JOSEP LLUÍS BAUSSET i CISCAREL dARRER mAULET

(1910-2012)

Josep Lluís Bausset i Ciscar · El darrer maulet (1910 - 2012)© Editorial SAÓCopyright © Emili J. marín, 2015

Editor: Emili J. marínCoberta: Antoni miróSecretària de redacció: Carmen Arjonamaquetació: Pau Santabasilisa

Printed in SpainImprés a Espanya

ISBN: dipòsit Legal:

Arts Gràfiques Impres Puchades - Hernàndez malillos, 5946900 Torrent (València) · 2015

La publicació d’aquest llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de l’Alcúdia.

TRESORS DE LA FECol·lecció:

Josep Lluís Bausset i CiscarEl darrer maulet

(1910 · 2012)

9

PRÒLEG I AGRAÏmENTS

Aquest llibre que pose a les vostres mans, continua mantenint la fidelitat a l’origen pel qual aparegué aquesta editorial que tenia la intenció de comprendre i explicar la memòria his-

tòrica d’un indret tan peculiar com és el referit a l’Església Catòlica en la seua relació amb la cultura del nostre poble. En aquest cas concret he posat la mirada en la relació Església i cultura del País.

Per tal d’analitzar el que ha passat he triat la figura de Josep Lluís Bausset, que ha estat, sens dubte, un espectador i, a més a més, actor de tot el que ha passat.

El factor de la institució catòlica ha estat definitiu en tot el recorregut d’aquesta relació Es-glésia-País, almenys els darrers temps, i més aviat cal dir que no ha estat per a bé el paper de la institució eclesiàstica en aquesta qüestió tan important per a l’esdevenir del nostre poble.

El químic Bausset ha estat en primera línia en la defensa aferrissada de la identitat de la nostra història i, per raons que al llarg del llibre es faran paleses, espere donar a conèixer la vida d’una persona entranyable i alhora decisiva, perquè puguem recordar el nom de les coses, ja que el professor Bausset ha estat al llarg de la seua vida creient i nacionalista.

Per completar la tasca d’aquest llibre, cal recordar els noms de tots aquells que han fet possible la resurrecció gràfica de Bausset. És el cas de l’Ajuntament de l’Alcúdia, l’Abadia de montserrat, dels artistes Toni miró, manolo Boix, Rafa Armengol i Harca. La família de Bausset i, sobretot, Josep miquel, ha estat fonamental i també, per descomptat, la de tots aquells que generosament han participat en la confecció del llibre.

Que us aprofite.

L’editor

11

I. EL PERQUÈ dEL LLIBRE dEdICAT A BAUSSET

Emili J. marín

En plantejar-me la presència de Bausset en els papers de l’Editorial Tresors de la Fe, em vaig preguntar si la seua persona tenia alguna mena de coherència en els dos volums publicats

anteriorment. Tant mossèn Josep Espasa com Sa Eminència el Cardenal Tarancón ocupaven un lloc molt important en la institució eclesiàstica, tot i que el tema nacional, en el cas del pare Espasa, havia arribat a les darreres conseqüències i pel que fa al Cardenal Tarancón sempre havia estat una mica perifèric. Així doncs, com podia entrar Bausset en el tercer volum de l’editorial?

Sens dubte Bausset, malgrat tot el que es puga dir, era un cristià, no anònim, sinó més aviat explícit i compromès. Inicialment quan tot l’allau del nacionalisme envaí el país, Bausset llui-tava, juntament amb els amics clergues, perquè la pregària es poguera fer en valencià. Aquest compromís podia conviure amb un cert escepticisme respecte al fet religiós de l’església valencia-na, motivat ben cert per la indiferència, quan no animositat, que la institució eclesiàstica havia evidenciat davant el fet nacional.

Hi ha un interval en què Bausset, per qüestions familiars, assumeix una postura hostil davant l’església. Cal aclarir quines foren les qüestions familiars. El seu fill Josep miquel decidí prendre l’hàbit benedictí a l’Abadia de montserrat. Bausset pare tenia altres idees respecte al que devia fer el fill. Fou segurament una mala època en la qual Bausset pare perdé un xic d’objectivitat i seny.

Aquella situació no podia durar i les aigües tornaren a mare. Bausset recuperà el tracte amb l’església i, com no, amb el seu fill Josep miquel. Fins i tot, crec que en aquesta darrera època, Bausset estava orgullós del seu fill i de la decisió que havia pres.

Els intel·lectuals valencians que exercien com a tals no han estat massa vinculats a l’Església; no vull disculpar-los d’una certa miopia respecte al fet que el terreny religiós no podia quedar al marge de convertir-se en una força constructora del País, però també culpe la mateixa institució eclesiàstica del desinterès, i de vegades menyspreu, pels valors nacionals. Casos com el de J. Fus-ter, V. Ventura. V. A. Estellés, E. Climent, Vicent Pitarch, Josep Piera i altres són ben explícits del que dic.

Bausset és per tant un exemple de nacionalisme i d’actitud cristiana, amb no menys absències que qualsevol cristià de debò.

Per tot això, Bausset té entrada lliure i satisfactòria en l’ideari d’aquesta editorial.

13

II. LA dIFÍCIL RELACIÓ dEL NACIONALISmE I L’ESGLÉSIA VALENCIANA

Emili J. marín

Aquest article no puc dir que l’escric amb serenitat i polidesa. Em dol el que dic, però crec que exposaré la veritat. No trobe massa situacions en què la meua Església haja estat per

reivindicar res de la nostra història, de la cultura, dels sentiments nacionals de poble.Sent amargor quan pense que no sols ha estat al marge d’aquests sentiments nacionals, sinó

que, en moltes ocasions, n’ha estat enfrontada amb violència.

Els inicis

La història té un principi molt tèrbol que va començar Luis Antonio de Belluga (1), que fou bisbe d’una àmplia demarcació que englobava múrcia i bona part de València, en la qual es prohibia als rectors que, en els Quincue Llibre, es feren els apunts de les diferents actuacions sacramentals en llengua valenciana, sota pena de suspensio a divines.

És clar que el cardenal Belluga havia pres partit pel Borbó Felip d’Anjou, futur Felip V, qui a canvi el promocionà, a més a més, al cardenalat. La història era desmentida d’una manera radical: les quatre barres a la façana de la catedral d’Oriola palesen, ben clarament, la burla que es va fer d’aquestes decisions de la jerarquia eclesiàstica.

La Guerra de Successió

En l’època de la Guerra de Successió, ens podem preguntar el paper de l’església en aquell mo-ment històric. Els autors que estudien l’època expliquen que el clero valencià estava dividit. d’una banda diríem que els clergues il·lustrats, i que tenien càrrecs importants, varen comprendre qui

1. Luis Antonio de Belluga i moncada, conegut com el cardenal Belluga (motril, 1662, Roma, 1743) va ser un religiós i estadista espanyol que durant la Guerra de Successió es va decantar per Felip V i va col·laborar per instaurar la Casa del Borbón. El 1705 Felip V el nomena bisbe de la diòcesi de Cartagena i més tard, va rebutjar l’ofensiva austriacista sobre múrcia en la batalla del “Huerto de las Bombas”, per la qual cosa va ser investit amb l’autoritat de Virrei i Capità General dels regnes de múrcia i València. El papa Climent XI el nomenà cardenal el 29 de novembre de 1719.

14

guanyaria la guerra i, de seguida, es feren borbònics. En canvi el clero baix, que en moltes situa-cions compartien l’exercici ministerial amb la “llegona i el pa negre”, optaren clarament per la part perdedora, com així va fer la societat valenciana camperola. Els que pensaven en el futur, cla-rament es definiren per la modernitat, dubtosa, que oferien els Borbons. Els explotats, els pobres, es feren maulets. No sóc historiador i segurament totes aquestes afirmacions que faig es poden precisar. Fins i tot és possible, també, que alguna es puga desmentir pels historiadors però, en línies generals, la guerra de maulets i botiflers era la que dividia el clergat; el clergat o era maulet o era botifler, segons la situació social que abans he explicat. Per acabar d’arrodonir la diferencia social d’uns i altres diríem: els pobres, els exclosos, els camperols, eren maulets i partidaris “dels àustries” i el clergat “situat”, bisbes, canonges, abats i abadesses, i les classes benestants i/o acabala-des eren botiflers, és a dir borbònics, i miraven amb menyspreu tots aquells que no eren com ells.

La Industrialització

Passat el temps, el pobres perden la condició de maulets i continuen sent el que eren: pobres i, amb la lentitud pròpia en què es produeix l’ascens d’una classe social baixa a una més alta, el clergat, en general, va situant-se en un nivell més distingit. El reconeixement de l’Església per part del poder, atès que aquesta s’havia identificat amb els que manaven, havia elevat la situació de tot el personal eclesiàstic.

El clergat valencià, que s’identificava amb la classe social més poderosa, havia consagrat un criteri que depenia més de la conveniència dels principis d’aquella classe social que de la pròpia situació del clericat. La secularització de la societat va representar que el clericat es fera més conservador i, com a tal, defensor d’una ideologia, diria, poc evangèlica i, si més no, lluny del pensament i del món del treball. No és freqüent trobar cap clergue en les mobilitzacions de les petites revolucions industrials del país. Però sí que es pot destacar la presència d’alguns mossens que, amb criteris paternalistes, afavoriren la presència cooperativista en els pobles. És per això que el nostre país està ple de bodegues cooperatives dedicades a sant Antoni, sant Isidre i bandes de música sota el patrocini de santa Cecília. Aquesta tasca explica el que alguns clergues pogue-ren ajudar perquè millorara la classe treballadora.

La Guerra Civil

La guerra civil del 36 és un exemple clar del que estic dient. L’Església i els seus membres pati-ren la ira de les forces obreres: assassinats de clergues, fogueres per cremar els llibres parroquials,

15

destrucció d’imatges i dels temples, foren una expressió salvatge d’uns exaltats que paradoxal-ment contribuïren a debilitar la República. No cal que manifeste la meua condemna per tot allò que va succeir.

Però aquestes accions expliquen quin era el sentiment d’una bona part del proletariat que en-tenia que l’església estava en contra de la República i amistançada amb els rics. Crec que aquest sentiment no era just i que les accions perjudicaven el propi patrimoni del poble, però insistisc que el sentiment popular anava en aquesta direcció. Raó tenien en la mesura en què l’església parlava d’una “croada” i que sols molt desprès es va eliminar del vocabulari la paraula “croada”. Aquella va ser una dramàtica guerra civil.

El nacionalisme en l’Església durant el franquisme

L’Església, víctima dels sectors extremistes republicans, havia guanyat la guerra perquè consi-derava el general Franco com a salvador de la Fe i de la seua supervivència. més encara, l’Església li proporcionà una ideologia perquè allò que es deia pomposament el movimiento ni la tenia ni la podia tenir. Els interessos de l’Església i del govern franquista eren pràcticament els mateixos.

La divisa franquista una, grande y libre, excloïa d’entrada l’atenció a la història i cultura del poble valencià. El valencià en les gramàtiques apareixia com a dialecte, per tant, no tenia cap dret ni motiu perquè es tingués en compte. Els escriptors que escrivien en valencià l’única pos-sibilitat que tenien era la de participar en jocs florals que, per cert, es feien al Principat; noms significatius com Casp, Adlert i altres, hi concursaren amb prou èxit i, sobretot amb bon estil literari, en els jocs florals de Catalunya.

L’Església del PV ni de lluny tenia cap intenció de caminar pel terreny relliscós de la llengua valenciana, ni li apetia, ni li convenia. És paradoxal la figura de mossèn Sorribes que, en un àm-bit quasi casolà, utilitzava la nostra llengua en els seus escrits i també en la predicació.

El Llibre del Poble de déu

En els anys 60 apareix un fet que tindrà una importància històrica perquè condicionarà la pregaria de l’Església en quelcom més que una possibilitat. Un grup de cristians –motivats per un personatge polèmic, però a qui cal agrair-li el treball i l’esforç per la nostra cultura, estic parlant de Pere Riutort, que en companyia del rector de sant Esteve, mossèn Almiñana, que sense massa idea mostrava, però, interès per la llengua valenciana, units a personatges com Xa-vier Casp, miquel Adlert, i l’organista de la catedral, el canonge Josep Climent–, varen posar a

16

l’abast dels creients catòlics un missal que servia, i encara serveix, per què no hi ha textos litúr-gics aprovats com el que la seua paraula insinua, un missal per celebrar els diferents oficis de la litúrgia. Aquella comissió, per causa de les baralles de Riutort i Albiñana per presidir la comissió, s’enfonsà i tot acabà com el ball de Torrent. Però la importància d’aquest fet és de notar, car els bisbes de la província eclesiàstica aprovaren aquest instrument, que encara estaria en vigor, si no fos perquè el cardenal Agustín García Gasco en va suspendre l’ús.

Per aquells temps tothom pregava amb el Llibre del Poble de Déu i, com he dit abans, hui en dia encara continua sent el missal dels pocs preveres que fan la missa en valencià. El professor Bausset, aleshores lluitador incansable per introduir la llengua valenciana en la litúrgia, fou un dels més aferrissats propagadors d’aquest missal.

Recorde una anècdota molt significativa del paper que el clergat ha tingut respecte a la llengua. En un moment donat va sorgir la qüestió que si el clero no feia la missa en valencià era perquè no coneixien la llengua. Per tal de remeiar aquesta carència, la comissió de litúrgia organitzà un curset dirigit als preveres perquè aprengueren la llengua. Fa vergonya dir-ho, però només s’hi va matri-cular un alumne, el director del col·legi salesià, que era basc. És clar que el curset es va suspendre, però, d’on naix aquesta poca estima dels mossens a la llengua valenciana? Per a més contradicció la majoria d’ells utilitzen el valencià per tot arreu, però en trepitjar el temple apareix el castellà d’una manera immediata. La pregunta que acabe de fer té una resposta clara: el seminari de montcada.

El Seminari de montcada

Els anys 40, entra com a rector del seminari metropolità Antonio Rodilla. Aquest home dotat d’una intel·ligència singular i sobretot enamorat d’aquella Espanya honorada pel seguici dels escriptors castellans i molt influenciada pels ideals de la generació del 98, va assumir plenament la tasca d’eliminar el valencià dels seminaristes –perquè era signe de poca cultura i d’una certa ignorància–, per tal d’implantar amb tota la força la llengua castellana i un esperit absolutament desclassat respecte al País on els seminaristes haurien de treballar quan, complida la formació, serien destinats a un poble. És curiós com, per testimoniar aquesta generositat als ideals caste-llans, Franco realitza dues visites al seminari que era el prototip d’una formació adient per al nou esperit que necessitava Espanya.

moltes generacions han passat pel seminari sota el rectorat de Rodilla, per tant no és estrany l’allunyament que els capellans tenen respecte a la llengua. d’altra banda, el rectorat d’Antonio Rodilla, cal reconèixer-ho, propicià la cultura, de manera que la resta de seminaris ensorrats en una formació absolutament impròpia dels temps que es van començar a viure a l’estat espanyol,

17

abominaren del seminari de montcada titllant-lo com un mal exemple d’allò que hauria de ser la formació dels seminaristes. La dita formació intentava crear un clergat culte, però molt allunyat de la cultura popular.

Els arquebisbes que regiren la diòcesi durant el rectorat de Rodilla, i els posteriors, no van ser hostils a la cultura valenciana, però no tingueren tampoc cap preocupació per fomentar-la. Llavors tota la litúrgia de la seu, les basíliques, parròquies, els convents... es feia en castellà. És veritat que hi havia algunes excepcions, però no deixen de ser excepcions.

Els moviments contestataris, aleshores anomenats solidaris, sí que entraren aviat en el tema de la llengua i totes les reunions que celebraven a València es feien en valencià. És clar que a les reu-nions internacionals del 71, on vingueren clergues de tot Europa, el valencià no tingué presèn-cia, però als aplecs ordinaris, el valencià era un signe distintiu del caràcter progressista del grup.

Quan hem parlat d’excepcions d’algunes institucions, cal anomenar el Col·legi de Sant Tomàs i el Pare Espasa que, –per raons que ja he tractat en el primer llibre de la col·lecció–, com un fet aïllat però amb molta importància, caminà cap a una connexió amb els sectors més dinàmics de la societat valenciana: La Universitat, Fuster, Ventura...

Agustín García Gasco

Abans que aquest arquebisbe prenguera possessió de la diòcesi i com a conseqüència de tot l’anterior, el nacionalisme representat per Fuster, Bausset, Cucó, Quico mira i altres, fou ca-lumniat i maleït per bona part del clergat valencià, sobretot per aquelles persones que havien estat més vinculades a Rodilla. Crec que aleshores estàvem en els inicis de la confrontació seriosa entre el nacionalisme i la gran part del clergat. És veritat que llavors el nacionalisme havia iniciat un camí de confrontació amb l’església valenciana a la qual li retreien la poca atenció i, com no, els entrebancs que havia posat en contra de la cultura del poble. Cal reconèixer que la seua poca simpatia per l’estament religiós es feia notar perquè responia, en definitiva, a l’actitud que la prò-pia Església havia tingut amb els intel·lectuals d’aquell temps. Personatges com Raimon, Lluís el Sifoner, Paco muñoz i altres, foren rebutjats. També naix, amb aquesta situació, l’animadversió al Principat que desprès esdevindria el corrent blaverista, catòlic, apostòlic i romà. Recorde que en una conversa amb un bisbe valencià, jo em queixava que l’església valenciana no donava cap facilitat perquè la litúrgia es fera en la nostra llengua; ell, sorneguerament, em digué “com vols que ens enemistem amb els nostres clients que són fonamentalment blaveros?”.

Aquest capítol l’he titulat Agustín García Gasco perquè, d’alguna manera, ha estat l’home que més mal ha fet al tema de la cultura valenciana. m’explique. Els arquebisbes, fins aleshores,

18

havien tingut una actitud d’una certa indiferència davant la llengua en la litúrgia. Com a signe positiu, miquel Roca havia demanat a Vicent Ventura els llibres de Fuster per tal d’assabentar-se del que pensaven els nacionalistes valencians, encara que va veure molt prompte que endinsar-se en aquest tema seria problemàtic i, malgrat aquest sentiment, mantingué una actitud digna, però sense admetre cap compromís.

Tot canvià quan “don Agustín García Gasco” prengué possessió de la Seu valentina. Els fets mes reprovables van començar quan SAÓ decidí traduir al valencià la Bíblia Ecumènica. L’arquebisbe va intentar impedir-ho per tots els mitjans sense aturar-se davant de la mentida i de la hipocresia més absoluta. Puc afirmar-ho perquè, aleshores, vaig estar de protagonista; primerament, dificultant tot el que va poder l’ajuda que donava la Caixa d’Estalvis i, més tard, intentant prohibir l’edició de la Bíblia, que no aconseguí gràcies a una manyosa maniobra en la qual, el propi cardenal Cassidy, responsable d’ecumenisme, l’aprovà des de Roma, el que vol dir que “don Agustín” ja no va tindre més remei que callar. Però sofrirem moltíssim l’atac dels mitjans de comunicació eclesiàstics i del total menyspreu de la jerarquia de la que fins i tot un dels bisbes es va atrevir a dir que el valencià era com el suahili.

Les maniobres per tal de boicotejar qualsevol intent de fer present la llengua en la litúrgia van estar presents en el seu pontificat i, en canvi, afavorí les publicacions blaveres que no sofriren cap entrebanc per a circular entre els fidels. I llavors es va publicar un diptèric pel qual s’anul·lava la legalitat del Llibre del Poble de Déu.

Si els bisbes anteriors que ocuparen la Seu valenciana havien estat indiferents davant la llen-gua, García Gasco fou enemic manifest de qualsevol moviment que propiciara la llengua valen-ciana en l’àmbit religiós. diríem que seguia fidelment la política lingüista del PP.

Podria contar una gran quantitat de succeïts, dels quals vaig ser protagonista pacient, que donen veracitat al que dic. Personalment pense que aquest arquebisbe ha estat un malson per a València.

L’Acadèmia de la Llengua

Cada apartat, malauradament, confirma la poca valoració que la jerarquia eclesiàstica valen-ciana ha fet de la llengua, el que explica, però no justifica, la reacció dels intel·lectuals naciona-listes sobre l’estima que han tingut a la jerarquia eclesiàstica.

L’any 1998 es creà l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució estatutària, però el pro-blema d’aquestes institucions –em referisc al Consell Valencià de Cultura i a l’Acadèmia de la Llengua mateixa–, és el resultat de les forces que el poble valencià ha elegit com a representants.

19

Vull dir que fa 24 anys que el PP ha assolit majories que li permeten governar no solament el País, sinó també les institucions estatutàries. És a dir, que la majoria de l’Acadèmia de la Llengua sempre ha estat en poder del PP i, per tant, la política lingüística no ha donat mai resposta a la racionalitat que devia existir sobre la llengua. No vull ignorar alguns encerts que l’Acadèmia ha aconseguit però, darrerament, el sentiment de frustració ens ha acompanyat.

Estic parlant de l’Acadèmia perquè hi hagué un intent que es convertí en realitat i que tenia per objecte donar resposta al problema de la llengua en la litúrgia. Encapçalava aquest projecte l’antic degà de la catedral, Ramón Arnau. desprès d’haver dedicat al tema multitud d’hores de treball, de discussions i de convenis, es va presentar un text que, malgrat algunes deficiències, era prou acceptable. El treball consistia en la presentació de l’ordinari de la missa i dels diferents lec-cionaris. Amb aquesta iniciativa es posava terme a una de les excuses que la jerarquia eclesiàstica havia utilitzat per justificar la no acceptació de la litúrgia en valencià, ja que el text del Llibre del Poble de Déu havia estat il·legalitzat i no hi havia cap text normatiu; és per això que, fins que la Generalitat no aprovara un text, l’Església n’excusava el consentiment.

Be, ja teníem el text que havia proposat l’Acadèmia de la Llengua. Calia esperar –si era veritat l’excusa de la jerarquia– que el problema desaparegués. No fou així. El text entrà en uns camins laberíntics, i per tant misteriosos, de manera que no se sap bé què ha passat amb el susdit text.

La negativa a acceptar el text per part de la jerarquia eclesiàstica continuà i les darreres expli-cacions dels bisbes de la província eclesiàstica van ser que, desprès d’haver enviat el text a Roma, el Vaticà no l’havia aprovat perquè ja existia l’aprovació d’aquest text que es va donar a la Bíblia Ecumènica Catalana i que, per tant, no es podia repetir l’aprovació. Això vol dir que la bíblia catalana, paradoxalment, es convertia en un llibre perfectament apte per a pregar els valencians. Vol dir això que el Vaticà està per la unitat de la llengua? Pareix ser que sí.

Finale

Al llarg d’aquestes reflexions es veu clarament com el matrimoni entre la jerarquia eclesiàstica valenciana y el nacionalisme viuen una separació dolorosa que no pareix que tindrà un final pròxim. de vegades pense que l’Església creu que el problema del valencià desapareixerà amb el temps, però que no pense ningú que això vol dir que es resoldrà, sinó que, en desaparèixer la presència social del valencià, el problema, per manca d’oposició, es resoldrà.

Aquest és el marc històric en el qual es desenvolupa la vida del nostre protagonista Josep Lluís Bausset; ell trenca l’antinòmia que nacionalista i cristià és una situació difícil. Bausset està present en els diferents plecs amb una presència silenciosa però eficaç; participà activament

20

fent les lectures en la celebració de la missa, naturalment en valencià, i guardà relacions estima-bles i afectuoses amb els sectors progressistes de l’església valenciana; sempre ha estat prop de SAÓ, personalment he gaudit de la seua amistat. Recorde, amb molta emoció, el dia que vam passar junts en la celebració dels seus 100 anys i com encara gaudia de tota la vivacitat i conei-xement que havia estat la nota present en tota la seua existència. També vaig estar present en l’homenatge, patrocinat per l’Ajuntament, que li va retre el poble de l’Alcúdia. Crec que tothom a l’Alcúdia estava satisfet per tindre un veí savi i honest.

Aquest llibre vol donar notícia del que acabe de dir.

* * *

21

“Basset. El groc de l’or vell sobre el front”manuel Boix. 2007.

Carbonet i oli sobre llenç. 260 x 400 cm.Col·lecció de la Generalitat Valenciana.

22

“25 d’abril 1707”Antoni miró. 2007.

Escultura d’acer corten. 2600 x 800 x 350 cm.

23

“Almansa, 1707”manuel Boix. 2007.

Il·lustració a la tinta xinesa i aquarel·la.

25

III. PARLA LA FAmÍLIA: A mOdE dE BIOGRAFIA.

JOSEP LLUÍS BAUSSET, UN mAULET dEL PAÍS VALENCIÀ

Teresa, Josep miquel i matilde Bausset i Verdú

Amb motiu de la mort del nostre pare el diumenge 3 de juny de 2012, les meves germanes i jo vam rebre uns telegrames del President de la Generalitat Valenciana, el Sr. Alberto Fabra

i del Conseller de Governació del Govern Valencià, el Sr. Serafín Castellano, com també del Sr. miguel Bailach, Diputado Provincial de Juventud y Deportes. En tots tres casos, sense utilitzar el valencià, ens expressaven “las sinceras condolencias” i “mi más sentido pésame”. des de menuts, el meu pare ens va inculcar a les meves germanes i a mi, els valors de la dignitat, l’honestedat i la integritat, de la veritat i de l’esforç, i també l’amor a la nostra llengua i al nostre País. El nostre pare va ser sempre un home honest, senzill i bo, que va treballar incansablement pel redreçament nacional i la vertebració del País Valencià. A casa, la nostra mare, les meves germanes i jo mateix, vèiem que la dignitat i la coherència eren dues característiques del nostre pare. Per això, per dig-nitat i per coherència, vam retornar uns telegrames que menyspreaven la llengua del nostre pare.

Josep Lluís Bausset i Ciscar va nàixer a Paiporta, a l’Horta, el 19 d’agost de 1910. Els nostres avis ja vivien a l’Alcúdia, però havien anat a Paiporta (on havien nascut) per passar les festes de sant Roc. I per això el pare nasqué allà. Als pocs dies, però, ja es traslladaren a l’Alcúdia, on el pare va viure tota la vida.

després dels primers anys d’escolarització, anà a València a estudiar el batxillerat, que feu en l’institut Lluís Vives. Intern a l’Acadèmia Cavanilles, el pare va ser castigat pel fet de parlar valencià.

L’octubre de 1927 començava la carrera de Farmàcia a madrid, on s’afilià a la FUE. El contac-te amb estudiants bascs i la problemàtica que vivia Euskadi, va fer que el nostre pare s’adonara que també al País Valencià hi havia una llengua pròpia, que l’Estat espanyol marginava contí-nuament, i per això, el pare va participar en les vagues dels universitaris contra Primo de Rivera. L’abril de 1931, dos mesos abans d’acabar la carrera, el nostre pare va viure, a madrid, la pro-clamació de la República.

de tornada a l’Alcúdia, va haver de fer el servei militar a València. Va ser aquí on va conèixer el Centre d’Actuació Valencianista i l’Agrupació Valencianista Republicana. El pare llegia i difo-nia els diaris La Humanitat, L’Opinió i El Matí.

26

Vinculat a aquestes plataformes nacionalistes, el nostre pare, el 1932, fundà a l’Alcúdia l’Agrupació Valencianista La Senyera, que adoptà la bandera d’Estat Català com a símbol. Aquesta associació participà durant la República en aplecs i manifestacions a favor de l’Estatut del País Valencià.

de l’activitat del pare en aquell temps, Joan Fuster se’n va fer ressò el 1953, amb una carta adreçada a Vicenç Riera-Llorca, on l’assagista de Sueca escrivia: “Bausset és un altre cas admi-rable: abans de la guerra, ell i els seus amics del poble constituïren una entitat valencianista; estaven quasi tots subscrits a periòdics catalans...”.

Per altra part, el pare es va convertir també en propagador, difusor i venedor dels periòdics Acció (òrgan d’Acció Nacionalista Valenciana) i El Camí que aglutinava les diverses sensibilitats del nacionalisme valencià.

A València va estudiar també Ciències Químiques i Practicant de medicina i Cirurgia. Amb altres estudiants nacionalistes va formar l’Agrupació Valencianista Escolar i l’Associació Protec-tora d’Ensenyança Valenciana. Com a membre de l’AVE, el pare va ser un dels membres que s’adherí a les Normes de Castelló, de 1932, que consagraven la unitat de la llengua.

El juliol de 1936, quan el nostre pare estava fent a madrid oposicions per a professor d’institut, esclatà la sublevació feixista. Hagué de tornar a casa, una vegada suspeses les oposicions, a falta de l’última prova, ja que havia superat tots els exercicis anteriors. de l’Alcúdia estant, el pare s’encarregà (a proposta del PCE) de fer classes als analfabets.

El maig de 1937 va ser cridat a l’exèrcit i destinat al Regiment d’Enginyers de València i després a la Sotssecretaria d’Armament del ministeri de defensa, també a la capital del País Valencià. A finals de 1937 fou destinat a Barcelona, on va viure els terribles bombardejos del 16 al 18 de març de 1938. Finalment es va incorporar a l’Exèrcit de Llevant com a tinent farma-cèutic, al front d’un dipòsit de medicaments, atenent els ferits del front. En acabar la guerra fou condemnat a un mes de presó per la “Comisión Depuradora de Cooperadores de la Rebelión”, amb l’obligació de presentar-se després cada diumenge a la caserna de la Guàrdia Civil.

En sortir de la presó, el pare contactà amb els seus amics valencianistes. Preocupat pel seu fu-tur, anà al Col·legi de doctors i Llicenciats per informar-se sobre les oposicions del 36 i el degà li respongué: “Hay que tener poca vergüenza. ¡Mira que venir a preguntar por unas oposiciones de la España Roja!”. El pare va haver de fer classes particulars, per tal de guanyar-se la vida!

Va ser per això, que començà a viure a València, en una pensió del carrer de la mar, 51, que ell anomenava Pensió Clorofil·la, pel fet que només menjaven verdures, i la carn ni la veien! En aquesta pensió conegué el jove Joan Fuster, que en aquell temps estudiava dret. Va ser en una llibreria de vell, on el pare i Fuster es van trobar buscant llibres en català. de seguida va nàixer

27

una amistat que va durar tota la vida. Fuster, amb inquietuds i encuriosit pel valencianisme de preguerra, li preguntava al pare sobre el nacionalisme d’aquell temps, ja que estava interessat per conèixer-lo. Fuster, en acabar la carrera, i el pare van començar una tertúlia a València, aprofi-tant que els dilluns, tant Fuster (que ja vivia a Sueca) com el pare, assistien al concert de la Fil-harmònica, a València. Amb el temps, aquesta tertúlia incorporà els professors miquel Tarradell o Joan Reglà, que feien classes a la Universitat de València. També participaven en la tertúlia per-sonalitats de la cultura catalana que visitaven València, com Josep mª de Casacuberta, Francesc de B. moll o Jaume Vidal Alcover. El pare també participava en una mena de “cenacle literari” a casa de Xavier Casp (en la seva etapa catalanista) amb miquel Adlert i d’altres, que són els qui fundaren l’editorial Torre, que publicava obres en valencià de Sanchis Guarner, Alfons Cucó, Joan Fuster, Francesc de P. Burguera, Joan Valls... El pare també va difondre aquests llibres, en plena dictadura. I no només això, sinó que en guanyar Xavier Casp la Flor Natural dels Jocs Flo-rals de la Llengua Catalana a Perpinyà, el pare va organitzar a València, un sopar d’homenatge al poeta valencià guardonat.

durant aquells anys a València, el nostre pare es guanyava la vida fent classes particulars de química, matemàtiques i física.

El 1951 es van casar els pares, en una celebració que va ser en valencià, tot seguint els textos de l’Eucologi, el missal preparat per mossèn Vicent Sorribes. Per altra part, de viatge de nuvis, els pares van voler visitar només Catalunya i les Illes: Barcelona, montserrat i Palma de mallorca: els Països Catalans!

Aquell mateix any, Joan Fuster inclogué el nostre pare entre els invocats a qui anaven destinats els cinc poemes de la separata de l’editorial Torre, “Va morir tan bella”. Fuster dedicà aquests poemes, a més del pare, a Sanchis Guarner, Agustí Bartra i Vicenç Riera-Llorca i “A tots”.

A principis dels anys cinquanta, li van proposar al nostre pare una col·laboració amb una ràdio comarcal de Falange. El director de l’emissora li oferí al pare un espai (evidentment de franc!) perquè parlara d’agricultura. El pare només posà una condició: aquella secció seria en valencià. L’experiment va durar poc temps, ja que el programa del pare va desencadenar la ira de les altes instàncies polítiques. El governador civil de València, assabentat d’aquesta “anomalia”, va enviar una carta (que el director de l’emissora li passà al pare) que deia: “Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, le hago saber que no en balde hemos pasado tres años de lucha, para que ahora podamos permitir ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la unidad de la Patria”. El pare en llegir la carta, se n’anà de l’emissora i no hi tornà més!

El 1955 el pare va repetir les oposicions per a professor d’institut i va ser destinat a Tortosa el curs 1958. durant els dos cursos a Tortosa, el pare va participar activament en la campanya

28

contra Galinsoga, escampant de nit els fulls que convidaven al boicot a La Vanguardia. Igual-ment participà en la campanya a favor de Jordi Pujol, pels fets del Palau de la música. El pare mateix feia còpies a màquina del veredicte del consell de guerra, per tal de donar-lo a conèixer. A Tortosa va conèixer mossèn manyà.

L’any 1961 destinaren el pare a l’institut de Xàtiva. I és ja vivint a l’Alcúdia, després dels cursos a Catalunya, que el nostre pare reinicià la seva tasca a favor de la llengua, organitzant diversos actes culturals, amb conferències de Vicent Ventura, Joan Fuster, Enric Soler i Godes, Sanchis Guarner... Així mateix, cada any, pel 9 d’Octubre, en l’aniversari de la conquesta de la ciutat de València, a casa nostra el pare i alguns amics feien unes corones de llorer, que quan es feia de nit posaven al carrer del Rei Jaume I. Aquest carrer i d’altres, amb noms tradicionals, el pare va aconseguir (i va pagar) que els rètols foren en valencià: carrer Sant Antoni, Sant Andreu, l’Església, Sant Roc, Sant Cristòfol, Sant miquel...

de la mateixa manera va ajudar a organitzar els primers aplecs nacionalistes itinerants pels pobles del País Valencià, molt minoritaris, cal dir-ho.

Gràcies a l’amistat amb Fuster i amb Sanchis Guarner, el pare pogué tractar el mestre Joan Coromines, que vingué a l’Alcúdia, perquè el pare l’acompanyara a parlar amb algun llaurador del poble, quan Coromines estudiava els parlars dialectals dels Països Catalans. A més, i apro-fitant l’embranzida del Concili, el pare participà en una campanya que demanava la llengua en les celebracions litúrgiques, amb pintades de “missa en valencià”, i signant una petició en aquest sentit. Entre els signants (més de 20.000 persones) hi havia Joan Reglà, miquel Tarradell, Andreu Alfaro, Enric Valor, Vicent Ventura, Francesc de P. Burguera, martí domínguez, Josep Iborra...

Quan als anys seixanta i setanta l’escola era en castellà, el pare, de nit, feia classes de valencià per als adults que volien aprendre la llengua del país, a l’Alcúdia i als pobles del voltant. Al principi els grups eren relativament nombrosos. Però amb el pas dels dies (i sobretot a l’hivern) la gent anava deixant les classes. Alguna vegada, els més fidels, veient que quedava poca gent, li deien al pare que si volia podia deixar de fer les classes. Però ell sempre deia: “Només que en vinga un, jo també continuaré venint! ”. La tossuderia i la passió per la nostra llengua, va fer que, als anys seixanta i setanta, alguns alcudians començaren a llegir i a escriure en valencià.

El seu exemple no era només de paraula, sinó de fets. Sempre tenia una anècdota o una ocurrència, plena d’ironia, per fer veure la importància d’aprendre la pròpia llengua. I ho feia sempre d’una manera pedagògica i amb bon humor. Quan una vegada un veí nostre li digué que el cap de setmana se n’anava a la “playa”, el nostre pare li digué que ell no havia estat mai a la “playa”. Aquell home no s’ho podia creure! “Vostè no ha anat mai a la “playa”?”. I el pare li

29

jurava una i una altra vegada que no. Que mai no havia estat a la “playa”! Així el va tenir tres o quatre minuts, fins que aquell home, estranyat, li preguntà com és que no havia vist mai la mar! El pare li contestà que la mar sí que l’havia vista, perquè cada any anava a la platja de Piles, però que a la “playa”, ni havia anat mai, ni pensava anar-hi! Aquell veí nostre, des d’aquell dia, ja no ha tornat a anar més a la “playa”. Ara, cada estiu, ell també va a la platja!

També és molt coneguda ja, aquella anècdota que li passà a mon pare amb un guàrdia civil de l’Espanya profunda, que sempre estava fent-li la guitza. Un dia, aquell home li digué: “D. José, ¿cómo es que un hombre como usted, con tres carreras, habla en valenciano como los patanes?”. El pare sabé reaccionar amb ironia i amb rapidesa, deixant-lo desarmat, ja que li respongué: “¿Y los patanes de su pueblo, cómo hablan?”. L’home aquell veié que havia fet el ridícul i només pogué respondre: “¡Coño, pues es verdad!”. Era evident que si mon pare per parlar valencià, parlava com els “patanes” de l’Alcúdia, d’haver-ho fet en castellà haguera parlat com els “patanes” del poble d’aquell guàrdia civil. A partir d’aquell dia, aquell home ja no va molestar més el nostre pare.

En una altra ocasió, a la llar social de la Caixa Rural de l’Alcúdia, el pare sentia demanar als seus companys de taula un “sumo” de taronja o de pinya. El pare, un dia els digué que tenia ganes de dinar un “sumo” d’anguiles. Els companys de taula li digueren que com podia dinar un “sumo” d’anguiles? No seria un suc d’anguiles? El pare els respongué: “Com que demaneu cada dia per berenar un “sumo” de taronja, jo també vull un “sumo” d’anguiles!”. A partir d’aquell dia, en aquella taula, els seus amics ja no van prendre més un “sumo” de taronja, sinó un suc de taronja!

Anys més tard, quan es va inaugurar la Llar Social de la Caixa Rural, posaren a la porta del local, “LLAR SOCIAL”! No se sap per què, la gent començà a dir: anem “AL” LLAR, en compte de “LA” LLAR. En sentir-ho diverses vegades, el pare li digué al president de la Caixa, que abans de Llar posara l’article “La”. El president li digué que sí, però anava passant el temps i no ho posava. El pare anava insistint-li: “Escolta, que em digueres que posaries l’article”. I el president tornava a contestar-li que sí, que ja ho faria. I el pare, tossudament, anava recordant-li la seva promesa. Un dia, cansat d’esperar, el pare li digué: “Escolta, ja pagaré jo l’article, però posa’l, ja”. Com no podia ser d’una altra manera, el president, cansat d’escoltar-lo, posà l’article “La”, perquè tothom diguera “La” Llar i no “El” Llar Social! Així era el nostre pare: discretament i amb ironia, però tossudament, feia veure la necessitat de recuperar la nostra llengua.

Amb motiu del Premi d’Actuació Cívica Catalana, l’any 2000, quan els nostres pares amb Te-resa i matilde anaven a agafar el tren a València per vindre a Barcelona, a l’andana de l’estació se li acostà una xica oferint-li un diari caracteritzat pel seu anticatalanisme. Sense pèls a la llengua, el pare, sense parar de caminar li digué: “Jo no compre porqueries!”.

30

Al voltant dels anys seixanta, el nostre pare aglutinà al seu voltant un grup d’universitaris de l’Alcúdia i dels pobles de les rodalies amb inquietuds per la nostra llengua i posaren en marxa la primera revista comarcal en valencià, que anomenaren Parlem i que tingué continuïtat amb una altra que es deia Vencill. El pare va col·laborar també com a promotor en l’edició i difusió de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Amb els atacs sistemàtics i repetitius de l’extrema dreta contra la Llibreria 3 i 4, d’Eliseu Climent, el pare va signar una carta de denúncia i a favor de la llibertat d’expressió. També col·laborà econòmicament amb Eliseu Climent, per tal de fer possible els Premis d’Octubre.

També el nostre pare hagué d’aguantar menyspreus i burles, pel fet de ser un home fidel a la llengua i al País. En una ocasió, quan el pare tenia més de 90 anys, un veí del poble, jove, li digué: “Tinc ganes que es muiguen tots els catalanistes”. El pare, sense immutar-se, li contestà: “Escolta, que jo sóc catalanista”. Aquell individu li respongué: “Ja ho sé. I tinc ganes que es muiguen tots els catalanistes, i vostè també”. El pare, sense perdre la calma li digué: “mira, això és qüestió de paciència. Com que sóc molt més major que tu, si tens paciència i no et mors tu abans que jo, ja em veuràs mort”. I el deixà allà plantat!

El 1971 participà en el I Estatge sobre Ensenyament del Valencià, a Castelló de la Plana, i també en el I Congrés d’Història del País Valencià.

A principis dels anys setanta, el pare s’afilià al PSPV de Vicent Ventura, J. J. Pérez Benlloch, Joan Garcés, Vicent madramany, Ximo Sanchis, Francesc Signes...

A l’Alcúdia va organitzar conferències de Ricard Pérez Casado, Ernest Lluch, Josep Vicent marquès...

També participà en el Congrés de Cultura Catalana. A finals dels anys setanta participà en la valencianització del nom de l’Alcúdia, que abans s’anomenava Alcúdia de Carlet. I el 1976 va participar en la creació de l’Assemblea democràtica de la Ribera.

L’any 1984, Fuster escriví un article dedicat al nostre pare, on deia: “Bausset és un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià i jo en done fe; ningú no sap qui és, però tant se val, jo sí”.

Fundador d’ACPV, va col·laborar en les Campanyes Carles Salvador com a professor de llengua.No cal dir que el nostre pare es va mantindre sempre ferm en la defensa de la llengua. I quan

anava a un restaurant, amb educació però amb fermesa, sempre demanava que l’atengueren en valencià. I per Nadal, retornava als bancs els calendaris que li enviaven, per estar escrits única-ment en castellà.

El 1984, l’Ajuntament de l’Alcúdia nomenà el nostre pare, Fill Predilecte del poble i ACPV també li va retre un homenatge, amb ocasió del cinquè aniversari de la dita entitat. El 1992 va

31

ser la Unitat del Poble Valencià, embrió del Bloc Nacionalista Valencià, que li concedí el Primer Guardó d’Or i el 1996 l’homenatjà el PSPV, i el Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia li concedí el Premi Tio Canya.

L’any 2000, amb motiu del seu 90è aniversari, li va ser atorgat el I Premi Vicent Ventura concedit per la Universitat de València i la Universitat Jaume I de Castelló, la UGT-PV, CCOO-PV, la Unió de Periodistes Valencians, el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià i la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià. L’octubre del mateix any, la Fundació Jaume I de Bar-celona li atorgà un dels Premis d’Actuació Cívica Catalana. Fou nomenat també Soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i President d’Honor del Bloc Jaume I de l’Alcúdia.

També aquest mateix any eixí el llibre homenatge d’Edicions Tàndem: “Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani”, de Santi Vallès.

El juliol de 2001, la Fundació Huguet, de Castelló de la Plana, li atorgà el premi Valencià de l’Any 2000, i el 2004 va ser nomenat membre d’honor de la Fundació Ernest Lluch. Va ser aquest antic professor de la Universitat de València, qui escrigué en referència al pare: “durant 9 anys vaig viure a València i era professor de Ciències Econòmiques a la seva Universitat. Josep Lluís Bausset és una de les persones que més i amb més intel·ligència ha treballat durant anys i panys per les característiques nacionals del País Valencià. Ho he viscut de primera mà i he par-ticipat en activitats organitzades per ell”.

El nostre pare va ser sempre un home tolerant i coherent alhora, que va viure amb dignitat, sense perdre mai la il·lusió per fer del nostre país una terra més lliure. Compromès amb la lli-bertat i la democràcia, el balcó de ma casa va ser un dels pocs que no va posar cap signe de dol, aquell 20 de novembre de 1975.

Amb motiu de la Iniciativa Legislativa Popular, impulsada per ACPV per demanar que TV3 es pogués veure al País Valencià, el pare s’afegí a aquesta proposta, col·laborant en la recollida de signatures. I encara el febrer de 2012, en la protesta dels estudiants de l’institut Lluís Vives de València (centre on ell va estudiar el batxillerat) el nostre pare ens deia: “Si no fos perquè sóc molt major, de bona gana m’afegiria a aquests jóvens, en la lluita per la llibertat, com ho vaig fer durant la dictadura de Primo de Rivera”.

L’any 2010 Acció Cultural del País Valencià va homenatjar el nostre pare, en el seu centenari de naixement, amb un acte en el qual va participar Francisco Tomás, Rector de la Universitat de València, el P. Abat de montserrat Josep mª Soler, el president d’ACPV, Eliseu Climent, Robert martínez, alcalde de l’Alcúdia, el president Jordi Pujol i l’amic Santi Vallès.

El P. Josep mª Soler, referint-se al nostre pare deia en aquest acte: “Tot el seu treball l’ha fet com a servei, discretament, sense voler figurar ell personalment. Amb un desig ferm de fidelitat

32

a la seva consciència, s’ha dedicat a treballar per la llengua, per la cultura, pels valors democràtics i pel progrés social”.

El món de la Pilota Valenciana també es volgué sumar al centenari del nostre pare, i el 17 d’abril de 2010 li reté un càlid homenatge al Trinquet Pelayo de València. També l’homenatjà amb motiu del centenari, la Federació d’Escoles en Valencià, en la Trobada d’Escoles, el 25 d’abril de 2010, a manuel. Un dia abans, el 24 d’abril va ser la Societat Coral El micalet de València, la qui li va concedir el Premi Micalet d’Honor 2010. L’octubre de 2010, li fou atorgat el Premi ‘Importante’ del diari Levante-EMV i el novembre de 2011, l’Ajuntament de Pedre-guer li concedí el Premi d’Honor al Mèrit Cultural. Finalment, el 20 de desembre de 2012, la mancomunitat de municipis de la Ribera Alta li concedí, a títol pòstum, el Guardó 2012 de la mancomunitat.

La trajectòria del nostre pare (com va dir el P. Abat de montserrat en l’homenatge al Centre Octubre de València) “ha de servir de model per a les generacions que vénen darrere d’ell”. Perquè ha estat un home fidel al País i un activista constant en la lluita per la nostra llengua i la nostra cultura.

A la mort del nostre pare, els fills de Bausset vàrem rebre en la nostra llengua el condol de la Universitat de València, de CCOO del PV, de l’escriptora Isabel Clara Simó, dels periodistes Vicent Sanchis i Vicent Partal, de l’Alcaldia de Pedreguer i de Palmera, de l’Acadèmia Valencia-na de la Llengua i de la Federació de Pilota Valenciana. També de la Secció Filològica de l’IEC, del President de la diputació de València, de Valencianisme.com, de l’Escola Valenciana, de l’Honorable Sr. Jordi Pujol, de la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ri-bera, del Consell Valencià de Cultura, de la direcció de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, del Col·legi de Farmacèutics de Girona, de l’equip de redacció de la revista Barcella. I no cal dir, de l’Ajuntament de l’Alcúdia, del PSPV, de Compromís...

Però de la Generalitat Valenciana, només ens van arribar uns telegrames en castellà! Però, com he dit, el nostre pare sempre ens va ser model de dignitat i de coherència i, per això mateix, nosaltres tres, les filles i el fill de Bausset, retornàrem uns telegrames que menyspreaven i margi-naven la llengua per la qual va treballar Josep Lluís Bausset tota la vida.

Amb ocasió dels 100 anys del nostre pare, Jesús Huguet, secretari del Consell Valencià de Cultura, escrivia: “Bausset va convertir el paper de professor en el d’autèntic educador, de sin-gular mestre, d’irrepetible amic”. I Vicent Pitarch, membre de l’IEC escrivia: “la de Bausset és una conducta exemplar i a més a més, de persistència dilatada, fecunda i exercida en fronts variats, com el periodisme, l’agitació cultural, l’associacionisme cívic i la docència”. I precisa-ment, mª Rosa diranzo, una antiga alumna del pare, ara professora, deia: “El professor Bausset

33

és un exemple per a tots els qui volem continuar fidels a la nostra terra i a la nostra cultura. Com a professora i antiga alumna de Josep Lluís Bausset, crec que als alumnes els expliquem el que sabem, però els ensenyem el que som. I el professor Bausset va ser per a mi, un exemple d’integritat i de saviesa”.

També Robert martínez, alcalde de l’Alcúdia, deia del nostre pare en l’homenatge que li tri-butà l’Ajuntament: “Bausset és un home imprescindible per entendre per què l’Alcúdia és com és i per a seguir construint el nostre poble, des dels valors d’una ciutadania activa i conscient”.

Home de principis, ferm i insubornable, i compromès en la defensa de la llengua i de les lli-bertats del País Valencià, el nostre pare va ser, amb tot, un home senzill, “subterrani”. El nostre pare va ser per a nosaltres, un exemple de civisme i d’integritat. Un símbol i un autèntic maulet, compromès amb totes les tasques que ajudaren a vertebrar el nostre País: les revistes El Temps i Saó, la Universitat, els Premis Octubre, el Llibre del Poble de Déu, la Tertúlia dels dilluns, la Fundació Huguet, els Casals Jaume I, la Federació d’Escoles en Valencià, el Trinquet i la Pilota Valenciana... El seu record i el seu exemple no és només un record i un exemple per a nosaltres tres, ja que Bausset és de tots aquells que estimem el País i la llibertat. Bausset continua present en tots aquells que lluiten per la justícia, per la pau i pels drets humans. Bausset continua present en aquells que volen un País més tolerant i més lliure. Bausset continua present en tots aquells que el recordem i el portem al cor.

Al taüt, la senyera del bon rei Jaume I, la mateixa que el nostre pare posava al balcó de casa cada any el 9’Octubre i el 25 d’abril, cobria les seues despulles. I la muixaranga que va acompan-yar el seu enterrament era un símbol d’un Poble “que no vol morir”. El nostre pare va ser home apassionat per la llengua i per la vertebració del nostre País. Un home fidel als amics i treballador incansable per la dignitat nacional del País Valencià!

* * *

35

IV. CONVERSA AmB EL SEU FILL, JOSEP mIQUEL BAUSSET

Emili J. marín

Amb el monjo Josep miquel Bausset m’uneix una amistat ferma i alhora entranyable. En primer joc, perquè mirem l’Església des de la mateixa finestra i amb ulls pareguts. Segon,

perquè viu en un indret que per a mi encarna l’espiritualitat més joiosa i en què m’he trobat més prop de déu i també, com no, perquè la persona carismàtica del pare ha creat un vincle especial. Hem conversat al voltant d’aquestes qüestions que a continuació referisc.

1. Què recordes de la infantesa i quin era el tarannà educatiu que emprava el pare amb vosaltres, els fills?

Pel que fa al tarannà educatiu del nostre pare era el d’una persona respectuosa i oberta. Sem-pre ens va transmetre la inquietud per conèixer, per descobrir noves realitats, amb el respecte per aquells que no pensaven com nosaltres i, per tant, amb una actitud allunyada dels dogmatismes i dels rigorismes.

2. Creus que el teu pare desitjava que li hagueres donat un hereu?

Sí, jo estic segur que el nostre pare esperava i desitjava un nét, com a mínim! O una néta! Va ser un anhel que no va poder veure acomplert. de tota manera, i encara que no haja tingut cap nét físic, sí que ha tingut molts deixebles –i no parle només de la seua activitat docent–, que porten amb orgull el fet de seguir-li els passos, la seua lluita, el compromís a favor de la nostra llengua i del nostre País.

3. Jo he estat prop de ton pare des que vaig estar de vicari a Castelló de la Ribera fins el final de la seua vida i no tinc clar l’itinerari que seguí el teu pare quan tu li manifestares el desig de ser monjo fins que es recuperà la normalitat en les relacions pare fill prou anys després. Pots aclarir res d’això que et comente?

36

En un primer moment mon pare va mostrar una incomprensió a la meua decisió de ser monjo. I un cert rebuig. Sí que recorde que en acomiadar-me d’ell per vindre a montserrat, em digué amb una certa tristesa: “Recorda’t del País Valencià”. de fet l’únic elogi que va dir –no a mi– sobre la meua entrada a montserrat, va ser: “Pitjor hauria estat que haguera entrat al Valle de los Caídos.

Li va costar acceptar el meu camí perquè ell tenia altres plans per a mi. Però va saber respectar la meua decisió i a mesura que anava passant el temps, tot i que no amb entusiasme, va anar identificant-se cada dia més amb montserrat.

4. Quina qualificació donaries tu, com a resum, de la seua relació amb la “multinacional de les ànimes”?

La seua relació amb la “multinacional de les ànimes” va ser, per una part, de respecte, però també d’incomprensió. No entenia, com no ho entenem molts de nosaltres, que l’Església va-lenciana estiguera en contra de la nostra cultura. No entenia que una església servira per a co-lonitzar i espanyolitzar el nostre País. Ell va ser un dels 20.000 firmants del text que, a la fi del Vaticà II, demanava la litúrgia en valencià, sense que la jerarquia eclesiàstica del País mostrara la més mínima sensibilitat per la nostra llengua.

El nostre pare, sempre que venia un capellà nou a l’Alcúdia anava a oferir-li casa, i a insis-tir –tant al nostre poble com també a l’ermita de la Platja de Piles, on passava l’estiu– sobre la importància de la inculturització de l’Església. Fins al punt que, com recull Santi Vallès al llibre Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani, li va fer saber al capellà de l’Alcúdia que, en morir, no li fera “cap cerimònia si no la feia en valencià. És l’única cosa que demane”. I per això l’Eucaristia del seu enterrament, presidida pel prior de montserrat, va ser íntegrament en valencià, i per evitar el cant del Acuérdate de Jesucristo resucitado de entre los muertos, va ser el cant de l’Ara coeli del misteri d’Elx el que acompanyà l’entrada a l’església de les seues despulles. I al llarg de l’Eucaristia vam escoltar un fragment de la cantata 147 de Bach i, també de Bach, un fragment de la Passió segons Sant Mateu.

Tot i el rebuig de l’Església jeràrquica a la nostra llengua, ell va col·laborar a fer possible una Església més valenciana. Comprà i regalà diversos exemplars de l’Eucologi de mossén Vicent So-rribes, i del Llibre del Poble de Déu i el Cantoral del P. Pere Riutort, i assistia a l’Alcúdia a la missa en valencià, els diumenges al matí. Però quan la missa es va traslladar al dissabte a la vesprada, a l’hora de la partida de pilota, deixà d’anar-hi.

37

5. Quin paper jugà la mare en tot aquell llarg procés?

El paper de ma mare en el meu procés va ser discret i doblement dolorós. Per una part, ma mare patia pel fet que jo deixava la casa i la família. I també sofrí en veure patir mon pare i les meues germanes. Crec que per a ella va ser com un segon part, però ara veient com el seu fill “s’allunyava” de casa.

6. Les teues germanes i tu heu mantingut una honestedat amb l’adjudicació que les institucions valencianes han volgut fer del pare. M’agradaria que ens explicares el camí que heu recorregut.

mon pare era totalment contrari a qualsevol homenatge. Ja va qualificar el 2010 com l’annus horribilis ja que, un darrere l’altre, van ser molts els reconeixements públics que hagué de “patir”. Alguns es van organitzar d’amagat i ell ho sabia només a última hora, com el cas de l’homenatge organitzat per l’Ajuntament de l’Alcúdia o la Miscel·lània d’homenatge publicada per montse-rrat. diria que va aguantar “de mala gana”, tot allò que li feien. Estava tan cansat d’homenatges, que un dia, amb la seua ironia de sempre, ens digué que ja tenia l’epitafi per quan es morira: “Per fi m’heu deixat tranquil!”.

7 . Quina opinió et mereix el comportament que ha tingut l’Església valenciana amb la cultura del nostre poble?

El comportament de l’Església amb la nostra cultura ha estat i és indigne. majoritàriament, i amb unes excepcions ben honroses, l’Església valenciana continua tractant la nostra llengua com ho va fer l’arquebisbe mayoral: amb menyspreu i amb desídia, sense adonar-se’n –o sí– que és l’única institució del País –juntament amb l’Exèrcit!– que s’oposa frontalment a reconèixer i a afavorir la nostra llengua.

8. Mirant el teu poble, es podria dir que les esquerres han entès més ton pare que no la dreta?

És evident que les esquerres han entès la trajectòria i el compromís del nostre pare, cosa que no ha fet mai la dreta. des dels seus anys d’estudiant i durant la dictadura, el nostre pare va ser un home que buscà en l’esquerra un camí per mitjà del qual poder treballar per tal d’aconseguir una més gran justícia social i pel redreçament nacional del País Valencià.

38

Per això en el seu enterrament, no vam trobar a faltar cap polític del partit que governava la Generalitat del País Valencià. Vingueren a acomiadar mon pare els qui l’estimaven i els qui se sentien, d’una manera o d’una altra, deixebles seus. Per això mateix tampoc no ens va estranyar que els actuals President de la Generalitat, el Conseller de Governació i un diputat provincial, ens enviaren uns telegrames de condol, única i exclusivament en castellà, menyspreant, una vegada més, la llengua per la qual el nostre pare va treballar tota la vida.

* * *

39

V. EL POBLE.

JOSEP LLUÍS BAUSSET: CIUTAdÀ, mESTRE, AmIC

Robert martínez Alcalde de l’Alcúdia

Josep Lluís Bausset va ser una gran persona i un ciutadà exemplar. Ho va ser al llarg d’una fecunda i prolongada vida on va representar perfectament la manera de ser d’aquest País.

Va ser un home excel·lent en la seua professió i, a més a més, una persona discreta fins que ja no li fou possible ser-ho. Un jove demòcrata compromès amb la república, un ciutadà resistent durant el franquisme, un crític en els temps de la transició i un socialista i nacionalista en la recuperació democràtica… Una persona que representa la història del País al llarg del segle que va viure. Un personatge que, simplement, ens ha fet millors a tots.

La participació en els moviments a favor de la llengua, la cultura i la identitat nacional, no la va aprofitar per aparèixer a la primera plana de res. Situat sempre en segon pla, fugint dels flaixos i de les càmeres de vídeo, era admirable veure’l amb aquella força i coherència que va mantenir fins els darrers dies de la seua existència, amb una edat molt avançada. El recordem també en actes públics, en partides de pilota, en concerts, en tertúlies, junt a personatges il·lustres i amics: Joan Fuster, Vicent Ventura, Vicent Andrés Estellés, Francesc de P. Burguera…

N’érem molts els que ens sentíem confortats de veure com aquell ciutadà que havia viscut tant i tant, creia tant en el futur.

Bausset va ser un dels que es va posar al capdavant de la recuperació de la identitat nacional, perquè abraçava el valencianisme polític i cultural. I, bo i posant-s’hi, ens va legitimar encara més.

Va ser un home generós, sense cap taca, a qui ningú no podia negar dècades de docència i de treball per millorar la ciència i la consciència dels seus deixebles, tant de dins com de fora de les aules, sense distincions ni matisos. I fou així com la seua coherència va fer més gran, més honorable, el fet de ser i sentir-se valencians.

Perquè ell era gran i honorable. Perquè representava a la perfecció el País que volem. Perquè era tot un honor estar al seu costat.

Som conscients que un home sol no fa un poble, ni que un poble sol pot fer un país. Però mai al llarg de la història no ha hagut un país que s’haja construït sense pobles decidits i homes

40

admirables, alguns d’anònims i altres de coneguts. Gràcies a ells, avui som conscients que la supervivència col·lectiva com a poble solament serà possible si allò que ens identifica –llengua, cultura i territori–, és considerat com valors irrenunciables i innegociables.

I Bausset va ser un d’aquells homes que ens va transmetre aquests valors. Una actitud que reiterava cada any en la seua salutació nadalenca i ens deia allò de “…té el gust de saludar-lo a vosté, i oferir-se seu i de la Pàtria.”

És per això que avui, quan fa algun temps del seu traspàs, escrivim aquestes paraules. Perquè volem manifestar públicament, igual que ho férem amb motiu de l’homenatge multitudinari que li va retre el poble de l’Alcúdia en setembre de 2010, que Josep Lluís Bausset ha passat a formar part de la memòria col·lectiva d’aquells que, gràcies a ell, compartim l’esperança en la recuperació dels signes d’identitat del poble valencià pels quals va lluitar.

* * *

41

BAUSSET, UN REFERENT PER A TOTA mA VIdA

Alexandre AlapontMissioner valencià a Zimbabwe

El qui em descobrí el valencià

Era l’any 1951. Jo tenia 18 anys. Era seminarista i estudiava Filosofia. Vivia a l’Alcúdia, en terres de la Ribera. mon pare era l’amo del forn pastisseria del carrer major i al costat de

ma casa vivia el Professor Bausset, un home amb qui parlava cada dia, saludant-nos mútuament. Estàvem a les darreries d’aquell estiu, quan un dia el Professor Bausset em preguntà: “Has llegit alguna cosa en valencià?”. Jo li responguí: “No res, però m’agradaria”. Ell continuà: “Tinc a casa unes revistes en valencià, i molt bones, que t’agradaran”. Entràrem en sa casa –al costat de la meua– i em deixà unes revistes que es deien Pont Blau, es publicaven a mèxic i estaven molt ben presentades. Per primera vegada veia jo un mapeta del nostre domini lingüístic. Començava a descobrir que valencians, catalans i mallorquins parlàvem la mateixa llengua.

El meu primer contacte amb la llengua escrita fou realment emocionant. A poc a poc anava assabentant-me com havien de dir-se aquelles paraules que havia estat usant des que vaig nàixer. m’emocionava saber que no es deia “bora nit”, sinó “bona nit”; que no s’havia de dir “ascolta”, sinó “escolta”; que l’expressió “auri la porta”, era en realitat “obri la porta”. m’emocionava mi-llorar el llenguatge, adonar-me de tantes i tantes paraules que jo sempre havia dit malament, per ignorància, per desconeixement. El meu mestre, Josep Lluís Bausset es convertí en el meu gran amic. I em deixà un llibre que es deia La Pau, de miquel Adlert –quan encara escrivia correcta-ment– que fou la primera novel·la que jo vaig llegir en la meua llengua.

Jo me n’aní al Seminari de missions de Burgos. Però des d’allí va continuar el meu aprenen-tatge. Jo li escrivia al Professor Bausset les meues cartes en valencià col·loquial, que ell em retor-nava corregides. A poc a poc, la llengua m’encisà, em conquistà. En la primera ocasió que vaig tindre, vaig anar a una llibreria de vell del carrer de la Nau, on em comprí –tot feliç– la meua primera gramàtica: La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner.

Sóc un alumne del Professor Josep Lluís Bausset. Sóc un valencianista gràcies a aquest home-not. Culturalment ell em canvià la vida. L’any 1956 jo em preparava per a la meua ordenació sacerdotal. I Bausset, junt amb un altre homenot amic meu que li deien Joan Fuster, volgue-

42

ren regalar-me les estampes de la meua Primera missa o missa Nova. Foren unes bellíssimes i modernes estampes en valencià, que causaren l’admiració de moltes persones. Realment fou el millor regal que m’haurien pogut fer.

El qui m’acompanyà per terres de Zimbabwe

El 1956, rebuda la meua ordenació sacerdotal, me n’aní a Zimbabwe. L’ideal missioner m’empentava cap a territoris exòtics on vaig trobar el goig de la meua vida. I també allí, lluny de València, em vaig sentir acompanyat de moltes persones entranyables, que continuaren sent amics meus, malgrat la distància geogràfica. Una d’aquelles persones, que sempre m’acompanyà, fou el Professor Bausset. Continuàrem escrivint-nos per molts anys. Ell em regalà la subscripció a un setmanari important en la nostra llengua, i això ho feu any rere any. Quan jo tornava de tard en tard a la pàtria valenciana, ell em posava al dia de les novetats rellevants de la nostra cul-tura; em parlava de les noves cançons en valencià, dels nous llibres que s’anaven publicant, dels esdeveniments polítics i culturals que afectaven a la llegua. Com ens alegràrem de la televisió en valencià, o dels canvis de nom dels pobles i dels carrers, o quan isqué la Llei de l’Ús del Valencià a les escoles! Les nostres vides no estaven tan allunyades com pareixia, sinó que continuaven unides per un gran llaç d’amistat. Foren 51 anys d’amistat des de les selves de Zimbabwe fins a les nostres terres de la Ribera Alta!

Els seus 100 anys

Les meues malalties feren que jo hagués de tornar a València l’any 2009; m’era impossible anar de nou a Zimbabwe perquè, en aquell país no s’hi trobaven les medecines necessàries per als meus alifacs, a més que Zimbabwe continuava en una situació embolicada políticament. Però la circumstància d’estar ací a València fou providencial per poder participar en la celebra-ció dels 100 anys de vida del Professor Josep Lluís Bausset. Ho celebràrem a l’Alcúdia, al nostre poble.

Concelebràrem l’Eucaristia 13 preveres vinguts d’arreu del País. Col·locàrem un gran llenç blanc davant l’altar que només portava escrit: “100 ANYS”. Fou una celebració feliç i íntima, viscuda com un acte familiar. després, l’Ajuntament de l’Alcúdia oferí un acte solemne a la Casa de la Cultura, com a homenatge al seu Fill Predilecte. Hi hagué discursos i la Banda de música de l’Alcúdia estrenà, en honor del mestre Bausset, una interpretació magnífica, memorable, de la Muixeranga, que mai no podrem oblidar.

43

La vida del nostre amic el Professor Bausset encara fa poc que s’ha apagat, però els seus deixebles continuem vivint i escampant els seus ideals. Bausset era un lluitador, un maulet del segle xx, un home que vivia per fer actuals els valors de la pàtria valenciana en el carrer. La seua memòria continua viva, no sols al carrer que li ha dedicat el seu poble, sinó en molta gent que arribà a estimar la nostra llengua gràcies a un mestre admirable.

* * *

45

BAUSSET: UN SIGNE d’IdENTITAT

Josep Ll. millo VallésRegidor de Cultura. Ajuntament de l’Alcúdia

Josep Lluís Bausset i Ciscar va ser una d’aquelles persones a les quals el transcurs del temps ha donat la dimensió real de la seua tasca i de la dignitat de la seua trajectòria. Podria co-

mençar aquestes línies recordant els seus anys de docència en una acadèmia o a l’institut on ens donava classe de ciències o física i química. En som molts els que coneguérem Bausset en aquell context, ja que les condicions en què hagué de treballar els primers anys el portaren a complir un llarg periple per diverses aules de la nostra geografia. I crec coincidir amb un gran nombre dels alumnes d’aleshores si afirme que en aquells dies llunyans de la dècada dels anys 50, sota l’autoritarisme dictatorial d’un règim militar, Bausset era un professor diferent, de fàcil accés, de raonaments intel·ligibles, que sentia una passió contagiosa per la botànica i un evident interés pels insectes –si hi exceptuem les mosques… Però, sobretot, era diferent perquè cada dia obrava el petit miracle d’ensenyar la seua assignatura usant el valencià que parlàvem a casa, un valencià assequible i proper, que ens facilitava la comprensió. Un fet insòlit en aquells dies, l’ús de la llengua materna a l’ensenyament, que vist des de l’òptica actual constituïa, a més a més, un acte de rebel·lia contra la repressió generalitzada que imposava la doctrina del règim.

No obstant això, centrar-nos exclusivament en la dimensió docent de Bausset seria donar-ne una visió parcial i del tot incompleta. Perquè progressivament, la seua personalitat inquieta es deixà sentir en àmbits tan diversos com la pilota, la música, el periodisme, les tertúlies i, sobretot i fonamentalment, en els moviments nacionalistes i en defensa de la llengua. I tothom convin-drà també a acceptar que en cap d’aqueixos àmbits la figura de Bausset no passà desapercebuda.

Efectivament, la seua participació no va passar inadvertida quan, a finals dels anys 60, ens aju-dava i assessorava en la publicació d’unes revistes en valencià –Parlem i Vencill–, que publicàvem a l’Alcúdia amb una certa projecció comarcal; ni quan ens explicava la necessitat de recuperar la identitat com a poble i d’aprendre a escriure correctament la nostra llengua, mentre ens ca-pbussàvem en les aigües profundes de la Sèquia Reial del Xúquer els calorosos migdies d’estiu; ni molt menys, quan impartia classes nocturnes de valencià al grup de mestres de la Ribera que haurien de resultar fonamentals en el moment que el crit de “El Valencià, a l‘escola!” es va fer realitat.

46

I va ser així com, amb el transcurs dels anys, el seu rol de professor va anar deixant pas al del company i amic compromès que t’oferia respostes a qüestions força transcendents sobre la cultura i el País. d’una manera o d’altra, Josep Lluís Bausset va continuar “contagiant” les suc-cessives generacions de l’Alcúdia i de la Ribera del seu compromís pel poble i la llengua.

després de retirar-se de la docència activa, assumí com a pròpia aquesta missió, amb més ànim encara. El temps lliure de què disposava es va convertir en un capital preciós que invertia en l’organització de les tradicionals campanyes Carles Salvador per a l’ensenyament del valencià, a impartir-ne les classes i a gestionar i coordinar diverses iniciatives de caire nacionalista. Sense cap defalliment, sense que el seu ànim translluïra cap signe de feblesa davant les dificultats.

I fou així com, amb el pas dels anys, la seua personalitat anà esdevenint un referent sòlid i coherent. Un referent que mai no va acceptar la seua condició de líder de res ni va creure la seua pròpia capacitat de convocatòria o de lideratge. Com una condició prèvia, o com una premissa, Bausset va declinar per sistema qualsevol intent d’homenatge a la seua persona. mentre li va ser possible, és clar. Aquesta va ser la seua actitud allà pel 1984, quan va rebre el reconeixement dels socis d’ACPV de la Ribera Alta, i la va mantenir amb motiu del seu nomenament de fill predilecte de l’Alcúdia –Bausset era nascut a Paiporta–. Finalment, hagué d’acceptar l’evidència d’una notorietat assolida i començà l’allau de reconeixements i de guardons que li lliuraren par-tits polítics, entitats esportives i cíviques, culturals i universitàries.

Només a tall d’exemple podríem citar la concessió del Premi Vicent Ventura amb el que la Universitat de València va voler premiar la seua trajectòria cívica i el seu compromís amb el País Valencià, considerant que “Bausset forma part de la memòria imprescindible del País, junt amb noms com Joan Fuster, Enric Valor, Sanchis Guarner o Vicent Andrés Estellés”. Uns mesos més tard, seria la Fundació Jaume I la que en concedir-li el Premi Jaume I d’Actuació Cívica al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona va reconèixer en Josep Bausset “la continuada defensa del nostre idioma i del País, que l’ha portat a influir en nombroses generacions de joves escriptors i artistes, i ha contribuït a forjar vocacions nacionalistes a les comarques centrals del País Valencià”.

La successió de reconeixements va culminar amb dos homenatges amb motiu de complir els cent anys de vida. Primerament, el convocat per Acció Cultural del País Valencià va reunir cen-tenars de persones al Centre Octubre de València i comptà amb la participació de representants d’entitats cíviques, partits valencianistes i personalitats del món de la cultura i de la universitat. Finalment, el setembre de 2010, assistírem a un multitudinari i emotiu homenatge, promogut per l’Ajuntament de l’Alcúdia on, a banda dels parlaments que glosaven el seu treball, poguérem contemplar unes imatges que recollien la trajectòria exemplar d’un home senzill, culte, coherent i compromés.

47

Si és cert que els valencians i les valencianes considerem la llengua, la cultura i el País Valencià com a signes irrenunciables d’identitat, crec que és gràcies a ciutadans populars o anònims que, com Bausset, ens hi han transmès l’estima i, d’alguna manera ells també han esdevingut verita-bles signes d’identitat.

* * *

49

EL LLEGAT dE BAUSSET

Francesc SignesExalcalde de l’Alcúdia

Encara recorde, no sense certa nostàlgia, aquella vesprada d’agost de 1976 en què per pri-mera volta vaig entrar en contacte amb Bausset. Era un dia qualsevol d’aquell primer estiu

que despertava a la nounada democràcia. El gest de la seua actitud metòdica i el seu semblant sempre animós captaren prompte l’atenció d’aquell jove estudiant universitari que era jo ales-hores. Encara no feia ni un any que havia mort el dictador, i jo, com tants altres companys d’Econòmiques participàvem activament dins i fora de l’aula per accelerar un canvi que encara es feia esperar. I és en aquesta tessitura, en aquesta cruïlla de temps i d’espai, on el PSPV ens va acollir a tots dos. Bausset, com a militant històric de l’agrupació de l’Alcúdia, i jo com un dels joves que aleshores participaven del procés d’estructuració d’un partit que aspirava a convertir-se no sols en el referent de la lluita democràtica sinó també en punta de llança del redreçament identitari.

Contràriament al que passà en altres pobles, a l’Alcúdia la tasca de redreçament del socialisme va anar indissolublement lligada al fet nacional. I en això no cal dir que Bausset hi va tindre molt a veure. Sense eixe component nacionalista, sense eixa implicació directa en la defensa de les nostres llibertats, Bausset no s’hauria implicat tan directament en aquest projecte polític. La raó perquè això fóra possible cal buscar-la, precisament, en el gest de generositat dels socialistes històrics de l’Alcúdia que, en arribar la transició política, van deixar el timó de la represa del partit en mans d’un grup de joves valencianistes i universitaris que, mig segle després, tractàvem de ressuscitar a les aules el mateix esperit reivindicatiu que Bausset havia viscut en la República.

Bausset i jo no sols compartíem una mateixa voluntat de canviar les coses sinó que, a més a més, percebíem una mateixa realitat que ens era pròxima humanament i nacionalment parlant. Potser siga el que explique que, malgrat la diferència d’edat entre ell i jo, això mai no fou un entrebanc perquè mantinguérem una sintonia d’idees i inquietuds que sempre m’han unit a qui ha sigut mereixedor de la meua més sincera estima i admiració. La seua ànsia per treballar i una especial habilitat per encoratjar nous apòstols per a la causa em van motivar a participar d’aquella il·lusió que començava a prendre cos. Eren anys d’esclat revolucionari, de manifesta-cions i de protestes en favor de l’Estatut, la llengua i la cultura dels valencians. El dinamisme de

50

l’Assemblea democràtica de l’Alcúdia, que havia sigut creada en la clandestinitat, les reunions mantingudes al PSPV local i un munt de preocupacions compartides sobre la realitat social i nacional del País Valencià, marcaren el meu apropament a la persona de Josep Lluís Bausset.

I dic apropament, perquè en realitat la nostra coneixença venia de lluny, dels anys en què ell i mon pare havien sigut carn i ungla impulsant activitats i actes en favor de la llengua i la rei-vindicació de les nostres senyes d’identitat. de fet, durant molt de temps, la rebotiga de Teixits Signes, el negoci de teles que regentaven els meus pares, era conegut com el lloc on se solien reunir el migrat grup de nacionalistes del poble per preparar algunes de les campanyes valen-cianistes més destacades dels anys trenta. Per això, per a Bausset jo no era cap desconegut. Era el fill d’Innocenci, el seu amic de l’ànima, aquell amb qui, pels volts de 1931 o 1932, impulsà aquella Agrupació Valencianista La Senyera, una plataforma independentista que, a la manera dels postulats del partit Estat Català, es va ordir, molt probablement, en aquell reduït cenacle de valencianistes utòpics.

Gràcies a Bausset, que havia mantingut contactes a València amb el Centre de Cultura Valen-ciana, com a mon pare, que des del poble feia de corretja de transmissió de totes les reivindica-cions en què es concretava el seu programa d’actuacions, l’Alcúdia va arribar a convertir-se, en plena República, en un dels centres més destacats d’activisme valencianista en forma d’aplecs i xerrades que, amb motiu de la campanya pro Estatut de 1931, situaren en primera línia de l’actualitat política la reivindicació de l’autonomia. L’Alcúdia, Alzira i altres poblacions de la comarca de la Ribera van ser, aleshores, escenaris de tota una sèrie d’actes en què tant Bausset com Innocenci Signes tingueren un protagonisme destacat.

Tal volta fóra per això o perquè ma mare, viuda de ben jove, me n’havia parlat, que per a mi Bausset sempre ha sigut de la família, una mena de referent del pare que la vida em va arravatar quan jo només tenia quatre anys, un dia d’abril de 1959. Fins al moment de la seua mort, ell i Bausset continuaren fent, en plena dictadura, un exercici de dignificació de la lluita per la llen-gua allà on es podia, fruit del qual fou la recreació dels parlaments dels personatges de l’Entrà de la mare de déu de l’Oreto, escrits per mon pare en un valencià perfectament normatiu i que encara hui ressonen cada 7 de setembre des de fa més de mig segle. Per les poques escletxes que deixava l’obscuritat d’un règim aliè a la defensa de les nostres llibertats nacionals, Josep Lluís Bausset i Innocenci Signes van mantenir encesa la flama d’una reivindicació que, si bé no podia aspirar al que aspirava abans de la guerra, sí que va permetre que al poble estiguera sempre viva la memòria de Jaume I, en aquella rajoleta del carrer homònim que encara hui guarda el record d’aquell acte simbòlic que cada 9 d’Octubre els portava a tots dos a dipositar-hi una corona de llorer amb una quadribarrada.

51

Tot aquest pòsit, que en forma d’herència m’han llegat tots dos, és el que durant la dècada dels setanta del segle passat va fer que, des d’un primer moment, Bausset fóra per a mi un mestre a més d’un company de partit. Si en el passat ells dos havien sigut companys de lluites valencia-nistes des d’un plànol més aviat culturalista o reivindicatiu, ell i jo empreníem ara el camí de la política activa, un camí que, després de quaranta anys de dictadura, es presentava com una via inexplorada i plena d’entrebancs com els que al seu dia vam haver d’afrontar tots dos davant del procés de fusió del PSPV i del PSOE. Tant per a ell com per a mi, aquell esdeveniment em va generar una gran angoixa i haver d’enfrontar-me amb un desafiament que, si bé orgànicament va ser inevitable, mai no va suposar cap cessió pel que fa a les nostres aspiracions nacionalistes. Només cal veure la meua trajectòria política i la dels qui, com jo, continuem defensant la sigla PSPV com una marca que ens identifica com a partit tant a l’agrupació de l’Alcúdia com a les Corts Valencianes.

I això em porta a destacar una altra dimensió del Bausset que jo vaig conèixer. La d’un home de partit que, a pesar de les seues discrepàncies puntuals, va saber romandre fidel a un progra-ma que a l’Alcúdia el PSPV ha portat a la pràctica durant vora quatre dècades. Sí, Bausset deia sempre el que pensava i no es callava res, però, a l’hora de la veritat, va saber veure el que calia fer a cada moment per damunt de qualsevol altra consideració. És això el que, al meu parer, l’humanitza i l’engrandeix com a persona i com a home compromès. Perquè, amb vora seixanta anys i una vida professional ja resolta, va ser capaç de tornar a renovellar el compromís que de jove l’havia portat a implicar-se políticament en la defensa de la nostra identitat. I, a l’Alcúdia, Bausset veia que això ho podia fer en les files del PSPV, el partit on havien confluït les diverses sigles del socialisme precedent de caire valencianista.

Sé que és una dada poc coneguda, però pocs saben que fins al moment de la seua mort Bausset va ser militant del PSPV, una circumstància que ell mai no va amagar i que a mi, com a exalcalde de l’Alcúdia i diputat de les Corts Valencianes sempre m’ha enorgullit. Gràcies al llegat d’homes com Bausset i a l’acció dels joves socialistes que vam encarar el repte de prendre les regnes d’un partit que saludava la nova democràcia, l’Alcúdia pot dir hui que exerceix un caràcter de capitalitat cultural i identitària dins i fora de la comarca de la Ribera.

durant els setze anys que vaig assumir la responsabilitat de l’alcaldia, he de dir que Bausset sem-pre va ser el meu conseller particular, l’home de confiança amb qui sempre vaig comptar per fer de l’Alcúdia el poble que és. Un poble que, en arribar la dècada dels vuitanta, el va voler reconèixer amb el títol de Fill Predilecte, arran d’una iniciativa que vaig emprendre sent jo encara regidor de Cultura.

I és que l’Alcúdia sempre ha volgut estar al capdavant de tots els reconeixements que se li han fet. de fet, l’any 1997, sent jo alcalde, l’Ajuntament va assumir la publicació del primer estudi

52

sobre la seua persona, Josep Lluís Bausset. Testimoni de tota una època, obra de l’investigador Santi Vallés i que jo mateix vaig tindre el gust de prologar. Es tractava d’una primera semblança, d’una aproximació a qui, anys a venir, s’havia de convertir en objecte d’altres estudis més aprofundits del mateix autor com ara Converses amb l’home subterrani, publicat per l’editorial Tàndem l’any 2000, o la miscel·lània D’un país que ja anem fent, editada per l’Abadia de montserrat i presen-tada a l’Alcúdia en 2001 amb l’assistència del pare Josep massot.

La publicació de tots aquests llibres van coincidir en el temps amb tota una sèrie de guar-dons i reconeixements institucionals com ara el Premi Vicent Ventura al Compromís Cívic de la Universitat de València o el Premi d’Actuació Cívica Catalana de la Fundació Jaume I, al qual vaig tindre el gust d’acompanyar Bausset com amic i com alcalde en aquell acte solemne al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona l’any 2000. Va ser una cerimònia senzilla i alhora molt emotiva en la qual vaig poder viure de primera mà un testimoniatge que era, en essència, el reconeixement a Bausset i tot el seu poble.

Anys després, al setembre de 2010, i amb motiu de l’homenatge que l’Ajuntament de l’Alcúdia va voler dedicar-li, vaig tornar a participar directament de les meues vivències amb Bausset, pre-nent part en el documental que se li preparà per a l’ocasió. Fou un moment molt especial, una nova oportunitat per a testimoniar-li el meu reconeixement més sentit i donar-li les gràcies pel seu mestratge. L’agraïment que, a títol pòstum, vaig voler concretar en 2012 intercedint davant del secretari dels socialistes valencians, Ximo Puig, perquè creàrem al si del PSPV l’Associació Cultural Josep Lluís Bausset, en reconeixement al seu llegat.

* * *

53

VI. ELS AmICS.

UN PERSONATGE SUBTERRANI

Joan Fuster

Presentació

Com a primer amic de Bausset, hem volgut presentar –fins que estiga anomenat en molts capítols d’aquest llibre per la repercussió que tingué– l’article publicat inicialment en Qué i dónde (gener 1984), en el qual Fuster va definir el seu amic Bausset com un personatge “subterrani”.

Sempre s’ha dit això: “la paraula és l’home”. O siga: un “home de paraula” ha estat, tradicio-nalment, algú que manté els seus compromisos, pactats de viva veu. El fet pertany a la mi-

tologia jurídica del món rural subaltern. No és una qüestió de notaris, que alcen acta i demanen honoraris. Ara el món és dels espavilats, i els “tractes”, sovint, s’evaporen. El meu amic Bausset de l’Alcúdia, fa mil anys, em deia que al seu poble, en un castellà aproximatiu, feien: “De palabra dada y de barranco hondo, si no me está a cuenta, me’n torno”... Jo ara voldria tenir espai i temps per parlar de Josep Lluís Bausset. O no es diu Josep Lluís? És igual. Bausset és un personatge “subterrani” dels més admirables del País Valencià i jo en done fe. Ningú no sap qui és, i tant se val, però jo sí. Bausset se’n fotia, amb un escepticisme suau, de “la paraula és l’home”. Jo també. Basta llegir el diari de cada dia per comprovar que el nostre mite rural de la “paraula és l’home”, avui més que mai, és una fal·làcia. Ni que siga davant de notari. “Si no me está a cuenta, me’n torno”. La humanitat, des del paleolític fins ara mateix, ha funcionat amb un mecanisme notòriament imperfecte que és la “lluita de classes”. I en una “lluita de classes”, la “paraula és l’home”? O qui és “home” –o dona, per suposat– en el context?... Invite al comentari.

* * *

55

BAUSSET-FUSTER: dOS APUNTS d’UNA AmISTAT

Josep García Richart (1)

No recorde exactament quan vaig conèixer Bausset. Aquesta imprecisió no té res d’estrany perquè, a més de la flaquesa de la memòria, fa gairebé cinquanta anys que ens coneixem.

El que sí recorde perfectament és que el vàrem conèixer per mitjà de Fuster. I he dit “vàrem” per-què ho férem alhora Vicent Ventura, Josep Iborra i jo. La meua amistat amb Bausset –i supose que la d’ell amb mi– no es pot deslligar d’aquests noms. d’una manera o altra, els nostres noms han anat sempre embolicats en el mateix embolcall. Quan es va entaular la nostra relació, Fuster encara vivia a la pensió “Clorofil·la”, així batejada per Bausset per raons fàcils d’endevinar, però ell ja no hi era. La presentació no va tenir, com és normal, res d’especial, cap cerimonial que acredités l’acte com a solemne: només, això sí, que va significar, ni més ni menys, el naixement d’una amistat que encara dura, intacta i completa com el primer dia, i a la qual el record dels amics ja morts afegeix, si és possible, un llaç més estret i indissoluble.

Cal suposar que la relació inicial Bausset-Fuster, producte de la convivència sota el mateix sostre, seria la superficial que no passa del “bon dia” i “bona nit” i que d’aquí devia pujar un segon esglaó, encara cautelós i prudent. Bausset devia adonar-se molt aviat que davant d’ell hi havia una persona d’un talent considerable.

A l’inici de l’amistat Bausset-Fuster no tinc cap dubte que hi ha l’admiració de Bausset per l’escriptor suecà, admiració que va perdurar després, embolcallada, això sí, en l’afecte. Final-ment, el descobriment de l’afinitat d’interessos polítics i culturals va constituir el cor d’una amistat definitiva i duradora. Sense cap dubte, aquesta relació va enriquir el pensament i la visió de l’un i l’altre amic. És segur que Fuster va evidenciar noves perspectives i camps de reflexió per a Bausset i que aquest haurà madurat al llarg de la seua vida. Però Bausset, al meu entendre, va jugar, segurament sense ser-ne conscient del tot, un paper valuós prop de Fuster. No hem d’oblidar que estem en els primers anys 40; no cal cap esforç mental (o potser sí que cal, tal com van les coses) per a imaginar quina era la situació no sols general, sinó fins i tot la personal de Fuster i Bausset. Al meu parer, Antoni Furió s’equivoca quan afirma (Àlbum Fuster, p. 61-62): “Quan Fuster arriba al cercle de Casp, ha recorregut ja un llarg camí, però l’ha fet en solitari, o

1. L’article de Josep García Richart, un altre bon amic de Bausset –i de Fuster–, que reproduïm, es va publicar a la Revista del Centre de lectura de Reus.

56

amb els amics de Sueca, sense cap relació encara amb els supervivents de la preguerra...”. Furió oblida la presència de Bausset al costat de Fuster en aquells anys. Bausset era un “supervivent” de la preguerra, si es vol a un nivell modest (no era un “nom”), però real. A part de regalar o deixar a Fuster alguns exemplars d’El Camí i d’Acció, no deixaria de parlar-li de les seues experiències, de les Organitzacions i activitats i personatges valencianistes, amb un avantatge addicional, però: Fuster es va trobar no amb un “patriota” forassenyat i febrós (espècie gens rara en aquest País), sinó amb un home d’unes conviccions fermes i alhora clares, d’esperit obert i curiós, de tarannà raonable i dialogant: un home, en resum, amb el cap clar. Bausset no era un d’aquests esperitats de la “millor terreta del món”, “tierra privilegiada de Dios” i desficacis semblants. Precisament aquesta manera seua de ser l’havia portat, en els anys de la preguerra, a establir contactes amb grups enfrontats ideològicament, però que tenien en comú la defensa, en major o menor grau, d’una certa identitat nacional del poble valencià i de la seua llengua, que és el que interessava a Bausset per sobre de tot. En definitiva, Bausset va ser un petit pont per a Fuster amb un món anterior que encara desconeixia. Era, en certa manera, inserir-se en una tradició, vacil·lant i es-patllada, però tradició al cap i a la fi. Era l’aparició viva d’una línia, per prima i precària que fos, que la guerra, i els abandons de la postguerra, havia gairebé trencat. El “llarg camí” de Fuster no havia estat del tot en solitari. Si en algun moment Fuster va pensar que no partia de zero, ho devia a Bausset. Les activitats posteriors dels altres “supervivents” ja les va conèixer, i patir, després personalment Fuster, massa i tot.

Bausset es va guanyar no sols l’amistat, sinó l’admiració de Fuster. El seu cas, diu l’escriptor de Sueca en una carta a Riera Llorca (1953), és un cas admirable. Es referia, naturalment, a l’activisme nacionalista. Però el fet de ser admirable de què parla Fuster no es va limitar a l’àmbit de les idees i aspiracions en què aleshores eren immergits. Fuster partidari declarat del clare ac distincte admirava també el talent ordenador i la claredat expositiva del seu amic. Va comprovar directament, per exemple, les seues qualitats pedagògiques, fruit d’una intel·ligència que tocava de peus a terra, lluny de teoritzacions boiroses sense una sòlida base real. Bausset, les coses que sabia, les sabia molt bé i les expressava millor. Era, i ha estat, un professor formidable. No sola-ment proporcionava als deixebles els seus coneixements, sinó que els infonia també la capacitat de raonar, de jutjar.

Una ciència tan abstrusa i tan llunyana per a mi, ens contava una vegada Fuster, com la Cristal·lografia, se’m feia perfectament comprensible, només d’escoltar-lo des de la meua habi-tació de la pensió donar les seues classes particulars, tal era la claredat de l’exposició. En efecte, el seu talent no és gens teoritzador per temperament. Bausset viu amb els peus a terra, ja ho he dit, connectat a les coses i als problemes que l’envolten, a la quotidianitat, a la seua passió, a la

57

seua vida i a la vida dels seus contemporanis, amb l’afany de construir el món pel qual sempre ha lluitat. Aquest talent “pràctic” i aquest afany de construir han fet la seua tasca, les seues tasques, profundament eficaces. (Una tasca paral·lela a la de Bausset, se m’acut ara, ha estat la duta a terme pel seu amic Pepe Iborra a Alberic per exemple i, sobretot, a Gandia, amb característiques pròpies, però igualment fecunda).

Naturalment, amb el pas del temps, Bausset i Fuster van tirar per camins distints per guanyar-se la vida, però el camí comú que havia encetat la seua amistat mai no va ser abandonat. Els contactes personals continuaren (en la tertúlia del Club Universitari, per exemple), però aviat s’independitzaren de tertúlies i contactes més o menys esporàdics, i es concretaren en una rela-ció personal i directa: l’Alcúdia i Sueca no estan pas tan lluny una de l’altra. Relació personal i directa que va durar fins que Fuster va morir.

Fuster diu, en algun lloc, si no m’equivoque, que el sarcasme és una de les formes més efi-caces de fer caritat. de la mateixa manera, es podria dir que la ironia, cert estil d’ironia, és, en Fuster, una forma de tendresa. Crec que Fuster tenia un immens afecte per Bausset. No podria precisar-ne les raons: per les circumstàncies de la seua coneixença, perquè era més gran que ell, per la fidelitat constant i ferma de la seua amistat, per damunt de tots els daltabaixos que va patir Fuster... No sé per què, en definitiva, però l’afecte singular hi era. I és ben curiós que, en les nostres llargues converses, moltes vegades quan hi sortia Bausset, Fuster, com enjogassat, solia fer algun comentari marginal d’humor blanc, per dir-ho així, d’ironia innocent i sense punxes envers l’amic de l’Alcúdia. Si en una carta em contava que havia anat a un concert de banda a Catadau amb Bausset, afegia amb to humorístic, que el seu amic “entén molt en això dels fagots i els clarinets”. La broma, com sempre, és del tot innocent, però, al meu entendre, li servia per a velar la tendresa per l’amic. Perquè a Fuster, com a tantes persones, li costava molt de manifestar els seus sentiments: era, com ell mateix diu, “un tant reservat” i acudia a la marrada de la ironia per manifestar, com en aquest cas, un senyal d’especial predilecció.

En un altre amic, altra vegada el paral·lel amb Bausset, es donava també aquest tracte: amb Pepe Iborra, el seu invariable “Pepito”. Almenys, això és el que jo veia. No és que la resta d’amics del grup en fórem menys, d’amics, però si la memòria no em traeix, aquesta “distinció” en el tracte hi era.

Pel que a mi respecta, també la meua amistat amb Bausset ha tingut sempre una caracte-rística especial: fos en aquesta, indistingible, hi ha un sentiment com de “respecte”. No sabria conceptuar-lo d’altra manera. Pels seus mèrits, pel saber, per la seua edat? Per res de tot això o potser per tot alhora. El ben cert és que, en moltes coses, l’he elegit com a mestre: la perseve-rança, la fidelitat als amics, la fermesa del seu compromís amb el seu País, l’honestedat amb si

58

mateix... I perquè sé que no estic parlant de mots abstractes, sinó de la manera de viure la seua vida. Bausset és allò que s’anomena una persona decent i un patriota honest i impertorbable. Cadascú el veurà com sàpiga o vulga. Jo no sé veure’l d’una altra manera.

* * *

59

EIXA dONA

Emili J. marín

Les dones han estat sempre presents en la vida de Bausset. d’una manera absoluta la seua esposa, matilde, sempre fidel i satisfeta de l’home en el qual va compartir la seua vida i,

naturalment, com a mare dels seus fills. Però, a més a més, al voltant de la vida de Bausset han aparegut més dones amb arguments diferents que configuraren relacions específiques.

Alumnes, veïnes, lluitadores de la Nació Valenciana, amigues i... didín Puig, que va nàixer a Gaudassuar en un any no massa allunyant de l’any que estem. Aquesta dona ha estat sempre al voltant de Bausset. No m’estranya perquè qualsevol hauria desitjat tindre eixe privilegi.

Un matí la meua amiga Carmen Arjona i jo mateix, enfilàrem el camí de Benimodo, un poble en el qual sorpresos per un silenci meravellós i amb l’aroma incipient dels tarongers, arribàrem a casa de didín. Ens va rebre a l’entrada perquè ens esperava i entràrem en una casa de poble tranquil·la, ampla, en la que didín s’havia transformat en el punt de referència de tot l’habitatge.

després d’un acolliment obert, complaent, començàrem a raonar d’allò diví i d’allò humà i, com no, de Bausset.

didín va nàixer a Guadassuar no fa massa temps. Filla de Secretari d’Ajuntament, un home compromés amb la República i que, com és natural, li donà a la seua filla una educació lliure, raonable i... republicana; aspecte que, per altra banda, mai no ha estat oblidat per didín.

La relació amb Bausset és una prova molt clara que l’educació del pare de didín configurà una dona en l’exercici d’aquest tarannà, semblant a tots aquells que lluitaven per una nació lliure i democràtica.

La xiqueta, paradoxalment, rebé una educació completa. Per una banda, la vivència repu-blicana i democràtica que li proporcionava l’educació paterna i per altra, les classes que rebia d’una monja camuflada en aquells temps difícils de la guerra civil, ensenyança que no diferia en valors dels que per genètica pertanyia a la didín. El final de la guerra fou terrible per a la família, a l’inrevés del que havia passat durant el temps de la República en què, el pare de didín no consentí que ningú del poble sofrira cap entrebanc. Poc temps després d’acabar la guerra l’afusellaren.

La botiga del pare de Paco Signes, el que darrerament havia estat alcalde de l’Alcúdia, era un lloc privilegiat, freqüentat per Bausset i per la jove didín que no havia aconseguit matricular-se

60

en l’Universitat perquè no tenia el Servici Social, ni el tindria perquè s’havia negat absolutament a complir-lo. Bausset era el que anava suggerint-li llibres i papers que la jove devorava amb deler. Bausset var dir a Signes “aquesta xicona és de les nostres”. Bausset ja començava a ser el “patriarca de la comarca”.

Atès que didín no tenia futur a l’Estat Espanyol, se n’anà a França on entrà com a minyona d’una família francesa, mentre decidia que estudiaria, cuina, esteticista o periodisme. El sentit comú, que sempre ha estat present en la seua vida, la va decidir pel periodisme que, paradoxes de la vida, pròpiament mai no ha exercit com a tal.

En tornar a Espanya d’immediat renovà el contacte amb Bausset i amb tot el nacionalisme que estava encapçalat en aquells moments per Eliseu Climent i l’entitat Acció Cultural del PV. Fou professora als jesuïtes, on inicià el que fou el primer curs en valencià en aquest orde. En aquells temps també feia de periodista però, només amb la publicació d’algunes notes, alguns articles en les revistes valencianes Gorg i Valencia Fruits i alguna altra de caràcter nacionalista.

Al poc de tornar, començà a treballar en Edicsa i, també entrà a formar part del grup Alimara, on la seua opinió, sempre intel·ligent, orientava la direcció d’aquest grup que ha estat importan-tíssim en la història del nostre País. Grups com Al Tall i algun altre també es beneficiaren de les aportacions que feia la didín.

En aquells temps la relació que tenia amb Bausset era intensa. A Benimodo, que s’havia con-vertit ja en el lloc on experimentava major goig de viure, Bausset estava omnipresent en la seua existència i, tant la bicicleta de Bausset prenia la direcció de Benimodo, com didín freqüentava el Bausset i la seua família.

didín és una relíquia de la nostra recent història. El seu somriure i bonhomia fa que el tracte amb ella siga fàcil i ric. L’esperit de Bausset l’envolta. I sempre serà un dels records més amables de la seua vida.

* * *

61

BAUSSET, REFERENT CÍVIC I PEdAGÒGIC

Jesús Huguet

Introducció

Creuava un pas de vianants camí del treball quan el conductor d’un cotxe, com fan tan sovint, no s’adonà del sen-yal que dóna preferència a qui camina. Com faig, igualment tantes vegades, em dirigí al conductor per mostrar-li la falta que havia mig comés (no havia traspassat del tot les ratlles blanques), quan veig que era un amic amb la cara trasbalsada. “Bausset s’ha mort”–em digué de sobte. La meua cara prengué el color que presentava la seua. Els dos parats no ens moguérem fins que els automòbils que esperaven ens despertaren amb els seus clàxons. Se m’havia mort un referent.

Santi Vallés, al seu llibre sobre l’obra i vida de Bausset, ens parla del nostre personatge qua-lificant-lo com l’home subterrani. Evidentment per una bona part de ciutadans i ciutadanes

d’aquest País, encara per molts d’aquells que tenen una mínima inquietud pels fonaments i identitat comunitàries, el nom del professor de l’Alcúdia és el d’un insigne desconegut. A pesar que els darrers anys, sobretot des que se li oferí un homenatge públic al Centre Octubre i de la creació d’unes jornades d’estudis amb el seu nom s’ha fet més visible, continua lamentablement sense rebre l’admiració d’una societat que massa sovint oblida o silencia els seus millors mem-bres.

Però per una part considerable dels que s’han capficat en temes socials, nacionalitaris i pe-dagògics, especialment a la comarca de la Ribera Alta, des dels anys cinquanta del segle xx al-menys, Bausset, és un referent i exemple de compromís sense protagonismes vacus ni vel·leïtats dirigistes. Com va manifestar el dia en què se li lliurà, a la Universitat de València, el Premi Vicent Ventura, considerava que havia fet una tasca de la mateixa transcendència del llaurador que treballa el camp o del cambrer que procura un servei escaient. La tasca que devia pel simple fet de ser valencià i professor.

A la Ribera Alta encara tothom el recorda fent classes de valencià a la mítica (ara ens pot semblar ditiràmbic adjectivar-la així però en aquells temps era el refugi imprescindible per a suportar la indigència i obscuritat d’una postguerra incivil) Ràdio Guadassuar. Segurament foren les primeres lliçons radiofòniques de valencià des de moltes dècades abans. Classes que,

62

evidentment, es suspengueren quan l’autoritat governativa s’adonà del perill que significaven per a un poble que havia estat sotmès al més negre, obscur i despersonalitzador adoctrinament feixista.

El seu magisteri i exemple personal ha estat cabdal per tal que molts joves, i no tan joves, de la comarca, també dels llocs on exercí com professor de Secundària, començaren a esbrinar el que era això dels senyals d’identitat d’un poble. Quan els professors eren personatges quasi inabor-dables, quasi dogmàtics i distants, els seus deixebles sempre trobaven en ell qui els parlara clar i ras, i en llengua pròpia, resolent dubtes i propiciant interès de les matèries que explicava. m’he preguntat sovint fins a quin punt l’eclosió de tants estudiants de ciències naturals riberencs de naixement, dels anys seixanta als vuitanta del xx, no era deguda amb l’afabilitat, paciència i en-tusiasme de Bausset explicant una i mil vegades allò que semblava no comprendre’s o facilitant experimentacions als deixebles. deixebles que aprenien que ciència i País no eren mots excloents sinó complementaris.

A principis dels anys setanta, ja en el tardofranquisme, els moviments reivindicatius de la identitat valenciana adquireixen a les comarques un relleu considerable. mentre a mitjan dels seixanta les puntuals i periòdiques antologies poètiques de joves lletraferits valencians és unàni-mement universitària (per entendre’ns: bàsicament residents a València, encara que els antolò-gics provenen en part de comarques) als setanta els autors residents a comarques superen als seus precedents i en un nombre considerable són riberencs.

Algú va assenyalar que a la Ribera hi havia dos santuaris del nacionalisme cultural valencià: el núm. 10 del carrer sant Josep de Sueca (casa Fuster) i el núm. 1 del carrer de l’Estació de l’Alcúdia. més que espai físic, que també, casa Bausset era laboratori que propiciava idees, pro-jectes i tasques. Revistes com Vencill o Parlem, on col·laboraren escriptors com Josep Lozano, millo, Abellán, etc..., i artistes plàstics com manolo Boix, Rafa Armengol, Artur Heras, Ribes, Enric Solbes, etc...; setmanes culturals a Alberic, Alginet, l’Alcúdia, Carlet...; celebracions de dates històriques o culturals, cicles de conferències (com les que celebràrem amb motiu del 25é Aniversari de la declaració dels drets Humans, les primeres i úniques al País i potser a l’Estat, que, entre altres anècdotes, cal esmentar la prohibició kafkiana del governador civil al cicle d’Alginet); aplecs (el de la Ribera, a Alberic i a Alzira, fou cita obligada durant anys dels moviments culturals valencians); recitals (a la Ribera, a més de les visites de Raimon, Ovidi, etc..., sorgirien multitud de cantants i grups convertint-se en la comarca amb major nombre de concerts de la Nova Cançó); aventures editorials (els primers llibres de Josep Lozano, Empar Nogales o meus, per exemple, es publicarien ací); fins i tot actes religiosos (l’estrena de la Missa Zeta per part del Grup de Folk d’Alberic va tenir un cert relleu i nombroses representacions).

63

Totes eixes iniciatives van ser deutores de l’existència i presència del professor Bausset; i sense la seua contribució no haurien estat possibles.

Si a la Universitat de València la coincidència docent de Reglà, Tarradell i Giralt propicià una concepció historiogràfica nova, a la Ribera la ubiqüitat de Fuster, Bausset i Josep Iborra (un altre homenot amb qui està en deute el País i que per aquells anys exercia de director del Col·legi Lliure Adoptat –una mena d’institut de batxillerat menor– d’Alberic) induí l’aparició d’un moviment conscienciat per tot allò que fóra essencial en la recuperació d’un poble que massa sovint no sabia qui era, d’on venia i on podia anar a parar. Un moviment que va influir més enllà de l’estricte marc comarcal, generant propostes globalitzadores per tot el territori valencià.

Probablement aquest paper pot semblar una mena d’hagiografia pel professor de l’Alcúdia. Ni és la meua pretensió ni Bausset necessita eixa mena de lloances, perquè era un home capficat en la idea identitària, però també en els quefers diaris dels seus veïns. Segurament molts dels que ja tenen una certa edat, al seu poble, recordaran qui els va ensenyar a nedar junt a la Nòria. Tampoc era condescendent amb aquells, alumnes o no, que es comportaven incorrectament o fugien de qualsevol responsabilitat. És ben coneguda la seua costum d’anar-se’n d’un acte quan passats cinc o sis minuts de l’horari previst encara no havia començat l’actuació. Com deia: “la primera cortesia que s’ha de tindre és amb qui ha acudit a l’hora”.

La gent del trinquet també pot explicar les enrabiades i disgusts (tot això sí, sense paraulotes) quan el joc o jugadors no anaven pel bon camí; i clar ho manifestava en les seues cròniques periodístiques, com tampoc s’estava de demanar la complicitat dels espectadors pels projectes socials en els quals creia (ell tot sol va recollir als trinquets valencians més signatures a favor de TVE3 que cap altra persona).

Però era la llengua i els seus alumnes la dèria que l’ocupava, i preocupava, constantment. La dignificació del parlar del seu poble. Ell contava moltes vegades l’anècdota del guàrdia civil an-dalús nouvingut a l’Alcúdia que li amollà un dia: “¿Don José y usted, un hombre con dos carreras, como es que habla de la misma forma que la gente más baja del pueblo?”; al que li contestà: “Escol-te, i en el seu poble com parla la gent més humil o la més poderosa? Parlen així perquè és la seua llengua, la seua forma de ser i sentir”.

Segurament persones com Josep Lluís Bausset mai no gaudiran d’una doble pàgina a les en-ciclopèdies, a les wiquipèdies o als resums històrics pretensiosos, però tots aquells que estimem sincerament i seriosament (que no vol dir amb “cara llarga”, ja que la seriositat també pot i deu estar unida a l’alegria de la recerca de la llibertat i de la intel·ligència), tots aquells que s’estimen aquest País deuen saber que el poc o molt que conservem d’una identitat pròpia i d’una llengua

64

original és obra de la tasca silenciosa (silenciada sovint), contínua, esforçada i sempre mal pa-gada d’individus com aquest professor de l’Alcúdia que ha fet del poble valencià una raó cabdal de la seua existència.

* * *

65

VII. LA TERTÚLIA BAUSSET dELS dILLUNS

Ramón Trullenque

de sempre, les tertúlies consisteixen en reunions informals d’un grup de persones interessa-des en diversos temes d’interès comú, que es reuneixen periòdicament. És un espai on la

gent pot participar per informar-se i debatre, o compartir i contrastar idees i opinions. General-ment, la reunió es fa a la vesprada, després de dinar, en una cafeteria.

L’antecedent més antic que jo conec n’és l’Acadèmia dels Nocturns. S’anomenava així per-què els seus membres es reunien de nit, cada dimecres, al palau de Bernat Català de Valeriola, que n’era el fundador i l’amfitrió (“en lo mes de setembre, 1591, nos juntarem uns quants cava-llers y amichs y instituhirem una Academia pera exerçitarnos en hobres y actes virtuosos”), els seus membres s’identificaven per una metàfora: Francesc d’Esplugues (Descuit), el cèlebre dramaturg Guillem de Castro (Secret), el no menys cèlebre dramaturg de Sogorb Francesc Agustí Tàrrega (Por), el jurista de Xàtiva, deixeble de Joan Lluís Vives, Tomàs Cerdán de Tallada (Tro) i el poeta i dramaturg Gaspar Aguilar (Ombra), entre d’altres.

Altres antecedents mes propers els trobem al barri del Carme, a Capsa i Christopher Lee, on Lluís Fernández reunia lletraferits dels anys setanta. més tard, als anys de la transició, pro-liferaren tertúlies de tot tipus, com les que es feien a l’Aplec de Paco munyoç, o les del Cafè malvarrosa (col·loquialment el Malva), darrere de l’antiga Universitat, al carrer de la Nau. Un altre lloc era La Seu, de Toni Peix, on acudien personatges com Josep Lluís Albinyana o Ricard Pérez Casado. Un altre cafè clàssic era el Cafè Concert, on acudien figures de la cançó com Lluís el Sifoner, Els Pavesos o Al Tall.

Hui la situació ha canviat i les tertúlies han estat substituïdes per la conversació global de les xarxes socials d’Internet, pel progressiu individualisme i l’anòmia social, tot el que du a pensar que la tertúlia correspon a un món que ja no existeix, com diu Toni Pep, ànima del Cafè Con-cert: “En l’actualitat les tertúlies s’han fet massa universitàries i formals. A més a més, la cultura de la subvenció ha fet que la gent s’individualitze molt i canvie de camisa constantment”.

Trobe que hi ha una diferència fonamental entre totes aquestes tertúlies i la Tertúlia dels Dilluns: aquí els promotors, organitzadors, protagonistes, no són els locals que atrauen els seus clients en una època de transició en què es genera una demanda. En la nostra tertúlia allò fona-mental sempre han estat els seus membres, potser un poc utòpics i idealistes, però desinteressats,

66

prova d’això es que va començar als primers anys del franquisme i que el lloc de reunió resta en segon terme, doncs ha anat itinerant per molts llocs al llarg de la seua història.

Acabada la Guerra Civil, Bausset s’hostatjava a la pensió Faus a València (a la que deien la Pensió Clorofil·la, perquè sols menjaven verd) i allí va conèixer un jove estudiant de dret, al qual Bausset batejà com “el mut” (doncs només parlava el justet), però que li deien Joan Fuster.

des del primer moment s’establí entre ells dos un sentiment mutu de confraternitat, de co-munitat d’idees i pensaments, pel que quan deixaren la pensió decidiren seguir reunint-se totes les setmanes. Aprofitant que el dilluns era el dia que Bausset acudia al concert setmanal que or-ganitzava la Societat Filharmònica, al qual acudien els dos amics, Fuster (des de Sueca) i Bausset (des de l’Alcúdia), van començar a reunir-se a València, d’una manera informal, mentre prenien cafè, per parlar, per enraonar, per trobar-se, per debatre algun tema d’interès o alguna notícia d’actualitat. En un ambient on estaven prohibides les reunions de més de tres persones, enmig de la ciutat de València de l’època, una ciutat grisa, d’adhesions incondicionals, acostumada al pensament únic, aquelles primeres tertúlies als anys quaranta van constituir un espai de lliber-tat i de valencianisme, i amb el pas del temps van anar incorporant nous tertulians, fins que es convertiren en les “Tertúlies dels Dilluns”.

Cal dir que a més de Fuster i Bausset, es van anar afegint a la Tertúlia del dilluns, esporàdicament (1):

• Miquel Tarradell i Mateu, catedràtic d’Arqueologia a la Universitat de València en 1956, on va crear la revista  Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia,  treballà als jaciments romans i ibèrics del País Valencià, junt amb altres arqueòlegs universitaris com Lluís Pericot, Enric A. Llobregat i Gabriela martín Ávila, i col·laborà amb el SIP (Servei d’Investigació Prehistòrica de València) junt amb domingo Fletcher i Enrique Pla. molt compromès amb la recuperació de les llibertats democràtiques i la cultura catalana, en resultar elegit president de la Casa de Catalunya a València, possiblement va facilitar el que la tertúlia es desplacés a la seu de la Casa de Catalunya, al carrer de la Pau.

• Joan Reglà i Campistol, llicenciat en Filosofia i Lletres, branca d’Història, i en dret, deixeble de Vicens Vives, catedràtic d’Història moderna a la Universitat de València en 1959, estudià el bandolerisme, les conseqüències de l’expulsió dels moriscos al País Valencià i en general la història de la Corona d’Aragó. Va sembrar entre els seus deixebles l’interès per la investigació de la història pròpia.

1. Les fotos d’alguns del tertulians esmentats podeu trobar-les en l’apartat personatges de l’arxiu fotogràfic.

67

• Emili Giralt i Raventós, nascut a Vilafranca del Penedès, deixeble també de Vicens Vives, catedràtic d’Història Contemporània, els seus treballs historiogràfics tracten, principalment, temes agraris, econòmics i socials de l’època moderna i contemporània. Es va especialitzar en l’estudi de la població, de la història agrària i dels moviments socials als Països Catalans.

• Vicent Andrés Estellés, nascut a Burjassot, periodista, escriptor i un dels millors poetes en llengua valenciana. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic Las Provincias, càrrec que va ocupar fins a l’any 1978, en què “fou arbitràriament substituït”, el que suposà una jubilació anticipada, que aprofità per escriure i deixar a la seua mort una important obra inèdita.

• Enric Durán i Tortajada, poeta i dramaturg valencià, va ser un dels signants de les Normes de Castelló, l’any 1932. Va col·laborar en diverses revistes i diaris, com Avant, Valencia Cul-tural, El Cuento del Dumenche i València Mensual, de la ciutat de València; El Progreso de Xà-tiva; Tierra Levantina, de Buenos Aires i Senyera, de mèxic.

• Francesc Pérez Moragón, nascut a Algemesí, llicenciat en Filologia Hispànica, secció de Fi-lologia Valenciana. Ha ocupat diferents càrrecs entre els quals podem destacar el de director de redacció de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana; secretari de redacció de la revis-ta l’Espill, director del setmanari El Temps i director tècnic de política lingüística de la Uni-versitat Jaume I.

• Altres tertulians de l’època eren: Gaspar Lloret, Josep Sunyer, Santiago Ninet, com també els dos germans Codonyer.

També hi participava manuel Sanchis Guarner, després de la seua tornada de mallorca. A més, cada vegada que venia a València algun personatge literari de Catalunya o de les Illes, sem-pre era convidat a participar en aquest cenacle dels dilluns. Així la tertúlia, ocasionalment, és va veure enriquida amb la presència de Josep mª de Casacuberta, Francesc de B. moll, Jaume Vidal Alcover, Josep Pla o mª Aurèlia Campmany.

Inicialment, doncs, els precursors són, majoritàriament, membres de la comunitat universi-tària, als quals es van anar afegint grups d’estudiants al voltant d’unes idees i unes formes de vida diferents. Un tret que caracteritzava aquests joves es que provenien de les burgesies menudes i mitjanes. Prompte s’adonaren que la seua era una peculiaritat pròpia que els feia diferents a la resta de l’estat. Calia fer país, un país com era el seu, amb una llengua i cultura pròpia, amb

68

forts vincles amb Catalunya. Aquest sector intel·lectual s’adonà aviat que, com deia Fuster “ésser valencià a hores d’ara ja no pot tenir res a veure amb qualsevol modalitat de folklore, per fina i elegant que siga: només es pot xifrar en la voluntat de seguir essent distints; de seguir essent íntimament distints. Personalitat, en suma; personalitat, però que no pot quedar vinculada a cap manifestació accidental”. Com deia Bausset: “En aquells temps la Tertúlia del dilluns va ser un espai de llibertat, que ens mantenia la il·lusió que les coses canviarien per a bé, i on hi acudíem per parlar de tot allò que no era possible fer al carrer”.

La Tertúlia del dilluns, va anar “peregrinant” per diverses cafeteries: al principi es reunien al local del Club Universitari del SEU, al carrer de les Comèdies, després a la Casa de Catalunya, al carrer de la Pau, més tard a la Cafeteria Oeste, a l’avinguda del Baró de Càrcer.

Jo em vaig incorporar a la Tertúlia als anys seixanta, quan es reunia a la Cafeteria San Pa-tricio (carrer d’en Llop) i més tard passàrem a la Cafeteria Oltra, a la plaça del País Valencià, al centre mateix de la ciutat; aleshores els que acudíem a la tertúlia, a més de Fuster i Bausset, érem (2):

• Vicent Ventura i Beltrán, nascut a Castelló de la Plana, de jovenet milità en la Falange Espa-ñola de las JONS, però aviat l’abandonà, influït per dionisio Ridruejo. El 1962 fou un dels fundadors del Partit Socialista Valencià (PSV). Participà en el IV Congrés del moviment Eu-ropeu, celebrat a munic (el contuberni de munic). Fou una de les primeres veus de l’esquerra nacionalista en defensar la integració en la futura Comunitat Econòmica Europea  (CEE). després de la desaparició del PSV, participà en la constitució del Partit Socialista del País Va-lencià (PSPV), i quan aquest es vinculà al PSOE i s’imposaren les línies reformistes, abandonà el PSPV abans que es fera efectiva l’absorció del partit nacionalista per part del PSOE, i passà a formar part del grup que constituiria la Unitat del Poble Valencià. Els darrers anys les seues obligacions li impedien acudir a la tertúlia, pel que quan s’acabava, Bausset i jo se n’anàvem a Publipress, on treballava Vicent i seguíem raonant.

• Joan Garcés i Queralt, un músic reconegut com el director de banda més longeu de la his-tòria (va estar en actiu fins als 98 anys). En el transcurs de la seua llarga trajectòria, va estar director de la banda Unió musical de Llíria, la banda de la Lira Saguntina, la Banda munici-pal de Castelló, l’orquestra del Gran Teatre del Liceu i la Banda municipal de València.

2. Les fotos d’alguns del tertulians esmentats podeu trobar-les en l’apartat personatges de l’arxiu fotogràfic.

69

• Joan Garcés i Ramón, nascut a Llíria, llicenciat en dret per la Universitat Complutense i en Ciències Polítiques per la Sorbona. Entre 1970 i 1973 va ser assessor personal del president Allende, a Xile. Va poder escapar del colp d’estat de Pinochet i en tornar a València venia ocasionalment a la tertúlia, on ens contà de viva veu els fets de Xile. desprès va ser professor en universitats de renom d’arreu del món, va formar part de l’equip del president mitterrand, a França, assessor del director General de la Unesco i va rebre múltiples distincions interna-cionals.

• Josep Iborra i Martínez, nascut a Benissa, professor de la Universitat de València, a l’ICE (Ins-titut de Ciències de l’Educació) i, més tard, dels cursos de valencià al Servei de Normalització Lingüística. Però, per damunt de tot el que destacava en Iborra era la seua vasta cultura, que abraçava tots els camps i en especial la defensa de la nostra llengua i la nostra identitat cultural.

• Enric Tàrrega i Andrés, nascut al carrer de la Llanterna, va estudiar magisteri, però ha estat lligat al món editorial des de sempre. Va passar per Lo Rat Penat i després per quasi tots els partits nacionalistes d’esquerres, sent el impulsor de la Societat Coral El micalet, de la llibreria Concret i, en general de tot moviment nacionalista d’esquerres. malgrat tot, el que més crida l’atenció de la seua personalitat és el seu do de public relations, capaç de moure’s i relacionar-se amb mig món sempre en defensa del País Valencià.

• Josep Palacios i Martínez, nascut a Sueca, amic i col·laborador de Joan Fuster. Escriptor, tipògraf, editor, dissenyador gràfic. Ha conreat quasi tots els gèneres literaris (assaig, narra-tiva, poesia). malgrat que sempre ha volgut restar en un segon terme, com secret, fins que darrerament es donà a conèixer al públic, perquè altres el coneixíem des de fa molt de temps i coneixíem les seues qualitats.

• Francesc de Paula Burguera, nascut a Sueca, amic de Fuster, preocupat pel destí del poble valencià, s’ha dedicat fonamentalment a la tasca periodística (Levante, Las Provincias, Avui, El País); fundà el Partit demòcrata Liberal del País Valencià i, més tard, el Partit Nacionalista del País Valencià.

• Francesc Ferrer Pastor, nascut a la Font d’en Carròs, començà a treballar el 1941 com a ma-quinista dels diaris Jornada i Levante, fins que el gener de 1942 va sofrir un accident laboral on va perdre la mà esquerra. A partir d’aquell moment va haver de dedicar-se a la tasca de

70

corrector. Posteriorment va realitzar el mateix treball a la impremta de Federico domènech i al diari Las Provincias. Assistí en 1949 al primer curs de llengua de Lo Rat Penat, impulsat per Carles Salvador i impartit per Enric Valor i, aleshores, s’involucrà en el treball i l’estudi sobre el valencià, com a professor de Lo Rat Penat i com a estudiós de la llengua, publicant diversos llibres.

• Alexandre Cabrera i Agüir, nascut a Carlet, educat a l’escola laica pel mestre Joan Roger, en la seua joventut les circumstàncies familiars l’obligaren a treballar al camp, malgrat les seues inquietuds intel·lectuals que el dugueren a fundar l’Ateneu de Carlet, del que va ser president, i professionalment a gestionar una important empresa a València.

• Ramir Peris i Borràs, nascut a Carlet al si d’una família de llauradors, després de la guerra tornà al camp. Ja casat i amb una filla encara va fer el batxillerat i va aconseguir una sòlida formació, doncs el seu hobby era la lectura, però les seues aspiracions intel·lectuals van ser li-mitades per les dificultats de la postguerra. Sense abandonar el camp, doncs s’autodefinia com un escodrinyador de la natura, va entrar en el món de la construcció, on va ser un important empresari.

• Altres tertulians d’aquests anys eren l’apotecari Joan Garai, J. A. García Richart, Josep Vañó, domènec Serneguet i Josep Ibanyes (el pastisser).

El que tractàvem aleshores era qualsevol acte públic que implicava solidaritat, ciutadania, rebel·lia i debat. Si hi havia alguna cosa a discutir sobre la identitat, el compromís amb la nostra cultura, esdevenia el nucli de la conversa, però sobretot, s’hi respirava un clima d’esperança, o més que esperança, de confiança en un futur immediat que anava a canviar-ho tot: per fi tot el que havíem somiat es feia realitat. La crua realitat anava a mostrar-nos com estàvem de lluny, doncs les coses començaren a derivar per uns camins impensables. Tot el que, sumat a la multi-plicació dels meus compromisos professionals a l’hospital i docents a la Universitat em van fer abandonar la tertúlia durant uns anys, durant els quals la reunió es va traslladar a la cafeteria de la Societat Coral El micalet (3), al carrer de Guillem de Castro, on continua hui en dia.

En retornar vaig trobar a antics contertulians, com el ja degà Josep Lluís Bausset i Ciscar o Francesc de Paula Burguera. Però durant aquests anys vaig poder comprovar amb alegria que,

3. Podeu trobar la foto d’alguns tertulians reunits al micalet en l’arxiu fotogràfic.

71

lluny d’amainar els seus membres, s’havien anat incorporant més tertulians, que cada dilluns continuem mantenint el caliu de la conversa i de la reflexió, i als quals vull retre un sentit ho-menatge (4):

• Agustí Ventura i Conejero, nascut a Xàtiva, llicenciat en Filologia Clàssica, és catedràtic de llatí d’institut i des de finals dels 60 ha escrit nombrosos articles i llibres, sobretot sobre Xàti-va. Va ser un dels impulsors, junt amb dos companys xativins més, de l’escultura dedicada en homenatge als maulets a Xàtiva, coneguda popularment com la Pedra dels Maulets.

• Francesc Jover i Domínguez, nascut a Cocentaina, començà a treballar als 11 anys de mena-dor amb sa mare que era filadora de cordell de cànem. després va ser metal·lúrgic i els darrers trenta anys laborals ho va fer al comerç, però després de la jubilació va estudiar Història, on ens coneguérem. Hui es dedica a escriure articles periodístics i llibres, amb els quals defensa els seus ideals, doncs és persona de fermes conviccions, tot i ser tolerant i respectuós en el tracte.

• Joan Carles Jover i Carbonell, nascut a Cocentaina, fill de Francesc Jover, doctor en Psico-logia per la Universitat de València, llicenciat en Ciències del Treball. membre del Bloc, va ser candidat a l’alcaldia d’Almàssera per Compromís. És dialogant, escolta els altres i aporta els seus propis raonaments per fonamentar el que ell defensa, però sembla que deu ser prou difícil fer-lo canviar d’opinió.

• Josep Mª Ruix i Contelles, nascut a la Pobla de Vallbona és rector i ha recorregut diversos pobles exercint el seu ministeri: Carlet, l’Ènova, Xàtiva i actualment a València. És molt crític amb la jerarquia eclesiàstica, doncs el seu objectiu personal és situar-se el més a prop possible de la figura de Jesucrist. És dialogant, malgrat que li costa un sacrifici aconseguir-ho.

• Vicent Micó i García, és un rector que ja fa anys es va retirar a Turballos, un poble de les muntanyes d’Alcoi, prop de muro, per fundar una comunitat ecumènica i no violenta, doncs són pacifistes, el que suposa que respecten els animals i, per tant, són vegetarians, opten pel treball manual i una vida senzilla. Com ell insisteix “cal que hi hagi amor entre la gent”.

4. Les fotos d’alguns del tertulians esmentats podeu trobar-les en l’apartat personatges de l’arxiu fotogràfic.

72

• Antoni Signes i Mulet, nascut a Gata de Gorgos, va ser sacerdot, però ja fa anys que se’n va eixir; després es va casar i va treballar com a comercial. Té una sòlida formació humanística, el que li ha permès progressar en el seu treball i ara, ja jubilat, dedicar-se a escriure, fonamen-talment sobre els problemes que va viure en deixar el sacerdoci i les seues experiències viatjant pel món i recuperar la microhistòria del seu poble.

• Vicent Moreno i Mira, nascut a València, estudià a l’Escola d’Arts i Oficis de València. És llicenciat en Belles Arts, Història de l’Art i Humanitats. Ha pintat, sobretot, paisatges valen-cians (València, Pinedo, El Palmar, Bocairent, Carlet, Banyeres, els Ports, el maestrat, etc.), que evoquen records i sentiments de nostàlgia de la nostra terra. Ara està escrivint i, la veritat, ho fa molt bé, malgrat que ell no s’ho creu.

• Vicent Artur Moreno i Giménez, nascut a València, llicenciat en Història i doctor en Comu-nicació Audiovisual. Va treballar a Canal 9 fins que tancaren. És un enamorat de la història i pensa que molts dels mals actuals es deuen al seu desconeixement, així que aconsella prendre pindoletes d’història, pel que n’ha escrit llibres de divulgació, que ajuden no sols a conèixer el passat sinó a comprendre el present, el que és molt més important.

• Joan Puchalt i Sanchis, nascut a Albal, on continua vivint. Ha treballat sempre al Banc de València. Home molt preocupat pels problemes actuals, fonamentalment de l’educació, el que l’ha dut a donar suport a l’Escola Valenciana amb l’entusiasme que en ell és habitual; promotor de diverses activitats culturals, escriu col·laboracions en diversos periòdics en les quals critica esdeveniments d’actualitat.

• Genís González i Salmerón, nascut a Russafa ja fa molts anys, és un home fet a si mateix, gran lector que, a més del seu treball, ha aconseguit una formació important que li permet pensar i tenir criteri propi respecte als més diversos problemes. A més, gaudeix d’una vitalitat envejable.

• Francesc Llorens i Monjolí, nascut a Paiporta, economista. És un home de fortes conviccions, amb una important influència dels seus criteris professionals, el que possiblement és veritat en la societat de hui en dia. malgrat el seu caràcter impulsiu, és sempre respectuós amb les idees i pensaments dels altres.

73

• Eduard Guillot i Castellano, nascut a València. Ha treballat tota la seua vida en el món dels llibres. Ha estat delegat de diverses editorials, sent el principal difusor entre nosaltres de l’Enciclopèdia Catalana. S’apunta a totes les causes perdudes, doncs té un gran sentit de la solidaritat, malgrat que de vegades cau en la utopia.

• Rafel Buforn i Valero, nascut a Xàtiva, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de València. Professor de Llengua i Literatura d’Ensenyança mitjana, jubilat amb categoria de catedràtic. Es considera membre de la Generació del 68, defensor dels ideals democràtics i de la identitat del País Valencià. militant del PSPV, regidor de Xàtiva, fins a 1990. Escriu articles periodístics i recentment dos llibres. Sempre es troba al costat dels dependents i necessitats.

• Rodolf Soler i Roch, nascut a Valencia, on viu. Ha estat professor de Institut, hui ja jubilat. Posseïdor d’una sòlida formació, preocupat pels problemes socials, malgrat que té una visió acadèmica de les coses. Ha format part de Valencians pel Canvi.

• Vicent Miquel i Diego, llicenciat en dret per la Universitat de València i en Ciències Polí-tiques per la de madrid. Secretari d’Administració Local a diversos pobles del País. Secretari General de l’Ajuntament de València. Secretari del Consell metropolità de l’Horta i de la EmSJ (Entitat metropolitana de Serveis Jurídics), i del Consell Preautonòmic Valencià. Ha fet donació de la seua biblioteca, de més de cinc mil volums, a la biblioteca de Gata de Gor-gos, el poble de la seua mare. És un home prudent, seriós i honest en les seues apreciacions.

• Sal·lustià Herrero i Gomar, nascut a Benigànim, ha estudiat Teologia, Filosofia i Sociologia, ha exercit de professor de filosofia en diversos instituts i de sociologia i antropologia social a l’Escola Normal de magisteri i a la Facultat de dret. La tesi doctoral en Filosofia fou sobre “Ecologia, ciutadania i multiculturalitat”. Va participar en la creació de la Unitat del Poble Valencià. Escriu en diverses publicacions.

• Altres tertulians són Jaume Costa i Costa, Adolf García i, ocasionalment, el fill de Bausset, Josep miquel, monjo a montserrat.

Bausset no va ser només un exemple de perseverança i lleialtat a la seua llengua i al seu País, doncs a més irradiava valors ètics i morals: honradesa, coherència, honestedat, solidaritat, que despertaven l’admiració dels seus alumnes i en general de tots els que arribaven a conèixer-lo.

74

malgrat tot, el que resultava més evident eren la seua senzillesa i humilitat. Quan la Societat Jaume I de Carlet va decidir retre-li un homenatge, em demanaren que fera la seua laudatio, però ell em digué: “No vull cap notorietat, ni que se’m faça cap reconeixement”. Aleshores, jo li vaig prometre que no l’anomenaria i per fi va accedir. Quan arribà l’hora vaig parlar d’un jove amic meu de més de noranta anys i vaig anar descrivint totes les seues qualitats i tot el que havia fet durant la seua llarga vida, amb el que tots sabien de qui parlava: un jove de vora cent anys.

Bausset no es perdia mai la tertúlia, fera fred o calor, i quan estava malalt i no podia acudir la fèiem a casa seua, fins al dia 21 de maig, que hi acudí per darrera vegada, al que seria el seu comiat dels bons amics dels dilluns, doncs va faltar el 3 de juny de 2012, amb 102 anys. Poc després, Tonetxo Pardiñas, president de la Societat Coral El micalet, deia que Bausset “és un clar referent i exemple que cal imitar”, i proposava que la Tertúlia dels dilluns que, des de fa uns anys se celebra a El micalet, passés a anomenar-se la Tertúlia Bausset dels dilluns, el que va ser acceptat per tots els seus membres.

Hui en dia, sense perdre el seu caràcter espontani i desenfadat, propi d’una reunió d’amics, hem establert uns principis que regeixen la tertúlia i que tots els tertulians acceptem implícita-ment:

1.- Participació igualitària. Es respecten totes les aportacions per igual, però no s’accepta que hi hagi algú que ens vulgui imposar la seua com a única vàlida.

2.- Formació. Totes les persones tenim intel·ligència, al llarg de les nostres vides hem après moltes coses i de maneres molt diferents, per tant, totes les persones som capaces de participar en un diàleg, independentment que es tinguen o no estudis.

3.- Conrear el pensament. A la nostra societat actual vivim en un sistema que determina les nostres vides: els mitjans de comunicació, la informàtica, Internet, etc., suposen un gran avanç, però tenen el perill que ens ho donen tot “mastegat” i quan ens n’adonem ja no som capaços de pensar per nosaltres mateixos. Per mitjà dels debats de la tertúlia ressorgeix aquesta capacitat, ja que les relacions amb les persones i el nostre entorn les dirigim nosaltres mateixos. És per això que nosaltres decidim del que volem parlar, sense pretendre imposar cap opinió.

4.- L’ordre necessari. Establir unes normes per ordenar les participacions: un moderador a qui es demana la paraula, evitant les intervencions simultànies i estructurant els debats, evitant botar d’un tema a un altre fins que no es considere esgotat l’anterior, però obrint la possibilitat

75

de curtes intervencions relacionades amb el tema que està debatent-se (el que anomenem “ficar una falqueta”).

A les tertúlies, de vegades, es convida un personatge de la vida social, política, cultural, econò-mica, etc. del país que planteja o emmarca un tema d’actualitat puntual o permanent. després de la intervenció del convidat, s’estableix un diàleg-debat amb els tertulians. Fins ara han passat per la tertúlia: Josep Lluís Barona, catedràtic d’Història de medicina; Joan Brines, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València; Carme Pérez Aparicio, catedràtica d’Història moderna de la Universitat; Jesús Huguet, membre del Consell Valencià de Cultu-ra; Josep Lluís Albinyana, expresident de la Generalitat; Vicent moreno, en representació de l’Escola Valenciana, i un llarg etcètera.

Amb el pas del temps, i després de més de 60 anys, la Tertúlia del dilluns és un lloc de reflexió, que s’arriba a projectar, modestament a la premsa, mitjançant les “cartes al director” o d’algun article d’opinió. Francesc de P. Burguera per la seua part, pensa que és important “recordar aquests fets, perquè la gent conega part de la nostra història”. Aquestes tertúlies segons Bur-guera, van servir perquè “valencianistes que no ens coneixíem ni sabíem de la nostra existència, establírem contacte i anàrem fent un caliu nacionalista”.

Així doncs, qui som hui els tertulians? Els que acudim cada setmana a la Tertúlia Bausset dels dilluns constituïm un grup heterogeni,

al que podem trobar advocats, metges, apotecaris, capellans, economistes, psicòlegs, comercials, professors d’institut, professors de la Universitat, pintors, historiadors, etc.

La nostra edat no és tampoc homogènia, doncs encara que hi predomina la gent major, també tenim entre nosaltres gent jove. Políticament, potser hi ha una majoria de gent d’esquerres, però també hi ha liberals i uns quants que militen en partits polítics. Religiosament podem trobar gent creient junt a agnòstics i ateus. Aquesta heterogeneïtat la veiem com un avantatge, una mena de vacuna contra el pensament únic, pas inicial de les intoleràncies, les imposicions i el domini dels uns sobre als altres.

Els únics elements que donen cohesió i homogeneïtat al grup són: el nostre sentit democràtic, que té com a meta una autèntica democràcia participativa, per la que cal continuar lluitant en-cara, i la nostra preocupació pel nostre poble i per la nostra cultura, que ens veiem en l’obligació de defensar front als continus atacs per part d’interessos espuris i partidaris.

Què és el que ens uneix? En primer lloc ens uneixen sentiments: un fort sentiment de pertànyer a un poble menys-

preat, que veu, conformat, inconscient i complagut, com va perdent-se la seua llengua, la cultu-ra, la seua personalitat, entre polítics corruptes i campanyes publicitàries dirigides a confondre

76

i enganyar l’opinió pública. Aquesta situació ens du a adoptar una actitud crítica constructiva amb la intenció de recuperar i avançar, i al mateix temps d’anar esbrinant, dintre de l’enorme embull informatiu de la societat actual, el bon camí.

En segon lloc ens uneixen convenciments: - Estem convençuts que vivim en una societat dominada per una minoria que ostenta el po-der econòmic i financer i que ho fa rodar tot al voltant dels seus interessos.- Estem convençuts que l’especulació i la corrupció son pernicioses i deuen ser denunciades per la societat civil i, sobretot, pels polítics. - Estem convençuts de que cal respectar els drets humans, i com a conseqüència la societat del benestar.- Estem convençuts que la nostra cultura està en perill i sentim la responsabilitat de fer tot el possible per conservar-la i estimular-la, doncs la uniformitat ens empobreix mentre que la diversitat és enriquidora. - Estem convençuts que la solució passa per l’educació, per tant caldrà començar per promou-re un canvi radical en l’educació (en lloc de les interessades retallades).- Estem convençuts que s’ha de promoure la investigació, que deu ser el nucli del nostre desenvolupament i és necessària per a la innovació que necessiten les nostres empreses i els nostres llauradors.

Així, què és el que volem? En primer lloc, una educació que no es limite a donar els necessaris coneixements sinó que

forme en valors, que promoga la veritat, el treball, la tolerància i el respecte a les persones, els animals i les plantes; en definitiva, una educació que ajude a madurar, que ensenye a pensar. Solament una societat així educada serà capaç d’eliminar no només la ignorància sinó també la falsedat, les recomanacions i la cobdícia, al temps que estarà en condicions de recuperar la seua identitat i la dignitat, deixant-la en condicions de dirigir els seus passos cap a una vertadera de-mocràcia, una desitjada democràcia participativa. davall aquests principis va néixer la Tertúlia dels dilluns, i amb els mateixos principis volem seguir reunint-nos.

En definitiva, hui som només un grup de gent preocupada pel seu País, que ens reunim per canviar impressions, debatre problemes d’actualitat que ens interessen i que habitualment no se solen tractar als mitjans de comunicació, a més de reunir-nos amb els que ja són els nostres

77

amics. Però volem que la nostra activitat siga més transcendent, que els nostres debats apleguen a l’opinió pública, cosa que feia el Prof. Bausset amb les seues notes als periòdics i que hui estem reprenent amb la ploma d’alguns contertulians, com Vicent-Artur moreno Giménez, Sal·lus Herrero i Joan Puchalt.

La trajectòria de la Tertúlia Bausset dels dilluns, des del pluralisme, el respecte i la tolerància, ha marcat una manera de fer i de pensar, que obri horitzons de futur en un País desvertebrat, fins al punt que hui en dia, com he pogut constatar personalment, els professors d’Història de la nostra Universitat, ja inclouen entre els fets més importants previs a la democràcia i entre les activitats encaminades a la defensa de la nostra cultura, la celebració d’aquestes tertúlies.

* * *

78

Enric Valor, un contertuli de Bausset. Obra de Rafael Armengol.

79

Vicent Andrés Estellés, un amic de Bausset.Obra de Rafael Armengol.

81

VIII. EL mON dE LA PILOTA.

JOSEP LLUÍS BAUSSET I LA PILOTA dE TRINQUET

Antoni Signes mulet

La primera vegada que vaig saludar al professor Josep Lluís Bausset va ser en una Tertúlia del dilluns en la Cafeteria St. Patrici, prop de la plaça de l’ajuntament de València. Era l’any

1960 o 61 quan un paisà meu, estudiant de dret, Vicent miquel i diego em va persuadir per anar a conèixer una tertúlia d’intel·lectuals valencians no addictes al règim polític imperant. Jo que havia abandonat el internat del seminari de montcada i m’havia traslladat al Col·legi de St. Tomàs, al costat mateix de la universitat, on teníem absoluta llibertat de moviment, vaig aprofi-tar l’avinentesa per contactar i escoltar la intel·lectualitat esquerrana de València. Esdevenia un repte il·lusionant per a mi.

Aquell primer contacte no em va decebre, tot al contrari. Allí vaig conèixer personatges que ja sonaven en la vida social i política per llurs idees i per alguna que altra polèmica periodística: escriptors com Joan Fuster, professors com Tarradell, Reglà, J. Iborra, polítics com Vicent Ven-tura, F. Burguera, estudiants universitaris com A. Cucó, Raimon Pelegero, Eliseu Climent, J. Guia, etc. doncs allí em van presentar un senyor molt elegant i molt callat, solament intervenia si li preguntaven, i això ho feia molt educadament, evitant que ningú no es sentira al·ludit o interpel·lat. Era el professor Josep Lluís Bausset, de l’Alcúdia.

La tertúlia solia durar unes dues hores, al cap de les quals cadascú abandonava el local amb ordre, per tal d’evitar que la policia s’escarotara, com més d’una vegada va ocórrer i va prohibir les reunions en eixa cafeteria. Aleshores es buscava un altre local i es passava la veu discretament. En acabant la xerrada uns s’encaminaven a classe, altres a la feina i el grup de Fuster i Bausset anaven al concert de la Filharmònica.

Recorde que jo assistia de tant en tant a la Tertúlia, no tots els dilluns, perquè els estudis de vegades no m’ho permetien, però algun que altre. I no sempre anàvem al mateix lloc. de tant en tant, canviàvem per avisos d’escorcolls policials. Sempre trobaves algun personatge nou, com una vegada que em vaig trobar el meu rector mossèn Josep Espasa, qui hi havia acudit per camins diferents al meu. Ell també era prou assidu i molt amic del grup de Fuster i companyia.

Quan vaig acabar els estudis i em vaig allunyar de València es va acabar per a mi la Tertúlia del dilluns. Fins que al cap de 40 anys, en una trobada cultural, l’amic Agustí Ventura em va

82

proposar tornar a la tertúlia, que ara tenia lloc als locals de l’associació cultural El micalet. Un poc incrèdul li vaig preguntar si era la mateixa Tertúlia del dilluns de quan vivia Fuster... Em va dir que era la mateixa i que encara arribava a temps per saludar alguns personatges fundadors. El dilluns vinent em vaig presentar i allí vaig trobar l’amic Francesc Burguera i Josep Lluís Bausset, tan elegant com sempre, tan atent i tan ponderat com sempre. Esdevenia per a mi com un miracle que aquesta tertúlia continués ininterrompudament des de feia uns 60 anys. Jo vaig conèixer de seguida l’amic Bausset, estava igual que feia 40 anys. Ell per contra no em recordava, segurament els anys hi havien fet més efecte en mi i m’havien canviat molt el look.

A poc a poc Bausset i jo vam anar recordant aquelles tertúlies dels anys 60 amb aquells per-sonatges ja desapareguts fins que ens arribà l’estiu i la tertúlia es va suspendre per vacacions. No obstant això, ell em va anunciar que passava l’estiu a Piles i jo li vaig dir que jo el passava a Cullera. Com estàvem molt a prop vam assegurar que ens veuríem.

El trinquet d’Oliva

Un dia de principi d’agost em va telefonar comunicant-me que ja estava a Piles i que eixa mateixa vesprada anava amb uns amics al trinquet d’Oliva per veure una partida de pilota a raspall. Sense que acabara de parlar li vaig dir que a les tres i mitja estaria a Piles per anar junts a la partida.

A Oliva l’esperaven molts amics relacionats amb el món de la Pilota. El primer que va eixir del trinquet a rebre’ns va ser Vicent malonda, el trinqueter, el gerent i organitzador de les parti-des. Potser ningun d’aquests títols abaste totalment i pròpiament tot el que representa ell en el trinquet d’Oliva, però ens dóna la idea que és el que més mana, és el que fa i desfà les partides de pilota. En sentir el seu cognom de seguida vaig recordar que fa molts anys venia a jugar al meu poble un gran jugador de pilota a raspall, d’Oliva: malonda (Malondeta li deien, per la seua joventut i també per la seua estatura). “Ara el veuràs i el podràs saludar, és el marxador de la partida”, em van dir. El marxador és com si diguérem l’àrbitre del joc; encara que fa altres coses que un àrbitre de futbol. En teoria, caldria potser endossar-li la tasca de decidir les bones i les faltes, però això molt poques voltes ho exerceix, perquè tothom segueix les normatives al peu de la lletra. És l’encarregat sobretot de casar les apostes dineràries.

Quan ens vam instal·lar a la galeria el Sr. Bausset va treure la llibreteta i es va posar a prendre nota de la marxa de la partida, plasmant totes les incidències del joc. Eixa mateixa nit, de casa estant, perfilava tota la crònica de la partida i l’enviava al diari Levante on li ho publicaven en l’espai dels esports. En començar el joc, a l’entorn nostre, algú va expressar alguna valoració de

83

la partida i ho va fer en castellà, cosa estranya a Oliva on tothom normalment usa el valencià. Aleshores Bausset em va comentar:

- És el que jo dic, al joc de pilota i al valencià li resten dues generacions... No ho veu vostè també així?- No home no...!, cal ser més positiu. Segurament, el que ha parlat creu que nosaltres, per la planta que fem, som castellans. Això sol passar –li vaig dir jo.- No ho dic solament per ell. És que fins i tot els xiquets quan ixen de les escoles no parlen altra cosa que el castellà pel carrer i abans això no passava, malgrat que no s’estudiava el valencià a l’escola. I per altra banda, qui són els que omplin els trinquets...? Tot un grapat de jubilats... A vostè li sembla que açò té futur? El que jo li dic, dues generacions.

Abans de seguir vull aclarir que el Sr Bausset sempre em va parlar de vostè i això que jo li ho vaig remarcar algunes vegades què em parlara de tu. No hi va haver manera, ell callava però després seguia emprant el vostè.

Els jugadors d’aquesta primera partida eren molt joves i donaven tot l’esforç que podien, de tal ma-nera que el Sr. Bausset opinava que moltes voltes es veia millor joc en aquesta partida que en la segona.

En acabar la primera partida, a càrrec d’aficionats, eixíem al carrer, ens assèiem en unes tau-letes de bar on ens servien unes cerveses amb papes, cacaus i tramussos i alguna creïlla al forn. El Sr. Bausset aprofitava per saludar tots els que s’acostaven, la majoria eren antics jugadors de pilota, com Balduino de Simat, el Genovés i altres que guardaven una gran admiració i respecte pel cronista de l’esport de la pilota que mai no va malparlar de cap jugador, sempre va ponde-rar la seua crítica constructiva amb objectivitat, exaltant les bones jugades. Quant a les males jugades ell solia dispensar-les dient que el jugador “no tenia la vesprada”. Passada la mitja hora de descans, durant la qual tothom hi havia “picat” alguna cosa i sobretot s’havia banyat la gola refrescant la part interior del cos, ens incorporàvem de nou a la galeria per veure la partida dels professionals. de bell nou treia la llibreta per tal d’anotar els noms dels jugadors, als que co-neixia perfectament, de tal manera que em deia: “Ara veurà vostè com juga amb l’esquerra, ara veurà quina força de volea, ara veurà com la tira al balcó”. Ell sabia totes les tretes i maneres de cada jugador. Era bon observador i m’indicava:

- Fixeu-vos en el mitger dels rojos, veureu com, mentre espera ajupit que li vinga la pilota, amb la mà dreta toca el terra i se senya. I això ho fa sempre que espera la pilota que ve del dau.

84

-Ho farà, li deia jo, perquè pensa que encomanant-se a déu la partida li esdevé favorable?- Ah, jo no dic res –em contestava– d’això segurament vostè sabrà més que jo.- No crec que en sàpiga més, però em sembla que és una manera d’incorporar déu a la partida i a més a més a favor dels rojos...!- I precisament a favor dels rojos! –deia ell amb sorna...

Cada jugador tenia les seues dèries; i probablement, si les repetien, és perquè hi creien, perquè les tenien comprovades; o vés tu a saber...!

A partir d’aquell dia, ja tots els dimarts d’agost, ens acostàvem junts a Oliva a veure la partida de Trinquet en la modalitat de raspall, que és la pròpia d’Oliva i els pobles de l’entorn. Al mes d’agost és quan el trinquet d’Oliva organitza el campionat de raspall Trofeu Gregori maians. Aquell any jugava Waldo, un dels més grans jugadors de raspall. També Coeter II, de Simat i altres primeres figures que no van decebre ningú. El campionat durava tres setmanes, jugant la final el darrer dimarts. Al final de la partida es repartien els guardons a cada jugador i Vicent malonda aprofitava per dir unes parauletes sempre molt encertades, emotives i engrescadores per al joc de la pilota, cosa que el periodista Bausset s’encarregava de reflectir-les en la seua crò-nica esportiva.

Com que el Sr. Bausset celebrava el seu aniversari el 19 d’agost, a Piles acudíem tots els amics per felicitar-lo i passar la vesprada de tertúlia amb ell i la seua família, incloent-hi el seu fill Pepe, monjo de montserrat. Allí també acudia martí de Xeraco amb el seu acordió i les partitures de les cançons dels cantants valencians, especialment Al Tall, i s’armava un concert tan inesperat com molt ben acordat. El primer any que jo vaig començar a anar amb ell al trinquet d’Oliva, em sembla que complia 97 anys. Tenia una agilitat física i mental excepcional. La pendent del carrer que mena al trinquet vell d’Oliva, que ell deia “ara anem a pujar l’Everest”, la pujava sense cansar-se massa. Això va anar canviant en els propers anys. Aleshores jo l’acostava amb el cotxe a un pàrquing, amagat darrere el trinquet, de difícil accés. Ja no havia de pujar l’Everest ni baixar-lo, cosa que agraíem ell i jo.

Els anys següents vam seguir venint al trinquet “vell” d’Oliva (li dèiem “vell” perquè ho és i perquè Oliva ja n’ha construït un altre nou, però que encara està sense acabar i, el que és pitjor, amb les obres aturades, ningú sap perquè, encara que fonts competents informen que s’obrirà el proper abril de 2015). Al mes d’agost de l’any 2008, 2009, allí ens reuníem els amics amants de la pilota de tota la contrada de La Safor i també de La marina. Concretament del meu poble (Gata de Gorgos) venien uns quants pilotaris per presenciar el campionat Trofeu Gregori maians, ja que era ben sabut que jugaven les primeres figures del raspall (que a Gata diuen raspot). Aquest

85

Trofeu tenia, i continua tenint, un gran poder de convocatòria per les comarques de La Safor i La marina. Entre els que venien de Gata, estava el jugador Sariero, que no venia precisament a jugar, sinó carregat de caixetes de raïm de moscatell, el més dolç del món. No cal dir que en acabar la partida tothom en carregava per endur-se’l a casa.

A l’any 2010, any que va complir 100 anys, el trinqueter V. malonda i tots els jugadors es van confabular i, abans de la partida, van voler fer-li un homenatge que ell no s’esperava. Els jugadors es van acostar a la galeria on estàvem nosaltres per tal de fer-li entrega d’uns records i unes camisetes de jugador. Tothom li va oferir un fort i llarg aplaudiment. Cent anys són molts anys i a més han estat molt ben emprats.

El dia 19 d’agost, dia del seu 100 aniversari, el vam celebrar a Piles tots els amics junts. Com no podia ser d’una altra manera, hi va haver discursos i tot, als quals ell sempre contestava el mateix: “L’únic mèrit que jo em reconec és haver arribat als 100 anys, el que no és cap mèrit de la meua part. m’ho he trobat. Això ho podeu fer tots, simplement es tracta de no parar de respirar fins a la data esmentada”.

A l’agost de 2011 encara vam anar al trinquet d’Oliva. Aquell any ja no férem a peu “l’ascens de l’Everest”: anàrem directes al pàrquing. Tampoc ens instal·làrem a la galeria, i ocupàrem els seients de la llotgeta a sota del balcó. El 19 d’agost encara vam anar els amics a l’apartament de Piles per celebrar els 101 anys. Seria la darrera celebració a Piles. A l’any següent, ens deixaria al mes de juny, abans d’arribar l’estiu. Li van faltar dos mesos per complir els 102 anys.

Trinquet de Pelayo

des que a la Tertúlia em vaig assabentar que el Sr. Bausset anava tots els dissabtes a la partida de pilota, em vaig animar a acompanyar-lo. El joc de pilota sempre m’havia agradat. de jove acudia al trinquet del meu poble i a més a més, en els anys d’estudiant, jugava al frontó i més tard al tenis.

Vam convenir de veure’ns el proper dissabte. Ell es desplaçava des de l’Alcúdia amb metro a València. Jo l’esperava a l’estació de Paiporta a l’hora que ell em va dir, precisant-me que ell sempre viatjava en el primer vagó. Així que vaig pujar al primer vagó i allí el vaig trobar com un clau. Encara em va dir:

- Li ha resultat fàcil trobar-me...?- Home, jo ja sabia que el trobaria al primer vagó.- Ah, que jo ja li ho havia dit que sempre viatge en el primer vagó.

86

- El que no em va explicar és la raó de viatjar en el primer vagó. Supose que serà per por que es desenganxen els vagons de darrere; almenys la màquina arribarà al seu destí, no?

Baixàvem a l’estació de Bailén i allí hi havia un ascensor que ens pujava fins a ras de carrer. Ell ho tenia tot ben estudiat i minuciosament ben mesurat. Tant era així que anant cap al trinquet em va soltar:

- Sap vostè quantes passes hi ha des d’aquesta estació de metro fins al trinquet?- Estic segur que ja les tindrà ben contades –li vaig contestar.- doncs 486 passes. Ja ho crec que les tinc ben contades. En canvi des de l’estació de la Plaça d’Espanya fins al trinquet n’hi ha 678. I a més a més a la Plaça d’Espanya encara no han posat ascensor. Veu vostè perquè hem vingut per Bailén?- de totes formes, a mi em sembla que això d’anar contant les passes pel carrer pot tindre el seu perill. Imagine que es troba amb algun conegut que el saluda, pot perdre el compte... - Ah, jo per saludar m’ature i quan acabe continue caminant i comptant passes, sense cap problema.

Ell ho portava tot meticulosament controlat. En arribar al bar del trinquet, com sempre anàvem amb molt de temps per davant, (per a ell la puntualitat era molt important) ens tro-bàvem tots els aficionats ocupant les tauletes, prenent cafè i jugant al truc. mentre prenia seient jo demanava un cafè per a mi i un gotet de llet per al Sr. Bausset, però abans de prendre’ls em demanava que li tocara la llet amb una culleradeta del meu cafè i així la llet ja tenia un altre gust. Al nostre costat jugaven al truc el llegendari jugador de pilota Rovellet i Tuzón, el trinqueter, contra dos aficionats, entre ells un senyor baixet d’Aldaia que tenia molt mal perdre i pitjor guanyar; quan això ocorria es burlava de Rovellet, que era el més pacífic del món, i per tal de ferir-lo i descompensar-lo li deia jesuïta, amb l’accent apitxat que encara sonava més insultant. El Rovellet, com que ja el coneixia no s’alterava, solament dibuixava un somriure comprensiu i indulgent. Rovellet juga al truc amb la mateixa flema que jugava a pilota, elegant i sense alterar-se ni una mica.

Al trinquet de Pelayo, el Sr. Bausset sempre ocupava seient al balcó de presidència, que nor-malment era ocupat pel mateix grup d’amics. Solament quan venien les autoritats, autonò-miques o municipals, tots passàvem a la galeria per deixar lliures els seients presidencials, tots menys Bausset que restava en son lloc per ser el cronista oficial. Aleshores, per tal de distingir els dirigents polítics que venien a presidir cobrien les cadires de plàstic amb un faldellí roig que

87

donava més excel·lència als nous ocupants del balcó, però això sols ocorria dues o tres voltes a l’any, és a dir quan era una final de campionat i hi havia que atorgar guardons. El grup del balcó es coneixia des de feia anys. La majoria eren antics jugadors i, per tant, ben coneixedors de les jugades que des d’allí dalt anàvem a presenciar. Es xerrava de tot, cadascú deia la seua, especial-ment en forma de sentències. Solament quan sentíem que el marxador pronunciava alt i clar la frase “Cavallers, va de bo...!”, aleshores tots callaven fins a tallar la paraula. La partida d’escala i corda anava a començar.

El feridor llençava la pilota des de baix la corda cap a la paret de l’escala de tal manera que devia caure dins del dau, des d’on el jugador la colpejava i la passava per dalt corda a l’altra banda de trinquet; el resto la jugava tornant-la a passar per dalt la corda i així successivament fins que algun dels dos bàndols feia el quinze. La partida de tant en tant s’aturava per tal de casar les apos-tes que no parava de cantar el marxador. En eixes parades els contertulians del balcó emetien els seus judicis de valor i llençaven llurs teories sobre si la partida la tenien guanyada els rojos o els blaus. Jo recorde una de les teories de Bausset quan la partida eren dos contra dos, aleshores els jugadors donaven més de si. Però quan eren tres contra dos, aleshores ell sempre deia que la partida es decantava més fàcilment del bàndol de tres jugadors. Ho argumentava dient que el trinquet de Pelayo era més ample que tots i podia ser abastat més fàcilment per tres jugadors que no per dos. No obstant, però, moltes voltes guanyava l’equip de dos i aleshores tots conveníem que les teories també tenien les seues excepcions. Una altra teoria que li vaig sentir al Sr. Bausset era que a aquesta part del Xúquer tots els pobles jugaven les partides de pilota a l’aire; en canvi, dellà del Xúquer, el joc de pilota era a raspall. També aquesta teoria tenia excepcions perquè en molts pobles de la Safor i la marina, jugaven a raspall però també a l’aire. Actualment juguen a l’aire a Benissa, Pedreguer, murla, dénia, Xàbia, Gata i altres més.

Quan la partida arribava a la meitat de la segona part el marxador provocava la darrera parada per tal de poder atendre les apostes, solament tres o quatre minuts, que la gent aprofitava per en-raonar amb el veí o fer barcella amb el grup del costat; a no ser que es produïra alguna cosa digna de captar l’atenció del públic. La cosa que en quasi totes les partides es produïa era que Alfredo, un senyor calat de gorra i ulleres, que estava aposentat davall la corda, s’alçava i es dirigia cap a la porteta del mur d’enfront. Era el moment que els més propers iniciaven una cridadissa, que anava in crescendo perquè tothom s’afegia fins a esdevindre un soroll ensordidor. El Sr. Alfredo, quan havia arribat a la porteta es girava i alçant els braços deia: “Què voleu...Tant de cridar... Aneu-vos-en a la m....”. Era això precisament el que tothom esperava per esclatar en una gran riallada. Aleshores jo em dirigia cap a Bausset i li deia:

88

- Això, a què ve?- Ei, això és que el públic està desficiós i es desfoga amb el Sr. Alfredo, que prou feina té anant cap on va.- Cap on va? –li pregunte jo per tal de fer-lo parlar...- Li contestaré amb una sentència: “Qui dels setanta (anys) passa o pixa poc o pixa massa”.- Ah... Vol dir que el Sr. Alfredo és dels que va massa...

Les partides de pilota normalment duraven fins a les set i mitja, algunes acabaven abans, tot depenia de les incidències dels jocs i també de les travesses. Tanmateix, el Sr. Bausset s’havia marcat el límit de les set i quart. Encara que a la partida li mancara poc per acabar-se; ell, cinc minuts abans d’eixa hora s’alçava s’acomiadava de tots, fins al dissabte que ve, i començava a fer via cap a la porta on l’esperava el taxista que ja tenia aparaulat per dur-lo a l’Alcúdia. Quan jo m’alçava per tal d’acompanyar-lo fins al taxi, sempre s’oposava, em manava quedar-me al seient, recordant-me: “No oblides d’estar atent a les jugades, als quinzes i al resultat final que a les 9 h en punt te trucaré per telèfon per tal que m’informes”.

Així ell podia acabar la seua crònica esportiva i enviar-la al diari Levante. Ja tenia calculat que a les 9 del vespre, ell ja hi havia arribat a casa i calculava que jo també. Jo li contava les eventua-litats dels darrers jocs, li responia a les qüestions que li interessaven especialment, ell prenia bona nota i ens acomiadàvem fins a la Tertúlia del dilluns. Eixa feina de posar-lo al corrent del resultat final de la partida també ho solia fer l’amic comú Joan Alepuz, que també ocupava seient amb nosaltres al balcó. millor dit, ell ho feia més voltes que jo perquè era més entès en el joc de pi-lota. Jo solament el substituïa quan ell no havia pogut vindre al trinquet.

Els darrers anys, és a dir, després de complir els 100 anys, el Sr. Bausset es va notar un poc més fatigat, i nosaltres, a l’hora establerta (19.15 h) ja eixíem amb ell i l’acompanyàvem al taxi.

També el trinquet de Pelayo amb l’associació esportiva Val Net i la Federació de Pilota va voler retre-li un homenatge amb motiu del seu 100 aniversari, en agraïment als molts anys que va dedicar a escriure i a enaltir el joc de pilota. Al seu seient estant va rebre uns obsequis que li van oferir els jugadors: ell li tenia molta estima al joc de pilota, perquè el comportament dels ju-gadors és impecable. A l’hora de senyalar quan una jugada ha sigut incorrecta, instantàniament és el mateix jugador qui ho confessa, alçant el braç perquè pare la partida i no cal que un àrbitre li ho remarque. Com també és admirable quan la pilota ha pegat entre el tamborí i el sòl, o ha anat per l’escala, o ha passat per davall la corda, donant la impressió que anava per dalt, és a dir quan hi ha dubtes, el marxador es dirigeix cap al públic dient: “Cavallers és falta o és bona...?” Aleshores, el personal més proper a la jugada, conscient de la responsabilitat que se li atorga,

89

pronuncia el veredicte, que resta inapel·lable. Tothom l’accepta sense protestar. Ben diferent al joc del futbol...! En eixos moments tan emotius, jo li recordava:

- Troba vostè encara que al joc de la pilota, després de veure tota esta animació, li resten només dues generacions...?- Potser li en queden alguna més, però... –contestava ell, molt satisfet.

Paiporta

de vegades quan anàvem en metro al trinquet o a la tertúlia molt a sovint em solia preguntar sobre Paiporta. Jo li contava el que sabia, encara que no era molt, sobre les coses d’antany. Jo li recordava:

Ha de saber que jo a Paiporta soc un emigrant tardà i desconec moltes de les coses d’abans. El que sí que m’agradaria saber són els records que vostè conserva del seu poble de naixement i infantesa.

- Que jo no li he contat mai com va ser el nàixer a Paiporta?- No tot d’una tirada. Ho he escoltat a trossos i a mossos –li vaig dir jo.- doncs ara tenim temps... Com vostè sap, abans les dones no anaven a parir als hospitals, sinó que això ho feien en la pròpia casa. Era la comare la que es desplaçava per tal d’ajudar a donar a llum. doncs els meus pares, que vivien a l’Alcúdia per qüestió de treball, van creure convenient que ma mare, per parir, es desplaçara a Paiporta, a casa dels seus pares. I allí jo vaig vindre al món i a més a més vam passar tot el postpart, ben cuidats pels meus iaios”.- Aleshores és vostè paiportí, igual que el famós Palleter, el que es va enfrontar a Napoleó.- I no solament vaig nàixer, sinó que de tant en tant venia a veure els meus iaios i passava una temporada amb ells. El meu avi Paco Ciscar molt a sovint enganxava el carro i li deia a la dona “Au...! Anem a l’Alcúdia a veure el nostre nét”. Estaven uns dies amb nosaltres i a l’hora de tornar-se’n, el meu iaio sempre li deia a ma mare: “m’enduré el xiquet i passarà uns dies a Paiporta amb nosaltres”. Jo em posava molt content de viatjar amb el carro cap a Paiporta. de vegades passaven els dies i també setmanes, fins que al remat els meus pares venien per mi. És a dir Paiporta era per a mi la terra promesa, la meua infantesa feliç. me’n recorde sobretot que un dia a la setmana organitzaven unes partides de pilota al carrer, a llargues i a ratlles. Les partides les jugaven al carrer d’enfront de la façana de la casa dels meus avis. Així que jo m’instal·lava al balcó i veia tota la partida amb una bona perspectiva,

90

en companyia del meu iaio, Paco que anava explicant-me les jugades, quines eren les bones i quines les faltes. Aleshores va ser quan jo li vaig agarrar el gust per la pilota, gust que encara conserve ara.- Potser d’ahí li ve eixa afició a veure la partida des del balcó?- d’ahí em ve l’afició al joc de la pilota, que jo sempre he considerat el joc més noble, bonic i espectacular, molt més que cap altre joc.

També Paiporta es va sumar a celebrar el seu 100 aniversari. Va ser a l’auditori municipal, sen-se cap representant de les autoritats locals; lamentablement eren del bàndol contrari a les idees del Sr. Bausset. després dels parlaments, on ell va emprar la seua intervenció per parlar-nos de la Paiporta dels primers anys del segle xx, vam fer un dinar i fins i tot vam fer una passejada pel centre, per davant de la casa on va nàixer i des d’on ell veia les partides de pilota en companyia del seu avi. Aquella diada a Paiporta va ser molt emotiva per a ell i a més a més va ser l’última estada al seu poble de naixement.

* * *

91

“Josep Lluís Bausset i Ciscar”Harca. 2015

92

“A contramà”. (Sèrie “El joc de pilota - El punt dins el moviment”).manuel Boix. 2008.

Bronze i pedra. 400 x 160 x 854 cm.Ubicada a Genovés.

93

RECORd dE JOSEP LLUÍS BAUSSET

Bene Vijuescas i Ros

El vaig conèixer al trinquet de Pelayo, a la partida del dissabte. Un senyor major que portava sempre un llibre i una llibreta sota el braç. En efecte, era col·laborador del diari Levante-

EMV en una columna que no sempre la publicaven, però ell a la setmana següent tornava a escriure’n una altra i a enviar-la, en la qual parlava, lògicament, de pilota que, jo molt interessat, llegia. Li haurien permès que hagués escrit sobre, posem per cas, la nostra cultura allà pels anys vuitanta ja “instaurada” (que no conquerida) la democràcia? Jo això no ho sé.

Quan al trinquet estant ens vàrem dirigir la paraula per primera vegada, jo, que ja estic prou bregat en segons quins temes, al punt em vaig adonar que qui tenia davant meu no era un home qualsevol, i a les primeres paraules que em digué ja vaig endevinar de “quin peu coixejava”, com encara se sol dir al meu poble, Vinalesa.

Per veure millor la partida, ell tenia el costum de posar-se al “palquet” de dalt, per tindre una millor visió i per certificar totes les jugades que s’haurien de publicar l’endemà al diari i també, però açò ja és especular un poc, que, com portava ulleres, no fos cas que li les trencaren amb una pilotada i per això es posava allà dalt on, relativament, no hi havia perill. No faltava cap dissabte. Venia amb tren des de l’Alcúdia i últimament, ja més major, venia amb un amic que li feia de taxista. Al bar del trinquet mateix es feia un poliol, però era una bona excusa per a estar entre amics i coneguts, que era com estar a casa i respirar l’ambient que el feia sentir bé, ni més ni menys que com jo ho sent quan em trobe en un trinquet, en qualsevol trinquet.

L’estiu el passava a Piles, en una caseta vora platja i amb jardinet a l’entrada, en companyia de la dona, les dues filles i el fill monjo que venia de vacances. Jo, que també estava a la platja, però a la d’Oliva, a cal meu cosí Vicent Catalunya, li feia una visita el dia del seu aniversari, el dinou d’agost, amb gran content per part de tots i ho celebràvem amb unes pastetes de casa i una copeta d’anís.

de vegades, els amics li feien broma preguntant-li què opinava sobre Rita Barberà i ell es picava un poc i responia “amb aquesta senyora no tinc res a veure”.

Per a una persona com ell, que sentia amb intensitat i passió la comunitat cultural i el País que imaginava i desitjava, degué ser dur i potser decebedor quan arribà un dia i el seu fill Josep Lluís li anuncià que se n’anava de monjo a montserrat. Això volia dir, és clar, que molt probablement

94

del seu fill no tindria descendència. Un colp dur per a un nacionalista i de qualsevol país. Però el temps que tot ho supera i cura a poc a poc va operar en ell el miracle de la renúncia i, si havia perdut un fill per a la reproducció, cosa no gens extraordinària en molts dels “nostres” a canvi havia guanyat molts altres  “fills” a més del propi que, en l’actualitat ja estan donant els seus fruits i ell mateix ja ho va poder comprovar amb satisfacció, relativa, això sí.

A l’últim any, els fills encara el varen banyar a la platja: bona i envejable salut als cent anys!Amb el seu fill Josep Lluís, monjo, guardem una bona amistat i són moltes les afinitats que

compartim. És com si ara que no tenim el pare, el fill n’hagués agafat el relleu en una tasca im-portant com és la cultura.

* * *

95

IX. BAUSSET, UN HOmE LLIURE

Josep Aliaga Girbés

He de confessar com a premissa que jo no vaig conèixer personalment Josep Lluís Bausset i Ciscar (1910-2012). He entrat en el coneixement de la seua persona i del seu quefer pro-

valencianista quan vaig estar convidat a col·laborar en la publicació de la col·lecció Tresors de la fe de mans del seu promotor, l’amic Emili J. marín, i la veritat és que li ho agraïsc.

Quan pels mitjans informàtics he començat a indagar i buscar dades sobre la persona de Bausset m’ha cridat poderosament l’atenció que un dia, allà per l’any 1984, escrivia en un arti-cle el seu amic Joan Fuster, a qui personalment uns anys abans jo el vaig conèixer a Sueca i del que vaig rebre com a obsequi el seu llibre Nosaltres els valencians, el qual sense embuts afirmava que: “Bausset és un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià i jo en done fe; ningú no sap qui és, però tant se val, jo sí”. I a qui, àdhuc, un temps després, l’assagista i poeta li va dedicar aquell sonet, que començava: “A l’hora del record seràs, València, una ardent mida d’obres i raó …”.

En els anys 1920, en complir els deu anys, va haver d’anar a València per a continuar els seus estudis a l’institut Lluís Vives i viu com intern a l’Acadèmia Cavanilles on en els temps de la dictadura de Primo de Rivera constata l’animadversió i disciplina imperant a l’escola contra la llengua valenciana.

més tard, va estudiar a madrid on es llicencia en Farmàcia i, després, en acabar els seus estu-dis, torna a València, que en aquells anys passarà a ser la capital de la Segona República Espan-yola, i en la que ell va ser testimoni en primera persona del valencianisme polític i cultural cívic.

Bausset, a banda d’aquesta relació amb Joan Fuster, va formar part d’una de les tertúlies més reconegudes a València, on es tractaven habitualment temes culturals, polítics o de la llengua. En aquest respecte, Santi Vallés, en Coherència avant-la-lettre, parlant de Josep Lluís Bausset: converses amb l’home subterrani, arreplega paraules seues, que reflecteixen el seu propi ser i sentir, recordant quan li deia: “A mi sempre m’ha interessat la política i conèixer al detall el que ha passat al meu voltant; això sí, sense figurar. Sempre he volgut estar a l’ombra. mai no he volgut aparençar ni parlar davant de gent ni capitalitzar res. Amb això de figurar em passa com amb la fotografia: li tinc una aversió que no puc evitar”. Amb el que demostra la seua independència i la seua llibertat.

96

després de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), les maniobres de depuració del fran-quisme condemnaren Bausset a un mes de presó i el van inhabilitar per a l’ensenyança, sent reconegut després, a pesar d’això, com a professor amb els bells testimoniatges d’antics alumnes seus exalçant el quefer magistral del professor, tant donant classes particulars a València com, després, de química o biologia als instituts de Tortosa (1958-1961); Xàtiva, a l’institut Josep de Ribera des de 1961; Alberic; Alzira (1968-1971); Carlet (1971-1979), a l’Institut Eduard Primo, i Carcaixent (1979-1980) on es jubila.

Per a mi hi ha, en aquest respecte, un fet i dada important; en la Constitució Sacrosanctum Concilium, n. 63, del Concili Vaticà II on referint-se a la llengua vernacla es diu:

“Com certament l’ús de la llengua vernacla pot ser molt útil per al poble en l’administració dels sagraments i dels sacramentals, ha de donar-se-li major cabuda, d’acord amb les normes següents:

a) En l’administració dels sagraments i sacramentals es pot usar la llengua vernacla a tenor de l’art. 36.

b) Les competents autoritats eclesiàstiques territorials, que es parla en l’art. 22, 2, d’aquesta Consti-tució, preparen com més prompte millor, d’acord amb la nova edició del Ritual romà, rituals parti-culars acomodats a les necessitats de cada regió quant a la llengua i, una vegada acceptats per la Seu Apostòlica, s’empren a les corresponents regions.”

Bausset en 1965 amb la frescor recent d’allò que s’havia tractat en el Concili Vaticà II fou un dels que van firmar el manifest: “més de 20.000 valencians demanen l’ús de la seua llengua en els actes religiosos”.

Per això, Bausset, que havia subscrit en 1932 les Normes lingüístiques de Castelló, es va implicar en la normalització del valencià com a llengua litúrgica. Era una meta que, a pesar dels anys transcorreguts, encara hui (en el 2015, o siga, passats 50 anys) per tota una sèrie de circumstàncies no s’ha pogut dur a efecte a l’arxidiòcesi de València.

No sols això. Així mateix, Santi Vallés, ens recorda en paraules del mateix Bausset com es canvià el nom del seu poble, Alcúdia de Carlet, per el de l’Alcúdia: “després de tres anys de tràmits, el ministeri d’Administració Territorial va donar llum verda perquè, a finals de l’any 1980, s’aprovara definitivament el canvi de nom del poble”.

Josep Lluís Bausset se sent amb total claredat completament lliure en totes les seues actua-cions. Però el tema que se m’ha indicat per a tractar en aquesta reflexió es refereix a quelcom que va viure intensament el nostre personatge: “Bausset, un home lliure”.

97

Això ens recorda que entenem per llibertat la facultat natural que té l’home d’actuar d’una manera o d’una altra o de no fer-ho, pel que és responsable dels seus actes, tractant-se d’un dret fonamental de l’home (cf. Vaticà II, Constitució Gaudium et Spes, 73).

Repassant la seua vida podem dir que Bausset, sens dubte, fou un home lliure. Així es desprén pel seu compromís exemplar tant en la seua vida personal, com en defensa de la llengua valen-ciana, de les seues institucions i de la cultura en totes les manifestacions.

Qui vulga parlar de la llibertat de l’home en el seu comportament moral, s’ha de preguntar i dir al seu interlocutor de quin tipus de llibertat està parlant en el seu comportament moral.

Si es parla de “llibertat d’elecció” (llibertat d’elecció i llibertat d’execució, lliure arbitri), de la qual la psicologia ens ensenya si és condicionada o real i verdadera en les nostres tendències, en les decisions, en les nostres accions. O si es parla de la “llibertat moral” de l’home virtuós, que ha orientat la llibertat d’elecció per fer el bé i que ara posseeix aquesta llibertat com actuada, açò és, com autodecisió cap al bé; i que per aquesta causa està fins i tot inclinat a fer el bé en el futur i que potser, a més, ha arribat a integrar en la seua autodecisió les seues tendències contràries. O si es parla, amb sant Pau, de la “llibertat cristiana”, açò és, d’aquella llibertat, realitzada en no-saltres per la gràcia, per la necessitat d’entregar-se o donar-se a les tendències egoistes de l’home carnal, per dir-ho positivament, o de la llibertat, realitzada en nosaltres per l’Esperit i acceptada per nosaltres, per les obres de l’Esperit.

Jo no sé si Bausset hauria reflexionat alguna vegada sobre aquelles paraules de Jesucrist, que es llegeixen a l’Evangeli: “Aquesta és la voluntat de qui m’ha enviat: que no es perda res del que em va donar, sinó que es ressuscite en l’últim dia” (Jn 6, 39). En aquestes paraules es tracta, per tant, de l’expressa voluntat del déu Creador: que no es perda res del que el Pare li va donar al seu propi Fill. I en dir que no es perda res ho fa de manera exclusiva: no res, açò és, res de res.

I el que déu ens ha donat als valencians és també la nostra pròpia llengua perquè ens hi co-muniquem i expressem; i ens dirigim amb aquesta a l’autor de la nostra pròpia vida mitjançant la súplica o l’oració.

Jo que vaig nàixer al si d’una família valenciana, en la qual sempre ens hem comunicat utilit-zant la nostra llengua, sent verdaderament no haver pogut rebre la correcta formació lingüística per poder-ho fer, ara també, correctament en aquestes reflexions sobre el nostre entranyable personatge, Josep Lluís Bausset.

Parlar de Bausset, home lliure, ens porta sens dubte al record dels hebreus fins que els va arri-bar el moment de ser lliures, ja que vivien oprimits a Egipte, és a dir, en terra estrangera. déu va cridar moisés quan pasturava el ramat del seu sogre Jetró (Èxode, 3, 1 ss.) i li revelà el seu nom transcendent: “Jo sóc el déu dels teus pares, el déu d’Abraham, el déu d’Isaac, el déu de

98

Jacob” (Ex 3, 6) i li confia el projecte providencial d’arribar a constituir els hebreus com el seu poble elegit i ser Ell el seu déu. Per a tal fi i perquè passen a ser un poble lliure i no oprimit, vol alliberar-los de l’esclavitud d’Egipte. Per a ells, per tant, la Pasqua o pas de Iahvé entre ells evocava cada un dels esdeveniments del pas del poble hebreu des de l’esclavitud a la llibertat, d’Egipte a la terra promesa.

déu, amb un únic i idèntic gest, allibera els hebreus de la servitud del faraó i els posa, a més, al seu servei. Així ho llegim en Ezequiel: “Per això els vaig traure del país d’Egipte i els vaig con-duir al desert. Els doní els meus preceptes i els doní a conèixer les meues normes, perquè l’home viu, les pose en pràctica. I els doní a més els meus dissabtes com a senyal entre ells i jo, perquè saberen que jo sóc Iahvé, que els santifique” (20, 10-12). En un mateix dia, per tant, els deslliga de l’esclavitud dels que s’estaven aprofitant d’ells, els egipcis, i els uneix a déu, son Pare adoptiu, i els fa el seu poble (cf. Ex. 4, 22; Jer. 31, 32).

A més, al respecte, convé no oblidar que en la festa pasqual hebrea el corder es menjava dem-peus, ja que Israel era un poble pelegrí, que està perennement de viatge, en direcció cap a la pàtria futura. Aquest gest ens recordarà sempre els hebreus i ens recorda a nosaltres que també som com estrangers i pelegrins sobre la terra; així ens ho diu sant Pere: “Us exhorte que, com a estrangers i forasters, us abstingueu de les apetències carnals que combaten contra l’ànima” (1 Pere, 2, 11).

L’èxode d’Egipte, en el qual d’una manera singular s’havia manifestat l’amor i l’omnipotència de Iahvé-déu, arribarà a ser el model de tot alliberament; és la intervenció salvadora divina per excel·lència. Sobre aquest model els israelites descriuran tota la resta d’accions realitzades per déu en la història de la salvació.

Els esdeveniments successius de la història del poble hebreu, realitzats més tard per Assíria i Babilònia deportant els israelites cap a la captivitat, seran viscuts pels hebreus com un nou èxode.

En l’època en què Assuer va destruir Samària i va amenaçar Jerusalem (des del 721 al 700 a. de C.) Isaïes pareix que saluda el ja pròxim alliberament i això com una nova nit pasqual, en la qual Iahvé perdonarà Sió, dient: “Entonareu un càntic com quan se celebra una festa a la nit; s’alegrarà el cor al compàs de la flauta, mentre aneu a la muntanya del Senyor, a la roca d’Israel” (30, 29).

I, per la seua banda, Jeremies celebrarà el retorn dels exiliats del regne del nord, deportats a Assíria l’any 721, com un nou alliberament d’Egipte dient: “Els portaré del país del nord, els reuniré dels confins de la terra. Entre ells hi haurà cecs i coixos, les mateixes prenyades que pa-rides: tornarà una gran multitud.” (31, 8).

99

A més, diu sant Pau que “per a la llibertat ens ha alliberat Crist. mantinguem-nos, doncs, ferms, i no deixeu que tornen a sotmetre-us a jous d’esclavitud” (Gal. 5, 1). Açò significa que l’acció redemptora de Crist, alliberadora del jou de la vella llei, tendeix precisament a posar-nos en estat permanent de llibertat respecte a la llei antiga, que va ser imposada en la perspectiva del pecat.

Bausset, mostrant-se sempre lliure, al llarg de la seua trajectòria vital, ha intentat ser per als va-lencians el personatge que ens fera veure la realitat de la nostra cultura i la nostra identitat. I per això es mostra personal i totalment lliure en les seues actuacions i ens situa en perenne disposició de buscar els nostres ideals, d’arribar a ser un poble unit, que busca sempre la seua identitat.

La pròpia vida de Bausset tracta, al mateix temps, del testimoni de la seua fe (les seues creen-ces) i del testimoni moral (la seua vida). Com sabem, hui no basta dir que es creu, si, d’acord amb aquesta creença, no es viu com a cristià. Perquè, a tot home i a qui no creu en Jesucrist se li ha d’anunciar l’evangeli amb totes les conseqüències; en particular, les que fan referència a la responsabilitat de la pròpia consciència de cadascú, segura i rectament interpretada. Això és el que el porta a sentir-se totalment lliure en el seu ser, en el pensar i en el seu actuar.

Bausset va ser un dels impulsors de les revistes en la nostra llengua valenciana: Parlem, d’actualitat local (1968), Vencill, dedicada a la literatura i, més tard, l’Andana (1977). Va inter-venir en el I Congrés d’Història del País Valencià (1971) i va ser un dels fundadors del Partit So-cialista de l’Alcúdia (1973), de l’Assemblea democràtica de la Ribera (1976) i d’Acció Cultural del País Valencià (1979). Col·laborà en el Congrés de Cultura Catalana (1976) i organitzà tota una sèrie de campanyes, actes culturals i conferències per defendre la idea de la nostra identitat valenciana.

És cert, d’altra banda, que el fenomen moral, l’experiència de consciència, la capacitat de reconèixer el bé i de reconèixer-lo com vinculant l’exigència i la capacitat d’obrar segons la cons-ciència, pertanyen al viure personal de cada home i de tots els homes.

L’honestedat, d’altra banda, no implica necessàriament la fe cristiana explícita; es pot i s’ha de ser honest, fins i tot sense tindre fe. No obstant això, perquè el creient siga persona honesta no basta que professe la fe cristiana i que, de fet, rebrà la gràcia per part de déu, per mitjà dels sagraments o altres gràcies particulars; hi cal que ell, en la fe i acollint el do de la gràcia, realitze el bé segons la seua consciència i evite el mal en la mesura del seu coneixement i de les seues pos-sibilitats; coneixement, que s’ha de refermar en la doctrina de la fe i en la interpretació eclesial, que van forjant la seua consciència perquè aquesta siga certa i segura. Pel que ens preguntarem veient com va viure i va actuar Bausset: ell va ser un home lliure? Sens dubte. No es va sentir condicionat per res; va actuar sempre d’acord amb la seua pròpia consciència.

100

El seu fill, Josep miquel, monjo benedictí de montserrat, a les publicacions de l’Abadia, es va encarregar d’editar en 2001: D’un país que ja anem fent: miscel·lània d’homenatge a Josep Lluís Bausset.

I Santi Vallés va publicar un article en el seu bloc titulat: No moriré, faré vacances, i recorda aquelles paraules seues en 2010 quan li deia: “Quan em muiga, vull que em poseu damunt del pit un cartell que diga: per fi, m’heu deixat en pau”.

Fruit de tot això, Josep miás i miás, parlant de Bausset per a l’AELC, arribava a dir-nos de Bausset: “Amb motiu del seu noranté aniversari, l’any 2000, rep nombrosos premis i homenat-ges que reconeixen la seua indefallent i discreta labor. L’any 2010, en ocasió del seu centenari, s’incrementen els premis, honors i homenatges, que l’erigeixen com un símbol viu del valencia-nisme”.

El 1984 el poble de l’Alcúdia el va nomenar fill predilecte. Havia sigut homenatjat ja per Unitat del Poble Valencià, el Partit Socialista del País Valencià, el Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, l’Ajuntament de Pedreguer i el d’Algemesí.

Josep Lluís Bausset i Ciscar va morir a l’Alcúdia el 3 de juny de 2012 als 101 anys. La família del difunt va decidir tornar la carta, que havia redactat el president de la Generalitat Valenciana, Albert Fabra. Un dels fills va puntualitzar que s’havia tornat la carta no perquè estiguera escrita en castellà sinó per haver menyspreat la llengua que son pare va defensar amb tant interés durant tota la seua vida.

* * *

101

X. AQUELL dIA.

EL RECONEIXEmENT QUE LA SOCIETAT VALENCIANA HA dONAT A JOSEP LLUÍS BAUSSET

Emili J. marín

En primer lloc he cregut que una peça fonamental del reconeixement que ha tingut Bausset és l’homenatge que li reté el seu poble, l’Alcúdia, en el centenari del nostre homenot.

Per a reconeixement fidel i complet del succeït en aquella festa, he recuperat la crònica que el mateix Ajuntament publicà posteriorment:

EMOTIU ACTE D’HOMENATGE A BAUSSET EN EL SEU CENTENARI

“L’Alcúdia es va remoure dissabte passat amb l’acte d’homenatge que l’Ajuntament va organitzar amb motiu del centenari del mestre Josep Lluís Bausset. En una nit d’emocions, el fill predilecte de l’Alcúdia va rebre nombroses mostres d’estima per part del seu poble. Prop de set-centes perso-nes es van reunir a la Casa de la Cultura per assistir a l’acte.

Puntual, com és habitual en el mestre Bausset, va arrancar un homenatge que va estar emotiu de principi a final. La Banda Simfònica de la Filharmònica Alcudiana, dirigida pel mestre Rafael do-ménech Vives, i acompanyada pels músics dani miquel, Josep Alcover i dani Filiberto, va posar la pell de gallina al públic amb la interpretació de la peça Els Negrets, la muixeranga de l’Alcúdia, obra composta pel músic Jaume Prats Lacuesta. Tota una declaració d’intencions del que anava a passar durant la vetllada.

Segut a la fila sis del pati de butaques, rodejat de familiars, amics i admiradors, Josep Lluís Baus-set va haver de deixar de costat el seu caràcter d’home subterrani, com ben bé el va definir el seu amic Fuster. Amb els sentits ben desperts, va escoltar els parlaments inicials, pronunciats pel seu biògraf, Santi Vallés, el seu metge i amic de tertúlia, Ramón Trullenque, i un dels seus alumnes, Josep Lluís millo. Cadascun d’ells va descriure una faceta de la personalitat de Bausset. El seu fill, Josep miquel Bausset, va ser l’encarregat de parlar del perfil familiar i de l’empremta que com a pare ha deixat en els seus descendents mitjançant l’exemple exercit en la vida quotidiana.

102

La primera part de l’homenatge va concloure amb la projecció d’un document audiovisual, produït per l’Ajuntament de l’Alcúdia, en què diferents personalitats del món de la cultura i les arts, amics personals, familiars, veïns i polítics parlen sobre la vida de l’Il·lustre mestre alcudià. En aquesta primera projecció es van repassar els primers cinquanta anys de vida de Bausset.

Abans del descans, una xicoteta sorpresa estava reservada per al mestre. mentre sonaven les notes del Bolero de l’Alcúdia, la seua neboda Neus martínez li va oferir un ram de flors tal i com ho va fer a Piles el passat 19 d’agost en la celebració familiar del centenari. Un moment molt especial que va emocionar els presents a la sala.

A la segona part de l’homenatge continuaren les emocions i les sorpreses. La primera, la im-provisació del músic alcudià dani miquel, qui a través de la dolçaina va saber expressar els senti-ments que desperta Bausset entre els seus conciutadans. Una improvisació feta des de l’admiració i l’estima que va anar seguida de la lectura d’un article escrit per Bausset en premsa, al qual va posar veu el periodista Ferran Garrido. mentrestant, al fons de l’escenari, va anar sorgint un fons gràfic, batejat com l’Al·legoria de Josep Lluís Bausset, fet per a l’ocasió pel pintor manuel Boix.

d’aquesta manera es va donar pas a la projecció de la segona part del documental, centrada en els últims cinquanta anys de la vida de Bausset. Per a confeccionar aquest testimoni audiovisual, l’Ajuntament de l’Alcúdia ha entrevistat una trentena de personalitats, les quals han aportat la seua visió sobre qui és Bausset i quina influència ha tingut en les seues vides i en la història del nostre país, on el mestre ha estat i continua sent tot un referent en la lluita per la llengua i la cultura valencianes.

Entre els entrevistats figuren personalitats del món de la cultura i les arts com manuel Boix, Vi-cent madramany, Rafael Armengol, Eliseu Climent, Jesús Huguet i Paco muñoz; periodistes com Bernat Clari i didín Puig; escriptors com Josep Lluís millo, Vicent Ortega i Josep Lozano; mes-tres i professors com Antoni Ferrando, Rosa maria diranzo, Josep Iborra, Josep Lluís doménech, Vicent Soler i Salvador Ferrando; i també polítics, amics personals de l’homenatjat, familiars i veïns de l’Alcúdia.

En concloure la projecció, l’alcalde de l’Alcúdia, Robert martínez, va pujar a l’escenari per fe-licitar Bausset en nom de tots els alcudians. En el seu discurs, l’alcalde va tindre paraules molt especials per a la dona de Bausset, matilde, i va animar el mestre a continuar donant batalla. Robert martínez també li va transmetre la gran quantitat de mostres d’estima que han arribat a l’Ajuntament per felicitar Bausset en el seu centenari. Entre aquestes adhesions, l’alcalde va desta-car les paraules signades pel president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

Finalment, l’alcalde va ser l’encarregat d’oferir a Bausset un regal molt especial, en nom de tot l’Alcúdia, una escultura de manuel Boix que representa la pilota valenciana, un esport del qual Bausset és amant seguidor.

103

Per a concloure l’acte, encara hi quedava reservada una última sorpresa. A banda de la Filharmò-nica i la pilota valenciana, una altra de les grans passions de Bausset és la representació del misteri d’Elx. doncs, l’Alcúdia va voler oferir-li també un trosset d’eixa passió amb la interpretació del Ternari, vingut des de la ciutat il·licitana expressament per a l’ocasió.

d’aquesta manera, l’Alcúdia s’ha volgut sumar a la gran quantitat d’actes d’homenatge que Josep Lluís Bausset ha rebut enguany amb motiu del seu centenari. Els alcudians i les alcudianes han felicitat així l’home més longeu del seu poble i tot un referent cultural del nostre país”.

Però Josep Lluis Bausset no sols ha rebut aquest homenatge, segurament el darrer que el seu poble li va retre per mitjà de l’Ajuntament.

Ha estat una de les persones mes guardonades al llarg de la seua vida, com ja s’explica en la seua biografia. Fem referència de tots el premis rebuts.

PREmIS I GUARdONS QUE ELS dIFERENTS ESTAmENTS dEL PAÍS LI HAN dONAT:

1984 · Fill Predilecte de l’Alcúdia.1992 · Guardó d’Or de la Unitat del Poble Valencià i es nomenat President Vitalici de l’Associació d’Amics i Amigues de Joan Fuster.2000 · Premi Vicent Ventura al Compromís Cívic.2000 · President d’Honor del Bloc Jaume I de l’Alcúdia.2000 · Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla.2000 · Premi de Periodisme martí domínguez.2000 · Premi ‘Importante’, atorgat pel diari Levante-EMV.2000 · Soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.2001 · Valencià de l’any de la Fundació Huguet.2005 · membre d’Honor de la Fundació Ernest Lluch.2010 · miquelet d’Honor de la Societat Coral El micalet.2011 · Premi al mèrit Cultural, atorgat per l’Ajuntament de Pedreguer.

104

2012 · Guardó de la mancomunitat de la Ribera Alta, atorgat a títol pòstum al fill predilecte de l’Alcúdia. A partir del 2012, el Congrés d’Educació que cada any organitza l’Ajuntament de l’Alcúdia, portarà el nom de Congrés d’Educació Josep Lluís Bausset.

* * *

105

XI. HEm ESCORCOLLAT EL QUE S’HA dIT dE BAUSSET

Carmen Arjona

En aquest apartat presentem una selecció de retalls d’articles dedicats al nostre “homenot”. Cal dir que, per a ser un home “subterrani”, tothom el tenia en compte, l’apreciava i tenia

en consideració com a persona, com a “mestre”, i com no, pel seu treball incansable en la lluita pel reconeixement de la cultura i la llengua valenciana i pels drets del País Valencià.

No podem reproduir-ho tot, per raons òbvies –n’hi ha tant!–, però sí volem recordar algunes de les coses que han dit persones que han estat prop d’ell i que ens ajudaran a conèixer un poc més el nostre personatge, el nostre admirat Bausset.

1. Ernest Lluch

“Josep Lluís Bausset és una de les persones que més i amb més intel·ligència ha treballat du-rant anys i panys per les característiques nacionals del País Valencià. Ho he viscut de primera mà i he participat en activitats organitzades per ell. Té uns elevats valors també personals pel que penso que, tot plegat, el fa altament meritori del premi que concedeix la vostra Fundació” (1).

2. Francesc de P. Burguera

“(...) L’amistat de Bausset i Fuster ha estat tan ferma des del primer moment, que fins i tot s’ha arribat a dir que Bausset va ser un dels precursors del nacionalisme fusterià. I no deixa de ser una veritat, en la meua opinió. És cert que Bausset no ha estat un ‘home públic’, vull dir un home dels que han estat en la nòmina del valencianistes més coneguts per la seua activitat política o literària, durant molt de temps. (...). Passa, però, que hi ha hagut molta gent que sí que ha sabut ‘qui és’. I segons que ha anat passant el temps, la figura de Bausset ha estat cada vegada més i més coneguda i reconeguda. Fins a tal punt que, a hores d’ara, seria difícil que Bausset no fos conegut –i reconegut– com un del valencians que més s’ha preocupat i ha lluitat pel redreçament nacional del País Valencià i per la defensa de la nostra llengua. Fa molts anys que Bausset va deixar de ser un personatge ‘subterrani’, per ser un dels personatges més coneguts

1. dirigint-se a la Fundació Jaume I.

106

i admirats per la seua lluita, pel seu compromís amb el nostre poble i per la seua actitud cívica, democràtica i valencianista de la qual tan mancats ens trobem els valencians. Un personatge que ens ha de servir com a exemple a seguir per a tots el valencians que estimem el nostre poble, la nostra cultura i la nostra llengua. Gràcies Bausset, gràcies Josep-Lluís”.

3. Eliseu Climent

“Jo devia fregar la vintena quan el vaig conèixer (...). Bausset pertanyia a un grup valencianista de l’Alcúdia, l’Agrupació Valencianista la Senyera, un nucli d’activisme polític que havia fundat ell mateix junt amb el seu company Innocenci Signes, conscient que la seua tasca es trobava a nivell de carrer i que la seua parròquia, lluny de compondre una ‘intel·ligència’ immersa en teoritzacions i conceptes, la formava el gruix del veïnat i per extensió alguns habitants dels pobles pròxims (...).

Avui, l’Alcúdia es pot considerar el poble més valencianitzat de la Ribera, amb la retolació de carrers, escoles i molts altres detalls normalitzats, que es deuen, en gran part, a la tasca silenciosa i desinteressada de persones com Josep Lluís Bausset (...).

Amb el anys Bausset ha esdevingut un referent inevitable en qualsevol activitat i projecte engegats al País Valencià, perquè la força del seu treball o, en el seu defecte, la seua signatura sempre hi són al darre-re. mogut per un compromís inalterable, Josep Lluís Bausset ho ha donat tot per allò en què creia (...).

Josep Lluís Bausset ha esdevingut una baula fonamental del nacionalisme i la recuperació cultural operada en aquest segle; la frontissa capaç d’unir la memòria històrica del passat amb un present convuls i problemàtic, però no per això impossible (...).

Només amb la insistència en el treball el compromís de persones com Josep Lluís Bausset, podrem preservar allò que és nostre i que ha passat de pares a fills, segle darrere segle”.

4. Josep m. Soler

“ ‘Servidor de vostè i de la pàtria’. des de fa molts anys aquestes són les paraules finals de la felicitació de Nadal que envia Josep Lluís Bausset als seus amics i coneguts. Són unes paraules que el defineixen bé. Tot el seu treball, l’ha fet com a servei. Un servei d’‘home subterrani’, com deia Joan Fuster; és a dir, un servei fet discretament, sense voler figurar ell personalment. Amb un desig ferm de fidelitat a la seva consciència, s’ha dedicat a treballar per la llengua, per la cul-tura, pels valors democràtics i pel progrés social. Ho ha fet amb fermesa. Així s’ha fet servidor de la pàtria, i la pàtria és una cultura, una llengua, una manera de ser arrelades en unes persones concretes i a un territori estimat. Això és el que ha volgut servir i continua servint d’una manera

107

envejable a les portes dels 100 anys. Estic segur que ho ha pogut fer, a més de la seva prepara-ció personal, perquè al costat ha tingut una esposa, la Sra. matilde, i uns fills, Teresa, matilde i “Pepe” (l’actual G. Josep miquel de la comunitat de montserrat) que l’estimen i li fan costat. Evidentment, també l’ajuden, amb un ritme quasi litúrgic, la tertúlia amb els amics, els concerts i el joc de pilota que segueix puntualment.

La seva trajectòria ha de servir de model per a les generacions que venim darrere d’ell, parti-cularment per a les més joves. La formació de Bausset és fonamentalment científica (farmàcia, químiques), però això no l’ha privat de tenir un bon bagatge humanista que li ha estimulat la reflexió intel·lectual i el treball per les humanitats (...).

Josep Lluís Bausset ens ensenya que la constància i la fermesa de fons unides a la finor de tracte poden assolir bons resultats. Hem d’agrair-li tot el seu treball d’‘home subterrani’, el seu mestratge públic, la reflexió intel·lectual, el ser ‘servidor’ de les persones ‘i de la pàtria’, la cons-tància i la seva perseverança. I l’hem de felicitar ara que està a punt de coronar el cim dels 100 anys amb una lucidesa mental i amb una agilitat física ben envejables.

L’homenatge d’avui mira la trajectòria d’aquest home de principis que no vol la notorietat. Però no es limita al que ell ha fet, fa i encara farà. L’homenatge d’avui mira també cap al futur i ens compromet a tots. Perquè la lloança que fem del treball de Josep Lluís Bausset no fóra adequada si alhora no ens comprometéssim tots a continuar d’una manera altruista el servei a la llengua, a la cultura, a la pàtria. I a engrescar-hi les noves generacions.

Enhorabona, Josep Lluís, gràcies pel seu servei! I per molts anys!”.

5. Víctor Iñúrria montero

“(...) El meu respecte envers ell ha estat des que de ben menut vaig començar a estudiar el valencià, pel fet que la meua nissaga no és valenciana, i el vaig conèixer, encara que lluny.

molts anys passats, la vida em dugué a ésser el primer President de la Federació Nacional de Pilota Valenciana, i quina no seria la meua sorpresa i alegria en saber que aquell home al qual jo havia ubicat com a punt de referència i fita a assolir, des dels primers dies dels meus estudis de valencià, junt a d’altres destacats mestres, com ara Sanchis Guarner, Alcover, Carles Salvador, Xavier Casp o Joan Fuster (...), fóra no tan sols un gran aficionat al nostre Esport Nacional, sinó també testimoni i cronista de la quotidianitat pilotaire.

Crec que la seua presència al món de la Pilota Valenciana és un afermament de la seua res-pectuosa però bel·ligerant posició de defensa i conreu de la nostra cultura i personalitat com a Poble (...).

108

mestre Bausset ha estat, és i sempre serà referent lluminós per als que vulguen llegir-lo o escoltar-lo, siga als seus escrits diaris de pilota valenciana i esporàdics sobre allò que ens envolta, condiciona i cal esbri-nar, o amb la seua conversa directa reblida de coneixement i trellat. És testimoni viu d’una generació (...).

Llibertat de creença envers l’altre, respecte als valor individuals i col·lectius. Això haveu estat i sou, mestre Josep Lluis Bausset. mestre i, el que és més important, amic. Gràcies per tot. Per vós i la vostra vida. Per vós i el vostre exemple. Per vós i la vostra amistat i ensenyança. (...)”.

6. Ricard Avellans

“(...) Bausset, pels anys que li ha tocat viure, i en són molts, ha passat per unes quantes èpo-ques i aquestes han marcat la seua vida i li han donat caràcter (...). Trobar-se sol al poble, on ningú de la seua generació no combrega amb les seues idees, ja que molts han canviat de jaqueta o són, com ell s’estima més dir “grills”, el porta a confiar en les noves generacions de joves uni-versitaris. Al mateix temps, els dilluns es refugia en aquella tertúlia que li dóna forces per passar la setmana. I els anys passen, i es fa vell, i els socialistes valencians, amb els quals milita, no cons-trueixen el país que ell somia. (...). La sorna i el bon humor que té el mantenen viu i, sobretot, la seua fidelitat a la llengua i al país, ser l’únic soci de la Cooperativa Agrícola de l’Alcúdia que li torna al president les convocatòries per arribar-li escrites en castellà. I no s’immuta de ser l’únic, encara que ho lamenta, però ho fa amb satisfacció, amb l’orgull de ser l’únic del poble que ho fa. I quan jo li comente que eixes actituds individualistes no condueixen a res, que el que cal és conscienciar i mobilitzar la gent perquè ho faça col·lectivament, ell contesta que mentre nosal-tres ho organitzem ell ja ho ha fet, i que, quan ja ho ha fet, es troba millor.

Eixa actitud de resistència, de mantenir viva la flama de la llengua, de ser el professor i co-rrector lingüístic del poble, de considerar-se un maleducat per parlar en valencià, n’han fet un símbol per a molts alcudiencs, i l’han convertit en el nostre Tio Canya. Per això l’associació cul-tural alcudienca Bloc de Progrés Jaume I, hereva del valencianisme històric, i per tant filla tota de Bausset, li va concedir el Premi Tio Canya i el va fer President Honorífic de l’associació (...)”.

7. Josep E. Forés i Rossell

“Vaig conèixer el professor Josep Lluís Bausset allà pel curs 1971-1972, a l’Institut de Batxi-llerat Eduardo Prim marqués, a Carlet (...). El professor Bausset era un home alt, en la maduresa de la seua vida, amb bigot i ulleres, que ja pentinava alguna cana. duia una bata blanca caracte-rística, que donava a entendre que teníem al davant nostre un home de ciència.

109

(...) Però aquest professor de Física i Química era diferent i ho vam saber des del mateix mo-ment que va entrar a l’aula. Era diferent perquè parlava la nostra llengua, la que havíem aprés dels nostres pares i parlàvem cada dia amb els amics. I també era diferent perquè a l’hora de posar exemples sobre la matèria que impartia, ens parlava de situacions quotidianes. Resultava veritablement sorprenent la seua capacitat per fer-nos entendre teories i principis més o menys abstractes per mitjà de procediments i maneres d’actuar que ens resultaven familiars (...). Solia concloure les seues explicacions amb aquestes frases: ‘Això, ton pare ho fa així, perquè sap Física’, o ‘Allò, ta mare ho fa d’aquella altra manera, perquè sap Química’.

(...) La Física i la Química ja no ens resultaven una cosa estranya, ni tan sols un rastre de pa-raules noves o de fórmules complicades o d’homes saberuts (...).

I pel fet de remarcar que determinades maneres d’actuar dels nostres progenitors tenien una explicació científica i explicar-nos-ho en valencià, encara aconseguia una altra cosa: que, a més de valorar els nostres pares, comprenguérem que en la llengua nostra de cada dia es podia parlar de Física i Química i de qualsevol altre tema. (...)”.

8. Rosa-Anna Pasqual

“(...) Amb onze anys vaig ser l’alumna més jove d’aquella Campanya Carles Salvador, organitzada a l’Alcúdia pel professor Bausset. El descobriment fou tan encisador, que em vaig aplicar i vaig con-tinuar durant les campanyes següents. No importava si a la classe érem quinze alumnes o només un parell, si ens deixaven una aula d’una escola o anàvem a la Casa del Poble. Bausset sempre preparava les classes il·lusionat. Com a bon professor, li agradava esmenar-nos i sorprendre’ns amb excepcions i casos curiosos. Ens llegia i feia llegir textos, mentre ens corregia la pronúncia i la dicció.

El seu treball per la nostra cultura ha estat tan desinteressat que en qualsevol moment ha ofert el seu ajut (consells, saviesa i llibres) a qui li ho ha demanat. Amb la seua bicicleta, les seues ulleres de cul de got i la bufanda, la presència de Bausset sempre serà –tant per a l’Alcúdia, com per a la Ribera i la resta del País– un referent de la lluita constant i silenciosa per allò que ens és propi (...)”.

9. martí domínguez

“Vivim en un temps on les paraules ja no signifiquen gaire. A la força d’emprar els termes i d’actuar d’una manera absolutament distinta al seu significat, el temps ha anat desvirtuant l’ús dels mots, fins arribar a produir la sensació que tots signifiquen més o menys el mateix (...).

110

Per això, retrobar l’exemple de Josep Lluís Bausset és, si més no, encoratjador, i ens ofereix un últim bri d’esperança (...). Un defensor de la llengua dels valencians, un mestre excel·lent, un exemple de compromís cívic i de tolerància(...). Ningú no sap qui és, però els seus alumnes el recorden, els estudiosos el consulten i el seu lloc en la història del valencianisme és una evidència indiscutible. El nom de Bausset (Bausset només, com tots els vells amics l’anomenen) se sosté amb la seua reputació d’home de seny i de cultura.

Als seus noranta anys, Bausset representa per sobre de tot el bon valencià. Allò que, en altres temps, s’anomenava un patriota... Un home que té crèdit en la paraula. Un exemple, un nom, en el qual poder creure: Bausset”.

10. Isabel Clara Simó

“Hi ha també bones notícies, de vegades, algunes de ben lluminoses i reconfortants. Tal és el primer Premi Vicent Ventura que la Universitat de València, per unanimitat, ha atorgat a Josep Lluís Bausset. Fa vergonya, molta vergonya, que el nom d’aquest professor de Física i Química, activista democràtic, un dels defensors més constants de la llengua catalana –des dels anys cin-quanta feia classes de valencià a ràdio Guadassuar–, venturosament actiu als noranta anys, sigui escassament conegut, malgrat l’enorme importància de la seva tasca (...).

És impossible descriure en un article la personalitat d’aquest home modestíssim, civilitzat, culte i demòcrata. Però és una bona notícia que se sàpiga estimat. Em pregunto, però, què hau-ria passat si un home com aquest hagués nascut en una altra cultura, amb potents altaveus per divulgar els seus valors culturals: en quina situació, sota mínims, roman encara la nostra cultura? I em pregunto si, tot i ser il·lusos quan esperàvem la democràcia, no calia considerar que tocava sortir de les cavernes, de l’exili interior del silenci. No era demanar massa a la democràcia: per què, doncs, la nostra cultura, el nostres homes i dones, per més admirables que siguin, són en-cara els grans oblidats?”.

11. Jordi Bort

“El passat diumenge dia 3 de juny moria a València, a l’hospital 9 d’Octubre, Josep Lluís Bausset i Ciscar, a les portes de fer 102 anys. El passat 28 i 29 de maig en un viatge que vàrem fer Juan José Enrique-Tarancón (nebot del cardenal Tarancón), Quique Safont (Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Borriana) i un servidor al monestir de montserrat, a la tornada vingué amb nosaltres Josep miquel Bausset (monjo de montserrat) per acompanyar-lo a passar uns dies a

111

l’Alcúdia. Fent una parada a Borriana per dinar i descansar telefonava una de les germanes de Bausset dient que el pare estava hospitalitzat. En assabentar-nos de la notícia vaig agafar el cotxe i vaig portar Josep miquel Bausset (ma mare ens va acompanyar) a l’hospital al costat de son pare (...).

després de “conèixer” el professor Bausset pel seu fill i pel llibre Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani, escrit per Santi Vallés i editat per Tàndem edicions, el gener del 2000 el vaig conèixer personalment, un dia que vaig anar a l’Alcúdia. Per a mi ha estat un goig i un ho-nor conèixer el Sr. Bausset. Un home de paraula, amb les idees clares, insubornable. Un home que estimava la justícia, la veritat i la llibertat. Quan el seu fill venia a veure els pares uns dies, jo aprofitava per visitar-los i gaudia d’unes converses riquíssimes mentre dinàvem o en la sobre-taula (...).

El professor Bausset, ja amb 94 anys (edat en què el vaig conèixer), tenia una activitat i una jovialitat envejables. Ningú diria que tenia una edat ja tan avançada! Encara anava cada dilluns, amb el tren, a València, a la Tertúlia que, des dels anys 40 havia fundat, juntament amb Joan Fuster. I després de reunir-se amb els amics de la Tertúlia, anava al Palau de la música al concert de la Filharmònica. També els dissabtes, igualment amb tren, anava al trinquet Pelayo per veure la partida de pilota valenciana. Ell mateix escrivia la crònica de la partida, que eixia publicada al diari Levante-EMV, amb el títol d’Impressions d’un aficionat.

La seua conversa, sempre agradable era summament interessant. Igual et parlava de literatu-ra, com de política i sobretot de la llengua i la cultura dels valencians. L’última volta que vaig veure (...) el professor Bausset, tot i que conservava intacta la seua lucidesa, havia experimentat el colp dur de la mort de la seua esposa, l’11 de març. Encara vam poder mantenir una miqueta de conversa, però pesaven els anys, i pot ser l’absència de la seua matilde. Li vaig recordar el seu article La nit del temps, que vam publicar a la revista Buris-ana, l’abril de 2010 (...). En aquest article, el professor Bausset destacava ‘l’elegància i l’honestedat del joc de pilota, un esport tan nostre, un element importantíssim en la nostra cultura, exemple de joc noble, antic i elegant, patrimoni de tots els valencians’. El professor Bausset acabava el seu text destacant la impor-tància del joc de la pilota, com un element que cohesiona la nostra terra, ja que per a ell, ‘en les nostres arrels està la força del nostre poble’. Per a Josep Lluís Bausset, el Genovés ha estat el jugador més important en la història de la pilota. ‘Com ell, –em deia– ni n’hi ha hagut, ni n’hi haurà mai cap altre!’(...).

El dia del seu soterrar, vaig veure una manifestació de dol, de respecte i d’estimació per aquest home subterrani, tan respectat i tan venerat a l’Alcúdia. I és que el professor Bausset, no només va ser un home gran, un home major, sinó que sobretot va ser un gran home! Com va dir el

112

seu fill, Josep miquel, en un xicotet parlament que va fer el dia del funeral de son pare: ‘L’hem guanyat per sempre. Ha obert un camí i l’hem de seguir’. El Sr. Bausset ens mira des de la fi-nestra del cel”.

* * *

113

XII. A PROPÒSIT dELS SEUS ESCRITS

Emili J. marín

I. La Pilota

Hem elegit tres cròniques de la partida del dissabte per tal de reflectir el pensament de Bausset al voltant de la pilota i els diferents personatges que vivien en eixe món. Tots els

diumenges apareixia al diari Levante-EMV la crònica que Bausset escrivia sobre la partida de pilota que ell havia presenciat al Trinquet Pelayo.

Hem escollit tres cròniques distants en el temps perquè els lectors puguen descobrir els artis-tes de la pilota en tres èpoques diferents. L’estil de Bausset no canvia, recrea un ambient en el qual l’anecdotari de vegades recupera un to d’èpica camperola. Cal dir que aquesta secció del diari Levante era una de les més llegides i no sols perquè al voltant de la pilota no s’escrivia mas-sa, ni tan poc pel valencià acurat que el Bausset emprava; més aviat s’hi tractava que la partida del dissabte es convertia en una cita indefugible d’una de les millors tradicions valencianes.

En la primera crònica, que data de 1996, apareixen uns personatges que feren època, com per exemple el Genovés i l’Eusebio que, aleshores, representaven un dels fets imprescindibles en la història del trinquet i que, naturalment, movien passions, un i l’altre. El Genovés durà més temps que l’Eusebio en la capçalera del joc, però amb tota seguretat qui va fer suar més el Genovés en tota la seua llarga trajectòria fou l’Eusebio.

En la crònica que apareix datada en l’any 2000 apareix una nova generació, tot i que estava a les acaballes el regnat de Genovés, ja apareixia un hereu del mestre del poble de Genovés. Estic referint-me a Enric Sarasol que juntament amb Grau i Ribera representaren un nou ordre en l’estil i l’estratègia de la pilota.

Una altra generació apareix en la crònica del diari Levante l’any 2010. L’estil de Bausset conti-nua utilitzant un llenguatge efectista i sobretot comprensible per a tothom. Com he dit abans hi ha, al rerefons de la crònica, una èpica casolana. Els nous reis del trinquet són Álvaro i Genovés II que segurament no ocuparan un lloc tan destacat en la memòria dels aficionats a la pilota com Paco El Genovés, Eusebio o Sarasol, però que malgrat tot continuen una tradició que cada vegada conrea més públic i fins i tot les dones que, aleshores, hi estaven absents.

Us servisc les tres cròniques perquè vosaltres en tragueu les observacions que us parega.

114

Partides de jugadors retirats (Levante-EMV, 30 de desembre de 1996)Josep Lluís Bausset i Ciscar

Entre els vells aficionats en les xerrades que solem tindre abans i entre els descansos de les partides, des-cansos que es fan perquè l’afició faça la postura, molt sovint ix en aquestes converses allò de rememorar

temps passats.Sempre hi ha algú o alguns que porten a col·lació alguns dels jugadors que els aficionats van conèixer i que,

per a ells, no n’hi havia cap altre que se li comparés. Sol dir-se que si Quart, que si Julio, que si Llíria, que si Mora, que si el Xato de Museros, i, així, cadascú diu la seua. A conseqüència d’aquestes converses he recordat unes partides que es jugaren al Pelayo el dia 20 de desembre de l’any 86, o siga, ara ha fet més de deu anys. Durant aquest temps, quantes coses han succeït, i una és la que vaig a contar. La primera va ser entre l’Antoniet d’Almassora, acompanyat per Pasqualín, contra Mezquita i Bartual, que guanyaren els primers per 60-50. En aquesta, eixiren donant de a 10 a favor dels que guanyaren. El d’Almassora estigué com solia estar, és a dir, molt bé, superant el seu paisà Mezquita.

I després, una altra de categoria: Genovés i el seu germà Pepe contra l’Eusebio, el Chele i Vicentico. Dels cinc únicament queda, encara que passiu, Vicentico. En aquesta partida, la gent va eixir defraudada perquè, eixint d’iguals a 5, per allò que ja es feia tard per la duració de la primera, el trio no pogué fer més que tres jocs, si contem amb el de l’eixida. Paco Genovés estigué imponent, fins a tal punt que el marcador aplegà a assenyalar 50-5 a favor dels del Genovés. Al trio no sé què li passà que amb tota la categoria del de Riola –Eusebio– i del de Carlet –el Chele– no pogueren fer cap joc. Després del 50-5 el trio guanyà un joc, més que res perquè Paco volgué afluixar un poquet per no fer-la “sabatera”. Al final, el resultat de 60-15 diu més que res el que els passà als del trio.

Hui, és reconeguda la vàlua d’ells, però tots sabem que el millor escriptor de vegades fa un borró, i una cosa pareguda és el que els passà. I acabem recordant els absents, desitjant-los pau, salut i pessetes.

Pareix impossible però és real (Levante-EMV, 31 de gener de 2000)Josep Lluís Bausset i Ciscar

En moltes ocasions ens conten coses que són faules, sense que hi haja res que siga possible. Aleshores, molt sovint, deien que “Vols fer-me creure que un burro vola?”. Altres vegades dèiem que “Allò era més fals que

l’ànima de Judes” o que “Tu creus que sóc idiota?”, o respostes paregudes. Tot açò ha fet que m’haja vingut a la memòria si m’hagueren contat el resultat de la partida del dissabte passat, dia de Sant Vicent de la Roda, en què el poble diu que el dia allarga una hora. Eixa partida no va ser “sabatera”, perquè, com els jugadors juguen uns jocs per escalfar-se, mai no surten de zero, i sempre hi ha una xifra que hi figura en el resultat i ja no és possible el

115

qualificatiu de “sabatera”, encara que ho siga veritablement. Solament en els desafiaments i amb molta quantitat de postura inicial, ixen de zero i poden ser “sabateres”.

I ara va de bo!, com es diu als trinquets. El resultat de la partida del dissabte al Pelayo, en la qual jugaven Sarasol I i Solaz, contra Ribera i Grau, si m’hagueren contat el resultat, m’hauria paregut una bola, difícil de creure. Perquè un resultat que aplegà a ser 55-10 a favor de Ribera-Grau era demencial, impensable, utòpic; n’era un fet, però. Després, encara Sarasol i Solaz feren un joquet, no sé com, i el 60-15 final, que quedarà per a molts com un somni, va ser completament real.

La parella vencedora tingué una actuació quasi perfecta. Tots dos mostraren una efectivitat ja palesada moltes ve-gades per Grau, però Ribera demostrà que s’ha de comptar amb ell: fou un gran jugador que va convèncer l’afició…

Els altres dos no pogueren oposar-se a l’ímpetu i força dels guanyadors i, per això, si no ho haguera vist, en contar-ho, no m’ho hauria cregut com una parella, Sarasol I i Solaz, que es pot oposar a qualsevol parella sense fer el ridícul, pot caure d’eixa manera.

Emoció i qualitat al Pelayo (Levante-EMV, 21 de juny de 2010)Josep Lluís Bausset i Ciscar

La partida del dissabte al Pelayo no era competitiva, ja que l’actual de la Copa Diputació esta quasi acabant-se, però, no obstant això, s’hi va aplegar prou gent, perquè en aquesta figuraven superiors elements, dels

que l’afició no es cansa de veure repetidament. Diga’m vostè, lector, si no és veritat que no ens cansem que es repetisca l’enfrontament de figures com, entre altres, dels Genovés-Álvaro, i poder llegir-me en la nostra llengua, encara que, per desgràcia siguem poquets els que ens agrada llegir el que passa al trinquet i com es parla allí.

En eixa partida, dos trios, començant al dau els rojos, Álvaro, Jesús i Oñate, i l’amic Oltra ferint, i els blavets Genovés, Raül i Herrera, i, que havent estat anunciada a les 5.30, de bona veritat eren quasi les 6, quan després d’un retard més o menys justificat, començaren amb el “iguals a 15” habitual.

Des de l’inici es jugà molt bé i amb gana, igualant a 20 i anant-se’n davant els vermells dos jocs (30-20), però els altres hi feren la igualada (30-30); seguiren alternant igualant a 35, i a 40; fins aleshores (perdó, Sr. Rus), els rogets sempre davant i els germans Soro cantant rojos i donant de a 5 i de a 10, però vingué la tronada, i sense baixar el to de les jugades, amb quinzes en els quals, alguns es jugà més que en una partida, en eixos 40 es quedaren els d’Álvaro, guanyant els que prengueren.

De bona veritat Álvaro tenia ganes de victòria, jugant molt bé, igual com Jesús i Oñate, però per desgràcia, Raül i Herrera i el Genovés, des mitjan partida, van estar molt superiors: Herrera desconegut, fent quinzes de categoria, de Raül ja no es pot dir més: no en fallà cap, i vingué a la llotgeta del dau i li va fer un bes al seu iaio, i per últim el Genovés que, per fer-se arrere moltes voltes Raül, quasi no hi havia jugat, va ser indomable, tornant-ho tot, i resultant una bona partida que va complir el que tothom esperava, eixir contents.

116

II. Bausset, l’arquebisbe mayoral i el cardenal García Gasco

m’ha paregut una ressenya important l’escrit que Bausset va fer a l’agost del 2007 respecte a la tasca que el cardenal García Gasco desenvolupà durant l’exercici del seu episcopat a la Seu valenciana. A propòsit del cardenal he manifestat nombroses vegades l’hostilitat que tenia res-pecte al fet nacional i, sobretot, pel que fa a allò que li pertocava a ell més directament, com era l’exercici del valencià en la litúrgia. Estic d’acord amb Bausset que García Gasco, juntament amb l’arquebisbe mayoral, han estat dos enemics declarats i agressius a la llengua valenciana. Els motius fins i tot són semblants, canvien els personatges i les circumstàncies, però el fet és el mateix. Jutgeu vosaltres mateixos.

Un altre arquebisbe Mayoral per a València? (Levante-EMV, 15 d’agost de 2007)Josep Lluís Bausset i Ciscar

Quin pecat hem fet els valencians, per “patir” durant tants anys l’arquebisbe García Gasco? Dic això, per-què D. Agustín (mai no he vist que firmara Agustí!) és un home que està reproduint l’acció pastoral d’un

altre arquebisbe nefast: Andrés Mayoral.Fa uns dies uns amics capellans em van enviar un escrit sobre com hauria de ser el successor de l’arquebisbe

García Gasco. El Grup de Rectors dels Dissabtes demanen un pastor que “no siga mai corretja de transmissió de cap opció partidista i que impulse una organització diocesana que siga el més col·legial possible, per tal d’assegurar la participació real de tots en un projecte comú”. L’arquebisbe García Gasco sempre s’ha caracte-ritzat per estar en total sintonia amb el PP, pel fet que troba malament tot allò que ve del Govern de l’Estat, tant si és la llei de la Memòria Històrica, com si és l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, o bé l’oposició, que de segur farà al nou ministre de sanitat i il·lustre carletí, Bernat Sòria, per no parlar de la seua última perla: la seua recent carta pastoral, en la que alerta dels perills que amenacen la unitat d’Espanya! Ben bé, l’arquebisbe García Gascó pot ser considerat el defensor del nacionalcatolicisme, juntament amb els cardenals Cañizares i Rouco. Quina diferència tan gran amb el cardenal Tarancón, que va “liquidar” la confessionalitat de l’Estat!

Però allò que m’ha agradat més del document del Grup de Rectors dels Dissabtes, és quan demanen un ar-quebisbe que assumisca la cultura i la llengua pròpies del nostre Poble. És tan difícil això? Sembla que entre els valencians, sí que deu ser-ho, pels resultats que tenim! Recorde que l’any 1965, es va fer una campanya en la qual més de 20.000 valencians (Joaquim Maldonado, Raimon, Vicent Ventura, Manuel Broseta, Francesc de Paula Burguera, Enric Valor, Josep Iborra, Lluís Guarner, Maria Beneyto, Miquel Tarradell, Robert Moròder, Joan Reglà, Manuel Sanchis Guarner, l’Ateneu Mercantil de València, el Centre Excursionista de Castelló, els

117

Carmelites d’Onda, els Franciscans de Cocentaina, Josep Vicent Mateo, Andreu Alfaro, Matilde Salvador i jo mateix, entre molts altres més) demanàvem, seguint les directrius del Concili Vaticà II, l’ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi i a la predicació. I encara estem on estàvem, malgrat la bona voluntat d’un grapat de bons capellans: Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Julio Ciges, Josep Mª Ruix, Vicent Micó, Pere Riutort...

Tinc un amic missioner a Zimbabwe, Alexandre Alapont, que amb tota naturalitat ha estat traduint durant anys i anys, la Bíblia al nàmbia, la llengua d’aquell poble. I pel contrari, els valencians, per a la nostra vergon-ya, continuem deixant la nostra llengua (o ens obliguen a deixar-la) a la porta de les esglésies. I és que tenim l’arquebisbe en contra, però també, desgraciadament, la gran part dels capellans valencians. Recorde encara que, cap als anys 60, un dia vam anar a Xàtiva, amb els ‘sis-cents’ d’Eliseu Climent, Enric Solà, Joan Fuster i un servidor, per tal de demanar-li a un capellà si podia fer la missa en valencià. No demanàvem la lluna! Quan aquell rector va sentir la nostra proposta, es posà com un bou. Ens va dir que estàvem a Espanya i que l’idioma oficial d’Espanya era l’espanyol, i que totes les misses es farien sempre en espanyol, i només en espanyol! Es veu que era profeta...

El Grup de Rectors dels Dissabtes tampoc demanen la lluna. Demanen una cosa tan lògica i tan raonable com que el nou arquebisbe conega el valencià, per tal de parlar-lo i escriure’l correctament. Caldria demanar-li a un bisbe que anara a Burgos, o a Salamanca, que coneguera l’espanyol? Per què la diòcesi de València no ha tingut un bisbe com Ramon Masnou, de Vic, que defensà la cultura i la llengua catalana? O com Teodor Úbeda, de Mallorca, un bisbe proper, senzill i assequible , que es va sentir mallorquí entre els seus? O com Antonio Añoveros, de Bilbao, que es va enfrontar al franquisme, defensant la identitat i la cultura del País Basc? O com un Pere Casaldàliga o un Óscar Romero, que no van dubtar a plantar cara militars i terratinents, per tal de de-fensar la justícia? O com un cardenal Tarancón, que els anys que va ser bisbe de Solsona, promogué i defensà la llengua del seu Poble? La diòcesi de València, però també actualment la de Castelló, amb un bisbe de Zamora, i la d’Alacant, amb un de les Castelles, continuen “patint” arquebisbes Mayorals, anys i més anys. Serà molt demanar, com ho fa el Grup de Rectors dels Dissabtes, un bisbe que conega la llengua del Poble que l’acull? Amb el nou document del papa Benet, en què restableix la possibilitat de la missa en llatí, ja em veig a les parròquies valencianes el llatí abans que el valencià! Tot i que el document diu que la missa en llengües vernacles continua vigent, o bé al País Valencià la llengua vernacla és l’espanyol, o bé, com és evident, no es fan les misses en llen-gua vernacla! Per a més inri, el document de Roma diu que els capellans podran celebrar la missa en llatí, si un grup de fidels ho demana, cosa que no val per als valencians, perquè per més que es demane la missa en valencià, continuen sense fer-nos cas. I això que els valencians, només demanem allò que han tingut des de SEMPRE, a Burgos, a Madrid, a Salamanca, a Màlaga, a Paris, a Londres, a Roma: un bisbe que parle la llengua dels seus diocesans. Només demanem això! Amén.

118

III. Bausset i l’alcaldessa de València

L’anècdota d’aquest article va més enllà del personatge, perquè reflecteix sobretot l’actitud del PP respecte a la cultura i a la història del poble valencià. Són ells els que han despertat l’esperit anticatalà, sobretot perquè pensaven que amb eixa dinàmica desestabilitzaven l’oposició i alhora creaven un esperit que, invocant un fantasma, representava els orígens de tots els mals del País. Al mateix temps, trobaven un responsable de les seues pròpies errades i excusaven qualsevol rebrot que poguera fer l’oposició.

Rita Barberà és la que encarna a la perfecció tota eixa maniobra que al llarg de més de 20 anys ha involucionat el nostre poble.

Rita Barberà i la llengua (Levante-EMV, 27 de maig de 2009)Josep Lluís Bausset i Ciscar

Amb 98 anys que tinc fets, ja no em sorprenc de res! Com que n’he vist de tots els colors, ja no m’estranya res. Dic això, perquè amb motiu de l’homilia de Carlos Osoro, nou arquebisbe de València, l’alcaldessa

del Cap i Casal afirmava: “Hay que reconocer el esfuerzo que ha hecho”, valorant molt positivament, (com jo ma-teix també ho valore) la utilització del valencià per part del nou pastor de la diòcesi. Llàstima que ella mateixa no faça també l’esforç que va fer l’arquebisbe. Crec que l’alcaldessa de València, si tant valora el gest fet per l’arquebisbe, podria demanar al President Francisco Camps, o al Conseller Alejandro Font de Mora, o a la Presidenta de les Corts Valencianes Milagrosa Martínez, que també feren l’esforç d’utilitzar la nostra llengua, en lloc de marginar-la. Crec que l’alcaldessa de València hauria de començar a utilitzar el valencià ella mateixa, i potenciar més la nostra llengua, i dir-li al Conseller Font de Mora que es deixe d’experiments ridículs, com l’intent de donar l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania en anglès, o pretendre impartir el xinès mandarí als nostres xiquets. L’alcaldessa de València, si tant valora l’esforç que va fer el nou arquebisbe, podria haver aconsellat a la Presidenta de les Corts Valencianes que en compte d’escriure l’article “Por un futuro mejor”, amb motiu del 25 d’abril, haguera fet l’esforç d’escriure’l en valencià, la llengua pròpia del País, i paradoxalment, la menys protegida. I ella mateixa podria tindre una miqueta més de trellat, per tal de no fer el ridícul quan reivin-dica “el origen del valenciano antes de la Conquista de Jaime I” Per què no reivindica també l’origen de l’espanyol a Cuba o a Mèxic, abans de la conquesta de Cristóbal Colón?

L’alcaldessa de València, si tant valora l’esforç que va fer l’arquebisbe Osoro en la seua homilia, per què no de-nuncia l’actitud de l’Ajuntament d’Alcoi (només és un exemple dels molts casos que hi ha) quan incompleix la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en referència a l’absència de la nostra llengua en la retolació viària, la publicitat institucional i la comunicació amb els ciutadans? Per què l’alcaldessa de València no protesta públicament, pel

119

fet que segons un informe de l’Escola Valenciana, un 52.2% dels centres no aporten cap línia d’ensenyament en valencià? Un 52,2%! I per què no protesta, ella que valora tant “el esfuerzo que ha hecho” l’arquebisbe, pel fet que només un 26,2 % de l’alumnat d’infantil, primària i secundària de les escoles públiques ensenyen en valencià? Per què no denuncia públicament que el percentatge de crèdits impartits en valencià a les nostres Universitats és, simplement, testimonial? Per què no protesta pel fet que a l’administració valenciana, dels 15.669 empleats pú-blics (tal i com informava l’Escola Valenciana) només a 193 se’ls ha exigit un determinat grau de coneixement del valencià, cosa que suposa un 1,2 % del total? Aquestes xifres indiquen que el dret dels ciutadans a ser atesos en la nostra llengua pels empleats de la Generalitat es veu molt reduït. Què passaria si hi haguera un 1,2% dels empleats que només atengueren als ciutadans en castellà, i el 98,8% restant només atengueren en valencià? En eixe cas, sí que l’alcaldessa del Cap i Casal posaria el crit al cel, per la “discriminación que sufren los castellano hablantes”! Però en el cas contrari, que és el que es dóna, l’alcaldessa de València no veu cap mena de discriminació...

Per què l’alcaldessa, ella que proclama als quatre vents el respecte a la justícia (quan li dóna la raó, eviden-tment!) no acata les 17 sentències del Tribunal Constitucional, del Suprem i del Superior de Justícia Valencià, que han provat l’equivalència legal de les denominacions català-valencià per a la nostra llengua, i encara s’obstina a negar una evidència científica?

A la llum de totes aquestes preguntes que faig a la Sra. Rita Barberà, i que ja sé que no obtindré resposta, he de dubtar molt i molt que l’alcaldessa de València s’alegrara de l’esforç que va fer l’arquebisbe Osoro, en la seua primera homilia al Cap i Casal. Si l’arquebisbe no haguera dit cap paraula en la llengua de sant Vicent Ferrer, d’Ausiàs March o de Joanot Martorell, l’alcaldessa de València hauria protestat, o ho hauria trobat bé? Tinc la impressió, o millor dit, la convicció, que la Sra. Rita Barberà ho hauria trobat “normal”, perquè ella que és tan “valenciana”, sempre que fa alguna declaració o intervé al ple de l’Ajuntament, ho fa en castellà, tot i que valorava positivament, “el esfuerzo que ha hecho” l’arquebisbe, en fer una part de l’homilia en valencià.

Per què la Sra. Rita Barberà, que valora tan positivament l’esforç de l’arquebisbe, no va presentar cap pro-testa al cardenal García Gasco (un altre arquebisbe Mayoral!) quan va bloquejar el missal en valencià presentat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 2002? Per què no protesta l’Alcaldessa de València a l’arquebisbat, pel fet que al Cap i Casal només hi ha misses en valencià a l’Oratori de sant Felip Neri, i a les parròquies de sant Pasqual Bailón i sant Marcel·lí? Va els diumenges la Sra Rita Barberà a alguna d’eixes celebracions en valencià, o va a misses en castellà, que deuen ser més “elegants”? Per què l’Alcaldessa de València, que valora tant el gest de l’arquebisbe Osoro, no fa un homenatge públic als capellans Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Juli Ciges, Josep Mª Ruix, Vicent Micó, Vicent Sarrió, August Monzón, Pere Riutort, J. A. Comes o Andreu Peiró... que, malgrat les dificultats i el nul recolzament del cardenal García Gasco ja fa temps que celebren les misses en valencià?

Per cert, Sra. Alcaldessa, vostè que presumeix de ser tan valenciana: l’any passat, en la celebració del VIIIè Centenari del naixement del Rei Jaume I, el Consell Valencià de Cultura va aconsellar que l’actual plaça de

120

l’Ajuntament del Cap i Casal, passara a anomenar-se plaça de Jaume I. A tots ens hauria agradat un gest de “valenciania” de la seua part! Vostè va negar qualsevol possibilitat de canvi, argumentant el cost econòmic que suposaria això per als veïns de la plaça. Però hi ha una cosa que no entenc: quan vostè va canviar el nom de la plaça del País Valencià per plaça de l’Ajuntament, els veïns no van sofrir cap mena de cost econòmic? Per què en el primer cas no va tindre en compte el cost econòmic que suposaria per als veïns el canvi de nom de la plaça, i ara sí? Costaria tant canviar el nom del carrer de l’Arzobispo Mayoral (un arquebisbe nefast per als valencians) al costat mateix de l’Ajuntament, per mossèn Vicent Sorribes? O és que vostè li té una devoció particular i es troba tan a gust amb aquest arquebisbe que va desvalencianitzar la nostra Església?

Amb 98 anys ja no em sorprèn res! Ni tan sols les declaracions de l’alcaldessa de València, que parla sempre castellà, tot i que, això sí, s’alegra de les paraules en valencià de l’arquebisbe Osoro. A qui pretén enganyar o confondre Sra. Alcaldessa? A mi, de segur que no! Ja tinc molts anys i em conec aquella gent que s’alegra “del esfuerzo que ha hecho el arzobispo”, però ells no l’imiten.

IV. Bausset i el Canal ‘Nueve’

L’article que Bausset anomenà com a Canal Nueve manifesta la indignació que la susdita te-levisió valenciana provoca en tot aquell que tinga estima a la nostra cultura. La indignació del mestre de l’Alcúdia és absolutament justa, perquè, a més a més que és una barroera exaltació del PP, fa expressió del caràcter miserable que tenen els treballadors de la televisió valenciana que s’han venut a les misèries del poder. És clar que hi ha periodistes honestos que treballen, millor dit que treballaven a Canal 9, però o s’han exiliat o estan en un atur tècnic.

L’article anunciava profèticament la cloenda de la Televisió Canal Nueve: què diria Bausset d’aquest desenllaç?

Ja en tinc prou de Canal Nueve! (Levante-EMV, 25 de gener de 2011)Josep Lluís Bausset i Ciscar

Sí, ja en tinc prou d’una televisió que es diu valenciana i que menysprea, es burla i margina la nostra llengua. No en vull saber res més d’una televisió que no és sinó escombraries! Per a mi, s’ha acabat eixa televisió que

vomita un odi atroç contra la nostra llengua i la nostra cultura. Eixa és la política de RTVV i eixe és el projecte d’informació que té el Govern Valencià!

Dic tot això perquè el dimarts 18 de gener, per casualitat, vaig anar a parar al programa DBT en el qual tots els anomenats “prestigiosos periodistes” (amb la pluralitat a què ens té acostumats Canal Nueve: ABC, Periodista Digital, Las Provincias, El Mundo...) i parlant en castellà debatien (millor diria que se’n reien i es burlaven) del

121

debat del Senat, en el qual s’introduïen les llengües oficials no castellanes. Tot el “debat” va consistir a ridicu-litzar la nostra llengua i també el gallec i el basc i a destacar el preu que costava eixa traducció. En cap moment, ni ho espere, van parlar dels sous que van cobrar eixa nit els periodistes per menysprear la nostra llengua. I això en una televisió que es diu valenciana! Entre bromes de mal gust i burles sense to ni so, els periodistes en qüestió només destacaven els diners que costaria “ese invento”.

Sé que a Canal Nueve hi ha bons treballadors, bons professionals. Però quina llàstima de directius que hi ha! La demagògia, una parcialitat descarada, l’insult, el menyspreu per tot allò que és valencià, és la tònica de Canal Nueve. D’una TV que es diu valenciana. Quin sarcasme! I quina llàstima i quina vergonya de televisió! I amb els diners que costa mantenir uns periodistes que ni tan sols van tenir el detall de parlar en valencià. Per a què, pensarien, si el mateix president Camps utilitza ben poc la nostra llengua?

La demagògia, la mentida i la falsedat d’aquells “periodistes” en cap moment van fer cap menció al fet que a Suïssa hi ha quatre llengües nacionals (alemany, francès, italià i romanx) amb traducció per a aquells que no en saben una d’aquelles, tot i que la major part dels suïssos en saben parlar més d’una. O a Bèlgica, amb el neer-landès, el francès i el való i sense cap problema per a les traduccions!

La manipulació a què ens té sotmesos Canal Nueve als valencians, que constantment utilitza l’encenser per riure-li les gracietes al poc Honorable Camps i als seus consellers, se’n passa de la ratlla! Per a mi s’ha acabat veure una cadena que tracta amb menyspreu la llengua que vaig aprendre dels meus pares i que jo he transmès als meus fills.

Vergonya, Canal Nueve, vergonya!

V. Els 300 anys de País Valencià

L’article que Bausset titula País Valencià és una reivindicació històrica d’un signe que, com altres, no són producte d’un voluntarisme ignorant; més aviat s’hi tracta d’una reivindicació que té en compte unes raons històriques que totes donaren peu a l’existència d’unes identitats que prejutjaven, com a derivació immediata, la constitució d’una nació.

Bausset insisteix a dir que el terme de País Valencià té un passat històric real i, a més a més, utilitzat al llarg de tota la nostra història. No sols el terme de PV, també les quatre barres sense cap afegit donen raó de qui som i, sobretot, del que volem. Qui pot negar que la muixeranga té més sentiment i harmonia que eixe desventurat himne que comença “per a ofrenar noves glories a ...”?

La indignació de Bausset continua sent un element normal en tota aquella persona que cami-na amb el tresor de la veritat.

122

PAÍS VALENCIÀ! (Levante-EMV, 25 de gener de 2011)Josep Lluís Bausset i Ciscar

De tant en tant, com que sóc ja més que rejubilat, m’entretinc rellegint els més de 5.000 llibres que tinc a la meua biblioteca, i també la immensa paperassa de revistes, fotocòpies i escrits que he anat

guardant. I en eixa revisió he trobat una fotocòpia sobre un treball que el meu amic Agustí Ventura m’envià fa temps.

M’estic referint a Fr. Agustín Bella, que narra la vida del Venerable Fra Agustín-Antonio Pascual de Guadassuar, un Facsímil a cargo de Agustín Roig Barrios, Cronista Oficial de Guadassuar, 1999.

Després de descriure la vida de la comunitat durant aquell temps, a la pàgina 41 diu, referint-se al frare men-cionat: “porque no le tenia el Señor destinado para Apóstol de las Indias, sino de nuestro País Valenciano”.

I ara, vostè lector, es preguntarà, a què ve tot això? Ho comentaré per als qui s’entossudeixen dient que el nom País Valencià s’ha inventat fa poc i que deu ser (segons ells) anul·lat, per utilitzar eixa forma tan nefasta com és “Comunidad”.

Els que pensen que el terme País Valencià és cosa de fa quatre dies, estan completament errats, ja que aquesta expressió té més de tres segles. La postura de negar el nom de País per a la nostra terra és fruit d’una política que, en l’anomenada “Batalla de València”, s’utilitzà per obtenir un rèdit polític i electoral per part de la UCD i d’AP, per desvalencianitzar el nostre País. Llevant-nos el nom, els nostres governants ja sabien què ens feien! Perquè, sense nom, què som? Però fa més de 300 anys, ja era coneguda l’expressió País Valencià que ara alguns rebutgen.

Clar que amb un Govern com el que patim, i amb la TV que paguem i que menysprea el valencià, la gent no sap que tenim una llengua pròpia o que vam tindre també una moneda pròpia i unes lleis, els Furs, que van ser anul·lats “por derecho de conquista”. I la gent tampoc sap que el nom País Valencià és ben nostre.

És veritat que per vertebrar el nostre País, tenim el Govern valencià en contra, i també l’Església! El País no es fa amb Terres Mítiques, Copes d’Amèrica, Ciudad de la Luz, Fòrmules 1 o Aeroports que no tenen avions, i que només han fet que la Generalitat s’endeutara més. El País es construeix amb els mestres.

Sí, sort en tenim dels mestres i de les escoles!, perquè com va dir el meu bon amic Francesc de P. Burguera, la revitalització del nacionalisme serà obra de les escoles, amb “mestres nostres”, com els que he conegut en les diverses Trobades d’Escoles en Valencià, mestres com María Rosa Diranzo, Irene Guillén, Josep Millo, Anna Requena, Vicent Ortega, Imma Fenollar, Vicent Malonda, Toni Martí, Vicent Niclòs, Llorenç Gimeno, Gabriel Garcia Frasquet o Paco Sanz. Mestres que ensenyen als xiquets en la nostra llengua, mestres que fan descobrir als alumnes els valors de la llibertat i l’estima per la nostra cultura i pel nostre País! Mestres que inculquen als alumnes l’honestedat, l’honradesa, la veritat! Mestres que sembren llavors per a una societat més lliure i més valenciana: una societat sense corrupció, sense demagògia ni manipulacions.

123

Tinc confiança en el País, perquè tenim bons mestres i perquè la llavor sembrada germinarà en bons fruits! Algunes voltes he pensat que la llengua i el País s’acabarien en dues generacions. Crec que estava equivocat. La llengua i el País tenen futur (malgrat la política nefasta de la Generalitat) perquè tenim bons mestres.

Com diu el poeta Miquel Martí i Pol, “Dia vindrà que algú beurà a mans plenes, l’aigua de llum que brolle de les pedres, d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres”.

* * *

125

XIII. ANECdOTARI

Emili J. marín

Bausset tenia una complexitat en la seua manera d’entendre la realitat, a més a més de pecu-liar pedagògica, com no podia ser d’una altra manera, perquè tota la vida havia estat fent

escola. Almansa representava per a ell una fita molt especial, per cert poc agradable. Per això no es comprèn massa per què el 25 d’abril de tots els anys anava a Almansa ell i un bon amic –de qui silenciem el nom per cortesia–. La raó era que amb un gest solemne i èpic i quasi diria que històric, anaven a Almansa a orinar.

Vaig conèixer Bausset de jove quan, a Xàtiva, ensenyava Física i Química i em sorprenia quan aleshores tenia notícies fidedignes de tots els clergues que afavorien la utilització de l’idioma valencià: Riutort, els germans Ruix, V. Cardona, manolo Olmos i altres: per a ell eren el millor de l’Església.

Els símbols, i per tant les commemoracions, eren quelcom més què una data que calia ce-lebrar. Per a ell eren punts imprescindibles de la memòria històrica que explicava quina era la realitat del poble valencià. Per això el 9 d’octubre ell i un grup d’amics feien unes corones de llorer que col·locaven al cap i al final del carrer de Jaume I. Ni cal dir que el franquisme, curt de memòria i de cultura, no entenia el compromís polític que suposava aquest gest: era simplement una corona a un rei antic. A la mort de l’amic Bausset, l’ajuntament afegí a aquelles dues corones una altra, que la col·locà al balcó del domicili del mestre.

Bausset era un expert en el joc de la pilota; és evident que el motiu se sublimava perquè era el joc nacional, però, a més a més, ell entenia la singularitat d’aquest joc i tot el que hi havia en el seu desenvolupament. Les travesses eren tan importants com l’habilitat dels jugadors; en realitat era com una recuperació d’un ambient de quan a València no hi havia blaveros.

Fuster qualifica Bausset com “l’home subterrani”. Conec les raons per les quals, el de Sueca, el batejà amb aquest adjectiu. No crec que siga una de les travades més emblemàtiques de Fuster; tot el que diu Fuster té sentit i vàlua, però jo rectificaria, amb tota la humilitat que cal, per dir que Bausset era l’home de paraules, actituds i presències allà on el sol picava més: la platja de Piles, el Trinquet Pelayo, les tertúlies dels dilluns al cap i casal i, sobretot, on la seua activitat el posava al bell mig de la plaça.

Tornant al qualificatiu que Fuster li va regalar amb “subterrani” pot ser que tinguera un poc de trellat, en el sentit que si hi havia quelcom que realment l’emprenyava eren els homenatges;

126

crec que tenia diferents raons per menysprear-los, perquè ell era d’un tarannà senzill i de petita tertúlia, l’embafaven per innecessàries les lloances que necessàriament havien de fer-li en els homenatges. Fou “víctima” de molts homenatges, però el nombre dels que no va acceptar su-men tant com els que va rebre. A més a més, no tenia res d’estrany que a meitat de l’homenatge desapareixia i que tot seguia sense ell, i es produïa la circumstància estranya que continuaven parlant d’ell sense estar present.

L’itinerari religiós de Bausset és molt peculiar: diguem-ne que inicialment la seua preocupació religiosa estava fortament relacionada en la utilització de la llengua catalana en la litúrgia. Al principi el fet sols produïa desafecció i un poc també d’indiferència. més tard amb l’hostilitat patrocinada per la dreta i acceptada per l’Església, ell amb justa correspondència deixà de ser un cristià fervorós; cristià sempre ho fou però, de fervorós no hi havia massa motius. Quan el seu fill Josep miquel es feu monjo al monestir de montserrat, desprès d’una etapa una mica colèrica, se n’adonà que havia estat molt bé la decisió del seu fill.

La vitalitat de Bausset fou prodigiosa, no sols perquè va viure cent-dos anys, a més a més en plenes facultats mentals; i més encara, fins a prop d’eixa edat l’home anava en bicicleta per tota l’horta de la Ribera i com no, a Benimodo, perquè allí estava didín, que sempre tenia un café a punt i algun llibre per intercanviar.

Voldria acabar l’anecdotari comentant que, quan he decidit escriure aquest llibre, tot han estat facilitats; és com si tots tinguérem present el que devem a Bausset i que tot el que diguem mai no serà prou. La seua figura continua sent magistral i colpidora: el batlle de l’Alcúdia, Ro-bert, el regidor de cultura, millo, manuel Boix, Armengol i tots els que encara viuen encisats en l’esperança del País Valencià, han prestat amb joia la seua col·laboració.

* * *

127

XIV. COmIAT.

BÉ ESTÀ EL QUE BÉ ACABA

Emili J. marín

He arribat al final del llibre i he de confessar que estic content del resultat; no vull dir que es tracta d’un llibre fonamental en la història del País, ni tampoc que el meu treball haja estat

excel·lent. Es tracta d’un llibre en el qual he pretès posar al servei de Bausset, com un acte a la vegada expiatori i també de màxima estima, tots aquells que han tingut en el mestre de l’Alcúdia una amistat i més encara, vincles de sang que els qualifica per parlar de Bausset.

més aviat, crec que aquests papers que han configurat el llibre donen notícia de manera senzi-lla i a més a més amb exquisida cura d’aspectes de la persona i de les activitats del Bausset, com l’anomenaven els que parlaven d’ell.

Torne a reivindicar el caràcter senzill d’aquestes lletres que, alhora, són veritables i fruit de la relació afectiva que els escriptors tingueren amb el de l’Alcúdia. No sé si aquest llibre pot ori-ginar alguna tesina universitària, encara que aquesta gentola del PP no sé si han guardat espai acadèmic per a aquestes feines. És evident que Bausset no dóna per a un màster, ni falta que li fa. El protagonista d’aquests papers és un home de poble, però il·lustrat, d’un gran cor i, sobretot, d’un amor inextingible al seu País Valencià. Títols més que suficients perquè siga un personatge de l’eterna i necessària memòria històrica que és, com sempre repetisc, la raó d’aquesta col·lecció.

Tots els que hem fet aquest llibre estem contens del resultat final i si produeix estima i recon-forta el cor dels lectors, donarem per ben empleat el temps que hi hem dedicat.

Que el Bausset descanse en pau i ens ajude en aquesta feixuga tasca de continuar lluitant per l’existència de la nostra terra.

* * *

129

XV. ARXIU FOTOGRÀFIC

131

El jove Bausset.

I. Nissaga

133

La primera missa del Bausset monjo. (2011)

Bausset de vacances a Piles. (2000)

135

Bausset a la platja. (2010)

Josep Lluís Bausset. L’homenatge a Bausset en el seu centenari.

137

Els Negrets de l’Alcúdia davant la casa de Bausset. (2014)

El ritu del llorer l’han convertit en una promesa de futur la família i l’Ajuntament. (2012)

139

II. Personatges

Francesc de Paula BurgueraEnric Tàrrega i AndrésVicent Andrés Estellés

Vicent Ventura i BeltránJosep Iborra i martínezVicent miquel i diegoEmili Giralt i Raventós

Josep Lluís Bausset, Joan Fuster i Ramón Trullenque a la tertúlia.

Francesc Pérez moragón

141

La Tertúlia del Dilluns a “El micalet”: Dalt (d’esq. a dreta): Joan Puchalt, Antoni Signes, Josep maria Ruix, Vicent moreno, Joan Carles Jover, Francesc Llorens, Eduard Guillot, Josep miquel Bausset, Agustí Ventura. Baix: Rafel Buforn, Rodolf Soler, Vicent Artur

moreno (fill), Ramon Trullenque, Josep Lluis Bausset, Francesc Jover, Vicent micó.

Bausset amb la seua amiga didín.Tertúlia nacionalista amb la presència de Bausset.

143

Bausset amb Jordi Pujol i Francisco Tomàs Vert a la seu d’Acció Cultural del País Valencià. (Foto: Frediesport)

Bausset amb Raimón. (2009)Bausset amb el Genovés. (2010)

145

La Nòria de l’Alcúdia. (Foto: A. Chilet) La quadribarrada a la seu d’Oriola. (Foto: A. Chilet)

Casa de la Cultura de l’Alcúdia. (Foto d’arxiu)

III. monuments

147

Palau de la Generalitat. (Foto: A. Chilet)

Catedral i Palau Arquebisbal de València. (Foto: A. Chilet)

149

Al Trinquet Pelayo de València. (Foto: Frediesport) Bausset amb un grup d’amics i aficionats a la pilota.

Bausset a la partida del dissabte.

IV. La Pilota

151

Bausset al seu homenatge al Trinquet Pelayo amb Grau, Soro III, Fèlix, Tino, Álvaro i Jesús. (Foto: Frediesport)

El pilotari Álvaro amb Bausset. (Foto: Frediesport) Bausset amb Josep mª Cataluña. (Foto: Frediesport)

153

Lliurament d’una escultura de manuel Boix en l’homenatge d’Acció Cultural a Josep Lluís Bausset. (2010)

Premi “Importante” atorgat pel diari Levante-EMV. (2000)Homenatge pel seu centenari. (Foto: Álvaro)

V. Homenatges

155

dibuix de Bausset de manuel Boix. L’enterrament de les despulles de Bausset.

Lliurament del miquelet d’Honor. (2010)

157

Signatura de Bausset demanant l’ús del valencià a la litúrgia. (1965)

VI. Afegits

159

Portada del llibre de Santi Vallés.miscel·lània d’homenatge a Bausset.

161

ÍNdEX

Pròleg i agraïments ....................................................................................................................... pàg. 9

I. EL PERQUÈ dEL LLIBRE dEdICAT A BAUSSET. Emili J. Marín ................................... pàg. 11

II. LA dIFÍCIL RELACIÓ dEL NACIONALISmE I L´ESGLÉSIA VALENCIANAEmili J. Marín ........................................................................................................................... pàg. 13

III. PARLA LA FAmÍLIA: A mOdE dE BIOGRAFIA Teresa, Josep Miquel i Matilde Bausset i Verdú ............................................................................. pàg. 25

IV. CONVERSA AmB EL SEU FILL, JOSEP mIQUEL BAUSSET Emili J. Marín .......................................................................................................................... pàg. 35

V. EL POBLE:

Josep Lluís Bausset: ciutadà, mestre, amic. Robert Martínez ................................................ pàg. 39Bausset, un referent per a tota ma vida. Alexandre Alapont .................................................. pàg. 41Bausset: un signe d’identitat. Josep Ll. Millo Vallés ............................................................... pàg. 45El llegat de Bausset. Francesc Signes ..................................................................................... pàg. 49

VI. ELS AmICS:

Un personatge subterrani. Joan Fuster ................................................................................. pàg. 53Bausset-Fuster: dos apunts d’una amistat. Josep García Richart ............................................ pàg. 55Eixa dona. Emili J. Marín ................................................................................................... pàg. 59Bausset, referent cívic i pedagògic. Jesús Huguet .................................................................. pàg. 61

162

VII. LA TERTÚLIA BAUSSET dELS dILLUNS. Ramón Trullenque ..................................... pàg. 65

VIII. EL mÓN dE LA PILOTA:

Josep Lluís Bausset i la pilota de trinquet. Antoni Signes Mulet ............................................ pàg. 81Record de Josep Lluís Bausset. Bene Vijuescas i Ros .............................................................. pàg. 93

IX. BAUSSET, UN HOmE LLIURE. Josep Aliaga Girbés ........................................................ pàg. 95

X. AQUELL dIA. Emili J. Marín ........................................................................................... pàg. 101

XI. HEm ESCORCOLLAT EL QUE S’HA dIT dE BAUSSET. Carmen Arjona .................. pàg. 105

XII. A PROPÒSIT dELS SEUS ESCRITS. Emili J. Marín .................................................... pàg. 113

XIII. ANECdOTARI. Emili J. Marín ..................................................................................... pàg. 125

XIV. COmIAT. Emili J. Marín ............................................................................................... pàg. 127

XV. ARXIU FOTOGRÀFIC:

Nissaga ............................................................................................................................. pàg. 131Personatges ....................................................................................................................... pàg. 139monuments ...................................................................................................................... pàg. 145La Pilota ........................................................................................................................... pàg. 149Homenatges ..................................................................................................................... pàg. 153Afegits .............................................................................................................................. pàg. 157

Índex ...................................................................................................................................... pàg. 161

* * *

Aquest llibre s’acabà d’imprimir al taller d’Impres

Puchades de Torrent, València, al mes de maig de 2015.