????CAMPANYA ARA ÉS L’HORA

??

???

??

??

NÚM.

8

GEN

ER 20

14

AQUESTA HA DE SER L’ÚNICA

ARMA

SUMARI

EL DOFÍ

www.eldofi.cat

COL·LABORADORS

ALUMNES D’ESO I BATXILLERAT Anna Mundet; Ferran Pedemonte; Olivia Teerink; Paula Vicente; Andrés Moslares; Arnau Martí; Lau Tintoré; Guillem Martínez; Maria Latorre; Helena Galí; Elisenda Nieto.

EXALUMNESAndreu Ausàs; Clàudia Palomares; Carlota Rubí

NOTA

Totes les opinions recollides a la revista estan fetes a títol personal de l’autor/a.

EDITA

Capella de Can Caralleu, 3 | 08017 Barcelona

EDITORIAL03 S’HA DE VÈNCER LA POR

EL REPORTATGE04 PASSEM REVISTA AL 2014

CIÈNCIA07 FENT CAMÍ EN L’ÀMBIT CIENTÍFIC

ECONOMIA08 JOVES EMPRENEDORS

RELATS10 LA PERFECCIÓ NO ÉS10 DISSABTES DE TEMPORADA11 LOS MONTES DROOL11 SUS PUPILAS TITILABAN

CULTURA12 QUÈ ÉS LA MODA?12 CARTELLERA

OPINIÓ14 QUI SOM?15 AMB LA LLIBERTAT NO S’HI JUGA

L’ENTREVISTA16 “NO HE TINGUT UNA BONA

EXPERIÈNCIA AMB L’1 X 1”

ESPORTS18 DIARI ESPORTIU O PAMFLET

DESINFORMATIU?

ESPAI ESCOLA19 FESTA DE NADAL

EXALUMNES20 PERIODISME I HUMANITATS

AGENDA22 AGENDA

S’ha de vèncer la porS’ha acabat el 2014 i comencem el 2015 amb fets tan tràgics i colpidors com la mort de dotze periodistes i col·laboradors del setmanari humorístic Charlie Hebdo. Cap creença, cap idea, res pot sustentar·se en la violència gratuïta, fruit de l’obcecació i l’odi que regalaven el passat dimecres uns fanàtics. És més, des d’aquesta revista, una eina comunicativa escolar volem més que mai fer valdre aquests drets d’expressió que tants anys de democràcia ha costat establir. Som de l’opinió que cal lluitar no només amb policia per garantir la seguretat, també amb tole·rància, insistència en l’educació dels valors de la llibertat individual i una forta defensa radical del que se’ns està posant més a prova; la llibertat de premsa.

Volem fer un crit a tots aquells que creguin en la pau. Perquè ara ja no és tracta només d’un atemptat, es trac·ta de tots i cada un de nosaltres. Es tracta de defensar allò que és més nostre que res, es tracta de minut a minut protegir amb fermesa i convicció el nostre dret més essencial; la llibertat. És ara quan hem de ser més coratjosos que mai, hem de vèncer la por i seguir usant l’humor com a antídot dels fanatismes. Hem de seguir despullant i condemnant totes les barbàries, retratant criminals i usant el periodisme per fer les coses una mica més transparents. També hem de saber, però, assenya·lar aquells que aprofiten una salvatjada així per vendre encara més idees fanàtiques en sentit contrari. Vénen temps difícils en els que es necessita gent sense por, gent valenta i disposada a escriure la veritat passi el que passi.

EDITORIAL

Patrick Pelloux Redactor supervivent revista Charlie Hebdo

El redactor supervivent de la massacre ha anunciat que la revista Charlie Hebdo, no faltarà a la seva cita als quioscs i es vendrà el proper dimecres amb una edició especial. La revista sortirà amb un milió d’exemplars.

Jean-Marie Le Pen Antic líder del Front Nacional Francès

”Jo no sóc Charlie”. L’antic líder del Front Nacional es nega a participar a la manifestació contra els atacs terroristes. ”Em commouen les morts de 12 compatriotes la identitat política uns quantsno volia tan sols conèixer ... encara que ja ho conec bé: eren enemics del Front Nacional que fa poc havien demanat la dissolució del partit”, ha declarat.

SEMÀFORS

POEMA

Bajo un sauce llorón

Caminando por esos senderos

entre árboles, quiero llegar

hasta el más relajante.

Un sauce que llora lágrimas verdes,

y se mueve según el aire marino,

queriendo toca el cielo.

Me encuentro bajo el sauce,

y yo lloro con él.

Agarro su tronco con verde esperanza

para que se sienta seguro.

Ahora, tras el océano huele a sauce,

pero por encima de todo,

huele a lágrimas. PAULA VICENTE MASCÓ

Molt sovint donem al canvi d’any

una importància més que desmesu·rada. Aquella gent que s’ha portat excessivament malament durant els 12 mesos passats creu innocentment que si la nit del 31 fan un bon pensa·ment, resen unes quantes oracions al Déu omnipotent i ho culminen amb la borratxera del segle aconseguiran ser feliços. Però deixant de banda el mite i la superstició que acompanyen com una bola d’aquelles nadalenques tan pesants les festes, jo us proposo una original manera de no ennue·gar·se amb el raïm i passar un reflexiu i filosòfic canvi d’any.

Ara ja és massa tard però per l’any vinent és essencial tenir un bon se·ient; d’aquells ben acotxats i amb un respatller còmode. El soroll de fons ha de ser mínim o també es pot posar alguna peça clàssica i relaxant. Amb la ment en blanc i les mans entrella·çades es fa un compte enrere fins a 12. Res de raïms, ni olivetes ni lacasi·tos. Només un tancament d’ulls i con·centració màxima...

REVOLUCIÓ UCRANIANA: GENER I FEBRERGener i febrer del 2014: Milers de manifestants lideren protestes que arriben fins a l’extrem de demanar la dimissió del president, que bona part de la població considera un home corrupte i autoritari. Tot això després que d’anys de negociacions el govern actual Ucraïnès anunciés el 21 de no·vembre de 2013 que no signava l’acord d’associació amb l’Unió Euro·pea i decidiria mostrar·se més obert a integrar·se amb Rússia. Tot plegat va desencadenar en grans revoltes i conflictes armats. Les manifestacions eren una mena de continuació de les grans mobilitzacions de la Revolució Taronja del 2004 en favor de Timo·xenko. L’1 de març del 2014 Viktor Yanukovich, exiliat, demana a Rússia l’ús de forces armades per restablir la pau. El mateix dia, Putin sol·licita i rep l’autorització del Parlament Rus per desplegar tropes militars a la pe·nínsula de Crimea. El 18 de març la República de Crimea i Sebastopol ja estan adherits formalment a la Fede·ració Russa. Mentrestant s’organitzen milícies i hi ha disturbis a les regions del sud i l’est d’Ucraïna. El 29 de març Yanukovich és expulsat pel seu propi partit i fuig cap a Rússia. Finalment en unes eleccions el 7 de juny surt esco·llit democràticament l’actual presi·

dent Ucraïnès Petró Poroshenko. Avui en dia les ferides segueixen obertes a l’est d’Ucraïna (que encara està sota el domini de les milícies pro·russes) i ningú sap del cert quan aca·baran per cicatritzar·se.

“BRING BACK OUR GIRLS”: ABRIL

El passat 14 d’abril del 2014 membres del grup islamista Boko Haram ataca·ven un internat femení de Chibok, un estat del nord de Borno. Més de 200 nenes van ser segrestades aquell dia. Des de llavors l’escola resta tancada i en els mesos transcorreguts no s’ha produït cap tipus de progrés. Les fa·mílies no saben res i tot segueix igual que al principi. El Govern no actua i res indica als pares que la situació estigui sota control. Aquest fet va trasbalsar el món sencer, que va em·prendre una massiva campanya sota el hashtag “Bring Back Our Girls”, fra·se que es convertiria en l’única arma mundial davant l’apatia governamen·tal. El temps, però, ha reflexat la es·cassetat de progrés. Des de que la campanya va començar només qua·tre de les joves segrestades han aconseguit fugir dels seus captors. I això és, precisament, el més trist de tot: van fugir, no van ser pas rescata·des per les Forces Armades del país

PASSEM REVISTA AL 2014PER ANNA MUNDET

«us proposo una original manera de no ennuegar-se amb el raïm i passar un reflexiu i filosòfic canvi d’any»

EL DOFÍ

4

El Reportatge

africà. No podem permetre que aquestes noies es converteixin en un record.

ESTAT ISLÀMIC: JUNY

La milícia extremista Estat Islàmic (EI) sembra el terror a l’Iraq i a Síria des de fa anys. Els components del grup terrorista compten amb armes mo·dernes i milers de combatents, entre els quals hi ha ex·soldats de l’exèrcit de Saddam Hussein. A sobre, els jiha·distes s’enfronten amb enemics mal equipats i sense ensinistrar, cosa que els facilita la victòria. El juny del 2014 la milícia terrorista va declarar la guerra i ningú és ara capaç d’atu·rar·la. Tot i que els kurds del nord de l’Iraq van aconseguir més tard recu·perar la presa de Mosul i vàries loca·litats que eren en mans dels jihadis·tes a Síria l’EI controla actualment un terç de la superfície del país. Des del 8 d’agost els Estats Units recolzen els kurts amb atacs aeris al nord d’Iraq. També l’exèrcit iraquià combat la mi·lícia, encara que en molts casos sen·se èxit. Per sort, ambdues forces re·ben suport de varis govern estrangers. A Síria, l’EI lluita en dos fronts: contra l’Exèrcit i contra la major part dels grups rebels. Entre els enemics de l’EI figura el Front de Nusr, que està vin·culat a Al Qaida, tot i l’afinitat ideolò·gica entre ambdós grups. La ruptura es va produir quan l’EI es va expandir

d’Iraq a Síria contra la voluntat d’Al Qaida. Aquesta “guerra” fa temps que s’ha convertit en una amenaça que afecta més que Síria i l’Iraq, ara ja es tracta d’una advertència internacio·nal.

BRASIL 2014: JULIOL

El 13 de juliol del 2014 Alemanya gua·nya el mundial de futbol a Brasil con·tra Argentina 1·0. A la pròrroga va marcar Mario Götze, als 7 minuts del temps suplementari. El 2014 però ha estat un any nefast pel club blaugrana que no ha aconseguit cap títol. Els culés, però, confien que hi hagi un canvi de rumb i el Barça recuperi la seva força.

TENSIÓ RACIAL: AGOST

Tristament, morts com les de Micha·el Brown no són infreqüents als Es·tats Units. En la mateixa setmana d’agost en la que l’afroamericà de 18 anys va morir a Ferguson (Misuri) per trets de la policia, es va donar un cas a Ohio. I en la següent, dos més a Califòrnia. Segons dades oficials, els negres d’entre 15 i 19 anys tenen dues vegades més probabilitats de morir per trets d’un policia que els blancs, sense detallar si van armats o no. Però el de Brown no es va quedar com un número més a les estadísti·

ques. Va deslligar una onada d’indig·nació en aquest suburbi de San Luís que va acabar rebrotant amb la deci·sió del gran jurat de no imputar a l’agent blanc que el va matar. Fergu·son porta temps acumulant una forta tensió racial que amb aquesta mort va acabar de detonar. Amb la pujada al poder d’un president negre als Es·tats Units, tots pensàvem que la so·cietat americana havia començat a superar el racisme. Però fets com aquests ens demostren que no, que encara, malauradament, falta molt per fer.

PREMI NOBEL DE LA PAU A MALALA: OCTUBRE

En l’àmbit més positiu l’any dóna la benvinguda a la premi Nobel més jove de la història. Té només 17 anys i és coneguda pel seu activisme a fa·vor dels drets dels civils, especialment dels drets de les dones a la vall del riu Swat, on el règim talibà ha prohibit l’assistència a l’escola de les nenes. A l’edat de 13 anys, Yousafzai va acon·seguir notorietat en escriure un blog per a la BBC sota el pseudònim Gul Makai, explicant la seva vida sota el règim talibà i els seus intents per re·cuperar el control de la vall després que l’ocupació militar els obligués a sortir a les zones rurals. El 9 d’octubre de 2012 a Mingora, va ser agredida

5

per un milicià del TTP, el qual li va dis·parar amb un fusell que li va impactar al crani i el coll, per la qual cosa va haver de ser intervinguda quirúrgica·ment. Malala Yousafzai va ser guar·donada amb el Premi Nobel de la Pau el 10 d’octubre del 2014 juntament amb l’activista indi Kailash Satyarthi.

EPIDÈMIA D’EBOLA: OCTUBRE

Un fet que ha colpejat el món sencer i segueix sense aturar·se és l’epidè·mia d’e l’Ebola; l’actual i major brot epidèmic del virus. Originat el desem·bre del 2013 a Guinea i estès poste·riorment a Libèria, Serra Leone, Nigè·ria, Senegal, Estats Units, Espanya i Mali. El primer cas de la malaltia de·tectat a Europa es va produir a Espa·

nya pel contagi d’una auxiliar d’infer·meria que va assistir un missioner infectat repatriat a l’Hospital Carlos III de Madrid des de l’Àfrica. Però el que més notícia ha estat, per sobre de la pròpia epidèmia, ha estat la seva ne·gligent gestió per part de l’Estat així com l’egoista actitud que han demos·trat els espanyols. Actualment l’Estat Espanyol es troba fora de perill però no tnim dret a oblidar que el virus segueix estès en milers de poblats africans on no tenen els nostres re·cursos per enfrontar·s’hi i necessiten ajuda.

ESTATS UNITS I CUBA REFAN LES SEVES RELACIONS: DESEMBRE

El president dels Estats Units, Barack Obama i el de Cuba, Raúl Castro van anunciar el passsat dimecres 17 de desembre el restabliment de les re·lacions entre ambdós països amb l’obertura de les ambaixades el ma·teix dia que l’Havana deixava en lliber·

tat l’estatunidenc Alan Gross, detingut des del 2009 com a part d’intercanvi de presoners. La mesura forma part d’una sèrie de canvis en les relacions entre ambdós països, enfrontats des de la Guerra Freda. Els dirigents ja n’han parlat públicament en discur·sos televisius i la Casa Blanca ha difós un comunicat en el que detallava els punts de la nova realitat. Obama ha manifetat que “aquests 50 anys (de bloqueig) han demostrat que l’aïlla·ment no funciona” i que ja s’han de començar a normalitzar les relacions.

EL DOFÍ

6

El Reportatge

Països amb contagi generalitzat Països amb contagi localitzat i morts Països amb casos inicials, sense morts Països amb casos inicials i morts, contagis localitzats i evacuacions sense morts

Països amb evacuats morts Països amb evacuats morts i amb contacte localitzat, sense morts

Països amb evacuats que sobreviuen Països amb contagi localitzat d’una altra focus, amb morts

77

ARBRES FOTO-LUMINISCENTS SUPLANTANT ELS LLUMS DEL CARRERAquest projecte encara està molt verd, de fet, recentment van acabar de fer les primeres proves per con·vertir fulles normals en versions que brillen a la foscor. Però el fet és que funcionen i només els falten fons per perfeccionar el procés i produir·les de forma massiva.

PANELL SOLAR TRANSPARENTHem vist algunes coses semblants abans, en aquest cas en comptes de fer cel·les van fer un concentrador transparent basat en molècules orgà·niques, que aprofita l’energia de la llum infraroja, mentre que la llum visi·ble pot passar sense cap impediment. Aquesta llum es desvia cap a les vores de plàstic del panell on hi ha les cèl·lules fotovoltaiques. Fins ara l’eficièn·cia és de tan sols un 12%, el que seria comparable als actuals panells solars comercials.

ESBORRAR MEMÒRIES DE MANERA SELECTIVAFa uns anys van descobrir que més o menys tots guardem les memòries en els mateixos llocs del cervell, i van esbrinar també que de ratolins que una proteïna anomenada alpha·CaM kinase II fa que la memòria a llarg ter·mini es comenci a esborrar (ho van analitzar ensenyant coses a ratolins i després donant·los aquesta proteïna a uns sí, hi ha altres no). Una altra variant està sent analitzada també per un grup que està treballant direc·tament amb un medicament que po·dria eliminar records dolorosos, es diu “Gilenya” i s’utilitza comunament per tractar l’esclerosi múltiple. Aquest fàrmac s’uniria a la llista de medica·ments “amnèsics” del futur. Així que prenent aquestes pastilles abans que

llegeixis això és possible que oblidis el que t’estic escrivint ara.

NANO-TELA QUE CONVERTEIX LA CALOR EN ELECTRICITATSembla una barreja entre paper d’alu·mini i tela d’aviar, i pot convertir qual·sevol tipus de radiació infraroja (calor) en energia elèctrica, ja sigui calor del cos com, del Sol. Amb un nivell d’efici·ència d’un 80%, aquesta nano·tela està composta per petites antenes fabricades en or, incrustades en un polyethylene de plàstic, i fins ara el seu únic inconvenient és que produeix corrents alterns massa altes com per poder ser convertides en energia de corrent directe. Però del que diuen a mesura que perfeccionin les tècni·ques de fabricació d’aquest material, l’obstacle serà superat. Una cosa inte·ressant és que aquest material es pot crear molt fàcilment i a més té un baix cost (en grans quantitats), i segons els seus descobridors serà possible crear diversos metres única per minut amb una sola màquina, de manera que es podrà fabricar en massa .

DISPOSITIUS PER CARREFAR EL MÒBIL EN 30 SEGONSQuantes vegades has acabat amb la bateria del mòbil a 0% quan menys t’ho esperaves? Aqui tens la solució! Carre·gar el teu mòbil al 100% en 30 segons. Una empresa a Israel, vol treure un dispositiu de 30 dòlars que carrega qualsevol Samsung Galaxy S4 en mig minut, (totes les proves van sortir cor·rectes amb aquest tipus de mòbil al·menys) i sense danyar ni sobreescalfar la bateria, aparentment carreguen to·tes les cel·les a la vegada en lloc d’una en una. L’empresa es diu StoreDot i tenen planificada la producció comer·cial a la fi de 2016. Amb aquest grans invents ens acomiadem del 2014 un any on la ciència ha estat protagonista!

FENT CAMÍ EN L’ÀMBIT CIENTÍFICPER ANDRÉS MOSLARES

«Aquest 2014 ha sigut un any espectacular i com a tal en aquest apartat en farem una petita memòria amb una llista dels articles científics més revolucionaris del 2014.»

EL DOFÍ

Ciència

Segons un estudi de la web prime·rempleo.com, el 83% dels joves tenen la seva primera experiència laboral remunerada al voltant dels 20 anys. La primera feina està molt lligada al nivell d’estudis, és a dir, com major sigui el nivell d’estudis, més tard es començarà a treballar, tot i que tam·bé es donen casos en què la primera experiència d’ocupació es realitza mentre s’està estudiant. Ara bé, la paradoxa és que un només un 21% dels joves afirmen que la seva prime·ra experiència laboral està molt rela·cionada amb els seus estudis. D’aquest 21% la majoria tenen un nivell d’estudis molt elevat.

D’altra banda, el 22% dels joves segueix estant en la seva primera fei·na després d’un any d’aquesta expe·

riència laboral inicial, un 14% en les mateixes condicions en les que van entrar i un 8% en altres condicions. Tanmateix, un 68% han abandonat la seva primera feinaen un termini de tan sols 12 mesos.

Arribar a conclusions de com i quina serà la nostra primera feina no és pas fàcil, però analitzant aquestes dades podem fer tres deduccions molt importants. El més probable és que comencem a treballar cap als vint anys, en algun àmbit poc relacionat amb els nostres estudis i que no hi estiguem molt de temps en aquesta feina. Ara bé, quants joves s’atrevei·xen a crear una nova empresa i ser emprenedors en la primera experi·ència laboral?

Un estudi de La Vanguardia, pu·blicat el 22 de desembre del 2014, intenta esbrinar si els joves espanyols volen emprendre en la seva primera feina i per què. L’enquesta, realitzada a 8.600 joves, revela que el 57% pre·fereix ser contractat per una empre·sa, mentre que el 26% volen empren·dre i només un 17% vol treballar independentment per a tercers. El 57% que prefereix ser contractat per una empresa considera que d’aques·ta manera s’adquireix més experièn·cia laboral que treballant per compte propi, valora comptar amb una asse·gurança mèdica i tenir gratificacions i liquidacions i destaca la possibilitat de fer carrera dins d’una mateixa companyia. Pel que fa als beneficis del treball independent, es valora en primer lloc la flexibilitat de l’horari, la possibilitat de treballar en diversos projectes a la vegada i el “ser el teu propi cap “.

El diccionari defineix emprendre com a posar·se a fer, començar una cosa, especialment una activitat que comporta un esforç considerable, que enclou dificultats, riscs, etc. Quin és el millor moment a la vida per empren·

JOVES EMPRENEDORSPER FERRAN PEDEMONTE BERNAT

«Sens dubte, un dels ideals de la joventut és que tot és possible sempre que es posa treball i constància en un somni.»

EL DOFÍ

8

Economia Molt sovint pensem què farem un cop acabem els estudis. Com i quina serà la nostra primera feina? Tindrà relació amb el que de veritat ens agrada i hem estat estudiant?

22% JOVES QUE SEGUEIXEN ESTANT EN LA PRIMERA FEINA

14% CONSERVEN LES MATEIXES CONDICIONS QUE QUAN VAN COMENÇAR

8% HAN VARIAT LES CONDICIONS QUE QUAN VAN COMENÇAR

68% HA ABANDONAT LA PRIMERA FEINA

dre i crear la teva pròpia empresa? Les persones majors de quaranta anys compten ja amb certa experiència en l’àmbit laboral. Ara bé, hi ha persones molt joves que són valentes i s’animen a muntar el seu propi negoci.

Sens dubte, un dels ideals de la joventut és que tot és possible sem·pre que es posa treball i constància en un somni. Per això, els joves em·prenedors tenen la capacitat d’arris·car però també confien tant en el seu projecte que es creuen la frase de “voler és poder”. D’altra banda, es tracta de persones que també tenen un alt grau d’autoestima, se senten segures en allò que fan i capaces d’aportar coses positives als clients i a la societat.

La por existeix en forma d’incerte·sa. És a dir, es tracta d’un temor con·trolat i que no es converteix en irracio·

nal. Senzillament, perquè l’emprenedor no es queda només amb la teoria, sinó que actua. Els joves emprenedors són persones molt treballadores, que s’im·pliquen al cent per cent amb el què fan, tenen capacitat de sacrifici i són capa·ces de treballar més de vuit hores dià·ries. D’altra banda, demostren una gran motivació ja que tenen la sort de fer allò que de debò els agrada. Es queixen poc i són feliços.

Tot plegat pot semblar més difícil des de la inexperiència de la joventut, però la realitat és que en aquest mo·ment de la vida professional és quan els coneixements adquirits en la car·rera són molt més recents. A més a més, la força i la il·lusió són més grans, ja que, amb el pas dels anys, les decepcions laborals poden deixar empremta en l’esperit emprenedor.

Com podem veure en el gràfic,

només un 7% dels emprenedors són menors de 24 anys, tendència que s’hauria d’intentar invertir, ja que l’emprenedoria i la creació de noves empreses és considerat per molts experts un factor clau per a solucio·nar la crisi econòmica actual. Si cada cop hi ha més joves que s’atreveixen, cada cop hi haurà més noves empre·ses. És per això que des de la Gene·ralitat de Catalunya s’ha creat un portal de creació d’empreses centrat en gran part a ajudar als joves empre·nedors i a oferir un finançament ano·menat “Catalunya Emprèn”.

En conclusió, l’emprenedoria és una gran alternativa a les primeres feines curtes i convencionals. S’hauria d’apostar fort perquè cada cop més joves veiessin la creació d’una empre·sa com una opció real per a la seva primera experiència laboral.

9

57% DELS JOVES VOLEN SER CONTRACTATS PER EMPRESES

26% DELS JOVES VOLEN SER EMPRENEDORS

17% DELS JOVES VOLEN TREBALLAR PER A TERCERS

21

3Dades extretes enquesta sobre 8.600 joves publicada a La Vanguardia, 22 de desembre del 2004,

EMPRENADORS

DE 18 A 24 ANYSEMPRENADORS

DE 25 A 34 ANYSEMPRENADORS

DE 35 A 44 ANYSEMPRENADORS

DE 45 A 54 ANYSEMPRENADORS

DE 55 A 64 ANYS

7%

43%28%

16%6%

La perfecció no és una cosa petita, està feta de petites coses.

No sé si us hauran parlat mai d’una cosa tan senzilla com aquesta, però jo ho faré.

Potser és per la mancança d’inspi·ració que em bloqueja en aquests moments, per l’extrema originalitat i imaginació, o bé per l’abusiu avorri·ment que m’omple en aquests preci·sos instants i que a vegades ens fa pensar en aquelles coses tan petites i sense valor però que són indispensa·bles per a la vida. Encara que penseu que no tenen importància, si les aga·féssiu totes i les guardéssiu en capses, quedaria la vida buida, trista i silenci·osa, en canvi aquestes petites però

meravelloses cosetes de colors, d’ale·gria i de vitalitat que omplen el nostre món, ens fan veure que són impor·tants, que les necessitem. Cada un dels objectes inútils que tenim fan que pugui existir un planeta com el nostre, ple d’alegria, ple de bogeria.

Bé, ara ja m’estava començant a desviar del tema... Ara això semblava més aviat una d’aquelles reflexions, anomenades frases cèlebres, de grans autors que es pensen que només d’es·criure tres paraules ben conjugades ja canvien els pensaments de tota una societat.

Quina por, ja em començo a sem·blar a la meva àvia, sempre fent aque·lles reflexions i escrivint els seus pen·saments i les seves ràbies d’aquella manera tan estrafolària i fins i tot a vegades una mica cursi.

Com anava dient, la gent no acos·tuma a pensar en aquestes coses. Se·gur que si a molts els preguntes com es diu la punta del cordó d’una sabata no saben què contestar·te, els és igual i potser et trobes amb algú no sabrà ni què és el que els estas preguntant.

Si, la punta del cordó d’una sabata, aquell plàstic petit i de forma cilíndrica situat a l’extrem dels cordons de les sabates per evitar que el cordó es des·fili i perquè pugui passar més fàcil·ment pels forats de les sabates. Ja sé que a molts us sonarà estrany, però

aquestes petites coses de la vida són molt importants, cada una aporta el seu granet de sorra per col·laborar a que el planeta sigui més i millor.

Potser pensareu que estic exage·rant una mica, i potser teniu raó. Ja sé que la punta del cordó duna sabata no contribueix a tenir un món millor, però potser aquesta i moltes altres coses petites però indispensables sí. El foradet situat a l’extrem dels taps dels bolígrafs per exemple, va salvar a un nen d’ofegar·se, al haver·se empas·sat aquell tap.

Els humans d’avui dia no tenim en compte aquestes coses, fem la vista grossa i mirem cap a l’exterior, mirem les coses boniques, les coses luxoses. Ens apartem dels problemes, deixem de banda les coses petites i ens tor·nem egocèntrics.

Només nosaltres, només pensem per a nosaltres, només fem coses per a nosaltres i només ens en beneficiem nosaltres.

Fem que el món canvii, fem·ho. Tinguem en compte les coses petites, perquè aquestes ens poden salvar d’un gran problema. Perquè com diria un d’aquells que amb quatre paraules es creuen que canvien el món; La per·fecció no és una cosa petita, la perfec·ció està feta de petites coses.

Recordo be aquella època, quan era temporada de pesca i cada nit el pare em venia a donar un petó i a despe·

dir·se abans de marxar al moll. M’en·cantava la sensació de la seva barba contra la meva galta, rasposa però agradable, l’olor a caramel de menta del seu petó, tot el dia mastegant xi·clet el pare. Pel matí, quan em llevava per anar a l’escola ell dormia, el pro·cés s’invertia i jo anava a donar·li un petó de bon dia. Ja no feia olor a net, feia olor a mar i a peix, no era tan bona, a qualsevol li horroritzaria, però a mi m’encantava. Ara quan ell marxa, encara estem despertes, fent deures o qualsevol cosa.

Així eren tots els dies durant la temporada, menys els dissabtes, que la mare i jo ens llevàvem més aviat i

l’anàvem a buscar al moll. Ja la saps aquesta història, els tres anàvem a esmorzar a la cafeteria d’en Ramon, just davant la platja, i el pare ens ex·plicava alguna aventura de la nit, ho passàvem molt be. La mare i jo ja sa·bíem que exagerava les anècdotes, així eren més interessants i divertides.

Els anys van passar, jo vaig créixer i no sé per què vaig deixar d’anar al moll els dissabtes, més tard tampoc hi anava la mare. Després vas néixer tu. He pensat que li faria il·lusió, ara que es jubila, que tornéssim a la tra·dició, i que les tres anéssim tots els dissabtes d’aquesta última tempora·da a buscar·lo al moll.

LA PERFECCIÓ NO ÉSPER MARIA LATORRE

DISSABTES DE TEMPORADAPER CARLOTA RUBÍ

EL DOFÍ

10

Relats

Sus pupilas titilaban. Dijo que era el viento que atravesaba el gran venta·nal, pero ambas sabíamos perfecta·mente que no era eso. Sabía que habitaba en sus ojos un dolor incal·culablemente atroz. De aquellos que recorre cada músculo de tu cuerpo paralizándote. Por suerte, sus manos me decían que no lo estaba. Sus ma·nos acariciaban los rizos dorados de su hermana pequeña, apoyada en su regazo, como si cuidara una muñeca de las que tuvo años atrás. Pero algo hizo que apartara la mirada de aquel cielo claro. Algo se le cruzó en su mente para que dejara de mover sus

dedos y bajara la cabeza. Suspiró, me miró. Creo que estaba confusa. Nos miramos y le mostré mi mejor sonri·sa para que se sintiera en casa. Pero era pedir demasiado. Y no la culpo, habían sido muchos años sin hablar·nos y la situación tampoco incitaba a sonreír. Claudia tenía miedo, lo per·cibí. Trataba de mostrarse fuerte por·que no quería parecer débil ante su hermana. Desde pequeña ya lo hacía. Cuando tenían miedo por las noches Claudia se acostaba junto a ella y le cantaba canciones a Martina hasta que se durmiera.

Allí había un enorme nido, con un huevo azul turquesa y uno lila malva. A su lado estaba tumbada Whilunn, alerta, preparada para salvar a sus pequeños.

Whilunn, la madre de todos los dragones. Ayelet entendió al instante porqué era la diosa de la raza. Medía más de cinco metros, sus escatas de un blanco reluciente brillaban a la luz de la luna, sus garras, de un blanco azulado estaban colocadas de forma perfecta en sus enormes pero esbel·tas patas. Hizo un paso adelante, sus músculos se tensaban en cada movi·miento.

Ayelet retrocedió. Whilunn abrió sus alas plateadas hasta tapar por completo los huevos.

Alargó el cuello y rugió. Ayelet vio algo en los ojos azules brillantes de Whilunn. Fuerza, poder, y... temor. Si, había temor en sus ojos.

Los Montes Drool se veían desde ki·lómetros de distancia, cambiaban de color según la dragona que ponía huevos allí. Hacia cientos de años que no nacía un Dragón Blanco.

Ayelet sintió una punzada en el estomago. Nunca había tenido esta sensación... Siguió avanzando con seguridad sacándose esa sensación de la cabeza, hasta que llego a lo alto de la colina.

LOS MONTES DROOLPER HELENA GALÍ

SUS PUPILAS TITILABANPER ELISENDA NIETO

11

Tots nosaltres utilitzem aquesta pa·raula, la llegim a les revistes i fins i tot la sentim a la televisió. Però realment sabem el què vol dir? No.

Tots nosaltres tenim una imatge confusa de la moda, una definició borrosa i un coneixement incert d’aquesta.

La moda no és l’aparença, és l’es·sència. No són els diners, és l’educa·ció. No es la roba, és la classe.

Perquè no es tracta d’intentar ser

el que no som, sinó d’acceptar a viure tal i com som.

La moda no són normes, la moda som nosaltres mateixos, és el nostre propi estil, la nostra visió de la vida i la nostra personalitat.

La moda ens crea un caràcter, ens fa ser únics en aquest gran món ple de petis individus.

La gent d’arreu del món viu la moda de maneres molt diferents.

Si ens endinsem cap a Àfrica, no gaire lluny de nosaltres, els marroquí, viuen la moda d’una manera molt di·ferent a la nostra...

Groc, ratlles, vermell, cercles, ta·ronja, quadres... Ells viuen aquest estil d’una forma lliure, sense preju·dicis, sense vergonyes ni sentiments d’inferioritat. Vesteixen el que tenen, el que poden i el que els agrada.

Molt diferent és el que fem molts de nosaltres, els occidentals... Només ens preocupa el fet de quedar bé da·vant la gent, d’aparentar superioritat amb la manera de vestir, de voler semblar el que molt sovint no som.

Potser no cal anar a dos extrems tan oposats, ja ho sé...

No és perfecte la visió de la moda a Aràbia, ni tampoc ho és la nostra.

La moda ha de ser molt important en les nostres vides, això sí. El que portem posat és el primer que la gent veu de nosaltres i en moltes ocasions és necessari causar una primera bona impressió.

El que no hem de fer mai, però, és deixar que la moda es torni una ad·dicció, que sigui el nostre únic motiu per viure. Hem de viure la moda d’una forma liberal, com els àrabs, per exem·ple, però també una mica amb el nos·tre toc de superioritat i d’elegància, de coneixement envers aquest estil.

Perquè com he dit, la moda no són normes. La moda la creem nos·altres i només nosaltres hem de sa·ber qui som, com som, què ens agra·da i com vestim. Perquè la moda és personalitat, i la personalitat es crea amb la manera de ser d’un mateix, i aquesta és irreemplaçable.

Això, és la moda.

QUÈ ÉS LA MODA?PER MARIA LATORRE

CARTELLERAPER OLIVIA TEERINK

The Hunger Games: Mockingjay. Part 1Els jocs de la fam, l’ocell de la revolta. Part 1.

Any: 2014Duració: 125 min. País: Estats UnitsDirector/a: Francis LawrenceGuió: Dani Strong (basant·se en la novel·la de Suzanne Collins)Repartiment: Jennifer Lawence, Josh Hutcherson, Natalie DormerGénere: Ciència ficció, aventures

EL DOFÍ

12

Cultura

Into the woods Boscos endins

Any: 2014Duració: 125 min. País: Estats UnitsDirector/a: Rob MarshallGuió: James Lapine (basant·se en el musical que ell mateix va compondre).Repartiment: Meryl Streep, Anna Kendrick, Chris PineGénere: FantasiaEstrena: 23 de gener

Sinopsi: L’adaptació d’un reeixit mu·sical ens retorna al món dels contes. La malvada bruixa farà pagar un preu molt alt als diferents personatges pel que desitgen. Però és el que desit·gem el millor per nosaltres?

The Theory of EverythingLa teoria de tot

Any: 2015País: Regne Unit Director/a: James MarshGuió: Anthony McCartenRepartiment: Feliticity Jones, Eddie RedmayneGénere: Biopic, DramaEstrena: 16 de gener

Sinopsi: Llargmetratge que ens apro·pa al temps que Steven Hawking va viure amb la seva primera dona i el descobriment de la seva malaltia.

Fifty shades of Grey Cinquanta obres de Grey

Any: 2015 País: Estats UnitsDirector/a: Sam Taylor·JohnsonGuió: Kelly Marcel (Basant·se en la novel·la d’E. L. James)Repartiment: Dakota Johnson, Jamie DornanGénere: Drama romànticEstrena: 13 de febrer

Sinopsi: La vida de l’Anastasia canvia radicalment quan coneix al billionari Christian Grey i inicia amb ell una re·lació.

13

Tercera i penúltima entrega dels Jocs de la Fam que, cada vegada es va fent més dura i més real.El final de la segona entrega ens va deixar a tots amb l’ai al cor, Katniss va fer caure la cúpula de l’arena. Al llarg d’aquesta pel·lícula la nostra protago·nista es convertirà en l’ocell de la re·volta al mateix temps que farà tot el possible per alliberar en Peeta del Capitol. Ho aconseguirà abans no si·gui massa tard?

Hi ha diferents punts de vista dels dels quals veure la saga. Podem veu·re les pel·Licules com uns films futu·ristes, catastrofistes, com una història original. Però jo més aviat les veig com unes pel·lícules que ens parodi·en a nosaltres mateixos. El Capitoli som nosaltres, el primer món. I els districtes pobres són els països sub·desenvolupats. Quan en aquesta entrega entrem dins el món subterrani del districte

tretze podem veure el comunisme en el que viuen. Tots porten la mateixa roba, del mateix color, cadascú té les seves tasques, no hi ha estrats. Ningú destaca. És l’oposat al Capitoli en tots els sentits. Aquest paral·lelisme amb la nostra societat és el que trobo més interessant i recomanable.

MÉS CINEMA

14

Diuen que som el que ens envolta, realment ningú té consciència de qui és fins que passa alguna cosa que indirectament t’indica qui ets, o sim·plement qui vols ser.

D’aquí neix el meu pensament de que els humans no sabem mai qui som, morim sense saber·ho, neixem pensant que ho sabem tot però el més provable és que ens facin creure això i no reaccionem al pensar·ho.

Som com un arbre de nadal sen·se decoracions, un avet verd, sense boles, ni colors. Aquest arbre és transportat mil vegades fins que ar·riba al menjador d’una casa plena de màgia. I és aleshores quan comença la vida d’aquest arbre, comença a ser alimentat de colors i de persones que parlen amb ell, de nens que l’abracen, de pares i mares que el van perfecci·onant.

Nosaltres som arbres despullats que volem estar decorats abans que sigui nadal, tenim pressa i ho sabem, però ningú no diu res per evitar·ho.

Cada persona va omplint el seu arbre a mesura qula vida transcorre, cadascú al seu temps.

Per això dic que som el que ens envolta, perquè com que tothom té tanta pressa a sentir la vida, a “ser decorats abans del que toca” tots

acabem sent igual en el fons. Sempre pensem en el que

serem, en el que farem... Sem·pre hi ha un futur i en el mo·ment en que hi ha un futur

també està passant el nostre present, però sembla que ens faci por, que l’evitem. Tothom parla de viure el pre·sent, però són poques les persones que realment apliquen el carpe diem i en un moment determinat del dia tanquen els ulls i s’endinsen en ells mateixos. És molt important. Creure i tenir fe en alguna cosa és important, però més important és quan ho fas d’una vegada, quan saps que allò que estàs fent és bo o dolent per tu, però és una decoració més que li poses al teu arbre.

Aleshores serà un arbre que viurà el ara, no el després, no el demà, no l’any que ve.

Escoltem cançons, mirem pel·lícules, llegim llibres, escrivim poe·mes... tot això per què? Perquè el nostre interior ens diu que ho hem de fer pel fet de que després actuem pel que ens envolta i per aquestes cançons, pel·lícules, llibres, poemes... I a part de que la vida és molt més que això, és un concepte inexplicable, tot comença per construïr les arrels que fan créixer un petit tronc.

També podem pensar tot el con·trari, podem dir que un arbre viu fins el moment en que algú el talla per ser decorat, és aquí on la metàfora és completament diferent i cadascú pensa en el seu arbre, en si es mereix ser decorat després de ser tallat o prefereix no ser·ho abans de ser mort.

QUI SOM? PER PAULA VICENTE

«Nosaltres som arbres despullats que volem estar decorats abans que sigui nadal, tenim pressa i ho sabem, però ningú no diu res per evitar-ho.»

EL DOFÍ

Opinió

“En una democràcia, ningú, per molt poderós o feble que sigui, pot tenir dret a no ser insultat o ofès”.

Ronald Dworkin, filòsof angloamericà.

Quan el passat 7 de gener va sortir a les notícies i a tots els diaris del món l’espantosa matança que s’havia pro·duït el dia anterior a la redacció del setmanari satíric francès Charlie Heb·do no sabia si creure·m’ho o pensar que era una broma per tal de tranquil·litzar·me. Em vaig acostar a la televi·sió i m’hi vaig quedar palplantada durant una llarga mitja hora veient passar notícies de tot tipus i sense poder·me treure del cap l’atemptat contra els drets humans més fona·mentals que s’acabava de produir. Em va provocar pur terror. I no parlo de pena, ni desconsol, desolació o tristesa, que també, parlo d’un senti·ment general d’aquells que et posa la pell de gallina i tots els pèls del cos de punta.

Tot indica que el crim va tenir lloc com a resposta a una caricatura del profeta Mahoma, una expressió del tot legítima però que els fanàtics de l’islamisme es veu que no estan dis·posats a tolerar. Pel que sembla es basen en els advertiments que l’Alco·rà fa contra la idolatria, però el que a mi més em sobta és com els retorcen

fins a convertir·los en desesperats intents de justificació d’allò que és injustificable: imposar el terror usant la violència. No hem de perdre mai de vista que l’humor és una de les armes més fortes del món, hem de saber respectar la discrepància, així com la llibertat de donar a conèixer les idees i punts de vista de cadascú. L’humor, ja sigui blanc, negre, sarcàs·tic, verd o irònic segueix sent llibertat d’expressió, un dels valors que ens pertoca protegir tant sí com no.

En la meva opinió, la llibertat d’ex·pressió és i sempre serà una peça essencial de la democràcia. Això rau en que no només exigeix una respon·sabilitat i un deure per part dels que l’exerceixen, sinó que també demana una certa dosi de discerniment per identificar la fina línia on acaba la nos·tra i comença la dels altres. És veritat també que les burles públiques tenen sentit si compleixen alguna funció i jo crec que en el cas de les vinyetes de Mahoma la pàgina on venien publica·des portava un text central que les justificava. Un escrit què precisament proposava una reflexió col·lectiva a nivell nacional i europeu sobre els lí·mits de l’autocensura en termes re·latius a l’islam. Les bromes, de bon o mal gust, compleixen una funció de·mocràtica. Agradin o no als que les llegeixen indueixen al debat, denun·cien hipocresies, pors i autocensures d’allò que a vegades fallem en pensar què és políticament correcte.

I he sentit de gent que arriba a justificar de manera vague i sense detallar la sobtada entrada d’uns quants homes armats amb metralla·dores en una redacció d’una revista d’humor per muntar una massacre. I m’he quedat literalment de quadres. Sobretot quan he sentit que ho apel·laven a la diferència cultural. Perdo·neu? Defensar un acte com el de fa uns dies sí que és un crim. És un au·tèntica violació contra els drets hu·mans. Per molts xenòfobs d’arreu del món que ara decideixin sortir de l’ar·mari i ser tan estúpidament radicals per fallar en arguments i acabar do·nant la raó als intolerants. No s’han

d’admetre equidistàncies ni paral·lelismes, així com mai s’ha de cometre l’error de generalitzar una cultura.

No cal ser devot, ni creient, ni ag·nòstic, ni ateu per entendre que el que es debat arreu d’Europa en aquests moments és molt més que un atemptat. Es posen en dubte les llibertats individuals dels éssers hu·mans d’arreu del món i s’admet que en una societat avançada i democrà·tica com se suposa que és la nostra ni el pecat no és un delicte ni la fe és una qüestió pública que pugui exigir un respecte que limiti la llibertat d’ex·pressió. En hem de ficar el cap que viure en democràcia és sinònim d’ac·ceptar la convivència en discrepància. Els terroristes no han atacat els “isla·mòfobs”, enemics dels musulmans, han disparat contra la tolerància, el rebuig al fanatisme, al desafiament del dogmatisme. Han apuntat contra una esquerra oberta, laica, amable, pacífica i totalment i per sobre de tot defensora del drets humans.

Els que es pensin que Charlie Hebdo ha mort, s’equivoquen. És cert que Cabu, Wolinski, Charb, Tignous, Bernard, Maris i la resta són morts, assassinats a sang freda. Però Charlie no ha mort pas, Charlie viurà gràcies als seus lectors, Charlie viurà en es·perit a través de tots nosaltres. Tots som Charlies.

AMB LA LLIBERTAT NO S’HI JUGAPER ANNA MUNDET

EL DOFÍ

15

????Opinió

Portada de Charlie Hebdo, poc després de l’incendi de 2011 que mostra un dibuixant de la revista pe-tonejant un musulmà. El text: “L’amor, més fort que l’odi”.

El curs passat va acabar amb la jubi·lació de la Isabel Gimeno, la Maribel Mestre i la Juanita de la cuina. Hem tingut ocasió de conversar amb la primera, professora de castellà, sobre la seva experiència docent, els canvis en el món educatiu i la reputació de les humanitats. La Isabel, que també va ser directora de l’Institut Menén·dez y Pelayo, era tutora de 2n de Bat·xillerat i el darrer curs impartia caste·llà a tercer d’ESO i 2n de Batxillerat, juntament amb literatura castellana.

Quants anys fa que et dediques a l’ensenyament? Quants en fa que vas arribar al Costa? Has treballat a molts llocs diferents? He treballat a l’ensenyament des que vaig acabar la carrera i em sembla que han estat 37 anys. Al Costa, els darrers tretze o catorze anys. En total he estat a quatre instituts, en tots he estat molt bé. De fet, més que dife·rents situacions m’he trobat que jo era diferent. Vaig començar al Boscà i era l’entrada a l’ensenyament, el pri·mer cabell blanc que em va sortir, quan no estava gens preparada per ensenyar, després de la carrera. Des·prés vaig treballar a l’institut Baldiri

Guilera del Prat de Llobregat, la meva joventut, una experiència molt enri·quidora i molt propera als alumnes. Més tard vaig estar al Menéndez y Pelayo quinze anys i finalment al Cos·ta. Diferents, no. El que han canviat han estat els plans d’estudi. Quan jo pensava que ja sabia fer classes, ales·hores em trobava que no en sabia perquè canviaven les coses i havia de començar de zero.

En quin moment de la teva vida vas veure l’ensenyament com una opció? Quan vaig començar la carrera no vaig pensar que volgués ser profes·sora. De fet, em sembla que volia fer Dret però no sé per què vaig arribar a fer Filologia. Suposo que perquè era el primer any que es feien proves per entrar a la universitat i aleshores em van donar l’opció d’entrar a Filologia i abans de potser no entrar a Dret a la UB, preferia fer Filologia Hispànica a l’Autònoma. Un cop acabada la car·rera vaig mirar altres opcions, en edi·torials per exemple, però vaig fer les oposicions i ja està. No és que jo tin·gués una vocació inicial per dedi·car·m’hi; diguem·ne que vaig seguir un túnel i vaig acabar aquí.

Després de tants anys, què creus que ha canviat de l’educació? Veus molt diferent l’educació que vas rebre tu com a alumna i l’educació actual? Doncs sí, perquè la que jo vaig rebre –vaig estudiar en un col·legi religiós– era molt més controlada i de fet, jo els últims anys ja no em trobava a gust en aquell ambient religiós. En canvi, sí que valoro coses d’aquells moments: l’esforç que havia de fer per seguir bé els cursos. Respecte a l’ensenyament actual, veig que els alumnes tenen moltes més possibili·tats de ser ells mateixos i d’autode·senvolupar·se, no tot és tan estricte. Recordo tenir molta por als profes·sors i professores però pel que fa al contingut de les matèries, no hi trobo tanta diferència. Ho veig en les ma·neres de fer.

Fins a quin punt ens poden ajudar les noves tecnologies a encarar el futur del sistema educatiu? Per mi, les noves tecnologies són una mica perilloses. Són molt útils però el més útil és que la persona tingui un bon coneixement sobre com utilit·zar·les. És més important tenir una visió de la vida i de les persones que conèixer i fer servir aquest món tec·nològic, que pot ajudar evidentment. Si darrere no hi ha una persona ben formada amb una bona moral, les tecnologies fracassen.

Com valores l’experiència de l’1x1 després d’haver-la vist néixer i, pràcticament, enterrar?Jo no he tingut una bona experiència. Després de molts anys jo pensava que començava a saber millors ma·neres de fer les classes o de comuni·car amb els alumnes i aleshores, amb la introducció de l’1x1, tot i que em feia il·lusió perquè sempre m’han agradat les innovacions, jo vaig anar enrere tant en la manera d’organitzar les classes com en la relació amb els alumnes, perquè estava més pendent de possibles trampes o dificultats que hi havia amb els ordinadors, que no de la classe. Els moments que he es·tat més neguitosa dins la classe han estat amb l’1x1. Tot i que també pot ser una deficiència meva; potser al·tres persones ho poden fer servir molt millor. Suposo també que per algunes assignatures va millor que per altres.

Creus que tants canvis en les lleis educatives han beneficiat l’ensenyament? Tants canvis no beneficien l’ensenya·ment però s’han d’anar canviant coses perquè... recordo els primers anys de professora i només anaven a l’institut els alumnes bons, els altres es queda·ven fora. Aleshores està clar que quan s’hi va incorporar tota la població, que això és beneficiós, s’havien de fer can·vis – pels quals ens vam formar durant moltíssimes hores – i a l’hora de la veritat, no hi van haver els mitjans per millorar. El canvi va ser negatiu, tot i

“NO HE TINGUT UNA BONA EXPERIÈNCIA AMB L’1 X 1”PER ANDREU AUSÀS

EL DOFÍ

16

Entrevista

les bones intencions. Pel que fa als canvis més recents crec que en gene·ral ens han desmotivat

Havent impartit assignatures del món de les humanitats, creus que actualment estan més desprestigiades que abans? No crec que estiguin més desprestigi·ades, perquè tothom valora molt la li·teratura o saber escriure bé. Ara bé, quan es busca la utilitat, les humanitats queden en segon terme. M’he trobat gent que sent vergonya per no conèi·xer algun escriptor però a l’hora d’es·collir, han preferit els coneixements empresarials. D’altra banda, l’altre dia m’hi fixava, cada vegada trobo a Barce·lona més llibreries. No sé si és una per·cepció meva però en veig algunes que reobren després d’haver tancat i d’al·tres, més o menys petites, que també obren. Crec que torna l’interès per la lectura i els llibres en paper.

Les retallades en educació han afectat la qualitat de l’ensenyament? La qualitat en quant al paper dels pro·fessors, jo crec que no perquè la forma·ció dels docents no ha empitjorat i de fet, els companys que he tingut jo sem·pre han tingut aquest interès en inten·tar fer·ho millor i millor. Des d’aquest punt de vista, fins i tot amb una mica de competició perquè estàs a l’aula amb uns alumnes que valoren quin profes·sor és millor que l’altre. Més que com·petició, és una manera d’anar millorant. Sí que ha afectat, en canvi, al nombre d’alumnes per aula o a l’atenció a la di·versitat d’alumnes, un tema que crec que mai s’ha resolt gaire bé: a qui s’ha d’ajudar més? Als que van pitjor, als que van molt millor, als del mig? Aquí sí que amb més personal hauríem pogut aten·dre millor la diversitat.

Abans has dit que els continguts no han variat gaire. Tot i això, hi ha qui considera que s’han anat simplificant o reduint. En aquest sentit, no hi estaries d’acord? Sí, crec que si abans s’aprenien un tipus de matèries amb una profun·

ditat més àmplia, ara no és que hi hagi menys contingut sinó que és una mica diferent i l’enfocament ha canviat. Però no penso que siguin menys els coneixements que pugui tenir un alumne ara que un alumne quan jo vaig estudiar. Ara a les assig·natures hi ha més aplicacions a la vida diària i abans eren més estàn·dards. Simplificació potser sí en al·guns casos però per donar cabuda a d’altres.

En relació amb això, creus que l’exigència als alumnes s’ha anat reduint? La veig tan llunyana la meva època que ja me n’he oblidat. Jo crec que sí que hi ha exigència però durant el curs es va reduint perquè no sembli que el fet d’aprendre és realment tan costós. En els darrers anys he vist més proximitat amb els alumnes, he

conegut més la seva situació i he ha·gut de ser més flexible per entendre que algunes persones en algun mo·ment no se’ls pot exigir tant esforç perquè tenen altres problemàtiques. Hem guanyat en comprensió de l’alumne, en posar·nos en la seva pell. Tot i això, penso que no podem abai·xar gaire aquesta exigència.

Els alumnes d’ara són menys madurs, en general, que els de quan vas començar a ensenyar? Tinc la sensació que els alumnes quan acaben batxillerat no se senten madurs, o potser no tant com quan estaven fent el COU. Però penso que és una percepció seva i inclús una defensa per no haver d’entrar ja en el món de l’adult. No perquè no siguin madurs sinó perquè diuen “a mi en·cara no em toca”. Potser els pares també hi han influït.

17

© CLÀUDIA PALOMARES

Al llarg dels últims anys el periodisme esportiu d’aquest país ha entrat en una forta decadència on la polèmica, les mentides i la informació passada per un filtre ocupen flagrantment les portades i pàgines dels diaris espor·tius. Aquests, han perdut la seva es·sència, i el futbol ha passat a ser el centre del món deixant apartats al·tres esports importants com el bàs·quet, el tenis o el ciclisme i marginant aquells esports amb menys ressò per al públic.Però la verdadera gravetat d’aquesta situació s’observa quan els diaris obli·den els seus principis d’objectivitats i defensen sense escrúpols els interes·sos dels seus equips, estiguin més o menys justificats. Perquè actualment els diaris no només s’obliden dels al·tres esports, si no que centren la ma·jor part de la seva atenció en parlar dels dos clàssics del futbol espanyol: Barça i Reial Madrid. Això ho fan tan com diaris importants com el Mundo Deportivo, As o Marca que filtren la

informació en funció dels interessos dels seus equips, com els periodistes d’aquests mitjans s’aferren als seus colors per defensar allò indefensable i aprofiten el mínim error de l’equip rival per criticar·lo.El món del futbol es regeix per emo·cions i passions, la objectivitat és qua·si impossible, però s’ha de d’intentar buscar o si més no, tractar amb jus·tícia els fets i els esdeveniments. El anàlisis sobre arbitratges, les rodes de premsa, les preguntes mal inten·cionades dels periodistes i com els mateixos clubs de futbol pressionen els diaris perquè escriguin el que vo·len a canvi d’exclusives i entrevistes. Tot són manipulacions de les que ens hauríem de desentendre i mirar el futbol en general tan sols com un en·treteniment global, per a tothom i lliure d’actes maliciosos. S’ha d’evitar viciar·lo i convertir·lo en una maquina de diners insensible, quan la seva base i força es el sentiment que li transmeten els aficionats.

DIARI ESPORTIU O PAMFLET DES-INFORMATIU?PER ARNAU MARTÍ

EL DOFÍ

18

Esports

Portades de diferents diaris esportius. D’esquerra a dreta: Mundo Deportivo, Sport i L’esportiu.

AQUESTA ÉS LA PREGUNTA QUE ENS FEM TOTS AL LLEGIR ACTUALMENT ELS DIARIS DEDICATS AL MÓN DE L’ESPORT.

El passat vint·i·dos de gener es va celebrar la festa de nadal, com molts sabeu. En aquesta gran nit, que co·mençà passades les set de la tarda, fórem testimonis del potencial artístic de molts companys nostres, presen·tats tots per l’Albert Sangenís, la Maria Grabulosa i la Míriam Sánchez de 1r de Batxillerat.

Seguint la tradició, els alumnes de 2n d’ESO ens van meravellar amb la seva actuació dels Pastorets mentre els nois i noies de 1r d’ESO van posar el toc musical a l’obra amb l’orquestra i les Fúries de l’infern (ah, i ja se sap que sempre hi ha l’alumne de 3r d’ESO com a Llucifer, no ens en obli·dem!). No podem passar per alt la gran assistència rebuda per part del Josep Padró, qui ha estat contribuint

en la seva preparació des del primer cop que vaig assistir a aquesta festa fa set anys (probablement va comen·çar molt abans, no ho tinc clar). Un pica·pica més tard, es va iniciar la segona part del vespre: les actuaci·ons preparades directament pels alumnes. Aquest any començaren els alumnes de 3r d’ESO amb un grup orquestral organitzat pel Josep Anto·ni García, professor de música (d’acord, aquesta actuació sí la pre·para un professor...), i ens van delec·tar amb les melodies de dos clàssics: “Mamma mia” i “Hotel California”. Se·guidament, vam escoltar la primera peça a piano, “Gnosienne número 1” d’Eric Satie. Vàrem gaudir després d’una parella de 2n d’ESO que ens van fer imaginar amb John Lennon (no John Legend, aquest és un altre!). Un grup del mateix curs van tocar dues cançons en instrumental amb un toc jazz, primer “All of me” (aquesta SÍ és de John Legend) i després “Minor swing”. Unes noies també de 2n van ballar i cantar al ritme de Bruno Mars, seguides per la segona peça a piano, “Preludi” de Rachmaninov, interpre·tada per un company meu de 2n Bat·xillerat. Rere seu, més gent de 2n Batxillerat. Primer de tot, unes noies van cantar “Jar of hearts” de Christina Perri amb acompanyament de piano, i després uns nois (i bé, el Sam Davies, que no és de 2n Batxillerat però que té definitivament el mateix talent) van fer un canvi d’aires amb balls hip·hop. A continuació, un grup de noies de 3r d’ESO ens van cantar “Halleluyah” (la cançó de Leonard Cohen, no la que cantem tots quan ens succeeix una cosa genial) i “When I was your man” de Bruno Mars, totes dues amb acompanyaments de guitarra (acús·tica i elèctrica (bé, d’acord, no recordo si era una guitarra elèctrica o un baix elèctric, no em jutgeu...)). Seguida·ment, un grup de professors (d’acord, els alumnes tampoc van preparar aquesta actuació) amb el David Coves cantant “Life on Mars” i “Have you even seen the rain”. Després d’això,

hi va haver un petit canvi en l’ordre, i l’Aidan Arismendi (que havia partici·pat en els balls de hip·hop) ens va tocar l’última peça a piano de la nit: “Impromptu número 3” de Schubert. Tot i això, la va deixar a mitges per·què... era massa llarga? O potser es·tava cansat? És igual. Després, l’Irene Pararols de 1r Batxillerat va cantar amb companys de 4t d’ESO “Say so·mething” de A Great Big World i “Stay with me” de Sam Smith. I després vaig venir jo mateix (no us podeu imaginar els nervis!) amb “All of me” (altre cop, sí, però jo la cantava) i “Maps” de Ma·roon 5. Rere meu, un company va interpretar un Romanç Anònim i el tema principal de “El Padrino” a guitar·ra. Més companyes de 2n de Batxille·rat cantàren la preciosa “Shake it out” amb acompanyament de guitarra, i després varen començar les bandes. Primer uns nois de 4t d’ESO cantant una cançó mítica de Bob Dylan: “Knoc·king on heaven’s door”. Després, en·mig de les bandes, la Paula Alcántara ens cantà “More than a band” de la pel·lícula Lemonade Mouth (serà una de Disney Channel, però per més cliché que sigui a segueixo gaudint). Ah, i enmig hi va haver una actuació sorpresa d’una ex·alumna que ens va deixar impressionats. Després, i tor·nant amb les bandes, una de 1r Bat·xillerat tocant AC/DC, i per últim un grup de companys meus tocant amb el David Coves cançons de Deep Pur·ple i La Musique Du Temple.

Em sento orgullós de dir que aquest any ha estat del meu grup i que és el millor comiat que podíem haver preparat. Després de sis anys estudiant i vivint aquí amb tots vosal·tres m’alegro molt d’haver format part d’aquesta escola que al cap i a la fi és com una gran família.

FESTA DE NADAL PER GUILLEM MARTINEZ

EL DOFÍ

19

Espai escola

Festa de Nadal2014 INSTITUT ESCOLA COSTA I LLOBERA

PER QUÈ ESTUDIAR PERIODISME?En el meu cas, l’interès per fer Perio·disme el tinc des que era petit i només va ser interromput durant uns mesos, ja fa anys, pel d’estudiar, curiosament, Arquitectura. Has de diferenciar què t’interessa superficialment, per te·nir·ne coneixements, del que és el que realment vols estudiar durant quatre anys per posteriorment dedicar·t’hi. Jo tenia molts interessos però cap em satisfeia prou per escollir·lo com a carrera. Els estudis de Periodisme els vaig triar no tant pel contingut de les assignatures, que ara veig que real·ment m’agrada, sinó amb l’objectiu de convertir·lo en el meu ofici.

La crítica més habitual als que vo·len fer Periodisme és que els estudis només proporcionen el com expli·car·ho, deixant de banda el coneixe·ment profund d’allò que han d’expli·car. En certa manera és veritat, però has de tenir la capacitat d’envoltar·te d’aquells que en saben més de cada àmbit, perquè al cap i a la fi, no po·dem tenir un coneixement profund d’absolutament tot. És convenient, per tant, especialitzar·te en alguns temes i, al mateix temps, tenir conei·xements bàsics de tot.

També hi ha qui considera que el periodisme està morint, cosa que hem d’afanyar·nos a desmentir. Si és cert que els mitjans tradicionals van de cap a caiguda, la importància de transme·tre la informació de manera fidedigna és tant o més important ara que abans. Per molt que s’actualitzin les formes comunicatives, una de les fun·cions del periodisme segueix sent la de proporcionar als ciutadans la infor·mació necessària per ser lliures i ca·paços de governar·se a ells mateixos. La participació creixent de la gent, dels ciutadans, en la transmissió d’informa·ció no fa minvar la importància dels periodistes professionals, que han de seguir fent una interpretació succes·siva de la realitat social de manera global i amb l’objectiu de vetllar pel ciutadà. Si escolliu cursar Periodisme

Una vegada acabat el Batxillerat, ens toca decidir quins estudis, universitaris o de cicles formatius, iniciarem. Amb aquest article comencem la presentació d’algunes de les opcions triades per exalumnes. Aquest mes parlem dels estudis de Periodisme.

a la Pompeu Fabra, a principi de curs ja llegireu Optimismo para periodistas de Marta Franco i Miquel Pellicer.

ACCÉS ALS ESTUDISEl grau de Periodisme es pot cursar a la Pompeu Fabra, a l’Autònoma, a la de Lleida (Comunicació i Periodisme Audiovisuals) i a la Rovira i Virgili de Tarragona. Pel que fa a les privades, també s’imparteix a l’Abat Oliba CEU, a la UIC, a Blanquerna·URL i a la UVic. A la setena reassignació del 2014 les notes de tall van ser: 11,556 a la UPF, 9,232 a la UAB, 7,994 a la URV, 5,034 a la UdL i 5 a la resta. Les assignatures que ponderen 0,2 a les PAU són Cul·tura Audiovisual, Geografia, Literatura Catalana, Literatura Castellana, Mate·màtiques i Matemàtiques Aplicades a les Ciències Socials.

Si la nota que obteniu no és sufici·ent per entrar a les dues universitats públiques de l’àrea de Barcelona que ho imparteixen, podeu entrar·hi per la via dels estudis començats, des d’al·tres graus. En el cas de la Pompeu, del qual us puc parlar més, hi ha places reservades – poques però – per estu·diants que han començat Humanitats, Ciències Polítiques, Dret o Economia.

PERIODISME I HUMANITATS (UNIVERSITAT POMPEU FABRA) 4 (+1) ANYS

PER ANDREU AUSÀS

EL DOFÍ

20

Exalumnes

11,556

9,232

7,994

5,034

5,000

NOTA DE TALL

NOTA DE TALL

Resta universitats

NOTA DE TALL

periodisme

NOTA DE TALL

NOTA DE TALLES

TUD

IS D

E PE

RIO

DIS

ME

UN

ERSI

TATS

CAT

ALAN

ES

QUÈ S’ESTUDIA AL GRAU. DIFERÈNCIES ENTRE UPF I UABUn dels distintius de fer Periodisme a la Pompeu, i un dels motius que va determinar la meva tria, és que a l’ini·ciar el grau ja has d’escollir un itine·rari (Humanitats, Ciències Polítiques, Dret o Economia), a partir del qual podràs fer un doble grau amb Perio·disme (amb només un any més en el cas d’Humanitats i dos, en la resta). Si pel que sigui no vols fer el doble grau (que realment no és tan fàcil de fer com al principi t’ho pinten), has de fer igualment l’itinerari escollit du·rant els dos primers anys. Els que sí que volen la doble titulació tenen tres opcions: matricular·se de l’altre grau a partir del segon curs i fer més as·signatures a partir de segon, matri·cular assignatures de l’itinerari a les optatives de tercer i quart de Perio·disme o matricular·se a l’altre grau per la via d’estudis iniciats, una vega·da acabat el grau. El cert és que els que ho han fet diuen que cada cas és diferent i que t’has de buscar una mica la vida, perquè a la Secretaria de la Facultat de Comunicació tam·poc ho tenen gaire clar.

Evidentment, com que l’itinerari és obligatori, el grau és de matí i tar·da, cosa que hipoteca els horaris i a

la qual costa acostumar·se després de dos anys de Batxillerat fent classe només als matins. El fet que els ho·raris canviïn una mica cada trimestre (o bastant, depenent de l’itinerari) i que hi hagi petits canvis cada setma·na, també dificulta l’organització per·sonal i fer altres activitats. De fet, de la gran varietat de cursos d’Idiomes UPF, només n’hi havia un que no em coincidia amb cap classe, i era diven·dres a la tarda. L’organització del curs en trimestres i no en semestres su·posa una certa continuïtat pels estu·diants que vénen de Batxillerat, però és un tret distintiu de la Pompeu.

Perquè us feu una idea del que s’estudia a Periodisme, aquest trimes·tre hem fet Fonaments del Periodis·me, una mena d’introducció a tot el que estudiarem a altres matèries més endavant: la definició de Periodisme, l’empresa informativa, la deontologia periodística, la teoria dels rumors, els criteris de selecció de notícies, els gèneres periodístics, el paper de les fonts o la història del periodisme, en·tre d’altres continguts. L’altra assigna·tura ha estat de redacció: Llenguatge i Gèneres Informatius, que ja al segon trimestre és de gèneres interpreta·tius i al tercer, d’opinió. Les assigna·tures de l’itinerari d’Humanitats han estat Introducció a la Història (per temes – com racisme, violència i po·der, importància de la demografia i

21

l’ecologia, desigualtats... – i no crono·lògicament) i Temas Fundamentales de la Filosofía.

Pel que he vist als plans d’estudi, a l’Autònoma (amb opció de matí o de tarda), tot i no existir l’itinerari, sí que hi ha alguna assignatura menys relacionada amb el periodisme: Es·criptura en Premsa, Llenguatges Co·municatius Escrits i Audiovisuals, Llengua Catalana Estàndard, Història de la Comunicació, Estructura Social i Política (1r semestre), Teoria i Tècni·ca dels Gèneres Periodístics, Estruc·tura de la Comunicació, Estàndard de la Llengua Espanyola, Història Con·temporània de Catalunya i d’Espanya, Escriptura Audiovisual (2n semestre).

+ INFO

Pla d’estudi UPF Periodisme+Humanitats http://www.upf.edu/fhuma/_pdf/plasimultanis.pdf

Pla d’estudi UAB Periodisme http://www.uab.cat/web/estudiar/llistat·de·graus/pla·d·estudis/estructura·del·pla·d·8217·estudis/periodisme·1345467811493.html?param1=1265293768091

22

AGENDA 9 DE GENER

David BustamanteBarcelona teatre musical (Btm)

22 DE GENER

India MartínezL’Auditori de Barcelona (Sala 1· Pau Casals)

16 DE FEBRER

Els amics de les artsGran teatre del Liceu

16 DE FEBRER

Katy Perry Palau Sant Jordi

FINS AL 15 DE FEBRER

Polònia. El musicalTeatre Poliorama GÈNERE: MusicalPREU: 18€

FINS AL 8 DE MARÇ

Mar i celTeatre Victòria GÈNERE: MusicalPREU: 32 €

23

15 DE GENER

#SurtdebarnaArts Santa Mònica PREU: Entrada lliure

FINS AL 27 DE SETEMBRE

Phonos, 40 anys de música electrònica a BarcelonaMuseu de la músicaPREU: Entrada lliure

FINS AL 30 DE GENER

Museu del disseny de Barcelona

PREU: Entrada lliure

FINS AL 18 DE GENER

PulmonsTeatre LliureGÈNERE: TeatrePREU: 23 €

FINS AL 18 DE GENER

ÖlelésMercat de les florsGÈNERE: DansaPREU: 16 €

FINS AL 29 DE MARÇ

Sister ActTeatre TívoliGÈNERE: MusicalPREU: 25 €

Gaudeix d’un bon esmorzar,

una porció de pastís.Ajudaràs als alumnes

de Batxillerat a anar a Londres

TOTS ELS DIVENDRES A L’HORA DEL PATI