casos les dones estan entre 1 i 15 punts per sobre), i destaquen les diferències que apareixen en els trastorns crònics que limiten el funcionament i la mobilitat de les persones. Pel que fa als nois i noies de menys de 15 anys, els trastorns crònics principals són les al·lèrgies cròniques (el 12,5% en els nois i el 10,2% en les noies), la bronquitis crònica (el 6,6% en els nois i el 10,5% en les noies), la deficiència visual (el 4,1% en els nois i el 9,5% en les noies) i l’otitis de repetició (el 7,8% en els nois i el 4,8% en les noies).

36 Agència de Salut Pública de Barcelona (2016), “La salut a Barcelona, 2016”.

15,5% 14,50% 16,50% 15,50% 15,6%

22,70% 19,80% 20,80% 22,60%

21,8%

2013 2014 2015 2016 2017

Homes Dones


Figura 62. Trastorns crònics principals declarats en adults i infants per sexe, 2016

Adults Homes Dones Mal d’esquena lumbar crònic 21,5% 30,6% Mal d’esquena cervical crònic 13,5% 27,8% Artrosi 11,6% 25,8% Mala circulació de la sang 8,8% 23,0% Tensió arterial alta 19,2% 22,0% Depressió i/o ansietat 12,8% 20,3% Migranya o mal de cap freqüent 9,9% 20,9% Al·lèrgies cròniques 15,1% 16,1% Colesterol elevat 17,9% 19,5% Varius 7,0% 21,9% Cataractes 8,3% 12,7% Infants Nois Noies Al·lèrgies cròniques 12,5% 10,2% Bronquitis crònica 6,6% 10,5% Deficiència visual 4,1% 9,5% Otitis de repetició 7,8% 4,8% Hiperactivitat 6,4% 1,5% Enuresi 4,5% 3,2% Asma 3,0% 2,5%

Font: Agència de Salut Pública, “La salut a Barcelona, 2016”.

Les malalties cròniques tenen molta relació amb la limitació per dur a terme les activitats quotidianes. També en aquesta qüestió es produeix una diferència entre la qualitat de vida de les dones i els homes. Segons l’EMCV (2106-2017), els darrers sis mesos d’aquell any les dones s’havien vist limitades en la seva vida quotidiana per problemes de salut més freqüentment que els homes (24,1% de les dones i 16,2% dels homes). Tot i que els percentatges són elevats en tots dos casos, les diferències entre sexes són importants (la diferència és de quasi 8 punts). Aquestes diferències poden explicar-se, igual que passava en indicadors anteriors, per l’edat mitjana femenina més alta a la ciutat, i també pels tipus de trastorns i malalties més habituals entre la població femenina: les dones tendeixen a tenir problemes de funcionament i mobilitat, cosa que pot dificultar enormement el desenvolupament ordinari i habitual de les tasques diàries.

Figura 63. Impacte dels problemes de salut sobre el desenvolupament de les activitats habituals, últims 6 mesos, 2017


4,8% 11,4%

83,8%

5,4% 18,8%

75,9%

Greument limitat/da Limitat/da però nogreument

Gens limitat/da

Homes Dones


Salut mental

L’Enquesta de salut de Barcelona del 2016 recull que el 16,5% dels homes i el 20,3% de les dones de més de 15 anys presenten risc de patiment psicològic. De nou, les condicions de vida tenen un paper clau en aquesta diferència (i, en particular, pel que fa a les dones, la sobrecàrrega de treball, una més gran responsabilitat de cura de les altres persones, i més precarietat socioeconòmica). De fet, les diferències que s’observen entre estatus socioeconòmics són considerables: el risc de mala salut mental de persones d’estatus socioeconòmic baix és del 21,6% en els homes i del 28,8% en les dones, mentre que és del 9,6% en els homes de les classes socials més benestants i de l’11,3% en les dones d’aquest mateix grup. Es tracta no només d’un augment de la mala salut mental per a homes i dones de grups socials desfavorits, sinó d’un augment de la diferència entre dones i homes en aquestes mateixes classes socials, comparades amb les classes benestants. Les desigualtats per raons socioeconòmiques s’han ampliat entre el 2006 i el 2016: les diferències entre els dos grups passen del 6,6% al 12,0% en els homes, i del 10,5% al 17,5% en les dones. El percentatge de treballadors i treballadores amb risc de mala salut mental és del 13,4% (11,4% en els homes i 15,2% en les dones) i, en les persones aturades, del 31,1% (27,8% i 34,3%, respectivament).

Pel que fa al jovent, el FRESC (2016) recull un índex que es relaciona amb la probabilitat de tenir problemes de salut mental (l’SDQ), que mostra que el 10,4% de les noies tindrien altes probabilitats de patir problemes de salut mental, i un 20,9% estarien al límit. Pel que fa als nois, aquests percentatges són més baixos (7,9% i 15,4%). Aquest índex també mostra els pitjors resultats quan es tracta dels centres escolars dels barris més empobrits.

Finalment, considerem l’evolució comparada dels 18 barris amb pitjors indicadors de salut respecte a la resta de barris de Barcelona entre el 2006 i el 2016: observem un empitjorament de la prevalença de mala salut mental entre els homes, mentre que els nivells entre les dones es mantenen. Aquest fet pot estar relacionat amb els efectes de la crisi econòmica. Per explicar aquesta desigualtat, l’informe “La salut a Barcelona” apunta la possibilitat que l’atur de llarga durada en els homes pot haver afectat el rol tradicional masculí, de principal perceptor dels ingressos de la llar, i haver impactat sobre el benestar mental d’un col·lectiu d’homes residents en aquests barris.

Figura 64. Evolució de la mala salut mental segons 18 barris amb pitjors indicadors socioeconòmics i de salut i de la resta de barris per sexe,, 2016

Font: ASPB, “La salut a Barcelona, 2016”.

6.2. Hàbits saludables

El consum de fruites i verdures és un dels components principals d’una alimentació saludable. Segons l’Enquesta de salut de Barcelona del 2016, només un 11,7% del total de la població de la ciutat consumeix cinc o més racions de fruita i/o verdura

6,2 19,7 11,4 16,2

2006 2016

Homes

18 barris amb pitjors indicadors de salut

Resta de barris

27,3 27,7 20,9 19,2

2006 2016

Dones

18 barris amb pitjors indicadors desalut

Resta de barris


diàriament, i les dones ho fan amb més freqüència (13,7%) que els homes (9,3%). El grup de la població més jove, de 0 a 14 anys, és el que té unes freqüències de consum de fruites i verdures més baixes. A més, ja es pot apuntar cap a l’existència d’expectatives de gènere diferents per als nens i les nenes, que farien que es vetlli millor per l’alimentació d’elles que no pas d’ells (el 6,6% dels nens i un 8,2% de les nenes mengen cinc peces de fruita o verdura).

Tanmateix, hi ha també diferències en el grau de satisfacció amb la pròpia imatge corporal: les noies presenten percentatges més elevats d’insatisfacció (52%) que els nois (36,3%). A més, els nivells d’insatisfacció es redueixen amb els anys en el cas dels nois, i augmenten en el cas de les noies. També la insatisfacció és més gran quan es tracta de centres ubicats en barris desfavorits. Així doncs, el percentatge d’alumnat que afirma haver fet dieta alguna vegada amb la finalitat d’aprimar-se és superior en les noies que en els nois i augmenta amb l’edat.37

Paradoxalment, a Barcelona el 52,3% dels homes i el 62,3% de les dones més grans de 15 anys són inactius en el temps de lleure, inactivitat que s’incrementa a mesura que augmenta l’edat. No fer cap mena d’activitat física i dur una vida sedentària afavoreix tenir un mal estat de salut i l’aparició de nombroses malalties. L’ASPB destaca que les dones d’entre 15 i 44 anys són més inactives que els homes (52,1% i 39,1%, respectivament), i que la inactivitat és força superior entre les capes de població amb més dificultats econòmiques. En aquesta mateixa línia, el FRESC (2016)38 recull que l’activitat física insuficient o el sedentarisme és el doble de freqüent en noies (16,7%) que en nois (8,4%) i això passa en totes les edats. Alhora, el percentatge d’inactivitat és més elevat entre l’alumnat de centres ubicats en barris desfavorits.

Pel que fa a les hores de son, a la ciutat el 23,6% dels homes i el 24,6% de les dones dormen 6 hores o menys diàries. També aquí trobem desigualtats en funció del nivell de renda: les capes de població amb més dificultats econòmiques arriben a percentatges de fins al 35,1%, diferències que es mantenen quan observem la realitat en funció dels barris i districtes.39

Pel que fa als consums d’alcohol i drogues,40 la norma social que associa la masculinitat al risc i la transgressió està molt relacionada amb el fet que els homes tinguin més comportaments de risc per a la salut que les dones. A Barcelona, en relació amb el consum de tabac, en la població de més de 15 anys el 2016, s’observa una diferència entre el consum habitual d’homes i de dones (23,6% i 16,2%, respectivament); pel que fa al consum d’alcohol, el 9% dels homes i el 4% de les dones en edat adulta presenten un consum de risc, i en relació amb el consum de cànnabis, els homes en consumeixen en un 6,8% i les dones en un 1,8% (consum el darrer mes). Segons dades de l’enquesta FRESC (2016), tant en nois com en noies d’educació secundària i batxillerat s’ha endarrerit en aproximadament nou mesos l’edat mitjana en la qual s’inicia el consum d’alcohol, tabac i cànnabis durant el període 2012-2016. Pel que fa a les borratxeres, s’observa una disminució tant en nois com en noies respecte a l’any 2012 (del 19% al 17% en el cas dels nois, i del 27% al 18% en el de les noies). En relació amb el consum de tabac

37 Enquesta de factors de risc en estudiants de secundària del 2016, pàg. 9. 38 Ídem, pàg. 10. 39 ASPB, informe “La salut a Barcelona, 2017”, pàg. 11.

40 Ídem, pàg. 62.


setmanal, hi ha una disminució en les noies, però en els nois es manté constant,41 fet que esdevé l’element més negatiu de la tendència positiva dels darrers anys pel que fa a la població més jove.

6.3. Salut i feina

Ocupació i atur

L’any 2017 es comptabilitzen 31.836 lesions per accident de treball amb baixa laboral (213 van ser greus i 15 mortals).42 En relació amb l’any 2016, hi ha una disminució del nombre i la incidència en tots els nivells de gravetat, sobretot de les lesions mortals. La major part del nombre total d’accidents laborals són patits per homes, i proporcionalment són més greus els més masculinitzats. Aquest fet té a veure amb la segregació horitzontal del treball on els llocs amb més risc d’accident són en major grau ocupats per homes.

Figura 65. Lesions per accident de treball amb baixa. Nombre i variació segons gravetat, 2017

Nombre Variació 2016-2017 (%) Homes Dones Homes Dones

Lleus 18083 13525 -1,7 -1,6 Greus 149 64 -18,6 -15,8 Mortals 12 3 -52 -50 Total 18244 13592 -2 -1,7


D’altra banda, els centres d’atenció primària de la ciutat notifiquen 395 trastorns de salut mental relacionats amb la feina a la Unitat de Salut Laboral de Barcelona l’any 2016.43 Es tracta de trastorns majoritàriament de tipus ansiós i depressiu, la majoria dels quals han afectat dones (65,3%). L’edat mitjana de les persones que els han patit és de 43,7 anys, sense diferències entre sexes. Les activitats econòmiques amb més casos són les administratives en els homes (14,7%) i el comerç a l’engròs i al detall en les dones (21,3%).

D’altra banda, la situació d’atur, com ja s’ha esmentat, té un impacte significatiu en la salut mental dels i les residents de Barcelona i es distribueix de manera desigual en funció de la classe social, el gènere, l’ètnia, la condició administrativa - situació migratòria, entre d’altres, tal com es mostra a l’anàlisi de la població participant al programa d’inserció laboral “Treball als barris”. 44

41 Agència de Salut Pública, informe “La salut a Barcelona, 2016”, pàg. 10. 42 Agència de Salut Pública, Informe “La salut a Barcelona, 2017”, pàg. 54. 43 Agència de Salut Pública de Barcelona, informe “La salut a Barcelona, 2016”, pàg. 71. 44 “Treball als barris” és un programa d’inserció laboral de Barcelona Activa. Les persones participants entre el maig del 2015 i el juny del 2016 es caracteritzen per nivells d’estudis baixos, per trobar-se en situacions d’atur de llarga durada, i més de la meitat no reben cap prestació econòmica d’atur (informe “La salut a Barcelona, 2016”, pàg. 73).


Figura 66. Prevalença del risc de mala salut mental de la població de Barcelona i de les persones participants en “Treball als barris”, 2016


Si comparem la prevalença de risc de mala salut mental entre la població ocupada de Barcelona, la població aturada i la població participant en “Treballs als barris”, observem que els nivells de mals estats de salut augmenten o empitjoren amb l’empitjorament de les condicions laborals i socials. En aquest sentit, els grups poblacionals amb més desavantatges socials estan més exposats a l’atur i tenen menys recursos per fer front als seus efectes, per la qual cosa l’impacte sobre la seva salut mental tendeix a ser sempre més gran.

Treballs de cura

A la secció sobre cura hem pogut comprovar que hi ha un gruix important de persones que es veuen limitades pel seu estat de salut i necessiten algú que les ajudi o acompanyi en el dia a dia. També que les dones són les principals proveïdores d’aquesta cura. Es tracta d’un treball sense reconeixement social ni econòmic (o amb un reconeixement econòmic molt escàs i precari) i, per contra, d’una important duresa física i emocional. Quan aquestes tasques es fan a persones del propi entorn, fora del mercat de treball, impliquen una sobrecàrrega de feina, perquè s’afegeixen a l’activitat laboral i la resta de responsabilitats quotidianes. La manca de temps personal associat a la cura i l’atenció de tercers pot generar un gran malestar a les dones, i també pot tenir conseqüències importants sobre la seva salut i qualitat de vida. Encara, a més sobrecàrrega, més empitjorament de l’estat de benestar social, psicològic i físic. Així, l’informe Salut i qualitat de vida de les dones cuidadores de familiars45 mostra com les dones cuidadores participants en programes municipals de suport a la cura perceben un estat regular, dolent o molt dolent de salut en un 64,9% dels casos, mentre que només un terç (35,2%) de les dones indica que té una salut bona o molt bona. Així, mentre que el 21,8% de les dones barcelonines en general indiquen tenir una salut regular o dolenta, aquest valor puja fins al 39,4% en el cas de les dones cuidadores que conviuen amb les persones en situació de dependència, i fins al 64,9% en el cas de les dones cuidadores ateses per l’Ajuntament. Alhora, en aquest darrer col·lectiu, l’autopercepció de la salut empitjora segons les variables edat (a més edat de la cuidadora), anys de cura (fa més de cinc anys que cuiden la persona), absència de xarxa de suport i classe social.

45 Spora Sinergies (2018), Salut i qualitat de vida de les dones cuidadores de familiars. Resultats i valoració dels serveis municipals de suport a les cures, Ajuntament de Barcelona.

11,6%

27,9%

61,9%

15,2%

34,9%

72,5%

0%

20%

40%

60%

80%

Població ocupada aBCN 16-64 anys

Població aturada aBCN 16-64 anys

Participants a "Treballals Barris"

Homes Dones


Figura 67. Mal estat de salut percebut de diferents col·lectius, 2017 i 2018

El mal estat de salut d’aquestes dones que han estat ateses pels serveis municipals de suport a la cura està parcialment associat a problemes de salut crònica: el 16,2% té artritis, el 29,7% pateix artrosi i el 44,9% té o ha tingut lumbàlgia. També el 29,7% de les enquestades indica que té una altra malaltia diagnosticada. D’aquestes, el 14% esmenta altres problemes d’esquena (hèrnia discal, pinçaments, contractures, problemes de cervicals, etcètera), amb la qual cosa, si se suma al gairebé 45% que han patit lumbàlgia, es pot considerar que sis de cada deu cuidadores ateses té problemes musculars o circulatoris associats a l’esquena.46

Pel que fa a la salut mental, el 35,7% de les dones enquestades diu que pateix o ha patit ansietat i el 31,9% ha estat diagnosticada de depressió. Així, la meitat de les dones d’aquest estudi (49,2%) manifesta haver patit ansietat o depressió, mentre que les dades de la població femenina a Barcelona en general situa aquests nivells sobre el 20,3%.

Per acabar, cal assenyalar que en preguntar sobre els efectes negatius que pot tenir la càrrega de les cures sobre la salut, una majoria àmplia de les dones enquestades (82,2%) indica que la seva salut i la qualitat de vida han empitjorat des que tenen cura de persones dependents.

6.4. Salut sexual i reproductiva

Planificació de l’embaràs. Naixements i interrupcions voluntàries

La capacitat de controlar la trajectòria vital i decidir quan i en quines condicions tenir fills i filles és un dels elements fonamentals de la salut reproductiva de les dones. Segons l’informe La salut sexual i reproductiva 2017 de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, l’any 2017 es produeixen 19.333 embarassos en dones en edat fèrtil (51 embarassos per 1.000 dones de 15 a 49 anys), dels quals 13.866 van ser naixements (36,6 naixements per 1.000 dones) i 5.467

46 Ídem, pàg. 29.


van ser avortaments (14,4 per 1.000 dones). Així doncs, aquests últims representen el 28,27% del total d’embarassos. Tant els embarassos com els avortaments mostren una evolució estable a la ciutat, i és la fecunditat el valor que mostra un lleuger descens. Alhora, l’informe recull que la taxa d’embarassos, de fecunditat i d’interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) són més altes entre les dones migrades que en les dones nascudes a l’Estat espanyol (en aquest últim cas són de 22,2 i 14,4 cada 1.000, respectivament). Aquest fenomen també s’ha mantingut els darrers anys.

De l’any 2013 al 2016, el 15,4% de dones que van ser mares declaraven que no havia estat fruit d’un embaràs planificat. En aquest indicador s’observen importants diferències per edat, i el percentatge en dones de menys de 25 anys és del 61,5%. De les dones que han tingut un naixement i que no havien planificat aquest embaràs, el 65,5% estaven utilitzant algun mètode anticonceptiu (anticonceptius orals, preservatiu, DIU, etcètera) que devia haver estat mal utilitzat o fallar.

Pel que fa als embarassos en dones adolescents, l’any 2017 s’han produït un total de 537 embarassos, la xifra més baixa des de l’any 2003 a la ciutat. La freqüència més alta d’embarassos en dones adolescents correspon als districtes de Ciutat Vella i Nou Barris, i pel que fa a l’evolució de la darrera dècada, el descens també es veu reflectit en la majoria dels districtes de la ciutat; destaquen els districtes de Ciutat Vella, Nou Barris i Sants-Montjuïc on s’observa una reducció d’embarassos no desitjats d’un 50%.

Figura 68. Evolució dels embarassos en dones de 15 a 19 anys als districtes de Barcelona, 2008 i 2017

Font: Agència de Salut Pública de Barcelona, La salut sexual i reproductiva. Barcelona, 2017.

Parts

Segons el mateix informe, en el període del 2013 al 2016 el 65,4% dels parts únics van ser vaginals, i el 34,6% van ser per cesària. En els parts per cesària, la raó més freqüent per practicar-la va ser la dificultat en el treball de part (71,3%). La possibilitat de tenir un part per cesària és més elevada en les dones amb assegurança privada o mixta (un 44,7%) en comparació d’aquelles amb assegurança només pública (24,3%).

16,7%

8,2%

7,0%

9,3%

21,0%

13,9%

12,4%

11,2%

13,9%

24,6%

23,8%

31,3%

12,7%

13,8%

15,9%

20,9%

23,0%

23,7%

26,9%

26,9%

45,9%

48,8%

Barcelona

Gràcia

Sarrià - Sant Gervasi

Les Corts

Eixample

Horta-Guinardó

Sant Andreu

Sant Martí

Sants - Montjuïc

Nou Barris

Ciutat Vella

2008 2017


Mètodes anticonceptius i pràctiques sexuals

No es disposa d’informació important sobre anticoncepció i pràctiques sexuals en la població adulta. Pel que fa a la població escolar, segons el FRESC 2016, aquell any el 25,1% dels nois i el 22,7% de les noies de 4t d’ESO havien tingut alguna relació sexual amb penetració, percentatges que augmenten molt a 2n de batxillerat i cicle formatiu de grau mitjà, en què són del 53,7% dels nois i del 52,8% de les noies. Aquests percentatges havien anat en augment fins l’any 2008, i des d’aleshores han començat a disminuir en ambdós sexes i en tots els cursos. Alhora, el percentatge d’alumnat que alguna vegada ha tingut relacions sexuals amb penetració és més elevat als centres educatius ubicats en barris amb rendes familiars baixes.

L’estudi també recull que el 80% dels i les estudiants declaren haver utilitzat un mètode anticonceptiu efectiu (preservatiu, píndola o anell vaginal) en l’ultima relació sexual amb penetració. En contrast, al voltant del 6% dels nois i del 10% de les noies no han fet servir un mètode efectiu (càlcul de la data o marxa enrere), i el 6% d’ambdós sexes no han fet servir cap mètode. Tanmateix, no es recullen els hàbits d’ús en un termini més llarg. Finalment, cal assenyalar que entre els nois s’observa un patró de reducció de l’ús de mètodes no efectius i de no ús amb l’edat i, en canvi, en les noies no s’observen canvis; també que, de nou, la classe social és un factor rellevant en la salut sexual i reproductiva adolescent, ja que l’alumnat de barris amb rendes familiars més baixes utilitzen de manera més freqüent els mètodes anticonceptius no efectius, o no n’utilitzen i, per tant, tenen en més casos relacions de risc.

ITS i malalties de transmissió sexual

Segons l’informe “La salut a Barcelona, 2017”, el 2016 s’estima que hi ha aproximadament unes 6.348 persones residents a Barcelona amb el VIH (el 23,3% no saben que estan infectades), i el 2017 es registra un increment del 4% degut a l’augment de casos en dones (es detecten uns 374 nous casos). Tot i això, la taxa dels homes per 100.000 habitants continua sent molt superior a la de les dones: mentre que la dels primers representa el 40,7, la de les dones se situa sobre el 4,8. La via de transmissió més freqüent entre els homes són les relacions sexuals amb altres homes en un 82,8% dels casos, seguit de les relacions heterosexuals (11,9%) i l’ús de drogues intravenoses (5,3%). En les dones, la principal via de transmissió són les relacions heterosexuals en el 90,2% dels casos, seguit de l’ús de drogues intravenoses.

Altres infeccions de transmissió sexual de la població barcelonina de les quals es disposa de dades són la sífilis (amb un increment del 10,3% en homes i 3,4% en dones respecte al 2016, i en què els homes representen el 94,5% respecte al total), la gonocòccia (amb un increment del 30,6% en homes i el 38,9% en dones respecte a l’any 2016) i la infecció per Chlamydia trachomatis (la taxa dels homes és de 115,8 casos de cada 100.000 persones, i la de les dones de 111,6). En les dues primeres, Ciutat Vella i l’Eixample són, de nou, els districtes amb taxes més altes.


07

7. Educació

El nivell d’instrucció de la població és considerat una característica social fonamental per comprendre la realitat des d’una perspectiva de gènere perquè les dones, històricament, han tingut menys accés que els homes als estudis. Aquesta desigualtat en l’accés a l’educació, tanmateix, ha disminuït de manera dràstica durant les darreres dècades. En aquest moment de transformació, però, emergeixen noves pautes de gènere que cal conèixer per evitar noves discriminacions.

Més enllà de l’accés a l’educació del conjunt de la població, per identificar l’existència de desigualtats en l’àmbit educatiu cal observar la composició dels estudis no obligatoris en el present. En aquesta qüestió hi ha dues dinàmiques de gènere clarament identificables: d’una banda, l’especialització de gènere en les diverses branques de coneixement en tots els nivells educatius, i, de l’altra, una realitat de fons: les formacions professionals estan majoritàriament cursades per homes i el batxillerat i els estudis universitaris per dones. Cal, doncs, conèixer l’abast d’aquests fenòmens a la ciutat de Barcelona.

7.1. El nivell d’instrucció Tal com es mostra a la figura 69, proporcionalment hi ha un percentatge més alt de dones (3,8%) que d’homes (1,7%) sense estudis. Entre la població que declara no tenir estudis, set de cada deu són dones i tres de cada deu són homes. També hi ha una representació més gran de dones en estudis primaris (19,1% respecte al 16,7% d’homes) i el grup està constituït majoritàriament per dones (57% respecte al 43%). D’altra banda, en els estudis superiors (formació professional de grau superior o universitaris) les dones estan lleugerament sobrerepresentades, i són un 31,7% respecte al 30%. De fet, entre les persones amb estudis universitaris, més de la meitat són dones (55%). En canvi, els estudis secundaris obligatoris i superiors són un nivell educatiu més freqüent entre els homes que entre les dones. Podem dir, doncs, que hi ha una polarització en el nivell educatiu de les barcelonines: Els nivells educatius més alts són més freqüents en elles que en els homes, però passa el mateix amb els més baixos.


Figura 69. Nivell d’estudis de la població més gran de 15 anys per sexe, 2017

Font: Ajuntament de Barcelona, Departament d’Estadística i Difusió de Dades.

Si aquestes dades es comparen amb les dades de Catalunya (de l’any 2011, a partir de cens de població i habitatges de l’Institut Nacional d’Estadística [INE]), en els dos àmbits territorials es produeix una sobrerepresentació de dones amb estudis superiors —universitaris i cicle formatiu de grau superior (CFGS)— (un 21,5% respecte al 19,1% d’homes), sense estudis (11,8% respecte al 8,1% dels homes) i estudis primaris (un 14,1% respecte al 12,8%).

7.2. L’ensenyament no obligatori Pel que fa a l’ensenyament obligatori, a Barcelona, segons les dades del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya per al curs 2017-2018, la població matriculada a l’escola primària està formada per 40.216 nenes i 41.934 nens; a l’educació secundària obligatòria (ESO) hi ha 27.608 noies i 28.608 nois. En tot cas, tota la població en aquesta edat té l’obligació d’estar escolaritzada. Quan els i les joves arriben a la formació no obligatòria (cicles formatius de grau mitjà i batxillerat) ja existeixen diferències de gènere pel que fa a la predisposició a l’estudi, que provenen d’etapes educatives anteriors.

Els programes de formació i inserció (FPI) són voluntaris, tenen una durada d’un curs acadèmic, i estan enfocats a joves d’entre 16 i 21 anys que no tenen l’educació secundària obligatòria i no segueixen cursant estudis al sistema educatiu. El seu propòsit és donar possibilitats de tornar al sistema educatiu i aprenentatge per accedir al mercat de treball. En aquests programes FPI, els nois hi estan sobrerepresentats (73% de nois respecte al 27% de noies). D’altra banda, si es té en compte la distribució entre els i les joves en famílies professionals, n’hi ha algunes que estan feminitzades o masculinitzades, seguint els patrons de gènere. Les primeres serien “Imatge personal” i “Tèxtil, confecció i pell”, i les segones serien “Agrària”, “Edificació i obra civil”, “Electricitat i electrònica”, “Fabricació mecànica”, “Fusta, moble i suro”, “Indústries alimentàries”, “Informàtica i comunicacions”, “Instal·lació i manteniment” i “Transport i manteniment de vehicles”.

En relació amb els cicles de formació professional, a Barcelona l’ensenyament de grau mitjà està compost per 7.936 nois i 5.248 noies, que representen un 61,2% i un 38,8%, respectivament. Pel que fa als graus superiors, seguint la mateixa font, hi estan matriculats 12.191 nois i 10.512 noies, que equival al 53,7% i 46,3%, respectivament. En aquest tipus d’estudis, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha una preeminència masculina (tot i que se suavitza en el nivell superior) i, seguint la mateixa línia de l’FPI, també una important segregació horitzontal. Tal com es mostra al gràfic següent, els cicles formatius més vinculats amb tasques tècniques i mecàniques estan masculinitzats; en canvi, els que


estan vinculats amb les cures, temàtiques socials o vinculades amb la moda i la imatge personal, es troben feminitzats.

Figura 70. Famílies de cicles formatius de nivell mitjà i superior segons sexe de l’alumnat als centres del Consorci d’Educació de Barcelona. Àrea Metropolitana de Barcelona. Curs 2017-2018

Pel que fa al batxillerat, el cursen a la ciutat 12.273 noies i 10.282 nois. Seguint la dinàmica ja mostrada, també es poden trobar patrons de gènere pel que fa a les branques d’especialització, però a diferència dels cicles formatius, el batxillerat està força feminitzat. S’observa que elles predominen en el batxillerat d’arts i, en menys mesura, en el d’humanitats i ciències socials (que tenen un 72,1% i un 58,1% de noies, respectivament). Com és lògic, i malgrat la majoria general de noies, aquesta dinàmica es presenta a la inversa pel cas del batxillerat tecnològic i científic, on hi ha un 46,9% de noies i un 58,1% de nois.

Si aquestes dades s’analitzen tenint en compte la diferència en el nombre de dones i homes matriculats en conjunt, continuen apareixent diferències de gènere en la tria del batxillerat. Elles trien més freqüentment humanitats i ciències socials (46% respecte al 40% de nois) o arts (14% respecte al 6% de nois) i ells l’itinerari cientificotecnològic (un 54% respecte al 40% de noies). Si aquestes dades es comparen amb Catalunya pel mateix curs, els patrons de gènere són similars. Encara que en l’àmbit català hi ha més bretxa pel que fa a la modalitat d’humanitats i ciències socials (amb una diferència d’11 punts i no de 6), en canvi, en l’itinerari artístic passa el contrari, amb 5 punts de diferència a Barcelona i 8 al conjunt de Catalunya.


Figura 71. Modalitat del batxillerat segons sexe, curs 2017-2018

Font: Generalitat de Catalunya, Estadística de l’ensenyament.

En conjunt, i segons les dades del Departament d’Universitats recollides pel Departament d’Estadística de l’Ajuntament, a Barcelona, al curs 2016-2017, hi havia 88.744 dones que estaven matriculades en estudis universitaris de grau (que representaven el 53% de l’alumnat de grau) i 78.559 homes (47%), i pel que fa als màsters hi havia matriculades 19.315 dones (55,1%) i 15.766 homes (44,9%). En aquest sentit, en els dos nivells dels estudis universitaris hi ha un nombre més elevat de dones que d’homes.

De nou, es genera una especialització per gènere segons família d’estudis, tal com passava amb els altres nivells educatius. En aquest sentit, les diferències més grans es produeixen en les carreres més tècniques, com seria el cas dels graus vinculats amb enginyeria i arquitectura, ja que del total d’homes que estudien un grau universitari, el 33,4% han optat per fer aquest tipus d’estudis, en contrast amb el 8,5% de les dones. En canvi, ciències de la salut és una branca feminitzada: un 25,5% de les dones s’han matriculat en aquesta opció, mentre que tan sols ho han fet un 11,5% dels homes. Altres tipus de graus mostren menys diferències: els de les ciències socials i jurídiques i els d’arts i humanitats (lleugerament feminitzats) i els de ciències (lleugerament masculinitzats).

Figura 72. Alumnat matriculat en grau universitari per branques d’estudi i sexe. Curs 2016-2017

Font: Departament d’ Universitats i Recerca. Generalitat de Catalunya.

Al màster, la segregació de gènere es fa més pronunciada: la preeminència masculina s’aguditza en les branques d’enginyeria i arquitectura, triades pel 31,9% dels homes i només el 10% de les dones; mentre que la preeminència

14% 6%

46% 40%

40% 54%

0%10%20%30%40%50%60%70%80%90%

100%

Dones Homes

Arts Humanitats i ciències socials Ciències i tecnologia

7,7% 11,9% 6,3% 5,4% 11,5% 25,5%

41,1%

48,4% 33,4%

8,9%

0%

20%

40%

60%

80%

100%

Homes Dones

Arts i humanitats Ciències

Ciències de la salut Ciències socials i jurídiques

Enginyeria i arquitectura


femenina creix en les ciències de la salut (amb un 15,3% de les dones i un 6,4% dels homes). Però el gran gruix dels graduats (47,9%) i, sobretot, graduades (60,1%), que cursen un màster, ho fan en ciències socials i jurídiques.

Figura 73. Alumnat matriculat de màster per branques d’estudi i sexe. Curs 2016-2017

Font: Departament d’ Universitats i Recerca. Generalitat de Catalunya.

En definitiva, encara que amb variacions, es mostren clares pautes a l’hora d’escollir les branques o els àmbits d’estudi. Aquestes eleccions estan relacionades amb els rols i estereotips de gènere, que actuen des de la primera infància, i que orienten noies i nois cap a certes disciplines acadèmiques a les quals socialment se’ls associen aptituds i rols “masculins” o “femenins”. Aquesta segregació es trasllada al mercat laboral, on s’observen desigualtats entre branques d’activitat masculinitzades i feminitzades. En canvi, la presència femenina més gran en els estudis no obligatoris, i en particular en els superiors, no té una traducció directa en una millor posició en el mercat de treball.

7.3. La coeducació a la ciutat: el cas de la percepció sobre els esports La pràctica esportiva en la infància i l’adolescència és un àmbit important de l’educació formal i informal en aquests períodes de la vida. En aquest sentit, és interessant conèixer quines són les percepcions de nens i nenes respecte a la marca de gènere dels esports. L’estudi sobre la percepció de la neutralitat dels esports pels nois i les noies de Barcelona47 aporta informació respecte a aquesta qüestió i posa llum sobre la prevalença de la marca de gènere en els esports en funció de factors com el sexe o l’edat, a partir d’una enquesta a alumnat de 4t de primària, 6è de primària, 2n d’ESO i 4t d’ESO de diversos centres escolars de la ciutat.

Primerament, l’índex de neutralitat dels esports és el percentatge de nois i noies que consideren que tots els esports són neutres pel que fa a la seva assignació de gènere. És a dir, la proporció de joves respecte al total de la mostra que considera que no hi ha esports de nois i esports de noies. Segons les dades de l’informe esmentat, l’índex de neutralitat dels esports és del 51,9%. Això vol dir que més de la meitat de la mostra no atorga marca de gènere a cap esport. Aquest percentatge és una mica més alt en el cas de les noies que en el cas dels nois,

47 IlabSo i iQ (2018), L’estudi sobre la percepció de la neutralitat dels esports pels nois i les noies de Barcelona, Ajuntament de Barcelona.

8,2% 10,9% 5,6% 4,0% 6,4% 15,3%

47,9%

60,1%

31,9% 9,8%

0%

20%

40%

60%

80%

100%

Homes Dones

Arts i humanitats Ciències

Ciències de la salut Ciències socials i jurídiques

Enginyeria i arquitectura


la qual cosa es tradueix en el fet que el 51,4% dels nois i el 45,8 de les noies identifiquen esports “de dones” i esports “d’homes”. La figura següent mostra diferències en les percepcions de nens i nenes en funció de l’edat; a més edat, més alt és l’índex de neutralitat dels esports, sobretot en el cas de les nenes, ja que en el cas dels nens es dona una excepció per als alumnes de 4t d’ESO. Així, fer-se gran és un factor que fa percebre en major grau que els esports no tenen marca de gènere.

Figura 74. Índex de neutralitat dels esports segons sexe i curs, 2018

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

80%

4t primària 6è primària 2n ESO 4t ESO

Nens Nenes General Font: Estudi sobre la percepció de la neutralitat dels esports pels nois i les noies de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2018.

Aquests resultats contradiuen la percepció segons la qual a més edat, més gran és la incorporació a la pròpia identitat dels rols i els estereotips de gènere entre els i les adolescents. Les dades mostren, doncs, com, a més edat, més baixa és la percepció de la marca de gènere en els esports, afirmació que pot explicar-se per diversos motius: d’una banda, podria donar-se que, a més edat, creixés la percepció que no és adequat —socialment acceptat— atribuir càrrega de gènere als esports. D’altra banda, la feina que han portat a terme els centres educatius per educar a favor de la igualtat de gènere i per reduir els rols i els estereotips de gènere pot ser que hagi tingut un impacte en l’alumnat de l’ESO en major grau que entre l’alumnat de primària, on no s’han destinat encara tants esforços a aquesta tasca.

Altrament, hi ha esports amb una càrrega de gènere femenina molt marcada, com són la gimnàstica rítmica o artística, la dansa o el ballet i el patinatge. D’altra banda, hi ha esports amb una marca de gènere masculina molt forta, com els esports de lluita, o el futbol o futbol sala. Així, els esports considerats més neutres són la natació, el tennis i el ciclisme o anar en bicicleta, tant per elles com per ells.

La marca de gènere que atribueixen nens i nenes a cada disciplina esportiva, que decreix amb l’edat, fet que corrobora el que ja mostrava l’índex de neutralitat de l’esport, pot tenir un impacte directe en la pràctica esportiva de nens i nenes. És a dir, la percepció que es té respecte a si aquell esport “és un esport de nens” o “és un esport de nenes” fa que nens i nenes escullin determinades disciplines esportives en lloc d’altres. Això queda reflectit en el gràfic següent, en què els esports on la pràctica de nens i nenes és més desigual són aquells amb una marca de gènere més forta.


Figura 75 Pràctica esportiva habitual segons sexe, 2018

0,0% 5,0% 10,0% 15,0% 20,0% 25,0% 30,0% 35,0% 40,0%

Gimnàstica rítmica o artística

Danses o ballet

Patinatge

Voleibol

Esports de lluita

Futbol o futbol sala

Handbol

Bàsquet

Natació o nedar

Tennis

Ciclisme o anar en bicicleta

Atletisme o córrer

Noies Nois

Font: Estudi sobre la percepció de la neutralitat dels esports pels nois i les noies de Barcelona.


08

8. Cultura i memòria col·lectiva

A la ciutat es programen una gran quantitat d’activitats culturals, de signe molt divers. Un exemple d’això és la proliferació d’espais i equipaments des on s’impulsa la cultura: més d’una cinquantena de museus i exposicions, també d’arts escèniques, quasi 200 sales de cinema, 11 fàbriques de creació, unes 40 biblioteques i vora 52 centres cívics. A més, entitats ciutadanes i grups formals i informals de persones duen a terme activitats culturals al carrer o dins dels propis locals.

Partint de la base que la cultura és un mecanisme a través del qual la societat plasma les seves visions de la realitat, i que pot ajudar tant a transformar-les com a reforçar uns imaginaris concrets, resulta una eina cabdal en la lluita per la igualtat i la transformació de les societats. Des d’aquest punt de vista, la cultura és un marc idoni per desmuntar les diferents dominacions i desigualtats. En aquest sentit, pot esdevenir un espai i també un canal per reinventar la visió del món i deslegitimar relacions de poder desiguals. Les dones han tingut i continuen tenint un paper actiu i clau en l’activitat cultural a la ciutat, tot sovint des dels marges de la seva institucionalització i amb escàs poder social.

A Barcelona, les institucions han donat un important impuls a aquesta vida cultural. Aquest fet, enriquidor pel que fa a la quantitat d’activitat que s’hi duu a terme, també pot implicar l’aposta per una jerarquització de la cultura local, que es fa palesa en el mateix llenguatge emprat: hi ha equipaments de ciutat i equipaments de proximitat. Els primers són indiscutiblement cultura; sovint, fins i tot, podríem dir alta cultura, encara que sigui per una qüestió pecuniària. El preu que s’ha de pagar per assistir a una òpera al Gran Teatre del Liceu és fins a cent vegades el cost d’un taller en un centre cívic, o assistir a un concert al Festival Grec és sempre més car, i no accessible per a tothom, que escoltar una conferència gratuïta en una biblioteca. En aquesta jerarquia cultural, les dones ocupen sovint posicions subordinades o també en els marges i amb poc suport públic i comercial. Tanmateix, paradoxalment, són les principals consumidores i usuàries de la major part d’activitats culturals, siguin del signe que siguin.


8.1. Activitat cultural ciutadana A Catalunya, les dones són majoria entre les lectores de llibres i revistes, i, tot i que en menor grau, entre els visitants al cinema i a d’altres espectacles escènics, així com a exposicions. Els homes, en canvi, llegeixen més diaris, escolten la ràdio i utilitzen més internet. En aquest context, a la ciutat de Barcelona, els equipaments culturals més utilitzats són les biblioteques i els centres cívics, i és en aquests equipaments sobre els quals centrem la mirada. Els centres cívics són espais de caràcter cultural, social i de proximitat, que doten els barris de punts de trobada, relacions socials, formació i participació ciutadana. L’any 2017, el percentatge d’homes i dones que van fer ús dels centres cívics de Barcelona va ser majoritàriament femení (78% en el cas dels tallers), de la mateixa manera que els clubs de lectura (74%). D’altra banda, els carnets de biblioteques a la ciutat estan majoritàriament en mans de dones (55%) i elles han participat en major grau en les activitats culturals desenvolupades en aquests espais (60%).

Figura 76. Percentatge d’homes i dones en les activitats i els serveis culturals, 2017

Homes Dones

Carnets de biblioteques 45% 55% Tallers en centres cívics* 20% 78% Clubs de lectura en biblioteques 26% 74% Activitats culturals en biblioteques 40% 60%

*Hi ha un 2% de casos nuls. Font: Institut de Cultura de Barcelona.

Aquesta feminització no es manté en el cas de les entitats culturals de la ciutat. Segons l’enquesta d’El Panoràmic 2016, hi ha un nombre equilibrat d’homes i dones en aquesta mena de teixit social dedicat a la cultura i formalitzat a través de les associacions sense ànim de lucre. En aquest cas, la dimensió associativa, ja analitzada en l’apartat corresponent, implica dinàmiques de gènere que tot sovint no afavoreixen la participació de les dones; malgrat tot, els homes representen el 51% de les persones associades a les entitats i les dones el 49% de les entitats culturals. En el cas del Consell de Participació de Cultura de l’Ajuntament, el percentatge d’homes és d’un 53%, la qual cosa implica que aquest espai de diàleg amb l’Ajuntament encara té una composició paritària.

Figura 77. Percentatge d’homes i dones en les associacions culturals de Barcelona segons sexe, 2016


51% 49%

Homes Dones


8.2. La programació cultural L’Informe sobre la programació cultural 2016-2017 de l’Ajuntament de Barcelona48 des d’una perspectiva de gènere analitza les activitats culturals programades en aquest període i ens permet presentar-ne dues dimensions: els rols de les dones (què fan les dones en les activitats) i el públic destinatari. Pel que fa als rols, hi ha tasques desenvolupades majoritàriament per dones, com són les de producció o el paper de tallerista o formador/a (totes dues amb més d’un 60% de presència). Les tasques de producció cultural són les que estan relacionades amb l’organització i supervisió dels esdeveniments, que no solen tenir una gran visibilitat en els espais culturals. D’altra banda, les tasques de talleristes i formadores es caracteritzen —respecte a d’altres de similars com les de conferenciants o protagonistes d’arts escèniques— pel tipus d’activitat i els espais on es desenvolupen: de petit format i en espais de proximitat; es tracta d’activitats més modestes en pressupost i amb menys reconeixement.

Altrament, hi ha paritat en les tasques d’interpretació solista i gairebé s’assoleix el 40% en el rol de conferenciants o conductores d’actes. En canvi, hi ha diferències importants en els rols d’autoria, membre de banda i direcció o comissariat.

Figura 78. Presència de dones en activitats culturals programades a Barcelona, 2017

Cal tenir en compte que la feminització de les programacions només es produeix en activitats de biblioteques i centres cívics, on, d’altra banda, hi ha un gran nombre total d’activitats però que tenen un pressupost i un abast molt més modest que les activitats desenvolupades en sales d’arts escèniques o grans auditoris. En canvi, els espais més vinculats amb l’alta cultura (com, per exemple, els grans auditoris, les sales d’arts escèniques o els museus) estan més masculinitzats.

48 Anna CABÓ i Joan Manel SÁNCHEZ (2018), Informe sobre la programació cultural 2016-2017 de l’Ajuntament de Barcelona des d’una perspectiva de gènere, Ajuntament de Barcelona.


Figura 79. Percentatge mitjà de dones en cada àmbit de programació, 2017

2017 Biblioteques 58,45% Centres cívics 62,47% Fàbriques de creació 38,78% Centres d’exposicions 40,37% Museus i col·leccions 37,25% Festivals 34,26% Sales d’arts escèniques 28,05% Arxius 47,62% Grans auditoris 22,94%

Font: Informe sobre la programació cultural 2016-2017 de l’Ajuntament de Barcelona des d’una perspectiva de gènere,

Respecte a la vinculació dels rols que s’exerceixen i els àmbits on es programa, tal com es destaca a l’informe, a la majoria d’espais el rol de conducció d’actes està feminitzat, i arriba al 75% en el cas dels museus i els centres d’exposició. En canvi, en el cas del rol d’interpretació principal o solista, sorprèn que tan sols estigui ocupat per dones en el 35% dels casos en festivals, mentre que en els grans auditoris sobrepassen el 40%. El mateix es pot dir en la composició de grups i bandes, en què només trobem paritat en les sales d’arts escèniques, però no en els festivals. Cal tenir en compte que els festivals, precisament, estan programats per la mateixa Administració.

En el cas del rol d’autores/creadores de les peces que s’exhibeixen o interpreten, les diferències entre àmbits de programació són les més pronunciades, i van des de l’1,25% de dones autores interpretades als grans auditoris, fins al 54,55% a les mostrades als centres d’exposicions. Del total d’obres que s’interpreten en els centres d’arts escèniques, un 32% són peces de dones. En conjunt, en la programació global de la ciutat, l’autoria està en mans de les dones en un 32,38%, tot just un terç.

Finalment, cal apuntar que el rol de les dones en les activitats que es programen és canviant segons el públic destinatari: si el públic és infantil, jove, gent gran o dones, les dones tenen una presència més elevada que quan es tracta d’una programació per a públic genèric o d’adults. Les activitats adreçades a infants o públic familiar representen el 19,78% del total d’activitats, i les persones responsables de gestionar-les són dones en més d’un 45%.

8.3. Presa de decisió en l’àmbit cultural de la ciutat Els espais de presa de decisions disten de ser paritaris. Tanmateix, en coherència amb tot el que s’ha exposat fins ara, aquests varien segons si són espais de ciutat o proximitat. Com s’observa a la figura 80, pel que fa als 117 espais analitzats, les direccions dels espais de programació de ciutat són clarament ocupades per homes. En canvi, les direccions dels espais de programació de proximitat mostren la situació inversa, i estan en mans de dones en més de quatre de cada cinc casos, justament espais on la categoria laboral de direcció té salaris inferiors.


Figura 80. Presència de dones i homes en les estructures directives dels espais de programació cultural de la ciutat, 2016

Espai de programació Dones Homes

Direcció d’espais de ciutat

ICUB 30% 70% Museus de la

ciutat 28,57% 71,43%

Direcció d’espais de proximitat

Biblioteques 82% 18%

Centres cívics 76% 24% Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Informe sobre la programació cultural 2016-2017 de l’Ajuntament de Barcelona des d’una perspectiva de gènere.

8.4. Reconeixement i memòria col·lectiva Al llarg del 2016, l’agenda de dones de Barcelona va publicar 146 actes (de commemoració, jornades, premis i altres programacions culturals) dedicats al reconeixement de les aportacions de les dones al llarg de la història. Aquests actes van ser programats a diversos centres cívics, museus, casals de gent gran, casals de barri, seus de districte i biblioteques, i publicats a l’Agenda Dones de Barcelona.

D’altra banda, l’atorgament de premis i distincions ens dona informació sobre el reconeixement del mèrit i el prestigi de les persones i entitats de la ciutat, i sovint esdevé una font de distribució de recursos econòmics. Durant l’any 2017 les dones han obtingut més reconeixements que els homes (57% i 43%, respectivament). Tot i això, la distribució entre dones i homes varia força en funció de la temàtica, àmbit territorial, visibilitat mediàtica, si són premis o distincions, i segons la dotació econòmica. Per exemple, pel que fa als àmbits temàtics, les dones tenen especial reconeixement en els premis de temàtica de gènere (violències masclistes, participació de les dones, etcètera). En canvi, pel que fa als premis relacionats amb altres temàtiques, les dones resulten guanyadores en el 50% de casos.

Les dones també reben més reconeixements dels districtes que de la ciutat. En aquest sentit, els premis de districte valoren més directament les aportacions a la vida quotidiana de les persones, fet que influeix en la proporció més elevada de dones guanyadores i, consegüentment, en les proporcions globals d’atorgaments de premis. En canvi, pel que fa als premis de ciutat, les proporcions són inferiors, sobretot pel que fa als reconeixements que no tenen temàtica de gènere, els quals se’ls emporten les dones només en un 20% dels casos.

Figura 81. Distribució dels premis i les distincions segons temàtica i àmbit territorial, 2017

Premis i distincions Homes Dones 43% 57%

En funció de la temàtica Temàtica de gènere 17% 83% Resta de premis 50% 50%

En funció de l’àmbit territorial Premis i distincions de la ciutat (31%) 44% 56% Premis i distincions de districte (69%) 41% 59%

Font: Elaboració pròpia a través de l’informe Premis i distincions de l’Ajuntament de Barcelona (2017).

D’altra banda, els premis amb una dotació econòmica més alta i amb més visibilitat mediàtica recauen amb més freqüència en homes. D’entre els premis que tenen retribució econòmica, la


retribució mitjana dels premis obtinguts per dones és un 34% inferior a la dels homes, una diferència que s’accentua fins al 52% en el cas dels premis que no tenen temàtica de gènere. Així doncs, els premis sobre temàtica de gènere contribueixen a disminuir les diferències existents en la resta de premis.

Figura 82. Retribució mitjana segons tipus de premi i sexe, 2017

Tipus de premis Sexe Retribució mitjana

Conjunt de premis i distincions

Dona 1.292 euros Home 1.961 euros

Diferència 669 euros

Sexe Retribució mitjana

Premis que no tenen temàtica de gènere

Dona 950 euros Home 1.980 euros

Diferència 1.030 euros Font: Elaboració pròpia a través de l’informe Premis i distincions de l’Ajuntament de Barcelona (2017).

Finalment, cal destacar que, per primera vegada en els últims anys, el 2017 les dones reben més distincions que els homes (60% i 40%, respectivament). Tanmateix, cal subratllar que aquest fet no concorda amb la tendència dels darrers anys quant a distribució per sexe. Alhora, hi ha premis, com el cas de la Medalla d’Or al mèrit cultural, científic, cívic o esportiu, en què cap dona l’ha rebut els darrers anys (per exemple, el 2017 l’han rebut tres homes).

Figura 83 Evolució de la proporció de distincions atorgades segons sexe, 2013-2017

Font: Premis i distincions de l’Ajuntament de Barcelona (2017).

D’altra banda, els noms dels carrers també representen un espai de reconeixement i memòria col·lectiva de la societat barcelonina. Com s’observa a la figura 83, cada cop s’ha optat més per promoure la inclusió de noms de dones als carrers de Barcelona. Dels carrers que s’han nomenat en el període 1994 – 2015, un 32% eren d’homes i un 27% de dones, amb una diferència d’un 5%. De 2016 a 2018 s’han incorporat al nomenclàtor 17 dones més, el que representa un 50% de les incorporacions. Però s’ha de tenir en compte que continua existint una major proporció de carrers que recorden figures masculines: l’any 2018, del total de 4541 carrers tan sols el 7,2% tenien nom de dona (327). Així doncs, la incorporació de dones és clarament insuficient per a equilibrar la seva presència en aquest espai de reconeixement.

70% 78% 77% 75%

40%

30% 22% 23% 25%

60%

2013 2014 2015 2016 2017

Homes Dones


Figura 84 Evolució del nombre d’homes i dones al nomenclàtor, 1994 -2016

Homes Dones

Entitats i altres Total

N % N % N % N % 1994 - 1999 58 31% 35 18% 97 51% 190 100% 2000 - 2012 109 32% 107 31% 130 38% 346 100% 2013 - 2015 21 38% 16 29% 18 33% 55 100% 2016 - 2018 4 12% 17 50% 13 38% 34 100% Font: Institut de Cultura de Barcelona


09

9.Vides lliures de violència masclista

La violència masclista és un component clau de discriminació de gènere i una expressió greu de la desigualtat estructural existent entre homes i dones. És la violència que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho en un marc de relacions desiguals, i que se sosté en tots els àmbits de la vida pública i privada. En aquest sentit, és una greu vulneració dels drets humans i un impediment perquè les dones puguin desenvolupar-se lliurement i en igualtat de condicions i oportunitats que els homes.

Aquest apartat recull part de les dades obtingudes a través de l’Enquesta de violència masclista a la ciutat de Barcelona, l’any 2016.

9.1. Violència masclista. Abast general Pel que fa a la situació en general de la victimització de les dones, i tenint en compte tot el seu cicle vital, un 72,30% de les dones de la ciutat ha patit agressions i violència masclista (incloent comentaris, gestos sexuals i exhibicionisme), i una de cada tres ha patit fets de violència molt greu. Aquí s’hi inclouen tocaments amb amenaces o violència, violacions, agressions físiques, endur-se els fills i filles sense permís, etcètera. Si tenim en compte els grups d’edat, les dones més joves (de 16 a 29 anys) són les que presenten nivells de victimització més elevats.


Figura 85. Violència masclista al llarg de tota la vida de les dones, 2016

Si tenim en compte la violència masclista (excloent comentaris, gestos sexuals i exhibicionisme) patida des dels 15 anys, ens trobem amb percentatges superiors entre les dones barcelonines (54,7%) que entre les dones de Catalunya en general (45,6%), diferències que es redueixen substancialment si ens centrem en la violència patida el darrer any (13,8% i 12,8%, respectivament).

Per districtes, les dones que resideixen a l’Eixample (62,6%), Ciutat Vella (60,5%), Gràcia (59,9%) i Sants-Montjuïc (59,8%) presenten una victimització al llarg de tot el cicle vital per sobre de la mitjana de la ciutat. Els districtes de residència amb més incidència de dones que han patit fets molt greus de violència des dels 15 anys són Ciutat Vella (amb un 31,2%), Gràcia (amb un 25,1%) i Sant Martí (amb un 24,9%). Veiem com districtes amb diferents nivells de renda i perfil social presenten, doncs, percentatges similars de violència masclista. La violència és transversal a tots els grups socials.

Figura 86. Violència masclista al llarg de tota la vida de les dones (excloent comentaris, gestos sexuals i exhibicionismes) per districtes, 2016

*S’hi exclouen els comentaris, els gestos sexuals o l’exhibicionisme.

57,7% 62,6%

60,5% 59,9% 59,8% 59,5%

57,2% 56,7%

54,3% 52,4%

50,8%

0,0% 10,0%20,0%30,0%40,0%50,0%60,0%70,0%

BarcelonaEixample

Ciutat VellaGràcia

Sants - MontjuïcSant MartíLes Corts

Sarrià - Sant GervasiHorta-Guinardó

Nou BarrisSant Andreu


Font: Síntesi de resultats de Barcelona de l’Enquesta de violència masclista a Catalunya, edició 2016.

9.2. Violència masclista en l’àmbit de la parella i exparella Pel que fa a la incidència de la violència masclista en l’àmbit de la parella/exparella, en termes generals, el 37% de les dones residents a Barcelona ha patit alguna forma de violència masclista per part de la seva exparella i/o parella des dels 15 anys, i el 8,6% la va patir durant el darrer any (2016). Pel que fa a les exparelles en concret, un 43,3% de les dones ha patit situacions de violència des dels 15 anys, i un 6,5% l’ha patit el darer any. D’aquestes últimes, un 60% les ha detectat com un fet delictiu, tot i que d’aquestes només el 20% ha interposat una denúncia. Des dels 15 anys, les formes de violència més comunes per part de l’exparella són la psicològica (39%), la física (14%), l’econòmica (13,3%), la sexual (10,4%) i envers els fills i filles (4,1%). En relació amb les parelles actuals en el moment de l’enquesta, el 12,8% de les dones patien violència masclista. L’últim any, n’ha patit un 6,2% de dones, de les quals un 15,6% ho ha detectat i un 0,03% ha interposat denúncia. Les formes de violència més comunes al llarg de la relació de parella actual han estat la psicològica (11,3%), l’econòmica (2,1%), la física (1,6%), la sexual (1,5%) i envers els fills i filles (0,7). Habitualment, el factor temporal i els lligams emocionals establerts amb els agressors o amb l’entorn condicionen la capacitat de les dones de detectar o d’afirmar trobar-se en algunes situacions de violència. En aquest sentit, la culpa i la vergonya (i el consegüent silenci o negació) fruit de la normalització d’aquesta violència i dels estereotips i judicis socials que l’acompanyen, poden prendre un especial protagonisme quan es tracta d’agressors que són parelles, amics de l’entorn de la dona, pare d’infants compartits, etcètera. És per això que, per exemple, es produeix sistemàticament un patró de menys detecció de la violència en les parelles actuals que en les exparelles. Val a dir que, si bé és cert que en les fases de ruptura la violència pot accentuar-se, aquesta no li és exclusiva ni acostuma a ser-ne la conseqüència: les conductes masclistes i la violència tendeixen a existir prèviament, encara que sigui amb altres formes i/o intensitats. Pel que fa a les baixes proporcions de denúncies envers els casos detectats, aquestes poden explicar-se per no concebre’ls com a violència, per vergonya i culpa, per por a possibles represàlies, desconfiança amb el sistema judicial, entre d’altres.

Finalment, és important destacar les conseqüències psicològiques d’aquesta violència sobre les dones: per exemple, quan aquesta és exercida per les exparelles, l’últim any, va tenir un impacte emocional significatiu sobre el 78,7% de les dones, i les seves conseqüències passen per un empitjorament de la seva situació econòmica (43,8%), per haver de canviar de lloc de residència (21,2%), per estar més aïllades i soles (20,6%), per haver de reforçar les mesures de seguretat (19%) i per haver d’agafar la baixa laboral (14,6%), entre d’altres.


Figura 87 Violència masclista en l’àmbit de la parella i exparella, des dels 15 anys i últim any, 2016


La violència masclista també pot trobar expressions sobre els fills i filles de les dones que la reben, ja que tendeixen a ser moneda de canvi i eina per seguir maltractant-les: agressions directes als infants, xantatge emocional, desemparament i descura, que hagin de presenciar situacions de violència, percebre les conseqüències d’aquesta sobre les seves mares, etcètera. A més, els infants poden reproduir els rols i comportaments que han viscut a casa en la vida adulta.

Figura 88. Presència i afectació dels fills i filles durant la violència masclista, 2016


9.3. Violència masclista en l’àmbit familiar, social i laboral En relació amb la violència sexual perpetrada en l’àmbit social i familiar per part de no parelles, el 32,7% de les barcelonines ha patit algun tipus d’agressió des dels 15 anys (excloent-hi els comentaris, gestos sexuals i exhibicionisme), i el 6,8% l’ha patit el darrer any de l’enquesta. Si es tenen en compte els comentaris, gestos sexuals i exhibicionisme, la dada de l’últim any s’enfila fins al 13,9% de les barcelonines. Aquestes van patir comentaris, gestos sexuals o exhibicionisme (76,9%), ciberassetjament (31,4%), tocaments sexuals (22,4%), tocaments sexuals amb violència (1,4%), intents de violació (0,5%) i violacions (0,4%).

37,0%

8,6%

43,3%

6,5% 12,8%

6,2%

0%5%

10%15%20%25%30%35%40%45%50%

Violènciamasclista desdels 15 anys

Violènciamasclistaúltim any

Violènciamasclista

exparella desdels 15 anys

Violènciamasclistaexparellaúltim any

Violènciamasclista entota la relació

actual

Violènciamasclistaúltim any

relació actual

45,5% 23,3% 28,8%

2,4%

43,9% 33,7% 17,0%

5,3%

76,5%

10,3% 12,1% 1,1%

93,8%

3,8% 1,6% 0,9% 0%

20%40%60%80%

100%

Mai ogairebé

mai

Poquesvegades

Moltesvegades

Ns/nc Mai ogairebé

mai

Poquesvegades

Moltesvegades

Ns/nc

Exparella Parella actual

Presents durant la VM Afectats per la VM


Figura 89. Violència masclista en l’àmbit social i familiar des dels 15 anys i últim any, 2016

*S’hi exclouen els comentaris, els gestos sexuals o l’exhibicionisme. Font: Síntesi de resultats de Barcelona de l’Enquesta de violència masclista a Catalunya, edició 2016.

Pel que fa a les discriminacions i assetjaments en l’àmbit laboral, un 16,5% de les barcelonines que treballaven durant el 2016 van patir violència masclista aquell mateix any. Un 16,3% de les dones han viscut discriminacions a la feina en relació amb els salaris (54,2%), els ascensos (53,5%), per manques de respecte personal (52,7%) i per infravaloració del treball (52,6%), entre d’altres. Alhora, en termes agregats, un 10,2% de les dones ha patit assetjament sexual a la feina des dels 15 anys, en què els principals assetjadors eren caps o superiors (94,5%), companys de feina (39,5%) i usuaris, clients o pacients (6,2%).

Figura 90. Violència masclista en l’àmbit laboral, 2016


9.4. Violència masclista en la infància i l’adolescència L’enquesta també recull dades sobre la violència masclista patida fins als 15 anys d’edat: excloent-hi comentaris, gestos sexuals i exhibicionisme, el 15,9% de barcelonines ha patit agressions i violència durant la infància, i un 14% ha patit fets de violència molt greus (obligació de veure pornografia, tocaments sexuals, violacions, intents de violació, agressions físiques o publicació de fotos de contingut sexual). Pel que fa als agressors, en un 20,8% eren coneguts, en un 17,7% familiars, i en un 16,2% desconeguts. És

32,7%

6,8%

Violència masclista a l'àmbit social ifamiliar des dels 15 anys

Violència masclista a l'àmbit social ifamiliar l'últim any

16,5% 16,3%

1,0%

10,2%

Violència masclistaa l'àmbit laboral

últim any(discriminacions i

assetjamentsexual)

Discriminacions ala feina l'últim any

Assetjament a lafeina últim any

Assetjament sexuala la feina des dels

15 anys


important recollir la consegüent afectació psicològica d’un gran gruix de dones (74,4%), i el fet que en un 32,4% dels casos no es detecta el fet delictiu, mentre que en un 64,9% sí (un nombre important de dones el detecten actualment però no en el moment de viure-la). En aquest cas, ens tornem trobar amb una baixa proporció de denúncies efectuades (4,2%).

Figura 91. Violència masclista durant la infància de les dones, 2016


D’altra banda, i centrant-nos específicament en el període de l’adolescència, sabem que es tracta d’un període de transició on les desigualtats per sexe s’incrementen, i això té una correspondència en la victimització. Específicament en el cas de la violència sexual i de gènere, es produeixen importants diferències. L’any 2016, el 30,7% de noies i el 21,7% de nois declararen a l’enquesta FRESC (2016) haver patit algun tipus de discriminació. Tot i no haver-hi un patró definit per edat en els nois, en les noies observem un augment del percentatge a mesura que es van fent grans. El motiu més freqüent de discriminació és pel país d’origen o ètnia en els dos sexes, però en les noies també els motius relacionats amb el gènere. Alhora, un 5,4% de les noies declaren haver estat víctimes de maltractaments en l’entorn escolar, envers el 3,8% dels nois.

Figura 92. Violència masclista durant l’adolescència, 2016

Font: Enquesta de factors de risc en estudiants de secundària, 2016.

Pel que fa a l’assetjament sexual, les noies en són les principals afectades (17% envers el 3,8% dels nois) en totes les edats. Alhora, en tots dos sexes el percentatge de víctimes d’assetjament sexual augmenta amb l’edat, però ho fa sobretot en les noies, i arriba al 26,4% a 2n de batxillerat i cicle de formació professional de grau mitjà. També haver patit maltractament per part de la parella és més freqüent entre les noies (18,3%) que entre els nois (12%), percentatges que augmenten marcadament amb l’edat.

31,8%

15,9% 14,0%

Agressions masclistes Agressions masclistesexloent comentaris, gestos

sexuals i exhibicionisme

Victimització per fets moltgreus (fets i freqüència)

21,70%

3,8%

4,9%

3,8%

12,0%

30,70%

5,4%

12,2%

17,0%

18,3%

He patit algun tipus de discriminació

He estat víctima de maltractament en…

He estat víctima de maltractaments per…

He patit assetjament sexual

He patit maltractament per part de la parella

Noies Nois


9.5. Identificació i tolerància a la violència masclista Les dades recollides en els resultats de percepcions de l’Enquesta de violència masclista posen de manifest que, en general, els homes tenen més dificultats que les dones a l’hora d’identificar la violència masclista. Així, per tots els comportaments plantejats, la proporció d’homes que considera que no són violència o són violència moderadament és més gran que la de les dones. Això s’explica per la mateixa condició de les dones, la socialització rebuda, el fet d’haver estat víctimes d’aquesta violència o experimentar la possibilitat evident de poder ser-ho. També s’observa una evolució favorable de la sensibilització i capacitat de detecció d’aquestes situacions, tot i que encara els comportaments més reconeguts com a violència són aquells que tenen a veure amb la integritat física, mentre que els de caràcter psicològic o econòmic són menys identificats.

Figura 93. Proporció d’homes i dones de Barcelona que consideren aquests fets com una expressió de violència masclista, evolució 2010-2016


9.6. El gènere en la seguretat L’índex de victimització és la relació entre el conjunt de persones que declaren haver estat víctimes d’un o més fets que han considerat delictius i el conjunt de les persones enquestades. Segons les dades de l’Enquesta de victimització de Barcelona, 2018, en general, els homes pateixen una victimització més gran que les dones, malgrat que les diferències són baixes. Tanmateix, el cost psicològic per a les dones és més alt que per als homes; així, ells puntuen aquesta afectació en 5,3 punts en una escala del 0 al 10 (on 0 és “no va afectar gens” i 10 “va afectar molt”), i elles, en canvi, en 6,2 punts. Així doncs, malgrat que la victimització dels homes és més gran, l’afectació és més baixa.

69% 85% 85% 91%

0%20%40%60%80%

100%

Homes Dones Homes Dones

2010 2016

Donar una bufetada, un cop o una empenta

40% 65% 57% 72% 0%20%40%60%80%100%


2010 2016

Controlar o no deixar decidir sobre els diners

propis o de la llar

48% 71% 70% 78% 0%

50%100%


2010 2016

No deixar que parli amb altres homes

41% 61% 63% 74%

0%

100%


2010 2016

Controlar on, amb qui i què fa a cada

moment


Figura 94. Índex de victimització segons sexe, 2013-2017

*A partir del 2017 es pregunta de manera explícita per les agressions sexuals. Font: Enquesta de victimització 2018. Presentació de resultats. Ajuntament de Barcelona.

Cal tenir en compte que els rols de gènere tenen un paper clau en aquesta qüestió, ja que els homes estan socialitzats en la normalització d’actituds amb més agressivitat. Així, els homes pateixen més victimització i alhora són la major part de les persones que desenvolupen aquests fets delictius. A més, les dones pateixen més fets on es veu compromesa la integritat personal, mentre que els homes són majoria en la resta de delictes.

Així, tot i que la victimització general sol ser més alta per a ells que per a elles en gairebé tots els tipus de delicte, les dones superen els homes en la victimització en l’àmbit dels delictes contra la seguretat personal.

Figura 95. Índex de victimització per àmbits segons sexe, 2013-2017

Font: Ajuntament de Barcelona: Enquesta de victimització, 2018 i 2014.

De fet, la intersecció entre edat i gènere és clau per comprendre les diferències en la victimització d’homes i dones segons l’àmbit o tipus de fet. Els delictes contra la seguretat personal són els més freqüents i els més patits per dones de tots els grups d’edat. Però si bé en la població de 65 anys o més pràcticament han estat soferts per igual, la diferència entre homes i dones es dispara en el grup més jove, el de les persones de menys de 30 anys. Així, les dones joves són les que més pateixen aquest tipus de fets, i les que els pateixen amb més desigualtat respecte als seus equivalents masculins. En canvi, en els homes, la victimització es dispara en relació sobretot amb el cotxe (i també, en menor grau, en el domicili) en l’edat adulta-jove (30-44), la qual cosa reflecteix un augment de posició socioeconòmica respecte a la primera joventut que, en el cas de les dones, no es produeix de manera equivalent.

22% 23% 21% 25% 26%

20% 25% 25% 24% 25%

0%5%

10%15%20%25%30%35%40%45%50%

2013 2014 2015 2016 2017Homes Dones

0%10%20%30%40%50%

Segu

reta

t per

sona

l

Vehi

cle

Dom

icili

Sego

na re

sidèn

cia

Botig

a / N

egoc

i

Segu

reta

t per

sona

l

Vehi

cle

Dom

icili

Sego

na re

sidèn

cia

Botig

a / N

egoc

i

2013 2017Homes Dones


Figura 96. Índex de victimització per àmbits segons sexe i edat, 2016

Font: Enquesta de victimització 2018. Presentació de resultats. Ajuntament de Barcelona.

Els fets delictius contra les persones són més freqüentment patits per les dones (i, en particular, per les dones joves) que pels homes. Aprofundint en aquesta realitat, cal assenyalar que també dins d’aquest tipus de fets49 hi ha diferències entre homes i dones. Mentre que les dones pateixen en una proporció molt més gran els robatoris o intents de robatoris de la bossa o la cartera, els robatoris o intents de robatori del telèfon mòbil, els cobraments indeguts de serveis, estrebades o intents d’estrebades i agressions sexuals, els homes pateixen una victimització més gran en relació amb les intimidacions, coaccions o amenaces i les agressions físiques o atracaments: és a dir, atacs explícits contra la persona que no tenen caràcter sexual. També són majoria en la victimització per estafes o fraus i robatoris de dispositius electrònics (mòbils o d’altres), fet que pot explicar-se perquè tenen més capacitat adquisitiva. En relació amb les dones, es percep que les dones tenen menys força física i, per això, pateixen més estrebades o intents d’estrebades. Alhora, la concepció que el cos de les dones és propietat dels homes provoca que les agressions sexuals es produeixin, quasi en la seva totalitat, contra elles.

Figura 97. Índex de victimització en la seguretat personal segons tipus de delictes i sexe, 2017


Pel que fa a l’evolució amb el pas dels anys, cal destacar que la victimització global és molt més gran per a l’any 2017 que per a l’any 2013; així, el nombre de fets delictius creix al llarg dels últims anys, sense que les diferències de gènere hagin variat.

49 Cal apuntar que, si bé en molts casos és així, no tots els fets que s’exposen a continuació ocorren a l’espai públic.

0%

5%

10%

15%

20%

25%

30%

35%

De 16 a29 anys

De 30 a44 anys

De 45 a64 anys

De 65anys imés

De 16 a29 anys

De 30 a44 anys

De 45 a64 anys

De 65anys imés

Homes DonesDomicili Vehicle Segona residència Botiga / Negoci Seguretat personal

0% 10% 20% 30% 40% 50%

Robatori i intent de robatori de bossa…Intimidació, coacció o amenaça

Altra estafa o frauIntent i robatori de telèfon mòbil o…

Cobraments indeguts de serveisEstrebada i intent d'estrebada

Atracament i intent d'atracamentAgressió física i intent d'agressió física

Agressions sexuals

Dones Homes


10

10. Espai urbà i medi ambient

Els barris i la ciutat de Barcelona tenen característiques molt específiques que condicionen els estils de vida, la salut, i la mateixa llibertat de les persones que hi viuen. Aquests elements tenen un pes diferent en funció de factors com l’edat, la classe social, l’estatus migratori, la condició física i, també, el gènere. Les activitats quotidianes són en bona part diferents per a homes i per a dones (i també varien en funció del cicle de vida), i també pot ser diferent la manera de dur-les a terme. Totes aquestes diferències es veuen condicionades per l’espai físic concret en el qual ens trobem, que, alhora, es veu afectat en la seva qualitat i sostenibilitat per la nostra manera de viure-hi.

A continuació s’analitzen les diferents actituds d’homes i dones en relació amb l’entorn físic —el barri i la ciutat—, incloent-hi la seva vivència respecte a la seguretat en aquest entorn. També les implicacions ambientals de les desigualtats de gènere, tant pel que fa a les activitats i feines com pel que fa a preferències i valors.

10.1. Preferències respecte a l’entorn Hi ha tres raons principals per escollir la zona on es resideix: les característiques pròpies de l’habitatge, la proximitat a la xarxa d’amistats i familiars i, finalment, l’entorn. En el cas dels homes, segons l’ECURB (2017) aquestes tres opcions es reparteixen entre els homes en proporcions molt similars com l’explicació principal per viure en l’actual lloc de residència. Ells es decanten més freqüentment per l’entorn, seguit de l’habitatge i, finalment, la xarxa de proximitat. Entre les dones, en canvi, les preferències són diferents: l’opció més triada amb diferència és relacionada amb les característiques de l’habitatge, seguida per la xarxa personal i social i, en un discret tercer lloc, l’entorn. De fet, l’entorn és un factor de menys pes que el conjunt de raons més pràctiques: la proximitat al lloc de treball i els serveis i les comunicacions. Això ens ofereix una imatge sobre les diferències entre homes i dones pel que fa a l’elecció de l’entorn que contradiu estereotips: ells donen més pes als elements ambientals i, fins i tot, als elements relacionats amb els lligams comunitaris i la pertinença al barri. Elles, en canvi, fan opcions més pragmàtiques, i es decanten per les característiques pròpies de l’habitatge —inclòs el preu—, i l’accessibilitat a la feina o als serveis. Cal tenir en compte com


pot condicionar aquestes diferències el fet que les dones disposin en menor grau de cotxe privat, de menys temps disponible i també de menys renda. Tots aquests factors poden estar al darrere d’aquestes diferències que mostra l’ECURB (2017).

Figura 98. Raó principal per la qual va escollir l’actual zona de residència, 2017

Homes Dones Per l’habitatge (preu, característiques, altres) / la zona no importava 24,1% 26,7% Per proximitat a la xarxa familiar / coneguts 23,4% 22,4% Per l’entorn 25,6% 18,3%

Per proximitat al lloc de treball 7,2% 10,8%

Pels serveis i les comunicacions 5,9% 8,9%

Per arrelament, sentiment de pertinença al barri 11,3% 8,9% Altres 2,5% 4,0%

Total 100,0% 100,0% Font: IERMB: Enquesta de cohesió urbana, 2017.

En qualsevol cas, i segons la mateixa enquesta, la valoració per part de la població barcelonina de l’entorn on es resideix és força positiva i ho és de manera molt similar entre homes i dones, tot i que una mica més alta per part d’elles que d’ells. De fet, en una escala del 0 al 10, les dones es mostren de mitjana satisfetes amb el seu barri amb un 7,61, mentre que els homes puntuen el seu barri amb un 7,31. Els aspectes més ben valorats, com es pot comprovar a la figura següent, són el transport públic disponible i la relació amb el veïnat, que són justament dos aspectes que les dones valoren més positivament que els homes. En tercer lloc, la seguretat ciutadana, aspecte lleugerament més ben valorat pels homes. Els aspectes mediambientals i de condicions físiques de l’entorn (qualitat ambiental, acústica, estat de l’entorn i neteja) obtenen pitjor puntuació tant per a elles com per a ells. Tots dos sexes puntuen pràcticament de manera idèntica la qualitat acústica, mentre que elles són més crítiques amb l’estat de l’entorn i ells amb la contaminació. Així, hi ha una preocupació masculina per la contaminació lleugerament més gran, que paradoxalment es produeix en paral·lel amb la pitjor valoració de la disponibilitat d’aparcament, problema que afecta més els homes, que fan servir més el transport privat.

Figura 99. Valoració de l’estat de diversos aspectes del propi barri o entorn residencial proper, 2017

Homes Dones Total Disponibilitat de transport públic 7,89 8,02 7,96 Relació entre el veïnat 7,14 7,49 7,33 Seguretat ciutadana 6,91 6,88 6,89 Estat de l’entorn (edificis, mobiliari urbà, zones verdes, asfaltat, neteja, etcètera) 6,63 6,72 6,68 Qualitat ambiental (contaminació) 5,84 5,71 5,77

Qualitat acústica 5,66 5,67 5,67 Disponibilitat d’aparcament 3,53 3,49 3,51

Font: IERMB: Enquesta de cohesió urbana, 2017.


10.2. La seguretat a l’espai públic

L’espai públic és un espai de llibertat però també on ocorren episodis de violència. Pel que fa específicament a la violència sexual a l’àmbit social i familiar, cal destacar que l’espai públic i el transport públic són —conjuntament amb els espais d’oci— llocs on es produeixen la major part de les agressions. Així, els assetjaments o les agressions, concretament els considerats més greus per les dones l’any 2016, tenen lloc sobretot a l’esfera pública: al transport públic (un 22%), a un lloc d’oci (un 20%) o a un espai públic (17%). Tanmateix, és rellevant considerar la possibilitat que la creixent sensibilització i rebuig social envers la violència que ocorre a l’espai públic faci que les agressions que s’hi cometen siguin més fàcils i menys doloroses d’identificar com a tals que les que s’esdevenen en espais més quotidians, sobretot si són comeses per part de persones desconegudes. D’altra banda, la violència que té lloc a l’espai públic també té conseqüències importants sobre les actituds i els comportaments de les dones: deixen de sortir soles, duen objectes de defensa, només es mouen per zones il·luminades, etcètera. Pel que fa a la identificació d’aquests episodis com a formes de violència, cal dir que el 54,1% de les dones va considerar aquests fets com a delictius, i quasi el 96% d’aquest percentatge no va interposar-hi denúncia.

Figura 100. Lloc on va passar l’assetjament sexual més greu per la dona a l’àmbit social i familiar, 2016

En general, la sensació de seguretat és un requisit imprescindible per al desenvolupament de la vida quotidiana i un element clau per a una bona qualitat de vida. Cal destacar, en aquest sentit, que la percepció d’inseguretat és més gran entre les dones que entre els homes, fet que genera que les dones tinguin menys possibilitats de viure sense por i puguin desenvolupar les seves activitats diàries amb llibertat. Analitzant la percepció de seguretat entre homes i dones respecte al barri o la ciutat, s’observa que la percepció de seguretat és més positiva pel que fa al barri on es resideix que al conjunt de la ciutat, i aquesta diferència és més pronunciada en el cas de les dones. Aquest és un fet positiu, ja que és en l’àmbit de barri on acostumem a desenvolupar la major part de la vida quotidiana, sobretot les dones.


Figura 101. Percepció de seguretat al barri i la ciutat segons sexe, 2013-2017


Finalment, cal apuntar que, tant en relació amb el barri com amb la ciutat, la percepció de seguretat creix del 2013 al 2017, però ho fa més per als homes que per a les dones.

10.3. Comportaments i actituds mediambientals Encara que no hi ha grans diferències, les dones tenen un nivell lleugerament superior de consciència sobre la importància dels hàbits i comportaments de la vida quotidiana en relació amb la sostenibilitat ambiental. Així queda reflectit en l’Enquesta d’ecologia urbana.

Figura 102. En quina mesura creu que el seu comportament quotidià té influència en el canvi climàtic? , 2017

Font: Ajuntament de Barcelona: Enquesta d’ecologia urbana, 2017, 1a onada.

No obstant això, aquesta consciència més gran no ha de traduir-se, necessàriament, en un comportament diferent. Observant els resultats de la mateixa enquesta, es comprova com les dones tenen comportaments o actituds que tendeixen més a la sostenibilitat en el camp del consum i els residus, però més igualades en l’àmbit energètic.

En relació amb el consum quotidià, la majoria d’actituds sostenibles en aquest camp són afirmades per més de tres quartes parts de la població (totes excepte l’ús de la carmanyola i la compra de roba de segona mà). Les dones tenen, de manera consistent, actituds lleugerament

6,30 6,50

6,30 6,30

5,80

6,40

5,60

6,00

5,005,205,405,605,806,006,206,406,606,807,00

2013 2018

Barri Barri Ciutat Ciutat

57,50%

38,70%

3,70%

62,30%

33%

4,70%

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

Molt/bastant Poc/gens Ns/nc

Home Dona


més sostenibles en els ítems preguntats, amb l’excepció de la compra de roba de segona mà. Tanmateix, només en dos casos, la compra de productes amb envasos a granel i el fet d’agafar el cistell o el carro quan va a comprar, aquesta diferència supera els cinc punts. Cal tenir en compte que les dones són les principals responsables de les compres quotidianes.

Figura 103. Vostè sempre o gairebé sempre... , 2017


De manera similar, el reciclatge sembla un comportament més propi de les dones que dels homes, com és lògic, perquè són més sovint responsables de les diverses tasques domèstiques a les llars. L’enquesta mostra que les dones (que viuen soles o bé en parella) són identificades en un 56% com les principals realitzadores del reciclatge a les llars, en un percentatge 9,5 punts superior que els homes, i 22,3 punts més que no pas l’opció que afirma que tots els membres reciclen indistintament.

Figura 104. Qui acostuma a separar les escombraries a casa seva? 2017


Aquesta principal responsabilitat femenina respecte al reciclatge queda reflectida en tots els residus que es reciclen, sobretot en relació amb els medicaments, on les dones manifesten reciclar-los 14 punts per sobre que els homes. També en el cas dels envasos, l’oli i les piles, la diferència entre homes i dones és notable, de més de 7 punts de diferència entre la pràctica femenina i la masculina.

75,6 78,8 72,2

90,8 83

40,4 35,2

80,5 82,2 79,2

96,1 85,6

37,7 40

0102030405060708090

100

home dona

46,5% 55,9%

33,6%

5,9% 7,1%

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

Home adult(sol o enparella)

Dona adulta(sola o enparella)

Indistinatment Altresmembres de la

llar

No separa ono ho sap


Figura 105. A casa seva separen sempre o gairebé sempre, 2017

En canvi, en l’àmbit energètic les diferències entre homes i dones se suavitzen o bé apunten a una sensibilitat més gran per part dels homes. Per exemple, un 90% d’ells manifesten que l’Ajuntament de Barcelona hauria de promoure l’ús de les energies renovables, mentre que les dones ho fan en un 82,6%, això és, 7,5 punts menys. A més, de la immensa majoria que afirma que estaria disposada a reduir el seu consum energètic per combatre el canvi climàtic, hi ha una lleugera proporció més gran d’homes (que representen el 92%) que de dones (que representen el 89%) amb aquesta sensibilitat. Els rols de gènere no assignen a les dones les responsabilitats sobre el funcionament dels electrodomèstics, el cotxe o el control de les factures energètiques, sinó que es tracta de tasques més aviat considerades pròpies dels homes. Així, podríem apuntar cap a la conclusió que homes i dones són més sensibles respecte a la sostenibilitat ambiental en els aspectes domèstics dels quals solen fer-se més càrrec.

Pel que fa al consum efectiu, l’enquesta d’ecologia urbana demana sobre els criteris en la compra d’electrodomèstics. En aquest cas, si bé els homes es mostren més proclius a valorar criteris ambientals per al cas de l’aire condicionat, les dones s’hi mostren per a la resta d’electrodomèstics. Ens trobem, a més, amb diferències molt escasses, de manera que és irrellevant el gènere per explicar-ne les preferències.

Figura 106. Principals factors que es tenen en compte en comprar electrodomèstics, 2017

Aire condicionat Electrodomèstics Homes Dones Homes Dones Preu 18,6% 19,5% 24,8% 20,6% Consum energètic o etiqueta energètica / la repercussió en el medi ambient

67,8% 65,4% 62,7% 65,2%

Altres 13,6% 15,1% 12,6% 14,3% Total 100,0% 100,0% 100,1% 100,1%


10.4. La sostenibilitat del treball domèstic i de cura a la ciutat Les activitats relacionades amb el treball no remunerat domèstic i de cura, en concret les compres quotidianes (que són treball domèstic) i les activitats educatives d’infants (que són treball de cura), es desenvolupen majoritàriament al mateix barri. Per contra, les activitats culturals i d’oci es duen a terme a altres barris de la ciutat. Només amb una excepció: anar a restaurants, que és una activitat que es fa en la major part dels casos en altres indrets (fora de la ciutat). Així doncs, el barri és l’entorn on es desenvolupen la major part de les

76,3 69,4 67,9 62 61,8 53,5 50,7

80 77 73,9 69,2 68,2 67,5 58,2

020406080

100

Vidre Envasos,plàstics illaunes

Paper i cartró Piles Matèriaorgànica

Medicaments Oli

Home Dona


tasques de treball no remunerat, imprescindibles per al dia a dia. Això vol dir que aquestes tasques, a Barcelona, es duen a terme majoritàriament (i a diferència de municipis amb altres característiques urbanes) mitjançant desplaçaments a peu.

Destaca, però, la diferència entre la compra de roba i la compra d’aliments. La primera està força més centralitzada en nodes comercials i es fa només en un 38% dels casos dins del mateix barri. Es pot considerar que aquesta mena de consum s’està assimilant a altres tipus de consum més vinculat al lleure i a compres no quotidianes. Per exemple, mostra un patró similar al de l’assistència al cinema.

D’altra banda, es poden identificar algunes diferències de gènere pel que fa a la població que desenvolupa de manera habitual aquestes activitats quotidianes. Les dones es decanten més pel barri en la compra de vestit i calçat, però menys en la llar d’infants. Pel que fa a les activitats culturals, elles afirmen fer més sovint visites a exposicions i museus fora de la ciutat.

Cal dir que les tasques domèstiques i de cura, majoritàriament dutes a terme per les dones, tenen característiques més sostenibles pel que fa a la mobilitat que no pas les activitats relacionades amb l’ocupació o l’oci. Això es deu al fet que se solen desenvolupar en l’àmbit del mateix barri, on els desplaçaments es fan majoritàriament a peu, ja que no és necessari utilitzar cotxe ni transport públic en aquest radi de proximitat. Així, el barri és l’espai on prioritàriament es duen a terme tasques com la compra quotidiana, el passeig o acompanyament amb persones grans o infants i també la participació comunitària. Per això, és important el sosteniment dels barris amb les seves dinàmiques pròpies. Reforçar la vida de barri és al mateix temps un mecanisme que facilita la realització d’aquestes feines domèstiques i de cura per part de tota la ciutadania i, al mateix temps, és una estratègia positiva per a una mobilitat més sostenible i saludable, ja que afavoreix la realització d’aquestes tasques imprescindibles per a la vida a peu i sense necessitat d’agafar un mitjà de transport. Per fer que aquest sosteniment sigui possible, s’han de complir dues condicions. En primer lloc, que hi hagi un nombre suficient de serveis per a la vida quotidiana en l’àmbit de barri; en segon lloc, que l’accessibilitat física dins del barri estigui assegurada per a persones de tota condició i edat.

Figura 107. Lloc de desenvolupament d’activitats quotidianes (de la població que declara fer-les habitualment), 2017

Al barri de residència Altres barris de Barcelona Altres

Homes Dones Total Homes Dones Total Homes Dones Total Compra d’aliments frescos 91,6% 91,2% 91,4% 5,6% 5,9% 5,7% 2,9% 2,9% 2,9% Compra d’aliments envasats 90,4% 90,9% 90,7% 4,5% 3,8% 4,1% 5,1% 5,3% 5,2%

Compra de vestit i calçat 37,5% 40,1% 38,9% 37,8% 36,7% 37,2% 24,7% 23,2% 23,9% Escola o llar d’infants 75,3% 68,3% 71,8% 21,1% 24,7% 22,9% 3,6% 7,1% 5,3%

Activitats extraescolars 67,7% 69,1% 68,4% 22,6% 22,1% 22,4% 9,7% 8,8% 9,3% Assistència a cinemes 42,5% 43,5% 43,0% 43,5% 46,9% 45,4% 14,0% 9,6% 11,6% Assistència a teatres 11,6% 8,4% 9,8% 78,1% 79,5% 78,9% 10,3% 12,1% 11,3% Assistència a museus i exposicions 5,1% 6,4% 5,8% 76,2% 70,1% 72,9% 18,7% 23,4% 21,3%

Restaurants 31,0% 33,3% 32,2% 28,2% 26,8% 27,4% 40,9% 39,9% 40,4% Oci nocturn (bars i discoteques) 23,1% 26,1% 24,5% 58,1% 57,1% 57,6% 18,8% 16,8% 17,9%



11

11. Mobilitat

A la ciutat de Barcelona es fan 6,9 milions de desplaçaments en un dia feiner, 4,7 milions si considerem només els dels habitants de la ciutat. D’aquests, gairebé tres quartes parts són desplaçaments interns dins la mateixa ciutat, i la resta són desplaçaments de connexió: entre la ciutat i altres indrets, la majoria de l’àrea metropolitana o del sistema territorial integrat. Contra el que podríem suposar, la major part dels cops la població de Barcelona es desplaça per raons no vinculades al mercat de treball o als estudis, sobretot si fa desplaçaments dins la ciutat. Es tracta de motius com ara acompanyar persones, anar a cal metge, fer compres quotidianes, passejar. Dins d’aquestes raons (anomenades “personals”), n’hi ha de vinculades al treball de cura (que representen el 57%) i d’altres de vinculades a l’oci o altres situacions personals (43%).

Ara bé, sabem que la distribució de responsabilitats, tasques i rols entre homes i dones té un impacte en patrons diferenciats pel que fa a la mobilitat. Homes i dones ens movem de manera diferent per la ciutat, tant pel que fa als mitjans que utilitzem com pel nombre i motius de la mobilitat. La mobilitat masculina s’articula en major grau al voltant del desplaçament entre la casa i la feina. Es fa més sovint en cotxe i, tot i que representa el mateix nombre de desplaçaments, implica més temps. La mobilitat femenina té un nombre mitjà més alt de desplaçaments, i hi tenen un pes important els desplaçaments no ocupacionals. Els desplaçaments són més curts i més freqüentment es fan a peu o en mitjans de transport públic (principalment en autobús). Aquesta realitat, molt simplificada, ens ofereix una imatge estilitzada de l’impacte sobre la mobilitat dels rols de gènere, però també sobre l’impacte de gènere quan s’afavoreix o facilita una mobilitat o una altra. També, finalment, ens permet reflexionar sobre els diversos impactes ambientals que implica una societat organitzada de manera androcèntrica o una que afavoreixi una mobilitat sostenible i, per tant, més similar a la que desenvolupen avui les dones.

11.1. Els desplaçaments, motius, durada i trajectòria Homes i dones fan el mateix nombre mitjà de desplaçaments al dia (3,6), però hi ha un percentatge més alt de dones que no pas d’homes que declaren no haver fet cap desplaçament el dia anterior. Aquesta població no mòbil és població que podria trobar-se en situació de vulnerabilitat, ja sigui per salut o per raons de tipus social.


Figura 108. Mobilitat de la població segons sexe, 2017

Font: IERMB: Enquesta de mobilitat en dia feiner.

D’altra banda, aquest fet indica que entre les persones que sí que es mouen de manera habitual, les dones fan una mitjana més alta de desplaçaments que els homes. Això varia de manera important en funció del cicle de vida: el nombre de desplaçaments per a les dones augmenta de manera molt notable entre els 30 i els 64 anys, i disminueix de manera molt pronunciada entre la gent gran. En canvi, el cicle de vida afecta menys la mobilitat dels homes.

Figura 109. La mobilitat segons segments d’edat d’homes i dones residents a Barcelona, 2017


Alhora, tant els homes com les dones que estan a l’atur són els que fan un nombre més alt de desplaçaments. Tanmateix, mentre que la resta d’ocupacions no afecten de manera rellevant la mobilitat dels homes, en les dones varia de manera notable i augmenta quan es tracta d’ocupacions relacionades amb les tasques de la llar i disminueix quan es tracta de dones jubilades o pensionistes. El grau de mobilitat també augmenta a mesura que augmenta el nivell d’estudis.

Els motius dels desplaçaments varien sensiblement entre homes i dones a causa dels rols de gènere. Per exemple, el treball i l’oci tenen percentatges més elevats entre els homes, i les compres (menjar, roba, productes, etcètera) i l’acompanyament de les persones, entre les dones. D’aquesta manera, per als homes la

93,5

6,5

89,5

10,5

Població mòbil Població no mòbil

3,3 3,4 3,2 3,1 3,6

2,6

3,5 3,6 3,5 3,3 3,8

3,3

De 16 a 29 anys De 30 a 64 anys De 65 i més anys De 16 a 29 anys De 30 a 64 anys De 65 i més anys

Homes Dones

Total població Població mòbil


mobilitat per raons laborals sobresurt, amb un 20,5% dels desplaçaments, sobre totes les altres raons per desplaçar-se. Els següents motius més freqüents són l’oci i les compres, que representen una mica més del 7% dels desplaçaments. En canvi, per a les dones la mobilitat per anar a la feina és també la primera raó, però amb un 16%, i els desplaçaments per anar de compres representen una mica més del 10%, i l’acompanyament de persones representa una mica més del 8%.

Figura 110 Motius dels desplaçaments a Barcelona segons sexe, 2017


Agrupant les diferents motivacions, i sense comptar les tornades a casa, trobem que els desplaçaments per raons relacionades amb el treball domèstic i de cura (acompanyar persones, comprar i fer gestions) són la majoria, i superen un terç del total per a les dones. Gairebé un altre terç es dedica a anar a la feina o fer gestions de feina, i el tercer terç es divideix entre anar a estudiar i altres activitats (visita mèdica, visita familiar o amistat, oci, passejar). Aquestes proporcions generals, però, varien en funció no només del sexe sinó també del cicle de vida. Per exemple, a partir dels 65 anys la mobilitat per raons de feina disminueix fins a gairebé desaparèixer. Però en el cas de les dones, aquesta mobilitat també disminueix en 10 punts a partir dels 30 anys, mentre que en els homes això no passa, la qual cosa reflecteix la presència desigual en el mercat de treball.


Feina i gestions de feina 443387 20,50% 387356,00 16% Estudis 73791 3,40% 94883,00 3,90% Compres 155829 7,20% 247181,00 10,20% Metge/hospital 49340 2,30% 77585,00 3,20% Visita a amistat/familiar 39258 1,80% 66366,00 2,70% Acompanyar/cura persones 120990 5,60% 198698,00 8,20% Gestions personals 96665 4,50% 90341,00 3,70% Oci 160674 7,40% 156698,00 6,50% Passejar 84567 3,90% 63397,00 2,60% Total tornada a casa 943045 43,50% 1044609,00 43% Total 2167544 100% 2427112,00 100%


Figura 111. Principals motius dels desplaçaments a la ciutat en dia feiner segons sexe, 2017

La durada dels desplaçaments és més gran per anar a la feina o a estudiar que en la resta dels casos. Les compres quotidianes es duen a terme en desplaçaments d’aproximadament un quart d’hora, i l’acompanyament en un temps una mica superior. En canvi, les gestions és l’única tasca de treball domèstic que té una durada més elevada, d’aproximadament 22 minuts de mitjana.

Pel que fa a les diferències entre homes i dones, cal assenyalar una dedicació més gran en temps als desplaçaments per a estudis per part de les noies, i també (tot i que en menor grau) en anar a la feina i en les gestions. A l’apartat sobre entorn s’apunta que les dones trien de manera més habitual la seva residència en funció de la distància amb la feina o la proximitat a serveis o mitjans de transport. Com veiem, aquesta preocupació té fonament atès el cost més gran en temps que mostra aquesta taula justament per al desenvolupament d’aquestes tasques.

Figura 112 Durada mitjana percebuda dels desplaçaments segons motiu i sexe (en minuts), 2017

Homes Dones Total

Feina i gestions de feina 24,9 26,9 25,9

Estudis 22,8 27,5 25,4

Compres 14,7 15,4 15,1

Metge/hospital 22,7 23,6 23,2

Visita a amistat/familiar 24,8 22,3 23,3

Acompanyar/cura persones 17,7 17,7 17,7

Gestions personals 21,1 23 22

Oci 17,7 18,7 18,2

Passejar 36,8 36,1 36,5

Tornada a casa ocupacional 27,6 29,2 28,4

Tornada a casa personal 24,1 23,1 23,5

Total 23,7 23,6 23,6 Font: IERMB: Enquesta de mobilitat en dia feiner.


11.2. Mitjans de transport La població resident a Barcelona fa el 45,1% dels desplaçaments amb modes de mobilitat activa (a peu, en bicicleta o vehicles de mobilitat personal i cadires de rodes). En canvi, el transport públic s’utilitza en un 34,5%, i el vehicle privat en un 20,4% dels desplaçaments. Pel que fa als homes, tendeixen a fer més ús del vehicle privat (sobretot de la moto i el cotxe) i de la bicicleta. Contràriament, les dones són més usuàries del transport públic (especialment de l’autobús i del metro) i de la mobilitat a peu.

Figura 113. La mobilitat d’homes i dones residents a Barcelona, 2017


Caminant 827838 38,20% 1082991 44,60% Bicicleta 103673 4,80% 47742 2% Cadires de rodes i vehicles de mobilitat personal 10217 0,50% 1137 0% Total mobilitat activa 941728 43,40% 113169 46,60% Autobús 200501 9,30% 420538 17,30% Metro 269358 12,40% 412347 17% Altres de tipus ferroviari (FGC, Rodalies Renfe, tramvia) 95255 4,40% 129082 5,30% Resta de transport públic 27631 1,30% 30809 1,30% Total transport públic 592746 27,30% 992776 40,90% Cotxe com a conductor 320157 14,80% 156476 6,40% Cotxe com a acompanyant 23916 1,10% 61439 2,50% Moto 267942 12,40% 833143 3,40% Furgoneta/camió 21055 1% 1409 0,10% Total vehicle privat 633070 29,20% 302467 12,50% Total Barcelona 2167544 100,20% 247112 100%


Si comparem aquests resultats amb les dades del 2013, veiem que ha augmentat considerablement l’ús del transport públic per part dels i les residents de Barcelona (era d’un 28,6% l’any 2013), de la mateixa manera que ha augmentat l’ús del transport privat (18,4% el 2013). Contràriament, l’ús dels modes no motoritzats s’ha vist reduït en un 7,9%. Tot i això, les diferències entre homes i dones pel que fa l’ús de mitjans de transport s’han mantingut des d’aleshores: les dones ja eren més usuàries del transport públic (sobretot l’autobús) i de la mobilitat a peu, i els homes del transport privat i la bicicleta.

La diferència de gènere pel que fa al tipus de transport també es veu modificada pel cicle de vida. Per exemple, les dones incrementen l’ús de mitjans motoritzats entre els 30 i els 64 anys, que és quan més augmenta el seu nombre de desplaçaments.

El motiu principal de les persones que utilitzen habitualment el transport públic (17,4%) és la comoditat. Per les dones, el fet de no disposar de vehicle privat o de carnet de conduir és un motiu que pren un pes rellevant (20,3%) en comparació amb els homes (16,5%), els quals, per exemple, consideren amb més freqüència que el transport públic és més barat. Tanmateix, és important assenyalar que és en el transport públic on més freqüentment es produeixen les agressions sexuals, tal com s’explica a la secció sobre entorn.


D’altra banda, segons el nombre de mitjans de transport utilitzats, els desplaçaments poden ser unimodals o multimodals: així, són unimodals els desplaçaments en els quals s’utilitza només un mitjà de transport, mentre que són multimodals els desplaçaments que es fan amb més d’un mitjà de transport. En aquest sentit, cal apuntar que les dones utilitzen més freqüentment més d’un mitjà (13,8% respecte a un 9,3% dels homes), i que els homes n’utilitzen més sovint un de sol (90,7% respecte a un 86,2% de les dones).

En síntesi, a través de l’Enquesta de mobilitat en dia feiner 2017 podem identificar els següents perfils d’usuaris segons la freqüència d’ús dels diferents mitjans de transport:

Figura 114. Perfils de persones usuàries segons la modalitat de transport utilitzat, 2017

Font: IERMB: Enquesta de mobilitat en dia feiner, 2017.

Pel que fa a la gent jove, el FRESC 2016 recull que els mitjans de transport actiu són els més usats en ambdós sexes i en tots els cursos, que augmenten de 2n d’ESO a 4t d’ESO i disminueixen considerablement a 2n de batxillerat i CFGM. Alhora, el transport públic és el segon mitjà de transport més utilitzat. A diferència del que passa amb la població adulta, les noies són més usuàries del vehicle privat, possiblement perquè les acompanyen més per anar al centre d’estudi que als nois. Hi ha altres mitjans que s’usen sobretot a 2n de batxillerat i CFGM, com són els patinets, skateboard, longboard, etcètera. El nombre de joves que fan servir mitjans de transport actiu per anar als centres educatius es redueix quan aquests centres s’ubiquen en zones benestants i econòmicament afavorides (utilitzen principalment el vehicle privat i el transport públic).

Figura 115. Mitjà de transport usat per anar a l’escola, l’institut o el centre educatiu per l’alumnat adolescent, segons sexe i curs, 2016

Font: ASPB, Enquesta FRESC, 2016.

58,0% 70,8%

50,7% 60,3% 65,8%

50,1%

14,6% 10,8%

24,3% 11,0% 11,6%

25,0%

12,8% 6,5%

6,8% 15,1% 12,0% 7,5% 9,1% 8,0% 16,9% 9,6% 9,5% 16,4% 5,4% 3,9% 1,3% 4,1% 1,1% 1,1%

0%

20%

40%

60%

80%

100%

2n Eso 2nBatx/CFGM 4t Eso

Nois Noies

A peu o bicicleta Transport Públic Turisme (motor) Altres Desconegut

A peu Bicicleta Autobús Modes

ferroviaris Cotxe

conductor Cotxe

acompanyant Moto

conductor

Sexe Dona Home Dona Dona Home Dona Home

Edat 65 i més

anys 30-64 anys 30-64 anys 30-64 anys 30-64 anys 65 i més anys 30-64 anys

Situació professional

Jubilada i pensionista

Actiu ocupat

Actiu ocupat Actiu ocupat Actiu ocupat Jubilada i

pensionista Actiu ocupat

Motiu del desplaçament

Mobilitat personal o per treball de cura

Mobilitat per feina o estudis

Mobilitat per feina o

estudis



Mobilitat personal o

per treball de cura



El 57,1% dels i les residents a Barcelona disposen de T-10. Com que les dones d’edats adultes són les que més usen el transport públic, és previsible que sigui aquest col·lectiu el que més en té (75,3%). Les segueixen els homes del mateix segment d’edat (67,9%). Per contra, en la resta de grups d’edat, ells en tenen en major grau que elles.

Figura 116. Tinença de títols de transport segons edat i sexe, 2017

Sexe Segment d’edat Disposa de T-10

Home 16-29 62% 30-64 67,9% 65 anys i més 24,8%

Dona 16-29 57,3% 30-64 75,3% 65 anys i més 18,7%


Val la pena assenyalar també que les dones són les principals usuàries de la Targeta Rosa (servei per a persones més grans de 60 anys amb mobilitat reduïda i pocs recursos econòmics).

El cotxe o la moto a la llar

Pel que fa a la tinença de cotxe, a dia d’avui es tracta d’un recurs important a les llars per a la mobilitat més enllà de la ciutat. Es tracta també d’un bé tradicionalment associat a la masculinitat, relacionat amb el poder i la llibertat dins i fora de l’àmbit domèstic. La figura següent mostra l’existència d’una preeminència masculina en l’ús del cotxe: en general, les dones disposen en menor grau de permisos de conducció i també fan un ús menys habitual dels vehicles de la llar respecte als homes.

Figura 117. Disposició de carnet de conduir i ús habitual dins la llar, 2017

Homes Dones Total

Disposa de permís de conduir específic de ciclomotor o moto 29,9% 10,9% 19,6%

Disposa de permís de conduir de cotxe 80,0% 55,5% 57,0%

Jo mateix/a l’agafo de manera habitual 71,4% 37,8% 57,0%


El motiu més esmentat dels i les que utilitzen quasi exclusivament el vehicle privat per desplaçar-se són una comoditat més gran (29,9%) i el fet que sigui més ràpid que el transport públic (22,8%). És rellevant mencionar que el tercer motiu esgrimit per les dones és el fet que sigui més barat que el transport públic (12,8% respecte al 6% dels homes), i, alhora, només elles esmenten el fet que se senten més lliures fent-ne ús (4,4%).

Finalment, en els darrers anys ha augmentat molt l’ús de la bicicleta entre els i les residents de Barcelona (56,3% l’any 2017). Tot i això, segons l’ECURB (2017) són majoritàriament els homes els qui manifesten fer-ne ús de manera habitual en major grau (76,7% respecte al 35,7% de les dones).


12

12. Índex de figures Figura 1. Població de la ciutat per franges d’edat i sexe, 2017 ................................................................................................ 1

Figura 2. Piràmides d’edats per sexe de la població de Barcelona, 2017 .................................................................................. 2

Figura 3. Piràmide d’edats per sexe de la població de Catalunya, 2017 .................................................................................... 3

Figura 4. Evolució de la taxa de fecunditat i edat mitjana en tenir el primer fill o filla, 1991-2016 ............................................. 3

Figura 5. Naixements segons districtes, 2017 ........................................................................................................................ 4

Figura 6 Percentatge de cada tipologia de llar. Barcelona ciutat, 2018 ..................................................................................... 5

Figura 7. Percentatge de cada tipologia de llar per districte de Barcelona, 2017 ....................................................................... 5

Figura 8. Evolució del nombre de dones que viuen soles a Barcelona, 2007-2018 .................................................................... 6

Figura 9 Lloc de naixement segons sexe, 2017 ...................................................................................................................... 7

Figura 10. Proporció de població de nacionalitat espanyola i estrangera segons sexe, 2017 ...................................................... 7

Figura 11. Distribució de la població immigrant per districtes segons sexe, 2017 ..................................................................... 8

Figura 12 Evolució interanual de la taxa d’activitat general i específica a Barcelona el quart trim. de l’any per sexe, 2013-2017 10

Figura 13 Situació d’activitat de la població de 16 anys o més, 2017 ..................................................................................... 11

Figura 14 Afiliació al règim general de la Seguretat Social a Barcelona i Catalunya per lloc de residència, treball i sexe, 2015 .. 11

Figura 15. Evolució interanual de la taxa d’ocupació general i específica el quart trimestre de l’any a Bcn per sexe, 2013-2017 12

Figura 16. Condicions i categoria professional per sexe, 2017 ............................................................................................... 13

Figura 17. Evolució de la parcialitat segons sexe, 2014-2018 ................................................................................................ 14

Figura 18. Tipus de contracte de la població assalariada per sexe, 2017 ................................................................................ 15

Figura 19. Evolució interanual de la taxa d’atur a Barcelona el quart trimestre de l’any segons sexe, 2013-2017 ...................... 16

Figura 20. Distribució de les activitats econòmiques dels establiments o empreses per sexe, 2017 .......................................... 17


Figura 21. Distribució de dones i homes en les activitats econòmiques, 2017 ......................................................................... 18

Figura 22. Distribució de les persones assalariades segons tipus de professió i sexe, 2017 ..................................................... 18

Figura 23. Distribució de dones i homes en cada tipus de professió, 2017 ............................................................................. 19

Figura 24 Importància que s’atorga a les tasques de cura de les persones, escala del 0 al 10 segons sexe, 2017..................... 21

Figura 25. En quina mesura es valora socialment la cura, escala de l’1 al 10 segons sexe, 2017 ............................................. 22

Figura 26. Necessitat d’ajuda o companyia de tercers per dur a terme les activitats bàsiques diàries, 2017 ............................. 23

Figura 27 Persones que han tingut problemes o necessitats, segons sexe, 2017 .................................................................... 23

Figura 28. Persones a les quals es va a buscar en cas de problemàtica, 2017 ........................................................................ 24

Figura 29. Persones que van necessitar ajut per cuidar els seus fills/filles segons sexe, 2017 ................................................. 25

Figura 30 Proximitat del lloc de resid. de les pers. a les quals es va demanar ajut per a la cura de fills/filles segons sexe, 2017 26

Figura 31. Molt o bastant de temps dedicat a cuidar familiars o persones properes que ho necessiten i molta o bastanta......... 27

Figura 32. Consideració del temps dedicat a la cura segons sexe, 2017 ................................................................................. 27

Figura 33 Sensació de no poder atendre les persones dependents segons sexe, 2017 ............................................................ 28

Figura 34. Llars que ocupen servei domèstic a Barcelona, 2013-2018 ................................................................................... 29

Figura 35. Cotització a la Seguretat Social de les treballadores domèstiques entrevistades, 2017. ........................................... 30

Figura 36. Euros anuals mitjans percebuts com a forma de renda no monetària per la població assalariada a Bcn, p sexe 2017.32

Figura 37. Quantitat mitjana (neta) de les principals prestacions l’any anterior a Barcelona per sexe, 2017 ............................. 32

Figura 38. Renda neta anual de la llar abans i després de transferències socials per sexe, 2016 ............................................. 33

Figura 39. Ingressos de les llars: mitjana, mediana, percentil 25 i percentil 75, segons sexe, 2017 ......................................... 33

Figura 40 Raó principal per la qual va escollir l’actual zona de residència, 2017 ..................................................................... 34

Figura 41. Règim de tinença de l’habitatge on es viu segons sexe, 2017 ............................................................................... 34

Figura 42. Percepció sobre la càrrega que suposa per a la llar les despeses totals d’habitatge (incloent-hi...), 2017 ................. 35

Figura 43. Valoració mitjana sobre la fac. d’accés a un hab. amb preu raonable en el barri o ciutat del 0(gens) al 10(molt),201735

Figura 44. Endarreriment en el pagament de la hipoteca o el lloguer de la llar en els últims 12 mesos, 2017 ........................... 36

Figura 45. Vulnerabilitat sobre serveis vinculats amb l’habitatge per sexe, 2017 .................................................................... 36

Figura 46 Taxa de risc de pobresa i taxa de risc de pobresa o exclusió social (AROPE) segons sexe i bretxa de gènere, 2016 .. 37

Figura 47. Taxa AROPE i risc de pobresa en supòsit d’autonomia, 2016 ................................................................................ 38

Figura 48. Distribució segons tipologia associativa de les persones implicades en les entitats de Barcelona, 2016 .................... 40

Figura 49. Distribució de la participació en funció del sexe i l’àmbit principal d’actuació, 2016 ................................................ 40

Figura 50. Homes i dones + gènere no binari: distribució de les darreres tasques desenvolupades segons sexe, 2017 ............. 41

Figura 51. Distribució d’homes i dones i persones de gènere no binari en entitats i dificultats per conciliar, 2016..................... 42

Figura 52. Incorporació de criteris de diversitat en el funcionament organitzatiu de l’entitat o associació, 2016 ....................... 43


Figura 53. Proporció de càrrecs electes municipals segons sexe a l’Ajuntament de Barcelona, eleccions municipals del 2015 .... 44

Figura 54. Homes i dones electes locals a l’Ajuntament de Barcelona, 1979-2015 .................................................................. 44

Figura 55. Composició de l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona segons sexe, 2018 ................................................ 45

Figura 56. Composició dels consells de districte de la ciutat segons sexe, 2018 ..................................................................... 45

Figura 57. Composició dels consells sectorials de la ciutat segons sexe ................................................................................. 46

Figura 58. Espais de participació dins el barri segons sexe (darrers 12 mesos), 2017 ............................................................. 47

Figura 59. Espais de participació fora del barri segons sexe (darrers 12 mesos), 2017 ........................................................... 48

Figura 60. Esperança de vida en néixer per districtes i sexe, 2016 ........................................................................................ 50

Figura 61. Evolució de la mala salut percebuda a Barcelona segons sexe, 2013-2017............................................................. 51

Figura 62. Trastorns crònics principals declarats en adults i infants per sexe, 2016 ................................................................ 52

Figura 63. Impacte dels problemes de salut sobre el desenvolupament de les activitats habituals, últims 6 mesos, 2017 ......... 52

Figura 65. Lesions per accident de treball amb baixa. Nombre i variació segons gravetat, 2017 .............................................. 55

Figura 66. Prevalença del risc de mala salut mental de la població de Bcn i de les persones part. en “Treball als barris”, 2016 . 56

Figura 67. Mal estat de salut percebut de diferents col·lectius, 2017 i 2018 ........................................................................... 57

Figura 68. Evolució dels embarassos en dones de 15 a 19 anys als districtes de Barcelona, 2008 i 2017 ................................. 58

Figura 69. Nivell d’estudis de la població més gran de 15 anys per sexe, 2017 ...................................................................... 61

Figura 70. Famílies de cicles formatius de nivell mitjà i superior segons sexe de l’alumnat als centres del Consorci d’Educació . 62

Figura 71. Modalitat del batxillerat segons sexe, curs 2017-2018 .......................................................................................... 63

Figura 72. Alumnat matriculat en grau universitari per branques d’estudi i sexe. Curs 2016-2017 ........................................... 63

Figura 73. Alumnat matriculat de màster per branques d’estudi i sexe. Curs 2016-2017 ......................................................... 64

Figura 74. Índex de neutralitat dels esports segons sexe i curs, 2018 ................................................................................... 65

Figura 75 Pràctica esportiva habitual segons sexe, 2018 ...................................................................................................... 66

Figura 76. Percentatge d’homes i dones en les activitats i els serveis culturals, 2017 ............................................................. 68

Figura 77. Percentatge d’homes i dones en les associacions culturals de Barcelona segons sexe, 2016 ................................... 68

Figura 78. Presència de dones en activitats culturals programades a Barcelona, 2017 ............................................................ 69

Figura 79. Percentatge mitjà de dones en cada àmbit de programació, 2017 ......................................................................... 70

Figura 80. Presència de dones i homes en les estructures directives dels espais de programació cultural de la ciutat, 2016 ...... 71

Figura 81. Distribució dels premis i les distincions segons temàtica i àmbit territorial, 2017 .................................................... 71

Figura 82. Retribució mitjana segons tipus de premi i sexe, 2017 ......................................................................................... 72

Figura 83 Evolució de la proporció de distincions atorgades segons sexe, 2013-2017 ............................................................. 72

Figura 84 Evolució del nombre d’homes i dones al nomenclàtor, 1994 -2016 ......................................................................... 73

Figura 85. Violència masclista al llarg de tota la vida de les dones, 2016 ............................................................................... 75


Figura 86. Viol. masc al llarg de tota la vida de les dones (excloent comentaris, gestos sexuals i exhibicionismes) districtes 201675

Figura 87 Violència masclista en l’àmbit de la parella i exparella, des dels 15 anys i últim any, 2016 ....................................... 77

Figura 88. Presència i afectació dels fills i filles durant la violència masclista, 2016 ................................................................. 77

Figura 89. Violència masclista en l’àmbit social i familiar des dels 15 anys i últim any, 2016 ................................................... 78

Figura 90. Violència masclista en l’àmbit laboral, 2016 ......................................................................................................... 78

Figura 91. Violència masclista durant la infància de les dones, 2016...................................................................................... 79

Figura 92. Violència masclista durant l’adolescència, 2016 .................................................................................................... 79

Figura 93. Proporció d’homes i dones de Bcn que consideren aquests fets com una expressió de viol masc, evolució 2010-201680

Figura 94. Índex de victimització segons sexe, 2013-2017 .................................................................................................... 81

Figura 95. Índex de victimització per àmbits segons sexe, 2013-2017 ................................................................................... 81

Figura 96. Índex de victimització per àmbits segons sexe i edat, 2016 .................................................................................. 82

Figura 97. Índex de victimització en la seguretat personal segons tipus de delictes i sexe, 2017 ............................................. 82

Figura 98. Raó principal per la qual va escollir l’actual zona de residència, 2017 .................................................................... 85

Figura 99. Valoració de l’estat de diversos aspectes del propi barri o entorn residencial proper, 2017 ..................................... 85

Figura 100. Lloc on va passar l’assetjament sexual més greu per la dona a l’àmbit social i familiar, 2016 ................................ 86

Figura 101. Percepció de seguretat al barri i la ciutat segons sexe, 2013-2017 ...................................................................... 87

Figura 102. En quina mesura creu que el seu comportament quotidià té influència en el canvi climàtic? , 2017 ....................... 87

Figura 103. Vostè sempre o gairebé sempre... , 2017 .......................................................................................................... 88

Figura 104. Qui acostuma a separar les escombraries a casa seva? 2017 .............................................................................. 88

Figura 105. A casa seva separen sempre o gairebé sempre, 2017 ......................................................................................... 89

Figura 106. Principals factors que es tenen en compte en comprar electrodomèstics, 2017 .................................................... 89

Figura 107. Lloc de desenvolupament d’activitats quotidianes (de la població que declara fer-les habitualment), 2017 ............. 90

Figura 108. Mobilitat de la població segons sexe, 2017 ........................................................................................................ 92

Figura 109. La mobilitat segons segments d’edat d’homes i dones residents a Barcelona, 2017 .............................................. 92

Figura 110 Motius dels desplaçaments a Barcelona segons sexe, 2017 .................................................................................. 93

Figura 111. Principals motius dels desplaçaments a la ciutat en dia feiner segons sexe, 2017 ................................................. 94

Figura 112 Durada mitjana percebuda dels desplaçaments segons motiu i sexe (en minuts), 2017 ......................................... 94

Figura 113. La mobilitat d’homes i dones residents a Barcelona, 2017 ................................................................................... 95

Figura 114. Perfils de persones usuàries segons la modalitat de transport utilitzat, 2017 ........................................................ 96

Figura 115. Mitjà de transport usat per anar a l’escola, l’institut o el centre educ per l’alumnat adolescent, s sexe i curs, 2016 . 96

Figura 116. Tinença de títols de transport segons edat i sexe, 2017 ...................................................................................... 97

Figura 117. Disposició de carnet de conduir i ús habitual dins la llar, 2017 ............................................................................ 97

el gènere en xifres - bcnroc.ajuntament.barcelona.cat€¦ · barcelona, 2017”, de l’agència...

Documents