el club de lectura del final de la teva vida

Wil

l Sch

wal

be

El c

lub

de

lect

ura

del

fin

al d

e la

teva

vid

a

Una història tendra, honesta i com-movedora sobre un club de lectura de només dos membres, una mare malalta i el seu fill, que faran servir els llibres per estimar-se encara més. Una celebra-ció de la literatura, l’amor i la vida.En Will i la seva mare, malalta de càncer, saben que el temps de què disposen per estar junts no durarà per sempre. Per això volen aprofitar-lo al màxim i compartir el que més els apassiona: la lectura. Durant mesos parlaran de llibres de tota mena: clàssics i bestsellers, novel·les i memòries, comèdies i tragèdies... I, a través de les lectures, també revisaran les seves vides, les seves pors i el seu amor. Una emocionant oda a la vida i al reconfortant poder de les paraules.

“Tots tenim molt més per lle-gir del que podem llegir i molt més per fer del que podem fer. Així i tot, una de les coses que vaig aprendre de la mare és aquesta: llegir no és el contrari de fer, és el contrari de morir.”

Will Schwalbe viu a Nova York i és director del Seminari d’Escriptors Asiàtics Americans. Ha estat editor a Hyperion Books i ha publicat articles i ressenyes a diversos diaris i revistes com The New York Times o South China Morning Post. Aquesta és la seva primera novel·la.

BIC: FAISBN: 978-84-15645-02-3

www.arallibres.cat

Will Schwalbe

El club de lectura del final de la teva vida

“Una història que celebra la vida i la manera com els llibres poden enriquir-la.” Booklist

Will Schwalbe

El club de lectura del final de la teva vidaTraducció: Maria Gené Gil

CLUB DE LECTURA.indd 5 22/04/13 11:06

Títol original: The End of Your Life Book Club

Primera edició: maig de 2013

© d’aquesta edició: Ara Llibres, SCCL Corders, 22-28 08911 Badalona Tel. 93 389 94 70 www.arallibres.cat

© 2012, Will Schwalbe© 2013, Maria Gené Gil, de la traducció

Disseny de coberta: Emma Camacho / Endora dissenyImatges de coberta: Shutterstock

Fotocomposició: Infillibres

Impressió: Liberdúplex

isbn: 978-84-15645-02-3dipòsit legal: B-7277-2013

Tots els drets reservats.Es prohibeix la reproducció total o parciald’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, i el lloguer o préstec públicsense l’autorització per escrit dels titularsdel copyright, llevat de les excepcions previstes per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra.


La meva germana, el meu germà i jo, tots vam compartir moments i converses extraordinaris amb la mare, al llarg de la seva vida i durant els seus darrers anys. El pare va ser qui va passar més temps amb ella

—durant dècades de matrimoni i al final dels seus dies—, i la cura que en va tenir i l’amor que sentien l’un per l’altre ens van inspirar a tots.

El que ve a continuació és la meva història. Si tracta especialment sobre la mare i jo, i menys sobre el pare i els meus germans, és només

perquè crec que les seves històries les han d’explicar ells, si ho decideixen i quan ho decideixin.

Aquest llibre està dedicat, amb amor i gratitud, a la Nina, al Doug i al pare —i al David.


Nota

Jo no sabia que escriuria aquest llibre mentre vivíem la majoria dels fets que s’hi expliquen. Així que he hagut de confiar en la meva me-mòria i en notes ràpides que vaig prendre a l’atzar; en papers, llis- tes, discursos i cartes que la mare em va donar; en correus electrònics que ens intercanviàrem; en el blog que escrivíem, i en l’ajuda de la família i els amics. Estic segur que en ocasions m’he fet un embolic amb la cronologia i els fets i que he confós algunes conversacions. Però he intentat ser fidel a l’esperit i no a les paraules dels nostres diàlegs i fer un retrat sincer del que vam viure junts. La mare diria: «Fes-ho tan bé com puguis, és tot el que pots fer». Espero haver-ho aconseguit.


11

En lloc segur

E l moca de la sala d’espera de l’ambulatori Memorial Sloan-Kettering ens tornava bojos. El cafè no és gaire bo i la xocolata

calenta és pitjor encara. Però si, tal com vam descobrir la mare i jo, prems el botó «moca», veus com dues coses no gaire bones s’uneixen per fer-ne una de deliciosa. Les galetes integrals tampoc no eren dolentes.

L’ambulatori es troba a l’agradable quarta planta d’un elegant edi-fici d’oficines de vidre i acer negre, a la cantonada del carrer 53 amb la Tercera avinguda de Manhattan. Els seus visitants tenen sort que sigui tan agradable, perquè hi passen moltes hores, allà. És el lloc on les persones amb càncer esperen per veure els seus metges i perquè les connectin a un degotador amb dosis del verí que allarga la vida, una de les meravelles de la medicina moderna. Al final de la tardor del 2007, la mare i jo vam començar a trobar-nos allà regularment.

El nostre club de lectura es va iniciar de manera formal amb el moca i amb una de les preguntes més informals que dues persones poden fer-se l’una a l’altra: «Què estàs llegint?», una pregunta una mica estranya avui dia. Sovint en les pauses d’una conversació la gent demana: «Quines pel·lícules has vist?» o «On te’n vas de vacances?». Ja no podem assumir, com quan jo era petit, que tothom està llegint


12

alguna cosa. Però és una pregunta que la mare i jo ens fèiem l’un a l’altre des que tinc memòria. Així que un dia de novembre, passant l’estona entre que treien sang a la mare i vèiem el metge (abans de la quimio), vaig deixar anar aquesta pregunta. La mare va respondre que estava llegint un llibre extraordinari, En lloc segur, de Wallace Stegner.

En lloc segur, publicat per primera vegada l’any 1987, és un d’aquests llibres que sempre he tingut intenció de llegir i que he passat anys fingint no només haver llegit sinó també saber més coses del seu autor a part del fet que havia nascut a principi del segle xx i que havia escrit majoritàriament sobre l’Oest americà. Feia vint-i-un anys que treba-llava en el món editorial i, en els silencis de les conversacions, m’havia acostumat a preguntar a la gent, especialment als llibreters, el títol del seu llibre favorit i el motiu pel qual els agradava tant. Un dels llibres anomenat més sovint sempre era i és En lloc segur.

Criticar llibres que no havia llegit formava part de la meva feina. Però és diferent dir boles informalment a un llibreter que mentir a la teva mare de setanta-tres anys quan l’acompanyes als tractaments per alentir l’avançament d’un càncer que ja se li havia estès del pàncrees al fetge quan l’hi van diagnosticar.

Vaig confessar-li que en realitat no havia llegit aquest llibre.—Et deixaré el meu exemplar quan l’hagi acabat —va dir la mare,

que sempre va ser molt més estalviadora que jo.—No cal, ja en tinc un —vaig respondre-li, cosa que, de fet, era

certa. Hi ha determinats llibres que vull llegir i deixo amuntegats al costat del llit. Fins i tot me’ls emporto de viatge. Alguns dels meus llibres haurien de rebre la seva pròpia targeta de viatgers freqüents, de tant com han viatjat. Agafo aquests volums vol rere vol amb la millor intenció i després acabo llegint qualsevol altra cosa (la revista Sky Mall! o el Golf Digest!). M’havia emportat En lloc segur a tants viatges i l’havia tornat a deixar sense llegir al costat del llit tantes vegades que la novel·la podria haver guanyat, com a mínim, un pas-satge de primera classe a Tòquio en Japan Airlines.

Però aquesta vegada seria diferent. Aquell cap de setmana el vaig començar a llegir, i quan anava més o menys per la pàgina vint, va


13

succeir allò tan màgic que només passa amb els llibres molt bons: em vaig quedar absort i obsessionat i vaig entrar en el mode «Que no veus que estic llegint?». Per a aquells que no heu llegit En lloc segur (o que encara fingiu que l’heu llegit), és una història sobre l’amistat de tota la vida de dues parelles: en Sid i la Charity, i en Larry i la Sally. Al començament de la novel·la, la Charity s’està morint de càncer. Així que un cop la vaig haver llegit, el més normal era que volgués parlar-ne amb la mare. La novel·la ens va obrir el camí per parlar d’algunes de les coses amb les quals ens enfrontàvem ella i jo.

—Creus que ell estarà bé? —li vaig preguntar, referint-me a en Sid, que es queda molt sol al final.

—Serà dur per a ell, és clar, però crec que estarà bé. N’estic ben segura. Potser no de seguida. Però estarà bé —va respondre, referint-se igualment a en Sid, però tal vegada també al pare.

Els llibres sempre havien estat per a la mare i per a mi una mane-ra d’introduir i explorar temes que ens afectaven però que alhora ens feien sentir incòmodes, i a més sempre ens havien donat alguna cosa de què parlar quan estàvem estressats o nerviosos. Durant els mesos posteriors al diagnòstic de la mare, vam començar a parlar cada cop més de llibres. Però va ser amb En lloc segur que tots dos ens vam adonar que les nostres xerrades eren més que informals —que havíem creat, sense saber-ho, un club de lectura molt poc habitual, amb no-més dos membres. Com en molts clubs de lectura, les nostres con-verses anaven saltant de les vides dels personatges a les nostres. De vegades parlàvem d’un llibre en profunditat; altres cops ens trobàvem immersos en una conversa que no tenia gaire a veure amb el llibre o l’autor que l’havien desencadenat.

Volia saber més coses sobre la vida de la mare i les decisions que havia pres, així que sovint jo conduïa la conversació cap a aquest tema. Ella tenia la seva pròpia agenda, com havia passat gairebé sem-pre. Entendre-ho em va costar temps i ajuda.

Al llarg del transcurs de la malaltia de la mare, abans i després d’En lloc segur, la mare i jo vam llegir desenes de llibres de tot tipus. No només llegíem «grans obres», sinó que també llegíem de manera


14

informal, promíscua i capritxosa. (Com he dit, la mare era estalvia-dora; si li donaven un llibre, se’l llegia.) No sempre llegíem els ma-teixos llibres alhora, ni quedàvem per prendre alguna cosa, ni en dies concrets, ni un nombre determinat de vegades al mes. Però ens vam veure obligats a tornar una vegada i una altra a aquella sala d’espera a mesura que la malaltia de la mare anava empitjorant cada cop més. I parlàvem de llibres amb la mateixa freqüència que parlàvem de qualsevol altre tema.

La mare llegia molt de pressa. Ah!, i una altra cosa que hauria d’esmentar: sempre llegia el final dels llibres al principi perquè no podia esperar per saber com acabarien les coses. Em vaig adonar, quan vaig començar a escriure aquest llibre, que, en certa manera, ella ja n’havia llegit el final —quan tens un càncer de pàncrees que t’han diagnosticat un cop ja s’ha estès, és poc probable que el final sigui sorprenent. Pots estar ben segur del que el destí et depara.

Podríem dir que el club de lectura va esdevenir part de la nostra vida, però seria més encertat dir que la nostra vida es va convertir en un club de lectura. Potser sempre ho havia estat —i la malaltia de la mare ens en va fer adonar. No parlàvem gaire del club; parlàvem de llibres i de les nostres vides.

Tots tenim molt més per llegir del que podem llegir i molt més per fer del que podem fer. Així i tot, una de les coses que vaig apren-dre de la mare és aquesta: llegir no és el contrari de fer, és el contrari de morir. No seré mai capaç de llegir els llibres favorits de la mare sense pensar en ella —i quan els deixi i els recomani, sabré que una part de la seva essència anirà amb ells; que una porció de la mare es mantindrà viva en aquells lectors, als quals potser inspirarà a estimar com ella va estimar i a fer la seva pròpia versió del que ella va fer al món.

Però m’he avançat massa. Deixeu-me tornar al principi, o més aviat al principi de la fi, abans del diagnòstic de la mare, quan es va començar a trobar malament i no sabíem per què.


el club de lectura del final de la teva vida

Documents