El dispositiu conformista de Milgram i la pastilla roja de Morfeu.

Adolf Eichmann, com a comandament de les SS, dissenyà la màquina perfectament engranada de les deportacions de persones jueves fins als camps de treball i d’extermini. La seua planificació implicà tots els nivells de l’administració pública i i n c o m p t a b l e s c o l · l a b o r a c i o n s privades, fonts de noves idees i iniciatives per a superar els problemes d’aquest gran repte logístic. El 1961, després de 16 anys amagat a l’Argentina, un grup del Mossad el capturà i el traslladà clandestinament a Israel, on fou jutjat i condemnat a la forca.

Malgrat les proves que l’assenyalaven com a un ferm convençut de la necessitat d’acabar amb el “problema jueu”, defensà fins a l’últim moment que no havia estat més que un simple

executor d’unes ordres superiors, que no podia ni volia desobeir. Stanley Milgram, un psicòleg de la Universitat de Yale que es preguntà si el que afirmava Eichmanm era possible, dissenyà el seu famós experiment per a cercar respostes.

Per a mesurar la disposició de les persones a executar ordres en conflicte amb valors ètics elementals, però que havien estat emeses per una autoritat, formà un un grup de 40 homes d’entre 20 i 50 anys, amb tots els nivells de formació, que hi participaren sense saber el que estava passant realment. Els esquers foren anuncis als diaris que oferien una bona remuneració per a homes que volgueren participar a un estudi sobre la memòria i l’aprenentatge.

Formaven parel les amb al t res persones reclutades per a representar el paper de víctima. Es simulava un sorteig dels rols amb dues paperetes on posava “mestre”, i la falsa voluntària afirmava que en el seu posava “alumne”. Aleshores, el mestre era sotmès a una situació en la que havia de creure que estava provocant descàrregues elèctriques a l’alumne mitjançant un conjunt de dispositius molt creïbles però, falsos.

Era un joc de preguntes i respostes basats en la memòria, on el mestre havia de castigar les errades de l’alumne amb descàrregues cada vegada més altes (30 nivells, dels 15 fins als 450 volts). L’havien explicat que eren extremadament doloroses i,

fins i tot, li feien una demostració amb un dispositiu que li provocava una descàrrega real de 45 volts, per a que sentira el dolor que anava a patir l’altra persona, que simulava davant d’ell els espasmes de dolor de les descàrregues. Segons augmentava la potència, colpejava el vidre que separava les habitacions on eren l’un i l’altre, deia estar malalta del cor, suplicava la fi de

� de �1 3

Eichmann al judici de Jerusalem.

Milgram i la sinistra màquina de les descàrregues falses.

l’experiment, mostrava símptomes d’agonia, convulsions i, finalment, es quedava immòbil.

E l s m e s t re s s a b i e n q u e l’experiment estava sent gravat, i que no podrien negar res del que passara. Si mostraven el s e u d e s i g d e d e i x a r l ’ exper iment , l a pe rsona i n v e s t i g a d o r a a fi r m a v a imperativament: “continue, per favor; l’experiment requereix q u e v o s t è c o n t i n u e ; é s absolutament essencial que vostè continue; vostè no té altra opció. Ha de continuar”. Si es negaven a obeir, l’experiment s’aturava. Si no, seguia fins al final, que arribava després d’administrar tres vegades el màxim de 450 volts.

Cadascun dels 40 participants a r r i b a r e n a q ü e s t i o n a r

l’experiment en algun moment, tots es sentiren incòmodes electrocutant una persona i alguns, fins i tot, s’oferiren a tornar els diners que havien cobrat per a que els deixaren marxar. Estaven perplexes davant la inflexibilitat de la persona investigadora i, fins i tot, arribaven a riure nerviosament en sentir els crits de l’alumne. I, en molts casos, advertiren que no assumien la responsabilitat del que els estaven “obligant” a fer.

El 65%, 26 homes, aplicaren eixes tres descàrregues a màxima potència. Dels que desobeïren, cap es negà rotundament a seguir fins que arribà als 300 volts, i cap anà a comprovar com estava la falsa víctima sense demanar permís per a fer-ho. Cap dels 40 reclamà la fi d’experiments com aquells. Milgram conclogué , també amb les variants posteriors que incorporaren dones, que 1

“l’extrema bona voluntat de les persones adultes d’acceptar quasi qualsevol requeriment ordenat por l’autoritat constitueix el principal descobriment de l’estudi”.

Una de les teories explicatives que proposà és la del conformisme: l’individu, sense les eines, les habilitats personals o els coneixements per a prendre i una decisió sobre una qüestió important i defensar la seua postura, fa que el seu grup de referència, amb els seus comportaments i decisions, siguen el seu model.  Més encara, es deixa en mans de la jerarquia quan se li posa al davant, dominat per la por a les conseqüències de desobeir o, simplement, a no tindre raó.

Em veig a mi mateix, en el passat, accionant el dispositiu de les descàrregues una i altra vegada, sense qüestionar-m’ho, sense preocupar-me per les víctimes, justificant que les esclavitzaren, torturaren i mataren per a que em serviren, sobre tot d’aliment. Em veig justificant-t’ho malgrat no tindre cap coneixement, fent servir els llocs comuns de l’antropocentrisme, el carnivorisme, la necessitat, la tradició… Tot seguint el corrent general, tot acceptant les normes de la jerarquia sense adonar-me de la trampa, sense deixar d’accionar el dispositiu malgrat que, senzillament, podia deixar de fer-ho.

L’especisme és un enorme experiment de Milgram amb víctimes ben reals. Les indústries de l’explotació animal fent d’experimentadores, amb interessos ben distints als de la ciència. Una plaça de bous no es pot entendre d’altra manera: una sèrie de gent que mira, que acciona el dispositiu una i altra vegada malgrat que té al davant un bou que es dessagna i mor, que crida i que plora. Ho fan perquè el grup sempre ho ha fet, perquè temen les conseqüències que es deixe de fer, perquè “l’autoritat” diu que és tradició i identitat d’Espanya… No pot ser d’altra

MILGRAM, Stanley, Behavioral study of obedience, a Journal of Abnormal and Social Psychology, vol 67-nº4 (Oct. 1

1963), p. 371–378, http://academic.evergreen.edu/curricular/social_dilemmas/fall/Readings/Week_06/milgram.pdf � de �2 3

Una de les falses víctimes, connectada als elèctrodes.

manera.

Als bous al carrer hi haurà gent que fins i tot anirà a una manifestació en la seua defensa. A Algemesí, infants i adolescents són llançats contra manifestants antitaurins en un nefast experiment de Milgram ben real, amb “l’autoritat”, membres de la Comissió Taurina, observant des de la distància.

A la granja, a l’escorxador, al laboratori, la gent treballadora s’endureix i s’abstrau dels crits dels animals que no han deixat de lluitar per la seua vida fins al final, aprèn a accionar el dispositiu una i altra vegada perquè ha de cobrar a final de mes, perquè la gent ha de menjar i s’ha de vestir, perquè es tracta d’una gran contribució a la ciència. Sempre recolzant-se en les altres persones que colpegen salvatgement els porcs, que fiquen les gallines ponedores a les gàbies que els portaran a l’escorxador a colps, trencant potes, ales i colls. O en les altres experimentadores que cremen ulls de conills vius en un test de Draize o que, estirant de les cues de les rates mentre agafen el seu

cap entre els dits de l’altra mà, trenquen el coll de 20, 40 o 50 víctimes d’un test LD50. O de les altres matanceres que degollen vedelles atemorides i porcs que es convulsionen.

El veganisme és el que esperava Milgram de nosaltres per a demostrar que no som Eichmann, que s’alçarem de la taula i ens negàrem a accionar el dispositiu perquè, senzillament, no era just. La majoria de nosaltres, però, no ho férem així: necessitàrem de l’antiespecisme. Necessitàrem de la gent que lluita des de fora, dels i les Morfeus que ens demanen que prenguem la pastilla roja i que s’incorporem a la resistència, que ens donen les eines per a respondre i ens mostren les alternatives de justícia.

Per això, com diuen altres savis, el veganisme és un pas i l’antiespecisme, l’activisme i el treball amb objectius, amb estratègia i amb planificació, altre de més fonamental.

� de �3 3

Dalt, cua a les taquilles de la plaça de tortures de València.Baix, "matanza del chon" a Guijuelo, terra famosa pels seus productes carnis.   Mentre, membres de distintes associacions "d'amics de la capa espanyola" ballen al voltant dels matancers.